Una vida corrent

Ja només faltava un mes perquè les maleïdes boles es tornessin a activar. Estava desitjant que ho fessin per a poder anar a buscar-les i ressuscitar a la condemnada dona. El seu fill cada dia estava més insuportable. Començava a estar fregit de tants "per què". Semblava que el mocós cregués que ell era una mena d'enciclopèdia galàctica errant.

Havien aconseguit grans avanços en el seu entrenament. Cada vegada imitava millor els moviments de lluita. Encara que li costava dominar el tema de les emocions i això sí que era una cosa que, a ell, el sobrepassava.

Mancant la mare, ell hagué d'assumir més responsabilitat com a pare solter. Agraïa l'ajuda dels avis. Havia descobert que ella no era ni tan boja ni tan estúpida com tothom creia. Realment era tot el contrari. Comença a entendre que molts dels trets de personalitat de la dona els havia heretat de la seva mare. Demostrava que era molt bona estratega i això li agradava. Si algú li hagués dit, anys abans, que arribaria a considerar a la rossa d'aquesta manera, que es guanyaria el seu respecte, li haguera dit que estava boig.

Gràcies a ella podia treballar el tema de les emocions amb el petit. Ella li donà la idea de recordar-li al petit l'ocorregut amb la seva mare. Havia d'aprendre. Era mig humà i això era un gran problema per a un saiyajin. Amb un nadó pur mai haurien tingut aquest problema. Però el mal ja estava fet.

A la criatura, també començaren a portar-la al laboratori. Òbviament allí no podia fer res més que observar el que feien els adults o entretenir-se amb les seves joguines, en un racó, mentre, entre els tres, el vigilaven.

Els Srs. Briefs no s'atrevien a portar-lo a jugar amb altres nens humans. Temien que pogués ocórrer un accident com amb la seva filla. Això provocà que el nen, a poc a poc, fora desenvolupant una personalitat entre introvertida i entremaliada, per a cridar l'atenció dels adults. La seva àvia era la que més jugava amb ell.

Per a ell, els entrenaments amb el seu pare, continuava considerant-los com a jocs però així i tot, al vespre, després d'acabar el sopar que li preparava la seva àvia, sempre demanava que fos el seu pare qui el portés a dormir i li expliqués un conte.

Les primeres nits Vegeta l'acompanyà a dormir perquè els Srs. Briefs seguien consternats. Els anava a costar fer-se a la idea de la mort de la seva filla, encara que fos temporal. Es negà en rodó a llegir-li cap conte. Però sí que li parlà de la seva gent, la qual cosa, per al petit, equivalia al conte diari que gairebé sempre li havia llegit la seva mare.

Passats uns dies, Vegeta començava a sentir-se massa cansat. Moltes de les coses que quedaven per explicar-li no tenia humor de recordar-les. Algunes ja havien perdut sentit, unes altres mai li havien agradat en realitat, les més, no estava completament segur de quines eren certes i quines eren llegendes. Parlar d'elles el feia sentir més vell del que ja havia començat a sentir. El seu fill mai coneixeria totes aquelles coses, gents i costums perquè havien desaparegut per complet. Quin sentit tenia? De què servien ara? Així que començà a llegir-li els contes que la dona havia comprat per al petit.

Potser, si s'hagués preocupat més per entendre a l'espècie de la femella, hauria pogut evitar que el seu fill perdés el control. A vegades encara recordava aquell dia i es preguntava a si mateix perquè no havia reaccionat. Fou com veure un d'aquests programes televisats. Alguna cosa que li estava passant a algú aliè.

Les anteriors setmanes el Dr. Briefs li havia recordat alguna cosa que l'havia deixat preocupat. L'aparellament de la seva espècie. Encara no podia creure que hagués estat tan estúpid de no adonar-se. Havia cregut que negant els indicis evitaria les conseqüències. Que amb aquesta espècie no podria donar-se. Que això de Kakaroto era només una anomalia. Que només era un zel, una mica més fort de l'habitual.

Encara tenia l'esperança que el procés s'hagués interromput amb la mort de la dona. Com deien en aquest planeta "A allò que està fet, pit i amunt". L'havia posada a prova diverses setmanes després que deixés de veure's amb el pallasso, però ella no semblava correspondre, cosa que l'alleujà immensament.

Encara i així, quan tot quedava en calma, amb els Srs. Briefs i Trunks dormint, després de llegir-li el seu conte diari, no podia evitar que li vinguessin records dels moments que havia compartit amb ella; en la festa de gala, en el laboratori, les vegades que l'havia observada sense que ningú s'adonés, admirant el seu geni i coratge, la forma en què es concentrava, com el mirava quan ell li parlava de qualsevol tema, el seu riure, la seva olor...

Altres nits queia rendit, després de tornar a realitzar entrenaments al mateix nivell que quan s'havia preparat contra els androides. En aquestes ocasions, un somni recurrent sempre l'acompanyava i aconseguia despertar-lo sobresaltat, xopat en suor freda. En ell revivia el moment en què Freezer matà a sa mare davant d'ell. Però en comptes de veure-ho a través d'una pantalla, ell hi era allà. Sortia corrent, intentant impedir la seva mort, però sempre feia tard. Quan arribava fins al cadàver, en comptes de sa mare es trobava el cos esbocinat de la dona.

Sí, tenia moltes ganes de tornar-la a ressuscitar, perquè ja estava fart de tot això.

Continuarà...