Una vida corrent

Tot i que Bulma s'havia enfadat força amb ell, recordant-li quelcom que havia oblidat, quan la noia tornà a casa la següent vegada, les coses començaren a anar molt millor entre ells. Ella començà a explicar-li més coses i a preguntar-li pel seu dia i els seus gustos. Començaren a sortir junts com amics. La portà al cinema, a un parc d'atraccions, a ballar, a concerts de jazz, d'excursió recorrent coves i paratges ocults, invisibles des del cel i que ell havia descobert durant tots els seus anys d'aventures.

Ella començà a fer quelcom que no havia fet abans d'iniciar aquell projecte. Reia dels seus acudits i les seves malapteses. No de forma malèfica, sinó sincera, divertida i ajudant-lo quan calia. De vegades ella se'l quedava mirant d'una forma molt enigmàtica que li accelerava el cor i ell no podia evitar sentir-se'n cada cop més enamorat.

De fet, se n'havia enamorat el primer cop que la veié però ara anava sentint que es transformava en quelcom més profund. Ella també li mostrava parts d'ella desconegudes per la resta del món. Descobrí que li agradava cantar i que tenia una veu preciosa. El sorprenent era la forma en com la seva tonalitat anava canviant amb els mesos. Els primers cops que la sentí, l'execució era perfecta, però en repetir cançons començà a fer-ne variacions, que cada cop transmetien més sentiments i emocions... almenys per a ell. Potser tot era subjectiu. Fruit de les seves innocents esperances que algun dia ella el pogués arribar a estimar de la mateixa manera.

Però li estranyava que no hagués tornat a anar al laboratori. Feia gairebé nou mesos. Quan li preguntà, ella li digué que s'estaven prenent un descans perquè Bulma estava amb un altre projecte més urgent, però que de fet la següent setmana hi tornaria a anar. També li comentà que aquest temps estava servint per observar els primers resultats i que estava força satisfeta. Encara quedaven coses per polir però tenia força esperança a aconseguir del tot el que volia.

- Tornar a ser humana? -Preguntà. Ell havia cregut inicialment que el què volia ella era millorar diferents parts d'ella mateixa que trobava limitades. Per això se sorprengué en parlar amb Bulma.

- T'ho va dir ella? -Semblava molesta-. Em va prometre no dir res.

- Bé, en realitat vaig ser jo que li vaig insistir amb la idea de demanar-ho al drac Sheron...

- Què més et va dir? -Ara se la veia realment empipada.

- Res més, res més! -Agità les mans davant seu per calmar-la-. De fet no m'ho va acabar de dir. Ho vaig deduir i no m'ho va desmentir -No volia posar a Bulma en cap problema. No sabia exactament el pacte entre les dues dones.

- És una bocamolla! No tornaré a confiar-li cap secret.

- Bé, tampoc és com que sigui quelcom tan difícil de deduir no...? -S'acaricià la calba.

- M'estàs dient que vosaltres sou més perfectes, amb totes les vostres debilitats?

- No, no, no estic dient res d'això... Tu... tu ets perfecta tal com ets... -xiuxiuejà vermell com un pebrot, ajuntant els índexs al seu davant. De sobte, li semblà tenir unes mans immenses i no sabia què fer-ne d'elles. També li feia vergonya mirar-la a la cara i que ella es pensés que l'estava pressionant o que persistia en el seu intent de conquerir-la... que no deixava de ser cert, però ell tampoc podia evitar sentir el què sentia per ella... Ja havia passat gairebé un any des que la conegués i no havia deixat de sentir-ho.

- No? I què volies dir aleshores? -El continuà acusant.

- Volia dir que, vosaltres sempre heu expressat el vostre ressentiment contra el Dr. Gero pel que us va fer. Com si en certa forma us hagués robat quelcom vostre. I de fet és així. Encara que després us integrés millores... -Per fi aixecà la mirada, mirant-la entristit.

- Sents pena per mi? -La veié molt emprenyada. Tenia la sensació que com més obria la boca més embolicava la troca. Perquè tot havia de ser tan complicat entre ells? Era com donar dues passes endavant i una cap enrere. Ara que tot semblava començar a fluir entre ells.

- No... sí... en part... no sé... A18, si us plau, no t'ho prenguis malament -li suplicà.

- No vull que em tinguis llàstima. No la necessito. A17 i jo ens hem espavilat junts sempre sense la necessitat de la vostra pena, i menys la teva! -l'escridassà.

- A18, jo... no és això...

- I aleshores?

- Si t'ho dic, t'emprenyaràs encara més i no vull -Se sentí desesperat.

- Ja estic emprenyada. Has interrogat a Bulma sobre un assumpte que és personal. Que només em correspon a mi. Amb quin dret?

- A18, jo...

- Tu, què? Qui t'has cregut que ets per interferir a les meves coses? -l'escridassà encara més fort-. Perquè no em deixes en pau?

- Perquè t'estimo, collons! -cridà finalment sense poder contenir-se més-. I per molt que tu no ho vulguis tampoc pots pretendre controlar el que jo sento. I no et vull pressionar. Només vull que siguis feliç...

- Jo no t'estimo.

- Ho sé -xiuxiuejà sentint una punyalada al cor-. I no et demano que ho facis, però deixa'm intentar ajudar-te...

- Segurament mai ho faré. Perquè no ho entens?

- Ho entenc. Ets tu que no entens que no puc evitar sentir, de la mateixa manera que tu no pots evitar no sentir...

Se'l quedà mirant com si l'estudiés- No vull pertànyer a ningú. Mai més. No seré mai més de ningú. Ni tan sols teva -Es donà la volta per sortir per una finestra-. No em busquis -I emprengué el vol sense tornar a mirar enrere.

Continuarà...