Una vida corrent
L'última bola havia estat lleugerament més complicada d'aconseguir. Aquells pallassos de la patrulla vermella estaven intentant tornar a organitzar-se. La seva intenció era recuperar les boles de drac i ressuscitar a tot l'equip. Eren tan idiotes que no havien après res en tots aquests anys. El drac necessitava recarregar energia, especialment després de concedir el desig de resurrecció de persones en grup i a penes feia l'any l'última vegada. Segurament només podrien demanar un desig.
Gràcies al localitzador de la dona i malgrat haver-la amagat en un búnquer, ultra protegit amb tota mena d'armes que s'activaven en detectar qualsevol intrusió, aconseguí localitzar-la. No estava per a ximpleries, així que matà a tot aquell que li sortí al pas. Ell estava condemnat a l'infern des de feia dècades, i ja hi havia estat allí, uns quants morts més en la seva llista no anaven a canviar el seu destí final.
Tot just sortia el sol quan arribà a la casa. A18, els Srs. Briefs i el seu fill sortiren a trobar-lo. Segons semblava, aquella nina robòtica havia aconseguit també les boles que li havien adjudicat i havia decidit quedar-se allí.
Directament s'anà cap al Dr. i li oferí les tres que carregava ell en una càpsula. L'home conjurà al drac que, efectivament, els confirmà la concessió d'un sol desig. Recordà temps enrere, quan somiés a demanar la vida eterna per a derrotar a Freezer. En cas d'haver-ho aconseguit, potser hauria acabat ell mateix amb aquell malparit però després, què? Després de ser eliminat pel seu fill, el buit que havia deixat la set de venjança fou immens. Trunks, tots dos Trunks, li havien ofert una cosa inesperada.
Havia gaudit matant a la ressorgida patrulla vermella però no tant com quan el seu fill assimilava un nou avanç. Potser perquè fou massa fàcil, ràpid i net. Encara tenia por de deixar de ser ell mateix. D'acabar idiotitzat com aquella excusa de saiyajin de Kakaroto. Tal vegada hauria d'avançar-se i demanar la destrucció del planeta, tal com sempre havia amenaçat. El seu fill i ell sobreviurien. Sempre guardava en la seva butxaca la càpsula que contenia la nau reparada, amb la qual va anar a entrenar a l'espai. D'aquesta manera el seu fill podria explorar tot el seu potencial sense limitacions. Va estar-hi a punt per a ben poc.
D'altra banda, això suposaria llevar-li el doble del que li havien llevat a ell. Perdria les arrels del seu pare i les arrels de la seva mare. Això era una de les coses que més odiava de la seva pròpia vida. No, podia suportar l'odi de tot l'univers, si era necessari, però no el del seu fill. El seu fill seria l'única cosa que atestaria la seva pròpia vida quan ell faltés. L'últim vestigi d'un saiyajin pur, ja que Kakaroto a penes podria considerar-se com a tal, el llegat als seus fills, encara menys. El segon, que havia nascut amb el seu pare mort, podia ser que no arribés ni tan sols a conèixer-lo. No, no podia fer-li això a Trunks. Així que callà i esperà. Potser en uns anys, quan el mocós fos capaç d'entendre, podria desfer-se del llast que suposava aquest planeta i partir, per a explorar amb ell, noves oportunitats que no els deixessin mig ximplets com a espècie.
El Dr. demanà el desig i la terrícola aparegué, en la mateixa posició en què quedà després de l'impacte però il·lesa. Trunks es mantenia al seu costat, expectant. La ferralla sortí volant, suposà que satisfeta per poder continuar amb la seva bestiesa amb la dona. Els seus pares corregueren fins a ella i, entre ells, pogué veure com la dona buscava al seu fill, pronunciant el seu nom. Si hagués estat una guerrera, hauria suportat el procés, però era la més feble del seu grup d'amics i el sobreesforç pogué amb ella.
Anà cap a ells però s'adonà que la criatura no el seguia, així que tornà enrere i el prengué de la mà per a obligar-lo a seguir-lo. Havia de superar aquesta por absurda que li havia agafat ara.
La setmana anterior a l'activació de les boles se li posà a plorar a la meitat d'un entrenament. Aquell mateix dia, en la sobretaula, els Briefs, havien parlat del tema i que, quan tornés, Trunks hauria d'aprendre a controlar els seus impulsos. Però més tard el microbi s'enfonsà. Li confessà plorant que no volia danyar a la seva mare, que l'enyorava molt però l'aterria que tornés a passar. Aquest planeta era exasperant. Maleïts sentimentalismes. Maleïda femella astènica. I maleït ell mateix per no haver pogut controlar la seva bragueta. Encara seguia sense entendre-ho. Les següents vegades sí, però la primera, com dimonis arribà a passar? Després ja era qüestió que la cosa ja estava feta, que més donava tornar-se a embolicar amb ella. Era bona en el llit i li agradava.
Així que no anava a acceptar que el seu fill s'acovardís amb la seva pròpia mare. Havia d'aprendre a controlar aquestes estúpides emocions humanes. Ella s'havia desmaiat. Així que els explicà l'esgotament de la resurrecció i es va oferir a portar-la a la seva habitació. El vell no podria. I era millor que deixar-la allí tirada enmig del pati. A saber quant temps trigaria a recuperar-se.
L'agafà i entrà amb ella, deixant als altres darrere seu. Gairebé havia oblidat aquella aroma. Però havia de ser fort. D'ara endavant l'evitaria tant com pogués. Havia d'assegurar-se que el procés s'havia interromput.
Ja estava a mig pujar l'escala quan ella comença a recobrar part del sentit. Notà com l'aspirava i murmurava alguna cosa sobre ell i li mossegava una orella, llepant el seu coll després. Una esgarrifança li recorregué tota la columna. Accelerà el pas per a deixar-la anar al més aviat possible. El maleït procés continuava. La seva mort no havia servit ni tan sols per a això.
- Vegeta, fes-me l'amor.
Estava boja? Maleïda sigui! Havia de separar-se d'ella de seguida- Bulma, jo no... -No puc! No vull! Però l'olor d'ella cada vegada era més potent i atraient. Allò s'estava tornant massa perillós. Ella començà a dir-li obscenitats que no l'ajudaren en absolut. La deixà anar al costat del llit, intentant escapolir-se però perdé l'equilibri caient cap endarrere, amb ella damunt, mentre ella continuava amb les obscenitats i aconseguia mossegar-li l'altre lòbul i llepar-li l'altre costat. No, no, no, no! Com ho sabia? Potser li ho havien ensenyat en el lloc que fora que hagués anat ella? Continuà amb la primera part de la declaració i començà a mostrar la dominància requerida. Allò no podia ser real! No podia estar passant! La mà d'ella en el seu entrecuix, agafant-ho possessivament, li demostrà el contrari. Era real i estava passant-. Bulma, para, no podem... -I a sobre l'estava anomenant pel seu nom! Però, què coi estava passant amb ell?
Ella continuà dominant, tal com ho faria una femella saiyajin en seleccionar a la seva parella definitiva. En aquest punt el seu segon cervell guanyà la batalla al primer, cosa que aprofità ella sense vacil·lació, enfilant-se i regirant-se cadenciosa, sensual i majestuosa, mentre ell romania paralitzat pel pànic. Cada vegada que ella deia el seu nom era pitjor. Ell també la desitjava com a ningú més abans. Però quedava la vana esperança que ella s'adormís o els caigués un meteorit damunt o alguna cosa... El que fora!
El cop de gràcia arribà amb el mastegot que va rebre, d'una força insospitada per a algú tan feble. Estava perdut i no hi havia marxa enrere. En aquell moment desitjà ser seu per sempre i poder-la reclamar d'igual manera. Així que deixà de resistir-se i s'abandonà al ritual, repetint els passos de contrapart, confirmant el compromís i corrent-se junts, fonent cossos i ànimes.
Una vegada acabat, es recolzà amb ella, abraçant-la i confirmant-li la mútua pertinença, per sempre. Mai més podria haver-hi ningú més. S'acabaren les aventures per totes dues parts. Mai permetria que un altre home li posés la mà damunt o flirtegés, si més no, amb ella. I ell al seu torn, no buscaria a ningú més, ni tan sols després de la seva mort. Maleïda bola de fang!
La dona encara trigaria algunes hores en despertar. Ho podia sentir en el seu ki. No estava segur com continuaria afectant el vincle amb aquesta espècie. No li havia semblat pas que Kakaroto l'hagués desenvolupat amb la bruixa. Si tots fossin saiyajins ho notaria, segur. Potser, amb una mica de sort, això no es produiria. Però ja no estava segur de res. Li havia semblat impossible que ella pogués despertar el seu ozaru i aquí estava ell, netejant l'entrecuix de la seva nova companya de vida, a llepades. Si ella no s'hagués adormit i fos saiyajin, estaria fent el mateix amb ell i recaragolarien juntes les seves cues. Encara la trobava més a faltar en aquells moments. Se sentia tan mutilat!
En acabar, li posà bé les calces i li baixà el vestit. Es mirà un últim cop a la seva dona, Bulma, fins i tot en el seu cap se li començava a fer estrany tornar-la anomenar femella o terrícola com fins aleshores. Tan insignificant i, així i tot, podia notar, a la cara, on li havia donat el cop, encara que sense cap dolor. Sí que era insignificant però, alhora, magnífica. Era exòticament bella, intel·ligent, valenta, esbojarrada i divertida. Podia haver estat molt pitjor. I si li hagués passat amb algú com la dona de Kakaroto? Tingué una esgarrifança de la repulsió que li recorregué tot el cos. Una cosa era que la dona tingués caràcter i una altra de molt diferent, que fos una total controladora com la bruna.
S'aixecà i decidí anar a entrenar amb el seu fill. Així tots dos podrien alliberar tensions. Cap al migdia notà que estava desperta. El petit també ho sentí.
- Ara ja saps que sents quan pot ser excessiu. Si tornes a notar-ho, has de controlar-ho o anar-te'n. No t'hi enfrontis i tot anirà bé. Més mal li faria que no la volguessis veure -Tractà de tranquil·litzar-lo, sense acabar d'entendre d'on havia tret aquella última pensada. Com podia fer-te mal que no et volguessin veure?
Trunks assentí amb el cap i sortiren junts a trobar-la a la cuina. En veure-la el marrec sortí esperitat a abraçar-la eufòric. Definitivament no era del tot saiyajin aquell tap de basa.
Continuarà...