Una vida corrent
Els avis li havien dit que sa mare tornaria però fins que no la va tornar a veure, dreta, a la cuina, parlant amb l'àvia, no s'ho acabava de creure. Sí que sentia el seu ki mentre entrenava amb el seu pare. Però havia passat tant de temps, gairebé una tercera part de la seva vida. L'espera de tornar-la a veure s'havia fet molt, molt llarga.
Mentre ella havia faltat, el seu pare, va ser la seva nova font d'informació. Tot i trobar-se molt a gust amb ell, encara li imposava molt de respecte. Hi havia quelcom en ell que li feia por. La seva mare sempre li havia semblat plena de llum, per contra, ell, era tot el contrari, tenia quelcom fosc que no podia identificar a què era degut. D'altra banda, havia descobert que el seu pare també sabia moltes coses. Per això, sempre es debatia en ser discret, per evitar atreure aquell costat fosc, i fer coses per captar la seva atenció, perquè no el deixés de banda, prenent més temps amb els seus entrenaments en solitari que les estones que passava amb ell.
Quan era més petit i la casa estava sempre plena amb els amics de la mare, tothom parlava molt bé d'aquell Son Goku. Ara que estava passant més temps amb el seu pare creia que aquest era molt millor. Sí que era cert que el Son Goku també era ple de llum i no li feia gens de por. Però el seu pare no havia deixat d'estar amb ell des que acabaren la gran festa de jocs de guerrers. Tot i aquella foscor i que de tant en tant el manava callar, també era cert que li havia ensenyat i explicat moltes coses que ell li havia preguntat. I abans de tornar a veure a la mare el va tranquil·litzar. Si son pare creia que ell era capaç de tractar amb la mare sense tornar-li a fer mal, doncs aleshores hauria de ser veritat.
Així que amb tota la seva alegria hi va córrer a llençar-se als seus braços, abraçant-la amb compte de no estrènyer massa, rient i plorant alhora. Estava content perquè estava viva. Estava trist i penedit perquè l'havia mort ell. Tenia por que ella el refusés. Tenia confiança en les paraules del seu pare. Tantes emocions contingudes que no s'atrevia a aixecar el cap per mirar-la i comprovar què sentia ella.
- Trunks! -exclamà sorpresa-. Com... Què... Quan...? Has crescut!... Aleshores, no ha estat un somni? He mort? -Ell continuava abraçant-la, amb el cap entre les seves cames. No volia tornar a perdre-la. Una olor salada li arribà de sobte i finalment aixecà la mirada. Sa mare el mirava entristida amb llàgrimes que li començaven a basar dels ulls. Es començà a separar d'ella. Ella havia recordat i ara ja no l'estimaria. I tot just quan anava a escapar corrents, ella l'abraçà amb aquella tendresa que tant havia enyorat, fent-li petons per tota la cara.
- Ho sento! Ho sento molt, mare! -gosà dir-. Jo no volia! -cridà tornant-se a agafar a ella.
- Ho sé, amor, ho sé. No cal que et disculpis. No estic pas enfadada.
- I perquè plores, doncs?
- Ploro de felicitat. No sabies que també es pot plorar de felicitat? -L'apartà per mirar-lo als ulls i somrient-li.
- De felicitat? -Ell no ho entengué. El seu pare sempre deia que només ploraven els febles per les desgràcies que els hi passaven. Deia que els saiyajins no ploraven.
- Sí, ploro de felicitat de poder-te tornar a veure, de poder-te tornar a abraçar, de tornar a ser casa i de ser viva -Rigué eufòrica mentre el tornava a abraçar i a petonejar-. T'estimo tant! No saps quan t'estimo!
- Jo també mare. Tenia por que m'arribessis a odiar -Encara en tenia.
- Odiar? Mai! Res del que puguis fer em faria odiar-te -Li digué acariciant-li la cara. La mirà als ulls i hi pogué veure que li deia la veritat. I des de feia més de nou mesos va poder tornar a respirar amb tranquil·litat.
Continuarà...