Una vida corrent
El mocós faltà per primer cop a l'entrenament de la tarda. Sabia on era. Amb sa mare i els avis. L'empipava però quelcom dins seu li deia que, segurament, si la seva tornés a la vida, també voldria passar-hi temps... inclús ara. Hi hauria un munt de coses que li voldria preguntar. De fet, si hagués d'escollir a recuperar algú, la recuperaria a ella i no al seu pare. Dins seu encara el culpava de tot. Sempre inculcant-li la necessitat de ser fort, quan ell mateix va sentenciar la seva espècie i planeta amb l'acord amb l'imperi. Recordava que ella era més del parer de fugir i preparar una resistència des d'un lloc segur. Li feren creure que era una covarda. Però no era així, era una estratega. Ara començava a adonar-se. Ella no es volia rendir pas. Volia lluitar però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera.
La dona, en certa manera, se la recordava. No era forta, però no es rendia. Enginyava el seu propi avantatge. I tot i haver mort a mans del seu propi fill, no li temia... ni a ell tampoc. Això el continuava desconcertant. Potser no és que fos valenta, potser és que era una inconscient. Bé, en un aspecte almenys.
Decidí continuar amb els seus exercicis en solitari mentre li donava voltes al cap. Encara que Kakaroto hagués pogut explicar-li tot el que sabia, el cert era que, si s'ho parava a pensar, aquell inútil tampoc podia saber com funcionava. No l'havien educat. Per tant, havia de ser quelcom instintiu. Però com? Podia entendre la necessitat des d'ells, en arribar a l'edat idònia de reproducció. Però amb ells dos, havia estat ella qui ho havia iniciat. No podia ser, no tenia cap mena de sentit. A menys que alguna de les llegendes fos certa i ells no fossin originaris del planeta. Podia ser que tinguessin algun avantpassat en comú? Decidí que intentaria investigar sobre això. Potser el vell li podria donar un cop de mà. Recordava haver vist algun reportatge on es deia que, anteriorment, l'espècie havia tingut cua. Deien que fins i tot els hi quedava un vestigi anatòmic intern, el còccix o quelcom així.
Després de sopar, per inèrcia, anà com cada nit a l'habitació del nano. Ja havia començat a llegir-li el nou capítol quan entrà ella. Havia estat desitjant durant mesos acabar amb aquests moments, on el nano no deixava de preguntar coses, i ara, se li feia estrany. Però ella havia tornat. Per fi era lliure, no? Ella li demanà que no se n'anés i sense saber per quina raó, es quedà. La veu de la dona, llegint, el relaxava. El nano, com sempre, parava la lectura cada dos per tres. Però ara era ella la que contestava. Era agradable, els tres junts, llegint aquell llibre que també el feia pensar, tot i no ser considerada una lectura adulta.
Quan s'adormí, sortiren i ella li agraí i féu petó a la galta. Va estar temptat de retenir-la. De fet, seria d'esperar. Ara era la seva dona. El problema era que no estava segur que ella ho sabés. Tampoc de com abordar-ho.
Se n'anà a la seva pròpia estança, refrescant-se abans de dormir. Però no podia. Tenia massa coses al cap. De fet, es tornava a sentir com després de la derrota de Cèl·lula. Decidí sortir fora, a contemplar la llunyana llum d'on s'hauria trobat Vegetasei... Aquella que encara estava viatjant, sense saber que el lloc d'on provenia ja no existia. Era tristament formós, tal com sentia la seva vida en aquell moment. Res era el que hauria de ser i, alhora, en certa manera, ho semblava. Però, en realitat, només era un miratge.
- Tampoc pots dormir? -li preguntà ella a la seva esquena.
- No -li contestà sense girar-se. Notà com se li acostava.
- Sempre m'he preguntat si des d'aquí podies veure el teu planeta.
- No, però es pot veure l'estel al qual orbitava. Freezer també el va destruir -No sabia per què sentí la necessitat d'explicar-li-. Ell volia que no en quedés cap rastre, ni la d'una llum que en pogués testimoniar la seva passada existència. Imbècil! Es pensava que podia arribar a ser un deu -Rigué amb amargor.
- I el seu sistema d'origen, de Freezer, es pot veure? -El sorprengué, preguntant-li.
- No. Ells no provenien d'un sistema estel·lar. La seva espècie era originaria d'una nebulosa fosca.
- Sense font de calor propera... -deduí ella.
- Exacte! -Ja hi tornava a aparèixer aquell aroma tan seu.
- Doncs aleshores, el que no ha deixat rastre per la resta de l'univers ha estat ell -Es girà per observar-la. Ella tenia raó-. Sí que era un imbècil doncs -Rigué ella sense mirar-lo, passejant la mirada pel cel fins que notà el seu escrutini.
- Què és el següent que recordes, després de ressuscitar? -li preguntà finalment.
- Si em fas aquesta pregunta, aleshores, és que no ho he somiat. M'equivoco? -Li mantingué la mirada.
- No, no ho has somiat. Perquè ho has fet?
- No ho sé. Creia que era un somni. Havia de ser un somni. T'he colpejat amb totes les meves forces! -De sobte, tornà a riure- I no me l'has tornat? Per què?
Ara li tocà riure a ell per l'ocurrència- Si te l'hagués tornada, no hauria servit de res recuperar les boles, no creus?
- No, suposo que no -Abaixà la mirada-. Però va ser molt estrany, no? També em podies haver escridassat o traurem de sobre...
- Era part del ritual d'unió -contestà recuperant la serietat.
- El ritual d'unió? -El tornà a mirar sorpresa.
- Recordes el què em preguntà temps enrere el teu pare. Sobre l'equivalència de rituals d'aparellament?
- Espera, para el carro. No em voldràs fer creure que aquell clau ha estat un ritual, com si fos una boda. És absurd!
- Quin clau? -Què hi tenien a veure els claus ara? És més, dubtava que en tota aquella casa n'hi hagués cap. Tots els assemblatges eren d'alta precisió sense necessitat d'afegits.
- El sexe -Li aclarí ella fent el gest amb les dues mans. De vegades podia a arribar a ser ben vulgar.
- Només una part. L'important són les passes del compromís i la demostració de la decisió per part de la femella. Aquesta és la que sempre té l'última paraula per no acceptar, tant si el mascle és qui ho comença com si ho és ella.
- Jo vaig demostrar aquesta decisió? Quan? Com? -Clarament no tenia ni idea de la importància de què havia fet aquell mateix matí.
- Quan em vas demanar que et fes meva, quan em vas mossegar per temptar-me, quan vas prendre el control, quan em vas colpejar per reafirmar-lo i quan et vas coordinar amb mi per segellar el pacte de per vida.
- Queeeeeè? Però jo no sabia res d'això -Retrocedí horroritzada-. Jo, d'això, què?, jo no li vaig donar pas aquest sentit... només era un joc i ni tan sols creia que fos de veritat. Així que no pot tenir validesa, no?
No s'ho podia creure. Ara volia trencar el compromís? Potser per a ella, tot allò li semblava una broma, però per a ell no ho era pas- És clar que té validesa. Això no es desfà! -apujà la veu, emprenyat-. No és cap joc. Com ja li vaig dir a ton pare, això és per vida i no es pot desfer.
- No pot ser.
- Dona, per més que ho vulguis negar no canviarà res. Ara ets la meva dona -Es creuà de braços tractant de ser definitiu.
- Pe... però, tu no m'estimes, ho sé -L'acusà com si allò fos res d'importància.
- No. I no hi té res a veure amb el fet que ara ets la meva dona i jo el teu home.
- Què dius? Com que no hi té res a veure? Per mi hi té a veure tot! Jo no puc ser la dona d'algú que no m'estima, d'algú al que no li importo. És tan absurd per mi com el fet que per tu sigui lògic! I no ho penso acceptar, em sents! -Emprenyada, tornà a entrar a la seva habitació i tancà la porta, com per deixar-li clar que no el pensava deixar entrar.
De sobte, la idea de matar-la li tornà a semblar bona. Almenys si estava morta, no s'hauria de matar a palles, si ella no volia tenir sexe. El desig desapareixeria. Per contra, si les coses continuaven així gaire temps, podria convertir-se en un infern en vida.
Continuarà...