JOHN JA HO SAP?

- Sherlock, John ja ho sap?-. Va preguntar la forense molt seriosa, mirant fixament a Sherlock. No savia el perquè però sospitava que a part de Mycroft, ella era la primera a saber del retorn del detectiu. I aquest fet la complaïa i al mateix temps la feia sentir culpable.

El detectiu forense li va defugir la mirada.

- Sherlock per Déu, saps ho malament que ho ha passat aquests dos anys?, creia que t'importava, que era el teu amic, perquè ets tan cruel?.- li va recriminar Molly.

- I clar que m'importa. El que vaig fer, millor dit, el que em vas a ajudar a fer,- va corregir el detectiu.-va ser per ell, perquè no li fessin mal. Ara no podia presentar-me davant ell sense més Molly, primer havia d'arreglar uns assumptes. Encara no està tot llest.

- Ja, i amb mi si que podies?.- va dir ellA amb ironia.

- Molly aquest to no et va.

La forense el va mirar arrugant les celles, no estava tan enutjada com volia fer-li creure, una vegada més Sherlock semblava llegir-li la ment.

-M'alegro que hagis tornat, i m'alegra haver-te ajudat.- va dir ella finalment.

- Gràcies Molly.- va dir Sherlock amb sinceritat mirant-la als ulls, i agafant durant uns segons la mà de la jove entre les seves, fent una vegada més que a la forense les cames li tremolessin.

Ella va negar amb el cap, restant-li importància, i sentint-se una mica incomoda i insegura davant la mostra d'agraïment de Sherlock.

- Mengem .- va optar per dir finalment

Sherlock va assentir i els dos van començar a menjar directament de les carmanyoles el menjar que els havien portat en silenci. Sherlock de seguida va acabar el seu plat de fideus i va començar el segon.

Molly el mirava entre divertida i sorpresa, ja que mai havia vist a Sherlock menjar d'aquesta manera... de fet, mai l'havia vist menjar, ni quan va estar a la seva casa avans de marxar. De vegades la forense creia que el detectiu s'alimentava de l'aire.

La forense no podia deixar d'observar-lo, i es va adonar que a més de la ferida del llavi, Sherlock tenia un tall en la cella dreta i un blau en la galta esquerra. I en lloc d'asseure's alçat com sempre solia fer, estava lleugerament encorbat.

- Si segueixes mirant-me així em desgastaràs Molly.- va dir Sherlock aixecant la vista del menjar i mirant a la noia, cosa que va fer que ella baixés la mirada avergonyida.

- Ho sento, però és que...

- Si, ho sé, és un xoc per a tu, ho serà per a tots, però tranquil·la que ja estic aquí.- va dir ell aixecant els ulls cap al cel, amb resginació.

- No és això.- li va tallar ella.- és la teva cara, aquestes ferides no te les han guarit. T'han copejat en el cos?

Sherlock la va mirar sorprès.

-Com saps tu...

- Sherlock et conec, sempre camines tibat com un pal, passejant la teva arrogància allà on vas, i no has fet una entrada triomfal, he vist com et costava aixecar-te, no t'aguantes dempeus i ara mateix la teva postura és forçada.- va contestar ella observant al detectiu amb ull crític, avaluant-lo.

- Ja sé que no sóc tan llesta com tu, però hi ha coses evidents, almenys per una doctora forense.- Va acabar Molly la seva explicació, i sense esperar resposta es va aixecar i es va anar cap a la cambra de bany, deixant a Sherlock sorprès.

Sherlock la va mirar confós, doncs no s'esperava aquesta reacció. Efectivament Molly el coneixia millor del que ell pensava, i la veritat és que la forense, amb la seva senzillesa i sinceritat, el deixava sense paraules, a ell, a Sherlock Holmes, i això el confonia ja que no estava acostumat a sentir-se així.

Molly va tornar portant una farmaciola i unes gases.

- Asseu-te en el sofà, vaig a curar-te.- va dir amb resolució.

Sherlock no la va contradir doncs savia que quan Molly prenia una decisió no hi havia qui l'aturés, i a més era cert que necessitava que algú li guarís les ferides.

- Fes el favor de despullar-te...- la forense es va posar vermella- vull dir que...

Sherlock va somriure veient l'embolic en el qual s'havia ficat la seva amiga.

- Lleva't la camisa.- va corregir sense mirar-lo mentre Sherlock s'aixecava del tamboret amb dificultat i s'apropava al sofà amb una ganyota de dolor en els llavis.

Molly se li va apropar immediatament i el va subjectar pel braç per ajudar-lo a asseure's. Espantada per l'estat de Sherlock, doncs al principi no li havia semblat que estigués tan malament.

Semblava que l'home havia estat aguantant el tipus des que Molly va arribar a l'apartament, però ni ell podia aguantar tant. Per fi el sentit comú s'havia imposat al seu orgull i es deixava ajudar per la jove forense.

- Ets un tossut, perquè no m'has dit que estaves ferit? o per que no has anat a l'hospital?

- Molly ja t'ho he dit, el món encara no està preparat per a la meu retorn.

- Seràs cregut Sherlock Holmes.- va dir ella sense poder evitar riure, el que va provocar que Sherlock també deixés anar una rialla.

- I era qüestió de prioritats.- li va contestar ell recolzant la seva mà en l'espatlla de la forense.- Tenia més gana que dolor.

Molly va somriure i va moure el cap amb desaprovació.

- Si em dónes algun calmant demà ja estaré bé-. Va aventurar ell.

- Res de drogues Sherlock.- va dir ella amb to enutjat mentre l'ajudava a descordar-se la camisa.

Tota mostra de torbament havia desaparegut de la noia, ara era la Dra. Hooper, metgessa forense i anava a guarir al seu amic.

Sherlock va sospirar vençut i disposat una vegada més a posar la seva vida en mans de Molly.

Quan Sherlock es va alliberar per fi de la camisa, no sense l'ajuda de Molly, aquesta es quedà consternada

- Sherlock per Déu, però qui t'ha fet això?

El detectiu tenia blaus a l'alçada de l'estómac i en els costats, i diverses rascades creuaven el seu blanc pit.

- No he fet molts amics a Sèrbia-. Va dir Sherlock amb un somriure cansat.

- Ja veig que segueixes sense fer-los, per molt lluny que intentis buscar-te'ls.- va dir Molly somrient, encara que en els seus ulls es veia la preocupació.

- Tènia que acabar amb la xarxa de Moriarty, i això m'ha portat per mig món.- es va explicar el detectiu.

- Ho has aconseguit?.- li va preguntar ella mentre humitejava el cotó amb l'aigua oxigenada

- Si.- li va contestar ell.

- Suposo que el teu germà t'ha ajudat.

- Mes aviat l'he ajudat jo a ell, amb Moriarty i la seva gent fora d'escena, Anglaterra respira millor.- va dir amb cert orgull.

- Ets un fanfarró Sherlock.- li va contestar Molly bromejant

Sherlock va posar els ulls en blanc i va apropar el seu rostre a Molly perquè aquesta apliqués el cotó en les ferides, en fer-ho el detectiu va deixar anar un grunyit.

- Ets un rondinaire, aguantes una pallissa i no pots amb una mica d'aigua oxigenada?

Sherlock sense dir res més es va deixar guarir, observant com Molly amb mans expertes feia la seva feina. Els seus rostres estaven molt a prop, i Sherlock es va sentir estranyament incòmode per la proximitat de la jove. A part d'amb La Dona, no recordava haver estat mai tan prop d'una dona, la seva mare no comptava i quan havia estat en un parell d'ocasions amb algú, havia estat simplement per experimentar, així que aquestes tampoc comptaven.

Davant la proximitat de Molly se sentia insegur, no perquè la noia despertés en ell sentiments romàntics o de desig, però simplement se sentia extrany, la seva ment racional li deia que era perquè sentia un profund afecte cap a ella i aquest tipus de sentiments l'afeblien, no estava acostumat a sentir, ni a demostrar els seus sentiments, i amb Molly havia obert el seu cor i s'havia exposat, i això l' incomodava.

Molly era diferent, i encara que no ho reconeixeria en veu alta, lamentava haver estat tan cruel amb ella en el passat. Molly era una bona persona, amb bons sentiments i amb un punt innocent que a Sherlock li agradava.

Va començar a veure-la diferent quan ella el va sorprendre amb les seves paraules i el seu oferiment d'ajuda.
Ell que s'enorgullia de la seva ment clara i racional en la qual els sentiments no tenien lloc, resulta que va ser un llibre obert per a ella,que ella va saber veure'l quan ningú més, fins i tot John, ho havia fet, i va ser en aquest moment en què es va adonar que Molly era realment important per a ell, i en aquest moment va començar a canviar.

- Tinc guardada la roba que et vas deixar aquí, hi ha un pijama, un parell de mudes, i un raspall de dents...- va dir Molly traient-lo dels seus pensaments.

- Si... ja.- va contestar ell

- Ja sabies que tornaries aquí.- va dir Molly al adonar-se de sobte dels plans d'en Sherlock.

Sherlock es va encongir d'espatlles.

- Com sabies que no estaria vivint amb algú, o que no m'hauria mudat, o...?

- Molly no intentis pensar tant.- va dir mentre s'aixecava i anava cap a la cambra de bany.

Molly li va donar la roba perquè es canviés.

- No et posis la samarreta, vaig a donar-te una frega en aquests blaus

Sherlock va assentir i es va tombar dòcil en el llit de Molly, deixant que ella calmés una mica el dolor que sentia.

Quan la forense va aplicar la crema en el pit de Sherlock aquest es va estremir involuntàriament i Molly no va poder evitar posar-se vermella, la forense intentava no mirar-li als ulls,

-No em dónes res per al dolor?.- va dir amb estudiat to de llàstima.

- Et vaig a donar un relaxant muscular, et val?

- Vaja, no havies dit que res de drogues?.- li va dir ell amb picardia.

- No em temptis Sherlock...

Aquest li va somriure amb agraïment i asseient-se amb dificultat en el llit li va tendir ambdues mans perquè Molly li donés la píndola i el got d'aigua.

- Ets una infermera molt dura Molly Hooper

Molly va esperar a que Sherlock entrés en el llit i després va apagar el llum.

- Bona nit Sherlock.

- Bona nit dolça Molly.- li va contestar aquest, fent que Molly somrigués davant la mostra d'afecte.

CONTINUARÀ...