CAPÍTOL 4 : RETROBAMENTS

Molly estava a la cuina, preparant el menjar quan va sentir la porta d'entrada.

- Com ha anat?

- Bé.- va dir simplement, i es va asseure el sofà amb el diari a la mà.

- Només bé?,no fanfarronejaràs de l'impacte que ha causat el teu retorn? De la cara que ha posat Lestrade quan t'ha vist?

- Mmmm, no n'hi ha hagut per tant.- va dir ell sense aixecar la vista del diari.

Molly es va asseure al costat de Sherlock entretancant els ulls, estranyada de les evasives del detectiu.

- Sherlooock.- li va dir Molly amb to amenaçador.

- D'acord.- va concedir per fi, doblegant el diari i mirant a Molly.- L'estava esperant en l'aparcament, i...

- I?

- Doncs que quan m'ha vist m'ha abraçat! , creia que m'anava a trencar l'esquena.

- I això és dolent?.- li va dir ella amb un somriure

- No és el que m'esperava.- li va confessar confús.

- Et segueix sorprenent que la gent et mostri afecte.- va dir ella posant la seva mà sobre la mà de Sherlock i donant-li unes palmades afectuoses.- Encara que costi creure-ho, alguns hem après a estimar-te i a acceptar-te tal com ets... encara que la majoria de vegades resulti mooolt difícil, la veritat.

Ell la va mirar molt seriós.

- Doncs jo no ho he demanat, no necessito que ningú m'estimi.- va dir de mal humor.- Fins ara m'ha anat molt bé sense aquesta classe de sentiments. L'amor i l'amistat solament entorpeixen la ment, no..

- De debò et creus tot això que dius Sherlock?.- el va interrompre Molly. La forense el mirava amb un dolç somriure en els llavis, com si mirés a un nen.

Sherlock la va mirar de reüll, amb la boca lleugerament torçada. Semblava un nen petit amb una rabieta.

- No, crec que ja no.- Va continuar Molly.- Per bé o per malament, i segur que sense proposar-t'ho has obert el teu cor a uns pocs i ara no pots pretendre mantenir-nos al marge, que no ens preocupem per tu. Tens una responsabilitat amb nosaltres i nosaltres amb tu. Som els teus amics Sherlock: Greg, la Sra. Hudson, jo, i sobretot John; el que passa és que en el fons creus que no et mereixes aquest afecte. Referent als sentiments tens una opinió de tu mateix molt negativa Sherlock.

Sherlock havia emmudit davant el discurs de Molly doncs en les seves paraules havia vist la veritat, una veritat que li costava acceptar. Dependre d'algú o que algú depengués de tu era una responsabilitat, un llast, però al mateix temps i encara que mai anava a reconèixer-ho, en certs moments era agradable i reconfortant. Però tenir amics significava preocupar-se per ells, i això portava a l'afecte, i semblants sentiments sempre havien estat allunyats de Sherlock Holmes.

Que havia fet ell perquè aquestes 4 persones l'apreciessin, es preocupessin per ell, ploressin la seva mort i finalment s'alegressin de tornar-ho a veure?

- Sherlock, ara sóc jo la que sent els teus pensaments.- li va dir Molly somrient-li mentre s'aixecava i tornava a la cuina, deixant a Sherlock pensatiu .

Sherlock es va quedar una bona estona assegut en el sofà, Molly li estava parlant però ell no l'escoltava. Meditava sobre les paraules de la forense, que una vegada més l'havia sorprès amb els seus raonaments, simples i plans, però que amagaven molta veritat.

No la va sentir quan el va cridar a la taula per menjar, ni quan dues hores més tard va sortir del pis. Quan Sherlock va tornar a la realitat, el pis estava en silenci. Es va aixecar de cop, va agafar el seu abric i va anar a Baker Street.

Quan va tornar al pis, després de veure a la Sra. Hudson Molly encara no havia tornat, i això el va molestar ja que tenia ganes d'explicar-li a la jove com havia anat el retrobament amb la seva antiga llogatera. Es va passejar pel pis, avorrit, sense saber que fer. Anava a enviar-li un missatge quan va sentir la clau a la porta. Ràpidament es va asseure en la butaca de Molly i va obrir l'ordinador, fent que buscava alguna cosa.
La forense va entrar carregada amb un parell de bosses.

- Hola

- Eh?, ah hola!- va contestar ell fent-se el distret.

- Quan m'he anat estaves... bé, no sé on estaves.- va dir ella deixant les bosses en el marbre de la cuina.

- Analitzava unes dades.- va dir ell com si res.

- Ah. I has estat aquí tota la tarda o has sortit?.

- El què perdona?.

- Que si has sortit.. a veure a la Sra. Hudson.

- Si.

- I...?, per favor Sherlock no siguis tan misteriós.

- Ha estat com esperava-. Li va contestar deixant l'ordinador a un costat, creuant les cames i amb un somriure maliciós.

- Pobra dona, no li hauràs provocat un atac de cor.- va dir Molly traient la compra de les bosses.

Sherlock va riure pel baix.

- No, però s'ha donat un esglai de mort, crec que per un moment ha pensat que era una aparició.- Sherlock va deixar anar una riallada.

- Ets incorregible

- Sip... ja ho sé.- va contestar ell amb complaciència.

- I després de l'esglai ha anat bé?

- Si, hem pres el té, hem estat parlant una estona, bé.. ella ha estat parlant, la veritat és que no l'escoltava. Abans d'anar-me'n li he dit que després de parlar amb John tornaré al pis.

- Així que aquesta nit ja dormiràs a Baker Street?.- va dir Molly no sense certa tristesa en la seva veu.

- Doncs si, t'allibero de les teves obligacions i et retorno el teu còmode llit.

- Ha estat un plaer compartir-la amb tu.- tan aviat Molly ho va dir es va ruboritzar.

- Vull dir que...

- T'he entès Molly, i t'ho agraeixo, però no menteixis, estaves desitjant tornar a la teva habitació.

La noia es va encongir d'espatlles.

- Això és veritat, però no em molesta la teva companyia. Saps que sempre que necessitis un refugi..

- Ho sé.- i dient això es va apropar a la forense i li va besar en la galta.

- Sort.- li va desitjar ella .- I si us plau Sherlock, no et passis amb John.

- Passar-me, jo?.- va dir el detectiu posant-se l'abric.

- Ja m'has entès.

- Tranquil·la, tot anirà bé.- li va dir sortint per la porta de l'apartament.

CONTINUARÀ...