CAPÍTOL 5 : QUE FAS AQUÍ?
Quan va sentir el soroll de les claus en el pany eren les 2 del matí. Es va aixecar i es va posar la bata pel damunt i va sortir al saló.
Sherlock estava en el passadís, penjant el seu abric i bufanda del penja-robes.
- Que fas aquí?.- li va preguntar ella amb veu adormida.- Creia que aniries a Baker Street
- Jo també.- va contestar ell enfadat i passant per davant de la forense es va dirigir a l'habitació de Molly i es va tombar en el llit.
La forense el va mirar sense dir res, no feia falta. El seu rostre i la seva veu mostraven el seu descontentament.
- Vaig a preparar té- va dir en veu baixa-, el necessitaré.
Quan Molly va entrar a l'habitació, Sherlock s'havia posat el pijama i la bata i estava tombat de costat sobre el llit. Sherlock estava de mal humor, i el que era pitjor, estava furiós i decebut i quan estava així era perillós. Molly no sabia com parlar-li. Quan Sherlock estava així era com una bomba de rellotgeria que podia explotar a qualsevol moment i portar-se a qui fos per davant.
Sense saber que més fer, es va tombar en el llit al costat d'ell. Mirant-lo sense saber molt bé que dir-li. Llavors es va adonar que el nas li sagnava i que la ferida de la cella se li havia obert de nou.
- No ha anat bé, veritat?
- No és evident?. -va bufar ell amb menyspreu.
- Quantes vegades t'ha pegat?.- va preguntar ella ignorant el seu to.
- Tres
Durant uns segons cap dels dos va parlar.
- Vinga, pots dir-m'ho.- va explotar ell de sobte asseient-se en el llit amb les cames creuades
- No serè tan cruel com ho ets tu Sherlock.- li va respondre ella asseient-se també en el llit.
- Doncs jo ho seria, vinga aprofita't.- la va instar ell.
Però Molly va optar per ignorar aquest atac, es tractava d'una rabieta i no volia entrar en el seu joc.
- Que és el que he fet malament?.- el seu to enutjat el va canviar per un més llastimós.
- Potser presentar-te en el restaurant on havia quedat amb la seva noia no era el millor pla.- va aventurar Molly
- I tu que sabràs.- li va etzibar de mala manera.
Molly es va mossegar el llavi, les seva contesta l'havia molestat però no anava a demostrar-ho, no volia seguir-li el joc, sabia que parlava així perquè estava furiós.
- Era un pla magnífic, jo apareixia i ell s'alegrava per la meva tornada. Després marxàvem a Baker Street a treballar junts de nou. Que és el que ha passat?.- Sherlock parlava amb si mateix.
Molly va veure que realment el detectiu estava confús i descol·locat.
-I saps el pitjor de tot? Que s'ha deixat un ridícul bigoti... t'ho pots creure? Sembla un vell.- va dir aixecant les mans amb incredulitat.
Molly el va mirar sorpresa.
- Ets un idiota integral Sherlock. A que ve això ara? O és que també vas a dir-li el que ha de fer o deixar de fer, i el proper que serà, dir-li com ha de vestir?.- va dir la forense indignada pel comentari del detectiu.
- És que quan l'he vist gairebé ni l'he reconegut, i...
- I segur que no has pogut callar veritat?.- va dir ella entretancant els ulls, començava a enfadar-se.
- És que Molly està ridícul, és...
- Prou Sherlock!.- Va dir la forense aixecant-se del llit furiosa amb ell i amb la seva falta de tacte.- I a sobre has volgut donar-li lliçons... és que ets increïble. No, ets idiota!
Sherlock la va mirar sense comprendre perquè ella s'havia enfadat, en teoria el molest i enutjat era ell.
- Però havia d'alegrar-se de meua retorn, no?.- li va cridar mentre Molly anava camí de la cuina.
- De debò ets tan ingenu? .- li va contestar ella des de la cuina.
- Ho sé, ara m'adono que el meu pla no era tan bó després de tot. I el comentari que li he fet sobre el seu aspecte tampoc.
- Bé, una mica de sentit comú després de tot.- va pensar la noia. I va respirar profund,
sospesant si ella també donar-li un cop de puny o no.
Sherlock s'havia assegut en el sofà.
- Li he explicat a grans trets el pla que vaig idear, i el que he fet durant tot aquest temps.
- I?
- Bé, doncs no s'ha pres molt bé que ell fos "l'únic" que no sabés res, com demostra el meu nas sagnant.
Molly va negar amb el cap, doncs se sentia també culpable.
- I s'alegra que estiguis viu, segur, però ho malament que ho ha passat aquests dos anys, més el sentiment d'haver estat enganyat, han pogut més que l'afecte que pugui sentir per tu. Sherlock, has d'entendre-ho i donar-li temps.
- No ha volgut escoltar-me quan li he dit que el necessito pel meu ultim cas, Mycroft m'ha demanat ajuda i creia que això agradaria a John, però diu que és feliç fent de metge, però jo sé que no. John enyora l'acció, l'adrenalina corrent desbocada, l' emoció del perill. Com serà feliç en una trista consulta?.- va dir gairebé amb fàstic, sense escoltar a Molly.
- Potser és el que vol ara.- va aventurar la jove.
- Què?, Molly per Déu, com va a voler semblant vida si el que jo li ofereixo és mil vegades millor.
Molly el va mirar exasperada.
- Clar, com no.- va dir ella amb ironia i Sherlock li va clavar una mirada freda i furiosa.
- Per sort sembla que Mary és més assenyada. M'ha dit que parlarà amb ell, que el convencerà perquè treballi amb mi i m'ajudi amb el cas.
- Vaja, estem salvats -. Va continuar Molly amb la mateixa ironia.- Però potser ja no és el John que vas conèixer fa tres anys-. Va insinuar la forense.
- No diguis ximpleries, i a més tu que vas a saber, no pretenguis anar de Psicòloga, tan sol ets una simple forense. - li va contestar Sherlock adoptant aquell aire de supèrbia i superioritat que tant odiava Molly.- Has parlat amb ell, has estat aquesta nit amb ell?, jo si que el conec, jo sé el que li convé.
Encara que li estava costant que les paraules de Sherlock no l'afectessin, va intentar ignorar una vegada més el seu atac.
- Jo solament penso que potser...
- Oh vinga , deixa-ho vols, pensar... que sabràs tu si tant sols ets una rata de laboratori, tot el dia tancada, estudiant morts perquè el tracta amb els vius et resulta massa difícil... - Tan aviat aquestes paraules van sortir de la seva boca Sherlock es va adonar que s'havia passat. S'havia promès no tornar a ferir a Molly i ara ho havia fet de la pitjor manera.
Molly el va mirar amb els ulls brillants per les llàgrimes contingudes, aquest últim comentari havia estat la gota que omple el got. La forense creia que ja era immune als atacs i sortides de to del detectiu, sabia que quan estava de mal humor no pensava en les conseqüències de les seves paraules, que escopia el que se li passés pel cap, però malgrat tot, les seves paraules li havien fet mal.
Sherlock va entrar en la cuina, Molly s'havia girat perquè aquest no veiés quan profundament l'havia afectat el seu comentari.
- Ho sento Molly, de debò que ho sento.
- Ja sé que ho et sap greu, però per què ets tan cruel?.- li va contestar ella aguantant les ganes que tenia de plorar.
-No volia dir totes aquestes ximpleries, no és el que penso de tu.
- Si Sherlock, clar que volies dir-ho, no pots evitar-ho, si no ho deixes anar rebentes-. Va dir ella encara d'esquena al detectiu.- T'és igual a qui ofenguis o facis mal, ets així. Tens un costat fosc i desagradable que tard o d'hora mostres.
Sherlock va agafar a Molly pel braç i la va fer girar-se, quan va veure els seus ulls plorosos se li va trencar el cor, aquest que molta gent dubtava que tingués, però si que tenia cor, i quan la seva boca deixava anar ximpleries que ferien a Molly, li feia mal.
- Perdona'm Molly, per favor. O millor encara, dóna'm tu també un cop de puny perquè m'ho mereixo.- Va dir intentant animar a la noia.
Molly va fer un tímid somriure mentre una gruixuda llàgrima relliscava per la seva galta. Sherlock la va assecar amb el polze la seva mà.
- Perquè ets tan bona amb mi Molly Hooper?.
Molly va encongir les espatlles, incomoda per la pregunta. Que podia dir-li... perquè encara que ets un idiota cruel, t'estimo.? No, això no podia dir-li-ho i ho sabia.
- Perquè ets el meu amic-. Va ser el que finalment va contestar.
- Els amics no es comporten així. Crec que no et mereixo.- Va contestar ell amb total sinceritat.
- Jo també ho penso moltes vegades. - Va contestar ella passant-se el revers de la mà pels ulls.
Llavors Sherlock va fer una cosa totalment sorprenent e inesperada, li va agafar amb delicadesa el rostre i el va apropar al seu, dipositant un suau i llarg petó en els llavis de la forense. Quan es van separar Sherlock la mirava amb profund afecte i amb un somriure en els llavis, tot besllum de mal humor o empipament havien desaparegut del seu rostre. Després la va abraçar amb força, fent que el cap de la forense descansés en el seu pit.
Molly es va quedar quieta, no s'atrevia a moure's, no sabia que fer. Per fi va envoltar l'esquena de Sherlock amb els seus braços quedant els dos quiets en aquesta postura durant uns moments, moments en els quals a Molly li va semblar que havia deixat de respirar.
- No tenia ganes d'estar sol aquesta nit.- li va dir a cau d'orella.- I la meva intenció no era venir a insultar-te ni ha fer-te mal, de debò, però ….
- Ho sé.- li va contestar ella en un murmuri.
- El dilluns el meu germà farà oficial la meva tornada i tornaré a Baker Street. Suposo que serà una bogeria de periodistes i entrevistes. Però m'agradaria acabar de passar el cap de setmana aquí, amb tranquil·litat. Si no t'importa.
- No, clar que no.
Finalment Sherclock es va separar d'ella i agafant la tassa de té es va apropar a la finestra, no trigaria a clarejar i fora començava a nevar.
- Ens anem al llit?.- li va preguntar Sherlock d'esquena a ella.
Molly el va mirar sense comprendre. Quan Sherlock es va girar el seu rostre cansat li va somriure.
-Seras capaç de dormir al meu costat sense aprofitar-te de mi?.- li va preguntar.
Molly es va enrojolà i no va saber que contestar-li, doncs s'havia quedat sense paraules.
- Anem Molly Hooper.- li va dir tendint-li la mà –. Anem a dormir.
FI
