Aquest és el meu regal de Reis per aquells que seguiu aquesta història :) Disculpes per adelantat si queda alguna falta de la qual no me n'hagi adonat. Gaudiu-ne!
Capítol 2: De nou a casa
"Un pas més," va murmurar en John. "Allà, així."
"Sé quants graons hi ha fins al meu pis!" va contestar bruscament en Sherlock, irritat, apartant la mà guiadora d'en John tan aviat com van arribar a la porta.
Irritable semblava ser la seva característica per defecte de moment, va pensar en John. Comprensible, és clar, però en John trobava difícil empatitzar amb ell, si havia de ser sincer. Ell encara estava en un núvol de descans i eufòria per tenir en Sherlock de tornada i tenir-lo tal i com ell és, la seva personalitat, la seva intel·ligència, el seu imprescindible caràcter... bé, aguantaria la irritabilitat, l'aguantaria i n'estaria agraït cada dia.
En Sherlock anava donant-se cops i en John va afanyar-se a anar darrere d'ell; mai més que un parell de passes lluny d'ell des que s'havia despertat per primer cop, tres setmanes abans.
L'afàsia havia estat preocupant, però afortunadament va durar poc. Quan va recuperar la consciència al principi, en Sherlock no podia entendre el què se li deia, tot i que reconeixia clarament les diferents veus i era capaç de parlar. Això feia molt difícil calmar-lo, tot i que la presència d'en John va ajudar-hi; s'havia aferrat fermament a la mà d'en John des del primer moment que va agafar-la.
Cap a les primeres hores de la tarda, pel gran descans de tothom involucrat, va començar a agafar parules, després frases, fins que pel vespre ja entenia i es comunicava amb relativa normalitat, i el problema no havia tornat. Realment, tenien molta sort, va pensar en John. Moltíssima sort de fet. Podria haver estat molt pitjor.
En Sherlock s'havia llençat al sofà en una habitual postura dramàtica, braços i cames estirats com una típula gegant.
"Em tornaré boig!" va declarar, seient de nou i pressionant els palmells de les mans contra els seus ulls.
En John va enfilar-se a la taula del cafè enfrontant-lo i amb cura va retirar les seves mans, sostenent-les mentre mirava els ulls d'en Sherlock d'una manera que mai hagués gosat a fer abans.
"Què faré John?" va demanar en Sherlock, sense intentar recuperar les seves mans, però en canvi, baixant el seu cap i recolzant-se cap endavant fins que el seu cap va quedar descansant sobre l'esternó d'en John.
El ja de per si poc respecte per l'espai personal i els límits físics que tenia, havien desaparegut completament, al menys pel que tenia a veure amb en John. En John encara no havia establert si això era a causa del dany cerebral, que podia ocasionar una disminució de les inhibicions, o si era per la gran dependència imposada per la seva situació actual.
Fos quina fos la causa, en Sherlock gairebé semblava considerar en John com una extensió de si mateix en aquells moments, acceptant la seva cura en quina manera fos necessària, mentre encara retrocedia de l'altre personal mèdic de manera indignada.
En John va mirar avall. El cabell d'en Sherlock estava creixent de nou, però encara era una mica curt al darrera i als costats, tot i que familiarment desordenat al cap de munt. L'havien tallat com calia abans de sortir de l'hospital, una setmana abans, per insistència d'en Mycroft, de manera que
no fos obvi durant més temps quina part havia sigut afaïtada per l'operació. En John va adonar-se de que trobava a faltar els rínxols.
La seva mà rondava pel darrere del cap d'en Sherlock, volent tocar-lo, però va baixar la seva mà abans que pogués fer-ho i va apartar-se'n gentilment. "Estaràs alegre d'estar viu," va dir. "Content per estar aquí, content per ser tu."
En Sherlock va fer un sorollet i va tornar a seure enrere, deixant lliures les seves mans i portant el seu cap entre elles. "Però no sóc jo, cert?" va exigir. "Qui sóc jo, sinó la meva feina?" Va aixecar el seu cap altre cop. "La feina, John, el que m'importa és la feina – sense això, el que em queda de cervell es podrirà! Si no puc fer la meva feina, llavors quin sentit té que sigui aquí? Estaria millor -"
"Calla!" va ordenar en John; massa alt, fent que en Sherlock s'estremís, però hi havia uns límits fins als quals podia soportar. "Ni pensis en acabar aquesta frase." Va posar-se d'empeus.
"Ets una maleïda reina del drama, Sherlock." Ell no havia estat res més que pacient i comprensiu tot aquest temps, però no pensava escoltar allò – allò necessitava ser trepitjat, i trepitjat durament. "Podries pensar per un maleït minut sobre el que estàs dient?" La seva veu va baixar. "I a qui li ho estàs dient?"
Va agafar aire profundament, intentant recuperar el seu temperament, i va donar-li l'esquena automàticament, tot i que ja no hi havia cap necessitat d'ocultar la seva cara durant més temps.
"Estic cec, John." La greu veu va venir de darrere seu. "Esguerrat i inútil. Depenent de tú; cap bé per ningú."
En John va sospirar fortament, després va tornar cap a la tauleta del cafè, seient i agafant les mans d'en Sherlock altre cop. "No estàs esguerrat," va dir, no per primera vegada. No savia si en Sherlock estava tenint problemes per recordar-ho o si senzillament no s'ho creia.
"No hi ha res malament amb els teus ulls; estan just com..." va callar les següents paraules. "Estan perfectament il·lesos, de la mateixa manera que els teus nervis òptics."
Va portar una mà al costat del cap d'en Sherlock. "La bala va danyar el darrere del teu crani, causant problemes principalment al lòbul occipital del teu cervell, que conté el còrtex visual." Va adonar-se que la seva mà l'estava acaronant a través del seu cabell i va retirar la mà, encara que en Sherlock gairebé ni ho va notar.
"La ceguesa cortical continúa sent ceguesa," va respondre en Sherlock.
"No, no ho és," va insistir en John, movent-se per agafar-lo per les espatlles ara. "Els teus ulls són encara perfectes." Va observar-los altre cop, de ben a prop, molt més a prop del que estava acostumat a veure'ls. "Tan sols és que la seva informació no està arribant al teu cervell actualment. La teva visió podria tornar, almenys a cert nivell."
"Possiblement, podria tornar," va corregir en Sherlock, citant de l'especialista. "I de què serveix fins a un certnivell per a un home com jo? Les meves deduccions depenen de les meves observacions. La limitada habilitat per evitar ficar-me en el fullatge no sembla poder ajudar-me en la meva feina."
"Ha de ser tot ara mateix o aviat amb tú?" En John estava cansat, i es notava a la seva veu. "Només ha passat un mes des que et van disparar al cap! No crec que ningú esperi que estiguis llest per tornar al treball justament ara."
"Disparat alcostat del cap, gràcies a tú," va ser la resposta. En Sherlock continuava sense recordar res de l'enfrontament a la piscina, però en Mycroft l'havia posat al corrent del que havia passat. Això havia sigut el més a prop que havia estat de parlar sobre el tema, però en John certament no volia donar-li voltes al tema ara.
En John va adonar-se que estava badallant, i va abandonar la seva realment incòmoda posició elevada per seure correctament al sofà. Va voler aconseguir-li a en Sherlock un rellotge amb veu, però s'oposava a qualsevol "parafernàlia per cecs", com ell li deia, i encara més a qualsevol cosa relacionada amb el seu traumatisme craneoencefàlic. En John va decidir suggerir-li a en Mycroft; que se'n fes responsable ell.
La recuperació d'en Sherlock realment era notable però, en l'opinió, potser no experta però certament culta, d'en John. La seva personalitat i agudesa semblaven pràcticament intactes – el lleuger comportament depenent podiar haver aparegut per la seva manca de visió com podia haver aparegut pel dany cerebral mateix.
No havia tingut cap més problema en la comprensió del que altres li deien, tot i que encara, i bastant freqüentment, patia d'anòmia, fet que li provocava una gran frustració. Ha de ser especialment
difícil per algú com en Sherlock, sempre tan eloqüent, trobar-se a si mateix incapaç de trobar la paraula que volia, pensava en John. La majoria de la gent era familiar amb la sensació "ho tinc a la punta de la llengua" ja que gairebé tothom patia d'anòmia ocasionalment, però era clarament un fenòmen nou i gens benvingut per en Sherlock.
Era la perseverància el que feia que no se'l pogués deixar sol, però. A vegades, en Sherlock s'encallava; incapaç de moure's d'un tema de conversa en particular o repetint indefinidament una acció molt després que el seu propòsit s'hagués complert. Quan en John va trobar-lo amb les genives sagnant després de'haver estat respatllant-se les dents durant més de quinze minuts, la decisió de quedar-se amb ell tant com fos humanament possible va fer-se ràpidament.
"Potser també hauries de dormir amb mi," va anunciar en Sherlock, fent que en John obrís la boca pel xoc. La deshinibició sexual era un dels possibles i diversos efectes secundaris en cas de traumatisme craneoencefàlic, però mai hauria anticipat que afectaria en Sherlock. Com dimonis se suposava que havia de tractar amb aquesta? Què fas quan t'ofereixen el tiquet guanyador, però saps que no pots acceptar-lo?
"Sé que no vas a dalt a dormir al teu llit," va continuar en Sherlock, sense adonar-se de la confusió que estava afectant al seu amic en aquell moment. "Sé que has estat dormint al sofà per si em quedo encallat fent torrades i provoco un incendi o pel que sigui que estiguis preocupat."
Va arronsar les espatlles. "També hauries de dormir a la meva habitació, el llit és suficientment gran com per compartir-lo i al menys descansaries una mica, cosa que certament necessites."
Gradualment, la freqüència cardíaca d'en John va começar a calmar-se, mentre entenia el que en
Sherlock tractava de dir. "Com has sapigut que he estat dormint al sofà?" va preguntar encuriosit –
havia intentat ser el més discret possible perquè no volia que en Sherlock es sentís controlat.
"Obvi!" va deixar anar en Sherlock. "El tercer graó grinyola i el sento dues vegades al matí, en lloc d'una sola quan baixes – el primer cop és quan puges per roba neta després d'haver passat la nit aquí avall."
Va acomodar-se amb l'esquena al seient, col·locant les seves mans en la familiar posició sota la barbeta, fet que va fer el cor d'en John tancar-se. "El sofà olora a tú més fort de l'habitual, especialment a l'extrem més proper a la porta, on suposo que poses el cap, per escoltar-me millor si em desperto a la nit."
Un somriure s'estava estenent per la cara d'en John mentre continuava.
"Quan em guies, puc sentir que et mous com si la teva esquena estigués engarrotada, el que normalment només passa quan t'has quedat adormit en algún lloc incòmode, fet que hauria desaparegut pel moment si haguéssis passat la passada setmana al teu llit. Finalment.." va parar-se, semblant gairebé avergonyit pel que estava a punt de dir.
"Et conec, John," va dir. "Sé que estàs preocupat per mi i que t'importa la meva seguretat. No és raonable, en vistes d'això, considerar que aniries a descansar a dalt al teu còmode llit, deixant-me aquí avall desatès."
En John va deixar anar un baix xiulet. "Això," va dir, "ha sigut increïble!"
Els llavis d'en Sherlock van torç mentre recordava les paraules. "No ha sigut increïble, John" va negar emfàticament, "i certament tampoc ha sigut extraordinari." Va semblar disgustat amb si mateix. "Si pogués veure't, hauria estat capaç de saber-ho en segons."
En John va refusar la seva declaració amb un esbufec. "Sí, però acabes d'exposar una deducció en la mateixa i exacta manera que t'he sentit fer centenars de vegades abans, excepte que l'has basat en
els altres sentits; el soroll de les escales, l'olor al sofà – que per cert, gràcies per això, em dutxaré si oloro tant – el que has après per haver estat en contacte amb mi mentre em movia i el teu coneixement anterior sobre el subjecte."
Va girar-se al seu seient i va allargar la mà posant-la al braç d'en Sherlock. "Molt bé, potser on dormo no és una qüestió de vida o mort, potser és un exemple trivial, però això és el que vull dir quan dic que encara ets tu," va explicar. "El teu cervell és encara extraordinari... no ho entens? Per l'amor de Déu, podries haver estat un vegetal!" Va encongir-se mentre la paraula s'escapava; era una manera poc professional de descriure la tragèdia d'una ment reduïda a un estat vegetatiu continu.
En Sherlock encara no semblava gens convençut, així que en John va pressionar. "Molt bé, i si la teva intel·ligència s'hagués reduït una mica? I si ja no fossis mai més un geni? Imagina que fossis com la resta de nosaltres, un altre idiota a través de la multitud – no hagués sigut això pitjor que perdre la teva vista, que s'espera que torni de totes maneres?"
"Estàs suggerint seriosament que uns quants punts menys de coeficient intel·lectual són més importants que la ceguesa total?" El to d'en Sherlock era mordaç, però en John no es va deixar enganyar.
"No, per la majoria de la gent no, però per tú, Sherlock?" En John ho sabia millor. "Sigues honest amb tu mateix, fins i tot si no pots ser honest amb mi," va exigir. "Abans has dit que em coneixies. Bé, potser no tinc el teu intel·lecte, però jo també et conec a tu."
En Sherlock va romandre obstinadament callat. "De veritat que et conec Sherlock. Et conec, i he tingut una setmana sense res més a fer que pensar sobre el que podria passar i com ho tractariem, una setmana sense res més que pors per passar l'estona. Veurem qui coneix millor a qui... em dius quina ha sigut la meva por més gran?"
"Que no em despertés, suposo," va dir en Sherlock, menyspreativament.
"Avorrit!" va retar en John, amb una cert grau de satisfacció. "Torna-ho a provar."
En Sherlock començava a veure's molest, però això era millor que vençut. En John podia fer alguna cosa si estava molest.
"Bé," va dir bruscament, encara sense realment pensar-hi. "Que fos diferent. No jo mateix. Que el dany cerebral afectés la meva personalitat i funció cognitiva. Amnèsia probablement; potser pensaves que no m'enrecordaria de tu."
En John no va dir res durant una estona. "Això és el que penses?" va preguntar tranquil·lament, la decepció molt notable a la seva veu, de tal manera que en Sherlock no podia deixar-la passar. "Vas estar en coma durant una setmana. No teniem ni idea de quan, o si, et despertaries, o com t'afectaria, i de veritat penses que la meva por més gran era si et recordaries de mi o no?"
Va haver de fer un gran esforç per tal de mantenir la seva veu calmada mentre es posava d'empeus. "Crec que aniré a dutxar-me ara, si no t'importa? Estaràs bé aquí per uns minuts? No trigaré massa."
S'estava girant, no esperant una resposta, quan la mà d'en Sherlock va agafar-li la màniga sobtadament.
"John," va dir. "John, ho sento. Ha estat sense pensar. No volia dir-ho, tan sols estic tan..." va sospirar. "No vull deixar anar la meva frustració sobre tu, si us plau... seu." Va estirar del braç d'en John, portant-lo de nou a seure al sofà.
"Sé que encara no hem parlat sobre allò," va continuar en Sherlock."Del que va passar amb en Moriarty, o de la setmana que vaig perdre. Hi havia tant de moviment a l'hospital, després ha sigut un ajustament enorme el venir a casa, no ser capaç de veure, problemes amb les paraules, quedar- me enganxat a les coses, és tot frustrant i difícil i ..."
"És aterridor," va insertar en John, gentilment. "Ho sé, està bé. Probablement t'estic pressionant massa, ho sento." En John estava intentant calmar en Sherlock, per tal que ell pogués marxar; intentant calmar-se a si mateix, però estava lluitant. Totes les emocions de l'últim mes estaven començant a sortir, tot el que havia reprimit lluitant per arribar a la superfície, com si aquell únic comentari fet sense pensar per en Sherlock hagués pitjat el botó i no hi havia manera d'evitar l'explosió.
Mai havia plorat a l'hospital. Massa insensible al principi, suposava. Després totes aquelles incansables hores, gairebé no havia deixat el costat d'en Sherlock i mai se sap com de conscients són els pacients en coma, del que poden sentir. No havia volgut que l'única entrada sensorial d'en Sherlock fos el so d'ell plorant.
Després que en Sherlock es despertés, el temps per les llàgrimes semblava passat. En John era tan feliç, tota la resta havia estat destruit, però ara... ara les pors que havia cremat estaven resorgint i només podia sentir que les llàgrimes estaven arribant estigués o no preparat per elles. Necessitava arribar a la dutxa, i ràpid.
Va intentar aixecar-se un altre cop. "Està bé, Sherlock," la seva veu impressionantment uniforme, va pensar. "Podem parlar d'això demà, si vols. Ara me'n vaig i ..."
"John," en Sherlock no el deixava anar, encara agafant-lo per la màniga, i ara havia acostat l'altre braç també, girant-se per quedar cara a cara amb en John i mantenint-lo allà. "Què és, què passa? La teva veu no està bé."
"Per favor deixa'm anar, Sherlock." La seva veu estava tan calmada com li era possible. "Només necessito marxar per uns minuts. Faré una dutxa ràpida, si? Podem parlar llavors, si vols."
En Sherlock no s'ho empassava. En John s'estava intentant allunyar d'ell, intentant aixecar-se, ara intentava treure els dits d'en Sherlock de la seva màniga. Hi havia alguna cosa que no anava gens bé.
En John sempre estava allà, al seu costat, una presència constant que simplement havia acceptat, des que havia obert els ulls per primera vegada a la foscor.
Ara en John intentava escapar-se d'ell, i en Sherlock va trobar que allò no acabava d'agradar-li del tot.
Va fer més força i va lliscar les seves mans fins les espatlles d'en John. "Digue'm què passa," va insistir. "És pel que he dit? No estava pensant – mira, ja m'he disculpat, i tots dos sabem que jo mai em disculpo," va intentar alleujar la situació.
La respiració d'en John anava fent-se més ràpida i encara intentava escapar-se. Si tan sols pogués veure-hi! Si tan sols pogués donar una ullada a la cara d'en John, sabria exactament el que estava passant. En John estava clarament agitat. Era tan frustrant... En Sherlock va agafar més fort les seves espatlles i va sacsejar-lo. "Diga'm-ho!"
Va haver-hi una espècie d'esbufec ofegat i després en John va cambiar sobtadament de direcció. En lloc d'apartar-se, va llençar-se endavant, embolicant els seus braços al voltant del coll d'en Sherlock i agafant-se fortament a ell.
En Sherlock podia sentir que el cos d'en John estava sacsejant-se i hi havia humitat contra la seva clavícula... En John estava plorant, va adonar-se.
En John, que sempre era el positiu, constantment intenant animar a en Sherlock, dient-li com d'afortunat havia estat, que les coses tornarien a la normalitat, que tot estaria bé.
El seu amic John, qui havia estat allà per ell gairebé cada minut des que va despertar-se a l'hospital, qui l'havia rescatat d'un munt d'indignitats, qui gairebé s'havia convertit en una part d'ell, una presència constant, càlida, tranquilitzadora, tan sols en John.
Tan sols en John, el pit del qual estava agitat ara amb grans i turmentats sanglots mentre s'agafava amb força a en Sherlock i plorava contra el seu coll.
Amb compte, en Sherlock va aixecar els braços i va deixar-los reposar sobre l'esquena d'en John, donant-li copets, vacil·lant, gens segur del que hauria de fer. Per què estava passant això? Segur que el seu comentari havia sigut tan desagradable com per arribar a aquest nivell? Insensat sí, va admetre's a si mateix, però per a que en John es desfés d'aquesta manera...
Pensa!va dir-se a si mateix. En John diu que el teu cervell encara és extraordinari, així que utilitza'l. Per primera vegada des que s'havia despertat, en Sherlock va començar a considerar alguna cosa més que la seva ceguesa, la seva frustració, les seves pors. Va começar a pensar sobre les coses des de la perspectiva d'en John.
Com devia haver estat per en John el moment del tiroteig? Escoltar en Mycroft llegir l'informe no li deia realment pel que havia passat en John, com s'havia sentit. Ell sabia que això era molt important per la gent – com es sentien. Va desitjar poder recordar què havia passat, però no hi havia res al seu cap després de sortir per dirigir-se cap a la piscina.
Sabia que en John havia sigut forçat a portar una de les jaquetes de bombes d'en Moriarty; que la portava posada quan van veure's per primera vegada. Un calfred va recórrer l'esquena d'en Sherlock i les seves mans van aplanar-se contra l'esquena d'en John mentre un nou pensament se li ocorria... i si hagués sigut de l'altra manera?
I si hagués estat en John qui hagués sigut disparat i deixat en coma per una setmana, mentre ell, en Sherlock, hagués estat relativament il·lès? I si hagués passat una setmana al costat del llit d'en John, no sabent si es despertaria o com seria si ho feia?
És més, ho hagués fet? Hagués vetllat en John, com en John havia fet per ell? Una setmana sencera perduda, amb cap garantia de resultat al final de la mateixa. Set dies i nits en una cadira incòmode, tan sols pensant en tot el que podia anar malament, fins i tot si les coses anaven bé...
Sí, ho hagués fet, va adonar-se, amb cert grau de sorpresa. Si hagués sigut en John qui estava estirat al llit, llavors ell, en Sherlock, hauria estat assegut en aquella cadira. Això era interessant.
Va fer més forta la seva abraçada al voltant d'en John, que encara sanglotava incontroladament, i va començar a acariciar-li l'esquena en el que esperava que fos una manera relaxant.
Així doncs, quina havia estat la major por d'en John? Per l'informe d'en Mycroft, savia que en John s'havia intentat sacrificar per donar-li l'oportunitat a en Sherlock d'escapar. Clarament, la seva por no seria una egoísta. Va rememorar les pareules d'en John, abraçant-lo més contra ell i intentant oferir-li tot el comfort que un sociòpata cec pogués proporcionar.
Després d'uns pocs minuts més, en John va començar a calmar-se i en Sherlock podia sentir paraules murmurades contra el coll de la seva camisa. Estaven apagades, però semblava estar... disculpant-se?
Va moure les seves mans amunt cap a les espatlles d'en John i va asseure'l de nou lleugerament, abans d'allargar una mà cap a la taula intentant trobar la capsa dels mocadors.
Amb un murmurat, "Gràcies" en John va agafar-ne uns pocs i va refer-se, abans de començar de nou amb les disculpes altra vegada. "Perdó. Perdó per això, no volia... Ja estic bé ara, tan sols una acumulació d'estrés, crec. Ja estic bé. Ho sento."
"Calla, John," va ordenar en Sherlock, de manera firme. Com desitjava poder veure-hi, inclús per tan sols un moment, per veure aquesta estranya criatura que havia salvat la seva vida però que es disculpava per mostrar la seva feblesa.
"La teva por més gran era exactament la que hagués tingut jo, si se m'hagués presentat aquesta situació com un cas hipotètic, i no hagués estat distret per la ceguesa o qualsevol altre factor."
Va allargar la mà per tocar la cara d'en John, comprovant la seva expressió.
"Tenies por de que hagués quedat com algú comú, però que recordés ser únic. Em coneixes prou bé per entendre que aquesta seria la única cosa a la que no podria fer front. De recordar la claredat, però no poder ser capaç d'aconseguir-la altre cop. De ser avorrit."
Va haver-hi un curt silenci, abans que en John respongués.
"Gràcies," va dir.
I, fins i tot a través de la foscor, en Sherlock sabia que estava somrient.