Perdoneu el retràs, però aquí el teniu, el tercer capítol. Les coses comencen a posar-se interessants...
Capítol 3: Sota el microscopi
Era de día. En Sherlock podia sentir el soroll del camió de reciclatge municipal mentre tombava la cantonada per York Terrace. Això volia dir que encara devia ser fosc fora, per tant, el fet que no hi hagués llum colant-se entre les seves parpelles no era significatiu ni demostrava definitivament que encara estigués cec.
Va esperar-se una estona, intentant discernir qualsevol canvi en la intenstitat de la negror, sense obrir els ulls. La ceguesa cortical era impredictible; no hi havia manera de saber quan podria tornar la seva visió, o fins a quin punt. Així que cada matí hi havia un signe d'interrogació penjant sobre el seu llit.
En John devia continuar adormit perquè el pis estava en silenci. Estaria allà fora, al sofà, en el que en Sherlock s'imaginava com a "mode soldat", dormint amb una orella a l'aguaït en cas de que fos necessitat – era impressionant com de ràpid apareixia si en Sherlock el cridava, però mai es quedava, sempre tornant a la sala d'estar tan aviat com pogués.
No era pràctic, cosa que era irritant, i en John no s'explicava, cosa que encara era més molesta. Tan sols va dir que era "inapropiat" per ell, passar la nit a l'habitació d'en Sherlock. Ho havia estat dient durant una setmana ja, i en Sherlock no estava content.
Acceptava que necessitava en John a prop pel moment, però l'actual acord no era del tot satisfactori. Dormir cada nit al sofà no estava aportant res de bo a l'esquena d'en John, i el descans que estava obtenint era inadequat, el que feia que fos inacceptablement maniàtic de vegades.
Tindria molt més sentit per tots dos compartir. En Sherlock no entenia perquè en John estava sent tan tossut. Seria molt més fàcil obrir els ulls si en John fos aquí.
Potser era la seva habitació el que en John trobava objectable, o inclús el llit? Hi havia hagut aquell experiment amb la rata, que s'havia descompost amb una inusual rapidesa, però li havia donat la volta al matalàs des d'aquell moment. Tot i així, la gent podia ser molt delicada per coses així.
Aquest seria el seu próxim pla d'atac, va decidir en Sherlock. Si la muntanya no anava a Mahoma, en Mahoma aniria a la muntanya – tots dos podrien dormir al llit d'en John. Va obrir els ulls. Res.
Després d'esmorzar, en Sherlock seia a la cadira aixecant els genolls i cobrint-los amb la seva bata, la seva ment vagant. Al menys, la ferida al cap l'havia deixat necessitant més son del normal, així que hi havia menys temps per estar avorrit mentre esperava que la seva vista tornés. Després, la seva vida podria començar de nou.
Podia escoltar en John ordenant la cuina – probablement no ho necessitava, tots els seus experiments faria temps que ja no hi serien, sense cap dubte. Un pensament va creuar-li el cap. "John," va cridar-lo. "Què li ha passat al cap?"
"Oh, la Molly se'l va endur," va dir-li en John, cridant lleugerament per sobre del soroll de la tetera. "Sembla ser que la senyora Hudson, dibuixa la línia a partir de qualsevol cosa amb cara."
"La senyora Hudson?"
Va esperar mentre sentia el so de l'aigua bullint, la porta de la nevera tancant-se, una cullera repicant, i després en John va anar fins on ell era, desembolicant una de les mans que en Sherlock tenia sobre els genolls i posant-li en ella una tassa de tè.
"Sí," va dir, la seva veu allunyant-se mentre seia a la cadira oposada. "Va venir a l'hospital a veure't, però no la deixaven veure't. Probablement va ser el millor. Ella està molt orgullosa de tú, ja ho saps, i l'hagués entristida veure't tan -"
"Ferit?" va interrompre en Sherlock.
"Jo anava a dir "quiet"." va dir en John. "De totes maneres, en Mycroft era amb tu, així que vaig dur-la a fer un cafè i vaig demanar-li que llencés tot el que no durés una setmana al congelador."
"Vas oblidar-te d'advertir-la sobre el cap?"
"Estava preocupat per un cap diferent en aquell moment," va contestar en John, intencionadament. "Així que, no sé si la congelació invalidarà el que fos que estaves fent, però podem descongelar un parell de coses, si vols. Tornar a engegar alguns experiments de nou? Pots dir-me el que he de fer, ja que sembla que gaudeixes un munt fent-ho."
En Sherlock va trobar que sentia una cosa estranya a l'estómac. Va seure més recte, col·locant la tassa a les dues mans i bevent d'ella lleugerament. Tant en John com la senyora Hudson s'havien queixat repetidament dels seus experiments. El fet que entre els dos haguéssin intentat salvar la seva feina havia estat molt inesperat, especialment perquè en aquell moment no savien si es despertaria. No havia estat realment ideal congelar-ho tot, està clar, però de totes maneres, estava... bé.
Va aclarar-se la gola. "La gran part estarà probablement arruinada," va assenyalar. "Però suposo que podem donar-hi una ullada..." va parar-se a si mateix."Vull dir, podries donar un cop d'ull, als dits?"
"Els que hi ha al pot de margarina?" en Sherlock va assentir, la cadira va cruixir quan en John va aixecar-se. "Els treuré fora ara. Pots anar a vestir-te mentre ho preparo tot." en Sherlock va grunyir. En John sempre el feia vestir-se – quin era l'objectiu?
Mitja hora després, en John estava a la taula de la cuina, encorbat sobre el microscopi, que tenia al costat inscrit "Propietat de .", mentre en Sherlock s'abocava sobre ell, aparentment assumint que si s'acostava el suficient al cap d'en John, qualsevol dada important passaria a través de l'espai.
"Encara està massa congelat," va dir en John, "i no, no penso posar-ho al maleït microones." Va seure més recte. "Nova norma: cap part del cos al microones. Sempre el poses a massa
temperatura, després exploten i no ho neteges com cal. No vull trobar mai una ungla del peu damunt del meu bol de sopa, mai més."
En Sherlock va esbufegar. "Posa-hi una mica de ganes John, estàs sent massa gentil." Va donar copets tossudament al dit sobre el portaobjectes, i va allargar la mà per agafar el bisturí. "Deixa'm- el."
En John va allunyar el seu braç ràpidament. "No, Sherlock, sigues raonable." Va posar la fulla fora del seu abast. "Està pràcticament com una roca, hauràs d'esperar."
"Woohoo," va haver-hi un copet temptatiu des de la porta oberta. "Nois, esteu presentables?"
En Sherlock va girar-se, rondinant, i va dirigir-se de nou a la seva cadira, llençant-s'hi mentre la senyora Hudson entrava. S'estava movent una mica més lent de l'habitual i semblava estar donant a la paret a la seva esquerra un ampli marge – carregant la compra, doncs.
Hi va haver el rumor del plàstic fregant el darrere de la cadira de Joan mentre passava, així que bosses a la seva mà dreta també, devia ser una gran compra.
"Bon dia, Sherlock. Bon dia, " va dir, entrant a la cuina i posant les bosses sobre la taula. En Sherlock va intentar distreure's a si mateix tractant d'endevinar els continguts mentre els treia de les bosses. S'hi estava tornant molt bo, ja que en John el feia ajudar-lo amb el menjar localitzant els ingredients.
"Gràcies per això, senyora Hudson," la veu d'en John venia d'aprop la pica. "És molt amable per part seva. La tetera acaba de bullir, voldria una tassa de té?"
I ja hi tornàvem a ser, va pensar en Sherlock. Va començar el compte enrere al seu cap.
Deu,nou... "Oh, no m'importaria, estimat. Gràcies." El soroll de la tetera, la porta de la nevera obrint-se.
Vuit, set... "Per què no seu durant una estona, senyora Hudson?" El so del coixí sent acomodat. "Aquí, segui a la meva cadira."
Sis, cinc... "I doncs, com va nois? Necessiteu alguna cosa?" El té sent donat. "Oh gràcies, doctor."
Quatre, tres... La tassa d'en John sent llençada a la pica. "Bé, hi ha un parell de coses que podria tractar de recollir, ara que ho diu, només trigaria una mitja horeta o així."
Dos,un... "Oh, vols sortir ara, rei? Puc tenir una petita i agradable conversa amb en Sherlock mentre ets fora."
I ... enlairament. Amb un copet ràpid a la seva espatlla, i una promesa de no trigar gaire, en John marxava, deixant en Sherlock amb la seva mainadera substituta.
Va posar un, sense dubte, gens convincent somriure a la seva cara i va moure el seu cap en direcció a la senyora Hudson.
"Res de nou, rei?" va preguntar, amb una certa astúcia al seu to de veu.
"Continuo estant cec, si això és el que vols dir," va respondre en Sherlock, abruptament, després se'n va penedir – se suposava que havia d'estar-li agraït per haver intentat salvar els experiments, per no mencionar que òbviament havia pujat a seure amb ell específicament perquè en John pogués sortir, el que se suposava que era amable, tot i que costava sentir-se agraït.
La senyora Hudson no va donar-li importància. "Com van les coses amb tu i el ?" va preguntar. "Sonàveu molt... amigables fa un moment."
Fins al moment, tan evident, va pensar en Sherlock. "Som amics, senyora Hudson." Podia sentir la seva mirada sobre ell.
"Sempre ha estat molt dolç amb tu, ja ho saps," va dir, finalment. "Sempre ho ha sigut, és clar, però és més obvi ara."
"Més obvi, com?" va preguntar en Sherlock, amb interès. Pel que ell podia dir, el comportament d'en John des de l'hospital havia sigut completament professional, amb l'excepció de la seva petita crisi la setmana anterior.
"És menys cuidadós ara que sap que no pots veure'l," va respondre. "Ho sento, rei," va afegir, potser sentint que havia estat una mica massa brusca.
En Sherlock va moure el seu braç en desacord. "Per què disculpar-se?" va preguntar. "És perfectament correcte. Continua," va convidar-la, intrigat per com les percepcions de la senyora Hudson eren diferents a les seves. Normalment hagués posat poca atenció en les observacions de qualsevol altre, però ara les coses eren diferents. Volia saber el que la senyora Hudson estava veient.
"Oh, no ho sé," va dir. "Potser no seria correcte que jo digués alguna cosa."
En Sherlock va sospirar. Clarament, la senyora Hudson no era cap excepció a la seva regla general sobre que la gent era reticent a contestar preguntes directes. Hauria d'adoptar un avançament contradictori.
"En John només m'està tractant com un pacient pel moment," va dir. "És un metge, és natural que estigui més preocupat per mi, donada la meva situació actual."
"Hmph," va haver-hi un delicat esbufec des de l'altra cadira. "Si mirés pels seus pacients tant com mira per tu, ara estaria en un compromís, t'ho asseguro."
Interessant. Potser ell podia arriscar una altra pregunta. "Com em mira?" va preguntar.
La senyora Hudson va sospirar. "Com si tu fossis tot el seu món," va dir.
Mentre en John es dirigia ràpidament al caixer, contemplava el progrés d'en Sherlock durant la passada setmana. Físicament, estava millorant contínuament. No hi havia hagut cap exemple més de perseverància des de l'incident del respall de dents, la qual cosa era un gran alleujament, i el seu intel·lecte i capactitat mental semblaven pràcticament les normals. La seva actitud, tot i així, era el que començava a preocupar a en John.
La primera setmana que havien estat a casa, en Sherlock fluctuava entre la frustració, la ira i la desesperança; totes reaccions completament comprensives. Ara, però, semblava haver decidit que la seva visió tornaria en algún moment, i simplement esperava – com si un dia es despertés un matí,
tot havent tornat a la normalitat, i tan sols eliminaria tota aquella secció de la seva vida, continuant com si mai hagués passat.
Estava gairebé al limbo, va pensar en John, cosa que potser no era gaire important si la seva visió tornava ràpidament, però podrien ser mesos... podria ser mai. D'alguna manera, necessitava enganxar-lo a la vida tal i com era ara.
L'experiment del sopar havia estat raonablement exitós. En Sherlock mai anava a comprar ni es molestava a cuinar res, així que no tenia ni idea del que hi havia als armariets de la cuina. En John li havia donat la tasca de deduïr-ne els continguts, el que hauria semblat un projecte ridícul, però que involucrava els quatre sentits que encara tenia i en John volia que practiqués el seu ús perquè també en depengués més d'ara endavant.
En Sherlock havia estat una mica reticent a fer-ho al principi, però quan en John va deixar clar que cuinaria qualsevol cosa que en Sherlock identifiqués com ingredients necessaris, fos o no correcte, va interesar-se més i va passar-se tota la tarda, remenant, tocant, olorant, tastant i bàsicament, fent un embolic terrible.
Per suposat, havia estat brillant i els àpats havien anat més o menys segons el planejat, excpete per la extranya experiència del postre en torrades – havia estat pràcticament impossible diferenciar entre fesols cuits i arròs amb llet en conserva, només de la sacsejada de les llaunes.
Del caixer, a l'oficina de correus, i després cap a casa, en John va trigar uns 25 minuts i els seus passos van fer-se més grans a mida que s'apropava al 221B. Òbviament, en Sherlock savia de la seva actuació amb la senyora Hudson, utilitzada en aquestes ocasions, però ho feien de totes maneres. En realitat era ridícul intentar protegir l'orgull d'un home per a qui eren tan transparents, però feien el que podien.
Podia sentir les veus mentre pujava les escales, però van callar ràpidament i la senyora Hudson va sortir del pis, veient-se atabalada. Va somriure, i va assentir amb el cap mentre s'esmunyia a través d'ell, però evitava els seus ulls. En John va parar-se i va mirar-la mentre baixava les escales, abans de tornar a caminar cap a la sala d'estar, sentint-se estranyament com a la vora d'un penyasegat. Alguna cosa estava passant.
En Sherlock estava dret al costat de la finestra, però a mida que en John entrava va anar girant-se lentament i els seus ulls van semblar encadenar-se, enviant una sacsejada a través del cos d'en John que va deixar-lo sacsejant-se i a punt de perdre l'equilibri, tot i que sabia que la connexió visual tan sols era la seva imaginació.
En Sherlock va allargar la mà, i en John va moure's cap a ell automàticament per agafar-la, assumint que hi havia algun lloc al que volia anar. En Sherlock, però, va portar la seva altra mà, de sobte, a la cara d'en John, com s'havia acostumat a fer sempre que volia comprovar la seva expressió.
"Per què et quedes amb mi, John?" va preguntar.
El flaix de pànic va ser automàtic, incontrolable, i clarament mostrat a la seva cara.
En Sherlock va somriure i va aixecar la seva altra mà, i en John va reocrdar immediatament la nit a les vies del tren, després que hagués trobat la paret dels grafitis. En Sherlock havia agafat la seva cara llavors, com estava fent ara, abans de posar-lo a donar voltes fins que va quedar més marejat del que ja estava pel simple contacte. Havia sigut aquella nit el que l'havia decidit a demanar a la Sara per sortir.
"Què estàs fent, Sherlock?" va preguntar, nerviosament. Era com si tot l'esforç que havia fet per mantenir una relació de metge – pacient durant les últimes setmanes hagués estat en va i estigués altre cop on va començar.
"Estic esperant una resposta, John," va ser la resposta. "I vull veure la teva resposta de la millor manera possible, donades les circumstàncies." Va doblegar els dits per il·lustrar el seu raonament.
"No t'importa, oi?"
En John pensava ràpidament; allò era terreny perillós. "Jo diria que aquell dit ja s'ha descongelat prou ara per ara," va assenyalar, amb una esperança. "Millor continuar amb l'experiment, abans que es torni massa..." les mans d'en Sherlock es movien sobre la seva cara mentre parlava, fet que el distreia, "... tou," va acabar, mentalment reprenent-se a si mateix per la pausa feta. En Sherlock podia escoltar més en una pausa que el que la majoria de la gent podia esbrinar en un paràgraf.
"És aquest un terme mèdic, doctor?" va preguntar en Sherlock, donant un pas endavant. En John va tirar enrere per compensar. Això era igual que la setmana passada va pensar, frenèticament. Seria aquesta la nova tècnica d'en Sherlock a partir d'ara? Com que no podia observar més des de la distància, pensava enganxar-se a la seva presa fins que obtingués la informació necessària?
"L'experiment estarà bé, has posat els dits a l'armariet de l'amanida tan aviat com la senyora Hudson ha arrivat, he sentit com tancaves el pot de la margarina i aquell armariet sempre grinyola quan el tanques perquè vaig utilitzar la banda de goma com a lligadura fa uns mesos."
En Sherlock s'estava inclinant endavant ara, els seus llargs dits explorant la cara d'en John atentament. "Et faig pena, John?" va preguntar.
En John va respirar sorprès. "Fer-me pena?" va repetir. "Que si em fas pena? Per què m'hauries de preguntar això?"
"Bé, no m'has respost a la primera pregunta, així que estic fent suggerències," va respondre en
Sherlock. "Pensa-hi com una opció múltiple."
En John trobava cada cop més difícil concentrar-se. En Sherlock l'havia fet retrocedir just fins a la taula per llavors, i estava inclinant-se sobre seu, les seves cares només a pocs centímetres... seria tan fàcil... No! Pensaen ellcom un pacient,és un pacient,en John es deia a si mateix, però era cada
cop més difícil a mida que en Sherlock s'acostava cada cop més.
"Potser és la culpa del supervivent," va murmurar. "Et sents responsable de mi perquè a mi van disparar-me i a tu no."
En John va obrir la boca. Tal pensament no se li havia ocorregut mai a ell. Ell sabia prou bé qui era el responsable de les ferides d'en Sherlock i, mentre que en Mycroft havia atrapat el franctirador responsable del tret, en John tenia total intenció que en Moriarty pagués pel que havia posat en moviment. Les seves faccions van endurir-se quan el tan odiat nom va creuar la seva ment, fet que en Sherlock va enganxar de seguida, és clar, els seus llavis torçant-se.
"No has d'anar rere en Morarty, John," va insistir, deixant en John amb la sensació que els dits d'en Sherlock estaven xuclant d'alguna manera els pensaments del seu cap. Va intentar apartar la seva cara, però les mans d'en Sherlock van impedir-li.
Temps d'atacar, va decidir en John. "Potser estàs treballant des dels teus propis sentiments en lloc de des dels meus," va retar. "Potser tu penses que sóc responsable. Potser, ben al fons, penses que podria haver sigut més ràpid? Haver-te girat més ràpid? Emportar-me jo l'impacte de la bala?"
En Sherlock va tensar-se a l'última pregunta, però després va negar amb el cap. "Això no funcionarà amb mi, John," va dir. "Saps perfectament que no penso res d'aquest estil."
"Jo ho hagués fet." En John va congelar-se. Podia gairebé veure les traïdores paraules com si encara estguéssin enganxades als seus llavis en una bafarada, però no podia empasar-se-les; ja havien escapat, mostrant gran part de la seva resolució amb elles.
La frustració d'en Sherlock era palpable mentre les puntes dels seus dits passaven per sobre de la boca d'en John, la qual estava fortament tancada per evitar que altres paraules errants sortissin de la seva boca. Estava clar que s'hauria estimat molt tenir la seva visió de nou en aquell moment.
"Per què et quedes amb mi, John?" va preguntar un altre cop. "Per què m'aguantes? Especialment ara, quan no puc fer més les coses que sé que admiraves. És només perquè et necessito? Perquè a mi això em sona a pena."
Les seves paraules gairebé no es van registrar, ja que l'atenció d'en John estava ara centrada en la boca que estava parlant, més que en les paraules que sortien d'ella. La vora de la taula estava
clavant-se a les seves cuixes i en Sherlock no es tirava enrere, semblava no tenir consciència de com d'inapropiada era la seva situació actual.
En John estava al corrent de cada punt on el cos alt, esquifit d'en Sherlock estava pressionant contra el seu propi i tots els seus pensaments d'intentar escapar-se s'havien esfumat. Podia sentir les seves parets trencant-se, les curosament construïdes parets que havia començat a aixecar només dies després de conèixer en Sherlock, i que havia reforçat i sostingut rigurosament durant aquell últim mes, tot durant el temps que en Sherlock havia sigut el seu pacient.
La seva cara va enrogir, els llavis separant-se mentre el polze d'en Sherlock es movia sobre ells i va lluitar per no reaccionar. Podia olorar la distintiva essència que era purament d'en Sherlock i va semblar que li omplia el cap. Les seves mans van moure's per agafar en Sherlock pels avantbraços, intentant apartar les mans que encara rondaven per la seva cara, però el seu cor no hi era.
Els seus ulls van moure's sobre les faccions d'en Sherlock amb avidesa, el cabell fosc, encara prou llarg per sobresortir pel seu front, la pàl·lida pell, els llavis carnosos, i els enormes, esquinçats ulls que, fins i tot cec, continuaven sent fascinants. En John no era tan superficial com per sentir-se atret només per l'apariència, però havia d'admetre que l'aspecte d'en Sherlock havia captat la seva atenció immediatament. Simplement, ell no era com qualsevol altre; veritablement únic en tots els sentits.
Els seus rostres estaven tan a prop ara que en John podia distingir les taques de diferents colors als ulls d'en Sherlock, que li donaven la seva variable apariència, a vegades veient-se blaus, altres vegades grisos, a vegades fins i tot verds. Clarament, estava esperant una resposta, però en John feia temps que havia passat el punt on podia donar-ne alguna, i en Sherlock va començar a parlar un
altre cop, la seva veu fluïnt cap a en John com un riu fosc i profund, les paraules sense sentit, però tot i així hipnòtiques.
Les parets d'en John s'estaven tornant pols, tot el que havia embotellat i enterrat des que en Sherlock l'havia advertit i li havia dit que estava "casat amb la seva feina", inundant-ho tot, i fent-ho encara més fort per la determincaió del passat mes de no deixar creuar per la seva ment cap pensament inapropiat sobre l'home que depenia d'ell, el seu pacient.
La conversa va continuar, el tema encara desconegut i irrellevant, mentre els ulls d'en John van clavar-se sobre la boca d'en Sherlock, la seva ment omplint-se amb totes les fantasies que tant li havia costat suprimir. Va adonar-se que s'estava posant de puntetes i va aturar-se bruscament. Mai seria tan groller com per forçar un petó en algú que no podia veure'l venir, que no podia triar si volia evitar-lo, així que va controlar-se firmement, però ni tan sols la força de voluntat més forta podia impedir la reacció del seu cos per la desbordant proximitat d'en Sherlock.
Era tan sols qüestió de minuts ara, va adonar-se'n, abans que el joc s'acabés i en Sherlock sapigués la veritat...
El corrent de paraules va aturar-se de cop i en Sherlock va posar-se rígid. No tantcom jo, va xiuxiuejar la lleugerament histèrica veu del cap d'en John.
"Així que," va dir en Sherlock, i la seva veu semblava haver baixat mitja octava. "No és pena, doncs?"