Ja tenim aquí el quart capítol. Els secrets comencen a sortir a la llum, però encara queda molt camí per recórrer...
Capítol 4: Afalagat pel teu interès
"Ho sento moltíssim, Sherlock," La veu d'en John sonava sense alè. "Si us plau no pensis que he estat... vull dir, no he... vull dir..." la seva veu va apagar-se i va tornar a intentar-ho.
"Mira, et juro, no he pensat en tu d'aquesta manera des de l'hospital... tot aquest temps que he estat cuidant de tu, no m'he deixat... no he... t'ho prometo"
La seva veu es tornava cada cop més fluixa mentre es girava i va haver-hi un petit cruixit provinent de la taula mentre es recolzava sobre ella, seguit d'un murmurat "Collons!"
En Sherlock havia donat un pas enrere un cop va adonar-se de què era el que estava pressionant exactament i ara estava dret al mig de l'habitació sentint-se, ho havia d'admetre, força desconcertat.
De totes maneres, en John estava clarament angoixat, el que era injust tenint en compte la manera en què en Sherlock l'havia pressionat. Va allargar la seva mà i va moure's endavant fins que va poder tocar l'espatlla d'en John.
"Està bé," va dir. "No estic enfadat, o decebut o qualsevol altra cosa per la que estiguis preocupat."
En John va estremir-se al contacte, i en Sherlock va deixar caure la seva mà. "Però no ho entenc," va afegir.
En John va fer un soroll ben baixet; gairebé una rialla però no hi havia humor en ella. "No, no crec que ho fagis," va estar-hi d'acord. "Pensaves que ho superaria?"
"Superar-ho?" va preguntar en Sherlock, amb certa confusió.
"Bé, no pot ser un xoc total, no del tot," va assenyalar en John, encara sense mirar-lo. "Tu sabies perfectament que estava atret per tu, o mai m'hauries avisat, aquell cop a l'Angelo's."
En Sherlock va pensar de nou en aquell vespre. "Allò podia haver estat un simple malentès. Feia molt poc que et coneixia, després de tot."
En John va esbufegar. "Sí, i tu ja m'havies dit gairebé tot sobre mi mateix. L'únic tema que vas evadir va ser la meva orientació sexual – una omissió una mica assenyalada, vaig pensar més tard, de fet."
"Potser només intentava relaxar l'ambient," va suggerir en Sherlock. "Assegurar-me que tots dos sabéssim en quin bàndol estàvem."
"Oh així que vas aclarar-ho, molt bé," va estar-hi d'acord. "Puc inclús citar-te, perquè he repetit la conversa al meu cap centenars de vegades." va parar. "Després d'haver-me dit que estaves casat amb la teva feina, i abans de que establissis definitivament que no volies involucrar-te amb mi vas dir, i aquestes són les teves paraules exactes, vas dir: tot i que em sento afalagat pel teu interès..."
La taula va cruixir de nou mentre en John deixava de recolzar-s'hi i es girava, la seva veu sonant més clara mentre continuava. "Per què ho havies de dir si no ho havies vist? Estàs sincerament suggerint que el gran Sherlock Holmes va cometre un error? Que amb tota la resta de coses que vas ser capaç de deduïr sobre mi, no era perfectament clar per a tu que era "bi" i que et trobava atractiu?"
Va haver-hi un altre cruixit; devia estar recolzant-se contra la taula ara. En Sherlock va imaginar-se'l amb les seves cames creuades al turmell i els seus braços creuats, aquella mirada de frustració tan familiar als seus ulls.
"Vinga, Sherlock," va insistir en John. "Mai hauries gastat temps avisant a un home totalment heterosexual i desinteressat – quina hauria estat la finalitat?"
En Sherlock es preguntava perquè es molestava a discutir sobre això. Senzillament no semblava estar bé, mirant enrere, la manera en què havia sigut tan abrupte amb en John. Què hagués passat si no hagués dit res? Hauria fet avançaments cap a ell en John? Com hauria estat?
"Sí, d'acord," va admetre. "Vaig voler "avisar-te", com tú dius. Però pensava que havia estat clar – mai has fet res des de llavors per suggerir que encara... i després va venir la Sara."
En John va sospirar. "Pobra Sara," va dir. "Se suposava que havia de ser un intent per aconseguir superar lo teu, però tot el que va aconseguir va ser que la raptéssin, fer-li perdre el temps, i després que la deixéssin. No crec que sigui la seva persona preferida, per ser sincers."
"Deixada?" va repetir en Sherlock.
"Has estat despert durant un mes." Va assenyalar en John. "A quantes cites he anat durant aquest temps?"
En Sherlock gairebé podia escoltar-lo rodant els ulls. "Gairebé no m'has deixat sol," va reconèixer. Un altre pensament va passar-li pel cap. "I què ha passat amb la teva feina?" No podia creure que no se li hagués ocorregut abans, quan s'havia quedat tan absort en si mateix? "John, no has estat anant a la consulta!"
En John va riure aquest cop. "Suposo que has tingut moltes coses al cap," va dir. "Vaig deixar- ho. Bé, vull dir que vaig deixar-ho en el sentit que no vaig aparèixer o posar-me en contacte durant més d'una setmana, que, si fa no fa, és més o menys el mateix." va callar. "Mira, vols seure? Clarament aquesta no és una conversa que pugui tenir-se en cinc minuts i hem de parlar sobre trobar-te un nou metge, entre d'altres coses."
"No vull un metge nou," va contestar en Sherlock, immediatament. "Tu ets el meu metge."
Un calfred l'havia recorregut a les paraules d'en John, i va començar a penedir-se per haver escoltat la senyora Hudson. La informació sempre havia estat útil, però si li anava a costar en John, llavors no ho volia saber.
Més suspirs, llavors en John va agafar-lo pel braç i va fer-lo seure a la seva cadira, on va seure, sense dir res. Què faria si en John el deixava ara?
En John començava a calmar-se, però encara es sentia extremadament incòmode. Clarament, en Sherlock no s'havia horroritzat i disgustat immediatament com ell havia temut, així que el pànic inicial que havia sentit quan en Sherlock havia donat un pas enrere allunyant-se d'ell estava començant a disminuïr.
Encara no podia creure que estiguéssin parlant d'això, de fet. Després de tot aquest temps, gairebé des que es van conéixer, treballant tan dur per guardar el seu secret de la persona que podia llegir a tothom amb una mirada, era irònic pensar que era ara, quan ell estava cec, que en Sherlock havia descobert la veritat.
En John va seure a la seva cadira, inclinant-se endavant amb els colzes als genolls i va mirar en Sherlock, preguntant-se què devia passar-li pel cap.
"Sherlock, has d'entendre que ja no és apropiat per mi ser el teu metge," va començar. "No puc preocupar-me per tu mèdicament, quan em preocupo per tu..." va interrompre's amb un esbufec.
"Què?" va exigir en Sherlock.
En John va negar amb el cap amb incredulitat. "Tan sols és que és molt estrany estar parlant d'això," va explicar. "Normalment, ni tan sols em deixo a mi mateix pensar sobre això quan estàs a l'habitació, i després aquestes últimes setmanes, no m'he deixat pensar-hi per res."
"Com ho fas per deixar de pensar?" va preguntar en Sherlock encuriosit. Possiblement, aquesta era una cosa amb la que lluitava contra ell mateix, jutjant pels forats de bala de la paret.
"Oh, no ho sé," en John va arronsar les espatlles. "Concentrant-me en alguna altra cosa. Comptar fins a cent, pensar en el futbol, contar fins a cent en francès," va riure lleugerament. "Ja veus – ser idiota a vegades té els seus avantatges. Només un tren de pensament del que preocupar-se, no en tinc mitja dotzena funcionant a la vegada, com tu fas."
Va mirar avall. "A vegades no ho podria aguantar, i hauria de marxar, anar-me'n, dir-te que - "
"Necessito una mica d'aire," va interrompre en Sherlock, comprenent-ho. "Així que totes aquelles vegades... pensava que estaves enfadat amb mi."
En John va inspirar. "Normalment ho estava." va confirmar. "Però era arriscat per mi estar a prop teu quan les meves emocions estaven tan a flor de pell – les meves defenses podrien debilitar-se, i tu sempre veus massa." Va deixar caure el cap, passant-se una mà pels cabells "De totes maneres, a vegades estava tan enfadat que volia sacsejar-te, i això hagués estat realment perillós."
"Perillós, com?" va preguntar en Sherlock.
En John va grunyir. "Per Déu, Sherlock, estàs fent-ho tan difícil! Perillós, perquè la ira i el contacte físic proper poden portar a altres coses... Perillós perquè les emocions fortes no sempre es queden separades en les seves polides i petites caixes – no has tingut mai sexe enfadat, per l'amor de Déu?"
En Sherlock semblava atònit. "Estar enfadat et feia voler tenir sexe amb mi?" va preguntar dubtosament.
"No!" va protestar en John, després va aturar-se, esperant per ser sincer. "A vegades," va admetre, més calmadament. "Oh, no ho sé." va llençar-se enrere a la seva cadira, estirant les cames i fregant-se la cara amb les mans. "Com dimonis hem arribat a això?"
"Tu estaves dient que necessito un metge nou i jo estava assenyalant que ja en tinc un," va recordar-li en Shelock, la seva veu defensiva i desaprovadora.
En John va tornar a seure recte. "No puc continuar encarregant-me de tu ara, Sherlock, de veritat que no és obvi? No pots estar preocupante continuament perquè algú que se suposa que ha de cuidar de tu d'una manera professional està, de fet, tenint pensaments inapropiats sobre tu, és completament inacceptable."
"Però això era..." la negació d'en Sherlock va apagar-se i després els seus llavis van afermar-se. "Has dit que no pensaves en mi d'aquesta manera des de l'hospital. Així que, què importa si abans et senties atret per mi?" La seva veu va baixar i va afegir tranquilament, "Tot és diferent ara."
"Què?" en John estava sorprès. "Penses que... No!" Va negar amb el cap tot i sabent que en Sherlock no podia veure'l. "Estàs suposant que el fet que estiguis ferit ha canviat els meus sentiments per tu?" Realment en Sherlock pensava que era tan superficial?
"Mai suposo," va negar en Sherlock, obstinadament. "És obvi."
"Sí, sí que ho fas, i no, no ho és," va insistir en John. "He dit que no m'he deixat pensar en tu, no que no volgués. Has oblidat el que acaba de passar?"
Va veure amb consternació com en Sherlock aixecava els genolls i els envoltava amb els braços, la seva barbeta adoptant un angle tossut. "Tot és diferent ara," va dir altre cop. Semblava haver acceptat que l'anterior reacció d'en John havia estat tan sols una qüestió de proximitat física, que no tenia res a veure amb ell personalment.
En John no podia suportar veure aquest home tan òbviament convençut que ningú el voldria. Sabia que hauria de manetnir les distàncies despŕés del que havia passat, però res podria haver- lo allunyat en aquell moment i va lliscar per la seva cadira i va agenollar-se davant d'en Sherlock, posant una mà al seu avantbraç, que semblava el lloc menys amenaçant.
"Sherlock, res ha canviat pel que a mi respecta, excepte que acabes d'esfondrar totes les defenses que havia creat en contra daixò." La seva mà estava automàticament acariciant-lo amunt i avall, en un relaxant moviment. "Per ser sincer, no sé si hagués importat com de diferent t'haguéssis despertat, crec que ja era massa tard per mi."
En Sherlock va baixar el cap, entrotllant-se encara més, si això era possible, i les seves paraules van sortir lleugerament esmorteïdes. "Estic cec, John," va dir, amb un aire de fatalisme, el seu to implicant que ja no era més un humà, que ja no era un home.
En John va aixecar-se sobre els seus genolls i va dur les dues mans al cap d'en Sherlock aixecant-lo de manera que quedéssin cara a cara. "Però jo no," va contestar. "I m'estàs deixant sense alè."
Els seus ulls van recórrer la cara d'en Sherlock mentre parlava, i va poder discernir un petit alleujament de la seva expressió defensiva i tancada, però no era prou.
Per tota la seva usual confiança, la seva arrogància en realitat, en Sherlock no esperava mai agradar a la gent. Cert, que no solia preocupar-se de si ho feia o no, a menys que volgués alguna cosa, però la seva autoestima estava basada gairebé enterament en el seu intel·lecte i habilitats, les quals estaven ara reduïdes, i clarament sentia que el seu valor havia estat reduït amb elles.
En John volia tranquilitzar-lo i, sent un home directe i sincer, va fer un simple avançament. Havia resistit la urgència de fer-ho abans com massa llibertat, una imposició, però aquest cop no hi havia passió involucrada, cap altra cosa passant, era un simple gest de... d'afecte.
Va inclinar-se endavant lentament, molt lentament, exhalant gentilment de tal manera que en Sherlock notés que s'acostava, tindria la opció de parar-lo si volia. Inclús sense visió, els ulls d'en Sherlock encara ben oberts, però no va retocedir, no va tirar-se enrere mentre en John es movia encara més a prop. Quan només centímetres els separaven, i la seva intenció era suficientment clara, en John va parar. "Puc?" va preguntar.
En Sherlock va somriure. "Significa això que dormiràs amb mi?"
Feia fred fora.
En Sherlock va utilizar la seva mà esquerra per pujar-se el coll de l'abric, protegint el darrere del seu coll. Es sentia malament, des que el seu cabell havia estat tallat, despullat i exposat; no li agradava. De la mateixa manera que tampoc li agradava portar les ridícules ulleres que en Mycroft li havia donat a la seva última visita, juntament amb un rellotge parlant i altres vàries parafernàlies molestes, que en Sherlock havia rebutjat considerar.
Havia estat persuadit a contracor a les ulleres però – la gent sempre havia trobat la seva mirada desconcertant, però quan estava desenfocada semblaven sentir-se encara més alterats. En John li havia dit que era un dia clar i assoleiat, així que no se'l veuria gaire absurd, si més no.
Era estrany, va pensar en Sherlock; no havia sigut mai tímid abans, però ara a vegades es sentia com si tothom l'estigués mirant. Estava acostumat a ser, de lluny, la persona més conscient en qualsevol situació, però ara inclús l'idiota més avorrit podia veure més del que ell podia. El feia sentir vulnerable. Va agafar-se més fort a en John davant tal pensament.
El braç d'en John va doblegar-se, retornant la pressió de manera tranquilitzadora. En Sherlock no creia que fos conscient de fer-ho; tals accions eren tan sols una segona naturalesa ara. Estava trobant difícil creure que en John havia estat atret per ell tot aquest temps, i tot I així havia aconseguit amagar-ho. No veia a en John capaç de tal astúcia i el feia sentir una mica intranquil descobrir que estava equivocat.
Pensant-hi ara, de totes maneres, mentre caminava cap a Regent's Park, va adonar-se que en John no havia amagat tant els seus sentiments, ja que havia intentat superar-ho, sense fer sentir incòmode en Sherlock o arriscant la seva amistat.
La Sara no havia estat només una tapadera, a en John li havia agradat de veritat; però mirant enrere, podia veure que en John sempre l'havia posat primer, inclús abans d'aquestes últimes setmanes.
Quant més hi pensava, més exemples li venien al cap, especialment la nit que van matar la Soo Lin. De segur que havia estat l'instint natural d'en John, tant com a home com a soldat, de quedar-se i protegir la noia, l'objectiu intencionat de l'assassí? En lloc d'això l'havia deixada sola per anar rere en Sherlock. Per què no ho havia vist abans?
El tipus de relació que en John segurament volia no era una cosa que hagués interesat mai en Sherlock. Mai havia sentit la més lleugera inclinació d'involucrar-se personal i desordenadament amb un altre ésser humà, la seva fastidiosa natura estremint-se en algún punt de les sórdides pràctiques en que la gent semblava tan interessada en participar. Sempre li havia semblat profundament antihigiènic, amb l'excepció de per propòsits procreatius, cosa que no li interessava, innecessari.
Havent dit això, quan en John abruptament s'havia separat d'ell abans, amb un murmurat "Dimonis!" s'havia quedat preguntat-se què hagués passat d'altra manera; com hagués sigut si en John l'hagués besat, en lloc de saltar sobre els seus peus i suggerit que fossin a donar una volta perquè necessitava "una mica d'aire".
Devien ser al parc ja, perquè els sorolls estaven canviant, menys tràfic i més gent, fragments de converses. Londinencs i turistes per igual, fora gaudint d'un inusual bon dia. Algú va passar fregant la seva espatlla esquerra i va acostar-se més a en John.
Se li va ocórrer que tocar a en John no era com tocar altres persones – en John era diferent. No hi havia gens de la displaent consciència de contacte físic quan tocava en John; aquella lleugera sensació nausabunda de la pell d'una altra persona tocant la seva. Tocava a en John tota l'estona i no li importava que en John el toqués. Potser, si era en John, les activitats que sempre havia considerat tan desagradables no serien tan dolentes? Realment, no volia aixecar-se sol mai més.
Va inspirar profundament, absorbint el que podia del món al seu voltant. En John estava molt tranquil, va pensar, sense dubte preocupant-se pel que havia passat i arreglant-se-les com podia a través de les ramificacions. En Sherlock va obrir la boca, "Prenem un..." la seva ment va quedar frustrantment en blanc.
En John devia haver notat el seu grunyit de molèstia, perquè va flexionar el seu braç, estrenyent els dit d'en Sherlock. "Parla sobre la paraula," va animar-lo, que era el millor mètode que havien trobat per tractar amb l'anòmia.
Encara queixant-se, en Sherlock va accedir. Circumlocució, es deia la tècnica; podia recordar aquella paraula perfectament bé... "Calent, dolç, negre, en una tassa,-"
"Cafè?" va intentar en John.
"Cafè, gràcies. Hi ha un venedor a prop d'aquí, puc olorar-ho."
En John va olorar. "No oloro res."
"Malament," va declarar en Sherlock. "El nas humà corrent pot distingir entre deu mil olors diferents. Pots olorar un centenar de coses; tan sols no pots identificar el cafè entre elles."
Va parar de caminar, girant-se de manera que estiguéssin cara a cara. "No ho necessites, per això," va assenyalar. "Pots utilitzar els teus ulls."
En John va mirar-lo, i va sentir un nus a la seva gola. La tristesa a la veu d'en Sherlock tenia cert grau d'acceptació que era tan necessari com desolador. Va allargar una mà, però la va deixar caure, en Sherlock no voldria la seva compassió.
Mirant al seu voltant, va detectar el venedor a l'altra banda del llac, però aquell lloc estava a l'ombra i era un dia fred. Hi havia un banc a prop de la seva localització actual així que va dirigir en Sherlock cap allà i va deixar-lo assegut al sol, prometent tornar en uns minuts amb el cafè.
Va mirar enrere un parell de vegades mentre caminava cap al pont, i va creuar-lo. En Sherlock havia aixecat la cara cap al sol i en John va preguntar-se de cop com es veuria un broncejat, però va trobar que no podia imaginar-s'ho del tot. Els seus pensaments anaven en una direcció perillosa així que va canviar les direccions immediatament, com s'havia acostumat a fer aquestes últimes setmanes.
Sabia que mai hauria d'haver-se encarregat del cuidat mèdic d'en Sherlock, sentint-se de la manera que ho feia per ell, però senzillament semblava no haver-hi cap altre opció en aquell moment. En Sherlock estava desesperat per tornar a casa i marxar de l'hospital, i havia estat l'única manera de deixar-lo anar.
En certa manera, era un alleujament que se sapigués, ara que el xoc inicial havia marxat, ja que havia estat cada cop més difícil mantenir els seus pensaments en el bàndol correcte. Com més fort, més perspicaç, menys depenent es tornava en Sherlock, més difícil era per en John veure'l com a pacient. Hauria d'haver dit alguna cosa aviat de totes maneres, tot i que Déu sap que no tenia ni idea de com fer-ho.
Va arribar al venedor i va donar-li la seva comanda, la seva ment vagant mentre el cafè es preparava.
Hauria d'insistir en el tema del metge. Ara que en Sherlock havia tirat avall la paret, sabia que no hi havia manera que pogués refer-la. Si anaven a continuar sent amics; companys de pis i col·legues, llavors en John hauria de donar un pas enrere.
Havia estat sempre perfectament clar que en Sherlock no tenia interès en una relació, senzillament no estava connectat d'aquella manera, i en John ho acceptava. No esperava res, tot i que estaria content quan en Sherlock superés la seva obsessió amb els plans per dormir. Semblava estranyament oposat a en John ocupant el sofà i senzillament no callaria sobre això.
Inclús avui, després de descobrir com en John es sentia per ell, encara volia que compartissin llit. Realment, pensava en John, mentre pagava els cafès, l'home tenia menys consciència del que era un comportament apropiat que un nen de dos anys. Va sospirar; havia estat un dia prou difícil ja, i no hi havia signes que fos a tornar-se més senzill.
En John va girar-se de nou, una beguda a cada mà, els seus ulls automàticament buscant en Sherlock a l'altre banda del llac. Encara estava assegut al banc, les llargues cames estirades davant seu, les mans ben endins de les butxaques del seu abric. Cap avall, la barbeta descansant al seu pit i els ulls aguts d'en John van poder detectar la brisa a través dels rínxols que descansaven sobre el seu front.
La mirada d'en John va rondar sobre ell, després va obrir bé els ulls, i va congelar-se, el cafè caient dels seus de cop tremolosos dits. Per un horrible i curt instant va quedar paralitzat en aquell punt, després el seu entrenament militar va entrar en joc i va llençar-se endavant, les seves mans buscant inútilment l'arma que havia deixat a casa, abans d'agfar el seu mòvil. Gairebé sense mirar per prémer ràpidament el dos, va córrer a través del camí cap al pont, posant-se el telèfon a l'orella.
"Regent's Park, York Bridge, ARA!" va cridar a l'aparell, fent-se camí entre turistes i famílies que es quedaven amb la boca oberta per la sorpresa mentre esprintava a través d'ells, mai treient els seus ulls del seu objectiu.
Assegut a l'altre banda del banc, observant amb fascinació malaltissa a un completament inconscient Sherlock, estava en Moriarty.