Aquest és més curt que la resta. Gaudiu! :)
Capítol 5: L'home del banc
Mentre en John se n'anava per agafar el cafè, en Sherlock va aixecar la seva cara cap al sol, sentint l'escalfor dels raigs de sol sobre la seva pell. Era una sensació novedosa per ell, ja que normalment estava més interessat en observar el seu voltant, que en absorbir-lo.
Va haver-hi un clic de talons mentre algú s'acostava, després va seure a l'altra punta del banc, seguit del soroll d'una bossa sent oberta. Un sobtat olor de cacauets secs torrats va arribar-li al nas, i la dona va començar a mastegar sorollosament.
En Sherlock va girar el seu cap, fixant la mirada de les seves ulleres en la direcció en la que estimava que la seva cara estaria, basant-se en la llargada de la seva gambada i l'impacte sobre el banc quan va seure.
Després d'un minut, va haver-hi un esbufec, seguit de més soroll, i el banc va cruixir mentre s'aixecava. Va permetre's un petit somriure, mentre els seus talons sonàven allunyant-se camí avall.
Menys de dos minuts després, va haver-hi més passes i un altre intrús va ocupar el seu lloc. Un home aquest cop, altura i complexió mitjanes, portant un parell de bambes noves jutjant pel cruixit. Aquest feia una forta olor a cigarrets mentolats amb, en Sherlock va inspirar suaument, un aroma de sabó barat. No hi havia altres bancs al parc? Havia de venir tothom a seure al seu banc?
Faria que en John escrigués sobre allò, va decidir en Sherlock. Clarament, Regent's Park estava desesperadament necessitat de seients addicionals. Va baixar el seu cap, recolzant-lo contra el seu pit rondinairement i va decidir ignorar l'home; semblava que tenir un banc sencer per tu sol en un bon dia era massa demanar.
Hi havia certa confusió venint del pont, va adonar-se, girant el cap en aquella direcció. Podia escoltar uns quants crits de "Ei!" i "Mira per on vas!", com si algú estigués obrint-se camí. Potser era un atracador que havia estat descobert? En Sherlock va preguntar-se si anirien en la seva direcció, i si ho feien, fins a quin punt podria ser capaç d'anticipar-se al seu pas el necessari per posar el peu i fer-los la traveta. Després va preguntar-se on era en John; no anava amb ell deixar escapar un criminal si podia evitar-ho. Va seure més dret i va concentrar la seva atenció cap al pont, enregistrant al darrere de la seva ment que l'intrús del banc s'estava aixecant.
"Sherlock!" Podia sentir la veu d'en John, i ara passes ràpides venint pel camí, però només un parell de peus, així que en John no estava perseguint ningú. No només corrent, sinó fent una carrera – perquè estava fent una carrera?
Va començar a aixecar-se, però la veu d'en John va venir altra vegada, més a prop aquest cop. "Sherlock, quedat assegut!"
Segons després, en John estava allà, sacsejant-lo i parant davant seu, mantenint-lo a lloc amb una mà ferma a la seva espatlla. En John va començar a parlar, però clarament amb algú altre – estava al telèfon.
"En direcció cap a l'est de York Bridge, al costat sud del llac de les barques. Mou-ho!"
Hi havia una forta olor a cafè. En Sherlock va allargar la mà – els texans d'en John estaven mullats, just per sobre dels genolls, la roba encara calenta.
"On collons són la teva gent?" Mai havia sentit en John tan enfadat. "No, no el deixo. Espera." La mà d'en John va moure's al seu colze. "Sherlock, amunt!" No era cap petició, la mà estava
fent-lo aixecar, després estirant-lo cap al costat, rodejant el final del banc. "D'esquenes." va
obligar en John, empenyent-lo i girant-lo, de manera que en Sherlock ja no mirava a l'aigua, en John encara empenyent-lo, ara endavant, cap al grapat d'arbres que ell sabia que vorejaven la riba del parc.
"John, què - "
"En un minut, Sherlock, tan sols mou-te!"
No li agradava això. En John no l'estava guiant com de costum, tan sols empenyent-lo des del darrere. Va ensopegar; no podia dir cap a on anava. "John - "
"Confia en mi, Sherlock, si us plau. Continúa, ja gairebé hi som."
En John l'estava bloquejant, va adonar-se en Sherlock. Estava utilitzant el seu cos com a escut, per això no s'havia mogut cap al seu costat com era normal. En Sherlock es va aturar en sec.
"Diga'm què està passant," va exigir, girant-se de manera que quedéssin cara a cara. Al moment següent va perdre l'equilibri mentre en John simplement l'encastava contra alguna cosa, l'impúls fent-lo retrocedir unes poques passes més fins que la seva esquena va xocar contra un arbre amb un cop sec, tot i que la mà d'en John va aparèixer per protegir el seu cap, va adonar-se, inclinant-se endavant immediatament per alleujar la pressió sobre els seus dits. Això devia haver fet mal.
En John no va donar cap indicació, simplement fent-lo girar per l'arbre fins que va quedar pressionat per l'altre costat.
"T'ha tocat?" va preguntar, urgentment. "Sherlock, l'home del banc, ha entrat en contacte amb tu d'alguna manera? S'ha acostat a tu? Ha fet alguna cosa?"
Les mans d'en John estaven sobre ell per tot arreu, traient-li les ulleres, respatllant el seu cabell, comprovant el costat del seu coll, després recorrent la seva cara i avall al seu pit.
"Sherlock, parla'm. Has sentit alguna cosa, com una picada d'insecte, un esprai, alguna cosa?" El pànic d'en John li deia més que el que qualsevol altra paraula podia comunicar.
"Era en Moriarty," va adonar-se apartant les mans d'en John. "En Moriarty era l'home del banc. John, podries haver-lo agafat!"
Va haver-hi un curt silenci. "No ha estat una coincidència, Sherlock. El nostre equip de vigilància està desaparegut – podia haver-lo perseguit cap a una trampa."
El telèfon d'en John va vibrar i va girar-se, la seva mà esquerra col·locant-se sobre en Sherlock per mantenir-lo contra l'arbre. "Sí?" va dir bruscament.
Segurament era en Mycroft o un dels seus lacais qui estava al telèfon, va pensar en Sherlock. Clarament, hi havia molt més en marxa que el que li havien dit – més secrets que en John s'estava guardant d'ell.
En John estava parlant de nou. "Estem nets? Bé. El pis encara està net? Comprova-ho. Sí, tornem ara." Va escoltar durant un minut. "Estan bé?" Una pausa, després en John va parlar de nou, la seva veu una mica més lleugera. "Deu minuts?"
Va tancar bruscament el telèfon. "No sé res més que el que tu ja hauràs deduït des que he arribat al teu costat," va dir. "No ha estat un secret, només una precaució, i ja has tingut prou del que preocupar-te aquest mes passat."
"I el franctirador?" va retar en Sherlock.
El dubte d'en John va ser fugaç. "No hi havia cap franctirador, estem nets," va contestar.
A en Sherlock no l'enganyava. "Però tu pensaves que n'hi havia, o que n'hi podia haver," va assenyalar. "En Mycroft va parlar-me de la piscina. Has pensat que podia haver-hi un franctirador de nou i tu ets un excel·lent tirador. Has deduït on n'hi podia haver un si n'hi hagués hagut i has bloquejat la seva línia cap a mi – per això no has perseguit en Moriarty, no perquè estiguéssis espantat per una trampa."
En John estava callat i en Sherlock gairebé podia sentir-lo recargolar-se. "Estàs llest per marxar?" va preguntar, finalment.
"John, - " en Sherlock va començar, però va ser interromput.
"Podem parlar quan haguem arribat a casa, si vols," va dir en John. "Però hem de marxar – vull ficar-te a la dutxa, per si de cas."
En Sherlock va alçar les celles, suggerentment.
"Oh, si us plau!" va exclamar en John. "Penses torturar-me sobre això, oi?" En Sherlock va somriure, però va agafar el seu braç sense dir res.
Una hora després, en John estava de nou a la seva sala d'estar, bevent d'una tassa de tè i pensant sobre el que havia passat. L'equip de vigilància perdut havia estat localitzat, gràcies a Déu només inconscients, però en Moriarty ja havia marxat per quan els reforços van arribar. Havien trobat la llarga jaqueta que havia portat; embotida dins una paperera, però l'home s'havia evaporat.
En Sherlock estava segur que en Moriarty no havia entrat en contacte amb ell de cap manera, que s'havia quedat a l'altra punta del banc, així que les pitjors pors d'en John s'havien alleujat d'alguna manera, tot i que va continuar insistint en la dutxa. No podia entendre perquè en Moriarty arribaria tan lluny; posar-se a si mateix en risc, sense motiu aparent. Després de tot, en John podria haver-lo enxampat avui – per què arriscar-se? No tenia gens de sentit.
Va beure un altre glop de tè i va mirar per la finestra, immers als seus pensaments, fins que un soroll va fer que es girés, llavors va escopir el tè, tossint, el tè per tot arreu i destrossant el seu jersei.
En Sherlock estava parat a la porta, portant només una tovallola.
Una tovallola petita, va notar en John, que penjava perillosament avall sobre els seus estrets malucs. Si en John s'havia estat aferrant a l'esperança de que podria tornar a enterrar els seus sentiments en una caixa, i tornar al "mode doctor", aquella esperança havia sigut molt ben destruïda.
"Sherlock!" va protestar, urgint a les seves cames que el giréssin de nou cap a la finestra. Semblaven no estar escoltant-lo. "Dimonis, estàs intentant matar-me?"
Els seus ulls van recórrer la llarga i prima figura davant seu, fixant-se en cada detall. Havia vist en Sherlock a mig vestir abans, és clar, inclús l'havia ajudat a banyar-se un parell de cops a l'hospital, però havia sigut escrupolosament cuidadós de no mirar, ni tan sols pensar-hi.
Aquest cop, però, en Sherlock sabia com es sentia i tot i això estava palplantat davant seu portant només una tovallola. Una tovallola petita. A què dimonis estava jugant?
"És això la teva idea d'una broma?" va exigir.
En Sherlock semblava sorprès. "No, John," va dir. "Pensava que això era el que volies?"
"El que jo..." va repetir en John, negant amb el cap. "És una recompensa doncs, ho és? Un show gratuït per dir 'Gràcies per bloquejar un franctirador inexistent'?"
En Sherlock va deixar caure el cap cap a un cantó. "Estàs disgustat."
En John va sospirar, de cop sentint-se exhaust. "Correcte." Podia sentir un dolor punxant a les seves mans de l'impacte amb l'arbre i les seves cames coïen on el cafè les havia escaldades. Havia tingut una de les experiències més terrorífiques de la seva vida, veient en Moriarty tan a prop d'en Sherlock i estant massa lluny com per fer alguna cosa, i ara que el perill ja havia passat, l'adrenalina havia marxat amb ell, deixant al seu cos esgotat i adolorit.
Va deixar la seva tassa a la taula i va seure deixant-se caure, baixant el cap i fregant-se els ulls amb les mans.
"És el teu torn a la dutxa ara." la veu d'en Sherlock venia de molt més a prop que el que en
John havia esperat i va mirar amunt, sorprès. Realment, l'home es movia com un gat, ja estava al costat de la cadira d'en John, després va seure al braç de la mateixa, la tovallola obrint-se distretament.
"Tens cafè als texans i," va inclinar-se endavant, olorant, "té al jersei. Dóna'm la mà."
En John va obeïr automàticament, la meitat de la seva ment preguntant-se què dimonis estava fent en Sherlock i l'altre meitat tan sols acceptant ser ordenat, amb alguna cosa com alleujament. Els dits d'en Sherlock recorrien delicadament els massegats artells, sentint on la pell estava erosionada, les articulacions inflades.
"Això no necessita tractament?" va preguntar, la preocupació evident a la seva veu.
En John va negar amb el cap, llavors va recordar-s'ho a si mateix. "No, estarà bé, no hi ha res trencat," va dir. "Hi posaré una mica d'antisèptic després."
"I les teves cames? Estan escaldades? T'han vessat gotes o t'han caigut els cafès?"
"Sincerament, crec que tan sols vaig deixar-los anar," va contestar en John, no volent
aprofundir en allò gaire més.
En Sherlock va frunzir els llavis. "Vés i dutxa't, una freda, mentre em vesteixo," va aconsellar. "Després vine, de manera que puguem curar les teves cames i la teva mà."
Els seus dits encara acariciaven suaument els artells d'en John mentre continuava. "Després podem demanar menjar per emportar i posar un d'aquells ridículs talk-shows, i pots descriure'm els estranys exemples d'humanitat que voluntàriament es sotmeten a tal pantomima."
Va somriure a en John. "Com sona?"
En John va exhalar amb un sospir, deixant que part de l'estrès del dia marxés amb ell. "Sona perfecte," va dir.