Aquí el sisè capítol. Aquest és més llarg i part de la història comença a revelar-se...
Capítol 6: Motivacions
Feia més calor de l'habitual, va adonar-se en John, el seu cervell sortint a la superfície des de les profunditats de la son. Com sempre, va intentar escoltar qualsevol soroll provinent de l'habitació d'en Sherlock, però estava tranquil.
Moments després, va registrar l'explicació per ambdós fets.
Estava estirat sobre el seu costat esquerre al sofà, de cara a l'habitació; la usual posició que havia adoptat per dormir durant les dues passades setmanes.
El que no era habitual; que era, de fet, clarament inesperat, era el braç que serpentejava sota el seu coll i que descansava enrotllat creuant el seu pit, per no mencionar la mà que descansava sobre el seu maluc i mencionant encara menys el cos que estava pressionat contra tota la longitud de la seva esquena, o les llargues cames que estaven ficades darrere les seves pròpies.
En Sherlock Holmes l'estava acorrucant.
De veritat, aquesta devia ser la setmana nacional de "Torturem en John Watson", i ningú l'havia avisat.
Va pensar en el vespre anterior, intentant establir com havia arribat a aquesta situació. Mirar el talk-show va convertir-se en més que una lliçó d'observació, ja que en Sherlock demanava dades cada cop més estranyes sobre la gent del programa, fins que en John va cansar-se i va canviar de canal, tan sols per poder menjar el seu sopar en pau.
S'havien quedat amb un concurs de preguntes al final, en el que en John va intentar involucrar-se, mentre en Sherlock únicament declarava les preguntes com "òbvies" o "irrellevants" depenent, suposadament, en si sabia o no les respostes.
En John podia recordar sentir-se adormilat, el seu cap caient mentre estava assegut a la cadira. El segon cop que no va respondre una pregunta, en Sherlock li havia dit que es preparés per anar al llit, per una vegada no protestant quan va acomodar-se al sofà, tan sols preguntant si el molestaria que la televisió estigués encesa durant una estona més i confirmant que, és clar, en Sherlock podia arreglar-se-les per anar-se'n al llit ell sol, o no n'era capaç normalment?
Després d'allò... res. Òbviament, en algun moment, en Sherlock s'havia col·locat ell mateix rere en John i s'havia adormit. Va mirar avall al braç que descansava creuat sobre el seu pit, només visible per la llum dels primers raigs de sol. Estava vestit per un barnús blau, així que en Sherlock s'havia degut preparar per anar al llit; no era només que s'havia volgut estirar per escoltar la tele.
A punt d'aixecar-se, en John va aturar-se de cop, considerant. Pel suau esbufec contra la part de darrere del seu coll, i la relaxada actitud dels membres al seu voltant, semblava que en Sherlock encara estava adormit.
Estaria tan malament, va preguntar-se, tan sols relaxar-se i gaudir d'això per uns minuts? Després de tot, en Sherlock sabia com es sentia ara, així que no era com si hi hagués res d'amagat en allò.
En John no pensava fer-ne un hàbit de dormir amb en Sherlock, tot i que fos temptador, o encara que en aquell moment fos pràctic, sabent que fer-ho només faria les coses més difícils.
Podia permetre's a si mateix la satisfacció, tan sols per uns minuts, en aquella única ocasió, de quedar-se on era als braços d'en Sherlock i imaginar que així era com es despertava cada matí?
No era sensat, ell ho sabia això. L'acció raonable seria indubtablement aixecar-se de cop – això és el que li deia la veu al seu cap, no hi havia res més a dir. Tan sols aixecar-se, engegar la tetera i pretendre que això no havia passat mai; resistir la temptació i continuar com sempre, posar-ho tot fora de la seva ment i aixecar-se del sofà... marxar del sofà... en John va tornar a tancar els ulls.
Va tancar els ulls i va concentrar-se en el que podia sentir. La nerviüda força del braç al seu voltant, la manera tan perfecta en què s'ajustava entre el seu coll i la seva espatlla. El pes de la mà que descansava sobre el seu pit, en el que ell podia gairebé creure que era de manera possessiva. L'altra mà al seu maluc, sense agafar-lo, tan sols reposant allà – podia sentir cada unb d'aquells llargs dits, podia imaginar-los clarament, ja que els havia vist en acció tantes vegades, ara només un parell de fines capes de distància de la seva pell núa, tocant-lo, de la mateixa manera que havia desitjat tant ser tocat per aquell home.
La sorprenent escalfor del cos d'en Sherlock, que podia sentir des del seu cap, fins als seus peus. La respiració d'en Sherlock bufant suaument contra el darrere del seu coll. En John va estremir-se, i les mans d'en Sherlock van agafar-se més fortament, els dits sobre el seu pit separant-se i tirant-lo més enrere, mentre la mà sobre el maluc va lliscar sobre el seu ventre i al voltant de la seva cintura, agafant un tros de la samarreta que utilitzava com a pijama.
En John podia haver plorat. Tot el que volia, tot el que havia somniat, estava embolicat al seu voltant, però sabia que no podia quedar-s'ho. En Sherlock no era com qualsevol altre. Ell no s'entretenia en relacions i aventures i en el negoci brut de les interaccions personals, tot allò tan sols era irrellevant per ell, ell estava per sobre de tot allò.
Això havia estat una mala idea.
Va suposar que realment hauria de marxar, un cop en Sherlock pogués manegar-se-les millor per ell mateix. Si tenia algun tipus d'instint de supervivència, hauria d'haver marxat feia mesos, tan aviat com va adonar-se en què s'estava convertint aquella atracció i com d'absolutament inútil era.
D'alguna manera, però, mai havia estat capaç de fer-ho. Inclús en els seus moments més desesperants, quan reconeixia el dolor amb el que havia signat el contracte, havia sapigut que no podia marxar, que estava connectat a aquest home d'una manera que no podia entendre, que no semblava tenir sentit. Hi havia un lligam entre ells; fins i tot en Sherlock semblava estar-ne assabentat, a la seva manera, acceptant l'ajuda d'en John quan havia negat la de qualsevol altre.
Inspirant profundament, en John va asserenar-se i va començar a llevar-se poc a poc, suaument del sofà.
Immediatament, va haver-hi un grunyit de protesta i els braços al seu voltant van tancar-se, fent-lo presoner.
"John," la veu era aspra i ronca del son i va semblar encendre les terminacions nervisoses d'en John. Va allunyar-se de nou, però els braços resistien fermament.
"Digues alguna cosa, John," va obligar en Sherlock.
"Què estàs fent?"
En Sherlock va semblar relaxar-se a les seves paraules. "Bé, estava dormint, fins que has començat a retorçar-te," va contestar, el calent alè contre la part posterior del coll d'en John, no fent res per alentir la freqüència del seu pols.
"Sí, però per què estàs dormint aquí?" va instir en John. "Pensava que el teu objectiu era fer-me fora del sofà, no posar-te tu en ell!"
"No semblava importar-te en aquell moment," va dir en Sherlock, enigmàticament.
"Què vol dir això?" va exigir en John, intentant girar el seu cap, però actualment incapaç de fer-ho. De què anava en Sherlock ara? Havia passat alguna cosa la nit passada? Va sacsejar el seu cervell però no podia recordar res després d'haver-se acomodat al sofà.
"Vull que et quedis amb mi, John," va contestar en Sherlock, ignorant la seva pregunta. "Estic cansat de tota aqusta xerrada sobre mi necessitant un nou doctor, no vull ningú altre tocant-me i punxant-me."
Els ulls d'en John van envidriar-se una mica al pensament de tocar en Sherlock, però va intentar centrar-se en el seu significat.
"Vull que siguis el meu doctor," va insitir en Sherlock. "I vull que dormis amb mi. O, - " va acostar la seva boca a l'orella d'en John, tallant la seva interrupció intencionada. "O, puc venir i dormir amb tu. No m'importa de totes maneres."
En John va grunyir amb frustració, fent rodar les espatlles i abaixant la seva barbeta en un intent d'escapar de la distracció de la boca d'en Sherlock. Va intentar girar-se de nou, però en Sherlock va agafar-lo encara més fort – potser pensava que aquella conversa aniria millor si cap dels dos confiava en pistes visuals.
"Sherlock, quantes vegades t'he de dir, que això no és possible?" va suplicar. "No pots tenir un metge que està, bé..."
En John va avergonyir-se'n una mica, però no hi havia cap altra manera. "Que està, francament, desitjante," va acabar, apretant les dents. "Senzillament està malament!"
En Sherlock va sospirar. "M'estàs tractant com si fos normal," va assenyalar.
"Ets normal, Sherlock," va contestar en John. "Continuu dient-ho, només perquè estiguis cec en aquest moment, no significa que - "
"No, John," va interrompre en Sherlock. "No estic parlant dels meus problemes actuals. Vull dir, t'estàs comportant com si jo reacccionés a les situacions, de la manera que l'altra gent ho fa." Va acariciar el braç d'en John cap avall fins que va arribar a la mà ferida, en la que va passar suaument el seu polze, gentilment.
"Per què m'hauria d'importar a mi el que està passant pel teu cap quan m'estàs cuidant?" va preguntar. "Canvia d'alguna manera el tractament?"
En John estava sense paraules, en part per les paraules d'en Sherlock, en part per la sensació dels dits acaronant-lo i en part per la manera en què el seu pit vibrava amb cada frase, enviant vibracions per tota l'esquena d'en John.
"Sé que la Sally va dir-te que "em posen" les escenes del crim," va continuar en Sherlock, marques d'interrogació audibles en el seu to. "Significa això que no hauria d'investigar-los? Estaria millor servida la víctima per un detectiu que no en gaudis?"
En John va intentar donar-hi voltes per un moment, després va deixar-ho estar – clarament la lògica d'en Sherlock no era la mateixa de sempre, lògica humana, i no tenia sentit tractar de desentranyar-la.
"No està bé," va repetir, tossudament. "Especialment en la teva situació actual." La seva veu havia adoptat un to tossut que hagués sigut immediatament reconegut per qualsevol membre de la seva família.
"Per què especialment en la meva situació?" en Sherlock no sonava disposat a deixar-ho estar.
"No pots veure el que estic fent," va explicar en John. "Ho sento, Sherlock, però això et fa vulnerable. Podria aprofitar-me de tu."
En Sherlock va esbufegar, alliberant la mà d'en John i envoltant els seus braços al seu voltant en el que era indiscutiblement una abraçada. "No crec que ho féssis, i no m'importaria gaire si ho fas," va contestar.
"No et faria res que jo..." en John va sentir-se desconcertat. Va deixar d'intentar girar-se, pensant que potser era el millor que no pogués veure en Sherlock, menys vergonyós d'aquella manera, realment. Una idea va començar a sorgir, una que estava trobant difícil de creure, però ho havia de saber...
"Sherlock, perquè vas entrar a la sala d'estar en tovallola ahir?" va preguntar.
Va poder sentir com arronsava les espatlles, inclús sense veure-ho. "Per mostrar-te que podries tenir el que volguéssis," va respondre en Sherlock, les paraules murmurades tan a prop de la seva orella que en John podia sentir-les contra la seva pell, inclús mentre ressónaven al seu cap.
"Això és el que vols, no? Una relació física entre nosaltres?" va preguntar en Sherlock, com si estigués oferint una llesca extra de torrades o la secció d'esports del diari.
En John era conscient que la seva boca estava obrint-se i tancant-se però que no podia fer sortir cap so. Això no estava bé; havia de veure la cara d'en Sherlock per posar sentit a tot allò.
En Sherlock havia alleujat l'abraçada quan en John s'havia relaxat, així que va ser capaç de retorçar-se sobre seu, fins que van estar cara a cara, tot i que va trobar que en Sherlock encara tenia els ulls tancats.
"I què passa amb el que tu vols?" va preguntar en John, mantenint certa distància pressionant les seves palmes contra el pit d'en Sherlock, de manera que el seu estrepitós batec no deixés marxar la boja esperança que corria per les seves venes. L'esperança de que potser s'havia equivocat amb l'actitud d'en Sherlock, que havia fet una suposició massa gran sobre la seva falta d'interés.
En Sherlock va tornar a arronsar les espatlles, "Ja t'he dit el que vull," va dir. "Repetidament," va afegir, amb les celles arrufades.
"Les relacions físiques mai han tingut cap interès per mi, però no crec que m'importés gaire amb tu." En John va pensar que probablement el millor era que en Sherlock no pogués veure la seva cara.
"Sóc conscient de que tenim una connexió," va continuar, ulls encara tancats en la tènue llum. "No ets com l'altra gent. M'has salvat la vida en nombroses ocasions, i has arriscat la teva per mi encara més. Si una relació física és el que vols, llavors hi estic disposat."
En John va sentir la seva esperança desaparèixer, deixant el seu cap pesat i el seu cos fred. Va allunyar-se d'en Sherlock, qui el va deixar anar aquest cop, fins que va lliscar fora del sofà, asseient-se al costat, portant els seus genolls amunt i descansant els colzes en ells.
"No pots llençar-te'm de la mateixa manera que li llençaries un ós a un gos, només perquè deixi de bordar," va dir, tristament. "No vull la teva compassió més del que tu vols la meva."
En Sherlock va seure, veient-se frustrat. "No és pena, John," va insistir. "Ha de tenir tothom les mateixes raons per fer les coses?" Va moure els seus braços per afegir més èmfasi. "Tú vols dormir amb mi, i jo vull despertar-me amb tú, jo no hi veig el problema!"
Va haver-hi un silenci. En Sherlock havia tancat la seva boca d'un cop, com si es penedís de les paraules i en John va agafar-les d'un sol cop. Ell mai tindria una cosa com els poders deductius d'en Sherlock, però n'havia tingut prou per reconèixer que hi havia alguna cosa que estava malament en aquella frase.
"Així que, no és amb el dormir amb el que tens problemes, tot i totes aquelles xarrades sobre mi tenint mal d'esquena pel sofà," va teoritzar. "És el despertar."
Els llavis d'en Sherlock van apretar-se, però no va dir res, el que en John va prendre com una confirmació.
"I bé, què és el que no t'agrada de despertar-te tu sol?" va murmurar, sense esperar una resposta realment, cosa que estava bé, perquè no n'hi havia cap pròxima. Va considerar en Sherlock amb cura.
"Sherlock, obriràs els ulls?"
Si no hagués estat mirant tant de prop, possiblement hagués passat per alt el lleuger moviment de la mà dreta d'en Sherlock, però no hi havia ningú que mirés en Sherlock Holmes més d'aprop que en John Watson, així que ho va detectar immediatament.
Va allargar la mà i va posar la seva mà sobre la d'en Sherlock, qui, després d'un moment,va orbrir els ulls , després va negar amb el cap. Res.
"Cada matí penses que la teva visió pot haver tornat," va adonarse'n en John. "Cada matí esperes ser capaç de veure-hi de nou." Podria haver-se donat una bofetada a si mateix. Era esperança. Traidora, perillosa esperança. La mateixa emoció amb la que havia lluitat quan en Sherlock va començar a sortir del coma. Una emoció a la que en Sherlock no era immune.
Com a metge, en John havia tractat dones que estaven intentant tenir un fill, i havia vist pel que passaven cada mes. Analitzant cada sentiment, convencent-se elles mateixes de que estaven marejades, volent creure que aquest mes... aquest mes seria diferent, aquest mes seria el mes.
En Sherlock estava passant per allò cada matí, i no volia fer-ho sol.
"Ho sento, Sherlock," va dir. "Hauria d'haver-me'n adonat." Un altre cop, només la seva acurada atenció va enxampar el gairebé imperceptible gir dels llavis d'en Sherlock, però ell ho va veure i el va fer parar-se.
"Hi ha alguna cosa més?" va preguntar.
Silenci.
"Hi ha alguna cosa més, oi que sí?" va pressionar. "Què és?"
En Sherlock va negar amb el cap, clarament sentint que havia admès prou debilitat per un matí però en John era com un terrier, no pensava rendir-se. Va pensar-hi de nou. Quins problemes podrà tenir en Sherlock ara, que no hagués tingut abans? Només la seva visió en realitat. La ocasional ceguera de vocabulari semblava molestar-lo més que preocupar-lo, i no semblava propens a passar pel matí que a qualsevol altre temps.
Així que hi havia res que temés que tornés o que passés, que potser l'afectés particularment al matí? O tenia més a veure amb el despertar-se...
"Sherlock, no hi ha raons per pensar que l'afasia tornarà, ho saps," va intentar, vacil·lant.
"Ja ho sé això," va deixar anar en Sherlock.
"Llavors, per què volies que digués alguna cosa avui, quan t'has despertat?" en John va preguntar. "Pensant-hi millor, per què sempre sembles una mica esverat de bon matí, abans de que parli amb tu?"
En Sherlock es veia com si el seu instint li estigués diguent que es mogués i s'allunyés, però en John encara estava agafant la part de darrere de la seva mà, mantenint-la clavada al sofà, i no la deixaria anar gaire aviat. Després d'una mica de debat intern, va semblar acceptar l'inevitable i va seure enrere, tirant el seu cap enrere i descansant-lo contra la part de dalt del sofà.
"Pensava que en Mycroft m'estava fent una broma al principi, quan vaig despertar-me a l'hospital," va dir. "Podria reconèixer la seva veu, però les seves paraules eren només un grapat de paraules, ni un idioma diferent inclús, un galimaties." va exhalar, durament."Inclús vaig pensar que era divertit, perquè normalment l'acuso de parlar de coses sense sentit."
Va girar la seva mà sota la d'en John, de manera que estaven palmell amb palmell. "Però després vas entrar i va passar el mateix. Les teves passes, la teva veu, el teu tacte," va apretar la mà d'en John, "però les teves paraules eren incorrectes i llavors vaig saber que era jo."
En John va aixecar-se de terra i va moure's cap al sofà, pujant una cama amunt de manera que estigués de costat, i la seva mà lliure acariciant el cap d'en Sherlock a través del seu cabell.
Tenia un dèbil somriure. "Tot estava fosc i res tenia sentit. No sabia el que estava passant – el que havia passat o quant duraria." En Sherlock va empassar, deixant caure el seu cap endavant i la mà d'en John va relliscar fins el clatell. "Estava…" va parar, i va tornar a intentar-ho, "Era…" clarament estava lluitant amb si mateix.
"No estava bé?" va suggerir en John, directament.
En Sherlock va somriure breument, en reconeixement. "No estava bé, no."
No va resistir-se quan en John va estirar-lo de costat, i van seure tranquilament per uns minuts, les mans dretes encara juntes, en John seient sobre una cama i el cap d'en Sherlock descansant contra la seva clavícula.
Finalment, en John va tornar a parlar. "Ja saps," va puntualitzar. "Si haguéssis obert aquell rellotge parlant del que va parlar en Mycroft, podries haver-lo utilitzat per comprovar-ho quan volguéssis."
En Sherlock només va grunyir, resposta normal a qualsevol menció al rellotge, la resta de "coses per cecs" o, naturalment, el seu germà.
En John va abraçar-lo més fortament, acostant-lo cap a ell i va deixar-se endur per l'impúls i va besar la part de dalt del seu cap. "Maleït home tossut," va dir. "Vinga, hem de preparar-nos." Va començar a aixecar-se.
En Sherlock no va deixar anar la seva mà. "John?" va preguntar, sense dir res més.
Sospirant, en John va tornar a seure de nou. "No estic dient que dormiré amb tu, Sherlock." Va advertir. "Però pensaré alguna cosa."
En Sherlock no semblava sorprés.
"Oh, i una cosa més," va continuar en John, alliberant la seva mà i utilitzant-la per girar la cara d'en Sherlock cap a ell. "Si he de ser el teu metge, llavors m'has de dir de manera immediata en el futur si tens qualsevol preocupació mèdica sobre el que sigui, ho entens?" No va esperar resposta. "Inclús si és una por irracional, m'ho dius, Sherlock, o et trobaré un metge nou i ja estarà. Ha quedat clar?"
"Sí, John." El somriure d'en Sherlock era el d'un home que s'havia sortit amb la seva. Òbviament estava intentant evitar veure's satisfet de si mateix, però l'indici d'un somriure afectat a la cantonada de la seva boca ho feia un intent fallit, segons l'opinió d'en John.
Aquest cop va aconseguir aixecar-se del tot. "Hem de vestir-nos," va anunciar. "En Mycroft vindrà més tard per posar-te al dia."
"Felicitat," va murmurar en Sherlock.
"No ho entenc," va declarar en John, moltes hores després.
El pis feia pudor de cigarrets mentolats, l'olor emanant de l'abric que en Mycroft havia portat amb ell, fortament segellat en una bossa de proves. Ara estava esparcit per la taula de la cuinam amb ells tres agrupats al seu voltant. En Sherlock estava inclinat, passant els seus dits per sobre l'abric, després d'haver fet a en John descriure'l fins a l'últim detall de les costures.
En Sherlock estava clarament absort, així que en Mycroft va parlar. "En Moriarty va utilitzar l'abric per assegurar-se que en Sherlock no reconegués la seva essència," va explicar. "Excessiu, potser, però sembla un individu més o menys meticulós."
"No, això ho entenc," va dir en John. "Això era bastant evident," va afegir, sense gaudir de la seva posició com la persona més curta de l'habitació.
"El que no entenc, és el que en Moriarty estava fent allà en primer lloc. Com sabia on seriem, per tal de poder estar preparat amb l'abric? I en Sherlock va dir que feia olor de sabó barat, cosa que imagino que no utilitza normalment, el senyoret dels nassos."
Va aturar-se per posar en ordre els seus pensaments. "I com sabia que deixaria en Sherlock tot sol?" Desapareixeria mai aquell remordiment? va preguntar-se. "I per què va molestar-se? Per què arriscar-se? Quin era l'objectiu?"
Per llavors, en Sherlock tenia el seu nas tan a prop de l'abric, que semblava que estigués intentant inhalar la butxaca interior, així que va ser el torn d'en Mycroft per parlar de nou.
"El teu hàbit de "passejar" està ben establert, John. El meu germà no ha caminat tant en la seva vida." En Mycroft va somriure al dir-ho. "El temps d'ahir va ser inusualment bo, així que no era raonable assumir que no sortirieu en cap moment durant el dia."
Va sortir de la cuina, arronsant el seu nas a la olor i va seure a la cadira d'en Sherlock abans de continuar.
"Probablement, tenia algú vigilant el pis, i va ser notificat tan aviat com vau marxar. Gairebé sempre aneu cap al parc, estant tan a prop, però segurament, és clar, estava preparat per altres destinacions."
En John va moure's al marc de la porta entre la cuina i la sala d'estar, el millor lloc per vigilar els dos germans, i va intentar ser lògic. "Així que, els seus esforços amb l'abric i el sabó suggereixen que volia acostar-se a en Sherlock però sense ser reconegut per ell," va dir, intentant no fer-ho sonar gaire com una pregunta. "Tan sols volia assegurar-se de que en Sherlock no podia veure'l? I per què passar per tot això?"
En Sherlock va aixecar-se. "Estic segur que algú amb els recursos d'en Moriarty haurà vist el meu expedient mèdic." Va dir. "Crec que volia fer-me saber que podia caminar just cap a mi, seure al meu costat, i que jo ni tan sols me n'adonaria. Volia fer-me saber que no sóc més una amenaça per ell, que ell ha guanyat."
Això era interessant, va pensar en John, tot i que potser preocupant seria una paraula millor, però tot i que estava parlant sobre que en Moriarty havia guanyat, en Sherlock no sonava per res derrotat – hi havia una estranya nota a la seva veu, que en John no podia situar, però que el feia sentir tranquil.
"Per això tu havies d'estar a prop, John," va continuar en Sherlock. "Tu l'has vist abans. Tu el reconeixeries de cop i em diries el que havia passat. La seva victòria seria en va si jo no n'era conscient. Necessitava que tu en fossis testimoni."
En John estava a punt de tornar amb les seves preguntes de nou, quan en Mycroft va enganxar-se a la conversa.
"Com tu bé puntualitzes, estimat John," va dir, amb un somriure, "en Moriarty podia no haver confiat en que els dos us separarieu com vau fer, especialment amb l'estrany que és que tu deixis el costat del meu germà." El seu somriure va tornar-se encara més aprovador, fent sentir en John una mica incòmode, abans de continuar. "Ell devia tenir algun pla per separar-vos que, pel que va passar, no va necessitar implantar."
Va haver-hi un silenci, mentre tots contemplaven això, fins que en Sherlock va exclamar de cop i va girar-se de nou a l'abric, agafant el puny dret i inhalant profundamente. "Feliç," va anunciar.
En John i en Mycroft van mirar-se l'un a l'altre i en John va sentir certa satisfacció al no ser l'únic amb cara de poquer de l'habitació.
"No podia situar-ho abans, és pràcticament imperceptible, però és Feliç." Va repetir en Sherlock, el seu cap girant entre els altres dos caps; va semblar decebut per la falta de reacció.
"La dona, John," va aferir. "Vas veure la dona que va seure al meu banc? Ella duia Feliç Clinique." Va esperar de nou resposta. "Cacauets!"
En John va començar a anar cap a la cadira, però en Sherlock va allargar la mà de manera demandant i va canviar el curs de les seves passes reàciament per agafar-la. En Sherlock va aixecar-se i va agafar-lo per les espatlles.
"John," va dir, "Quina és la manera més fácil de distreure un metge?"
"Emm…" en John no podia veure cap a on anava a parar tot allò, així que va concentrar-se en la pregunta. "Una emergència mèdica?" va suggerir.
"Exacte!" va declarar en Sherlock. "Què hauries fet si mentre caminavem pel camí una dona propera aparentment comencés a ennuegar-se amb un cacauet?" va preguntar. "Si hi hagués hagut un crit de "Hi ha algún metge aquí?" mentre passàvem?"
"Bé, suposo que hauria anat a ajudar," va dir en John.
"És clar que ho haguéssis fet, òbviament hi hauries anat – i llavors jo m'hauria quedat sol, oi?" Estava somrient ara. "Així doncs, en Moriarty podria haver fet el seu movimet i quan tu tornéssis de tractar amb la miraculosa recuperació de la dona, l'hauries vist just al meu costat. Voilà: missió complerta."
"Mentre ell desapareixia, és clar," va afegir, "No van haver de preocupar-se perquè els hi vam posar fácil."
En John encara estava perplex. "Així que, com sabies sobre el pla dels cacauets, altre cop?" va preguntar.
"La dona, John," en Sherlock sonava exasperat. "La dona que portava el perfum que s'olora a la màniga d'en Moriarty, la dona que va seure al principi al meu banc, estava menjant cacauets. Eren sorollosos. Era molest. Va marxar després de que semblés mirar-la – després en Moriarty va venir. Ho veus?"
En John encara estava desconcertat, però en Mycroft assentia amb el cap. "Vas fixar-te menys en l'home, per culpa de la dona," va dir. "Si tan sols s'hagués assegut al teu banc sortit del no res, tu hauries estat molt més interessat en ell però, gràcies a la dona, vas tenir la impressió de que tan sols era un dia mogut al parc."
"Vaig ignorar-lo," en Sherlock va estar-hi d'acord, finalment començant a sonar enfadat amb si mateix. "Estava fart de les intrusions i tan sols vaig ignorar-lo, com ell sabia que faria." Va somriure.
En John va trobar-se a si mateix desaprovant profundament aquella declaració i va allunyar-se d'en Sherlock, movent-se per deixar-se caure a la seva cadira.
"Encara no veig perquè va arriscar-se," va murmurar en John, rondinairement. "Si haguéssin utilitzat el pla dels cacauets no hagués estat tan lluny, podria haver-lo enxampat. L'hagués enxampat."
En Mycroft va descreuar les cames i va seure endavant. "Perdona'm John, però sap en Moriarty com et sents?"
"Què sento per ell? Pensava que era maleïdament obvi!" va contestar en John. "Considero que és un home que milloraria moltíssim amb una bala al cervell."
En Mycroft va negar amb el cap, suaument. "No, John. Ho sento," va aclarar, baixant la seva veu. "Vull dir, sap què sents pel meu germà?"
En John podia sentir en Sherlock queixar-se des d'on havia tornat de la cuina i baixos murmurs de "Tothom ho sabia?" i "Era jo l'únic totalment aliè?" van surgir de darrere seu.
Va recordar l'encontre a la piscina i a en Moriarty dient-li "Ha mostrat el seu punt dèbil, ."
"Sí," va respondre, lentament. "Sí, crec que sí ho sap."
En Mycroft va moure les seves mans àmpliament. "Llavors això és tot el que necessitava," va dir. "Si hagués tingut un ganivet, per exemple, o un arma; si hagués amenaçat en Sherlock abans que arribéssis on eren, haguéssis continuat endavant, o l'haguéssis deixat escapar?"
En John va grunyir i va deixar caure el cap, fins que va sentir la mà d'en Mycroft donant-li petits copets al genoll.
"Parlant del tema," va continuar, dirigint-ho a la cuina. "Com penses que va escapar, Sherlock?" en John estava segur que els dos germans Holmes ho havien deduït feia estona, però va apreciar l'intent de distracció i va donar-li a l'home un petit somriure.
En Sherlock va sorgir del marc de la porta i va deixar-se caure sobre el braç de la cadira d'en John, descansant una mà a la seva espatlla. Les celles d'en Mycroft van aixecar-se una mica, i en John va ruboritzazr-se, cosa que el molestava – sentia que si s'havia d'avergonyir d'alguna cosa, al menys havia de tenir alguna cosa decent de la que avergonyir-se, no tan sols unes abraçades al sofà que havien estat més una limitació que no pas mostres d'afecte. No va allunyar la mà d'en Sherlock, però.
"Duia bambes," va contestar en Sherlock. "Unes de noves, cruixien. El parc està ple de corredors. Va llençar l'abric tan aviat com va estar fora de la vista d'en John; probablement duia un xandall sota, potser una gorra a la butxaca – instantàniament és un més de tants, res més que un simple corredor fora del parc en una multitud de molts més."
En Mycroft va assentir i va posar-se d'empeus. "Bé, crec que el millor serà que torni," va dir.
"Més governs per enfonsar?" va preguntar en Sherlock, amb el que en John va creure sarcasme innecessari. Ell també va aixecar-se, donant un lleuger cop de colze a en Sherlock deliberadament en el procés de manera que gairebé va perdre l'equilibri.
En Mycroft els somreia radiantment, clarament no amagant cap ressentiment cap a en John per haver-lo insultat el dia anterior. "La vigilància continuarà, és clar," va aconsellar. "Tot i que, penso que l'amenaça potser serà reduïda des d'aquest punt."
"Estic d'acord," va dir en Sherlock, qui semblava molt content per aquest avenç.
Abans de mostrar-li a en Mycroft la sortida, en John va tornar on era en Sherlock, ara d'empeus al costat de la finestra.
"Què és el que t'alegra tant?" va preguntar. "Pensava que estaries desanimat pel que va passar ahir."
En Sherlock va donar-se la volta i va mostrar-li un somriure d'orella a orella. Havien passat moltes setmanes des que en John havia vist aquell particular somriure i el feia sentir una mica marejat.
"En Moriarty veu la connexió entre nosaltres com una debilitat," va dir en Sherlock. "L'ha utilitzada contra nosaltres aquest cop, i sí, ha guanyat aquesta ronda. Però t'enrecordes del que vas dir-me ahir, quan vaig dir-te que estava cec?"
En John va pensar-hi. "Vaig dir, 'però jo no'," va respondre, assumint que la resta de la frase era irrellevant per la discusió actual.
"Exacte!" va cridar en Sherlock, alegrement. "No ho agafes, John? No ho veus? Ahir ell no esperava res de mi – m'haurà tret de la llista. Estem un pas per endevant."
En John estava desconcertat. "Encara no ho entenc," va dir.
"John!" Aquest era l'antic Sherlock, i va escalfar el cor d'en John veure'l, encara que no tingués ni la més mínima idea de què anava tot allò. De fet, devia ser allò, va pensar – ell no tenint ni idea feia la cosa molt més real encara.
En Sherlock va agafar-lo per les espatlles i va apretar-les fortament. "Jo puc no tenir ús dels meus ulls potser en aquest moment, però et tinc a tú, oi?"
En John va empassar. "Em tens," va confirmar.
En Sherlock va somriure, brillantment. "T'ensenyaré a observar," va dir.