El setè capítol ja està aquí. Senyores i senyors, vagin preparant-se per una pujada de les temperatures.
Capítol 7: Hauria de ser tan difícil?
En Sherlock jeia al llit i contemplava la completa fallida del seu últim pla.
Qui s'hauria imaginat que en John podia ser tan tossut?
En John, qui vindria des de l'altra punta de Londres per enviar un missatge de text, qui havia deixat la feina i la novia per cuidar d'ell, qui havia arriscat la vida i la pell per ell en més d'una ocasió, qui havia matat un home per salvar la seva vida, per l'amor de Déu.
En John, qui certament el volia, possiblement inclús l'estimava. El mateix John que ara refusava amb fermesa aprofitar-se d'ell.
En Sherlock va girar-se i va colpejar el seu coixí, que va produïr un suau esbufec des de l'altra banda del llit. L'altra banda de la Gran Muralla de Coixins, més exactament.
Sent franc, ell no tenia cap experiència personal en aquests afers, però en Sherlock havia pensat que seduïr algú que deia "desitjar-te", seria molt més fàcil que això.
L'aspecte més molest és que sabia prou bé que només ell en tenia la culpa. Ell, i el seu orgull infernal, que l'havia aturat d'admetre que estava una mica intrigat pel desig d'en John cap a ell, i aquelles coses que mai l'havien interessat abans ara li semblaven, si no exactament atractives, ja que no tenia cap marc de referència, certament valuoses d'investigar.
Ell també hauria d'admetre que el fet que li diguéssin que no podia tenir una cosa estava produïnt el frustrant resultat de voler-ho encara més, cosa que en Sherlock sentia que era una irritant reacció humana.
Va colpejar el seu coixí de nou. Era aquella maleïda nit al sofà ja feia una setmana el que ho havia fet. Abans d'allò, havia pensat que desenvolupar una relació física amb en John podria ser tolerable potser; estava disposat a provar-ho, si això era el que en John volia. El benefici alternatiu de dormir junts seria certament benvingut i resoldria el molest assumpte del "nou doctor".
Tot i així, el record d'aquella nit, i una part en particular, havia estat sorgint a la seva ment des de llavors, fent-lo pensar sobre coses en les que no havia perdut el temps abans, fent-lo considerar sobre els forats en el seu coneixement, i si ja era hora de que els omplís...
És clar, en Sherlock mai havia tingut cap intenció d'anar-se'n al seu llit aquella nit. Va seure davant de la televisió, esperant que en John s'adormís. Després d'un dia tan estressant, no trigaria gaire.
En Sherlock va apagar la televisió i va anar decididament cap al sofà. En John era meticulós sobre mantenir els mobles al seu lloc a totes hores i el pis estava, per necessitat, molt més ordenat que el que solia estar-ho, tot i que en Sherlock assenyalava que podia haver après a navegar per tot aquell desordre igual de fàcilment, sempre i quan no es mogués.
Va acostar-se per asseure's a la vora del seient, allargant la mà amb cura per comprovar la posició d'en John. Estava estirat sobre la seva esquena, un braç al costat, l'altre sobre el seu cap, la mà penjant al final del sofà.
En Sherlock sabia, és clar, del que en John era capaç, el tipus d'entrenament al que havia estat sotmès i les sorprenents habilitats que posseïa. Tot i així, experimentar-les de primera mà, quan ell mateix era tan profundament inútil, l'havia impressionat de com de competent i fiable era en John.
Va dur la seva mà suaument per comprovar la cara d'en John, preguntant-se si ara estava relaxat, o encara tens, potser somiant sobre el que havia passat. Ell sabia que en John encara tenia malsons, tot i que cap d'ells ho havia mencionat. Malgrat l'aparença de ser obert i amigable, en John era prou reservat en molts sentits. No orgullós, exactament, però reticent, contingut. Inclús ara, quan el seu "secret" havia sigut exposat i en Sherlock sabia com es sentia, encara que no es reprimia del tot, no deixava que les emocions s'escapessin. A en Sherlock li agradava allò. Li agradava moltíssim.
En John semblava tranquil i en Sherlock va anar a preparar-se per anar al llit, familiar ara amb fer aquestes coses a la foscor, trobant tot el que necessitava exactament on havia de ser – cosa d'en John altre cop.
Al tornar al sofà, va descobrir que en John s'havia girat cap al cantó, cosa que era més útil. Amb cura, va col·locar-se al petit espai entre els seients. Va ser una entrada justa, però va retorçar-se una mica i en John va arrossegar els peus, sense despertar-se. Probablement, ja havia tingut alguna experiència en compartir l'espai per dormir.
Això va deixar en Sherlock estirat del tot, però encara no sabia del tot què fer amb els seus braços. El dret no era problema, estava lliure i podia descansar al costat, però l'esquerra estava esclafat sota el seu cos incòmodament. Va doblegar el colze i va aixecar el cap, mentre considerava el problema.
Se li va ocórrer que això era probablement el més a prop que havia estat mai d'una altra persona, durant tota la seva vida adulta. Era conscient del cos d'en John contra el seu, tot, des del seu pit fins els peus – de fet, els peus d'en John estaven descansant sobre els seus, podia sentir els seus dits doblegant-se suaument mentre s'ajustaven a la nova posició. En Sherlock va estirar de la manta de darrere els seients i va cobrir les seves cames; no volia que en John es despertés per culpa del fred.
Tot i que havia estat insistint en què dormissin plegats durant una setmana ja, en Sherlock encara estava preocupat pel sentiment de claustrofòbia per tenir algú tan a prop seu, invaïnt el seu espai que tan rigurosament defensava normalment. Era plaent descobrir que no hi havia tals sentiments negatius involucrats en aquesta experiència amb en John.
És més, estar embolicat al voltant d'en John era sorprenentment plaent; definitivament ell no era com l'altre gent. En Sherlock era conscient de que hi havia alguna cosa diferent en la seva relació des que va despertar-se del coma, a part de la òbvia dependència relacionada amb la ceguesa. Sempre hi havia hagut una mena de connexió entre ells; en John havia destacat per sobre de la multitud gairebé immediatament, però era molt més fort ara. Gairebé era com si en John no fos més una entitat totalment separada. Potser era degut a la seva lesió cerebral, va decidir en Sherlock; certament semblava estar-se tornant terriblement somiador.
Va tornar la seva atenció al problema actual. S'estava cansant, i necessitava solucionar l'assumpte del seu braç esquerra. Utilitzant la seva mà dreta per comprovar posicions de nou, va adonar-se que hi havia un espai perfecte pel seu braç, just sota el coll d'en John. Seient lleugerament, va aguantar el seu pes sobre la mà dreta a la vora del sofà i lentament va començar a col·locar-se a lloc.
El procediment estava anant bé, i gairebé va arribar fins al seu colze, quan en John va començar a moure's. En Sherlock va congelar-se on era. Si en John es despertava ara, i trobava en Sherlock inclinat sobre ell, no estaria content. Gens content de fet. Després d'un moment, en John va girar-se una mica sobre la seva esquena, fins que el seu pes estava recolzat contra en Sherlock, enlloc de només descansant al seu costat. Llavors va estirar-se cap avall de nou.
En Sherlock va esperar un minut i després va moure el seu braç una mica més lluny – només una mica més i podria estirar-se. Gairebé hi era... en John va moure's de nou.
En Sherlock va continuar, massa tard per parar ara, llavors va sentir una mà al clatell del seu coll, una mà sense rastre de dubte o inseguretat, una mà que l'agafava firmement i que el tirava avall, i avall, girant el seu cap amb total precisió i competència, fins que va trobar-se a si mateix en una nova i completament inesperada situació.
En John l'estava besant. No semblava haver-se aixecat, però li estava donant un petó igual, llavis movent-se suaument i lleugerament separats, de manera que en Sherlock podia tastar un cert sabor de pasta de dents diferents al seu, juntament amb alguna cosa que només va poder identificar com "sabor d'en John". En Sherlock no sabia què fer. El seu instint era relaxar el seu braç dret, que l'estava suportant i estirar-se sobre en John, però això semblava un extramadament estrany i perillós impuls, així que va resistir-lo.
El cos d'en John estava relaxat, el seu braç dret tan sols descansant al seu costat, així que definitivament no s'havia despertat, però encara estava besant en Sherlock, mantenint el seu cap a lloc, de manera que les seves boques continuéssin juntes suaument pressionades, la punta de la seva llengua ara tan sols fregava contra el llavi inferior d'en Sherlock va retornar la pressió vacil·lant, permetent els seus llavis obrir-se una mica i, oh... allò es sentia... realment, molt interessant de fet.
La mà d'en John s'estava deixant anar , s'estava adormint de nou. Els seus llavis van separar-se i va trobar-se a si mateix buscant la boca d'en John una vegada més, seguint el seu cap mentre tornava al seu lloc prenent-li dos petons més, fins que en John va alliberar un sospir i va murmurar "Sherlock", contra els seus llavis, abans de tornar a donar-se la volta cap al seu cantó entrant en el son una vegada més.
Lentament, en Sherlock va estirar-se darrere seu, el seu braç esquerra ara pressionat fermament sota el coll d'en John. Va doblegar el colze de manera que la seva mà descansés sobre el pit d'en John i finalment va adormir-se, tranquil·litzat pel regular batec del cor més ferm que coneixia.
Ara, una setmana després, en Sherlock estava molest per trobar-se a si mateix, un altre cop, gastant un temps preciós debatent sobre si dir-li o no a en John sobre el petó.
Per una banda, si li deia a en John el que havia passat i que li havia agradat i volia explorar-ho més enllà, llavors segurament podria persuadir-lo que en Sherlock no estava tan sols demanant una combinació de pena i endeutament, cosa de la que en John semblava irrevocablement convençut.
Per altra banda, en Sherlock temia que fos una "mica massa" per en John. Saber que havia robat el primer petó d'en Sherlock, però no ser capaç de recordar-ho mai, potser l'entristiria. En Sherlock no ho sabia. Potser no era important, potser no li importaria a en John? Com ho podia saber? La gent es preocupava per coses ben estranyes. Però en Sherlock tenia el pressentiment que sí que importaria, i no podia arriscar-se.
La sensació era una noble. Hi havia altra gent per la que es preocupava, és clar, no era completament inhumà. El seu germà, suposava, la senyora Hudson, inclús la Mama, tot i que amb prou feines se'n recordava d'ell ja. Però no podia pensar en cap altra de qui volgués censurar el seu propi comportament.
Furiosament, va girar-se sobre la seva esquena altre cop, i va centrar el seu cap en coses molt més importants decididament, al menys fins que en John es despertés.
En Sherlock ja estava despert; en John ho podia saber inclús abans d'haver obert els ulls. Podia sentir les onades de determinació emanant de l'altre cantó de la barricada.
"Bon dia, Sherlock," va dir immediatament, com sempre feia. En Sherlock va començar a atacar els coixins de cop, llençant-los ben lluny i dispersats. Semblava que avui s'havia aixecat apuntant alt, potser pensant que si colava algun sobre l'armari, en John no seria capaç d'agafar-lo i posar-lo avall de nou.
Quan tots els coixins van desaparèixer, van girar-se per mirar l'un a l'altre. En John va aixecar una mà cap a la galta d'en Sherlock, i en Sherlock va inspirar profundament, llavors va obrir els ulls. Després d'un moment, va negar amb el cap. Res.
Van estar-se així per una estona, en Sherlock suposadament resignant-se a un altre dia d'obscuritat, i en John tan sols mirant el joc de llums sobre la seva cara. Finalment, en Sherlock va sospirar i va girar-se sobre la seva esquena, mentre en John s'asseia i s'estirava, abans de girar-se per posar els peus a terra.
"I bé, quina és la lliçó per avui?" va preguntar en un to resignat.
En Sherlock va riure darrere d'ell. "Em donaràs una poma?" va preguntar.
Quan la proposició d'ensenyar-lo a "observar" va ser feta per primer cop, en John va reaccionar amb alarma i desesperació. S'havia plantejat la resposta un tant mordaç d'en Sherlock en el seu últim intent en aquella direcció, exigint si la frase "t'has deixat gairebé tot allò important" feia sonar cap alarma al seu cap.
En Sherlock tan sols havia rigut. "No, no, John, m'has entès malament," va dir. "No espero que dominis les meves habilitats. Certament en Moriarty ha de témer poc les teves deduccions," va afegir, no essent gaire amable, tot i que en John va trobar que ser tractat com un idiota era estranyament tranquil·litzador en aquella situació.
"Però tens ulls, no? Pots veure?" va continuar en Sherlock. "Si pots aprendre a observar acuradament i passar-me aquesta informació, llavors pots deixar-me a mi les deduccions."
En John encara tenia els seus dubtes; molts dubtes. Dubtava de la seva habilitat de proveïr el nivell de detall que en Sherlock requeria i estava profundament preocupat sobre el fet que els dos anéssin contra en Moriarty només confiant en les seves observacions. En John no tenia problema en liderar quan era necessari, en situacions en les que confiava en les seves habilitats pròpies, però tenir en Sherlock depenent d'ell en termes de deducció no semblava correcte; no era de la manera que havia de ser.
Tot i així, veient en Sherlock tant com ell mateix altre cop, alerta i interessat, en John no tenia cor per protestar. Ja havia estat preocupant-se per l'apatia d'en Sherlock, el seu desinterès general fins que s'arreglés la seva situació. Si l'aparició d'en Mortiarty li havia sacsejat aquella inèrcia, llavors potser algun bé havia portat. Mentre passés un temps fins que es trobéssin aquell psicòpata de nou, preferiblement en un moment quan en John portés la seva arma i tot el que necessitava observar era la direcció del vent quan apuntava per disparar.
Un efecte secundari del pla d'en Sherlock havia sigut la resolució del tema de dormir plegats. Quan havia promès a en Sherlock que "pensaria en alguna cosa", en John no estava segur de què faria; vagues idees de posar-se l'alarma aviat donant voltes pel seu cap en aquell moment.
Tot i així, el saber que en Sherlock planejava anar en contra d'en Moriarty un cop més, inclús en un punt distant del futur, deixava a en John gairebé sense poder estar dempeus sense tenir-lo a la vista del tot. De sobte, el sofà semblava una distància ridícula des de l'habitació d'en Sherlock, i en John l'havia seguit al llit aquella mateixa nit sense una paraula de protesta.
No havia anat amb les mans buides, però. Una nit arrambats junts al sofà certament no era prou definitiva que en Sherlock fos un dels tipus de persones que dorm abraçat a algú, però no hi havia manera que en John pogués arriscar-se a aixecar-se com llavors altra vegada.
En Sherlock havia quedat sorprès a mida que els coixins començaven a aterrar al seu llit- en John havia reunit tot el que havia pogut trobar al pis, i havia netejat el saló de la senyora Hudson a puntades de peu. El botí resultant havia estat impressionant i ara una densa fila de coixins dividia el llit just pel mig.
S'havien estirat boca amunt costat a costat aquella primera nit.
"John?" el to d'en Sherlock interrogant, i havia girat el seu cap cap a la dreta, cap en John.
"Què?"
"Per què s'ha convertit el meu llit en una botiga de coixins?"
"Vols que estigui aquí, oi?" va respondre en John, encara mirant directament al sostre, encara que fos tant fosc que amb prou feines podia veure'l.
"Sí, molt segurament." Va ser la resposta immediata d'en Sherlock.
"Llavors els coixins es queden. Mentre estigui adormit, o intentant dormir, en aquest llit, amb tu en ell, llavors els coixins es queden al seu lloc. No hi haurà moviment, desplaçament, recol·locació o qualsevol altre tipus de desordre en els coixins. Ha quedat clar?"
"Però per què, John?"
"Per què?" en John s'estava cansant de la falta d'empatia d'en Sherlock. "Per què?" la seva veu anava pujant de to. "Estic prou segur de que eres allà quan parlàvem dels meus sentiments per tu. Què passa si t'assetjo sexualment mentre dormo?"
En Sherlock va fer un soroll estrany però, incapaç de veure la seva expressió, en John va prendre-ho com una situació divertida.
"Pots riure ara," va dir, de mal humor. "No ho trobaràs tant divertit si et despertes a meitat de la nit per trobar-me sobre teu." Va haver-hi un gemec xocant del costat del llit d'en Sherlock, que en John va trobar una mica calmant. Això l'hauria de callar.
"John?"
Hauria d'haver-ho vist venir. Res silenciava en Sherlock per molt de temps si tenia una pregunta a fer.
"Ara què?"
"Què passaria si no m'importés?"
En John va sospirar. Algunes vegades tractar amb en Sherlock era com tractar amb un nen que no entenia res de res.
"No es un qüestió que t'importi o no," va dir, adonant-se que esperar empatia era completament inútil.
"Sherlock, si us plau tan sols ves a dormir. Estic aquí. Estaré aquí al mati. Si us plau no facis això mes difícil del que ha de ser-ho."
Va haver-hi un silenci durant una estona, i en John va esperar certament que en Sherlock hagués parat atenció a les seves paraules.
"I si no hagués de ser tan difícil?"
Encara que sabia que la manca de llum era irrellevant per en Sherlock, en John trobava més fàcil parlar en la foscor, era més íntim, més segur d'alguna manera dir com realment es sentia, sense sentir-se avergonyit o tímid sobre allò.
"És difícil perquè et vull, i tu no em vols a mi" va contestar. "Almenys, no de la mateixa manera," va afegir. "Sé que no és personal, sé que no vols a ningú. Però si us plau això ja és prou dur per mi. No més passejos amb tovallola, Sherlock. No és divertit, tan sols és cruel."
"Però i si et volgués?" va preguntar en Sherlock, tranquil·lament després d'un minut o dos.
"Em sembla que aquest vaixell ja s'ha fet a la mar," va dir en John, tristament. "Si us plau, Sherlock. M'hi estic esforçant. Em quedaré amb tu perquè jo... perquè em necessites i no hi ha cap altre lloc on voldria ser. Però si t'importo d'alguna manera; tan sols ves a dormir. "
En John va girar-se sobre el seu cantó, l'esquena girada. Conversa acabada.
Hi havia hagut molts més intents des d'aquella nit de convèncer en John que en Sherlock estava obert a una relació, però en John no s'ho empassava. Fins on ell sabia, en Sherlock havia deixat perfectament clara la seva posició, i en John no pensava aprofitar-se de cap gratitud o dependència que pogués estar sentint.
Almenys la seva "educació" els havia donat alguna altra cosa en la que concentrar-se.
En Sherlock havia començat amb ell amb jocs de memòria, assenyalant que, de la mateixa manera que sempre havia estat un costum per ell deduïr sobre la marxa, en John potser hauria de retenir la informació durant més temps per tal de passar-li les seves observacions, pel que necessitava maximitzar la seva memòria visual. A en John li havia recordat veure "El joc de la generació" amb la seva mare quan era un nen. Confiava en que guanyaria molt més que la joguina després d'unes poques sessions amb en Sherlock.
Després, havien desenterrat alguns arxius de casos antics i en John havia intentat descriure fotos de les escenes del crim prou bé per a que en Sherlock pogués identificar de quin cas eren, i després feia que en John busqués per qualsevol altre detall que hagués estat clau per les seves deduccions en aquell moment. Això funcionava amb els casos interessants, que recordava amb una extraordinària claredat, però era una fallida desesperada per tot el que en Sherlock havia considerat avorrit llavors, ja que ho hauria esborrat.
A la agenda per avui, semblava, que hi havia treball de camp. Fora i al voltant de Londres durant el dia per practicar l'observació i la descripció. Ja era hora, va pensar en John, a qui no li agradava estar-se tancat durant massa temps.
A través d'un acord sense paraules, van allunyar-se del parc i van dirigir-se cap a la ciutat on van passar el dia caminant pels voltants, sovint parant per fer un cafè i mirar la gent. Per la seva agradable sorpresa, en John va trobar que era molt més natural observant quan es tractava de gent que de fotografies, un fet que en Sherlock va atribuir al seu entrenament com a doctor, que li havia donat l'hàbit d'estudiar tota la persona, per tal de poder emetre un diagnòstic acurat.
En Sherlock sovint el feia anar a preguntar a la gent què feien per guanyar-se la vida, on havien estat de vacances, per comprovar com d'acurats havien estat com a equip i realment van millorar durant el dia, tot i que algunes deduccions encara estaven molt lluny de marc, cosa que no semblava preocupar en Sherlock com normalment ho faria, suposadament perquè donava les culpes de qualsevol error al seu company.
A en John se li va ocórrer que es veien molt com una parella, mentre passejaven pels voltants, xiuxiuejant a les orelles de l'altre, sovint rient a alguns dels errors més grans, el braç d'en Sherlock a través del d'en John mentre el guiava. A en John li agradava aquell sentiment, que la gent assumís que eren parella. El feia sentir una mica nostàlgic, però s'ho va treure de sobre tan sols gaudint de la càlida llum que li donava estar fora amb aquell home, que tan ràpid s'havia convertit en el centre del seu món.
Finalment, van dirigir-se cap a casa, en Sherlock encara repartint consells durant el camí.
"Mai em diguis només que algú està moreno," va ensenyar-li. "Mira sempre als canells i a les línies del coll per determinar com va agafar-lo - els relacionats amb negocis tindran línies de moreno, els que han anat de vacances no."
Van parar per agafar menjar per emportar, després van continuar Baker Street avall, i en Sherlock encara continuava.
"Observar no és tan sols sobre el que pots veure - és sobre no fer assumpcions pel que no veus... és la diferència entre dir "la senyora Jones s'ha rentat el cabell" i dir "la senyora Jones va marxar fora de l'habitació i va tornar amb una tovallola al voltant del cap". Ho veus, John?"
"Veig el nostre pis," va respondre en John. "I veig el nostre sopar." Va obrir la porta principal, després va seguir en Sherlock per les escales. Seguir en Sherlock mentre pujava les escales era un plaer secret que es permetia per ell mateix. Era millor en dies calorosos, quan en Sherlock a vegades es treia l'abric primer. Avui, amb tot l'esforç la temperatura havia pujat clarament, i el suficient. En John va caminar cap a la cuina amb un somriure a la cara.
Després que haguéssin acabat de menjar, en Sherlock seia a la seva cadira, sopesant de nou el persuadir en John que les seves insensates paraules de la setmana passada havien estat tan sols allò: insensates, és a dir, sense pensar, i no la seva opinió considerada del tot. De totes maneres, inclús si les havia dit volent dir-les una setmana abans, realment no les volia dir ara. No se suposava que la gent tenia el dret de canviar d'opinió? O allò només era per les dones?
Havia estat molt complagut amb el progrés d'en John avui. Hi havia hagut un parell de punts més que havia estat per fer, però en John n'hauria tingut prou per ara probablement. De totes maneres, no tenia sentit parlar-li quan pujaven per les escales ja que sabia per experiència prèvia que en John no agafaria una paraula de les que li fossin dirigides. En Sherlock havia sigut curós de treure's l'abric primer, per tal d' alentir els pensaments d'en John en la direcció correcta.
Hi havia soroll a la cuina mentre en John acabava de guardar-ho tot, després va moure's per davant en Sherlock, dirigint-se cap a l'habitació, dient alguna cosa d'ordenar. En Sherlock sabia el que volia dir. Pensava reinstal·lar la barrera de coixins. De cop, va semblar imperatiu aturar-lo i en Sherlock va girar el cap. "John!"
Alguna cosa a la seva veu devia haver captat l'atenció d'en John perquè va parar de cop i va tornar al costat d'en Sherlock deixant caure una mà a la seva espatlla.
"Què passa?" va preguntar, el seu to sonant preocupant.
En Sherlock va llençar el seu braç esquerre al voltant de la cintura d'en John i va apropar-lo cap a ell, reposant el seu cap contra l'abdomen d'en John.
En John va grunyir per la sorpresa i va posar les dues mans a les espatlles d'en Sherlock intentant apartar-lo suaument.
"Sherlock, hem parlat d'això," va recordar, referint-se a múltiples converses de la setmana anterior. "Res d'eleccions inapropiades de roba, ni decidir de manera sobtada rentar-se les dents mentre sóc a la dutxa, res d'agafar-me, en altres ocasions que no siguin excepcionals."
En Sherlock només va agafar-lo més fort. D'alguna manera, semblava molt important fer-se comprendre per en John aquesta vegada. Va decidir intentar un apropament diferent.
"John, recordes insistir en què practiqués els meus sentits restants?"
En John va semblar relaxar-se una mica, potser alleujat per no estar encarant una repetició de la discussió que havien estat tenint tota la setmana. Va girar-se mentre en Sherlock encara l'agafava i va seure al costat de la cadira, descansant un braç al llarg dels respatller de la cadira per no perdre l'equilibri.
"Sí, és clar," va contestar. "Com podria algú oblidar arròs amb llet en torrades?"
"Bé, necessito la teva ajuda amb un d'ells." Va continuar en Sherlock, ignorant la referència cap al que encara veia com una errada personal.
"El meu sentit de l'olfacte és excel·lent, com bé saps, i no tinc problemes tampoc amb el gust i l'oïda." Recolzant-se contra el costat d'en John, en Sherlock va poder sentir la sobtada tensió al seu cos, però va continuar.
"Mai he estat realment tocat, John," va dir. "Ni he explorat el sentit del tacte amb algú altre." Va arronsar les espatlles. "La majoria de la gent amb la que entro en contacte físic ja estan morts."
Va haver-hi un silenci. En Sherlock va desitjar per mil·lèsima vegada que pogués veure, inclús per un moment. Tan sols una captura de l'expressió d'en John seria suficient per dir-li tot el que volia saber. "John? " va apuntar.
En John va aclarir-se la gola. "Sherlock, m'estàs dient..." va semblar perdut buscant les paraules. "Vols dir que ets..." òbviament, hi havia tota una frase sencera rere seu.
"T'he dit que les relacions físiques mai han tingut cap interès per mi," va assenyalar en Sherlock. "Fins ara," va afegir.
"Sí, bé, me n'adono que l'àrea sencera no és interessant per tu, òbviament," va respondre en John. "Després de tot, ho has deixat prou clar." va semblar completament en xoc. "Però havia assumit que hauries almenys experimentat? No puc imaginar un home com tu sent feliç tenint una àrea d'ignorància. I de quina manera saps que no t'agrada?"
El seu braç havia lliscat del respatller de la cadira i ara estava sobre les espatlles d'en Sherlock.
"Potser a la universitat?" va suggerir, clarament insegur de si creure o no que un ésser humà pogués arribar a la trentena sense experimentar cap mena de curiositat sexual.
En Sherlock va arronsar les espatlles. "Vas conèixer en Sebastian," va assenyalar. "La resta eren igual de dolents. Ells amb prou feines em toleraven i realment no tenia cap desig d'involucrar-me amb cap d'ells."
Va regirar-se una mica en la seva cadira, la seva mà tot lliscat del voltant de la cintura d'en John per descansar el seu maluc, i va aixecar el cap. No serien de gran utilitat ara mateix, però sabia que en John trobava els seus ulls atractius.
"John, fins fa poc, no havia considerat mai intimar físicament amb algú." Va sentir un petit calfred córrer a traves del cos d'en John a les seves paraules, que va prendre com un bon senyal.
"El que vaig dir-te la setmana passada era inacurat però veritat," va continuar en Sherlock, la seva mà pressionant el maluc d'en John.
"Tenim una connexió i tu ets diferent a l'altra gent; almenys, ho ets per mi. Mirant enrere, crec que n'era conscient fa mesos, molt abans que res d'això passes." Va moure la seva mà vagament en la direcció del seu cap. "Tan sols no vaig pensar-hi mai, sempre hi havia algun cas o altre, mai se'm va ocórrer."
Va parar-se. "Però van haver-hi moments, oi? Moments en que ens miraríem l'un a l'altre i hi havia alguna cosa... tan sols no vaig reconèixer mai el que era."
En John va quedar callat al principi, després va lliscar la seva ma cap al coll d'en Sherlock. "Va haver-hi moments per mi," va contestar, la seva veu tranquil·la sonant ofuscada.
Per primer cop, en Sherlock va tenir la impressió que en John estava dubtant. Va triar les seves paraules amb cura.
"Hi ha temps per nosaltres ara, John," va dir, suaument. "Sense casos, ni distraccions. Res més que nosaltres dos." La seva veu greu i hipnòtica.
En John estava completament quiet. Desesperat per veure'l, en Sherlock va aixecar una mà i va col·locar-la sobre el seu cor bategant a un ritme accelerat.
"Així que," va dir en John, finalment, la seva veu no completament ferma. " Ho provem doncs? N'estàs segur?"
En Sherlock va assentir, i va començar a inclinar-se endavant en la seva cadira, aixecant el cap amb expectació. Va ser aturat per la mà d'en John al seu pit.
"Ah, no," va dir. "No et faré un petó."
En Sherlock va aixecar les celles sorprès i, si havia de ser sincer amb si mateix, decebut. No començaven aquestes coses normalment amb un petó?
"Un petó és massa íntim," va dir-li en John. "No et donaré un petó fins que no estiguis absolutament segur de que volguis que ho faci."
Va aixecar-se i va agafar la mà d'en Sherlock. "Dius que sempre has evitat el contacte físic," va observar, "Així que comencem amb alguna cosa simple."
Va estirar d'ell, fins que en Sherlock va aixecar-se. "Veurem com t'agrada ser tocat," va dir, dirigint-lo cap al dormitori. "Què en penses d'un massatge?"