Després de setmanes allunyada de l'ordinador per culpa dels exàmens, torno a ser aquí amb aquest nou capítol. Ja estic treballant en el següent, així que espero poder-vos-el portar d'aquí a poc temps.
Gaudiu del capítol!
Capítol 9: La mainadera absent
"Hola, friqui."
En Lestrade va obrir la boca, òbviament volent dir alguna cosa a la Sally, però va fixar-se en en
John que li deia que no amb el cap; en Sherlock estava somrient.
"Bon dia, Sally," va contestar, mentre ella entrava a la oficina on els tres homes estàven d'empeus. "Que bé tornar a escoltar els teus dolços tons de veu altre cop, ha passat molt de temps."
La Sally va somriure, una mica trista, a en John, qui va saludar-la amb un cop de cap, mentre li donava l'arxiu que portava a en Lestrade, abans de moure's a la cadira que hi havia en una cantonada. Allò no podia haver estat fàcil, va adonar-se en John. La majoria de la gent estava
tractant en Sherlock amb molta cura, cosa que ell odiava, però clarament ella havia decidit tractar-lo igual que sempre, tot i que la deixava oberta a les crítiques donades les circumstàncies. En John mai havia tingut realment temps per la Sallly, però apreciava la seva coherència.
En Lestrade va parlar. "N'estàs segur d'això, Sherlock?" va comprovar de nou. En Sherlock va ignorar-lo.
"N'estem segurs," va respondre en John, flexionant el seu braç per apretar els dits d'en Sherlock com a prova. Considerant l'entusiasme amb què havia vingut a la comissaría avui, podries pensar que podria posar una miqueta més d'esforç en ser educat. De nou, allò no sonava com en Sherlock.
"Ok," va començar en Lestrade. "Estem buscant una mainadera despareguda."
En Sherlock va aixecar les celles. "Bé," va dir, de manera lenta, allargant les vocals. "Gràcies a Déu que no m'has cridat per res trivial."
"Ja, ja," va replicar en Lestrade, aparentment relaxant-se una mica mentre en Sherlock demostrava que el seu caràcter, al menys, no havia estat afectat per la seva ferida – era tan sarcàstic com
sempre. "Aquesta mainadera en particular va anar a una entrevista de treball, va donar un cop fatal a la senyora de la casa al cap i després va desaparèixer amb una important quantitat de joies i diners
en efectiu. Fins ara l'hem rastrejat fins l'estació de tren, però això és tot. No podem descobrir més pistes, no tenim res amb què continuar i no-"
"No enteneu res de res?" va interrompre en Sherlock.
En John va notar que la Sally feia rodar els ulls a la cantonada, però estava somrient. Va veure que l'estava veient i va arronsar les espatlles.
"Una nova perspectiva seria certament benvinguda," va admetre en Lestrade. Va passar unes poques fotografies a en John. "Aquestes són de l'escena del crim – el cos va descobrir-se fa dos dies, així que no hi ha res a veure..." Va congelar-se davant la seva pròpia terminologia, però llavors va somriure a manera de disculpa i va continuar. "Puc dir-te coses sobre el cas, les passes que hem seguit..."
En Sherlock va aixecar les seves mans per parar el discurs. "John?" va dir, girant el seu cap cap a l'home del que no s'havia desenganxat des que havien sortit del seu pis agafant-lo pel braç.
En John va estudiar la primera foto. "Molt bé, una sala d'estar de mida normal, un parell de butaques en angle recte l'una de l'altra apartades de la llar de foc. La víctima està de boca terrosa sobre la catifa, davant de les cadires. Hi ha evidències d'un trauma excessivament brusc a la part de darrere del cap, impossible determinar l'arma a partir de la foto. La posició del cos i l'angle de la ferida suggereixen que estava asseguda quan li van donar el cop per darrere, però deu haver estat una mica forçat ja que la víctima està a certa distància de la cadira, amb els braços estirats i les sabates se li han sortit."
Va aturar-se i en Sherlock va apretar el seu braç encoratjadorament. "La víctima té el cabell ros, llarg fins les espatlles, alçada i constitució normals, vestida de manera distingida. La pell, el físic i la vestimenta indicarien una noia jove, probablement d'uns 20 anys."
En John va mirar a en Lestrade. "Què us fa estar tan segurs de que ho va fer la mainadera? No és normalment el marit el primer sospitós?"
Les celles d'en Lestrade van aixecar-se. "Sembla que has après un parell de coses, John," va dir.
En John va notar el mig somriure d'en Sherlock al mirar-lo per la cua de l'ull, abans que en Lestrade continués, donant ullades al fitxer mentre recitava.
"Philip Harbrook, una mica més gran que la seva dona, té una filla petita d'un matrimoni anterior – d'aquí la necessitat de la mainadera. Era vidu fins fa tres mesos, quan va casar-se amb la víctima, un romanç fugaç, pel que sembla, certament estava sencer quan va haver d'identificar el cos."
En Lestrade era normalment més compassiu que allò, va pensar en John. Clarament, no li havia agradat el marit.
"Va marxar cap a la feina a les 8 del matí," va continuar en Lestrade, "deixant a la seva filla a la guarderia de camí, i va estar en companyia constant des de les nou en punt fins que la noia que tenia entrevista a les dues va descobrir el cos de la seva dona. Ja hem parlat amb les cites de les deu i les onze en punt, així que la senyora Harbrook estava definitivament viva quan va marxar."
En John va donar un altre cop d'ull a les altres fotos. "Hi ha un parell de primers plans," va dir-li a en Sherlock. "No hi ha gaire més a afegir; poca joieria, però sembla tota neta – tan sols un collaret d'or i un braçalet, i el seu anell de matrimoni." Va acostar-se a la foto una mica més. "Sembla una mica petit i hi ha una inscripció però no puc llegir-la..."
"Hi diu, 'Ara iSempre'amb els seus noms i la data," va dir la Sally. "És important?" va preguntar, semblant esperançada.
"No ho crec," va dir-li en Sherlock, despectivament, abans de tornar-se cap a en Lestrade. "Necessitem veure l'escena del crim," va anunciar. Va haver-hi un silenci i va negar amb el cap. "Oh, no sigueu tan pedants. Està bé, necessitem anara l'escena del crim perquè en John pogui veure-la i jo pogui visualitzar-la. Així està millor?"
"Jo us hi porto," va oferir-se la Sally, possiblement per la sorpresa de tothom en aquella habitació.
"Què?" va preguntar. "No sóc una bruixa de cap a peus, sembla mentida!"
En Sherlock seia al taxi, considerant la seva situació actual. No tenia cap sentit continuar pensant en el cas fins que no tingués més dades, i era capaç de mantenir diverses línies de pensament al mateix temps, de totes maneres. Va trobar que la seva ment continuava tornant a en John, i en com la seva relació havia canviat des del vespre anterior.
El massatge havia sigut... bé, gairebé aclaparador realment. Com cap altra cosa en la seva experiència. Semblava clar que tota l'àrea de les relacions físiques era digne d'estudi.
Mai havia parat gaire atenció al seu cos, excpete quan el molestava perquè el deixava tirat i insistia en menjar o dormir en moments gens convenients. Ara s'adonava que hauria d' estar més atent a les reaccions del seu cos, per poder entendre millor les d'en John. Va tirar la memòria enrere, recordant el moment en què s'havia despertat mirant cap avall al llit aquell matí i s'havia adonat que la seva mà esquerra estava reposant sobre el ventre d'en John...
Molt avall al ventre d'en John. Era interessant, quan un considerva que l'argument d'en John a favor dels coixins havia estat extensament basat en la seva por d'assatjar sexualment en Sherlock durant el seu son; perquè inicialment semblaria molt més plausible la situació oposada. En John encara jeia estirat sobre la seva esquena, al seu lloc del llit, exactament com era normal. Era en Sherlock qui havia llençat un braç possessiu, que estava ara reclamant en John d'una manera més decidida.
No hi havia signes d'un despertar imminent, i en Sherlock va quedar-se molt quiet, concentrant-se en les sensacions a la seva mà. L'experiment en el tacte havia estat exclusiu per una sola banda fins llavors, cosa que li semblava desequilibrat i inacceptable.
Podia sentir una fina franja de pell a través de la línia del seu dit cor, i utlitzava el seu polze per empènyer delicadament la vora de la samarreta d'en John cap amunt, fins que va poder sentir la pell nua sota la part superior de la seva mà. En John continuava dormint i en Sherlock anava pujant la seva mà gradualment, fins que va lliscar el dit petit sota la cintura dels pantalons del pijama d'en John, fent camí també per un quart dit, fins que la seva mà va quedar reposant en la mateixa posició que al despertar, però aquest cop sota la roba d'en John en lloc de sobre d'ella. Allò estava molt millor.
Concentrant-se de nou, en Sherlock podia sentir la línia de pèl que anava fent-se més ample a mida que la seva mà feia camí cap avall. Era diferent a com es notava el seu, oi? Amb cura, per no despertar en John, va lliscar la seva mà dreta per sota del seu propi cos fins que va reflectir la posició de l'esquerra. Interessant.
El pèl d'en John era més gruixut i semblava més... pelut? La falta d'informació visual era extremadament molesta. Encoratjat pel continu son d'en John, va flexionar la mà suaument, concentrant la seva atenció en la informació recollida per les puntes dels seus dits. La pell d'en John era sorprenentment suau, i molt càlida.
Ambdues mans havien lliscat una mica més avall, tan sols per motius comparatius, òbviament, quan alguna cosa va fregar els artells de la seva mà esquerra. En Sherlock va quedar paralitzat, mentalment renyant-se a si mateix.
Tot i que rarament el molestaven personalment, era conscient del fenòmen de les ereccions matutines – se li havia d'haver ocorregut que en John podria estar en aquella condició.
Dos coses havien dividit la seva atenció, la primera sent la sorprenent urgència de girar la seva mà i enrotllar-la al voltant d'en John. En Sherlock va resistir l'impuls, part del seu cervell advertint-lo que dur a terme una acció com aquella cap a un home dorment, amb qui no estaves encara involucrat intimament, podia ser cosiderat com excessivament familiar. La segona distracció era l'insesperat
fet de que el seu cos havia començat a reaccionar, com per imitar el d'en John, cosa que era una mica incòmode en la seva posició actual.
Encara estava debatent el millor curs d'acció, quan en John va murmurar alguna cosa en el seu son i després va estirar-se, la seva esquena arquejant-se mentre ho feia. En Sherlock va aprofitar per lliscar la seva mà cap amunt a una àrea menys controversa i va girar-se sobre el seu costat.
"Bon dia, Sherlock," va murmurar en John, clarament mig adormit encara. En Sherlock va quedar sorprès al adonar-se de que, per primer cop des que havien deixat l'hospital, la por a que l'afàsia tornés ni tan sols havia creuat la seva ment. Va obrir els ulls, intentant treure-li importància, però tot estava negre.
En John va girar-se cap a ell, llavors va aturar-se de cop. "Oh," va dir, òbviament sorprès de veure que en Sherlock havia obert els ulls ja. "Estàs bé?"
"Em distreus," va queixar-se en Sherlock. "Vull saber coses de tu."
En John va riure. "Jo et distrec?" va preguntar. "Tu ets el que té la mà ben amunt la meva samarreta, moltes gràcies." Va allargar la seva pròpia mà per acariciar la pell d'en Sherlock, duplicant el moviment de la palma que estava ara descansant ara a la part baixa de la seva esquena. "De totes maneres, què vols saber?"
"Tot," va dir en Sherlock, decidint seguir el camí d'en John i tan sols ignorant la extranya situació de l'erecció. "Vull saber per què ets diferent a qualsevol altre i si sempre ho seràs. Vull saber per què em vols, i si també vols a algú altre i si mai has volgut a un altre de la manera que em vols i quant de temps durarà això. Vull saber per què el pèl del teu ventre es nota diferent al meu i quines altres diferències hi ha i com es senten. Vull saber com és la teva cara quan estàs excitat i vull que em donis un petó i vull saber perquè no ho faries."
"Maleït siguis," va dir en John. "És una mica aviat per la Inquisició Espanyola."
En Sherlock va esbufegar. "No t'estic fent preguntes," el seu to clarament incloïa la paraula "idiota" al final de la frase. "Deduiré les respostes."
"Bé, bona sort dons," va contestar en John, amb bon humor. "Fes-m'ho saber si et quedes encallat en algún punt."
En Sherlock va sortir de la seva ensonyació amb una pregunta de la Sally, qui estava asseguda en el seient de davant seu.
"I bé, com va?" va preguntar.
"Encara és una mica aviat per una conclusió, no?" en Sherlock va respodre, aixecant les seves celles. "De segur que inclús un detectiu consultor necessita una miqueta més amb el que treballar?"
La Sally va sospirar. "Em referia a tu," va aclarir. "Com t'està anant amb.. tot? Has estat anant a classes, aquest tipus de coses?"
"Classes?" va repetir en Sherlock. Es podia saber de què estava parlant aquella dona?
"Ja saps," la Sally va intentar explicar-se. "Com conviure amb la ceguesa, com tornar a ser independent, aprendre com moure't pel teu compte, aquest tipus de coses. Ja saps, classes?" Semblava que realment lamentava haver preguntat.
"Per què hauria de voler fer això?" Va preguntar-li en Sherlock. De veritat, no era d'estranyar que la policia estigués en un estat tan lamentable. "Tinc en John," va afegir, per si encara no entenia el que volia dir.
Va haver-hi un silenci. En Sherlock va fer més estreta la seva agafada sobre en John, qui va retornar la presió com era habitual. Va assumir que la línia d'investigació havia acabat, però semblava que la Sally estava tan sols agafant aire.
"Però..." estava aparentment experimentant una ceguesa de paraules. "Però... no pots esperar tenir en John disponible per tu 24/7," va protestar. "Té la seva pròpia vida. És un metge, per l'amor de Déu!"
"Ell és el meu doctor," va puntualitzar en Sherlock.
"Ell és el teu doctor, així que no té permís per tenir altres pacients i ha d'estar disponible totes les hores del dia i de la nit?" va exigir la Sally. "Això et sembla raonable?"
"Com pots aguantar-lo?" La última pregunta clarament no estava dirigida cap a ell mateix. En Sherlock va girar el seu cap, interessat en sentir com en John explicaria la seva situació.
"Crec que ja hi som," va dir en John.
L'apartament on havien anat a parar semblava un apartament adinerat, i en John va aprofitar l'oportunitat per interrogar amb més profunditat la Sally sobre el cas, per sort canviant de tema i deixant enrere l'estranya conversa del taxi.
Semblava prou contenta com per contestar les seves preguntes mentre caminàven cap a l'edifici, en John murmurant direccions i avisos de passases sota el seu nas.
"El senyor Harbrook tenia alguns diners del seu primer matrimoni, però aquest lloc el va pagar la víctima – tenia fons de confiança de gran tamany, tot i que no podien tocar el capital. Tan sols els ingressos eren suficients per pagar per tot això." Va fer un cercle amb la mà per indicar l'esplanada, mentre posava la clau al pany. "Encara estan vivint aquí, el senyor Harbrook i la seva filla, tot i que són fora en aquest moment, però aquesta sala d'estar està precintada com a escena del crim." va explicar.
"Què passa amb els diners ara?" va preguntar en John, encara pensant que el marit era un sospitós molt més factible que no pas cap mainadera desapareguda.
"Oh, se'l queda ell," va dir-li la Sally. "Vàries donacions a organitzacions benèfiques, però després tota la resta és seu, lliure i clar." Van intercanviar mirades. "Creu-me, si pogués carregar-li les culpes, ho faria en un segon, però la seva coartada és sòlida com una roca i no hi ha proves de que tingués alguna cosa a veure amb les contractacions de les mainaderes – la seva dona era la que avisava les noies, concertava les cites, totes les notes diàries estan escrites per ella i ella és l' única amb la que les altres noies van parlar. No sembla haver-hi res per lligar-los."
Per llavors, ja havien arribat a l'habitació, i la Sally va aixecar la cinta, en John posant la mà darrere del cap d'en Sherlock per guiar-lo mentre li abaixava el cap.
La Sally va continuar. "A més, la dona desapareguda va escapar-se amb joieria valorada en gariebé un milió i mig de lliures esterlines a més d'una quantitat inespecífica de diners en metàl·lic – el senyor Harbrook no estava segur de quant havien robat."
En Sherlock volia estar just on la víctima havia estat trobada, mentre en John describia l'habitació meticulosament, des dels mobles – pijo, la decoració – freda, les pintures – modernes, les fotografies – totes de la nena petita, qui semblava tenir uns tres anys en les fotos més recents, la distribució de l'habitació, l'agenda oberta al escriptori, en què només es veia "Senyora J", "Senyora B", etc. escrit sota cada cita, amb un pot de bolígrafs a l'esquerra i els curriculums de les aspirants a la dreta – tot present excepte el de la misteriosa "Senyora K", qui estava anotada com la entrevista de les dotze.
Després va posicionar-se a la cadira en què la víctima estava suposadament asseguda en el moment de l'atac, mentre en John llegia en veu alta l'informe de l'autòpsia.
Va resultar que l' arma del crim ja havia estat identificada com una estàtua pesada que normalment seia a la cantonada de l'escriptori; era de dos mans sostenen un globus terraqui. "S'assembla a la Copa del Món," Va explicar en John, però en Sherlock no semblava trobar aquella informació útil del tot, així que va tornar als fets estrictament.
"Les ferides són consistents amb un cop únic de l'arma del crim. No es necessitava gaire força si la víctima estava asseguda en aquell moment. L'angle del cop suggereix que l'assaltant era probablement esquerrà, la mort segurament instantània."
"Descriu el cos, John," va demanar en Sherlock, qui havia estat amb les seves mans juntes sota la seva barbeta. "Ignora el que saps, o el que penses que saps, i dona'm tan sols els fets."
En John va donar un cop d'ull a l'informe de nou, examinant les fotos un cop més més d'aprop. "Molt bé, dona blanca, entre els 25 i els 30, 1,68 m d'alçada, al voltant dels 59 kg. Pell clara, cabell ros, ulls blaus. Causa de la mort: traumatisme massiu pel cop d'un objecte contundent al cap. Algunes cremades als dos genolls, esgarrapades evidents a l'artell del quart dit de la mà esquerra, durícies a les puntes dels dits de la mà esquerra i les ungles són curtes, mossegades, però les ungles de la mà dreta són més llargues." Va mirar amunt. "És això d'utilitat?"
"Oh i tant, ja ho crec," va contestar en Sherlcok, somrient. "Crec que les coses van quedant prou clares, no creieu?"
En John i la Sally van mirar-se entre ells. En John va arronsar les espatlles, la Sally va fer rodar els ulls. "Vols anar a l'estació de tren?" va preguntar. "Hi ha una mica de vídeo de la mainadera
dirigint-se cap a les taquilles, l'hem seguida fins allà després de mirar les seqüències de CCTV dels carrers, però no hem sigut capaços de detectar-la sortint – potser vosaltres tindreu més idees?"
"Crec que això seria un total pèrdua de temps," va dir en Sherlock. "Cap al dipòsit de cadàvers, si us plau. I Sally, podries portar els efectes personals de la víctima? I si és possible a en Lestrade també?"
La Sally semblava bocabadada i va mirar a en John interrogant, qui va arronsar les espatlles de nou.
Semblava que en Sherlock estava darrere d'alguna cosa, però el que era, en John no en tenia ni idea del què.
"Llavors perquè vols a l'inspector Lestrade?" va preguntar. "Li explicaràs tot, oi?"
"Oh no," va contestar en Sherlock, somrient amb suficiència mentre es posava dret i estenia la seva mà cap a en John. "Jo no penso dir-li res." Va girar-se per agafar la mà d'en John, i va empenyer-lo més a prop seu. "En John li ensenyarà."
En Sherlock podia sentir la frustració d'en John mentre es ficaven al taxi, deixant a la Sally fer el seu propi camí cap a Scotland Yard. Era una espècie de consciència estranya, i no semblava tenir cap base lògica, però va donar una estrebada a en John aconstant-lo més a ell, enrotllant un braç al seu voltant.
En John va esbufegar. "Penses dir-me què és el que passa?" va preguntar. "O simplement penses esperar a que faci l'imbècil davant en Lestrade?"
En Sherlock va arronsar les espatlles. "Només sé el que m'has dit," va assenyalar. "Podria estar equivocat."
"Sí, és clar, com que això està per passar," va murmurar en John.
En Sherlock va somriure; en John sempre tenia tanta confiança en ell. Era completament justificada, és clar, però agradable al mateix temps. El cas estava pràcticament resolt i en Sherlock va començar
a considerar el que la Sally havia estat dient abans al taxi. "Ho dono per fet, John?" va preguntar.
"Sí," va dir en John, immediatament. Potser una mica massa immediatament, en Sherlock va pensar. Va deixar caure el seu braç, i en John va sospirar, donant-li cops de colze fins que va tornar a col·locar el braç a la seva posició anterior.
"No és una cosa nova, sempre ho has fet," va explicar en John, movent la seva mà fins que va reposar sobre el genoll d'en Sherlock. "Per Déu, em vas fer recórrer mig Londres per enviar un missatge de text per tu la nit després de coneixer-nos."
"I vas disparar un home per salvar-me aquella mateixa nit," va assenyalar en Sherlock, tranquilament.
"Ho vaig fer." En John semblava haver près una decisió. "Així que, està bé. Sí, pots donar-ho per fet, però només perquè et deixo." Va apretar el genoll d'en Sherlock i va girar el cap per mirar-lo a la cara. "No pots aprofitar-te d'algú en contra de la seva voluntat. És la meva decisió."
En Sherlock no estava segur de com respondre, però sentia que allò era important per en John, així que va esperar.
"Podria haver ferit el taxista quan vaig disparar-li, però no ho vaig fer," va continuar en John, la seva veu baixa. "Va amenaçar-te i vaig matar-lo." Va aturar-se, abans d'admetre, "Hagués mort un centenar de taxistes, per salvar-te."
"Inclús llavors?" en Sherlock estava sorprès.
"Gairebé segur," va dir-li en John. "No et podria haver dit perquè, al principi." Va arronsar les espatlles. "Vull dir, sabia que estava atret per tu; allò va ser immediat."
"I obvi," va espetar en Sherlock, suficientment.
"Sí, bé, gràcies," va continuar en John. "Però em sentia connectat a tu, més enllà d'allò. No penso dir que va ser 'amor a primera vista', perquè crec que això és ridícul, no et coneixia de res. Era més aviat..."
"Reconeixement." va acordar en Sherlock.
Pel moment en què en Lestrade i la Sally arribaven al dipòsit, en John estava començant a preocupar-se.
No sabia el que en Sherlock esperava que fes, o com fer-ho, i la Molly havia portat ja el cos,
després havia començat a plorar i havia desaparegut, deixant-los amb ells el cos. La situació, en John sentia, era menys que ideal.
En Sherlock no tenia tants escrúpuls. "Vinga, John," va dir de sobte. "Vull veure el cos. Bé," va afegir, "les mans, al menys."
En John estava tan sols movent en Sherlock cap al cos quan la porta va donar un cop mentre en Lestrade i la Sally arribaven, la Sally portant una bossa que segurament contenia els objectes personals que en Sherlock li havia demanat.
Van mirar cap a la taula, on en Sherlock estava utilitzant els seus dits per examinar la mà esquerra de la víctima. "John, què en penses d'això?" va demanar.
En Lestrade va parlar. "Millor que tinguis alguna cosa consitent per mi Sherlock," va advertir. "Si acabo de fer tot el camí fins aquí per alguna especulació, no estaré gaire content."
"Tu ens has cridat, recordes?" va puntualitzar en Sherlock. "John," va tornar a dir. "Mira aquesta mà."
Aixecant els seus braços en un gest de derrota cap a en Lestrade, en John va moure's cap al cos i va examinar l'apèndix en qüestió.
"Sí, és clar," va confirmar. "L'artell del quart dit té unes cremades importants, més del que era evident per les fotografies."
"Però què me'n dius de la mà en el seu conjunt?" va preguntar en Sherlock. "Hi ha res que li cridi l'atenció, doctor?"
En John va mirar-la de nou. Semblava una mà. "Bé, hi ha durícies a les puntes dels dits – potser tocava un instrument de corda?" va avenutrar.
"Bé," va dir en Sherlock. "Continúa.."
En John estava pensant sobre tocar instruments. "Ella hi tindria avantatge perquè té les mans grans," va dir. "Bé, grans en proporció amb la seva mida."
"Excel·lent," va dir en Sherlock, mentre enLestrade movia el peu amb impaciència. "Mans grans i ..."
En John va baixar la vista al final de la taula. "Sí, peus grans també," va confirmar. "Espera; ningú ha mencionat els seus peus. Com ho sabies?"
"Quina mida diria, doctor?" va preguntar enSherlock, juntant les seves mans.
La Sally va remenar per les bosses de proves. "Un 36," va dir, treient una sabata de taló negra. Tothom va mirar dubtosament als peus sobre la taula.
"Continua doncs," va convidar en Sherlock. "Potser també li hauries d'emprovar."
La Sally va passar-li la sabata a en John, qui va fer allò simplement, però era immediatament obvi que la sabata era massa petita.
"Cap ventafocs, aquesta noia," va dir enSherlock. "Permeteu-me que us presenti la mainadera desapareguda."
En Lestrade estava amb la boca oberta. "Així que, si aquesta és la mainadera, on està la dona?" va demanar. " I com..."
"Per què no ens ho expliques tot, Sherlock?" va interrompre enJohn.
En Sherlock va somriure. "La primera fotografia de la escena del crim mostrava que la víctima no portava les seves sabates – les sabates no cauen tan fàcilment, si més no, no les dues, no hi havia cap raó. A més, l'anell de matrimoni li anava estret – tan sols ha estat casada tres mesos, el seu anell hauria d'encaixar perfectament, així que clarament, hi havia alguna cosa incorrecta amb el cos."
Ho estava gaudint, va adonar-se en John. Aquell era en Sherlock en la seva essència i era un espectacle per a la vista.
"Després, tenim l'escena del crim," va continuar. "Hi ha fotografies a l'habitació, però cap de la dona, ni tan sols la foto del casament? Sembla una mica estrany. Bolígrafs a l'esquerra de l'agenda indiquen que la dona era esquerrana, però la víctima era clarament dretana..."
"Em..." en Lestrade va començar a interrompre.
"Mira als seus dits," va demanar enSherlock. "Toca la guitarra: ungles més llargues a la mà dreta per puntejar, ungles curtes i durícies a l'esquerra de lliscar per sobre les cordes. Així doncs: dretana."
"Per tant," va continuar. "Si els fets no encaixen amb la teva solució, llavors la teva solució està malament. L'informe de l'autòpsia suggereix que l'assaltant és esquerrà – la dona és esquerrana. Continua a partir d'aquí. La senyora Harbrook entrevista les mainaderes, havent seleccionat primer les que s'assemblen a ella més físicament. Tria la millor candidata, li dona un cop al cap i intercanvia la roba. Però es troba amb un obstacle – la víctima té mans i peus grans. Les sabates no li cabrien i les ha de deixar al costat del cos. L'anell, però, l'anell gravat – allò ha d'estar al seu lloc, així que el força, d'aquí les cremades a l'artell d'aquest dit."
"Increïble," va dir la Sally. Tothom va girar-se cap a ella i va tossir. "Em, vull dir, per què ho faria això? I com la trobarem?"
"Jo suggeriria seguir al marit," va contestar en Sherlock. "Ell va identificar el cos, estan òbviament junts en això – tu vas dir que el seus diners estaven en fidecoïmís, no podien tocar el capital oi?"
"Sí, és correcte," va dir en Lestrade. "Si haguéssin montat un suicidi fals sense cos, haurien hagut d'esperar anys pels diners. Amb assassinat, l'aconsegueixen directament." va negar amb el cap. "No m'acabava de fer el pes aquell home, quin malparit de sang freda."
"Pobra noia," va dir la Sally.
En John havia estat pensant. Sabia que allò era normalment una pèrdua de temps al voltant d'en Sherlock, ja que la gran majoria de vegades estava equivocat quan es tractava de deduccions, però aquest temps no podia evitar preguntar-s'ho.
Va girar-se cap a en Lestrdae. "Què va passar amb la primera dona?" va preguntar.
"No fotis!" va dir la Sally.