Que visquin la Setmana Santa i el temps lliure! Aquí teniu el desè capítol. Les coses encara es posen més interessants. :)
Capítol 10: La prohibició del petó
Volia a en John, va adonar-se en Sherlock, mentre els dos anaven de tornada cap a Baker Street.
No sabia exactament de quina manera, però definitivament volia en John. Volia tocar-lo, sentir la seva pell, com de càlida era, com de calenta. Definitivament volia tornar a besar-lo, però donar-li un petó de manera apropiada aquest cop, per descobrir quin gust tenia, com encaixarien junts.
Seria en John el dominant, com podia ser a vegades? Havia estat tan controlat fins aquest punt, tan reticent a agafar avantatges, sempre demanant un descans, sent curós amb en Sherlock, tan, i tan curós; tan molestament, frustrant i embojidorament curós.
En Sherlock va preguntar-se què faria falta per trencar aquell control. Hi havia un punt en el que en John finalment acceptaria que l'atracció era mútua i que finalment podia aconseguir el que volia?
Va tremolar davant aquell pensament. Ell sempre havia necessitat estar al càrrec de tot, mai li havia agradat que li diguéssin què havia de fer, ho odiava, fins i tot, però només pensar en en John perdent les seves lligadures, entregant-se a això... al que fos i tan sols prendre'l. Bé, aquell pensament era molt més interesant que el que en Sherlock mai havia imaginat que podria arribar a ser.
Havia decidit deixar a en John marcar el camí, havia decidit que era injust pressionar-lo. En John ho havia fet tan bé avui, sent els seus ulls, deixant-lo treballar, fent-lo sentir complet. En John era important, en John era necessari, en John era essencial. Les mans enguantades d'en Sherlock van tancar-se sobre la vora del seient.
Tingues les mans quietes, es repetia en John a dins el seu cap, mentre el taxi feia el seu camí a través del tràfic londinès.
No s'havien dit ni una paraula des que havien marxat del depòsit, però això no era l'habitual, aquell silenci amigable – allò era de tot menys això. En Sherlock havia estat content amb ell avui, en John ho sabia. Va sentir un gran alleujament en veure que en Sherlock havia resolgut el cas, que no l'havia decebut, que havia fet el suficient per permetre a en Sherlock treballar.
No hi havia alleujament a l'ambient ara, per això. Aquell era un dels "moments" d'en Sherlock – el post-cas, l'adrenalina alta, els moments amb el cor bategant... la diferència era que no només en John n'era conscient d'allò ara.
Va mirar a la seva esquerra, a les mans d'en Sherlock, mentre s'agafaven fortament al seient. No, de fet, no era només en John aquell cop.
Mentre mirava, el braç més proper a ell va aixecar-se; llavors l'altre mà d'en Sherlock va moure's i lentament, centímetre a centímetre, dit a dit, va treure's el guant, la seva mà dreta veient-se pàl·lida i nua mentre era revelada gradualment. Molt deliberadament, en Sherlock va allargar el seu braç i va descansar la seva mà, amb la palma mirant cap amunt, al seient entre ells.
Aquella no era la mà que havia estat colant-se pels seus pantalons del pijama quan s'havia despertat aquell matí, va pensar en John. Com un detectiu amb el genialisme d'en Sherlock hauria possiblement imaginat que qualsevol hauria continuat dormint després del seu petit festí a tentes, estava més enllà de la comprensió d'en John. Realment, no era tan innocent com deia ser.
Havia estat certament una manera inesperada de despertar-se i s'havia quedat allà estès, sabent perfectament de qui eren aquells llargs dits que estaven fregant el seu cabell púbic, fent que tota la seva sang es concentrés en un sol punt, i molt ràpidament. Primer va considerar què havia de fer, inmediatament deixant de banda les tres primeres idees que li havien vingut al cap. La quarta possibilitat tenia cert mèrit; va considerar-la seriosament amb la part del seu cervell que no estava totalment paralitzada amb les paraules "la mà d'en Sherlock, la mà d'en Sherlock" repetint-se en un loop constant, però al final va decidir tan sols esperar i deixar a en Sherlock explorar, preguntant-se fins on arrivaria.
Nomé quan va semblar quedar-se encallat, i sense saber què fer, en John va tenir pena d'ell i va actuar el seu "despertar", resignant-se ell mateix a una altra dutxa. Al menys no hauria de ser-ne una de freda, va pensar. Des de la setmana anterior, quan en Sherlock li havia insistit en què no li importava el que passés pel cap d'en John, no intentava reprimir més les seves fantasies.
Va mirar ara a la mà que jeia palma amunt, com si s'estigués oferint. L'experiment en el tacte havia estat un èxit, i en Sherlock estava clarament preparat per més. La pregunta era, quant més?
En Sherlock va esperar, la seva mà sentint-se freda i exposada, per veure si en John acceptava la seva invitació. Allò no era pressionar, va raonar ell mateix, era tan sols un oferiment. No era el mateix després de tot.
Entendria en John el que li estava dient, el que li estava preguntant? Com podria, quan en Sherlock ni tan sols s'entenia a si mateix. Ell només sabia que volia més. Més dades... més connexió... més John.
Els seus pensaments van aturar-se mentre una mà càlida es tancava al voltant dels seus dits i la seva calor va semblar cremar un sender fins al seu braç. El tacte era realment un sentit molt inusual, va decidir. Menys consistent que aquells en què estava acostumat a dependre. Com era que podia sostenir el colze d'en John i només era per guiar-se, que podia posar els seus braços al voltant d'en John, al llit inclús, i tan sols seria simplement recomfortant i càlid, i ara en aquell moment, només amb les seves mans agafades, es sentia despullat?
Va trencar el silenci. "John?" La seva veu no sonava com sempre.
"Sherlock." La veu d'en John era estranya també, una mica baixa, tensa d'alguna manera.
En Sherlock va considerar la millor manera de proposar la seva petició, al final eludint la seva habitual eloqüència per un cop, "Rebedor?"
Va senitr la respiració inhalada d'en John i els dits al seu voltant van apretar-lo amb força de sobte, abans de relaxar-se un altre cop.
"No puc," va dir en John. "No puc donar-te un petó com aquest, encara no, no fins que no n'estiguis segur."
En Sherlock va apretar les dents. Per què dimonis havia d'estar tan atret per algú que era tan exasperant?
"No em miris així," va dir-li en John. "No vull dir el mateix que tu vols dir." El seu dit polze va començar a traçar cercles al darrere de la mà d'en Sherlock. "Puc intentar explicart-ho però, si t'he de ser del tot sincer, no sé si seràs capaç d'encentre-ho."
En Sherlock va mig girar el seu cos i va adoptar una actitud atenta, una cella aixecada. Allò seria interessant.
En John va sospirar. "Donar un petó és... pot ser," va corregir, "una experiència molt íntima." Hi havia silenci, tan sols la calor de la mà d'en John sobre la seva, i el seu dit polze movent-se rítmicament sobre la mà d'en Sherlock.
"Gairebé amb tota la resta, pots distanciar-te," va continuar. "Això potser et sonarà estrany ara, però a vegades necessites fer això, donar un pas enrere al teu cap. Potser per allargar les coses, de manera que no sigui massa ràpid, no arrives tan ràpid – pot ser millor si esperes. Gratificació retardada; em segueixes?"
En Sherlock va assentir, tot i que es sentia molt estrany estar tenint aquella conversa. Mai havia parlat d'aquell tipus de coses amb algú abans.
"Donar un petó no és com això," va dir en John. "Al menys, no per mi," va afegir. "És molt personal, estàs just allà, en aquell moment, amb aquella persona. Esteu connectats."
En Sherlcok va notar la seva atenció augmentar al sentir aquella paraula, que normalment ell utilitzava al seu cap en relació amb en John.
"Com de personal és, com d'íntim es sent, depen de a qui estàs donant-li el petó i els teus sentiments cap a ella," va continuar en John. "Probablement podria donar-li un petó a algú altre i no tenir gaire més complicació."
En Sherlcok va arrugar el front. No volia que en John donés cap petó a qualsevol altre. Decididament no volia en John connectat a ningú altre.
En John va apretar la seva mà més fort. "No passa res, tan sols estic intentant explicar-me," va dir. "No estic donant petons a ningú altre." Va aturar-se, clarament pensant. "Espera, no estava això en la teva llista d'aquest matí de coses a deduïr?" va preguntar, però no va esperar resposta. "Bé, no vull a ningú altre, així que pots eliminar aquesta."
El seu polze va tornar a fer cercles. "Però donar-te un petó a tu, Sherlock" Va empassar saliva. "Donar-te un petó seria la cosa més gran que m'ha passat mai." En Sherlock va marcar curosament un altre assumpte de la seva llista mental del matí.
En John encara parlava, però la seva veu venia d'un lleuger canvi d'angle; devia tenir el seu cap mirant avall. "He pensat en donar-te un petó centenars de vegades," va dir. "Coi, inclús hi somio. Recurrentment." Sonava cansat amb si mateix. "Però, estic orgullós de no haver-ho fet. Ja sé que vam acordar intentar-ho." Va aixecar lleugerament les sevs mans juntes, per il·lustrar el que volia dir. "Sé que vols explorar el sentit del tacte, investigar les possibilitats d'una relació física i per mi està bé." Va aclarar-se la gola. "Més que bé," va afegir.
"Però, fins que no tinguis una conclusió, necessito protegir-me a mi mateix una mica. Perquè no vull haver de marxar si decideixes que això no està fet per a tu. Ho entens, Sherlock? No vull fer res que potser em faci impossible quedar-me."
En aquest punt, en Sherlock va adonar-se que la seva sencera contribució a la conversa fins aquell moment havia estat el nom d'en John, i una possibilitat de lloc. Semblava que era el moment perquè s'oferís una mica més.
"I el besar-se estaria per sobre d'aquesta línia?" va preguntar, dubtosament.
"Ho estaria," va confirmar en John.
"Però tota la resta està bé?"
"Qualsevol altre cosa hauria d'estar bé."
En Sherlock va pensar sobre allò. Era difícil, realment, entendre la perspectiva d'en John. Semblava anar en contra de la típica ruta de la progressió sexual tal i com ell l'entenia. De qualsevol manera, havia d'admetre que el nivell de coneixement d'en John en aquella àrea excedia àmpliament la seva. Si així era com en John es sentia, va suposar que hauria d'acceptar-ho.
"Mira, ho deixaré a les teves mans, d'acord?" en John va interrompre els seus pensaments.
"Pots donar-me un petó quan n'estiguis segur," va continuar. "Tan aviat com tinguis dades suficients, si la teva conclusió és que vols estar en una relació oficial amb mi, llavors bé, som-hi."
"Però Sherlock," va afegir. "T'ho demano, com a amic meu, que no et precipitis en la teva decisió. Sé que sempre vols saber-ho tot, i sempre és ara o aviat amb tu, però si us plau, per mi, espera fins a estar-ne segur, d'acord?"
Els llavis d'en Sherlock van girar-se, adonant-se que havia estat acorralat contra una paret. No podia senzillament anunciar que ara n'estava segur, en John mai el creuria. A més, l'amenaça d'en John marxant era suficient per fer-lo més curós de l'habitual.
Hauria d'esperar. Va sospirar. Odiava esperar.
Part del cervell d'en Sherlock havia estat automàticament comprobant la ruta de camí a casa, adonant-se de cada gir i volta durant el camí, i sabia que estaven gairebé a casa ara.
"Bé," va acordar, amb mala gana, sospirant de nou. "Tan sols volia que em donessis un petó, això és tot," va afegir, conscient de que allò havia sonat amb mal humor.
Va haver-hi una ràfaga de moviment, una mà al costat de la seva mandíbula i la pressió d'alguna cosa just sota la seva orella. Un toc de llavis, una mossegada de dents, en Sherlock va agafar aire sorprès i alguna cosa més; alguna cosa que era com... expectativa.
En John va retirar-se, però no molt lluny, les seves paraules calentes contra el coll d'en Sherlcok. "Oh, et donaré petons, Sherlock. No tinc cap problema en petonejar-te," va dir. "Et donaré petons en qualsevol lloc que vulguis." Va raspar les seves dents cap a l'orella d'en Sherlock. "Excpete a la boca," va fegir.
El taxi va parar a Baker Street i en John va pagar al conductor mentre en Sherlock obria la porta i sortia. En el moment en què en John va posar un peu sobre l'asfalt, en Sherlock va agafar la seva mà i la va col·locar curosament sobre la sivella del cinturó. Lo suficientment adalt com per ser decent, però suficientment avall per deixar clar el seu significat. "En qualsevol lloc?" va preguntar, una cella aixecada de manera suggestiva.
En John va entrebancar-se quan va tancar la porta del taxi rere seu, però va estabilitzar-se ràpidament, lliscant el seu altre braç per sota de l'abric d'en Sherlock i va rodejar la part baixa de la seva esquena, llavors va apretar les seves mans juntes, de manera que aguantava l'estómac d'en Sherlock com si fos un entrepà entre ells. "Me'n moro de ganes," va deixar anar.
La ment d'en John estava rodant mentre es deixava anar i es girava cap a la porta principal. Havia realment acceptat fer-li a en Sherlock Holmes la seva primera mamada? Certament, allò semblava.
Va mig preguntar-se si en Sherlock estava realment preparat per aquell tipus d'intensitat, però ràpidament va apartar el pensament. Al menys ara podia utilitzar l'experiència del massatge, i si es sentia prou confiat com per fer aquella suggerència, en John havia decidit respectar aquella decisió. Després de tot, en John tan sols era humà... l'oportunitat de posar les seves mans, de posar la seva boca sobre en Sherlock no era una oportunitat que ell pogués resistir més, no quan era tan lliurement, inclús amb impaciència, ofert.
La seva mà dreta va tancar-se al voltant del canell d'en Sherlock i va apropar-lo ràpidament cap a la porta, la seva mà esquerra buscant les claus a la seva butxaca.
Va ser en aquest punt que en Sherlock va congelar-se, i va col·locar la seva altra mà sobre la d'en John, que estava justament posant les claus sobre el pany. "Espera, John," va dir. "Hi ha algú."
Abans que en John hagués inclús tingut la oportunitat de mirar enrere, en Sherlock va grunyir, inclinant el cap endavant fins que el seu front va xocar contra la porta.
"Bona tarda," la veu d'en Mycroft va parlar des de darrere seu. En John va girar-se. El gran dels Holmes estava somrient educadament, però hi havia alguna cosa estranya; no se'l veia content.
En Sherlock va parlar sense moure's. "A què debem el displaer d'aquesta extraordinàriament mal ajusatda visita?" va preguntar, amb el que en John va entendre com frustració comprensible.
"Entrem?" va suggerir en Mycroft, fent gestos en direcció a la porta. En John va donar una ullada a en Sherlock, qui tenia l'expressió d'algú que estava realment fart d'alguna cosa, després va girar la clau i va liderar el camí cap dins.
Els dos germans van seure de manera oposada, l'un davant de l'altre a les seves butaques, aparentment enfrascats en una batalla d'ingeni silenciosa mentre en John s'afanyava a fer el tè. Un cop tothom va tenir la seva tassa, el pis va quedar en silenci.
En John va recolzar-se contra la taula, decidint quedar-ne al marge tant com fos possible.
Finalment, en Mycroft va parlar. "Estàs sent totalment raonable?" va preguntar, dirigint les seves paraules cap a en Sherlock. "Fa tan sols una setmana, estaves content que en Moriarty semblés infravalorar-vos i ara, aquí esteu tots dos," la seva mirada desaprovadora va moure's també cap a en John, "deliberadament dirigint l'atenció cap a vosaltres."
En Sherlock va torçar el llavi, però va rebutjar fer un comentari.
"Ha resolt el cas, ja ho saps," va puntulitzar en John. "Dos assassins de sang freda menys als carrers."
En Mycroft no semblava sorprès, i va tornar la seva atenció cap a en Sherlock. "És la teva intenció continuar posante en perill?" va preguntar. "Continuar jugant al detectiu cec fins que en Moriarty faci un altre intent per aturar-te? Un intent que en John potser no sigui capaç de frustrar aquest cop."
"I què vols que faci?" va exigir en Sherlock, irritat. "Seure aquí fins que el meu cervell es podreixi completament?"
"Espero que em deixis fer la meva feina, de manera que sigui segur per tu tornar a fer la teva," va dir-li en Mycroft. "Tinc a gent molt bona treballant en la situació d'en Moriarty. No serà una amenaça per sempre."
"No tens a ningú tan bo com en Sherlock," va defensar en John. "L'hauries de deixar ajudar-te si vols agafar aquell psicòpata; ell és probablement l'únic que pot."
Els llavis d'en Sherlock van moure's en un mig somriure, però en Mycroft va aixecar-se, i la seva cara era freda. "Em sorprèns, John," va dir. "Em sorpèns molt."
Va balancejar el seu paraigües endavant i endarrere, abans de recolzar-se sobre ell. "Havia pensat, donats els teus sentiments," va haver-hi un lleuger to despreciatiu en la seva veu, "que estaries més interessat en protegir en Sherlock i menys interessat en encorartjar-lo a col·locar-se en situacions perilloses i potencialment mortals." Va mirar en John de manera altiva, fent ús al màxim de la seva diferència d'alçades. "Cofesso estar decebut," va afegir.
En John va mirar cap a la direcció d'en Sherlock, qui tenia els seus llavis col·locats en una fina línia. En Mycroft clarament estava mostrant un clar exemple del que en John pensava que era el síndrome "Germà Gran". Ell estimava en Sherlock, però no el respectava realment. Ell reconeixia l'ingeni del seu germà, i estava content de poder-ne fer ús quan la ocasió ho requeria, però encara el tractava com un nen, el que, és clar, només feia en Sherlock més determinat a ser un nen petit.
Això explicava perquè la senyora Hudson havia mencionat a en John abans que no s'havia de preocupar pel lloguer, i perquè cada cop que utilitzava el caixer automàtic el balanç semblava ser sempre el mateix. També explicava perquè en Sherlock estava tan poc acostumat als elogis, tot i tenir un germà que clarament es preocupava per ell.
En Mycroft era feliç protegint i cuidant el seu germà, però no li agradava que volgués fer les seves pròpies decisions.
En John va posar-se dret una mica més recte, la seva postura canviant juntament amb la seva actitud, fins que l'home que estava plantant cara a en Mycroft era més aviat el soldat que havia conegut en primer lloc.
"Entenc que vols el millor per en Sherlock," va dir. "I reconec que em vas fer costat a l'hospital, i des de llavors, perquè has assumit que les meves prioritats eren les mateixes."
Va sostenir la mirada d'en Mycroft mentre parlava, la seva veu forta. "Podré ser moltes coses pel teu germà, i no és clarament un secret que en vull ser més, però no sóc el seu guardià." Va llençar una ràpida ullada cap a en Sherlock, qui semblava sorprés.
"Si intento aturar a en Sherlock de fer allò que estima, de ser l'home que és, llavors potser també m'hauria de disparar un tret a mi mateix," va dir, sense rodejos. "Si això és al que tu anomenes amor, llavors, pots guardar-t'ho per tu mateix."
Els dos germans Holmes duien als seus rostres expressions equiparables de sorpresa, i tots dos van automàticament posar en blanc les seves cares mentre en Mycroft es donava la volta lentament de manera qu estiguéssin cara a cara. Va ocórrer-se-li a en John que en Mycroft realment no s'havia de preocupar de moment, però potser pensava que en Sherlock recuperaria la seva visió i no ho admetria... De fet, aquell seria just el tipus de cosa que en Sherlock faria, al menys fins on en Mycroft estava involucrat. En John va negar amb el cap cap a tots dos.
En Mycroft va tornar a seure, la seva mirada movent-se entre tots dos, i en John va notar el petit moviment de la mà d'en Sherlock que semblava invocar-lo. Va moure's cap a ell i va seure al costat de la cadira, el braç d'en Sherlock enrotllant-se al seu voltant de manera immediata.
Després d'uns minuts, en Mycroft va assentir i va tornar a aixecar-se. "Molt bé," va dir. "És això el que vols, Sherlock?"
En John va notar la mà al seu maluc tensar-se.
"Ho és," va respondre en Sherlock, i en John va experimentar el familiar sentiment de que hi havia molt més sent comunicat del que realment s'estava dient.
"Enviaré l'Anthea cap aquí en un moment," va dir en Mycroft. "Ella pot posar-te al dia sobre la informació actual."
En John va moure's per aixecar-se, però la mà d'en Sherlock va tensar-se encara mé fort i va deixar-ho estar.
En Mycrfot va arquejar una cella. "No t'aixequis, John," va dir. "Sé trobar jo sol la sortida." La seva mirada va passar per sobre d'ells, mentre es dirigia cap a la porta. "Fins molt aviat," va afegir, abans de marxar.
El pis estava tranquil després que hagués marxat i en John va girar el seu cap per mirar a en Sherlock, qui tenia una expressió molt inusual a la seva cara. Un lent somriure estava creixent i en John va sentir-se de cop en moviment, mentre en Sherlock utilitzava els seus dos braços per tirar-lo a un costat, lliscant sota la seva cadira al mateix temps, de manera que acabéssin amb en Sherlock estirat i en John recolzat sobre la seva esquena sobre seu.
Va grunyir per la sorpresa i en Sherlock va ajustar la seva posició, el seu braç esquerre creuant el seu pit per manetnir-lo a lloc i l'altre movent-se cap avall, els dits lliscant sota la cintura dels seus texans, la posició recordant a com s'havia despertat aquell matí.
Va arquejar la seva esquena davant aquella sensació i la veu d'en Sherlock era baixa i ronca a la seva orella.
"John," va dir la veu. "John, si hi ha res que volguis..." en John va tancar els seus ulls mentre notava els llavis d'en Sherlock fregar el seu coll. "Si hi ha res que hagis... imaginat..." Els llavis van moure's cap amunt i les dents d'en Sherlock van atrapar el lòbul de la seva orella. "Qualsevol cosa que pogui fer per tu..." tot el cos d'en John va estremir-se i va agafar-se als braços de la butaca per calmar-se ell mateix.
La mà d'en Sherlock va lliscar cap amunt i va començar a descordar el seu cinturó. "Ara seria un bon moment..." va xiuxiuejar.