Dons ja teniu aquí el capítol 12! Bona lectura! :D
Capítol 12: Tensió
En Sherlock estava somiant. Sabia que estava somiant, però encara estava cec al seu somni, el que creia que era molt injust.
Estava sol. Hi havia altra gent allà, podia sentir-ne les veus; en Mycroft, la senyora Hudson, en Lestrade, fins i tot la Mama (qui l'havia deixada anar?), però estava sol. Estava treballant, hi havia un cas; la gent parlava, li parlaven a ell i ell responia, però encara estava sol.
Es va despertar de sobte, obrint el seus ulls automàticament, abans de centrar els seus sentits restants en el seu entorn. Olor de capses de menjar xinès rebutjades – sala d'estar. Tela familiar sota les seves mans – el sofà. Soroll molt lleu de trànsit – de nit; correcció... soroll d'un camió de llet – matinada. Va escoltar, allargant la mà a través dels seients del sofà només per estar-ne segur... cap John.
Havien sigut tres nits i dos dies des que l'Anthea havia deixat el fitxer. Havien estat desperts tota la primera nit, mentre en John llegia en veu alta els informes, examinant cada document, el que li va portar gran part del dia següent també. Va llegir fins que la seva veu es va tornar aspra i gairebé no podia concentrar-se en les paraules, després va passar la nit dormitant incòmodament al sofà, mentre en Sherlock ho revisava tot al seu cap, buscant connexions, intentant unir els punts, despertant en John de tant en tant per comprovar un fet o repetir una declaració.
L'endemà, ahir de fet, ja que ja era de matinada, en John s'havia passat el dia examinant totes les fotografies, describint gent, llocs, dibuixos, tot, abans d'anunciar finalment que se n'anava a dormir, per no ser despertat exceptuant que hi hagués una emergència no relacionada amb el fitxer.
En Sherlock va menysprear la seva necessitat de dormir com era habitual, però semblava que el seu cos l'havia traït; era més difícil concentrar-se sense ser capaç de focalitzar la seva visió en alguna cosa. Potser encara necessitava més hores de son del normal per recuperar-se, a mida que sentia una necessitat urgent d'anar al seu llit en aquell precís moment, el que era estrany ja que normalment una becaina al sofà era suficient quan treballava en un cas.
Sense dubte, també podia culpar al menjar que en John l'havia forçat a menjar, ja que havia rebutjat terminàntment tocar les imatges de nou fins que el dejuni de 48 hores d'en Sherlock no es donés per finalitzat. Les discussions, posar-se de mal humor i les paraules dures havien estat inútils; en John podia ser increïblement tossut. Si qualsevol altre hagués estat autoritzat a llegir el document, en Sherlock l'hauria trucat abans d'haver-se rendit, però només hi havia l'Anthea, i allò seria... no.
Sense realment ser conscient de la decisió, va aixecar-se, i va preguntar-se si en John hauria tornat escales amunt ara que els símptomes d'en Sherlock, excepte la ceguesa, semblaven haver desaparegut, i especialment després d'algun dels insults que li havia proferit durant el debat del sopar... Potser hauria de comprovar primer la seva habitació, ja que estava més a prop, va decidir en Sherlock. A més, s'hauria de posar el pijama de totes maneres.
En John era allà. L'habitació era lleugerament més càl·lida que quan estava buida, i podia distingir clarament la càl·lida olor de "llar" tan aviat com va creuar el llindar de la porta. Després va escoltar la seva respiració constant a mida que s'acostava al llit, seient amb molta cura a l'extrem i allargant una mà.
En John estava estirat sobre el seu cantó esquerra, de manera que quedava d'esquenes a en Sherlock. El seu braç dret estava estirat a través de l'altra meitat del llit, descansant-ne la palma al lloc on en Sherlock seria normalment. Estava profundament adormit, sense alterar-se mentre la mà d'en Sherlock acabava de determinar la seva posició i es continuava movent sobre ell, acariciant el seu braç i la seva espatlla, després recorrent suaument el seu cabell.
No hi havien hagut avenços en l'aspecte físic de la seva relació des de la tarda a la cadira, quan en John s'havia esbocinat tan espectacularment. Tan aviat com havien començat amb l'arxiu, en Sherlock s'havia entregat al cas, absorbent tota la informació que en John li retransmetia, creant una xarxa de fets al seu cap, una complexa base de dades amb referències creuades a la que continuava donant voltes i més voltes, convençut que si aconseguia aturar-la en l'angle correcte en el seu ull mental, connexions amagades es revelarien elles mateixes.
Se n'havia adonat, però, que per molt que intentava focalitzar tota la seva atenció en el problema, sempre hi havia un altre nivell del seu cervell que reproduia continuament el temps que havia passat amb en John, l'encara secret petó, el massatge, despertar-se plegats, agafar-se les mans al taxi (en John l'agafava de la mà sovint així que, per què aquell moment resaltava tant?), i el temps a la cadira... la reacció d'en John, la pura força d'allò. Aclaparador.
En Sherlock va pensar sobre allò un cop més mentre la seva mà acariciava l'esquena d'en John, desitjant distretament que no portés la seva samarreta habitual. Tot i que s'havia declarat interessat en explorar aquesta àrea amb en John, no podia realment imaginar-se a si mateix cedint el seu control fins aquell extrem; tan sols pensar-ne el feia sentir clarament incòmode.
També es ressentia de la capacitat cerebral que estava sent desviada del cas per aquella distracció. Mai ho havia experimentat abans. El cas ho era tot. Sempre. Els detalls del dia a dia com menjar, dormir, el tediós curs de la vida mundana, tot s'esvaia i passava a un segon pla quan tenia un cas, especialment un cas com aquest, un de brillant, un de radiant, un d'interessant que mereixia tota la seva atenció.
En John sempre havia estat un element important abans, i també ho era aquest cop, per descomptat, no servia de res negar que en Sherlock no seria de cap ajuda sense ell en aquests moments. Però a vegades en John diria el seu nom, i en Sherlock sentiria la seva veu sonant molt diferent, sense al·lè i panteixant. A vegades, en Sherlock agafaria la seva mà i recordaria agafar un altra cosa. A vegades, la necessitat de tan sols dirigir-se cap a en John i demanar... alguna cosa, ni tan sols sabia el què, inhibia la seva capacitat d'absorbir informació i hauria de demanar que se li repetissin seccions senceres d'un informe. Era inacceptable, i en Sherlock no sabia què pensar ni què fer-ne.
Combina això amb la frustració de no ser capaç d'estudiar l'arxiu per un mateix, el flux d'informació del seu cervell limitat per la velocitat de lectura d'en John. En Sherlock havia estat a punt d'explotar quan en John havia insistit en que mengés. La discussió resultant havia estat la més seriosa que havien tingut des que en Sherlock s'havia despertat del coma, i li havia donat l'oportunitat perfecta per desfogar-se una mica.
No havia sigut realment una discussió, però, si havia de ser sincer. En John havia deixat clara la seva posició i havia rebutjat cedir, mentre en Sherlock malparlava i l'insultava, sent cada cop més desagradable a mida que el temps passava i en John no cedia. Si havia pensat que en John seria més fàcil de manipular ara, amb els seus sentiments al descobert, llavors en Sherlock estava molt equivocat.
S'havia comportat d'una manera lamentable, ho sabia, deixant anar la seva frustració sobre en John, l'última persona al món que s'ho mereixia. Va passar els seus dits pel cabell d'en John un cop més. Per la seva desgràcia, havia estat tota la nit absent i malhumorat, tot i que, després que haguéssin sopat, en John havia començat a examinar les fotos una altra vegada sense comentaris, sense presumir de la seva victòria, i continuant molt més temps del que, sense dubte, ell volia fins que les demandes d'en Sherlock finalment havien caigut i se n'havia anat cap al llit. En Sherlock va ficar la mà sota els llençols, explorant... sense pijama. En John devia haver-se tret la roba i s'havia quedat en roba interior, caient rodó pel cansament.
En Sherlock es sentia malament; una altra sensació que era nova i una que no li acabava d'agradar. Què li estava passant? Per què tenia tots aquells sentiments ara, quan no recordava tenir-los abans? Eren un efecte derivat de la seva ferida al cap? Aquesta connexió amb en John, el lligam que el feia sentir tan culpable, podia ser tan sols dependència, basant-se en el fet que no podia manegar-se-les sol ara. Quant era real i quant de tot allò s'esvairia quan la seva visió tornés i pogués tornar a la normalitat?
Volia explorar la part física amb en John, a vegades sentia que allò era l'únic que volia fer, i potser ara que ja tenia tota la informació al seu cap, tindrien temps; però en John tenia raó amb el que havia dit al taxi, en Sherlock encara no estava segur.
Gradualment, va anar adonant-se que tan sols era allà assegut, acariciant el cap d'en John a través del seu cabell. Va aixecar-se, sacsejant el cap; devia estar més cansat del que pensava. Va treure's tota la roba excepte els seus shorts, sense preocupar-se del pijama, i va ficar-se al llit, agafant la mà d'en John i col·locant-se sota ella, de manera que va acomodar-la al seu pit. Moments més tard, estava adormit.
En John va despertar-se en un segon, de cop, completament alerta. Era de dia, la llum intentava atravessar les pesades cortines i resseguia la silueta de l'espatlla i el braç d'en Sherlock, mentre jeia d'esquenes a ell; pell càl·lida sota la mà d'en John, que descansava sobre el maluc d'en Sherlock. Estava tremolant.
En John va parpallejar un parell de vegades, treint-se la son dels ulls. La respiració d'en Sherlock era violenta i s'estava clarament sacsejant... estava plorant? En John l'havia vist plorar milers de vegades, llàgrimes de cocodril que desapareixien tan aviat com havien aparegut, un cop s'havia obtingut el resultat desitjat, però no podia imaginar-se'l ensorrant-se d'aquella manera a la realitat. No és que en Sherlock sigui tan fred com pretén, però estaria molt més inclinat a disparar contra la paret que a permetre's una reacció tan humana com plorar. Potser li feia mal alguna cosa?
En John va intentar cridar el seu nom, però no va haver-hi resposta. Va moure la seva mà cap a l'espatlla d'en Sherlock i va estirar, intentant girar-lo sobre la seva esquena, però tan sols es va arronsar més. Ara gemegava.
La seva preocupació anava en augment. En John va decidir sortir del llit i anar cap a l'altra banda. En Sherlock era gairebé al mig del llit, com sempre, així que hi havia prou espai com per a què en John tornés a pujar al llit i pogués veure la seva cara. En Sherlock no estava plorant, però estava clarament agitat. El parpelleig de les seves parpelles indicava que es trobava a la fase REM del son; estava tenint un malson.
En John va acostar-se més i va posar totes dues mans a la cara d'en Sherlock, cridant el seu nom mentre li deia que es despertés. Després d'unes poques repeticions, en Sherlock va fer just allò, obrint els ulls de cop, les seves mans volant cap a en John per agafar-lo.
"Tan sols era un somni, estàs bé, tot està bé," va murmurar en John, suaument.
"John?" la veu d'en Sherlock va trencar-se al dir el seu nom. "John, jo..." va callar, estirant les cames de la posició en què s'havia despertat i després donant-se la volta, empenyent en John sobre la seva esquena i movent-se sobre seu cobrint-lo. Va aixecar la seva mà dreta per acaronar el front d'en John amb el seu polze, endavant i endarrere, com si estigués comprovant alguna cosa.
"Sherlock, què passa?" va preguntar en John, mirant l'expressió de dolor que estava sobre seu. "Ha sigut només un somni. Tot està bé. Tu estàs bé." Aquest era el primer cop que havia vist en Sherlock tenint un malson; va preguntar-se si era una cosa que havia passat sovint, abans de la seva ferida.
La seva respiració va accelerar-se de cop, quan en Sherlock va deixar caure el seu pes i va ocultar la seva cara al coll d'en John, agafant aire profundament i també... en John podia sentir alguna cosa molla. Va preguntar-se de nou si serien llàgrimes, però després va reconèixer la sensació d'una boca contra la seva gola, la llengua d'en Sherlock tastant la seva pell, com si verifiqués de totes les maneres possibles que ell era allà.
En John va aixecar els braços i va començar a acaronar amunt i avall la llarga esquena d'en Sherlock. La llarga i núa expansió d'esquena, va corregir, permetent que una mà anés més avall, entre els llençols, comprovant... podia notar l'inici d'una peça de roba, però una de les cuixes d'en Sherlock estava pressionada entre les seves i definitivament, no estava coberta de roba, per tant devia ser la cintura dels seus shorts.
En John se n'havia anat al llit enfadat amb en Sherlock, sentint-se dolgut i decebut, tot i que podia entendre la frustració que havia desencadenat tota la discusió. Des del coma, semblava que tots dos anaven en contra del món en molts sentits... hi havien hagut desacords, però la seva connexió mai havia trontollat. Ara semblava que en Sherlock intentava lluitar contra aquell lligam, intentant tornar a ser qui era abans, i frustrant-se quan les seves limitacions físiques l'impedien l'èxit.
Tot i així, l'home que ara tremolava als seus braços el necessitava clarament, i cap mena d'emprenyamenta o dolor podia fer que en John li donés l'esquena. Va doblegar el genoll, posant el seu peu pla sobrel el llit per donar-se impuls, i va girar-los a tots dos perquè quedéssin estirats de costat, portant les seves mans a agafar la mandíbula d'en Sherlock.
"M'ho vols explicar?" va preguntar.
En Sherlock va aixecar la seva mà, acaronant el front d'en John una altra vegada. "Estàvem a la piscina," va dir, la seva veu ronca i aspra. "Era tal i com tu la vas descriure, així que no sé si la recordo o si tan sols estic visualitzant l'escena."
"Molt bé, descriu-me alguna cosa que no hagi mencionat," va suggerir en John. "Què me'n dius del color de les cortines dels cubicles? No crec que això fos a l'informe."
"No, no hi era," va assegurar en Sherlock. "Eren blaves i vermelles, alternants."
"Correcte," va confirmar en John. "Així doncs, t'enrecordes de tot ara? Què me'n dius d'en Moriarty? Perquè això podria ser útil – fins ara només has tingut 'en Jim del departament d'informàtica' per tirar endavant, i no sé si cap quantitat de paraules pot descriure realment com era, com de ... trasbalsador era."
"No ho sé, John," va dir en Sherlock, lentament. "Sembla ser que una part d'això és una memòria de veritat, l'escena al menys, sí, en Moriarty hi era, el vaig veure un instant; vestit fosc – Westwood?, camisa blanca, agulla de corbata platejada, però..." Va callar, baixant la seva mà per enroscar el seu braç al voltant del cos d'en John i inclinant-se cap endavant pressionant els seus fronts.
"Què?" va preguntar en John. "Què passa?" No havia testificat tot el que en Moriarty havia dit, només allò que havia considerat rellevant en aquell moment. "Estàs recordant alguna cosa que no hi havia a l'informe?"
"Suposo que podries dir-ho així, sí," en Sherlock va contestar, els seus dits estrenyent-se, mentre agafava part de la samarreta d'en John. "Ens disparaven a tots dos."
En John va tirar-se enrere per mirar-lo, però la seva expressió va ser curosa. "Ens disparaven a tots dos?" va repetir. "Moriem?" va afegir, llavors va desitjar no haver-ho fet, ja que en Sherlock va estremir-se, i va moure la seva mà al front d'en John de nou. Tot va encaixar llavors. "Em disparaven al cap?" va preguntar. En Sherlock va assentir. "Davant teu?" Va assentir de nou. "I tu?" va preguntar.
"Al pit," va contestar en Sherlock. "A mi em disparaven al pit. Llavors ha estat quan m'he despertat."
"D'acord," va dir en John, lentament, la seva mirada caient automàticament al pit nu d'en Sherlock, que no havia tocat fins llavors; però ara el seu braç dret estava atrapat entre els seus cossos i la palma de la seva mà estava ben oberta sobre ell. "Bé, clarament part de record i part d'imaginació amb aquest," va dir, intentant no centrar-se en l'escalfor de la pell sota la seva mà. Per què no podia portar posat el pijama aquell home?
En John s'estava enfadant amb si mateix. No importava l'angle des del que miréssis aquella situació, però era inapropiat per ell estar excitant-se en aquell moment. En Sherlock estava clarament inquiet i necessitava consol i algú que l'entengués, no que li anéssin donant copets a l'abdomen amb una erecció persistent.
Al mateix tenps, després de la manera com en Sherlock s'havia comportat el dia anterior, i algunes de les coses tan doloroses que havia dit, en John no li volia donar la satisfacció de saber que encara estava en possessió del botó per "encendre" en John; perquè un cop en Sherlock s'adonés que només s'havia de baixar els pantalons per fer que en John s'oblidés de tot sobre el que havien estat discutint, llavors estava ben i veritablement fotut, i no en el bon sentit.
Girant-se una mica sobre el llit, en Sherlock va posar la seva mà dreta al costat del coll d'en John, el polze acaronant la vora de la mandíbula d'en John. "Vull donar-te un petó, John," va dir.
La respiració d'en John es va aturar a la seva gola, però en Sherlock va continuar.
"Vull fer-ho, però no ho faré, perquè tenies raó... no n'estic segur." En John va empassar, i va assentir amb el cap, sabent que en Sherlock sentiria i reconeixeria el moviment.
"Vull ser honest amb tu ," va continuar en Sherlock. "Et mereixes això, si més no." Va aturar-se, els seus dits estrenyent-se. "Sento tot allò d'ahir, les coses que vaig dir." Realment semblava penedit, va adonar-se en John. No era una expressió gaire familiar, i donava la sensació que havia anat a parar a la cara incorrecta i que no sabia molt bé que hi feia allà.
"Realment no vols controlar-me, això va ser injust," va admetre en Sherlock. "I la resta de coses... estava frustrat i enfadat, i vaig deixar-ho anar tot sobre tu perquè sé que no em deixaràs." Va arrufar les celles. "Dec haver canviat," va decidir. "L'antic jo hauria agafat l'avantatge de qualsevol cosa com aquesta – vaig utilitzar l'enamorament de la Molly per aconseguir el que volia del dipòsit, un cop i un altre, i després vaig ignorar-la." Va pensar de nou. "De fet, encara ho faria," va afegir. "Interessant."
Va sacsejar el cap, i en John mirava, fascinat, mentre era testimoni de com en Sherlock intentava deduïr-se a si mateix.
"Però tu ets diferent," va dir-li en Sherlock. "Fer-te mal, em fa mal a mi." Semblava sorprès per haver-se adonat d'aquest fet. "Em sap greu," va emfatitzar. "I intentaré no fer-ho un altre cop. Sento coses per tu," el cor d'en John anava a un ritme frenètic ara, "però no estic segur d'on venen, i de si puc refiar-me'n."
Va pressionar més fort, acostant els seus llavis al llarg de la mandíbula d'en John a mida que parlava. "Així que encara que tinc moltes ganes," les seves paraules es veien intercalades per petons, "moltes ganes de besar-te com cal," va girar el cap d'en John per poder continuar la seva ruta, "respectaré la teva petició i esperaré fins estar-ne segur." Va acabar la seva frase fregant l'orella dreta d'en John, abans d'aixecar el cap. "Encara... vull dir, em perdones?"
En John amb prou forces podia respirar. En certa manera era conscient de la pregunta que en Sherlock li havia formulat, i del fet que la profunditat dels seus sentiments no era ja cap secret. Per altra banda, semblava haver-hi una falta de flux sanguini prou notable cap al seu cervell i semblava estar tenint problemes de coherència.
"Sí," va manegar-se-les per dir, resposta que va semblar suficient, i que era la que solia tenir per defecte quan estava en companyia d'en Sherlock.
"Vols aixecar-te?" va preguntar en Sherlock, dispersant la poca intel·ligència que en John havia aconseguit aplegar. "Tan sols, necessito pensar, i m'agradaria fer-ho aquí, amb tu, si creus que podries dormir una mica més?"
En John va deixar anar un sospir tremolós, intentant treure a la seva ment de la cuneta plena d'insinuacions i tornant a centrar-se. "Vols dir que vols abraçar-me?" va preguntar.
"T'està bé?" va preguntar en Sherlock. "Tinc tota la informació aquí ara." Va tocar-se el temporal. "Gràcies a tu," va afegir, donant un altre petó al costat del cap d'en John. "Tan sols necessito deixar que s'infiltri durant una estona."
En John va considerar les seves opcions. No passaria per alt l'oportunitat de passar unes poques hores als braços d'un gairebé despullat Sherlock, especialment després de la falta de contacte dels últims dies. Tot i així, estava prou segur que la seva erecció no aniria en lloc, el que seria estrany al principi, i finalment maleïdament incòmode.
"Sona genial," va dir. "Deixa'm anar a refrescar-me, a fer una dutxa ràpida; torno en deu minuts."
En Sherlock el va mirar dubitatiu. "Normalment en necessites quinze," va assenyalar.
En John va mirar avall; per una vegada agraït que els ulls d'en Sherlock no poguéssin seguir la seva mirada. "Crec que deu seran suficients," va dir. "Potser menys."
Quan la trucada d'en Lestrade va arribar, en John va trobar-se furiós per haver estat despertat d'un son profund. No furiós per que l'haguéssin despertat, però furiós per adonar-se que havia dormit durant gairebé tres hores mentre s'abraçaven gairebé despullats. L'esgotament de les nits anteriors l'havia enxampat pocs minuts després d'haver tornat de la seva "dutxa".
En Sherlock, però, va semblar molt content per la trucada, i va exigir a en John que s'aixequés del llit immediatament i que posés en marxa la tetera. "Un canvi ens farà bé, John," insistia. "Necessites sortir del pis una estona."
En John va trepitjar la cuina, murmurant per si mateix mentre preparava una mica de té amb unes torrades, finalment sentint com en Sherlock es movia a mida que s'aixecava del llit i es vestia abans d'aparèixer a la cuina, immaculat, com sempre.
Com s'ho feia? En John es preguntava, amb resentiment. Inclús cec, en Sherlock es veia molt més arreglat i llest del que en John podia aconseguir en el seu millor dia. Una altra camisa amb el coll obert, aquelles clavícules mostrant-se de nou, la seva llarga gola exposada; aquell home no tenia una corbata, com a mínim? Va preguntar-se si tindria temps per una altra dutxa abans de sortir.
"Llest, John?" hi havia un to una mica aspre a la veu d'en Sherlock, però a la seva cara no es reflectia cap altra cosa que cordialitat, i va acceptar la torrada sense queixes, tot i que en John no hagués forçat la qüestió aquesta vegada.
En Lestrade semblava content de veure'ls a l'escena del crim, que es trobava en un bloc d'oficines desert. "Tant de bo us hagués consultat abans pel cas de l'Au Pair," va dir, els seus ulls movent-se sobre tots dos. "Ens hauria estalviat molt de temps, però no vaig adonar-me que encara..." Va callar. "Vull dir, no vam pensar..."
"Ho feu alguna vegada?" va deixar anar en Sherlock, i en John va oferir un somriure disculpant mentre era empès endavant, en Sherlock agafant-lo del braç impacientment.
"Perdó," va llençar sobre la seva espatlla, "Crec que s'ha llevat amb el peu esquerre avui."
"No m'he llevat amb el peu esquerre," va assenyalar en Sherlock, sense baixar el to de la seva veu mentre es movien cap al centre de l'activitat. "En tot cas t'hi has llevat tu amb el peu esquerre perquè no eres al teu cantó del llit."
Un silenci va créixer de cop al seu voltant, mentre tothom aixecava les celles i mirades d' "ha dit realment això?" s'intercanviaven. En John estava una mica perplex. Tot i que a ell li agradava la idea que tinguessin una relació oberta, no havien parlat d'allò en cap moment i no estava segur si en Sherlock havia tingut en compte totes les ramificacions.
"El cos, John?" va dir ràpidament en Sherlock, sense preocupar-se per l'allau de comentaris que havia iniciat.
En Lestrade va donar un pas endavant, enviant una mirada interrogant a en John mentre començava a explicar el problema del cos sense identificar que havien trobat abans aquell dia.
Un cop ja havia complert amb el seu paper, les descripcions fetes, en John va donar un pas enrere i tan sols mirava mentre en Sherlock parlava amb en Lestrade i la Sally, gaudint de tornar-lo a veure sent ell mateix, fins que una veu sarcàstica va parlar rere seu.
"He sentit dir que t'han ascendit?" Era l'Anderson, acabat d'arrivar a l'escena i gens content de trobar en Sherlock usurpant el seu territori un cop més.
En John va entrar en tensió. Ningú li havia preguntat directament sobre el comentari d'en Sherlock, i no estava del tot segur sobre com havia de tractar la qüestió.
"De burro de càrrega a gos pigall, no?" va continuar el malparit adulador i en John va deixar anar un sospir d'alleujament quan va adonar-se que l'Anderson no devia haver escoltat encara l'última xafarderia i que, senzillament, estava sent tan desagradable com sempre.
En Sherlock va girar el cap en aquella direcció, clarament buscant. "John!" va cridar.
L'Anderson va riure per sota el nas. "Veus què deia? Ho diu amb el mateix to que algú que diu Sit!" va dir. "Sí, 'gos' és apropiat."
"Vés a la merda, Anderson," va contestar en John, movent-se endavant per reunir-se amb en Sherlock, els ulls de qui s'estaven estrenyent a mida que s'acostava, la seva atenció clarament centrada darrere seu.
"No parlis, Anderson. Et fa semblar estúpid." va dir ben alt; movent-se en la seva direcció i allargant la mà per agafar la d'en John. "Tot i que, segons la Sergent Donovan, sembla que t'he d'agraïr que hagis canviat el desodorant per un de menys desagradable." Va aturar-se, just davant l'Anderson ara, i va inspirar ben fort.
"No, m'he equivocat," va dir, sacsejant el cap. "Sembla que les felicitacions han d'anar a la Sally per haver millorat en el seu gust cap als homes; tot i que, seriosament..." va girar-se cap a la Sally, qui tenia una expressió d'horror a la cara, "potser hauries de considerar emportar-te els teus propis articles de tocador, si has de tenir tantes trobades nocturnes de feina."
Tot va anar costa avall des d'aquell punt i, tan aviat com en Sherlock va haver transmès les seves deduccions, en John va alegrar-se de poder-se'l emportar d'allà. El viatge en taxi a casa va ser incòmode i en Sherlock va restar callat, amb el cap baix, i les mans per si mateix.
No era la seva "cara de pensar" però, va decidir en John. Semblava estar a la vora d'un precipici; inquiet, increïblement tens, com si el més mínim cop hagués de provocar una explosió de magnituds inimaginables.
Després de tot el que havia dit el dia anterior, en John no estava d'humor per aguantar-ne una altra. Tan aviat com van entrar dins el pis, va tancar la porta de la sala d'estar i va donar un parell de passos cap a dins, mentre en Sherlock es girava per enfrontar-lo.
"Mira," va dir. "Sé que estàs frustrat per la teva situació actual, sé que és dur." La cara d'en Sherlock va semblar mostrar una reacció davant allò, però aviat va tornar a ser inexpressiva.
"Però tot té un límit i ja n'hi ha hagut prou," va continuar en John. "Vas ser horrible amb mi ahir i sí, ja sé que t'has disculpat, però realment no t'has explicat, ni de bon tros. Després has estat més dur de l'habitual amb l'Anderson, que, d'acord, no és que m'importi massa, però la pobra Sally no es mereixia allò."
Va estudiar el seu amic, buscant alguna pista de què havia provocat aquell increment en la seva irritabilitat i la seva poca paciència. "Quin problema tens?" va exigir.
La frustració d'en Sherlock començava a fer-se visible a través d'aquella cara neutra. La seva mandíbula estava tensa i en John va veure com les seves mans es tancaven en punys; semblava que estigués tractant de calmar-se. Clarament l'intent no va donar resultat, perquè va donar un pas endavant, fins que va estar just davant la cara d'en John. "Tu ets el problema!" va exclamar, donant una volta dramàtica i allunyant-se un parell de passos en la direcció contrària.
En John va retrocedir, sentint-se com si li haguéssin donat un cop de puny a l'estómac. No havia tingut encara temps d'assimilar aquella horrible sensació quan en Sherlock va ser davant seu de nou, allargant les seves mans i trobant les seves espatlles, empenyent-lo contra la paret.
"Ets al meu cap," va dir, la seva veu tensa. "No puc concentrar-me. No puc centrar-me. Ho bloquejo però ho atravesses. Recordo contínuament..." Va retirar els seus braços de cop i es va passar les mans pel cabell. "M'estàs tornant boig!" va donar una altra volta.
En John va sentir-se millor. Molt, millor. Millor, de fet, del que s'havia sentit en molt temps.
"Què és el que vols, Sherlock?" va preguntar, tranquilament, els seus ulls passejant-se sobre la rígida esquena de la figura davant seu. Si la curiositat d'en Sherlock s'estava convertint en desig, l'última cosa que en John volia era fer-lo desaparèixer.
En Sherlock encara continuava sense mirar-lo, però va sacsejar el seu cap. "No ho sé, John," va admetre, molt més calmat després d'haver explotat. "De què em serveix el meu cervell ara? Sé que vull alguna cosa, però ni tan sols sé què és." Va girar-se i va seure al braç del sofà.
"Bé, si vols el meu diagnòstic," va començar en John, i en Sherlock va aixecar ràpidament el cap, clarament esperant que hi hagués una explicació mèdica pels seus símptomes. "Diria que estàs patint un cas clar de 'boles blaves'."
En Sherlock el mirava amb expressió neutra, i en John va sospirar. "Frustració sexual," va elaborar, avançant un parell de passos.
"Sé que vas excitar-te amb el massatge, que va ser..." Va haver de pensar-hi una mica, els últims dies sent una mica borrosos a la seva ment. "Fa quatre nits," va calcular. "Vas donar-te una dutxa després d'allò, vas fer-te una palla almenys llavors?" va preguntar, sense embuts.
En Sherlock va quedar amb la boca oberta i un lleuger toc rosat va aparèixer a les seves galtes. "Jo no... vull dir... ho he fet, però rarament..." El rubor anava en augment mentre en John l'observaba, fascinat. "No." va respondre en Sherlock, finalment, sacsejant el seu cap.
"Després, les coses van posar-se prou interessants en aquell viatge en taxi, seguit, és clar, per tu fent-me arribar a l'orgasme aquella mateixa tarda." Va recordar el moment. "Per ser sincers, no estava del tot atent a les teves reaccions en aquell moment," va admetre. "Però estava estirat sobre teu i estic prou segur que al menys estaves parcialment excitat; és veritat?"
En Sherlock semblava disposat a fer qualsevol altra cosa que mantenir aquella conversa, però va posar-se recte i va assentir amb el cap.
"I no has fet res sobre el tema des de llavors?" en John va preguntar. "No t'has..."
"No." la interrupció va ser immediata.
"Bé, doncs aquí ho tens," va dir en John, amb els aires d'un home que diu allò que és obvi. En Sherlock encara semblava aturdit. Principalment avergonyit, però aturdit.
En John va sospirar. Com podia ser que un home adult fos tan ignorant? Llavors va recordar el sistema solar, i va fer rodar els ulls.
"Estàs donant corda al teu cos, però no li dones cap oportunitat d'alliberar-se," va explicar. "Tot i que," va afegir, mentre hi pensava, "no hem fet res aquests últims dies, a part d'abraçar-nos aquest matí; pensava que ja hauria desaparegut per ara."
En Sherlock va arrufar el nas. "En tot cas, s'està fent pitjor," va dir. "Aquest matí t0has adormit; jo només trobava cada cop més difícil concentrar-me en qualsevol altra cosa que no fóssis tu. Ara sembla que només hagi d'olorar-te per..." va callar, agitant el braç lleugerament però tan sols les paraules van ser suficient perquè l'atenció d'en John es centrés en la seva engonal. Estava assegut però, així que era impossible saber-ho.
En John va moure's fins que va estar a l'abast dels braços d'en Sherlock i va escoltar com inspirava de cop.
Les seves mans van aixecar-se per agafar els seus malucs, i va empenyer-lo endavant, i en Sherlock va recolzar-se sobre en John descansant el seu front sobre el seu pit. "Fes alguna cosa,John," va dir, entre una plegària i una ordre.
En John va agafar la cara d'en Sherlock entre les seves mans i va aixecar-la, va donar un pas endavant, de manera que quedéssin ben junts, sentint uns llargs braços lliscant al voltant de la seva cadera per agafar-lo ben fort. Mare meva, va pensar, a mida que els seus cossos entraven en contacte, en Sherlock no havia estat de broma.
Sabia que la seva veu no seria ferma, però va parlar de totes maneres. "Bé," va dir. "Òbviament hi ha una qüestió, que necessites resoldre per poder aclarir la teva ment, si més no." Va deixar anar una mica d'aire, tirant-se una mica enrere per poder veure la cara d'en Sherlock, tot i que l'acció premia els seus malucs, treient gemecs de tots dos.
"Sembla que l'única pregunta és si hi tractes tu mateix," NO, SI US PLAU! Va fer que els seus pensaments fóssin el més alts possibles, "o si vols un cop de mà?" Era suficientment explícit per una persona tan nova com en Sherlock en tot aquell món? Millor ser clars, va decidir en John. "O, ja saps..." va afegir. "Una boca?"