Disclaimer: Evidentment, els personatges i el món de HP no em pertanyen (snif!), ni guanyo res amb aquesta ff (només passar una bona estona escrivint!). Només em pertany la història (i no tota!) i els personatges Kal i Lívia. Res més. Espero que us agradi!
Després d'anys, torno a la història que vaig deixar abandonada. Ja tinc 16 capítols escrits, així que puc assegurar un capítol per setmana durant una llarga temporada. Espero que disfruteu llegint-la tant com jo he disfrutat escrivint-la!
CAPÍTOL 2: La Tria
En Harry va deixar-se caure en el banc al costat del Ron i va mirar, expectant, cap a la porta del menjador. Els alumnes anaven entrant, murmurant entre si, estranyats que els haguessin convocat un divendres a les cinc de la tarda. La seva mirada es va creuar amb la de l'Angelina i ella el va saludar amb el cap. Semblava estar de molt mal humor i, tenint en compte que les probes de porter s'havien suspès aquella tarda, no era difícil endevinar el perquè. Però en Harry estava content; no només s'havia lliurat d'una sessió amb la Umbridge sinó que, a més a més, podria presenciar les probes!
-Sabeu per què ens han convocat?,- va preguntar l'Hermione mirant nerviosa com els últims alumnes entraven en el menjador.- Volia dedicar la tarda a acabar el treball d'astronomia.
-Deu ser pel merder que hi ha hagut a la classe de primer de l'Snape,- va respondre el Ron. Abaixant la veu, va afegir.- M'han dit que el llardós de l'Snape està ara a la infermeria amb una marmita per cap!
-Això no és el que jo he sentit!- En Neville va afegir-se a la conversa.- M'han dit que a tots els de primer i a l'Snape els hi han crescut els nassos i les orelles fins al punt que cap d'ells podia aixecar el cap de terra!
-No, home!,- va saltar la Ginny que estava asseguda al seu costat.- La poció els ha convertit a tots en gripaus! I m'han dit que encara que Madam Pomfrey ha aconseguit un contra-encanteri, no ha pogut eliminar el color verd...
L'Hermione va aixecar la mirada al cel, exasperada. Cada persona que s'havia trobat li explicava una versió diferent dels fets.
-El que és segur, es que no té res a veure amb aquesta reunió. Us recordo que ja estava anunciada aquest matí...
-Encara i així, - va interrompre el Ron amb excitació.- Potser l'Snape no podrà donar classes en una temporada...
En aquell moment, la porta que hi havia al costat de la taula dels professors es va obrir i l'Snape va entrar en el menjador. Tots els alumnes van clavar la mirada en ell i un silenci sepulcral es va fer en el menjador.
L'home va aturar-se i va donar una ràpida ullada a la sala. Prement els llavis i amb una expressió a la cara que hagués acovardit el més valent, va reempendre el seu camí fins el seu lloc en la taula presidencial. Un cop es va haver assegut, els murmuris van tornar a començar.
-No sembla que li hagi passat res, - va comentar el Ron amb decepció.
El Harry no va respondre. Es va limitar a observar el seu professor de pocions de reüll. Mai, en tota la seva vida, ni tant sols quan en Sírius Black s'havia escapat sota els seus nassos, havia vist una expressió tant aterradora en la cara de l'Snape. Fos qui fos el que li havia fet la broma, havia firmat la seva sentència de mort.
Dissimuladament, en Harry va observar els bessons Weasley. Eren ells els culpables? S'havien atrevit finalment a gastar-li una broma a l'Snape?
En George va veure que en Harry el mirava i va donar un cop de colze al seu germà per cridar-li l'atenció. Tots dos van observar la mirada interrogant del noi i després es van mirar entre ells.
-Em sap molt greu dir-ho,- va murmurar en George inclinant-se cap a en Harry i donant un cop sense voler a en Lee que era assegut al seu costat.- Però nosaltres no som els autors de tant gran proesa!
-M'agradaria saber qui ho ha fet,- va afegir en Fred amb un sospir de resignació.- L'Snape sempre ha estat l'única taca negra del nostre historial...
-L'únic a qui no ens ha estat possible "batejar"...
-I ara, algú se'ns ha avançat.
Tots dos van sospirar alhora, aixecant la mirada cap al cel, amb aspecte derrotat.
-No han atrapat el culpable?,- va preguntar en Harry sorprès.
-No,- van respondre els bessons alhora.
-Ha estat una idea brillant,- va afegir en Fred.
-Genial...- va dir en George.
-Digne de les nostres ments privilegiades...
-Com a mínim, és un consol saber que hi ha algú amb talent que seguirà els nostres passos un cop abandonem Hogwarts...
En aquell moment, en Dumbledore va entrar en el gran menjador i tothom va callar. Darrera seu, venia la professora McGonagall portant el tamboret i el barret de la tria, seguida d'un noi i una noia que ningú coneixia.
En Harry va observar els nouvinguts amb curiositat. Aquell noi tenia alguna cosa familiar. Com és que li sonava tant?! Va estudiar-lo amb deteniment, ignorant els comentaris que feia el Ron al seu costat.
-Ostres, quina noia! És nova?! A quina casa anirà?!
Estava gairebé segur que no coneixia aquell noi; amb les mans a les butxaques i amb la mirada que feia, semblava un tipus ben desagradable. Però llavors, per què li era tant familiar?! Després va observar la noia. Realment era molt bonica! Somreia tímidament, amb aspecte avergonyit; I no era d'estranyar, ja que ningú (sobretot la part masculina del menjador) no apartava la mirada d'ella.
En Dumbledore va ocupar el seu lloc en la taula presidencial i va mirar, per sobre les seves ulleres de mitja lluna, els estudiants que tenia al davant. Amb un somriure als llavis, com el que sempre lluïa al banquet de principis de curs, va estossegar per cridar l'atenció de tots els presents. Els murmuris van esvair-se i el silenci es va fer en la sala.
-Estic segur que molts de vosaltres teníeu altres plans per aquesta tarda, així que primer de tot, us vull agrair la vostra presència. - En Dumbledore va fer una pausa i va mirar cap a l'Angelina abans de continuar.- La norma general del col·legi és no acceptar cap alumne nou que no sigui de primer curs. Però, degut a circumstàncies especials, farem una excepció en aquest cas. Aquest any hem acceptat dos alumnes nous de cinquè curs. Espero que tots fareu el possible perquè es trobin còmodes entre nosaltres.
En Dumbledore va asseure's i la professora McGonagall va avançar.
-Black, Kal,- va anunciar.
Un murmuri va recórrer tot el menjador.
-Black, ha dit?
-Té alguna relació amb el Sírius Black?!
-Segur que ha dit Black?!
En Harry va tornar a mirar el noi, ara amb real interès. La veritat és que s'acabava d'adonar que era gairebé un duplicat d'en Sírius!. Com era que no ho havia vist abans?! Potser era la expressió de la cara del noi el que l'havia confós. Mai en la seva vida havia vist en Sírius amb una pinta tant desagradable! Ni tant sols quan l'acabava de conèixer a Ca l'Alfred!
En Kal va seure en el tamboret. No sabia per què, però no li agradava gens aquell mètode de selecció. I davant de tota l'escola! Que esperaven que fes amb aquell barret vell i brut?! Treure un conill de dintre o què?!
La professora McGonagall es va acostar i li va posar el barret. En el mateix instant en que aquest va caure sobre els seus ulls, en Kal es va sobresaltar. Algú intentava penetrar en la seva ment! No pensava permetre-ho!
"Però que fas?!", va sentir una veu a cau d'orella. Semblava enfadada. "Penses lluitar contra mi?"
"Qui dimonis ets tu?!", va estar a punt de preguntar en Kal en veu alta de mala manera. A l'últim moment va recordar on era, es va mossegar els llavis i va limitar-se a preguntar-ho mentalment.
"Sóc el barret de la tria", va respondre la veu. "No lluitis contra mi. Haig de llegir la teva ment per poder decidir en quina residència estaràs millor."
En Kal va concentrar-se en enfortir els seus escuts mentals. Sentia com el barret intentava trobar una forma d'entrar en la seva ment.
"Els teus secrets estan segurs amb mi. No has de patir per això", va explicar el barret, intentant convèncer-lo.
El noi no va respondre. Va notar com el barret augmentava la seva pressió sobre els escuts i va estar a punt de perdre la concentració, però amb un gran esforç de voluntat, va continuar imposant-se.
"Si no em deixes entrar, no podré situar-te!", va sentir que deia el barret. "No et podré posar en la residència que més et convé..."
"M'importa una puta merda en quina residència em posis! No penso deixar que llegeixis la meva ment!", va cridar mentalment en Kal amb ràbia.
En aquell mateix moment, es va adonar del seu error. La ràbia havia afeblit els seus escuts i el barret de la tria acabava d'entrar en la seva ment.
"Interessant", va sentir que deia. "Ho faràs be a..."
-Slytherin!
En Kal es va treure el barret mentre s'aixecava del tamboret. Estava tant furiós, que gairebé no es va adonar del silenci que s'havia fet en el menjador. Vermell de ràbia, va dirigir-se a la taula que li va indicar la McGonagall sense aixecar la mirada de terra.
En Harry va observar com el noi es deixava caure en un seient a la punta de la taula de Slytherin, el més lluny possible dels seus companys. Semblava enrabiat, però en Harry va tenir la impressió que no era per haver anat a parar a aquella residència.
-Mira l'Snape!,- va murmurar el Ron en la seva orella, fent que es sobresaltés.
En Harry va aixecar la mirada cap a la taula de professors. L'Snape mirava el nouvingut amb pur i simple odi! En Harry va tornar a mirar el noi. Semblava que tots dos, noi i professor, estiguessin fent una competició d'expressions de fúria aterradores! Inclinant-se cap el Ron, va murmurar-li a cau d'orella:
-Aquest curs promet ser interessant...
En aquell moment, el barret de la tria va anunciar:
-Gry... Gryffindor!
En Harry va aplaudir amb els seus companys mentre observava com la noia li entregava el barret a la professora McGonagall i anava cap a la taula. Era la seva imaginació o el barret de la tria acabava de tartamudejar?
La noia va dirigir-se cap a ells amb un somriure tímid als llavis. En Ron va apartar-se ràpidament per deixar-li lloc, però la noia va passar de llarg, seient al costat del Harry.
-Tu ets en Harry Potter, oi?,- va preguntar la noia somrient-li amicalment.- Em dic Lívia Black.