Disclaimer: Evidentment, els personatges i el món de HP no em pertanyen (snif!), ni guanyo res amb aquesta ff (només passar una bona estona escrivint!). Només em pertany la història (i no tota!) i els personatges Kal i Lívia. Res més. Espero que us agradi!
CAPÍTOL 3: Slytherin
En Kal va omplir-se el seu plat en silenci. Va adonar-se, sense poder evitar que un petit somriure aparegués en la seva cara, que la nena que era asseguda al seu costat s'havia apartat deixant un bon espai entre ells. Era obvi que li tenia por.
No l'havia volgut espantar intencionadament, però el barret de la tria l'havia enfurismat molt. I quan aquella criatura de primer curs s'havia atrevit a demanar-li que li passés el puré, l'havia mirat amb tanta ràbia que la nena s'havia posat a plorar. Bé, si això servia perquè els demés el deixessin en pau, havia valgut la pena.
Va mirar cap on seia la seva germana i el seu somriure va morir en els seus llavis. Estava parlant alegrement amb el Potter. Realment no pensava perdre el temps! Semblava que hagués decidit fer cas al seu "adorat" pare i afanyar-se a fer-se amiga d'ell, com els hi havia recomanat en la carta. La Lívia havia tingut la "delicadesa" de llegir-la en veu alta, tant si ell volia saber què hi posava com si no.
Fastiguejat, va abaixar la mirada cap al seu got. Menjava a desgana, enfadat amb la seva germana, furiós amb el barret de la tria i enrabiat amb tothom en general. Què dimonis hi feia ell allí? Ja estava prou bé en la seva antiga escola! I per molta fama que tingués Hogwarts, no era res de l'altre món!
S'havia de reconèixer que l'escola era gran, un veritable castell amb el seus fantasmes. En Kal podia sentir la màgia antiga que impregnava els més insignificants racons de la sala on es trobava. Però malgrat la impressionant magnificència del lloc, el noi no trobava que hi hagués res d'especial. Els companys semblaven tant babaus com els de la seva antiga escola i tots els mestres (potser amb la sola excepció del seu oncle Snape) tenien aquella expressió paternal a la cara. Semblava que tots aprenien del mateix manual: Com ser un mestre inútil en 13 lliçons.
Va observar la taula principal arrufant les celles. Allí seia el seu oncle amb cara de males puces. Semblava que no havia oblidat la broma que li havia fet, perquè els seus ulls no paraven de escodrinyar les taules dels alumnes, buscant el culpable de l'ofensa. En Kal va observar-lo una estona més. No era el típic mestre al que estava acostumat i això l'intranquil·litzava una mica. Era un destre Legiliments? Hauria de vigilar-lo...
-Ei, tu! Black!
En Kal va sobresaltar-se. Enfurismat per la interrupció, va girar-se cap el seu interlocutor. El noi que l'havia cridat va retrocedir un pas, intimidat, però va recuperar-se ràpidament. Semblava que havia estat intentant cridar-li l'atenció durant una llarga estona.
En Kal va estudiar el noi que tenia al davant. El seu cabell era ros, gairebé platejat, i la seva cara afilada. Una insígnia de monitor brillava en el seu pit. A banda i banda del noi, com dos goril·les protectors, hi havia dos nois més, amb una expressió absent en la cara que semblava anunciar a crits el seu baix coeficient intel·lectual. En Kal va ignorar els goril·les i va fixar la seva atenció en el noi ros. Una ràpida ullada als seus ulls i el va qualificar de seguida com el delfí ric d'algun peix gros.
El noi ros va fer un pas endavant i va estendre la seva mà.
- Kal Black, no? Sóc en Draco Malfoy.
En Kal va mirar la mà i després va aixecar la seva mirada cap el noi. No va fer cap gest de voler donar-li la mà.
En Draco va prémer els seus estrets llavis amb ràbia continguda. Empal·lidint, cosa gairebé impensable tenint en compte el color original de la seva pell, va abaixar la mà i va xiuxiuejar entre dents:
- Jo de tu no seria tant arrogant amb els teus companys de cambra.
En Kal va limitar-se a somriure, com si li acabessin d'explicar un acudit molt divertit.
- I vigila amb qui es relaciona la teva germana! Potter, Weasley i la sangdefang Granger... No li convé barrejar-se amb ells.
En Kal va limitar-se a aixecar una cella i en Draco va mirar-lo sorprès. Aquell gest... Era el gest preferit del seu padrí Severus! Encara que aquell noi no s'assemblava gens a l'Snape, la seva mirada i els seus gestos li eren molestament familiars. Estarien emparentats? Si era així, més li valia anar amb compte: Tant al seu pare com al seu padrí no els hi agradaria que es fes enemic seu. I Black era un cognom important! Potser descendia d'aquella branca de la família que va emigrar al nou continent feia dècades. L'hi hauria de preguntar al seu pare...
En Draco va fer un esforç per empassar-se la ràbia i somriure. En Kal va observar-lo, de sobte intrigat. A què venia aquell somriure?!
- Has acabat de sopar?,- va preguntar el noi ros amb educació. Com que no hi va haver resposta, en Draco va continuar intentant amagar l'ira que sentia i sense deixar de somriure ni un moment.- És que sóc MONITOR...- va ressaltar la paraula monitor i va fer una pausa abans de continuar.-... i haig d'acompanyar-te a la sala comuna...
- No cal que et molestis,- va tallar en Kal sarcàsticament. Fastiguejat per la hipocresia de l'altre noi, va girar-se cap al seu plat, donant-li l'esquena deliberadament.
La cara d'en Draco va envermellir. Com s'atrevia a tractar-lo així?! Tremolant de pura ràbia, va esforçar-se a respondre:
- Com vulguis. -Després de dubtar un moment, va afegir.- La contrasenya és "Serpentoria".
I sense dir res més, va marxar amb els seus dos goril·les trepitjant-li els talons i un somriure venjatiu va creuar la seva cara.
En Kal va observar-lo de reüll mentre sortia del menjador. Aquell noi es pensava que era idiota o què? Era evident que la contrasenya no era correcte! Remenant el cap, exasperat per aquella increïble falta de imaginació a l'hora de planejar una broma, va agafar una poma i va aixecar-se de la taula. Sense prestar atenció a cap dels seus companys, va sortir del menjador.
Un cop van tancar-se les portes darrera seu, en Kal va aturar-se. Va mirar al seu voltant per assegurar-se que no hi havia ningú a la vista i, quan en va estar segur, va treure un petit objecte de la seva butxaca. Encara sort que havia estat prou previsor per portar-lo amb ell i no deixar-se'l en el bagul!
En Kal va mirar l'objecte i va somriure. Li havia costat gairebé un any de feina, però havia valgut la pena! Tot un tresor amagat en una simple bosseta de cuir, amb un encara més simple tros de cordill lligat a ella.
El noi va tornar a mirar al seu voltant. Un cop es va haver assegurat, per segona vegada, que no hi havia ningú, es va penjar la bosseta del coll i se la va ficar dintre la camisa. Quan la bossa va tocar la pell, un flaix de llum va il·luminar-la breument i una esgarrifança va recórrer el seu cos, com si de sobte s'hagués submergit en aigua glaçada.
En Draco va somriure amb malícia. L'últim alumne de Slytherin acabava d'entrar en la sala comuna i no hi havia ni rastre d'en Black! Aquell inútil s'havia quedat a fora! Si, amb molta sort, trobava l'entrada a la sala comuna, la contrasenya no li funcionaria. Passaria la nit a fora, o si estava de pega, potser el Filch l'enxamparia i tot. Seria una bona lliçó!
Satisfet amb ell mateix, el noi es va aixecar de la cadira on era assegut i va fer un gest als seus dos inseparables amics, en Crabbe i en Goyle, perquè el seguissin.
- Aquell imbècil ja no apareixerà, nois,- va dir deixant anar una rialla.
Els seus dos amics es van mirar entre ells i van somriure. En Draco els va observar remenant el cap. Com podien ser tant babaus?! Si no fos pels seus pares, mai s'hauria molestat en conèixer-los. Encara que havia de reconèixer que eren útils en certes circumstàncies.
El noi va ignorar els seus dos companys, va fer mitja volta i va dirigir-se a una gran estàtua d'una serp que semblava coronar la sala.
-Cinquè curs,- va limitar-se a dir.
La serp va semblar cobrar vida. El seu cap va baixar fins a terra i la seva boca es va obrir, deixant al descobert unes cortines de vellut verd.
En Draco va apartar les cortines i va entrar en el dormitori. Darrera seu, els seus inseparables amics van ensopegar en intentar entrar els dos alhora, com de costum. Hi va haver-hi una breu i silenciosa lluita per veure qui passava primer. El noi ros va remenar el cap, exasperat, mentre es dirigia cap al seu llit. No havia fet ni dos passos, quan es va quedar glaçat. Just davant seu, a l'altra banda de l'habitació, estirat sobre un llit que abans no hi era i llegint una petita llibreta vermella d'estil muggle, hi havia en Black.
En Kal va semblar adonar-se que algú el mirava. Va aixecar la mirada de la llibreta i va veure en Draco plantat en mig de l'habitació. Els seus dos inseparables goril·les van parar-se a pocs metres darrera d'ell i van mirar el noi nou amb la boca oberta de la sorpresa. En Kal va somriure amb sorna, va aixecar la mà i va saludar-los. Després va tornar a centrar la seva atenció en la llibreta.
Va intentar concentrar-se en el que estava llegint. Un seguit de diagrames i cercles de lletres rúniques omplia la fulla de la llibreta que tenia al davant. Era increïblement més complicat d'entendre del que s'havia imaginat en un principi. Masses coses a tenir en compte, proteccions que s'havien de seguir pas a pas i a la perfecció abans de començar qualsevol dels rituals. Mil i un detalls a dominar si un no volia morir, o potser alguna cosa pitjor. Era evident que encara no estava preparat i no estava segur d'arribar a estar-ho mai.
Havia trobat el llibre en que s'anomenava el malefici Aliquem Catenis feia ja gairebé dos anys, una setmana després d'aquell fatídic dia de desembre. El dia en que tot en la seva vida s'havia capgirat. Ja res podria tornar a ser com abans, mai més.
Va repassar els signes rúnics del segon cercle adonant-se que n'hi havia un parell que no coneixia. Va prendre nota, mentalment, d'anar a buscar un llibre més avançat de runes antigues en quan tingués l'ocasió.
- Black!
En Kal va aixecar la mirada. Els seus companys de cambra eren al voltant del seu llit, varetes a les mans, formant un semicercle, mirant-lo fixament. El noi va tancar la llibreta i la va deixar sota el seu coixí. Després va creuar els braços sobre el seu pit i va somriure. Havia arribat el comitè de benvinguda de la cambra, una mica més d'hora del que s'havia imaginat. Que ell sabés només coneixia en Draco, a els altres no els hi havia ni dirigit la paraula. Potser, simplement, aquell noi ros era el líder de l'habitació. Dissimuladament, el noi va agafar la vareta que tenia a la butxaca, preparant-se per l'inevitable.
- Com has entrat en la sala comuna?,- va exigir en Malfoy.
En Kal va somriure amb una calculada expressió de sorpresa. Amb veu innocent va respondre:
- Però si tu mateix m'has donat la contrasenya... Què potser no era correcte?
Sense deixar de somriure es va incorporar lentament, tensant-se. Va inclinar-se cap al noi que tenia al seu costat, fent-li un gest perquè s'apropés.
- Pobret,- va dir-li, com si li estigués explicant un secret però prou fort com perquè el sentís tota l'habitació.- Te seriosos problemes de memòria. És que s'ha donat un cop de cap o ja és així de naixement?
Sense esperar que en Draco tingués temps de dir res, en Kal va tancar la seva mà esquerra va descarregar un cop de puny amb totes les seves forces al nas del noi a qui li havia dit el "secret". Va rodolar sobre si mateix donant un fort cop de genoll en l'estómac del mateix noi, posant-se dret.
- Tarantallegra!,- va sentir que algú cridava.
- Speculum,- va murmurar en Kal alhora que evitava els braços d'un dels goril·les d'en Draco. Un escut platejat va aparèixer davant seu.
L'encanteri va rebotar en el seu escut i va colpejar el goril·la. En Kal va evitar un altre encanteri espitjant-lo davant seu. Semblava estar passant-s'ho d'allò més bé. Sense deixar de somriure, va aixecar la vareta i va apuntar en Draco.
- Misceo! Expelliarmus!
Tots dos encanteris van colpejar el pit d'en Draco amb prou força per fer-lo sortir disparat cap en darrera. Va caure sobre el seu propi llit, sense vareta, desconcertat.
En Draco va incorporant-se. Confós, va mirar al seu voltant. Davant seu, raigs de colors il·luminaven l'habitació. Crits i moviment... Era marejant. El noi va tancar els ulls i els va tornar a obrir. Els crits i els raig s'havien aturat. Algú gemegava, no sabia qui era ni li importava. L'única cosa interessant era que ja no se sentia marejat! Què havia passat? Que havia estat tot aquell rebombori?
El noi es va aixecar. Va oblidar les preguntes ràpidament. Era feliç, com mai ho havia estat en tota la seva vida! Els seus sentits estaven embriagats, no sabia on era ni que estava fent, però això no era important; Era feliç! Caminant fent esses, va allunyar-se dels gemecs que eren la única cosa que destorbava la seva tranquil·litat i va ensopegar amb alguna cosa verda, tova. Eren cortines? Què hi feien unes cortines en mig del seu pas? Qui les havia posat allí?!
Va desfer-se de les cortines deixant anar una rialla. Era divertit, no sabia perquè, però era divertit! Va seguir caminant. No sabia on anava ni perquè caminava. Simplement semblava la cosa adequada a fer en aquell moment. Res més que caminar! Va ensopegar amb un esglaó i va caure, tancant els ulls, cap endavant. Alguna cosa va aturar la seva caiguda. El noi va obrir els ulls i va veure un tros de roba negra. Va agafar-la amb els dits i la va mirar interessat; què hi feia una cortina negra allí? No eren verdes, les cortines?!
- Sr. Malfoy!
En Draco va deixar anar la roba i va aixecar la mirada. Davant seu, i amb cara enfurismada, hi havia en Severus Snape.
- Hoooooooola, professssssssssssssor Sssssssnape,- va saludar el noi, arrossegant les paraules i deixant anar una rialla.- Què fffffffffffa vesssssssstit ammmb cooooooortinessssssss?
L'Snape va agafar en Draco per les espatlles, evitant que caigués assegut a terra. Va mirar-lo fixament als ulls, però el noi no semblava capaç de ser capaç d'enfocar la seva atenció en res, durant més que uns pocs segons. Estava begut? Drogat?!
- Sr. Malfoy! Draco!
El noi va sobresaltar-se. Va mirar l'Snape i va deixar anar una rialla. L'home el va mirar arrufant les celles. Va acostar-se al noi i va ensumar. No feia olor a alcohol. Drogues, potser? No, el seu fillol no era tant ximple... O si?
En Draco va fer un gest brusc i va caure assegut a terra. Rient, va intentar posar-se dret, però els seus peus no semblaven voler-lo obeir.
-Draco!,- va dir amb la seva veu més autoritària que tenia. Va tornar a agafar el noi per un braç, el va aixecar de terra amb una forta estrebada i va sostenir-lo dret. - Què has pres?!
El noi el va mirar molest.
-No cridis,- va exclamar.- Em molestes, com els altres!
-Els altres?
Pensatiu, l'Snape va deixar anar el noi. Una sospita va creuar la seva ment com un llampec. I si fos... Decidit, va treure la seva vareta i va apuntar el seu fillol.
- Finite Incantatum!
En Draco va parpellejar. Confós, va mirar al seu voltant i després al professor que tenia davant seu. Què hi feia a la sala comuna? L'últim que recordava era haver estat lluitant contra aquell ximple d'en Black!
L'Snape no va esperar que en Draco es recuperés de la sorpresa. Agafant-lo pel braç, va anar cap a l'estàtua de la serp i va dir amb veu seca:
- Cinquè curs!
La estàtua va obrir la boca i professor i alumne van entrar en l'habitació.
En Draco va quedar-se parat quan va entrar en l'habitació. En Nott estava a terra amb les mans a la cara, mentre la sang li regalimava entre els dits, sense deixar de gemegar. En Vincent Crabbe era al seu costat, amb les cames movent-se com boges i tota la cara plena de grans verdosos. En Gregory Goile estava assegut en mig de la cambra, amb cara de sorpresa, mentre del seu nas i de les seves orelles no paraven de créixer flocs de cabell, que ara ja feien ben be uns dos metres de llarg.
Però el que feia més mala fila era sens dubte, en Blaise Zabini. Estava assegut en un racó, abraçat als seus propis genolls. Tenia tota la pell recoberta d'escates vermelles, de tal manera que de la seva cara només es distingien els seus ulls plens de llàgrimes. No li quedava ni un sol cabell en tot el cap; ni nas, ni llavis, ni ungles.
En Draco va aixecar la mirada cap al professor. L'home mirava l'habitació com si no pogués donar crèdit al que veia.
Espantat, en Draco va buscar en Black. En Kal tornava a estar estirat en el seu llit, llegint la mateixa llibreta, com si res hagués passat. Cinc varetes descansaven tranquil·lament en la seva tauleta de nit. El noi va aixecar la mirada de la llibreta i va plantar la seva mirada en l'home. Tots dos van estar mirant-se uns segons que a en Draco li van semblar hores. De sobte, en Kal va somriure i va saludar amb la mà el professor:
- Hola, oncle Sev!