Capítol 1. El planeta d'on veníem
Any 762.
La Nasu va apartar-se els cabells de la cara en aterrar sobtadament. Era a la Terra. Aquell planeta estrany, però en el que tant havia pensat. Va sospirar i va mirar-se l'anell que una vegada havia estat la insígnia del seu pare.
El detector ja no hi notava el ki del seu germà. 'Què dimonis hi hauria estat passant?'.
La porta de la nau va obrir-se i ella va caminar en fora.
Tot havia començat feia ja massa anys. En un planeta que, una vegada, havia estat el seu.
En una terra llunyana en què, una vegada, havia coincidit amb l'home que, mort i tot, tant havia marcat el seu futur. L'home que, encara ara, recordava. Que, d'alguna manera, sempre recordaria.
– I tu... – va somriure ell amb suficiència – ... qui ets tu, petita? – L'encara jove saiyan va fer la pregunta amb sorpresa, amb aire burleta.
– Algú que et proposa una lluita. Una de justa, guerrer. – la nena va mantenir l'espatlla rígida, gairebé desafiant-lo a atacar-la – O tens por del que tu mateix anomenes 'una estúpida canalla'?
.
Any 737.
'Aquella criatura semblava tan segura d'ella mateixa, que era difícil negar-s'hi. Si insistia a lluitar...'.
Entrenava amb els seus companys d'escamot, amb els guerrers amb els quals havia conquerit el darrer dels planetes, com era habitual en la seva raça, quan ella els havia interromput.
Havien retardat un parell d'hores la conquesta del planeta Meat. Però aviat emprendrien aquell viatge. Entrenaven, però ara havien estat desafiats. Era tan sols una criatura, però semblava decidida a lluitar.
No l'havia vist abans. Era de la seva mateixa raça. D'aquell planeta on vivien els guerrers de l'espai com ell. No obstant això, en el fons, hi havia alguna cosa familiar en ella. Alguna cosa en què no va reparar més enllà dels primers segons. 'Un guerrer de l'espai mai desestimava el que prometia ser una bona lluita. Sobretot quan era l'adversari, per més petit que semblés a primera vista, qui et desafiava amb tanta seguretat'.
No s'ho va pensar dues vegades. Havien intercanviat una desena de cops, i ella ja era terra aixecant-se d'un cop especialment dur, quan aquell esclau del rei va interrompre'ls.
.
- Criatura! – l'home, gran i visiblement maltractat, va dubtar, pensant en què aquella no era manera de dirigir-se a ella, almenys si volia conservar la vida. En Pineau, un tsufur, era també un ostatge, reclòs en vida a les ordres de qui havia destrossat el seu món. – Per tots els planetes d'aquesta galàxia, si el seu pare sap que s'ha tornat a escapar, serà a mi a qui matarà! – l'esclau d'aspecte humanoide (com els mateixos guerrers), però amb els cabells blancs i les arrugues de qui ha viscut ja massa, va avançar fins a pocs centímetres d'on la nena s'aixecava, disposada ja a atacar de nou el seu adversari.
– Deixa'm en pau, Pineau. – El raig que ella havia deixat anar, convocat amb tota l'energia de la qual disposava, va impactar al pit d'un encara sorprès contrincant.
.
– No hauries de badar, Bardock. És només una cria! Demostra-li que això no és un joc – va cridar un dels companys del guerrer, que observava el combat en un dels costats, reunit amb tres guerrers de l'espai més.
En Bardock va posar-se dret amb poca dificultat. 'No l'havia aconseguit ferir, és clar'.
Però ara hi havia una cosa que el preocupava més.
'Si el seu pare sap que s'ha tornat a escapar...'. Les paraules de l'esclau van repetir-se a la seva ment.
Va clavar la mirada en la nena que l'havia atacat.
Anava a donar-li una lliçó, perquè ella havia estat qui l'havia desafiat; acostant-se al seu entrenament, com si ja fes estona que els estigués observant. Però ara...
– Com et dius?
– I tu? Qui ets, guerrer? – Ella no pensava respondre-li encara. Si ho feia, hauria de deixar que els esbirros del seu pare (que ja caminaven darrere de l'esclau que el seu progenitor li havia assignat) el traguessin del mig.
I no era el que ella buscava.
El seu pare semblava poc conforme en permetre-li tenir una lluita de debò, com les que – en tenia constància – ja havia viscut el seu germà, un any més gran. Així que interrompre aquell entrenament, era el primer que se li havia ocorregut en aconseguir escapar-se uns metres de la seguretat d'aquelles quatre parets on pràcticament vivia reclosa.
No era la primera vegada que s'escapava. I aquella tarda, quan havia aconseguit burlar la vigilància d'en Pineau, sabia perfectament on anava.
L'havia estat vigilant abans. Sabia que aquella colla de guerrers s'entrenaven en aquella zona, i havia reparat, ja feia setmanes, en el jove saiyan. No podia tenir més de 23 anys, i no obstant això, li constava que ja tenia un fill de la seva edat. L'havia vist, amb els cabells llargs i la petulància per somriure, dies enrere, en una de les ocasions que els havia observat entrenar d'amagat. Raditz es deia. I així i tot ni ell (el petit guerrer) ni la resta de saiyans que se solien reunir allà, havien despertat ni un bri de la seva curiositat. Només en Bardock, l'energia que dedicava a la lluita, i la determinació que posava en la mirada, quan s'enfrontava a algú, havien aconseguit atraure l'atenció de la nena.
'Sí, era un guerrer de classe baixa. Ho tenia present'. Però tenia 'un no sé què' quan lluitava, una energia que ella no havia vist en gaires ocasions, i que feien que fos més digne als seus ulls, que alguns dels guerrers d'elit que tant s'escarrassaven a fer content al seu pare. 'Perquè pràcticament actuaven amb la mateixa obediència que podia fer-ho en Pineau, que ni tan sols era de la seva mateixa raça'.
Era, a més, el primer que lluitava amb ella com una igual. 'És clar: perquè no sabia en quin embolic podia ficar-se; però també perquè – seguint el més vell instint de la seva raça – havia acceptat una lluita, sense importar que el rival no li arribés ni tan sols a la cintura'. Era un digne guerrer de l'espai i ella havia estat la primera a advertir que també seria un digne rival. 'Sí, un guerrer de classe baixa'. Encara que ella fos...
- Princesa Nasu – La interrupció (cordial, però decidida) d'un dels soldats de confiança del seu pare va evaporar aquell seguit de pensaments. Els dos homes que l'acompanyaven es disposaven ja a atacar el seu oponent. I un tercer havia agafa't pel coll el vell esclau tsufur del seu pare.
Tot allò ho havia provocat ella. 'I ara tindria remordiments?'.
- Aparteu-vos, inútils – un raig d'energia va apartar un dels homes de davant seu. – He estat jo qui li ha ordenat que m'ataqués. I he estat jo qui ha ordenat a en Pineau que no hi intervingués. Si s'hi hagués ficat abans, jo mateixa l'hauria eliminat.
Mentia.
– El seu pare està disgustat, princesa Nasu. – Semblava que aquelles paraules havien funcionat. O potser no. – Ens ha ordenat que portéssim davant seu qui hagués gosat entrar en batalla amb vostè.
En una raça guerrera com la saiyan, només un poderós motiu podia fer que el rei mantingués apartat un dels seus fills de la primera línia de batalla. En Freezer. El rei Vegeta s'esforçava ara, després que l'hereu al tron passés a ordres del gran tirà, en mantenir en una discreta segona línia a la seva filla.
No era amor paternal. Ni tan sols instint de protecció. Era l'orgull del rei d'una raça guerrera. L'orgull que li impedia continuar veient com aquell tirà passava per sobre de tot el que ell hagués pogut establir com a norma del planeta en el passat.
– Doncs haureu de dir-li al meu pare que no ha pogut ser – En Bardock observava l'escena conscient de la situació en què es trobava. Resultava que la petita mocosa era la filla del rei Vegeta. El rostre d'ella encara mostrava signes de la batalla i, tot i això, ara semblava entossudida a evitar que aquells homes prenguessin represàlies en contra seu. – Jo he ordenat a aquest guerrer que m'ataqués. – Sabia perfectament que era el que calia dir. – Només volia demostrar que jo, la filla del rei, té més poder que qualsevol pelacanyes de tercer nivell. Només em provava a mi mateixa.
No va mirar-lo, i ell no es va moure, conscient que allò era una ofensa; però, que ella, filla del rei, estava actuant amb un propòsit. 'Evitar que el rei acabés intervenint-hi'.
– Val més que us retireu, si no voleu que expliqui al meu pare, que m'heu deixat en evidència en plena batalla. – va somriure, fingint innocència (la poca que es pogués tenir en un planeta com aquell).– Sé que l'he pogut disgustar amb el meu comportament, el meu pare m'havia ordenat quedar-me a palau, però si a sobre sabés que heu gosat humiliar la seva filla davant d'un simple escamot de tercer nivell...
Alguns d'ells, dels companys d'en Bardock, van prémer els punys, mentre els soldats del rei es retiraven. L'esclau Pineau va respirar quan van deixar-lo caure a terra, ordenant-li que acompanyés la petita fins al palau.
Abans, però, ella no va dubtar en acomiadar-se del seu contrincant.
Conservava cert aire de petulància en la mirada, però havia abandonat el to altiu de feia un instant.
- Has badat. No t'hauia pogut atacar així si no ho haguessis fet – va desviar la mirada cap a l'esclau Pineau. Tanmateix, va continuar parlant-li a ell. Al jove Bardock. – Algun dia et donaré l'oportunitat de fer-me empassar tot el que he dit... O intentar-ho –.
En Bardock va mirar-la astorat, i la seva cara plena d'estupefacció va fer que ella rigués amb ganes, d'una forma gairebé poc correcta: – Estic convençuda que podries competir perfectament amb qualsevol d'aquests sapastres que envolten el meu pare. No ho creus?
Les paraules (el que ella hi deixava entreveure almenys) no acompanyaven el seu comportament.
En Bardok era un guerrer de tercera, sí. I també un guerrer que, com qualsevol dels habitants del seu planeta, sabia quines eren les jerarquies que calia respectar en aquell món.
Per això mateix, el comportament d'ella no era habitual.
En Pineau va observar la petita que tenia a càrrec seu amb una inusitada seriositat. I el fet que realment acabava de comprendre què era el que passava pel seu estómac i el seu cap, va fer-lo sentir tan alleujat que també va somriure, més per tranquil·litat que no pas perquè li fes gràcia el darrer comentari d'ella.
- Anem, Pineau. Ens esperen a palau.
Per en Pineau tot allò era dur. Un esclau. Hauria pogut morir conjuntament amb tot el seu poble, però per fortuna del seu malaventurat destí l'havien condemnat a viure, a caure als peus del rei de la raça que havia exterminat la seva. A veure com aquest no el matava, sinó que preferia obligar-lo a servir. 'Perquè ja us ho hem matat a tots, i tenim tota la vostra tecnologia, però aquesta intel·ligència amb què ens menyspreàveu, potser encara em servirà d'alguna cosa. Algun dia'. I així ell havia acabat vivint en un planeta que una vegada havia estat el seu, però que ara era, en exclusiva, dels guerrers de l'espai. I malgrat tot, encara que els primers anys d'esclavitud hagués estat torturat i maltractat pels mateixos esbirros del rei, que ara vigilaven tots els seus passos; el monarca els havia sorprès a tots en posar-lo a càrrec d'una de les seves més valuoses pertinences: la seva filla. L'única nena dels seus tres fills. Encara que, justament allò, en la cultura saiyan no volgués dir gran cosa.
En Pineau sabia bé que oficialment només hi havia dos prínceps. Ella, la petita Nasu, i l'hereu al tron. El més petit feia ja mesos que havia estat enviat a un altre planeta. La seva ridícula força havia estat una vergonya per la família del rei. Una condemna per a la reina, que havia deixat el palau amb l'excusa de dirigir un viatge de conquesta a un planeta llunyà.
Només el rei sabia quin havia estat el veritable destí de la dona que li havia donat tres fills. Els nens vivien encara en la ignorància, sabent que el seu germà havia estat pràcticament desterrat: perquè no era digne d'ells.
'O potser el nen, en Vegeta, sí que ho havia descobert ja?'. Un simple esclau no podia ni tan sols fer aquella pregunta en veu alta, però sí que podia alegrar-se d'allò que veia que creixia a l'interior de la princesa que tenia a càrrec seu.
Si algú d'una raça com aquella podia albergar la mil·lèsima part d'un bon sentiment com aquell, és que almenys per ella, encara hi havia esperança.
Quan ja es retirava, en silenci, darrere la petita saiyan; una veu va fer que es girés.
.
- Impertinent i decidida – el guerrer, amb un detector de color verd brillant i el cabell rebel i en punxa, somreia de costat. – Serà un honor enfrontar-m'hi de nou. Quan això no suposi, però, un disgust per sa majestat, princesa.
De sobte, un mareig va fer que en Bardock s'hagués d'agafar a un dels seus companys. Aquell maleït habitant del planeta Kanassa, del qual acabaven d'arribar, li havia donat un poder estrany. No era la primera vegada, des que era al planeta, que es retrobava amb visions estranyes com aquella. El temps que havia passat en una màquina de recuperació, havia fins i tot empitjorat les seves visions.
El seu fill, en Kakarot, i el planeta Vegeta, destruït.
Va tancar els ulls amb dolor, encara confós pel mareig, i va veure-hi imatges borroses que no sabia a qui pertanyien. Només un instant després, les imatges van tornar-se nítides durant els pocs segons en què va creure que s'estava veient a ell mateix, però amb una altra roba i una expressió diferent del rostre. Va comprendre que, una vegada més, aquell no era precisament ell.
Tot era estrany i confús.
"– Els has portat fins aquí enganyats. Pràcticament indefensos. Només per fer que jo us seguís. – la veu era seriosa i l'intercanvi de mirades que va tenir lloc just després, en aquell paratge blau i verd, pràcticament va aconseguir remoure-li l'estómac. Era estrany, perquè mai havia vist aquella jove, d'aspecte adult i cabells llargs i despentinats, que vestia amb robes tsufurs.
O potser sí...
– Era l'única manera de fer-te venir. No ho lamento gens, Kakarot – Impertinent i decidida. Exactament com la princesa que ja no era".
No era la primera visió que tenia.
– Hem d'anar-nos-en, Bardock! La propera missió ens espera. – la veu de la seva companya d'equip, la Seripa, va fer-lo tornar a la realitat. L'esclau i la princesa ja havien desaparegut camí enllà, i era hora de marxar amb tot l'esquadró. Si havien pogut vèncer al planeta Kanassa, no seria un problema fer-ho ara.
.
Va tornar-se a marejar.
- Serà millor que descansis unes hores més, company – va recomanar-li en Tora, un dels guerrers del grup, en veure que en Bardock trontollava i queia de genolls a terra.
- No és res – va insistir. Però la veu de la Seripa va irrompre en la conversa entre els dos saiyans.
- És un planeta més, Bardock. – va somriure segura – O és que et penses que no ens podem carregar uns quants planetes més, sense tu?
.
Les 24 hores posteriors marcarien el destí del planeta Vegeta. I el futur d'aquells que li sobreviurien.
.
– Així tu ets el fill d'en Bardock? – Un mig somriure altiu va adornar-li el rostre. Els seus ulls van dirigir-se al bebè després de llegir amb interès la informació que contenia la memòria de la màquina. El nadó va moure's instintivament, mirant-se-la amb un bri de curiositat. – En Kakarot, és clar –. Va fer ella, posant-se bé la part de dalt de la petita armadura, característica ja de la seva raça.
No és que ella lluités. No, almenys, en baralles reals, ni en planetes llunyans. 'Ets massa important per fer-ho tan aviat. Ets la meva filla'. Aquesta havia estat la resposta del seu pare, davant les seves queixes. Mentre el seu germà s'entrenava de debò, a ella li tocava conformar-se amb els súbdits que el seu pare li enviava, moltes vegades poc disposats a fer-li mal de debò.
Molts havien pagat la indecisió en combat amb escreix. 'Era així com havia de ser'. Ella tenia una força de combat tan digne com la de qualsevol membre de la seva família. No entenia per què havia de rebre un tracte diferent.
No entenia tampoc perquè el seu pare li havia assignat a un esclau tsufur de majordom, potser era l'únic que havia sobreviscut amb vida a la guerra... Ella no necessitava cap mainadera, i menys si era un individu d'una raça com aquella.
Una veu va distreure-la un instant. Un homenot, baix i de mirada inquisitiva, amb barba blanca, va posar-se davant seu. Va fer-li una lleugera reverència, amb els braços flexionats endavant, i va modular la veu amb fingida suavitat.
– La nau del seu pare ha marxat aquest matí, princesa Nasu. No puc dir-li en quina direcció, però em consta que és possible que tingués negocis a resoldre amb el governador Frez... – No va poder acabar la seva reflexió.
– Calla, fes-me el favor! – va sospirar amb teatral resignació – Ja ho sé on és el meu pare... però necessito saber si és possible que algú sàpiga on para el meu germà! És vital que hi parli.
L'home va mirar-la un instant de manera cerimoniosa.
Era bonica, a la manera Saiyan. Bonica, perquè desprenia seguretat i orgull. De cabells i ulls negres. La seva veu desprenia aquella manera de ser de qui té privilegis per sobre dels altres, de qui no ha après a parlar amb iguals, perquè sempre s'ha trobat en una posició superior respecte molts dels que l'envolten.
– Si em disculpa, hauria de... – Havia d'acabar de preparar-ho tot per enviar a aquella criatura de poder baix al seu destí. Era el fill d'un guerrer de tercer nivell, i l'aparició de la princesa saiyan, ja l'havia distret suficient.
– Fes el que hagis de fer, però abans busca'm algú que pugui saber on redimonis és en Vegeta. Em consta que aquell ... – va evitar el denominatiu llangardaix. 'S'havia de comportar com el que era'. Ho havia après des de ben petita. Des que era una criatura de bolquers.– Em consta que el governador Freezer l'ha enviat a algun lloc de l'espai, sota les seves ordres, però no anava sol. L'acompanyava en Nappa. Algú ha de saber en quin planeta paren.
La seva veu, desprenia en el seu to segur, pur orgull saiyan; i tot i això no era més que la veu d'una mocosa. 'Tan sols una nena en un planeta en què la infància era una desconeguda quimera'.
.
.
L'homenot va desaparèixer del laboratori amb una darrera reverència. Deixant enrere les dues criatures. Del mateix planeta, però de dos mons completament diferents.
La princesa i un nadó de classe baixa: La Nasu i en Kakarot.
No va molestar-se a somriure i va agafar aire, per tal que tot l'oxigen d'aquella habitació l'ajudés a desconnectar per un instant dels seus pensaments i de l'alt voltatge amb què sentia palpitar la sang inquieta que corria per les seves venes. Tancar els ulls en aquell moment era ser una mica més lliure, desempallegar-se de l'amarg desencís que començava a regnar al seu món. Va sentir, però, el balbuceig del nadó de fons.
Va sospirar, aquest cop sense adonar-se.
– Saps? Potser no estaria tan malament ser tu en aquests moments – va confessar, sabent que el bebè ni tan sols l'entenia. O potser sí. Al cap i a la fi ja havia rebut les ordres que havia de complir al planeta on anava – Sé que faràs bé el que hagis de fer en aquell planeta, Kakarot. He vist lluitar al teu pare. És estúpid pensar-ho, sé que és un guerrer de classe baixa, però hi ha alguna cosa quan lluita... Alguna cosa que va més enllà del que els altres puguin comprovar amb un detector. – va asseure's al costat d'on era el nen de cabells de punxa, tan característic dels guerrers de l'espai. El nadó ja havia estat col·locat en aquella nau rodona que l'havia de dur a conquerir un planeta ple d'éssers dèbils. – Potser tu també tindràs aquest tipus de força, eh?
Va ser ella mateixa qui va tancar la càpsula davant l'encara mirada curiosa del bebè.
– Si és així, torna i no dubtis que ens tornarem a veure, Kakarot... – Abans de tancar-la, va deixar caure dins la càpsula una estranya pedra marró en forma de penjoll. – Quan hagis complert la teva missió i siguis suficientment fort, no dubtis en venir-me a buscar... – El bebè va fer un gest amb la cua, que ben podia ser un "sí". I la Nasu va pitjar amb determinació els comandaments de la nau, que va enlairar-se a l'espai, mentre ella continuava dempeus al laboratori.
– Però, princesa... feia falta comprovar-ho tot abans de... – va interrompre-la l'home que havia tornat d'allà on fos que hagués anat a aconseguir la informació demanada.
– Però és el que havies de fer, no? Doncs ja ho he fet jo. Les coordenades eren clares. Com es diu el planeta on l'envieu? – La mirada d'ella seguia perduda en algun punt de la cúpula que deixava veure algunes dels milers d'estrelles de l'univers.
– Terra. No serà un problema. Fins i tot per algú amb un poder tan petit.
– Bé, doncs. – va guanyar determinació – Vull una nau, i les coordenades del planeta en què es troba el Vegeta. I ho vull ara. No hi ha temps a perdre. M'has entès?