Capítol 2. Llavors no n'hi dèiem amor
Quan havia pogut reaccionar. Quan ho havia vist en les seves visions, ja havia estat massa tard. Algú havia parat una trampa a tots els seus companys.
Havia arribat tard. El gest dur d'en Bardock, que ara duia un mocador vermell lligat al cap, sobre el front, com a únic adorn, reflectia moltes de les coses que havia viscut en les darreres hores.
Els seus companys morts, i la certesa que les visions no eren simples invencions del seu cervell: en Freezer es disposava a destruir la seva raça. Els havia traït, en paraules del mateix Tora, de qui ara duia la sang impregnada al mocador del cap.
En Dodoria s'havia enfrontat a ell més tard, en una lluita que havia estat plena de la ràbia d'en Bardock. Havia pogut amb la resta dels soldats que en Freezer havia enviat al planeta Meat, però havia hagut de fer un esforç per sobreviure als atacs d'un Dodoria burleta, que semblava gaudir d'allò més amb la desfeta de la seva raça.
Havia de tornar al planeta Vegeta i explicar-los-hi.
Dir-los que tot era una trampa. Que el tirà Freezer volia acabar amb ells i el seu planeta, així com ells havien acabat amb tantes i tantes d'altres races abans.
.
En Freezer estava preocupat. Perquè havia pogut comprovar com uns simples guerrers de classe baixa acabaven aviat amb el planeta Kanassa, i no pensava deixar que la llegenda es complís.
Però, per en Bardock, no tot estava perdut. En Dodoria l'havia donat per mort abans i tot de comprovar si realment havia sobreviscut al més brutal dels seus atacs.
.
La Nasu va recollir els seus cabells en una maldestra trena i va jugar amb el paper on li havien apuntat les coordenades on podia trobar en Vegeta.
Feia mesos que en Freezer havia reclamat el príncep com a un dels seus vassalls, i li constava que el seu pare hi havia accedit sense fer-ne massa escarafalls.
Almenys de cara al públic.
Però no era allò el que la preocupava. Aquella conversa, escoltada a palau per casualitat, l'havia trasbalsat.
Durant la seva encara curta vida no l'havia vist mai més de dues setmanes seguides, sense que ella emprengués amb un grup de guerrers d'elit més qualsevol de les conquestes a què tots estaven acostumats. Però saber ara com havia mort, i perquè, havia fet que la sang corregués amb més força de l'habitual per les seves venes.
– Creus que els mocosos ho saben? – Havia preguntat un dels consellers del seu pare, en aquell passadís, aparentment solitari.
– Em consta que el rei no ha tornat a fer-ne referència. És com si ella no hagués existit mai. – Havia aclarit l'home que hi parlava, també un dels guerrers d'elit habituals entre les quatre parets d'aquell palau.
– Conquesta desenes de planetes, aguanta el tipus centenars de vegades, demostra que té una força d'elit superior fins i tot al que es podia esperar d'ella; dóna a llum a un príncep sa, que segons diuen les males llengües ja supera el seu pare en força, i a una nena desperta i plena d'energia com la princesa Nasu... i, en canvi, veu la seva vida condemnada per això – la veu de l'home s'apagava a mesura que parlava. La Nasu, amagada darrere el marc de la porta que acabava d'obrir, sabia que ho feia per temor. 'Si el seu pare escoltés aquella conversa...'.
– Una raça com la nostra no pot perdonar aquest tipus de coses – El conseller reial va mirar el guerrer amb qui parlava. 'Tenia raó'.
– Però ja havien desterrat aquell bebè, ningú del planeta gosaria parlar-ne per més segles que passessin. I, no obstant aixo, el rei va ordenar-ne l'execució... Per què d'ella sí, perquè no de la criatura? – Els homes es miraven, parlant en veu baixa, però la Nasu no podia percebre el gest de confusió que s'intercanviaven. 'L'últim encara donava voltes al seu cap'.
– No, no va ser el rei. Us haurien de penjar per parlar d'allò que desconeixeu – Un tercer home havia irromput a la conversa. Era més alt que els altres dos, i la Nasu era conscient que si algú sabia la veritat podia ser ell: veterà conseller i avesat als privilegis de palau. 'Recordaria allò per sempre'. – Ella mateixa va prendre la decisió. Per algú com ella hagués estat una vergonya continuar amb vida després de portar al món algú amb un poder tan insignificant.
La Nasu no s'ho podia creure. O potser sí. Però necessitava que en Vegeta li ho confirmés. Encara que la relació entre ells hagués estat sempre de correcta fredor fraternal, ell n'havia de saber alguna cosa. 'Demanar-li al rei no era una opció'.
.
.
En el camí que en Bardock havia emprès cap al seu planeta va creuar-se amb la càpsula del seu fill menor. Alguna cosa havia fet que estigués orgullós d'ell al principi quan amb prou feines n'havia triat el nom, però llavors havia comprovat amb desencís que només tenia una força de dos. Era massa decebedor, fins i tot per la classe de nivell que en Bardock hauria esperat dels seus fills. Al planeta Vegeta no existia una relació especialment fraternal entre pares i fills, però sí que era important sentir orgull d'aquells que t'envoltaven. No era cap tipus d'amor paternal absurd, però sí l'orgull de saber que els teus gens guerrers sobreviurien al temps. 'Havia cregut que almenys un dels seus dos fills podria superar la seva pròpia força'.
D'altra banda, hi havia les visions... Aquelles visions que es repetien, i que aquell habitant del planeta Kanassa havia assegurat que eren el futur.
La confusió habitava al cor d'en Bardock. Però, malgrat tot, en aquell planeta i aquell temps, no hi havia cap guerrer de l'espai que d'allò n'hi digués amor. Ni tan sols si es tractava de la sensació de creuar-se amb la nau que transportava el seu fill a un món llunyà.
.
I llavors va aterrar al seu planeta i es va precipitar a aquella taverna. A cridar-ho allà davant. Pretenia que els seus companys reaccionessin. Tots junts podrien plantar cara al tirà.
Però van riure.
Cap d'ells lluitaria pel planeta perquè cap d'ells es creia que en Freezer fos una amenaça.
En Bardock va notar com les forces li defallien quan va comprendre que cap d'ells el creia. 'Les seves paraules eren només un acudit a les orelles dels seus companys'.
No hi havia res a fer.
.
Marxava. Abandonava aquella taverna derrotat i ferit en l'orgull i l'ànima.
Se n'anava, sentint-se derrotat i desesperat, quan una veu remotament coneguda va deturar-lo.
Potser el seu planeta encara tenia salvació.
– Què està passant aquí? – La petita caminava amb gest adust, aquesta vegada sota l'atenta mirada d'en Pineau, l'esclau tsufur. Va reconèixer ràpidament el guerrer que se subjectava a la porta, humiliat per la resta.
Aquella veu va ser un petit raig d'esperança per en Bardock.
.
A diferència d'aquella primera trobada, ella duia el símbol de la monarquia saiyan a la petita armadura que la cobria de cintura en amunt. Una faldilla de blanc impol·lut, i unes botes amb els extrems daurats, completaven el conjunt.
'Era així com es vestia quan tenia audiència amb el rei, i era així com buscaria ara el seu germà'.
Volia saber tota aquella veritat que el seu pare ocultava.
.
Però allò deixaria de tenir importància just llavors. Una sola frase enriolada, condemnaria aquella història a ocupar un dolorós segon pla.
– Aquest carallot diu que el governador Freezer vol destruir el planeta – va explicar un entre riallades – Imagini's què diria el seu pare, el rei, si sentís aquesta bestiesa.
– És absurd – va afegir un altre – El planeta Vegeta, una raça de guerrers com la nostra... – i va riure encara més fort.
La nena, amb la característica cua de cinturó, va espolsar-se un grapat de pols imaginària de la faldilla que duia, vestida amb l'armadura típica com anava, i va mirar-se en Bardock de més a prop. Sense escoltar la veu d'en Pineau que li demanava que no s'apartés del seu costat, com havia manat el seu pare aquell matí abans de marxar rumb a la nau d'en Freezer.
– Ho dius de debò? – va preguntar simplement. Semblava tan disposada a confiar-hi que en Pineau va adonar-se que, després d'allò, ella ja no l'escoltaria.
En Bardock ni tan sols va necessitar respondre amb paraules. Ella era només una criatura, per molt que s'imposés a la resta amb aquell gest adust i una marcada superioritat a la mirada, potser tampoc l'escoltarien. No hi havia infantesa al planeta Vegeta, però tot i així... Fos com fos no va dubtar que ella pogués entendre l'abast de què realment estava passant.
Una mirada carregada d'impotència va ser suficient per convèncer-la. Però realment què hi podia fer ella? Va mirar-la i va sortir de la sala, cap a l'exterior. Allà dins no hi havia ningú més disposat a creure'l.
Les mirades dels altres guerrers de l'espai, com si hagués embogit o hagués begut més del compte, l'havien fet sentir impotent. I desesperat. Encara que ella s'ho cregués, si no aconseguia transmetre-ho a algú més, estaven perduts.
– Què hi podem fer? – Ella sabia que el seu pare no hi era. I en tenia prou amb una lleugera mirada a la sala, per saber que ara mateix pensaven que la seva filla, ella, no tenia prou experiència per distingir entre una broma de mal gust d'una veritat terrible. Ningú va respondre-li.
La resta de guerrers de la sala continuaven prenent-s'ho de broma: mirant-se entre ells davant la credulitat de la princesa. 'Algú hauria de dir-li que allò no podia ser'. Però ella, davant la sorpresa dels presents, va ignorar el que de totes totes podia significar una falta de respecte cap a la seva reial persona, i va disposar-se a sortir a l'exterior.
En aquell moment, no aconseguiria res fent-los saber quin pa hi donaven quan es gosava posar en dubte i ignorar d'aquella manera un membre de la família reial. Va mirar en Pineau, que guardava les formes un parell de metres per darrere seu, i alguna cosa en la mirada de l'esclau, va dir-li que no podria fer-los canviar d'opinió.
Que creure o no en el Bardock era qüestió de fe, i només ella semblava creure's les paraules del guerrer. Va dedicar una mirada de fàstic cap als presents, i va sortir en fora porta enllà, amb l'amenaça explícita en una última frase:
– Parlaré amb el meu pare quan arribi. Pineau, vine – Va encaminar-se allà on ara era en Bardock visiblement derrotat.
Havia sortit a fora, deixant la taverna enrere. Seguint-lo.
– Què hi podem fer? – Va tornar a preguntar amb els punys tancats. La situació agafava tints tràgics per moments, i ella començava a ser conscient de la mena de motivació què podria haver dut el seu pare a fer aquella visita al tirà, una visita de la qual encara no havia tornat.
En Bardock mirava a l'infinit.
– Què farem? – Va insistir. Aquesta vegada sí que n'obtindria resposta, però primer hauria de respondre la pregunta callada del guerrer. – El meu pare ha sortit aquest matí, s'ha endut amb ell els seus homes de més confiança.
El vent sec del planeta va moure els cabells i les robes de les tres persones que eren palplantades en aquell balcó exterior.
– I no ha tornat? – La pregunta d'en Bardock era gairebé una afirmació. Un dubte ple de certeses.
– No. – La breu resposta de la nena era, en canvi, una pregunta en tota regla. 'No podia ser veritat. Allò no'.
En Pineau va gosar interrompre'ls, només perquè entenia exactament què estava passant. Perquè es debatia entre la set de venjança que veia convertida en realitat (els guerrers de l'espai derrotats i exterminats, com ho havien estat els tsufurs a les seves mans anys abans), i el desconcertant respecte que despertava en ell aquella criatura que li havia estat encomanada.
Vivia immers en un estrany síndrome d'Estocolm.
– Hi ha d'haver alguna cosa que es pugui fer... – La Nasu, de sobte, va mirar-lo amb interrogació. '¿Precisament ell, i no els compatriotes que havien deixat enrere en aquella sala, mostrava preocupació per la raça saiyan?'
Estúpid vell. 'Li havien dit una vegada que havia estat un important savi de la civilització tsufur. Però ara li semblava més estúpid que mai'.
– Nosaltres sols no hi podem fer res. – va respondre a la mateixa pregunta en Bardock, amb visible recança. Havia volgut prevenir-los, però no semblaven ni tan sols disposats a creure en ella. 'Per més jerarquia que existís era la jove filla del rei. Massa jove'.
La Nasu va mirar amb impaciència el guerrer. L'havia vist lluitar gairebé d'amagat. En aquelles periòdiques escapades que enmig d'un profund avorriment havia començat a materialitzar sis mesos enrere. Sempre havien tingut llibertat; però el seu pare va tornar-se més i més reticent a la idea de veure-la passejar-se fora de palau, poc abans que en Vegeta desaparegués de la seva vida familiar i passés a ordres del tirà.
Ni tan sols semblava gaire amic de la idea de veure-la lluitar i guanyar a qualsevol dels seus soldats d'elit. Més aviat l'havia allunyat de tot el que fos mostrar la seva força en públic, encara que ella era conscient que era menor a la del seu germà gran. 'I a sobre li havia posat un vell savi tsufur com a mainadera'. Res tenia gaire sentit, no almenys des del punt de vista de la vida que sempre havien tingut els saiyans.
'Potser el seu pare intuïa que allò podia passar'. O potser, encara que el seu orgull li impedís reconèixer-ho, estava realment en contra de la marxa d'en Vegeta i simplement intentava mantenir-la fora de l'interès d'en Freezer i els seus esbirros.
– Aniré a palau. Algú m'ha de creure – va dir segura, potser convencent-se a ella mateixa. – El meu pare només s'ha endut amb ell un grapat de guerrers d'elit, en queden molts més en aquest planeta. No hi ha res perdut...
En Bardock sabia, però què era el que havia de fer ell. S'hi enfrontaria. 'Passés el que passés'. No podien perdre més el temps.
Ella semblava disposada a trobar-hi una solució. Però si la resta no el creien, no hi havia res a fer.
– El meu pare és fora – no va voler tornar a pensar en què si el rei encara no havia tornat de la nau d'en Freezer, devia voler dir que... – però sé on trobar en Vegeta. En tinc les coordenades. Només hi he d'anar i...
En Bardock sabia que no tenien tant temps. Però llavors va fixar-se de nou en la presència de l'esclau, prudentment allunyat d'ella, però amb el rostre preocupat.
No sabia si podria salvar tota la seva raça. Encara que faria tot el que estigués a les seves mans era possible que alguna cosa fallés...
Però podia salvar a algú. I, a més, hi havia aquella visió.
'L'havia vist a ella en aquell planeta blau i verd on mai es feia fosc (i ni tan sols entenia com en podia estar tan segur). L'havia vist a ella com a espectadora d'una lluita llegendària'. Encara que allò només fos una visió fantasiosa, un deliri, producte del que fos que li hagués fet aquell fastigós cuc de Kanassa.
'Però com dubtar que allò era veritat, després de tot?'
– Busca en Vegeta, però surt ara mateix cap allà. No tenim temps – va mirar directament a en Pineau – No us distragueu. Agafa-la i sortiu d'aquí. Ara.
Ella no ho va entendre, però l'esclau sí. Ells no tindrien temps de salvar ningú. Només fugien... encara que la nena no se n'adonés del tot.
Al cap i a la fi, encara era una criatura.
.
Va entrar a palau amb pas decidit. Hagués estat una fenomenal consellera quan el seu germà hagués arribat al tron. Ningú ho tenia més clar que en Pineau. '¿Qui li hagués dit mai que algun dia es preocuparia per aquella raça que havia condemnat els seus?'.
Va entrar a les estances del seu pare sense preocupar-se de les maneres. 'Si ell hi fos, allò ho canviaria tot'. Però no hi era.
– Aparteu-vos – un raig va fer que un dels pocs soldats que el seu pare havia deixat aquell dia a palau, rebotés contra la paret – Necessitem algú més, Pineau. Jo no sé tripular sola una nau.
'En Vegeta sabrà què fer', es repetia a si mateixa amb els punys tancats i els ulls a l'horitzó, com una oració als Déus que els hagués de salvar a tots.
– Jo sí, princesa – Els tsufur sempre havien estat bons científics.
– De debò? – Per primera vegada ella va dirigir-li un somriure apressat, precisament a ell. L'home feia anys que, perquè no dir-ho ara que tot s'acabava, la veia com la filla que la guerra li havia impedit tenir. I era tan absurd que tingués aquell sentiment per a una saiyan, que en Pineau a vegades pensava que havia acabat pres d'una greu i estúpida bogeria.
La nena va escorcollar l'habitació privada del seu pare amb pressa. Necessitava algunes coses abans d'emprendre aquella cerca desesperada.
El seu pare s'hi havia deixat el seu anell. De metall platejat amb brillants pedres precioses de to blavós. Va agafar-lo sense pensar-hi, i va continuar buscant.
Li havien preparat la nau per un assumpte que ja ni tan sols tenia importància i tenia les coordenades d'en Vegeta, però hi anava sola amb un esclau indefens. Necessitaven alguna cosa més que una nau i un vell detector.
- Té... subjecta això – No ho va dubtar. Era estrany proveir a un esclau d'una arma de foc. No les utilitzaven, però encara en guardaven. Alguns soldats les utilitzaven a palau com a ornament. 'Eren d'aquella època en què el planeta havia estat immers en una guerra civil, una guerra civil desequilibrada en forces que havien perdut els tsufurs com el Pineau'. I, de sobte, ara es trobava amb una arma a les mans. 'No serviria de res per enfrontar-se als guerrers de l'espai, ni als soldats del tirà; però a l'univers no totes les espècies eren ni molt menys tan poderoses'.
La Nasu va mirar-lo amb convicció. No podien perdre més el temps.
– En Vegeta sabrà què fer ... – Era aquell tipus de convicció capaç de remoure l'interior d'algú com el vell esclau. 'Després de tot, darrere d'aquella freda relació que tenien ambdós germans, apareixia la veritat: una ferma confiança en l'altre. La fe que qualsevol germana petita hauria de tenir cap al seu germà gran'.
Encara que la diferència d'edats fos tan minsa.
Van córrer a l'exterior del palau. Temps després ella es preguntaria si hagués estat millor intentar convèncer-los a tots fins al final. 'Si els ho hagués pogut ordenar'. Però, en aquell moment, només temia que algú (per por a les represàlies del rei) li impedís sortir a l'espai. Buscar en Vegeta.
Duia el detector verd llampant d'en Bardock a les mans. Ell mateix li havia donat abans de sortir disposat a enfrontar-se al Freezer.
– Et farà més falta que a mi. – Aquells moments desesperats de supervivència no deixaven lloc a tractaments protocol·laris, ni a reverències artificials. Ella no en duia perquè a palau no n'hi feia falta, i el seu hauria quedat tirat en algun racó de la seva cambra.
– Te'l tornaré. – I la petita princesa encara es preguntava per què aquella frase que volia sonar ferma i plena de confiança, havia tingut aquell aire tan infantil.
Gairebé 20 anys de diferència entre la petita princesa de la raça guerrera, i el saiyan de classe baixa, no impedien que els dos comprenguessin la importància del moment històric que els tocava viure.
Tota una raça podia ser destruïda, i aquesta vegada no era la d'uns altres habitants de la galàxia, fet al qual els saiyans havien col·laborat insistentment. Aquesta vegada era la seva. I tot prenia un significat nou.
– De totes maneres algú més ens hauria d'acompanyar, princesa – En Pineau era conscient que allò només era una fugida, però també que, amb ell, la petita Nasu no tenia cap més protecció, que la que ella mateixa es pogués proporcionar en una batalla.
'Encara li era estrany pensar, que els guerrers de l'espai, deixessin lluitar els nens. Que allà no hi hagués infantesa possible'.
Era tan confús adonar-se de la maduresa que podia adquirir algú d'una edat tan primerenca.
– No tenim temps. Hi haurem d'anar tu i jo, Pineau. – S'anava a col·locar el detector, quan van notar que algú s'hi apropava corrents.
Alguns dels saiyans que havien vist i escoltat el pare d'en Kakarot, encara ara feien broma de la ridícula situació que en Bardock havia protagonitzat. 'Dient bestieses, com si s'hagués trastocat. Pobre desgraciat'.
Així li havien fet saber a aquell guerrer de poca edat, i de cabells llargs, que va creuar-se al seu camí, quan la princesa ja sortia de palau. 'Ella duia una sola muda i l'esperança de trobar ràpidament en Vegeta a l'espai exterior'.
.
'Estava gairebé segur que aquell era el detector del seu pare'.
Ja feia temps que en Bardock duia aquella antigalla, marcada en un dels costats, amb una escletxa, que no obstant no havia impedit que la maquinària continués funcionant.
Hi mantenia una relació distant, ara que ell també era enviat aquí i allà a conquerir planetes. Però el molestava igualment que hagués muntat aquell absurd espectacle en una taverna.
– Què fas tu amb el detector del meu pare? – Ella es va girar desafiant, en el moment en què en Raditz reconeixia el símbol de la seva armadura.
Va guardar silenci. Un silenci sobtat en adonar-se de l'error de tracte que havia comès. Va titubejar en els gestos, a mig camí entre la reverència i la sorpresa estàtica.
– Què? – Ella s'havia girat i ara el mirava de dalt a baix. Sabia qui era.
En Raditz seguia dubtant. Tenia només una lleugera idea de qui era ella: la princesa Nasu. Però ella sabia més coses.
No podien perdre el temps.
'No sabia tripular naus, i per molt que en Pineau l'ajudés en el viatge, podria ser que es presentessin inconvenients que ella no pogués resoldre sola'.
– M'acompanyaràs. Sortim de viatge ara mateix. És una ordre.– No va donar-li peu a protestar. Haver-se trobat en Raditz no només era una gran casualitat, sinó també una oportunitat. Cap dels súbdits adults del planeta Vegeta estava disposat a creure en la versió del Bardock, i menys encara a fer un viatge, manat per una criatura amb tan absurd propòsit. 'L'haurien intentat fer desistir, o pitjor... haurien boicotejat la seva sortida, aprofitant que en Pineau estava obligat a obeir a qualsevol guerrer de l'espai per la seva condició d'esclau'.
La jerarquia era una cosa, però cap d'ells permetria que la filla del rei posés en risc la seva vida amb un viatge a l'espai tan precipitat. Podrien pagar-ho car, quan el rei tornés i s'adonés el que havien permès fer a la seva filla.
Així que hi aniria pel seu compte. I ho faria ràpidament, abans que passés una desgràcia. Amb una mica de sort, però, en Bardock podria impedir tot allò abans que fos massa tard.
Si no, en Vegeta sabria què fer.