Capítol 3. El combat que ens canviaria
Amb fúria, malferit i sol, en Bardock, havia tornat a veure el seu fill Kakarot en les seves adquirides visions, abans de córrer a enfrontar-se a en Freezer. Havia lluitat contra tota una legió de soldats, i se n'havia sortit prou bé tot i estar perdent sang i ser tan a prop de la seva pròpia mort.
Havia exigit que aquell llangardaix donés la cara.
En Bardock era ara davant d'en Freezer. I no deixaria que aquell monstre se sortís amb la seva. Almenys ho intentaria.
– Aquesta serà una oportunitat per canviar el destí del planeta Vegeta – El rostre aguerrit, la vella cicatriu més viva que mai, amb més significat que abans; i la seva força al màxim de les seves possibilitats. Necessitaven esperança. Alguna manera de canviar-ho tot, d'impedir que les visions es fessin realitat: – I també és una oportunitat per canviar el meu destí, el destí d'en Kakarot i, per descomptat, el teu miserable destí.
En Freezer se'l mirava amb un somriure cruel, amb seguretat i burla.
Una ona d'energia. Tota la força de què disposava, en aquella energia vibrant que ara es dirigia al tirà.
Massa poc per a un monstre així. Un dit. Un sol dit aixecat, i tot un món destruït. Per a en Freezer era totalment insòlit, algú s'atrevia a oposar-s'hi. 'Bé, encara que ja havia matat el rei dels guerrers només unes hores abans. Però això era diferent: no era orgull el que aquell home li mostrava; sinó ràbia, set de venjança i esperança per a tota una raça'.
Era conscient que tots els seus soldats, els que havien sortit a enfrontar-se a en Bardock, moririen. Però li era ben bé igual. Acabaria amb els guerrers de l'espai en aquell mateix moment, amb aquella enorme bola d'energia, matant als seus homes, a en Bardock, i finalment eliminant el planeta Vegeta per sempre.
I aquell guerrer que havia cregut poder enfrontar-s'hi va saber, en aquell instant, que moriria, però també va saber que aquell no era el final.
'En Kakarot s'hi enfrontaria. En Kakarot venjaria la seva raça'. El seu fill, el fill que en visions havia vist amb estranys personatges, amb homes i dones, amb contrincants i aliats en aquell planeta anomenat Terra, seria digne hereu de la seva sang guerrera.
I allò va fer que somrigués abans de desaparèixer. Abans de convertir-se en pols galàctica en compartir el destí del seu condemnat planeta.
No va tenir temps de preguntar-se què en seria d'aquella princesa tossuda que s'havia embarcat a l'espai i que no ho havia fet sola, no va tenir temps de res més just abans de la gran explosió.
.
.
Havien aconseguit enlairar la nau. En Raditz conduïa, guiat per la veu experimentada d'en Pineau. Mentre que ella s'aferrava a una de les finestres, contemplant allò que hi havia a l'espai, el seu planeta al fons. Donava cops, petits i nerviosos, amb la bota a una de les parets... i pregava perquè en Bardock pogués fer alguna cosa, tot i que al seu planeta no creien en falsos Déus ni tenien més religió que la lluita.
'Pregava perquè anessin prou de pressa i en Vegeta sabés què fer'.
.
Però no havia passat ni mitja hora, quan tot va trontollar al seu voltant. Va ser la pitjor sensació que havia experimentat en els seus pocs anys de vida.
Va caure al terra de la nau, i va témer aixecar-se i mirar a l'exterior.
En Raditz, fastiguejat per haver de complir ordres sense que li haguessin explicat què estava passant, va agafar-se amb força als comandaments de la nau, que de sobte anava a la deriva, impulsada per una força descomunal.
En Pineau va subjectar-se a un dels seients com va poder, i va buscar-la amb la mirada. Tenia els braços flexionats, amb els punys tancats i el cap repenjat a terra. De boca terrosa.
Se sentia derrotada i enganyada. Havia entès que en Bardock era conscient que no hi serien a temps. A la pràctica, ella només havia fugit: 'com les rates que abandonen la nau deixant tothom enrere'.
N'era la princesa. No estava destinada a heretar-ne el tron, aquella responsabilitat era pel seu germà, però hauria hagut d'actuar com el que era: la filla del rei. S'hauria d'haver quedat i haver lluitat.
La imatge d'en Bardock va clavar-se-li al fons del subconscient.
– Què ha estat això? – En Raditz va demanar allò tan bon punt va poder estabilitzar la nau. Eren dos orfes a l'abast del negre univers. Però ella no estava segura de voler-li dir. 'Seguia confiant que en Vegeta, malgrat que fos massa tard pels seus, sabria què fer i els guiaria en tot aquell futur que ara se'ls posava per davant ple d'incògnites'.
– Res. Potser ha estat un meteorit. – Va posar-se dempeus amb fingida seguretat. El seu pare mai hauria perdut la dignitat – No podem mirar enrere ara. Concentra't en les coordenades que t'he donat. Busquem en príncep Vegeta. Ell et dirà què cal fer.
En Pineau estava francament impressionat. Per l'enteresa de la nena, però també perquè era la viva imatge del que era una persona digna d'ostentar un poder com el de dirigir una raça.
No va poder evitar dir allò: – Haguera estat una monarca excepcional pels seus.
– T'equivoques. – i el to d'ella va ser tan dur que en Pineau, acostumat a rebre pallisses dels soldats del rei en una època que ara havia quedat enrere, va retrocedir. – El meu germà és qui hagués ocupat aquest lloc, i l'univers sencer s'hagués postrat als seus peus.
– L'hauria aconsellat bé, doncs – va corregir-se l'home.
I ella ja no va poder més. La seva veu va transmetre tot el que sentia quan va respondre-li: – És ell qui ens ha d'aconsellar ara, Pineau. És ell qui ens dirà com fer-li pagar això a aquell miserable llangardaix.
En Raditz va mirar-los, analitzant aquell temps verbal en passat que utilitzaven, i aquella desolació amb què semblava tenyir-se el futur, i va decidir, que fos el que fos el que signifiqués tot allò; si un meteorit havia xocat contra el seu planeta, hauria d'espavilar-se per servir al governador Freezer tan bé com pogués. 'El millor que podia fer un guerrer del seu nivell era adaptar-se amb rapidesa a les circumstàncies'.
No perdre el temps amb emocions.
.
En un planeta llunyà, blau pels oceans que el banyaven i a rebentar de muntanyes altes i valls profundes, un infant de força infinita acabava de ser trobat per un ancià Son Gohan. L'home, que ja havia perdut l'esperança de tenir fills per poder transmetre'ls el seu amor per les arts marcials, decidia llavors adoptar aquell nen, que tot i això semblava estar lliurant una contínua batalla amb ell.
En un dia radiant, de sol i núvols enjogassats, mentre l'estela del planeta Vegeta s'apagava en un altre racó de la galàxia, el planeta Terra semblava donar la benvinguda a un futur brillant i ple d'oportunitats.
Com si un cop de sort estigués a punt de canviar el fatal destí, al qual algú a anys llums de distància els havia condemnat. Com si ara el futur fos, fins i tot, més esperançador del que ho havia estat abans d'aquella injusta i aleatòria condemna.
.
– Un meteorit acaba de xocar contra el planeta Vegeta, senyor. Ha estat completament destruït. – La veu que sortia del seu detector era d'en Nappa i l'advertia de la tragèdia que acabava d'assolar el seu món. De la mort de tothom qui pogués conèixer fins llavors.
Però ni tan sols va immutar-se. Tant li era la família, i tot el que allà s'hi hagués perdut?. Aquesta va ser almenys la impressió d'en Nappa, que va apagar la comunicació amb la sensació que el príncep Vegeta no pensava dedicar ni dos minuts en pensar en aquella fatal destrucció. Ell seguia sent un guerrer d'elit. El millor. Tot l'univers ho sabria de totes maneres. 'Era el que el mocós acostumava a dir, i en Nappa creia fermament què era el que el príncep Vegeta sentia'.
Portava ja mesos a les ordres d'en Freezer. Fastiguejat perquè el tirà l'havia convertit en una mena de titella sense veu ni vot, fastiguejat perquè havia de suportar les insolències de soldats que es creien superiors a ell, perquè en aquell llavors encara no els podia vèncer: en Dodoria, en Zarbon, en Kiwi, fins i tot les forces especials amb Ginyu al capdavant, semblaven encantats amb la idea d'humiliar-lo i de no tractar-lo com ell es mereixia, com el gran guerrer de l'espai que era. 'Com el príncep de tota una raça'.
A la ment guardava la història que el seu pare li havia explicat una vegada. El superguerrer llegendari que apareixia cada mil anys, i que si algú estava destinat a ser-ho en la seva època; només es podia tractar d'ell.
Era conscient que l'odi cap a en Freezer podia esperar. Havia d'esperar.
Algun dia tot canviaria. Però aquell dia no havia arribat i calia ser pragmàtic. S'odiava en pensar-ho, però no havia arribat el moment d'enfrontar-se al Freezer.
Res el faria canviar d'opinió. Quan arribés el dia, seria ell qui governés l'univers; i tots ells pagarien les humiliacions que portava vivint aquells sis llargs mesos.
No seria un titella tota la seva vida.
.
Acabava de revisar el planeta, buit de qualsevol rastre de vida que hi hagués pogut haver abans de la seva arribada. Un soroll va interrompre l'àpat, que compartia amb en Nappa perquè no li quedava elecció.
Era una nau.
Però no podia ser en Freezer. La nau d'en Freezer es trobava, segons havia pogut saber en Vegeta, odiosament a prop del que havia estat el seu planeta. Tampoc podien ser cap dels seus babaus espacials. 'En Dodoria i en Zarbon viatjaven sempre sota les faldilles de l'emperador, i les forces d'en Ginyu no es molestaven a supervisar feines fastigosament humiliants com la d'eliminar els nyicris – fastigosos éssers de color verd fosc- que en Nappa i ell s'havien trobat en aquell absurd planeta'.
Era una de les naus del seu pare.
Va aixecar-se amb parsimònia, contenint al rostre, la sorpresa que allò suposava. Gest adust i fastiguejat. En Vegeta deixava sempre per a en Nappa les expressions vehements i d'incredulitat.
Aleshores, tot es va tornar confós i irritant. 'No era el seu pare. I si no ho era, res impedia que en Freezer continués reclamant-lo com a titella oficial'.
Res canviava en el seu futur més immediat. I, en canvi, prenia consciència de com alegraria al maleït governador aquella nova perspectiva.
Dos prínceps als quals humiliar. 'No podria suportar la sorna del tirà en intentar fer-lo sentir encara més estúpid. I ell no era un dels seus vassalls. Era un príncep i en Freezer no jugaria amb ell'.
La Nasu va baixar de la nau amb seguretat, impedint tancar els punys per no fer tan evident la ràbia i la desesperació que sentia.
En Raditz i en Pineau van seguir-la.
Confiava en ell. No esperava veure alegria al seu rostre, perquè a ella tampoc li havien ensenyat que fos normal mostrar cap mena de sentiment fraternal: però el que va trobar-se, va superar-la del tot.
Total i absoluta indiferència. Pitjor, fins i tot: rebuig sense matisos.
Ho hauria pogut llegir a la mirada d'en Vegeta, però no va ser-ne conscient fins que va trencar el tens silenci que ara els acompanyava a tots.
– Vegeta. Hem vingut a buscar-te. És horrible... el planeta ha quedat destruït... en Frez... – Però ell va interrompre-la amb la més freda de les expressions. No va donar cap classe d'oportunitat a què ella mencionés el tirà, ni a què en Nappa o en Raditz poguessin entendre res més que l'horror d'haver vist el seu planeta fet pols per un meteorit.
– Ja. En sóc perfectament conscient. Has fet tot aquest camí per dir-me alguna cosa que no sàpiga?
Ella va respirar. És clar, a saber quina seria la versió oficial. Havia de deixar-li clar que en Freezer els havia traït.
– Vegeta, t'estic dient que aquell llangardaix... – No va voler escoltar-la. L'instint (sense saber del cert què havia passat en realitat) va dir-li que si ella parlava, ell ja no podria mantenir aquell paper, ja no podria esperar que arribés el moment.
I aquella era l'única manera en què algun dia veuria en Freezer als seus peus.
– Es pot saber què vols que faci? – Ella va mirar-lo desconcertada, gairebé ferida, per la indiferència. Però va mantenir-se ferma, sense mostrar més desesperació, de la que li havia volgut transmetre fins llavors. – Si pretens dir-me que estàs ara a les meves ordres, i que t'ofereixes a acompanyar-nos a en Nappa i a mi, deixa'm dir-te que perds el temps.
– Què? – La nena, de la seva mateixa alçada, i escabellada per la fugida apressada de què havia estat el seu planeta, va clavar els seus ulls en les pupil·les del seu germà, arronsant les celles sense entendre de què anava tot allò. – A les teves ordres? – va deixar escapar una riallada nerviosa – Creus que he vingut fins aquí per posar-me a les ordres d'en Freezer?
Va destacar amb força aquell nom, amb ràbia. 'En quin món vivia en Vegeta? Que no ho veia que allà l'únic que manava era aquell monstre?'. Va sentir-se gairebé insultada.
– És clar que no. Seria intel·ligent per part teva que coneguessis les teves limitacions. A mi, almenys, només em faries nosa – La nena va negar amb el cap. En Raditz i en Nappa, que ara eren un al costat de l'altre, s'ho miraven amb creixent incredulitat, mentre que en Pineau subjectava amb absoluta indignació l'arma de foc que ella li havia entregat hores abans. 'Ell no tenia res a fer contra algú així, però pensava en la fe absoluta d'ella i no podia evitar sentir-se partícip del sentiment que ara s'apoderava de la filla del rei saiyan'.
– És això a tot el que aspira el príncep de la nostra raça? – Després d'un instant de silenci absolut, ella semblava haver esclatat amb la duresa en què havia estat educada. Amb la fredor que coneixia bé. – A ser un fidel servent d'en Freezer. ¿Tota la teva ambició és que aquell llangardaix disposi per tu un sostre i quatre estúpides comoditats, mentre ell crea un imperi i conquereix l'univers sencer?
Va contenir-se. El príncep dels guerrers va contenir-se, tancant tota la palma de la mà dreta, que havia alçat lleugerament per instint, en un puny. 'Si no es tranquil·litzava, acabaria matant-la'. I, al cap i a la fi, només pretenia seguir endavant amb el seu maleït pla.
No era tan difícil.
– És patètic. – va fer un soroll de disconformitat amb la boca, altiu i ple de burla – Sempre m'he preguntat per què no et van enviar a conquerir qualsevol estúpid planeta quan vas néixer... Saps? No aconsegueixo veure quina diferència hi ha entre tu i el poca cosa d'en Tarble...
En aquell moment la ràbia i la impotència de la Nasu, superaven qualsevol raonament.
'Paral·lelament, però, algú present allà havia entès de què anava tot allò'.
– Pensava que eres digne del títol que ostentes, Vegeta. Però no ho ets. – Va fer una pausa per posar èmfasi en allò – Un vassall d'aquell monstre mai serà digne de ser l'hereu del nostre tron. Mai. M'escoltes, Vegeta? Mai ho seràs.
– Treu-la de davant meu, vell. – Ara en Vegeta, amb total indiferència i tot el menyspreu del món, va deixar de mirar-la. No pensava dirigir-li ni una sola mirada, després d'allò que acabava de dir.
Ho havia dit davant d'en Raditz i en Nappa. Ho havia dit davant de dos vassalls directes d'ell, del príncep saiyan. Perquè qualsevol guerrer de l'espai, estava sí o sí, a les seves ordres.
L'odiava i si pogués, als seus gairebé 6 anys d'edat, la mataria amb les seves pròpies mans. Però no estava segur que fos allò el que hagués fet el seu pare. Al cap i a la fi, no es va desfer del Tarble d'aquella manera. Va limitar-se a desterrar-lo.
'I era un pla'. Un pla que, ara mateix, amb la ràbia que sentia, no estava segur de per què duia a terme.
No pensava deixar-se endur per cap mena de ràbia. Això significaria demostrar que aquella conversa li importava d'alguna manera.
– No necessito que ningú m'arrossegui lluny d'aquí, Vegeta – La cara dels dos germans no transmetia cap tipus de sentiment – No tinc cap mena de ganes de veure't. Vés a prendre pel sac. – En el fons de les ninetes de la Nasu hi havia un absolut desconcert. – Per mi com si el mateix Freezer et mata algun dia com a premi a la teva fidelitat.
Però en Pineau no estava disposat que digués res més. Res del que pogués penedir-se un bon dia. Si és que no ho havia dit ja tot.
Convençut que ella no li faria mal. I menys en aquell moment de desencís. 'Sentint-se tan traïda pel seu únic familiar viu'. Va agafar-la del braç amb suavitat, en un gest paternal.
– Vingui, princesa – Va tancar els ulls, tement que el príncep posés fi a la seva miserable vida en destacar aquell títol d'ella. Però sabia que no es tractava d'allò. Feia estona que havia entès les intencions del ja orgullós saiyan. – Anem...
– És clar que me'n vaig. Me'n vaig i espero que no ens tornem a trobar mai més, Vegeta. – El seu germà no va dir res més, i ella va girar-se camí a la nau. 'No sabia on aniria ara. Però volia sortir d'allà tan aviat com fos possible'.
En Raditz i en Nappa continuaven palplantats en un dels costats del que havia estat aquella discussió. Estaven desconcertats per la brutalitat de les paraules que un i altre s'havien dit, però sobretot perquè no hi havia hagut ni un sol cop.
Ni un sol atac, entre dos membres de la raça guerrera més temible de l'espai. I, no obstant això, la sensació que quedava a l'ambient era la de què tots plegats acabaven de viure una autèntica guerra.
– A partir d'ara, ella és morta – va sentenciar el Vegeta, mirant-los amb indiferència. Acceptant amb aquella mirada, en Raditz com un membre d'aquell equip de conveniència – Això no ha passat mai, m'enteneu? No vull tornar-ne a sentir parlar, i jo mateix acabaré amb qui gosi mencionar-ho.
Els dos guerrers van fer un gest afirmatiu amb el cap, quasi militar. Cap d'ells, però, va notar que el príncep dirigia amb alleujament una mirada als detectors d'energia que havien quedat tirats a centenars de metres d'ells, quan en Nappa i ell, s'havien disposat a menjar.
Cap dels sequaços d'en Freezer havia pogut sentir ni una sola paraula del que acabava de passar.
.
Amb la nau ja enlairada. La Nasu va destrossar tot el que va trobar al seu pas, deixant només en peu les parets i el comandament de conducció que dirigia ara en Pineau. 'Per sort la nau era summament resistent'. De no ser així, hauria provocat que s'estabellessin contra el terra del mateix planeta que acabaven de deixar.
– Què faria ara? – No es va poder respondre aquella pregunta, feta a si mateixa.
– Princesa... – En Pineau va intentar fer-la reaccionar. – Necessitem un rumb.
– Lluny, Pineau. Ben lluny d'aquí...
No sabia on anaven, però l'esclau tsufur tenia clar que, fos on fos, el destí de la petita Nasu era ara molt lluny de l'imperi galàctic de la família Cold.
.
'Ell se n'acabaria d'assegurar'.