Capítol 4. Aquella vida que no esperàvem

En Pineau va mirar la noia. Havien aconseguit que la nau aterrés en un lloc segur. La jove princesa s'havia deixat caure en un racó de l'habitacle i ara dormia, i ho feia tan despreocupadament que a en Pineau li costava fer-se a la idea que tot allò pel que havien passat era real: Que ara ell, després de recórrer quilòmetres i quilòmetres de distància, era en aquell planeta amb la jove filla del Rei que havia quasi extingit la seva raça, la tsufur.

La noia saiyan va moure's en somnis, murmurant paraules inintel·ligibles però amb el rictus facial de qui està tenint el pitjor dels malsons. 'No era per menys'. Però qualsevol altre tsufur tindria la solució ideal per aquella situació. 'Per molt poderosa que fos, ella tenia un punt feble. Tenia un punt feble que ell coneixia bé, dormia confiada i abatuda i, a més, estava sola a l'univers'.

Podria intentar-ho. Podia sortir d'aquella nau i demanar ajuda. Venjar-se de l'home que l'havia esclavitzat, observar com la llum de la seva filla s'extingia com tantes altres llums s'havien apagat abans en rostres tsufurs, en cares conegudes, fins i tot familiars.

Però no podia. Li costava deslligar la imatge d'ella de la d'aquella princesa tossuda que havia demostrat que era. I, en canvi, amb prou feines la concebia ja com un d'aquells monstres que havien destrossat la vida i havien robat el planeta als seus.

Encara que, conscient o inconscientment, en Pineau havia dut la nau allà. I no havia estat casual. Ho havia fet perquè sabia què hi trobaria. Havia investigat d'esquenes als seus amos saiyans. Havia aprofitat tots els seus coneixements científics per intentar comunicar-se, d'amagat, amb altres races de l'univers i, un bon dia, havia descobert que els pocs supervivents tsufurs s'havien acabat escampant per tot l'univers. Hi havia almenys un parell de colònies importants on podria trobar gent de la seva raça. Però en una d'elles hi havia un vell conegut que hagués evitat a tota costa, fins i tot si hagués estat l'únic supervivent tsufur del món sencer.

Era absurd. Sabia que era absurd pensar així d'algú de la seva raça després de tot el que havien passat, però no ho podia evitar: el doctor Raichi sempre havia estat desagradable amb ell, i no s'imaginava que les circumstàncies poguessin canviar tal falta d'empatia. O sí. Ara tant era, perquè sí hi havia algú capaç de descobrir la identitat de la Nasu només veure-la era aquell home i ara els plans d'en Pineau passaven per poder amagar a tothom qui era ella.

No per protegir-la a ella. La princesa d'una de les races més poderoses de l'univers, extingida o no, no necessitava gaire protecció. Però sí per protegir-los d'ella.

Si ells intentaven alguna cosa... no volia ni imaginar què podia passar amb totes aquelles vides innocents que intentaven refer-se d'una guerra perduda en aquell planeta desconegut. Per molt que ell sabés que darrere d'aquella fredor pròpia de la seva raça, s'amagava una jove justa i capaç d'encarar qualsevol desgràcia amb la més sensata de les decisions.

Havia vist el seny d'una bona consellera saiyan a la mirada. Però el príncep dels saiyans, l'hereu, en canvi, no havia volgut reconèixer cap d'aquelles virtuts en la seva germana.

Va mirar-la, segur del que tocava fer. 'Calia convèncer-la que era el millor. Els diria a tots que era la seva filla. Els diria que la seva esposa havia quedat en vida quan aquella guerra havia arribat a la seva fi, i que junts havien estat empresonats i esclavitzats al servei del rei saiyan. Que en aquelles condicions havien tingut a la petita Nasu'.

Però per fer allò. Per donar-li una nova identitat a la princesa no només necessitava convèncer-la – i estava segur que seria quasi impossible – sinó que a més havia d'acabar amb un dels trets característics més cridaners dels guerrers de l'espai.

I si li arrencava la cua abans que es despertés, pràcticament podia donar-se per mort.

.

A la terra, un vell i poderós mestre del que allà es coneixia com a arts marcials, dormia en braços un nen plorós. Una criatura abandonada a la seva sort enmig del Mont Paos. 'Algú a qui ell havia decidit que acolliria i ensenyaria tot allò que no havia pogut ensenyar als fills que no havia tingut'.

El vell Son Gohan va mirar per enèsima vegada la cua del nen amb un somriure. Era estrany. Una característica irreal. Però no se li va acudir fer-hi res.

No s'imaginava les terribles conseqüències que allò podia comportar-li. I tampoc sabia, és clar, que en un planeta llunyà, en aquell mateix moment, un home tremolós tallava la cua (el mateix tipus d'apèndix) d'una jove dormida.

.

'Quan la princesa es despertés, ell la convenceria per quedar-se a viure allà'. Almenys un temps. Almenys fins que ella sabés què era el que volia fer amb tot plegat.

'Perquè tornar a buscar al seu germà ja no era una opció'. I la venjança quedava, almenys per ara, fora de l'abast de la jove.

.

.

Per la seva banda, en Gohan va observar també la pedra estranya, en forma de penjoll, que havia trobat amb el nadó. 'Devia ser un indici de l'origen d'aquell nen. Havia de significar alguna cosa'.

'Potser algun dia ho descobririen'.

.

.

Mentre que per a en Kakarot, després d'un oportú cop al cap, tot havia estat fàcil; no ho seria gens per la Nasu, conscient de qui era i del destí que havia patit la seva raça. 'Conscient que dies després de la tragèdia, s'havia despertat en un llit estrany amb en Pineau observant-la i una colla de tsufurs envoltant-la'.

– Si us plau – Havia pronunciat en Pineau, abans que ella pogués reaccionar. 'Què dimonis estava passant?'.

No havia entès res, però llavors en Pineau havia actuat com si ella fos la seva filla i ella l'havia mirat estupefacte, debatent-se entre esclafar-lo contra la paret en el moment en què tornés a gosar obrir la boca o esclatar a plorar per tot el que havia viscut.

'Era només una nena a qui mai ningú li havia dit que pogués tenir infància'.

No havia pronunciat paraula, massa confosa per entendre perquè ell ara la tractava d'aquella manera. Massa abatuda pel tracte del seu germà i la destrucció del seu planeta i els seus somnis. 'No se sentia amb forces per a res. Tampoc per matar aquella colla de tsufurs, raça que fins llavors ella creia completament extingida'.

Va mirar en Pineau desconcertada.

– Deixeu-me sol amb la meva filla, germans. – Les paraules d'ell la molestaven enormement, però en canvi no tenia esma per acabar amb aquella comèdia. Perquè fer-ho l'obligava a aixecar-se d'aquell llit i enfrontar-s'hi, i ni tan sols estava segura de tenir ganes de continuar respirant.

Va deixar-se caure. El cap contra el coixí i els braços al rostre.

– Que significa tot això, Pineau? – Va pronunciar lentament, en un esforç inútil d'infondre temor al vell esclau del seu pare.

– Princesa – Ell va parlar amb una desconeguda candidesa. En un to familiar i amable que d'alguna manera la reconfortava. – Sé que no hauria d'haver-ho fet. No, sense el seu permís. Però, comprengui-ho, no teníem on anar. L'aprecio, princesa Nasu. I vosté necessitava recuperar-se en un lloc segur. Calia allunyar-nos d'aquella banda de l'univers, de la família Cold.

Ella va aixecar la vista amb una mirada que ballava entre el cansament i l'estupor.

– Sabies que hi havia tsufurs aquí? – va mirar-lo, ara sí, estupefacte – Com? El meu pare no t'hagués permès mai posar-te en contacte amb...

Ell va somriure lleugerament. Sabent que ella el menystenia com ho havien fet tots els guerrers de l'espai abans amb la seva raça. 'Eren grans científics, capaços de molt amb pocs recursos'.

Però la reacció de la nena va, fins i tot, sorprendre'l.

– Ja... Tecnologia tirada per aquí i per allà... Nits sense dormir i la mirada posada a les estrelles tantes i tantes matinades – En Pineau va assentir. Ara ella l'havia agafat desprevingut. – T'observava a vegades... a tu i als estris que mantenies amagats a la teva cambra. Però mai m'hagués imaginat que servissin per a res útil.

Sincera i altiva. Digna princesa dels guerrers.

– Princesa, sé que no hauria ni de tan sols plantejar-m'ho... – l'humilitat d'ell en aquelles circumstàncies va colpejar-la. Ella era en territori tsufur, el seu planeta acabava de ser destruït i el seu germà acabava de rebutjar-la, i tot i així l'esclau que hauria d'odiar-los, continuava anomenant-la 'princesa'. Un títol que ara per sempre més li seria negat. 'Ja no hi havia cap planeta que la seva família pogués governar'. I si hi fos... aquell privilegi corresponia únicament al seu germà. 'El mateix que havia deixat clar que ella no era prou digne per acompanyar-lo'.

En Pineau va continuar parlant:

– No m'ho hauria ni de plantejar, però permeti'm dir-li que vostè ha estat sempre una filla per mi – la nena va mirar-lo amb un creixent mal d'estómac. 'Eren nervis o simple indignació?'. – No marxi, Nasu. Quedi's en aquest planeta, almenys una temporada. He dit a tothom que és filla meva. Ningú sospita que jo, un tsufur, fos capaç d'adoptar així la filla d'un saiyan, menys la de l'home que tan mal ens va causar.

– Penses de debò que em faré passar per un de vosaltres? Saps el fàstic que ens fan els tsufurs, Pineau? Com goses? – Els crits sobtats d'ella van fer-lo retrocedir, però aviat el vell esclau va veure que mantenia els punys en tensió, subjectant els llençols del llit amb ràbia continguda, gairebé estripant-los de la desesperació.

– Només quedi's una temporada, Nasu. No li demano que faci o digui res que l'incomodi. Prengui's un descans abans de decidir on anirà. Al cap i a la fi... – Ella sabia què volia dir l'home. Ella ja no era una saiyan, no perquè no volgués, sinó perquè el seu germà l'havia quasi desterrat. Cap guerrer viu la reconeixeria com a tal. 'Eren ordres d'en Vegeta'.

Va rendir-se. Sí, els tsufurs eren éssers que, segons assegurava el seu pare, els havien menyspreat una vegada. Els odiava pel sol fet de ser part d'aquella raça que els havia tractat com a micos estúpids. Estava segura que la versió saiyan era la veritable en aquella vella història del seu planeta, però sense aquell home que tenia davant, ella ni tan sols sabia conduir una nau. 'I no guanyaria res destruint-ho tot al seu pas per tal de fer pagar la seva desgràcia als altres'. O això creia haver après amb tota aquella història que acabava de viure: 'Ella ara sabia el mal que feia veure com tota la teva raça era destruïda'.

– No esperis que convisqui amb el teu poble, Pineau.

L'home va somriure amb una tímida reverència. 'Sí, no en tenia cap obligació, però era aquella costum que havia adquirit amb el dolor d'anys de tortura'.

– No ho facis més, Pineau. Se suposa que aquesta colla d'idiotes no poden saber qui sóc... no tinc cap ganes d'haver-me'n de desfer.

– És clar, prince... Nasu. És clar. Serà com diguis. – Ell va tornar a somriure amb prudència. I ella va mirar-lo estranyada. 'És que aquell home no tenia por?'.

– Fas això, sabent que un dia em puc llevar i ho puc destruir tot?

La pregunta va quedar sense resposta. La Nasu acabava d'aixecar-se del llit, i va haver de subjectar-se a l'home en perdre l'equilibri.

– Què dimonis...? – Gairebé va tibar-lo cap a un mirall que hi havia a la sala per comprovar-ho –. La cua! La meva cua! Maleït sia... per què?

– Era la única manera. La única que se m'ha ocorregut almenys. – va sospirar esperant el pitjor – No podia deixar que ells sabessin qui eres.

– Deixa'm sola, Pineau – va dir ella a l'instant subjectant-li el braç amb més força del compte. No volia perdre els estreps. – Ja!

.

.

A la Terra, tot seguia el seu curs. Mentre que en Gohan mantenia l'estrany penjoll en un dels calaixos de la seva senzilla casa envoltada de natura.

No quedava tant perquè un cop de cap canviés l'actitud violenta d'aquell infant que el cel li havia regalat. Una bola màgica de quatre estrelles era l'objecte més valuós d'aquell indret perdut.

Una bola que, amb el temps, acabaria sent el fil conductor de la vida d'una bona colla d'éssers humans, de la del seu nét i també d'aquelles altres persones que el destí posaria – o havia posat ja – a la seva vida.

.

.

Els anys passarien per a tots.

I mentre que en Vegeta, amb l'odi i la idea de la venjança germinant-li amb força a l'interior, continuaria interrompent la vida de desenes de planetes a les ordres d'en Freezer i acompanyat, sempre, per l'inseparable i molest Nappa. En Goku, que ja no seria en absolut en Kakarot, emprendria una aventura que ja mai s'acabaria. Un viatge de la mà d'una noia de cabells blaus que el duria a conèixer el planeta Terra de dalt a baix, més enllà d'aquella muntanya perduda on havia crescut gairebé sol, i a salvar els seus habitants de més d'una de les amenaces que, amb els anys, els atemoririen.

Dos móns diferents, a mig camí del que li tocava viure a aquella princesa que, sense ser-ne del tot conscient, continuava esperant el moment de la venjança. L'instant en què en Freezer pagaria tot allò que havia provocat.

Els dos fills reconeguts de la corona saiyan viurien, de fet, vides paral·leles (marcades per la destrucció del seu planeta) però diferents. Per en Vegeta, en Nappa seria, tan sols, una mainadera més: un guerrer gros i calb que actuaria davant l'encara petit príncep amb pura cortesia i fingida estima. 'Només mogut per l'interès més primari de tots: el de conservar la vida'. Però la Nasu, en canvi, acabaria per acceptar l'ajuda desinteressada d'en Pineau. I amb ella, amb aquella ajuda i amb el record del rebuig marcat al subconscient, acabaria modulant el seu caràcter. 'Conservant aquells trets de gran consellera que havia adquirit en la infància, però deixant de banda un esperit guerrer, que la cremava per dins, però que en aquell planeta ple de pau –a diferència dels altres dos saiyans – no tenia cap oportunitat per a desenvolupar.

.

.

Una noia austera en paraules i bastant estranya. Així la considerarien els veïns d'en Pineau, sobretot un dels nebots d'aquest. En Mefus, un jove de cabell vermell que després de la mort dels seus pares per malaltia, acabaria vivint amb ella i l'antic esclau. En Mefus era un infant quan s'havia traslladat a aquella casa, i sempre havia intentat mantenir una relació cordial amb la que suposava filla del seu oncle, encara que la jove fos una persona de poques paraules i s'hagués passat anys contemplant la resta de persones del planeta com a autèntics insectes.

Ella no parlava mai amb ningú. Feia llargues excursions pel planeta i, tot i que, vestia a contracor roba pròpia de la raça a la que se suposava que pertanyia, no es separava mai de l'anell que una vegada havia pertanyut al seu pare. Només en Pineau, en la intimitat d'aquella vivenda que compartien, aconseguia treure-li més de dues frases seguides, encara que sovint les converses només fossin sobre el clima suau d'aquell món i el menjar que ell seguia servint-li a taula, com si encara fos part del seu servei. 'Com un pare', preferia pensar en Pineau.

El caràcter esquerp de la jove no semblava canviar amb el pas dels anys. I en Pineau sabia que, en part, formava part de la frustració d'estar atrapada allà. La jove s'entrenava sola en els seus llargs viatges pel planeta, però allò no era suficient per satisfer el seu esperit guerrer. Ella tenia una ànima saiyajin que lentament havia quedat adormida. En Pineau havia estat esperant el moment en què ella decidiria marxar: en què qui sap si, a banda, es prendria la molèstia de destruir el planeta que l'havia acollit, encara que ell es resistís a creure que allò fos possible.

Ho havia estat esperant fins que aquell dia la pròpia naturalesa de la Nasu va sorprendre'l d'una manera nova. La noia, ja adolescent, era asseguda sobre un grapat de grans pedres, al pati d'aquella casa que l'havia acollida tots aquells anys. Observava avorrida com un parell d'infants tsufurs – d'una generació que ni tan sols hauria conegut en conte el seu antic planeta – discutien per una rocambolesca joguina en forma de ninot d'un material que ben podria ser fusta negra dels pocs arbres que creixien al planeta.

El seu nebot semblava intentar conversar amb la noia, però ella no l'escoltava. 'Com sempre, aquell exercici era perdre el temps'. La mirada d'ella seguia parlant d'històries fosques i somnis perduts. 'Per uns era la prova de les barbaritats que en Pineau i la seva filla haurien viscut en mans dels saiyans, per l'antic esclau era la prova que ella no deixaria mai d'alimentar-se d'aquell profund rancor que la governava des de la infància'. No obstant això, encara que res semblés haver canviat en la jove, en Pineau aquella tarda va quedar-se-la mirant amb atenció.

'Tenia un bon pressentiment'.

Els dos infants seguien discutint aliens a l'atenció que havien despertat en la noia.

– No pots. Ets massa petita i inútil per acompanyar-nos. – L'infant més gran acabava de prendre el ninot a la nena que l'acompanyava, i ara li apartava, mantenint-lo alçat, sobre el seu cap.

– He estat jo qui ha trobat el ninot a la cova – La nena gairebé somicava, fent saltets per atrapar l'objecte que el seu germà mantenia allunyat d'ella – Si tu i en Mefus penseu tornar a aquell lloc a explorar, jo també vull venir. He de venir.

– Si ens segueixes li ho diré a la mare.

– Si hi vas jo també li diré – va treure la llengua i se'n va apartar corrents.

Alguna cosa havia fet gràcia a la jove Nasu: – Que us pensareu que trobareu en aquella cova? – En Mefus i l'altre nen van mirar-la de dalt a baix. Era potser la primera vegada que la veien somriure.

– No ho sabem, però ella no pot venir.

– Per què és una nena? – La jove saiyan no entendria mai perquè aquella raça considerava que les fèmines eren menys capaces de defensar-se, al cap i a la fi, ni homes ni dones tsufurs tenien cap mena de força física. – Com si a vosaltres dos, no us pogués engolir cap monstre... – va riure alliberada dels mals records i les frustracions, sense saber ben bé perquè.

– No... perquè és una inútil. – Va fer en Mefus imitant el discurs anterior del seu amic, fins i tot en el to burleta.

Però llavors va passar una cosa que canviaria per sempre la visió sobre les coses de la princesa saiyan.

– No ho diguis ni en broma, burro – Va cridar l'amic del noi, empenyent-lo a terra, davant la mirada estupefacte del nebot d'en Pineau – Ella no és idiota ni inútil... però no vull que vingui perquè és perillós.

La Nasu va mirar-lo amb una cella alçada i cara estupefacte, encara enriolada, sense comprendre del tot el transfons d'aquell moment que li tocava viure en primera persona.

– És curiós, perquè crec que tu li has dit exactament el mateix que en Mefus – va dir amb ironia, passant-se una mà pels cabells rebels.

Anava a riure de nou, però el noiet va mirar-la, ara sí, amb extrema serietat.

– Si li hagués dit que no vingués perquè és perillós, no m'hagués fet gens de cas. Hagués pensat que la sobrevalorava i s'hagués ficat en problemes per culpa meva.

El canvi en el rostre de la jove princesa va, fins i tot, espantar els dos nois. En Pineau va observar-la conscient del que ella acabava d'entendre.

La jove va girar-se per allunyar-se d'allà pensativa, però en l'últim instant, va girar-se amb un lleuger somriure d'agraïment. 'Era una estupidesa, però acabava d'entendre tantes i tantes coses... Com no podia haver-hi pensat abans. És clar. Havia de ser allò. Ho havia de ser'.

– Ah! I no hi ha res a la cova, nois! – va somriure mirant-los amb una familiaritat amb que feia anys que no mirava a ningú – Creieu-me: jo hi he estat... que més m'agradaria que haver trobat alguna cosa que destruir en aquest absurd planeta. He buscat alguna distracció així durant anys.

'Si volia presentar-se davant del seu germà, no ho podia fer tan desentrenada'. Havia de demostrar-li que era digne del títol que ostentava.

– Pineau, seré fora un temps. – L'home va mirar-la tranquil, ara sabia que ella no planejava destruir res més que allò que tan mal havia fet a la seva raça. Ho veia a la seva mirada. Els temps de pau l'havien canviat, però sortosament no havien acabat amb les seves ganes de viure. I en Pineau va alegrar-se'n. 'Encara que aquell desig de sentir-se viva, fos també un indicatiu que, d'alguna manera, pensava complir amb allò que s'havia proposat feia tant temps: venjar-se d'en Freezer. Ara sabia que no ho hauria de fer sola. Quan arribés el moment, ella trobaria la manera d'ajudar el seu germà a complir amb aquell propòsit'.

Va pujar a la nau que l'havia dut a aquell planeta, però a diferència del que en Pineau sempre s'havia imaginat, en fer-ho sí que va mirar enrere.

– Ens veiem! – Ningú entenia perquè l'home deixava que la seva filla, que suposadament era una inofensiva adolescent tsufur, s'embarqués sola a l'espai. Ningú entenia perquè en Pineau havia decidit mostrar-li tots els secrets de la conducció de naus perquè ho pogués fer amb llibertat. Ni tan sols en Mefus, que començava a sospitar que hi havia alguna cosa més, algun secret, en tota aquella història de la seva estranya cosina.

.

Havien passat tantes i tantes coses, i ho havien fet en tants pocs anys, que en Goku feia segles que no havia trepitjat aquella muntanya en particular.

N'havia sortit una vegada per recórrer món. Havia conegut llavors les 7 boles de drac, amics i mestres que l'acompanyarien en el llarg camí de créixer, i també força enemics. Éssers egoistes que, en el pitjor dels casos, volien dominar el planeta. Manar-hi per sobre de tot. No havia estat fins en l'instant de lluitar contra el vell Satanàs Cor Petit que el jove havia hagut de salvar la Terra de veritat, no ja de governadors cruels i ments ambicioses, sinó també d'un monstre que pretenia estendre el caos i el dolor al món.

Després d'allò, en Totpoderós l'havia reclòs al seu palau celestial, on en Goku havia entrenat durant tres llargs anys. I ara, just abans d'emprendre el seu promès viatge cap al 23è Torneig d'Arts Marcials, en Goku era allà, on havia crescut amb el seu avi.

Va donar-hi un cop d'ull amb un somriure. Tot continuava com sempre. Res havia canviat. Va decidir que faria una breu migdiada abans de marxar d'allà i va entrar a la casa, tocant els mobles amb el dit polze d'una de les seves mans, recordant un avi que no feia pas tant que no veia. Al palau de la bruixa Baba, anys enrere, havia tingut la sort de trobar-se'l i allò havia fet que el seu record encara fos més nítid, sobretot en una visita com aquella.

Allò, és clar, no entristia en Goku en absolut. Ell sempre havia acceptat les coses tal i com venien. Així que després de totes les aventures viscudes, de les batalles guanyades i els amics recuperats, no seria ara quan el noi canviés el seu caràcter despreocupat i rialler. Va asseure's sobre el matalàs on havia dormit moltes nits, disposat a agafar aquell darrer son abans del torneig, però un calaix mig obert va cridar-li poderosament l'atenció.

'L'havia deixat així abans de marxar amb la Bulma aquella vegada'. En realitat recordava a la perfecció que aquell precís calaix mai havia tancat bé. Distret en aquella curiositat, va empènyer el calaix obert comprovant que tenia raó, no es tancava. Va pensar en fer força per obligar-lo a quedar tancat, però va témer – com ja havia temut des de petit – acabar espatllant aquell moble, una antiga calaixera d'estil xinès, que el seu avi sempre havia conservat amb cura.

Una vegada en Gohan mateix li havia demanat que anés en compte. Aquell moble era un record de joventut. 'No és que en Goku s'hagués preocupat mai d'aquestes coses, però ara que havia passat tres anys al Palau de Déu, una renovada serietat semblava envoltar-lo'. En el fons, però, continuava sent el mateix nano innocent de sempre.

Va obrir un dels calaixos ben tancats, esperant trobar-hi els objectes de tot tipus que el seu avi hi havia guardat sempre. Però en aquell calaix en particular només hi havia una estilitzada pedra de color marró, que semblava ser un antic penjoll.

En els seus records d'infantesa, només havia relacionat un objecte directament amb el seu avi: la bola de drac de quatre estrelles. El cert és que a en Gohan li agradaven les antigalles i no era estrany que tingués coses com aquelles als calaixos, però a en Son Goku aquell color marró va cridar-li poderosament l'atenció. 'Estava segur que no havia vist aquella pedra amb anterioritat, i tot i així l'atreia'. Li semblava estranya i bonica, i allò no tenia res a veure amb el valor econòmic que pogués tenir. A ell aquelles coses mai l'havien preocupat. 'No era això el que feia que aquell penjoll cridés la seva atenció'.

No es distrauria ara amb allò, però com que després del torneig havia decidit que tornaria a casa, ni que fos a passar-hi uns dies, ja tindria temps de pensar en aquell petit món d'objectes que el seu avi havia deixat entre els calaixos d'un lloc ara abandonat.

Sense pensar-ho gaire va guardar-se aquella pedra a la butxaca dels pantalons. 'A falta de la bola de drac del seu avi, aquella podia ser una bona manera de recordar-lo en el torneig que suposaria el seu retrobament amb Satanàs Cor Petit.

.

Va apartar-se la suor del rostre amb determinació. Acabava de trinxar en dos una muntanya qualsevol d'un planeta lila on vivien uns éssers llefiscosos que ni tan sols parlaven cap idioma. Eren, però, éssers resistents que li havien presentat batalla quan ella havia aterrat al seu planeta, després de visitar diversos móns, presentant-se sempre com una tsufur pacífica – les seves robes la delataven – a la recerca d'una mica de distracció. Havia lluitat de valent amb aquelles criatures, que no obstant en la seva infància no hagués dubtat en aniquilar. A hores d'ara, però, les havia deixat viure quan se n'havia cansat.

La faldilla acolorida i la samarreta negra ja feien força figa, quan al següent planeta, van ser terribles tempestes de gel les que van fer que hagués d'escarrassar-se a millorar el seu nivell de resistència. 'Feia veritable pena a la vista'. Duia ja les robes caigudes, i els cabells grenyosos i bruts, i malgrat tot, la mirada mai li havia brillat d'aquella manera tan viva.

'La història d'aquells infants havia fet reviure part de l'ànima saiyajin que dormia frustrada en ella, però era conscient que, a causa dels llargs anys de gairebé completa inactivitat, només podia aspirar a presentar un nivell prou digne perquè el seu germà no sentís veritable vergonya d'ella'. Mai podria adquirir un nivell suficient per lluitar en igualtat de condicions amb cap d'aquells soldats estúpids que envoltaven en Freezer, i ni molt menys, amb cap dels membres de la família Cold.

Aquesta veritat – que ella creia definitiva – hagués estat suficient per odiar-se a ella mateixa en altres temps. Però la vida l'havia canviat.

Aspirava, això sí, a trobar la manera d'aniquilar el maleït tirà. En el fons mai havia oblidat la fortalesa d'aquell guerrer que l'havia salvat a ella de la fi del seu planeta.

No hi havia nit que no tanqués els ulls, recordant la valentia d'un guerrer de classe baixa com aquell. Va sospirar resignada. Si ell hagués sobreviscut, comptant-hi en Nappa i en Raditz, ja no serien només dos per abatre aquell monstre.

Estava segura que en Bardock hagués aconseguit grans coses amb el nivell de lluita que ja presentava aleshores. 'O potser la imaginació li jugava una mala passada, i ell no havia estat mai tan fort com ella s'havia volgut imaginar'.

Si el seu pare no hagués marxat aquell dia. Si en Bardock i ell haguessin coincidit, i haguessin units les seves forces, potser les coses haguessin estat diferents. 'Només potser'. O això volia creure.

O si, realment, hagués tingut temps de trobar en Vegeta. O de convèncer en Bardock que marxés amb ella. Ells dos ara suposarien un greu problema per a en Freezer. 'Eren saiyans, i els dos s'haurien fet molts més forts amb el pas del temps'.

Però en Bardock ja no hi era. 'Qui sap si en Raditz...'.

– No! – va dir-se a ella mateixa en veu alta – És clar que no. En Raditz mai va tenir el potencial del seu pare. En canvi, aquell nadó... en Kakarot... – Només tenia una força de dos quan ella l'havia vist, però recordava el pressentiment que l'havia embargat.

En Kakarot podia ajudar-los. N'estava convençuda. Només es preguntava, però, que n'hauria estat d'aquell guerrer. 'Quin hauria estat el seu destí després de destruir fàcilment aquell planeta anomenat Terra?'.