Capítol 7. Sortejant obstacles
Plovia a bots i barrals. En Cor Petit estava animat pel fet que anava allà a enfrontar-se al seu destí, a guanyar el Torneig d'Arts Marcials i, així, vèncer per sempre en Son Goku i aconseguir infondre el terror al món. 'L'infern a la terra', li agradava pensar; inspirat per aquella veueta que dins seu li recordava el seu pare i les seves arrels. Però plovia i no va pensar gaire en aquell gest tan estúpid. 'Havia salvat la criatura d'una mort segura en el moment que el llamp havia afectat la torre del rellotge'. Després els havia deixat allà a terra, al nano i a la seva mare i no havia mirat enrere tot i que havien caigut pedres al seu voltant; però en realitat ja estaven salvats. 'Ell els havia salvat'.
.
Era un detall. Un simple detall en què ara no es podia permetre pensar. Però havia passat d'aquella manera tan simple i estúpida.
En aquell moment, en canvi, se sentia poderós i cruel. S'havia engegantit. I encara que havia vist que així tampoc podia vèncer en Son Goku, ara havia passat a l'atac traient forces d'on fos.
I sorprenentment se n'estava sortint: tenia aquell estúpid a les seves mans. 'No sobreviuria'.
.
El Totpoderós havia interromput, però, aquell atac.
– Mai no deixaré que un príncep del mal triomfi sobre algú que defensi la justícia i el bé. Aquest combat seré jo qui l'acabaré – En Totpoderós havia tractat d'intercedir-hi. Convençut que no només era la seva responsabilitat, sinó que a més en Goku no podria guanyar la reencarnació de Satanàs.
Però havia estat llavors quan en Son Goku s'havia reafirmat en una manera de ser que, des de llavors, aniria a més: 'la causa noble era important, però també ho era arribar fins el final, lluitar fins a les últimes conseqüències i fer-ho amb honor'.
– Pega'm. No em defensaré. Tornem al punt on érem – Havia dit el noi davant l'estupefacció dels presents.
– Ser lleial fins aquest punt és una bestiesa – Havia exclamat en Krilín.
– No ha sabut mai trencar un compromís. – Havia dit en Follet Tortuga amb tota la raó del món. 'En Goku no era dels que es rendia fàcilment. Tampoc d'aquells que trenquessin mai una promesa'.
I tot i que els amics d'en Goku havien acabat entenent que ell volia lluitar fins al final, ara veien com en mica en mica se li acabaven les esperances, ja no només de viure sinó també de guanyar.
Amb un profund forat a l'espatlla, poc podia fer per guanyar aquell combat. I tot i així en Goku va presentar combat. Les coses no eren fàcils, però l'esperit del noi continuava incombustible. Cop a cop defensava un honor de guerrer que li era intrínsec, però que mai s'havia parat a pensar d'on venia. En aquell moment era important guanyar el seu rival per salvar la Terra i perquè així guanyaria el Torneig d'Arts Marcials. 'Tenia un pressentiment respecte el seu rival'. O potser era simplement que havia crescut i ara analitzava les situacions amb més calma que quan era nen. Si amb Satanàs Cor Petit pare havia lluitat a mort, era veritat que ara veia el seu fill com un rival més que com un monstre al qual vèncer. 'Potser perquè, en realitat, Satanàs sí s'havia comportat com un monstre: havia matat als seus amics. Havia provocat la mort d'en Krilín i també d'en Xaos i en Follet Tortuga. 'Sort n'havien tingut de les boles de drac'.
Fos com fos, en Son Goku lluitaria fins a les darreres conseqüències. No s'imaginava fer-ho de cap més manera i, així, se n'havia prou sortit fins aleshores.
Les llàgrimes ja eren als ulls de la Xixi i la desesperació marcada en les mirades de tots els seus amics, quan havia tret forces per enlairar-se al cel i precipitar-se contra el seu adversari amb tota la força possible.
Havia guanyat. I, finalment, en un gest increïble, havia perdonat la vida a en Cor Petit.
'Sense ell no tindria cap rival digne al món', havia dit. I, de fet, ho pensava de debò.
El que quedava ara era senzill. Havia de complir aquella altra promesa: 'El casament amb la Xixi'. Ja arribaria el dia en què hauria de tornar a enfrontar-se al que llavors creia el príncep de les tenebres.
.
.
Va amenaçar-los. Va dir-los que convertiria la Terra en un infern de seguida que pogués, però el cert era que havia quedat força trasbalsat pel gest del seu rival. En Son Goku no l'havia tractat com un enemic perillós al qual esclafar, sinó més aviat com un adversari que calia vèncer seguint les estúpides normes del Torneig.
Va somriure burleta. 'Ho pagaria'. Encara que trigués anys a aconseguir-ho...
Els dos adversaris – els dos homes més poderosos que havien xafat fins llavors el planeta Terra – creien que la vida seria així: que, algun dia, el futur els depararia un altre enfrontament.
'A partir de llavors, i fins que arribés l'hora d'enfrontar-se, viurien en pau', creien. 'Com si no hi hagués cap amenaça més enllà d'una lluita que ambdós encara sabien llunyana'.
.
.
Havia planejat entrenar-se a l'espai durant un període molt més llarg de temps. Havia planejat tornar a aquell planeta, que ara que hi queia mai havien anomenat de cap manera (potser perquè tots es negaven a admetre que aquella situació era permanent), al cap de molt de temps d'absentar-se'n.
Però ara no hi havia dia en què no pensés en el que havia estat una mena de pare adoptiu: en Pineau.
La trobada amb en Raditz l'havia inquietat més del compte. 'Era veritat que ell no li havia reclamat una localització, i seguia, per tant, sense poder trobar-la'. Era veritat, de fet, que si ella ho volia podia viure deslliurada de cap estúpida promesa. 'Només havia de renunciar a trobar en Vegeta'. Oblidar-se dels orígens i de la venjança que esperava feia ja massa anys, i seguir vivint com una tsufur més. Com una d'aquelles criatures humanoides que s'havien refugiat a aquell món i que, de fet, només aspiraven a viure en pau.
'O algun d'ells també hauria pensat alguna vegada en venjar-se dels saiyans?'.
Malgrat tot, sentia la necessitat de tornar a casa. I s'adonava que era la primera vegada que anomenava així a aquell lloc. Se sentia, però, en pau amb si mateixa. 'Quan havia pensat en la possible repercussió d'explicar tota la veritat a en Raditz. Quan l'havia imaginat, proposant-li destruir el planeta', havia descobert que, per contradictòria que semblés, les seves prioritats havien canviat.
Retrobar-se amb el seu germà era important. 'Ho era perquè així comprovaria que ell, en efecte, no la considerava una inútil'. I també perquè veure mort aquell llangardaix era una de les seves raons per despertar-se cada dia. Però no ho era tant com per sacrificar la vida d'aquells que l'havien ajudat.
Va espetegar la llengua amb inconformitat. 'Tota aquella comèdia sentimentaloide que sola s'havia muntat dins del seu cap, no era gens pròpia d'un saiyan'.
La Nasu va mirar-se al petit mirall de butxaca una vegada més. Era en aquella nau multipersonal amb què una vegada havien fugit del planeta Vegeta.
'No sabia si s'havia fet més forta, però el cert és que no deixava de sentir-se bé amb ella mateixa'. El petit inconvenient d'en Raditz ja el resoldria d'alguna manera o altra. Al cap i a la fi en Vegeta era capaç de carregar-se'l abans que permetre que la seva germana s'impliqués amb un guerrer de tan mal llinatge.
'I ella no tenia perquè explicar-li res sobre en Pineau'.
.
.
La Nasu va aterrar i va sortir de la nau posant atenció a l'horitzó d'aquell planeta. 'No eren molts éssers els que hi vivien però, en certa manera, era ple de vida. Començava a lamentar que la seva raça hagués comés tants i tants crims i que, a més, ho hagués fet per acabar així: desapareguts i amb uns pocs a les ordres d'aquell monstre d'en Freezer.
– Nasu – Va somriure en reconèixer el rostre d'en Pineau, i el d'en Mefus més enrere, enmig de la foscor de la nit.
Va veure el terror en la mirada d'en Mefus abans que la desesperació en la d'en Pineau i va comprendre que alguna cosa no anava bé.
– Que dimonis... ? – Va encertar a dir abans que l'home que l'havia criat, s'atansés a ella i en un gest que no havia gosat fer mai l'abracés.
Va sentir-se incòmode i va fugir d'aquell contacte paternal que tan estrany li era, però no obstant no va parar de preguntar-se perquè en Mefus la mirava ara d'aquella manera. 'Com si veiés un monstre, però estigués obligat a ser allà'.
– Ens han... – va respirar amb dificultat en Pineau – M'han descobert... Saben qui ets, Nasu.
Ella no va saber que dir. En realitat no li preocupava en absolut que fessin els altres... No podien fer res absolutament contra ella. 'Aquell no era un problema real'.
– I ja només quedem vius una trentena dels que érem – va deixar anar en Mefus, canviant el terror en la mirada per l'odi.
– Com? – va preguntar la jove confosa. – Què dimonis m'esteu intentant dir?
– Soldats d'Ell, Nasu. D'aquell maleït llangardaix... Van aparèixer sobtadament una tarda fa poques setmanes... Deien que et buscaven... Que un tal Raditz que s'havien trobat a un planeta a pocs mesos de distància del nostre, els havia informat que t'hi trobarien. – L'home va prendre aire davant la mirada desconcertada d'ella – Que eres la seva promesa i que t'havien d'advertir que...
– Que m'havien d'advertir què? – va cridar la Nasu, que intentava lligar caps. 'Com en Raditz podia haver endevinat on s'havia estat amagant ella?'.
– Que compliria la seva promesa, però que tu també hauries de complir la teva. Que no creguessis pas que se n'oblidaria... Que si en tres anys no havies aparegut tu, tornaria a buscar-te i esbombaria on eres abans o després...
Davant l'horror d'en Mefus, la Nasu estava tan ocupada lligant caps fredament, que no semblava plorar les vides perdudes.
– I pensava complir la seva promesa, explicant-ho als soldats d'aquell maleït tirà? – va dir-se a si mateixa en veu alta, destrossant completament la muntanya de roques que hi havia darrere seu. 'Una onada d'energia i un tros de paisatge totalment canviat'.
– Eren absolutament mediocres, Nasu. Ell sabia que tu o qui es trobés en aquest planeta podria vèncer-los fàcilment. – Ella va quedar-se'l mirant... 'com havien matat tanta gent'. – La seva única força eren les armes que duien.
– Sí, però l'oncle no va poder-hi fer més... va trigar un parell de dies a poder fabricar alguna cosa prou potent que els pogués eliminar... – va prémer els punys – Mentrestant van devastar tot el que van trobar... Vivíem en pau, Nasu! No teníem armes per defensar-nos!
Ella va veure l'odi a les pupil·les del nen, quasi adolescent, que clarament havia aprés aquella frase dels adults. 'Algú li ho havia repetit fins a l'extenuació'.
– Ells et culpen, filla – En Pineau semblava afligit i molt més vell que poc temps enrere – He intentat dir-los-hi. Explicar-los que no vols cap mal per aquesta comunitat... però no m'han escoltat. Estan disposats a plantar-te batalla encara que així signin la seva condemna. Encara que així tu els matis un per un.
– Com si m'importés... – va ser la frase que primer va sortir dels seus llavis, però el cert és que si li importava veure tot aquell món també destruït. 'Ara per culpa d'en Raditz'. O d'ella mateixa... de la seva pròpia naturalesa. Va pensar en com ell podia haver sabut on trobar-la i una idea va cremar-li al pit. 'No. És clar que no havia estat ella; qui havia deixat la porta oberta en sortir de la nau en el planeta on s'havia trobat en Raditz. Algú havia estat allà abans'.
Just abans de desvetllar-li la seva presència amb tota aquella sèrie de focs artificials... ell havia pogut mirar les coordenades d'origen a l'ordinador de la nau.
– Ets un monstre! – va cridar en Mefus que havia perdut molts amics en aquells atacs. – T'odio!
– Mefus! – Però en Pineau no va poder evitar que el nano s'abalancés sobre la noia amb els punys tancats. Ella va limitar-se a rebre els cops amb la mirada fixa en l'home que l'havia dut allà i que, sense saber-ho - o sabent-ho i corrent aquell risc per ella – havia condemnat als ja de per si pocs supervivents de la seva raça.
Va deixar que el nen es cansés de colpejar-la.
I quan aquest, esgotat i boig de la ràbia va llançar-se a terra amb plors, va esperar que en Pineau parlés:
– Ens amaguem al nord, a les coves que les muntanyes rocoses d'aquest planeta amaguen en aquella zona. – en Pineau va sospirar – La resta ha tornat a la ciutat i intenta reconstruir-la. Però allà és on em vaig amagar per construir les armes... i allà és on ens hem quedat. No és que s'alegrin gaire de la meva presència, ara per ara. Em culpen.
– El culpen per culpa teva, monstre de l'espai – va escopir en Mefus amb els ulls vermells de tant plorar. Ella podia reconèixer el fàstic que inspirava ara en aquell vailet.
El món va caure sobre la noia, que no obstant es va mostrar de la única manera que sabia: freda i distant.
– Anem... en Pineau necessita descansar – Era visible també per en Mefus que el seu oncle se sentia malalt i desesperat. Va voler protestar però va veure'ls allunyar-se, a la maleïda princesa saiyan, igual de tibada i arrogant que sempre, i al seu oncle ranquejant.
Llavors ella va deixar que la seva veu es sentís en el silenci de la nit.
– M'ho pagarà... en Raditz pagarà haver-me desobeït... És boig si creu que la meva paraula segueix en peu... I els altres... – va callar pensativa – T'hauran d'escoltar, Pineau. Tard o d'hora, t'hauran d'escoltar.
.
.
La Xixi i en Goku havien tingut un casament entretingut. 'Ella continuava convençuda que ell era el millor marit del món i que ella en seria la millor esposa. I fins i tot durant la seva primera aventura junts, s'havia proposat demostrar-li, fent allò que havia après que havia de fer: aprenent a portar una casa i fer-li un bon menjar'. En aquell viatge que els havia de permetre casar-se per segona vegada – ja que la primera havia estat al torneig – havien recorregut mig món buscant una manera d'apagar el foc que s'havia calat al palau del seu pare.
Finalment l'havien trobat. Havien trobat el ventall i, tot i que aquest no havia funcionat, havien apagat el foc del forn màgic. Però ho havien fet de manera que fins i tot en Goku s'havia pogut retrobar amb el seu avi just allà on s'unien els dos móns, el dels vius i els dels morts.
Després d'allò havia vingut el casament, amb els dos vestits de nuvis, i el regal de la Baba: una predicció que, finalment, no s'havia atrevit a llegir-los.
La vident s'havia mostrat sorpresa en saber que la Xixi era l'esposa del noi. 'Així que potser no era tan bona bruixa', pensava la mateixa Xixi. De totes maneres, després del foc desesperançador, la jove havia viscut, aquell dia, el dia més bonic de la seva vida.
Fos com fos, la Xixi havia passat els primers mesos de casada absolutament enamorada d'en Goku i ell s'havia deixat cuidar gairebé encantat. 'Tornava a viure allà on s'havia criat, podia caçar i pescar i també entrenava sovint'. A la Xixi que havia retrobat al 23è Torneig d'Arts Marcials mai havia semblat molestar-li aquella actitud.
Havia aprés, en mica en mica, que ella era la seva esposa i que, per tant, aquella tranquil·litat en temps de pau era allò de què li havia parlat en Krilín, encara que li havia costat molt acostumar-se a les mostres d'efusivitat pública d'ella. 'Seguia pensant en fer-se més i més fort, però menjava tot el que volia i vivia allà on havia crescut'. Era una vida plàcida.
'Ella era aquella amiga amb la què viuria fins que la mort els separés'. I l'estimava com a tal. Era la seva dona i mai s'havia fet gaires preguntes al respecte del què se suposava que era l'amor. 'Així que tot anava com havia d'anar'. Així ho veia el seu sogre, en Gyumao, que els visitava sovint i que amb el temps, a més, gaudia del petit Son Gohan.
A en Goku li havia costat un parell de mesos d'embaràs fer-se a la idea que allò que creixia al ventre de la Xixi seria el fill dels dos i que, com a pare, tindria la responsabilitat de cuidar-lo. 'Però un cop assumit, perquè la Xixi li havia explicat amb calma un parell de vegades, no havia estat tan difícil d'assimilar: el seu avi l'havia criat bé i ell pensava fer-ho així amb el seu fill'.
Sinó fos perquè la Xixi, cada vegada més preocupada amb les obligacions que se'ls tiraven al damunt i amb el futur del seu fill, no semblava estar d'acord en què criar un nen fos deixar-lo campar per allà on volgués, especialment si vivien envoltats de bosc i muntanya. En mica en mica, la Xixi semblava estar més i més desesperada. I en Son Goku no entenia perquè.
La noia, que darrerament havia optat per recollir-se el cabell, i que havia decidit que allò de les arts marcials era un mal exemple pel seu fill, es mirava com en Son Gohan movia les manetes en aquell bressol que els havia regalat el seu pare. 'Vés a saber on pararia en Goku, sempre rialler i amb aquells maleïts modals de nen perdut'. Ara que estaven casats, ella somiava en què ell busqués una feina i fossin una família normal.
El seu pare ho havia perdut gairebé tot en l'incendi, i encara que havia reconstruït el palau; ara aquest era molt més petit i modest que al principi. 'Així que no sempre podrien viure dels seus diners. En Goku hauria de replantejar-se allò de córrer perdut pel món'.
– Però ja el coneixies... – Va dir ella en veu baixa per no despertar en Son Gohan – No és clar que no... en realitat tampoc el coneixia tant... Ell era un home fort, sí. El marit que jo em mereixia, però hauria d'entendre que això de les arts marcials ja no té cap sentit.
La jove mare estava tenint tota aquella conversa amb ella mateixa. Mentre que seguia rumiant en per què no se sentia tan feliç amb aquell matrimoni com ella havia imaginat. 'Per què tot era ara molt menys romàntic que al principi, que quan havia aconseguit que ell complís la seva promesa'.
Després havia vingut el segon casament, amb tots els súbdits del seu pare. 'Fins i tot n'hi havia que l'havien victorejat, anomenant-la 'princesa'. Aquell dia s'havia sentit bonica i important'. Però, en realitat, amb el pas dels anys i l'asserenament del caràcter del seu pare, aquest havia anat perdent tot el poder que una vegada havia tingut.
Va sospirar.
Recordava el moment en què havien arribat a aquella casa, que llavors era només una antiga caseta d'estil xinès enmig de la immensa muntanya.
Ella havia esperat que en Son Goku prengués la iniciativa en allò... i ell s'havia adormit. Aquella i les tres nits següents.
Fins que la Xixi – frustrada i enfadada amb ella mateixa – havia decidit que hauria de prendre la iniciativa sinó volia seguir així de per vida.
– Saps, Goku? – Li havia dit mentre li servia el sopar d'aquell vespre d'estiu – Hauríem de començar a pensar en ser una parella del tot... Bé, ja m'entens...
– Com? – La pregunta desconcertada d'ell havia fet que tingués ganes de marxar plorant a casa del seu pare. 'Però ella mai es rendiria'.
Va tancar els ulls i va actuar. 'Així de simple'. Va besar-lo i encara que ell va intentar apartar-la, la Xixi va insistir.
– Així... així serem marit i muller de debò i per sempre. – En Goku s'havia deixat portar uns moments, però quan ja havia cregut que ho tenia tot fet, havia hagut de reemprendre el petó.
– Què fas? T'has tornat boja o què? – el noi se sentia perdut i no entenia ben bé que estava passant – Per què... per què em toques aquí? Xixi... què fas?
– No t'agrada? – va demanar esperançada. Sí ell hagués dit que no, en aquell moment hagués pogut matar-lo o matar-se a ella, per estúpida. 'S'havia casat amb un nen de 19 anys'.
– Bé, sí... – El noi va intentar centrar-se en saber ben bé que sentia – sí... és... és... agradable... Crec... ai...
La Xixi del present va ruboritzar-se en pensar en com havien anat les coses. 'Encara que, en realitat, en Goku tampoc havia canviat tant... el seu marit continuava preferint perdre's per la muntanya i entrenar'.
Quan la seva mare li explicava aquelles històries sobre prínceps blaus i com hauria de ser el noi dels seus somnis, la Xixi mai hauria pensat que seria ella qui portés la iniciativa en aquella relació en què ella tenia assumit que seria l'esposa ideal, tal i com li havien ensenyat en la infància.
'De fet s'havia escandalitzat bastant quan en Goku, un dia enmig del dinar, li havia explicat que la seva amiga Bulma corria perduda pel món amb 16 anys'. O quan ell havia comentat que, segons creia, ella continuava vivint amb en Iamxa... sense estar-ne casada.
'Les històries d'herois que li explicava la seva difunta mare sempre acabaven amb els protagonistes casats. I així era com havia de ser'. De poques coses estava tan convençuda la Xixi. Bé, de què el seu fill seria un gran científic, també. 'No en tenia cap dubte'.
Al cap i a la fi ella havia entrenat bona part de la seva joventut amb un únic objectiu: retrobar-se aquell amor de la infància. 'Ningú se'n reia d'ella, i en Goku ja llavors li havia promès matrimoni'.
Però ara tot era difícil. 'Plàcid però prou complicat com perquè es preguntés si en Son Goku canviaria algun dia'.
En Son Gohan va plorar. El nen que s'havia quedat dormit moments abans, ara semblava estar inquiet.
– Bé, rei. Almenys el pare sempre estarà amb nosaltres. Per molt que entreni, ell sempre torna a casa a l'hora de sopar.
I la Xixi va somriure, contenta amb aquella idea.
.
.
La Nasu va aixecar-se del vell i peculiar sofà on era. En aparença aquell desgastat moble s'assemblava als senyorials seients del seu antic palau.
Havien passat els anys. Quasi tres anys i mig des de que en Raditz havia arrasat part de la poca població d'aquell planeta, i en Pineau cada vegada estava més i més apagat.
En Mefus havia insistit a en Pineau. Desitjava que el seu oncle es decidís a tornar a la ciutat. 'No volia viure en aquell aïllament i cada vegada odiava més la culpable de tot allò'.
– Hauries de fer-li cas, Pineau – Va gosar dir ella una matinada, mentre l'home mirava les estrelles des de l'entrada de la cova. – Puc espavilar-me sola. De fet ho faig. Les vegades que en els darrers mesos he sortit a entrenar, m'he espavilat prou bé sense una mainadera. Puc viure aquí tota sola... i tu podries tornar a la ciutat amb en Mefus.
Davant el silenci de l'home, ella va insistir:
– Per què et penses que no han aparegut encara a presentar-me batalla? – va deixar escapar l'aire amb cansament – No s'atreveixen a fer-ho, perquè saben que seria la seva fi. Vam amagar la nau, ni tan sols saben si som o no en aquest planeta. Podries tornar-hi i dir-los-hi que me n'he anat i que mai res, que tingui a veure amb mi, els molestarà.
L'home va girar-se. La noia parlava amb un to de desinterès que, no obstant, deixava entreveure que estava preocupada per ells.
– Hauríem d'haver marxat...
– No, hauria d'haver marxat jo, Pineau. – va posar-se davant d'ell, amb pas ràpid – De fet encara puc fer-ho, saps?
– No, no deixaré que te'n vagis sense nosaltres. – va agafar-la del braç.
– Doncs tens un problema Pineau. Perquè fa ja mesos que hauria d'haver anat a trobar en Vegeta... – va decidir expressar tots els seus pensaments en veu alta – Sinó ho he fet, no és per deixar-vos (o no) sols. Sinó perquè l'idiota d'en Raditz podria tornar en la meva absència... i et juro que quan torni, se'n recordarà de mi.
– Nasu...
– T'ho creguis o no, Pineau. No deixaré que mori ni un tsufur més per la meva causa. – La veu de la noia era tan diferent a la de sempre, que l'home va comprendre que a la fi parlava amb la princesa saiyan de debò, sense caretes ni orgull. – I segons va deixar dit, aquell imbècil apareixerà aviat. Ja hauria de ser aquí, perquè pogués pagar-ho. Ningú desafia a la princesa saiyajin, Pineau. Ningú.
'Ni el fill d'en Bardock', va pensar per si mateixa.
'Si hagués anat a trobar-lo abans, només hagués aconseguit que en Vegeta acabés involucrat en allò, i no podria enfrontar-se al seu germà'. Només esperava que en Raditz no parlés abans d'aparèixer allà. 'Si ho feia, tot estava perdut'.
'Com li explicaria a en Vegeta que s'havia rebaixat a ser allò? Una jove amb robes tsufurs...'
.
.
En Raditz va curar-se la maleïda ferida del front, després d'aquella missió suïcida a la que els havia empès en Freezer. Per sort els tres continuaven vius. Encara que a ell només li importés la seva pròpia vida, dependre de l'arrogant príncep era menys molest que fer-ho del tirà.
Havien passat tres anys ràpidament. És clar. Rebent i executant ordres. 'Com uns simples mercenaris'.
Mai havia tingut intenció d'explicar-li res d'aquella ja vella trobada a en Vegeta. 'Podia imaginar que amb en Vegeta de part de la Nasu, ella mai compliria cap promesa'. I el príncep, podia matar-lo pel sol fet d'haver-ho tan sols insinuat.
'Era veritat que ell l'havia rebutjat i desterrat'. Però també ho era que cap membre de l'exèrcit d'en Freezer sabia que ella era viva. 'I allò havia de ser a la força part d'un pla d'en Vegeta'.
Havia pres la precaució de mantenir allunyat el detector d'energia quan s'havia trobat amb ella i també quan havia manat buscar-la per fer-li aquell advertiment: que ell no oblidaria el seu tracte.
Quan l'havia vist, les seves robes no li havien passat desapercebudes. 'Anava vestida com l'esclau amb qui havia marxat'. I no ho havia comprovat personalment, però estava segur que aquella nau en la què havia entrat d'amagat, tenia prou elements tsufurs com per no estar gaire equivocat: ella convivia amb aquells éssers fastigosos.
'Hauria de donar-li moltes explicacions, sinó volia quedar en evidència davant el seu germà'. I pel que havia vist, ella no tenia cap intenció d'explicar-ho tot al jove príncep.
Si no estava molt equivocat, ella deuria esperar que tornés. 'La destrucció dels soldats d'en Freezer deuria haver deixat prou petjada allà, com perquè ella preferís esperar-lo abans que arriscar-se a buscar-lo en el mateix moment que ell decidís fer el pas contrari'.
Va deixar escapar una riallada. 'Així que la princesa tenia certs afectes en aquell tros de planeta...'. Pel que semblava en Vegeta – deixant-la enmig de l'univers – també li havia pres tota la dignitat saiyan que de petita pogués tindre.
.
– Raditz – La veu d'en Vegeta va interrompre'l.
– Sí, senyor – va fer la reverència de rigor. 'Fastiguejat interiorment per haver de fer-la una i altra vegada'.
– He estat pensant en allò que vam parlar. Ja saps, el teu germà Kakarot. – El príncep va mirar-lo amb autoritat – No creus que ha arribat l'hora de buscar-lo i que se'ns uneixi?
'Aquell devia ser un altre pla tan estúpid com el que ella li havia deixat entreveure per vèncer en Freezer. No ho aconseguirien ni un milió d'anys, però no s'hi podia negar'.
– És clar, Vegeta... Senyor. Quan vol que surti cap allà? – Abans pensava fer una petita visita. 'Quan tornés, el seu germà els ajudaria sí, però en Vegeta li deuria respecte'.
– Demà mateix. Segons els meus càlculs trigaràs un any. O potser, fins i tot, més. – En Nappa es mirava la conversa pensatiu. 'No sabia exactament perquè en Vegeta volia ara el màxim de saiyans possibles a les seves ordres, però temia començar una batalla suïcida en el si de l'imperi de la família Cold'.
'El que tampoc acabava d'entendre en Nappa, era per quin motiu, el príncep decidia buscar un soldat de baixa categoria, i en canvi, feia més de vint anys que no mencionava – ni per a bé ni per a mal – la seva pròpia germana.
Tot i que la versió oficial fos que buscaven en Kakarot perquè els ajudés a conquerir un nou planeta, coneixent que el germà petit d'en Raditz havia tingut ben poca força al nàixer, allò no tenia ni cap ni peus; sinó era que en Vegeta pensava entrenar-lo ell mateixa, en l'intent de crear un exèrcit propi de resistència. 'Un petit esquadró, almenys'
– D'acord, senyor – En Raditz, per la seva banda, emprendria aquell viatge convençut que es guanyaria el respecte del príncep a la tornada. 'Gràcies a la princesa que ara jugava a anar vestida de tsufur'.