Capítol 8. La innocència que perdríem
En Vegeta era en un d'aquells banquets ostentosos que agradaven a en Freezer. 'Abans d'entrar allà ja havia hagut d'encarar-se a dos dels desagradables sequaços del governador'. Odiava tot aquell vassallatge al que estava condemnat. Odiava en Zarbon, a en Dodoria, a les forces Ginyu, i a tots aquells idiotes que gosaven enfrontar-s'hi i intentar humiliar-lo només perquè, en aquell moment, sabien que no podia enfrontar-s'hi. 'Trobaria la manera de vèncer el tirà, però encara no era suficientment poderós'.
Allò feia que el dominés una odiosa frustració que habituava a descarregar contra en Nappa i en Raditz. 'La seva era una gran raça, i en canvi només s'havien salvat aquell parell d'idiotes'.
Aquell parell d'idiotes i ella, és clar. Es preguntava, tot i que evitava fins i tot pensar-hi, on dimonis hauria acabat ella.
I sempre que ho feia, somreia burleta. 'Aquella estúpida arrogant i consentida s'hauria espavilat a la perfecció'. Per alguna cosa era filla del rei Vegeta. 'No era cap estúpida desvalguda que no pogués enfrontar-se sola al que fos'.
És clar que sí l'havia deixat allà era perquè 'ell no era la mainadera de ningú'. O això es repetia. 'No necessitava que en Freezer tingués el luxe de disposar dels dos prínceps al seu maleït criteri'. El tirà no tindria aquella satisfacció.
– I bé Vegeta, em pregunto com us ha anat al darrer planeta... – va dir la veu suau i tendenciosa d'en Freezer.
El príncep va forçar el somriure.
– Perfectament... – Va mirar-se el tirà una vegada més, i va afegir: - Per la propera missió, tindrem més problemes. Però ho tinc tot sota control.
– Perfecte... perfecte – va unir les seves pròpies mans en símbol de satisfacció – És una gran satisfacció tenir-te amb nosaltres, Vegeta. Al meu servei...
Ell no va respondre, orgullós com era. 'Odiava aquell monstre'.
– És clar que seria molt més satisfactori si s'hagués salvat també la seva germaneta – Era la veu d'en Dodoria que el mirava amb un somriure sorneguer – És una pena que siguis l'únic membre viu de la teva reial família. Has resultat ser un súbdit valuós per en Freezer.
'No, ell no era el súbdit de ningú'. Va aixecar-se rabiós i amb els punys tancats, disposat a enfrontar-se a en Dodoria allà mateix.
La veu d'en Freezer va tornar-lo a la realitat:
– No muntaràs ara un escàndol, no, Vegeta? – la riallada encara va enrabiar-lo més – No m'agradaria haver de recordar-te qui mana aquí... i, per tant, qui és l'únic que pot impartir disciplina. En Dodoria només feia palesa una realitat: Ets un gran súbdit per a mi.
La veu del governador era fastigosament suau i modulada.
El príncep no va poder més i va abandonar la taula sense dirigir una sola paraula a ningú. 'Ho pagaria. Algun dia en Freezer pagaria tot allò'.
.
.
– Ho hauria d'haver pensat abans – va lamentar la Nasu, amb el cap posat en aquella trobada confosa amb en Raditz de temps ençà. – Podria haver-lo eliminat, o haver-ho intentant… fins i tot hagués estat més raonable buscar llavors el meu germà i no mencionar-los mai que vosaltres existíeu.
En Pineau va mirar-la amb comprensió. Ella es culpava de tot allò que havia passat a aquella colònia de tsufurs amb la què havien conviscut molts anys. 'Però en realitat, ella no en tenia la culpa. Sí, havia actuat per instint. Havia promès absurdament aquell retrobament a en Raditz només perquè així ell callaria i no explicaria aquella trobada a en Vegeta, però en realitat, ara la Nasu es preguntava si no ho havia complicat encara més tot: Al cap i a la fi, ella havia estat sempre preparada pel retrobament fraternal amb el príncep de la seva raça, amb el germà que havia perdut. Només una por de darrera hora – pel món que ella coneixia ara – havia fet que no donés aquell pas llavors'.
Si en Raditz donava l'alerta, ells tenien mitjans per trobar-la. 'Prou ho havia demostrat ell després'.
– En realitat vas mirar de protegir-nos, Nasu.
– No va servir de res. I trobar-me amb en Vegeta no hagués significat explicar-li on éreu. No haguessin tingut motius per irrompre aquí. – va sospirar.
L'home va somriure comprensiu.
– Però tu sabies que no era el moment. I tampoc ho volies – Ella va voler protestar, però ell va continuar – Saps que portaves temps preparant-te per aquest moment, física i psicològicament. T'havies d'entrenar, com has fet tot aquest temps; però també havies de descobrir qui eres i en què t'havies convertit. Sense aquella malaurada trobada amb en Raditz, mai ho haguessis sabut. Mai n'hauries estat tan segura com ara.
– I qui sóc? – va preguntar amb sinceritat. No estava tan segura de saber-ho com l'home que l'havia criat.
– Una jove fantàstica, filla. Digne princesa de qualsevol poble d'aquest univers. No ho oblidis mai. Ells serien estúpids si neguessin que duus el teu llinatge impregnat en cada espurna del teu ser.
Ella gairebé va riure amb burla, després de mirar-lo llargament.
– Parles com un boig xerrameca que no sap el que diu – va somriure amb amabilitat malgrat tot – Tanta paraula buida per a res. El cert és que al meu poble no érem tous i bondadosos, i tu em veus ara així: com algú a qui goses anomenar filla. Si fos digne del meu poble, jo…
Ell va voler aturar aquell raonament, però també ho va fer perquè no volia sentir-li dir aquelles punyents paraules.
– El poble dels guerrers de l'espai ha causat molt dolor a l'univers, però tu ho saps bé: ja ha pagat llargament pels seus crims. – va mirar com ella es deixava caure contra una paret amb resignació – Qui ho sap… potser algun dia, gent com tu, demostrarà, també a la memòria de la raça, que tots estàvem equivocats.
– Esperes massa de mi… si aconseguís la meva revenja… si pogués ser allà quan en Vegeta li passi la mà per la cara al llangardaix d'en Freezer, no passaria altra cosa que el que ja t'he dit: ell governaria l'univers. I tindria el meu suport, i no pensaries que sóc la noia agradable que tant prediques ara, Pineau.
I de sobte tot va moure's al seu voltant. El que semblava un terratrèmol va obligar-los a aguantar-se a les parets, i van sentir-se crits a l'exterior just després.
En Mefus arribava acompanyat de més homes.
– Ens vénen a demanar ajuda. Tornen a haver-hi problemes a ciutat – va fer un cop d'ull a la noia que era darrera d'en Pineau – És un guerrer de l'espai.
.
En Raditz es dirigia a la Terra. Però abans pensava aclarir tota aquella situació amb ella.
Quan tornés davant d'en Vegeta no ho faria només amb el seu germà. Tan sols si era ella qui l'acompanyava, podia aspirar a demanar una recompensa prou sucosa al seu príncep. 'Ella no era lletja, és clar'. Però res d'allò tenia a veure ja amb l'atractiu de la princesa. 'Era més aviat una qüestió d'orgull: en Raditz no volia ser tota la vida el mateix guerrer de classe baixa a qui en Vegeta i en Nappa menystenien amb total llibertat'.
.
La noia va adonar-se que havia arribat el moment. No permetria que en Raditz acabés la feina que els sequaços d'en Freezer havien començat anys abans. Va fer-se una cua maldestre amb una espècie de goma que duia al canell, era una mena de braçalet que una vegada li havia regalat en Pineau.
– Jo me n'encarrego – L'home que havia acompanyat en Mefus fins allà va mirar-la, però no va dir res. Va reconèixer-la a l'instant, tot i que era més adulta que el darrer cop en què s'havien vist i va pensar amb odi que ella era un d'aquells monstres.
No obstant, ella va ignorar les protestes d'en Pineau i la mirada també sarcàstica d'en Mefus, i va sortir volant en direcció a la ciutat.
En Raditz estava equivocat si es pensava que allò li seria fàcil.
.
El fill gran d'en Bardock va destruir un parell d'edificis abans d'adonar-se perfectament de què anava tot allò. 'No havia estat equivocat'. Allò era exactament el que ell s'havia imaginat: un detestable niu de tsufurs.
Va disposar-se a dirigir un nou atac a la ciutat, però no va arribar-lo a llançar.
– Què et penses que fas? – El to de la Nasu no era condescendent, però sí burleta.
– Tenim un tracte. – La veu d'ell no va mostrar cap sorpresa.
– El tracte no passa per acabar amb tot al teu pas fins a trobar-me, Raditz. Sento dir-t'ho –. La noia va palpar-se la butxaca. Havia tingut la potser absurda idea d'agafar l'antic detector d'en Bardock, abans de sortir d'aquella cova que ara anomenava casa.
'Sense aquell estri, no podria saber quina era l'energia exacte del saiyajin que, en breu, convertiria en rival'. Era la seva primera lluita de debò.
Hi havia un risc real.
Va ser la primera en dirigir al contrincant un raig d'energia. Ell va evitar-la amb aire sorneguer.
– M'ho posaràs difícil, eh?
Hi havia, però, un rastre de serietat al seu rostre. El detector li ho deia clar. 'A ell que sí el duia posat'. Ella tenia una energia poc considerable. Si es tenia en compte, és clar, que era filla i germana de qui era. Però, en canvi, el superava lleugerament.
– M'has obligat fins i tot a utilitzar un nou detector. Volia fer-te un favor i que en Vegeta no sabés encara res de tu.
Ella no va creure-se'l en absolut.
– No ho fas per mi. Si has deixat a la nau el detector que et connecta a ells és només perquè et convé. – I un nou raig va esclatar prop d'on era en Raditz. Aquest cop ella havia fet que ell trontollés i es tirés enrere amb sorpresa.
'Atacar-la era un error'. I en Raditz no era dels que es ventava de cometre tonteries.
– Tinguem la festa en pau, princesa – va suavitzar la veu – Els dos sabem que he complert la meva part del tracte. En Nappa i en Vegeta sí haguessin destruït del tot aquest planeta. Res a veure amb el que fessin aquell parell.
– No es tracta d'això, Raditz – va reaccionar ella – Però no et pensaràs pas que em rebaixaré a les teves condicions només perquè hagis complert la teva paraula? Qui et penses que sóc?
– Una puteta tsufur – Ho havia murmurat. Ni tan sols era conscient d'haver-ho dit en veu alta, però en Raditz (abans i tot de reaccionar) ja havia rebut un fort cop de puny a l'estomac.
– Almenys ara no fingeixes – Ella va evitar els cops d'ell, que ara sí contraatacava boig de la ràbia.
– Com t'atreveixes? – Amb prou feines havia recuperat la veu. Ell no era cap inútil inservible, i ara se sentia humiliat davant d'ella. Era una fèmina.
Sí, és clar, ella també era la princesa saiyajin.
Però encara que al seu planeta no hi havia grans diferències entre gèneres, havia crescut a l'imperi d'en Freezer on tot eren soldats; i on sí que la figura femenina estava guardada al paper de simple espectadora. 'Havia assumit aquella com una nova veritat en la seva vida, però ella no venia d'aquell imperi, venia directament del seu passat. O almenys ho semblava'.
Amb agilitat ella va remoure la butxaca de la seva faldilla i va posar-se el detector d'en Bardock. 'Havia de saber ben bé amb què s'enfrontava'.
1.200 unitats. No sabia quantes en devia tenir ella hores d'ara, però sí que de petita no havia estat lluny d'aquesta xifra. 'Encara que hagués entrenat poc i malament, per poc que hagués millorat, no li havia de ser difícil vèncer-lo'.
Va seguir lluitant-hi. Cop aquí, cop allà; mentre en Raditz es defensava també amb cops i rajos d'energia. Lluitaven pels aires i ja feia estona que havia començat a escoltar veus arran de terra.
'Tenien espectadors i no era difícil saber que es tractava d'un grup de curiosos tsufurs'.
Anava a colpejar-lo amb decisió, quan en Raditz va dir allò contra tot pronòstic:
– Pensava que a tu també t'interessaria trobar el meu germà. Seríem cinc, Nasu. Cinc saiyajins que junts podrien fer qualsevol cosa.
Ella va parar i va mirar-lo un moment. En Raditz va aixecar els braços en senyal de pausa.
– En tens les coordenades?
– Estàs disposada a venir amb mi?
Va mirar-lo, traient-se el cabell de la cara. S'havia ensangonat el rostre.
– No em pots obligar a adquirir cap mena d'implicació amb tu. Sé el que et vaig dir i no ho penso complir – Va somriure amb aire derrotat. 'Havia actuat com una cria perduda i impulsiva, quan havia permès que en Raditz en tragués aquella mena d'acord'.
– És una oferta, princesa. – va respondre segur, amb mitja reverència – Puc demostrar-te que sóc digne. O és que aspires a aparellar-te amb un tsufur?
En veure-li la cara, en Raditz va saber que ella entenia el que ell estava dient.
– Dubto que en Vegeta sigui una opció i bé, en Nappa... Em permeto recordar-te l'amic Nappa...
– No necessito que em recordis ningú. El tinc molt present, gràcies. – va dir.
– Així, per tant, no tindràs cap mena de problema en venir amb mi. Si li plantegem així, en Vegeta ho entendrà. – va riure.
Però ella tenia una nova idea.
– Tens raó. Podria ben ser que acabés pensant que ets una opció.
– Una opció? – va preguntar amb burla – La única opció , princesa.
– Qui t'ha dit que necessito cap mena de parella? – ella actuava desafiant i amb aire segur.
– Si volem recuperar la nostra raça, ja deus saber, que ets la única guerrera que ens queda. – va aterrar, sabent-se guanyador de la conversa si anava per aquell camí – Seria un honor a la teva raça. Al principi el teu germà em rebutjaria, potser sí – va dir llegint-li quasi els pensaments quan la noia ja tocava de peus a terra i deixava l'aire – Però si hi ha una cosa que valora el príncep és aquesta raça que ara s'extingeix amb pressa.
El saiyajin va mirar desafiant el petit grup de gent que se'ls mirava arran de terra. Anava a dirigir-los un atac, quan ella va interposar-s'hi.
– Si ho fem, estimat Raditz. Ho farem a la meva manera.
Ell va mirar-la victoriós. Va esperar que ella parlés.
– Aniràs a la terra, i tornaràs aquí amb el teu germà. Els tres ens disposarem llavors a buscar en Vegeta.
– Destruint-ho tot al nostre pas – va interrompre-la.
Ella ni va pensar-s'ho. Era la única solució. 'Ja buscarien alternatives'. Si volien salvar-se els tsufurs haurien de canviar de planeta, però així tots plegats guanyaven temps.
– Primer hauràs de tornar amb en Kakarot. Després, això – va fer un signe cap al planeta on es trobaven – visitar en Vegeta... – va riure falsament – i l'univers.
'Quan ell tornés, els tsufurs ja no hi serien; i ella buscaria una manera creïble perquè semblés, que o bé els havia eliminat, o bé havien fugit sense que ella sabés on'.
Si aconseguien escapar, poc importava que en Raditz fos conscient de la veritat. 'Tant li era que ell sabés que ella ho havia permès. Els esperaven missions molt més important allà on per fi es trobaria amb en Vegeta'.
.
– Suposo que saps que penso tornar? – L'aire cregut d'ell el feia insuportable als seus ulls. Era tan sols un guerrer de classe baixa, i actuava com si tingués en ella alguna mena de poder.
– Ets només una opció, Raditz. Recorda-ho. – Va dirigir-li una mirada altiva.
– Semblaves impressionada en el nostre últim comiat – El to d'en Raditz no havia canviat, però ella va tirar-se enrere amb rebuig. 'Li estava parlant d'aquell petó que havia segellat un tracte fet amb voluntat de ser incomplert'. Ho recordava i no, no li havia causat cap mena d'impressió.
– No t'enganyis.
Ell va llançar-li el detector que fins llavors havia dut amb ell.
– Deixa ja aquesta antigalla de meu pare. Si ho arregles bé, sabràs exactament en quin moment has d'estar preparada – La Nasu va revisar l'aparell amb desconfiança. – Au, va. Només vull evitar perdre el temps. Quan estigui de tornada amb el meu germà, em comunicaré amb tu.
Aquest cop ella va somriure de debò. 'No, és clar, en Raditz no era l'única opció'.
.
.
En Raditz se sentia triomfant. Temps enrere havia pensat que la seva situació al grup canviaria si trobava a en Kakarot. Per això li havia proposat allò a en Vegeta. 'Perquè amb en Vegeta i en Nappa, ell era només un soldat de poc rang. Però si hi havia en Kakarot, tindria certa ascendència'.
Però ara allò tampoc importava. 'Perquè aconseguiria que ella l'ajudés a aconseguir el lloc que en veritat es mereixia'. De totes maneres tampoc sabia del cert si en Kakarot continuaria viu i en aquell planeta.
Tot allò era massa estrany. 'Per què havia trigat tots aquells anys a donar senyals de vida? Per què no sabien res d'ell ni d'aquell planeta que se suposava ja devia trobar-se inert i sense habitants?'.
Amb aquest pensament al cap, en Raditz va submergir-se en un somni que duraria encara unes quantes setmanes i que, amb una mica de sort, li permetria canviar per sempre el seu lloc al grup. Les càpsules dels saiyans tenien un perfecte sistema d'hibernació.
Tot i això cap d'ells, ni en Vegeta des del lloc en què ara es trobava, a les ordres d'en Freezer; ni la Nasu, que continuava mirant-se amb desconfiança el detector que en Raditz li havia cedit, podien imaginar el que de veritat es trobaria el fill gran d'en Bardock a la Terra... i la forma definitiva en què allò els afectaria a tots.
.
La càpsula d'en Raditz va entrar al sistema solar després d'un viatge que, finalment, havia estat més llarg del que ell mateix s'esperava. La calor del sol i la llum que aquest desprenia en molts dels planetes de la zona va provocar que en Raditz despertés abans d'hora. Ell que no havia esperat que aquell trajecte trigués tant, va despertar-se bastant atordit, però aviat va aconseguir recordar on era i perquè havia viatjat fins allà.
Va revisar, entumit com estava, els controls de la nau.
– He estat setmanes i setmanes a arribar – va murmurar amb veu ronca. Va fixar-se llavors en el petit planeta que apareixia davant seu. Era blau i tenia aquell aire tranquil dels planetes que ells encara no havien visitat. A simple vista, ja en l'atmosfera, es veien els diversos continents; i a mesura que s'apropava a terra el color verd de múltiples tonalitats guanyava terreny al marró, encara que hi seguia predominant el blau marí dels oceans.
Hi havia núvols i molta aigua. 'Allò devia ser el planeta Terra'. Però no hi havia ni rastre de la destrucció que l'arribada del seu germà hauria d'haver causat ja els darrers vint anys.
Fins i tot semblava haver-hi vida. Allà baix als camps de conreu en què semblava que inevitablement anava a aterrar.
La seva arribada va causar un enorme cràter, i ell va disposar-se a sortir de la nau sense problemes. Gairebé no semblava haver-hi gravetat.
Va sortir del cràter i va volar uns pocs metres. 'Hi havia vida'. Un home baix i grassonet el desafiava amb una arma estúpida.
L'home, un afable granger de la zona, retrocedia ara davant en Raditz. Aquell alienígena d'aspecte humà i gairebé dos metres d'alçada que semblava divertir-se a costa seva. I que també el mirava amb menyspreu. Duia un estrany aparell al rostre i semblava, de sobte, disgustat.
– ... els habitants d'aquest planeta segueixen vius – Va dir. – I, així doncs, què se n'ha fet del meu germà? – va preguntar astorat, fent que el granger s'adonés que res de bo podia passar-li a partir d'aquell moment.
– Enrere – va exclamar el granger amb por, però sense mostrar ni una mínima part del terror que sentia – Com t'acostis més a mi, disparo! – va amenaçar-lo.
Només era un home amb una força de combat de cinc unitats. No hi havia cap mena de perill. L'home va disparar en veure que l'alienígena, o el que realment fos aquell home alt i fort, no retrocedia. Però no va poder-hi fer res.
Un truc com aquell. Una arma tan simple com la d'aquell humà no podia afectar-lo de cap manera. En Raditz va subjectar la bala amb la mà, just un instant, abans de tornar-la.
Va matar-lo amb aquell sol gest. El vehicle – o el que realment fos allò que l'home havia utilitzat per apropar-se al cràter – va destrossar-se en rebre l'impacte del cos ja sense vida del granger.
A la zona hi havia unes estranyes aus de color rosa. En Raditz no havia vist mai res semblant. 'Tot indicava que aquell era un món ric en les seves diferents formes de vida'. Ho era quan hi havien enviat en Kakarot. Ara bé, era un misteri perquè continuava sent-ho en aquell moment.
'A què s'havia dedicat en Kakarot tot aquell temps?'.
No va tenir temps de pensar-ho gaire. Una nova força, aquesta vegada molt superior a la del granger, havia fet que el seu detector l'avisés. Eren, no obstant, 320 unitats. 'Res que pogués alarmar-lo. Per bé que es podia tractar, ara sí, del seu germà'.
Va sobrevolar una ciutat habitada i aquella sensació d'estranyesa no va fer més que anar en augment. 'En Vegeta es disgustaria si el seu germà havia fallat'. No era aquella l'arribada triomfal que volia en el moment en què aparegués davant el príncep amb la Nasu com a convidada sorpresa.
Seria vergonyós si finalment descobria que el seu germà havia trobat la mort en aquell estúpidament pacífic planeta.
Va aterrar ja conscient que el seu germà no havia complert la missió. I si no era perquè en Kakarot havia mort, no podia entendre què dimoni havia passat.
Però la força que havia detectat no provenia d'un saiyan, ni tan sols d'un humà amb una força per sobre de les seves possibilitats.
Un ésser, en certa forma també humanoide, de color verd i d'aspecte malhumorat, va girar-se sorprès.
Va callar una exclamació de sorpresa amb la vista posada al cel. 'No podia ser en Son Goku'. Havien passat ja cinc anys des de què s'hi havia enfrontat, i des de llavors havia dut una vida d'entrenament solitari. 'Enfrontat a la seva pròpia identitat. Perquè era no només el fill, sinó la reencarnació de Satanàs Cor Petit, i com a tal havia nascut ja amb unes obligacions per complir'.
La força del desconegut va inquietar en Cor Petit, però l'home que es situava davant seu no semblava apreciar aquell detall. 'O potser és que ja estava molt acostumat a despertar aquell sentiment a aquells que gosaven creuar-se amb un guerrer com ell'.
En moments com aquells, en Raditz podia ser qui tingués de part seva el poder. 'Sense el Vegeta ni en Nappa a prop, aquell sentiment de superioritat era tot per a ell'. No obstant, va sentir cert desencís. Aquell no era en Kakarot.
En Cor Petit va entendre que l'home no el buscava a ell, però el seu orgull, l'ego de qui es creia el Rei dels Dimonis, no li permetia deixar marxar aquell estranger sense passar-hi comptes. 'A ell ningú l'ignorava d'aquella manera, com si no fos absolutament res'.
- ¿Qui ets? ¿Què hi has vingut a fer aquí? - Va exigir amb autoritat. No va ser fins aquell instant que en Raditz va donar-se per al·ludit.
– Res que t'incumbeixi – va respondre amb certa tranquil·litat, però força molest perquè aquell ésser de pell verda amb estranyes robes blanques, s'atrevia a dirigir-se a ell com si fos un dels seus superiors.
- Llavors, què estàs fent aquí? ¿Per ventura vols morir? – Va afegir immediatament aquell que, com el seu pare, continuava sent la meitat obscura d'en Totpoderós.
El guerrer de l'espai va mirar-se'l amb resignació. 'Sí, semblava fort, però no suficientment'. No era un rival prou potent per ell, i no va tenir cap mirament en dir-li-ho. Aquella situació l'avorria. En part perquè començava a urgir-li descobrir perquè aquell planeta continuava ple d'éssers molestos com aquell.
– No saps qui sóc? – La pregunta era furiosa. Ell era el Rei dels Dimonis i aquell tipus amb cabellera el tractava com si fos menys que un cuc.
El saiyajin va fer-li la pregunta que en Cor Petit esperava, però no va semblar sentir-se'n prou atemorit. 'A ell no li importava qui fos aquella bestiola verda'.
– Creus de debò que m'importa qui ets?
Hores d'ara en Cor Petit ja sabia que aquell no era un adversari fàcil ni tan sols assequible, però no pensava quedar-se de braços plegats. Va disparar-li un atac daurat, que l'home ni tan sols va molestar-se a esquivar.
Només havia aixecat pols, com l'home alt i de cabells llargs, ja s'havia preocupat per aclarir. El menyspreu era patent al rostre d'en Raditz que no va dubtar en anunciar-li que aquell de llavors era el seu torn.
Acabaria ràpidament amb aquell individu.
No va tenir temps. Un nou poder va mostrar-se al seu detector, deixant el Cor Petit – que per un moment havia notat la incommensurable força de l'enemic – enrere.
.
Aquella vegada no podia haver-hi cap error. 'Havia de ser en Kakarot'.
De camí cap a on havia notat aquella energia, encara va veure més poblacions en peu. I com tot semblava estar estranyament en pau.
Les diferents regions del planeta feien que, en viatjar a través d'ell, el clima o la posició del sol pogués canviar; però no va arribar a travessar cap zona en què hi hagués un mínim rastre de batalla o desolació.
Va preguntar-se si els càlculs que s'havien fet, tants i tants anys abans, al planeta Vegeta eren erronis. 'Hi havia prou resistència en aquell planeta com perquè aquell nadó que era en Kakarot llavors no hagués pogut complir amb èxit la seva programació inicial?'.
Tot semblava indicar ara que el seu germà era viu, però que, en canvi, havia fracassat.
Va apropar-se amb rapidesa a la font d'aquella energia que detectava el seu aparell.
- Què ha passat, Kakarot? Has oblidat el teu orgull saiyajin? Què has fet tot aquest temps? Kakarot! - Va cridar per si mateix mentre s'apropava mar enllà. 'No entenia res'.
En Goku només va ser a temps de detectar una enorme força que s'hi apropava.
El seu fill l'havia acompanyat a visitar en Follet Tortuga i la resta de la colla. No els havia vist en anys i, per tots, havia estat una autèntica sorpresa que hi anés acompanyat d'en Son Gohan, aquell nen que fins llavors encara no coneixien i que s'assemblava al seu pare; tot i que, en aquest cas, els cabells encrespats feien que a l'infant – de caràcter pacífic i protegit en excés per la seva mare - se li formés una petita cabellera de color negre.
La trobada va ser estranya pels dos germans.
– T'he reconegut a l'instant, Kakarot. – Va començar en Raditz davant la sorpresa de tots. Fins i tot en Goku semblava espantat – No has canviat gens ... – va mirar-se'l bé, i va deixar anar allò amb familiaritat: –Saps? Ets ben igual que el pare -.
.
.
La Nasu era al capdamunt d'una muntanya ventosa del planeta on havia crescut. El Nou Món, l'anomenaven ara els tsufurs que hi vivien. Era un nom que havien adoptat no feia gaire i que seguia sent cruelment irònic. 'En aquell nou món, uns estranys soldats a les ordres d'un saiyajin havien mort anys enrere un bon grapat de vides tsufurs. De nou'.
I tot així, després de la marxa d'en Raditz. Aquells tsufurs que ho havien contemplat tot, havien decidit apropar-se a ella i mirar-se-la d'una manera diferent.
– Gràcies – Havia pronunciat l'home que ja havia vist al costat d'en Mefus la mateixa tarda. Però ella ni tan sols havia respost – Hem vist que ens has defensat. I creiem el Pineau quan ens explica tot el que t'has preparat per aquest moment.
– Si les coses no milloren haureu d'abandonar aquest planeta igualment – Havia respost fredament – Ell tornarà i jo ja no podré fer res per vosaltres.
– És increïble que una saiyajin, la filla del seu monarca per més inri, actuï així – Una altra veu va interrompre el moment. Era una dona que, per l'aspecte, semblava haver envellit prematurament – Molts de nosaltres hem nascut i crescut ja aquí. I tu ets part d'això.
– I per això sento fàstic de mi mateixa – Havia acabat dient derrotada. Era veritat que no els volia mal. 'Que estava disposada a arriscar-se per no causar-los més desgràcies'. Però ho feia per en Pineau. I perquè una part d'ella havia començat a diferenciar entre allò que era correcte i allò que no ho era.
'Però això no treia que ells fossin tsufurs, la raça més odiada pel seu poble. Aquells que els havien tractat com homes de caverna durant tants i tants anys. Li ho havia explicat el seu pare, quasi com si parlés d'una llegenda de segles enrere, i ella no tenia cap motiu per no creure'l'. Seguia sentint que allò seria una gran decepció per l'home que tant respectava, pel pare que li havia transmès tot aquell orgull guerrer que encara corria per les seves venes.
Per a la Nasu haver sobreviscut, i haver-ho fet d'aquella manera, era quasi una maledicció. 'Un càstig més'. Potser un de pensat per tota la seva raça i que ara requeia en ella com a princesa de la mateixa.
No estava sola en aquell cim. En Pineau l'havia seguit. Havia insistit en què no havia de deixar-la sola i en la seva preocupació pel suggeriment d'en Raditz. 'Els tsufurs que ho havien contemplat tot, li ho havien explicat'.
– No és la única opció – Havia repetit ella mecànicament. 'Però amb el bri d'un nou pensament en la mirada'. L'home sabia que ella no li explicava tot el que arribava a passar-li pel cap.
Ara, però, la jove princesa necessitava i volia un absolut silenci a l'hora d'encendre el detector. 'Sabia que en Vegeta i en Nappa també hi eren connectats'. Que tot el que ella escoltés, també ho escoltaven ells.
Havien passat setmanes.
Era inquietant. 'Però volia saber més coses d'aquell viatge d'en Raditz. No només el moment en què es decidiria a emprendre el viatge de tornada allà, per endur-se-la per sempre al lloc on corresponia; sinó també perquè des de que havia comprès que els fills d'en Bardock per fi es trobarien, sentia una renovada curiositat pel destí d'en Kakarot'.
– No pot ser – va murmurar per ella mateixa, callant de sobte, amb por que algú més (a través dels detectors) pogués haver-la escoltat.
'En Kakarot no recordava res. Havia mostrat sorpresa davant l'explicació – encara poc completa - d'en Raditz. I no només sorpresa, sinó també rebuig i incomprensió'.
La noia va haver d'aguantar la respiració quan va sentir la veu d'en Vegeta remugant a través de l'aparell. El príncep exigia a en Raditz que anés per feina amb allò, i el fill gran d'en Bardock semblava actuar més endut per la urgència d'aquella ordre, que pel que pogués dictar-li la pròpia raó.
.
– No has sentit res més? – Va preguntar en Nappa, convençut que, a banda d'en Raditz i la colla de terrestres, algú més acabava de parlar a través d'aquell transistor.
En Vegeta va mirar-se'l pensatiu. 'Sí. Hi havia una altra veu. Però podien haver estat imaginacions, o interferències'.
Eren en un planeta estrany, de cel estranyament ataronjat, menjant carn agre i assistint a la lluita i la mort de dos germans. 'Cosa que tampoc seria tan especial, sinó fos perquè eren dos dels únics cinc supervivents coneguts de la seva raça'.
En Vegeta però no semblava llavors ni remotament commogut.
Nota de l'autor: Primer de tot, moltes gràcies pels reviews que he rebut fins ara :). He rebut un correu privat on em demanàveu com es pronunciava el nom d'en Pineau. Jo ho faig a la francesa, perquè d'aquí ve el nom. Per batejar els meus OC's he intentat seguir la lògica Akira Toriyama. Per tant, si busqueu Nasu (ナス) us sortirà certa verdura :p. No ho dic ara, però si ningú ho endevina, prometo explicar-ho més endavant. I si busqueu Mefus és una fruita de color roig (com els seus cabells!) en gal·lès.