Capítol 9. El somriure perdut i una acció inesperada
– Tot això és un greu error, Pineau – Va dir ella ja amb el detector tancat. En Raditz esperava el seu germà en el paratge on havia aterrat. Però ho feia havent-li formulat una amenaça i amb el seu nebot prudentment segrestat.
La jove Nasu havia rebut en absolut xoc el fet que, el fill petit d'en Bardock, pogués haver oblidat aquella programació inicial i, per tant, pogués haver-los oblidat a tots ells amb aquella espantosa facilitat. 'Però després havia comprès que era veritat'. Aquell jove que sentia a través del detector que duia posat en Raditz, no tenia res a veure amb cap d'ells.
Aparentava ser un ésser de sentiments nobles i acció correcte, molt allunyat de l'esperit guerrer i destructor que tots ells li haguessin suposat fins aleshores.
Però hi havia alguna cosa en la veu, en la manera d'expressar-se, en la noblesa de la seva desesperació, sobretot en la ràbia que expressava al veure com aquell desconegut s'enduia el seu fill, que la commovia profundament.
Va encendre de nou el detector, just en el moment que en Raditz demanava una clemència que li era atorgada.
'Era una trampa'. Ella mateixa ho hagués cridat d'haver pogut. Perquè llavors un mal pressentiment va instal·lar-se al seu estómac i ja res faria que oblidés aquella sensació.
La situació va precipitar-se fins al punt que el nen mestís havia mostrat una força inusual en destruir la nau on en Raditz l'havia empresonat. 'Havia causat desperfectes prou evidents en l'armadura del saiyan'.
L'home no semblava poder acceptar tot aquell gir dels esdeveniments, i si havia pogut deixar inconscient al nen, no semblava poder fer res contra la perícia dels seus contrincants adults.
– No! No! No ho feu! – va cridar la noia a ple pulmó quan va comprendre què era allò que estava sentint, i que estava a punt de succeir a anys de distància d'on es trobava.
Va adonar-se que, aquest cop sí, en Vegeta i en Nappa l'haurien sentit perfectament.
.
– Qui és aquesta dona? – va demanar el guerrer calb, davant el silenci pensatiu del seu cap. Un segon abans en Vegeta semblava haver-se sobresaltat. Ara, però, continuava amb la mirada fixa endavant, inexpugnable.
.
– Estúpid! Els seus amics podran ressuscitar en Son Goku – Era la veu del rival d'en Raditz que ella no coneixia. 'Havia entès que era un aliat accidental d'en Kakarot. Però poc més'. Se sentia molt més interessada per aquella afirmació.
Que els dos germans romanguessin agonitzants en el sòl d'aquell planeta llunyà era l'escenari més horrible que ella hagués pogut somiar en anys.
– Com? – En Raditz va preguntar-se allò quasi en l'últim sospir, i en Cor Petit (que ofuscat i tocat en l'orgull) havia acabat oferint-se a en Goku per ajudar-lo, va explicar-ho. 'Existia una cosa anomenada les Boles de Drac'.
No va poder escoltar res més. 'Només que en Vegeta i en Nappa ja es dirigien cap allà i que trigarien un any en arribar-hi'.
En Pineau va subjectar-li la mà paternalment perquè apagués l'aparell i deixés de contenir la respiració i els nervis.
Ella va mirar-lo amb els ulls negres i vidriosos. 'Els guerrers de l'espai no ploraven'. I ella ara no ho feia, però se sentia del tot impotent.
Havia escoltat en directe com els fills d'en Bardock es mataven un a l'altre, o ambdós junts – com ho preferís pensar – i no hi havia pogut fer res. 'Era horrible. L'home que els havia intentat salvar a tots no es mereixia que els seus fills acabessin així'.
En Pineau va endevinar-li el pensament:
– Hauries de sentir-te deslliurada – va raonar – En Raditz no podrà fer-te cap tipus de xantatge mai més. Ja no hi ha cap proposta a considerar.
– No – va negar ella, llançant a terra i esclafant el detector amb la bota alta que duia de calçat – Jo no volia que passés això. Jo no volia que tot acabés així. No era el que es mereixia en Bardock... – va xiuxiuejar finalment.
En Pineau va mirar-la amb comprensió. 'Sempre ell'. La noia el mantenia encara molt present. Fins i tot massa per ser un simple enamorament d'infantesa. 'Realment havia admirat aquell home'. Ho havia fet tant com podia fer-ho una nena de tant curta edat.
– Ja ho has sentit, oi? – va intentar tranquil·litzar-la ell – Un d'ells podrà ressuscitar. Li tornaran la vida, per més impossible que ens pugui semblar ara això. I en Raditz. Si en Vegeta va cap allà, també ho farà.
Ella va riure quasi histèricament. Era una riallada espontània, però gairebé fora de si. 'En Vegeta no ressuscitaria la vida a ningú que hagués caigut en batalla'. Allò aniria contra les seves creences de guerrer orgullós.
– Sí? De debò creus que el meu germà li tornarà la vida? Un guerrer que ha après que el més important és l'honor? – va tornar a riure, aquesta vegada amb menys estridència – Per ell, si ha perdut una batalla com aquesta, en Raditz ja no val res. Ni un sol pensament. Res.
I tenia raó. Ho sabia perquè ella una vegada, molts anys enrere, també havia pensat així.
– I ara què? – Va preguntar en Pineau sincerament. La pregunta era clara. 'Aniria ella a la Terra per retrobar-se amb en Vegeta?'.
Ella va mirar-lo amb cansament. 'Havia d'anar-hi. Però no volia presenciar aquella estúpida guerra civil que entre tots estaven a punt de fer esclatar'.
Eren cinc saiyans en tot l'univers. Tres sense en Raditz i en Kakarot. Bé, quatre, comptant que algú ressuscitaria el petit d'en Bardock molt aviat. 'O sí, cinc, si comptaven al nen mestís'.
Però, en canvi, els plans d'en Vegeta passaven per eradicar fins i tot el fill d'en Kakarot, perquè els híbrids, tan poderosos com li havien semblat en principi, li podien suposar un perill en el futur. No és que ni haguessin molts. 'Només aquell nen'.
Però era suficient. Tot el planeta estava condemnat. En un any res podria impedir que el seu germà i en Nappa acabessin amb tot. 'Tornarien a carregar-se en Kakarot, per molt que fos un membre de la seva pròpia raça'.
Era horrible. Sabia que, des d'un altre punt de vista, ella també podria acabar trobant-ho necessari. 'Però es negava a reconèixer que, aquesta vegada, no seria en Freezer qui acabés amb part del poc que quedava de la seva raça'. Ells mateixos ho farien.
El soroll d'una nau enlairant-se va interrompre el seu tren de pensaments.
I el crit d'en Pineau va fer-li veure que alguna cosa no anava bé:
– En Mefus! És en Mefus i s'acaba d'endur la nau!
– On dimonis...? – però no va acabar de formular la pregunta. Ho sabia molt bé. Aquell noiet no havia conegut el planeta Plant, però tenia en ment la seva pròpia absurda venjança.
– No ha quedat ni una de les armes que mantenia amagades a la cova – va dir amb desesperació en Pineau que havia corregut muntanya avall, esperançat amb la idea que allò no fos el que li deia que era aquell mal pressentiment.
Amb les mans, tremoloses, subjectava una nota.
– Diu que trobarà la manera d'unir-se als terrícoles. Que acabarà amb el fill de la saga que tan mal va fer al nostre poble. Vol enfrontar-se a Ells.
Ella sabia què significava allò.
– Si es posa davant d'en Vegeta, és home mort – va dir automàticament.
Ella i l'antic esclau van intercanviar mirades. Al planeta no hi havia més naus que poguessin enlairar-se a l'instant. 'Necessitarien dies per trobar la manera de sortir d'allà i anar a la recerca d'en Mefus'.
– Ells trigaran tot un any a arribar a la Terra – va dir la noia amb l'esperança de ser-hi a temps. 'Només hi havia una manera de salvar la vida a en Mefus i era impedint que arribés al planeta Terra'. Ella no podria enfrontar-se a en Nappa i en Vegeta. 'No si volia conservar la vida'.
.
.
– Però tu no ets el meu enemic... – Aquella exclamació d'en Son Gohan va fer que en Cor Petit se sentís estrany amb ell mateix. Havia volgut entrenar el nen perquè tenia una força incommensurable que podia ajudar-los quan arribessin els guerrers de l'espai.
'Però havia acabat ajudant-lo en més d'una ocasió'. En principi perquè, tot i que ell mateix li havia dit que se n'havia de sortir sol, no semblava que el nen pogués sobreviure si ni tan sols podia baixar d'aquella muntanya en què havia pujat quasi sense voler.
Havia començat donant-li aquella poma d'amagat. I havia acabat gairebé orgullós dels avenços que la criatura havia fet al llarg d'aquell difícil any.
.
L'any d'absència havia passat amb rapidesa també per en Goku. Havia entrenat al planeta d'en Kaito, al qual hi havia arribat després de superar múltiples obstacles.
Al camí de la serp havia tingut més d'un petit disgust, fins i tot quan havien intentat mantenir-lo tancat en aquella casa en què semblaven no haver rebut una visita en segles. 'No havia acabat d'entendre que era el que aquella dona, amb aparença de dimoni, volia d'ell'.
Tot i així tampoc hi havia pensat gaire. El que sí havia ocupat els seus pensaments era aquell origen que ara li resultava indesitjable. 'Ell no volia tenir res a veure amb aquell poble de criminals que ara es dirigien a la Terra, el seu planeta, per destruir-lo'.
Havia entrenat durament fins a dominar vàries tècniques i ell mateix se sentia ara més madur i preparat per tot el que hagués d'afrontar en el moment de la seva tornada.
.
Eren tots davant la tele. Havien vist morir els seus amics: en Iamxa, en Ten Shin Han, en Xaos, però encara se sentien esperançats perquè podrien ressuscitar-los amb les Boles de Drac.
Tots es preguntaven si en Goku arribaria a temps i podria salvar la Terra aquell cop.
.
Mentrestant, amb la mort, la vida d'un d'ells també estava a punt de canviar per sempre.
– Fuig, Son Gohan. Vinga, ves-te'n – El nàmek (que ara sí coneixia el seu origen, gràcies als comentaries que havien fet en veure'l els dos guerrers de l'espai) va caure just després d'interposar-se entre aquell atac i el nen que havia entrenat tot aquell temps.
El fill d'en Goku va llançar-se sobre el cos del seu mestre en un intent de reanimar-lo. Plorava i es repetia, per ell mateix i pels altres, que en Cor Petit no s'hauria d'haver jugat la vida en aquell instant. 'Era, en part, culpa seva'. No havia actuat com el deixeble valent que el Cor Petit esperava, quan minuts abans no havia pogut atacar en Nappa.
'Estava massa espantat'. Era un nen. Li havia costat comprendre-ho, però ara en Satanàs n'estava del tot segur. 'No hauria d'haver esperat que es comportés com un adult'.
I no obstant se'n sentia orgullós. Va demanar-li que fugís, agonitzant. La seva vida s'apagava i no volia marxar fins que estigués segur que l'infant no corria perill.
En Gohan insistia. 'En Cor Petit no es podia morir'. Però la veritat era que al temple de Déu, el mateix Totpoderós desapareixia amb un pensament per a l'esperança. 'A l'hora de morir, en Cor Petit havia estat fins i tot més admirable que ell mateix'.
– Com he pogut canviar tant, jo, en Satanàs, l'orgullós senyor del Regne de les Tenebres, he donat la vida per intentar salvar un nen... sembla que no pugui ser. – En Gohan plorava i el nàmek ja només podia sincerar-s'hi. No hi havia esperança per a la resurrecció – Saps una cosa? Ets l'únic en tot el món que s'ha relacionat amb mi, m'has parlat com un amic. Tot aquest any que he passat amb tu, m'he sentit gairebé feliç.
Les llàgrimes rodolaven pel rostre del namekusei, mentre els guerrers s'ho miraven amb avorriment. 'Aquell tipus de drama no anava amb ells'.
En Son Gohan se sentia destrossat i, tot i així, ni tan sols en un atac de profunda ràbia havia pogut fer res contra en Nappa. El seu masenko no havia estat suficient per derrotar aquell monstre.
.
Amb aquell panorama, un Goku més segur d'ell mateix; més conscient del perill que suposava per a tots l'aparició de dos monstres com aquells, va aconseguir salvar el seu fill en l'últim moment.
Lluitaria fins a les darreres conseqüències. Primer amb en Nappa, a qui en Vegeta, després de rebre una bona pallissa, no tindria reticències a eliminar, i després amb el príncep guerrer que s'enfrontava a ell amb una força fins llavors inigualable en aquell planeta anomenat Terra.
En Vegeta se sentia intrigat, però, per la força del seu contrincant. 'El traïdor d'en Kakarot'. Com un guerrer de baix nivell, podia posar-lo en tants problemes?
A cada cop encaixat, a cada pla frustrat (transformació en Ozaru inclosa) en Vegeta se sentia també més i més humiliat.
Havia crescut creient que era l'hereu d'una de les races més poderoses de l'univers i que, com a tal, era el més fort de tots ells. 'Havia crescut creient que mai ningú podia fer-li ombra, un cop que aconseguís acabar – és clar – amb l'imperi Cold i els sequaços del maleït llangardaix'.
Aquell bany d'humilitat, primer d'un Goku que l'havia fet forçar fins el final, i després d'un mocós convertit en goril·la per la seva pròpia lluna, la que havia ideat amb rajos aliens als d'un astre que en aquell planeta ja no existia, era massa per ell.
A la Terra els aparells ja no tenien cap mena d'utilitat. 'Aquells mosquits modulaven la força segons el moment del combat, i tot el que en podia treure era un mínim d'unitats que acabava sent una gran mentida, un cop es posessin a lluitar amb més i més força contra els seus contrincants'.
En Kakarot havia augmentat sorprenentment de nivell. 'No era tan fort quan havia lluitat contra en Raditz'. I ell, per molt que hi feia, havia acabat més que esgotat.
Tots ho estaven. 'Aquella visita a la Terra: per matar en traïdor d'en Kakarot, aconseguir les Boles de Drac i demanar la vida eterna per tal d'enfrontar-se a en Freezer, no anava tal i com ell havia planejat'.
Fins i tot la bola de greix aquella que duia una espasa i que no era més que una rata covarda, li havia posat les coses difícils. 'Tot en aquell planeta, li resultava incomprensible'.
Fins al punt que només li havia quedat una opció. 'Fugir'. Amb tot el dolor del seu orgull i el cos destrossat, en Vegeta abandonava aquell intent de destruir la Terra, perquè entre tots li ho havien posat massa difícil. 'A ell, el més gran dels guerrers del seu poble'. Tot i que, finalment, i a la seva manera, totes aquelles petites criatures hi havien participat, no oblidaria mai el paper que hi havia jugat en Kakarot. 'Un guerrer de segona classe no podia haver-lo vençut d'aquella manera. Allò no podia quedar així'.
.
Mentre en Vegeta pràcticament s'arrossegava cap a la seva nau, en Krilín es disposava a donar-li el cop de gràcia amb l'espasa d'en Iajirobai. 'Aquell cop s'havia acabat tot'.
– Queda't on ets! – En Vegeta l'havia mirat amb terror. Semblava disposat a matar-lo.
– I no em deixes una oportunitat per defensar-me? – No va tenir temps de pensar en gaires coses. 'Però sí en què un príncep com ell, no podia morir d'aquella manera'.
– Per tots els amics que has mort! – En Krilín no retrocedia – Per tot el que has fet!
Tot estava a punt d'acabar.
– No! Deixa'l! – En Krilín havia sentit una veu dins seu i ara es preguntava, com si no pogués creure-s'ho, si en realitat es tractava d'en Goku – Voldria que el deixessis. Deixa'l viure, per més que et sembli sorprenent. Fes-ho per mi, t'ho demano per favor. Fes-ho
L'amic inseparable d'en Son Goku va mirar-se el guerrer que tantes vegades els havia salvat en la distància. Havia de fer-lo entrar en raó. Era absurd que li demanés una cosa com aquella. 'Ell no canviaria com en Satanàs'.
– Ja ho sé. Jo també ho crec així.- I no obstant en Goku, seguia convençut que havia de deixar-lo marxar.
En Krilín va pensar en tot el que havien batallat per salvar el seu món d'aquells monstres. En què era egoista deixar-lo viure. 'No es mereixia cap mena de clemència. Si fins i tot havia mort a sang freda el seu company'. No hi havia cap motiu per deixar-lo marxar. Cap indici per a l'esperança.
Aquell alienígena despietat no era dels que després es penedia dels seus actes.
– Ja ho sé i també sé que té una força extraordinària. Ni jo mateix podria explicar-te per què. És una cosa que jo mateix no arribo a entendre. – En Goku, malferit, intentava raonar aquella petició. 'L'unic cert era que havia sentit que allò havia de ser així'. Un pressentiment l'havia convençut que era d'aquella manera com tot havia d'anar. – En el moment en què t'he vist aixecar l'espasa per desfer-te'n, he sentit que l'havíem de deixar viure. Deixa'l anar-se'n Krilín, deixa'l.
Havia estat un estrany pressentiment. Però també un acte d'egoisme. 'Havia descobert que aquell home era més fort que ell, l'havia sobtat i, fins i tot, s'havia sentit ofès en comprendre que aquella lluita podia no guanyar-la; però també s'havia sentit estimulat: havia de vèncer un contrincant difícil de debò. Tot un repte'.
I per primera vegada verbalitzava una veritat: Ell també era un guerrer de l'espai. Per ell, lluitar era una necessitat vital.
En Krilín va seguir amb l'espasa en alt, resistint-se a complir el desig del seu amic.
'Aquell monstre havia eliminat els seus amics'. No podia deixar-lo marxar. Però finalment havia cedit als precs d'en Son Goku. El seu col·lega d'infància li havia pregat telepàticament aquell esforç que tan mal feia a en Krilín. 'Perquè havia matat en Xaos, en Iamxa, i en Ten Shin Han'. I perquè no era gens encertat. I tampoc era prudent. No semblava en absolut que hagués de ser el millor pel futur del món. 'Però devia aquell favor a en Goku'.
– L'hauràs de guanyar, la propera vegada, Goku!
– La pròxima vegada us esclafaré a tots – En Vegeta va parlar, quan en Krilín ja havia deixat caure l'espasa a terra. 'Allò no quedaria d'aquella manera'. El príncep se sentia vilipendiat, fins i tot per l'absurditat de ser perdonat d'aquella manera – Quan torni us prometo que faré esclatar tot el planeta i no en quedaran supervivents.
En Krilín, mort de ràbia, sentia unes ganes enormes de tornar a agafar l'espasa quan una presència que, fins llavors cap d'ells havia notat, va deixar-se pas a través del terreny rocós.
– No! No el deixis marxar! – Un jove prim de cabell roig i mirada enrabiada es dirigia cap a la nau d'en Vegeta amb una estranya arma de foc. En Krilín va retrocedir amb la sorpresa al rostre i en Goku, malferit com estava, ni tan sols va poder reaccionar.
En Iajirobai, recuperant-se de l'ensurt, va mirar a dreta i esquerra i va adonar-se llavors que feia ja molta estona que ho havia vist. 'Però la seva ment no ho havia processat'. Una nau, més gran que la càpsula dels saiyans, era un tros enllà; amb l'aparença d'haver aterrat en pèssimes condicions. 'Potser mentre ells es barallaven amb el monstre de l'espai'.
El noi semblava humà, però vestia robes estrafolàries.
– Com has pogut?– Va cridar boig de ràbia a en Krilín en adonar-se que el seu dispar d'energia ja no havia pogut tocar la nau d'en Vegeta. 'Aquesta s'havia enlairat una mil·lèsima de segon abans, evitant-la, i privant-lo així de venjar tot el poble tsufur'. – Com heu pogut deixar-lo escapar? Es tracta d'un monstre! Farà pols l'univers, com tots els seus ascendents!
El jove desconegut per tots va caure de genolls a terra. Plorava d'impotència. Havia fet aquell llarg viatge per tal de veure els saiyajins vençuts. 'S'havia perdut per l'espai, perquè tenia pocs coneixements de navegació i poca idea d'on era la Terra, i només l'havia salvat el fet que, abans de marxar, havia pres el vell detector que la Nasu encara conservava entre les seves pertinències. El vell detector d'en Bardock'. Una petita maquinària de tecnologia coneguda (inspirada en els moderns coneixements tsufurs) que no obstant li havia dut molts problemes, perquè ningú abans s'havia molestat a intentar-la sintonitzar amb els aparells que encara quedaven i que pertanyien als guerrers de l'espai.
– No hi ha dret! – va colpejar amb ràbia una roca, fent-se molt mal al puny. 'Havia fet aquell viatge totalment en va'.
En Krilín, a només uns centímetres de distància, continuava preguntant-se qui era aquell jove i per què semblava tenir aquell deute pendent amb el guerrer que acabaven de deixar marxar.
.
.
– El mataré, Pineau! – La veu alterada de la Nasu irrompia amb força en aquella vella nau que, finalment, el vell esclau havia pogut reparar.
'Es tractava – aquesta sí – d'una nau antiga i completament tsufur. Una de les andròmines amb les que alguns dels seus –molt pocs – havien aconseguit fugir del planeta Vegeta.
– El mataré – va repetir la princesa, amb la mà al cap, sense adonar-se que, en comptes, d'allisar-se el cabell, l'únic que aconseguia era eriçar-se'l més. – No només ha fugit a l'aventura, sinó que pensa suïcidar-se i ho pensa fer amb l'ajuda del MEU detector. Del detector d'en Bardock, Pineau. Te n'adones? Ho veus, oi, que està completament sonat?
– És només una criatura – va intentar tranquil·litzar-la ell, encara que compartia el seu nerviosisme. 'Ella posava al crit al cel perquè allò era una bogeria, però ell temia realment pel que es trobarien en arribar a la Terra'. I si no podien salvar-li la vida?
– Sé el que penses – va avançar-se ella, sense que ell hagués dit o fet res al respecte – Sé que penses que arribarem allà i em posaré de part d'en Vegeta – va continuar anant amunt i avall per la nau – Però deixa'm dir-te que no em podré posar de cap banda. Perquè no sóc suficientment forta per fer-ho. És clar que el meu costat és el d'en Vegeta, però no podré fer-hi res. Quan em vegi amb aquestes robes, m'eliminarà! I ho farà amb tu també! Amb en Mefus! No hi ha esperança per nosaltres. I tampoc n'hi ha pel planeta Terra.
Lamentava posar-se d'aquella manera, però era de l'única manera que podia reaccionar; sabent l'estupidesa que havia comès en Mefus. 'Sabent-se inferior a en Nappa i en Vegeta. Inútil en qualsevol dels escenaris'.
Per més que apreciés en Pineau, a més, el seu lloc era amb els saiyans. 'Era la princesa d'aquella raça'. Encara no podia oblidar aquell títol. 'Primer havia d'aconseguir que en Freezer fos eliminat. Havia de viure per veure el moment en què en Vegeta assoliria aquella fita, amb la seva ajuda, és clar'.
Encara que ja no pogués comptar amb qui ella sempre havia pensat. 'Per molt que hagués millorat, en Kakarot difícilment podria haver vençut en Vegeta'.
Tot i que se li apareixia el rostre d'en Bardock i feia que ella mateixa dubtés de les seves conviccions. 'Havia tingut aquell pressentiment quan en Kakarot era tan sols un nadó. Llavors, i molt després també, havia estat convençuda que el petit guerrer de classe baixa, acabaria per sorprendre'ls a tots'.
O potser només era perquè s'assemblava tant al seu pare. A l'home que ella havia admirat. 'El guerrer que l'havia salvat amb l'engany de fer-li abandonar el planeta'.
En Mefus, en Kakarot, la Terra. Fins que no van ser dins l'atmosfera terrestre, durant setmanes, no va preocupar-se pel destí del seu germà. 'Estava segura que seria en Vegeta qui arrasaria amb tot'.
Però llavors, amb en Pineau conduint la nau amb màxima concentració, va adonar-se que no sentia l'energia del seu germà. Ella no detectava encara qualsevol tipus de ki. Però havia entrenat suficientment aquells anys, com perquè una força tan aclaparadora com la del seu germà, en un planeta tan minúscul com aquell, no passés desapercebuda pel seu sisè sentit.
Estava tot en calma. I no hi havia rastre d'en Vegeta.
Va sentir-se espantada. I sola. 'Potser ja no hi havia cap esperança per la seva raça'. El destí els hauria deparat la mort del príncep, precisament en mans dels terrestres? 'Inofensives i petites criatures que en Kakarot hauria d'haver eliminat anys abans'.
Quan van aterrar, seguint el petit radar d'energia que en Pineau havia incorporat a la nau, va quedar-se clavada en un punt indeterminat del vehicle espacial.
'No estava preparada per trobar-se amb el cadàver del seu germà'.
.
.
Allà on eren, en Mefus continuava sent un estrany. En Krilín va intentar fer-li un parell de preguntes sobre el perquè d'aquell odi als guerrers de l'espai. 'Encara que fos perfectament imaginable'.
Que era descendent d'una raça que s'havia vist esclafada i aniquilada quasi completament per aquells bèsties era una part de la història que havia quedat molt clara. 'Però com podia ser que els hagués seguit fins allà, a través de l'univers, era la part que a en Krilín i a en Iajirobai, no els quedava gens clara'.
– Però per què volien acabar amb vosaltres? – va preguntar en Iajirobai fastiguejat i amb un toc d'ironia. 'No era estrany que aquells monstres volguessin acabar amb tot, de la manera que havia vist que eren; el que era veritablement estrany era que encara en quedessin supervivents a l'univers.
– Érem més intel·ligents, teníem la tecnologia més avançada. Ells vivien en coves, quasi sense civilitzar. Van decidir acabar amb nosaltres i prendre'ns-ho tot. Primer ho van fer al llarg dels anys, i després van acabar amb tots. Només uns pocs van poder fugir i ho van haver de fer sense que els saiyans en fossin conscients. – va prémer els punys de nou amb odi – Ens haguessin seguit a través del temps i de l'espai per eliminar-nos.
La irrupció d'una aeronau terrestre, va interrompre el llarg monòleg. En Goku se l'escoltava ple de ràbia. 'En Kaito ja li havia explicat aquella història'. Odiava tenir res a veure amb aquella gent, encara que en un moment de debilitat com aquell, fos més conscient que mai, que n'havia heretat aquella necessitat per la lluita.
.
.
Moments després el Follet Tortuga i la Bulma baixaven de l'aeronau i s'agenollaven preocupats al costat d'en Goku, mentre que la Xixi perdia els nervis en veure l'estat del seu fill, desaparegut durant tant de temps.
– Xixi! Aquí hi ha en Goku. Està molt mal ferit – Ni les paraules d'en Krilín havien fet que ella desviés la seva atenció d'en Son Gohan. Se sentia traïda per en Goku. 'Per culpa seva, el seu fillet s'havia ficat en aquell merder. Havia estat un any sense veure'l. Havia corregut perills i ho hauria d'haver passat fatal amb un monstre com en Satanàs Cor Petit'. I encara que, en el fons, fins llavors s'havia sentit orgullosa de l'actuació d'en Son Goku davant de l'enemic, no podia evitar culpar-lo de tot allò.
'Alguna cosa s'havia trencat dins seu'. No era capaç de reaccionar. La Xixi que estimava bojament el seu fill, no era capaç de recuperar, en aquell instant, la jove enamorada i romàntica que havia estat. Va prémer el cos d'en Son Gohan contra el seu i va tenir un pensament que va inquietar-la: 'Alguna cosa li deia que, a partir de llavors, res tornaria a ser com havia estat abans de l'arribada del maleït germà d'en Son Goku'.
Malgrat tot, fins aquell moment, havia albergat esperances de recuperar la seva família després de la lluita i tornar al Mont Paos com si res hagués passat. 'Tenien anys i panys per recuperar el temps perdut'. Però una ràbia que no havia sentit mai abans contra en Son Goku, pràcticament la va posseir. 'No era així com hauria d'haver estat el seu matrimoni. No era això el que ella esperava, quan li havia fet prometre que s'hi casaria'.
Havia estat segura que aconseguiria allunyar en Goku de les males influències dels seus amics. Que aconseguiria que en Son Gohan fos un gran savi, i que en temps de pau, les arts marcials serien història. Però ara, no només havia de conviure amb tot allò que durant un temps havia fingit acceptar, però que havia volgut deixar enrere en ser mare; sinó que a més es veia de sobte involucrada – i hi veia el seu fill – en una horrible història d'alienígenes sense escrúpols.
.
.
Enmig de tot aquella desolació, va arribar una altra nau.
Un home de molta edat, va baixar de la màquina espacial, amb la vista fixada en el seu nebot. L'havia vist tot just obrir-se la porta de la nau. 'Era viu'.
Va avançar cap a ell, per abraçar-lo. 'Alleujat, oblidant ja el pes dels malsons que li havien fet creure que no tornaria a veure'l, no havia volgut dirigir-li ni un sol retret'. Si bé sabia que no passaria el mateix amb Ella.
Ella que era a la nau en xoc, perquè com en Pineau, s'havia adonat que no hi havia cap rastre d'en Vegeta.
– És el meu oncle – Va presentar en Mefus al nouvingut. Tots van mirar-lo, però no van moure's d'allà on eren. El jove acabava de repetir-los la història (ara amb la presència d'en Follet Tortuga i la colla) dels tsufurs i de com havien estat vençuts pels saiyajins.
En Krilín no va dir res, però va comprendre que el noi no havia viscut la història en primera persona. 'No només per l'edat'. Sinó perquè, encara que sabent com n'eren de despietats, era perfectament creïble, havia explicat dues històries molt semblants, però en les quals els saiyans eren en el segon relat molt més cruels que en l'anterior'.
En Pineau va saludar en Krilín amb un estrany moviment de cap, típic en les salutacions tsufurs, i va observar el panorama.
– Estic sorprès. No m'hagués imaginat que algú pogués vèncer-los mai. – Sabia que ella podia escoltar-lo, però no podia evitar fer aquella observació. 'Era gairebé increïble pensar que els terrestres havien fet el que cap poble de l'univers, excepte en Freezer, havia aconseguit fins aleshores'.
– Sí – va convenir el Follet Tortuga – Així que us n'heu sortit sols de tot això...
En Krilín va fer un pas endavant per parlar. 'Havia de dir-los la veritat d'una vegada. Havien de saber que l'havia deixat escapar'.
En Mefus, amb gest contrariat, també va voler parlar a l'hora.
Però cap dels dos va poder dir gaire res.
Una nova energia va fer que en Krilín dirigís la mirada a la darrera de les naus que havia arribat allà. El Follet Tortuga i en Son Goku havien fet el mateix.
– Havia entès que la vostra era una raça amb poca força de lluita – va murmurar el petit guerrer z segur que els sentits no l'enganyaven. 'Qui fos que encara estigués dins la nau, superava i per molt, la força vital d'en Mefus i en Pineau'.
– En realitat, històricament, la nostra raça ha tingut alguns guerrers – va mentir àgilment en Pineau.
.
Va baixar de l'aeronau i va mirar endavant. Havia localitzat diferents subjectes en aquell espai marró de terra que semblava haver estat semidestruït per una força sobrenatural en la majoria de móns però que a ella se li feia molt familiar.
Tots van mirar-la expectants, ja no pel fet de ser una alienígena o de pertànyer a una classe guerrera de la raça que se'ls acabava d'aparèixer; sinó perquè era tot allò i també era una fèmina.
'Era com si en notar-li el ki, els terrícoles amics d'en Goku no haguessin previst aquella possibilitat'.
Ella va mirar als ulls a en Mefus des de la distància i ho va fer gairebé amb ferocitat. 'S'hi havia jugat molt en aquell viatge'.
Va avançar cap a ell, ignorant la resta de persones que ara es centraven en ella. I que la miraven, com interrogant-se qui era, o per què una noia jove podia desprendre aparentment aquella energia. 'No era com si els guerrers de l'espais no haguessin després una energia molt superior, però aquella situació (sobretot després que en Mefus els parlés d'una raça pacífica) era nova'.
– T'hauria d'eliminar – va aixecar la mà, disposada a bufetejar-lo. Però en Pineau hi va intercedir.
– Us presento la meva filla – Va dir mirant als demés, ignorant el fet que s'havia interposat entre la jove i en Mefus, evitant que aquest fos colpejat. Ella va aturar el cop quasi en l'últim instant. 'Respectava massa a en Pineau per fer allò'. – Perdoneu-la. La fugida del seu cosí, ens ha tingut a tots molt preocupats.
Ella, però, no es va privar de seguir parlant. 'Estava massa ofuscada per callar-s'ho'.
– Que et pensaves que hagués passat si en Vegeta fos viu, eh? – va respirar amb dificultat i ràbia – Ja t'ho dic jo que hagués passat, idiota! T'hagués eliminat... Un insecte li hagués durat més que tu!
– És clar i tu te n'haguessis alegrat – havia refutat en Mefus – Qualsevol diria que ara la perfecte tsufur, defensa aquells monstres.
Havia dit allò amb tota la mala intenció i ironia del món. 'Sabia que ser qualificada de tsufur, sense poder-lo contradir, l'omplia de ràbia interna'. O s'atreviria a dir-los a aquella gent que ella també pertanyia a l'enemic? Que era part dels monstres que havien matat els seus amics?
– Si en Vegeta no fos mort... – va continuar.
– No és mort –va contradir-la en Krilín quasi amb temor. 'De sobte, ella li havia transmès un respecte inquietant. Com si també pretengués arrasar-ho tot. Va forçar-se a recordar que aquell era un temor infundat'. Els homes que l'acompanyaven semblaven bona gent. – Li he perdonat la vida.
– Tu... has fet... – La noia va girar-se cap al jove de cap pelat amb sorpresa. Ell, en aquesta ocasió, també va malinterpretar-la. Va pensar-se que ara ella l'acusaria d'haver-lo deixat viure.
Va disculpar-se sincerament: – Ho sento, jo...
Davant aquell penediment, en Son Goku – que sabia la càrrega que arrossegaria ara el seu amic de l'ànima – va intercedir.
– Jo li ho he demanat – va dir fent que ella es quedés parada de sobte, oblidant tota la ràbia cap a en Mefus i la confusió per on pararia ara en Vegeta. 'Coneixia aquella veu'. L'havia sentit a través del detector que li havia cedit en Raditz, un any abans.
Va retrocedir uns passos enrere. Amb la mirada, encara confosa, fixa en el Pineau. 'Mentalment van entendre's a la perfecció'. Ambdós sabien a qui pertanyia aquella veu.
Va girar-se i va caminar uns passos per veure'l de més a prop.
Va sobresaltar-se en fixar-se en ell. I va creuar-hi la mirada sense ser capaç d'apartar-ne els ulls.
- Tu has fet això? Li has perdonat la vida? Per què? – Havia avançat ara un parell de metres més fins a mirar-lo, allà tirat, malferit com estava, de fit a fit.
- Sí. M'entrenaré i quan ens tornem a trobar serà un plaer vèncer-lo – Va somriure quasi amb aire infantil, davant la mirada i les queixes dels amics que l'envoltaven, i ella ja no va poder fixar-se en res més. Va intentar donar un cop d'ull als homes que també eren allà i a la noia de cabells blaus que es mantenia plorosa de genolls, però inevitablement va tornar la vista a l'home que era tirat davant seu, quasi completament destrossat per la batalla. 'Però viu i conscient'.
Hi havia algú més enllà de tots els altres: una dona amb un nen en braços, que semblava ignorar tota l'escena, escenificant un autèntic drama mentre gronxava la criatura gairebé histèricament.
El món seguia movent-se al seu voltant, però de sobte era com si tot hagués quedat aturat.
La mirada de la Nasu va creuar-se de nou amb la del saiyan de segona classe i va ser com si una força els empenyés a mantenir-se així, en silenci; com si els dos estiguessin exactament mirant el mateix. Llegint alguna cosa entre línies. El temps s'havia parat i havia llançat la Nasu molts anys abans, se sentia com si l'haguessin empès quasi a una altra vida.
'L'havia perdonat per tornar-hi a lluitar'. Era exactament allò el que s'esperava d'un guerrer de l'espai. I no obstant, pel que havia entès de l'arribada d'en Raditz, no era un guerrer de l'espai en absolut.
Seria un misteri que hauria de resoldre si volia dur a terme el seu pla. Malferit com estava, ella ara només s'atrevia a mirar-lo als ulls, com si no hi hagués res més que li interessés d'aquell home que era ensangonat allà; que pràcticament havia estat a les portes de la mort.
- Goku? – En Krilín va mirar-se el seu amic amb sorpresa. Hi havia alguna cosa en aquell moment que va inquietar-lo.
La Bulma i el Follet Tortuga, que eren encara pensant en com podien haver mort tants dels seus amics, també van alçar la vista en adonar-se del silenci que ara hi havia. Mai, excepte potser en una lluita, en Goku els havia semblat tan concentrat com ho estava ara. 'Alguna cosa l'inquietava, però ni ell sabia identificar què era'.
- Ja ens coneixíem? És com si ja... – La pregunta llançada amb total inconsciència va rebotar violentament contra el pit de la princesa saiyan, ara reconvertida en tsufur, però també ho va fer contra la pràctica totalitat dels presents.
'No era gens alentidor que a en Goku, aquella noia desconeguda, li fos familiar; encara que fos vagament'. No, després de tot el que havia passat.
La Nasu, fent el cor fort, però sobretot amb la intenció de no deixar escapar aquella oportunitat per dur a terme el seu pla, va fingir somriure sense amagar aquell estrany bri de comprensió.
- Qui sap, no? Potser ens vam conèixer en una altra vida...
'Dir-li la veritat hagués estat perdre l'oportunitat de la que disposava ara. Ell no la recordava. Era impossible. Només la notava estranyament familiar, com si la tingués present en algun lloc més enllà de la seva pròpia consciència. Com si aquella mirada hagués estat sempre allà i inexplicablement no necessités recordar-la per tenir-la present'.
En Krilín i el Follet Tortuga havien retrocedit en escoltar la pregunta d'en Goku, però ara ja lluïen relaxats. Si ella no el coneixia. Si ell no la coneixia. No hi havia res a témer. Devia ser cert que venien d'aquell planeta on s'havien refugiat espantats per la desaparició de la seva pròpia raça. 'Pel genocidi que havien patit en mans dels saiyans; aquells éssers despietats que havien enviat en Goku a la Terra, i que tants anys després havien pretès destruir-ho tot'.
– És hora de marxar – va raonar la Bulma encara amb el cor encongit per la mort d'en Iamcha i dels altres. No era la Nasu qui atreia, però, l'atenció de la jove de Corporació Càpsula. La noia de cabells blaus es mirava la dona morena que continuava ignorant el seu marit després que aquest els hagués salvat a tots.
'Així d'injust ho veia la jove científica'.
No obstant, la Bulma no va adonar-se que, mentre que en Follet Tortuga proposava a l'ancià tsufur i al seu nebot acompanyar-los – sobretot perquè així els metges terrícoles podrien curar el jove – la noia desconeguda continuava clavant la seva mirada, negra i dura, en el seu amic Goku.
El jove heroi mantenia ara una conversa peculiarment serena amb el seu amic Krilín.
.
'S'assemblava tant al Bardock'. Era com tornar a tenir-lo davant. Però a la vegada no tenia la mirada del guerrer que ella havia conegut. A la Nasu no se li va escapar el fet que la mirada d'en Bardock era, com la de tots els guerrers que ella havia conegut – com la seva pròpia – molt més freda que aquella que encara ara la tornava a observar amb curiositat.
– Com és que a tots us va la roba gran? – No podia ser que li preguntés allò. Era una pregunta completament estúpida. 'En això s'havia convertit aquell guerrer?'. Els terrícoles estaven realment fets d'una pasta prou especial com per preguntar rucades sobre la roba en un moment tan tens?
– No ens va gran. És ample. La roba tradicional tsufur és així. – Va dir allisant-se la faldilla llarga i de dibuixos acolorits i estrambòtics, mentre tornava a alçar-se la màniga que li relliscava pel braç, deixant al descobert una de les seves espatlles.
Una vegada, ja feia molts anys, s'havia sentit humiliada en dur aquella roba però ara s'hi havia acostumat de tal manera que va sorprendre's i va sentir-se ofesa i ridícula en adonar-se que ella també ho pensava. 'La roba tsufur era massa ample i acolorida i, no obstant, no era allò exactament el que ell havia volgut dir. No semblava que a en Kakarot li preocupés gens que algú anés o no a la moda o que guardés el gust per al vestir'.
Va sospirar. Els seguiria volant. 'No estava d'humor per pujar a aquell artefacte'.
.