Capítol 10. Les sospites d'en Follet Tortuga.
Va mirar una vegada més al seu voltant. En Pineau agafava en Mefus per les espatlles i l'empenyia suaument a l'aeronau terrestre amb la qual els havien ofert viatjar els amics d'en Kakarot.
– Us segueixo volant – Va dir-ho gairebé xiuxiuejant. Va caminar, però, uns metres, observant en quines condicions havia quedat la nau amb la què en Mefus havia arribat a la Terra. 'Devia haver estat una baralla realment ferotge si cap d'ells s'havia adonat que aquell aparell es precipitava al terra d'aquella manera'.
Va alçar el vol just en el moment que en Pineau establia una conversa amb el Follet Tortuga. Parlaven d'en Mefus i el perillós viatge que aquest havia emprés a través de l'espai.
El seu cap bullia amb pensaments inquiets. 'En Kakarot'. D'alguna manera estranya en Bardock i ell eren com dos gotes d'aigua, i al mateix temps, no ho eren en absolut.
Era com distorsionar la imatge d'una mateixa persona: deixava de ser-ho, però conservava alguna cosa que hi recordava. L'home tenia els ulls, la mandíbula, el cabell, i també l'alçada d'en Bardock. Però, en canvi, no s'hi assemblava en la mirada ni el gest facial, ni tan sols en la manera de caure derrotat: somriure després d'una derrota com aquella era una tasca impensable pels de la seva raça. 'Fer-ho, a més, de forma agredolça: lamentar la mort dels éssers estimats amb aquella naturalitat amb què ho havien fet els seus amics, i acceptar-ho amb aquella mirada trista però forta, tan plena de tantes coses; tampoc era propi dels guerrers de l'espai'. No s'imaginava en Bardock deixant que els altres ploressin una pèrdua d'aquella manera tan oberta, ni tan sols si el dolor era tan genuí com el que semblava sentir ara aquella noia de cabells blaus que no s'havia separat del costat d'un malferit Goku; com tampoc ho havien fet, de fet, els altres terrestres que l'acompanyaven.
Va ser a l'aire abans que l'aeronau i, després, va seguir-la en silenci, permetent que l'aire fresc – del capvespre d'aquell món – deixés en ella una renovada lleugeresa. 'No s'enfonsaria ara. En Vegeta era viu i ella havia arribat a la Terra i havia conegut en Kakarot'. Trobaria aviat la manera de què totes aquelles peces soltes encaixessin.
No sabia encara com, però tenia el pressentiment que tot el que estava passant havia d'encaixar finalment d'alguna manera. Els esdeveniments fluïen de manera massa fàcil, aquesta vegada. Era com si d'alguna manera, després d'haver-se desviat d'un camí, hagués tornat al punt exacte on tot tornava a prendre sentit.
El seu vol va perdre alçada quan l'aeronau també va descendir.
'Aquell era el lloc on havia començat la batalla'. Allà hi havia guerrers morts en combat. Guerrers que, encara que fos indirectament, havia assassinat en Vegeta. 'Tan natural com havia estat sempre, tan estranyament culpós com de sobte li semblava'.
En Pineau va mirar-la de reüll quan va veure-la aparèixer ja en la penombra. 'La noia va limitar-se a mirar-s'ho prop de la nau terrícola'. Pensativa i trista. Encara que només algú com ell, com l'antic esclau que tan bé la coneixia, pogués distingir la tristesa en el rostre sempre seré de la princesa saiyajin.
– És molt estranya, oi? – va preguntar en Iajirobai a en Mefus quan ella va aparèixer en escena. El somriure fastiguejat del jove tsufur va delatar-lo – No us porteu precisament bé, eh?
En Gyumao va posar una mà a l'espatlla d'en Mefus: - Segur que tampoc et cau tan malament – va sospirar – Jo sempre havia volgut tenir més de dos fills, perquè poguessin barallar-se entre ells. Beneïda gelosia quan és producte de l'edat!
El gran home va mirar a la seva filla alhora que deia allò: - Tan debò la Xixi sí que tingui més d'un petitó... – va picar l'ullet als seus interlocutors – Potser així deixa de preocupar-se tant per en Son Gohan. És clar que és fill d'en Goku, aquest nen està fet d'una pasta especial.
– En Goku... – el tsufur pèl - roig no va poder evitar dir allò – Ell també és un d'ells. Enviat per destruir la Terra.
– I l'ha salvat tants cops...
Les paraules d'en Follet Tortuga van fer que en Mefus callés. 'Aquella gent adorava en Son Goku, tant era si provenia d'una raça horrible'. Li recordaven tant a en Pineau...
.
La Nasu, que no s'havia mogut d'on era, va veure tota l'escena amb cerimoniosa solemnitat. Fins que en recollir un dels cadàvers en Krilín va cridar la seva atenció.
L'actitud del noi no havia estat igual que amb els altres. 'Era com si sentís una barreja de llàstima i respecte pel propietari d'aquell darrer cos'.
Per simple curiositat va donar dos passos endavant. Només se sentia encuriosida pel que fos que estigués passant allà.
Va estranyar-se'n una mica, però per raons diferents a les què segurament duien a en Krilín a actuar d'aquella manera.
– Un namekià... – va dir, com si fos una evidència. No va adonar-se que en Krilín se l'havia quedat mirant amb interès – N'expliquen tantes de coses del seu poble a l'univers. Són éssers espirituals i també màgics. Existeixen moltes llegendes que en fan referència, però mai m'hagués imaginat que havien viatjat prou com per arribar a la Terra.
– Durant molt temps va ser un terrible enemic nostre –va dir en Krilín a mode d'una resposta que ella no havia esperat. – És sorprenent que canviés prou com per sacrificar-se per en Son Gohan.
– El fill d'en Kak... d'en Goku – va afegir la pensativa noia.
– Exacte. – La Nasu va retrocedir en adonar-se que el noi amb tota la naturalitat amistosa del món li havia tocat el braç – Au, anem. És tard i a aquestes hores en aquesta part del planeta fa fred, acompanya'ns a la nau. Potser ens podràs parlar de Nàmek...
Va sentir, però, que ella no hauria de ser allà.
Era la sensació que tenia si s'adonava que viatjaven amb les tres víctimes d'en Vegeta i en Nappa, i amb gent d'allò més afligida per aquestes morts.
No obstant, no va trobar arguments per negar-s'hi. 'No era gens adequat mostrar-se gaire diferent del què eren en Mefus i en Pineau'.
Va caminar cap a l'artefacte amb la mirada posada en aquella mena de taüts que pretenien conservar els cossos. Però no va ser fins que va haver pujat a l'aeronau que va penedir-se d'haver fet allò.
No passava desapercebuda per cap de les persones que hi viatjaven. Mentre que la majoria se la miraven amb curiositat i sorprenent simpatia (tenint en compte que ella havia fet poc o res per establir-hi cap mena de conversa o contacte); no havia despertat la mateixa sensació en la Xixi, aquella dona que abraçava el seu nen i que continuava aliena a la situació de la resta de persones que l'acompanyaven. 'No s'havia aixecat en cap moment, com si ho havien fet els altres, per observar els cossos dels seus amics'.
Ni tan sols havia fet res que indiqués que era la parella d'en Kakarot. 'Però tan evident com era que era la mare de la criatura, havia de ser-ho... d'alguna manera almenys'.
En Iajirobai devia sentir-se inquietat per la mateixa realitat que ella. O això va semblar-li en fer aquella pregunta: - És que no et penses preocupar pel teu marit? Està malferit i ni tan sols te'l mires...
'Pel que semblava aquells dos sí que estaven aparellats'. Era una actitud ben estranya per part d'una raça que semblava mostrar tant els seus afectes.
Va avergonyir-se, quasi com si fos una nena petita a qui havien atrapat en una trapelleria, quan va creuar la seva mirada amb la d'en Kakarot. 'Va adonar-se llavors que portava tota l'estona mirant-lo a ell'. El noi va limitar-se a somriure-li.
Va mig girar-se per mirar per la finestra. 'Quanta estona havia estat allà parada?'.
– Puc pegar la teva dona, Goku? – L'expressió d'en Iajirobai i l'explosió de caràcter de la Xixi van fer, però, que tornés la vista a l'interior de la nau. En Goku va tornar a somriure-li amistosament i ella (quasi sense ser-ne adonar-se'n) va tornar-li aquell somriure.
La següent vegada que en Iajirobai va queixar-se perquè allò que anomenaven les mongetes màgiques trigarien a estar a punt i ell tenia gana llavors, va fer que es dirigissin (de manera inconscient) una mirada quasi còmplice. 'Què estava passant pel cap d'en Kakarot?'.
Mai ningú – en tota la seva vida – li havia mostrat confiança d'una manera tan ràpida. I no era només cosa del noi, també els altres els tractaven ja com a part d'aquella expedició.
Al Nou Món Tsufur sempre s'havia mantingut allunyada de les altres persones, més enllà d'en Pineau i ocasionalment i per força en Mefus, i ara s'adonava que allò estava prou bé.
'Aquella manera de tractar amb els altres, com ells feien uns amb d'altres, amb naturalitat i gairebé amb brutal confiança'. Tenien caràcters peculiars i, tot i així, junts conformaven un quadre únic però agradable de contemplar.
Va repenjar-se a la paret de la nau, alliberant-se de la tensió que havia mantingut fins llavors. 'Ni sospitaven d'ella ni repetien incansablement com de criminals eren els guerrers de l'espai. O bé, sí ho feien, però amb la diferència que parlaven d'un parell o tres en concret. Amb la diferència que tothom tractava en Kakarot com un més, tot i saber-ne l'origen'.
Ningú esperava que s'aixequés i comencés a eliminar a tothom, només pel fet de ser un saiyajin. I ell actuava d'una manera tan peculiar (si es mirava des de l'òptica saiyan) que li costava recordar que tot allò anava d'en fill del Bardock. 'Bé, si no el mirava és clar. Perquè físicament era un fet impossible d'oblidar'.
Va intentar distreure's amb la mirada posada a fora de la nau, on ja era totalment fosc. Mantenia, però, l'atenció en la conversa on els terrícoles lamentaven no poder ressuscitar els seus amics i parlaven d'aquelles estranyes esferes, les Boles de Drac.
– Els dos guerrers les coneixien. Un dels seus motius per venir aquí era trobar-les i demanar un desig – va aclarir de nou l'amic cap pelat d'en Goku – Però va haver-hi una cosa que em va sorprendre. Van dir que tant se val si mataven en Cor Petit, podrien aconseguir-les al planeta Nàmek.
'Nàmek'.
Amb la vista posada a les estrelles, el cansament per les pors i les presses acumulades, s'havia trencat ara una barrera que sempre era present en ella. 'El pensament fred i la distància amb el món que l'envoltava'. La seva veu, que ells amb prou feines havien escoltat abans, va fer que tots es giressin cap a ella.
– El pare sempre parlava de l'estranya gent de Nàmek. S'explicaven llegendes sobre els poders que tenien. Mai vaig sentir-li a dir on parava aquell planeta... – un clic al cervell va fer que s'adonés del que havia dit, justament després de pronunciar-ho en veu alta. Va mirar-se en Pineau, que l'observava en silenci – I segurament no ho sabies...
– No... – Poca cosa més podia dir ell. En Mefus semblava prou sorprès. 'Ella havia utilitzat un to desconegut'.
– Espereu – va interrompre en Goku – Puc demanar-li a en Kaito. Ell ens dirà on és aquest planeta.
– En Kaito? – va preguntar la Nasu en veu baixa en el moment que una veu absent es colava a la nau.
Mentre el Déu parlava sobre el planeta d'en Cor Petit, la Nasu – que també havia sentit llegendes sobre els Déus majors i menors que regnaven les galàxies i els móns – va tornar a mirar llargament en Kakarot, sense ser-ne ni ella mateixa del tot conscient.
Va deixar caure el cap (amb cansament) contra la paret de la nau on ja era recolzada, fent que el cabell se li tirés enrere.
En tornar la vista endavant, en Kaito ja havia callat i ara era la noia de cabell blau qui calculava alguna cosa. 'No els havia estat escoltant'.
Va mirar-se els peus, intentant concentrar-se en el què deien. Però alguna cosa va distreure-la en la seva intenció: el fill petit d'en Bardock la mirava amb aire divertit.
Lluny d'ofendre's, va tornar-li la mirada. 'Si n'hagués sabut, si hagués estat natural en ella, hagués somrigut obertament'.
.
'Allò no era normal'. En Follet Tortuga estava preocupat per la distància en anys que la Bulma assegurava que hi havia a Nàmek. Però el soroll d'assentiment quasi imperceptible que en Mixet Murri havia fet, desviant la seva vista cap a la part posterior de la nau, va atraure la seva atenció. 'Què estava passant allà?'.
La Xixi seguia balancejant el seu fill davant el disgust dissimulat d'en Iajirobai i del mateix Gohan, ara despert, que intentava donar idees sobre el viatge a Nàmek als seus amics.
'Però en Mixet Murri havia mirat més enrere'.
Era una mirada tan peculiar, tan diferent, que no va entendre perquè els altres no semblaven reparar-hi. Hi havia una no gens dissimulada complicitat entre aquells dos.
No era res cridaner, ni tan sols semblava premeditat, però hi havia una curiositat recíproca entre ambdós. 'Si ell no fos en Son Goku, no hi hauria pas res d'estrany en tot allò'. Aquella noia per alienígena que fos era força guapa, i tot i que duien unes robes d'allò més particulars, resultava bastant atractiva fins i tot pel criteri terrestre'. Molt, si n'havia de donar una opinió personal. 'Però no era com si a ell no li agradessin totes les dones atractives que se li posessin davant'.
I era evident (coneixent-lo una mica) que l'actitud d'en Goku no era per allò. 'La Bulma tenia un cos molt més explosiu i la Xixi havia estat molt maca de joveneta, i ni tan sols aquesta última, havia aconseguit seduir en Goku amb aquell tipus d'arguments'.
Fos quin fos el motiu pel qual en Son Goku i aquella noia semblaven congeniar tan bé, no tenia res a veure amb l'aspecte d'ella ni amb l'interès que se li suposaria a qualsevol altre home. 'Perquè en Goku no era qualsevol altre'.
De fet, encara li costava creure que hagués tingut un fill.
.
Per tots aquells motius, en Follet Tortuga va aparcar aquelles absurdes històries del seu cap i va centrar-se en el moment crític que tots vivien. 'Ara era precisament l'estranya noia qui parlava'.
– Però teniu altres maneres de viatjar a Nàmek... les nostres naus ja no tenen tecnologia tsufur prou avançada... però podríeu fer servir les càpsules dels guerrers.
L'inicial reticència amb la que l'escoltaven, va convertir-se primer en moderada alegria, fins esclatar en joia al final.
– Jo sabria dir-vos com funcionen. – Havia callat un moment abans de continuar parlant – Van heretar algunes coses del nostre poble... no ha de ser tan diferent a la tecnologia tsufur, oi Pineau?
El fet que ella no l'anomenés pare no semblava més que una estranya costum extraterrestre.
– No, és clar. Jo et podria ajudar – Però van intercanviar una mirada estranya. 'No era la mateixa actitud sincera amb la que ella havia observat en Goku'. Era més aviat com si l'home tingués ara moltes preguntes, dubtes que ella no anés a respondre en públic.
La nau va esclatar en festa. Com deia la Bulma: 'Ara sí, ara es podien permetre tenir esperances'.
En Son Goku va riure obertament, amb mal a tot el cos, i allò va semblar escampar cert mal humor que de sobte havia aterrat sobre el cap de la noia.
Va donar un cop d'ull, una vegada més pensativa, a les estrelles de l'exterior.
Va mirar-se en Goku amb alguna cosa nova que no era la complicitat de fins aleshores, i va deixar anar allò que canviaria l'actitud d'en Pineau. 'Tan oberta i amable fins llavors'.
– L'espai exterior pot presentar certs problemes si no hi heu anat mai – va dir allò com si ho hagués assajat mentalment – Jo us podria acompanyar.
L'alegria de tots, contrastava amb la sobtada seriositat d'en Pineau.
I, conscient d'aquells canvis en el rostre de tots, contrastava també amb la inusual mirada reflexiva del mestre Mutenroshi.
'Definitivament allà n'estava passant una de grossa'.
.
.
– No puc deixar-t'ho fer – Un cop a l'hospital, mentre els metges revisaven les ferides superficials i el cansament d'en Mefus; la Nasu i en Pineau parlaven en veu baixa en una sala d'espera gairebé buida, on només l'Ulong feia la becaina mentre esperava notícies dels seus amics. Els altres eren pendents de les proves que les infermeres feien a en Son Goku, en Son Gohan i en Krilín. – És una bogeria. No els hi pots dur.
– No només puc fer-ho, sinó que ho faré. – va mirar-lo fixament amb determinació – No ho he vist clar fins que ells han començat a parlar de les Boles de Drac... i de l'interès d'en Vegeta. És allà on, per fi, passarà... Per fi, passarà Pineau.
– Creus que el teu germà serà prou estúpid d'explicar-li això de les boles a aquell llangardaix? – va qüestionar, desesperat per evitar que ella es suïcidés amb aquell viatge. 'I se'n dugués innocents per davant ja que hi era posada'.
– No, però Ell no serà prou estúpid com per ignorar-ho... – va respirar fons. – Estic completament segura que en Vegeta es dirigeix cap allà i és molt probable que més d'hora que tard també ho faci en Freezer. És el moment. I no puc demanar-li que lluiti per nosaltres a les bones.
– I què faràs? Quin és el teu pla? – va subjectar-li la mà, ara sí amb por a la veu. 'Sempre havia sabut que aquell dia arribaria, però mai s'hagués imaginat que hi estava tan poc preparat'. No volia que ella marxés i s'enfrontés a tots aquells perills. Pel risc que correria, per la bogeria de la proposta, però també perquè encara que se'n sortís, ella ja mai més tornaria al seu costat. 'Oblidaria aquell món on eren en Mefus i ell'. – Que és això que estàs tan segura de poder-li oferir a en Vegeta, com perquè ell et reaccepti a les seves ordres?
Havia fet aquella pregunta, de manera seca, per fer-la reflexionar.
– Una ajuda que no voldrà. Però que serà crucial, Pineau – va deixar-se anar i va aixecar-se, parlant-li encara en veu baixa – En Vegeta, millor que ningú, sabrà que estem davant d'un guerrer peculiarment extraordinari.
– I ell? Què faràs perquè us ajudi ell? – En realitat en Pineau sabia la resposta.
– Fer que vingui pel seu propi peu. Si els seus amics estan en perill, perduts a l'altra banda de l'univers o on sigui que pari exactament Nàmek, vindrà. Ell sol decidirà enfrontar-se amb en Freezer. No ho farà per nosaltres, és veritat. Però m'és igual si és per un universal i estúpid sentit de la justícia o perquè entén que ell també va ser part d'allò. Ho farà.
En Pineau va mirar-la vençut.
– Per la manera com te'l miraves... – va raonar – Per la manera com te'l miraves, estava convençut que no era això el que faries. T'he vist observar-lo i sé que no feies comèdia.
Ella va deixar escapar un petit somriure, sincera i resignada.
– És clar, Pineau. Me'l mirava com el guerrer que és. Però també com algú que em sorprèn profundament. – va observar l'Ulong que ara roncava – Admirava el seu pare i em temo que, ho vulgui o no, són exactament les mateixes qualitats les que fan que ell sigui també admirable.
– T'equivoques, filla. Són valents, forts i tenen orgull guerrer, sí. Però sé que ho saps: aquest noi se sent terrestre i té també moltes qualitats d'aquest planeta.
Ella va assentir.
– Per aquest mateix motiu sé que vindrà i ens ajudarà a venjar el nostre poble. – Va callar en dir allò. 'N'estava parlant amb en Pineau; l'home que li feia costat, quan el més normal hagués estat que l'odiés'.
– No et facis matar, Nasu... és l'únic que et demano.
.
.
Va recolzar-se a una finestra, amb la mirada perduda en l'horitzó terrestre, i va passar-hi part d'aquell capvespre a l'hospital. En Follet Tortuga havia convidat a en Pineau a dormir a casa seva, ja que de moment no podrien marxar: en Mefus hauria de passar almenys una nit en observació. 'Ella, però, no s'havia mogut d'allà'.
Després de la discussió amb l'home que l'havia criat, ara tenia una sensació agredolça al cos que difícilment podria treure's del damunt. Estava absolutament convençuda que, malgrat tot, aquella era la única manera en què podia actuar: portava massa anys esperant el moment. La revenja. 'Encara que no fos ella qui pogués plantar-se davant d'aquell monstre i enfrontar-s'hi amb garanties'.
Ningú sabia com arribava a lamentar allò. Que en Vegeta l'hagués abandonat de petita, l'havia condemnat també a l'ostracisme perquè mai havia pogut enfrontar-se a un rival que li posés les coses realment difícils. 'Mai havia estat realment en perill de mort'.
Va sospirar. A aquelles hores la presència efervescent dels amics d'en Kakarot pràcticament s'havia evaporat. La majoria probablement serien a casa, d'altres encara farien companyia als ferits.
Resignada a passar la nit en algun balcó buit, amb la mirada posada a aquell univers que ara l'esperava, va fer camí cap a la planta on hi havia en Kakarot i els altres. Convençuda que l'habitació estaria encara plena de gent, va passar-hi de llarg amb la intenció de no parar-s'hi. 'No tenia ganes d'aquella convivència sorollosa i afectiva que mantenien entre ells els terrícoles'.
La porta era oberta i tot i que ella no va mirar endins, va adonar-se que l'Ulong i en Puar abandonaven la cambra, just quan ella ja passava de llarg.
Uns segons després, tot va quedar en còmode silenci. Va retrocedir, amb el cor en un puny encara que no pensés confessar-ho, i els sentits alerta.
'Per res del món volia trobar-se ningú més en aquella cambra'. Estranyament, però, semblava que la Xixi s'havia endut a algun lloc el petit Gohan.
Només hi havia un llit ocupat. 'Estava sol'.
Va entrar amb certa precaució, perquè en realitat encara no hi havia establert una sola conversa, però el saiyan va tornar-li a mostrar el somriure de l'aeronau. 'Aquest cop les benes impedien que ella en distingís res més que el rostre'.
Potser perquè així no pensava tant en el Bardock o perquè l'humor li havia canviat sobtadament, va decidir que aquell era un bon moment per tenir-hi la seva primera conversa. 'Per intentar esbrinar si les seves suposicions eren certes i es trobava realment davant un molt peculiar company de raça'.
– Hola – Va entrar a l'habitació pràcticament amb timidesa. No sabia exactament què s'hi trobaria. 'Havia descobert que els anys l'havien convertit en un terrícola amb la força i el poder d'un altre món'. Però no estava segura de voler descobrir més diferències de les que ja havia anotat mentalment entre ell i el difunt Bardock. 'L'home que l'havia salvat de morir en l'explosió del planeta Vegeta'.
El jove, però, va somriure com ja havia fet en l'avió.
– Perdona que no m'aixequi, però no puc – va bromejar. Els metges li havien embenat pràcticament la totalitat del cos i era totalment estirat en el que semblava un llit de recuperació amb una carcassa de metall.
Ella va relaxar-se i va avançar observant distretament l'habitació.
– Estàs bé? – La pregunta era en sí força estúpida, tenint en compte que l'havia vist amb el cos destrossat.
En Goku, no obstant, no va semblar considerar que aquella no era una bona pregunta.
– Em recuperaré, aviat. Els metges diuen 4 mesos, però en Mixet Murri m'ha promès que aviat tindria les mongetes màgiques.
Un soroll d'estomac, va fer que ella el mirés amb estranyesa.
– I això era exactament...? – Els metges encara no s'havien endut la safata d'hospital del sopar, però pel que semblava aquella quantitat no havia estat suficient per en Goku. 'És clar que no', va somriure.
Un soroll va delatar-la just després. 'Ella ja no recordava l'últim dia que havia menjat'.
En Son Goku, però, ja feia minuts que reia. – No sóc l'únic...
Ella va assentir. – No! Però a diferència de tu, jo fa dies que no menjo.
El noi va fer mala cara i va intentar mirar-la. 'Era difícil perquè des d'allà on era estirat no l'hi veia el rostre en absolut'. Aquella era una posició desafortunada perquè no podia observar res més que el sostre en tot el dia.
– Pots apropar-te? – va preguntar per resoldre aquella incomoditat, tot i que ella ja havia avançat cap al jove convalescent – Exacte! Aquí, aquí! Per fi et veig el rostre! És una mica estrany no veure les persones senceres quan et parlen.
Ella va assentir amb aire sincer: - És clar! Però hauria de marxar. En Son Gohan deurà arribar aviat i voldrà descansar.
– Oh no! – el guerrer va fer espetegar la llengua amb incomprensió però amabilitat – No, no cal. La Xixi ha insistit perquè passés la primera nit a la Unitat de Cures Intensives. Els metges li han dit que no calia, però ja la coneixes... quan ella s'hi posa.
L'home va corregir-se.
– Bé, és veritat. No la coneixes gaire encara! Però ho faràs, ja veuràs!
Aquesta vegada la Nasu no va fer cap tipus de gest. No acabava de tenir clar que en tingués veritables i objectivables motius, però no s'imaginava tenint una conversa amistosa i civilitzada amb aquella dona. 'Massa preocupada, massa humana', va pensar a falta d'altres raons.
Ell va posar-se seriós de sobte:
– De debò creus que hi trobaran Boles de Drac a Nàmek? – La noia va mirar-lo un instant, com si tingués la necessitat de dir-li alguna altra cosa.
– És clar.
L'home va somriure amb assentiment: - Així podrem ressuscitar els nostres amics. I estarem preparats quan torni l'enemic.
'L'enemic. En Vegeta... Ella també era, en part, l'enemic. Encara que els terrestres no ho sabessin'. Va bufar amb cansament.
Havien estat dies durs i res semblava indicar que els que vindrien serien millors. 'Ara tocava fingir i viatjar... arribar a Nàmek i creuar els dits perquè allà es trobessin amb el més terrible dels perills: en Freezer'.
– Així que a la Terra teniu aquests edificis blancs per a curar els vostres ferits? – Va preguntar distretament. 'No volia pensar en allò... no encara'.
El noi va assentir: - Com és el teu planeta?
La Nasu va quedar-se'l mirant un instant. 'No li preguntava pel planeta Vegeta, és clar'.
– Trist – va explicar amb naturalitat – Un lloc rocós amb el cel verd i més pols que habitants. Els tsufurs hi sobreviuen com poden. Però són pocs.
– Ho lamento. – Ella va somriure quasi amb cinisme. 'Ell no podia estar disculpant-se per allò. No, no podia'. – Sé que els guerrers de l'espai us van fer fora del vostre planeta... aquells monstres...
No va deixar-lo continuar.
– Feia molts anys que també era el seu planeta. Va ser una guerra civil... aquestes coses passen. – 'Un tsufur no parlaria mai així'. Però en Kakarot no en sabia res dels tsufurs... i també desconeixia moltes coses dels saiyans. 'No tot era com semblava'. Sí, havien comès molts crims. I potser encara estaven pagant per ells, però la seva era una gran raça. Poderosa i forta. 'Eren supervivents nats'. Una raça preparada per brillar per si sola a l'univers, sense l'ajuda de ningú: molt menys d'en Freezer.
Sense adonar-se, havia caminat fins a la finestra de l'habitació i tornava a mirar al carrer. 'Havia de fer-li aquella pregunta'.
– Què vas sentir quan en Raditz va arribar aquí i t'ho va explicar tot?
– Com saps el seu nom? – Ella va mirar-lo un moment confosa. 'Havia errat en preguntar allò?'.
Va reaccionar amb agilitat: - Ho he sentit dir al noi baixet, a en Krilín.
Res semblava indicar que en Son Goku no s'ho cregués.
Va mirar al sostre llargament. 'Ningú li havia preguntat allò abans'. Havien parlat del futur de la Terra, de la lluita que els esperava i de com de fort era l'enemic, però era la primera vegada que algú li feia aquella pregunta.
'No sabia com s'havia sentit. No ho havia ni tan sols pensat: ell no era un d'aquells monstres de l'espai'.
– Jo no sóc un d'ells. Aquest és el meu planeta.
– No sents ni una mica de curiositat per saber qui eren els teus pares? – va raonar ella, encara repenjada al marc de la finestra.
– Aquella gent no es considerava família de ningú. Enviaven nadons a l'espai a conquerir planetes i... – Ella va interrompre'l amb decisió.
– T'equivoques.
– Com ho saps?
Un silenci incòmode va travessar la sala sobtadament. 'La seva feina allà no era la de fer-lo sentir-se un d'ells. Tant era allò, si aconseguia que ell els ajudés un cop fossin a l'espai'.
– No em facis cas – va retrocedir. 'La conversa no havia d'anar en aquella direcció'. – En Pineau era esclau del rei Vegeta i bé... n'he sentit dir coses. Sempre he pensat que havia d'haver-hi matisos... a la força.
– Ho dubto. Després de conèixer de tot el que són capaços...
– Però tu bé que ets diferent, no?
Aquesta vegada l'havia fet pensar.
Va badallar. Estava física i mentalment esgotada, però se sentia francament reconfortada en adonar-se que, guardant els adequats silencis, podia mantenir-hi una conversa tranquil·la. 'Amb cop de cap inclòs, en Kakarot s'havia convertit en un ésser francament desconcertant'.
Va asseure's al llit d'en Son Gohan, ja que amb prou feines la sostenien les cames.
– No recordo què és l'últim que vaig menjar... no m'aguanto dreta – va repenjar el cap al capçal del llit, mirant de perfil la silueta d'en Kakarot. 'De sobte tenia molta son'.
– He sentit dir a la Xixi que hi ha una mena de restaurant a la planta baixa – va intentar mirar-la, encara que des d'allà on era li era impossible –.
Ella va riure quasi en somnis.
– Dubto que hi acceptin moneda tsufur – va dir, quedant definitivament dormida.
– Nasu? – Davant la falta de resposta, en Son Goku va intentar moure's per veure-hi alguna cosa. La respiració tranquil·la d'ella, va delatar-la. Va somriure. 'Aquella noia era força estranya, i tenia alguna cosa que l'inquietava'. No entenia perquè, però se li feia tan familiar com qualsevol dels seus altres amics: 'I això que acabaven de conèixer-la'.
– No sents ni una mica de curiositat per saber qui eren els teus pares? – Quan ella li havia preguntat allò, l'havia agafat totalment desprevingut. 'Però d'alguna manera fins i tot una pregunta com aquella, sonava natural venint d'ella'.
I fins i tot dormint, en detectava el ki. 'No era tan poderosa com l'enemic, però sentia curiositat per aquelles habilitats que ella fingia no tenir'.
Era possiblement una de les poques persones amb certa energia vital que havien aparegut al seu particular grup d'amics sense presentar batalla abans.
Va adormir-se amb aquell pensament al cap.
A mitjanit ella va murmurar en somnis paraules inintel·ligibles. 'No hi havia cap altra manera. Havia d'enganyar-los perquè en Kakarot col·laborés en aquella guerra que s'aproximava. La venjança saiyan ja no podia esperar més'.
.
Amb els primers rajos de sol de l'endemà, en Follet Tortuga va aparèixer a l'habitació d'en Son Goku disposat a saludar de nou el seu jove deixeble. 'Preocupat encara pel seu estat de salut, encara que de poc servís preocupar-se per algú tan fort i indestructible com ell'.
Els ulls aviat van canviar-li de direcció. En Son Goku dormia plàcidament al seu llit, però el lloc d'en Son Gohan, sobre els llençols, l'ocupava la jove extraterrestre de cabells llargs i negres. Després de donar voltes i voltes sobre si mateixa en somnis, duia la faldilla, llarga i de tall irregular, desendreçada i la samarreta arrugada.
Va observar-la un moment, amb cap més pensament al cap que el d'aprofitar-se'n una mica, 'només una mica'. Però l'entrada d'en Krilín va distreure'l. 'Pràcticament estava a punt de tocar cuixa'.
El jove ferit va quedar-se mirant l'escena també amb curiositat.
– Sembla que aquests dos es porten bé, eh? –. va reflexionar sense cap més intenció que expressar aquella idea.
– No ho sé, Krilín. No et sembla que s'han pres massa confiança en molt poc temps?
El noi va riure amb l'acudit del mestre.
– Oh, per Déu! És en Goku, Follet Tortuga! És en Goku!
.
El dia va passar tranquil·lament amb la presència de tots de nou. La Nasu s'havia despertat, poc després que en Krilín i en Follet Tortuga deixessin l'habitació. 'Havia buscat en Pineau que ja era de tornada'.
La Xixi continuava convençuda que el seu fill no rebia l'atenció adequada en aquell hospital: – Però volen dir que és prudent deixar-lo sortir ja de l'UCI? – Havia preguntat un parell de cops a les desesperades infermeres.
– Sí, és clar. No es preocupi. És sorprenent però el seu fill es troba extraordinàriament bé. Només ha de descansar uns dies més. – La dona havia assentit amb disconformitat.
Continuava sense dirigir-li la paraula al seu marit. 'Encara que indirectament no desaprofitava l'ocasió, per fer-li saber que estava molt i molt disgustada'. Fins i tot amb el simple gest de cosir un parell de mitjons i un jersei per en Son Gohan.
– És per a mi? – Havia preguntat el Goku amb innocència i l'única intenció d'establir-hi una conversa. La respectava com respectava totes les persones que l'envoltaven i l'ajudaven, però entenia que ella necessités desfogar tota aquella frustració en ell. 'Havia estat molt temps sense saber res del seu fill'.
– És clar que no. No t'hi cabria – va esbufegar malhumorada – I tampoc t'ho mereixes.
'No és que ella no sabés que en Son Goku havia salvat el món, però no era aquell paper que s'imaginava fent sempre al seu marit. No si, a sobre, hi involucrava el pobre Son Gohan'.
.
Veient la situació, en Gyumao va intentar-hi parlar de nou:
– Filla, reina, ja coneixies en Goku quan t'hi vas casar – va donar-hi un cop a l'espatlla – No ha estat mai un home corrent.
Ella va aixecar-se enfadada. 'Sí, el seu pare tenia raó, però no pensava reconèixer-ho'. No era aquell el marit que ella ara volia.
En Son Goku havia de treballar i ser un bon pare per en Son Gohan. 'Un exemple'.
.
En Mefus ja es trobava millor, però en Pineau ni tan sols havia pensat en tornar a casa. 'La Nasu seguia volent fer aquell viatge amb els terrícoles'. I ell continuava aferrat a la vana idea que podria fer-la canviar d'idea:
– Com saps que en Vegeta no et dirà que te'n tornis per on has vingut?
– Perquè si ell no fa el que ha de fer, m'espavilaré per fer-ho jo. Després de tot, en Freezer no continuarà vivint tranquil. – 'Tossuda'. Era una princesa decidida i tossuda.
.
La jove Nasu va mirar-se de dalt a baix, en el vidre d'una de les portes dels passadissos d'aquell hospital. 'Aquella roba devia fer ja mala olor'. Anava a arronsar el nas en disconformitat, quan la figura de la Bulma va aparèixer-se darrera seu, amb un somriure triomfal.
– Vine, vine. – Va dir riallera – Hem de dir-los-hi que posin la tele. Ara!
El viatge a Nàmek semblava haver-se evaporat moments més tard. 'La nau d'en Nappa havia esclatat en trossets, i la única de les naus dels tsufurs que podia fer aquell viatge tampoc havia quedat en bon estat després de l'aterratge terrestre d'en Mefus'.
La Nasu havia volgut advertir-li que no polsés aquell precís botó del comandament, però la Bulma havia estat molt més ràpida a fer-ho. 'Tot havia estat, per un instant, un desastre, fins que un individu estrany de pell fosca i desconcertants poders màgics, havia aparegut sobre una catifa voladora'. Estrany mitjà de transport que la Nasu no havia vist enlloc abans.
S'havia endut la Bulma, en una peculiar expedició que els havia de dur una nova esperança: la nau del Totpoderós. La nau d'un namekià que emprendria, segles després, el retorn a casa sense el seu ocupant original.
.
Plovia. Aquell dia – després de dies de donar voltes en aquell hospital – i de comprendre cada vegada més la frustració d'en Kakarot, quan la seva dona i els seus amics, i els metges i infermeres que per allà voltaven, li havien impedit una vegada i altra sortir del llit i entrenar-se.
Aquella vegada va ser ella qui va trobar-lo fent flexions a l'interior de la seva habitació.
Ell va continuar, com si sabés que ella no diria res al respecte.
– No tens por que truqui a un doctor d'aquests perquè t'arrossegui al llit? – Va bromejar. No havien tornat a parlar des del moment en què, la primera nit, havien intercanviat aquella conversa sobre els saiyans i ell mateix. Però a vegades, la mateixa Nasu tenia la sensació de poder-s'hi entendre amb una sola mirada.
'Era com si s'entenguessin en silenci'. S'havien entès quan la frustració els havia fet creure a tots que ja no hi havia nau possible. I ho havien fet quan durant dos matins seguits el doctor havia escridassat en Kakarot per no mantenir-se en repòs.
Ell no va respondre-li la broma, però va riure. 'Sens dubte no tenia cap mena de temor a què ella fes allò'. Per algun motiu que desconeixia, la Nasu era la única persona de tot l'hospital que semblava comprendre que era important entrenar-se també en aquelles circumstàncies.
Va parar, però, quan va adonar-se que ella feia minuts i minuts que observava caure la pluja.
No veia ploure així des de que havia abandonat el planeta Vegeta feia ja molt temps. Allà on l'havia dut en Pineau, no plovia com a norma. 'Només queien quatre gotes l'any i sempre era de matinada quan allò passava'.
Els trons i llamps feien que a l'exterior, els terrestres anessin amunt i avall amb una mena de naus estranyes que circulaven arran de terra, i es cobrissin amb una tela estranya que aguantaven amb un peculiar pal.
– En què penses? – Ella va girar-se gairebé com si no es cregués que l'home havia fet aquella pregunta. En Son Goku, encara amb benes a gran part del cos, havia parat d'exercitar-se i la mirava. 'Hi havia alguna cosa que feia que mirar-la fos la millor cosa que se li acudia fer en aquell moment'.
La Nasu va sentir-se com si un d'aquells trons que ressonaven fora acabés de traspassar-la sencera. Un calfred va fer que en tornar-li la mirada massa coses passessin pel seu cap. 'Per què se sentia despullada sota la mirada estranyament simple d'ell? Ni tan sols semblava haver-hi dobles voluntats en el jove Son Goku. I potser això és el que més la torbava'.
Va intentar no pensar en aquella absurditat. Va tornar a mirar a fora, i llavors va somriure en veure que ell ara tornava a entrenar-se. 'Havien estat només imaginacions seves'.
– Sempre has entrenat amb aquestes ganes?
– Sempre que he pogut.
Una nova mirada, aquesta vegada més semblant al que ella sempre hagués esperat d'en Kakarot, va interrompre el seu següent pensament. 'L'estava desafiant?'.
– Quan em recuperi, m'agradaria lluitar amb tu. Hi estàs d'acord? – Ella va retrocedir sorpresa per la solemnitat d'aquella intenció. 'Tal i com explicaven que havia quedat en Vegeta (i s'ho creia perquè no hagués fugit de cap més manera) ella no tenia ni tan sols la suficient força per fer-li res més que pessigolles'.
Hagués estat diferent en l'època en què en Raditz havia arribat a la Terra, llavors ella superava més que lleugerament el germà d'en Son Goku, que tan poderós havien vist tots. 'Però ara en Kakarot semblava haver fet un salt al buit cap a una força ja inabastable per ella que no havia tingut suficients rivals al llarg de la seva vida'.
Allò trencava tots els esquemes de categories de força a la raça saiyajin. 'Però se li feia natural en pensar-ho'. Ella ja havia intuït una cosa així quan en Bardock i la força que desprenia llavors aquell guerrer s'havien creuat en el seu imaginari de criatura petita i sola.
– Em guanyaries abans i tot de saber d'on has sortit. Ho saps, oi? – va confessar de manera senzilla. 'No era natural en la seva essència de princesa saiyajin confessar allò amb aquella claredat'.
Ell va riure, com si allò no tingués la més mínima importància.
– Bé, això es pot resoldre fàcilment... – va mirar-la de nou – Quan fa que no entrenes?
'Gairebé va maleir haver-se proposat marxar aviat al planeta Nàmek'.
– Quan fa que no entrenes?
Res li hagués semblat tan absolutament adequat en un saiyan com fer aquella pregunta amb el so de la pluja torrencial de fons.
– Molt, Son Goku –va sospirar. – Massa.
– Puc esperar a què hi posis solució... – va oferir-li la mà en senyal de pacte. 'I ella va donar-li a l'instant, amb determinació i un somriure falsament resignat, encara que no sabia si després del viatge que tots plegats emprendrien, en Kakarot continuaria disposat a complir amb allò. Si és que sobrevivien a Nàmek'.