Capítol 11. El viatge al planeta d'en Cor Petit
La Bulma, que s'havia passat els dies treballant en la nau d'en Totpoderós, els hi ho havia comunicat amb un somriure. En 10 dies emprendrien el viatge a Nàmek.
– Però no deixareu que hi anem dues dones soles, oi? – Havia preguntat a la resta amb força temperament.
Eren tots a l'habitació d'en Son Goku i en Son Gohan, i en Pineau que havia estat en la part més allunyada de la porta d'entrada, s'havia girat amb la transcendència marcada al rostre. 'No. No permetria que en Pineau es fiqués en allò'.
Va mirar-lo amb rictus seriós. En Krilín, però, va parlar abans que el vell esclau:
– Jo podria venir... però m'agradaria entrenar-me per si l'enemic torna.
– Jo sí. Jo vull venir! – La decisió que havia mostrat en Son Gohan just després, pràcticament l'havia sorprès a ella i tot. 'Havia sabut des del principi que el nen era meitat saiyajin i meitat terrícola; però fins aquell moment, no havia reparat en què hi hagués res més en ell que un infant amb molt potencial'.
La Xixi havia fet de tot per aturar-lo. Li ho havia prohibit, s'hi havia oposat totalment. Els hi havia deixat anar a tots un discurs sobre la importància de l'estudi i el fet que en Gohan era només un nen que havia de tornar a un lloc que ella anomenava escola.
Però en Gohan no l'havia volgut escoltar. 'Amb prou feines la Nasu va poder amagar el somriure quan el nen va sorprendre'ls a tots deturant l'explosió de caràcter de la seva mare'.
– Calla! – va semblar penedit, però no va afluixar – Hi vull anar. En Cor Petit va morir per salvar-me i vull ajudar-los a tornar-l'hi la vida.
– Au va, dona. Deixa'l anar – va insistir també el pare de la Xixi – Qui ho anava a dir que ja seria tot un homenet.
Tots semblaven estar-hi d'acord.
– Tranquil·la, Xixi. Tindré cura d'en Son Gohan. No li passarà res. A Nàmek no hi ha cap perill – Les paraules de la Bulma gairebé van fer encongir el pit de la Nasu. 'No era cert. Ella esperava trobar-s'hi el major dels perills'.
Va vacil·lar, notant la mirada d'en Pineau fixa en ella. Sabia què intentava dir-li, fins i tot sense dir-li res. 'Estava condemnant a gent innocent, per complir amb aquella venjança que ja no els tornaria el planeta Vegeta ni els anys que havien passat des de llavors'.
Però era la seva obligació. N'estava obligada, perquè seguia sent la filla del Rei. 'Perquè havia estat la princesa d'aquell món, i havia d'actuar com a tal'. En Freezer havia de viure el terror de ser vençut en primera persona, i ella volia ser-hi. Ella pensava mirar-lo als ulls i dir-li-ho: 'Ningú desafiava el seu poble, sense patir-ne les conseqüències'.
Els terrícoles no eren el seu problema. I aquell nen era meitat saiyajin. 'No en tenia res d'indefens'.
I no obstant la sensació d'estar errant, l'engolia i no deixava que els seus sentits funcionessin correctament.
– Nasu – Una veu va interrompre els seus pensaments. Va girar-se, gairebé amb sorpresa. Era en Mefus. – Pots sortir un moment?
'Què devia voler?'.
Va mirar-lo amb seriositat en aquell passadís d'hospital. 'Estava curat, però encara duia una bena al canell i una tireta al rostre'.
– Com vas poder aterrar tan malament? – No va poder evitar la pregunta. 'Era només un jovenet amb grans idees de revenja. Les mateixes que ella, de fet. Però diferents...'
Ell no va contestar-li. Va somriure-li com si tard o d'hora hagués esperat que ella digués allò. 'Era una manera de retreure-li tot, sense repetir-li com d'enfadada havia estat'.
– Era el meu suïcidi. Tenia dret a fer-lo de la manera que em plagués. – Ara sí. Ella va estar segura que en Mefus se'n reia. 'L'estava vacil·lant?'.
– Bé. I ara què vols?
– Passi el que passi no permetré que te'n duguis el Pineau al teu suïcidi.
– Passi el que passi no deixaré que vingui.
El silenci va indicar-los que estaven d'acord.
– És un tracte? – va preguntar en Mefus amb un somriure, que va sorprendre-la de debò.
– No. És una realitat. No és negociable. – va mostrar-se segura en allò – Ell no vindrà.
El noi va assentir.
– Estem d'acord, doncs...
El jove adolescent tsufur va dir allò, però va trigar uns minuts, quan ella s'allunyava, passadís enllà, en continuar la frase.
– Molta sort.
.
.
En Pineau va interrompre-la a mig passadís. Va girar els ulls en blanc. 'És que no podien deixar de remoure-li una consciència que ella ni tan sols hauria de tenir?'.
– Parla – va dir amb fatiga. No pensava dedicar-hi més de mig minut. Ja havia pres la seva decisió.
– Sé que no m'escoltaràs – va comentar l'ancià – Però els portes a tots a una mort segura. Ells no en tenen la culpa... – va sospirar un moment – Jo no en tinc la culpa, Nasu. No vull veure com et mates.
Ella va esbufegar desesperada. 'No farien que canviés d'opinió'. No ara que tot semblava encaminar-la a allò que tant havia esperat.
– Mira, Pineau – va començar en to desafiant i cansat – No volia dir-t'ho així, però no em deixés un altre camí. No sóc una tsufur, no sóc una terrícola. No sóc una maleïda persona amb sentiments. Descendeixo d'un poble guerrer. Del més aguerrit i cruel que tu o algú més en aquest condemnat planeta hagi conegut mai. – va callar un moment – I no, no pararé. No renunciaré a venjar el meu pare i el meu poble encara que fent això esclati el maleït univers!
– Nasu...
– Tu ho hauries de saber abans que ningú... – va intentar sonar cruel – No ens importen els altres. No ens importen les seves miserables vides ni els plors d'aquells que queden pel camí. No m'importa que hagi de fer per aconseguir-ho.
Dit això va sortir volant pel finestral del que un parell de passos més a la dreta era una solitària sala d'espera.
– Menteixes... – Va xiuxiuejar en Pineau destrossat. 'Sabia que ella no parlava seriosament, que només ho feia en un intent de recuperar-se a ella mateixa: aquella que creia que havia de ser'. Però tot i així, totes aquelles paraules dites amb malícia feien mal. No imaginava què passaria si ella moria, com se sentiria ell si això passava, o si realment ella ocupava finalment el lloc que li pertocava i emprenia una nova vida com el que era, d'acord al que ella sempre havia esperat. 'D'acord al que s'esperaria d'algú que provenia d'una raça conqueridora com la dels guerrers de l'espai'.
Va subjectar-se a la paret derrotat.
– Qui menteix? – La veu serena d'en Follet Tortuga va sobresaltar-lo.
.
– En Son Gohan és un nen increïble. – La veu femenina va fer que en Goku es girés. 'El nen dormia al llit que li pertocava, mentre el seu pare pensava en el poder que aquest tenia'.
– Ho és.
– Us he vist entrenar, saps? – En Goku va mostrar-se sorprès – Era fora. Prenent l'aire – S'havia passejat per la cornisa de l'edifici després de l'agre discussió amb en Pineau.
– La seva mare em mataria si ho sabés.
– Però si només han estat un grapat de cops de puny. – va somriure ella. 'Fins i tot en Goku que mai s'adonava d'aquell tipus de coses, semblava notar que ella, l'estranya alienígena tsufur, parlava amb un to estranyament derrotat'.
Van quedar-se en silenci. Ella no tenia ganes de parlar amb ningú, però havia pensat que visitar en Kakarot faria que tingués les coses molt més clares. 'Al cap i a la fi, la decisió que havia pres, tenia molt a veure amb ell i l'extraordinària força que semblava tenir'.
Aquell home era, en part, la seva esperança.
– Tots hem d'estar preparats per si l'enemic torna – va dir en Goku distretament. A estones semblava un autèntic despistat, d'altres parlava de manera seriosa i la desconcertava.
'L'enemic'.
– Bé, ja vau poder destruir en Nappa. Vau fer fugir en Vegeta – va mirar-lo – Ningú dubta que estareu preparats. – 'Era la veritat'. Ho pensava de debò.
– En Nappa? – va preguntar tornant a ser l'home despistat que era a vegades – El calb, vols dir?
Ella va assentir.
– Ell, aquell monstre, ell mateix el va matar – la noia va sobresaltar-se, gairebé recolzant-se en el llit d'en Goku en sentir allò. – No va tenir cap tipus de mirament amb el seu company.
– Com? – va dubtar un instant. 'Ho havia entès bé?'.
– El guerrer que vaig deixar marxar... ell va matar el seu company. Va castigar-lo així quan ell li demanava ajuda.
La noia va mirar-lo amb sincera sorpresa. 'No, en Kakarot no mentia'.
En Vegeta s'havia carregat en Nappa. 'Era natural. Què es podia esperar d'algú que havia crescut amb la convicció que perdre en combat et feia indigne de viure?'.
Però tot i així va fer que ella sentís un nou pes a sobre. 'Coneixia realment el seu germà?'. Tants anys després, sabia qui era en Vegeta?.
Va riure, burlant-se d'ella mateixa interiorment. 'Era el mateix príncep saiyan que havia de ser'. Era ella la que havia canviat.
En Goku va mirar-la, esperant una explicació per aquell somriure.
La jove va adonar-se'n. Però només va deixar escapar l'aire. 'Fos com fos ja havia pres la seva decisió'.
– No em facis cas. Aquest planeta m'està tornant boja – I era veritat. Va deixar caure la mà prop del braç embenat d'en Kakarot.
'Una altra vegada aquella manera de mirar-se'. El mestre Muten, a qui no havien vist ni notat entrar, va observar-los un moment. Anava a fer-se notar, però va decidir recular.
– Nàmek m'espera aviat – va dir ella. 'Gairebé per si mateixa'. – Això de les Boles de Drac, funciona realment? És a dir, el drac concedeix qualsevol desig?
– He sentit dir a en Follet Tortuga que ho fa sempre que aquest no sobrepassi el poder del seu creador. Però sí, serà suficient per ressuscitar els nostres amics. – Ella va assentir. Realment no tenia cap intenció d'impedir-ho. No eren les Boles de Drac el que realment li interessava.
– Els namekians sempre han tingut fama de dominar tot tipus de màgia – va afegir la Nasu. No estava especialment interessada en la conversa, però se sentia bé allà. 'Parlant amb en Kakarot sense cap propòsit en concret'. – Tot i així, desconeixia que també n'hi havia que eren guerrers.
– En Cor Petit és un tipus especial. Encara que al principi ens posés les coses difícils – ell va somriure, com si malgrat tot en tingués un bon record – Era la primera vegada que algú m'ho posava tan difícil.
'Un innegable i exagerat sentiment d'autosuperació'. Va mantenir la mà en el braç d'ell. 'Era un saiyan, malgrat tot'.
– Ets masoca... en això tenia raó en Iajirobai – va riure ella. 'Havia escoltat aquella frase en l'amic gros d'en Kakarot. Però ara l'entenia perfectament'. – Sento dir-te que aquesta és una malaltia que no es cura.
.
No sabia com, però ara reien obertament.
Un moment després, amb naturalitat, ella era asseguda just al límit d'aquell estrany llit de convalescència on en Son Goku havia de reposar.
Des d'on hi havia en Follet Tortuga no podia escoltar gran cosa, encara que la conversa no semblava el més important. 'Si ho eren els petits gests, que estava segur, passaven fins i tot desapercebuts per ells mateixos'
.
– És una llàstima que no pugui venir a Nàmek – va repetir el noi, pensant en les aventures que de petit havia viscut amb la Bulma i els seus amics – Però quan surti d'aquí, he d'estar preparat per entrenar-me.
Ella va observar-lo. 'Dubtant en dir-li obertament que pugés a aquella nau'. En realitat, hi acabaria fent camí igualment.
– Si t'ho repenses, encara ha de quedar alguna cosa de la càpsula amb la que vas arribar al planeta Terra.
'Sabia que ells mateixos haguessin arribat a aquella conclusió, només els hi donava una petita ajuda al respecte'.
La Nasu gairebé l'envejava. 'El que donaria ella per haver-se donat un cop de cap. Per no recordar quines eren les seves obligacions amb la seva quasi extingida raça'.
Un parell de silencis després, ella va decidir que era moment d'emprendre el camí de tornada cap a la nau tsufur que els havia dut al planeta. 'Calia recuperar-ne un parell de mudes abans de marxar a Nàmek'. Va pensar en demanar a en Mefus que li tornés el dispositiu d'en Bardock. 'Però hores d'ara ja no tenia cap utilitat'.
Va aixecar-se, sense esperar que ell fes allò: 'L'havia subjectat del canell abans i tot de posar-se dreta'.
– Nasu – Ella va esperar que en Goku parlés.
– Sí? – Una altra vegada en Goku seriós, que apareixia en comptades ocasions.
– Dóna'm la teva paraula que tornareu sans i estalvis. Els quatre. – La noia va acabar d'aixecar-se com un ressort. 'A què venia allò?'.
Va intentar fingir el somriure, però no sabia si realment havia rigut o havia imitat una mala ganyota.
– Ja vas sentir en Kaito. Allà només hi ha namekians pacífics i ... – Ell va interrompre-la. 'Li havia dit allò en el mateix moment que ho pensava'. No hi havia cap motiu per demanar-li-ho, però ho sentia així.
– Ho promets? – Va somriure. D'una manera que a ella li va fer ràbia i tot. 'Com podia ell semblar sempre tan condemnadament aliè a tot el que passava al seu voltant, i a la vegada encertar-la de ple amb aquella petició?'.
No podia fer allò. Va intentar mentir i va sentir-se incapacitada per fer-ho.
– Tu compleixes sempre les teves promeses? – Ella va empassar saliva en parlar – Realment et tranquil·litzaria que una desconeguda et prometés que res els passarà a l'espai als teus amics i al teu fill? N'hi hauria prou amb un sí per a què et quedessis tranquil?
'Tan important era donar la paraula d'una cosa, en aquell planeta?'.
En Goku ni tan sols va poder processar el que ella li deia. Abans de fer-ho la noia ja havia sortit per la porta.
En Follet Tortuga tampoc havia tingut temps de reaccionar i ara era palplantat al passadís davant la jove visiblement exaltada i enfadada. 'Sense cap motiu aparent'.
– Tu compleixes sempre les teves promeses? –.
La pregunta que ella havia fet a en Son Goku va fer que l'home pensés en un moment del passat en concret.
– Sí. – va deixar anar simplement.
– Com? – La noia no entenia què li estava dient.
– En Goku sempre compleix les seves promeses – va somriure amablement – Va prometre-li a la Xixi que s'hi casaria, sense ni tan sols saber què volia dir ella amb allò de prometre's en matrimoni. I va casar-s'hi, quan ella li ho va recordar. Ell sempre compleix les seves promeses.
La Nasu va mirar-se l'home, sense saber si allò li explicava només perquè sí, o si en tenia algun tipus de motiu.
– Sempre que sigui capaç de recordar-les, és clar. – va fer ella per impuls.
L'home va observar-la marxar. 'No havia volgut sonar d'aquella manera. Ell que sempre es ventava de ser un home despreocupat'. Però tenia el pressentiment que aquells dos joves acabarien fent-se mal, encara que una part d'ell li deia que allò era una barbaritat: "- Era en Son Goku, el mateix que ara es pensava que ella havia marxat així només perquè devia tenir mal caràcter. Com la Bulma, com la mateixa Xixi o la Lanx dels cabells rossos".
.
En Son Goku, en realitat, no tenia cap pensament preconcebut de la Nasu. Només que era una noia estranya, simpàtica d'alguna manera, i que era capaç d'entendre el per què ell se sentia absolutament atret per la idea de vèncer aquell enemic, de superar-se a si mateix; fins i tot estant, com estava, malferit en el llit d'un hospital.
Aquella noia despertava, en algun racó d'ell, sensacions familiars i alhora força desconcertants. 'Era com si fes anys que formés part de tot allò', es deia a si mateix en Goku; incapaç d'entendre exactament què passava pel seu propi cap. Havia estat sincer en dir que volia que els quatre tornessin sans i estalvis de Nàmek. 'I això que en aquella nau hi viatjarien tres de les persones més importants de la seva vida: el seu fill, el seu millor amic i la noia que havia començat tota aquella història i l'havia dut a conèixer món'.
.
– Què li has dit a l'home aquell, Pineau? – La noia es preguntava per què aquell terrícola li havia parlat d'aquella manera. 'Temia que sospités que ella pensava trair la confiança d'en Kakarot'.
– Res... – va respondre-li sincer el tsufur – Ens va escoltar... no res d'importància – va afegir en veure-li la cara – Però sap que estic preocupat per tu, sap que ens vam barallar perquè preferiria que no viatgessis a Nàmek.
– Oh, perfecte! Tira tot el meu pla per la borda, Pineau. Felicitats – va fer ella encara encesa per l'episodi que havia viscut a l'habitació d'en Kakarot.
En Pineau, però, va mostrar-se rendit.
– Tens el meu suport, d'acord? – va dir – No vull tirar per terra cap pla que pretenguis dur a terme. Patiré, sí. Però no puc impedir que ho facis, Nasu. No, quan sé que és la única manera en la que tu algun dia podràs passar pàgina de debò.
La noia va posar-li la mà a l'espatlla com a senyal de comprensió.
– Oh! – va interrompre'ls en Krilín que acabava de rebre l'alta mèdica – Perdó. Et buscava, Nasu. La Bulma m'ha trucat. Ens espera el matí del dia 15 a l'illa d'en Follet Tortuga. Vol marxar tan aviat com sigui possible.
La noia va assentir a l'amic d'en Son Goku.
– Se n'ha sortit amb la nau? – va preguntar deixant el tsufur enrere – Ja li vam dir que si necessitava ajuda, en Pineau podia donar-li un cop de mà.
– Sí, tranquil·la – va dir el noi rialler. – Està tot en ordre. La Bulma està desesperada per marxar. Només li falta acabar de dominar l'idioma dels namekians i integrar l'habitual a la nau, però en Popo ja l'està ajudant en això.
– És clar. Jo també voldria marxar avui mateix si pogués... Però si ens hem d'esperar uns dies no passa res. Hi seré. – Va mirar de nou l'antic esclau i va sortir per la porta en direcció a l'últim pis. Emprendria el vol en aquell mateix instant per tal de recollir un grapat de coses de la nau que els tsufurs havien reparat per perseguir en Mefus i que, finalment, els havia dut a la Terra. – Potser seré uns quants dies fora. He de recollir un parell o tres de coses i... bé, necessito aire pur. Però compteu-m'hi.
El dia que canviaria el curs de les coses a l'univers ja no estava tan lluny.
.
.
– Sempre que sigui capaç de recordar-les, és clar –.
Aquella frase realment havia fet pensar a en Follet Tortuga. 'Era un retret a en Goku allò?'. Però per què?.
L'home, no obstant, no va saber quin significat donar-hi. Va abandonar l'hospital aquella tarda, acompanyat d'en Krilín i els dos homes tsufurs, per instal·lar-se – ja sense els periòdics viatges al centre sanitari – a la seva petita illa. 'Almenys fins el dia en què la Bulma havia previst marxar a Nàmek'.
Tenia la intenció de convidar els dos homes a passar una temporada allà. 'A esperar el retorn dels nois, perquè poguessin ser els primers en ser-hi el dia en què tornés l'expedició que la filla d'en Pineau (juntament amb la Bulma, en Krilín i en Son Gohan) emprendria aviat'.
L'inquietava el tracte que la noia tenia amb en Goku. 'O potser només el sorprenia i es forçava a sobreprotegir el seu deixeble'. Però continuava convençut que aquella gent es mereixia tota la seva hospitalitat.
'D'una manera o altra havien estat víctimes d'aquells monstres'.
.
Els dies havien passat ràpidament per a tots. 'Fins i tot per un Goku que cada vegada se sentia més autònom en els seus moviments i que, malgrat que la Xixi s'hi enfadava, no dubtava en provar-se més i més a ell mateix, fins a saber on el dolor l'obligava a parar.
La dona portava 48 hores fora de l'hospital. Preparava la marxa del seu fill, a l'hora que insistia als metges que el nen havia d'estar fins a l'últim moment sota control mèdic.
La major part del temps, la infermera en cap i el metge d'aquella planta, no el deixaven sense vigilància ni un sol segon. En un dia especialment atrafegat per tots, en Goku havia aconseguit escapar-se, però, al terrat superior de l'edifici.
Va caure com un sac a terra en intentar saltar una muntanya de capses velles que hi havia. 'Sense les mongetes màgiques, encara sentia gran part de les ferides obertes'.
En Goku sabia que, fins i tot, en Son Gohan s'havia estat amagant de la seva mare per entrenar pels racons d'aquell edifici.
'Tenia un gran fill'.
Va aixecar-se i va tornar-hi. Una vegada i una altra, fins que el turmell d'un peu va fer-lo cridar. 'El guerrer de l'espai l'havia deixat sense ni un sol os, múscul o articulació en bon estat'.
Però si hi havia alguna cosa que tingués ell era capacitat de resistència.
Va notar una presència darrera seu. I va veure's a venir un cop ben dirigit que va esquivar amb agilitat.
Va tornar-s'hi instintivament, ara amb els sentits alerta.
– Ben jugat! – Ella també l'havia esquivat, embenat com anava. Però ben just li havia anat. 'Era àgil, fins i tot amb tot allò al cos i amb el dolor que per força encara havia de sentir en moure's'.
– Així que, finalment, em concediràs una lluita? – va dir ell amb transparent amabilitat, com si l'últim dia en què havien parlat, ella no hagués marxat d'aquella manera tan estranya.
– Així com estàs, seria la única manera de no sentir-me gaire humiliada... – va parlar seriosament però amb to distés.
'No estava allà per allò'. Encara que no entenia perquè no s'havia dirigit directament a l'illa d'en Follet Tortuga.
La noia, confosa com estava, va sospirar en silenci.
– Tot en ordre? –va preguntar ell. La Xixi i en Son Gohan li havien deixat clar que el viatge era avui.
Ella no va respondre. 'Sense totes les benes del cap, la semblança amb en Bardock era més colpidora, però ni tan sols era això el que l'havia empès a interrompre'l a mig entrenament'.
Havia anat fins allà, fins aquell terrat d'hospital, sense estar molt segura de què era (exactament) el que faria quan el trobés.
El noi va mirar-la amb divertida estranyesa:
– Et passa alguna cosa? – Realment no s'esperava que, després de tot, ella fes allò. Estava allà dreta i només el mirava.
Va posar-se la mà al cap amb dificultat; en un gest que era força habitual en ell quan no entenia gaire res del que passava. Va somriure per impuls.
La noia va mirar-lo. 'No, definitivament no era en Bardock'.
Va dirigir-li (sense avís) un cop de puny sec a l'alçada del pit que ell va aturar amb la mà. Van observar-se en silenci i amb inusitada seriositat un parell de segons: – Ens veiem aviat, Kakarot.
En Son Goku no va tenir temps d'entendre per què ella l'anomenava ara d'aquella manera. 'No va poder-ho pensar gaire, perquè el fet que ella s'hi acostés un parell de passos més, i li passés la mà pel cabell, va desconcertar-lo del tot'.
La Nasu va parlar-li prop de l'oïda. 'Tan a la vora que podria haver fregat els llavis en el lòbul de la seva orella esquerra'.
– En Son Gohan estarà bé... – Però no va fer res per tocar-lo de cap manera. La Nasu va guardar silenci en l'instant en què en Goku la subjectava del braç per guardar el propi equilibri. Abduïts per l'estrany moment, cap dels dos va moure's ni un sol centímetre més. – T'ho prometo.
'No podia fer-hi més. No podia prometre per en Krilín o la Bulma, perquè realment no podria tenir cura de tots ells'. Però es prometia a si mateixa no deixar que passés res a en Son Gohan. No li devia res a en Kakarot. Però sí al seu pare. I a més era ella qui els duia directament al regne on el terror se solia anomenar Freezer.
Va desaparèixer volant un segon després.
En Son Goku va quedar-se parat allà uns minuts. 'No estava segur d'haver entès bé allò que acabava de passar allà'. Però ara el dominava una forta punxada a l'estómac. I no se sentia gens convençut en pensar que allò era gana o algun tipus de dolor físic.
.
Va mirar-se a ella mateixa en aterrar a la petita illa d'en Follet Tortuga. De la roba que solien dur els tsufurs, aquella brusa, que ben podia ser un vestit curt, de color lila i petites tonalitats vermelles, blanques i negres – dibuixades en forma de petits cercles que hi eren estampats de forma desigual – i els pantalons tres quarts de color negre; eren el més semblant que havia trobat a roba còmode de lluita. 'Era ben cert, que no sempre les robes acolorides havien dominat l'imaginari tsufur, però sí durant molt del temps que aquests havien viscut en pau'.
Els tsufurs que havien sobreviscut, i que havien trobat lloc en una colònia com aquella, no semblaven conservar (ni voler saber res) dels uniformes quasi d'exèrcit que havien utilitzat en enfrontar-se als saiyans. 'Allò no ho era, però almenys era roba decent'. L'havia aconseguit trobar poc abans de dirigir-se a la Terra. I l'havia guardat a la nau, amb la intenció de fer-la servir en el moment més adequat.
La Nasu mateix s'adonava que pensava en roba, i en absurditats d'aquell nivell, per no enfrontar-se a ella mateixa. 'Havia estat a punt de besar en Kakarot'. Si s'hagués quedat un segon més allà, no hagués pogut evitar fer-ho; sobretot sabent que el seu primer i únic petó fins aleshores havia estat fruit d'una picabaralla odiosa amb en Raditz.
– Preparada? – va preguntar-li en Krilín. Tots havien observat com de callada estava en arribar. I ningú semblava atrevir-se a trencar aquell mutisme. Va veure un munt de maletes i en Son Gohan amb el cabell tallat d'una manera força estrafolària.
– Quan vulgueu. – Va mirar en Pineau un darrer cop, però no van dir-se res. 'Ja s'ho havien dit tot'.
– Anem-. La noia de cabells blaus semblava ara tant o més pensativa que la pròpia Nasu, que va pujar a la nau sense fer-se esperar.
Havia observat amb estupefacció com, aquella dona estranya, era capaç d'engegar la nau sense que cap dels seus tripulants hi estigués correctament assegut. 'Però no havia dit res'.
A la ment encara hi duia la promesa que havia fet a en Son Goku.
.
– Qui era aquesta noia? L'he vist abans... en algun lloc.– La Baba havia aparegut, just en l'instant abans que el grup de quatre tripulants espacials pugés a la nau del Totpoderós.
– La Bulma... – Havia començat en Follet Tortuga amb evident sorpresa. 'Què deia ara la seva germana? I què hi feia allà de visita?'.
– No, carallot! La jove que era amb ells – La dona va sospirar – Bé, venia a dir-vos que els vostres amics morts són en bones mans. Se'ls hi han mantingut els cossos a l'altre món. A l'espera del que passi amb ells.
.