Capítol 16. La venjança dels guerrers

– Es veu que si augmento la velocitat, et quedes enrere... – Reia en Freezer – I tot i així dius que ets un superguerrer...?

En Vegeta ho havia intentat amb totes les seves forces però no se n'havia sortit. 'I si he arribat al límit? No pot ser... no pot ser veritat...!'. No parava de fer-se preguntes a ell mateix.

– Jo sóc... jo sóc el superguerrer... – Havia perdut el control de si mateix... 'Havia de trobar la manera de vèncer el Freezer... no podia haver arribat al seu límit...'

Estava tan absolutament desesperat que li era igual el planeta, i el fet que si el feia esclatar, ell mateix no sobreviuria a l'espai. Per horror de tots, va enviar una gran bola d'energia contra en Freezer.

Va escoltar el crit d'en Cor Petit al seu darrere. Aquell atac era realment perillós per tots.

I no obstant en Freezer se n'havia desfet amb una simple puntada de peu. La Nasu va observar amb terror com el tirà ni tan sols semblava haver-se preocupat per l'atac del seu germà.

I estava segura que l'orgullós príncep havia llençat tota aquella energia amb la totalitat de les forces que tenia. 'Podria haver afectat greument el planeta, i ni tan sols li havia produït una rascada a aquell monstre'.

Un tremolor procedent de les profunditats del mateix ésser va sacsejar, per primer cop en la vida, el cos d'en Vegeta... L'horror i la decepció el van commoure...

S'havia adonat que mai podria vèncer en Freezer.

Va deixar caure els braços en senyal de completa rendició. I, també, per primer cop a la vida va plorar de terror i de desànim.

En Vegeta ja no tenia ànims per lluitar... i la Nasu ni tan sols podia moure's en comprendre l'emoció que embargava al seu germà. 'S'havia de sentir profundament humiliat si ara queien llàgrimes dels seus ulls'.

Ella, com ningú, entenia la moral saiyajin. Ella, com ningú, sabia que un guerrer de l'espai com en Vegeta no plorava mai. I si ho feia era amb la terrible certesa d'haver estat vençut.

Els guerrers com ells no ploraven gairebé mai a la vida. Fer-ho era una vergonya. Així ho aprenien, nens i nenes, des de ben petits. Sobretot si es tractava de prole reial. Un príncep saiyajin no era un ésser dèbil. 'No li estava permès ser-ho'.

I ella – princesa desterrada com era – sabia que en Vegeta no plorava ara per una absurditat. No actuava així empès per sentimentalismes ni rabietes estúpides. Tot allò eren coses que a Vegeta amb prou feines havien après a comprendre. 'Si plorava era perquè ja no restava res més a fer'.

Eren guerrers astuts i decidits. 'No estúpids ploraires que es rendissin a la mínima'. Però davant d'en Freezer no els quedava cap sortida. 'Havien perdut'.

Va sentir un profund respecte cap al seu germà. Gairebé el mateix que havia sentit de petita. 'Fins que aquest havia decidit deixar-la de banda en aquell racó polsós de l'univers'.

És clar que, ara que tenia davant en Freezer, era conscient de com hagués estat la seva vida si hagués acabat a les seves ordres. 'Sempre a l'ombra dels altres, sempre mostrant respecte cap a un ésser que odiava'. Perquè, a diferència de llavors, la Nasu de 29 anys entenia perfectament en quina situació s'haguessin trobat en mans del tirà: Vint-i-cinc anys enrere cap d'ells hagués durat més d'un nanosegon en enfrontar-se a aquell monstre.

Exactament igual que en aquell precís i terrible instant.

'Vint-i-cinc anys enrere', quan el seu planeta havia estat totalment destruït. El moment aquell en què ella havia començat a planejar com seria la revenja (ara impossible) que algun dia assolaria la vida infame del tirà Freezer.

Vint-i-cinc anys eren l'edat que ara tenia en Kakarot. 'El fill de l'home que li havia salvat la vida'. I també un guerrer que duia als gens el valor del seu pare, però una manera diferent d'entendre la vida: la terrestre.

El cor de la Nasu va fer un bot en comprendre que no tot estava perdut. Ella sempre havia sabut que hi havia una sortida. Que ell seria part del moment en què aconseguissin de fer caure el tirà. 'En Kakarot, és clar'.

'Ell era la seva única esperança'. Ho sabia feia ja massa anys.

Ho havia sabut sempre, però ho confirmava en l'instant en què els seus ulls estaven presenciant horroritzats aquella terrible pallissa a en Vegeta. La humiliació més gran que el príncep saiyan rebria, probablement, al llarg de tota la vida.

Poques coses més terribles podien ja assolar l'imaginari d'un home orgullós com en Vegeta. Havia estat colpejat de mil maneres diferents, i ara escopia sang per la boca, mentre en Freezer estrenyia la seva fastigosa cua al volant del coll del seu germà.

Volia fer-hi alguna cosa. Però estava complement paralitzada per l'horror. 'Per les idees fúnebres que anaven i venien al seu cap'. Per les esperances que encara guardava el seu cor, aquell cor que havia mutat fins a ser meitat tsufur i meitat saiyajin. 'Encara que lluités amb si mateixa per negar-s'ho'.

El tirà continuava estrenyent i estrenyent més aquella part del seu cos, contra el coll d'un Vegeta malferit. D'un Vegeta pitjor que mort: totalment rendit.

En Son Gohan, en Cor Petit i en Krilín havien quedat passos per darrere de la Nasu, que sense voler havia anat avançant de manera inconscient, però incapaç d'intervenir-hi.

Tots ells estaven massa horroritzats per reaccionar. 'Per fer-se càrrec de la terrible situació que vivien en tota la seva plenitud'.

I en Freezer, colpejant a en Vegeta, i parlant-li del seu pare, del seu poble, de tot allò perdut i de la humiliació rebuda en aquell moment, se sentia cada vegada més i més poderós i imbatible. 'Imparable i invencible'.

Qui podria ara posar en dubte que era l'ésser més temut de l'univers?

Va girar-se amb aquells ulls vermells, amb la mirada crua i despietada, i la Nasu va saber que es dirigia a ella, encara que ho fes en plural. 'Encara que els convidés a tots a intervenir-hi'.

– Si el voleu salvar, endavant... – O potser era que se sentia amb l'obligació de fer-hi alguna cosa. 'I no podia fer-hi res'.

Una veueta li deia que aquell era el seu germà, que havia d'avançar i atacar en Freezer. Que havia de salvar la sang de la família reial saiyajin al preu que fos.

Però una altra sabia que anar-hi, avançar i atacar a la desesperada, era una completa bogeria. Els cops a l'esquena d'en Vegeta eren ara cada vegada més i més descoratjadors. El colpejava amb el puny, al bell mig de la columna vertebral, mentre el mantenia agafat del coll amb la cua.

– Monstre... – va aconseguir xiuxiuejar ella, aguantant les llàgrimes que també pugnaven per sortir. Però que no deixaria que es mostressin: perquè ella sí tenia una esperança. En l'imaginari de la Nasu, tot estava encara per fer.

– Com has dit? – va preguntar amb crueltat i diversió en Freezer, tornant-se a girar cap a ella amb lentitud, mentre mantenia els cops, quasi rítmicament, contra l'esquena d'en Vegeta.

Ella va prémer els punys amb ràbia.

– Ja m'ho imaginava... T'assembles molt a la teva mare, saps? – va riure amb crueltat, sabent que amb aquelles paraules també augmentava la ràbia punyent d'en Vegeta – Ella també era així com tu: semblava una guerrera indomable, però... – va tornar a riure – Era tan submisa que no va dubtar en treure's la vida perquè el seu home conservés el seu estúpid orgull. No és divertit, mocosa?

Sabia que si hi insistia, ella l'atacaria. 'Podria acabar d'una vegada per totes amb els dos germans'. I amb allò enterraria definitivament el llegat saiyajin.

– Calla! – No pensava plorar, i tampoc pensava caure a la seva maleïda trampa. 'Però almenys sabia que aquella discussió donava temps de vida a en Vegeta'.

– Au va, petita princesa – va fer ell amb el mateix to empallegós – El tarat aquell... l'inútil que va donar a llum, era una completa vergonya pel rei de Vegeta. Ella ho sabia i va actuar en conseqüència... – va aprofitar que la Nasu continuava amb els punys tancats, però quieta i completament immòbil – S'hagués convertit en la riota de palau. Pobre reina dels guerrers...

Va donar un pas endavant i a l'instant va notar que algú l'havia subjectat pel braç. 'Era en Cor Petit'. El namekià intentava evitar que cometés la tonteria que tots esperaven que fes. 'Al cap i a la fi era el que buscava en Freezer'.

'No era estúpida. No necessitava que cap namekià pensés que era una estúpida sentimental que es tiraria al coll d'en Freezer, tot i que aquest podia eliminar-la amb la facilitat amb la què ella respirava'.

El tirà va tornar-se a girar amb parsimònia i va endurir els cops contra un Vegeta que ja començava a perdre lentament les seves abans fortes constants vitals.

– No... – Va sentir la veu d'en Cor Petit. I va saber què era el que havia de fer. 'No, no seria l'estúpida que ara mateix tots es pensaven que podia ser'. Ella era diferent. Ella hagués ocupat un lloc privilegiat al Consell Reial de Vegeta.

Ella era digna filla del seu pare. 'Sabia pensar amb fredor'. La fredor i l'astúcia ho eren tot, els músculs no eren res més que una manera de plasmar la seva superioritat. Però la fredor i l'astúcia eren transcendentals per un veritable saiyajin.

Fins i tot per un guerrer que havia après a conviure amb la tranquil·litat i la pau tsufur. 'O potser fins i tot més en aquelles circumstàncies'.

– No ho faré – va pronunciar en veu baixa, fent que en Cor Petit deixés de subjectar-la – Però ja no puc esperar més a en Kakarot... Curat o no l'he de treure d'allà dins i dur-lo. És la única sortida – va xiuxiuejar encara més fluix.

Va témer que ningú hagués pogut sentir-la, però la capacitat auditiva dels nàmeks no era la mateixa que la d'altres éssers que ella coneixia.

Davant la sorpresa d'en Son Gohan i en Krilín, però sobretot davant la fruïció d'en Freezer, va donar un pas endavant i quan semblava que atacaria el tirà que destrossava minut a minut en Vegeta, va alçar el vol.

– Fuig... – Va riure en Freezer. – No podrà anar gaire lluny. Ho has vist, Vegeta? La princeseta del teu planeta, se'n va, campi qui pugui... Intenta salvar la vida en una patètica fugida.

En Vegeta estava massa estomacat i massa rendit per poder reaccionar. 'Ni tan sols per poder trobar normal aquella actitud'.

Ell l'havia deixat tirada primer.

– Oh, tranquil, Vegeta – va fer en Freezer amb fingida amabilitat, encara colpejant-lo – Quan acabi amb tu, ja la buscaré i també coneixerà la mort. Ha estat molt desconsiderada de no quedar-se per veure el teu trist final.

Les rialles cruels d'en Freezer van poder escoltar-se a metres de distància i, per tant, també des del punt del cel on ella volava en direcció a en Kakarot i a la nau on aquest es recuperava de les seves ferides. 'Podia notar-ne les constants vitals encara dormides'.

.

– En Vegeta cada vegada té menys energia.. no entenc el perquè... tan fort que havia arribat a ser – Es preguntava en Son Goku encara dins del tanc de recuperació que el mantenia pràcticament sedat – En Freezer ha de ser terrible!

La Nasu va entrar a la nau d'en Freezer pràcticament corrents. Havia de treure en Goku d'allà, encara que no estigués curat del tot. 'Per irracional que semblés, no podien esperar'. La vida d'en Vegeta ja no aguantaria gaire més.

Va entrar a la sala de curació i va distingir a l'instant el tanc on en Son Goku es recuperava. Pràcticament va xocar contra el vidre de la càpsula de recuperació en dirigir-s'hi sense preocupar-se en frenar. 'No hi havia temps per perdre'.

Va observar-lo un segon, mentre intentava recordar quin era el botó correcte, per parar el sistema d'aquella màquina. 'Si allò no l'enganyava, arribava només segons abans que aquesta es desconnectés per ella sola'. Ja no podia esperar més.

Amb una mà al vidre va fer una darrera ullada a l'interior de l'aigua. En Kakarot era un home fort i, a més, els salvaria d'aquell tirà. 'Hi confiava'.

Tenia ja el dit índex sobre el botó correcte, quan la màquina per si sola va fer un soroll estrany i ella mateixa va veure com l'aigua en desapareixia per algun conducte. 'Estava curat'. El noi va obrir els ulls i, abans i tot que s'obrís la porta del tanc curatiu, van mirar-se amb comprensió. També amb complicitat.

'Havien de córrer per salvar en Vegeta'.

La Nasu va retrocedir quan la porta va obrir-se, i ell en va sortir amb la decisió marcada a la mirada.

– Hem d'anar-hi ja! – va exclamar a l'instant ella quasi amb desesperació – A en Vegeta ja no li queda gaire temps.

Ell va mirar-la amb solemnitat. 'No només havia estat notant l'intercanvi de forces en la lluita que es desenvolupava allà fora, sinó que interiorment l'havia vist entrar en aquella sala només uns segons abans'.

I s'havia sentit estranyament alleujat. 'Perquè quan ell li havia manat que els seguís; no esperava que ell es retrobaria amb en Krilín i en Son Gohan amb ella desapareguda encara en algun racó del planeta'.

Havia temut per la seva sort. I en la inconsciència de la recuperació, s'havia formulat almenys mitja dotzena d'hipòtesis en què ella sempre acabava malparada per culpa de l'ordre que ell li havia donat.

– No! – Havia cridat ell quan havia vist que ella donava un pas endavant cap a en Jeice. – Segueix-lo. En Son Gohan i en Krilín potser et necessitaran.

Lamentava haver-la posat en perill amb allò. Però en arribar a Nàmek, la situació l'havia forçat a actuar sense donar massa voltes a les coses.

Encara que en realitat ella no havia estat en perill... perquè havia escollit amagar-se davant l'enorme força detectada; i frustrada havia contemplat la pallissa que havia dut a en Nail a aquella fusió final, que la noia no s'hagués imaginat mai possible.

– Anem! – Va dir simplement el noi. Després d'una llarga mirada i el sobresalt de notar que l'energia d'en Vegeta s'apagava per moments. Tampoc ara era un bon moment per donar voltes a cap de les decisions preses abans. Encara que sí que hi havia una cosa que li rondava pel cap des de que havia estat a l'espai. 'Una pregunta que havia aplaçat perquè la situació en què se l'havia trobat, sent apallissada per les forces especials, no havia deixat que pogués ni tan sols processar-la'. L'horror l'havia guanyat llavors. Però s'adonava que aquell dubte continuava viu en ell: 'Per què?'.

Veure-la malferida havia fet que tota la ràbia d'en Son Goku s'acumulés en contra d'aquells que havien fet mal als seus amics... en contra d'aquells que l'havien colpejat a ella. I no en contra de l'engany que els havia empès allà. 'D'altra banda, ell mai havia estat una persona rancuniosa'.

Sense dir-se res més que aquell intercanvi breu d'ordres, sense grans frases ni explicacions, van sortir volant fins al capdamunt de la nau d'en Freezer, d'on emprendrien el vol cap aquell combat definitiu.

Però llavors una part d'ell, que ni en Son Goku mateix coneixia, ja no va poder callar més.

– Els has portat fins aquí enganyats. Pràcticament indefensos. Només per a fer què jo us seguís. – la veu era seriosa i l'intercanvi de mirades que va tenir lloc just després, en aquell paratge blau i verd, va commoure'ls als dos.

La noia d'aspecte adult i cabells llargs i despentinats, va parlar en el mateix to. No hi havia temps per més explicacions ara. 'Ni tan sols per preguntar-se a ella mateixa què era el que sentia quan ell la mirava així'.

– Era l'única manera de fer-te venir. No ho lamento gens, Kakarot – Impertinent i decidida. Exactament com la princesa que ja no era.

Van alçar el vol sense dir-se ja res més. 'Havien d'arribar a temps i salvar en Vegeta'. Ella encara duia la samarreta que les forces d'en Gineu li havien, en part, estripat en la lluita de la qual només una persona l'havia salvat: ell. 'En Son Goku no era conscient d'haver-se fixat en allò fins que va recordar-se a ell mateix, observant-la d'aquella manera desmanegada: com l'havia recollit, quan plena de ferides estava a punt d'estrellar-se contra una roca'.

No volia que ella pensés que l'odiava per l'engany. 'Ell no odiava mai a ningú'.

– El guanyaré... – Va dir simplement en l'aire i a tota velocitat. Ella sabia que li parlava d'en Freezer, i des de darrere, seguint-lo a gran velocitat, no va poder evitar que una llàgrima traïdora li regalimés per la galta.

Va evitar que les demés també sortissin disparades del seu llagrimall. En la darrera hora, havia viscut immersa en una tensió inaguantable, amb l'horror de saber algú com el seu germà autènticament vençut. Però no podia plorar, perquè els guerrers no ploraven. No, quan encara els quedava esperança.

.

– Quin desastre... Es veu que has perdut les ganes de continuar lluitant. – va riure en Freezer lentament, degustant aquell moment – És una mica aviat, però em sembla que et remataré.

El cos d'en Vegeta era a terra, i no semblava que pogués aixecar-se. Però el tirà no li donava cap tipus de descans. El príncep s'havia rendit i ara era arrossegat per la més terrible de les humiliacions.

Ja només quedava el toc final. Amb un sol cop, amb la punta dels dits, en Freezer podia desempallegar-se'n sense problemes.

Fins i tot en Cor Petit sentia ara un callat respecte per en Vegeta. 'Per l'orgull que aquest havia mostrat fins el final, fins que en Freezer li havia pres també allò: la dignitat de tot guerrer'.

Res semblava poder evitar aquell final.

I llavors una suau brisa va irrompre entre tots els que allà es trobaven. 'Algú acabava d'aterrar davant mateix d'en Cor Petit, i algú més ho havia fet una mica més enrere'.

– Així has tornat... – Va somriure sorneguer el tirà – Arribes just a temps de veure morir patèticament el gran príncep dels guerrers. – Havia utilitzat una cruel ironia.

I ho havia fet amb la única intenció de provocar-la.

Però ella va somriure.

La noia va mirar de reüll al seu darrere, en Cor Petit i els dos terrestres s'acabaven de girar. 'L'havien vist en aquell instant'. Acabaven de notar la per segons desapercebuda presència d'en Son Goku.

– Ho pagaràs.

'La seguretat en la veu femenina, el desafiament en la mirada, la manca de por a l'hora de situar-se-li al bell davant'. Alguna cosa no quadrava.

Res era normal en aquella situació. 'Fins el precís moment en què ella havia fugit, la princesa Nasu havia estat tan espantada com els altres. I a més, des de llavors, no li havia augmentat en res la força de combat'. En Freezer n'era conscient.

– Què dimonis t'empatolles? – Va modular una riallada amb tot el menyspreu del món. 'S'havia tornat boja'. No hi havia cap altra explicació.

La única resposta d'ella va ser un nou i guanyador somriure: – No hauries d'haver desafiat mai els guerrers de l'espai...

Era en Freezer, l'únic que encara no havia vist l'home que era ja a l'alçada d'en Cor Petit. 'Amb aquella mirada estranyament seriosa que només guardava per les grans ocasions. Pels moments en què, com llavors, una batalla veritablement intensa s'albirava davant seu'.

En Freezer va veure'l llavors.

– Em sap greu haver trigat tant, però, per sort, m'he pogut curar – va avançar després de rebre amb un somriure la presència d'en Cor Petit – Ara ho intentaré jo...

Els seus amics van intentar advertir-lo de la força inusual de l'adversari. La Nasu va enretirar-se perquè ell avancés endavant.

Ell només va assentir. A tots i a cadascun d'ells. En realitat els seus amics podien notar-li: una força completament diferent. Una energia nova.

– Així que tu ets en Freezer? – va preguntar encara amb aquella impertorbable mirada seriosa. – T'imaginava... diferent.

En Freezer va amagar la sorpresa i el petit temor que ara creixia en ell. 'No perquè en detectés una força extraordinària, sinó perquè era un d'ells: un saiyajin'.

I la filla del rei de Vegeta, que ell havia esclafat feia ja tants anys, continuava mirant-lo amb aquella estúpida seguretat en la mirada. 'La molt imbècil semblava no saber qui era ell'.

– Renoi! Així que encara quedava un altre tros de porqueria! – 'No. Cap d'ells podria vèncer-lo. Mai'.

– Aquest home em deu un combat. Deixa'l – Havia dit en Goku, apropant-se ara al cos d'en Vegeta.

La Nasu era enrere. Mirant-s'ho i sentint tots els seus sentits posar-se alerta. 'Si ell no aconseguia el miracle, res podria fer-ho'.

I llavors va passar. En Freezer va reconèixer aquella mirada. El tirà va recordar en Bardock. Ho era. S'assemblava moltíssim a l'home que va resistir fins el final quan ell s'havia disposat a destruir el planeta Vegeta.

I tenia aquell nom. En Vegeta l'acabava de dir. 'Kakarot'. Ja no en quedava cap dubte: era un d'ells.

– Hi havia un estúpid. Un com tu, que va intentar aturar-me quan volia esclafar el vostre fastigós planeta – va parlar convençut – Però el vaig destruir. Va ser realment fàcil...

Ni en Freezer ni en Goku no sabien que aquell guerrer que havia mort amb ressentiment, a les mans del tirà, era el pare d'en Goku. 'Però ella sí'.

– Potser que canviïs el discurs – va mossegar-se el llavi amb ràbia. Era la Nasu qui parlava ara – Ja t'hem sentit dir que et va ser molt fàcil matar-los a tots. Però sembla ser que en realitat et fèiem molta i molta por.

– Per favor... – va fer condescendent.

– Doncs no sembles gaire divertit recordant aquell guerrer, Freezer – Ella no va aturar-se. No va voler pensar en què ell podia matar-la amb el raig d'un sol dit. En Krilín i en Cor Petit que eren més a prop d'ella, van mirar-se-la amb sorpresa. 'Actuava com aquell que ja no té por del que pugui passar'. I era veritat: tot el que ella havia esperat sempre estava ara a punt de passar. Guanyessin o perdessin, havia arribat al final d'aquell llarg camí – S'assemblen, oi? És clar. Era el pare de l'home que ara tens davant...

En aquell instant era en Son Goku qui havia desviat la mirada cap a ella.

– Qui et penses... – va girar lleugerament el cap, fent moure els cabells per la brisa que encara quedava al planeta – Qui et penses, doncs, que em va salvar la vida?

Tothom semblava expectant.

– No saps quants anys he pensat en aquell guerrer de segona classe... – va riure's d'ella mateixa – Capaç d'enfrontar-se a tu per intentar salvar el nostre planeta... No saps quants cops m'he adonat que poques vegades havia vist tant valor com aquella vegada.

En Freezer no va recular.

– I creus que ara el seu fill podrà assolir el que no va aconseguir ell?

– Sí, ho crec. – Però ella ja no mirava el tirà. Sinó a l'home que tenia just en un costat, lleugerament davant. – No n'estava segura. Però ara ho sé: la resta eren excuses. En el fons és l'únic motiu pel qual vaig anar a la Terra.

'També havia estat l'únic motiu pel qual ella havia fet aquell darrer tracte amb en Raditz, quan ell explicava que es dirigia a buscar al seu germà'.

Duia el valor d'en Bardock gravat a la memòria. 'I havia dipositat totes aquelles esperances en el petit dels seus fills'.

Confiava cegament en el Kakarot, l'home que ara la mirava preguntant-se, per primera vegada; si tot allò que ella explicava, havia de fer-lo sentir diferent a com s'havia sentit fins llavors. 'Al cap i a la fi no havia estat mai un saiyan'.

No, ell només era en Son Goku. 'Un terrestre'.

Un terrestre que no recordava haver vist mai abans tanta angoixa superada, dolor recobert de valor i febril determinació en ningú. No així. 'És clar, des de que havia estat prou gran, per començar a distingir tots aquells sentiments en una sola mirada'.

Ell només s'havia sentit així quan eren els seus amics els que perillaven. 'Tota aquella gent que l'envoltava, i a qui no podia permetre que passés res'.

Havia conegut dones valentes, és clar. I homes forts i decidits. Herois i heroïnes que recorrien la vida amb decisió, cadascú a la seva peculiar manera. Però la Nasu seguia commovent-lo. En realitat, probablement, encara que llavors ho ignorava, estigués perdent tota objectivitat amb ella.

No era un bon moment per preguntar-s'ho. Però conjuntament amb l'energia nova que brollava d'ell, també se sentia diferent en allò. 'No sabia què significava'.

– Hauries fet bé en quedar-te amagat al racó d'on has sortit – va continuar en Freezer que es negava a mostrar-se espantat.

– Potser sí – Aquell to en ell també era nou. 'Des de quan l'utilitzava?'. Sempre havia estat suficientment segur d'ell mateix. Però ara, a més, el seu to de veu ho demostrava sense modèstia.

– Ho haurem de comprovar – Va riure el Freezer de nou tranquil. 'No n'hi podia haver per tant'. Ell era el més poderós governador de l'univers.

Van intercanviar un parell de cops. Cap dels dos ni molt menys a un quart de les seves possibilitats. 'En Freezer s'havia adonat aviat que ell esquivava cadascun dels seus atacs'. No era normal.

– No m'ho acabo de creure... – Havia dit per si mateix – Els ha esquivat tots... i només amb una mà.

I llavors en Vegeta havia dit allò.

– És el superguerrer – havia assegurat amb dificultat per les ferides – Les llegendes en parlen. Estàs acabat...

La Nasu havia intentat avançar endavant llavors en adonar-se que un raig d'en Freezer anava a parar al pit del seu germà. Però el braç musculat d'en Son Goku l'havia deturat.

D'haver pogut ell mateix hagués salvat l'orgullós príncep. 'Però no s'havia esperat aquell gest d'en Freezer'. Amb prou feines havia reaccionat quan ella s'havia mogut de forma brusca. Per cruel que fos, no esperava un acte tan inhumà del seu enemic.

– Ja no es podia defensar – Va reclamar amb ganes. – Has atacat un home indefens que no et podia fer res.

Un raig havia travessat el cor d'en Vegeta, davant l'horror de tots, però molt especialment de la Nasu. Dreta ara just al costat d'en Son Goku, qui l'havia aturat un moment abans. Havia estès el braç quasi per impuls, però cap d'ells havia pogut fer res per salvar en Vegeta.

– Ka... Kakarot... encara tens un caràcter massa tou... – Deia ja moribund – No... no hauries de ser el superguerrer tu...

La Nasu va notar com el cor li feia un salt, però va mantenir-se encara dreta. 'El seu germà s'estava morint i ella no hi havia fet res'.

'No havien arribat a temps d'impedir-ho'.

– No siguis ximple... has de ser més dur – Repetia en Vegeta – Segur que no fossis tan tou, ja series... un superguerrer de l'espai!

– Jo ... jo no podré ser mai tan dur com tu dius... – El noi que s'havia criat a la Terra, no volia ser un d'ells – No entenc gaire que és tot això que dius... del superguerrer.

La Nasu va callar. Encara impactada per la conversa que mantenien el seu germà, el príncep, i el Kakarot. La brisa del planeta encara feia que el seu cabell anés amunt i avall, i ella no fes res per aturar-lo. 'Estava massa concentrada en tot allò'.

En Vegeta insistia:

– El superguerrer...

– No parlis més... Només aconseguiràs accelerar la mort! – Però en Son Goku no volia que es desgastés en allò.

'No, és clar. No podia entendre la importància de tot allò'.

– Es... escolta bé Kakarot... El planeta on tu i jo vam néixer, el planeta Vegeta no va desaparèixer. Ja l'has escoltat. – Escopia sang per la boca, i tot i l'escena grotesca, en Vegeta mai havia despertat tant respecte en algú com en aquell moment - ... a causa del xoc amb un meteorit immens.

L'odiós governador s'ho mirava com si s'ho estigués passant bé.

– En Freezer el va destruir... – Però en Vegeta no pensava callar ara: – Tot i que... nosaltres, els guerrers de l'espai, fèiem tot el que ell ens manava.

La Nasu es mantenia atenta, s'havia adonat del rostre sorprès i confós d'en Kakarot. 'Potser en el fons sí podia arribar a sentir alguna mena de respecte pels seus'.

– Només hem acabat sobrevivint nosaltres tres... – 'No era del tot veritat', va pensar la Nasu. Sabent que allò era un assumpte que ja no podria resoldre amb en Vegeta: 'On devia parar en Tarble?'. – Tots els altres guerrers van ser assassinats... Els teus pares també... i el nostre pare, que era el rei... En Freezer ho va fer perquè tenia por que, d'aquells guerrers que cada cop eren més forts, en sortís el llegendari superguerrer de l'espai!

El tirà reia. Però en Vegeta necessitava parlar fins al final.

– Sis... si us plau... Liquida en Freezer – Pregava. – T'ho suplico!

'En Vegeta suplicava'. La Nasu va endur-se la mà dreta sobre el pit esquerre, allà on li bategava el cor. Se sentia profundament entristida. 'Com si veure en Vegeta suplicar fos la cosa més terrible que hagués contemplat a la vida'.

– Amb els punys de guerrer... – Una llum va apagar-se en els ulls d'en Vegeta en aquell moment. 'Acabava de morir'.

– Vegeta...

La Nasu va sentir el nom del seu germà, dit per en Son Goku. I va trigar encara uns segons a reaccionar. 'Allò no podia ser veritat'. Havia de ser una broma de mal gust.

La veu d'en Freezer, però, va treure-la del seu estat.

– Per fi és mort... – Va dir amb molèstia – Bé, em sembla que tornaré a començar el xou del terror...

– Maleït! – va cridar la noia. Però en Goku ja l'havia subjectat pel canell. Va mirar-la amb assentiment.

– Si aquest home m'ho suplica... si m'ho demana plorant... Deu ser que l'ha fet patir molt...

I ella ja no va poder evitar abraçar-s'hi, almenys en part. 'De la única manera que havia aprés a subjectar-se a algú'. Lluitant per no donar-li aquella satisfacció al monstre que havia matat al seu germà. Lluitant per no plorar.

En un primer moment, en Son Goku va baixar el rostre. Ella tenia el cap repenjat al seu pit i els ulls tancats amb angoixa. Les mans petites de noia agafades amb ràbia i força al vestit de lluita.

'Entenia el dolor que ella sentia. Ell mateix se sentia una mica així per la mort d'aquell home i per ell fins llavors amb prou feines havia estat res més que l'enemic'.

– Nasu...

Sense apartar-la, però llavors ja amb la vista fixa en el Vegeta. En Goku va fer un gest amb els ulls. 'Acabava de cavar un forat'.

Va posar-li les mans a l'espatlla fent que ella alcés la vista. Van mirar-se un moment, abans que ella decidís apartar-se.

Ell va assentir. Sentia ara també un gran respecte pel valor d'ella. 'La seva mirada podia haver-la cremat, sinó fos perquè ambdós estaven en aquell planeta; davant del monstre més terrible de l'univers'.

El noi va agafar en braços el cos d'en Vegeta. Parlant-li, com si encara el pogués sentir.

– Entesos, Vegeta. Lluitaré. Però el que et fa més ràbia no és que liquides els teus amics i familiars, oi? – va continuar – Va ser pitjor haver d'estar a les seves ordres. Oi que sí?. No m'has estat mai agradable, però sempre he respectat l'orgull que tenies de ser un bon guerrer...

El fill d'en Bardock era ja ajupit, posant el cos del príncep en aquella sepultura improvisada.

Els seus amics continuaven en silenci. Ni en Cor Petit, ni en Son Gohan, ni en Krilín havien gosat dir res. Però seguien allà, contemplant tota aquella escena amb sentiments trobats i potser, encara que fos lleugerament, un bri de comprensió cap a la figura d'en Vegeta. 'Encara que, al cap i a la fi, continués sent l'assassí que ells havien conegut a la Terra'.

Només llavors la Nasu va agenollar-se davant del cos del seu germà. Va treure's un objecte brillant d'algun lloc dels pantalons i, tan sols en l'últim instant, en Son Goku va entendre que allò era un anell.

– Té, Vegeta – Va dir, posant-li al dit índex de la mà dreta – L'anell del pare. L'anell del rei. Sempre ha estat teu.

Va alçar-se just després. Digna. Serena. Ambdós van tornar a clavar la seva mirada negra un en l'altre. 'En realitat no tenien cap explicació per allò que els passava'. I ja tan era...

El destí de l'univers sencer es decidiria en només uns minuts.

En Goku va enterrar-lo després: – Passa'm una mica d'aquest orgull de la nostra espècie... – Parlava amb el príncep mort. I ella no podia fer res més que sentir-se veritablement impressionada pel guerrer que ell era.

'Ara sí. Ara aquell noi era una mica més el saiyajin que havia esperat trobar a la Terra: en Kakarot'.

– Jo sóc un guerrer criat a la Terra – Va començar a dirigir-se a en Freezer amb un puny alçat i tancat – Per tots els guerrers que vas eliminar, i per tots els habitants del planeta Nàmek... – La mirada valenta – Et guanyaré ara mateix!

– Quina bestiesa! – Però el cert era que la batalla que estava a punt de començar, seria ja un punt d'inflexió en la història de l'univers.

Ella va retrocedir en el moment que en Kakarot va posar-se en posició de combat. Seré. Tranquil. Decidit.

– Tu... hem de marxar d'aquí – Era la veu d'en Cor Petit que, just abans, acabava d'ordenar també als nanos que s'apartessin d'aquell indret – Nosaltres només molestem!

'Tenia raó'. Va relaxar les espatlles en girar-se i assentir.

Ara tot estava en mans d'en Kakarot.

– Anem...

.

Cap dels dos havia començat a lluitar al màxim de les seves possibilitats, i tot i així, aquella ja era en si una lluita titànica. A vida o mort.

'Era extraordinari'. Brillant i aterrador al mateix temps. Mai abans ningú havia contemplat un combat d'aquelles característiques.

En Freezer s'havia adonat ja que aquell home superava en molt el mateix capità Gineu, i per tant totes les expectatives que ell havia posat en aquella batalla. 'No seria cap joc'.

El mico de l'espai, amb tots els seus atacs d'energia i aquella força en els cops, li resultava pedant, però ja no tant absurd com havia pensat en principi. Intentava mantenir el to cruel i despietat, enmig d'una lluita en què cada vegada hi veia més dificultats. 'Però no prous, com per ni tan sols sospitar, que podia perdre'.

S'escapava dels canons d'energia i li retornava els cops amb força. Però el molt imbècil no apagava l'ímpetu ni les ganes de seguir-ho intentant. Finalment el governador se sentia prou motivat per donar-ho tot en aquell combat... 'No es podia negar que el mico hi posava ganes i talent'.

Era una llàstima que es negués a acceptar la possibilitat de passar a les seves ordres.

En Son Gohan, des de la distància s'ho mirava preocupat i confós.

– No et preocupis inútilment – Havia somrigut de manera característica en Cor Petit – Ell no lluita de debò tampoc.

La Nasu només podia observar aquella batalla gairebé congelada. 'Era més del que fins i tot ella havia pensat'.

– Però com ho ha fet? – S'havia preguntat en Krilín també sorprès.

– En Goku havia quedat immòbil, però en el mateix moment de l'explosió, s'ha pogut alliberar i ha fugit volant a tota velocitat. – La Nasu va somriure lleugerament. 'No era estúpid aquell namekià. No se'n perdia una'.

La lluita augmentava la ferocitat a mesura que passaven els minuts.

.

– Només que tregui la meitat de la meva força màxima... Et puc reduir en pols a l'espai!

– Trobo que exageres una mica – Havia somrigut el Goku, recuperant una mica aquell rostre de nen, que sempre l'havia caracteritzat – Ets una mica pedant.

En Son Goku que tampoc havia tret tota la seva força, però que de fet desconeixia encara fins on podia arribar, va adonar-se uns minuts després que el seu ferotge adversari no exagerava. 'Ell no...'.

Ni amb un atac d'en Kaito, deu vegades més potent... no se n'acabava de sortir...

Les tècniques d'en Freezer eren crues i terribles i no passaven desapercebudes per cap dels que presenciaven aquell combat llegendari.

– No sé si en Goku té algun pla – Havia dit en Krilín – Però de moment perd.

Era veritat. La germana d'en Vegeta va prémer els punys en silenci.

I enmig de la batalla, en Goku no es rendia, però també s'adonava que estava arribant el moment en què havia d'idear alguna altra manera de vèncer en Freezer. 'Alguna altra tècnica...' Amb un atac d'en Kaito, vint vegades més potent, tampoc hi havia pogut fer gaire res.

– Maleït Freezer – Havia exclamat esgotat.

.

– Ja ho va dir en Kaito – Va afegir en Cor Petit des d'allà on era – Que no hi lluitéssim. Que no ho féssim de cap de les maneres...

Una espurna de culpa va clavar-se al pit de la jove saiyan.

I en Freezer no estava disposat a perdonar el mal que ell li acabava de fer. Les forces s'acabaven a en Son Goku.

L'havia vist totalment desfet al terra. Però llavors s'havia alçat i havia aixecat els braços. En Krilín els hi havia explicat de què anava tot allò.

'Era increïble'. Sempre tenia sorpreses amagades.

I en aquella ocasió no només havia demanat l'energia del planeta, també de molts llocs de la galàxia.

'Si no ho aconseguien, no sabien si després seria massa tard'. En Freezer era capaç d'arrasar amb tot. 'No només amb aquell planeta'.

– Que... que és grossa...

.