Capítol 18. La Terra que ens acull
Va veure la nau apropar-se pel cel. I la porta obrir-se. Va baixar aquella dona, la Xixi. Que, malgrat les pors d'en Son Gohan, va córrer a abraçar el seu fill, sense parlar-li ni de llibres ni de batalles en què no hauria d'haver participat.
Van baixar el Follet Tortuga i els altres amics d'en Kakarot que ella havia conegut a l'hospital. I llavors va veure'l a ell. A en Pineau, visiblement més vell. 'Havia estat disposat, quan la Xixi ho havia suggerit, a emprendre també un viatge a Nàmek'.
A ajudar-los d'alguna manera. 'Encara que en realitat se sabessin inútils al respecte.
Va avançar a pas accelerat, amb en Mefus seguint-lo de lluny, cap a la noia que era llavors dempeus no gaire lluny de la Bulma.
– Nasu... – L'emoció de l'home era als seus ulls. Però respectava la manera de ser de la noia i sabia que no podia abraçar-la, sense que se sentís incòmode. 'O potser, a aquelles alçades, s'equivocava'.
El cert és que la jove saiyajin s'havia tret un gran pes de sobre amb la mort del tirà que havia destruït el seu planeta. Va posar una mà a l'espatlla a l'antic esclau, amb un ampli i sincer somriure. L'home va saber llegir-li els pensaments.
Va abraçar-la paternalment. 'Havia temut no tornar a veure-la amb vida'.
Van mantenir-se així uns segons, fins que ella va alçar la vista cap al noi que ara era ja dos passos per darrere d'en Pineau. 'En Mefus'.
– Hola, noi! Ja t'has portat bé? – Va preguntar amb un nou aire de germana gran burleta. 'En Vegeta feia estona que l'observava astorat i completament avorrit i fastiguejat'.
Sabia que en Mefus pensava en fer o dir alguna cosa, però que no ho feia per en Pineau. I per ella. 'La mirada del nebot de l'ancià tsufur li ho confirmava'. Amb ell també hi havia un estrany pacte no verbal de pau.
Per la seva banda, en Vegeta ho havia intuït en veure-li les robes, però ho comprovava del cert en aquell instant. 'Ella no només simpatitzava amb aquella raça inferior i dèbil. També s'hi abraçava impunement'.
– Sento ganes de vomitar... – va murmurar prou alt perquè, en passar pel costat d'ella, tots aquells individus indignes ho sentissin.
No obstant, però, la Nasu sempre havia esperat una reacció pitjor en el Vegeta. 'S'havia imaginat que en descobrir que ella s'havia quedat al costat d'en Pineau, el primer que ell faria seria ajusticiar-lo, per la confiança que ella li havia donat, sent de la raça que era'. Havia imaginat finals tràgics i dolorosos. I, ja en el moment que havia comprès que li devia tantes coses a en Pineau, fins i tot havia pensat en enfrontaments irats amb el seu germà.
Però aquest s'havia limitat a mostrar el fàstic que sentia. 'Se sentia avergonyit d'ella, però no semblava voler matar les persones que havien estat part d'aquella vida d'espera i tens orgull que la Nasu havia dut fins el seu primer viatge a la Terra'.
.
Va pujar a l'aeronau amb els altres, malgrat que la seva intenció no era la de quedar-se a la Terra gaire temps més.
– El pare de la Bulma ens està fent unes reparacions, perquè la nau amb què vam venir, ens pugui tornar a casa en menys dies – Va comentar distretament en Pineau a en Follet Tortuga, encara sense demanar-li a ella si els acompanyaria en aquell viatge de tornada a casa.
– Us podríeu quedar uns dies – Va interrompre'ls la Bulma, entusiasmada per tenir tanta gent a casa seva – La Nasu i tots nosaltres ens mereixem un descans després de la terrible experiència de Nàmek.
La jove princesa saiyajin va limitar-se a somriure-li amb simpatia. 'Sí, potser l'únic que ara volia era dormir i descansar fins a quedar esgotada de fer-ho'.
.
En arribar a Corporació Capsula tots havien quedat sorpresos per l'enorme edifici. Fins i tot en Vegeta s'havia mirat amb interès algunes de les parts d'aquella peculiar casa plena de tecnologia. 'Sobretot la nau que hi havia a l'exterior'. Ell també entrenaria com en Kakarot. Era així, doncs, jugant amb les gravetats, com l'imbècil de classe baixa, s'havia convertit en superguerrer?
Va amenaçar el pare de la Bulma per obtenir ajuda en aquell aspecte, però malgrat el rostre fastiguejat d'en Cor Petit, la noia de cabells blaus no va arribar a dir-li res aquella vegada.
La jove terrícola semblava (no obstant) haver perdut la por al saiyajin. Fins a tres ocasions en els següents dies, la Nasu havia arribat a sentir-la remugar o cridar per alguna actitud que rebutjava del seu germà. Mentrestant en Vegeta es limitava a fer vida dins d'aquella nau on podia entrenar com ho havia fet en Son Goku de camí a Nàmek.
.
– Tu... Així també et penses quedar aquí? – Va preguntar la Nasu, baixant el primer dia de l'aeronau, tot observant com en Cor Petit mirava els altres namekians de lluny.
En Cor Petit va deixar anar un soroll molest que bé podia ser un assentiment, i va enlairar-se per fer solemne guàrdia en un dels sostres de l'edifici. 'Definitivament no se'n fiava un pèl d'en Vegeta'.
En Pineau va somriure a la Nasu, tot i que va mantenir una actitud distant i allunyada d'en Vegeta. 'No podia amagar el temor que li generava un home tan semblant al rei que l'havia esclavitzat'.
– Tot anirà bé – Li havia assegurat ella, abans que la Bulma els hi assignés un parell d'habitacions semicirculars a la planta superior de l'edifici.
– Tu pots dormir sola aquí – Havia dit l'amfitriona que continuava amb el bon humor amb què havia convidat a tothom en aquell prat – Sóc una noia i entenc que voldràs estar sola, dutxar-te, pensar en les teves coses. Els homes ja s'espavilaran en una habitació de dos llits que he fet preparar al final del passadís. – Li havia guinyat l'ull amb empatia amistosa.
La Nasu s'havia limitat a assentir amb alguna cosa semblant a l'amabilitat.
– Ah! – Havia afegit la Bulma – I necessitaràs roba. T'he deixat un top blanc i uns texans sobre el llit. Això que portes, és ja a les últimes.
'Era veritat'. Havia dut una altra muda, comprimida en una bossa de butxaca petitíssima, a la nau amb la què havien viatjat a Nàmek, però ara ja no hi havia nau ni roba tsufur que posar-se.
Tot de robots domèstics anaven i venien per aquella planta de Corporació Capsula.
La noia va entrar amb un nou somriure divertit a l'habitació. 'Li resultava graciosa aquella manera que la Bulma tenia d'expressar-se quan se sentia eufòrica'.
Immediatament després de tancar la porta, va deixar caure a terra la roba bruta i estripada que duia posada. Nua com anava va observar un moment la silueta de la ciutat terrestre a través de les cortines que onejaven a la finestra.
Va observar-se amb prou detall per localitzar exactament un parell de blaus al pit dret i tota una cama morada, plena de ferides que començaven a cicatritzar. 'No semblava que li hagués de quedar cap marca'. Però, de moment, era un record prou evident de l'horror de Nàmek. Sense pressa, va caminar fins al bany interior de la cambra. On va poder-se dutxar amb tranquil·litat.
Mentre l'aigua queia pel seu cap, els seus pensaments també anaven i venien amb idees més o menys esbojarrades. 'Potser sí que tornaria a veure en Son Goku. Al cap i a la fi, havien decidit que el ressuscitarien en 130 dies, que era el que necessitaven perquè tornessin a funcionar les Boles de Drac de Nàmek. Era un temps prudent. Podien esperar-se'.
Però per què volia esperar-se? No tenia cap sentit. Ell ja havia estat l'heroi que ella esperava. Ja havia revenjat al seu poble. A partir d'ara els seus camins es separaven.
Va enrotllar-se una tovallola al cos per sortir de la dutxa i vestir-se. Dormiria molt profundament durant moltes hores. 'Estava esgotada'.
Sabia, però, que en Vegeta no s'ho havia agafat tot amb tanta filosofia. Hores d'ara ja el sentia entrenar dins aquella nau que havia manat que li ensenyessin i li preparessin. El pare de la Bulma també treballava al seu taller amb uns nous robots que pretenien satisfer el príncep dels guerrers. Un invent que el científic havia decidit deixar provar al jove guerrer, ja que aquest li havia demanat entrenar en les mateixes condicions que en Son Goku.
La mare de la Bulma, en canvi, es passejava amunt i avall amb safates de pastissets. I no desaprofitava l'ocasió per observar el jove ben plantat, com ella mateix anomenava en Vegeta.
'Eren molt amables amb algú que ja els hi havia deixat clar que encara pretenia dominar l'univers'. Però no actuaven per por. Era més aviat una barreja d'amabilitat i naturalitat franca amb què semblaven tractar a tothom. Era força particular. 'Fins i tot, tenint en compte que la Bulma no semblava haver-los explicat (exactament) quin havia estat el paper d'en Vegeta en la mort d'alguns dels seus amics, la primera vegada que aquest havia arribat a la Terra'.
Potser és que no se'l prenien seriosament. No, almenys, quan aquest els amenaçava. O simplement confiaven molt en el Son Goku. 'Ella mateixa tenia els seus dubtes al respecte del que pretendria fer en Vegeta després de tot allò'. Al cap i a la fi, el príncep bé sabia que quan ressuscités en Kakarot, no podria destruir res, sense que el fill d'en Bardock – que ara era el famós superguerrer – li plantés cara.
Fins i tot esperar-lo, per enfrontar-s'hi, no tenia gaires possibles finals feliços per en Vegeta. O així ho veia ella. Va somriure. 'El príncep saiyajin era tossut i persuasiu amb els seus objectius'. Potser sí que aconseguiria entrenar prou per enfrontar-s'hi.
Seguia sent l'orgullós fill del rei dels guerrers de l'espai i el seu germà. 'Confiava però en què s'oblidés d'allò de destruir la terra'. Aquell aparentava ser un planeta fantàstic que la Nasu ja no tenia cap ganes de veure desaparèixer.
I era el planeta on havia crescut ell: el planeta d'en Kakarot.
.
Dies després, quan el so de la nau i l'entrenament d'en Vegeta ja s'havia convertit en una rutina habitual en aquella casa, la Nasu menjava tranquil·lament amb en Pineau i la mare de la Bulma en la còmode cuina d'aquella casa.
Pràcticament no havia sortit de la seva habitació en aquells dies, però sabia que ara era la Bulma qui havia decidit que es faria càrrec de les destrosses en la nau i els robots que el seu germà infligia allà dia sí i dia també. 'Ho havia sentit dir a la noia, un bon dia que l'hereva de Corporació Capsula s'havia llevat cridant perquè alguna cosa de l'aparell ja no funcionava correctament'.
Pel que semblava en Vegeta li havia exigit que ho arreglés. 'Al seu estil, sense un si us plau ni un per què, i la noia no s'havia tallat un pèl en insultar-lo i ficar-se amb el seu títol monàrquic alienígena i la pompositat que aquest comportava'.
Si en Vegeta no els assassinava allà mateix, era clarament perquè esperava enfrontar-se a en Kakarot, un cop aquest trepitgés aquella casa en reviure. 'I perquè creia que la clau del poder d'en Son Goku podia tenir alguna cosa a veure amb el dur entrenament que havia dut a terme dins d'una nau com aquella'.
Però, de totes maneres, a la Nasu aquella actitud més o menys passiva – malgrat la supèrbia – començava a intrigar-la. 'Potser el seu germà no era exactament com ella es pensava i com ell es ventava de ser'. Si era capaç d'estar-se 130 dies sense matar a ningú d'aquell planeta, potser era perquè hi havia més en el Vegeta que un psicòpata incontrolat que pretenia ser l'únic governador de l'univers. 'Encara que aquell desig sí que el tingués, i que hagués actuat sempre com qualsevol saiyajin implacable del vast univers'.
Les coses, malgrat tot, havien canviat força pel seu quasi desaparegut poble. La Nasu creia que era, doncs, l'hora de canviar aquella actitud. 'Ella almenys no pretenia rivalitzar per ser encara més terrible que en Freezer en els seus propers anys de vida'. I esperava secretament que en Vegeta tampoc ho fes.
Estava fermament convençuda que era l'hora de deixar els crims de la seva raça en el passat. 'Es podia conviure en pau amb d'altres races'. En Son Goku n'era un exemple. I aquella colla de tsufurs amb què havia crescut també.
.
Un bon dia, d'aquelles 130 primeres jornades que els namekians havien viscut a Corporació Capsula, la Nasu va decidir sortir als jardins a desentumir-se i entrenar. 'Necessitava l'exercici físic per no viure en un estat continu d'apatia'.
Va revisar amb desgana alguns dels vestits, samarretes i pantalons que la Bulma li havia deixat en un petit armari del que ara era la seva habitació. Aquells pantalons de tela estranya i rígida que semblaven agradar als terrícoles, no li anaven gens bé per exercitar-se, ja ho havia comprovat quan setmanes enrere, gairebé els havia estripat durant un solitari entrenament. Va trobar-hi un vestit blau fosc de lycra, amb un curiós cinturó de formes entrecreuades de to blau cel. Va subjectar-se la part de dalt d'aquell vestit sense mànigues al coll, i va posar-se uns moderns guants sense dits que imaginava que hi anaven en conjunt. Era un vestit senzill de coll alt i tall curt, que a la vegada no cobria ni braços ni espatlles.
Va estar-hi gairebé tota la tarda, fent exercici físics, flexions i lleugers cops a l'aire. Havia començat fent-ho descalçada, però havia acabat agafant sense permís unes botes blanques del seu germà, que s'havia trobat tirades prop del lloc on els robots d'aquella casa posaven les coses a rentar, per ordre de la Bulma i la seva mare. Sabia que en Pineau l'observava des d'una finestra, perquè l'havia vist d'altres vegades.
Estava segura que, més enllà, hi hauria en Mefus; insistint-li per tornar a casa. 'Sabia que el noi desitjava marxar tan aviat com fos possible. Odiava conviure amb en Vegeta, encara que aquest no es relacionés amb absolutament ningú en aquella casa'. Tan sols, una vegada o dues a la setmana, intercanviava renecs amb la jove científica: per exigir amb vehemència algun que altre arranjament als aparells que solia fer servir per entrenar. I la majoria de vegades eren només roncs malhumorats, que la noia responia amb insults. 'En Mefus odiava saber-se en la mateixa casa d'un guerrer de l'espai, sobretot d'aquell en concret, i la Nasu sabia que no era l'únic que se sentia així'.
En Cor Petit també odiava aquella situació. Però ell era allà, bàsicament perquè sense en Goku s'havia autoimposat la tasca de vigilar-lo. La Nasu se sentia molesta, no perquè no trobés normal que no se'n fiessin en absolut d'en Vegeta, sinó perquè odiava passejar-se per aquella casa, pels jardins interiors on hi havia els namekians, i trobar-se amb la mirada desconfiada del guerrer de Nàmek.
– Un altre cop aquí... – Va comentar desganada en trobar-se'l, prop dels rierols d'aquelles sales immenses plenes d'animals i dinosaures.
En Cor Petit va mirar-la un instant, abans de respondre-li: – El meu poble és aquí.
– Saps perfectament que no estàs aquí per ells, sinó per en Vegeta – va dir-li amb un somriure que pretenia, malgrat tot, ser amable. – Jo tampoc me'n fiaria, saps?
A l'home va semblar fer-li gràcia aquell comentari: – Ningú amb dos dits de front... – El namekià va mirar al seu voltant. 'Donant a entendre que en aquella casa era, precisament, el que faltava: dos dits de front'.
– És immens... o potser és perquè fa temps que no xafava res semblant a un palau – Va comentar ella, deixant de banda la mena de guerra freda que mantenien entre ells. – Però ja falta poc perquè tot torni a la normalitat. Tu podràs deixar de vigilar-lo, el meu germà emprendrà els seus plans a l'univers, i jo me'n tornaré d'on he vingut.
– Esperem-ho. – va murmurar. Més enllà en Dende i dos dels nens namekians jugaven entre sí, quan en Vegeta va aparèixer de sobte.
– Aparteu-vos d'aquí o us en recordareu de mi – va dir amb ràbia en el moment que un dels petits s'entrebancava sense voler-ho amb ell. El guerrer de l'espai va agafar el nen per la bata, però en Cor Petit havia estat més ràpid en reaccionar, i ja era davant seu.
'S'havia mogut a una gran velocitat'. La Nasu va sospirar amb resignació. Aquella convivència acabava amb els nervis de qualsevol: – Ni se't passi pel cap, tocar-los.
Per sort aquells conats d'enfrontament, sempre finalitzaven amb un dels pares de la Bulma apareixent com de miracle i calmant-ho tot amb un comentari fora de lloc. Si no era el progenitor Brief amb algun comentari sobre les seves noves invencions, per la nau on entrenava en Vegeta; era la mare de la noia amb els pastissets i les seves històries sobre l'atractiu del saiyajin o, ja fins i tot, d'en Cor Petit. 'La dona semblava fer aquells comentaris a qualsevol dels amics que la seva filla portés allà'.
.
En Vegeta, però, passava la majoria dels dies entrenant dins d'aquella nau.
En aquella breu (però intensa) temporada a Nàmek, havia tingut molts moments per recordar amb tot detall com havia estat la seva vida sota la llei del tirà Freezer. Ara n'hi venien alguns a la ment. 'Amb en Nappa i en Raditz a les seves ordres'. Destruint planetes i conquerint galàxies senceres.
Recordava perfectament quan, de més joves, el Nappa o en Raditz encara havien cregut que en algun moment obtindrien una generosa recompensa d'en Freezer.
– Si fos de vosaltres no n'estaria orgullós. Has dit tres dies? Tres dies per conquerir aquell absurd planeta? – Havia dramatitzat el tirà davant la diversió d'en Dodoria i en Zarbon. Se'n burlava d'ells tant com podia– Ja us en podeu anar. Si us necessito, ja us ho faré saber...
En Nappa es negava a acceptar aquell tracte, però en Zarbon assegurava que ell ho podria haver fet en un sol dia. 'Eren algunes d'aquelles humiliacions, les que se li havien quedat marcades dins la pell'.
En Nappa i en Raditz havien trigat temps a entendre que estaven lligats de peus i mans a les ordres d'en Freezer. 'L'idiota d'en Nappa fins i tot havia estat a punt d'enfrontar-s'hi una vegada'. Però ell s'havia mantingut fred i constant en allò. 'Ja arribaria el moment de venjar-se'n'.
De què li hagués servit llavors queixar-se del destí del seu poble, si encara no podia vèncer en Freezer? Tindria paciència fins que pogués esclafar-lo.
Era el mateix motiu pel qual mai havia volgut escoltar la veritat que la Nasu havia intentat explicar-li. 'No havia estat un meteorit qui havia destruït el seu món'.
I al final havia estat un guerrer de classe baixa qui havia aconseguit realitzar aquell desig fervent de venjança que ell havia guardat dins seu. Li ho havia demanat en l'últim sospir de vida, però ara no estava segur de poder-li perdonar mai que hagués gosat desbancar el que havia de ser el lloc a l'univers. El superguerrer llegendari de les històries saiyajin. 'No, no li ho podria perdonar mai'.
Aquells terrícoles eren estúpids si es pensaven que sent amables aconseguirien el seu perdó. 'Encara que aquella dona humana insolent el tractés amb tot menys amb temor'. Era tot força estúpid, si li ho permetien pensar. Però no renunciaria a entrenar en les mateixes condicions en les que ho havia fet en Kakarot.
.
.
A la capital de l'oest havien passat 130 dies, amb força rapidesa i una nova rutina a la que tots s'havien intentat adaptar.
– No hi ha res comestible... – Havia remugat en Vegeta a la cuina, en detectar el petit ki de la humana entrant en aquella sala.
– Doncs, mira... T'hauràs d'esperar – Havia fet ella tranquil·lament – Avui és el dia en què per fi invocarem el drac de Nàmek. Ahir vaig haver d'enviar l'avís al Follet Tortuga i als altres, i em vaig oblidar de fer la comanda amb l'ordinador. Pots buscar-te la vida per menjar, si vols. –
Va riure sola.
Se li va ocórrer de sobte aquell comentari. Va trobar-ho graciós en dir-ho, però va penedir-se'n en veure la cara de l'home: – O és que en aquells planetes que et dedicaves a arrasar com un bàrbar hi havien inventat ja les neveres?
El següent que va escoltar, va ser el cop de porta que va fer l'home en sortir de la cuina. 'Com se li acudia a aquella humana estúpida, bromejar amb allò? Que no veia que se'ls podia carregar en qualsevol moment?'.
.
Durant tot aquell matí, havien començat a arribar les amistats d'en Kakarot. A l'espera d'aquella resurrecció. 'El primer que faria ell en trobar-se'l, seria reptar-lo. Enfrontar-s'hi'. Però ella, insolent com era, l'havia de molestar una vegada més: – Ja t'ha passat aquest mal humor crònic que gastes? – va dir sense mirar-lo en passar pel seu costat, buscava els seus amics que ja eren tots al jardí amb el matrimoni Brief.
En Vegeta aquesta vegada no va callar.
– Si ets amable, perquè així creus que te'n salvaràs... Ho portes clar – va modular la veu – Quan m'hagi carregat en Kakarot, us mataré a tots.
Ella se l'havia quedat mirant de sobte. Amb alguna cosa que llavors en Vegeta no va entendre.
– Et penses que som amables, perquè així no ens mataràs? – va somriure lleugerament – Us hem tractat a tots de la mateixa manera, i que jo sàpiga cap dels nàmeks ens pensa pelar. – Va exagerar aquell comentari amb to grandiloqüent: – Pren-t'ho com una mostra de la nostra innata bondat.
– Ja – Va respondre ell escèptic. 'Aquella era potser la conversa més llarga que havien tingut en 130 dies'.
A la Nasu ni tan sols li havia dirigit la paraula. S'havia limitat a mirar-la amb fàstic cada vegada que hi havia coincidit. 'Desaprovava extremadament aquella cordial relació que mantenia amb una de les races més menyspreables de la galàxia: els tsufurs'.
A aquells dos homes, que s'havien passat dies sencers conversant amb els namekians de més edat, no s'havia dignat ni a mirar-los. 'Per ell eren menys que deixalla'.
Un vell esclau i el seu nebot. Ni ell mateix s'explicava per què no els matava. 'Potser perquè eren rates que no valien ni aquell esforç'. Ni el maldecap que li suposaria que la seva germana li retragués el seu assassinat.
'I en realitat l'havien ajudat a dur a terme el seu pla. Sense aquell home, la tossuda de la Nasu, no se n'hagués anat mai d'aquell planeta quan era només una cria'. Tot aquell temps amb en Freezer, hagués estat molt més humiliant.
.
Per la seva banda, la noia saiyajin va recollir-se el cabell en una cua alta, abans de baixar a aquella trobada amb tots els amics d'en Son Goku. Aquell era un pentinat que li havia suggerit la mateixa Bulma, la tarda abans. Ho havia fet tot observant-la entrenar, mentre ella es banyava en la piscina que tenien als jardins. Li havia dit que podria quedar-li bé, recollir-se el cabell així. I, aquell matí, ella s'havia mirat al mirall i s'havia vist amb tan mal aspecte que havia decidit fer alguna cosa amb la seva aparença. Feia dies que dormia malament i no podia negar que, aquell moment que s'apropava, n'havia tingut part de culpa.
La cua no evitava que els seus cabells saiyajins seguissin declarant-li la guerra.
Va sospirar.
'Sabia que en Son Goku tenia aquí dona i fill. En Kakarot no era per a ella en absolut. En somnis, però, se li havia aparegut ja moltes nits seguides. Havia pensat molt en l'home que l'havia salvat'. Sinó fos per ell, hagués mort en mans de les forces especials. Recordava encara l'escalfor que havia sentit en ser salvada, entre els seus braços.
Ell havia venjat, a més, el seu poble. Era el superguerrer llegendari.
Al seu planeta no existia aquella formula terrestre del matrimoni. Encara que sí que era veritat que un saiyajin tendia a tenir poques parelles al llarg de la seva vida. Un parell o tres com a molt, la majoria dels cops després que l'anterior morís en batalla. En el cas del rei, el seu pare, només una d'oficial. Almenys en l'època de la vida en què es tenien fills. 'Era, és clar, per precaució. Sobretot a Palau. En una raça guerrera, mai sabies qui et podria trair'. I, en general, els viatges que emprenien, feien que aquests aparellaments fossin amb persones del mateix rang, del propi esquadró.
És clar que cadascú era lliure de fer el que volgués.
No eren un poble que conegués clarament allò que aquí havia sentit anomenar per un nom específic com a amor o enamorament. La mare de la Bulma en parlava sovint. És clar que aquella dona semblava sentir allò per tots els homes ben plantats que se li apareguessin a casa. Va riure. Era una dona divertida. 'Tan debò aprengués a prendre's la vida amb aquella tranquil·litat, sense donar tanta importància a tot el que l'envoltava'.
Va posar-se la mà al front. Confosa per tots aquells pensaments que l'atabalaven sense sentit. Al seu pare (de fet) no li hagués agradat en absolut que ella, tot una princesa, intentés res amb un soldat de classe baixa. Va burlar-se d'ella mateixa. 'Allò era part del passat'. I en Kakarot també quedaria enrere a partir d'ara.
.
Eren gairebé tots allà fora, quan la Xixi i en Son Gohan havien arribat corrent.
– Perdoneu el retard, és que en Gohan era amb el seu tutor – Va disculpar-se la dona, davant la perplexitat d'una Bulma que ja feia setmanes que duia els cabells llargs – Ha d'estudiar molt, per ser el primer de tots a l'escola.
El nen anava totalment vestit com un terrícola.
– Nasu, hola! – Va saludar-la el petit amb un somriure. La noia saiyajin va adonar-se que la Xixi la mirava sense dir res. La terrícola no es podia treure del cap que aquella dona, que tan amistosament saludava el seu fillet, era la que tan enamorada deien que havia estat del pare d'en Son Goku. 'Sentia molta desconfiança al respecte'.
La Nasu, però, va somriure lleugerament a ambdós. 'No era allà per separar-la d'en Son Goku'. Acceptava que les coses havien anat així. Que ella probablement havia arribat tard a la Terra. D'haver-ho fet anys abans, s'hagués sentit amb forces per resoldre aquells sentiments que se li acumulaven al pit quan pensava en el guerrer. Però havia fet tard.
En aquell instant tenia clar que el saludaria, li agrairia el que havia fet en nom del seu poble, i emprendria el viatge de tornada a casa amb en Pineau i en Mefus. Havia tingut molt temps per pensar-hi.
Minuts després, convocarien per fi el drac Porunga i alguna cosa canviaria de sobte dins la Nasu.
– Bé, primer que vinguin les ànimes d'en Goku i d'en Krilín, morts al planeta Nàmek – Havia demanat la Bulma a en Dende, que era qui havia de formular els desitjos en namekià.
Però llavors, tot i que el drac havia acceptat tornar l'ànima d'en Krilín i ressuscitar-lo després amb un nou desig, no havia pogut fer el mateix amb en Son Goku.
– Perquè és viu... – va assegurar el drac – No puc dur l'ànima d'un viu.
Tots s'havien preguntat per què no tornava si era viu: – Potser se li ha espatllat la nau – va aventurar en Gohan, que tampoc ho entenia.
– No puc. No ho vol – Va explicar el drac quan va arribar el moment de demanar-li ara sí que retornés en Goku, de cos sencer, a la Terra – Diu que d'aquí un temps ja tornarà.
L'estupefacció s'havia apoderat de tots. La Xixi va descarregar la ràbia del moment sobre en Follet Tortuga que, amb forces reticències, havia intentat fer broma respecte la por que aquest pogués tenir al caràcter de la seva dona. 'Però eren rucades'. No era cert que fos per la Xixi.
S'estava entrenant. La Nasu ho va saber en el moment que va parlar el drac. I també ho va intuir en Vegeta, que va emprendre llavors, i sense permís dels amos d'aquell aparell, un viatge espacial a la recerca del seu enemic.
En Krilín els saludava a tots, i intentava esbrinar què era tot el que havia passat, quan en Son Gohan encara es preguntava on era el seu pare.
– Tornarà, Son Gohan. En pots estar segur – Va dir-li en Cor Petit amb un to paternal que no va escapar-se-li a la noia saiyajin.
Va decidir llavors que ella no l'esperaria. 'Aquell nen i la dona terrícola eren els que l'esperarien per anys que passessin'. Ella havia de resoldre encara un assumpte a l'univers, i no podia quedar-se en aquell planeta en què no la lligava res. 'Se sentia decebuda?' Era per això que actuava d'aquella manera, en l'instant en què comprenia que l'esperit saiyajin d'aquell a qui tots anomenaven Son Goku es mantenia intacte en alguna part de la seva ànima? 'El jove guerrer es quedava a entrenar a l'univers, per millorar. Per superar-se a si mateix'.
Era digne de la seva raça. I no obstant havia esperat tot aquell temps per acomiadar-se'n, com si es tractés d'un simple terrícola.
Ella tampoc es podia quedar allà. 'Tenia altres assumptes a resoldre'. I també havia de millorar. 'Aquell viatge l'ajudaria'. No ho tenia gens clar, fins que va comprendre que fins i tot el teòricament menys saiyajin de tots, treia el seu caràcter més guerrer quan menys s'ho esperaven.
Va mirar el cel, per on havia marxat en Vegeta. 'Havia localitzat un germà. Ara trobaria l'altre'. En Tarble es mereixia que ella el busqués. 'Era un d'ells'.
Com sempre ho seria en Son Goku. Va somriure. Era curiós pensar allò llavors, perquè en Kakarot havia insistit molt en repetir que ell no seria mai un saiyajin, que no encaixaria mai en aquella forma de veure la vida. I gairebé l'havia convençuda, tot i poder transformar-se en superguerrer. Amb els dies s'havia convençut a ella mateixa, que tot i la brillant transformació, en Goku sempre seria en el fons un terrícola. 'Malgrat tot, acabava de demostrar a tothom que la lluita era tota la seva vida'.
No era en Kakarot, com ella l'havia buscat. Però tampoc era aquell terrícola, aferrat a les costums terrestres i a la pacífica vida entre amics, que ell li havia donat a entendre que era.
.
– Així què faràs? – Va preguntar-li el Krilín hores després. Era fosc i tots celebraven ja que en Iamxa també havia tornat a la vida. Aquell era el tercer desig que finalment els havia concedit el drac.
Va mirar-se l'amic d'en Kakarot.
– En Pineau i en Mefus marxen demà, amb la nau que els ha arreglat el pare de la Bulma. Jo trigaré uns dies més. Li acabo de demanar que arrangi l'altra nau. Ja saps, amb la que va aterrar en Mefus. – va relatar – M'ha dit que finalment ho pot fer, però que trigarà. Està gairebé inservible.
– On vas? – va demanar el terrestre sorprès. 'No entenia per què no tornava a casa, ni es quedava allà'. Però ella no podia explicar-li del tot.
– Tinc assumptes pendents. Coses de saiyajins – va somriure, fingint malícia, fent que en Krilín retrocedís. Probablement havia pensat el pitjor d'ella.
I llavors havia aparegut la Bulma, amb presses i amb cara d'estar preocupada. 'Aquelles reunions podien convertir-se en cosa de bojos amb molta facilitat'.
– Posa't la gorra de mudar de la meva mare, corre – Li havia cedit un tros de tela, que semblava una boina moderna de color gris fosc. La Nasu se l'havia mirada astorada. I abans que pogués reaccionar la mateixa Bulma li havia col·locat al cap.
– De què va tot això? – Va encertar a demanar, just quan en Iamxa entrava a l'interior de l'edifici.
El noi va mirar la Bulma amb cara d'estar-ne encantat. I va saludar-los: - Ei, Krilín! Hola! Així que la Bulma té convidats a casa? – El noi va allargar la mà cap a la desconeguda – No ens presentes?
La Nasu va veure com l'amic cap pelat d'en Goku i el pare de la Bulma, que era a la porta, es quedaven palplantats.
– Ja t'ho he dit. És una amiga. Ella i el seu germà han tingut certes inconveniències a casa i s'estan quedant aquí. Per això havia deixat roba d'home en una de les habitacions dels pisos superiors.
'La Bulma li estava amagant al seu xicot que havia acollit a casa el responsable de la seva mort'. La Nasu gairebé va poder llegir la cara de confusió d'en Krilín. 'Probablement si la contradeia, la ficava en un bon problema, però no s'havia trobat mai en una situació tan còmica i tan incòmode a l'hora'.
No va dir res. Va somriure amb dificultat. 'Esperava que allò servís'.
– Sí. Pobres, Iamxa. Imagina't, una explosió va destruir-los el pis. – Allò era massa per ser veritat. La Nasu va riure amb incredulitat sense voler. 'Com podia aquella dona estar inventant-se allò davant seu?'. D'acord que ella havia intentat ser agradable amb tots des de que havien arribat de Nàmek. Però, en cap moment, els havia donat tanta confiança.
El noi va relaxar-se: – Oh, Bulma! No saps les coses horribles que havia arribat a pensar... Aquella habitació del segon pis sempre havia estat buida, i ara no només tenia roba interior d'home, sinó que feia olor... a home. – va deixar anar una riallada nerviosa, com si acabés de treure tota la tensió que duia dins: – Per l'amor de Déu, Bulma. Era l'habitació del costat de la teva, què volies que pensés?
La Nasu va caure llavors en una cosa. 'Havia posat un assassí espacial, com la noia mateix l'anomenava, al mateix pis en què dormien ella i els seus pares? I ho havia fet amb tota la tranquil·litat del món'. Hi havia alguna cosa de tot allò que no tenia gaire sentit. Potser sí que tenia raó en Cor Petit i allà els hi faltava a tots una mica de seny.
Li constava que el màxim que hagués pogut passar entre aquells dos, almenys llavors, és que en Vegeta l'assassinés a ella. Però no deixava de ser una situació singular.
'És clar que, probablement aquell terrícola, no es prengués gaire bé el fet que ella acollís l'home que havia provocat la seva mort'.
Va continuar callada mentre la Bulma somreia davant el seu xicot.
En Krilín i ella van mirar-se un moment. Però llavors va entrar en Son Gohan. 'Se n'anava amb la seva mare i volia acomiadar-se d'ells dos'.
– Krilín. La mare vol anar ja cap a casa – El nen va somriure-li – Ens veurem aviat, Nasu? – la Bulma intentava fer indicacions mudes al seu darrere. 'El petit Gohan no entenia res'.
– Nasu? – Va preguntar en Iamxa. Havia escoltat aquell nom en algun altre lloc.
– Jo crec que me'n vaig a descansar – va dir amb una mà al cabell del fill d'en Kakarot – Intentaré que el teu pare em prepari la nau tan aviat com sigui possible... – va sospirar, dirigint-se a la Bulma.
'No volia ni saber com acabaria aquella comèdia'.
Va mirar en Son Gohan, això sí, un darrer cop. 'No l'havia respost'.
– Saps? No ho sé, Gohan. El més probable és que em quedi per l'espai. – va acomiadar-se'n just després, traient-se el peculiar barret amb aire pensatiu. 'No sabia si es tornarien a veure i, per tant, no havia previst respondre la pregunta inicial del noi'. – M'ha alegrat conèixer-vos i lamento haver-vos ficat en aquell embolic, sense advertir-vos-ho abans.
El nen i en Krilín van assentir. La Bulma, mentrestant, va mirar-se amb cert temor el seu xicot que treia ara les seves pròpies conclusions.
.
– Com has pogut? Has donat un sostre a aquell psicòpata? – Havia estat l'únic que havia sentit dir a en Iamxa al dia següent, abans que ell i la Bulma discutissin amb agror i ell desaparegués de casa per uns dies. – Ets massa ingènua, Bulma. Us podria haver matat.
– Ingènua? Com goses dir-me ingènua? No ets el meu pare, Iamxa – La noia no havia cedit ni un centímetre de raó en aquella discussió – Com t'atreveixes a dir qui puc acollir o no aquí? És casa meva! I no ha passat res dolent! No m'ha fet res!
– Què esperaves que et fes? – va preguntar en Iamxa, entre enrabiat i astorat. 'És clar que no havia passat res més, perquè l'únic que podia haver passat amb aquell assassí sota el seu sostre, hauria estat que la matés o assassinés els seus pares'. – En què penses Bulma? Que hi tens al cap?
.
.
Per fi havia arribat el moment de volar. Amb la nau d'en Mefus arreglada i l'antic detector d'en Bardock. 'Voltaria per l'univers, pel tipus de planetes on llavors solien enviar els guerrers amb menys poder'. Aconseguiria esbrinar de quins no n'havien obtingut mai més notícies, ja que en un d'ells hi hauria en Tarble. 'Era qüestió de temps i paciència'. Era relativament fàcil de saber, perquè es tractava dels planetes que hores d'ara encara no havien passat a mans del tirà, que els havia governat després a ells. 'Eren planetes que no estaven encara sota les ordres del desaparegut Freezer'.
Duia un detector vell, i sabia que en Tarble no devia tenir suficient força per destacar d'altres, però l'ancià tsufur havia aconseguit donar-li una pista abans d'enlairar-se amb en Mefus dies enrere. 'Hi havia un parell de petites galàxies, on podien haver-lo enviat. En Pineau n'havia sentit rumors quan era esclau al seu planeta'.
Ella havia promès al tsufur que els seguiria després. Ho faria quan hagués parlat amb en Tarble. Volia conèixer-lo a ell també. El noi no n'era el culpable. No ho era. No, del que haguessin fet els seus pares, de si la seva mare havia decidit morir abans d'afrontar que un dels seus fills no seria mai un soldat d'elit. De totes les coses que havia fet fins llavors, aquella era la que menys entendria el seu germà Vegeta. 'Clar que el príncep no ho havia de saber. No li ho pensava dir'.
L'experiència a Nàmek havia fet que ella madurés en aquell aspecte. 'Però en Vegeta era diferent'. Ell no ho acceptaria mai.
Va mirar-se el complex mapa de galàxies properes a l'antic planeta Vegeta, que li havia dibuixat en brut en Pineau. En un d'aquells indrets hi havia un parell de móns dels quals havia sentit parlar.
Si s'equivocaven en allò, hauria de passar-se anys preguntant i buscant per tot l'univers. 'Però confiava en la informació que tenia en Pineau'. Al cap i a la fi, com a esclau, havia tingut accés a moltes converses de la seva infància que ella ignorava. El rei i els seus soldats parlaven davant d'ell perquè no suposava més que un criat molest. 'Una nosa, només servible de moment, que algun dia hauria de morir'.
.
Va viatjar durant setmanes per galàxies llunyanes. A la Terra encara haurien d'esperar 130 dies més per ressuscitar en Ten Shin Han i en Xaos, i trobar un nou planeta al poble de Nàmek.
I després d'allò encara passarien tot un any en la pau més absoluta.
Va apropar-se a una de les finestretes de la nau per contemplar l'univers curull d'estrelles davant d'ella, d'astres brillants i planetes boirosos. Hi havia hagut una darrera conversa a la Terra. Un descobriment que l'havia colpit d'alguna manera.
– Adéu, cuida't molt – Havia fet la mare de la Bulma, que sempre semblava distreta i que, en canvi, captava fins al més mínim detall d'aquelles converses que sovint tenien els amics de la seva filla.
La Nasu se n'havia acomiadat amb un gest amable, però auster, en el moment que es disposava a pujar a la nau que la duria univers enllà. I llavors havia escoltat allò.
– És una sort que per fi arribessis – La jove saiyan s'havia girat encuriosida de sobte pel to somiador de la dona – Quan l'Ulong em va explicar que la vella endevina ja t'esperava, em vaig quedar de pasta de moniato, reina.
– La vella endevina? – La noia ni tan sols sabia qui era la vident Baba. Va somriure, pensant-se que era una altra de les sortides absurdes d'aquella gent.
– Sí, la Baba. La germana d'en Follet Tortuga – va aclarir amb ganes de parlar d'allò, encara que el seu home semblava fer-li gests contradictoris. 'Com si pensés que no havia de continuar la conversa per aquell camí'. – Imagina't. Tots els nois se'n van burlar quan els va dir que la princesa d'un regne llunyà tenia comptes pendents amb en Son Goku. Bé, o alguna cosa així – va deixar anar una rialla franca i alegre – Et pots creure que es van pensar que era la Xixi?
La Nasu va quedar-se un moment estupefacta. 'No entenia si allò era una mena d'història absurda, o si tenia alguna mena de relació amb ella'. Però la dona havia aconseguit que per fi hi posés atenció.
– Com diu? – Va demanar estranyada. 'Encara encaixant les peces del puzle'.
Però la dona ja no parlava ben bé d'allò.
– La Xixi. És una noia simpàtica, no creus? Massa seriosa, pel meu gust. – va fer un petit gest de negació amb els ulls tancats – Tots estaven tan contents, saps? La meva filla no les tenia totes. Però clar... la profecia s'havia complert. Què volies dir-li. És tan guapo en Son Goku, oi?
– Ahm... Suposo – Va dir insegura. 'Existia una mena de predicció malèfica, feta per una bruixa terrestre, que havia previst que ella buscaria en Kakarot?'. Va mossegar-se el llavi abans de negar amb el cap – Bé, jo crec que me n'he d'anar ja... hauria de...
L'home havia somrigut. 'La Bulma ja li havia dit que l'alienígena havia canviat molt des de que els havia acompanyat a Nàmek. Però a ell li semblava que llavors ja devia ser una gran noia'.
– Perdona la meva esposa. A vegades xerra massa...
– Passa alguna cosa, pare? – Havia intervingut la Bulma que arribava de compres, acompanyada d'un callat Iamxa, amb qui però semblava reconciliada – Oh! Te'n vas ja? És una pena que no et quedis més... t'hagués dut a fer coses de noies... els guerrers de l'espai només penseu en lluitar i menjar... però sent una dona, suposo que haguéssim trobat activitats civilitzades per realitzar en aquesta ciutat.
La Nasu va intentar no enfadar-s'hi i no prendre-s'ho, per tant, seriosament. 'Encara que tampoc va aconseguir somriure'. Ells eren una raça perfectament civilitzada... només que tenien altres prioritats. I bé... la lluita n'era el principal modus vivendi.
Però molt endins seu, li havia quedat gravada aquella conversa amb la mare de la jove terrícola. 'En Follet Tortuga li havia dit que en Goku s'havia casat per complir una estranya promesa'. Ja ho sabia. Però desconeixia (en canvi) que, algú, havia previst d'alguna manera la seva arribada. 'Aquella mena d'eterna espera que havia estat la seva infància'.
En la realitat de la nau espacial va donar-se un cop de cap exprés contra la finestra. 'Quan més canviava. Quan més intentava ser un d'aquells éssers plens de susceptibilitats que ella havia conegut, més tonteries deia'.
.
Abans que una forma immensa de poder, tornés a espantar els amics d'en Goku a la Terra; la Nasu havia aterrat ja a una dotzena de planetes sense èxit i es disposava a visitar un dels darrers de la galàxia que li havia indicat en Pineau.
Havia escoltat rumors d'allò més estranys a l'univers. Pel que semblava encara hi havia soldats i pobles sencers que creien haver vist amb vida al tirà. 'Però era completament impossible'. De res n'estava tan segura.
Un poble d'éssers blancs de mida petita i aspecte robòtic va donar-li la benvinguda aquella vegada. Parlaven un idioma estrany i vivien en completa pau. La veritat era que havia trobat pocs problemes al llarg del seu viatge. Havia entrenat plàcidament en diferents planetes, i havia intentat provar noves gravetats en alguns d'ells. 'Només s'havia topat amb un parell de soldats d'en Freezer, que pretenien saquejar un petit planeta, a les afores de la darrera galàxia on havia estat'. Eren simples i fàcils de derrotar. I havia estat llavors quan li havien dit que el seu senyor vivia.
'Absurditats de pobres miserables que es negaven a acceptar que el tirà ja mai més seria un problema a l'univers'.
.
Aquells éssers que ella no entenia en absolut van conduir-la, entre explicacions inintel·ligibles, a una descampat brillant i blanc que semblava construït artificialment. Va aparèixer llavors una petita extraterrestre, amorfa i força insistent, que li havia continuat parlant en aquell idioma que no coneixia.
La Nasu va bufar: – Puc esperar-me aquí tan com vulgueu. Però dubto que això faci que ens entenguem algun dia... – va pensar que si feia algun gest amable, l'altra potser comprendria que no buscava problemes – Vinc en so de pau.
L'alienígena va respondre-li de nou amb aquell conjunt de sons i xiulets.
– No t'entendré mai, saps? – Mantenia l'esperança de trobar alguna cosa en aquell món, perquè en cap altre havien mostrat tan interès en conèixer-la. 'De fet, tot i els pocs problemes que havia tingut, era el primer en què no havia d'explicar-se, abans de ser ben rebuda'. Solia aixecar, de fet, les sospites de moltes de les poblacions de l'univers.
'L'univers no estava en completa calma. Sinó en una tensa espera. Eren massa els rumors que circulaven sobre en Freezer. I massa pocs els qui coneixien que havia mort'.
Va haver-hi un moment d'exasperant silenci. La fèmina extraterrestre va tibar-la llavors de l'extrem del vestit blau; amb què la Nasu havia emprès el viatge i que ja feia temps que solia utilitzar amb assiduïtat.
– Encara no parlo la teva llengua – Va ser l'únic que va aconseguir dir l'estranya mentre guiava la noia saiyajin per un camí també blanc i empedrat. A banda i banda només hi havia una densa boira baixa, que la Nasu no havia vist abans. 'No s'hi podia distingir res, però el camí en canvi es veia perfectament'. La boira només era als costats. L'extraterrestre desconeguda l'havia mirat llargament, abans de decidir-se a parlar. L'estrafolària alienígena era petita, de pell absolutament blanca, rodona de formes i duia un vestit rosa.
La Nasu va aixecar una cella amb alguna cosa semblant a l'exasperació.
– Però si en parles una mica, per què no havies dit res que s'entengués abans? – Tenia poca paciència, sobretot quan es tractava de perdre el temps de mala manera.
– Ella n'està aprenent. Jo li ensenyo – Una figura més baixa que la Nasu, però molt més alta que l'estrany ésser femení que tenia davant, va fer acte de presència al final d'aquell camí. Hi havia una cabana feta d'un material semblant a la fusta i un noi (aquest sí d'aspecte humà i molt diferent a la resta d'habitants d'aquell planeta) al capdavant de la porta.
Va reconèixer-lo a l'instant. 'Però ell encara no sabia qui era ella'.
En Tarble, que vestia l'antic uniforme saiyajin, perquè probablement algú li hi havia posat una peça de roba així en la nau amb què havia arribat a aquell planeta, va avançar uns passos fins que la petita i peculiar alienígena va posar-se-li al costat amb un somriure infantil.
– Qui ets i què vols? – El noi va mirar llavors la nouvinguda, que era just davant d'ambdós, amb estranyesa. 'D'haver portat l'uniforme saiyan, o el que en veritat era el de l'exèrcit d'en Freezer, l'hagués reconegut en aquell instant'. Però allà només hi veia una noia humanoide, com tantes d'altres a l'univers, amb una cua alta al cabell rebel i negre, i un vestit que res tenia a veure amb la roba saiyajin; encara que la tela blava hi recordés una mica.
– Tarble... – En dir-li el nom, el jove va posar-se en guàrdia. 'No podia ser gens bo que el coneguessin'. A diferència d'en Son Goku, el germà petit de la Nasu recordava perfectament perquè l'havien enviat a aquell planeta. 'Desterrat, amb l'única possibilitat d'eliminar-ne els habitants, quan era conscient que la seva força ni tan sols podia amb aquells dèbils i pacífics éssers vius'. La noia, però, no va callar: – Sóc la Nasu, la teva germana. Estic segura que em recordes. Vas venir aquí amb una programació específica.
En Tarble va témer que ella vingués a matar-lo, per no haver ni tan sols intentat liquidar aquella raça. 'Allò no estava en la seva naturalesa, perquè simplement alguna cosa havia sortit malament en ell'. De gens saiyajins, no era en absolut un guerrer. Era com si hagués nascut amb un defecte de fàbrica.
– Em mataràs?
La jove va negar amb el cap. Lamentant la conclusió natural a la què ell havia arribat: – No és clar, que no. T'he estat buscant perquè volia conèixer-te.
El noi va remirar-la llavors un instant. Alguna cosa en el gest va ser-li per fi familiar.
– Ets... ets la Nasu? – va repetir indecís, com per assegurar-se'n. Ella va assentir. Li ho havia dit feia res.
– Sé que te'n van deixar records, a la programació amb la què et van enviar aquí – va raonar la jove saiyan encara sense apropar-s'hi. – T'he buscat força. Saps?
El noi semblava no entendre-ho i mantenia l'alienígena petita darrere seu, com si l'estigués protegint d'alguna cosa.
– Per què?
Ella va somriure per si mateixa. 'Hi havia tants motius i, alhora, no n'hi havia cap'.
– Perquè les coses han canviat molt. – Va dir simplement.
– Véns sola? – va preguntar encara amb por. Però aquesta vegada ja no amb un gest tan acusat de sobreprotecció sobre la que semblava ser amiga seva.
– Bé, si a saiyajins et refereixes, no només vinc sola, sinó que pràcticament ho estic – va relatar-li amb un somriure amarg – Ja et devien explicar que el nostre planeta va explotar i van morir tots. Gairebé, almenys.
– Menys en Vegeta – va dir ell de sobte – Gent d'aquest planeta l'ha vist a les ordres d'en Freezer. Sí un d'ells vingués aquí, acabarien fàcilment amb tot.
– Això també s'ha acabat, Tarble – la Nasu va apropar-s'hi, fins a posar-li una mà a l'espatlla – Només he vingut a conèixer el meu germà petit. De moment no li he dit res a en Vegeta.
– Ni ho ha de saber – Ella va mirar-lo seriosa. 'Al cap i a la fi en Vegeta no havia pas matat en Pineau com secretament havia temut'. Però entenia les pors d'en Tarble. Hi havia tantes coses sobre les quals havien de parlar. 'Clar que no totes les podria afrontar llavors'. Amb prou feines es coneixien i ell devia pensar encara que la seva mare havia mort en l'explosió del planeta. 'Aquell era, no obstant, un assumpte que sí hagués hagut de tractar abans amb en Vegeta. Saber què en sabia ell, quines preguntes es feia al respecte'. Però coneixent-lo, era impossible. 'No n'hi podia parlar'. Probablement, ho trobés fins i tot normal.
Va assentir calladament.
– Bé, doncs... em presentes la teva amiga? – va intentar canviar així de tema – Ella m'ha portat fins aquí. És possible que hagi sabut que érem de la mateixa raça.
En Tarble va dubtar. Va ser llavors, en aquella breu vacil·lació, quan la Nasu va adonar-se'n: el noi encara duia la característica cua dels saiyajins. Era paradoxal que fos ell l'únic que conservés aquell tret, després de tot. 'També ho era que dugués aquell uniforme. N'havia reconstruït la peça que ja duia de petit?'.
– És la meva muller. – En Tarble va mirar la Nasu atentament, per endevinar la seva reacció – M'hi vaig casar fa uns mesos. És un ritus que solen realitzar entre les parelles en aquest planeta.
La Nasu ja sabia què era el matrimoni. I que en algunes cultures interplanetàries existia. 'Allò li recordava a en Kakarot'.
És clar que aquella fèmina era, fins i tot, més peculiar que la tal Xixi.
– Oh! – va ser l'únic que va poder dir. La dona ni tan sols s'assemblava a ells, sinó més aviat a alguna mena de forma viva de la qual només es podia saber el sexe per la vestimenta.
– Es diu Gure. – va continuar ell, veient que la Nasu no reaccionava. Però mantenint l'empatia amb la seva germana. 'Devia ser veritat, que ella l'havia buscat només per conèixer-lo? A ell, a un simple saiyan desterrat?'.
– Encantada – La seva cunyada va fer una petita reverència en forma de salutació. La Nasu ni tan sols va saber com prendre-s'ho.
Un ésser de les mateixes característiques de la Gure va aparèixer darrere de tots tres llavors. 'Havia vist tota l'escena, i comprenia que la germana d'en Tarble necessitava assumir allò'.
En realitat ni tan sols li havia passat pel cap que el seu germà petit s'hagués construït una vida pròpia, en comptes de viure pendent de les rancúnies del passat, com lamentablement havia fet ella al llarg de tant temps.
– Serà millor que convidis la teva germana a beure o menjar alguna cosa – Havia dit, en un idioma perfectament clar, aquell quart ésser – La Gure m'ha de donar un cop de mà en la feina de recollida al camp. Així podreu parlar tranquil·lament.
'Hi havia cultius en aquell planeta?'. La Nasu no s'acabava de creure que estigués enmig d'una situació tan surrealista com la de trobar-se en Tarble casat amb... bé no sabia ben bé de quina raça era la dona del seu germà.
.
.
Al planeta Yadrat, en Son Goku començava a assajar aquella nova tècnica del canvi de lloc instantani. 'El saiyajin havia aterrat al planeta quan havia xocat contra una de les seves muntanyes'. La nau s'havia obert i els habitants de Yadrat l'hi havien trobat inconscient, encara ferit per la cruenta lluita contra en Freezer.
Eren éssers petits i pacífics, que l'havien impressionat i que li havien cedit les seves robes. Però amb ells estava descobrint com controlar definitivament el seu estat de superguerrer i, sobretot, aspirava a dominar allò que anomenaven canvi de lloc instantani.
– Així... – Havia preguntat als petits, però poderosos, habitants d'aquell planeta que coneixien tècniques increïbles – Quan ho domini, podré traslladar-me a qualsevol lloc de la galàxia, només amb un pensament?
– Sempre que hi hagi alguna energia coneguda, sí – Li havia respost el més ancià de tots. I en Son Goku havia somrigut satisfet i de forma alegre. 'Aquella estada allà li aniria molt bé per ser encara més i més fort'.
I a més li havien promès que, si se'n sortia amb aquell, podria conèixer alguns dels seus altres trucs. 'No tenien gens de força, però coneixien maneres increïbles de guanyar avantatge en un combat'.
Ho feia perquè volia millorar. 'A la Terra ho entendrien'. Al cap i a la fi, de petit, passava ja llargues temporades entrenant. Se li feia natural: quan arribés el moment, i hagués aprés tot el que hagués pogut, tornaria.
.
Per la seva banda, la Nasu portava setmanes en companyia d'en Tarble i la Gure. Li havien ensenyat el planeta, i tot i que ambdós eren força reservats, havia aconseguit que mica en mica el seu petit germà confiés en ella. Aquell era un curiós món en què els cultius es conservaven sota una densa boira, gens humida però sí insistent, que en Tarble assegurava beneficiosa pels fruits que n'extreien. Als camps també hi posaven, això sí, uns peculiars llums artificials.
Els primers dies, ell només li havia explicat futeses sobre com havia conegut la Gure, en la seva arribada a aquell planeta. 'Havien estat amics des de nens'. Els dos, després de la primera presentació, havien evitat parlar d'en Vegeta i d'aquell món del qual ambdós havien estat expulsats de maneres completament diferents. 'Era dolorós'. Però ho era curiosament més per la Nasu que per en propi Tarble, que des de petit havia assumit que mai havia pertanyut a la seva raça. 'Que havia estat un error que els seus pares s'havien limitat a tallar de soca-rel sense remordiments, com els pertocava per la posició i per qui eren com a saiyajins'.
La Nasu havia sentit la temptació d'explicar-li el trist final de la seva progenitora. Però no havia volgut afegir transcendentalitat a aquelles creixents converses. Havia intentat conèixer-lo sense que en Tarble se sentís cohibit per històries que ja massa l'havien marcat a ella. El noi, d'aspecte molt més infantil del que li corresponia per edat, potser pel mateix motiu pel qual no havia tingut mai la força saiyajin, li havia fet algunes preguntes sobre com havien acabat amb el malvat d'en Freezer, i al respecte d'aquella història del superguerrer.
N'havien parlat en aquell primer àpat que ell bonament li havia ofert. 'Era tan diferent a un saiyan, que sinó fos perquè tenia una retirada al mateix Vegeta, ni tan sols pensaria que era el seu propi germà'.
– T'imaginava diferent – Havia conclòs finalment ell, mentre observaven com la Gure i alguns dels habitants del planeta, collien un estrany fruit dels extensos correus. La Nasu l'havia mirat amb un mig somriure, a través del clima boirós que sobrevolava a poca alçada aquells camps.
– Com de diferent? – En Tarble va dubtar en explicar-li.
– De caràcter esquerp. Poc interessada en mi... ja saps... segueixo sent una vergonya per la nostra raça. – Havia dit finalment rendit, fent un gest d'aclariment amb les espatlles.
– Ja t'ho vaig dir la primera vegada, germanet. – va dir amb paciència – Ja no hi ha raça que resguardar de cap vergonya. Les coses canvien i jo també. No en va vaig créixer lluny de tot allò... com tu.
Es van mirar amb assentiment.
– Però tu ets com ell, com en Vegeta – va insistir el noi – Tens força i ganes d'entrenar-la. Saps de què parlo quan et dic que tens el seu mateix orgull i alguna cosa de la supèrbia amb la que se suposa que tots tres hauríem d'haver crescut. Si jo no hagués estat una desferra de fill, és clar.
– Tarble – El jove no semblava afectat, però parlava d'una forma fins i tot més clara del que ella hagués pogut fer-ho. La Nasu va sentir-se amb necessitat de dir allò, encara que de moment no fos probable que passés. 'Era només una manera d'explicar-li el seu canvi'. – No hi ha en Freezer. El nostre poble ha estat venjat i en quedem només un grapat, inclòs el fill híbrid d'un de nosaltres que ha crescut a la Terra. Les coses han deixat de ser com eren. Són tan diferents que fins i tot en Vegeta se n'hauria d'adonar algun dia.
.
.
– Ja has decidit on aniràs? – Un dels habitants de Yadrat li havia preguntat a en Goku si sabia com provaria el canvi de lloc instantani, ara que ja el dominava de cantó a cantó d'aquell mateix planeta.
El saiyan terrestre va posar-se les mans al cap, pensatiu durant un breu moment: – En realitat... si t'he de dir la veritat... no ho sé. – va riure, fent que aquell ésser se'l mirés amb simpatia.
– L'hauries de provar amb alguna energia coneguda que no estigui massa lluny d'aquí, abans d'aventurar-te a perdre't en l'espai o el temps si t'equivoques i no et surt bé a la primera.
En Goku va adonar-se que allò era un problema:
– És que només conec gent a la Terra, crec. – Tot i així va tornar a somriure. – Saps? No sé si és bona idea. Si m'aparec allà amb ells, hauré de tornar a desaparèixer-me i... bé...
No sabia com dir-ho, però ara mateix l'únic que s'imaginava era la Xixi esbroncant-lo perquè havia decidit quedar-se a entrenar a l'univers. 'Ho hauria de provar a casa la Bulma o a l'illa d'en Follet Tortuga'.
– Pensa que no és gens fàcil, almenys la primera vegada que ho fas seriosament – Li havia aclarit un altre dels habitants de Yadrat, que havia escoltat la conversa perquè passava per allà. – De fet és possible que no acabis anant on vols.
– És cert – Li havia dit qui li havia ensenyat els passos – Jo de tu simplement em concentraria en detectar una energia i deixar-te portar. Ja ho perfeccionarem quan tornis. Si n'ets capaç, és clar. Deixa la ment en blanc.
En Goku, aquesta vegada, va somriure de forma murri. 'Clar que n'era capaç'. Ho aconseguiria i tornaria per aprendre'n encara més.
– Au, doncs. A fer-ho – Va dir entusiasmat. Va posar-se els dos dits al front i va tancar els ulls. 'Li era difícil detectar cap energia de fora d'aquell planeta'. I no acabava de poder pensar en la imatge de cap d'ells en particular. Si pensava en una energia en concret, encara que no la detectés en tota la seva plenitud, potser també podria funcionar. Li venien al cap alguns rostres, com el d'en Gohan, en Krilín, la Bulma o, fins i tot, en Iajirobai. Però no acabava de concentrar-s'hi. Escoltava encara el rum rum de les naus del planeta on era. En aquell moment del dia, en plena activitat de mercadeig, aterraven i s'enlairaven sense parar. De sobte el somriure va fondre's als seus llavis. 'Recordava, sense saber ben bé per què, com havia fugit de Nàmek. El fracàs d'haver intentat sortir volant amb la nau d'en Freezer i el recurs d'agafar, després, una de les naus d'en Gineu'. El so de les naus de Yadrat li ho feia venir a la memòria.
Els pensaments, tan profunds i concentrats com pretenia que ara fossin, s'havien disposat a fer-li la punyeta. Així mai aconseguiria dominar aquella tècnica. 'Però si vas pensar en aquella nau va ser perquè vas recordar-la, Goku'. Una veu va dir-li allò, fins i tot més enllà de la seva voluntat.
Era veritat que, en sortir de Nàmek, quan l'únic que volia era salvar-se, havia recordat just aquell instant. El moment en què havia evitat que el cos d'ella, acabés estavellant-se en una d'aquelles rocoses muntanyes. En certa manera, el record l'havia salvat. Però com sempre havia ignorat aquell tipus de pensaments que no comprenia, perquè no hi sabia posar nom.
Havia acabat trobant, això sí, la nau d'en Gineu.
En Son Goku va desaparèixer de Yadrat. 'Havia visualitzat una energia que li serviria de destí'. Va sentir un moment de pau, abans de tornar a aparèixer en un altre racó del vast univers. 'No excessivament lluny'.
– Gure – Un guerrer de l'espai, baixet però vestit com tots els altres, i amb la cua que ell havia tingut de petit, va aparèixer de sobte davant seu. – Tu no ets ella. Identifica't!
En Goku va quedar-se'l mirant sorprès i també amb prudència: hi havia més guerrers de l'espai amb vida?. Serien perillosos pels seus amics?.
– On sóc? – va preguntar simplement. 'No semblava que aquell guerrer desprengués una energia gens perillosa'.
I de sobte ho va notar. Hi havia algú, just darrere seu. 'Havia tingut aquella mateixa sensació abans'. Era com si hagués viscut aquell moment amb anterioritat. 'Però a la Terra – en aquell terrat d'hospital – havia estat diferent'.
– Kakarot... – va veure el rostre sorprès de la jove princesa, a qui a més acabava de xafar un peu. – Au! – va queixar-se instintivament. Va retrocedir uns passos i se'l va quedar mirant.
En Son Goku va romandre en silenci. 'Reconeixent-la'.
– Com? Com has fet això? – La pregunta d'ella no era gens estúpida. 'Havia aparegut en aquella petita sala d'estar de la cabana d'en Tarble, sense que ningú l'hi hagués vist entrar abans'. Feia només uns segons, ni tan sols era en aquell planeta...
'Havien arribat a pensar que era mort... i després havien sabut que entrenava vés a saber on'. La Nasu va mirar-se'l de sobte. I va saber immediatament d'on venia tota aquella escalfor que sentia a l'estomac.
Tots els records de Nàmek, els perills, les batalles, i la ja llegendària transformació. Tot era al seu cap. 'Havia trigat en reaccionar, el temps en què havia tardat a mirar-lo als ulls'.
– Nasu... – L'home va somriure obertament – Quina sorpresa...
Ella simplement va observar-lo encara lleugerament descol·locada. En Goku es preguntava on era.
– Sóc a la Terra?
.