Capítol 19. Excuses per no enamorar-nos
Esperava que algun dels seus amics sortís a rebre'l en qualsevol moment. Però la Nasu només el va mirar un instant, abans de negar dèbilment amb el cap. No podia evitar observar-lo de dalt a baix; malgrat que anés vestit amb aquella roba estrafolària de Yadrat, seguia recordant el moment en què l'havia vist convertit en superguerrer. 'Cadascuna de les lluites que ell havia lliurat a Nàmek, abans i després d'aquella transformació'.
– No. No, som a la Terra – Ella va parlar pausadament, encara mirant-lo. Se sabia observada de la mateixa manera. I només en Tarble, darrere d'en Goku semblava preguntar-se quin detall de tot allò s'havia perdut: – Com has vingut fins aquí? – va repetir encara no recuperada de la sorpresa de l'aparició.
– És una tècnica nova – va riure guardant-ne encara el secret, però amb alguna cosa a la veu que indicava que no podia trigar en explicar-li: – Aquest és el planeta on vas créixer, llavors? –.
Ella va tornar a negar dèbilment amb el cap. 'Què li podia explicar? Ni tan sols havia previst que ell aparegués així allà. En Vegeta no en podia saber res. I tard o d'hora ambdós saiyans es trobarien'. No sabia fins a quin punt, explicar-li-ho era un risc.
Però en Tarble ja se n'havia cansat. S'havia passat tots aquells minuts (des de la sobtada aparició d'en Son Goku) esperant: 'Esperava que aquelles dues persones que tenia davant reaccionessin per fi, i l'incloguessin en el que fos que estigués passant allà'.
– Ehem. Hola. És un conegut teu, Nasu? – va preguntar menys innocentment del que podia aparentar. 'Aquell home, nouvingut de sobte, aparentava ser un guerrer de l'espai, però ara mateix no demostrava tenir cap poder extraordinari'.
En Son Goku es va girar, amb les dues mans a la part posterior del cap i un somriure d'orella a orella: – Ui, sí. Ho sento, ho sento. No m'he deixat presentar. Sóc en Son Goku. Ens vam conèixer a la Terra, eh? – Va tornar-la a mirar amb espontaneïtat.
Ella el va corregir, dirigint-se al seu germà. Encara amb la mirada brillant en complicitat:
– És en Kakarot i tècnicament ens vam conèixer a ... – va callar un instant, en adonar-se que no n'havia parlat mai d'allò amb ell. En Goku no sabia que ella mateixa havia estat qui, en última instància, havia polsat el botó de la petita nau que l'havia dut a la Terra, inicialment per destruir-la: – ... tècnicament som tots del mateix desaparegut planeta, Vegetasei.
– Així és veritat, també és un guerrer de l'espai? – va demanar en Son Goku amb sorpresa en tornar a observar en Tarble. 'Era veritat que duia cua, però...' – Però em pensava que... – Havia entès que en Vegeta i ells eren els únics que quedaven. Que la resta havien estat aniquilats. En Tarble semblava adoptar, no obstant, una actitud prudent.
– Bé, sí – va respondre la jove – Però en Tarble ja era aquí, quan en Freezer va destruir el nostre planeta.
– El van enviar com a mi? Per conquerir-lo? – va preguntar ara amb el que més aviat era la curiositat d'un nen petit.
– No, exactament – va contestar el mateix Tarble. – En realitat, ja sabien que no tenia prou força per aconseguir-ho. Em van expulsar en comprovar que no tenia prou poder.
La Nasu va moure's incòmode. 'No se sentia amb ganes d'explicar aquella llarga història a en Kakarot'. Però tard o d'hora, no li quedaria més remei.
Sobretot perquè necessitava que si s'arribaven a trobar amb en Vegeta, no parlés.
– En Vegeta et busca – va fer com aquell que canvia de tema de forma casual, fent que els dos homes la miressin. En Tarble va observar-la de reüll gairebé amb espant. – Vol comprovar que t'has convertit en superguerrer.
– En superguerrer? – Va preguntar-se ara un Tarble a qui no escoltaven excessivament.
En Son Goku va somriure davant l'evident tossuderia d'un Vegeta que ara mateix donava voltes per l'univers: – És una lluita que tenim pendent. Però primer m'he d'entrenar a fons.
– Com si no el poguessis guanyar d'entrada...– va dir la Nasu amb obert realisme.
– Però vull ser millor i a Yadrat tenen tècniques realment espectaculars – va riure entusiasmat – Has vist el que he fet oi? He pogut aparèixer aquí, només sentint una energia coneguda... – Llavors en Goku va adonar-se realment del que havia passat: – La teva.
– Sense nau? – va preguntar ella astorada, sense saber què dir – M'estàs dient que no has utilitzat cap nau des de Yadrat a aquí, i que no obstant te'ns has aparegut?
– Sí.
– Increïble – va afegir amb un fil de veu – I has trigat gaire?
– No, és el canvi de lloc instantani. – va aclarir encantat - Un exercici de teletransportació.
La Nasu va mirar-lo sense saber què hi havia de cert en tot allò. 'Però anava vestit prou estrafolàriament com per haver estat a Yadrat'. No tenia paraules per expressar-se en aquells moments.
– Diuen que la gent de Yadrat coneix tècniques estranyes, que són capaços de moltes coses, màgiques fins i tot, que a molts pobles de l'univers ni tan sols serien imaginables–. va dir en Tarble, pensant en tot allò que s'explicava de Yadrat per aquelles contrades. Pel rostre seriós de la Nasu, estava segur que ella també n'havia sentit a parlar alguna vegada.
– El que no acabo d'entendre és ... – va dir ella, espantant la resta de pensaments del cap – Com vas poder fugir de Nàmek?
– Vaig intentar-ho amb la nau d'en Freezer – va explicar ell – però finalment vaig acabar fent-ho amb una de les naus de les forces Ginyu. Me'n vaig recordar en l'últim moment – va afegir simplement. – La nau d'en Freezer estava inutilitzable.
En Tarble no deixava de percebre que hi havia moltes coses que aquells dos es deien amb la mirada, potser sense ni tan sols adonar-se'n. 'Però ell tenia un problema molt més gran que aquell'.
– En Vegeta no ho pot saber – Va dir amb fermesa, fent que en Goku se'l quedés mirant amb dubte. 'Sense entendre el perquè'. – Pots dir el que vulguis, Nasu. Però segueixo sent un fill tan indigne com llavors. No és dels que ho pugui passar per alt.
– Un fill? – va preguntar en Goku totalment perdut.
Ella va esforçar-se en somriure lleugerament: – Un fill del rei... – va aclarir – Un germà per en Vegeta i ... i per mi, vaja. És una llarga història. Probablement aquest no sigui el millor moment per donar-ne més detalls.
En Son Goku va semblar rumiar alguna cosa durant un breu segon, però va ampliar encara més el seu somriure: – Entesos, doncs. No en parlem i ja està! – va guinyar-los un ull quasi amb aire infantil. 'No sabia què passava amb aquell altre guerrer. Però si ella preferia no parlar-ne, no en parlarien'. – Queda entre nosaltres! Cap problema.
La resposta tan despreocupada d'ell gairebé va fer entrebancar la Nasu, que era palplantada com ells en aquella petita sala de fusta a les parets. Finalment va somriure.
– Ets increïble, Goku – va negar amb el cap – Ets ben bé com asseguraven en Krilín i la Bulma. Ho sabies, oi? Tan aviat destrosses el major tirà de l'univers, com et presentes aquí i fas que tot perdi transcendència. – Havia sentit dir aquella frase a la Bulma. 'La Nasu entenia llavors que la terrícola es referia a aquella manera de ser. I tenia raó'.
.
A l'univers, planeta rere planeta, en Vegeta seguia buscant el que ja considerava el seu major adversari.
– Et trobaré Kakarot. – va assegurar després de carregar-se un bon grapat d'antics soldats d'en Freezer, que encara voltaven per alguns planetes, i que havien gosat enfrontar-s'hi – Passaré comptes amb tu!
'Era només un guerrer de classe baixa. I si en Kakarot havia pogut, ell trobaria la manera de convertir-se també en superguerrer'. Encara que la llegenda digués que només n'hi havia un cada mil anys.
.
– Ara duus cua? – va preguntar ell en sortir d'aquella casa. En Tarble s'havia disculpat i acabava de marxar en busca de la Gure; que voltava pel planeta ocupada en mil coses que la Nasu no acabava d'entendre, però que tenien a veure amb els cultius que sorprenentment hi havia allà. 'La Nasu sabia que, malgrat tot, en Tarble encara estava preocupat per tot allò d'en Vegeta'. Tenia por del seu propi germà. Seria terrible si és que no fossin saiyans. 'Se suposava que d'això havia anat sempre la seva raça'. Però en Son Goku, amb roba estrafolària i acolorida inclosa, no semblava donar-hi la més mínima importància. 'Hauria d'explicar-li igualment'. – Al cabell, vull dir...
Intuïa que en Tarble, en part, també havia marxat perquè l'hi volia donar l'oportunitat de fer-ho. 'Ho agraïa. Aquella història se li feia tan colpidora hores d'ara, que preferia no haver-la de relatar amb el seu germà davant, no quan aquest n'era el protagonista'.
De moment, però, va somriure en processar la pregunta del saiyajin.
– Va ser una idea de la teva amiga Bulma.
– Aquesta roba també és seva? – va preguntar en Goku, curiós. 'En realitat sí que havia vist aquell estil en algun lloc'.
Ella va assentir: – Em va donar un grapat de roba. Però em va assegurar que no se l'havia posat mai. Crec que li anava una mica gran. – va bufar gairebé divertida – Crec que no havia vist mai a ningú amb tanta roba inservible.
Ell va observar-la un moment més: – No sembles tu.
La Nasu va mirar-lo amb escepticisme. 'No hagués dit mai que acabaria tenint aquella conversa amb ell'. Era un pou de sorpreses. 'I sense una lluita a prop, semblava veritablement despreocupat'. D'una manera que ella no havia vist mai en ningú.
– No t'agrada, doncs? – va dir allò en broma, però alguna cosa del seu instint femení va dir-li que no li agradaria la resposta, sobretot quan ell va trigar una mica més del que era normal en respondre. Tot i així va ser increïblement concís.
– No.
– Ah! Bé... – En Goku va quedar-se una mica enrere. 'Acabava de recordar que aquella resposta mai li havia agradat a la Xixi. Solia ser motiu de males cares i algun crit'. També en el cas de la Bulma.
La Nasu, no obstant, va mirar-lo amb les celles arquejades i una petita ganyota de sorpresa al rostre.
– Ho sento. – va dir ell automàticament. Sabia que era la única manera en la que, almenys la Xixi, podria perdonar-lo. 'No sabia perquè les dones mai volien sinceritat en aquelles coses, per molt que la demanessin'. Havia viscut cinc anys al costat de la Xixi, però no s'acabava d'acostumar a haver de mentir en aquelles coses que tan semblaven molestar a la mare d'en Gohan. 'És clar que portava ja gairebé dos anys fora de casa: entre la seva mort i l'arribada dels guerrers, ja n'havia passat un; i després havien vingut l'hospital, Nàmek i l'estada a Yadrat, que encara no havia acabat'.
Alguna cosa, però, va fer riure a la Nasu: – Ho sents?
En Goku va quedar-se parat: – Sí, no? – 'No sabia què havia de dir davant d'una cosa així'. La Nasu, no obstant, va arronsar el nas de manera que a ell li va semblar més divertida que enfadada.
Va treure's d'una estrebada la goma amb què se subjectava els cabells: – Tens raó. A mi també em molesta. – Va somriure-li. – No passa res. No facis aquesta cara!
Va avançar uns passos en direcció al camí pel qual havia arribat a aquella cabana on vivia en Tarble: – Anem a donar un volt? – En Goku va assentir alleujat.
La Nasu caminava per davant d'ell, tot fent-se una trena a corre-cuita a un costat. 'Així sí, així se sentia més ella'. De sobte se li va ocórrer una idea.
– I tu creus que podries utilitzar aquesta tècnica amb qualsevol energia que coneguis? – va parar un moment, esperant que ell arribés a la seva alçada.
– El canvi de lloc instantani? – Ella va assentir – Encara no ho domino. No n'estic segur.
Ella llavors sí, va aparentar estar-ne decebuda: – Vaja... – va sobreposar-se ràpidament – De totes maneres amb prou feines vas conèixer en Pineau i en Mefus, no era tan fàcil, al cap i a la fi.
– Vols que provem de buscar-los? – Ell li havia demanat gairebé automàticament.
– Podem?
– Tècnicament sí. Encara que pot ser que l'energia estigui massa lluny, univers enllà, no sé si podré utilitzar-ho. – Ella va posar-li inconscientment una mà sobre el pit.
– No voldria que perdessis massa el temps, de fet. – va mirar-lo als ulls. Estaven sols, el cel s'enfosquia, i caminaven per aquell camí d'un planeta amb pocs arbres (almenys en aquell indret), però força cultius enmig de la boira, i alguna que altra gran plataforma blanca que semblava fer les funcions de plaça pública, creada artificialment – Suposo que t'esperen a Yadrat. La teva aparició aquí era una mena de prova, no?
En Goku, absort en tots els detalls que mai hagués pogut imaginar que tenia un sol rostre, no va respondre-li concisament: – Agafa't fort. – Sense temps a res, va ser ell qui va subjectar-li el braç dret amb força. Va posar-se dos dits al front, abans que tot es tornés confós.
El primer que va veure ella en reaccionar va ser el seu somriure. 'Alguna cosa havia canviat al paisatge'. De sobte ho havia vist tot fosc i ara tornava a ser clar.
– És aquest el planeta d'en Pineau? – El noi va parlar amb un somriure divertit. Ella, però, va mirar-lo un parell de cops, examinant el que veia al seu voltant encara sense creure-s'ho.
– Ho sembla – va fixar-se en el cel verdós i els edificis de més enllà – Oh! Per Kami, ho és! – Hi pensava viatjar igualment després de trobar a en Tarble, però darrerament havia pensat varis cops en com agrairia poder-s'hi comunicar. 'Dir-li que tot anava bé'.
En Pineau se n'havia anat de la Terra, preocupat pel viatge que emprendria després ella.
Se sentia lleugera i més feliç i despreocupada del que havia estat mai abans. 'Ni tan sols va pensar en què en Pineau, si en Goku havia aparegut allà, no podia rondar lluny'.
– Per sort aquest planeta era aquí i no més lluny – va raonar el noi: – He hagut d'utilitzar al màxim la meva capacitat per concentrar-me. Gaire més lluny no hagués estat pas capaç de detectar-los-hi l'energia.
Va ser totalment impulsiu. 'No ho havia pensat, ni raonat'. Ho havia vist fer a la Gure en algun moment d'aquells dies. Probablement en agrair algun detall sense importància a en Tarble. Algun tipus d'ajuda a casa. 'No recordava ni tan sols haver-s'hi fixat'. Quan se'n va voler adonar havia imitat aquell gest de forma inconscient.
Com en un instant, que podrien haver-se simplement imaginat, ella va fregar els seus llavis en la galta esquerra d'ell i va apartar-se'n ràpidament. Amb una riallada que li havia nascut, com mai abans, del fons del cor i un agraïment entusiasmat: – Gràcies! –. No era gens propi d'ella, i no obstant li havia sorgit de forma natural, de més enllà de les entranyes. El noi va mirar-la ara d'una manera diferent en què tampoc l'havien mirat abans.
Acabava de fer un petó a la galta a en Son Goku. 'Com l'arribaven a canviar les circumstàncies...', va pensar a l'instant. Però estava completament entusiasmada amb el fet que fossin allà, tan sols segons després de comentar-li-ho. 'Semblava impossible'.
Va sentir un lleuger clic al fons del cap en tornar-lo a mirar als ulls. 'I no va ser capaç de pensar en gaire res més que aquell moment'. Ella ja no semblava ella, i ell havia deixat de ser ben bé ell.
Va veure'n els llavis i l'expressió càlida. El mateix infant que ella havia enviat a la Terra, el nen a qui, d'alguna manera, havia demanat que tornés. 'Que fos digne portador del poder que traspassava tots els porus del seu pare'. Va veure-hi el superguerrer i el terrestre. I no va poder pensar en res més.
Les dues ànimes, inquietes com es trobaven llavors, van ser suficients perquè els dos romanguessin un instant allà parats. Més a prop del que ho havien estat mai. Al seu costat, davant per davant, la Nasu aparentava ser inexorablement més baixa del que en Son Goku havia cregut abans; però els seus rostres es trobaven encara ara a tan sols uns centímetres de distància. Com si el temps s'hagués parat.
Cada batec dels dos era una promesa nova que pretenia eternitzar aquell moment compartit, perdut en la immensitat de dues vides que havien viscut i viurien molt més del que aquell esperançador segon podria contenir mai.
La Nasu no va ser conscient de ser la primera en fregar el seu llavi contra el d'ell. Ni en Goku va adonar-se que l'havia subjectat per la cintura un moment abans. Més que un petó, va ser una sensació que cap dels dos havia viscut mai abans. 'Ni la Nasu, la tossuda princesa que, en el que semblava una altra vida, havia rebut un petó furiós i no - desitjat del malaurat Raditz; ni en Son Goku que s'havia casat per sorpresa, en unes circumstàncies, que ni tan sols llavors posava en entredit'.
Però, en aquell instant, cap dels dos podia pensar en res d'allò. Perquè no s'havien sentit mai així, és clar; però sobretot perquè, en aquell racó de l'univers, besant-se com si no hi hagués demà, no eren conscients de ser la Nasu i en Son Goku. Ni tan sols d'haver estat mai saiyans, tsufurs o terrestres. Eren només dos joves que, de sobte, convertien aquell petó en l'únic testimoni real de l'atracció que cadascun d'ells sentia en contemplar l'altre. 'Tan absurd com pogués semblar allò d'un noi que, de petit, no era capaç de distingir entre ambdós sexes'. Un jove que s'havia casat perquè una vegada algú li havia promès menjar.
Llavi contra llavi, l'heroi i la princesa només aspiraven a descarregar en aquell petó, boca contra boca, ja sense la timidesa inexplicable del principi (per qui eren i els caràcters que tenien), tota l'angoixa que havien sentit en aquell ja llarg viatge vital que els havia dut a trobar-se així en aquell precís planeta. 'Després de l'aparició d'ella en aquell lloc anomenat Terra, de la complicitat d'un i altre entre les parets d'un hospital, i de la terrible – però finalment victoriosa, tot i que esgotadora – experiència de Nàmek'.
Acostumats a lluitar, aquell petó era el més semblant a una batalla que hi havia hagut entre ells. Repenjada contra el tors del guerrer, quasi de puntetes, i amb tots els seus sentits regalats a aquell moment, la Nasu no va notar l'home que els observava a mig camí entre ells i la muntanya més propera. 'Seguia besant-lo, malgrat l'aire comencés a escassejar, amb l'esperança vana que no hi hagués un després'. El moment de tornar-lo a mirar i trobar-se amb un Goku confós i probablement espantat.
'Ell que no havia entès mai que era allò que volia la Bulma amb el primer desig, que als 16 anys, esperava aconseguir, i que vivia la vida com una aventura que cada vegada l'havia de dur a ser més i més fort, no entenia perquè mai ningú abans l'havia advertit que allò, fos el que fos, podia passar-li així d'una forma tan inesperada com gratificant'. Encara no era capaç de raonar perquè un segon després d'aquella explosió d'adrenalina, d'haver volgut quedar-se allà per sempre, amb aquella espectacular sensació de felicitat; ara sentia que havia fallat en alguna cosa.
L'aire s'havia acabat, i ambdós (gairebé marejats per tota aquella barreja de sensacions) havien hagut de separar-se i mirar-se als ulls, a la recerca d'una explicació que els donés una pista del que se suposava que havien de fer després.
Van sentir uns passos darrere seu. La Nasu, encara pensativa i potser avergonyida per haver actuat d'una forma impulsiva, sense saber si allò li impediria mirar-lo mai més a la cara; va girar-se sobreactuada. 'Esperant que no fos qui havia volgut veure allà'. Esperant no haver de donar més explicacions, de les que ja de per si s'hauria de donar a ella mateixa.
– Pineau... – No sabia com s'hi havia de posar, ni si valia la pena fingir que l'home no els havia vist. El tsufur, no obstant, tan sols va dirigir-li una lleugera mirada d'assentiment.
– Així has pogut trobar en Tarble? Començava a preocupar-me... – va dir senzillament tot saludant-la amb la mà, amb aire paternal.
– Sí – Va assentir ella, encara astorada per tot el que acabava de passar. En Goku continuava darrera seu. 'Per primera vegada a la vida, aparentava pensatiu, lluny d'un camp de batalla'.
.
– Has d'estudiar, Son Gohan – Repetia la Xixi al seu fill, mentre observava com el tutor que havia contractat, li repassava els deures amb aire autoritari. – Has de ser un gran científic, d'acord, fill meu?
– Sí, mare – en Son Gohan, que adorava la seva mare, tot i el respecte que ella aconseguia despertar en quasi tots, va mirar la punta del llapis, amb més concentració de la que podia acumular. 'Per què el seu pare preferia entrenar a l'espai, que ser allà?'. Va sospirar amb convenciment. Ja li havia dit en Cor Petit. Tard o d'hora tornaria, i seria més fort que mai.
.
Acabava de recordar les paraules de la mare de la Bulma.
– És una sort que per fi arribessis – La jove saiyan s'havia girat encuriosida de sobte pel to somiador de la dona – Quan l'Ulong em va explicar que la vella endevina ja t'esperava, em vaig quedar de pasta de moniato, reina.
Una vella bruixa havia previst que ella viatjaria a la Terra a la recerca d'en Son Goku. 'Només per a què lluités contra en Freezer?'.
De la manera que havia parlat la dona rossa, no.
– La Xixi. És una noia simpàtica, no creus? Massa seriosa, pel meu gust. – va fer un petit gest de negació amb els ulls tancats – Tots estaven tan contents, saps? La meva filla no les tenia totes. Però clar... la profecia s'havia complert. Què volies dir-li. És tan guapo en Son Goku, oi?
No era, doncs, tot allò que els envoltava, el que estava d'inici escrit en les seves vides? No és com si cregués en aquell fenomen que en Pineau anomenava el destí. Però sí creia que algunes coses – només a vegades – passaven per determinats motius.
'Era això, de veritat, el que hauria d'haver passat amb ells?'
Que en Freezer destruís el seu planeta, havia estat una autèntica salvatjada. Però, qui sap si, també una mala jugada del destí per fer-los pagar per tantes i tantes coses. 'Part d'un preu que els tocava assumir. Els saiyans, com a raça, havien comés incomptables crims i hores d'ara aquell llangardaix els hi ho havia tornat amb escreix.
Ara bé, fins a quin punt, en el combat i fora d'ell, les coses haguessin anat diferents si en Goku no s'hagués donat mai aquell cop al cap?
Va mirar-se'l. Menjava de forma descaradament despreocupada, arrasant amb tot el que li posaven a la taula. La Nasu ni tan sols tenia esma per recordar que ella també tenia estómac i que solia fer-lo servir d'aquella forma tan exagerada.
'Havia estat seriós i callat, però la perspectiva d'un bon tiberi, li havia canviat l'expressió'. Només s'havien mirat. No havien intercanviat encara ni una paraula des de que s'havien besat d'aquella manera.
En Pineau l'havia convidat just després a un prou considerable banquet, per agrair-li el fet que li havia portat notícies d'ella. Que havien aparegut allà. Per al vell esclau, la Nasu era ara a casa, i res podia ennuvolar aquell alleujament. Ni tan sols l'escena que, en el fons, sí el mantenia un pèl preocupat.
'Ell ja tenia un fill, i en Pineau havia conegut la mare d'aquest suficientment, per saber que, passés el que passés, aquella potser era una disputa que la Nasu no havia previst protagonitzar mai'
En Goku va alçar la vista del plat per oferir-li una mica d'aquell menjar: – En vols?
La Nasu només va poder negar amb el cap: – No... crec que donaré un volt amb el Pineau. Després podem tornar. En Tarble es deu preguntar on he anat a parar, i tu hauries de... Bé, és extraordinari el que has aprés a Yadrat.
Ell va observar-la una vegada més però, llavors, la Nasu va esquivar-ne la mirada.
.
A la Terra, malgrat algun que altre ensurt, gaudien tranquil·lament del bon temps en la petita platja del Follet Tortuga.
– Krilín! – va cridar-ne l'atenció una molt jove noia de cabellera blava, de cos espectacular i veu infantil, que atreia per igual les mirades lascives d'en Follet Tortuga i d'un Iamxa prudent que se sabia (no obstant) sota l'atenta mirada de la seva xicota Bulma. – Per fi has tornat! Això d'aquí és un avorriment sense tu!
El noi cap pelat va dirigir-li un gest tímid, abans de somriure-li: – Havia anat a... – va sospirar. 'No havia pogut obtenir la valuosa perla marina, submergida sota el mar, que pretenia regalar-li'. No havia volgut robar-los-hi aquell tresor als peixos que la custodiaven. N'hi havia parlat la mil·lenària tortuga del mestre Muten. 'Se suposava que donava felicitat eterna a aquells que l'obtinguessin': – És igual... Ja no té importància...
La noia va fer-li una ganyota d'incomprensió, però va riure a l'instant: – Per què no fem alguna cosa? Podríem marxar d'aquí i donar un volt!
En Krilín va assentir. En girar-se, però, la Maron, que així es deia, s'acomiadava carinyosament d'en Iamxa per disgust de la Bulma. 'El seu amic ex – bandit ni tan sols sabia que fer: enlluernat pel cos de la Maron, però amb la Bulma enfadada davant'.
– Anem, ja? – va preguntar-li el noi amb un esbufec. La Maron era una noia molt maca, però podia aspirar a qualsevol que fos millor que ell.
Tenia la intenció de trencar-hi en arribar a la costa. 'Per molt que se'n penedís després'. Encara que comprovés, en els posteriors segons de confusió, que aquella noia era capaç de pujar al cotxe de qualsevol desconegut que trobés lleugerament atractiu.
'El món no estava fet perquè ell trobés la dona de la seva vida'.
.
Va besar-la. Ella era mig nua en aquell paratge erm del planeta que l'havia vist créixer i va adonar-se que els llavis del guerrer eren sobre els seus en sentir el seu tacte, tan dèbil en aquell moment, tan volàtil, que podria haver estat un somni més.
Ni tan sols sabia com tot havia acabat anant d'aquella manera. Recordava haver donat una extensa volta amb un preocupat Pineau. 'Un home que en to paternal no li deia moltes de les coses que volia dir-li, però que no obstant amb el seu to de veu assossegat i la seva mirada observadora, intentava saber si ella estava bé'.
– N'estàs segura? – Havia preguntat tan sols. No n'havien parlat abans, però ella sabia que es referia a allò que l'unia ara a en Kakarot. 'A en Son Goku'.
– No. – va assegurar ella amb la vista perduda. – Jo només volia venir aquí, de fet, i dir-te que tot anava bé. Que em quedaria un temps al planeta on viu en Tarble i que després viatjaria per entrenar-me. Que no te'n preocupessis. Que tard o d'hora tornaria aquí. Però que, de moment, necessitava volar pel meu compte.
L'home va assentir: – I llavors?
– Llavors vaig mirar-lo. I... – va callar un instant – Nàmek, la desaparició del maleït tirà Freezer, la trobada amb en Tarble i els qui ara l'envolten... Jo ja no sóc la mateixa.
– I estàs disposada a iniciar aquesta batalla? – Ella sabia exactament què volia dir l'home.
– No ho sé, Pineau. No ho sé...
L'únic que sabia és que tornaria allà on en Pineau vivia ara, en aquell punt de la petita i desgastada ciutat tsufur, i el miraria als ulls.
'I així ho havia fet'.
– Podem marxar quan vulguis. – Havia trencat el silenci ell, que malgrat tot encara pensava en tornar a Yadrat i aprendre'n tots els trucs i tècniques possibles. 'Però que no podia evitar trobar a faltar ara aquell contacte que els havia unit d'alguna manera'.
– D'acord. Ja m'he acomiadat d'en Pineau i en Mefus és fora. Podem marxar – No hi havia cap mena de retret ni en la veu ni en el pensament. 'Sabia que ell s'havia absentat de la Terra, per entrenar-se a fons'. – Però abans m'agradaria donar una última ullada al planeta. M'acompanyes?
'Era una manera com una altra de retardar aquella marxa que acabaria per tornar-ne a separar els camins'. Almenys de moment.
Van sobrevolar aquelles muntanyes plenes de coves, i les zones polsoses del planeta. 'La Nasu tenia el pressentiment que no hi tornaria en molt de temps'.
I llavors sense previ avís, la noia va aterrar en aquell indret, que s'havia convertit amb el temps en el seu lloc preferit per a la solitud i la reflexió.
Va caminar uns passos endavant i, en notar que ell també havia aterrat, va somriure-li amb pesar. 'Quants cops havia pensat ella allà en el moment que el fill d'en Bardock, l'ajudaria en aquella idea boja de desfer-se d'en Freezer?'. Masses, probablement.
Va girar-se per donar-hi una darrera ullada, però llavors va notar la mà ferma d'ell a la seva espatlla, gairebé acariciant-li la clavícula amb la respiració descontrolada.
Va mirar al cel per calmar-se i treure's idees estúpides del cap, i llavors va adonar-se que s'havia fet gairebé fosc. I que al cel despuntava la lluna plena per la qual en Pineau no havia deixat que ella mai conservés la cua saiyajin de petita. 'Sortia cada dos o tres mesos en aquell planeta'. No sabria mai si era la influència d'aquell astre (tan significatiu pels saiyans) en el seu comportament o el simple desig que l'embargava ja feia temps, però la Nasu va girar-se aquesta vegada disposada a enfrontar-se a allò amb franquesa i sense pors.
'Goku, Kakarot... tan era com ell es digués en aquell moment'.
Va besar-lo amb impaciència i sense miraments. De la mateixa manera que ell la subjectava just en aquell confós instant. Un Son Goku totalment desconegut va fer-la caminar enrere, subjecte a ella i amb ambdues boques enganxades pel poder d'aquell petó, sense ni tan sols ordenar els seus pensaments.
La Nasu va avançar, deixant-se guiar pel pas segur d'ell, fins que va notar alguna cosa a l'esquena. Havien arribat a la paret rocosa d'una de les muntanyes del planeta. Necessitada d'aire, però aquesta vegada disposada a no parar, va besar-lo al coll musculat, mentre sentia tot el cos masculí (encara amb tota la pesada roba de Yadrat) enganxat a ella de forma inexorable. Va respirar pesadament, mentre ell seguia perdut en aquelles noves sensacions.
Va posar les seves mans per sota la samarreta estrafolària d'ell, però llavors va adonar-se que encara duia guants. 'La pell dels seus dits aconseguia acariciar el ventre de l'home, però la palma de la mà, on hi havia la tela rugosa, li impedia fer-ho completament'. En Son Goku va subjectar-la llavors de les mans amb impaciència. 'Necessitava que ella l'acariciés d'aquella manera sense guants'. Va tornar a clavar la boca als seus llavis, subjectant-li les mans per sobre el cap, traient-li aquelles molestes peces de roba'.
Ella no ho veia, però sabia ja llavors que la faldilla del vestit que duia, li havia pujat prou com per ser ara a l'alçada de la cintura. Va respirar pesadament, com si el cop de totes aquelles emocions, hagués d'ofegar-la.
– El coll del vestit – va xiuxiuejar de sobte – Descorda-me'l... – 'Sentia que necessitava aire i que el vestit, subjecte com estava al seu coll, li impedia respirar'. Ell va assentir i va desfer-ne el nus després d'un parell d'intents. La part de dalt del vestit femení va caure com una suau ploma fins a la cintura femenina, deixant-li l'estómac al descobert. Tot i que encara duia roba interior, les mans fermes del noi van avançar en sentit contrari, ventre avall. Ella llavors no va deixar-lo seguir.
Subjectant-lo en canvi, va conduir-lo amb seguretat fins a fer-lo agenollar en aquell terra polsós. 'Amb les dues mans inquietes als braços del guerrer'.
Va continuar, després, acariciant-li el tors i l'esquena, amb les petites mans de noia, per sota la seva complicada vestimenta de Yadrat. En Goku, fins llavors, només s'havia deixat arrossegar pel convuls maremagnum de sentiments que ella li despertava. 'I per un estrany impuls que el feia actuar més com el saiyan que havia estat de molt infant, que com el terrestre que ara es considerava'. Continuava intentant besar-la amb aquella angoixa del principi, encara que ara tenia tot el seu cos per recórrer.
Ella era mig nua en aquell paratge erm del planeta que l'havia vist créixer i els llavis del guerrer ja feia estona que eren sobre els seus. De genolls, allà, continuaven enganxats un a l'altre com si no hagués d'existir cap tipus de demà.
Besant-se, i cada vegada més acariciant-se, sense saber on els duria tot aquell instant.
– Nasu... – Una part de la màgia (però) va semblar marxar, per un moment, quan ell va aconseguir pronunciar-ne el nom.
Van mirar-se llargament, encara agafats al tors de l'altre sense remei.
En Goku va tremolar sense entendre perquè, just llavors, se sentia d'aquella manera: confós i perdut en mil pensaments nous.
Ni tan sols havia pensat en allò quan havia decidit aparèixer en algun planeta, provar el canvi de lloc instantani d'alguna manera; quan havia descobert que l'energia que l'havia dut allà pertanyia a ella. 'Havia estat així perquè aquell planeta era més a prop que la Terra, perquè li havia estat més fàcil; o almenys això s'havia dit a ell mateix'. Quin altre motiu podia haver-hi?
Ella va somriure en adonar-se que el guerrer es trobava de sobte perdut en mil pensaments. Va mirar-lo, sense evitar entortolligar els seus dits en els cabells de punta d'ell.
Va ser conscient, de nou amb total claredat, que ell no volia ser un saiyan, però tampoc era del tot un terrestre. 'Conservava característiques d'ambdós, i no obstant minuts abans havia actuat més com ho faria un d'ells, que com ho hagués fet mai en Son Goku'.
Va saber també (però) que ell no tenia res a veure amb en Bardock, el record del qual encara la turmentava. 'En realitat ni en Kakarot, si és que existia en algun univers altern, ni en Bardock, haurien mantingut la mirada perduda en un moment com aquell'. Però en Son Goku no l'hagués besat mai així. 'Qui era, doncs, aquell home?'.
Estava segura que ell també s'ho preguntava.
– Goku... – va xiuxiuejar el seu nom terrícola, guiant el seu rostre de nou cap a ella. Fent que les seves mirades es creuessin, i que ell deixés de tenir ara la mirada perduda en algun racó inconcret d'aquell indret.
– Jo... – Ell no sabia que dir. En el fons sabia que allò era no era correcte. 'Hi havia algun motiu pel qual no podia fer allò, allà i en aquelles circumstàncies, però no aconseguia (no volia) recordar-ho'.
I no obstant no podia ignorar-ho. 'Havia fet una promesa...'
En els següents minuts, absort en la mirada femenina que l'acompanyava, no va poder pensar gaire més en tot allò. 'No, almenys de moment'. El cos de la Nasu era just davant del seu i, sense que ell se n'adonés, ella ja havia aconseguit treure-li la part de dalt de la vestimenta que duia. 'No era la seva primera vegada però, un cop ben reflexionat, sense deixar actuar als instints, en Son Goku ni tan sols sabia per on començar'.
I era inevitable, en els pocs instants que la proximitat amb la Nasu li ho permetia, recordar el perquè tot allò era tan absolutament incorrecte. 'La Xixi'.
.
Amb la Xixi tot era absolutament mecànic. Recordava la seva primera vegada i la resta de vegades que havien dormit junts. La Xixi l'havia conduït matusserament a aquell llit que, d'altra banda, ja feia temps que no compartien. Tímida i, probablement, massa conservadora, havia tancat el llum abans de guiar les mans del guerrer sota aquell camisó de franel·la rosa i blanc, de ratlles pulcres, que ella sempre duia.
.
Mai havia fet l'amor (doncs) en ple impuls inexplicable, amb la pell de l'altre lleugerament il·luminada, sota la llum d'una brillant lluna. No havia mirat als ulls a l'altra persona, mentre aquesta li acariciava el tors. 'Mai cap dona – tot i que només havia estat amb una fins llavors – l'havia empès al terra aprofitant-se del seu moment de confusió, col·locant-se ella damunt seu. Fent que el seu cos respongués tan espontàniament al moviment femení, maluc contra maluc.
– Nasu... – Ell no només no s'havia sentit mai d'aquella manera, sinó que ni tan sols s'havia imaginat que fos possible que un llamp electritzant d'aquella magnitud travessés la seva espina dorsal. Gairebé sentia eriçar-se una part d'ell que ja no tenia: la cua saiyajin.
Era tot tan absolutament natural que ni tan sols necessitava raonar el perquè dels seus moviments. No va saber com, però ella era damunt seu i ell, entre els cabells llargs d'ella, amb la trena ja gairebé desfeta, i la suor dels seus cossos; havia deixat de pensar amb claredat... de nou.
La Nasu va mossegar-li el llavi quasi amb desesperació, en un impuls que ni ella mateixa entenia, però que tenia molt a veure amb tornar-lo al món real. 'Amb aconseguir que la mirés i que deixés d'estar perdut en aquell món de pensaments que, temia, el fessin penedir d'aquell moment'.
Però res més lluny de la realitat: en Goku la mirava amb intensitat des de molt abans d'aquell instant, des de que havia deixat definitivament de raonar amb claredat. Va observar-la llavors amb inquietant però ferma quietud, quan ella va alçar-se lleugerament; deixant el rostre de l'encara jove heroi, a uns pocs centímetres del seu.
Van ajudar-se mútuament en aquella lluita lenta però desafiant a què sotmetien l'altre.
Recordarien sempre aquell instant. El moment en què havien decidit tocar la pell de l'altre, impregnar-se del contrari pam a pam.
El guerrer va subjectar-la dels malucs, incapaç d'aguantar molt més. 'Necessitava que ella deixés de moure's d'aquella manera, sobretot si continuava amb tota aquella roba posada. Va barallar-se amb la faldilla del vestit, intentant apartar-la del seu camí, però la Nasu aviat va deturar-lo, subjectant-li les mans, parlant-li a l'oïda d'una manera que ella mateixa desconeixia, amb un to de veu que no havia utilitzat mai amb ningú'.
– Així no... – va aconseguir que en Goku deturés el seu moviment, deixant les mans quietes sobre el seu cap, on les havia conduït ella, mentre era la pròpia Nasu qui es treia els sostenidors, l'única peça de roba que ocultava el seu tors; i tibava amb força del seu propi vestit, estripant-ne una part (amb les presses) sense voler: quedant – ara sí – nua davant d'ell, amb l'excepció d'uns pantalons curtíssims que duia a mode de roba interior.
En Goku va observar-la astorat i ella va somriure. 'Com podia semblar tan nen, en una cosa així, un home que ja havia salvat l'univers?'. En aquell moment sí era totalment ell: el terrícola.
El superguerrer de la llegenda semblava absolutament vulnerable. Va deixar, no obstant, que una de les seves mans, grans i fermes, aterressin sobre un dels pits femenins. 'Veure-la a ella nua, tan disposada i tan seva, era d'una bellesa tan absoluta que ni tan sols sabia descriure en el fons del seu cap'.
Era absurd pensar que una vegada havia cregut que les noies tenien el darrere just al davant. L'únic que tenia present del cos de la Xixi era la pell suau sota d'aquell camisó que mai s'havia atrevit a treure-li. 'Que mai se li havia ocorregut que es pogués treure'.
Sobretot perquè ella s'entossudia en tancar el llum i ficar-se sota els llençols abans de deixar que ell la toqués'.
– Goku... – Va repetir ella, comprenent que alguna cosa no anava a l'hora. 'Massa pensaments creuats irrompien en la ment del guerrer'.
Va besar-lo abans d'apartar-se'n. Encara nua, tremolosa, però segura.
– No puc... – Ell va mirar-la encara sense entendre què havia canviat – Sé què és el que et turmenta. No puc fer això si et sents culpable per ella...
Podria haver negat aquella afirmació, però no hagués estat propi d'ell.
– En Krilín em va dir que casar-m'hi significava viure amb ella tota la vida – va raonar, semblant encara més infant del que la Nasu ja havia comprés que era en aquest sentit, un cop que semblaven haver-se esfumat tots els influxos (lluna inclosa) que els mantenien aliens a la resta d'univers. – Ella m'odiaria.
– Goku...
– T'odiaria a tu també. – La Nasu només va poder somriure. 'Com si pogués importar-li que una terrícola com aquella l'odiés'. Però no suportaria que ell fes allò obligat per les circumstàncies.
'Hi havia un afecte allà. Devia estimar-la (o respectar-la d'alguna profunda manera almenys) si aquell possible odi el preocupava d'aquella manera tan sincera'. Va sentir-se enganyada. 'Amb tota aquella història del casament i la promesa absurda, havia arribat a creure que ell no sabia què feia quan va casar-se'. Ara semblava entendre que, d'una manera o altra, apreciava aquella dona.
Però no era ben bé la Xixi, el que més preocupava el saiyan en aquell moment.
– Jo vaig fer una promesa... – va raonar el jove Goku. Estimava la Xixi com estimava en Krilín o en Follet Tortuga. Ell estimava tothom, però, en canvi, no se li hagués ocorregut mai, que es pogués sentir així en aquell moment.
Lluitava mentalment contra si mateix. Contra el Goku dels dinou anys i la promesa i l'adult saiyan que ara era.
Ella no va poder evitar acostar el seu rostre al de l'home. Segura que tenia les paraules exactes per convèncer-lo que havia de seguir amb allò, però convençuda – no sabia per què – que no en tenia cap dret.
Va voler dir-li que existia una promesa anterior. Que ella almenys havia entès com a tal. Havia estat un lleuger assentiment d'un nadó, però ella havia confiat llavors que ell tornaria i que demostraria a propis i estranys que era un poderós guerrer, de la talla d'en Bardock. 'Ell era ara el guerrer llegendari'. La Nasu no en tenia dubte, s'ho mirés com s'ho mirés. I, per tant, ell havia complert aquella promesa però només ho havia fet a mitges: ella, en certa manera, també l'havia esperat.
'La princesa que l'esperava en un món llunyà'. Era ella, no la Xixi. N'estava convençuda. Hagués preferit no conèixer aquella profecia, però ja que havia arribat a ella, no podia parar de repetir-se que ella era la dona de la història. La jove que esperava en Kakarot, mentre es refeia d'un destí tràgic. Encara que ni ella pogués dir, amb total seguretat, que tot allò no era una vil i absurda comèdia. 'Pensar en el guerrer Bardock, valent i decidit, encara ara li posava els pèls de gallina'.
¿Podia jutjar ella en Goku? Al cap i la fi ella estimava... sí estimava... una altra persona, per molt morta que aquesta estigués. Tot i que no ho hagués dit mai abans amb aquelles exactes paraules. Tot el seu jo femení era, en aquell moment, a flor de pell i podia distingir amb claredat tots els seus sentiments. Era normal que el noi se sentís així davant la possibilitat de trair tot el que la mare d'en Son Gohan esperava d'ell: fidelitat i amor.
Era la primera vegada que es trobava en aquelles circumstàncies. La primera que arribava tan lluny amb ningú. 'Massa orgullosa com per deixar que algú la toqués així abans'.
Va bufar esgotada de pensar.
I malgrat tot el que havia raonat fins llavors... 'Tot i que el raciocini la convidava a deixar allò allà. A no continuar'. Com bé havia expressat ja en veu alta... En mirar-lo, cansat i expectant, va saber que ja no hi podia renunciar.
Va besar-lo sense complexos, i ell va desprendre la tensió dels seus músculs. Van traure's la roba mútuament i la Nasu va acariciar-lo en parts d'un home que no havia tocat mai abans. Va tancar els ulls, quan el jove guerrer va subjectar-la amb delicadesa i va estirar-se completament sobre d'ella: no trigaria a ser seva. I no havia estat mai de ningú més. Així que la princesa de Vegetasei va sentir-se especial i també espantada.
– Nasu... – En Son Goku no era capaç tampoc de continuar pensant en perquè allò no estava bé.
Van ser aquelles les úniques quatre lletres que ell va pronunciar mentre les seves mans semblaven ser a tot arreu. Als pits i més avall. Les sensacions ja no eren prudents i ella no estava disposada a renunciar-hi.
– Kakarot.
.
.
Quan van llevar-se ja era de dia. La Nasu va ser la primera en posar-se dreta i observar-lo. Dormia despreocupat en aquell jaç de terra incòmode en el que havien compartit carícies i cossos. El noi roncava totalment nu i despreocupat, i ella va mirar-lo quasi amb nostàlgia. 'No, allò no era l'inici de res. Perquè hi havia massa coses que els separaven. Perquè ella havia tornat tard a la seva vida'. Va posar-se la part de dalt del vestit masculí de Yadrat per tapar-se en plena llum del dia. Del vestit que li havia deixat la Bulma, en quedava ben poc tros de tela en condicions.
Ja no duia trena. I tancant els ulls encara podia recordar el moment en què ell havia estat dins seu. La força del sentir-se plena d'ell, i el moment en què no havia existit res més que el guerrer acaronant-la i besant-la enmig d'una forta batalla de suor i vaivens.
Va abraçar-se a ella mateixa. Ara en canvi s'havia fet de dia i tot havia quedat en el record d'un passat proper.
Era el moment de separar-se.
En Goku, però, va llevar-se en ple malson. 'Acabava de detectar una força terrible a l'univers'. – No pot ser.
– Estàs bé? – Ella va mirar-lo quasi terroritzada, preguntant-se si reaccionava així en adonar-se què havia passat entre ells.
Però el que va dir ell, mirant-la fixament, va gelar-li la sang d'una manera molt diferent.
– És en Freezer. No sé com, però és viu.
.
S'havien vestit en silenci, com bé havien pogut, pensatius per la passió que els havia unit, però espantats pel que acabaven de detectar univers enllà. 'L'energia d'en Freezer, immensa, era ben palpable en algun punt d'alguna galàxia no gaire llunyana'.
Ella duia el vestit, desfet, sota la part de dalt del vestit d'ell. Ell s'havia posat els pantalons i les botes que no aconseguia recordar en quin moment s'havia tret de la nit anterior. 'Al seu cap tot allò era ara una amalgama no - cronològica de records d'ells estimant-se'. Però no podia ni tan sols permetre's sentir la pell de gallina amb aquell record. Que en Freezer fos viu havia de centrar tota la seva atenció. Així mateix se sentia ella.
– Et deixaré al planeta d'en Tarble. Segur que el voldràs avisar. – va raonar en Son Goku, mirant-la amb serietat. – Jo aniré a Yadrat. Espero tenir temps per a perfeccionar i aprendre algunes coses, abans d'haver d'actuar. De moment no sembla que es dirigeixi encara a la Terra.
– El desafiaràs quan arribi a la Terra?
– Sí, tinc temps de preparar-me, perquè encara que primer m'hi hagi d'acostar lleugerament amb la nau. Puc aparèixer-hi sense problemes amb el canvi de lloc instantani.
– D'acord, doncs. – La mirada d'ella va dir-li coses que no va expressar. En Goku va saber-ho.
– És perillós ara mateix ser a la Terra. Me'n podré deslliurar fàcilment. Espera't a que tot acabi.
– No... Vull ser allà. – va calmar-se en adonar-se que havia alçat la veu – No podré viure tranquil·la fins que el maleït llangardaix sigui mort. Després d'advertir-ne en Tarble, emprendré el viatge de tornada. Amb la nau ho podré fer amb pocs dies, crec.
En Son Goku va somriure i, per instint, va apartar-li un cabell que li queia sobre el rostre.
– Hi ha una altra energia immensa amb ell, Nasu – va explicar – Més intensa que la d'en Freezer. Sigui qui sigui, no podries...
– No podria enfrontar-m'hi. – va resignar-se – Ho sé. No penso fer-ho. Però vull veure'n el maleït cadàver – va posar-se les mans al cap. – Si pateixes per... no destruiré res que no em pertanyi.
'No anava a la Terra a suposar-li cap tipus de molèstia'. Tenia massa orgull per procedir així, de totes maneres.
Ambdós van saber que no es tractava d'allò. 'Però tot i així, la Nasu havia començat la frase, empesa per la frustració'.
Ell va agafar-la suaument per la barbeta.
– Mira'm, Nasu. – Ella va fer-ho – Ho sé. Tot això ja ho sé. Que odies en Freezer més que res al món, que desitges veure'l acabat per fi. – va somriure lleugerament – Que no faries res que... – no va saber acabar la frase – Ho sé. I crec que és per això que em sento així quan penso en... en tu. No saps com lamento no haver-te conegut abans.
La Nasu va assentir. 'En algun instant hauria de dir-li que ja s'havien conegut abans'. Però ara no en tenia el valor ni era el moment.
Llavors ella va raonar un altre detall del que en Goku li havia dit.
– L'altra energia... podria ser... el seu pare. – va argumentar – M'havia fet a la idea que podia ser mort ja hores d'ara. Pel que sé, portava moltes dècades en l'ombra.
Van emprendre així el camí de tornada. 'Ella abans li havia demanat aparèixer-se un moment al lloc on havia viscut per última vegada amb en Pineau'. Necessitava vestir-se d'alguna manera que no la delatés d'aquella forma tan descarada.
L'instant en què va haver-s'hi de subjectar, per recollir alguna peça de roba que encara quedés de la seva estada allà, primer; i per aparèixer-se a casa d'en Tarble, després, va fer-se-li tan volàtil com etern. Era gairebé dolorós, estar-hi tan a prop, quan acabava d'acceptar que hi renunciava així: per orgull i perquè, com ell deia, no s'havien conegut abans. 'No, que en Kakarot pogués recordar'.
– Segueixes entossudida a viatjar a la Terra?
– És clar – va fer ella fingint impertinència.
– Bé – va somriure el noi – Si arribes abans que jo, adverteix-los del que els ve a sobre. Que cap d'ells faci res, apareixeré abans que aquell monstre actuï al planeta.
– Però com... – La noia ja no va estar a temps de preguntar-li, com els hi diria que sabia tot allò, sense revelar-los que havien coincidit a l'espai.
– I digues-li a en Tarble que no pateixi. No diré res a en Vegeta – va guinyar-li l'ull, segons abans de desaparèixer, de fondre's en l'espai amb el canvi de lloc instantani. 'Ella va mirar-lo estranyada. Parlava com si sabés més del que fins llavors li havien explicat' – No facis aquesta cara, ho he vist a la teva ment.
La Nasu va bufar amb alleujament. Oblidava que, primer amb en Kaito, i ara a Yadrat, en Son Goku havia augmentat les seves pròpies capacitats i aprés tècniques fantàstiques que podia utilitzar també fora d'una batalla.
Ja li havia llegit així el pensament a en Krilín a Nàmek.
.