Capítol 20. Vulgar i probablement daltònica
En Krilín i la Bulma eren en una de les terrasses d'ella a Corporació Capsula. Ja havia passat un any des de que en Goku s'havia negat a tornar a la Terra, i ambdós s'havien mantingut en contacte periòdicament.
– Creus que ens vam equivocar? – va preguntar en Krilín amb una llauna de tònica entre les mans.
– No ho sé, Krilín – Va deixar-se caure la Bulma a una cadira, amb la vista posada al cel – Nosaltres no ho podíem saber que ella realment apareixeria. Si ens pensàvem que es tractava de la Xixi! Però, vaja, és en Goku... no crec que hi doni massa voltes, no? – va preguntar amb l'esperança de rebre una resposta positiva.
– Però tal i com es miraven... – En Krilín va baixar la vista – Tinc la impressió d'haver-li fet una molt mala passada. Vam deixar que es casés, sense ni tan sols saber què era allò. Que hi viuria per tota la vida, li vaig dir. I em vaig quedar tan ample...
– No te'n culpis, Krilín... No podem tornar pas a enrere ara. – va posar-li una mà a l'espatlla – El més probable és que ell ni hi pensi... ja el coneixes...
– Tan de bo, Bulma... Tan de bo...
.
La Gure li havia cosit el destrossat vestit blau, de manera que l'havia convertit en una blusa blava, llarga i sense mànigues, molt semblant de forma a la que havia portat a Nàmek; conservava el cinturó i la mateixa Gure li havia aconseguit uns pantalons curts negres, molt semblants als d'en Tarble.
Va agrair-li que l'ajudés en allò i que no fes preguntes. 'Com també va agrair-ho al seu germà Tarble, de qui estava apunt d'acomiadar-se'. Un cop advertit, d'allò que podia esperar a l'univers si en Freezer decidia visitar altres planetes abans que la Terra; el germà de la Nasu va entendre ràpidament que ella ara feia més falta a una altra banda.
– Sort!
– Quan el perill passi, no dubto que s'escamparà per l'univers la notícia de la mort definitiva d'aquell tirà. – va raonar ella durant l'adéu – Seré a la Terra, llavors. Potser seria hora d'intentar raonar amb en Vegeta...
– No, si us plau. Jo sempre seré aquí, germana. Però et demano que no hi fiquis en Vegeta.
La noia va fer un gest d'acceptació forçada amb la llengua.
– D'acord... d'acord, Tarble. Tu tries. – va mirar-se la vestimenta un moment més – I agraeix-li a la Gure que m'hagi ajudat en això. Si la cosa és complica, encara que sigui per morir, aquest és un bon uniforme.
– No bromegis, amb això.
Però la Nasu va insistir amb l'humor trencat: – És veritat, Tarble. M'hauries d'haver vist a Nàmek... vestida de tsufur. Ja et pots imaginar la cara del nostre germà gran... i encara sóc viva! – va deixar anar finalment, amb l'esperança que allò fes pensar a en Tarble. 'A mesura que la vida avançava, la Nasu veia les coses amb més claredat i apartava les turmentoses idees que havia tingut al cap en el passat'.
En Tarble va callar. 'No cediria en allò'.
– Saps? – va saltar ella de sobte – M'alegro que siguis feliç, malgrat tot... i bé, conèixer la Gure va ser un xoc... però... Bé, me n'alegro, de debò.
El noi va entendre-la: – No ho entens, oi?
Ella va trobar-se descoberta. 'No, la Gure s'havia portat de manera fantàstica amb ella, però no entenia de què anava aquell estrany matrimoni'. Ni tan sols semblaven compatibles físicament. Més enllà del caràcter, eren de dues races, pràcticament espècies, totalment diferents. La Nasu era una fèmina d'una raça que ella no havia vist mai, molt més petita en alçada i proporcions que el propi Tarble. 'D'aspecte robòtic i formes blanques...'.
– Ho intento, Tarble... Em semblava fantàstic... però tu i ella... ja m'entens. – va entortolligar-se – Sou diferents.
El noi va somriure amb timidesa: – Creus que no es pot estimar algú així, oi? Et deu semblar surrealista que m'hagi casat amb algú amb qui no puc... ja saps... tenir fills... no som compatibles en aspectes reproductius...
– No t'estic dient que tinguis fills – Va intentar arreglar-ho – Ni tan sols havia pensat en si podíeu...
– Bé, parlar de reproducció aquí és un eufemisme... – va aclarir ell gairebé roig de vergonya, però ferm – Ja saps... vull dir que hem hagut de buscar les nostres pròpies maneres de... fer vida de parella. Com s'entén en la majoria de móns, vaja.
No en va donar més detalls, però la Nasu va captar-ho. 'Ells dos no... el seu sexe era diferent... perquè ells dos, entre sí, també ho eren'.
Va semblar-li impensable, en un primer moment; però després va comprendre l'extraordinarietat d'allò. 'S'estimaven així'. Era la seva manera de ser una parella.
– Oh! Tarble sóc una imbècil! – va agafar-li una mà en senyal de penediment – No hauria de fer-te explicar tot això. Se us veu realment units. No és problema meu...
El noi va quedar-se un segon en stand by. I després va mostrar-se reflexiu: – No ets la mateixa d'abans que arribés l'altre saiyan... el que feia aquella màgia d'aparèixer-se...
La princesa va mirar més enllà, a la paret. 'Pensativa': – No n'hi ha per tant... – A diferència d'en Tarble, ella no trobava les paraules per parlar-ne.
.
– Sàpigues només una cosa, Nasu – va afegir ell quan la noia ja s'apropava a la nau que la duria de tornada a la Terra, després d'haver sortit de casa d'ell, i d'haver-se'n acomiadat formalment: – La Gure també en dubtava quan vaig conèixer-la. Però... l'amor, encara que als saiyans ens costi fins i tot admetre que existeix, no és sempre font de patiment i maldecap. Estar casat amb la Gure és, de fet, el més plàcid i tranquil·litzador que m'ha arribat a passar mai.
La noia va assentir amb un somriure, sense saber on volia arribar en Tarble.
– I els aspectes reproductius – va dir de nou cohibit pel seu propi caràcter tancat... i pel tema que ara intentava tractar. – Quan em vaig adonar que no podia viure sense la Gure, vaig saber que eren el de menys. Sempre hi ha una manera...
.
.
– Déu meu! El lladre de la nau ha tornat – va exclamar la mare de la Bulma, vessant tot el te que contenia la seva preuada tetera per terra. La nau amb què en Vegeta havia marxat d'allà, acabava d'aterrar en ple jardí. 'Com havia previst el doctor Brief, s'havia quedat sense combustible'.
Ràpidament en Iamxa i en Puar van intentar defensar el que fos que aquell assassí hagués vingut a destruir.
– Que vols, Vegeta? – Amb l'escàndol, fins i tot la Bulma havia aparegut per saber que passava al jardí.
El saiyan, malgrat tot, no va immutar-se per res del que en Iamxa va dir, ni per l'evident espant de la dona rossa.
– Veig que en Kakarot no ha tornat.
– No has trobat en Goku a l'espai? – va demanar en Iamxa en posició d'atac.
– No tinc perquè respondre't – va fer desafiant el guerrer de l'espai. 'Provocant que en Iamxa encara s'exaltés més'. L'únic motiu pel qual no l'atacava, era pel fet que ja sabia que no hi tenia cap possibilitat.
– Va, deixeu-ho ja els dos – va saltar a l'instant, una Bulma estranyament conciliadora – Perquè no deixem que es dutxi? – va afegir per sorpresa dels presents. Fins i tot del propi Vegeta.
La noia però no va retrocedir en la seva intenció de fer-lo passar per l'aigua. 'Estava realment suat i esgotat'.
– Veus estàs molt brut. Fas pudor a gos mullat! – va dir sense embuts, dirigint el seu dit índex amb decisió al costat esquerre de l'armadura desgastada, just al pit de l'home. No va vacil·lar gens en tocar-lo amb aquell gest, ni en girar-se amb fingida pompa. – De pressa. O li faràs aquest lleig a una noia?
El guerrer va voler cridar o maleir-la d'alguna manera, però va prémer amb els punys en ser vacil·lat d'aquella manera. 'Mai ningú l'havia tractat amb aquella absurda naturalitat'. Era un guerrer de l'espai. Un perillós criminal conqueridor. 'Com s'atrevia?.
I no obstant només va espetegar la llengua i va expressar un: – Què? – de disconformitat que tan sols després, ja sota l'aigua de la dutxa, entendria que no havien estat gens propis d'un home com ell.
'Havia fet més que el ridícul a causa d'aquella estúpida i cridanera terrícola'.
L'havia obeït, davant l'estupefacció de tots. I ella a sobre se n'acabaria rient poc després.
Havia maleït també en Kakarot a la dutxa. 'On pararia el desgraciat?'.
I llavors s'havia trobat aquella roba ridícula.
– Ei dona, dona... Dona que m'escoltes, dona? Eh, tu! – Havia insistit des del bany – M'escoltes, dona de la Terra? Eh!
– Escolta'm tu – Havia cridat ella per variar – El meu nom és Bulma. Fes el favor de dir-me pel meu nom, no siguis ordinari.
– Què n'has fet de la meva roba? – Havia preguntat ja exasperat d'aquella conversa.
– Estava bruta, és a la rentadora
– Què dius? – Estava completament atònit.
– T'he deixat roba perquè et canviïs. Que no la veus? – En Iamxa, i en Krilín que els havia visitat, pensant-se que la nova energia provenia d'en Goku, assistien sorpresos a la discussió.
– Pretens que jo, el príncep dels saiyans, em posi això?
– Doncs vés despullat.
– Maleït sia. Semblo un idiota! – Havia acabat cedint ell pel que semblava una estranya conjunció d'astres que ni el mateix Vegeta podia raonar. 'En altres circumstàncies, l'hagués matat ja... en tenia prou ganes'.
– Ei, et queda molt bé... – Havia rigut ella, seguida dels dos idiotes.
– No rigueu! Si valoreu les vostres vides, i no voleu morir ara mateix, no rigueu! – Havia cridat finalment. I en qüestió de segons, ella havia insistit perquè es quedés a esperar en Kakarot en aquelles quatre parets. 'Estava completament boja'.
– Si et quedes aquí seràs el primer en saber-ho, quan torni. I ja sabem que no tens gaires diners que diguem. – No era com si tingués problemes per aconseguir res a la força, sense la moneda que fos que utilitzessin a la Terra, però volia ser el primer en saber-ho quan tornés en Kakarot i aquell semblava ser el lloc ideal.
Llàstima que hi hagués aquella dona vulgar, i que de moment s'hagués proposat deixar-los a tots amb vida. 'Fins que lluités amb el maleït Kakarot'.
.
Havien passat els dies amb relativa tranquil·litat, fins l'instant en què tot estava predestinat a canviar de nou.
En Vegeta havia notat l'energia d'ella, de la seva germana; mentre observava esgotat com aquella terrícola vulgar insistia en tractar-lo com un més. 'A ell, en aquell instant, només li interessava menjar i prou'. Què era el que la dona aquella no entenia?.
No pensava donar-los conversa de cap tipus.
'Així que la Nasu ha decidit tornar a aquest planeta... sabrà ella alguna cosa de...?'. Va raonar per si mateix. Eren tots a l'aire lliure, i no gaire lluny del príncep; aquell insecte, anomenat Iamxa, menjava despreocupat al costat de l'animal estrany... i, com no, de la terrícola insistent. 'Tots plegats eren estúpidament exasperants'.
Però llavors una energia encara més forta l'havia colpit. 'No podia ser'. Aquella força extraordinària encara no havia aterrat a la Terra, però estava clar que no es tractava de res normal.
.
La Nasu va dirigir-se a Corporació Capsula després de deixar la seva nau al lloc desèrtic on havia aterrat improvisadament. 'Havia subestimat la capacitat d'aquell estúpid i ja vell aparell, que s'havia entossudit a viatjar molt per sota de les seves possibilitats inicials'. Tenia alguna avaria, però no havia sabut quina.
El pitjor de tot era que només s'havia avançat unes hores a la terrible arribada d'en Freezer. 'Avisar-los o no ja era el de menys'. Donat que ella mateixa podia sentir aquella malèvola força apropant-se a la Terra. 'Només esperava veure'n el cadàver quan en Son Goku se'n desfés'.
Va evitar pensar en el guerrer, intentant obviar dins seu el que havia passat entre ells.
No pensava perdre-hi el temps. No s'ho podia permetre. 'S'havia proposat desterrar allò de la seva ment'. I amb l'angoixa pel que semblava que seria un horrible contraatac d'en Freezer, ho havia aconseguit amb prous resultats.
.
Tots els guerrers, que una vegada o altra havien lluitat al costat d'en Goku, tots els seus amics, havien detectat ja aleshores que en Freezer s'apropava acompanyat d'una energia encara pitjor que la seva. 'Més aterridora'.
– No pot ser – va insistir en Iamxa repetidament – No pots estar dient la veritat, Vegeta.
– Ho és. Jo hi he lluitat de tu a tu, i t'asseguro que ho és. – Va dir un Vegeta que ni tan sols sabia perquè s'esforçava ara a donar explicacions a aquell insecte dèbil i pesat que era sempre entre les quatre parets d'aquella casa. 'Era un estúpid xupòpter'. I no acabava d'entendre perquè allò feia que encara el menysprees més.
Va estar a punt de donar un nou cop a la taula, quan ambdós van detectar algú que s'apropava volant a Corporació Capsula.
– Qui és? – va preguntar amb por en Iamxa.
– Ningú que ens hagi de preocupar... Bé, a tu, amb la teva força de mosquit, probablement sí – va dir superb – És el totxo de la meva germana. Suposo que ha decidit advertir-nos del que clarament tots hem notat ja.
Ella havia estat, en travessar aquell tros de cel a tota velocitat, fins i tot més ràpida del que en Vegeta havia calculat que podia ser. 'Prou ràpida per escoltar el final d'aquella darrera frase'.
– En realitat no, Vegeta. Em suposava que ho sabríeu... – va dir aterrant – Però tot l'univers ha notat ja com l'energia d'en Freezer i el seu pare s'apropaven aquí. Volia ser-hi –. Va evitar parlar en inici d'en Goku.
– Per morir amb tots nosaltres? – va riure amb sorna en Vegeta – Darrerament t'has tornat molt més compassiva del que m'imaginava que podies ser.
– No veig que tu fugis enlloc, Vegeta. Simplement vull ser-hi. – va expressar amb més valentia de la que veritablement sentia. 'A Nàmek havien pogut comprovat com de terrible era aquell monstre'.
.
– Anem, o no? – va insistir la Nasu al cap d'uns instants de tens silenci.
.
– Ho has notat, Krilín? – En Son Gohan i l'amic d'en Goku s'havien trobat de camí al lloc on tot indicava que aterraria el tirà. – La força d'en Freezer i una de més forta, d'algú altre que s'hi assembla molt.
– Com vols que no ho hagi notat? El meu cos està acostumat a notar-la – va pensar en la seva mort a Nàmek, però ràpidament es va espolsar de la ment el record.
.
.
A centenars de quilòmetres, la Bulma explicava ara a en Iamxa per què havia decidit aparèixer-se allà, avió en mà, després que ell sortís volant – amb en Vegeta i la Nasu al capdavant de la comitiva – quasi a la recerca d'aquella terrorífica aparició.
– Venim a veure en Freezer – va dir segura. Més del que ho havia estat mai a Nàmek – Quan era al planeta Nàmek, no el vaig poder veure mai.
Anava acompanyada d'en Puar.
– L'heu vingut a veure? Ja sabeu que és molt perillós – Havia preguntat en Iamxa, prou espantat de per si.
– Hem vingut precisament per això – Ella no havia cedit – Si ho vol en Freezer, la Terra farà 'buuum', oi? No se'n salvarà res. Per tant, m'estimo més, veure-ho!
En Vegeta l'havia mirat de reüll al final i havia murmurat alguna cosa per si mateix. La Nasu no havia arribat a escoltar-lo.
Portava pensant-ho ja feia molt temps.
– És vulgar i, segurament, daltònica; però s'ha de reconèixer que té dallonses. – Va murmurar. 'No havia conegut mai cap ésser tan dèbil i a la vegada tan entossudidament ficat en tot'.
.
Després havia aparegut en Ten Shin Han, a qui havia molestat sobremanera que en Vegeta encara fos a la Terra. 'No entenia com en Iamxa podia viure amb ell'. I s'acabava de fixar també en la noia que era al costat del príncep. 'Aquella devia ser la seva germana'. Després de la resurrecció d'en Cor Petit, en Kaito els hi havia dit alguna cosa al respecte... 'Mentre eren morts, és clar, durant el temps en què tots els altres havien lluitat a Nàmek contra en Freezer'.
La Nasu estava callada, simplement palplantada al costat d'en Vegeta. 'Havia estat una dona de poques paraules des de que havia arribat a la Terra'. Preferia evitar explicar-los que sabia que en Goku arribaria en qualsevol moment.
En Gohan i en Krilín no havien tampoc trigat en arribar.
'I en Cor Petit simplement ja era allà, quan se n'havien volgut adonar'.
Hi eren tots. Només faltava en Son Goku.
.
Quan la immensa nau del tirà havia aterrat més enllà, al fons d'aquell paratge, en Vegeta s'havia mostrat disposat a acostar-s'hi.
– Dius que ens hi acostem i... què farem? – va expressar en Iamxa, corprès pel temor – És un monstre amb una força immensa. I són dos! No podrem fer-hi res!
La Nasu continuava sense dir res. Només es preguntava, interiorment i cada vegada amb més urgència, què feia en Son Goku que no apareixia ja. 'Li hauria passat alguna cosa?'. No podia ser que, tot i tenint la tècnica per evitar-ho, apurés fins al límit aquella situació.
– Doncs què se t'acut?... – va respondre immediatament en Cor Petit a en Iamxa: – Que ens podrim aquí? Penseu el que vulgueu... Però no hi ha res més a fer. – El namekià també volia acostar-s'hi. 'Passés el que passés'. Igualment no creia que tinguessin possibilitats de sobreviure.
La Nasu va mirar-se'l perdent (ara sí) la tranquil·litat que havia tingut fins llavors. 'I si en Goku no podia aparèixer per algun motiu?'.
– Això és la fi de la Terra – va sentenciar fredament el seu germà.
Tots van callar.
I a l'instant els amics terrestres d'en Goku van mirar-se entre ells amb inquietud. 'Després de tot tenien clar que només podien actuar així: s'acostarien d'amagat (almenys en principi) allà on havia aterrat la temible nau'. Potser moririen, però no era hora per a covards. 'Almenys tindrien el factor sorpresa a favor'.
– Llavors ja està? Aquí s'acaba tot? – Va xiuxiuejar amb temor en Krilín. Era una qüestió totalment retòrica. 'Ell encara no volia morir'. No, sense haver format una família.
– No... Hi ha esperança... N'hi ha... – va expressar finalment la Nasu per impuls, amb dubte i gairebé per si mateixa. Va mirar al seu voltant buscant-hi alguna reacció. 'No n'havia obtingut cap tipus de resposta'.
En aixecar la vista va comprendre que els altres ja eren en camí. 'No l'havien escoltat'. Només llavors va tenir la força per acabar la frase: – En Son Goku tenia previst arribar-hi a temps... –.
Era plenament conscient que els altres s'encaminaven hores d'ara a la recerca de la nau d'en Freezer. 'A una probable mort'. Just després va adonar-se (malgrat tot) que en Cor Petit, amb una capacitat auditiva superior, l'havia escoltat... sobretot quan la va mirar de lluny amb alguna cosa semblant a l'escepticisme.
– Així que tu sí que l'has trobat... – va dir simplement el namekià abans d'acabar-se'n d'apartar. Ella va estar a punt de remugar enfadada i incòmode per aquella afirmació. Però va preferir callar i caminar endavant.
'Havien decidit que no hi anirien volant, per no despertar les sospites del tirà abans d'hora'.
– Idiota... – Va dir-se a si mateixa després, mentre es disposava a escalar muntanyes i roques. 'I en realitat no sabia a quin dels dos guerrers ho deia'. El comentari d'en Cor Petit li havia estat desagradable, però el fet que en Son Goku esperés tan a aparèixer, era un fet que no podia entendre.
Una força immensa, però totalment nova, va aturar-los de cop i volta a tots.
– De sobte ha sorgit una energia – va dir en Krilín, per primera vegada aquella tarda més sorprès que espantat – I en un moment n'han desaparegut moltes altres...
Alguna cosa passava a l'altra banda de la muntanya.
I immediatament van veure-ho al cel.
– És en Freezer – Va murmurar la Nasu. Algú acabava, però, de destrossar el tirà i fer-lo trossets.
Ho havia fet amb rapidesa i deixant-los a tots astorats. Ningú s'explicava què havia estat passant allà, entre els núvols i el cel clar d'aquell dia, just davant seu.
– Teniu bona vista...! – Va trencar el silenci la Bulma – Com ho podeu distingir? S'ha tornat molt fort, en Goku... Ho ha fet en un moment, oi? Ha tornat a salvar la Terra...!
Però no havia estat en Son Goku. 'No era en Goku. Tot i que sí, semblava l'energia d'un superguerrer. La Nasu l'havia vist convertit de ben a prop a Nàmek, i podia distingir aquella energia amb claredat. No era la d'en Kakarot, però l'igualava en potència i energia'. Era, a més, aquell l'aspecte que havia tingut en Kakarot al planeta Nàmek. Només que aquell no era en Son Goku.
La Bulma havia tingut raó, no obstant, en una cosa: qui fos acabava de salvar la Terra.
En Vegeta va ser el primer en enlairar-se amb força. Els altres van seguir-lo. 'Anaven a comprovar què estava passant realment no tan lluny d'on eren, en el lloc on havia aterrat en Freezer i on havia estat assassinat'.
En el mateix lloc en què un noi desconegut acabava amb el pare del tirà amb espantosa facilitat.
– Ara vaig a buscar en Son Goku! – Va dir-los simplement el desconegut, en aparèixer davant seu. Era un noi jove, amb el cabell curt i morat, i els ulls blaus. Duia una espasa a l'esquena i força determinació a la mirada. Tots van quedar parats. 'Era ell qui havia vençut en Freezer i rei Cold'. Però qui era en realitat? – Voleu venir amb mi?
.
La Nasu simplement va limitar-se a seguir-los. Molt abans d'ella, en Son Gohan, en Krilín, en Ten Shin Han i, fins i tot, en Vegeta havien decidit que seguirien el noi desconegut allà on els dugués, on deia que arribaria en Son Goku en les properes tres hores.
'Per què no hi havia intervingut aquest? Havia detectat abans d'aparèixer-se la força del desconegut, i havia preferit esperar?'. Les preguntes eren al cap de la Nasu desordenades, però no paraven de fer-la pensar. 'Ell havia conegut a l'espai aquell noi?'. Va aterrar allà on havien anat a parar tots, encara pensativa.
La princesa saiyajin ni tan sols va apropar-se gaire als altres, que just després d'aterrar, es concentraven al voltant d'una estranya nevera, on el noi misteriós els hi havia ofert begudes. 'Ja no la sorprenia res d'aquella colla. Eren tan confiats que acceptarien qualsevol gentilesa absurda per tal de confraternitzar-hi. Encara que ell fos un complet desconegut'.
En Vegeta i en Cor Petit s'ho miraven també des de la distància. 'Encara que el seu germà semblés disposat a saltar a la jugular d'algú en qualsevol moment'.
.
– Ja ens havíem vist, oi? – La Bulma observava el nouvingut amb curiositat. 'Juraria que ja el coneixia, però no podia dir on l'havia vist abans'.
– Què? No... em sembla que no... – El desconegut continuava mostrant-se tímid i reservat. Però inevitablement despertava la curiositat de tots els presents, que es preguntaven com sabia que en Goku arribaria llavors i que, per tant, l'interrogaven sense parar al respecte.
En Trunks, però, tenia una sola resposta per a totes les preguntes: – Ho sento, no ho puc dic –. Tant misteri, al final, havia atret l'atenció d'una desganada Nasu. 'Havia pensat que se sentia així perquè esperava veure vençut en Freezer i, davant d'allò, tot el demés havia perdut importància: callada i inactiva. Expectant i contemplativa'. Però ara el tirà era mort i el temible rei Cold també. Només podia, doncs, haver-hi una explicació per aquell núvol que semblava haver-se situat al seu cap, habitualment ple de pensaments i ganes d'actuar. 'Se sentia així perquè era la única manera d'evitar pensar en ell i en què res del que havia passat es repetiria'. Ell no era seu i, a aquelles alçades, res ho canviaria. I ella, sent qui era, ni tan sols hauria de perdre el temps en aquell desassossec traïdor que discretament portava dies ofegant-la.
Ella no era així. La princesa dels saiyans no podia estar tan trasbalsada per un incident com aquell. 'Només havia estat sexe'.
Tot i que ara que en Son Goku aterraria allí al cap de tres hores, si el noi tenia raó, res semblava tenir sentit del tot. 'Potser si ell hagués tingut una lluita que lliurar a l'arribada, com bé estava previst, ella no s'hagués sentit així: perquè ell hagués lluitat i vençut, i després envoltat dels seus amics'. En aquelles circumstàncies, ella hi passaria desapercebuda. Li donaria les gràcies per haver-se desfet d'en Freezer i emprendria un nou camí. Esperaria que el doctor Brief donés un cop d'ull a la seva nau, i probablement marxaria per sempre d'aquell planeta. O no. No ho sabia. Fos com fos ara tot seria expectació i paraules a la seva arribada, i no estava preparada per una cosa així. 'No sabia com mirar-lo, ni com actuar davant dels altres'. Davant d'en Son Gohan.
'Maleïda siguis, Nasu, ets la filla del rei d'una raça guerrera... Deixa de pensar com si fossis una estúpida tsufur o una terrícola ploranera i perduda. Amb en Kakarot no s'acaba ni aquest ni cap altre món. Els saiyans ni tan sols s'enamoren'.
Va prémer els punys amb ràbia, i només llavors va escoltar exactament què deia en Vegeta al noi desconegut.
– No diguis animalades! Només som guerrers de l'espai en Son Goku, ella i jo... – va assenyalar-la, quasi cridant – I també aquest nen, que és mig terrícola. Només quedem nosaltres quatre! Tu no ets un superguerrer de l'espai!
'No ho podia ser per un altre motiu'.
– Tens el cabell lila... – va afegir la Nasu des de la prudent llunyania en què es trobava, per fi parlant al grup – Nosaltres no tenim el cabell lila...
– Exacte – va enfortir-se en Vegeta amb aquell argument – Els guerrers de l'espai tenim el cabell negre.
La Bulma observava de nou el noi. 'Examinant-ne aquells trets que els germans saiyajins deien que no eren propis dels de la seva raça'.
Va caure en un detall: – Ei... Això és la marca de la Corporació Capsula! Que potser treballes a la nostra empresa?
El noi no va donar cap resposta clara.
Tenia 17 anys, era l'únic que estava disposat a dir-los-hi. 'Esperarien en Goku sense fer-li més preguntes'. En Vegeta, però, es trobava inquiet, assegut com tots en una de les roques escampades per aquell tros de camp. 'Com podia ser que hi hagués un altre superguerrer i que hagués vençut en Freezer? I que ho hagués fet abans que ell? Ell era el príncep, l'únic que hauria de tenir aquell poder'.
La Nasu va mantenir-se dreta un instant, però llavors va repenjar-se a una petita muntanya rocosa. 'Allò li recordava a...'. Va fer un gest de negació amb el cap. Havia de treure's allò del cap. Per sempre.
– Que t'ha passat al cabell? – Va preguntar la Bulma, apropant-s'hi, simpàtica i amistosa, com havia estat quan la Nasu s'havia hostejat a casa seva.
La Nasu va mirar sense entendre-la.
– Sí, dona! El recollit... la cua! Per què has decidit treure-te-la? – va sospirar amb les mans als costats – I això és el meu vestit? Però que li has fet, dona de Déu?
Sense que la princesa tingués temps a reaccionar... a respondre-li alguna cosa amb sentit, la Bulma va treure's de la butxaca una cinta negra i va lligar-li el cabell en una cua desordenada al costat esquerre. Com havia fet ella amb la trena d'aquell dia... 'Va mirar-la amb sorpresa, encara aclaparada per la confiança que acabava de donar-li la noia i per les preguntes directes i sense embuts que no havia tingut temps de respondre'. Qüestions que, no obstant, no calia que respongués amb la veritat.
La terrícola, però, no es va rendir: – Vine, va. Asseu-te aquí! – En veure que la Nasu finalment la seguia, la Bulma va baixar el to en clau de confidència – Li deia a en Krilín que aquest noi s'assembla molt al teu germà, i bé una mica a tu, no ho trobes? Són clavats!
Només llavors la Nasu va fixar-se realment en el jove desconegut, que fins llavors només havia estat una presència misteriosa amb el cabell morat, únic detall en el qual havia pogut reparar, ja que estava clar que no podia ser un saiyan amb aquell color de cabell. 'O sí?'.
El noi l'havia estat mirant ara a ella. 'N'estava segura'. Semblava tenir curiositat per tots ells, però sobretot per en Vegeta.
I el seu germà estava clarament a punt de matar a algú. Va somriure. 'En Vegeta el maleïa per haver-lo superat. Com a en Kakarot'.
– Què mires? – va saltar de manera arrogant en Vegeta – Si ets un guerrer de l'espai de debò. No m'has de trobar estrany...
I la Nasu, tanta estona com feia que era a la Terra, va reparar llavors en un detall. 'De debò havia estat prou pensativa com per no fixar-s'hi? No s'ho podia creure!'
– Duus una camisa rosa – va dir amb un somriure sorneguer vingut a més – Per tots els Déus de l'univers, pels planetes i les galàxies, duus una camisa rosa! Com vols que ell no et miri?
'No es creia que allò li hagués pogut passar desapercebut fins feia tan sols un moment'. Era la prova més factible de tota la distracció i el caos mental en què, sense adonar-se'n, havia estat vivint fins llavors.
En Vegeta va mirar-la amb clar odi: – Calla!
Ella va riure. Però tot i que en Gohan va estar a punt d'acompanyar-la en la rialla, la mirada amenaçant d'en Vegeta va fer que tots deixessin de mirar-lo de cop. La princesa, però, seguia trobant que aquella camisa li esqueia d'una forma molt graciosa.
– Et recordo que ets tu el que deia sentir-se fastiguejat amb la meva roba tsufur i els seus colors – va tornar-li una mirada triomfant. – I ara duus una camisa rosa.
En Vegeta va fer un gest clarament despectiu, i va deixar-la de mirar: – Si no calles, et mato aquí mateix, estúpida!
Tot i que la resta o bé no s'havien immutat, o bé intentaven frenar el riure per sota del nas, el noi misteriós semblava realment espantat per la situació.
– Oh, no! No et preocupis, eh? – va fer la Nasu, seguint amb allò; que almenys la distreia – Ens tenim un gran desamor fraternal... res més. El meu germà no em suporta.
Però el noi semblava gairebé més afectat ara que abans. 'Què coi li passava?'.
Va bufar i va continuar amb els braços creuats, escoltant com la Bulma especulava sobre si seria veritat que aquell noi sabia el lloc exacte on arribaria en Son Goku.
.
Al cap de moltíssima estona. Tres hores exactes des de què el noi ho havia dit, el so d'una nau espacial va travessar el cel.
Era en Son Goku. 'Per què no s'havia acabat traslladant amb el canvi de lloc instantani?', la Nasu s'ho preguntava, mentre canviava per segons el seu comportament de nou. Sense adonar-se'n.
S'havia aixecat com els altres. 'Però ella no havia d'alegrar-se'n tant... tampoc feia tant que havien coincidit...'. Ella també sabia que arribaria, però es pensava que ho faria a temps de vèncer en Freezer.
Va aturar el pas, mentre els altres corrien i volaven a rebre'l. Un dels que havia quedat més enrere, en Cor Petit, havia vist clarament com ella passava de saltar del lloc on estava asseguda, a mostrar-se totalment indiferent a aquella arribada.
Ell no entenia d'aquelles coses, i per ara no se les podia imaginar, però alguna cosa passava entre aquells dos. 'D'això n'estava segur'. Havia vist aquella estranya connexió a Nàmek, la primera vegada que havien donat en Freezer per mort; abans que el tirà el ferís i matés en Krilín.
'Una baralla?'. Què hauria estat el que s'havien dit en trobar-se a l'univers?. Ho ignorava. I tampoc hi sentia el més mínim interès. 'Però pensava dir-li allò. Vés a saber per quin estúpid motiu'.
– No et penses quedar aquí, oi? – va dir mirant-la, abans de volar ell també – No sé que t'ha passat amb en Son Goku. I no ho vull saber, de fet. – En Cor Petit no podia imaginar-se la realitat, perquè ni tan sols era capaç de concebre-la – Però si no vols que els altres tampoc hi fiquin el nas, no crec que quedar-te aquí sigui bona idea...
La princesa va mirar-lo completament astorada. No va ser capaç de reaccionar. 'Simplement va seguir-lo'. D'alguna manera en Cor Petit, un namekià que, per la seva pròpia naturalesa, desconeixia totalment aquell terreny pantanós de les interrelacions personals, havia captat que alguna cosa no anava bé entre ells.
– Com sabíeu que arribaria aquí? – La Nasu es mantenia un pas per darrere d'en Cor Petit. 'Encara sense mirar el saiyan que acabava d'arribar'. En Goku semblava molt sorprès que tots fossin allà. Va donar una ullada a tots els seus amics, i llavors va distingir-la. Els pulmons van encongir-se-li un parell de segons. 'La mirada va dirigir-se directament a ella, mentre arribava a la falsa conclusió que ella els havia avisat'. Com, d'altra banda, havien quedat. 'Però com sabia el lloc exacte d'aterratge?'.
'Ho havia endevinat?'.
La Bulma va treure'l del seu silenciós error.
– Aquest noi! Aquest noi ens ha indicat que arribaries aquí! – va somriure la terrícola, assenyalant-lo – Eh, que el coneixes? El coneixes, oi, Goku?
En Son Gohan li feia la mateixa pregunta.
Va aconseguir centrar la seva atenció en el desconegut: – Qui és? – No en tenia ni idea.
Tots van mirar-lo sense creure-s'ho.
– No coneixes aquest noi de res?
– No, no el conec de res.
.
I el noi va fer una petició encara més desconcertant: – Son Goku, un moment... He de parlar amb vostè... en privat...
En Goku el va mirar un moment, però sense més, va accedir. 'El que fos que aquell nano hagués de dir-li, semblava important'.
Van apartar-se de la multitud.
– Aquí mateix...
– Et vull donar les gràcies – va començar dialogant el saiyan, recent arribat del planeta Yadrat. – T'agraeixo que hagis guanyat en Freezer... He estat massa tou amb ell. Hauria d'haver-lo matat definitivament a Nàmek.
– Vostè havia d'eliminar en Freezer i el seu pare, però hi havia una diferència de temps que li'n privava – va sorprendre'l parlant el noi – Per això jo...
– Sí. La nau d'en Freezer era més ràpida que la meva. Com que veia que no es penedien dels seus actes, he decidit lluitar-hi, però has aparegut tu... – va explicar amb naturalitat.
El noi no ho va entendre: – Però no podia ser. Havia de viatjar tres hores més.
– No... no és veritat. He après una tècnica nova.
– Una tècnica nova?
– Això mateix... – va dir el superguerrer alegre, aclucant-li l'ull – El canvi de lloc instantani.
Va riure.
– Me la van ensenyar la gent del planeta Yadrat. Eren molt misteriosos. No tenien gaire força física, però sabien moltes tècniques... –.
I llavors en Trunks va comprendre el seu error. 'Havia actuat i canviat la història sense necessitat'.
.
– La història... què vol dir això? – En Son Goku no acabava d'entendre on volia arribar el noi. I llavors ell li havia demanat que es convertís en superguerrer i l'havia desafiat amb l'espasa.
'Però havia sabut de seguida que no intentava matar-lo'. Només era una prova.
I a continuació li havia explicat tot. 'El seu gran secret'. Aquell que explicava per què existia un superguerrer amb el cabell de color lila i una jaqueta de Corporació Capsula. En Goku encara estava molt sorprès, i sobretot pensava en què no volia morir com en Trunks havia predit. 'Volia viure per lluitar amb els androides que arribarien tres anys després'.
Aquell noi, el fill d'en Vegeta i la Bulma (per increïble que semblés allò) havia fet un viatge en el temps de vint anys, per advertir-los de l'aparició d'uns androides malvats que causarien la destrucció al món, i per fer entrega al Goku d'una cura per una malaltia que desenvoluparia abans i tot de la data assenyalada per a l'aparició dels homes biòtics. 'Al seu passat, en Goku havia mort'. Un virus li havia causat, al cor, una malaltia que en aquella època cap guerrer de l'espai podia superar.
I quan ja havia pensat suficientment en tot allò que li explicaven, quan frissava en anticipació per mesurar-se a aquells monstres, un pensament va creuar-li la ment.
En Trunks havia relatat que d'aquí tres anys, en un lloc concret del sud – oest, arribarien els terribles adversaris que liquidarien en Vegeta, en Krilín, en Iamxa, en Ten Shin Han, en Chaos i en Cor Petit. 'Tots eren morts'. I ell també ho era, només que una malaltia se l'havia endut abans. En Gohan havia estat l'únic en escapar-se'n, tot i morir irremeiablement després.
'I la Nasu?'. En Son Goku va preguntar-s'ho amb inquietud. Havien estat observant en Vegeta i la Bulma, però ara ell es fixava de nou en la jove que seguia enretirada, gairebé absent, darrere d'en Cor Petit.
– He de fer-te una pregunta abans que marxis – va dir amb tacte, quan en Trunks ja es disposava a acomiadar-se – Jo seré l'únic que morirà a causa d'aquesta malaltia que dius?
– Sí – va vacil·lar en respondre el Trunks.
– N'estàs segur? – El noi va assentir, tot i notar la lleugera preocupació que ara es reflectia al rostre de l'home. Només llavors va fixar-se cap a on mirava i va recordar allò que un dia li havia dit la seva mare.
– No li hauria de dir – va començar amb respecte – Pel mateix motiu que li he demanat que no desveli als meus pares que jo existiré, no li hauria de dir res sobre ella.
En Son Goku va detectar alguna cosa semblant a la resignació en el to de veu del noi.
– Però m'ho diràs? És important... – 'Necessitava saber-ho'. El contacte que havien tingut, aquell moment d'intimitat, podia haver-la contagiat ja. Necessitava saber que ella estaria bé d'alguna manera. Que almenys tindria la oportunitat de lluitar contra els androides. Que no moriria infectada per la mateixa malaltia que ell. 'Un virus que, de ser així, li hauria contagiat ell'. Al cap i a la fi tot semblava indicar que l'havia incubat en la seva estada a Yadrat, i havia estat en aquell període, quan ells dos... 'En el fons no s'ho podia treure del cap'.
Havia intentat ser, tant en l'arribada com en acomiadar-se d'ella llavors, el mateix Goku a qui les coses semblaven no importar en excés. 'Que no donava massa importància a res que no fos un bon combat'. Però ella havia estat, des d'aquell moment, un tema recurrent en el seu subconscient.
En Son Goku era una persona alegre, però molt en el fons (potser no sempre adonant-se'n) també tenia les seves pròpies preocupacions. I ella s'havia convertit ja en una.
– No li puc dir què passarà... – va començar en Trunks seriós – No, puc relatar-li res del que succeirà d'aquí al moment en què teòricament vostè mor. Però suposo que no passa res si li dic que, després de la seva mort, ella se n'anirà.
– Se n'anirà? – va preguntar simplement en Goku, sense saber com calia entendre allò.
– Marxarà al planeta on va créixer, després de rebre el xoc de la seva mort – va aclarir en Trunks – Ni la meva mare ni en Gohan van saber mai amb exactitud on era aquest lloc. Per aquest motiu mai vam poder-la buscar. Ella tampoc sap que els altres són morts.
– I no va tornar? – va repreguntar en Son Goku estranyat. 'En els darrers temps, en pensar-hi, i sobretot després que sabés que ella volia viatjar a la Terra, havia assumit que acabaria per quedar-s'hi d'alguna manera'.
– No. No va tornar mai... – va dir en Trunks amb brevetat – La meva mare sempre diu que la seva mort va suposar un gran xoc per ella.
'No volia aprofundir en aquella història'. Perquè, com en el cas dels seus pares, no volia córrer el risc de canviar-ne res.
– Però ara això ja no té importància – va aclarir el noi – Si vostè pren aquest medicament i pot enfrontar-se als androides, el futur de totes maneres canviarà.
'Almenys el futur d'aquella època'.
En Son Goku va somriure-li obertament.
.
En tornar amb els altres, en Goku no va poder evitar mirar-la un instant, abans de canviar el rostre seriós per un de més despreocupat, més propi d'ell. 'El cert és que ella l'atreia d'una forma que no havia experimentat abans'. No volia per res del món que perdés aquella decisió en la mirada amb què l'havia conegut.
Ara, en canvi, estava tan pensativa. 'Tan llunyana'.
– Què t'ha dit? Per què tant secretisme? – va preguntar en Iamxa a l'instant.
– No, en realitat, res important... – El noi havia demanat el seu silenci. 'No els ho podia dir'.
'Però el destí del món estava en joc'. I en Cor Petit ho veia clar.
– Vinga parla – va insistir – El que t'ha dit és greu.
I havia estat el mateix namekià qui els ho havia explicat. La seva oïda li havia permès escoltar-ho a una gran distància.
I ell havia relatat després la seva estada a Yadrat, amb una Nasu encara absent. 'Però, en cap dels dos casos, ningú havia explicat res d'aquelles històries que més personalment els afectaven'.
Ni havien desvelat de qui era fill en Trunks, ni el fet que en Goku i la Nasu haguessin coincidit a l'univers. Entre ambdós només hi havia hagut un parell de mirades esporàdiques, però molts més sentiments ofegats: cada mirada que s'evitava era un sentiment que aflorava dins d'un ells'.
– I, és clar, de la manera que ets, no podies tornar de Yadrat sense aprendre-hi alguna cosa... Aquella gent no té gaire força però té unes tècniques... – En Vegeta l'havia encertat i li havia permès ensenyar-los com funcionava allò del canvi de lloc instantani.
Després, tot i les queixes de la Bulma, havien decidit que no destruirien el laboratori del Doctor Gero. 'Simplement s'entrenarien i estarien preparats en el moment en què els androides apareguessin'.
Era l'hora que el grup es separés fins aquell 12 de maig que a partir d'ara tindrien marcat al calendari.
En una sola cosa havia estat d'acord la Nasu: entrenar-se per vèncer aquells homes biòtics era tot un repte. 'Un repte que l'obligaria a entrenar com els altres. Com la saiyan que era. No renunciaria a aquella part de la seva herència genètica'. La sang li ho demanava.
Era un bon objectiu per substituir el que fins llavors havia ocupat tota la seva vida: veure vençut en Freezer. Fos qui fos qui se l'hagués carregat finalment. 'Era estrany, pensar que havia estat un complet desconegut'.
– Adéu – va dir simplement quan en Son Goku es disposava a emprendre el vol amb en Gohan i en Cor Petit. El noi va girar-se, com si no sabés que dir a continuació.
Van mirar-se, però la Nasu va saber que ell no diria res. Així que va empassar saliva amb prou discreció perquè la següent pregunta que sortís de la seva boca semblés despreocupada: – Bulma, t'importa si em quedo a casa teva de nou?
En Son Goku va mirar-la quan ella no ho feia. 'No era aquella la situació en la què ell podia sentir-se còmode. No entenia perquè, quan ell sempre havia sentit simpatia i amistat sincera per tothom, era aquella noia de cabells llargs i ulls negríssims, la que despertava un sentir nou en ell'.
.
Volava en direcció a casa. En Son Gohan i en Cor Petit parlaven al seu costat, i ell hauria d'estar pensant en què l'esperava a casa, o fins i tot en l'entrenament que duria a terme a partir de llavors, però només podia pensar en el què quedava enrere.
No era normal per ell que un de la colla, qui fos, estigués fred i absent amb ell. 'No, en temps de pau'. Fins i tot en Cor Petit hi havia intercanviat impressions. Però ella s'havia comportat com mai abans ho havia fet algú de la colla en la seva presència. 'Com si mai l'hagués mirat d'aquella altra manera que duia gravada al cap'.
I hi havia allò altre. 'La malaltia que l'afectaria en dos anys, si realment era infecciosa, de debò no li havia contagiat a la Nasu?'. Podia ser, és clar, que hagués incubat el virus després de la seva trobada univers enllà.
Va mirar el somriure d'en Gohan que volava allà al costat. 'No podia dir-los que se'n tornava a Corporació Capsula'. I sí, tenia ganes de començar a entrenar el més aviat possible, però es devien almenys una conversa.
'Després podrien tornar a ser ells mateixos', va pensar tan seriós com en una batalla. I de sobte va riure: – Va, corre, Son Gohan. No tens ganes d'arribar i menjar alguna cosa?
.
En Vegeta havia entrenat com un boig des de que havia arribat a aquella casa de nou i havia exigit al doctor Brief un augment de la gravetat amb la què podia entrar a la nau, que ja tractava com si fos seva i exclusivament per ell. Pensava triplificar les 100 unitats amb les que havia entrenat en Goku, i amb les que ell també s'havia entrenat dins d'aquell aparell fins llavors. 'Aconseguiria convertir-se en superguerrer'. Ho tenia ara més clar que mai. Si saber que en Kakarot ho havia aconseguit abans que ell, era ja de per si una humiliació, conèixer aquell altre noi que es transformava com si res havia estat una autèntica burla al príncep saiyajin. Una crida al seu orgull i el seu esperit orgullós. 'No s'ho deixaria fer'. Costés el que li costés, no claudicaria.
S'havia forçat tant a ell i a la màquina que aquesta havia acabat explotant. I així era com havia acabat en aquell llit, ple de benes, i amb autèntics malsons. 'No podia seguir estirat allà, mentre el temps passava ràpidament per davant dels seus ulls: havia de superar-los'. Va observar un moment més aquella tossuda terrícola que s'havia quedat dormida sobre la taula d'escriptori, vetllant-lo. 'Ell no li havia demanat cap favor. Menys que aquella estúpida passés la nit allí, pendent del seu son'.
Ho feia perquè era una terrestre idiota. 'Però en tots els seus anys de guerrer, quan havia quedat malferit i havia hagut de ser atès a continuació, en Vegeta mai havia trobat ningú al costat del seu llit en despertar. 'Com si allò pogués afectar-lo'.
Probablement ella es pensava que, amb aquella actitud, aconseguiria salvar la vida, quan ell, després dels androides, s'enfrontés a en Kakarot i destruís la Terra com a colofó a la seva esperada victòria.
Va sortir de l'habitació per la finestra que hi havia davant de la taula on la Bulma dormia totalment rendida a un son profund, no pensava perdre el temps recuperant-se com si fos un dèbil o un covard. 'No li feia por morir, sinó perdre'. Ell no perdria davant d'aquells androides d'aquí a tres anys. No ho faria.
Més tard, en Iamxa va observar-lo d'amagat mentre era allà tancat amb tota aquella gravetat i l'esforç d'un entrenament de bojos. 'Aquell saiyan, a banda, de ser un criminal estava completament boig'. Com podria resistir tota aquella pressió per superar un Goku ja inabastable?. El guerrer humà no podria entendre-ho. No almenys de moment.
.
– Què se suposa que fas? – Va preguntar la Bulma, quan va trobar-lo a les fosques en aquella cuina hipertecnològica de Corporació Capsula.
– Li he manat a aquest trasto que em prepari alguna cosa de menjar. – La noia va mirar un dels seus robots domèstics amb espant. 'L'havia destrossat'.
– I per manar-li-ho, l'has de fer miques? – va saltar enfadada, mentre el geni li sortia per tots els porus – Ets un capgròs sense modals. Ho sabies? No només m'has ignorat quan t'he dit que sortissis de la maleïda màquina... no veus que portes benes a tot el cos? A més et dediques a destrossar-nos la casa!
– No m'obeïa. – Va dir amb solemne tranquil·litat.
– Perquè t'obeís, primer l'havies d'engegar – Va cridar la Bulma a un pam del seu nas, fent un cop a la taula amb les mans, mentre (no obstant) es girava disposada a preparar-li ella mateixa alguna cosa de menjar.
Van romandre en silenci, mentre ella trastejava amunt i avall per la cuina.
– Estàs de sort... habitualment una noia com jo no cuina... – Va dir movent-se divertida fins a posar-li un plat de patates fregides i ous ferrats a la taula – Me n'hauries de donar les gràcies.
– Ja... – va fer espetegar les dents ell. – I vols dir que això no m'enverinarà? – Va mirar-s'ho amb detall i amb cara de fàstic – He vist ferralla espacial amb millor aspecte.
– Com goses! – va bramar la Bulma, amb vehement indignació – Ets només un mico que... –. I sense adonar-se'n, el següent que va notar va ser com la seva esquena xocava contra els electrodomèstics del seu darrere. En Vegeta la subjectava pels canells i era només a un pam del seu nas. Parlant lenta i sibil·linament amb aire d'assassí.
– No go-sis dir-m'ho mai més, estúpida – va amenaçar-la amb el seu pitjor to de veu. 'En Freezer li deia mico... no pensava consentir que ella... que ningú l'anomenés així... no es tractava en absolut d'ella'. S'ho repetia.
La Bulma va estar a punt de tremolar de por, però simplement va mirar-lo amb valor. 'Si la matava, no ho faria, sentint-se'n guanyador'.
En Vegeta no veia por als seus ulls, i allò va sorprendre'l més que qualsevol altra cosa abans. 'Era una temerària agosarada sense por a res?'. Sense adonar-se'n, va afluixar-ne la subjecció. I van mantenir-se la mirada una llarga estona més.
– Ves-te'n – va aconseguir dir en Vegeta finalment. 'Com podia perdre el sentit comú d'aquella manera?'.
– És clar! Burro! És clar que me'n vaig – va caminar airada per la cuina. 'Però llavors el príncep ja havia perdut els estreps del tot'. Portava massa temps aguantant-la.
Va agafar-la del canell i va tibar-la, fins a tornar-la a subjectar. Aquest cop dels braços. La Bulma va intentar deslliurar-se'n encara més indignada. 'Per què no la matava d'una vegada o es decidia a fer alguna altra cosa que no fos mirar-la d'aquella manera?'.
Va besar-lo. Amb ànim de provocar-lo i de desfer-se'n. Però també amb la ràbia del que fos que aquell homenot despertava en ella.
En Vegeta va correspondre-li el petó un segon, abans d'empènyer-la contra la taula de la cuina i desaparèixer finestra enllà de nou.
Va allunyar-se de la casa en aquell precís moment. 'Abans d'apartar-se'n prou, però, li va semblar notar l'energia del Kakarot voltant l'edifici'. Hagués anat a trobar-lo, a comprovar si era veritat que havia estat entrenant aquells dies, si notava que havia millorat, però era possible que la dona terrícola l'hagués convidat només per fotre'l. Per riure-se'n.
No li pensava donar una victòria abans d'hora. 'Quan fos un superguerrer, simplement els eliminaria a tots'. Una altra vegada a la seva vida, només era qüestió d'esperar.
I aquesta vegada pensava sortir-se amb la seva.
.
Havia entrenat dia i nit. Havia sortit de Corporació Capsula uns dies i s'havia desgastat el cos, entrenant. 'Entrenar la mantenia distreta'. L'omplia d'una forma que, sense l'objectiu en què havia basat fins llavors tota la seva vida, gairebé havia oblidat.
'Ja no hi havia un Freezer que vèncer'. Ni una revenja que aconseguir. I mantenir-se cansada i atenta al seu propi esforç físic, feia que no pensés en res més que en superar-se a si mateixa. 'Una fita que en massa ocasions, havia deixat de banda, per tal d'instigar plans i pensar en com havia explotat el seu planeta'.
La Nasu era una persona nova. Però en massa ocasions cedia a l'hora de recordar la pell de l'altre sobre la seva. 'Si arribava esgotada i s'adormia només arribar, ni tan sols havia d'obligar-se a evitar-ho'.
Per això dormia llavors com si no ho hagués fet mai abans. 'Esgotada i rendida'.
I així la podia observar ara ell. Aquella nit, quan tots dormien, havia sortit a l'exterior, en aquella muntanya en què vivia, per respirar aire fresc; i no havia hagut ni de reflexionar-ho: ho podia fer. Podia fer-ho si utilitzava el canvi de lloc instantani.
'Només esperava que en Vegeta també dormís'. Ell era qui podia detectar amb més facilitat la seva presència.
Va observar-la dormir palplantat en aquell indret de l'habitació on havia aparegut.
Va somriure de forma característica. 'Notava que havia augmentat el seu poder'. S'havia estat entrenant fins a l'extenuació.
Ell també estava entrenant al màxim aquells dies. 'Amb en Cor Petit i en Son Gohan'. Havien de vèncer els androides quan aquests es presentessin.
La noia va moure's en somnis, fent que en Son Goku, inconscientment, s'hi apropés. Amb la lleugeresa d'un sol dit va acariciar-li la galta dreta.
– Nasu...
.
Va tornar a aparèixer a l'illa d'en Follet Tortuga. 'Aquella vegada, però, fent que en Krilín es despertés de l'espant'.
– Goku? Que hi fas aquí?
– Puc fer-te una pregunta?
.
.
En Vegeta havia trigat dies en tornar a Corporació Capsula. S'havia estat entrenant en llocs desèrtics i boscos extensos que s'havia dedicat a destrossar en part. 'Com podia aquella estúpida, haver-lo desafiat d'aquella manera?'. Perquè estava convençut que era allò, un desafiament a la manera vulgar que ella sabia.
'I a sobre de tot encara deixava que en Kakarot es passegés per allà com si fos casa seva'. Va prémer els punys, maleint-se a ell mateix. 'Com si a ell, li importés a qui convidava o deixava de convidar a casa aquella estúpida'. Per molt de nit que fos.
Va aterrar als jardins de l'edifici i va entrar-hi sense manies. 'Aquella nau era la seva sala d'entrenament'. I pobre del que li ho discutís.
Més tard sortiria a buscar alguna cosa de menjar a la cuina.
Ho va fer, és clar. Al cap d'hores d'entrenament, va sortir disposat a engolir tot allò que els terrícoles tenien a la nevera. Era encara de dia. I va trobar-se-la, lamentablement, estirada a la gespa de la part de jardí que justament donava a la porta de la seva nau.
Duia una peça de roba estranya i petita, que més aviat semblava roba interior, i xiulava alguna mena de cançó estúpida. Va passar-hi pel costat sense dir-hi res, i com es temia, ella no va trigar gens a aixecar-se i desafiar-lo.
– Et penses que això és un hotel? Que pots entrar i sortir quan vols? – va apartar-la amb una mà. 'I llavors es va fixar en la pedra que ella duia al penjoll'. No podia ser.
– D'on dimonis has tret això?
– Em fas mal, boig! – va esgaripar de sobte. Ell l'agafava del braç. 'Com aquella nit'. – SI et penses que deixaré que em facis mal... a una noia tan delicada com jo...
Però en Vegeta no l'escoltava.
– D'on has tret aquest penjoll? – Va dir lentament. La Bulma va mirar-se a ella mateixa, intentant endevinar què volia dir.
Aquell penjoll... 'Era tirat en un calaix de la seva habitació des de que...'
Acabava de recordar-ho.
– Què havies perdut, Goku? – va preguntar la Bulma encuriosida per la brillantor d'allò que el seu amic subjectava. Eren al 23è Torneig de les Arts Marcials.
– Res una cosa del meu avi... Podries guardar-me'l, Bulma. No vull perdre'l de debò.
– Era d'en Goku... – va dir amb dubte. I en Vegeta va mirar-la, per primera vegada, amb una expressió franca. 'Encara que fos de sorpresa'.
'Aquell penjoll era d'una roca marró característica de Vegetasei'. Pertanyia a la seva família.
.