Capítol 21. Vaig escollir perdre't
La Nasu s'havia despertat sobresaltada nits abans. 'Havia notat la presència d'en Kakarot amb ella'. Però només havia estat un somni. Estirada sobre el llit, rendida per l'evidència que tot una saiyan no podia oblidar aquell volàtil moment en què dos cossos havien estat junts, pell contra pell, va quedar-se observant el sostre amb la mateixa expressió indiferent amb què havia actuat el primer dia a la Terra: la jornada en què paradoxalment l'objectiu de la seva vida s'havia acomplert; el tirà Freezer era irremeiablement mort. El desconegut jove de l'espasa havia aconseguit allò que ella havia esperat llargs anys en un planeta desolat de l'univers. 'No havia volgut tenir temps per a pensar i, per tant, tampoc havia tingut l'oportunitat de pensar massa en aquell noi'. La Bulma havia trobat que s'assemblava d'alguna manera a en Vegeta, i la Nasu lamentava adonar-se que ni tan sols hi havia reparat gaire.
'Però si podia convertir-se en superguerrer, volia dir que el noi del futur era un descendent d'un dels de la seva raça'. Amb el cabell lila... 'Continuava sense veure-hi el sentit'. Va sospirar encara sentint la presència fictícia d'en Son Goku allà.
L'angoixa la recobria obertament per primera vegada. I va decidir, potser sense rumiar-ho massa, que havia d'acabar amb aquell desassossec d'alguna manera. Va pensar equivocadament que era un problema físic. Que n'hi hauria prou amb acaronar-se ella mateixa, amb repassar amb la gema dels seus dits els racons que havia tocat en Kakarot aquella vegada, per tal de sentir-lo a prop per darrer cop abans d'espolsar-lo definitivament de la seva ment.
Va repassar mentalment així cadascun dels moments en què notant-lo dins, s'havia sentit tan maleïdament completa. Cadascun dels moments en què havia entortolligat les mans en aquell cos musculat i perfecte de superguerrer de l'espai.
I va assolir la mateixa sensació de plenitud d'aquella vegada, fins que després de l'explosió inicial de sentida satisfacció, va haver de reconèixer-se que estava sola en aquell llit. I que en Son Goku, com que tampoc era ben bé el Kakarot, no havia estat mai seu.
La vida continuava.
.
I dies després s'havia quedat dormida en plena tarda, esgotada per l'entrenament, i més o menys plàcidament, fins que un crit enfurismat l'havia despertat de sobte.
– Qui dimonis et pensaves que eres? – Va obrir els ulls i va aixecar-se d'un bot, fins a veure el Vegeta palplantat davant seu.
Se'l veia realment fora de si.
– No sé de què parles, Vegeta. – Desconeixia l'origen d'aquella ràbia, però no es deixaria faltar al respecte – I qui et penses que ets per entrar aquí així, cridant-me?
Sorprenentment va adonar-se que darrere el príncep, just a la porta; hi havia la Bulma, vestida amb un bikini lila de ralles, que s'ho mirava entre espantada i expectant.
I llavors va veure-ho.
El príncep duia el seu penjoll a la mà, subjectant-lo amb el clar ànim d'encastar-li a la cara i fer-la explicar-se.
– Per què tens això? –va preguntar solament.
– Per què ho tenia en Kakarot?
La Nasu va prendre-li d'una estrebada el penjoll. Però va saber que igualment hauria de donar-li alguna explicació. 'Era un collar familiar'. Per molt que quan l'havia donat a en Kakarot, ja pertanyés a ella.
– Era meu i li podia donar a qui volgués.
– Era de la família reial de Vegetasei i no tenies dret a donar-ho a aquella escombraria de classe baixa.
I llavors va intervenir la Bulma, traient de cop, més conclusions de les que podia haver tret en Vegeta en una hora de discussió: – Però quan li vas donar... – va dir avançant a l'habitació – Ja el coneixies?
En Vegeta va girar-se adonant-se'n. 'La seva germana ja havia tingut contacte amb en Kakarot al seu planeta?'. Però si llavors ell era un mosquit d'incubadora.
Sabia que ella havia conegut d'alguna manera el pare d'aquell maleït superguerrer. 'Però ell?'.
– Vaig ser jo qui va polsar el botó. Et buscava a tu, Vegeta. Necessitava parlar-te de... – va callar – És igual. Volia parlar amb tu i em vaig topar amb ell. L'anaven a enviar a la Terra. I...
– I per això vas decidir entaforar-li un valuós objecte familiar... Ets una vergonya – va dir encara rabiós – Ja ho eres abans.
– Serà que a tu t'importen els objectes familiars... Per aquí tinc l'anell que tan educadament em vas tornar, Vegeta.
– No sóc aficionat als sentimentalismes – va escopir – Però tampoc sóc partidari de regalar els tresors de la família, del Rei, a qualsevol mitja merda que se'm creua pel camí.
– El seu pare era un guerrer dels de debò, Vegeta. Jo l'admirava – va cedir finalment.
– I? – va dir amb aire sorneguer.
– I volia que ho recordés, d'acord? – va cridar-li ella, agafant valor de cop – Volia que recordés que si aconseguia ser un guerrer com el seu pare havia de tornar. Com si fos una mena de...
– Una mena de promesa – va completar la Bulma, encara que l'havien ignorat fins llavors – Però ell ho va oblidar... com tot el que era...
La Nasu simplement va assentir.
– Que tendre... – va escopir en Vegeta – Les dones terrestres sou patètiques. Però esperava una altra cosa de la meva germana... Se suposa que eres una saiyajin... No una estúpida... No sé ni quin qualificatiu donar a tanta estupidesa!
I va marxar donant un cop de porta, mentre la Bulma i la Nasu el miraven amb una expressió semblant. 'Sempre seria l'orgullós Vegeta'. I es miraven també amb contemplatiu silenci. La Nasu se sentia ridícula per haver explicat allò, aquella tonteria d'infantesa a algú, i la Bulma l'observava amb callada culpabilitat'.
Ells havien deixat que en Son Goku es casés, per una estúpida promesa. Perquè esperava obtenir-ne menjar. Haurien d'haver-li dit que aquell tipus de promeses no es complien. Haver deixat que madurés aquella decisió.
Potser sí que el seu amic era feliç així. S'ho havia repetit molts cops. Però després de les darreres converses entre ella i en Krilín, abans de l'anunci del noi misteriós del futur, començava a dubtar que veritablement haguessin fet el millor pel seu amic. 'I ara hi havia la Nasu davant seu, amb l'expressió callada i serena, però amb mil pensaments a la mirada'.
'I si s'estimaven?'. Si en Krilín tenia raó...
.
.
– Goku? Que hi fas aquí?
– Puc fer-te una pregunta?
En Krilín l'havia mirat primer sobresaltat per la sorpresa de l'aparició, i després expectant.
– Estàs bé? – El rostre d'en Son Goku era particularment seriós. I aquell gest va espantar lleugerament el seu millor amic.
– Necessito que... – En Son Goku, sempre tan despreocupat en res que no fos una lluita, no sabia ni com enfocar aquella pregunta – Necessito saber... què se sent... Com saps que vols passar tota la vida amb algú? – Només enfocant-lo en la Xixi, i no en la Nasu, se sentia estranyament tranquil per fer aquella pregunta. 'D'altra manera la sensació era desagradable. Com si fos culpable d'alguna cosa'.
Ho era. I en el fons ho sabia.
En Krilín va adonar-se de seguida de què anava tot allò. 'Era el que ell li havia dit a l'hora de casar-se: que hi viuria per sempre'.
– Goku... – Va començar assegut a terra amb els peus creuats, esperant que el seu amic també s'hi assegués – No saps quin greu... Jo no em pensava... Jo...
– Per què et disculpes? – va preguntar-li en Son Goku. 'Al cap i a la fi ell només pretenia fer una pregunta'.
– Perquè m'imagino com és que em preguntes... – Era una conversa de difícil pronuncia per als dos. Va sospirar – Suposo que érem joves i jo sempre he volgut trobar algú i casar-me. Ja ho saps. Totes et ponien, i vaig pensar que... bé era una bona notícia... Jo ho veia així...
En Goku va posar-li una mà a l'espatlla i va somriure-li: – Ho era. Hi ha en Son Gohan.
– És clar – va somriure alleujat el seu amic – Però llavors? – va repreguntar amb sinceritat. 'On volia arribar en Son Goku?'.
– Només vull saber...
I en Krilín va captar-ho finalment.
– Suposo que hauria de ser una persona que et fes somriure amb la seva sola presència. Que només pel fet que ella sigui allà, tu aconsegueixis sentir-te millor persona. – va relatar amb aire somiador. 'Ell mateix esperava trobar algú així'. – Si el món s'acabés, hauria de ser la persona a qui tu volguessis mirar als ulls abans que tot es fes fosc. Estar disposat fins i tot a posar el món sencer en perill per salvar-la a ella. – Va riure nerviós: – Ai, crec que exagero, no?
En Son Goku va somriure, aquesta vegada amb pesar: – No... no exageres. – Va mirar un moment per la finestra d'aquella casa d'en Follet Tortuga, pensatiu. 'El nom de la Nasu, el somriure i la valentia de la saiyan, havien estat al seu cap en cadascuna de les paraules d'en Krilín'.
– Sigui com sigui, ara només queda entrenar-nos per vèncer els androides – va afegir – Seran tres llargs anys.
Els dos amics s'havien mirat amb complicitat.
– Només et puc dir una cosa, Goku. Has salvat l'univers. Ningú et podrà retreure mai que facis allò que sentis.
– La Xixi està molt enfadada amb mi, per haver estat fora tant temps... per insistir en entrenar en Son Gohan... a vegades tinc la sensació d'haver trencat qualsevol promesa fa temps. – va comentar l'home, perdut en els seus pensaments – I no obstant no puc trencar-la del tot. Li ho vaig prometre. És la mare d'en Son Gohan.
– Ho sé – va assentir en Krilín – Té un caràcter de mil dimonis, però us estima més que a qualsevol altra cosa al món.
Els dos van tornar-se a mirar amb seriositat. 'I llavors l'amic d'en Goku va adonar-se que era la conversa més adulta que ambdós havien compartit mai'. Sempre pendents d'enemics i combats, de morts i desitjos.
Li devia. 'Havia de dir-li allò així, tal i com li rajava de l'ànima'.
– Si sents tot allò que hem dit per ella... per la Nasu... i crec sincerament que ho fas més i tot del que et delaten els gests – va continuar parlant. Ara en Goku hi posava tota l'atenció: – Pensa en què, si finalment hi renuncies, has de mirar endavant definitivament. Si no ho fas, et faràs i li faràs mal.
– I si fos massa tard ja? – va preguntar el saiyan sense ni tan sols pensar-ho. 'S'ho deia a si mateix'.
– Per què hauria de ser massa tard? – va preguntar en Krilín distret, però llavors va mirar-lo als ulls i ho va entendre – Vosaltres dos ja heu...?
El silenci va servir-li d'afirmació: – Ens vam trobar a l'espai – va dir simplement en Goku.
El cap pelat només va bufar. 'Podia aquella història fer-los veritable mal? Eren dos saiyans, se suposava que no tenien aquell tipus de sentiments... o allò només havia estat una suposició seva?'.
– Parla-hi Goku... No deixis que això se us quedi dins. – va dir finalment – Potser després, serà més fàcil que ho oblideu.
I això pensava ara fer en Son Goku. Havia tornat a casa, després d'aquella conversa amb en Krilín i s'havia entrenat dia a dia amb l'objectiu de millorar. 'Però sabia que es devien aquella conversa'. Necessitaven tenir-la per centrar-se després exclusivament en el repte que els quedava superar per davant.
.
Portaven tres llargs dies sense entrenar-se amb en Cor Petit. 'La Xixi els havia obligat a treure's el carnet de conduir'. I així havia aconseguit també que en Son Gohan tornés a estudiar per una temporada.
Evidentment, tot i que ella s'hi havia enfadat virulentament, cap dels dos havia estat capaç de treure-se'l. I en Cor Petit li havia repetit a en Goku, ja més vegades de les semblaven físicament possibles, que trobava profundament desencertat que la seva tonteria l'hagués acabat ficant en aquell embolic estúpid.
Ell evitava fer enfadar encara més la Xixi. 'Ella els havia cuidat tot aquell temps, i ell en canvi sentia tot allò que havia dit en Krilín, i ho sentia únicament per la Nasu'.
– Abans de tornar als entrenaments... he de fer una cosa – va dir simplement en Son Goku, quan després dels crits de la Xixi, s'havien quedat sols a l'exterior – Més tard recollirem en Son Gohan, i continuarem amb l'entrenament. Falten menys de tres anys. No podem seguir perdent el temps! – El saiyan havia sortit volant, abans que el namekià entengués res. I més enllà havia fet servir de nou el canvi de lloc instantani.
.
Havia aparegut en un descampat desèrtic, on algú entrenava. 'Era ella'.
– Necessites un cop de mà? – Va preguntar apareixent-se-li amb un somriure. – Em deus una lluita – va rememorar d'aquell adéu en l'hospital, quan ella havia marxat a Nàmek amb els seus amics.
La Nasu va girar-se, primer amb sorpresa i després ja completament astorada. 'No l'havia esperat en absolut'. No almenys com una possibilitat factible.
– Què... què vols? – va qüestionar-lo a la defensiva. 'Ell només s'hi va apropar més, observant-la'. Havia de recordar-se a si mateix que no era allà per allò.
– Nasu... – Continuava sent, en part, el mateix nen de 19 anys que desconeixia la paraula amor. Però, tenia clar que aquell batibull de sentiments que guardava a l'estómac en pensar en ella, devia assemblar-se molt a les característiques d'allò que havia enumerat en Krilín.
Va pensar en parlar-li de confusió i sentiments. 'I no obstant ell no hi entenia gens en això'. En tenir-la davant només se li acudia fer una cosa, i no era en absolut el que havia anat a fer-hi allà.
– Estàs bé? – va preguntar ella davant el silenci del guerrer. 'No entenia molt bé per què la mirava així, i en canvi retrocedia guardant distància d'ella'. Sense ni tan sols haver parlat abans.
– No – va confessar ell seriosament abatut – No estic bé perquè mai abans havia estat tan a prop de trencar la meva paraula.
El rictus seriós d'en Goku, pràcticament va commoure-la. 'Era i mirava com havia estat i mirat a Nàmek. Però ella no era un adversari al qual batre. I la Nasu sabia que ell no actuava així en totes les altres circumstàncies de la seva vida'.
No almenys fins llavors.
Va apropar-s'hi en silenci, atreta pel moment i va acaronar-li la galta, abans de mirar-lo directament als ulls. 'Va recordar la sensació que havia tingut dies enrere en un estrany somni, era el mateix sentiment i ara més que mai semblava real'.
– No vull ser un motiu perquè tu trenquis les teves promeses, Kakarot – I ella no solia ja anomenar-lo directament així gairebé mai – Lamento molt haver-ho estat.
Va apartar-se'n cansada i suada com estava després d'una llarga jornada d'entrenament.
– Llavors em concediràs el combat que em vas prometre?
– Només et vaig prometre que protegiria en Son Gohan – va rebatre ella àgilment. 'No creia que estiguessin fent el millor'.
– I em negaràs una baralla? – va esforçar-se a somriure obertament com era propi d'ell, i tot i que ella encara estava distreta, va atacar-la. 'Ho va fer en la manera com lluitava amb en Cor Petit i en Gohan'. Limitant la seva energia al poder del seu contrincant. 'Donant-li peixet per respondre-li l'atac amb perseverança i ànim'.
Com en Son Goku esperava, ella s'hi va tornar convençuda.
Van intercanviar cops i maniobres defensives a l'aire, amb força estil, fins que ella va distreure's un moment i ell va enviar-la volant fins a estrellar-se inevitablement a terra.
En Goku, en la fragor de la batalla, havia oblidat que estava tractant de contenir-se. La Nasu va somriure en mirar al cel, des d'allà on era completament esterrecada: – Content? T'ho vaig dir. Que no aguantaria ni el primer assalt!
– Ho has fet genial! – va respondre-li ell, aterrant al seu costat i donant-li una mà per fer-la aixecar.
– No és veritat – va insistir ella ja dempeus i, sense voler, encara subjecta a la mà que li havia cedit l'heroi. Van mirar-se i van somriure's als ulls. 'Era com abans d'aquella fogosa i improvisada trobada al Nou Món Tsufur. Era com quan a Nàmek havien intercanviat aquelles mirades desitjoses de dir-se coses en silenci'.
I de sobte la Nasu va tenir por de caure en el mateix error.
Va deixar-se anar i va mirar-lo de més lluny amb el convenciment d'allò que anava a dir: – Amics?
En Goku va assentir. 'Era això el que havien de ser. Aquell era el motiu pel qual havia vingut fins aquí, per aclarir el que havia de ser aquella amistat i acomiadar-se'n fins al cap de tres anys'.
Però una veu al cap va dir-li que no podia ser... La mateixa que va fer que la Nasu fes el contrari del que havien dit les seves paraules. 'Ara les coses anaven per un camí raonable, i no obstant...'.
– Goku – va acostar-s'hi amb tot allò de nou a la mirada. Disposada a no deixar-ho córrer. 'No almenys llavors'.
Aquesta vegada ell no va reaccionar del tot. 'Encara pensatiu, convencent-se del pla que havia de seguir a continuació, perquè la relació entre ells dos fluís tal i com havia d'haver estat sempre'. Simplement amistosa. Platònica i gens terrenal. Tot i així ella li havia subjectat una mà, amb la que havia fet que (com aquella vegada mig en somnis) li acariciés el rostre amb el toc volàtil d'un sol dit.
Una mà que després en Son Goku no va poder evitar baixar amb la mateixa parsimònia càlida per la mandíbula i l'escot, recorrent la roba femenina fins a la cintura.
La Nasu havia tancat els ulls per deixar-se endur per les sensacions. I ell la subjectava ara contra si, de manera que va ser natural per la noia, en veure's de nou presa de tots aquells sentiments, saltar amb les cames embolicades a la cintura masculina i els llavis en la marcada nou del guerrer saiyajin. 'Ni tan sols havia visualitzat aquella imatge d'ells dos abans'.
Per impuls ell va deixar que la seva mà es colés sota les malles negres d'ella. Més enllà de la roba interior. I ella va limitar-se a agafar-se fortament del coll de l'home que ara es veia amb cor de pensar, per fi obertament, que estimava.
Va deixar anar el cap enrere quan va notar que ell, amb compte, havia fet relliscar la roba d'ambdós. 'Almenys de cintura en avall'. Sentien de nou la càlida pell de l'altre. Amb angoixa.
Aquella vegada estava sent fins i tot més maleïdament impulsiva que la primera. Dempeus ell, abraçada (quasi penjada) al seu cos ella. 'Gairebé irònicament salvatge'.
– Fes-ho. – ella va tancar els ulls i va deixar-se arrossegar per les sensacions tremoloses que ell li oferia. Que ell la toqués, que ja no parés ni un segon en el procés que l'havia de dur a fer-se-la seva, no va evitar que se sentís d'aquella manera: odiada i estimada a parts iguals. Estava segura que no seria la Xixi la única que l'odiaria després d'allò. Aquella història l'havia empetitit, fins el punt que una princesa com ella estava disposada a tot per aconseguir que aquell home seguís tocant-la i fent-se-la seva d'aquella manera.
Fins i tot a guanyar-se l'odi del seu germà: en Vegeta odiava a mort l'home que ara la mantenia en ple auge d'emocions i sensacions.
.
I en Vegeta continuava entrenant a mort en aquella nau tecnològicament preparada per desafiar-hi tots i cadascun dels límits de gravetat coneguts.
– Algun dia et mataràs – repetia la Bulma cada vegada que el veia entrar o sortir d'aquella màquina, que tot i ser creació pròpia de Corporació Capsula aleshores començava a odiar.
– Aparta't – Repetia ell insistentment, en cadascuna de les mil varietat de rebuig que coneixia: 'Ves-te'n, fuig d'aquí, fon-te d'una vegada o fes-me un favor i – fes-te'l a tu mateixa – i mor aviat', eren les expressions que més sentia ella al llarg del dia; i també en les poques vegades que coincidien en fer-se fosc en aquella cuina de casa on ell acudia puntualment a menjar (devorant tot el que se li posés per davant) i a carregar així energies després d'una dura sessió d'entrenament.
Els dies passaven i a ulls d'en Iamxa, la seva novia cada vegada odiava més i més aquell alienígena psicòpata que acollia a casa seva.
És clar que no era aquella la impressió que en tenien els senyors Brief. Tan el doctor com la seva muller no es perdien detall de les (segons ells) divertides discussions que mantenien la seva filla i l'estrany convidat cada vegada amb més freqüència.
– Que n'és d'agradable el príncep ben plantat, eh estimat? – Repetia la mare de la noia, cada vegada que en Vegeta creuava el jardí per entrar a la nau on s'entrenava – I és molt guapo. Té un front tan ample i viril. N'estic tan encantada... no t'agradaria que aquests dos s'amistessin, estimat?
I el doctor Brief només acaronava el seu gat negre, pensatiu. 'Mentre la seva filla no en sortís ferida, a ell tampoc li semblava mala idea que en Vegeta continués en aquella casa'. Era una persona ruda i solitària. Però potser també era el tipus d'home que la Bulma havia estat esperant. 'Al cap i a la fi, allò d'en Iamxa feia temps que només li comportava discussions i disgustos'.
No feia tant que ambdós havien tornat a discutir, perquè en Iamxa havia mentit en sortir de casa un divendres i dues de les seves empleades de confiança a Corporació Capsula havien acabat per explicar-li a la seva filla, que l'havien vist amb una noia atractiva que no aparentava pas tenir més de 18 anys. 'Si allò era simple xafardeig, o veritat... era un aspecte d'aquella història que la Bulma ni tan sols havia volgut saber: s'havia enfadat i s'havia negat a dirigir-li la paraula durant dies, encara que tampoc l'havia fet fora d'aquella casa'.
La noia no semblava preocupada en excés pel comportament del seu xicot. Més aviat era com si esperés una cosa d'aquelles, per distanciar-se'n encara més.
El doctor Brief va aixecar-se sobresaltat, espolsant d'ell tots aquells pensaments: el seu gat acabava de saltar de la seva espatlla i corria cap als peus del guerrer, que acabava de travessar la sala, amb una beguda isotònica a la mà'.
Tal i com ho feia la seva filla, el seu gat també semblava dedicar força esforços en acostar-se a aquell home esquerp.
.
Va aixecar-se en aquell jaç d'herba on ambdós havien acabat després d'aquell impuls que irremeiablement els havia tornat a unir d'aquella manera. 'Com la primera vegada en què havien estat un, en Son Goku dormia i roncava ara despreocupat, totalment aliè a la mirada atenta de la Nasu'.
– Si us plau, no em deixis... – va xiuxiuejar ella gairebé en silenci. 'Ja que sempre que eren en colla, en Cor Petit semblava escoltar-ho tot, ara fins i tot quan no calia, utilitzava aquell to indescriptiblement baix. Dolgut. 'Amb tot el que havia canviat, no estava segura de poder-ho dir encara en veu alta'. L'orgull saiyajin que li quedava, li impediria fer-ho de totes maneres.
Va tancar els ulls, captant el so de la poca natura que hi havia al seu voltant. Eren gairebé en un desert, un descampat que els havia beneït amb poca però confortable herba. Va escoltar-lo roncar totalment absorta en els seus gests facials, en el moviment de cadascun dels seus músculs. 'De sobte podia cridar-ho, sense por a equivocar-se: era ell qui volia al costat'. Amb totes les seves imperfeccions terrestres, amb tot el que implicava que fos encara un saiyan.
'On havia quedat el record d'en Bardock?'.
– Hauria d'haver-me mantingut per sobre de tot això, Kakarot – va remugar dolguda amb si mateixa. Ell encara dormia – Podria menystenir-vos perfectament al teu pare i tu. Fer-te pensar de mi alguna cosa suficientment cruel com per rebutjar-me per sempre més... Per mi mateixa, sóc la maleïda princesa saiyajin... hauria de ser capaç de qualsevol cosa. Orgullosa i impertèrrita... – va baixar el cap rendida – I no obstant... ara mateix tu podries reduir-me a trossets petits amb una sola paraula.
Va remoure's nerviosa quan va notar com la respiració d'en Son Goku s'havia accelerat. Però el cert és que continuava aparentant profundament dormit.
Va riure esgotada: – Tens el meu cor... pots trencar-me'l quan vulguis, Kakarot. Qui ho diria – va utilitzar tota la malsana ironia que va poder – un guerrer de classe baixa fent sentir tan poqueta cosa a tota una princesa de Vegetasei.
Continuava despullada, arraulida contra els seus propis genolls: – Una princesa sense tron, és clar. Que hagués estat de nosaltres si t'hagués buscat abans?
Va amagar el cap entre les seves pròpies cames, abans d'escoltar la veu de l'home ressonant càlida a les seves oïdes, amb una mà acollidora sobre el si de la seva columna vertebral.
– Però no podies trobar-me – Ella va alçar la vista confosa per un moment. 'Disposada a treure'l del seu error'. – Jo era un nadó condemnat a destruir el món que l'havia acollit. Com endevinar on m'havien enviat els despietats soldats del planeta?
'Va observar-lo, girant-se sobre si mateixa. I no va tenir valor de dir-li que ella havia polsat aquell botó'. En certa manera ella havia condemnat el planeta que ell tant estimava. Per molt que no n'hagués decidit el destí. Encara que només hagués estat un fet producte de les circumstàncies.
Ella, tan sols una criatura, tampoc havia sentit cap tipus de remordiment en pensar que en Kakarot (com tants altres) destruiria el lloc on aniria a parar, abans de tornar a Vegetasei... i qui sap si, penjoll en mà, buscar-la. 'En el fons aquell havia estat l'ordre dels esdeveniments que ella havia imaginat llavors, encara que fos per només uns pocs i infantils segons'.
O potser sempre havia mantingut aquella esperança latent, molt en el fons de les tràgiques casualitats que l'havien lligat al món tsufur.
– El nostre planeta – tan sols va ser capaç de dir. En una mena de correcció que en Son Goku va evitar.
– No. Jo sóc terrícola... malgrat tot. – va mirar-la amb aire meravellat, com recordant els darrers instants en què havien set un sol – I tu ets... Jo hagués estat un monstre sinó m'hagués donat un cop al cap, però tu has canviat per tu mateixa...
– Shtt – va interrompre'l ella, recolzada amb una mà al terra i posant-li un dit de l'altra mà als llavis. 'Allò no era cert'. Ella sempre s'havia sentit orgullosa del llegat saiyan – Jo realment m'hi he sentit identificada molt temps... Me'n sento.
– No – va insistir en Goku – T'ho dius a tu mateixa. Però ets diferent.
– No, és clar que no – va dir ara força exaltada – El conflicte entre saiyans i tsufurs no va ser res més que una guerra civil, un intercanvi d'odi i violència de part de dues comunitats que no es van comprendre mai. A mi m'explicaven que ells ens havien tractat d'ineptes... de micos... No saps el dolor que em va suposar, créixer envoltada de gent que se suposava que ni tan sols hauria d'haver sobreviscut.
En Son Goku que s'havia alçat, assegut al jaç que els acollia, va abraçar-la amb els seus forts braços. Nuus com encara estaven.
– Deixem-ho estar – va fer amb un somriure – Ja res d'això té importància. Un altre perill assetja aquest planeta i a tots els que hi vivim... Triomfarem. I tu hi seràs. Aquesta vegada no te n'hauràs d'anar...
– No me n'hauré d'anar? – va demanar encara molt afectada – Què vols dir?
En Goku va adonar-se que havia ficat la pota. Acabava de parlar massa. 'No podia dir-li que en Trunks li havia explicat que ella havia marxat del planeta després de la seva mort'. O sí?
Va callar un moment més.
– Què vols dir? – Va repetir ella, rodejant-li el rostre amb les mans. Era en aquelles ocasions quan el guerrer deixava pas al nen en els trets facials masculins i encara joves – Parla. Si us plau.
– No, no puc dir-t'ho. Vull dir, el noi del futur... Hi ha coses que no hauria de dir... – va intentar donar sentit al què deia – Nasu... Passi el que passi, només promet-me que no deixaràs enrere aquest planeta sense un motiu veritablement important.
– Com? – va xiuxiuejar ella, sense entendre res.
– Només escolta'm. I recorda – va somriure-li abans de besar-la als llavis davant la seva estupefacció – no sóc un motiu suficientment important. Ni tan sols faig les coses prou bé. No ara... Estic sent mala persona... i jo no ho he estat mai... no és just per ningú.
– No és just per ella – va corregir-lo la Nasu – Ni per en Gohan. Sé que entre els terrestres importen aquestes coses. La família Brief és una petita i magnífica família... i vosaltres també ho sou. Només cal conèixer el teu fill per saber-ho.
Van mirar-se amb dolor. 'Una altra vegada arribaven a la conclusió que l'únic camí era separar-se'.
– A Vegetasei seria diferent – va escapar-se-li a ella sense voler. 'No havia volgut dir allò'. – No em malinterpretis. Sé que odiaries haver estat en Kakarot. I tot el que hagués comportat...
Fins llavors ell hi hauria estat d'acord. 'I hi continuava estant. Excepte pel fet que a aquell tal Kakarot, que no era ell en absolut, no li hagués estat prohibit raptar la bella princesa saiyajin'. Quedar-se-la només per ell. Escollir-la com a companya de batalles i vida. O potser sí.
No se li havia ocorregut fins llavors.
– Entre saiyans no hagués estat mal vist que... tu i jo... ? – va somriure sense saber com dir-ho – Bé, ja saps, sóc un guerrer de classe baixa. És el que sempre diu en Vegeta.
La noia va assentir: – Amb el superguerrer de la llegenda en absolut –. Estava segura que només havia estat una manera de bromejar, però el rostre d'en Son Goku va tornar-se completament seriós. 'Per algun motiu se sentia ara incòmode amb ella'.
– I tu només acceptaries estar amb mi perquè sóc el superguerrer? – Quasi semblava enfadat. La Nasu no va saber entendre-ho fins que va adonar-se que la subjectava ara per la cintura de manera quasi inconscientment possessiva. 'Sense adonar-se'n'. Estava gelós d'ell mateix. De que ella només hagués fet allò per alguna estranya atracció fatal cap el que suposava el guerrer de la llegenda.
No era gens propi d'ell. Però li era inevitable aleshores, quan encara sentia el seu aroma als porus. 'Els homes... del planeta que fossin... continuaven sent homes'. O això havia sentit dir a la mare de la Bulma; mentre preparava pastissets de manera despreocupada dies enrere, i es queixava de la suposada indiferència del seu marit. 'O potser allò havia anat per en Vegeta?'.
No ho sabia, però el cert és que la frase encaixava perfectament amb la preocupació que havia fet (per segons) opaca la mirada d'en Goku.
– Goku... – 'És clar que no era per allò'. Encara que realment havia esperat d'alguna manera que ell els sorprengués en aquell aspecte. Havia apostat contra les seves pròpies creences sobre allò: havia estat segura que en Kakarot (com el seu pare) no seria només un guerrer de classe baixa.
El jove guerrer va fer un gest de negació. 'Ni tan sols sabia què se suposava que havia intentat insinuar'. Va subjectar-la amb compte, fent-la girar sota el seu cos, per besar-la als llavis, mentre ella envoltava (amb naturalitat) els braços femenins, a l'entorn del seu coll.
Per primera vegada era tan sols una sensació plenament plàcida la que els envoltava. 'Havien deixat enrere l'angoixa que els havia aclaparat abans'.
Va girar-la per besar-li l'espatlla i ella va deixar escapar una riallada nerviosa quan va ser tan lent i volàtil en acaronar-la que, pràcticament, va fer que cadascuna de les petites terminacions nervioses que acabaven en la seva pell estiguessin inevitablement alerta.
Els petons van continuar al coll i a l'estómac... fins que la llum del capvespre va convidar-los a abandonar aquell dolç somni. Que sabien real i prohibit a la vegada.
La Nasu va donar-li la roba sense dir-li res. 'Sense retrets ni dolor a la mirada'. Va ajudar-lo a vestir-se, mirant-lo sempre als ulls. I ell va subjectar-la del canell quan ja s'apartava per vestir-se ella. La jove va abraçar-lo llavors per l'esquena. Nua i serena.
S'estaven dient adéu. 'L'entrenament ompliria les seves vides durant aquells tres llargs anys que encara quedaven per davant'.
I en realitat ho volien així. La seva pròpia sang els ho demanava així. 'Només que sabien que després de l'espera, de la lluita, no podrien permetre's repetir aquell moment'.
Va vestir-se per fi lentament, davant la mirada callada d'en Son Goku. 'La imatge provocadora però ferma d'ella, l'acompanyaria sempre en una part del seu subconscient'.
Nua era com sempre més li hagués agradat trobar-se-la. 'Per no oblidar mai aquella imatge. No se li acudia millor vestimenta per algú com la decidida princesa, que la seva pròpia i aleshores torrada pell'.
La conversa que en Son Goku esperava tenir amb ella no era més que una utopia absurda. Perquè no podia actuar d'altra manera davant del que arribava a sentir per ella. 'Impulsivitat i desconegut desig'. Però també perquè amb la mirada eren ja capaços de dir-s'ho tot.
Ambdós havien comprés que aquella era la seva molt particular manera d'intentar passar pàgina.
No van dir-se adéu, però la Nasu va mirar-lo amb un nus al coll quan ell va somriure-li càlidament abans de desaparèixer amb el canvi de lloc instantani. La Nasu sabia que la Xixi i en Gohan l'esperaven a casa. I després de tot, d'alguna manera, ho acceptava calladament.
Només després va poder parlar. Encara que ja ningú l'escoltés:
– Si us plau, no em deixis! Necessito pensar que algun dia, d'alguna estranya manera, tot això haurà tingut sentit. Em conformaré. Ho faré, perquè no vull arribar a pensar que tot això ha de ser una mena de baralla que esperes que lliuri sense miraments. No vull. – va prémer els punys. – Aquesta no ha de ser la meva lluita. No, quan encara no he aconseguit l'únic que m'hauria de proposar ara: que en Vegeta deixés els seus maleïts fantasmes de príncep destronat. És el meu germà, encara que em detesti. I això altre ja no tenia sentit la primera vegada que ens vam creuar. No segons les lleis terrestres.
Va mirar al cel, finalment en calma. Des de la Terra encara es veia l'esplendor del que havia estat el seu planeta... a anys llums. Potser aquella llum que desprenia allà petit, al cel, encara ni tan sols era la d'un món evitat pels saiyans. Fos com fos, estava segura que en Vegeta també se n'hauria adonat: allà encara podien veure Vegetasei, encara que aquest fes molt més d'una vintena d'anys que hagués estat convertit en pols.
.
.
Al cap de moltes hores, va decidir volar en plena nit en direcció a Corporació Capsula. Necessitava dutxar-se i descansar.
Va aterrar a la teulada arrodonida d'aquell edifici i des d'allà es disposava a saltar volant a la finestra de la seva habitació, quan va adonar-se que hi havia dues persones en un dels balcons de les plantes baixes. Va quedar-se glaçada en comprovar qui eren... i què feien.
En Vegeta amb el tors nuu mantenia la Bulma contra la barana d'aquell balcó, i ella emetia petits gemecs que no eren en absolut de dolor. 'Estaven fent l'amor... tenint sexe... el que fos... com fos que en diguessin els humans... estaven fent-ho sota la nit estrellada sense cap mirament de ser descoberts'. O potser és que, en el fons, era la possibilitat de ser vistos, el que els impulsava a agafar-se un a l'altre amb aquella força que allà, des de l'aire, semblava quasi irreal.
La brisa de la matinada va fer que la Nasu tingués un calfred, tot i la naturalesa càlida dels saiyans. 'Sempre tenien la pell uns graus per sobre del que era normal en un humà'. Això havia après també dels comentaris de la Bulma, aquella dona a la qual ara s'agafava el seu germà com si fos el seu únic flotador de salvament.
Va fer marxa enrere. 'Desapareixent cel enllà'. No volia interrompre'ls per res del món. No només perquè allò avergonyiria de ben segur l'orgull del seu germà, sinó perquè entenia que aquell era un moment íntim que no podia jutjar. 'Com el que hagués volgut compartir per sempre amb l'home que ara sabia que estimava'.
'Estimar'. Una paraula nova per una saiyan com ella, i que no obstant començava a sonar amb força al seu cervell. Gairebé podia acariciar-ne cadascuna de les lletres en pronunciar-la.
.
La Bulma i en Vegeta havien acabat així, pell contra pell, convertits en un, i a la vegada esgarrapant-se i barallant-se com de costum, però amb la passió i la suor d'aquella singular unió, en el moment en què la científica havia decidit posar a prova de nou la paciència del saiyajin. 'Estava gairebé segura que li havia correspost el petó una vegada i, per tant, havia provocat una nova discussió per tal de tenir una nova excusa per besar-lo: per saber fins on els dos eren capaços d'arribar amb els seus cossos com a única peça d'intercanvi i lluita'.
L'havia besat provocativament, després d'escridassar-se mútuament al laboratori, perquè ell tornava a exigir-li reparar uns aparells que ella estava farta de veure destrossats. I ara mateix cap dels dos podia recordar amb nitidesa com havien estat capaços de mantenir aquell ferotge petó, mentre es despullaven mútuament i avançaven cap a l'habitació d'ella primer, i cap al balcó després.
Havia estat pura física. I així s'ho repetirien insistentment els dos durant les setmanes en què properament ignorarien l'altre. I després de cadascuna de les tres vegades posteriors que tornarien a embolicar-se sense motiu aparent, sempre acabant sent un de sol en algun racó de l'habitació de la científica.
Cosa que (d'altra banda) no aplacaria, per a res, els insults i amenaces que ells dos seguirien proferint-se de dia, en aquells convulsos mesos en què cap d'ells entendria per què, de totes les persones de l'univers, havien acabat tenint relacions d'aquell tipus amb l'altre.
Per ella, en Vegeta continuava sent un criminal. Pel príncep, ella era la mateixa dona vulgar i exasperant del principi.
Però la Nasu, potser perquè ara mateix comprenia millor els seus propis sentiments, havia necessitat veure'ls només una vegada, la primera, en aquell balcó de Corporació Capsula, per saber que ella sobrava. Que el millor que podia fer per en Vegeta era desaparèixer d'allà una temporada. 'Deixar que el que fos que fluís entre aquell parell, continués unint-los en tempestuoses nits estrellades'. Qui sap si aquell era el camí que havia estat esperant a en Vegeta. 'El motiu veritable pel qual els seus passos de guerrer sanguinari l'havien dut, d'alguna manera, a la Terra'.
Si era capaç de tenir sexe amb una terrícola, una raça que insistia en considerar inferior, podia voler dir que els principis del príncep fallaven ja a passos estrepitosos. 'Per molt que continués obsessionat en aconseguir ocupar el seu lloc com a superguerrer de l'espai'.
Perquè, és clar, ell era dur i orgullós. Ho era, sí. De la mateixa manera que estava decidit a creure-s'ho fins el final. La Nasu continuava convençuda que no era la duresa (o no del tot) el que l'havia mogut a apartar-la a ella del destí que, amb quatre anys, l'hauria pogut dur a passar (com ell) els millors anys de la seva vida sota les ordres del tirà Freezer.
.
Fos com fos, hi havia comportaments que ell mai tindria amb ella (una saiyan) a prop. Per aquell motiu, aquella freda matinada, la Nasu va volar cel enllà sabent que no havia de tornar, almenys de moment, a Corporació Capsula.
.
D'aquella improvisada manera, la Nasu va arribar l'endemà a l'illa del Follet Tortuga. 'De totes les persones que coneixia en aquell planeta, només podia demanar allotjament a en Krilín'. Deixant de banda el fet que no suportava en Cor Petit, aquest convivia, almenys de dia, amb en Son Goku i el seu fill. 'També amb la Xixi'. I la Bulma no era una opció; no mentre aquella estranya connexió seguís existint amb en Vegeta. No seria ella la que impediria que algú humanitzés, encara que fos lleugerament, al seu germà.
– Ei! – va saludar-la el cap pelat. S'havia fet de dia, i ella havia aterrat d'improvís a aquella petita platja del que era l'illa d'en Follet Tortuga. El mestre Muten s'havia aixecat automàticament de l'hamaca amb la vista posada en la saiyan.
– Hola maca.
Però la Nasu no estava disposada a entrar en aquella mena de joc que l'home semblava tenir amb totes les dones, humanes o no, que xafaven aquell indret.
Va esquivar-lo quan ell s'hi apropava decidit. I va encarar decididament en Krilín: – Venia a demanar-te refugi – Va somriure.
– Bé – va rascar-se el cap amb amabilitat – És que aquesta és la casa d'en Follet Tortuga. Per mi pots quedar-te, però...
– No hi estàs bé a Corporació Capsula, maca? – va fer el mestre, agafant-la sobtadament del braç i amb la vista posada al poc escot que deixava entreveure ara la roba que la noia duia.
Va espolsar-se'l com si fos una mosca.
– Coses meves. No vull interrompre l'entrenament del meu germà –. Va dir simplement – Què hi diu? Seré fora la majoria de vegades. Només necessito un lloc on descansar...
– I dutxar-te, és clar – va afegir en Follet Tortuga morbós. 'Ella va saber que no era bona idea, però era l'única que havia tingut'.
Va girar-se amb acritud: – Potser serà millor que me'n vagi... a la meva nau tampoc s'hi estarà tan malament...
– No – va reaccionar el Follet – Perdona aquest vell – va dir sense dissimular però que seguia mirant-la lascivament – Pots quedar-te, és clar, maca. És clar. Entra. Sigues benvinguda.
La Nasu va sospirar, tot entrant en aquella minúscula casa. 'Allò podia convertir-se en un suplici'.
No li'n deixaria passar ni una. Va mirar en Krilín amb resignació i aquest va somriure-li amistosament.
.
.
.
A partir de llavors tot havia estat entrenar en algun indret llunyà de dia, i relaxar-se de nit. Els primers dotze mesos i escaig, en aquelles circumstàncies, amb el perill dels androides a l'horitzó, havien passat de fet amb increïble rapidesa.
Recordava haver-se hagut d'enfadar setmanalment amb els intents d'aprofitar-se'n que havia repetit periòdicament en Follet Tortuga. 'Però també que aquest havia acabat menjant sorra un parell de cops'. Per diversió d'en Krilín i de la tortuga que vivia amb ells.
Li havien comentat que temps ençà una noia anomenada Lanx vivia amb ells, però no semblaven saber que se n'havia fet. 'Només hi havia una cosa que la preocupava: que en Krilín intentés esbrinar que era el que la mantenia tan distant en mirar les estrelles'. No podia parlar-li a ell de tot el que la unia i la separava al seu millor amic.
'Fer-ho hagués estat deshonest per part seva'.
Com que els amics no havien proposat trobar-se, almenys fins que arribés el moment de l'aparició dels androides, res més l'havia preocupat en tot aquell temps. 'Només sentia curiositat en pensar on pararia en Vegeta'.
Hagués jurat llavors que l'energia del seu germà havia deixat ja el planeta. 'Probablement per entrenar a l'univers'. Li ho havia ben semblat: ell havia marxat d'allà, camí a l'univers, setmanes enrere.
'Tornaria, és clar'. Apareixeria. Quan ho fessin els androides.
Mentrestant res s'interposava en el seu particular objectiu de superar-se, i ser així una veritable ajuda davant el perill que s'apropava... Fins que un matí de juliol havia vist arribar a l'illa aquells éssers que anomenaven Ulong i Puar.
– Teniu visites? – Va demanar en sortir de la dutxa a en Krilín, mentre en Follet Tortuga intentava recuperar-se del cop, per ser ella suau, que havia rebut en intentar-la espiar.
– Eh? – va respondre-li el noi despreocupat – Sí. El mestre ha convidat tota la colla. Diu que no és bo que ens passem tres anys sense comunicar-nos. Que ens calen distraccions. Però no ho sé. Suposo que no vindrà tothom. Molts segueixen entrenant sense descans... – va dir esquivament – Bé, ja ho saps. És clar...
Mai li havia deixat tan clar que sabés allò que la unia amb en Son Goku.
– Serà millor que jo també me'n vagi a seguir amb l'entrenament, de fet – va respondre-li la noia, esforçant-se a ser amable igualment.
– No – va parar-la ell quan ella es disposava a sortir volant per una finestra – Estan a punt d'arribar. Te'ls creuaràs igualment.
– És igual – va contestar la Nasu, disposada si calia a no aparèixer allà en dies. Però acte seguit va sentir el so d'una nau aterrant i al cap de pocs minuts va detectar també l'energia d'en Son Goku i en Gohan. 'I els riures de benvinguda que ell havia dedicat als seus amics en saludar-los'. En Krilín ja era portes enfora, rebent-los.
.
– Hola Krilín – va saludar en Gohan boig de content. Havia crescut força aquell temps. Així mateix, havia estat en Goku qui més havia insistit en fer aquell descans en l'entrenament, tot i que la Xixi hagués preferit que el seu fill aprofités per estudiar i recuperar lliçons a casa. La dona, de fet, els acompanyava. Ella i el seu sogre.
En Cor Petit no havia volgut saber res de reunions d'amics. Prou n'havia tingut amb l'estupidesa del carnet de conduir.
– Ei, nois! – Havia baixat la Bulma de la nau, encara amb els cabells rissats que havia insistit en dur un any i escaig enrere – Com us va? – La seva veu era alegre i divertida, com sempre. 'Però la Nasu, des de dins de la casa, hauria pogut jurar que havia mostrat un to diferent'. Més adult?
En Goku va rebre-la amb rialles i en Gohan va preguntar-li per en Iamxa. 'Que segons ella continuava entrenant a la ciutat'. Semblava com si la Bulma hagués estat esperant que endevinessin alguna cosa més: perquè en no fer-ho, se l'havia notat visiblement alleujada.
– I bé, doncs? Preparats per la barbacoa? – Havia avançat fins al porxo – Suposo Follet que haurà comprat la carn i tot el que cal per fer-la, no?
– Per qui em prens? – Havia saltat l'ancià entre enfadat i despreocupat – És clar. No sóc un vell xaruc encara!
– Doncs, endins! – Es notava que s'esforçava per sonar igual que sempre – Hi ha molta feina per fer. Véns, Xixi?
– Sí, és clar. No pensava pas deixar-te cuinar sola – va fer la dona d'en Son Goku molesta, quasi intentant provocar la Bulma. – Això de continuar soltera... suposo que segueixes sense saber cuinar.
I el més estrany va ser que la Bulma no va posar-se histèrica en sentir-ho. Ans al contrari. Va somriure amistosa: – És clar. És una bona oportunitat per aprendre'n, Xixi. Anem, noia!
'D'això sí se'n van adonar tots, encara que no van trobar-hi explicació'.
Acte seguit va arribar una nau més petita amb en Iamxa a l'interior. 'Semblava que havia preferit no anar-hi volant'.
– Caram, no deies que no vindria, Bulma? – Havia preguntat l'Ulong, davant la mirada incòmode de la parella i en Puar.
– Ah sí, Bulma? Deies que no vindria? – 'Era difícil no endevinar que amagaven alguna cosa, encara que tots estiguessin massa distrets amb els detalls del retrobament per notar-ho'. En Son Goku va pensar per si mateix que potser aleshores ells dos ja no eren parella. 'O és que en Trunks no naixeria en aquest present?'. Va recordar en Cor Petit insistint perquè no fiqués la pota i va intentar distreure's amb una altra cosa.
'Al cap i a la fi, el millor que podien fer pel noi del futur era no intervenir en aquella història'.
– Tinc molta gana! – va exclamar tal i com era ell. 'Sense preocupacions quan l'ocasió ho mereixia'. – Que hi té alguna cosa a la nevera, mestre? Per fer un pica a pica abans... Estic desganat.
– Qualsevol diria que la teva dona no és prou bona per donar-te de menjar! – L'havia reprès la Xixi a l'instant.
– Ai, no, dona! Només és que tinc molta gana!
Tots havien rigut. 'La Nasu ho havia escoltat a l'interior de la petita casa de l'illa, gairebé aguantant la respiració'. Se'ls veia despreocupats i feliços.
Va sentir-se inexplicablement gelosa.
I de sobte va escoltar la veu d'en Krilín, intentant explicar-los la seva presència.
– No, espera Iamxa – Va sentir que deia, quan el terrestre es disposava a entrar a la casa – Abans hauríeu de saber que ja no vivim sols... Hi ha una convidada més. En Krilín ho explicava a en Iamxa, però observava en Son Goku.
– Qui? – va preguntar la Xixi amb sincera curiositat.
– La Nasu, la germana d'en Vegeta... Bé, ja la coneixeu tots – va explicar-se el jove cap pelat davant l'inusitat silenci que va caure de sobte sobre la petita platja.
Només en Gohan va deixar escapar una expressió d'alegria i va entrar dins la casa a l'instant.
– Nasu!
La saiyan, encara corpresa per la barreja de sentiments, va dissimular prou bé per somriure-li sincera. I donar-li uns copets a l'espatlla: – T'has fet molt gran, Gohan.
.
Al contrari del que s'havia imaginat en Krilín, no va ser la Xixi la primera en reaccionar malament a aquella notícia.
– I tu, Bulma... No entres a saludar-la? – Havia exclamat en Iamxa amb exagerada interpretació – Qualsevol diria que no te n'alegres... Ja et pensaves que era voltant planetes sense avisar... com el nostre estimat Vegeta.
La jove científica de Corporació Capsula només va mirar-lo en silenci. 'No sabia que dir'. Però ara mateix es volia fondre. 'Massa pensaments i records li venien a la ment'.
Només en Iamxa sabia el motiu pel qual també es va acaronar el ventre abans de sobreposar-se i contestar-li-ho: – Fa un molt bon dia. No tinc perquè entrar dins. Després puc saludar-la. Estic segura que la Nasu és prou adulta per comprendre-ho... No com tu.
Davant la sorprenent discussió de la parella, la Xixi va trigar uns pocs minuts més en adonar-se que el seu marit tampoc semblava avançar cap a la porta. 'Sí, d'acord, n'havia estat gelosa. Però no era gens bona senyal que el seu home no s'alegrés de tenir allà aquella dona, quan era evident que n'hauria d'estar content'. Sobretot perquè ell sempre estava content en veure tots els delinqüents (com ella els anomenava) que mica en mica havien anat integrant la seva colla.
Per primera vegada va plantejar-se que allà potser havien passat més coses de les que ella coneixia.
– Tu tampoc penses entrar i dir-li hola, Goku? – Va preguntar amb més por que curiositat. El seu marit va mirar-la als ulls amb una expressió que no va tranquil·litzar-la en absolut. 'Semblava estar lluitant contra ell mateix'.
De sobte va ser la Nasu acompanyada per en Gohan qui va sortir per la porta. 'Disposada a comportar-se com una més'. Com si res de res hagués passat entre ella i en Son Goku.
Va somriure'ls, en especial a la Bulma, a qui (no obstant) va notar més llunyana que mai. I va comportar-se com si no fos la mateixa que coneixien. 'Oberta i estudiadament alegre'.
– Va, Gohan – va començar a explicar-se amb lleugeresa – Ajuda en Krilín amb el foc. Ara vinc i us dono un cop de mà.
Va evitar la mirada de la Xixi, però va somriure lleugerament a en Son Goku i, fins i tot, a en Iamxa: – I vosaltres, doneu un cop de mà a les dones, no? Jo no sé cuinar, però alguna cosa heu d'haver après vosaltres que sou terrícoles... o quasi – va bromejar, fent que l'ambient deixés de pesar tant per tots de sobte.
En Son Goku va assentir disposat i només en Iamxa va continuar mirant-la amb sospita. 'Al llarg d'unes quantes hores, tots van poder creure en una vida plàcida que continuava igual que sempre en aquell planeta que els acollia. Com abans d'haver rebut la visita d'en Raditz just allà'. Només que amb una nova convidada.
Però ni la Bulma ni en Iamxa seguien junts, ni la Xixi acabava d'assumir aquella naturalitat amb la que, malgrat tot, el seu marit observava la jove saiyan (per més inri de la seva raça) que s'entossudia en fer de perfecta amfitriona, quan ni tan sols hauria d'haver conegut el significat d'aquella paraula.
– És una princesa, Xixi – va dir-li el seu pare a l'oïda en comprendre els sentiments de la mare d'en Son Gohan – Ha estat educada per ser amable i actuar sempre amb cortesia en aquelles circumstàncies que ho mereixen. Tot i ser de la pitjor raça guerrera, si així ho vols pensar.
La Xixi que, en certa manera, també havia estat filla d'un rei va assentir disgustada. 'Ambdues s'havien quedat sense tron ni palau, però l'absurda guerrera que tenia davant, continuava havent de brillar amb llum pròpia'. Va detestar-la amb totes les seves forces. Comprenia perfectament amb quins ulls la mirava el seu home.
.
L'odi que sentia a mesura que el dia passava; i que les mirades d'ells dos, d'en Goku i la Nasu, es feien més descaradament evidents, anava en augment. La Xixi va començar-se a enfadar fins a l'extrem de marxar d'allà. 'Encara que allò fos donar-los-hi total via lliure'. No confiava gens en què cap dels amics d'en Goku, el privessin d'enganyar-la amb aquella fulana.
– En Son Gohan i jo ens en anem ja. – Va dir simplement quan no va poder aguantar més el seu mal humor – Suposo que véns, oi? – En realitat estava convençuda que el seu Goku no tindria la pocavergonya de quedar-se allà. 'Avergonyint-la més i més'.
– Deixa'l, dona – va dir la Bulma sense pensar. 'L'alegria d'en Son Goku'. Quasi un germà per ella a aquelles alçades, era l'única cosa que l'hi impedia enviar en Iamxa a la merda davant de tots.
I en Son Goku va quedar-se.
La Nasu havia menjat amb tota la colla, i després s'havia apartat, repenjada a l'exterior del marc d'una finestra de la casa. 'Sent partícip de les divertides converses que mantenien, dels records d'infància, però des d'un respectuós i buscat segon pla'.
Mica en mica, mentre cada vegada explicaven històries més i més antigues del que havia estat l'amistat de cadascun d'ells amb en Son Goku, la foguera que havien fet en plena platja, davant aquella casa, s'anava apagant per la força de l'aire fresc que provenia de mar endins.
'La Xixi havia odiat marxar, però un cop fora, després d'aquell rampell, no havia estat capaç d'assumir el seu error i tornar a buscar a en Son Goku. Endur-se'l d'allà'.
Tots havien acabat quedant-se dormits a la vora del foc, amb el rum rum d'aquelles històries a l'oïda. I només el so dels ocells i les onades del mar, amb l'arribada del nou dia, van aconseguir despertar la Nasu que s'havia quedat dormida com tots; en el seu cas, prop de la finestra en què havia estat recolzada.
'S'estava fent de dia'.
Va moure's. La marea havia pujat el dia anterior, però tot i així no prou per impedir-los quedar-se allà. I ara ja havia tornat a la seva natural posició matinal. Va descalçar-se per mullar els peus i deixar-se acaronar per l'aigua que anava i venia. Va respirar profundament, mentre veia com la llum del dia apagava l'encara visible lluentor del desaparegut Vegetasei.
I, de cop i volta, un calfred va recorre-li l'espinada. 'Algú l'observava'.
Va saber que era en Son Goku, abans que aquest parlés.
– És bonica la posta de sol – va dir ja alçat al seu costat. Evitant-hi el contacte físic, però més a prop del que havia estat d'ella en tota la passada jornada – T'agrada?
De nou pretenia ser amistós.
– Sí – va respondre ella, tan baix com havia parlat en Goku, per tal de no despertar ningú. Va bufar silenciosament. – La teva dona m'odia. I pensa coses horribles de nosaltres. Ho he vist a la seva mirada. Hauries d'haver-la acompanyat.
Ell va assentir amb pesar però sense perdre la decisió fixa en la mirada: – Ho sé. Però volia quedar-me. Després tornaré, i m'entrenaré... Per fer-la feliç estic disposat a buscar una feina i deixar que en Gohan estudiï, com ella sempre em demana. Abans hem de vèncer els androides, és clar.
La Nasu va observar-lo. En aquell moment tenia la vista posada en l'horitzó.
– Perdona'm, Goku... – va aclarir ella – No hauria de ficar-m'hi. Ella té tota la raó en desconfiar. No saps com lamento haver-te embolicat en tot això...
– Saps? – va reaccionar ell aleshores – La Xixi no m'ha reclamat res en absolut en tot aquest temps. Però jo sé que ella té un sisè sentit. És intel·ligent. I em coneix. Molt. D'alguna manera ho ha d'haver sospitat avui.
– T'estranya que no te n'hagi reclamat res? – ell va assentir – Si jo fos ella també em faria la desentesa – va comentar amb solemnitat.
– Però com? – va estranyar-se sincerament en Son Goku. I va parlar més clar del que ho havia fet mai a la vida. Almenys en aquell aspecte. Acceptava davant d'ella que n'estava completament enamorat. 'I per fer-ho, abans havia hagut d'acceptar-s'ho a si mateix' – Si intuïssis que l'home amb què estàs casada, que t'ha promès viure amb tu per sempre més, està enamorat d'una altra, no li ho retrauries?
Ella va mirar-lo.
– Si aquest home fossis tu? – va negar amb el cap i els ulls brillants – No, no li ho podria retreure.
En Goku va mirar-la amb un nus a l'estómac. I ella va continuar parlant, aquesta vegada observant com el sol sortia lentament: – Ets la persona més sincera de l'univers, Son Goku. Tots ho diuen. Sap que mantindràs aquella promesa passi el que passi.
– Ja l'hem trencat, Nasu – va raonar ell dolgut i enfadat amb el seu propi ésser. – Jo t'he estimat a tu. De totes les maneres possibles. Ella es moriria si ho sabés. He estat pitjor persona del que m'hagués imaginat mai que podia ser.
– No diguis rucades – va girar-se ella amb ganes, baixant la veu a l'instant – Tu ets una persona meravellosa, que continuarà malgrat tot al seu costat. No trencaràs la promesa de viure-hi fins que la mort us separi. No la vas trencar ni morint-te una vegada. Vas trigar... – va raonar la Nasu – Però vas tornar al seu costat. Ella ha de valorar-ho, segur. Segons expliquen va esperar-te durant anys de petita, no renunciarà a tu així com així.
– Llavors... tu faries el mateix? – va insistir en Goku. 'Ni ell entenia per què li demanava allò de nou'. No tenia sentit.
– Sí... Pensa-hi, Goku. En cas que la Xixi realment pensi que és possible que tu i jo... – va respondre-li – Haurà de comprendre que va ser culpa meva. Jo et vaig confondre. Va ser un accident, que vam ser prou immadurs per repetir. És només culpa meva.
Ell, sense previ avís, va agafar-li ambdues mans, fent-la girar i mirant-la cara a cara per fi.
– Nasu... és que no sento que hagi estat un accident. Jo ho volia tant com tu... – va dir amb pesar – Si la Xixi ho creu, està equivocada. En tot aquest temps... comprenent com havies arribat a sobreposar-te a les circumstàncies, a l'ensorrament total del teu món... Crec que saber-ho i veure't a Nàmek decidida a arribar fins al final, va ser suficient per sentir això que no havia sentit mai abans.
– Goku... – va evitar-lo ella.
– T'estimo, m'han dit que és així com s'anomena això que sento. I n'estic convençut, Nasu – va repetir ell aquelles paraules que havia tingut al cap durant tant de temps, des de què havia parlat d'allò amb en Krilín. 'No era la declaració més romàntica que hagués fet mai ningú en aquell planeta'. Però era sincer i ho sentia profundament. Més que moltes de les persones de la Terra que probablement ho haguessin expressat millor – Però he de complir la meva promesa, Nasu. La que vaig fer a la Xixi.
Ella va deixar escapar una fugitiva llàgrima.
– Ho sé. No sé on vols anar a parar. Ja ho havia entès llavors. – Havia estat quasi esquerpa. 'Sabent-se descoberta, fràgil, davant d'ell'.
– És que vull... voldria canviar-ho. Però no puc fer-ho. – va passar una mà pel cabell negre rebel d'ella – Estic condemnat a no poder trencar aquesta promesa. Voldria fer-ho. I no obstant sé que no puc. Li dec, després de tot. És la mare d'en Son Gohan.
– I llavors per què capficar-s'hi més?
– Per què voldria saber que els minuts que hem passat junts... que saps com arribo a tenir-los presents. – va acabar confessant desesperat. 'L'ajudava tenir-la davant, saber que ella compartia aquella horrible sensació'. – Et suplico que em deixis dir-te adéu... en aquest sentit... per sempre.
– Goku... – va repetir perduda.
En aquell instant el guerrer saiyan va agafar-la del rostre sobtadament, amb passió i sabor a adéu; però va decidir besar-la aquesta vegada amb tendresa, abraçant-la fins que van ser conscients que els altres començarien a despertar en qualsevol moment.
Llavors en Goku va xiuxiuejar-li allò últim a l'oïda: – El noi del futur em va explicar que vas marxar en... després que jo morís per aquella absurda malaltia. Ell creu que hores d'ara, en aquella època, ets al planeta on vas criar-te... però jo... hi he pensat tant... no em perdonaria haver-te transmès el virus que se suposa que m'hauria de matar d'aquí a un any. Promet-me que passi el que passi, sobreviuràs...
Se'l veia realment afectat. 'Fregant encara els seus llavis amb el propi alè'.
– Ja em vas demanar que em quedés aquí... a la Terra... que no marxés sense un motiu prou important – va argumentar ella – Com puc prometre't ara una cosa que no està a les meves mans?
Ell va besar-la per darrer cop abans de desaparèixer. Fent-li gairebé mal als llavis en prémer-se contra la boca femenina. La Nasu va correspondre-li. Tan famolenca d'ell, com ell ho estava d'ella. 'Els quedaven encara dos anys de dur entrenament'.
La princesa va tancar els ulls, retenint totes les emocions d'aquella matinada, abans de sentir com la Bulma es llevava i apartava molesta el cap d'en Krilín de la seva cama.
Va sospirar.
'Què hauria passat tot aquell temps entre aquella terrícola i en Vegeta?'.
.