Capítol 22. Els androides A-19 i A-20
Havia passat els darrers mesos de viatge. 'En Pineau devia estar preocupat per ella, així que la Nasu havia decidit que el millor era que l'home en tingués notícies'. L'havia trobat on sempre, amb en Mefus al seu costat.
– Podeu venir a la Terra quan vulgueu. Ho sabeu, oi?
– Ara aquell planeta s'ha convertit en el nou Vegetasei? – Havia demanat en Mefus amb sorna. – Sembla que tots els saiyajins que éreu escampats per l'univers hagueu decidit quedar-vos allà.
– No ben bé. Però d'aquí un any una amenaça posarà el planeta en perill. – Havia respost ella amb calma – M'hi vull quedar fins llavors. Després... ja ho veurem. Els hi dec.
– Sí, sobretot després de posar-los en perill a Nàmek. – Va respondre en Mefus amb el mateix to desagradable. Ella va ignorar-lo.
En Pineau només l'hi havia desitjat molta sort. 'S'havia fet ja molt gran, i preferia no abandonar les comoditats d'aquell planeta que ara era el seu'.
Després d'allò la Nasu havia entrenat en diversos móns, fins el moment de decidir-se a tornar a la Terra. Mancava un any perquè l'amenaça es fes real i pensava continuar entrenant allà. 'S'havia endut les coses de casa del Follet Tortuga, però en canvi no havia tornat a Corporació Capsula des de que havia decidit marxar-ne sense avisar aquella nit de feia tants i tants mesos'.
Per aquell motiu va dirigir-se a aquell indret. 'Aquella vegada havia deixat la nau amb què havia aterrat en un indret boscós'. Per algun motiu, en allunyar-se'n havia tingut la sensació que no tenia previst tornar-hi.
Aquell setembre de l'any 766 feia un bon dia, ella tenia 33 anys i va plantar-se a la porta de Corporació Capsula.
Va aterrar en aquell jardí on temps ençà havia estat plantada la nau amb què entrenava el seu germà. 'No n'hi quedava cap rastre'. I de sobte va notar que algú sortia de casa.
Era en Iamxa. 'Alertat probablement per l'energia d'una no tant desconeguda visita'.
– Ah! Ets tu... – va dir simplement amb desgana. La noia va mirar-lo de dalt a baix avorrida.
– Tan simpàtic com sempre... – Tot semblava estranyament tranquil. 'No hi havia el moviment d'altres vegades'. – On és tothom?
En Iamxa va bufar molest: – És clar... no ho saps...
– Què hauria de saber?
– Oh! Nasu! Preciosa! – va sortir de casa la mare de la Bulma, ocasionalment mudada, i carretejant un ram de flors i el que semblava una maleta de viatge. – Has vingut a veure'ls?
La saiyan no entenia res: – Perdoni... però no sé de què...
Ni tan sols va deixar-la acabar.
– Oh! És clar que has vingut a veure'ls. T'envia el Vegeta, oi? Vine, bonica. El meu marit fa estona que hi és. – Va agafar-la del braç sense deixar-la reaccionar – Ara en Iamxa estava sent tan amable de portar-me a mi a l'hospital. L'he trucat perquè fa tant temps que no condueixo que... Bé, ell ens hi portarà.
– Quin remei... – va esbufegar el terrestre que semblava tremendament molest.
– On diu que anem? – La Nasu no entenia res.
– Va, dona va... que fem tard. – Va empènyer-la suaument, però llavors va fixar-se en les pintes d'ella. Continuava portant la brusa blava i les malles negres, els guants sense dits que hi conjuntaven, i aquell cinturó de la seva filla. 'No anava prou mudada'. – Ai, perdó. Hauries de canviar-te, no? Deus voler fer patxoca... No cada dia es dóna la benvinguda a la família a un nebot petitó.
La Nasu havia escolta tot allò, però no havia entès res. Ni tan sols s'havia fixat en allò de 'nebot'. Va mirar-la com si li estiguessin parlant en namekià o en la llengua de la muller d'en Tarble: – Senyora, senyora... – va intentar calmar-la – És que no sé de que em parla.
– No ho saps? – va exclamar en Iamxa, de sobte lleugerament interessat. Va riure amb amargor: – És clar que no ho saps! No seria propi d'en Vegeta haver enviat targetes per a informar a la família! Us els menjàveu els nens al vostre planeta? O coses pitjors... No deu tenir la més mínima importància per ell...
La princesa va negar confosa: – Mira, començo a pensar que esteu tots sonats, noi – 'Ni tan sols podia imaginar una cosa com aquella. No d'en Vegeta. Per això no entenia perquè tothom desvariava de cop i volta'. – Si m'ho expliqueu sense dir coses sense sentit... potser...
– No hi ha temps ara, bonica – va interrompre'ls la senyora Brief. I donant-li la mà va fer-la asseure al descapotable vermell d'en Iamxa. 'No havia pujat mai abans a un artefacte terrestre com aquell'. – Va Iamxa, guapo. Ens hi portes?
La mare de la Bulma s'havia adonat prou bé de la ganyota de disgust del noi: - I ja saps que ho sento molt, sé que fa mesos que no us parlàveu amb la meva filla... però no tenia cap més telèfon a mà. Necessitava algú que m'hi dugués. – Va somriure càndida.
'La Nasu no entenia res. Però sabia que fos el que fos el que estava dient aquella dona, estava mentint. Era una actriu nefasta'. O qui sap si tan bona, que era impossible negar-li res, tot i saber que l'estava entabanant. Que era exactament el que estava fent llavors amb en Iamxa.
La saiyan va caure en un detall. 'L'hospital'. Una llum va encendre-se-li al cap. 'Havia passat alguna cosa'. Allà era on duien els terrícoles als seus ferits.
– Que li ha passat alguna cosa a la Bulma? – Va demanar mentre es subjectava la cua del cabell. 'Ella no hi entenia, però en Iamxa semblava conduir aquell vehicle de forma força temerària'. Va mirar-s'ho amb parsimònia. 'Estaven ben sonats aquells terrícoles'.
– Una cosa meravellosa és el que li ha passat – va exclamar sa mare amb llàgrimes als ulls.
– M'agradaria ser tan optimista al respecte – va remugar en Iamxa.
.
En arribar a un gran edifici blanc, però molt més arreglat que el que la Nasu havia conegut la primera vegada, el doctor Brief va sortir a rebre'ls. Semblava no estar d'acord amb què la seva dona hagués recorregut a l'ajuda d'en Iamxa per arribar fins allà.
– No són amics? Doncs això... – va dir la dona amb un somriure. – Ai, que n'és de bonica aquesta clínica privada – va exclamar mentre hi entrava, encara subjecta al ram de flors.
La Nasu va continuar mirant al seu voltant. El doctor Brief l'havia saludat comprensiu:
– T'ho han explicat?
Ella va fer que no i va arronsar les espatlles: – No ben bé. Crec que ho han intentat...
L'home va somriure-li amb complicitat. – No et preocupis. I gràcies per venir de totes maneres. A la Bulma li agradarà veure't. Ho dissimula, però no és una situació agradable.
– Què passa? – 'En arribar a la Terra, mai s'hagués imaginat que acabaria tenint converses calmades (i confoses) amb gent terrícola. Amb tota la normalitat del món'.
El científic va aclucar-li l'ull.
– Ara ho veuràs, filla. – Va subjectar-la paternalment del braç i va conduir-la a l'interior de l'edifici. – Tu també has entrenat fort, eh? – Va dir probablement en notar-li la no obstant dissimulada musculatura del braç.
Va continuar parlant sense que la Nasu afegís res: – És clar ets una noia i, a simple vista, se't veu primeta... de l'estil de la meva filla... bé, més o menys... Però entrenes tan fort, com ells. Tens una musculatura molt ferma.
La noia va deixar d'escoltar-lo quan van encaminar-se per un passadís ple de portes.
– La Bulma és a l'habitació del fons – va dir l'home – Vaig a donar tots els meus agraïments a en Iamxa... pobre noi... Ara us vinc a veure...
I va deixar-la sola allà. 'Sense encara entendre que passava'.
La Nasu va avançar passadís enllà fins entrar a l'habitació. Ja hi havia la senyora Brief. Que va girar-se alegre cap a ella: – Mira, filla. La visita que et deia. És fantàstic, eh?
La noia, amb el cabell llarg i despentinat, era estirada sobre un dels llits de l'habitació i observava el cel a través de la finestra. 'No va fer cas a la seva mare, fins que aquesta hi va insistir'.
– Bulma, reina...
Llavors el rostre de la jove amiga d'en Goku va canviar. Va mutar el seu gest facial a un esforçat somriure i va girar-se, esperant trobar-hi algun dels nois de la colla.
– Mama, us he dit mil cops que volia que fos una sorpresa per tots... No volia dir-ho encara a cap dels de la colla...
Va observar l'habitació, en direcció a la porta d'entrada, i va dubtar un moment en veure-hi la princesa saiyajin.
La Nasu va saber que alguna cosa havia passat, perquè se la veia cansada i de mal humor. 'Però ningú semblava disposat a aclarir-li-ho'.
– Nasu – va reaccionar la Bulma per fi – Perdona, sóc una desconsiderada... M'alegro de veure't aquí. – I potser la saiyan no l'havia vist mai somriure amb un aire tan absolutament sincer, sense aquell caràcter incendiari que la caracteritzava. Definitivament allà hi passava alguna cosa.
I llavors ho va notar. 'Aquella petita però constant energia'. Va mirar a la seva dreta, a mesura que entrava a l'habitació, i va veure-hi un bressol.
'No podia ser veritat'.
Va girar-se cap al nen, sense posar atenció a res més. Tenia un únic floc de cabell, de color lila, i els ulls blaus. Era un nadó, terrestre... aparentment normal...
– Li he demanat als metges que li arranquessin la cua... – va dir la Bulma com a única explicació – Si li torna a créixer, ja veurem que farem...
La Nasu va haver de cedir davant l'evidència.
– Ho veig i no sé si creure-m'ho... És tan...
– Tan impropi d'ell? – va demanar la Bulma amb ironia. Les noies van mirar-se. 'La Nasu en realitat ja ho sabia, que havien tingut aquell tipus de relació... però imaginar-se el seu germà amb un fill... meitat terrícola... era molt més del que podia haver fet mai'.
– Té la seva mirada... – va afirmar deixant clar que el reconeixia com a fill d'en Vegeta – I el teu color d'ulls.
La Bulma va deixar escapar un sospir: – Em tranquil·litza que hi hagi saiyans, normals. En Goku, tu... – va enumerar.
La Nasu va quedar-se-la mirant. 'Ella no era tan normal... tan terrícola o tsufur com ara podia semblar... i en Kakarot...'. Tots ells tenien l'instint de la lluita dins, més o menys amagat: – En Gohan és un gran nen. Per això pots estar tranquil·la – va limitar-se a acceptar.
– Que no l'agafes? – va intercedir alegre la mare de la Bulma. 'Havia imaginat que aquella beneïda aparició escamparia una mica els mals aires amb què l'humor de la seva filla havia omplert l'habitació'. La Bulma ho dissimulava, però ni totes les comoditats de la millor clínica privada de la ciutat, podien fer que deixés de sentir aquella absència.
En Vegeta havia desaparegut poc després que ella li digués que estava en estat. 'Clar que la seva filla havia estat tan poc delicada de cridar-li a la cara enmig d'una discussió'. I només l'havien vist molt després, quan havia passat un parell de setmanes més a Corporació Capsula, ja que havia destrossat cadascun dels aparells amb què, nau inclosa, havia viatjat a l'espai.
La Nasu va apartar-se de la dona com si fos el dimoni, quan aquesta va intentar donar-li en braços el petit Trunks.
– Jo no he agafat mai una criatura! – va tirar-se enrere lleugerament – I si cau?
– És el fill del condemnat príncep – va recordar-los-hi la Bulma des del llit on era mig asseguda. – Com a mínim no haurem de patir pels cops que es faci quan comenci a gatejar.
La Nasu va girar-se, admirada per l'enteresa i el toc d'humor amb què parlava la científica. 'Ella hagués matat ja a l'idiota del seu germà'. És clar que tampoc n'esperava gaire res més... 'Se suposava que era el que feien els saiyajins', va repetir-se mentalment. Ella n'era un.
Va agafar-lo amb poca traça i va alçar-lo en l'aire. 'Era clarament fill d'en Vegeta'. Tenia la mateixa mirada de pocs amics del seu pare. Qui sap si també la mateixa que ella...
La Nasu va tornar-li de seguida el nadó a la seva àvia.
– No esperava que a aquestes alçades la família creixés – va dir-li a la Bulma en to de broma. La científica va riure.
.
La mare de la Bulma va endur-se el nen al passadís, deixant-les en silenci a l'habitació.
– Ell ho sap?
– Sí – va afirmar la Bulma – Vaig perdre els nervis i li ho vaig cridar. Ja et pots imaginar que no em va tornar a mirar... Bé, sí. Quan va tornar amb la cua entre cames perquè havia espatllat els mecanismes d'absolutament tot.
Va bufar.
– És un idiota. – va acordar-hi la Nasu.
– Va estar-se quinze dies a casa, com si allò fos un hotel – La Bulma s'enfadava en recordar-ho però d'alguna manera en desfogar-se se sentia més tranquil·la. Als seus pares no els havia volgut atabalar. I no ho podia dir així a en Iamxa: – Va tenir la barra de prohibir-me que m'acostés "a l'insecte" i després em va deixar clar que ni jo ni en Trunks érem el seu problema. Com si fos normal exigir una cosa i dir l'altra en la mateixa condemnada frase!
– Possessiu i rematadament imbècil – va concloure la Nasu – Típic.
La Bulma va mirar-la amb curiositat: – És normal? Vull dir a la teva raça?
– No ho tinc molt clar... La nostra vida a Vegetasei no havia girat mai a l'entorn d'una parella... o dels fills... ja m'entens – va clarificar – Tot i així... bé... era fàcil que de cop i volta es perdés la pista d'algun soldat d'elit que gosava portar-se massa bé amb la reina...
– En Vegeta mai parla dels vostres pares... ni del planeta... – va canviar de tema la jove mare. Ho va fer sobtadament. 'Com si allò li interessés més que la resta de coses que la Nasu pogués dir'.
– Hi ha poc a dir – Ella tampoc tenia ganes de donar-ne detalls – Guerrers. Lluites, sang i mort. I nens petits enviats a altres planetes.
– Me'n faig una idea...
En aquell moment la Bulma va començar a riure, com si alguna cosa li fes de cop molta gràcia: – Estem fatal, Nasu.
La princesa no ho va entendre.
– Tu i jo... i els homes... – va aclarir – I els saiyans, concretament... Bé, encara que tu n'ets una... però ja m'entens...
Aleshores la Nasu va mirar-la fixament. 'Començava a entendre a on volia anar a parar'. Va baixar el cap pensativa.
– T'ha fet ballar el cap, eh? – va preguntar directament la dona terrícola – Tan bon nano que és en Goku, i quan s'ha tractat d'assumptes de faldilles... ha resultat ser com tots.
– No és culpa seva – va interrompre-la la saiyan – Els terrestres teniu les vostres costums... Crec que ho vaig començar a entendre bé quan vaig ser a casa teva... aquells primers mesos... I tot i així... – La mirada va delatar-la.
– I tot i així feu una parella fantàstica... i perfecta! – va finalitzar la Bulma. – En Goku t'estima a tu. I tu a ell... Ni aquí ni enlloc: per tradicions que hi hagués, o contractes matrimonials que al cap i a la fi només són un paper, ningú hauria de prohibir estimar-vos. Me'n vaig adonar aquell dia, a l'illa d'en Follet Tortuga.
La Bulma tornava a parlar com la dona de caràcter que era. 'I tot i així ella també se sentia culpable per la Xixi'.
– És igual... Ara ja no té sentit. Ell no trencaria mai una promesa.
– I la que et va fer a tu?
– Era un nen... ni tan sols va entendre-la – va explicar la Nasu – Es podria dir que va sortir només del meu cap tot allò. El penjoll només era un intent perquè d'alguna manera ho recordés.
La Bulma va fer cara d'haver-la encertat: – Veus! I que et penses que va passar amb la Xixi? – va cridar com si hagués guanyat una aposta. – El Goku que jo coneixia no sabia què era una noia. Parlant-li de matrimoni, ell només va imaginar que el que li donaria seria menjar! I tenia 12 anys! Era un ignorant... pobret...
La princesa va intentar treure-hi importància, però la científica va insistir.
– És injust que això us hagi acabat afectant així tants anys després. Hauries d'explicar-li! Que hi havia una promesa abans...
– En Gohan va salvar-los la vida quan va venir en Raditz – va dir simplement la Nasu, acabant així amb la conversa. 'La Bulma se sentia millor així, millor que pensant en els seus propis problemes'.
Van mirar-se tenses un moment, però llavors la dona de cabell blau va esclatar a riure.
– És tot un desastre! – La Nasu va somriure-li encara amb prou reserves. Sense dir res: – Hauríem de poder viure sense homes. Podem?
– Podem. I ho fem, no? – va assentir finalment la princesa saiyan, aixecant-se i mirant per la finestra – Aquí estem, oi?
Es van somriure mútuament.
– No n'hi ha cap que se'n salvi – va afegir divertida la Bulma – Els saiyans són els pitjors... bé, no ho dic per tu... els homes... – va riure's de la pròpia confusió – Però els terrícoles no es queden enrere. Vaig atrapar en Iamxa amb una joveneta estúpida a l'apartament que jo havia ajudat a pagar!
La Nasu va mirar-se-la. Però va ser la mare de la Bulma, que acabava d'entrar, qui va parlar amb escepticisme: – Au va filleta, estaves desitjant que en Iamxa tornés a ficar la pota... T'hauries d'haver vist amb els meus ulls... observant el jove Vegeta...
– Calla, mama!
La Nasu va posar-li una mà a l'espatlla:
– Tècnicament la vegada que us vaig veure... En Iamxa... – va afegir en to baix, però rient, quan la mare de la científica havia començat a cantar ja una cançó de bressol al petit nadó. 'La dona rossa no va poder escoltar-la. Però la científica sí'.
– Ens vas veure? – va preguntar astorada la Bulma.
La saiyan va assentir amb aire entretingut i divertit. I l'amiga d'en Goku va sospirar resignada. 'Havia parlat massa'. Però era el que es deia a ella mateixa i havia acabat per autoconvèncer-se'n.
– Sigui com sigui, l'home perfecte no existeix – va insistir la jove Brief.
La Nasu no entenia què pretenia ser exactament aquella conversa. Però ella, com la Bulma, no havia tingut mai una amiga pròpiament dita. Així que va suposar que era el que a la Terra s'esperava que comentessin dues fèmines amb naturalitat. La Bulma semblava distreure's. Si allò feia que es tragués del cap l'idiota d'en Vegeta...
– L'home perfecte, de fet, no hauria de tenir testosterona... Potser així ens tractarien per fi com una igual... I no actuarien com si fossin estúpids... – va bufar la Bulma de nou – Tu encara... que pots donar-los un parell de cops ben donats.
Va seguir-li la corrent, rient l'acudit. 'Encara que la seva ment més saiyajin no acabava d'entendre-ho'.
– Però si no tingués testosterona... no seria un home, no? – La jove mare va observar-la sorpresa per l'evident conclusió.
Va tornar a riure. La seva progenitora s'ho mirava encantada. 'Com li havia canviat l'humor'.
– Coses més rares he vist al costat d'aquella colla... Segueixo convençuda que tinc raó, però, eh? L'home perfecte seria així. – va insistir una convençuda Bulma Brief.
La Nasu va observar de nou el seu petit i inesperat nebot. Converses trivials a banda, els quedava menys d'un any perquè els androides suposessin una amenaça per a tothom.
.
.
En Cor Petit entrenava durament amb en Gohan i en Son Goku. 'Tots havien millorat molt durant aquell temps, encara que el superguerrer continuava sent immensament més fort que ell'.
– Entoma aquesta! – va pegar a en Gohan sense previ avís. El noi s'hi va tornar.
– No em deixaré guanyar, aquesta vegada – va dir amb orgull. I en Cor Petit va mirar-lo de dalt a baix. Amb gairebé paternal satisfacció. 'N'estava molt d'aquell nano'.
– Això ja ho veurem! – va bromejar. Era veritat que la fusió amb en Nail l'havia fet més tranquil, però havia estat en Son Goku, en tractar-lo com un rival més; i en Gohan, que li havia proferit sempre un inusitat respecte de deixeble a mestre, els que l'havien canviat més.
A vegades gairebé ni es reconeixia.
.
I amb rapidesa, aviat van passar els tres anys que havia predit el noi del futur. El 12 de maig d'aquell 767, el dia assenyalat havia arribat.
Hi havia anat volant, tot i que la Bulma ja feia dies que havia deixat clar que hi pensava fer acte de presència. La noia s'hi havia desplaçat en un vehicle aeri amb el petit Trunks.
Aquell temps que havia passat a Corporació Capsula, després del naixement d'en Trunks, la Nasu havia pogut comprendre millor com era que en Vegeta havia gosat fixar-se en aquella terrícola en particular. 'No coneixia ningú així... enlloc'.
Podia sobreviure a qualsevol cosa. Ho duia escrit a la mirada. I això que ni tan sols sabia lluitar o volar.
.
– Què et sembla, Goku... – va preguntar-li en Cor Petit quan volaven al lloc on havien d'arribar els androides – ... podrem guanyar un enemic tant poderós?
– Com vols que ho sàpiga, si no l'he vist? – va raonar – Ja t'ho diré quan hi hagi lluitat.
No obstant no tenia por. No més de la que havia pogut tenir abans. 'La sang saiyajin li bullia de ganes per provar-se davant d'aquell nou repte'.
En Gohan volava per davant dels dos homes. El nen anava concentrat i de pressa. 'Probablement preocupat per allò que els esperaria quan arribessin a l'illa assenyalada'.
Van trobar-se en Krilín, centenars de quilòmetres després.
– Quant de temps sense veure'ns! Però et veig preocupat... Et passa alguna cosa, Krilín? – Va demanar el saiyan amb aquella lleugeresa tan pròpia d'ell. 'Que tenia la virtut d'alleujar els del seu voltant'.
El seu millor amic, però, estava massa atabalat: – Trobes que n'hi ha per estar content, quan falta poc per lluitar contra aquells monstres...?
I aviat van arribar allà on ja els esperaven tres grans forces més. I dues que hi van passar desapercebudes.
– Hi ha la Bulma... – Va exclamar en Krilín de primeres. Ja havien detectat que almenys hi havia també dos guerrers terrestres més... en Iamxa i en Ten Shin Han... i, és clar, la Nasu. Eren a la vora d'una muntanya.
En descendir les mirades de la Nasu i en Son Goku van creuar-se, però cap dels dos va dir res. La jove saiyan va dirigir-li un breu assentiment i ell va observar-la un segon més. 'Disposats a complir amb aquella promesa feta feia dos anys'. Disposats a tractar-se només com a companys de batalla.
– Has fet una ximpleria! – va dir finalment en Son Goku a la seva amiga Bulma – Per què has vingut?
– Doncs a mi, el que més m'ha sorprès és el nen que va a coll de la Bulma – va expressar en Krilín encara bocabadat.
– Oi que t'has casat amb en Iamxa? – va suposar un innocent Son Gohan.
En Iamxa va mirar-los fart d'allò. 'Ja ho havia hagut d'aclarir a moltes de les persones que el coneixien a la ciutat'. L'hereva de Corporació Capsula havia tingut un fill, sí... però no amb ell: – No és fill meu... – va aclarir mortalment seriós – Ja fa temps que ens vam separar... si voleu saber de qui és el nen, us quedareu parats.
La Nasu va bufar, observant-lo. 'La veritat és que el terrestre s'esforçava en no ser gens simpàtic amb ella, cosa que a la Nasu no la molestava en absolut'. Però no era el moment d'escenificar un drama.
– No facis veure que no ho has superat... – va comentar-li en veu baixa com qui parla al vent. – Tenim coses més serioses de les que preocupar-nos ara mateix.
Però en Goku ja havia avançat fins el nadó: – El teu pare és en Vegeta, oi, Trunks?
'Fins i tot n'havia encertat el nom'.
Malgrat la sorpresa de tothom, en Cor Petit semblava coincidir amb la Nasu: – Voleu dir que ara heu de parlar d'aquestes coses sense importància? – va expressar amb els braços creuats –... Per cert, on és en Vegeta? No el veig enlloc...
L'únic que tenia clar la Bulma és que apareixeria. 'S'havia preparat molt per aquell moment'. La Nasu sabia que havia estat a Corporació Capsula després de néixer en Trunks, però amb prou feines hi havien coincidit.
L'havia mirat altiu un matí en creuar-se-la, i s'havia tornat a dirigir a la Bulma per parlar-li de la seva preuada nau. 'La científica, com sempre, l'havia engegat a fregir espàrrecs i després havia acabat arranjant-li els desperfectes a l'aparell'.
En cap moment ningú havia mencionat en Trunks. Aquella petita presència que, no obstant, era ja omnipresent a la casa.
La Nasu s'havia preguntat mentalment, més d'una vegada, si en Vegeta se l'hauria arribat a mirar.
– És clar que vindrà... – va concloure un Goku segur – Estic segur que vindrà...
S'acostava l'hora de la veritat. En Iajirobai els hi havia dut les mongetes màgiques del follet Karín. I havia insistit a marxar. 'Un perill així no estava fet per ell, en Iajirobai pretenia seguir amb vida'.
A mesura que passaven els minuts, els guerrers es feien més i més preguntes. 'Ja haurien de notar algun tipus de força a l'horitzó'. Però no aconseguien captar-ne res.
– Potser no morirem finalment – Havia murmurat en Krilín.
– És clar que no morirem – va afegir amb altivesa en Cor Petit. – Tots plegats hem entrenat molt i el futur ja ha canviat.
– Sí, tenim el meu pare aquí... – En Son Goku va assentir davant el convenciment del seu fill.
– I ella – va fer en Cor Petit, com si escampés mosques amb la veu.
– I ella – va imitar-lo la Nasu – És que no podrem enterrar mai la destral de guerra, tu i jo?
– Constato fets... – va aclarir en Cor Petit – Clarament això és diferent a llavors.
A en Krilín va sorprendre-li la informació: – I tu? Tu per què no hi eres en els fets que ens va anunciar el noi misteriós? També havies mort? – Va deixar anar com si res, adonant-se després que si la resposta era positiva, tampoc era tan estrany. 'Potser el virus...'.
Ella va contradir-lo malgrat tot: – No era morta. I ara centrem-nos, si us plau. Hauríem de poder detectar-los. Ja passen de les 10.
En Iamxa insistia en creure que la història del sagal desconegut havia d'haver estat una broma. La resta es mantenien per fi expectants. La Nasu va observar de reüll a en Son Goku i aquest va somriure-li com a resposta, ambdós sabien que amistosament. Van mirar endavant segons abans que la nau d'en Iaji explotés a l'aire... no gaire lluny d'allà... just quan es disposava a deixar enrere l'illa i sobrevolar el mar.
– Mireu, allà no sé què hi ha! I allò l'ha atacat – Havia cridat en Cor Petit.
Tots s'havien posat en guàrdia. I havien comprés de seguida que no notaven res perquè els androides no desprenien cap tipus d'energia.
– Està bé! – havia reaccionat en Goku – Busquem-los per separat! Però no ens perdem de vista els uns als altres. Si algú els descobreix, que ho comuniqui als altres.
Havia mirat al seu costat, abans d'avançar endavant:
– Son Gohan, a veure si trobes en Iajirobai. Segur que encara és viu! – La Nasu havia notat que llavors observava la Bulma, a qui ja havia advertit que era perillós estar allà, i la mirava a ella d'immediat.
Però va interrompre'l abans que pogués dir res.
– Ni t'ho pensis – va fer donant dues passes endavant – Si ha sobreviscut al meu germà, sabrà exactament quan ha de marxar d'aquí. No en sóc la mainadera. Vinc a lluitar, recordes?
En Son Goku va somriure de costat. 'No, la Nasu no era només una noia. Gairebé havia oblidat que seguia sent una saiyan'. I com ell adorava el repte de provar-se a si mateixa.
De saber fins on l'havia millorat l'entrenament de tots aquells anys. 'Podia ser més amable, lleugerament més extravertida... podia haver estat als seus braços... i haver-se convertit en gairebé amiga de tots... però seguia sent la germana d'en Vegeta'.
Es va posicionar entre en Goku i en Cor Petit.
– Som-hi, nois! – Havia cridat el namekià abans que tots sortissin volant, deixant a la Bulma enrere. Esperant en aquell lloc rocós.
La científica va remugar al seu fillet: – En Son Goku m'acaba de tractar com si fos una criatura indefensa, oi? No tindré por ara... Només ens quedarem aquí la suficient estona per veure aquests androides. Sóc una gran científica, jo. Que s'han cregut tots plegats? – Va riure amb falsos aires de dominar els cinc elements.
.
Van rebuscar i preguntar a la ciutat. Fins que l'energia apagant-se d'en Iamxa els va alertar.
Aquells androides semblaven conèixer-los a tots. 'Fins i tot a la Nasu'.
– Encara que no entenc de què us pot ajudar una tsufur – Després del desplegament de saviesa que l'androide d'aspecte més humà havia fet sobre en Son Goku i els seus amics, la saiyan va estranyar-se que d'ella digués allò.
'Fins quan els havien estat espiant amb aquell maleït aparell espia en forma d'insecte?'.
– Krilín! En Iamxa encara és viu! Emporta-te'l allà d'on venim i dóna-li mongetes màgiques. – Havia reaccionat ràpidament en Goku en veure el seu amic.
I ara discutien sobre allò que semblaven saber els dos androides. Fos com fos en Son Goku semblava decidit a lluitar-hi en una altra banda.
– Un moment! Aquí faríem molt de mal! Anem a un lloc on no hi hagi ningú! – La Nasu va mirar-lo llavors clarament, per primera vegada des de què havien trobat els dos espantosos androides, i va fixar-se en la suor que li baixava pel front.
'No feia tanta calor ni estaven tan cansats'. Si ni tan sols havia començat la baralla.
L'home del cabell llarg i blanc havia tingut una peculiar manera d'oferir-li un indret sense gent. 'Amb un sol raig havia acabat de destruir aquella part de la ciutat'.
Havien hagut d'ajupir-se per no rebre cap d'aquells atacs. En Son Goku havia reaccionat després amb ràbia i havia aturat l'home biòtic amb un cop de puny, que no obstant només li havia tombat el barret.
Tot allò per aquells dos era només un divertimento.
– Només volia crear un espai on no hi hagués ningú, però... – se n'havia rigut – Es veu que no t'agrada.
– Veniu amb mi! – Havia respost en Goku – Us destruiré, desgraciats!
I tots l'havien seguit.
.
En Iamxa, ja recuperat gràcies a les mongetes màgiques, en Krilín i en Son Gohan, que havia tret en Iajirobai de l'aigua, es disposaven ara a buscar-los i advertir-los d'un terrible detall. 'Aquells androides podien absorbir l'energia del seu rival'.
.
Els androides havien escollit un altiplà rodejat de turons rocallosos. 'Allà podrien escapar fàcilment... si els convenia'.
En Son Goku, després dels quilòmetres de vol, semblava encara més cansat. La Nasu no ho entenia. I en Ten Shin Han semblava també haver-s'hi fixat.
Allà els hi havien acabat d'explicar allò que abans només havien insinuat. 'El fals insecte que els havia espiat... fins el moment en què en Vegeta havia abandonat el planeta Terra i la Nasu hi havia aterrat'.
No sabien res de Nàmek.
'I per tant tampoc coneixien la llegenda del superguerrer de l'espai'.
– Pensar-vos que aquesta noia és una tsufur no és l'únic error que heu comès – va utilitzar-la d'exemple en Son Goku – Es veu que no vas investigar una cosa molt important... – va somriure segur – No guanyareu...!
– Un error mortal... Això de no descobrir que és un superguerrer... – va afegir en Cor Petit.
L'A-20, l'androide que havia parlat com si fos el mateix Doctor Gero, malgrat negar-ho, va sorprendre's. 'Però no va espantar-se'.
En Son Goku havia començat llavors una esforçada lluita contra el més rodanxó, l'A-19.
Però alguna cosa no anava prou bé.
Malgrat que meravellés en Ten Shin Han qui, veritablement, no l'havia vist mai abans en acció com a superguerrer. En Cor Petit dubtava.
I també ho feia la Nasu. 'Alguna cosa fallava en la seguretat d'en Son Goku'. El saiyan els havia demanat, malgrat tot, no intervenir-hi: ell era el seu únic objectiu. 'Perquè de petit havia destruït del tot l'Exèrcit de la Cinta Vermella'.
.
– No us preocupeu tant. En Goku té moltíssima força. Els superguerres són únics! – Havia exclamat en Ten Shin – Aquells parlen molt però, de fet, no saben lluitar...
Segons després en Gohan, en Krilín i en Iamxa havien aterrat prop d'ells. 'Els hi havien dit que aquells androides absorbien l'energia. Tot i que ara no semblaven fer-ho'.
En Cor Petit continuava capficat en allò altre. La mirada enlaire d'en Son Gohan li havia indicat que ell també dubtava.
I la Nasu ja feia estona que es removia nerviosa allà on era.
– També us n'heu adonat, Son Gohan... Nasu...? – La noia va assentir mentre el fill d'en Goku intentava raonar sobre allò que veia.
– En Son Goku, sembla que tingui pressa per guanyar... Lluita amb totes les seves forces... – Va analitzar en Cor Petit – Però així i tot... mira com està...
– Completament esgotat... – va respondre-li la Nasu, que començava a sentir-se espantada.
Malgrat les explicacions que donaven, cap dels altres ho entenia.
– Però en Cor Petit té raó – va argumentar ella – Ha de tenir més força. És un superguerrer... la seva força és il·limitada. No és com a Nàmek. I coneixent-lo, tots sabem que ha entrenat sense parar en aquests tres anys...
Llavors en Son Goku llançava un raig potentíssim d'energia que era totalment absorbit per l'A-19. 'Li havien de dir'.
El seu Kamehame havia servit per enfortir l'enemic.
I tot i així en Goku no semblava raonar gaire bé en aquell moment. Estava suat, cansat, i es tocava el pit esquerre.
La Nasu va glaçar-se en comprendre-ho: – No, allò no. – El món quasi va semblar parar-se. Va llançar-se endavant sense escoltar ningú, sense cap altre tipus d'explicació.
– Nasu! – Va exclamar en Cor Petit.
– Què dimonis fa? – Es preguntava en Iamxa.
En Son Gohan també hi havia caigut: – És el cor. Té raó. El pare està malalt del cor!
En aquells instants l'A-19 l'apallissava fins a fer-lo descendir a terra. Es tocava el pit i seguia mostrant aquell comportament tan poc propi d'ell que tant els havia preocupat.
La jove princesa saiyan ni tan sols va pensar-ho: – No! – Els problemes cardíacs d'en Son Goku eren una terrible realitat. La malaltia li havia començat a passar factura i s'acabava de quedar indefens davant de l'A-19.
Va subjectar-lo per l'espatlla, quan ell ja era quasi de genolls al terra, agafant-se amb dificultats la part on el cor li feia tan mal.
– Vés-te'n – Va intentar manar-li, quasi sil·labejant – És entre ell i jo, Nasu. Vés-te'n d'aquí. He dit que no volia l'ajuda de ningú! – Va cridar enrabiat: – Fuig d'aquíii!
La noia va negar amb el cap. 'No, no se'n podia anar'. L'A-19 s'havia posat davant d'ambdós, després de deixar els aires, i ara s'hi acostava amenaçador. Però no se'n podia anar d'allà.
– Serà pitjor si et poses així, Goku... si us plau... – va pregar-li en veu baixa. Ell va mirar-la, encara sense baixar del burro. 'Com podia dir-li que se n'anés, si ni tan sols s'aguantava sol en una posició tan senzilla com aquella... a la gatzoneta?'.
– Què malament em trobo... No sé que em passa... no sé que em passa a tot el cos – va admetre finalment.
– Goku... – va agafar-lo amb força del braç amb què es subjectava al terra. Allà, al seu costat, la situació encara semblava més horriblement desesperada: – Krilín! – va etzibar a la desesperada – Les mongetes màgiques! Se n'ha de menjar una.
'Sabia que no serviria de res'. Però ho havien de provar.
– I ara aparta't, Nasu... – va dir menjant-se-la, creient tontament que es recuperaria – Si us plau. – va pregar-li amb un to pròxim, íntim, que ja havien compartit, però que mai ningú havia vist abans. La noia va aixecar-se amb dubte, però va mantenir-se al seu costat. Ell encara no aparentava poder fer res més que agafar-se el pit amb força.
L'A-19 va riure amb satisfacció. 'L'atacaria a ella'. Tot just acabava de posar-se en guàrdia encara amb la vista fixa en el guerrer, quan l'androide va tirar-se-li a sobre.
Va esquivar-lo un parell de cops i va rebre un fort cop de puny a l'estómac, que va fer-la trontollar. Va tornar-s'hi, quan ell es disposava a atacar-la per darrere... a prendre-li energia, donant-li un fort cop de colze amb totes les seves forces. Però tot i que a l'A-19 se li havia girat el cap, aviat tornava a tenir-lo del dret. 'Era un maleït robot'. Res li feia mal.
Malgrat les circumstàncies, no havia passat desapercebut per cap dels amics d'en Goku, que ella havia millorat increïblement des de Nàmek. 'S'havia entrenat a consciència, tant a la Terra com a l'espai'. Sense naus que li proporcionessin grans diferències de gravetat, ni enemics potentíssims, però sí amb molta perseverança. I tot i així, com en el cas dels terrestres i en Cor Petit (que quant a energia era potser a qui més s'acostava en aquell moment), seguia sent un esforç completament inútil.
La seva força continuava sent una gota d'aigua en un desert ple d'adversitats.
Quan s'ho va proposar, l'androide va apartar-la d'un encertat cop a l'alçada del pit. Va caure rebotada més enllà entre les roques. Mentre en Son Goku que s'havia alçat a lluitar, impotent, era ara només una joguina en mans de l'A-19.
'Fins i tot havia perdut la condició de superguerrer'.
Va alçar-se, alertada, quan en l'instant que havia transcorregut després, l'enemic biòtic agafava del coll en Son Goku per apoderar-se de la seva energia.
L'A-20 no estava disposat a què ningú hi fiqués més el nas.
– Ho sento, noieta – Se li havia creuat al mig del camí – Només et puc deixar passar fins aquí. T'atreveixes a passar? –. Darrere seu el grup de guerrers, encapçalats per en Cor Petit i en Gohan, també havien avançat files per cobrir-li les espatlles.
– Jo estic disposat a provar-ho – Havia explicat sorneguer el namekià. – Per què no?
Però havia caigut vençut de seguida. 'Havia estat fins i tot massa fàcil'. En Gohan el socorria, mentre la Nasu intentava pensar en quina altra solució hi podia haver.
Va posar-se en guàrdia. 'Si calia hi deixaria la pell'. No podia veure morir l'home que estimava... no d'aquella manera.
Tot semblava perdut.
.
Fins que havia aparegut ell.
– Ningú, ningú més que jo no eliminarà en Son Goku, i vosaltres ninots, fora d'aquí! – En Vegeta, el germà de la Nasu, acabava d'aparèixer sense que ningú més allà l'hagués vist abans.
Els androides i tota la colla l'havien rebut amb sorpresa. 'En aquells instants crítics ningú havia pensat en què encara faltava l'altre saiyan'. Però el príncep dels guerrers, l'hereu del desaparegut Vegetasei, semblava més segur que mai d'ell mateix.
– Ho he vist tot, nano, tot i que sabies que tenies alguna cosa al cor has decidit convertir-te en superguerrer. – va parlar en veu alta, dirigint-se a un Son Goku ja gairebé inconscient – Ets un ximple! D'aquesta manera només empitjoraràs, Son Goku! Només penso en el dia en què et guanyaré, m'has entès bé?
Era el mateix to superb de sempre. I anava a fer pols aquelles màquines. Hi estava ben disposat. En Cor Petit va alçar-se de cop i volta, havia estat fingint que estava fora de combat, planificant un atac sorpresa que distragués els androides. 'En Vegeta ho havia espatllat', va comentar a en Son Gohan amb un lleuger somrís. 'No s'havia alegrat mai tant de veure aquell home pervers'.
Va recomanar-los que se n'enduguessin el Kakarot. Gairebé llançant el cos d'en Goku d'una cossa enlaire, perquè en Cor Petit el recollís.
Tots van apropar-s'hi llavors. 'Preocupats i espantats'. Ja no estava conscient.
– Goku – va xiuxiuejar ella quan el Son Gohan el subjectava. 'Tenia un pressentiment. Havia d'acompanyar-lo'. I tot i així va deixar que en Iamxa hi anés sol.
Ella no hi pintava res a casa del guerrer. Però molt en el fons sentia com si ja res hagués de tornar a ser igual. 'Com si amb allò, d'alguna estranya manera, l'estigués deixant enrere... fins i tot en les circumstàncies que ells dos havien acordat ja feia temps'.
– Ens en podem fiar, oi, Iamxa? – va preguntar al terrícola amb solemnitat. 'No era amb intenció d'ofendre'l. Només necessitava assegurar-se'n'. L'home va semblar comprendre-ho perquè va assentir, sense més ni menys.
Va enlairar-se poc després.
– Recorda que la causa d'aquesta malaltia del cor és un virus. – Va rememorar en Cor Petit, dient-ho al terrícola que duria a casa en Goku: – S'encomana. Pren-te la medicina, també.
La Nasu va recordar llavors el moment en què, estant sols, el saiyajin malalt havia confessat la por que sentia per ella.
'L'havia enyorat, tan a prop d'ella, tan sincer... tan adult d'una manera que no li havia vist fins llavors sinó era en combat'.
Havien decidit que allò seu no podia ser.
– El noi del futur em va explicar que vas marxar en... després que jo morís per aquella absurda malaltia. Ell creu que hores d'ara, en aquella època, ets al planeta on vas criar-te... però jo... hi he pensat tant... no em perdonaria haver-te transmès el virus que se suposa que m'hauria de matar d'aquí a un any. Promet-me que passi el que passi, sobreviuràs...
L'havia vist realment afectat. 'Fregant encara els seus llavis amb el propi alè'.
Va mirar el punt al cel, cada vegada més petit, que aleshores era en Iamxa allunyant-se de la zona de combat: – Sobreviu, Goku. Tu també m'ho has de prometre.
En Gohan va observar-la un instant. 'A Nàmek era massa petit per caure-hi, però tota aquella estona, havia vist la proximitat amb què ella tractava el seu pare'.
No va poder-hi donar més importància.
Una lluita ferotge havia començat.
.
En Vegeta era clarament superior a l'androide. I tot i així encara tenia un as a la màniga que sorprendria a tothom.
– No heu de confiar en les xifres i menys en les dels superguerrers – Havia avançat segur, quan l'A-19 li assegurava que per molt que els hagués vist en acció fins llavors, ells tenien arxivades totes les seves xifres i tècniques de combat.
Allò només havia divertit un extraordinàriament segur príncep.
– M'agradaria saber si, vosaltres els androides, heu tingut por alguna vegada... Em sentiu?
'Era pacífic i pur... Bé... purament un dimoni!'. I per això podia convertir-se (ell també) en aquella figura mítica de l'imaginari saiyan, en superguerrer de l'espai.
La Nasu va observar-lo sense paraules.
'Ho havia aconseguit'.
.
Va vacil·lar a aquell 'tros de llautó', com ell mateix l'anomenava, però quan s'ho va proposar, va ser relativament fàcil treure-se'l de sobre.
'Només volia comprovar com era que absorbien l'energia dels altres'. I llavors havia amenaçat l'A-20.
– I vosaltres aneu a casa i preneu-vos un got de llet calentona, no cal que vingueu amb mi. – Havia dit al grup que l'observava, després de demanar de dubtoses maneres una mongeta màgica al Krilín. L'A-20, prudent, havia decidit refugiar-se entre les roques.
En Vegeta havia estat prou llest per fer-li creure que podia vèncer-lo automàticament després d'acabar amb l'A-19, però el cert és que havia perdut forces, comprovant allò de l'absorció, i que havia necessitat la mongeta per refer-se.
El grup, però, havia decidit que també buscaria l'androide fugitiu. I en aquest sentit, el Cor Petit havia pres la paraula:
– Entesos... Però no us fiqueu en la lluita. No són adversaris per a vosaltres... – Havia deixat clar des del moment en què havien proposat buscar l'androide – Deu estar amagat a les roques. Com que és un androide, no el podem detectar. Si el veu algú, que ens ho digui, a en Vegeta o a mi...
'Sabia que no era el moment, però no havia pogut evitar-ho'. Va plantar-se-li davant amb aire ofès i els braços a banda i banda de la cintura, en forma de gerra.
– Tu... Ehem... – En Cor Petit va deixar escapar un somrís resignat en comprendre-ho.
– Tens raó – va admetre – O a la Nasu, si tant hi insisteix.
– No hi insisteixo, Cor Petit – va corregir-lo immediatament – Saps que en sóc tan capaç com tu...
– O gairebé... – va respondre-li el namekià. – No hi ha temps per perdre. Aneu alerta, entesos?
Tot i que havien emprés el vol, gairebé ignorant-la, no va resistir la temptació de seguir per un moment en Cor Petit i dir-li allò des de la distància.
– Que els terrícoles insisteixin en ser tan rematadament masclistes... És problema seu... Però tu t'oblides de mi a propòsit. N'estic segura! – A Vegetasei si un soldat era d'elit, no hi havia grans distincions entre sexes. Acceptava que era absolutament inferior a en Son Goku i a en Vegeta... que fins i tot ho tindria bastant (per no dir molt) difícil contra un Cor Petit que ara mateix hi posés totes les ganes... Com també sabia que a Nàmek, aquest l'havia superat de tros... Però es negava a què no admetessin que era una saiyan... A vegades, n'estava segura, ho oblidaven: – No sóc una condemnada terrícola, m'escoltes?
El namekià no va girar-se, ni va contestar-la. 'Però havia d'admetre, molt en el fons, que gaudia en aconseguir treure-la de polleguera'.
Per utilitzar una expressió que hagués fet servir abans ella: 'Era rematadament fàcil, fer-ho'.
.
.
Havien buscat l'androide entre els rocs i les pedres fins que aquest, disposat a recular fins el seu laboratori, havia escollit robar-los-hi l'energia abans de desaparèixer.
'Començaria per en Cor Petit'. Que, com els altres, el cercava concentrat, però que en cap cas podia sentir-ne l'energia. 'Estaven totalment cecs davant l'enemic'. En Vegeta només pensava en trobar-lo ell per fer-lo miques, i passar després a les coses importants: en Son Goku. El príncep ja feia mesos que s'ho repetia.
Van notar una força a la baixa i, acte seguit, en Son Gohan va sortir volant cel enllà. El seu mestre l'havia advertit a través de la psique. 'Podien comunicar-se a través de la ment, era una d'aquelles coses que el Cor Petit, com a namekià, podia fer'.
– No ens podran trobar i, en canvi, jo sé on és cadascun – S'havia precipitat en sentenciar l'androide en agafar-lo de la boca, per darrere, amb traïdoria.
El cop d'en Gohan havia estat transcendental a l'hora de salvar en Cor Petit. Tots hi havien acudit alertats per la força que havia desplegat.
Però el namekià no estava ja disposat a cedir aquell honor a en Vegeta. 'Havia gosat atacar-lo'. I ara ho pagaria.
– Deixa'm sol, Vegeta! – Va assegurar desempallegant-se de la capa i el turbant que tant li pesaven – No et fiquis en la lluita.
– Si vols morir, tu mateix...! – va sentenciar el príncep – Però l'energia que et prengui se'ns girarà en contra després...
En Cor Petit no li havia tornat resposta. Havia recuperat l'energia perduda amb una mongeta màgica de les que duia sobre en Krilín.
– Amb el teu permís, és clar... – Havia ironitzat el namekià, dirigint-se a la Nasu amb aquell somrís de superioritat tan característic.
La noia va riure per sota el nas, còmplice.
– Fot-li canya... – va negar amb el cap mig divertida i mig resignada. 'En quin moment havien decidit que no es suportaven?'. Allò era si més no divertit.
I la batalla va ser finalment un passeig per en Cor Petit.
.
Tot havia estat sota control fins que algú més havia arribat.
– Cor Petit, no t'hi pensis més! O vols que l'elimini jo? – En Vegeta estava impacient.
– He. Ho faré jo. – No havia badat en Cor Petit – Sóc una encarnació del mal... Encara que en temps reculats, estava unit a Déu. No sóc tan amable com en Goku.
– Qui és... – Havia cridat en Krilín de sobte, algú s'hi apropava a tota velocitat.
– Aquest... – En Son Gohan i la Nasu van reconèixer-lo. 'Era el noi del futur'.
En Cor Petit va dir, a continuació, un nom que ella no va acabar de desxifrar però en Vegeta sí.
– Trunks...
– Trunks? Has dit Trunks? – Va pensar per si mateix – El mateix nom que el meu fill... es diu igual... – Acabava de resoldre el misteri: – Ve del futur... Ja ho entenc!
'Era el seu fill. Per això podia convertir-se en superguerrer'.
Per la seva banda, l'A-20 estava disposat a aprofitar la confusió per amagar-se. 'Havia d'arribar al laboratori i despertar... els androides definitius'.
En Trunks no entenia res. 'Aquells androides no eren els que havien turmentat el seu futur'. Les coses no es presentaven com el futur que el noi havia explicat als amics de la seva mare.
I just en el pitjor moment, va aparèixer al cel una aeronau amb una dona més decidida del que havia estat mai i un absolutament espantat Iajirobai.
'Era una oportunitat per fugir que l'A-20 no desaprofitaria'.
– Jo us he dit que no teníeu cap possibilitat de guanyar. I era veritat! – va cridar abans de fer-ho explotar tot pels aires – Ara vindran els androides A-17 i A-18 i us eliminaran!
La Nasu, que era just davant d'on havien vist el vehicle volador de la Bulma, va notar una mà que l'agafava pel braç i l'empenyia cap a un dels costats. 'No va poder reaccionar fins que va notar que era en Cor Petit qui tenia darrere'.
En Trunks i la nau havien desaparegut darrere de l'espès fum.
El següent que havia vist a l'aire era en Vegeta, completament aliè a tot, buscant l'androide amb tota la seva ràbia de superguerrer. El noi del futur subjectava la Bulma i el nadó a metres d'enllà. 'Acabava de salvar-los la vida'.
– Esteu bé? – Va descendir la Nasu davant d'on eren. El noi misteriós semblava completament frustrat i fora de sí. Malgrat que la Bulma aparentava haver-se recuperat de seguida de l'ensurt.
– Gràcies, noi! – Havia agafat el seu nen en braços després d'un moment de confusió – Uf! Quin espant, eh? Ai el meu petit...
En Krilín i en Son Gohan també s'hi havien apropat. Però el salvador de la científica i el nen ja havia emprès el vol amb els punys tancats. 'En Vegeta era el seu pare i ni tan sols s'havia immutat'.
La Nasu va mirar-s'ho amb incredulitat.
– Per què no els has protegit? – Li havia retret rabiós – Que no són el teu fill i la seva mare?
La Nasu podria haver respost per ell sense ni tan sols escoltar-lo abans. 'Típic d'en Vegeta'.
– Quina bestiesa... A mi em són igual aquestes coses. Sóc un guerrer! –. Potser a aquelles altures, si s'hagués tractat d'un altre, la Nasu fins i tot s'hagués sentit força horroritzada. Però coneixia en Vegeta. 'El mateix que havia rebutjat l'anell del seu pare, l'única persona de l'univers a qui havia admès prendre com a exemple'. Era el germà gran que, amb raó o sense, l'havia deixat tirada de la pitjor manera. Sense floritures.
Va alçar-se per tal de parlar-hi:
– Ei, Vegeta! Així que ho has aconseguit... – Era la única manera que tenia per dir-li que se sentia orgullosa d'ell, del fet que hagués aconseguit ser un superguerrer de ple dret.
No va respondre-li, però la lleugera mirada que va donar-li va ser suficient per saber que li havia arribat el missatge... d'alguna manera almenys.
El príncep va limitar-se a apartar en Trunks del mig: – No t'hi fiquis. Surt d'aquí!
La Nasu no entenia perquè el noi semblava tan trasbalsat. 'Si ni tan sols era problema seu'. Ell no era ni d'aquell temps.
'La lògica d'en Vegeta era així. Haver-los salvat hagués estat demostrar afecte, i més en una situació com aquella,... quan hi havia altres persones que podien rescatar-los, com al cap i a la fi havia passat al final'. Hagués estat una gesta impossible de fer per en Vegeta que la Nasu coneixia. Encara que un dels dos pogués importar-li mínimament. 'Cosa que la princesa saiyan, de fet, no podia saber'.
No tenia ni idea de què passava pel cap del seu germà, quan aquest pensava en què havia estat pare. 'El més probable era que ni ell mateix ho sabés'.
Va mirar en sota, just on era la científica.
A qui no semblava importar-li tant el perill que havia corregut, o almenys aparentment, era a la mateixa Bulma que ja especulava sobre l'aspecte de l'androide:
– Potser és el mateix Doctor Gero... Una vegada en vaig veure la foto en un llibre de científics – aclaria – És estrany... No sé si es devia reconstruir ell mateix...
La Nasu havia descendit resignada pel comportament del noi. 'Un desconegut no podia entendre en Vegeta'. Però el noi semblava estar-hi molt preocupat.
– Ei, la Bulma diu que l'androide, de fet, és el Doctor Gero – Havia anunciat en Krilín. Fent que fins i tot en Vegeta s'acostés a confirmar aquella informació.
– Segur que és el Doctor Gero? – Li havia preguntat el príncep amb el puny tancat – Però que vol dir això?
'Aquells dos s'entenien d'una forma força particular'.
– No ploris reiet, meu. No ploris – La noia consolava el petit nadó i no havia perdut la oportunitat de parlar amb ironia sobre en Vegeta, que era just al davant d'ells: – Ara que ho entenc, perquè el teu pare és un home que té una cara que espanta de debò.
I tot i així, entre bestiesa i bestiesa, la Bulma i en Vegeta podien mantenir una conversa prou civilitzada:
– Bulma, no saps pas on és el laboratori del Doctor Gero? – Li havia demanat ell – Estic segur que ara hi deu anar.
– A veure... Em sembla que és a la muntanya. A la vora de la ciutat del nord. He sentit a dir que el seu laboratori és en una cova.
Tots n'havien escoltat la resposta, pensant en quina seria la millor solució, ara que el noi misteriós els hi havia descrit com serien els veritables androides: l'A-17 i l'A-18, un noi i una noia força atractius i d'aspecte molt humà. Ciborgs, en realitat.
'Però en el que havien de fer a continuació, no havien coincidit amb el parer d'en Vegeta'.
Ell volia lluitar. En Cor Petit proposava trobar el laboratori i deixar córrer qualsevol enfrontament: destruir-lo abans que hi fossin activats.
– Que no serveixi de precedent, però per una vegada estic amb el namekià – Havia confirmat la Nasu, després que en Gohan i en Krilín assentissin a les ordres d'en Cor Petit.
– Vinga... – Li havia respost el seu germà amb menyspreu – Jo no sóc tan covard...
El noi de cabell lila no semblava poder creure les paraules de superioritat que sortien ara mateix d'en Vegeta. 'No aconseguiria vèncer-los'.
– No ho feu! No us podeu imaginar com són! S'ha de fer el que ha dit en Cor Petit, destruir-los abans no comencin a actuar! – No tenia cap oportunitat de convèncer en Vegeta, però s'havia guanyat tot el seu rebuig amb allò ultim: – I si no tenim temps de fer-ho, més val evitar la lluita fins que en Goku estigui bo!
– No cal que esperem en Kakarot – Havia assegurat superb – Mireu-me, jo també m'he convertit en un superguerrer. Si tots dos som superguerrers, com que jo sóc el príncep, és clar, sóc el més fort...! No us hi deixaré ficar!
'No es podia raonar quan en Vegeta treia tot l'esperit saiyan que duia impregnat en tots els porus de la seva pell'. I menys contra aquella creença de classes tan arrelada a Vegetasei.
Va emprendre el vol sense esperar ningú. En Trunks havia intentat impedir-li amb els braços oberts i, evidentment, havia estat inútil.
La Nasu, que com la majoria desconeixia encara la identitat del noi, va posar-li una mà a l'espatlla amb resignada comprensió.
– No en trauràs res! No t'hi capfiquis... en Vegeta és així d'idiota i orgullós – va somriure-li lleugerament quan el noi va mirar-la astorat, com si sentís vergonya del fet que ella li parlés tan francament davant de tots. O potser només perquè li parlava d'en Vegeta amb aquella naturalitat. Ella no podia saber que mai ningú, excepte una vegada la Bulma, li havia parlat així del que veritablement era el seu pare – El meu germà és més o menys el que aquí a la Terra entendríeu per un psicòpata. No l'aturarà ningú. Jo ja ni ho provo...
La ironia, certa o no, havia deixat en Trunks sense paraules. 'Un psicòpata...'
– Però... – Va intentar refutar ell.
– La última vegada que ho vaig intentar, em va deixar més tirada que un misto a l'espai. No raonarà amb mi i no ho farà amb un desconegut. – 'Tot el que havia vist del seu pare i llavors allò'. En Trunks se sentia horroritzat davant la crua realitat. La seva mare només li havia sabut dir que era un home dur, que en el fons tenia algun tipus d'estima per la seva família. Per ells.
I ara en Trunks es trobava amb aquell Vegeta: un cretí que feia un instant havia estat a punt de deixar-los morir.
'Però era el seu pare. No podia deixar que fos ell qui morís'. Al seu futur ja havia mort. I ell era allà, en part, per evitar-ho.
– Me'n vaig amb ell. És una persona que no m'agrada, però no vull veure morir el meu pare per segona vegada.
I havia alçat el vol, deixant-los allà... a tots... amb la mateixa pregunta. 'El seu pare?'.
La Nasu va trigar uns minuts en comprendre-ho, mentre en Cor Petit es decidia per fi a explicar tota la veritat d'aquell noi. La Bulma havia fet totes aquelles preguntes en veu alta: – El seu... pare? Ha dit el seu pare? Ara no ho entenc... Això vol dir que al pare d'aquest noi també el van eliminar els androides...
– Ja no té sentit callar... – va explicar el namekià – Us ho diré. Aquest noi es diu Trunks. El seu pare és en Vegeta. La seva mare ets tu. O sigui que... – Havia assenyalat el nadó – És aquest nen convertit en adult.
En Cor Petit seguia centrat, malgrat tot, en organitzar la colla per tal de trobar el laboratori abans que s'hi activessin als androides. La Bulma, en canvi, es remirava el seu fill amb satisfacció. 'De gran seria molt atractiu'.
La Nasu va estar a punt de caure enrere davant l'exclamació de la jove mare, però va refer-se de seguida. 'S'havia equivocat tremendament'.
– He parlat massa – Va començar a dir, interrompent el discurs d'en Cor Petit – Espero que trobeu el laboratori abans que aquell boig i també abans que en Vegeta, però jo me n'hi vaig darrere!
Tots van mirar-la un moment.
– Abans que en Vegeta acabi per demostrar-li a en Trunks que efectivament és un maleït psicòpata espacial... – va pessigar-se la part de baix del llavi amb les dents – Si ho hagués sabut, no hauria... pobre noi... – I va emprendre el vol tan de pressa com va poder. 'Havia d'atrapar-los als dos'. Aquell noi no necessitava acabar de conèixer la part més dura d'en Vegeta.
.
.
La Xixi era al mont Paos, al costat d'en Iamxa, i amb un Son Goku febrós que amb prou feines podia queixar-se de dolor entre somnis. La vida del seu home, sempre tant vital i fort, penjava d'un fil. I ella no podia evitar pensar: en els anys perduts a l'espera d'ell, i en els anys viscuts al seu costat. El mirava i hi veia el noi innocent que, encara no un adolescent, s'havia compromès amb ella sense saber de què li parlava. És clar que ella realment havia cregut que sí. Als seus somnis de noia de 14, 15 i 16 anys, i d'abans i després, en Son Goku havia estat el marit perfecte: fort, extravertit i tremendament innocent. Era una ànima lliure que, als 19 anys, ella havia reclamat seva. Havia cregut que ell sempre seria com llavors, un heroi disposat a defensar la humanitat sencera, però que al cap i a la fi podria tornar sempre a casa. 'Quants malvats podien interrompre la seva perfecta vida marital al llarg dels anys?'. Semblava que en Satanàs Cor Petit, pare i fill, era l'amenaça més real que podrien tenir fins a la fi dels seus dies.
I s'equivocava.
Havia viscut cinc anys de pau, en què en Son Goku li havia demostrat que, en molts aspectes, encara no era prou adult. Havia estat un nen atrapat en cos d'adult, ho havia estat a l'hora d'entendre de què anava allò del matrimoni i també quan havia arribat el moment de fer-se a la idea de què al seu ventre creixia un fill que era dels dos.
Ella li havia ensenyat totes aquelles coses i, per tant, semblava haver guanyat també el dret a viure-hi per sempre. 'A obtenir aquell romanticisme que ella somiava, encara que ja sabia que d'un home com en Goku, d'un guerrer, no seria fàcil que arribés'.
Però havia perseverat. L'havia esperat un any sencer, l'any que havia passat mort i entrenant a l'altre món. I sí d'acord, no havia reaccionat gens raonablement quan se l'havia trobat malferit, tirat en aquell descampat, després d'enfrontar-se als terribles guerrers de l'espai. Però seguia sent la seva muller, en Goku li pertanyia, i per tant hauria de quedar-se amb ella llavors.
Entendre que era l'hora de deixar estudiar en Son Gohan i buscar una feina.
'Què ingènua que havia estat'.
Llavors havia arribat el viatge a Nàmek... i fins i tot abans d'aquell viatge... abans de la decisió més incomprensible d'ell... la que més l'havia dolgut (la de quedar-se entrenant a l'espai)... tot el seu món ja havia trontollat. Ho havia fet quan tots plegats l'havien conegut a ella; la princesa saiyajin sense tron que, d'alguna manera, per infantil que fos, havia estat enamorada del pare d'en Son Goku. 'L'home que n'era físicament igual'.
Havia estat massa ocupada en tenir cura d'en Son Gohan i, per tant, se n'havia adonat molt després... quan ja semblava ser massa tard. En aquella petita illa del Follet Tortuga la gelosia inexplicable, havia passat a ser una llista interminable d'evidències en forma de mirades furtives. I el pitjor és que havia vist clarament que no totes havien estat prou conscients. 'Era com si mirar-se així ja formés part de la complicitat que s'havia establert entre ells'.
I la Xixi havia passat dos anys preguntant-se si ella, la Nasu, ja havia guanyat la partida. Si estava pròxim el dia en què perdria el seu Goku. 'No havia ajudat gens que en Goku es comportés aleshores d'una manera tan servicial i preocupada..., malgrat la seva obsessió per entrenar'. Era com si li estigués cridant a la cara que ja l'havia enganyat.
I havia estat tenint malsons sobre allò tots els anys en què ell havia entrenat. 'En què els llargs entrenaments deixaven pas a nits de descans pel guerrer, de roncs i silencis per ella que amb prou feines ja podia conciliar el son'.
I quan s'havia resignat a allò, que almenys era tenir amb ella la presència de l'heroi, tot es capgirava de nou. I en Goku es moria al llit.
'I on era ella mentrestant? La de les mirades còmplices i els somriures inconscients?'.
Va deixar escapar una rialla sorda que en Iamxa no va entendre.
'Era en plena lluita, envoltada dels amics del seu marit, fent allò que tant l'apassionava a ell... enfrontar-se a rivals terribles'.
Probablement no pogués lluitar contra allò. Encara que fos ella, i només ella, l'única que estigués vetllant el turbulent somni emmalaltit del seu espòs.
A vegades, encara que només fos per pocs segons, es culpava a si mateixa de tota aquella frustració. 'Havia insistit en casar-se amb ell, sense entendre que aleshores en Son Goku era encara un nen'.
Un nen que havia crescut per ser una ànima massa lliure, un home que la Xixi no sabia si ja mai més podria abastar.
.