Capítol 23. De títols monàrquics i altres històries descabellades
Ho havien intentat.
En Cor Petit, en Ten Shin Han i en Krilín havien buscat el Doctor Gero en aquelles muntanyes del nord, i tot i que en Krilín l'havia trobat, no havia pogut fer res per aturar-lo ja que aquest havia decidit atacar-lo. 'Això sí, el fet que el científic, ara convertit en l'androide número 20, sabés que els altres també s'hi apropaven, li havia almenys salvat la vida'.
En Son Gohan ja feia estona que havia partit en direcció el Mont Paos. 'Amb la Bulma i en Iajirobai'. Els acompanyava a ells, i estava igualment molt preocupat per la salut del seu pare.
Els altres havien acabat davant la porta del laboratori del Doctor Gero, impedits de fer res, perquè ja era massa tard: dins s'hi sentien veus.
El noi cap pelat no els havia pogut avisar abans.
.
Per la seva banda, en Trunks havia seguit a en Vegeta, que li havia posat la (gairebé) persecució tan difícil com havia pogut. Posant-se al límit de la seva velocitat de vol com a superguerrer.
La Nasu poca cosa havia pogut fer per perseguir-los en l'aire a aquell ritme exagerat. 'Però no n'havia perdut la pista'. Havia d'evitar que en Vegeta acabés per fer més mal a aquell noi, que probablement ara estava horroritzat en conèixer la naturalesa del seu progenitor.
– Que em penses seguir per tot arreu? – Havia preguntat en Vegeta de lluny – Desapareix. Ets un plom.
'Però en Trunks no volia deixar-lo lluitar amb els androides'.
– Què penses fer, si trobes el laboratori? – Va repreguntar, de fet, un desafiant Vegeta, deixant-lo guanyar terreny – Penses destruir els androides encara que hagis de lluitar amb mi?
– Això mateix... – va respondre en Trunks – Ja t'ho he dit moltes vegades, Tu et burles de la força de l'A-17 i l'A-18.
La Nasu va aprofitar que havien disminuït la velocitat, per apropar-s'hi.
– Vegeta... – va dir-li convençuda – Podries deixar de comportar-te com un idiota i escoltar-lo?
El seu germà va estar disposat a encarar-s'hi, però en Krilín llavors intentava avisar-los amb una explosió d'energia. 'Havia d'avisar tothom'. Alguna cosa passava dins el laboratori del Doctor Gero.
Van anar-hi. 'Tot s'havia complicat'. El científic ho volia evitar, però havia acabat per accionar els dos terribles androides. L'A-17 i l'A-18... terribles i rebels. Odiaven el Doctor Gero de la Cinta Vermella per haver-los programat com a autèntics titelles.
'No estaven disposats a continuar així'. Essent aturats i tancats en càpsules com si només fossin les joguines d'un vell boig.
Mentre la vida del Doctor Gero es complicava per moments, en Vegeta, en Trunks i la Nasu van arribar a l'entrada d'aquella cova on ja hi havia en Krilín, en Ten Shin Han, i en Cor Petit.
– Em sentiu? – Cridava en Vegeta – Si destruïu els androides me les pagareu!
'Sempre el seu maleït orgull'. I la veu a dins del laboratori, portes tancades enllà, va advertir-los llavors que definitivament havien fet tard. Molt tard.
– A-17! Deixa de fer el ruc i obeeix! – Pregava el Doctor Gero, davant del fet que el seu ciborg, la seva preuada invenció, acabava de destrossar el comandament amb el qual podia parar-los cada vegada que ho vulgués – Acaba amb els enemics que hi ha darrere aquesta porta!
La Nasu va retrocedir un pas, mentre en Cor Petit continuava amb la mà alçada, disposat a fer volar tot allò pels aires. 'Tots plegats havien trigat massa'.
Amb el crit d'en Trunks, la petició desesperada perquè en Vegeta no fes res, la Nasu va acabar per tirar-se al terra com la resta. El seu germà, el príncep, no pensava cedir ni un mil·límetre en la seva ambició de vèncer, ell i només ell, els terribles androides.
Va fer volar la porta pels aires. Evidentment després que en Trunks pronunciés aquelles paraules, innocents pel noi, enverinades pel seu pare: – No ho facis! Toquem el dos! Esperem a que en Goku es recuperi per fer-ho. Home...!
– No... – La Nasu havia d'advertir-lo aviat que aquella no era ni molt menys la millor manera de fer raonar un Vegeta la dignitat del qual perillava cada vegada que escoltava parlar d'aquell soldat de classe baixa que l'havia superat ja més d'una vegada.
En Trunks no podia saber-ho, però ella que havia nascut saiyajin, que s'havia sentit tal, n'era perfectament conscient.
Tots s'havien protegit, com bé havien pogut, i ara la porta havia saltat pels aires... i a l'altra banda, al laboratori s'hi trobaven l'A-20, però també les seves dues terribles creacions. Un noi jove i una noia atractiva. Com, aquesta vegada sí, els hi ho havia advertit en Trunks.
– Són ells...? – Havia preguntat en Vegeta sense cap rastre d'amabilitat – Suposo que aquest cop no t'equivoques.
– Sí...! – Li havia respost el seu fill. Ho eren, no en tenia cap dubte. Eren els monstres que havien destrossat el seu temps, el futur del qual venia.
'No semblaven terribles, però ho eren'. En Trunks no podia parar de repetir-ho. Mentre que ambdós androides, joves i amb un punt de semblança física, no podien evitar observar que hi havia un model diferent de robot tancat en una de les grans càpsules del laboratori, com en la que ells havien dormit durant anys.
– Però no és de la mateixa espècie que nosaltres, oi? – Va preguntar l'A-18, passejant-s'hi despreocupada. 'No semblaven immutar-se per la presència dels amics d'en Goku allà'.
En Trunks no coneixia aquell tercer androide: l'A-16. I en Krilín es preguntava sinó valia més marxar, abans que decidissin ocupar-se d'ells. Però aleshores l'A-17 havia matat el seu creador, i ja era massa tard per aturar-los.
Ni l'explosió d'energia d'en Trunks, que els havia fet protegir a tots a la desesperada, en saltar pels aires; ni la por d'en Krilín en veure com tot explotava, o el fet que en Cor Petit fos en primera fila, disposat a fer alguna cosa,... no havia pogut aturar-los.
En Vegeta gaudia de la situació: – Ximple! – va cridar al seu fill del futur – Només fas bestieses...!
– Bestieses...? – Havia demanat en Trunks. Un Trunks que, per segons, havia cregut que els homes biòtics podien haver estat vençuts. 'Que allò podia haver servit d'alguna cosa'.
'Però el seu pare tenia raó. Només havia malgastat energia'. Res els havia aturat i ambdós creacions artificials acabaven de despertar l'A-16 als seus nassos. 'Als nassos de tots ells'.
El nou androide era més gros que els altres. 'Feia pinta de ser més fort'. Però en Trunks no en sabia res. No existia al seu futur, i això que aquella època ja havia estat suficientment terrible.
– Ara n'hi ha un altre... – va murmurar en Krilín horroritzat.
Els ciborgs i l'androide s'havien limitat a marxar d'allà sense més explicacions. A mirar-los i ignorar-los, com si cap d'ells fos res més que una nosa.
– Això és massa! – va considerar en Vegeta – No m'han fet gens de cas...! Bé m'han d'haver vist...! Quina ràbia...
Ningú podia ignorar un superguerrer com ell.
– Trunks... – La Nasu va desesperar en veure com el noi intentava aturar-lo. 'Ningú podia fer canviar d'idea a en Vegeta'.
– No els persegueixis! – va cridar – Espera una mica... Espera, home! – El noi li deia allò, i continuava capficat en demanar-li que esperés en Son Goku.
En Cor Petit va observar-la avançar amb la desesperació a la mirada. La jove saiyan no sabia com dir-li, com demanar-li que deixés de mencionar en Son Goku. No, davant d'en Vegeta. 'Aquell noi s'equivocava tant... i ho feia amb tanta devoció amagada pel seu pare... per en Vegeta...'
'No eren tan diferents, al cap i a la fi', va pensar la princesa saiyajin.
Si en Vegeta encara es considerava el príncep dels guerrers, malgrat no haver-hi ja una raça per governar, era és clar, un signe de prepotència. Però també de molt respecte amagat cap el seu pare.
La mateixa renúncia a l'anell patern, era més un símbol de respecte que el rebuig a la idea d'un estúpid sentimentalisme. 'Perquè el rei, en l'imaginari d'en Vegeta, sempre seria el seu pare... per aquell motiu, ell era només el príncep'. Perquè, encara que el rei fos mort, en Vegeta encara pensava en ell com a tal.
– Esperar... – va remugar en Vegeta, mirant-se el seu fill aquell que venia del futur i que, és clar, només perquè era fill seu podia convertir-se en superguerrer i perseguir-lo a altes velocitats, com ja havia pensat molt abans – Fins que es curi en Kakarot?
Un fill que, pel que semblava, havia crescut admirant en Kakarot absurdament.
– En Kakarot...? Vols dir en Goku, oi? Doncs, sí. – Va insistir el noi – Si no lluitem junts, comptant amb la força d'en Goku, no els guanyarem!
– Hu, hu, hu... No saps què dius... – Havia rigut el príncep – Jo no odio els androides... sinó en Kakarot...
La Nasu va fer cara d'haver rebut un cop de puny a l'estómac, encara que qui realment acabava de rebre'l havia estat en Trunks que havia continuat interposant-se als desitjos d'en Vegeta, el qual pretenia perseguir els androides, enfrontar-s'hi i vèncer-los.
– En Trunks necessita saber que no és la millor manera de fer raonar en Vegeta... – va escoltar la jove saiyan que algú deia al seu darrere. Va girar-se lleugerament i va veure en Cor Petit, que es mirava l'escena seriós. 'En mica en mica alguns dels terrícoles, i el namekià també, havien acabat per entendre que en Vegeta era un home massa orgullós, massa per admetre una cosa com aquella que en Trunks insistia en fer-li veure: que sense en Goku estaven tots perduts'.
– És com si es volgués matar... – va repetir dolgut en Trunks, encara recuperant-se del cop que havia rebut del seu pare.
La Nasu va bufar, apropant-s'hi. Amb una mà a l'espatlla i to pacient: – Has d'entendre-ho, Trunks. En Vegeta és un home orgullós, ple de ressentiment... No pots arribar de 20 anys endavant i dir-li-ho així... Ell es considera a si mateix l'únic amb poder per vèncer qualsevol força extraordinària de l'univers. I està obsessionat amb aquell que considera el seu pitjor enemic...
– En Goku... – Va raonar en Trunks amb un fil de veu. 'Però ell havia après de la seva mare que en Son Goku era l'únic amb poder per fer-hi alguna cosa'. Al seu futur ningú més hi havia pogut fer res.
– Va, Trunks. No hi guanyes res, capficant-hi – va insistir ella.
– Hi he d'anar. El mataran – va afirmar el jove de cabell morat.
– Hi anirem tots, doncs – va interrompre'ls el Cor Petit. – Encara que dubto que en Vegeta ens hi deixi intervenir.
La Nasu simplement va assentir.
.
En Vegeta ja gairebé havia atrapat aquells androides que pensava ara en vèncer.
Va aterrar amb l'astúcia i l'odi de sentir-se ignorat a la mirada. Els androides, que es disposaven a trobar un cotxe per emprendre la seva marxa cap a casa d'en Son Goku, van rebre'l divertits. 'Volien un cotxe, perquè seria molt avorrit, volar i acabar amb aquell objectiu abans d'hora'. Estaven programats per matar el saiyan que s'havia criat a la Terra, però pensaven fer-ho a la seva manera. 'En allò hi havia insistit sobretot l'A-17'.
– Hola! Em pensava que hauríeu arribat molt més lluny, què espereu ara? – Va preguntar amb superioritat el príncep.
Els androides, entre els quals hi havia l'A-16, més preocupat en acostar-se a la naturalesa que en el propi combat, van observar-lo un moment.
– Parles d'una manera molt diferent dels altres. – Va concloure l'A-17.
– És que sóc diferent dels altres. – No pensava fer concessions en allò – Per cert, digueu-me cap on aneu. No us pensava trobar aquí descansant.
L'A-18 va girar-se, disposada a marxar, i deixar aquella conversa allà. 'No hi trobava cap al·licient'. Però si hi insistia...
– Anem a casa d'en Goku per... eliminar-lo. – L'androide d'aspecte femení va somriure lleugerament. 'Per la cara de ràbia d'en Vegeta, potser s'equivocava, potser sí que podia divertir-se amb aquell inútil'.
– Ja m'ho pensava. – va fer en Vegeta responent-li el gest – Ho sento però no hi podeu anar, perquè abans... Us liquidaré jo!
N'estava molt segur, però ells van limitar-se a riure-se'n amb evident sorna.
– De què rieu tant? Podeu riure! Però aviat deixareu de fer-ho!
En Vegeta ni tan sols s'imaginava que era el que li esperava al cap d'uns minuts.
– Ja veig que els superguerrers confien molt en ells mateixos. Diuen que en Goku és així també. Tanta confiança et pot fer molt mal, ho sabies? – Va preguntar-li l'A-17 amb lleuger interès, però encara més prenent-s'ho en broma que seriosament.
– Grrrrr! No tinc temps per escoltar-vos ninots de llautó! Us faré a miques! – No pensava cedir ni un mil·límetre en la intenció de desfer-se'n – Qui serà el primer? Tu, mocós? O tu, noieta? O tu, dropo? O potser voleu que us liquidi alhora?
L'A-18 va oferir-se a lluitar ella. 'Ja que definitivament semblava que l'A-16 no en tenia cap tipus d'interès'.
– T'aviso que no em frenaré, encara que siguis una dona... – Va assegurar en Vegeta - ... Per cert que ets un androide i no una dona...
El combat havia estat una lluita sense treva, que malgrat que havia començat com un lleuger entrenament, havia acabat per convertir-se en una baralla en què en Vegeta hi tenia totes les de perdre. Els cops i les puntades de peu havien estat constants, i un joc de nens, comparant-ho amb les emissions d'energia que un i altre es llançaven sense parar. I que ja havien afectat a diverses persones en aquella zona boscosa en què lluitaven un contra l'altre.
En Vegeta no havia tingut cap remordiment en estavellar un dels seus atacs contra un camió que era parat a la carretera i que els cridava en veure que no s'apartaven.
– Però, que fumeu, aquí, parats a la carretera, ximples? – Res l'havia aturat en llançar un atac que evidentment l'A-18 havia esquivat amb molta facilitat. Massa.
I llavors, en plena lluita, havien aparegut en Trunks, la Nasu i els altres.
– Estàs bé, Vegeta? – El seu fill continuava insistint en allò. 'Ell no necessitava que ningú seguís menystenint-lo'. En Vegeta creia que podia véncer l'A-18.
Res podia aturar-lo.
– Escolta una cosa... lluitaré sol! – va afirmar convençut. Estava disposat a tornar-lo a apartar amb un cop de puny. 'Com havia fet ja abans'. – Hi deixaria la pell abans de col·laborar amb els de la Terra! O amb els del Planeta Nàmek o amb en Son Goku, oi que m'has entès?
Els androides van escoltar-se'l amb un somrís de burla. L'A-17 va apropar-s'hi amb la intenció de col·laborar amb la seva igual. 'Ella ja estava prou ocupada amb en Vegeta i l'A-16 seguia sense voler-s'hi implicar'. Només repetia allò de què el seu únic objectiu era desfer-se d'en Son Goku. 'Ara li tocava a ell divertir-se una mica'.
– Quin discurs més maco. – va assegurar l'A-17 ja allà on eren la resta – Trobo que ets un bon lluitador, Vegeta. La veritat, et mereixes ser el príncep dels guerrers.
– Tu calla ninot de llautó! No tens res a fer aquí! Els nens tampoc m'interessen. – El saiyan no estava disposat a aguantar les burles de ningú.
La lluita de l'androide i el saiyajin havia continuat. 'Però sí un sol d'ells hi intervenia, l'A-17 estava disposat a ficar-s'hi amb totes les conseqüències'. I així havia estat com hi havia acabat lluitant.
– Que... és fort! – acabava d'exclamar en Trunks – No sabia que el pare era tan fort...! No em pensava que podria lluitar amb un androide tan fort, en les mateixes condicions...!
– Liquida-la – va desitjar la Nasu en veu alta – Vi... vinga! – Però en Cor Petit s'havia adonat de coses que els altres no.
– Liquidarà en Vegeta... L'androide... – va afirmar amb la vista fixa en el combat. – Mireu... de mica en mica, l'androide el fa recular. Ell no perd força, però en Vegeta sí!
Una cossa de l'A-18 acabava de deixar-lo sense mobilitat al braç.
I llavors en Trunks no va poder més i espasa en mà va intentar atacar l'androide. L'A-17 va ser més ràpid i va tombar-lo d'un sol cop.
La resta van moure's a la vegada. 'Havien de fer-hi alguna cosa'.
L'amenaça se'ls presentava davant, aquesta vegada, en forma d'androides carregats de poder. Éssers que acumulaven un nivell d'energia incalculable i que eren, així mateix, capaços de derrotar als guerrers més experimentats. 'De derrotar en Cor Petit amb pocs però encertats moviments, i de fer el mateix amb la Nasu i en Ten Shin Han'.
Només en Krilín havia quedat petrificat davant de tant horror.
La germana d'en Vegeta que s'havia llançat darrere d'en Cor Petit, disposada a ajudar en Trunks, havia rebut un fort cop de peu a la cara que l'havia estavellat contra unes roques properes. Va intentar alçar-se, però va veure en Cor Petit prop d'on ella era, alçant-se i tornant-ho a intentar, una i altra vegada, fins a ser colpejat directament a l'estómac... per moments va fer-li l'efecte que el namekià havia quedat totalment inconscient. Va intentar aixecar-se i provar-ho de nou... Ho va aconseguir, escopint sang i amb un gran mal a l'esquena... però l'A-17 va tornar-la a llançar al terra amb facilitat espantosa.
Va prémer els punys contra les roques. L'efecte fuet a l'esquena havia estat tan brutal, que ara mateix ni tan sols era conscient de poder-se moure.
Va intuir que en Vegeta continuava intentant-ho amb un braç, però que era absolutament apallissat per aquella dona. 'Brutalment estomacat fins a perdre la condició daurada de superguerrer'.
Va deixar-se caure. 'Deixar que la consciència li ballés, per moments inconscient, fins que en Krilín va donar-los una mongeta màgica a cadascun minuts després'.
.
L'amic cap pelat d'en Son Goku havia intentat parlar amb els androides. I havia descobert que actuaven per diversió... i que vèncer en Son Goku era part de la seva condició irrevocable d'androides que havien estat creats amb una sola missió durant la seva vida útil. 'Pensaven complir-ho encara que odiessin el seu creador i qui els ho havia programat així'.
En recuperar la consciència del tot, ja recuperada gràcies a les mongetes, i veient com els altres s'alçaven, la Nasu va fixar-se en què en Krilín s'enduia un moment la mà a la galta. Pensatiu.
No va saber llavors que la jove atractiva i terrible que havia colpejat quasi fins a la mort al seu germà, també havia besat el noi allà. 'Com un joc, sí'. D'alguna manera en Krilín havia resultat ser d'una enteresa encantadora per a l'androide rossa.
– Més val que t'espavilis a donar les mongetes màgiques als teus companys, abans no es morin – Li havia dit just abans d'allò l'A-17 a en Krilín.
A l'amic d'en Son Goku, vist així, no li havien semblat tan mortífers com als malsons que l'havien acompanyat des de que en Trunks (tres anys abans) els hi havia anunciat la seva definitiva arribada.
Va preferir no dir-ho. 'Era ruc de pensar-ho'.
– Què et passa? – Havia preguntat la Nasu, encuriosida pel gest.
– Ah! – va reaccionar ell espantat per la pregunta. Ell mateix s'adonava que pensar d'aquella manera tan innocent sobre els androides estava absolutament fora de lloc. 'És clar que eren terribles de debò'. Acabaven de deixar KO als éssers més forts d'aquell planeta. – Res, res.
– No sé si és que no tenen interès a eliminar-nos... no ens tenen per a res... – Havia conclòs en Cor Petit en saber que tot i conèixer que es recuperarien amb les mongetes màgiques, no els havien acabat de matar – És clar... són fortíssims... Massa forts... No... No em pensava que ho fossin tant...
La Nasu no va escoltar-lo. Es recollia el cabell mentre observava en Vegeta. 'Estava clar que li havien tocat l'orgull'. Profundament.
Com també estava clar que en Trunks s'entossudiria en seguir-lo una vegada més. Va escoltar, això sí, que en Cor Petit intentava aturar-lo. 'I per sorpresa seva ho aconseguia'. Així doncs el noi l'havia escoltada, quan abans li havia dit que no valia la pena seguir-se donant cops de cec contra la paret d'orgull que era en Vegeta?
– En Vegeta s'havia convertit en superguerrer per recuperar la confiança i salvar l'orgull... – va sentir que relatava el namekià a en Trunks – Ara, com que l'ha atacat brutalment una dona, per molt que sigui una androide, té un xoc.
No va poder-ho evitar. En Krilín havia intentat disculpar-se per no haver-los ajudat. 'S'havia quedat paralitzat'. Però la Nasu ni tan sols va deixar-lo acabar de parlar.
– Veus! Ets pitjor que ells! – va dir airada, com si estigués profundament ofesa pel que acabava d'assegurar en Cor Petit – I en Vegeta també s'ha deixat atabalar massa pels prejudicis d'aquella colla de babaus que tenia en Freezer a les seves ordres. A Vegetasei no hem estat mai motiu de... – No sabia ni com dir-ho – Com pot dir un namekià que ser vençut per una dona és un xoc? Que ets tu? Sinó tens ni sexe!
En Cor Petit va mirar-la amb una gota de suor al front i molta sorpresa. 'No s'esperava aquella reacció entre dramàtica i còmica'.
– No havíem quedat que Nàmek era el planeta més avorrit de tot l'absolut univers? Sinó sou homes ni dones... sou... bé, namekians... – va finalitzar per fi. Tranquil·litzant la respiració, i pensant que probablement s'havia excedit en aquella defensa acèrrima d'un fet que, en realitat, era cert. El burro del Vegeta se sentia humiliat perquè la tal androide era una dona. O ho semblava.
Tots se l'havien quedat mirant com quan observaven un d'aquells atacs d'histèria de la Bulma i la Xixi. 'Amb el temor de ser colpejats per tots els elements de l'univers si protestaven'.
Només que aquella vegada era una mica veritat. Un cop de la Nasu no era cap tonteria. Va pensar en Krilín, que va preferir per tant mantenir-se en silenci.
'Dones...', va sospirar en silenci el millor amic d'en Son Goku, en donar-se compte que el discurs de la Nasu havia acabat amb una mena de mirada resignada d'en Cor Petit.
Ella va girar-se debatent-se entre no dir res més o admetre que, aquesta vegada, s'havia passat.
– Ho sento, d'acord? – va bufar – Em treus de polleguera! A vegades no ho vull... però aconsegueixes desesperar-me... Una dona, dius... Ja!
– Bé, bé – va atrevir-se a intervenir per fi en Krilín – Què fem ara?
En Ten Shin Han que tampoc entenia què havia passat allà, va donar un pas endavant, parlant a en Trunks.
– Ets el noi que va guanyar en Freezer – va assenyalar-lo – I... amb els androides no has tingut temps ni de treure els punys... Parlaré clar...! – va reconèixer dirigint-se ara a tots – Per fort que sigui en Goku... No crec que hi hagi tanta diferència amb en Trunks o en Vegeta... No els guanyarà! Ni tan sols en Goku...
– Ells també són una mica diferents dels androides que jo havia vist... – va baixar el cap el noi preocupat. 'Era pitjor del que s'imaginava'. – No... tenien aquesta força extraordinària... Jo... hi podia lluitar en igualtat de condicions...
– Sigui com sigui – va dir en Ten Shin llavors – El futur és molt negre... I ara què farem...?
En Cor Petit semblava rumiar alguna cosa de sobte: - Primer, vosaltres aneu a casa d'en Goku i el porteu a un altre lloc... – va enumerar – Els altres detalls els rumiarem quan en Goku estigui curat.
– Està bé... – Va acceptar en Krilín. La Nasu de braços creuats havia notat ara un canvi d'actitud en el namekià – ... I tu, què penses fer, Cor Petit? – Havia demanat el noi.
La Nasu que s'havia girat per no veure'l, va retrocedir aleshores. 'Alguna cosa en el silenci del Cor Petit, va fer-li pensar que ell sí que tenia un pla'.
Va observar-lo un instant. 'Ja li havia vist abans fer aquella cara'. Però quan?
En Krilín també s'havia adonat que en Cor Petit planejava alguna cosa.
– Per què fas aquesta cara? Deus tramar algun pla... – va preguntar-li, sincerament interessat – Explica't, Cor Petit. Som amics, oi?
A la Nasu, la cara que va fer a continuació, li ho va dir tot.
'Si ella havia exagerat fins al límit la seva passada reacció, ara el namekià no es quedava enrere'.
– Amics? – va preguntar tan indignat que no podia ser veritat – No exageris. Des de quan sóc amic vostre? No digueu animalades! Sóc d'una família de dimonis. Recordeu que només m'aprofito de vosaltres per conquerir el món!
Ella va somriure segura d'allò. 'Oh, sí! Havia estat molt creïble, sinó fos perquè ella havia escoltat ja aquella història en una altra banda, i començava a sonar-li a cançó utilitzada fins a la sacietat'.
– Hauràs de posar-te a la cua, Cor Petit – va dir sense mirar-lo. Ell continuava allà amb aquella cara d'autèntic diable – Recorda que en Vegeta té una idea una mica més destructiva d'això que tu anomenes conquerir el món.
– No te'n riguis més de mi – va escridassar-la fent un pas endavant – Sóc el príncep dels dimonis. Ja ho heu oblidat?
El so d'una riallada va passar-li per la ment, i va estar a punt d'escapar-se-li de la gola, però va contenir-se. Va somriure, apropant-s'hi, com qui de sobte accepta fer tractes amb el mateix dimoni.
– T'oblides, que no ets l'únic amb títol monàrquic aquí... i alguns no ens l'hem inventat... – Va mossegar-se els llavis i va negar amb el cap com si ho trobés bastant surrealista. 'Era exactament el que pensava de tot allò'. Una petita reverència va confondre en Ten Shin i, per moments, també en Krilín i en Trunks. 'No s'ho estava prenent seriosament, oi?'.– Però bé, no discutiré el criteri de qui un bon dia va decidir declarar-se rei dels dimonis, sent això sí un namekià... Sempre podríem fer un pacte...
– Pactar amb saiyans? – va riure a la manera que una vegada feia molt temps ho havia fet el seu pare. I va desaparèixer d'allà volant. Deixant-los tots amb la confusió a la mirada i la paraula a la boca.
'A tots excepte a les dues úniques persones que havien entès perfectament de què anava allò'.
En Ten Shin Han va tancar els punys de manera que, per un instant, la Nasu va creure que se li tiraria a sobre: – Ara recordo que era el gran rei dels dimonis... No hi pensava, jo... O sigui que encara trama la conquesta del món... – va mirar la germana d'en Vegeta – I vosaltres... Encara preteneu conquerir aquest planeta per vendre'l al millor postor... És clar...
– Em sembla que això de conquerir el món és mentida... – va somriure en Krilín proper.
La Nasu, ara sí, va deixar anar una riallada fresca que en Ten Shin no va acabar d'entendre: – I vet aquí un príncep orgullós que es venta d'estar disposat a destruir el planeta... algun dia...
El noi baixet va assentir: – És igual que en Goku i en Vegeta – va raonar. 'No era la mentida d'en Cor Petit el que més l'havia estranyat d'aquella passada discussió'. – Jo diria que només pensa que vol ser el més fort de tots... potser ha volat per anar a buscar l'últim recurs que li queda, qui sap...
'L'últim recurs...'. Sabia a què es referia en Krilín. Per això tenia la mateixa mirada que aquella vegada.
– És una llàstima que et separessis del teu altre jo. D'aquell a qui anomeneu Totpoderós – va continuar parlant en Nail, apurant els seus últims minuts de vida. 'De cop i volta sentia adormit tot el cos, i això li indicava que aviat la seva consciència es deixaria anar definitivament'. – Series prou fort per vèncer en Freezer.
En Cor Petit va mirar-se'l amb aire de no creure-se'l.
– Si no m'hi hagués separat? – Parlava és clar del seu pare i el Totpoderós – Com en pots estar tan segur?
– Pel mateix motiu que sé que si et fusiones amb mi, t'augmentarà la força. – va continuar – No a uns nivells tan alts. Però sí prou com per tenir alguna oportunitat davant seu.
Recordava el moment en què en Cor Petit s'havia fusionat amb en Nail. Ella n'havia estat l'únic testimoni.
'Anava a trobar-se amb Déu'. La teoria d'en Krilín, que ara els hi explicava amb tot luxe de detalls, havia de ser certa.
En Trunks continuava preocupat per en Vegeta. Però en Ten Shin ho tenia clar: – En Vegeta no és d'aquells que fugen quan perden... tot ell és orgull – Havia dit finalment – Quan hagi après una tècnica nova per eliminar-los, es tornarà a plantar davant dels androides...
.
.
En Goku seguia inconscient, dormint amb aquell dolor físic al pit, que feia témer el pitjor a la Xixi i a en Iamxa, que l'observaven a totes hores preocupats.
'Si en Goku de debò moria'. La Xixi ni tan sols podia contemplar la possibilitat sense llançar-se a plorar desconsolada.
'I en Son Gohan encara no arribava'.
Però en Son Goku tenia malsons molt més horribles del que ells podien imaginar-se. Els androides arribant a casa i destruint-ho tot. Matant en Son Gohan i eliminant la Xixi, davant del seu cos inconscient, i ell lligat allà al llit, malalt, incapaç d'intervenir-hi, però escoltant-ne cadascun dels detalls.
'Tenia la obligació de protegir-los'. Era part de la promesa que l'havia unit a la mare del seu llavors únic fill.
Estava allà dempeus, la seva ànima, lamentant el cos sense vida de la Xixi, veient com els androides eliminaven el seu cos... i aleshores el malson va canviar de forma.
– Kakarot – L'anomenava ella somrient. Duia el vestit amb què havia estat seva la primera vegada. 'Aquell que no la feia ben bé ella i que, no obstant, ara recordava vivament'. – No saps com t'he trobat a faltar...
I llavors va veure-ho. Era més vella, se la veia esgotada i estava envoltada dels tsufurs amb els que havia conviscut els primers anys de la seva vida: – He estat molt sola... No podia oblidar-te... No t'he oblidat mai... – Hi va caure quan la va veure apropar-se a ell amb aire cansat: 'Era la Nasu del futur d'en Trunks'. La que, segons li havia explicat el noi, havia marxat de la Terra... destrossada per la seva mort. 'La mort que, sinó fos per la medicina, ara tindria tan a prop'.
Va acostar-se a ella per acariciar-li els pòmuls per on, de sobte, queien aquelles llàgrimes tan poc pròpies de la princesa saiyajin. Però, per més que s'hi va esforçar, per més que en aquell malson va intentar atrapar-la entre els seus braços, era només un holograma... ell no podia tocar-la ni acariciar-ne la galta. Tampoc podia besar-la ni donar-li la mà perquè l'escoltés: – No ploris, Nasu. Algú com tu no ha de plorar mai. Mai... Escolta'm... Escolta'm, Nasu...
Va estar a punt de veure's a ell mateix caure de genolls a terra, quan la Nasu del malson va apropar-s'hi, amb la respiració confosa i l'alè càlid, i va besar-lo com si per fi l'hagués vist allà. 'Va ser un petó llarg en què ambdós van entretenir-se a acaronar amb la boca els llavis de l'altre'. Per fi el malson li permetia sentir el tacte d'ella.
I quan en Son Goku va desitjar quedar-se allà per sempre, el rostre de la Nasu va convertir-se en el d'una altra princesa que ell havia conegut en el camí de la serp, just amb aquell lleuger aspecte de rèptil i l'aire vívid de no voler-lo deixar marxar d'allà – no se'n podia desfer tampoc en aquell somni–; i després, quan menys s'ho esperava, resignat a quedar-hi atrapat, i cridant el nom de la Nasu al seu interior, el rostre de la molesta princesa Serp va convertir-se directament en el de la Xixi. El cos finalment va explotar en trossets petits de cristall i les tres dones van aparèixer davant seu, convertint-se aviat en només dues. La Nasu i la Xixi.
– T'hauries d'haver quedat en aquell burdell... – va dir una Xixi amb llàgrimes als ulls – Almenys no m'haguessis enganyat als meus nassos!
– Ens has fet mal, Son Goku – tornava a parlar la Nasu, el rostre de la qual envellia horriblement per moments – No compleixes les teves promeses. Ens has fet mal... – repetia.
– Eres un bon noi – Una veu diferent apareixia de sobte darrere les dues dones que l'acusaven. Va costar-li reconèixer aquella nena que, en el seu somni, no havia canviat gens. La petita però pèl - roja Suno. La nena que havia conegut quan havia destruït aquella torre plena dels llavors perills de la Cinta Vermella. Ja llavors s'hi havia trobat tota mena de creacions robòtiques allà. 'El mateix A-8'. Però no s'havia imaginat que...: – No només les has condemnat a elles, Goku – repetia la Suno – També has omplert la Terra de monstres horribles... que volen vèncer-te a tu, només a tu – insistia.
I llavors tot esclatava en pedaços, fins a aparèixer-se la Bulma en una situació que no obstant ja havia viscut.
– Tots aquests monstres apareixen per tu. A vegades sembla que els busquis, que acabis atraient-los d'alguna manera. – S'assemblava bastant al que ella li havia dit una vegada.
No va poder despertar, perquè encara tenia la febre molt alta i se sentia molt malalt, però en Iamxa i la Xixi van veure com tota aquella estona gemegava amb dolor i inquietud. 'Devia ser horrible el mal que el virus li feia'.
Desconeixien que eren pitjor els malsons provocats per la impotència de ser allà, sense poder-hi fer res.
La Xixi havia estat preparant una tassa de te, a la qual havia convidat en Iamxa, quan en Son Goku va murmurar alguna cosa en somnis.
– Què ha dit? – va preguntar la dona a l'amic del guerrer. 'No ho havia escoltat'.
L'antic bandit va rumiar sobre la conveniència de dir-li-ho: – No ho sé... – va mentir.
En Goku acabava de pronunciar el nom de la Nasu en somnis.
.
.
– En què pensa? – Va preguntar el senyor Popo amb aire respectuós. En Totpoderós, al seu palau celestial, estava més pensatiu del que ja era normal en ell. – El veig preocupat...
– En Cor Petit s'apropa – va respondre el Déu d'aspecte namekià encara amb la vista perduda entre els núvols que cobrien el planeta – Pot haver arribat el moment, senyor Popo.
– Acceptarà fusionar-s'hi? S'hi ajuntarà de nou? – va qüestionar-lo amb cert temor – Tan delicada és la situació?
– Més del que sembla, estimat Popo. – va admetre – Ja fa temps que tenia amb mi aquest pressentiment, però ara es confirma. Hi ha una amenaça pitjor que els androides. I ja és entre nosaltres...
– Com vol dir? Algú més terrible que aquells dos ciborgs? – va dubtar el fidel Popo, encara trasbalsat pel fet que realment el Déu al que tants segles havia servit, estigués disposat a tornar a fusionar-se amb la seva part menys amable. 'De tornar a ser junts el fill de Nàmek que un bon dia havia arribat a la Terra, fugint de la llavors difícil situació del seu recentment desaparegut planeta'.
– Sí. És una amenaça horrible que plana sobre tota la Terra – va assegurar – Aviat els terrícoles no necessitaran un Déu, sinó un guerrer.
En Popo va assentir, no sense dissimular la profunda pena que sentia. 'Què en seria d'ell i del Palau sense el Totpoderós?'.
– Així junts tornaran a ser el que eren – va concloure.
– No – va afirmar, no obstant, el Déu – Ja mai podríem tornar a ser aquell ésser. No exactament. Recorda que en Cor Petit va fusionar-se ja amb en Nail i... – va guardar un moment de silenci – hi ha aquella altra història. Jo mateix no sóc ja la mateixa part, el mateix ésser dividit a la meitat, que va separar-se d'en Satanàs Cor Petit llavors.
En Popo va assentir: – Li dirà?
– Que fusionant-se amb mi tindrà... adquirirà una part purament humana? – va negar amb el cap, recolzant-se al seu simbòlic bastó de Déu – No, és clar. En Cor Petit no ho voldria.
Va tancar els ulls per recordar.
Era jove i encara no havia conegut el Mixet Murri ni havia pujat a la seva torre, que posteriorment li permetria ocupar el lloc de Déu. Havia entrenat, això sí, durament per desfer-se de la seva part malvada que s'havia fet corpòria i s'havia convertit en Satanàs Cor Petit, un ésser malvat en essència.
Ja llavors (això sí) havia conegut casualment l'existència d'un Totpoderós i pretenia optar per ocupar aquell lloc. 'Desconeixia la seva naturalesa nàmek i el motiu pel qual allà on havia esperat llargament que l'anessin a buscar, mai havia aparegut ningú'.
Recordava que havia caminat anys sencers per les muntanyes més altres i inhòspites del planeta i que ho havia fet sense rumb. Només per entrenar-se i adquirir coneixements suficients per aconseguir la fita que es proposava.
– El que més em molesta és que moriré i amb mi es perdran moltes històries d'aquest planeta –. Havia dit, en una probablement afortunada tarda de tempesta, un ancià humà a qui havia salvat de morir atacat per animals salvatges. El terrícola havia cregut morir en perdre's inexorablement per aquelles muntanyes boscoses d'un lloc fred i gens acollidor.
I, de fet, l'encara jove namekià havia acabat acompanyant el desconegut en les seves darreres hores de vida. Les males condicions de la seva estada a la intempèrie, havien accelerat el ja de per si imparable procés biològic humà.
– Si amb una mirada, o un gest, pogués passar-te totes aquestes vivències; si pogués viure una mica més perquè tot el que sé, i el que fins ara no he volgut desvetllar per egoisme, pervisqués...
Efectivament, escoltar tanta desesperació l'havia trasbalsat. 'I a qui no ho hauria fet?'.
I després tot havia estat tan fàcil com confós. Pura màgia terrestre que havia acabat per atrapar desprevingut el jove namekià, l'ara vell Kamisama.
Tot en aquelles paraules li deien al namekià, que aquella era una petició desesperada. L'advertien que l'home vivia amb aquella agonia els darrers minuts de la seva existència. 'Havia desitjat fer-hi alguna cosa'.
I sense seguir l'aparent lògica d'aquell món, el seu desig s'havia complert.
En Totpoderós, com per instint, havia deixat caure la mà sobre el pit de l'ancià desconegut. I l'humà llavors li havia atrapat el canell amb força, com si no pensés desempallegar-se'n mai més. Una energia els havia envoltat sense més aleshores.
La sensació que era l'altre, precisament l'humà, qui tenia el control de la situació; però el despertar en el seu mateix cos... amb una ànima una mica més diversa.
'Ja no era només un fill de Nàmek'. Era un ésser amb ascendència terrícola i, per tant, preparat per governar el palau de Déu. 'Perquè ara sí coneixia les debilitats humanes'. Tot i conservant les facultats més extraordinàries pròpies del planeta Nàmek.
Va pensar llargament en què aquella màgia estranya podia haver-lo convertit precisament en l'ésser impur que havia evitat ser expulsant d'ell a Satanàs Cor Petit. Però el seu esperit s'havia mantingut incorrupte després d'aquell esclat sorprenent de màgia terrícola.
Més tard havia conegut éssers com en Mixet Murri o la Bruixa Baba, terrícoles amb propietats extraordinàries, i havia comprès que en aquella Terra també existia la màgia. Almenys entre uns pocs privilegiats.
Sens dubte el desconegut terrícola devia haver estat un d'aquells afortunats.
Per pròpia naturalesa els namekians només podien fusionar-se amb d'altres namekians.
– Com vols que li digui, Popo? – va repetir en Totpoderós – En Cor Petit ha temut sempre aquest moment, no només perquè evidentment em detesta. També, perquè com li va passar ja a Nàmek, en fusionar-se amb en Nail, tem perdre el control del seu propi esperit. És evident que ell seria la base d'aquesta fusió. Però també que les coses dins seu mai més serien tan senzilles. Adquiriria tots els meus coneixements...
Van guardar silenci, fins que en Popo va decidir completar la frase:
– I els coneixements que ha adquirit vostè, és clar.
– És clar. – va admetre – I creu-me, Popo... les ànimes humanes estan plenes de matisos que un nàmek difícilment pot imaginar...
– Llavors en el fons sí que hi havia maldat en aquell terrestre? – va demanar confosament el servent de Déu.
– No – va somriure-li el Totpoderós – Però coneixia millor que jo la virtut d'estimar. De fer-ho a la manera humana, almenys.
– Creu que això pot ser un problema? – va preguntar en Popo amb prudència.
– Per en Cor Petit? – va qüestionar el vell Kamisama quasi afirmant-ho amb el gest en la mirada – Per mi no ho ha estat... però jo he estat un vell Déu, aquí reclòs. Després de la nostra fusió, en Cor Petit haurà d'enfrontar-se al món exterior. Ara mateix ja la seva ànima, acostumada al fer terrícola, té dubtes que poden incrementar-se tant com el poder que adquirirà.
Van callar. En Cor Petit acabava de xafar el palau celestial de Déu.
– Saps per a què vinc, oi? –.
En Totpoderós va assentir: – És una decisió difícil, però s'acosta l'hora de prendre-la – va acceptar – Les amenaces que poden assolar la Terra ara mateix són diverses.
– A què et refereixes? – va preguntar el jove namekià, observant com el seu altre jo mirava ara fixament a través dels núvols que envoltaven la construcció que s'aguantava en aquell tros de cel.
.
.
Mentrestant en Krilín, la Nasu i en Trunks volaven cel enllà, amb l'objectiu de canviar en Son Goku d'ubicació. 'Que els androides el busquessin, i coneguessin tants detalls d'on es trobava era summament perillós'.
– Jo avisaré a Cal Follet Tortuga que hi aneu – Havia afirmat en Ten Shin Han. La jove saiyan havia estat apunt d'acompanyar-lo. 'Que hi pintava ella al Mont Paos, allà on vivia la Xixi? Allà on en Son Goku era espòs i pare?'. Finalment, però, havia guanyat el seu desig de veure'l, almenys de lluny. Contemplar-lo ni que fos de reüll, sense mirar-lo clarament. 'No volia que la terrícola s'adonés de tot allò que la unia ja al superguerrer'.
– Vine! – Havia afirmat en Krilín amb decisió. 'Era el que hagués volgut el seu amic'. No hi havia discussió. 'La culpabilitat per haver estat part del problema encara solia fer-lo sentir culpable d'aquells sentiments ofegats en promeses i responsabilitat'.
.
I en arribar ella s'havia quedat enrere, en aquell arbre, davant l'acollidora i senzilla casa. 'No pretenia ser-ne la protagonista'. Havia escoltat com en Krilín demanava en Trunks sobre la maldat o bondat dels androides i com en Trunks continuava preguntant-se en quin moment havia canviat tant la història. Això sí, en paraules del noi, almenys en la seva època, aquells ciborgs havien estat la màxima expressió de crueltat.
– Ets en Son Gohan? – Havia obert la porta la Xixi amb tan ímpetu que l'havia estavellat contra el cap d'en Krilín. – Ostres! Però si ets en Krilín! Em sap greu...
La dona s'havia estranyat de la presència d'en Trunks i, tot i que no havia dit res, havia vist ben bé com la Nasu era fora, amb els braços creuats i un peu sobre el tronc, esperant-se repenjada en l'arbre.
La princesa saiyan l'havia mirat un moment, des de darrere de les grenyes que li queien ara per sobre la cara, i la Xixi havia fet veure que no la veia, tot i que de reüll, en tornar a mirar en Iamxa que aleshores sortia a rebre els nouvinguts, no havia pogut evitar donar una ullada al seu marit.
– L'hem de dur a casa d'en Follet Tortuga – va repetir en Krilín, adonant-se que la muller d'en Goku no l'havia escoltat de primeres – Falta poc perquè arribin tres androides encara més terribles...
Entre en Iamxa i en Krilín havien traslladat el cos d'en Goku a la nau, i la Xixi i en Trunks havien remenat amunt i avall amb l'equipatge que ella havia preparat.
La Nasu s'havia mantingut pensativa sota aquell roure que quasi la resguardava dels seus propis sentiments. Va mirar-lo amb el cor en un puny quan els seus amics van passar, subjectant-lo de manera que en Son Goku no patís més del que ja ho feia en aquella malaltia que el mantenia dèbil i inconscient.
En Son Gohan, que havia acompanyat finalment la Bulma a Corporació Capsula, no havia trigat a arribar, encara que la conversa que s'havia desenvolupat al seu voltant, havia interessat poc a la Nasu. 'Mirava el rostre convuls d'en Goku i sentia ràbia per com es podia trobar així un home com ell, un superguerrer'.
Només en Trunks s'havia adonat dels sentiments que a ella li passaven pels ulls. Va agafar-la del canell amb gentilesa familiar, perquè s'assegués al costat d'ell i d'en Krilín. 'Comprenia com podia sentir-se la Nasu llavors, perquè havia escoltat les paraules de la seva mare en el futur d'on venia. La mort de l'home havia trasbalsat la seva tieta més que res al món'.
En Krilín també n'era conscient. I probablement fins i tot la Xixi se sentia recelosa per aquella pena que la Nasu exterioritzava sense adonar-se'n.
L'amenaça dels androides, però, aclaparava les preocupacions de tots, més enllà fins i tot de la salut d'en Son Goku.
– Així són tan forts com dius? – va preguntar preocupat en Son Gohan.
– ... sí em podeu creure, en Trunks es va quedar curt... – va reflexionar en Krilín.
En Trunks havia pensat en com podria solucionar aquell problema en el que ara estaven embolicats. No només hi havia dos androides, sinó tres, i eren encara més terribles que els del seu temps. 'Almenys quant a força'.
– Encara que en Trunks anés a un passat més llunyà i destruís els androides... – va fer-los adonar en Son Gohan – Què els passaria als que ja existeixen? Desapareixerien?
La resposta era un tràgic no. Hi havia un futur en què en Goku havia mort d'una malaltia, i un en què aquest havia pres la medicina i s'havia salvat.
Però la història s'havia alterat més enllà d'allò. 'La força dels androides era superior, i en Son Goku s'havia posat malalt després'.
La Xixi, però, tot i la preocupació que l'envoltava, va ser molt clara en allò: – Sinó haguessis vingut en Goku seria mort. N'estic molt contenta...
El comentari clar com era va fer sentir encara més petita a una Nasu preocupada pel saiyan, que cada vegada se sentia més i més fora de lloc. 'Què hi pintava ella allà?'.
.
En Trunks va adonar-se'n a l'instant. Va intercanviar una mirada amb la germana del seu pare que pretenia transmetre-li consol i alguna cosa semblant a la comprensió.
Recordava perfectament com li havia explicat allò la seva mare.
– Que per què se'n va anar la teva tia? – va respondre-li la qüestió prèvia amb una pregunta d'afirmació: – S'estimaven, fill. D'una manera callada i dolorosa, probablement sí. Però jo havia vist amb quins ulls es miraven.
El noi va observar-la atent. 'Havia crescut admirant la desapareguda figura d'un Goku que la seva mare creia un heroi, l'únic que hagués pogut vèncer a aquells androides que els hi havien destrossat la vida'. Ni ell ni la seva mare, ni tan sols en Son Gohan, havien pogut buscar la Nasu en cap planeta perquè només en Vegeta, ja mort, tenia una lleugera idea de quin era i on es trobava el món en què havia crescut ella.
La Bulma va continuar parlant amb aire somiador:
– Recordaré sempre el dia en què va morir-se en Goku. Érem tots al Mont Paos, davant de casa d'en Gohan – va relatar – El teu pare era assegut en una roca callat. Els altres ens manteníem drets, expectants. En el fons sabíem que era qüestió de temps. Estava tot perdut. I ella... ella mirava al cel. Feia dies que no parlava amb ningú.
– I llavors? – es va plantejar amb dubte en Trunks.
– Llavors en Goku va fer una cosa que no sé si la Xixi ha pogut acceptar mai – va raonar la Bulma – Va pronunciar en somnis el nom d'ella. En Follet Tortuga va dubtar-ne, però la Xixi va ser la primera en acceptar que es mereixien acomiadar-se... Encara que segurament va doldre-li en l'ànima.
En Trunks va assentir. 'Així... s'havien acomiadat'. Però la seva mare va continuar parlant-li d'aquella tràgica jornada en què tots havien hagut de dir adéu a en Goku.
– Li van dir que entrés, que en Goku l'havia cridat en somnis – va explicar – L'encarregat de demanar-li que entrés va ser el mateix Follet Tortuga. La Xixi va sortir en silenci de casa i tots vam quedar pendents d'ella, de la Nasu. Sabíem que entraria i, no obstant, fins i tot semblava massa afligida per fer-ho.
– No va entrar-hi? – va preguntar el noi desconcertat – Em pensava que...
– Sí, va entrar-hi. Però per fer-ho va girar-se cap a tots nosaltres amb l'ànima als peus. No oblidaré mai aquelles paraules: "No sé si tinc prou valor per fer-ho sola". – La conversa mantenia expectant el fill d'en Vegeta – Ens demanava amb allò que algú de nosaltres l'acompanyés. Però era un moment massa íntim... massa personal...
La pubilla de Corporació Capsula va sospirar: – Qui ens anava a dir que en Cor Petit donaria aleshores un pas endavant. Va acompanyar-la allà dins. Probablement va veure-la plorar sobre el pit d'en Son Goku i clamar aquella injustícia que ens colpia a tots. Desconec sí va ser així com la Nasu va comportar-se, però en sortir tenia la mirada destrossada.
– El pare no hagués plorat... és el que tu sempre dius.
– Però ella sí. Havia viscut molt temps sent molt més que una saiyan, fill. Estic convençuda que va plorar. Sigui com sigui, va ser curiós, saps? Se suposava que ells dos, en Cor Petit i la Nasu no es suportaven i, en canvi, aquest va ser l'únic que va poder brindar-li el petit consol d'acompanyar-la en la distància. Els altres no en vam saber.
En Trunks va sortir convulsament dels seus pensaments. La Nasu d'aquella època, la que no se n'havia anat enlloc, continuava asseguda al seu costat amb aire pensatiu.
I la Bulma jove, també d'aquella època, acabava de comunicar-se amb ells.
– Fa uns dies que una persona que venia d'un poble de l'oest va fer una consulta a l'empresa. Va dir que havia vist un vehicle estrany que semblava abandonat i se'l volia quedar – va explicar-los pel mans lliures de la nau – Com que no el sabia fer funcionar, trucava per veure si n'hi ensenyàvem... – I la mare d'en Trunks havia decidit passar-los una foto d'aquell vehicle: era la màquina del temps, però a l'hora no l'era ja que el seu fill conservava la mateixa, guardada en una càpsula.
'Qui més havia vingut del futur?'.
– Ho vull veure amb els meus ulls – va expressar en Trunks preocupat. 'Allò no tenia sentit, perquè la seva mare del futur prou feines havia tingut en construir una sola màquina del temps'. Per què ara n'hi havia dues en aquest mateix temps?
La Nasu va espolsar les cabòries del seu cap i amb una darrera mirada a en Goku dormit, va decidir acompanyar-lo. 'Era el seu nebot i tard o d'hora hauria de mirar de parlar-li sobre el seu pare i el planeta Vegetasei'. Fins llavors el nano només havia rebut inputs dolents d'aquell home que li havia donat la vida. I ella havia col·laborat, sense voler, activa i imprudentment en aquelles primeres impressions. Per aquell motiu volia fer-li entendre que no tot era com aparentava. 'Sí a ella en Vegeta l'havia deixat tirada a l'univers, però havia tingut els seus motius'.
En Gohan va unir-se a la recerca de la màquina misteriosa.
La Xixi va voler aturar-lo, però no va poder fer-hi res. El nen volia ajudar en Trunks i la Nasu a resoldre aquella incògnita.
La Bulma també s'hi dirigia.
.
.
– Suposo que saps per què he vingut... – va murmurar en Cor Petit en arribar al palau de Déu.
– Al principi tu i jo... No, no. Vull dir, el teu pare i jo érem una mateixa cosa... Per tant, se suposa que sé tot el que penses...
I així després de molt reflexionar havia arribat el moment.
– No es tracta d'una fusió. Només vull que em concedeixis una superpotència... En aquests moments, només serveixes per aconseguir que no desapareguin les Boles de Drac.
– Entesos et donaré el meu esperit – Havia assentit Kamisama. 'Però encara havia pretès estudiar la situació durant un temps força llarg'. Finalment, però, ara es disposava a unir-se amb el fill, la resurrecció del qual una vegada havia estat un alter ego malvat.
'Era la decisió que sabia que havia de prendre'. I malgrat tot era conscient que fent-ho deixava la Terra sense un Déu vigia que els pogués protegir, desapareixien les Boles De Drac. Ara bé, si hi havia una veritable amenaça, l'únic que necessitava aquell món era un guerrer de debò: un super Cor Petit.
– Passarà una cosa molt greu a la Terra – va acceptar – Es pot dir que en el passat, no hi ha hagut cap situació tan crítica... Tinc el pressentiment que no hi ha esperança...!
En Cor Petit va observar-lo amb cara de circumstància. 'A què es referia?'.
De sobte en Kamisama encara semblava més i més atordit.
– ... monstres dius? – va exaltar-se en Cor Petit – A quins monstres et refereixes?
El descobriment de la segona màquina del temps, per part de la Bulma i companyia, havia posat sobre la taula la presència d'una amenaça pitjor.
Si allà, en principi, només s'hi havien trobat una nau vella que feia ja anys que era parada allà; després havia arribat el descobriment d'una carcassa de llagosta fastigosa de la que alguna mena d'insecte acabava de sortir.
I ja de tornada a casa, la Bulma havia escoltat aquella notícia per la ràdio. 'Hi havia un monstre eliminant una població sencera molt a prop d'on havien trobat la màquina del temps'.
Era terrible
.
Nota d'autor: Com bé haureu notat, en aquest capítol recau una de les principals diferències (Nasu – i entorn – a banda) que té aquest fic respecte a la història original. Un fet que ja deixava veure al Pròleg. Sí, suposo que ja hi heu caigut, aquí en Totpoderós explica una història de joventut que forma part estrictament del guió que vaig empescar-me per aquest fic. Un relat del qual veurem més detalls (i implicacions) en el futur. Bàsicament perquè aquest fet (que no passa a Bola de Drac Z original) té certa importància en la meva trama.
No us n'avanço més coses ;).