Capítol 24. Desafiant el nostre futur
A la vora d'una nau arribada del futur, en Son Gohan, en Trunks, la Bulma i la Nasu havien trobat la closca buida d'un ou i la pell d'un insecte gegant. Poc després, la Bulma havia alertat a tothom qui era a l'illa del Follet Tortuga del que ella ja havia escoltat primer a la ràdio, i més tard a la tele: 15.000 habitants d'un poble proper havien desaparegut.
'Era terrible i desesperançador'. Una amenaça semblava acabar d'aparèixer i, aquesta vegada, podia ser la definitiva.
Per aquell motiu en Totpoderós acceptava retornar al seu cos inicial... tornar a ser gairebé el namekià original en refusionar-se amb en Cor Petit.
'Encara sense saber (no obstant) si el poder que aquest ésser adquiriria seria suficient per salvar el món d'aquella terrible desgràcia'. Molt es temia que res podrien fer davant d'aquell nou enemic que ja els assetjava.
– Has canviat, Cor Petit – va dir en Totpoderós abans de fusionar-s'hi. El jove ja li havia posat la mà sobre el pit per procedir amb allò – T'han desaparegut els mals sentiments... Si ens fusionem, ja no ens haurem de separar mai més...
En Popo ho havia observat completament corprès. 'Era l'adéu al seu senyor'. I no obstant havia pregat que sobrevisqués al nou namekià, que conservava l'aspecte intacte d'en Cor Petit.
– Ja no sóc ni Déu ni en Cor Petit – Havia reflexionat aquest – Sóc un nàmek i ni tan sols recordo com em dic –. Era és clar una manera de parlar. No recordava qui havia estat en inici, abans de separar-se de Kamisama, perquè ara era una persona completament diferent de llavors. Aquell ésser primari havia estat qui havia donat pas a dos éssers com en Totpoderós i el seu pare, però ell era algú que havia adquirit els records del malvat rei dels dimonis i que, no obstant, després no només havia canviat, sinó que havia accedit a fusionar-se amb en Nail. 'Dins seu hi convivien diversos jo'.
Fins i tot notava que en l'energia que havia adoptat d'en Totpoderós, hi havia també matisos que fins llavors havia desconegut. 'Què seria allò?'.
Fos com fos no podia despistar-se. 'Havia d'anar a trobar aquell terrible monstre del qual li havia parlat l'home que ara formava part del seu mateix ésser'.
En un gest poc propi d'en Cor Petit, va acomiadar-se amablement del senyor Popo.
.
– Ara ja no t'amagues, closca pigada...? – En Cor Petit s'havia traslladat volant fins a la ciutat en què ara el monstre desconegut eliminava un a un tots els seus habitants. Només quedaven peces de roba pel carrer. Talment com si algú els hagués fet desaparèixer...
El fill de Katatsu, aquell que era el namekià original, va mirar el seu enemic amb sorpresa i angunia. Es tractava d'un monstre amb força forma d'insecte, que arrossegava un home molt espantat amb una sola mà.
En Cor Petit va preferir esperar un moment abans de reaccionar. 'A que s'enfrontava exactament?'. En la seva vida mai havia vist res igual. L'enemic va clavar la seva fastigosa cua, acabada en punxa, a l'home que demanava pietat i d'aquesta manera va absorbir-ne els teixits fins a què, després de deixar-li la pell arrugada com una figa, aquesta va acabar per desaparèixer. 'Era allò el que havia fet a tots i cadascun dels habitants d'aquella ciutat'.
En Cor Petit estava encara en xoc. 'Mai abans havia conegut un rival que desprengués una energia tan estranya'.
– Mira-te'l bé – va dir la bèstia que va deixar en Cor Petit parat en parlar – Que ara et toca a tu! Cor Petit, gran rei dels dimonis.
'Com sabia qui era? O millor qui havia estat fins feia tan sols uns minuts'.
Va somriure amb aire desafiant. El fet que hagués eliminat totes les persones d'aquella ciutat en el fons l'afavoria ara a ell. 'Podria lluitar-hi al màxim de les seves possibilitats'.
Però continuava volent saber qui era i que pretenia. 'Com absorbia l'energia vital de les persones d'aquella manera tan cruenta'.
– Hu, hu, hu – va riure l'insecte monstruós – Lluites força bé... És clar que encara no he aconseguit tota la perfecció del meu cos.
– La perfecció del teu cos...? – va preguntar del tot parat el namekià – Per això xucles la gent?... Així et perfecciones?
Aquell monstre s'havia enviat ell mateix a aquella època a través d'aquella segona màquina del temps, que els altres havien localitzat amb la Bulma, i assegurava ara que xuclava l'energia dels demés per fer-se més i més fort. 'En Cor Petit maldava per treure'n l'entrellat'.
De sobte un dels seus atacs, va desconcentrar-lo. Li acabava de llançar el kamehameha tan propi d'en Son Goku. 'I no només això, en Cor Petit va adonar-se amb espant que dins d'aquell rival hi havia diverses energies: la d'en Goku, però també la seva, la d'en Vegeta i la d'enemics com en Freezer i el seu pare'.
Va esquivar-lo en un primer moment, però immediatament va ser atacat de nou i amb força per aquell insecte. 'Tenia un pla, però era arriscat'.
– T'he xuclat la vida! – va afirmar en Cèl·lula, com es deia el monstre, triomfador. Acabava d'absorbir-li tota l'energia d'un braç.
– Aaaaaah! Me l'has clavat el braç! – va afirmar el Cor Petit amb dolor.
– I què, que sigui el braç? Xuclaré tota l'energia del teu esplèndid i fortíssim cos...!
El namekià va aconseguir desfer-se'n, però en Cèl·lula igualment va creure's guanyador. Amb el braç d'aquella manera, no podria defensar-se més.
Per això va acabar explicant-li qui era i per què tenia l'energia d'en Son Goku i d'en Freezer.
'Li havia donat vida la computadora del Doctor Gero'. Amb les cèl·lules dels millors guerrers i fins i tot després que aquest morís. Venia d'una època futura on havia eliminat el Trunks per ocupar ell la seva màquina del temps. Era una línia del temps diferent de la d'en Trunks que coneixien i de la seva. 'Però pel que semblava el fill d'en Vegeta també havia viatjat al passat per avisar-los del perill dels enemics en aquell altre temps'.
– En el futur on vaig començar a actuar, l'A-17 i l'A-18 no hi eren. No sé si els havia guanyat aquell noi, en Trunks... – va relatar-li – Però, per sort, en Trunks tenia una màquina del temps. El vaig eliminar i vaig venir a buscar l'A-17 i l'A-18. Ara ja ho saps...
'Si arribava a la perfecció tindria una força terrible, inimaginable'.
.
La Nasu havia volat de tornada a casa del Follet Tortuga amb en Trunks i en Son Gohan, amb els quals (i en companyia de la Bulma) havia descobert aquell estrany ou i la segona màquina del temps. Gairebé havien arribat a l'illa quan, no obstant, ella havia preferit continuar volant sense rumb.
– No véns? – va preguntar-li en Trunks en veure que no els seguia i que ja feia estona que no havia dit res.
Ella va mirar-lo en resposta.
– Crec que m'anirà bé fer com el teu pare i esbarallar-me amb alguna roca... o muntanya... – va admetre amb la mirada reflexiva i trista. 'Que més voldria que ser allà, donant-li la mà a en Goku fins que es recuperés'. Però no era el seu lloc – No us preocupeu per mi.
Va guinyar-los l'ull, mentre s'allunyava. En Son Gohan s'havia quedat pensatiu al respecte. Ell que era només un nen, podia entendre que alguna cosa passava amb aquella noia que tan diferent havia estat a Nàmek.
Ambdós, ja sense la Nasu, van dirigir-se, però, a l'illa d'en Follet Tortuga sense gaires més explicacions. A casa del mestre Mutenroshi els seus amics ja els esperaven amb les terribles notícies que la Bulma havia descobert a la tele.
– Vols dir que pot ser obra de la bestiola que va sortir de la closca...? – va preguntar alertat en Krilín. 'Acabaven, a més, de detectar la terrible i estranya energia que el monstre desprenia a quilòmetres de distància'.
– Ho vaig a comprovar... – va afirmar en Trunks espantat.
– Jo també vindré – Estava disposat en Son Gohan. 'Però la seva mare no hi estava d'acord'. Era perillós i el seu fillet havia de quedar-se a casa... estudiant i pendent de la malaltia que mantenia el Goku al llit. 'No se'n volia separar llavors'.
– Son Gohan – va acceptar en Trunks – Us heu de quedar aquí per defensar en Goku si arriben els androides. Hi puc anar sol.
I no obstant en Krilín havia acabat sent qui l'acompanyés.
.
Com en Vegeta, la Nasu des del lloc on havia començat a entrenar, va notar que alguna cosa estranya passava en la zona on ara se sentia més forta que mai l'energia d'en Cor Petit. 'Encara que aleshores hagués disminuït considerablement'.
– ... però per què vas triar aquesta època? – preguntava ara en Cor Petit amb el braç completament destrossat.
– Doncs... la màquina del temps estava programada per venir aquí. Només vaig tocar el botó.
Mentre parlaven l'energia d'una tercera persona havia aparegut al cel. Si bé els altres eren més lluny d'allà, a ella no li havia costat més de cinc minuts aparèixer-hi a tota velocitat.
Va aterrar per sorpresa dels dos contrincants. 'Horroritzant-se en veure l'estat del braç d'en Cor Petit, totalment arrugat... com si algú li hagués absorbit la majoria de teixits i ossos'.
– Cor Petit... – Podia detectar en l'energia del namekià que ja no era ben bé ell. 'Havia canviat'. Com en Krilín els hi havia explicat que passaria. Com ella havia imaginat.
El guerrer va mirar-la un instant, abans de centrar tota la seva atenció en l'enemic: – Aparta't... – Havia dit simplement.
Tot i veure'l en aquelles males condicions, va decidir obeir-lo. 'Li havia llegit un tipus nou de seguretat en la mirada'.
Va veure de seguida que havia tingut raó.
– Ja. Tu deus ser la Nasu... – va dir el monstre amb un somriure gens amable.
La noia va posar-se immediatament en guàrdia: – Com ho saps?
– Sé moltes coses jo... – va afirmar mirant-la amb anticipació. 'Anava a absorbir també l'energia de la noia, després de fer-ho amb en Cor Petit'. Però aquest tenia amagat un as a la màniga, que li impediria fer-ho.
Va arrencar-se el braç d'una estrebada i, acte seguit, va fer-ne aparèixer un altre de completament nou.
La Nasu va observar-lo amb aire de victòria: – Podies haver-ho dit abans, començava a preocupar-me.
– M'ha donat molta informació – va dir tocant-se el braç nou. I llavors va dirigir-se exclusivament a en Cèl·lula: – No et puc permetre arribar a la perfecció total del cos... Encara que també portis sang meva... Has badat molt, mira que no adonar-te que el braç se'm pot reproduir...!
Un instant d'enfrontament més tard, arribaven en Trunks i en Krilín.
– ... és un monstre... – va exclamar horroritzat el fill de la Bulma.
'Ni s'ho imaginava'.
En Cèl·lula, pel que havien dit els nois, també s'acabava d'adonar llavors que en Goku era viu. La història era força diferent de com la coneixia.
El futur havia canviat.
– Però sigui com sigui, aconseguiré incorporar-me l'A-17 i l'A-18. Ja ho veureu! No cal que intenteu evitar que arribi a la perfecció! – va cridar – Només un de vosaltres podria lluitar amb possibilitats, contra l'A-17 i l'A-18... i és en Cor Petit!
La mossegada del sol que havia fet a continuació els havia encegat prou com per poder fugir. 'Tenia totes les de perdre contra en Cor Petit en aquell moment. Però amb la incorporació dels androides, o ni que tan sols aconseguís pujar la seva energia a base d'absorbir altres humans, la lluita aniria molt diferent'.
– Merda... – va cridar la Nasu. Aquell monstre d'en Cèl·lula acabava d'escapar-se als seus nassos.
Després de la ràbia inicial d'en Cor Petit, havien notat com ara les energies d'en Ten Shin Han i en Vegeta s'hi apropaven. 'Devien anar allà, com ells, per tal de saber qui era l'enemic que els amenaçava amb aquella barreja d'energies tan summament particular'.
– L'hauria d'haver liquidat sense dubtar... – va expressar el namekià, abans de jurar que s'amagués on s'amagués el trobaria.
La Nasu que també havia mirat cel enllà, desplaçant-se uns metres fins i tot, per comprovar que efectivament el monstre no s'havia quedat a la vora, va girar-se amb ànim de calmar la situació. 'O potser és que no va poder resistir-se a jugar de nou amb aquella poca paciència que es tenien mútuament?'.
– Així que el príncep dels dimonis ha aconseguit el seu poder absolut, eh? – va dir-li desenfadada – O n'eres el rei? Tinc mala memòria pels títols inventats... – I no obstant el somriure que va dedicar-li era amable, tant com en sabia almenys.
– No m'emprenyis, vols? – va continuar enrabiat en Cor Petit... i no obstant res acabava de ser com era fins llavors.
– És broma, home. No m'ho tinguis en compte... No he pogut evitar-ho...– va exclamar. La princesa l'hi havia tocat lleugerament la capa, com aquell que treu importància a l'anterior comentari, però llavors els dos van apartar-se de cop.
– No has volgut evitar-ho... – va corregir-la, mirant com ella es premia la mà amb cara de dolor. Va dedicar-li una lleugera expressió guanyadora. 'Se n'havia donat perfectament. Havia estat tan enrabiat que probablement hagués generat energia per si sol'.
Acabava de passar-li la corrent. A força volts.
– Au... M'acabo d'enrampar!
En Trunks estava perdut en els seus pensaments, però en Krilín se'ls mirava aleshores entre divertit i confós. 'Pel que semblava aquells dos eren un pou de sorpreses: qui els hi hauria dit (anys abans) que ambdós podien comportar-se mínimament com a part de la colla?'.
El cert era, però, que en Krilín va observar ben bé com poc després, amb l'arribada d'en Ten Shin Han, ambdós evitaven ni tan sols mirar-se. 'Què estava passant allà?'.
En Cor Petit, que acabava de descobrir que, de sobte, hi havia coses que l'incomodaven d'aquella animadversió que sentia cap a la Nasu, va esperar que també fes acte de presència en Vegeta, per tal d'explicar-los tot el que sabia de l'enemic definitiu.
– Seria terrible. Per a la Terra... I també per a tots els planetes de l'univers... – va concloure en Cor Petit davant la negativa d'en Vegeta a destruir els androides abans que en Cèl·lula els absorbís – Recordeu que també té sang d'en Freezer i el seu pare...
– Sempre feu plans esquifits – va insistir el saiyan de mala gana – Si es vol unir amb algú, deixeu-lo fer! Hi haurà menys adversaris, i per tant, menys feina...
'Ja s'ocuparia ell de superar el límit dels superguerrers'.
Tots s'havien quedat parats amb aquella afirmació. 'Podia superar la força d'un superguerrer, en Vegeta?'.
La única solució que veien, Vegeta a banda, era buscar aquell monstre i evitar com fos que absorbís l'A-17 i l'A-18. El príncep saiyajin va desaparèixer en l'aire, disposat a fer-se més fort. 'Trobaria la manera de superar-se'.
En Krilín i en Trunks tornarien al laboratori destruït del Doctor Gero. 'Hi havien de trobar l'habitació subterrània on creixia l'embrió del que seria el Cèl·lula d'aquell temps'. No arribaria a veure la llum del sol.
En Cor Petit buscaria on s'amagava el que havia vingut del futur. I ho faria acompanyat d'en Ten Shin Han i la Nasu.
– Si no el trobeu – Els hi havia dit en Krilín abans de marxar en direcció al laboratori – Veniu a Cal Follet Tortuga. Potser el podrem localitzar veient les notícies de la tele...
– D'acord – va assegurar-li la Nasu. – Però el buscarem bé abans... – va afegir tocant el braç d'en Cor Petit en un signe de companyerisme. Aquesta vegada va ser ell qui va apartar-se. 'No li havia agradat mai el contacte amb els altres'.
La recerca se'ls presentava difícil i infructífera.
.
Més tard en Krilín i en Trunks s'havien dirigit ja de tornada del laboratori del Doctor Gero, després de destruir-lo i trobar uns plànols que podien donar-los les pistes per cercar el punt feble dels androides. En Krilín aniria a Corporació Capsula, per tal d'entregar els papers a la Bulma, que era l'única que els podia estudiar amb coneixement.
Però en Trunks pretenia buscar el seu pare per entrenar-s'hi. 'Ell també volia provar de superar el nivell del superguerrer'.
– ... Ho... ho trobo bé, però em sembla que en Vegeta no es voldrà entrenar amb tu... – va raonar en Krilín.
– Jo, sent com és, tampoc no m'hi vull entrenar... – va confessar el noi - ... però s'avança molt més intentant emular algú que no entrenant-se sol, i el pare també ho sap...
.
– No hi ha res a fer...! – Es lamentava en Ten Shin Han – Detecta l'energia i té temps de fugir. I si frenem l'energia, no podem anar de pressa...
La Nasu i en Cor Petit estaven tan desesperats com ell.
.
Mentrestant (fins i tot hores després) en Cèl·lula continuava, sense por, sembrant el pànic per allà on passava: amb l'únic objectiu d'absorbir l'A-17 i l'A-18 per arribar a la seva forma perfecta.
– Ho heu notat? – En Cor Petit es referia a la força vital d'aquell monstre.
– Ara no – va afirmar en Ten Shin Han – Però no fa gaire que he sentit la seva energia...
– Hem d'evitar que es transformi en el complet... sigui com sigui... – repetia el namekià.
El més a prop que havien estat d'atrapar-lo, havia sigut quan en Krilín (que havia agafat una drecera per anar a casa del Follet Tortuga) s'hi havia hagut d'enfrontar després d'haver entregat els plànols a Corporació Capsula. 'Havia salvat una noia i el seu germà petit'. I en Cor Petit l'havia salvat a ell.
Però el maleït androide havia estat prou llest per tornar-se a escapar.
– Et trobes bé, Krilín? – Va preguntar-li la Nasu en veure'l encastat contra la nau que pilotava la jove que havia salvat.
– Sí, gràcies.
Només els quedava anar a casa del Follet Tortuga i esperar. 'Aquell monstre sabia camuflar a la perfecció la seva energia'.
.
Quan havien arribat allà, a l'illa d'en Mutenroshi, i havien pogut encendre la tele, s'havien adonat que ja atacava el districte sud.
La Nasu va mirar-se la televisió, aquell aparell que tan estrany trobava, des de lluny. Al pis de dalt d'aquella casa encara dormia un cada vegada menys malalt Son Goku.
Va sortir fora amb pesar. Passés el que passés, els altres li ho dirien. Va mirar en dalt, just on hi havia la finestra de l'habitació en què s'estava en Goku. Va sobrevolar la teulada amb compte i va entrar-hi per la finestra. 'Havia de veure'l'.
Només volia veure'l.
En Son Goku dormia aleshores com si estigués en pau amb si mateix. 'Gairebé amb aire d'haver-se recuperat'.
Ella va atrevir-se a tocar-li els cabells despentinats i el rostre en una carícia culpable. 'Tot el que passava era terriblement confós'.
– Et trobo a faltar, Kakarot – va dir-li quasi a l'orella. – No saps com et necessiten tots. Com puc ser tan egoista de voler-te per mi sola, eh? – va riure, sentint-se tan dèbil com en Vegeta creuria que era si l'atrapava mai en aquella situació.
Tan distreta estava en recordar cadascun dels moments compartits i de les mirades dedicades a l'altre, que no va escoltar els passos d'algú pujant l'escala.
Va girar-se, amb cert sobresalt, en adonar-se que havien obert la porta. El cor va encongir-se-li per moments, quasi sense voler: la Xixi era davant la porta amb un bugader d'aigua per abaixar la febre al seu marit i se la mirava amb la ràbia pujant-li dels punys cap a la mirada.
'La Nasu va intuir que esclataria en odi cap a ella'.
– Què fas tu aquí? – va demanar-li la terrícola, contenint la ràbia, amb els punys tancats – Que vols d'ell? – va preguntar sense deixar llavors de mirar-la. Per increïble que fos en ella, la Xixi no cridava, però així encara transmetia una ràbia pitjor. Una de veritable i impotent.
La Nasu no va intentar amagar-se'n: – Veure si estava bé... – va acceptar amb el cor en un puny.
I la Xixi va horroritzar-se encara més, pràcticament li saltaven les llàgrimes d'impotència. Hi havia amor en aquella mirada. 'Aquella dona alienígena estimava el seu Goku i ho feia sincerament'.
– Com t'atreveixes a...? – va començar ara sí a cridar, sense saber ben bé de què estaven parlant allà. 'Sense saber quina era exactament l'acusació que volia fer-li'.
– Ho sento.
– Ho sents? – La Xixi no podia creure's que aquella dona acabés de demanar-li perdó. – Que significa que ho sents? – Ella mateixa es negava a admetre que ho sabia, que s'imaginava part de tot el que ells dos havien compartit a les seves esquenes. I el pitjor és que s'adonava que un home com en Son Goku no feia allò de forma premeditada.
'Tot el que hagués passat entre ells, no era el caprici d'un marit que pretengués enganyar-la. Era el sentiment de dues persones que havien creuat tard les seves vides'.
I havia estat tard, perquè ella havia voltat el món i entrenat amb ímpetu ja feia molts anys, amb l'únic objectiu de fer complir una promesa a aquell home. 'Havia estat massa ingènua?'.
I si havia fet que les coses prenguessin un camí equivocat?. 'Va recordar el moment en què la Baba va desvelar-los-hi qui era la tsufur desconeguda, quan en Goku acabava d'emprendre el viatge a Nàmek'.
– Ja us vaig dir que jo a aquesta noieta la coneixia – va riure la bruixa – Que m'era familiar, vaja. O heu subestimat els meus poders?
– Què vols dir? – va preguntar-li en aquell moment el seu germà.
– Que feia molt temps que l'esperava. – va mirar-los exagerant el moment de continguda expectació. – Bé, i ella feia molt temps que esperava en Son Goku.
– Parla! – va dir la Xixi que, de sobte, tenia un molt mal pressentiment al cos.
– En Goku ha de complir amb part del seu destí. – va respondre l'endevina encara misteriosament.– Els de la seva raça esperen que ho faci. Bé, ella almenys.
– Jo sóc... sóc la seva esposa... m'escoltes? – va advertir-li la Xixi, encara aferrant-se a l'amor que sentia per aquell guerrer – No deixaré que me'l prenguis – va reconèixer rendida en veu prou alta perquè (n'estava segura la Nasu) tot allò se sentís al pis de baix. – No ho deixaré, sents?
– No és la meva intenció – va respondre llavors la Nasu en un to dur que directament la transportava en temps en què el seu comportament havia estat purament saiyajin. – I ara si em disculpes...
Va intentar esquivar-la i sortir per la porta, però la Xixi no podia quedar-se tan tranquil·la així com així: – Em dones la teva paraula que no tornaràs a acostar-te a en Son Goku?
La Nasu aquesta vegada va sentir-se ferida en l'orgull. 'Una altra promesa... que, és clar, la mare d'en Son Gohan utilitzaria a favor seu sempre que pogués'.
– No sé ni perquè et molestes a intentar confiar en la paraula d'algú com jo, Xixi – va dir encara més durament que abans – Si el que vols és que jo també faci una promesa. No, no la faré. Però ell sí la va fer, recordes? I és un home de paraula...
Li dolia recordar que era només per un estúpid i infantil malentès, que en Son Goku havia deixat de ser feia molt temps un home lliure. 'Almenys prou lliure com per escollir allò'.
La Xixi no va saber que més dir. Però tampoc va caldre. 'Va preguntar-se si, com en el tema dels androides, i la malaltia d'en Son Goku, el destí també era canviant i convuls'.
Havia ella desafiat el futur que, en un passat, havia predit l'endevina? O no havia estat ben bé un futur allò que havia vist la Baba a la bola de cristall?. 'En realitat, pel poc que sabia la Xixi, que la Nasu l'hagués esperat durant anys no implicava que estigués escrit enlloc que en Goku havia d'acabar amb ella'.
'O d'això intentava convèncer-se'. No havia volgut saber res més del que havia insinuat la Baba en la seva presència, durant el viatge d'ells a Nàmek.
Ella (la Xixi) també – com feien tots els amics d'en Son Goku amb allò dels androides – estava disposada a desafiar el futur. 'O potser ni tan sols caldria?'.
– Espera... – va dir-li a la Nasu quan aquesta sortia per la porta. Necessitava assegurar-se que no perdria de cap de les maneres al seu marit.
Acte seguit van escoltar-se les veus del pis d'abaix. 'Semblava que tots plegats sortien a algun lloc'.
– No sé si és una bona idea. Però per provar-ho... – admetia en aquell instant el Cor Petit.
La Xixi ja no va poder mantenir aquella conversa. Va adonar-se que tots els sentits de la Nasu eren al pis de baix. I va veure-hi alguna altra cosa a la mirada. Quelcom confús que, en aquell instant, va ser incapaç de reconèixer.
Es traslladarien a bord d'una de les naus de Corporació Capsula, que ja hi havia a l'illa, per tal d'atrapar en Cèl·lula sense que aquest en sentís abans l'energia. 'O així almenys ho havia proposat en Iamxa'.
– Véns? – va escoltar la Xixi (des del pis de dalt) que preguntava en Krilín.
– És clar – va respondre la Nasu amb recuperada empatia – No pensava deixar-vos sols.
– Ja – va remugar en Cor Petit, abans que tots plegats pugessin a la nau. – En Cèl·lula és un androide molt llest... – va afegir després – Potser ens hi acostarem. Però i si aconsegueix amagar-se?
– Doncs res... el continuem buscant... no? – va fer la Nasu resignada.
'Un dels principals problemes que tenien era que, després de la fusió entre Déu i Cor Petit, ja no hi havia Boles de Drac per ressuscitar a absolutament ningú'.
.
.
La Bulma mentrestant s'esforçava ordinador en mà, i fent un detallat anàlisis dels plànols que li havia entregat en Krilín, en trobar el punt dèbil dels androides.
Va sospirar. I llavors va aixecar-se de la cadira amb un crit de triomf. 'Havia aconseguit esbrinar que podia construir un comandament per tal de destruir-los'.
– Has fet plorar el nen – va advertir-li el seu pare amb un somriure comprensiu – L'has despertat!
– Ho tinc, pare. Ja ho tinc – va respondre-li satisfeta.
Es posaria a construir aquell petit comandament de seguida. Amb l'aparell podrien activar un dispositiu que tant l'A-17 com l'A-18 duien al seu interior. Si els desconnectaven, seria molt fàcil destruir-los després. 'Bufar i fer ampolles'.
.
Va despertar-se com aquell que ha dormit molt. Com si s'hagués llevat tard en un plàcid matí de diumenge. 'Se sentia ple de força, però també bastant tocat per totes les converses que havia pogut sentir des de la seva inconsciència'.
Una nova amenaça queia sobre la Terra. 'I ell havia fet molt mal a la Xixi'. La seva muller no s'havia mogut del seu costat en tot aquell temps, i ell en canvi no aconseguia deixar de sentir allò per la Nasu. Gairebé li cremava l'estómac quan pensava en la princesa saiyan i tots els moments que havien compartit. 'Tots els instants que ella havia estat rude i valenta i que ho havia estat per ell... com quan l'havia intentat salvar de l'A-19, en ple atac de cor'.
Les seves veus li ressonaven al cap. Les dels malsons on elles afirmaven haver-los-hi causat aquell profund dolor, però també les vertaderes: aquelles que havia pogut escoltar no feia pas tantes hores... en aquella habitació... quan la Xixi havia atrapat a la jove saiyan observant-lo en soledat.
– Jo sóc... sóc la seva esposa... m'escoltes? – va advertir la Xixi, encara aferrant-se a l'amor que sentia per aquell guerrer – No deixaré que me'l prenguis.
Ja hi havia renunciat. Però no podia fer res per canviar els seus sentiments. En veritat sí sentia un gran respecte i estima per la Xixi, però no era el mateix sentiment que el portava a sentir-se partit en dos lluny de la decidida i intrèpida Nasu, com ell pensava en ella aleshores.
– Ens has fet mal, Son Goku – tornava a parlar la Nasu, el rostre de la qual envellia horriblement per moments – No compleixes les teves promeses. Ens has fet mal... – repetia.
Aquell malson se li havia repetit gairebé en bucle durant la seva dolorosa convalescència. No podia parar de pensar en la Xixi, en la Nasu... en tots aquells a qui mai havia cregut perjudicar... Però que ara no obstant estaven en perill perquè era ell, només ell, l'únic que atreia (una vegada i una altra) aquells monstres a la Terra.
'En Cor Petit, fill del malvat Satanàs, en Raditz, en Vegeta, en Nappa, en Freezer i el seu pare... la mateixa Nasu'. Tots ells l'havien buscat a ell en arribar a la Terra.
Com ara ho feien els androides i aquell monstre anomenat Cèl·lula. 'I ja no li quedava ni tan sols el consol de ser completament sincer amb els seus'.
I no només per l'amor que sentia per la Nasu, també per l'amor que sentia per la baralla... per fer-se més fort i superar-se a ell mateix. 'Tots aquells sentiments saiyajins que s'acumulaven ara en la ment d'un home que havia cregut ser un bon terrestre'.
L'explosió de ràbia a Nàmek, que l'havia dut a convertir-se en superguerrer, també l'havia apartat definitivament del nen que havia estat i l'havia convertit inexorablement en l'home que era. 'En el saiyajin que s'havia resistit a acceptar ser'.
– Segueixes sent l'home més sincer que hi ha – Li havia dit la Nasu una vegada.
En Goku l'havia mirat aquella vegada amb un nus a l'estómac. I ella havia continuat parlant llavors, observant com el sol sortia lentament: – Ets la persona més sincera de l'univers, Son Goku. Tots ho diuen. Sap que mantindràs aquella promesa passi el que passi.
'Pensava mantenir-la?'. Ell sempre havia estat un home de paraula.
Sense adonar-se'n gaire havia saltat de la finestra del pis de dalt a la platja i llançava ja rabiosos kamehamehas a l'aigua, provocant autèntics tsunamis.
'Havia de complir la seva paraula'. No podia decebre llavors la Xixi, amb aquella amenaça planant sobre tots els seus caps.
'Potser després... És clar, després d'en Cèl·lula... quan l'haguessin mort, potser llavors trobaria la manera de fer-ho: de seguir al seu cor'. Es debatia entre el compromís adquirit i el desig que es resistia a enterrar en l'oblit.
En aquells moments, la Xixi no es mereixia res més que l'amor i comprensió que ell gairebé mai havia sabut donar-li. 'Era curiós que ho veiés ara, que tan a prop estava ja d'una altra persona'.
La seva muller s'acabava d'adonar, dins la casa, que en Goku era a la sorra, generant aquelles onades gegants. 'Estava bé, el seu Goku era viu i estava bé'.
Va saltar també de dalt a baix, amb en Follet Tortuga al darrere, per abraçar-lo. Ell no s'hi va oposar.
Sabia el mal que podia fer-li si trencava amb tot allò. 'I fos com fos aquell no era l'instant adequat'. Abans havia d'entrenar prou per salvar-los d'en Cèl·lula.
I després podria escollir ser egoista o conformar-se. 'No era una elecció que li pertoqués realitzar llavors'.
– Goku – va llançar-se-li als braços amb entusiasme. 'Ell va somriure agraït'.
– Xixi... Has estat molt preocupada, oi que sí? – va dir subjectant-la. Quasi emocionant-se en comprendre el dolor d'aquella dona que malgrat tot no podia estimar d'aquella altra manera angoixant que a estones l'ofegava – Però no pateixis més. Ara ja estic bé, entesos?
– Ho dius de debò, Goku? – la dona es resistia a no preocupar-se més pel seu estat de salut, i ell podia fer-se a la idea (per tot el que havia sentit mentre somiava) del fart de patir que s'havia fet ella.
– Sí. Perdona les molèsties que t'he causat. – va mirar-la seriosament un instant – Que et sembla això? – va somriure-li després, fent-la girar a l'aire una vegada. 'Mai podria agrair-li prou tot el que havia fet per ell'. Va sentir-se egoista i mesquí. Però el riure de la Xixi va fer-lo riure a ell. 'Era la mare d'en Son Gohan i una dona genial malgrat tot'. I ell li havia donat la seva paraula. – Ara ja estic completament curat.
En despistar-se, ella va enlairar-se més del compte, però en Son Goku va aconseguir agafar-la quan ja queia. 'Fingint ara alegria per ella, va sentir-se el pitjor home de l'univers'. Però era tot el que se sentia amb forces per oferir-li llavors.
– Que contenta que estic... – Tots els maldecaps per la trobada amb la Nasu s'havien esfumat (almenys temporalment) del cap de la Xixi en veure el seu marit dempeus.
La perspectiva de prendre una decisió després de derrotar en Cèl·lula s'esfumava a mesura que la Xixi continuava gairebé plorant d'alegria en veure'l curat.
'Quina mena de persona podria trair-la d'aquella manera?'. En secret va odiar (encara que fos per un sol i llarg instant) la seva herència saiyajin.
Va canviar el rostre alegre però pensatiu, per un de més preocupat quan en Follet Tortuga va interrompre'ls.
– Si en Vegeta tan fort com és ara, no els ha pogut guanyar, jo no podria tampoc... – va acceptar davant la preocupació del seu mestre – I jo també m'he proposat superar la força d'un superguerrer...!
.
– T'has d'estar una mica més a casa! – va pregar-li la Xixi quan va veure'l vestir-se al pis de dalt pocs minuts després. – Go...Go –ku. Ja vols lluitar? Així, moriràs! – Insistia amb por.
– Si després d'entrenar-me un any no ho aconsegueixo... Hi renunciaré! – va admetre.
– Un any? – va expressar sorprès en Follet Tortuga – Si... trigues tant...
– No passa res. – va aclarir-los en Son Goku – Hi ha un lloc on un any passa en un dia –. Es tractava d'una habitació del santuari de Déu.
Havia de demanar un esforç més a la Xixi.
– Xixi... També em vull endur en Son Gohan, entesos? – va imaginar-se que es posaria d'un humor de mil dimonis, però fins i tot en allò la seva dona va sorprendre'l en aquell moment.
– Que... Deus fer broma... – va començar a parlar enfadada – És clar que... Digui el que digui, te l'enduràs... Que hi farem... – I llavors l'havia colpejat carinyosament a la galta – Ja que te l'emportes, fes-ne un home fort!
En Son Goku va somriure.
Però la Xixi tenia la seva pròpia idea de perquè tocava que, una muller compromesa com ella, cedís en aquell punt llavors.
– ... però ... – va començar a parlar. Hi havia pensat molt des de la discussió que havia tingut amb la Nasu – Quan acabeu de lluitar amb els androides, deixaràs que en Son Gohan estudiï... – va dir primer – I... a més a més, començaràs a treballar!
No podia fer res més que acceptar. 'I acceptava així mateix que continuaria sent el seu espòs passés el que passés'. Era el que ella li estava demanant, encara que fos amb unes altres paraules.
– Tracte fet! – va fer segur – Gràcies.
Va saber-se vençut. Potser la única persona de l'univers que podia vèncer-lo en res era la seva pròpia muller.
Va agafar-la pels braços, i ella va acostar-s'hi per fer-li un lleuger petó als llavis.
– Ets fantàstica... – va exclamar amb aire pensatiu – A reveure!
Va pensar en allò que una vegada li havia dit la Nasu. 'En aquella mateixa platja'.
– No diguis rucades – va mirar-lo ella – Tu ets una persona meravellosa, que continuarà malgrat tot al seu costat. No trencaràs la promesa de viure-hi fins que la mort us separi. No la vas trencar ni morint-te una vegada. Vas trigar... – va raonar la Nasu – Però vas tornar al seu costat. Ella ha de valorar-ho, segur. Segons expliquen va esperar-te durant anys de petita, no renunciarà a tu així com així.
– Llavors... tu faries el mateix? – va insistir en Goku. 'Ni ell entenia per què li demanava allò de nou'. No tenia sentit.
– Sí... Pensa-hi, Goku. En cas que la Xixi realment pensi que és possible que tu i jo... – va respondre-li. La Nasu se'n sentia tan culpable com ell.
'Però ja li havia dit llavors ell: l'amor que sentien no era un accident. No podia ser-ho'. Per prohibit que estigués.
.
Va desaparèixer amb el canvi de lloc instantani i va aparèixer just en la nau amb què els seus amics es desplaçaven per aconseguir (per fi) localitzar en Cèl·lula.
'Sabia que no seria fàcil trobar-se-la'. Però aleshores ja només podien pensar en una cosa: el combat que es preparava. I no obstant... una vegada més el canvi de lloc instantani li havia jugat la mala passada d'aparèixer-se-li just darrere. Va fixar-se en un parell de pigues del seu braç abans d'avançar endavant perquè tots s'adonessin de la seva arribada.
– Son Goku... – va fer de sobte en Cor Petit.
– Goku! – va cridar en Iamxa, mentre en Krilín encara es lamentava del fet que el seu amic no fos allà. 'N'havia estat parlant llargament aquella estona'.
La Nasu va girar el cap a l'instant, contenint la respiració i l'alegria que també ella sentia: – Kakarot... – va murmurar inconscientment en mirar-lo.
En Krilín, en adonar-se del que realment passava, s'havia acabat llançant als braços del seu amic, amb l'emoció i les llàgrimes com a protagonistes. `Tots l'havien trobat a faltar'.
– Papa... – va anomenar-lo per la seva banda en Son Gohan.
La resta s'acabaven de retrobar amb l'amic i l'heroi. En Gohan simplement abraçava el seu pare, mentre aquest li regirava el cabell. I malgrat tot el que havia passat fins llavors, la Nasu continuava sentint-se afortunada amb el sol fet de tornar-lo a tenir davant.
Va esforçar-se a tancar els ulls, per no fer de l'emoció una expressió d'amor massa òbvia.
– Ja estàs bé del tot? – Insistia en demanar en Son Gohan.
– Sí, però tinc gana. – Així de simple i complex a la vegada. En Son Goku era capaç d'omplir aquell petit espai de la nau amb emocions retrobades per tots i cadascun d'ells i a la següent frase deixar-los sense alè. Esmaperduts en comprovar de nou que una part d'ell seria eternament el noi que la Bulma i els altres havien conegut tants anys abans.
En adonar-se'n la Nasu va tenir unes ganes horribles de plorar. D'esbafar-se de tota aquella tensió acumulada, durant llargs i intensos moments d'incertesa. 'Però, encara que fos com a tribut al seu origen saiyajin, no va poder-ho fer'.
Simplement va avançar endavant, intentant mantenir-hi una distància que sabia prudent.
En Son Goku se'n va adonar i gairebé va agrair aquell gest. 'Després del que acabava de tornar a prometre a la Xixi, havia d'evitar jugar més amb foc'.
I una altra vegada va passar de la seriositat més absoluta a la brutal sinceritat.
– Ei, Cor Pansit – va expressar en fixar-se en el namekià assegut – Com anem?
En Cor Petit, a qui en Goku acabava de canviar el nom, va intentar mantenir la calma:
– No em canviïs el nom. Em pots dir Cor Petit, la base és la mateixa. – va remugar – I no te'n fotis, no tinc paciència per aquestes bromes. Ho saps. Vés molt en compte, Son Goku.
La Nasu no va tenir esma per riure-se'n. 'Hi havia alguna cosa brutalment sincera en la manera com havia reaccionat el namekià'. En Son Goku era capaç d'aquelles coses. De les reaccions més inesperades en les persones menys esperades. 'A vegades es preguntava si en seria de debò conscient'.
– Doncs, Cor Petit – va continuar en Goku com si res.
– Què vols? – va dir cansat el namekià.
– Tal com estic ara, sé segur que no puc derrotar ni els androides ni en Cèl·lula, Cor Petit – va dir davant de tots – Per això he decidit anar-me'n a entrenar amb en Son Gohan. Hi ha un lloc on en un dia es pot fer l'entrenament d'un any.
– On és això? – va qüestió en Iamxa davant el silenci dels altres.
– O sigui que vas cap a la sala de l'Esperit del Temps... – va endevinar en Cor Petit – Però ningú no ha pogut resistir un any sencer allà dins, ja ho saps. Em penso que només hi vas poder aguantar un mes tu.
– En Vegeta i en Trunks també vindran amb mi – va dir segur de poder-los convèncer – Estic convençut que ho suportaran.
– Comenceu a passar ara mateix. En Cèl·lula està assassinant molta gent... i cada cop és més poderós – va advertir-li en Cor Petit – Tindrem problemes de debò si aconsegueix unir-se a l'A-17. Serà massa tard.
Quasi va fregar el braç de la Nasu en moure's per la nau en direcció al seu fill.
Va donar-li la mà a en Gohan, que va assentir. I va posar-se els dos dits al front.
– Goku... digue'm la veritat – va demanar-li en Krilín – No tens por de trobar un enemic més fort que en Freezer, digues-m'ho... o bé en tens ganes?
El jove saiyan va somriure abans de teletransportar-se: – Totes dues coses.
– Quina imprudència, quan la gent mor a cabassos i la Terra s'enfronta amb el caos i la destrucció... – va reflexionar en Ten Shin Han.
– Això és genial – va contradir-lo en Krilín – En Goku no ha abandonat. Hem de tenir esperança, perquè ara té possibilitats de superar la força del superguerrer.
.
.
Segons després, en Son Goku convencia en Vegeta per entrar amb el seu fill en aquella sala estranya on un dia suposava tot un any d'entrenament.
– Deixa'm tranquil, cap de suro – Li havia dit de bones a primeres – Desapareix.
– No diguis això – havia insistit, però, en Goku – No siguis tan groller. Sé d'un bon lloc per entrenar-nos. Hi ha una sala al santuari on podem fer l'entrenament de tot un any en un sol dia.
– De debò, Goku? – Havia afluixat el príncep davant les notícies que rebia.
– Sí. Vull que vinguis amb mi, Vegeta, et demano que m'acompanyis – va raonar en Goku en to pausat – Tu faràs el teu entrenament i jo faré el meu.
En Trunks cansat de ser ignorat pel seu pare havia agraït primer i temut després que, en realitat, en aquella sala que deia en Son Goku haguessin d'entrar millor de dos en dos. 'Perquè li suposaria passar-se l'equivalent a tot un any amb un pare que l'ignorava i que constantment el mirava amb menyspreu'.
– Està bé – havia accedit en Vegeta minuts abans – Però jo hi entraré primer.
– Entesos.– Havia donat per acabada la conversa en Son Goku amb els cabells voleiant-li per la força que feia el vent en aquell indret remot de la Terra.
Els dos rivals s'havien observat un instant més (això sí) abans de donar completament per tancat aquell pacte.
En Goku podia veure i comprendre, en el seu rival, les semblances i les diferències amb la seva germana Nasu... i en Vegeta s'esforçava en ignorar el que representava l'altre per la seva germana. 'Va ser conscient que en Kakarot ni tan sols devia saber (i de saber-ho no hauria estat capaç d'entendre-ho) que en possessió seva havia estat una de les antany valuoses pedres precioses de la família reial de Vegetasei'.
Per disgust d'en Vegeta, una joia d'escàs valor allà on eren, però que a l'univers hagués estat ben valorada. El germà de la Nasu va seguir en Son Goku en el seu camí, ara volant, cap al palau de Déu. 'No era pel seu valor material o sentimental, el que l'havia fet enfurismar, en descobrir el destí que la seva germana havia triat per la pedra; sinó el fet que després d'anys i panys aquella joia l'hagués fet pensar en la seva quasi desconeguda mare'.
La dona que avergonyida pel naixement d'en Tarble havia acabat optant per perdre la vida en alguna missió de la que, en condicions normals, hagués sortit plenament airosa. 'Desconeixia fins on la Nasu tenia constància d'aquella història, però tampoc era com si tingués gens de ganes de parlar-ne'.
Per això a ell no havia d'importar-li en absolut el seu fill o la Bulma. 'Preocupar-se pels demés no era propi de bons guerrers de l'espai'. Fent-ho, podia acabar traint el seu propi origen, com tant a la lleugera havia acabat per fer la Nasu.
Havia arribat ara, però, l'hora de ser digne príncep dels guerrers: allà dins, en aquella sala de parets blanquíssimes i horitzó inexistent, superaria la força dels superguerrers.
– Com se t'ha acudit enredar-me per començar aquest entrenament? – Havia preguntat abans d'entrar a la sala a en Kakarot – Si saps que el meu objectiu final ets tu...
– No puc derrotar en Cèl·lula tot sol... – havia explicat de fet en Goku, que no obstant ja no creia que en Vegeta suposés un perill en aquell sentit.
– Potser te'n penediràs... algun dia – l'havia amenaçat el príncep saiyan de totes maneres.
Ni davant d'aquell repte, no pensava cedir una engruna de la seva dignitat com a hereu de tots els privilegis de la seva raça.
La sala era blanca, immensa, amb una gravetat superior a la de l'exterior i hi feia molta calor.
.
Per més que havien buscat a en Cèl·lula, la única opció havia estat tornar a l'illa d'en Follet Tortuga i esperar. 'Era impossible atrapar-lo perquè (una vegada i una altra) el monstre esborrava el rastre de la seva energia vital'.
Només podien tenir paciència. Esperar a què els dos saiyans i els seus respectius fills poguessin superar aquell límit que s'albirava com la seva última esperança.
I si calia, eliminar ells mateixos almenys un dels dos androides abans que fos massa tard i en Cèl·lula aconseguís la temuda perfecció. 'Només en Cor Petit podia intentar-ho'. O bé podien optar per esperar que la Bulma tingués el dispositiu que preparava a punt. 'Ja no faltava tant'.
Havien esperat tot un dia a l'illa d'en Follet Tortuga, pendents de les horribles notícies que apareixien per televisió.
Era de bon matí i, en aquell moment, gairebé tots dormien.
La Nasu pràcticament no havia pogut descansar. I menys quan pràcticament sense haver-se fet de dia, en Cor Petit havia engegat de nou la televisió... pendent de l'insecte fastigós d'en Cèl·lula.
Els terrícoles eren els únics que, en sacs de dormir a la sala principal d'aquella petita casa, semblaven poder conciliar el son.
– Desgraciada bèstia fastigosa...! – murmurava el namekià en veu baixa – Cèl·lula et...
La Nasu va somriure lleugerament des del sofà. 'Havia intentat dormir allà'. Ell era amb les cames creuades a terra, just davant de l'aparell de televisió.
– Ja sé que els namekians dormiu amb els ulls oberts... – va posar pau – Però així tampoc crec que descansis gens...
En Cor Petit va girar-se per dir-li alguna cosa, però ja no va poder-ho fer. 'Algú acabava d'arribar. No desprenia energia, però s'havien sentit passes amb claredat a l'exterior'.
– Els androides... – va suposar la Nasu, mirant-lo i sabent a l'instant que en Cor Petit pensava el mateix.
'Havien de despertar els altres'. I posar-se en guàrdia.
El namekià va ser el primer en sortir a l'exterior.
– Hola – van desafiar-lo els tres androides – Que hi ha en Son Goku?
– Com coneixíeu aquest lloc...? – va encertar a demanar un Krilín confús que amb prou feines s'havia acabat de llevar.
– I en Son Goku?
– Us penseu que us ho direm així com així? – va repreguntar-los-hi, amb la resposta explícita a la veu, en Cor Petit.
– No ho se... Si no ho dieu, us ho farem escopir per força – va assegurar-los l'A-17. 'S'havia cansat de jugar'.
– Entesos... Doncs, ja podeu començar – va assegurar-li de totes maneres en Cor Petit – Allà hi ha una illa deserta anem-hi – va proposar-li a continuació.
– Noi, noi – Va burlar-se'n l'androide – No n'escarmenteu... – 'Ja els havia apallissat una vegada i ara en Cor Petit aparentava voler tornar a lluitar'.
Desconeixia que no era el mateix d'abans.
– No vingueu. Ja sabeu que no serviria de res – va girar-se, per advertir-ho així a tots els amics d'en Goku que eren darrere seu. Va mirar de reüll la Nasu. 'Aquesta vegada allò també anava per ella'. No estava disposat a discutir-li-ho.
Però per sorpresa, fins i tot d'ella mateixa, la noia va assentir.
– D'acord.
'D'acord?'. En Cor Petit va mirar-la sorprès. Des de quan la princesa saiyajin acceptava les seves normes amb aquella facilitat?
Va observar-la un instant. 'No. Estava segur que ella no en portava res de cap'. Simplement l'estava obeint.
– Ara ets increïblement més poderós, Cor Petit. – va acceptar ella amb simplicitat – No serem una nosa.
'Gràcies'. Li ho havia dit a través de la ment.
La Nasu va adonar-se, en escoltar la veu del namekià dins del seu cap, que en Cor Petit havia utilitzat la telepatia: 'T'ho agraeixo, Nasu'.
– Què t'ha dit? – va preguntar en Krilín quan aquest ja s'havia enlairat a la recerca d'un terreny adequat que l'enfrontés als androides. A l'A-17.
– Com saps que... ? – va qüestionar-lo amb dubte, davant les cares de no entendre res d'en Iamxa i en Ten Shin Han.
En Krilín va somriure: – Has posat la mateixa cara que posa en Son Gohan quan en Cor Petit li parla telepàticament... És amb l'únic que sol fer-ho, sabies?
.
– Visca! – va exclamar la Bulma a quilòmetres de distància – Per fi! Per fi, tinc el controlador. Vaig a trucar en Krilín. Els hi ho portaré jo mateixa!
– Vés en compte, reina – Va fer el seu pare, mentre en Iajirobai es mirava el petit Trunks somicar.
– I no hauries d'estar-te aquí amb el teu nen?
La dona va esclatar en fúria: – M'estàs dient mala mare? Perquè has de saber que amb el meu invent acabo de salvar la humanitat! – va riure victoriosa. Orgullosa de la seva feina: – Ja. Sóc la millor de l'univers!
– Ets una creguda!
.
– Per molt de pressa que la Bulma porti el control per aturar-los, almenys haurem d'aguantar vint minuts... – va reflexionar en Follet Tortuga. – Si voles a tota velocitat, Krilín, segur que aniràs més de pressa que l'avió de la Bulma!
Tot estava en joc.
I encara que la Nasu i en Ten Shin Han sentissin l'energia d'en Cor Petit lluitar amb totes les seves forces contra l'A-17 eren massa conscients de no poder-hi fer res. També en Iamxa se sentia clarament impotent.
– No serviria de res anar-hi – va deixar anar la saiyan davant la disconformitat d'en Ten Shin Han i l'evident sorpresa d'en Iamxa, en Follet Tortuga i la Xixi; la muller d'en Goku que ni tan sols s'havia parat a mirar-la des de que el dia abans la Nasu havia arribat de nou allà, amb els amics d'en Son Goku. 'S'havia entretingut a fer neteja al pis superior, per tal d'evitar la saiyajin i tot el que la seva presència a la Terra suposava'.
.