Capítol 25. La proposta que un dia recordaríem
– És en Cèl·lula! – Havien notat els amics d'en Goku que eren a l'illla del Follet Tortuga – S'està apropant al lloc on lluiten l'androide i en Cor Petit!
La Nasu va aspirar aire amb preocupació. 'La cosa es complicava per moments'. Si el monstruós insecte els havia detectat, només podia voler dir que s'apropava al lloc de combat amb la idea d'aconseguir la perfecció. D'absorbir l'A-17, l'A-18 o bé els dos a l'hora.
La lluita entre en Cor Petit i l'A-17 era costosa i aferrissada, i havia preocupat també fortament en Son Gohan, que n'havia detectat l'energia des del santuari on ara els acollia el senyor Popo. 'Esperaven que en Vegeta i en Trunks sortissin per fi de la sala de l'esperit del temps'.
Davant del perill que corria tota la Terra, en Son Goku havia adoptat una actitud dura que el seu fill molt poques vegades havia vist en ell: – No cal que hi vagis, Son Gohan! Amb el nivell que tens ara, hi ha massa diferència! Encara el destorbaràs – Havia cridat.
Estava realment preocupat pel que pogués passar, però cap d'ells podia enfrontar-se (ara per ara) amb absolutament cap dels diferents enemics que tanmateix se'ls presentaven. No amb prou possibilitats: – Segur que aviat sortiran en Vegeta i en Trunks amb molta més força! – va assegurar-li – Tranquil·litza't!
En Cor Petit era, de moment, l'únic que tenia alguna possibilitat contra l'A-17, sempre que aquest (com feia en aquell moment) s'hi enfrontés sol i en igualtat de condicions.
En realitat, però, tot i que intentava treure del cap al seu fill la possibilitat de llançar-se a lluitar a favor del seu mestre, la veritat era que en Goku estava cada vegada més nerviós al respecte del perquè en Vegeta no sortia ja de la sala de l'esperit del temps.
– Encara no, Vegeta...? A veure si és impossible de debò, superar la força d'un superguerrer...! – Es preguntava mentalment amb els nervis a flor de pell.
.
– Aniré a ajudar en Cor Petit – va decidir en Ten Shin Han fart d'esperar amb impotència. Des de l'illa d'en Follet Tortuga només podia notar l'energia d'en Cor Petit lluitant – Potser no faré gran cosa, però pitjor és estar aquí sense poder fer res!
La Nasu havia insistit en què es quedessin allà, però el guerrer de tres ulls ja ni tan sols l'escoltava.
– Ten Shin Han... – va intentar intercedir ella. 'Sense saber que estava coincidint amb el mateix paper que li tocava fer a en Goku al palau de Déu'. Era massa perillós. Un suïcidi, llançar-se contra els androides. Sobretot quan tots sabien que només en Cor Petit (en fusionar-se amb en Totpoderós) havia obtingut suficient força per lluitar-hi. I que, a més, si en Cèl·lula s'acostava a la perfecció, ja no hi podria fer res més.
– Em sap greu si li has donat la teva paraula, Nasu. Però jo no em puc quedar aquí. Encara que em busqui la pròpia mort – va ser sincer i directe en Ten Shin. 'Va fer reflexionar la Nasu per moments, però aquesta tenia clar que (ara mateix) qualsevol intent d'enfrontament amb aquells monstres, seria totalment infructífer'.
– Jo no hi vaig... – va assegurar en to lent, fent que tots la tornessin a mirar de nou. 'Per què s'entossudia a obeir precisament ara, que tot era tan crític, una petició d'en Cor Petit?'.
– Jo sí – va expressar en Ten Shin Han abans de sortir volant cap a l'illa on en Cor Petit lluitava. El tres ulls humà va enlairar-se mentre en Follet Tortuga intentava també fer-lo raonar.
.
– Hi he d'anar – va insistir en Gohan al palau de Déu – No em puc quedar aquí! – va avançar cap a la sortida, disposat a marxar en ajuda del Cor Petit. 'Sense escoltar al seu pare per a res'.
– No! – En Son Goku en un intent d'aturar-lo, va acabar-lo colpejant. – No hi faràs res allà, Son Gohan. Ho has d'entendre! Només faries que posar-te en perill... no podries ajudar-lo de cap de les maneres!
La situació era crítica i en Son Goku n'era més conscient que mai.
.
– Merda! – va remugar la Nasu en adonar-se del perill que corrien tots els que estiguessin al voltant d'aquella lluita. L'energia d'en Cèl·lula hi acabava d'arribar.
En Cor Petit, allà on lluitava, havia quedat palplantat en adonar-se de la molta força que havia aconseguit en Cèl·lula en absorbir milers de ciutadans. 'Acabava d'aparèixer-se-li davant. Ni l'A-17 ni l'A-18, ni tampoc l'A-16, aparentaven conèixer-lo'.
– No em pensava que t'hagués augmentat tantíssim l'energia... Quantes persones has mort? – va preguntar amb horror en Cor Petit – Quantes víctimes has fet?
En Cèl·lula se'n va riure: – Víctimes? Haurien de pensar que és un honor, convertir-se en una petitíssima part de la meva energia.
En Cor Petit, esmaperdut i espantat per la força de l'enemic, no va saber què dir.
– Què faràs, Cor Petit? – va desafiar-lo en Cèl·lula – Si t'hi vols ficar, ja pots atacar sense consideracions...
– Alerta A-17! Et vol matar i aspirar-te el cos per incorporar-se'l! – va cridar quan va aconseguir reaccionar. Va llançar-se, aquest cop, a l'ajuda de l'A-17. Però ni així se'n van poder sortir.
En Cèl·lula els duia un clar avantatge. 'Hauria d'haver-lo eliminat, aquella vegada, quan encara havia estat a temps'.
Davant la desesperació que s'apoderava d'ell, en Cor Petit va reunir tota la seva energia en un darrer atac a la màxima potència, que fins i tot havia estat perillós per ell. 'S'acabava de quedar sense energia i ni així havia aconseguit fer una sola rascada al monstre d'en Cèl·lula'.
A poca distància, encara sobre l'illa d'en Follet Tortuga, la Nasu va comprendre que l'energia que disminuïa d'una manera tan bèstia era la del namekià.
– No puc quedar-me aquí! – va murmurar la Nasu amb ràbia – Ho sento, Cor Petit. No puc...
Va alçar el vol a la desesperada. En Iamxa i en Xaos, que hi havia aparegut preocupat per en Ten Shin Han, van voler seguir-la aquesta vegada. Però el Follet Tortuga va aturar-los.
– És massa perillós.
En Cor Petit tenia totes les de perdre contra el malvat rival. 'De fet, ni tan sols li havia fet mal en atacar-lo i llançar-lo al mar'.
.
Va córrer a l'aire tant com va poder, fins a divisar a l'horitzó l'illa on eren. En Ten Shin Han es mantenia encara en alçada, observant aquell cruent combat. Havia aterrat al capdamunt de la roca més alta de l'illa.
Més avall, indecisa sobre si calia fugir, s'hi trobava l'A-18 acompanyada de l'A-16. L'A-17 simplement no pensava rendir-se, no contra aquell monstre que els duia tant avantatge.
– Fuig, A-17! – va pregar-li però un Cor Petit desesperat. 'Si no se n'anaven ja, ell no es veia amb cor de contenir gaire més temps el terrible Cèl·lula'.
El següent que va veure la Nasu va ser un horrible atac d'en Cèl·lula. 'D'un sol cop semblava haver matat definitivament en Cor Petit'.
– No pot ser... – va murmurar amb ràbia. 'L'últim que havia vist d'en Cor Petit era la cara i el tors ensangonats per la lluita'. La part del combat que ella s'havia perdut havia estat d'una terrible cruesa.
Una cruesa que havia quedat latent al cos del namekià. Va sentir com l'estómac se li removia, quan va entendre què era el que acabava de dir en Ten Shin Han: – Li ha trencat el coll... S'ha acabat...
La imatge del cos d'en Cor Petit caient a l'aigua, i l'últim cop que aquest havia rebut d'en Cèl·lula, va fer que la Nasu quedés un moment parada.
– Adéu – Havia rigut en Cèl·lula. 'L'energia del namekià havia desaparegut'.
– L'ha pelat – va adonar-se'n l'A-17, a qui l'androide que aspirava a la perfecció es disposava a atacar ara.
– Fuig tu sola – va aconsellar a l'instant l'A-16 a la jove rossa i biòtica que també s'ho mirava tot horroritzada – Vosaltres sou bones persones. No mateu els homes ni els animals. Només lluiteu per diversió... – va assegurar l'androide gran i pèl-roig mentre es dirigia a salvar l'A-17 – M'ha agradat molt viatjar amb vosaltres.
En plena lluita entre androides, la Nasu havia tingut un fort pressentiment.
– He de treure en Cor Petit de l'aigua – va dir sense sentit.
– És mort – va intentar fer-li entendre en Ten Shin Han. Tot i que ella era a l'aire, no estava gaire lluny de la roca on el terrícola havia estat des del principi: – No hi ha res a fer!
– He de treure en Cor Petit de l'aigua – va repetir. En ser llançat al mar, encara que hagués estat durant un breu segon, la Nasu podia jurar que encara li havia notat un punt fugaç d'energia.
'L'A-17 estava sent apallissat, i l'A-16 s'havia afegit a la lluita per ajudar-lo'. I no obstant davant d'un Ten Shin Han que encara no havia pogut reaccionar, la Nasu va rebre una fogonada d'energia en forma de Kamehame en dirigir-se cap a l'aigua. 'El terrestre de tres ulls coneixia les seves pròpies limitacions, i més en aquella perillosa lluita. Ni tan sols havia vist d'on venia el raig'.
Encara que evidentment havia estat obra d'en Cèl·lula.
L'enemic havia estat prou atent per atacar-la, malgrat semblar distret amb l'actual baralla.
– On et pensaves que anaves, estúpida? – va riure amb crueltat en veure el cos de la Nasu desplomar-se i enfonsar-se finalment a l'aigua.
.
– Nooooooooooo! – va alçar-se en Son Goku com si li haguessin pres una part d'ell mateix – No. Ella no t'havia fet res. No t'havia atacat! Maleït siguis, Cèl·lula! Ella, no!
Com amb en Cor Petit, tampoc li notava llavors l'energia. Va prémer els punys davant l'atenta mirada d'en Son Gohan. Potser hi hauria d'haver intervingut. Probablement era culpa seva per insistir a en Gohan el fet de quedar-se allà. 'Havia volgut esperar que en Vegeta i en Trunks sortissin de la sala de l'esperit del temps': – ... no hi hem estat a temps...
– És morta? – En Son Gohan va fer la pregunta que en Son Goku no volia ni tan sols sentir. Va mirar-lo amb crua serietat però no va respondre aquella qüestió. 'No podia ser'.
– La Nasu, no... – va fer per fi amb un nus a la gola. 'La seva pròpia respiració el cremava i l'ofegava'. Ja que aquella negativa era més un desig que una veritable certesa.
I en Vegeta... per què encara no sortia de la sala de l'esperit del temps? 'Tot i que el príncep era un geni i el saiyan terrestre sabia que, probablement, ja hauria aconseguit superar la pròpia força del superguerrer; en Son Goku ara mateix només podia tenir-la a ella a la ment'.
La seva pell, el seu cos, la sensació d'acaronar-la però també la decisió d'ella en plantar-se davant d'en Freezer, de proclamar el seu dret a venjança i, a la vegada, la seva intensa mirada fosca i el mig somriure que l'havia acompanyat a ell des del moment en què l'havia conegut.
Ella era cadascun dels instants que havien compartit. Cada carícia i cada mirada. 'No, ella no podia haver mort'.
A l'illa on hi havia hagut la batalla, l'A-16 continuava donant-ho tot contra en Cèl·lula. 'Però seguia sense haver-hi rastre de l'energia vital d'ella'.
Va donar un parell de voltes entre les parets d'aquella habitació del temple, desesperat i frustrat. 'Les seves pròpies paraules es tornaven contra seu'. Ell havia insistit en actuar de manera racional, en no intervenir en aquella batalla.
I ara no podia anar allà i buscar-la.
– Nasu... – va repetir amb tanta preocupació que fins i tot en Gohan va adonar-se de la intensa angoixa que aleshores aclaparava el seu pare.
.
I de sobte en Cèl·lula, inesperadament, i enmig de la confusió, el dolor i la ràbia que encara regnava a molta distància al cor d'en Son Goku, va aconseguir xuclar l'A-17.
En Son Goku ho va saber quan va adonar-se que l'energia d'en Cèl·lula havia augmentat moltíssim: – I això és fatal... – va exclamar el saiyan amb els punys tancats de la ràbia – Deu haver xuclat l'A-17 o l'A-18, o potser tots dos...
.
En Cèl·lula tot just començava llavors la persecució de l'A-18. Tot i estar en inferioritat de condicions, en Ten Shin Han sabia que no li quedava més remei que intentar evitar-ho. L'A-16 havia lluitat bé abans de la transformació d'aquell monstre, però en aquell moment, ja no hi podia fer res més.
El robot pèl-roig, després de minuts intentant-ho, ja era esterrecat a Terra.
– Disculpa'm Xaos – va acabar resignant-se en Ten Shin Han – Potser moriré.
I va observar al seu voltant, adonant-se que l'A-18 continuava dubtant en fugir: – Però que fas? – va cridar – Fuig de pressa!
Amb les mans en forma de triangle va disposar-se a llançar llavors el pitjor dels seus atacs: – Aaaaah! Canó d'energia!
– Ximple... – En va ser per fi conscient en Cèl·lula.
Aquesta vegada acabava de caure una pesada llosa sobre els ja de per si augmentats remordiments d'en Son Goku. 'La Nasu... ella ja no hi era'. No podia deixar morir ningú més.
– No ho facis, prou! Prou va, Ten Shin Han – va pregar al cel, tot i que sabia que el seu amic no podia escoltar-lo – Si tornes a fer el canó d'energia, moriràs! – Estava cada vegada més desesperat – Si et dic que paris, para, Ten Shin Han...! No facis servir més el canó d'energia!
'Era un suïcidi'. El seu organisme no ho podria aguantar.
Però en Ten Shin Han estava disposat a permetre que l'A-18 s'escapés, a deixar que tingués temps d'emprendre el vol amb un semi destrossat A-16. I va repetir l'atac una vegada i una altra.
Fins a caure rendit a terra.
.
En Goku ja no va poder aguantar més.
– Son Goku!
– Així, ets en Cèl·lula, eh?
– Com has aparegut? – va preguntar-se el monstre sorprès. En Goku era dempeus davant del cos inconscient del Ten Shin Han. Havia fet servir el canvi de lloc instantani.
– Tal com estic, no et podria guanyar, per més que fes... – va confessar-li amb tota aquella ràbia que contenia ara a l'ànima.
El nom de la Nasu rebotava a les seves temples, fent-lo adquirir un aspecte més ferotge, menys amable: – Però només cal que esperis un dia! I... – va continuar parlant – Et demostraré que et puc destruir la closca fastigosa, Cèl·lula... Ah! Cèl·lula.
Odiava profundament el que havia fet aquell monstre a tota la gent que havia matat. A en Cor Petit... Però no podia suportar pensar en com n'havia estat víctima ella.
La princesa saiyajin, la pell i el rostre de la qual no podia treure's del cap.
L'enemic va riure:
– Pensava: a veure què diu – va explicar-li – I ara em surts que demà em guanyaràs...
– Això mateix...
– Què et penses que aconseguiràs amb un dia més? – Però la pregunta del monstre ja no va obtenir resposta.
Un calfred acabava de travessar tots els sentits d'en Son Goku. 'Era l'energia vital d'ella'.
Estava viva. 'Però on?'.
Va mirar amunt i avall amb un punt de desesperació, fins que per fi va detectar-la més enllà. Va sentir com els seus pulmons s'obrien i, de cop i volta, hi entrava tot l'aire que fins llavors li havia faltat.
– No et separis de mi! – va demanar-li a en Ten Shin, que estava completament esgotat. Va subjectar-lo.
.
Havia nedat malferida, arrossegant amb ella el cos d'en Cor Petit. 'L'havia buscat sota l'aigua després de caure-hi, amb cremades de primer i segon grau, maldant per sobreviure a l'atac d'en Cèl·lula'. Hagués jurat que perdia la consciència en vàries ocasions, sobretot perquè no se sentia una de les cames: la que més directament havia sofert l'atac. La pell d'aquell tros de carn ja no tenia cap mena de tacte, més enllà del de la cremada. 'Li feia un mal espantós, sobretot en haver-se de quedar a l'aigua salada, però resistia perquè sabia que en Cor Petit, amb alguns dels ossos del coll trencats, no podria sortir d'allà sota sense ajuda'.
I així, amb esforç i dolor, havia aconseguit sortir a l'exterior, arribar a la riba, a la vora d'una d'aquelles illes i hi havia dut el namekià.
Va deixar-se caure quasi inconscient en saber-se allà, més o menys salvada; però la veu d'algú, va mantenir-la lleugerament atenta al seu voltant.
– Nasu... Oh, Nasu... – va dir la veu llunyana (quasi des dels somnis) d'en Son Goku. I ella només va permetre's perdre la consciència en l'instant en què, com si s'hagués traslladat al seu passat més recent, va notar els braços forts del guerrer subjectant-la. 'Havia tingut aquella sensació a Nàmek'.
– Go - Goku – va balbucejar encara sense distingir entre la inconsciència i la realitat.
– Si us plau, preciosa – va xiuxiuejar-li llavors l'home – Subjecta la mà d'en Cor Petit, d'acord? Jo he d'aguantar-te a tu i agafar la d'en Ten Shin Han. Hem de marxar d'aquí.
Només en Ten Shin s'havia pogut adonar, en aquell instant, del to suau en la veu que en Goku utilitzava per dirigir-se a ella.
La mantenia en braços, contra el seu pit, i ella agafava amb una mà en Cor Petit, mentre que ell feia el mateix amb en Ten Shin Han: – Goku – va insistir ella. Més per intentar donar sentit a totes les llums que ara xocaven contra les seves pupil·les, que perquè realment es cregués que ell era allà.
– Shttt – va insistir amb suma tendresa. 'Mai podria explicar amb suficients paraules com agraïa haver-la trobat viva'. Com se sentia en veure-la de nou als seus braços, encara que estigués malferida i perduda en la confusió d'un atac que havia rebut d'en Cèl·lula a traïció. – Si tornem al palau de Déu, serà fàcil aconseguir les mongetes màgiques del Mixet Murri!
– Fugireu? – va esclatar en una riallada en Cèl·lula – No, no podreu! – Però malgrat que va atacar-los amb totes les forces, quan se'n va voler adonar, en Son Goku i aquells que portava amb ell, ja havien desaparegut.
Els androides A-18 i A-16 havien aprofitat l'avinentesa per fer-se també efectivament fonedissos.
.
– Son Gohan, si us plau. Corre a avisar el Follet Karin – va manar al seu fill en arribar. No tenien suficients mongetes màgiques allà: – Necessitem mongetes màgiques per curar-los. Corre, és urgent!
El nen va prendre pressa, encara que en un primer instant havia caigut de genolls davant del cos d'en Cor Petit. 'S'havia d'assegurar que realment fos viu'. El namekià era com un segon pare per ell.
El senyor Popo va disposar-se a tenir cura dels ferits, mentre arribava en Son Gohan. 'Els mantenien en aquella gran superfície de rajola blanca'. Era qüestió de minuts. Encara que en el cas d'en Cor Petit, una cura fos urgent, ja que es trobava en una situació de vida o mort.
Malgrat tot, però, en Son Goku no va deixar el cos de la Nasu sobre la terrassa, com si havia fet amb els seus dos amics. 'Sabia que hi estaria bé, si la hi deixava, ja que el senyor Popo faria aparèixer, com havia fet ja amb els dos guerrers, un discret matalàs que la mantingués sobre una superfície tova'. Però no podia renunciar a aquell tacte que el feia sentir tan absolutament afortunat. 'Havia renunciat a ella, però necessitava que estigués viva i bé'. L'estimava.
Es conformava amb què ella fos ella i estigués allà, encara que fos lluny d'ell.
– Nasu... – El món s'enfonsava i, precisament, perquè s'enfonsava; com li havia dit en Krilín, necessitava abraçar-la aquell cop. 'Havia temut no poder-ho fer més'.
Sense en Totpoderós, no tenien Boles de Drac.
Va posar-se de genolls per observar-la millor, encara agafada pels seus forts braços. La noia va remoure's en la inconsciència. I en Son Goku va pensar equivocadament que no passaria res si fregava els llavis d'ella contra els seus, una única vegada més.
Podia sentir plenament el seu aroma, en les fosses nasals de guerrer de l'espai; quan la presència del seu fill va fer-lo retrocedir. 'No podia deixar que en Gohan el veiés així, besant una dona que no era la seva mare'. El seu fill no s'ho mereixia...
En deixar-la finalment a terra, per donar-li la mongeta màgica, va tenir el pressentiment que estaria massa temps sense veure-la. I era (en part) cert. Perquè dins de la sala de l'esperit del temps, quan en sortissin en Vegeta i en Trunks, en Goku i en Son Gohan hi passarien l'equivalent a tot un any.
'Però hi havia una altra cosa'. Alguna cosa li deia que es penediria de no haver-la besat en aquell moment. 'Com si tornar-ho a fer fos ja una fita improbable'.
.
El que en Goku no sabia és que en Son Gohan sí s'havia adonat del petó que ell havia estat a punt de donar. Era només un nen, i probablement desconegués tots els matisos que havia vist al rostre del seu pare, però s'havia fixat perfectament en com de proper, en l'espai i el moment, estava el seu pare de la inconscient princesa. 'En com ja abans l'havia subjectat... com si no hi hagués d'haver demà per cap d'ells'.
Va quedar-se pensatiu un moment, observant com el seu progenitor continuava pendent d'aquell moment en què la Nasu estava per fi recuperant la consciència. Gràcies a les mongetes màgiques, en Ten Shin i en Cor Petit també havien tornat en si.
– On sóc? – va demanar la Nasu en un primer moment confosa, per adonar-se un instant després de qui l'ajudava a aixecar-se en aquell instant. – Goku...
L'home va somriure-li, tot i que va dirigir-se de seguida als seus amics: – No hauries d'actuar tan impulsivament, Ten Shin – va dir amablement, tot i que va tornar-se a posar seriós a l'instant.
La Nasu continuava sentint-se confosa i marejada. 'Havia estat ell qui l'havia agafat en braços'. I una altra vegada sentia ara aquella sensació de buidor. 'Estava segura que ell havia estat gentil amb ella, mentre no s'havia recuperat'.
– Per què? – va pensar en veu alta, fent que els altres es giressin. Eren ja dempeus, i ella s'estava aixecant en aquell moment. 'No entenia per què havia d'apropar-se a ella així, fer-la sentir completa, i després actuar com si fos el de sempre. Com si res hagués canviat'.
És clar que ho entenia, va repetir-se mentalment. Ell intentava ser el de sempre. 'Era com havien quedat'. Ells dos ja s'havien dit adéu. 'Almenys en aquell sentit'.
Va tancar els ulls, tenia mal de cap, però ja se sentia totalment recuperada físicament: – Van realment bé aquestes mongetes, fins i tot em sento més forta que abans. – Havia aconseguit que els altres deixessin d'esperar una explicació d'allò que ella en principi no havia volgut dir, d'aquell per què que s'havia escapat dels seus llavis. Però el cert és que emocionalment estava molt lluny de sentir-se bé.
Mai hagués dit que un gràcies podria canviar tant el seu humor, ni que aquella persona en concret tingués cap mena d'ascendència en el seu estat anímic.
– M'has salvat la vida – va dir el guerrer de sobte – Suposo que t'he de donar les gràcies – va deixar anar amb més reserva que naturalitat.
– No podia deixar morir ofegat al millor guerrer namekià que tenim, no? – va respondre amb un assentiment, entre amable i agraït, a en Cor Petit. Era ell qui li havia donat les gràcies. Era a ell a qui acabava de salvar la vida, però era ella qui si sentia ara en deute. 'Perquè de sobte la Nasu se sentia molt millor amb si mateixa'.
– En Cèl·lula és extraordinàriament fort... La veritat, no crec que el pugui guanyar ningú... – va dirigir-se aleshores en Cor Petit a en Son Goku – És el que penso...
La Nasu va mirar-los resignada. 'Aquell sí que era un problema de debò, i no la seva frustració pel que sentís o no per en Son Goku'. Aquell monstre podia suposar la fi del planeta Terra... i qui sap si després de l'univers.
En Popo va alertar-los a l'instant: – Eeeeii! En Vegeta i en Trunks ja han sortit! – va cridar.
– De debò? – va exclamar en Son Goku.
De seguida tots van notar que pare i fill desprenien una força diferent.
.
.
Gràcies a l'esforç d'en Ten Shin Han, l'A-18 i l'A-16 havien aconseguit fugir i refugiar-se així en una altra illa. 'Estaven temporalment salvats'.
Tot i que en Cèl·lula s'apropava disposat a buscar-los fins el final. 'Sense miraments'.
.
En un altre lloc del planeta, en Krilín ja tenia el dispositiu a distància que li havia de permetre parar, precisament, el funcionament de l'A-18. Per destruir-la i evitar que així en Cèl·lula l'absorbís i aconseguís la perfecció.
I no obstant el noi cap pelat no se sentia gens satisfet. 'Era aquella la única sortida?'.
.
En Trunks havia entrat a la sala de l'esperit del temps, aquell lloc blanc de gravetat superior i temperatura extrema, amb la por de no ser prou bo per suportar-hi un any sencer. 'No quan sabia que el seu pare continuaria ignorant-lo com fins llavors'.
Al cap de dos mesos el seu pare ja havia aconseguit superar la força del superguerrer, però en cap moment de tot aquell temps havia acceptat la seva ajuda.
Havia estat després.
Quan ja portaven el que en aquella sala equivalia a quatre mesos: el fill d'en Vegeta havia estat dues setmanes sense veure-li el pèl en absolut. En Trunks, que també havia entrenat intensament, es començava a preguntar com dormia i menjava el seu progenitor, si és que arribava a fer-ho. 'Estava completament obsessionat en arribar a aquella fita, en ser el més poderós'. Aquell dia el noi va decidir descansar més del que ho havia fet fins aleshores i menjar alguna cosa sòlida per dinar, tot i que allà dins no es podia saber pas l'hora de l'exterior ni l'àpat que en realitat tocava. 'No va acabar fent res de tot allò que es proposava'. De cop i volta una explosió, més enllà del que semblava ser un confós horitzó blanc, va encendre el fons de la sala.
– Pare... – va córrer i volar tan ràpid com va poder amb l'objectiu de salvar-lo. I efectivament quan va aconseguir-hi arribar, després que aquell foc semblés allunyar-se d'ell constantment, va trobar-se en Vegeta inconscient. 'Segurament s'havia estat forçant al màxim de les seves possibilitats'. I alguna tècnica se li deuria haver girat en contra.
Va vetllar-lo un parell de dies.
Els malsons d'en Vegeta havien estat constants i, un parell de vegades, en Trunks havia pogut endevinar que maleïa en Son Goku. Però també havia tingut la sensació que el seu avi... el rei Vegeta (tan estrany com semblés dir-n'hi així); i en Freezer eren part d'aquell somni convuls.
En aquell període que havia passat al llit, inconscient, el príncep també havia mencionat la Nasu. 'Encara que la majoria de vegades ho fes de passada... com si intentés recordar-se (també en somnis) que ell era el príncep... l'hereu'. En Trunks va endevinar que, en una d'aquelles ocasions en què mencionava el nom de la seva germana, ho feia en ple malson... reproduïa converses viscudes en el passat... batusses de petits prínceps que ambdós ja havien tingut... de nens...
– Seré el millor, m'escoltes Nasu? Ni tu ni ningú s'imagina com de poderós seré quan sigui rei... – va remugar enfebrat abans que en Trunks acabés per posar-li un mocador fred al cap. 'El ser millor el mantenia en tensió tant despert, com ara dormit'. Era un desafiament que veritablement s'agafava com si li anés la vida en allò.
En el fons en Trunks va admirar-lo. 'Era d'allò del que parlava la seva mare'. El seu progenitor era un home dur i solitari, però tenia la qualitat de perseverar en aquell objectiu de fer-se més i més fort.
I semblava viure aferrat als fantasmes del passat. 'Als que l'havien acompanyat com a príncep a ordres d'en Freezer'.
– Un guerrer de segona no pot haver aconseguit superar-me. Ni ara ni mai... Sóc el millor... Ho he estat sempre – Els somnis parlats d'en Vegeta. Aquella manera de patir del príncep, va fer que el seu fill s'hi sentís més a prop.
Encara que en despertar no l'hagués ni tan sols mirat.
– Em fas nosa, noi – Havia dit al cap de quatre dies, quan en Trunks l'havia intentat ajudar... en veure'l entrenar de nou al màxim de les seves possibilitats. Un dels seus atacs havia estat a punt de caure-li a sobre... una altra vegada. Però en Vegeta no semblava desistir. 'No el volia a prop seu': – Dedica't al teu propi entrenament i deixa de vagarejar per aquí. No et necessito! – Havia cridat sense miraments.
I no obstant, amb el pas dels mesos, els intents d'en Trunks de participar en els entrenaments del seu pare havien acabat fent que els renecs inicials d'en Vegeta fossin substituïts per silencis resignats i emmurriats. 'Ambdós (prèvia iniciativa del noi) havien compartit llavors algun que altre exercici, això sí en silenci i convertint-ho sempre en un intens i enrabiat intercanvi de cops i atacs'.
– Així que insisteixes en interrompre'm... Sàpigues, però, que no penso parar... – Li havia dit la primera vegada que calladament li havia permès barallar-s'hi. En Trunks havia parat amb força traça un dels atacs que en Vegeta se solia autoinfringir, disposat a combatre amb ell. 'Només si entrenaven junts, es farien prou forts', pensava. És clar que el príncep no compartia aquella impressió: – Puc ser el teu pare... però no et tindré cap mena de compassió. No he vingut a jugar aquí... si pretens jugar, sobres.
En Trunks només havia assentit. 'Començava a entendre que havien arribat a un punt (sempre sota les seves condicions) en què el príncep estava veritablement disposat a compartir-hi entrenament'.
No obstant, sabia que aquell no era l'estil del seu pare. Així que, malgrat el canvi – i convençut que li feia un favor –, en Trunks havia acabat per entendre que era millor (durant una gran part del temps almenys) entrenar-se a soles. 'En Vegeta no entenia l'esforç físic de cap altra manera'.
El príncep saiyajin detestava treballar en equip. 'També en aquelles circumstàncies'. Encara que li toqués estar allà tancat, un any sencer, amb un nano que era el seu fill.
En Trunks s'enganyava sinó reconeixia llavors que, en entrar a la sala, també havia tingut l'esperança de conèixer més aquell gran enigma que, per ell, continuava sent el Vegeta.
'Per molta por que sentís al rebuig continu del seu progenitor'. I és que el príncep no es tallava gens, i menys a l'hora de deixar patent aquell menyspreu continu que s'entossudia a dedicar-li.
'O no era menyspreu?' Començava a entendre que aquella era la manera en què el príncep tractava a tothom. Havia vist com s'hi dirigia la Nasu. La naturalitat amb la què la Bulma havia acceptat que no mogués un dit per salvar-la... Elles dues semblaven conèixer-lo (i acceptar-lo) molt més del que en Trunks pensava que podria arribar a entendre mai.
'Com podies arribar a admetre que el teu germà gran, l'únic familiar que tenies al món, no et dirigís ni una sola mirada d'assentiment?'. Com podies tirar endavant quan el pare del teu fill no semblava reparar en la teva existència... ni en la del nadó?
Només la Nasu i la Bulma semblaven conèixer la resposta. I potser només després d'aquell incident – en què havia pogut adonar-se de tot el que rondava la ment del seu pare – en Trunks podia començar a fer-se'n una lleugera idea. 'Era un home complicat, despietat i orgullós'. Però era aquella complexitat el que feia d'en Vegeta, el guerrer solitari de qui la seva mare s'havia enamorat.
'Una de les primeres vegades en què la Bulma s'hi havia fixat, un d'aquells moments en què ella l'havia començat a mirar des d'un prisma diferent, havia estat (de fet) en un accident molt semblant al que havia fet que en Trunks presenciés aquella baralla contínua d'en Vegeta contra els seus malsons'.
Era el seu estil emmurriat i arrogant, el que feia que la Nasu no acabés de prendre-se'l seriosament... 'Perquè llegia en cada discussió més línies argumentals de les que els altres (en Trunks inclòs) podien endevinar'.
Per en Trunks, en Vegeta era un complet desconegut... fins que (de sobte) dins d'aquella sala plena de trampes psicològiques i perills invisibles, el noi havia començat a entendre el seu pare... i no només a ell... 'Al cap de mesos d'observar-lo, d'entrenar-se durament, és clar; però també de preguntar-se qui era aquell guerrer que l'havia engendrat, el noi havia acabat per entendre també a la resta de guerrers terrícoles: aquells que malgrat tot, amenaces incloses, aparentaven acceptar en Vegeta com un més'.
En el seu futur, fins i tot en Gohan semblava guardar una mena de respecte cap al superguerrer. 'En conèixer-lo, en veure com quasi els deixava morir, havia arribat a pensar que en Gohan i la seva mare... que tots plegats parlaven d'un home que no existia... o bé que l'enganyaven per no trencar la imatge absurdament idíl·lica que ell en pogués tenir'.
I és clar... havia estat aleshores, dins de la sala de l'esperit del temps, quan en Trunks havia pogut comprendre què era allò que hi havia vist la seva mare. 'Després de tot, no estava completament equivocada'.
– No està malament... – va escoltar-lo remugar de sobte. En Trunks acabava de llançar un fortíssim atac que s'havia perdut en l'horitzó de la sala fins a explotar generant una potent energia que ara (minuts després) rebotava contra ells. 'Tot i que, en principi, la sala era tan gran com la Terra i absolutament blanca i buida, solia generar aquell tipus d'efectes durant els entrenaments'. Era com si a vegades el contrincant contra el qual havien d'enfrontar-se allà, fos la pròpia habitació.
El noi va mirar-se un moment el seu pare que ara tornava a generar una gran quantitat d'energia, immers en aquell nivell superior del superguerrer, que havia aconseguit ja feia mesos. Va somriure de costat en comprendre per què alguna cosa acabava de deixar-lo parat sense motiu: – No està malament – Havia dit en Vegeta.
'Era el més semblant a un elogi que havia rebut d'ell fins llavors'. Va intentar concentrar-se en el propi entrenament. 'Aquell era el tipus d'emocions, que el seu pare hagués rebutjat'. I en la situació en la qual es trobaven, amb un monstre esperant-los a l'exterior, no podia dir que no li faltés raó.
Durant aquells llargs mesos, que no obstant eren només un dia a l'exterior, en Vegeta havia contemplat prou vegades el seu fill, com per permetre's aquell tebi elogi. 'Encara que no hagués estat conscientment meditat'.
'Era meitat saiyajin i, probablement a Vegetasei, hagués suposat tot un daltabaix per a tothom que el seu príncep hagués engendrat, de sobte, un bastard amb una humana tossuda de raça clarament inferior... però duia els gens guerrers dins'. Ho havia pogut comprovar en tot aquell temps.
'No, és clar. No era orgull... En Vegeta no se sentia orgullós de ningú, més que d'ell mateix'. Darrerament, però, el príncep s'ho repetia massa... i no tenia sentit fer-ho, perquè ell no havia necessitat mai dir-s'ho amb insistència per creure-s'ho. 'N'havia estat sempre suficientment convençut'.
Maleïts terrícoles infectes. 'En aquell planeta que semblava canviar tothom: l'estúpid d'en Kakarot, el namekià idiota que un dia s'havia vanagloriat de ser un dimoni, i fins i tot la seva germana, ell no cauria en la mateixa trampa'.
Ell no era un terrícola. I no sentia cap mena de ganes de ser-ho. Menys de compartir absurdes debilitats com aquelles.
.
– Eeeeii! En Vegeta i en Trunks ja han sortit! – va cridar-los en Popo. 'Per fi', va pensar en Son Goku i quasi a l'instant va avançar endavant. 'Havia arribat l'hora que hi entressin ell i en Son Gohan'.
Enrere quedaven altres preocupacions, llavors supèrflues. 'Hi havia el destí de la Terra en joc'.
Aleshores la Nasu va caminar també endavant; i com els altres, va preguntar-se d'on provenia tota aquella energia. Si del pare o del fill... O d'ambdós. Va fixar-se en el rostre sobtadament seriós d'en Cor Petit. 'Estava preocupat'.
I tenia la intuïció de saber el per què.
– Tens por del que en Vegeta pugui haver-li fet allà dins a un noi tan jove com en Trunks, eh? – va preguntar en un discret to de veu, tot passant-hi pel costat.
El namekià no va respondre directament aquella qüestió. Tot i que el seu sí va quedar plasmat en la mirada d'aire desconfiat que dirigia palau enllà. En Gohan, alertat pel to confident amb què la Nasu s'hi havia adreçat, també va alentir el pas. 'Allò estava bé', va pensar en Cor Petit. Ja que el seu pare semblava confiar en tots, era absolutament adequat que en Gohan prengués certes precaucions al respecte.
'Potser perquè el nàmek havia estat també a prop del mal, o perquè no confiava en la bondat intrínseca de tothom, com feia en Son Goku; en Cor Petit no oblidava que (després dels androides) l'objectiu d'en Vegeta era clarament el saiyan de criança terrestre'.
I ara mateix el príncep podia haver assolit un nivell de força inigualable.
Aquella potència que detectaven, per fi fora de la sala de l'esperit del temps, quedava definitivament lluny de l'extraordinari nivell a què havia arribat abans en Cor Petit, a través (és clar) de la recent fusió amb Kamisama. 'A partir d'ara cap d'ells podria ajudar en Goku si en Vegeta decidia tornar a ser el psicòpata que solia ser'.
I per postres no podien saber com hauria influït el saiyan en el seu fill durant tot aquell temps que havien passat sols. 'Era un jove noble. El guerrer namekià n'era plenament conscient. Però també li havia vist, en la mirada, l'ànsia preocupada d'aquell que frisa ser acceptat pel progenitor'. En allò hi entenia una mica.
Ningú com en Cor Petit coneixia tan bé el pes d'un passat patern enterbolit pel mal.
Que el superguerrer hagués estat útil els darrers temps, no significava que de cop i volta s'hagués convertit en un aliat ni un angelet. I en Trunks com tot noi de 19 anys podia ser certament influenciable.
La Nasu va mirar-lo mentre n'estudiava el gest: – En Trunks no s'haurà convertit en una rèplica del seu pare – va dir-li en el mateix to baix.
– Com ho saps? – va remugar quasi per si mateix.
– Ho sé. – La princesa saiyajin va guardar un instant més de silenci. No tenia intenció de debatre aquell punt amb ell. 'No almenys allà'.
De sobte (però) va mirar-lo francament sorpresa, com si ell acabés de dir una bestiesa de l'alçada d'un campanar. I tot i així... estava bastant segura de no haver-lo vist obrir la boca de nou. 'Era la seva veu de totes maneres'.
Li havia parlat. 'Per telepatia?'.
Va reaccionar a l'instant. 'Astorada per quelcom nou i estrany'. Ofesa, només en part.
Va parlar amb seguretat i visible ironia: – I sí, probablement jo no pugui opinar-ne amb propietat... perquè hi comparteixo aquesta perversa naturalesa saiyajin que dius... – va rebatre'l (de fet) amb natural desimboltura. En Cor Petit ni tan sols havia dit allò en veu alta. La Nasu va quedar-se parada un moment més. El namekià semblava atribolat i sorprès. 'Li havia parlat mentalment sense pretendre-ho?'.
Va remirar-lo un instant. 'Des de quan es comunicaven mentalment com si fos d'allò més normal?'. Per la cara que ara hi posava, estava segura que el namekià no ho havia fet expressament.
Va somriure, suavitzant el to de les seves paraules: – Ho sé. Perquè és més intel·ligent que tots plegats junts... – va aspirar la veu, utilitzant la pròpia respiració, per tal de no alçar-la: – Creu-me... sé del que parlo. M'he passat 30 anys de la meva vida preguntant-me què hagués fet o dit el meu pare, en tal o qual situació...
El fet que estiguessin ja davant la porta de la sala, va fer que en Cor Petit no rebatés aquell punt. 'Sí, potser sí que estava pensant en ell i no en el Trunks en considerar la possibilitat de trobar-se un noi rendit totalment a les ordres del seu pare'.
'No, en Satanàs Cor Petit no era el meu pare...', va dir-se mentalment. Era ell mateix. Un altre dels seus jo almenys. 'Alguna cosa com un si mateix en una altra vida'.
De totes maneres no havia pretès que ella escoltés el seu penúltim pensament... sobre la condició saiyajin i la seva cultural manca d'humanitat.
En Son Goku era davant d'ambdós, no a gaire distància.
– Sigui com sigui, Goku, recorda que en Vegeta segueix pensant en eliminar-te. – va dir-li el namekià, en adonar-se que el guerrer no s'havia perdut tampoc cap detall del raonament que acabava de compartir amb la Nasu: – És possible que ara sigui més fort que qualsevol de nosaltres.
– Ho sé – va dir seriós.
– I no penses fer-hi res? – va replicar el namekià.
– Per què? – va preguntar el saiyan sincer – Jo també tinc ganes de mesurar-m'hi. Si s'ha fet tan fort, com sembla, molt millor. – va somriure d'aquella manera tan saiyajin que, no obstant, en el Goku sí contenia un transfons igualment humà.
'La Nasu va callar'. En Cor Petit es preocupava inútilment. Ell no entenia certes coses que, en canvi, ella sí comprenia d'en Vegeta. Per ells era un alienígena de psicologia complicada; per ella algú que (com ara el seu fill) havia passat molt temps obsessionat en honrar la figura del seu progenitor i, amb ell, l'honor de tota una raça guerrera. 'Massa temps'.
I tot i així ella també estava preocupada per en Trunks. 'Però per d'altres motius'. Hauria estat capaç l'híbrid saiyajin de tirar endavant allà dins amb el rebuig continu d'en Vegeta?. 'El seu germà podia ser francament exasperant. En aquell i, és clar, en tots els d'altres sentits'. Fins a quin punt podia haver trontollat allà dins la fortalesa del nano?
– Hem esperat moltíssim. En han sortit teranyines aquí fora... – va trencar el silenci en Goku, quan la llum blanca encegadora que va travessar la porta de l'habitació misteriosa, va deixar veure per fi els dos guerrers.
Pare i fill. Per alguna estranya raó, allà palplantats, era exactament el que semblaven a ulls de la Nasu. 'Hi havia quelcom diferent allà, però no era cap mena de conspiració contra el planeta ni tampoc dolor als ulls d'en Trunks'. El noi aparentava (i era) ara més adult. Un any havia estat suficient per establir-li aquella nova serietat a la mirada.
I no era que algú que hagués viscut tant dolor, no fos ja prou madur. 'Però ara a més tot ell transpirava aire de veritable guerrer'. Estava completament preparat per a la guerra que tots plegats anaven a lliurar.
'No, en Vegeta no destruiria el planeta després de tot'. Probablement, a aquelles alçades, ni tan sols estava veritablement interessat en intentar-ho.
A lluitar contra en Son Goku per suposat que sí. Però aquella era una altra història.
En Trunks va disculpar-se amb amabilitat per la tardança. Durant llargs segons havia mantingut la mirada freda i seca que a tots feia pensar en el propi Vegeta.
– Al cap de dos mesos d'entrenament, semblava que el pare hagués superat el límit d'un superguerrer, però... – va explicar obertament - ... com que no s'hi conformava, hem continuat fins ara...
– Trunks – Havia reaccionat a l'instant en Vegeta molest – No parlis tant!
Allò era una bona senyal per en Goku: – Ho has aconseguit, oi, Vegeta?
Era una situació massa divertida per en Vegeta. Pels dos guerrers en realitat. Així que el príncep no va aturar-se a l'hora de vacil·lar-li: – No ho sé... – va somriure desafiant – Només sé que ara hi entraràs tu i les pràctiques especials que facis no serviran de res... Perquè els eliminaré a tots, en Cèl·lula i els androides...
Tots van trobar summament exagerat aquell comentari. 'Al cap i a la fi havien comprovat que en Cèl·lula era un monstre terrible'.
No van tenir temps de gaire res més. Per sorpresa dels presents, la Bulma acabava d'aterrar en ple Palau de Déu amb un dels seus vehicles aeris. Duia el nen amb ella.
– Ai, sí! – va explicar-los ella quan el Vegeta quasi va escridassar-los, per posar-se a parlar de temes tan absurdament ximples com el fet que a en Trunks li hagués crescut el cabell, mentre que a la resta de saiyans no els canviava mai – Recordes aquells vestits de combat que et vaig fer, que protegien tan bé, Vegeta? – va remenar dins d'un estoig de càpsules hoi poi: – Doncs, us n'he fet per a tots i us els he portat.
I de sobte, sense haver-s'ho imaginat abans, la Nasu va tenir a les mans un d'aquells uniformes. En Vegeta i en Trunks, en Goku i en Gohan, ja se l'havien posat. Allà mateix i sense pudor, quan ella encara continuava prement aquell tros de roba amb totes les seves forces.
– He pensat que el teu havia de ser... bé, ja saps... una mica més femení – va comentar-li obertament la científica – Així que m'he basat en alguns dels detalls que me'n vas donar quan preparava els uniformes per en Vegeta i... espero que sigui com era. He suposat que, per bàrbars que fossin, els saiyans no farien anar vestides a les seves filles, germanes i dones, de qualsevol manera, no?
La Nasu no va saber què dir. Era el mateix uniforme que hores d'ara duien els altres saiyans. Només que la tela que s'arrapava al cos no era blau maurí, sinó negra. Els pantalons eren curts, enlloc d'arribar-li fins a les botes blanques. I l'armadura del tors estava clarament pensada per a una silueta de dona. 'No estava enfadada per aquell comentari'. No podia estar-ho perquè era una manera de parlar habitual en la Bulma. 'No la jutjava, perquè al cap i a la fi, d'alguna manera estranya, era ella qui lidiava més amb en Vegeta en aquell planeta'. Tenia tot el dret a pensar que aquell tros de burro del seu germà era un bàrbar. Perquè bàsicament solia esforçar-se en ser-ho.
– I vosaltres, tampoc us ho poseu? – va preguntar, immediatament després, la Bulma a en Cor Petit i en Ten Shin Han.
– Jo no em vull posar la mateixa roba que duien els superguerrers i en Freezer. – va aclarir en Cor Petit, abans que en Ten Shin opinés el mateix.
– Au va, no sigueu tan primmirats – va pregar-los el Goku – Quina comoditat!
Però, per estrany que semblés, la Nasu continuava allà palplantada sense posar-se aquell vestit uniformat.
– Tu tampoc vols posar-te'l perquè era l'uniforme d'en Freezer? – va preguntar la Bulma sense entendre'n el gest de confusió.
– No – va dir convençuda. 'No era només l'uniforme d'en Freezer'. De fet era l'únic uniforme amb què havia vist alguna vegada vestit el seu pare. Els seus homes, els soldats del seu planeta, el seu germà... el seu món. Tot aquell món que s'havia enfonsat quan ella era massa petita per conservar-ne res més que un vestit que a la llarga li havia quedat petit.
'No havia pensat llavors en la possibilitat de refer-lo, com estranyament sabia que havia fet en Tarble, el germà menor i desterrat'. Curiosament ella i només ella, dels tres fills del rei, era l'única que havia crescut allunyada de les vestimentes que li pertanyien per raó de la seva condició reial i guerrera.
I mai (excepte potser al principi) hi havia donat tanta importància com ara.
Allò que la mantenia allunyada de qualsevol pensament racional, no tenia res a veure amb la roba que portessin (o no) els sequaços d'en Freezer. De sobte va adonar-se que tant en Goku com en Cor Petit la miraven amb inusitada seriositat. 'Ells sí havien entès perquè, de cop i volta, se sentia tan aclaparada per aquell detall tèxtil aparentment tan fútil, sense més importància que el de ser una bona armadura?'.
– No... – va negar amb el cap de nou – No en duia cap d'igual des de que tenia quatre anys... – va somriure traient-hi importància: – És genial, Bulma. Només que... és força estrany.
La que un dia havia estat filla de l'únic rei saiyajin va tornar-se a mirar aquella roba amb una barreja de sentiments. La Bulma va somriure-li llavors amb gest finalment comprensiu. 'Acabava d'entendre-ho'.
I en aquell instant la Nasu va evitar tornar-los la mirada, sentint-se tan purament saiyan com tornava a sentir-se ara, no volia la comprensió de cap d'aquells que gosaven mirar-la amb empatia. 'No perquè en menysprees l'enteniment que li demostraven'. Simplement, per una vegada, no eren les pupil·les amables d'en Son Goku les que esperava trobar-se en alçar la vista. Tampoc la ironia d'en Cor Petit o el lleuger toc de simpatia i sana despreocupació de la Bulma... Eren les pupil·les negres, fredes i tosques del seu germà, les que esperava trobar. 'D'alguna manera només ell podia saber exactament com ella se sentia'.
No havia necessitat mai res del seu germà. Ni de petita ni de gran. 'N'havia tingut prou amb admirar-lo cegament primer; esperar-lo amb ràbia continguda i, no obstant, planejar unir-se als seus plans després'. Qualsevol cosa que, independentment d'allò, hagués esperat d'ell, havia estat sempre respecte al destí de la seva raça, de la seva defenestrada família o del seu planeta. 'Fins i tot al respecte d'ell mateix i els seus fantasmes'. Mai havia pretès que res del que ell fes o digués, pogués arribar a confortar-la.
Era la primera vegada que hi buscava genuí cònsol. 'Encara que fos a través de la peculiar mirada d'un home com aquell, un germà gran que mai havia demostrat sentir veritable compassió per ningú'. Ho sabia perfectament. I malgrat tot, va alçar la vista amb l'únic objectiu de mirar-lo i trobar alguna mena d'assentiment. 'El rastre perdut i dissimulat d'un respecte fraternal que desconeixia del cert si havia arribat a existir mai'.
Era una recerca inútil que, abans de començar, imaginava infructífera. I tot i així va ser precisament allò el que va trobar en els ulls neutres i foscos d'en Vegeta. La jove saiyan es va topar (de cop i volta) amb un inusual i respectuós assentiment quan en alçar la vista ambdós van, per fi, creuar la mirada. 'Quant temps feia que els fills del rei Vegeta, no coincidien en un moment així, valorant – en el mateix instant – la mateixa cosa amb aire transcendent?'. Ni tan sols havia aconseguit aquella connexió, anys enrere, quan els dos s'havien trobat a Nàmek... compartint l'objectiu que més els hauria d'haver unit: la mort del tirà Freezer. 'Però llavors, és clar, en Vegeta era completament un soldat. Un estrateg'.
Va saber aleshores que no s'havia equivocat. 'Ell, d'alguna estranya manera, s'estava humanitzant'. I probablement no arribés ni tan sols a ser-ne conscient.
La Terra ja havia començat a canviar-lo... molt al seu pesar. Encara que ell mateix trigués encara temps en adonar-se'n. 'Encara que, amb fets, estigués a punt de demostrar just el contrari'. No només amb paraules.
– Kakarot – va cridar l'atenció en Vegeta, trencant aquell segon de silenci inusual: - No cal que et posis aquestes robes, no tindràs ocasió de fer-les servir – Era la seva característica arrogància. 'La Nasu va pensar que, fàcilment, podria haver-se imaginat abans aquella particular sortida'. Allò sempre seria igual.
En Son Goku va somriure, en canvi, amb alguna mena de desafiament en l'expressió del rostre. Era, en el fons, una actitud diferent. 'Per una vegada, i encara que no directament, era en Goku qui desafiava en Vegeta'.
Tantes coses canviaven en tant poc temps: – Perquè guanyaràs en Cèl·lula tu sol, oi? – va fer amb aquell aire que molt poques vegades li havien vist – Seria genial, això!
La Nasu va observar-lo reparant en com li quedaven les esmentades robes. 'Per un instant en Kakarot aparentava haver sorgit d'algun lloc recondit de la seva ànima, responent en Vegeta com ho hagués fet tot un saiyan'.
Què summament curiosa era la vida en aquell planeta anomenat Terra. Quan en Vegeta aparentava haver iniciat el procés contrari, en Goku demostrava que els seus gens saiyajins (dormits quan no lluitava) eren allà, fins i tot fora del que s'entenia pròpiament per una batalla.
– Bé, me'n vaig – va acabar senzillament en Vegeta.
– Et portaré amb el canvi de lloc instantani – Es va oferir el pare d'en Gohan. 'Sabia de sobres la resposta'.
– No diguis bestieses. No et necessito per a res.
– Renoi... ell tan cregut com sempre... – va murmurar la Bulma, mentre la saiyajin s'allunyava prudentment de la petita multitud. 'Era l'hora de posar-se aquella armadura'.
Encara que ella no anés a salvar, precisament, el món.
.
A l'hora de la veritat, en Son Goku i en Gohan entrarien, en breus instants, a la sala de l'esperit del temps.
En Trunks, que acabava de rebre un bon grapat de mongetes màgiques de mans d'en Son Goku, era a punt d'acompanyar el seu pare a la recerca del terrible Cèl·lula.
– No us moríssiu, ara, eh? Vigileu força! – va acomiadar-se'n la Bulma amb falsa despreocupació. 'El príncep feia estona que havia emprès el vol'. Sol i per compte propi, com a ell li agradava.
Davant d'aquell panorama la Nasu va sortir d'entre les columnes on s'havia canviat amb prudència. 'No pretenia ser el centre d'atenció'. És clar que no ho havia aconseguit amb gaire traça.
– Uau, nena – va exclamar la Bulma en veure-la dins de la vestimenta que ella mateixa li havia preparat – Sóc una fantàstica dissenyadora, a més a més d'una científica brillant – va ventar-se'n, encara que el model d'uniforme era idèntic als que la Nasu havia vist alguna vegada al seu planeta. 'I per tant als que havia detallat a la mare d'en Trunks quan aquesta s'havia proposar fer aquella roba per en Vegeta'.
La Nasu sabia (això sí) que accedir a allò, després que el seu germà tingués l'amabilitat d'absentar-se pràcticament la totalitat del seu embaràs, havia estat quasi una qüestió de fe de la jove Brief. Sobretot després que aquest només aparegués a Corporació Capsula quan necessitava res.
Ni una saiyajin hagués pogut entendre tan bé el que passava pel cap del seu arrogant germà gran.
La Nasu va ignorar la Bulma, abans de mirar-se a ella mateixa de reüll. 'No era el com li quedés la roba, el que la tenia així; sinó la possibilitat de vestir-la, trenta anys després'.
Va notar la mirada d'en Goku sobre ella i va agafar aire abans de tornar-li el gest, quasi enrabiada amb si mateixa. 'N'estava farta de fer grans esforços per ignorar-lo, quan ell semblava desconèixer que cada gest d'aquells acabava per fer trontollar la seva ferma voluntat de saiyan, acostumada a un destí no sempre fàcil'.
Ningú havia dit que la vida seria com pretenien. 'Ho havia après massa aviat'. Mai hauria dit que d'aquella espantosa traïció d'en Freezer, en tragués res mínimament positiu.
– No entreu a la sala, ja? – va ser més brusca del que, de totes maneres, s'havia proposat.
En Son Goku va observar-la un moment més. I va assentir amb un somrís quasi d'afable enteniment. 'Sinó tenien prou clar el paper que els tocava jugar, no només es farien mal, com una vegada havia predit en Krilín; sinó que farien mal a terceres persones que no n'havien tingut mai cap tipus de culpa'.
– Vinga Son Gohan – va fer al seu fill – Ara ens toca a nosaltres l'entrenament!
– Sí! – va exclamar el nen, prou aliè a tot el que passava pel cap dels adults, com per no caure en allò diferent en la mirada del seu pare. 'Tot i que abans, amb ella malferida, sí n'havia estat conscient'.
– Però abans... – va dir en Goku generant expectació – Tinc una gana que em moro, senyor Popo.
En Cor Petit va haver d'aguantar l'equilibri per no caure a terra de la indignació. 'Sempre igual'.
– No menges, tu? – va preguntar la dona terrícola a la saiyan just quan pare i fill havien desaparegut darrere d'en Popo – Els saiyans mengeu sempre per cinquanta. Deus tenir molta gana també.
'Probablement hagués menjat mitja hora enrere, no obstant ara, entre les emocions trobades de dur de nou aquella vestimenta i la resignació amb què es prenia aquell sentiment ofegat cap a en Son Goku, no sentia cap tipus de desig extrem pel menjar'.
Va negar. Tenia una pregunta per en Cor Petit: – Tu deus conèixer bé l'habitació aquesta de l'esperit del temps, oi?
El namekià va fer que no en un primer moment. Però llavors va caure-hi: 'Sí que ho sabia. Evidentment que ho sabia: una part seva havia estat el Totpoderós d'aquell planeta'.
– És un lloc hostil on els pitjors malsons solen convertir-se en realitat. – va prosseguir amb to didàctic: – Una gravetat augmentada almenys deu vegades més que la terrestre, calor i fred extrems, i trampes mentals que es poden convertir en el teu pitjor enemic. Només els millors hi aguanten un any.
– Un dia... – va corregir-lo ella.
– Un dia que és un any allà dins, i t'asseguro que es pot arribar a fer etern – va dir-li-ho observant-la aleshores amb un pensament sobtat al cap: – Estàs pensant seriosament en entrar-hi?
– Tu, no? – I tot i que va sonar més altiva del que realment pretenia, el nàmek va entendre què volia dir a l'instant.
– Segueixo estant per sobre teu, princesa. Encara que he de dir que no em deixa mai de sorprendre aquesta maleïda capacitat dels saiyajins. Zenkai power, n'hi dieu? – va somriure amb aquell aire en què sempre es parlaven – He notat perfectament que t'ha augmentat la força després de recuperar-te de l'atac d'en Cèl·lula.
En Ten Shin Han els escoltava sense dir res, mentre que la Bulma intentava entendre de què parlaven exactament. 'Zenkai power?'. Suposava que era allò de què parlava en Vegeta. Quant més s'acostaven a les portes de la mort, més forts es feien.
– No esperis miracles de mi, Cor Petit – va assegurar resignada – A Nàmek... o qui sap si una mica abans... vaig acceptar que tots estaven molt per sobre de les meves possibilitats. I ho he comprovat amb el temps. En Vegeta, en Son Goku, els seus fills després... aviat els seus nivells d'energia seran inabastables per qualsevol. Sinó ho són ja ara. Els saiyans érem éssers forts. Però ells han traspassat qualsevol barrera imaginable.
– En Son Gohan encara no... – va continuar amb aquell fil argumental el namekià.
– No. Però, en el moment en què entri a l'habitació i hi entreni amb el seu pare, ho farà... Superarà de sobres el seu nivell actual... – 'En Cor Petit ho sabia millor que ningú'. La Nasu va mirar-lo extremadament seriosa: – Sé que, per molt que hi entri, no seré jo qui podrà vèncer en Cèl·lula. Però no penso consentir que aquell monstre, ni cap més, torni a aconseguir tombar-me sense ni tan sols esquivar-ne el primer maleït atac... I menys si és un atac amb premeditació i traïdoria. Vull, si més no, conèixer els meus límits.
En Cor Petit va acceptar aquella declaració d'intencions amb gest pensatiu. 'Devia ser molt dur per una saiyan, tal i com havien demostrat ser tots, plantar-se allà davant d'ell i dels dos terrícoles i deixar-los anar allò amb absoluta dignitat guerrera'.
En Ten Shin Han va apartar-se d'ambdós amb la sensació que aquell era terreny privat. 'Al cap i a la fi, no era a ell, davant de qui la germana d'en Vegeta havia decidit sincerar-se'. Que ell i la Bulma, ho haguessin pogut escoltar en primera persona, estava convençut que era un fet totalment col·lateral.
'Suposava que era per aquell viatge a Nàmek. Els que l'havien protagonitzat – a excepció d'en Vegeta i, de diferent manera, la Bulma – semblaven haver creuat definitivament una barrera que en Cor Petit havia tingut sempre activada quant a les relacions interpersonals'. És clar que el namekià tampoc era literalment el mateix d'abans.
En Ten Shin Han no obstant tampoc havia sentit mai cap tipus de predisposició a anar més enllà en el tracte amb els demés. Per tots era un tipus callat, seriós, que tenia l'entrenament i la sincera amistat amb en Xaos com a úniques bases sòlides de la seva vida. Potser, perquè en realitat era exactament així, li resultava més estrany que als demés; que tipus com en Cor Petit o en Vegeta haguessin acabat per interactuar amb tots ells de maneres tan diverses, i a l'hora (fins i tot) tan obertes en determinades ocasions.
– És l'hora! – va interrompre'ls el Goku, traient el cap d'entre les columnes del palau. – Ens veiem a la sortida, nois!
Va deixar que en Son Gohan els fes un gest de comiat i llavors va decidir afegir allò. 'Amb la prudència de saber que no era el que més desitjava sentir ella'. Havia entès perfectament que, en el fons, tot i la intenció de continuar-se tractant igual després del que havia passat entre ells, la Nasu se sentia dolguda en algun punt del seu orgull de dona guerrera i independent: – Estic segur que els tres sou capaços d'entrar i sortir d'aquesta sala amb èxit – va raonar finalment amb prudència, dirigint-se clarament a la saiyan i el namekià, però també a en Ten Shin Han: – Ara que crec que no és mala idea fer-ho de dos en dos.
– És una estratègia per guanyar temps, però els que de veritat necessitem allí dins sou vosaltres dos. Si en Vegeta o tu venceu el monstre, no caldrà que hi entri ningú més – va dir-li en Cor Petit.
– És clar! – va somriure en Goku. – Però mal que em pesi la Nasu té raó – va afegir sense dubtar-ho.
Ella va esquivar-li la mirada, sense dir absolutament res.
I ell, malgrat tot, va continuar sostenint aquella tesi: – Val més que tots estiguem preparats pel que pugui passar... – va assentir comprensiu per la mirada esquiva d'ella: – Preferiria que els demés no us hi arrisquéssiu... però en Cèl·lula ja ha demostrat que no té miraments... Quan més preparats estiguem tots, millor.
Estava convençut que aquella vegada tenien poques esperances d'èxit. 'Tenia el seu propi pla, però havia de veure com evolucionava... com acabava fent-se realitat'. Mentrestant era conscient que, per perillós que fos, cap dels seus amics (i menys cap d'aquells tres) es tiraria enrere.
Si una cosa estaven disposats a fer, era intentar-ho fins el final. Acceptant el fracàs ja d'entrada, el que cap d'ells permetria era perdre-hi també l'honor.
'A en Goku encara li bullia la sang en pensar com s'havia sentit, com havia patit en creure-la perduda. A ella. A la princesa Nasu'. Necessitava algun tipus de seguretat al respecte. 'Cap dels seus amics havia de morir per culpa de tota aquella horrible amenaça'. Esperava trobar la manera de poder-los protegir. Va observar el seu fill un moment. 'Aquell nen, el seu nen, era la seva més secreta esperança'.
Va girar-se convençut de posseir la idea correcta. I ja no va mirar enrere fins que la porta de la sala de l'esperit del temps va tancar-se darrere d'ell i en Son Gohan.
Hi passarien un any sencer. 'Fora quedava l'amenaça d'en Cèl·lula i tots els altres, pels quals, quan ells dos sortissin d'allà, no haurien passat més que vint-i-quatre hores'.
En Son Goku ni tan sols podia imaginar-se llavors quantes coses podien arribar a canviar en només un dia.
A la Terra, en Vegeta ja feia estona que lluitava amb la segona forma d'en Cèl·lula.
– Una energia fabulosa... – va arribar a dir en Ten Shin Han, mentre en Cor Petit observava els núvols de daltabaix de la torre, com si realment pogués veure el que passava. Tenia ara els mateixos dons d'observació que el Totpoderós.
La Nasu, mentre la Bulma consolava un inquiet nadó Trunks, va apropar-se al límit del palau per intentar captar-ne les energies per ella mateixa. 'En Vegeta desprenia una potència claríssima i aparentment insuperable'.
.
– Em quedo molt parat del poc seny que tens. – Li havia deixat anar en Cèl·lula després que exposés clarament les seves ganes de fer-lo miques.
– Vigila, Cèl·lula, o t'esborraré aquest somriure repel·lent de la cara! – va dir-li en Vegeta abans de decidir-se a demostrar-li el seu poder. – !
.
– L'energia d'en Vegeta va en augment – va alertar-los en Cor Petit. Excepte la Bulma, que els preguntava sense parar què passava a la Terra, la resta ja ho havien detectat clarament. 'El príncep desprenia ara una energia brutal'.
– Veus, Trunks, reietó? – va alegrar-se'n la científica, alçant el seu nadó a l'aire – El teu pare és molt fort i es desfarà d'aquest monstre!
.
.
Mentrestant en Son Gohan i en Goku començaven a aclimatar-se (en una altra dimensió) al seu nou hàbitat d'entrenament. 'En Son Goku tenia una idea al cap que ja difícilment descartaria'. El seu fill podria superar-lo en força aviat. 'La lògica semblava contradir-lo, però el superguerrer en continuava tenint el convenciment'.
Ho havia començat a pensar poc després de recuperar-se d'aquella malaltia que en una altre futur havia estat mortal.
Ara mateix, de fet, no es podien permetre pensar en allò que hi havia fora, i que amenaçava la humanitat. Calia estar preparats. 'Pel que pogués passar quan sortissin...' Per fer-ho, però, el millor aleshores era l'absoluta concentració en aquell entrenament.
– No, no. Així només augmentes l'energia – Aconsellava el pare al fill – El que més motiva un superguerrer és la ràbia. Enfada't! Has d'esclatar.
'No era tan fàcil'.
– Tranquil, Gohan – va somriure-li comprensiu – Encara hi ha temps. A en Vegeta i a mi ens va costar molt aconseguir-ho.
I no obstant, lluny dels esforçats exercicis de pare i fill, el perill continuava sent mortal.
En l'altre extrem de la balança, fora de la sala, quan semblava que en Vegeta ho tenia tot guanyat, en Cèl·lula havia decidit atacar-lo directament al punt més dèbil: l'arrogància.
'El repte que li proposava aquell androide monstruós era senzill, però a la vegada pervers: demanava al príncep que li permetés aconseguir la perfecció del cos perquè, així, el superguerrer s'hi podria enfrontar finalment en un combat igualat'.
.
El temps passava i en Cor Petit s'adonava, cada vegada amb més horror, que en Vegeta acabaria cedint a les peticions d'en Cèl·lula. 'Si aconseguia la perfecció, ni tan sols en Son Goku podria salvar-los d'allò'.
– Tu – va interpel·lar a la Nasu, quan ella també estava concentrada en captar cadascun dels moviments del combat entre l'androide orgànic i el seu germà – Després d'en Son Goku, estic disposat a entrar a la sala.
La saiyan va mirar-lo amb absolut mutisme, sense acabar-lo d'entendre.
– Per guanyar temps i deixar-los entrar a ells de nou, caldria que agilitzéssim el procés... – va raonar en Cor Petit, fins que ella va comprendre'l clarament: – Com diu en Goku, és millor fer-ho de dos en dos. Podem entrar junts i després pot fer-ho en Ten Shin Han. Ara mateix, deixant de banda els superguerrers, tu ets qui crec que pot millorar més allà dins.
'Ell també comptava en fer un gran salt qualitatiu en aquella sala adversa'.
– I tu pretens ajudar-m'hi? ¿N'estàs segur? – va demanar-li escèptica. – ¿Per què?
– Tinc la impressió que, per algun motiu, en Son Goku creu que, en un entrenament així, s'avança més si es fa de dos en dos. No perdrem res per provar-ho, no?
La Nasu va assentir finalment: – D'acord. Però caps dels dos podrem... és una força immensa. I el perill ho és més.
– És clar que no – va acceptar en Cor Petit a contracor. Amb els punys tancats de veritable ràbia – Però ens defensarem. O et penses quedar de braços creuats? – va picar-la en l'amor propi.
– Ni de conya. – va admetre – Ens defensarem...
– Jo passo. M'entrenaré pel meu compte... – va comentar en Ten Shin Han de sobte. 'Ni estava a l'alçada, ni ho estaria per més que deixés la pell allà dins'. Preferia, a més, els seus propis mètodes d'entrenament: – Feu... no hi entraré pas jo allà dins.
.