Capítol 26. Perquè sabia perfectament que t'estimava
– Si el món s'acabés, hauria de ser la persona a qui tu volguessis mirar als ulls abans que tot es fes fosc. Estar disposat fins i tot a posar el món sencer en perill per salvar-la a ella. – Va riure nerviós, dirigint-se a un Son Goku perdut en nous sentiments: – Ai, crec que exagero, no?
No exagerava... no exagerava aquella vegada en parlar al seu millor amic del que ell entenia per aquell complicat sentiment de l'amor. 'Estar disposat fins i tot a posar el món sencer en perill per salvar-la a ella'. Era exactament el que acabava de fer.
L'A-18 se'l mirava completament atònica. En decidir xafar el comandament que podia parar-la, i en decidir-ho just davant seu, en l'instant en què li demanava que fugís; probablement els havia fet perdre un temps preciós. 'Un temps que hauria d'haver utilitzat o bé per parar-la i destruir-la, o bé per ajudar-la a amagar-se'.
Era massa tard. En Cèl·lula els havia vist finalment.
Ho acabava de cridar des de la llunyania en Trunks que intentava aturar-lo. En Vegeta, encegat per l'arrogància, havia acabat accedint a les interessades peticions del monstre. 'Li havia deixat buscar l'A-18, sense més obstacles que els esforços d'un desesperat Trunks'.
Tot estava, doncs, definitivament en perill. La decisió d'en Vegeta havia acabat d'una revolada amb les esperances per al futur del planeta i amb el cor confús d'en Krilín.
.
– En Cèl·lula ha aconseguit la perfecció – va exclamar de sobte en Cor Petit amb la ràbia a la mirada. La Nasu ja ho havia notat en l'increment d'energia que s'estava produint llavors, i que de ben segur es podia notar univers enllà. 'L'únic que no entenia era per què les energies d'en Vegeta i en Trunks havien col·lidit moments abans'.
'Què era el que havia fet que en Trunks pegués al seu pare?'. Perquè era així com els dos ki's semblaven haver interactuat.
Va observar l'horror en el rostre de la Bulma i la concentració més absoluta en els gests d'en Ten Shin Han i en Cor Petit.
I llavors la jove Brief va aconseguir ordenar els fets que en Cor Petit explicava breument: – Que no ha pogut fer servir l'aparell de control, en Krilín?
– En Krilín l'ha trepitjat i l'ha destrossat... – va respondre el namekià amb la vista encara perduda als núvols de sota del palau. 'Exactament com si ho estigués veient tot'. Com ho havia fet sempre el Totpoderós.
La Nasu va mirar-se'l sense comprendre res.
– Però... no té sentit... per què? – va aconseguir preguntar, abans i tot que ho fes la Bulma.
– I jo que sé... – Va respondre-la de males maneres, encara que la saiyan ni tan sols va arribar a prendre-s'ho a cor valent. 'Hi havia motius per deixar les contemplacions de banda'. – El ximple d'en Vegeta...! – va afegir llavors el namekià – En té la culpa ell...
La mirada va delatar-la. La Nasu hi demanava respostes. 'Encara que no les verbalitzava, com si feia la Bulma amb preocupació'.
– Li ha permès aconseguir la perfecció per enfrontar-s'hi després – va explicar amb contenció en Cor Petit – El molt estúpid es pensava que llavors estarien en igualtat de condicions. Li ho ha deixat fer per diversió. Per alimentar el seu propi i maleït orgull!
La princesa va prémer els punys abans de reaccionar. 'El seu germà era idiota... i un saiyan'. Va mirar-se el guerrer que parlava amb espant primer, i amb enteniment després. 'En quin moment, a ella se li podia haver passat pel cap, que en Vegeta realment tenia la intenció de pensar en res més que no fos ell mateix?'.
La Bulma havia callat de sobte, conscient de qui era i com actuava aquell que havia engendrat el Trunks. 'La situació era veritablement desesperada'. A vegades es preguntava si realment hi havia res de bo en aquell cap de soca rancorós i hostil.
– Al final ha acabat condemnant el planeta Terra... – va murmurar la Nasu donant un pas endavant. 'Probablement encara que hagués alçat el vol per un impuls, no hagués acabat anant-hi. Sabia que ella ben poc hi podia fer'.
Sabia perfectament que, en aquelles condicions, i possiblement també en unes altres, la seva intervenció era completament insubstancial. I una bogeria.
'Probablement, s'hagués adonat de l'estupidesa que suposava apropar-se al lloc de la batalla minuts després d'emprendre-hi el vol'. Però no ho va arribar a intentar. El braç d'en Cor Petit es va creuar entre el seu cos i el segon pas que havia estat disposada a donar: – Què? – va preguntar frustrada, tot i ser-ne perfectament conscient.
El namekià va limitar-se a fer-li que no amb el cap.
'I encara que la Nasu sabia perfectament fins on podia arribar... i el per què sobrava al camp de batalla... a aquelles alçades encara no havia aprés a rebre ordres. De ningú'.
Hores d'ara en Cèl·lula no només havia començat a apallissar en Vegeta, sinó que la vida d'en Trunks també corria perill.
– I què proposes? – va qüestionar-lo frustrada.
– Esperar en Son Goku.
La princesa saiyajin va girar-se amb una estranya barreja d'assentiment i frustració.
– No fareu res? – va preguntar llavors la Bulma completament astorada – Dieu que els poden matar... i us quedareu aquí?
La jove Brief duia el nen en braços i, ara ja sí, expressava una gran preocupació per pare i fill. Sense matisos.
– No hi ha res a fer... – Va baixar el cap la Nasu, conscient de la raó que tenia en Cor Petit – Només ens queda esperar que en Trunks se'n surti...
El silenci va envair-los, pendents del que passava allà baix. En Vegeta havia caigut finalment inconscient... moments abans. 'Havia intentat fins i tot la seva millor tècnica, el Final Flaix que podia haver destruït la Terra i tot, però que en Cèl·lula perfecte havia esquivat sense gaires escarafalls'.
Només amb en Vegeta fora de joc, inconscient, en Trunks havia intervingut. 'Havia aprés que l'orgull del seu pare era molt important i que, per tant, no era bona idea intentar salvar-lo abans que perdés els sentits. Menys si era, com aquell cas, per demostrar-li que ara mateix l'havia superat en poder: en Trunks del futur havia superat àmpliament la força bàsica del superguerrer.
Només que desconeixia que, inflant-se, guanyava força... però perdia velocitat.
.
– Costa de creure que un mal pare com tu tingui aquest fill... – Reflexionava llavors en Krilín, que havia aconseguit sobreposar-se a l'absorció de l'A-18 i (gràcies a les mongetes màgiques que li havia donat el noi del futur) a la posterior i fatal tanda de cops que havia rebut en intentar atacar en Cèl·lula.
Acabava de recollir en Vegeta del terra. 'No havia mort, però també necessitaria l'ajuda de les mongetes per recuperar-se'.
.
– Que... Que és terrible... – va exclamar el Cor Petit dalt de tot de la torre on hi havia el palau de Déu – ... en Cèl·lula amb la perfecció del cos...
La Nasu va agafar aire. 'Allà baix, on hi havia la lluita, no s'hi coïa res de bo'.
– ... el pelarà...! – va sentenciar el namekià.
– Què? – va resistir-se a entendre la Bulma.
– En Cèl·lula el matarà... – va completar el guerrer, encara que de sobte els esdeveniments semblaven anar cap a un camí totalment desconegut.
– No us quedeu com estaquirots! Va, aneu-lo a ajudar! – va escridassar-los la mare del noi – En Trunks morirà...!
– Bulma... – va dirigir-s'hi la Nasu. – Tranquil·la...
– Però... – semblava no entendre-ho la científica, força nerviosa per les notícies que li comunicaven, tan lluny com estava d'on hi havia en Vegeta i en Trunks – Bé que heu de fer-hi alguna cosa, no?
– No podem... – va insistir la Nasu.
– Bé – va semblar raonar abans de mirar-la fixament amb determinació – Doncs hi vaig jo... No ho sé, ja m'espavilaré... Li demanaré a en Trunks que abandoni... O... no ho sé! – va fer amb impotència. 'Era tan conscient, com ho havia estat la Nasu al principi, que no hi havia res que hi pogués fer'.
Però no obstant l'orgull, un cop dit, li impedia frenar en aquella intenció. Va agafar i va donar en Trunks petit a la Nasu, sense que aquesta acabés d'entendre què passava.
– Doncs au... – va fer dirigint-se a la nau – Si no sou capaços d'anar-hi vosaltres...
Tot i que fins llavors havia aparentat més curiositat que angoixa. Ella també era tot façana. I els nervis li havien fet perdre definitivament el sentit comú.
– Bulma... – va repetir la germana d'en Vegeta – Si us plau...
– Prou! – va cridar de cop en Cor Petit, fent que el petit nadó comencés a plorar en braços d'una Nasu que ni tan sols sabia ben bé com subjectar-lo. – Aquí ningú anirà enlloc – va continuar el namekià amb rictus illegible, però dur: - Què et penses que passaria, si hi vas? – va desafiar-la.
– No ho sé. – va dubtar primer, per desesperar-se després – Però m'és igual! El meu fill... vull dir el meu fill del futur és allà baix... morint-se... i vosaltres us quedeu aquí... comentant la jugada!
– En Vegeta està inconscient – va explicar-li, de cop i volta, el guerrer. – Ara en Krilín el podrà reviure amb una de les mongetes del Follet Karin. I, escolta'm bé, ni tan sols ell ha pogut ni podrà intentar res de nou contra aquest monstre. Que espera fer-hi una humana com tu?
La Bulma que (instants abans) caminava de nou cap a la nau, va quedar un moment parada. Va girar-li el rostre, visiblement ofesa i va fer un pas més, abans de comprendre que, malgrat li pesés, estava actuant estúpidament. I ella no era una estúpida:
– Estàs segur que en Vegeta no pot fer res per eliminar aquest monstre? – va raonar.
– Ara mateix ningú pot fer res per eliminar-lo... – va afegir en Cor Petit – En Vegeta li ha permès convertir-se en el pitjor ésser de l'univers.
– És un estúpid... – va xiuxiuejar ella amb els punys i els ulls tancats. – Un estúpid! Trunks, rei... – va dir-se a ella mateixa. 'Esperava donar-li forces en la distància'.
El nàmek va assentir llavors, comprenent que, al cap i a la fi, la Bulma havia reaccionat. 'Si hi anava, no hi hauria ningú per salvar-la aquell cop'. En Trunks necessitava centrar-se en la seva pròpia supervivència.
La científica ho sabia.
I el guerrer (una part del qual havia estat Totpoderós una vegada) entenia que no era gens normal en ella reconèixer-ho: la humana no estava acostumada a acceptar derrotes morals d'aquell calibre. Va intercanviar de resquitllada una mirada amb el rostre preocupat de la Nasu. La princesa també n'era conscient: la mare del seu nebot era de les que si es proposava una cosa, per perillosa que fos, la feia sense pensar.
– Al cap i a la fi en Trunks és fill del seu pare – Va girar la truita de sobte la Bulma – Se'n sortirà... Ho sé. – La Nasu va somriure-li amb reserva, abans de tornar-se a centrar en l'intercanvi d'energies que desprenia el combat. 'La científica no era d'aquelles persones que reconeguessin una derrota, i menys un terrible KO com aquell'.
– Calma... – va demanar-los minuts després el que una vegada s'havia autoanomenat príncep dels dimonis – Que no l'ha mort...
'Sinó fos perquè era una grandíssima notícia, la Nasu hagués verbalitzat aquell fred per què que li havia passat pel cap'. Sota quines circumstàncies un monstre així havia decidit no matar en Trunks de 20 anys endavant?.
.
– En Goku s'entrena per poder-te guanyar! Demà vindrà a lluitar...! – va desafiar en Trunks a en Cèl·lula, quan aquest va començar a fer preguntes que el noi no acabava d'entendre. 'Per algun motiu que desconeixia, aquell monstre havia preferit preguntar-li sobre els entrenaments, sobre si amb més esforç, podrien millorar'. Aparentava disposat a esperar. 'Com si l'únic que importés fos passar-s'ho millor, derrotar-los sí, però fer-ho després d'un autèntic espectacle'. – I quan arribi, acabarà amb tu, estic segur...
– Bé... – va acordar un Cèl·lula que aparentava haver oblidat que es podia carregar el noi en qualsevol moment – Organitzaré un torneig d'arts marcials...
.
– Té per objectiu principal veure la cara d'horror i patiment de tots els éssers humans. – va relatar-los en Cor Petit en comunicar-los-hi el que realment passava allà on, moments abans, hi havia hagut una intensa baralla.
– Un torneig? – va preguntar la Nasu, sense entendre ben bé a que venia allò. – Esteu de broma, oi?
– A la Terra els solien disputar... – va aclarir-li en Cor Petit traient-hi importància.
– I tots nosaltres hi havíem participat en algun moment – va afegir-hi lleugerament pensatiu en Ten Shin Han.
– Ens dóna 10 dies... maleït Cèl·lula... – va fer finalment el guerrer de Nàmek, allunyant-se ja de la vora de l'ovalada construcció. 'Ja no necessitava veure res més allà baix'. – ... quan en surti el Goku ens tocarà entrar a nosaltres, Nasu... A la sala de l'esperit del temps...
La jove guerrera va empassar saliva i, per primera vegada en molta estona, va tornar-se a mirar la vestimenta saiyan que llavors duia. 'Seria digne portadora d'aquella roba'.
Va haver-hi una llarg silenci entremig.
– L'energia d'en Trunks i en Vegeta va cap a l'illa del Follet Tortuga, Bulma – va dirigir-se, a continuació, a la jove Brief. En Cor Petit les observava seriós i callat. – Hi van amb el Krilín.
– Aniré a buscar-los, doncs – va fer la mare del noi de cabells liles, que tornava a dur el seu nadó en braços.
– Perfecte. Abans que surti en Son Goku, crec que estic a temps de passar a recollir un parell de coses a Corporació Capsula. Després, quan pugui, he de parlar amb en Trunks.
– Què... que li vols dir? – va gosar preguntar la Bulma endevinant-ne la resposta en la mirada determinada de la saiyan.
– Confia en mi... De totes maneres ho faré quan ell vingui cap aquí! – va picar-li l'ullet abans de, aquest cop sí, sortir volant en direcció a la Gran Ciutat de l'Oest. L'indret en què, a aquelles alçades, havia viscut ja llargues temporades.
– Puc entrar-hi sol si no t'afanyes... – va sentir que deia en Cor Petit quan ella s'enlairava. Semblava seriós, però la Nasu va captar-ne l'humor subtil.
– No et donaré aquesta satisfacció, tranquil! – la saiyan va girar sobre si mateixa, ja al cel, i clarament en broma – Ets corcó, eh?
Cap dels dos va riure, encara que la Bulma i en Ten Shin Han van tenir la subtil impressió que hi havia un joc molt seu en aquella manera de parlar.
La Bulma fins i tot va intentar recordar si havia vist aquell tipus d'ironia en el tracte que l'home de pell verda mantenia amb en Son Gohan. 'Però el fill d'en Goku, amb tota l'evident estima que es tenien, moltes vegades encara parlava de vostè al seu mestre'.
Definitivament aquella era una altra mena de confiança.
.
.
– Ara, sempre, menys quan dormim, serem superguerrers i ens hi acostumarem fins que sigui el nostre estat normal –. Li explicava mentrestant en Son Goku al seu fill. Dies enrere, el nen havia aconseguit assolir aquell particular nivell dels saiyans, i no feia tant que s'hi havia pogut convertir ja sense problemes. 'Podia començar a plantejar-se dominar tota aquella energia': – Primer intentarem eliminar els nervis que notem quan som superguerrers...
Estava veritablement impressionat, pels avenços que havia pogut aconseguir el seu fill en tant poc temps. I per com prosperava a una velocitat gairebé de record. 'Sí continuava així, ho aconseguirien'. En Gohan seria la solució que ell esperava.
El mateix Son Goku havia entrenat durament per assolir la transformació que requeria el fet de superar els límits del superguerrer. 'I no obstant portava dies aïllat i pensatiu, concentrant prou fortalesa mental per aconseguir aquell pas'.
El seu fill se'l mirava amb inusitat respecte, tot i les bromes i les corredisses dels moments de descans. 'Les rialles dels instants en què el seu progenitor era quasi pitjor que un nen, menjant-se tot el que trobés al rebost. O roncant sense aparents preocupacions'.
De fet en Gohan havia intuït sempre que aquell home, que era el seu pare, era també una persona molt més reservada del que en realitat aparentava. El nen sabia que, per la seva espontaneïtat, els altres solien veure en Son Goku com algú més aviat transparent i simple. 'Però darrere de tot això, s'hi amagava algú força més complex'. Un guerrer, sí. Però també un home amb idees i pensaments que el nen no creia que fos capaç d'exterioritzar amb facilitat.
– Què penses, fill? – va interrompre'l el seu progenitor amb un ample somriure de complicitat. Va posar-li la mà als cabells i va despentinar-lo en broma, mentre proposava tallar-li el cabell perquè anés més còmode.
– En res pare... – va respondre-li fent un gest que, per instants, havia semblat summament seriós – Va tot bé?
– És clar, Gohan. Estic molt orgullós de tu. Avances molt més ràpid del que m'imaginava – I era veritat. En Son Goku se sentia content pels progressos del seu únic fill, encara que utilitzava gran part de la pau mental, que assolia a través dels exercicis, per tal de mirar d'avançar quant a poder ell també. – Mengem?
I en Son Gohan, com havia fet abans, va quedar-se'l mirant mentre aquest avançava cap al blanc edifici que acollia les limitades, però justes, comoditats de la sala. 'Havia tingut, en realitat, poc temps per conèixer bé el seu pare'. Sí, era veritat que havien estat cinc anys sencers junts, però ell llavors era molt petit. I més tard havien arribat els guerrers de l'espai, l'entrenament de l'home amb en Kaito, la primera lluita amb en Vegeta i Nàmek. 'D'aquella època, ara que en tenia més consciència, recordava gairebé més els entrenaments amb en Cor Petit que la vida pacífica que havia dut abans entre els seus pares'. I no, no podia retreure-li-ho al seu progenitor, perquè s'havia sacrificat i havia lluitat per ells. 'Encara que continuava sense fer-se a la idea del perquè d'aquell altre any d'absència'. L'entrenament a Yadrat.
Entenia que calia millorar i que allò havia estat important pel que vindria després, però en aquell moment havia sentit que els deixava una mica sols, a ell i a la seva mare.
El bon cor d'en Son Goku era ben conegut per tothom. 'L'heroi que els estimava a tots i que perdonava a enemics terribles com el príncep saiyajin'. I, no obstant, en Son Gohan ja s'havia adonat aleshores que el seu pare era un tipus alegre que (fora de batalla) fugia, qui sap si inconscientment, de les situacions més emocionals. Almenys en la part que ell coneixia i recordava. 'Les bromes, l'actitud desenfadada que havia mantingut amb tots quan, anys enrere, l'havien dut tan malferit a aquell hospital, després de la lluita amb els saiyans; no podia ser del tot real... Amics seus de tota la vida com en Iamxa, en Ten Shin Han o el Xaos havien mort, i malgrat el dolor inicial, en Gohan no recordava haver-lo vist plorar o cridar. 'Fins i tot en moments en què no sabien si recuperarien mai les Boles de Drac'. Llavors havia suposat que ho feia per no preocupar-los. 'Perquè alguns d'ells com la Bulma i en Puar semblaven ja el suficientment abatuts'.
Però també havia estat inusitadament bromista amb en Son Gohan i la resta dels seus amics, quan tots plegats s'havien retrobat després del viatge a Yadrat; per sobre mateix de l'aparició d'en Trunks i els seus foscos auguris... El fill de la Xixi tenia la sensació que allò no podia reflectir exactament tot el que el guerrer sentia. 'Ja que l'estima pels seus amics, era sincera; l'actitud deixada que a l'hora mantenia, descol·locava el noi'. I a més a més, darrerament, s'havia acostumat a veure-li una altra cosa a la mirada, quelcom que el nen encara no era capaç d'interpretar'. I que potser ja era allà a Nàmek. 'En Son Gohan, això sí, no sabia ni el com ni el perquè'.
El seu pare, fora de les batalles i les bromes, a vegades li resultava d'allò més desconegut. Massa.
– Què és bo tot això, Gohan! – va cridar-lo en aquell moment – Va vine que t'ho perds! Nyam! –. 'O és que era així de pla?'. Es preguntava què era el que li passava pel cap en situacions com aquella.
.
En Son Goku, aquell mateix dia, va observar dormir el seu fill; mentre es disposava a tornar-se a entrenar. 'L'enemic que els esperava allà fora era terrible'. Però estava convençut que, amb l'ajuda d'en Gohan, se'n sortirien.
Aquella sala feia que els seus pitjors malsons es materialitzessin durant els entrenaments. 'L'havia vist morta no feia ni tan sols un mes'. No havia estat real, és clar. Sinó un enginy de la sala, però igualment havia estat terrible veure-la caure al seu davant, amb la pell més blanca que de costum i els llavis gelats.
I havia estat convençut que hi havia alguna cosa de pressentiment en tot allò. 'Havia vist també caure en Krilín i el mateix Gohan, sempre en malsons que es repetien. Però la falsa mort de la Nasu havia estat més real, quasi palpable: – És culpa teva! – En sentir aquella veu dins del seu cap, havia pensat que era ell mateix que se'n culpava. Tot i que aviat havia entès que no. 'Algú altre li retreia que el cos d'ella fos a terra, tirat i ple de blaus, com una joguina maltractada que ja no tingués corda'. ¿Però qui?
– Jo puc salvar-la... Puc fer-ho... – Li havia repetit aquella veu encara desconeguda. La seva ment, llavors massa turmentada, havia reconegut el timbre de la veu, la persona que presumptament hi havia parlat: En identificar-ne el to, estava segur d'haver pensat en algú real. Però el seu nom s'havia esfumat, en despertar. 'En adonar-se que era la sala (i només la sala) la que jugava amb ell, ja no recordava qui havia estat'
I, de fet, com que tot allò només havia estat una visió irreal... producte d'aquell maleït lloc; qui fos tampoc devia importar gaire. 'No era real'.
Ni aquella ni totes les possibles desgràcies, relacionades amb molts dels seus amics, que la sala havia materialitzat de forma falsa davant seu. 'El control mental era bàsic per sobreviure en l'habitació de l'esperit del temps'.
.
.
Va entrar a Corporació Capsula amb la idea de dirigir-se, directament, a l'habitació en què havia dormit els darrers temps. 'Temps enrere solia portar-ho sempre a sobre'. Però havia temut perdre-ho en alguna cruenta batalla, i ho havia deixat allà abans de sortir com tots a la recerca dels androides.
– Senyora Brief... – va saludar a la mestressa d'aquella casa que, per variar, estava entretinguda en ordenar un munt de pastissets en polides safates – Tot en ordre?
– Ai, quina alegria! Ja heu acabat amb els robots dolents? – va preguntar la dona amb aire alegre, tot i que no va obtenir-ne resposta. 'La Nasu ja era escales amunt'. L'únic motiu pel qual no havia entrat volant, directament per la finestra, havia estat que, enfonsada en milers de pensaments, s'havia distret suficientment per plantar-se al jardí. 'Així que ja no li havia valgut la pena tornar a emprendre el vol'. Sobretot perquè s'havia adonat de seguida que la senyora Brief rondava per l'edifici.
Un cop a la que ja era la seva cambra, va entrar-hi decidida; amb la ment posada en remenar els pocs calaixos en què hi havia arribat a posar alguna cosa.
– És aquí! – va exclamar per si mateixa, agafant l'anell que una vegada havia donat al Vegeta. 'Just al costat hi havia el penjoll que havia estat motiu de disputa entre germans'.
En realitat només volia recuperar l'anell. 'Tot arribant-hi, havia tingut temps de pensar la millor manera de plantejar certa conversa amb el seu nebot Trunks'. El del futur.
'Així mateix... malgrat tot... no va poder evitar posar-se aquella pedra brillant al coll'. Realment pesava prou com per adonar-se'n a l'instant, si la perdia. Va acariciar el pedrot marró: la roca que una vegada havia donat a aquell nadó... el nen que (d'alguna manera) acabaria estimant. 'El guerrer que havia estat el seu amant'. L'únic home, davant del qual, havia estat disposada a despullar-se tan física com psíquicament.
Va bufar esgotada de tant donar voltes a les coses. I aquest cop sí va sortir per la finestra.
– Krilín! – va exclamar en veure el noi arribar precisament a Corporació Capsula. Aviat va entendre què hi feia allà. – I tu ets... l'A-16...
– Sí, l'he dut perquè la Bulma o el seu pare l'arreglin – va dir-li com si aquella situació fos una mica incòmode per ell. 'Llavors la Nasu va recordar que l'amic d'en Goku, en realitat, havia destruït el comandament que podria haver deixat fora de joc l'A-18'. – Necessitem aliats forts, no? – va riure insegur. 'Probablement esperava que ella posés en dubte la presència de l'androide allà...'
La princesa no va dir res al respecte: – Ella no hi és. Tot i que probablement el doctor Brief corri per casa, Krilín –. Va decidir ser amable i anar per feina. 'Ja entendria més tard què passava pel cap del terrestre': – Me'n vaig ja jo. He de parlar amb en Trunks i entrar després a la sala de l'esperit del temps. Sort!
– Entraràs a la sala de...? – La noia havia marxat sense respondre-li el dubte. 'En Son Goku, en mencionar-ho, havia detallat aquell indret com un lloc d'extrema duresa...' – Ei, espera Nasu. És que en Trunks també ha dit que avisaria als altres, i vindria després cap aquí!
Al cel de la ciutat de l'oest, que a aquelles hores començava a enfosquir-se, la Nasu ni tan sols havia escoltat l'amic d'en Goku. 'Esperava que, més d'hora que tard, el seu nebot del futur es dirigís de nou a la torre de Déu'. Estava clar que en Vegeta voldria tornar a entrar a la misteriosa sala. I el nano el seguiria.
A més havia d'estar allà quan en Son Goku en sortís. 'Només havia volat a Corporació Capsula perquè necessitava l'anell. Volia tenir-lo a mà per una explicació en concret'. Va permetre's pensar, això sí, en el servei que els podia fer el robot que estaven a punt de reparar. 'El Cèl·lula l'havia deixat en pèssimes condicions'.
Va accelerar la velocitat de vol. 'Així doncs aquell androide estava disposat a ajudar-los de debò?'
.
En Popo va saludar-la breument quan va aterrar de nou al palau celestial. En Cor Petit semblava completament aïllat, flotant a l'aire, com si s'hi assegués, en un exercici de concentració.
La noia saiyan va fer-hi una ullada i va asseure's als graons de l'entrada amb expressió pensativa. Ni tan sols se li havia acudit la possibilitat d'establir cap mena de conversa amb en Ten Shin Han, que aparentava igualment concentrat en un dels racons de la mitja esfera que envoltava el palau celestial.
– Tens gana? – va preguntar-li el Popo amb expressió indesxifrable. – Vols menjar alguna cosa?
Va somriure amb assentiment: – Sí, si us plau!
I llavors en Popo va fer-li aquell gest que ella, en principi, no va saber interpretar.
– En Cor Petit ja ho havia dit que, com tots els saiyans, tindries gana i necessitaries menjar alguna cosa quan arribessis. Ho tens tot preparat. Segueix-me.
.
L'endemà al matí en Cèl·lula havia decidit anunciar el seu particular torneig a través de la televisió. Però ja abans, bona part de la colla, reunida finalment a Corporació Capsula, havia pensat i parlat sobre allò que els esperava.
Només hi faltaven aquells que havien passat la nit al distant palau del Totpoderós: la Nasu, en Ten Shin Han i en Cor Petit. I és clar Son Goku i Son Gohan, pare i fill, als quals encara no tocava sortir de la sala.
– Doncs jo no entenc per què en Son Gohan hi ha de lluitar aquest cop – va insistir la Xixi davant de l'estupefacció general – No dieu que és un torneig d'arts marcials? El planeta està en pau, no? Doncs només hi participaran aquells que vulguin enfrontar-s'hi... per pura diversió.
– Xixi... – Havia intentat fer-la raonar en Krilín, tot i que havia acabat per deixar-ho còrrer. 'De totes maneres seria impossible fer desistir a en Gohan d'allò'.
– Quan va néixer, en Goku i jo vam parlar i vam arribar a un acord! – va deixar anar enfurismada, tot i que el record mateix li indicava que no havia estat ben bé així. Ella li havia dit que volia que el seu fill fos una eminència, li havia reiterat que amb el planeta en pau el que necessitaven era savis, i el seu marit (després de mirar-se-la entre espantat i sorprès) havia acabat per deixar anar aquell: "Potser sí que tens raó", que ella ara entenia com tota una declaració d'intencions.
Després de què la Xixi es calmés i decidís deixar-los per perduts, ja que al cap i a la fi considerava que els amics del seu espòs eren tots uns "busca - bregues", el temps havia passat amb lentitud en aquella casa. 'A l'espera de les notícies d'en Cèl·lula que arribarien hores després'.
En Vegeta contemplava com tots aquells amics d'en Kakarot voltaven per casa de la Bulma amb total impunitat i, tot i que hi estava habituat, no podia dissimular el fàstic que sentia cada vegada que es creuava amb "el cuc detestable" d'en Iamxa.
Va escoltar-los parlar, amb evident menyspreu.
– Només falten nou dies perquè aquell torneig de les arts marcials comenci, m'he d'entrenar, no puc deixar passar ni tan sols un segon... – Havia exclamat el mateix Iamxa, disposat a demanar ajuda al mestre Mutenroshi per tal de millorar. El noi havia rebut d'immediat l'acceptació d'un Krilín disposat a afegir-s'hi.
El príncep, però, va bufar amb sorna. 'Aquells dos pensaven enfrontar-se a en Cèl·lula? Si ni tan sols els faria falta que hi participés en Son Goku, ell mateix l'eliminaria'.
– Vosaltres no participareu en cap torneig. Amb mi n'hi ha prou. No deixaré que en Kakarot, o qui sigui, hi interfereixi
– No diguis més burrades, Vegeta, si la darrera vegada en Cèl·lula et va derrotar en un obrir i tancar d'ulls. – va respondre-li l'ex - xicot de la mare d'en Trunks. 'Sense pensar en quines podien ser les conseqüències'.
Per sort en Vegeta va limitar-se a desafiar-lo.
– Com goses? – va avançar endavant – Si entro una vegada més a l'habitació del temps, em convertiré en l'home més fort de l'univers. Aquesta baralla no és per vosaltres, insectes!
– Ens has dit insectes? – No va poder reprimir-se en Iamxa.
– No ho he dit prou clar, insecte? – va riure-se'n, i tot i que en Iamxa havia tingut ganes de fer-hi alguna cosa, ni tan sols podia optar a allò. Mai havia tingut la oportunitat de saldar comptes amb en Vegeta; la Bulma, en escollir un home com ell, no li havia deixat ni tan sols la satisfacció de pegar-lo. 'De prendre's almenys una petita revenja com aquella'.
I per sort o per desgràcia la científica havia interromput al menjador un moment després. Buscava en Trunks, el del futur, preocupada com havia estat per la salut del nano. 'En Vegeta va mirar-la seré, amb una petit dosis d'escepticisme'.
Ella no canviaria mai.
– On vas, ara? Tens algun entrenament especial? – va preguntar-li la noia quan el príncep es va treure aquella roba terrícola, que ella mateixa li havia comprat una vegada, i va posar-se l'uniforme saiyajin.
– És clar, tornaré a aquella habitació estranya... – va dir-li esquerp, però mirant-la amb decisió – A mi m'és igual que morin molts homes, però no estaria tranquil si no aconseguís guanyar-lo.
– Jo... jo també hi vaig...! – va seguir-lo en Trunks.
– Però primer et tallaré els cabells – va dir-li decidida la seva mare del present. 'No sabia ben bé com es feia, però si era el seu fill, bé que n'hauria d'aprendre, no?', va pensar convençuda – Et molesten, oi?
– Molt bé, gràcies... – va acceptar amb timidesa el noi.
En Vegeta, en canvi, va mirar-se-la amb molèstia. 'Continuava sent la dona que una vegada s'havia entossudit a entaforar-li aquella horrible camisa rosa'.
La Bulma va tornar-li la mirada amb un somriure cristal·lí. 'Després que la Nasu abandonés el palau de Déu, a en Cor Petit se li havia escapat alguna cosa sobre el velat orgull que, en un moment donat, en Vegeta havia mostrat al Cèl·lula respecte a en Trunks'.
Sí, després havia permès que aquell monstre aconseguís la perfecció i havia anat contra el seu fill per aconseguir-ho. Fins i tot en Trunks l'havia hagut de pegar per intentar aturar-lo. Però estava convençuda que hi havia hagut alguna cosa d'orgull patern en aquell: – Allà hi ha un noi que es diu Trunks... No està al meu nivell però gairebé té tanta força com jo... –. Si el mateix Cor Petit recordava aquell detall, era que en certa manera també hi havia vist allò.
La jove va veure com, després de tallar els cabells al seu fill, home i noi s'allunyaven de Corporació Capsula.
– Que tingueu sort i entreneu fort... – va xiuxiuejar prop d'una finestra oberta, mentre escoltava com la resta dels seus amics guerrers també planejaven entrenar-se d'una manera o altra.
A la científica li hagués agradat pensar que, en certa manera, en Vegeta lluitaria per salvar aquell... el seu planeta i el del seu fill... que d'alguna manera, en algun remot moment, pensaria en què així ella i el petit Trunks estarien bé. Però en Vegeta no era així. I ho havia demostrat llargament. El príncep no mouria un dit per ella. 'Només pel seu orgull'.
Es preguntava de què deuria voler parlar la Nasu amb en Trunks. 'Esperava que ajudés al nano a entendre el seu pare'.
.
Les paraules d'en Cèl·lula havien fet tremolar el món sencer... Cap exèrcit podria fer res contra aquella amenaça.
– Quant trigaran a sortir de l'habitació en Goku i en Son Gohan... – va preguntar-se en Trunks en veu alta ja al palau de Déu. 'La Nasu l'havia estat observant des de l'arribada, però sabia que allò no funcionaria amb el Vegeta present'.
'Faltaven encara tres hores perquè se'ls esgotés el temps i la porta de l'habitació s'obrís'. – Hu... No crec que surtin quan faci un dia exacte – va suposar el Vegeta – Ja sabia que s'hi estarien encara més temps...
– No tingueu tanta pressa – va interrompre'ls, de cop i volta, en Cor Petit amb rictus seriós – Encara falten nou dies per al combat. Vosaltres no fa ni un dia que heu sortit de l'habitació, descanseu... Primer hi entrarem nosaltres...
– Vosaltres? – va demanar en Vegeta de sobte, amb estranyesa. – Tu i qui més?
– Jo... – va aclarir-li la Nasu, disposada a rebatre qualsevol cosa que el seu germà pogués dir llavors.
– Hahaha. Serà perdre el temps. A partir d'aquí és un territori que només podem trepitjar els que tenim la capacitat de convertir-nos en superguerrer – va creuar els braços amb superioritat – ... bé, us deixaré entrar, però els altres vuit dies que ens queden seran per a mi.
– Em sap greu. A l'habitació de l'esperit del temps només s'hi pot estar dos dies... quaranta - vuit hores de la vida... – Va parlar segur el namekià, rebent una mirada irònica de la Nasu. 'Pel que semblava no era l'única que aconseguia treure en Cor Petit de les seves caselles... en Vegeta se'n sortia força bé'.
'Si s'hi estaven més temps d'aquelles quaranta - vuit hores, la porta de l'habitació desapareixeria per sempre'.
Ofès per aquell contratemps en Vegeta va allunyar-se llavors cap a un dels límits d'aquell petit terreny que envoltava l'exterior del palau. Després de llargs minuts allà parat, va emprendre el vol en direcció a vés a saber on. 'La Nasu va suposar que no suportava aquella llarga espera allà, de braços creuats'.
– El meu pare no canviarà mai – va murmurar molest en Trunks quan aquest ja no podia escoltar-los, perquè ni tan sols s'havia quedat a les immediacions del palau. La Nasu va mirar els núvols que els sobrevolaven. En Vegeta sempre duia a sobre aquell aire d'estar maleint el món sencer: – És arrogant i orgullós. I només pensa en ell. Malgrat tot creu que podrà vèncer en Cèl·lula sense problemes... i aquell androide és un monstre terrible... – va afegir el noi amb gest de contradicció.
– Ell és així... – va deixar anar la Nasu, prement llavors el petit cercle platejat que subjectava amb el puny dret. 'Era ara o mai'.
En Trunks va voler donar-li la raó, però va preferir no continuar donant voltes a aquell tema. 'Ell era així, sí'. No hi havia gaire més a dir.
Van callar un instant. Esperaven que passessin (i ràpid!) aquelles tres hores que precedirien la sortida d'en Goku i en Gohan de la poderosa sala.
No obstant això, la Nasu va observar, de reüll, el seu nebot abans posar-se les mans a la cara amb, aleshores sí, fingit cansament. Amb prou feines portaven vint minuts immersos en un constant silenci – Ai...
Una peça metàl·lica va rodolar per terra, fent que els petits brillants blaus espurnegessin en girar, fins a caure finalment davant dels graons on seia en Trunks. – Perdona... No sé en què pensava... – va avançar endavant amb el gest i la presumpta intenció d'agafar l'anell caigut, però en aquell moment, en Trunks ja es mirava l'anell amb curiositat. El noi va agafar-lo i va donar-li una ullada, abans d'oferir-li-ho de tornada.
La Nasu va parlar sense esperar que el jove digués res:
– L'anell del meu pare... el rei Vegeta... – va mostrar-se subtilment pensativa – Quantes voltes ha arribat a donar aquesta joia... Pertanyeria a en Vegeta per dret... però no en va voler saber res a Nàmek. Algú com ell no es permetria reconèixer-ne el valor... no almenys l'emocional i simbòlic... – va donar un cop d'ull al seu voltant, per assegurar-se que no aparegués en Vegeta. 'L'odiaria si s'assabentava que ella parlava així del seu passat'. – El rei... el teu avi... el meu pare... Un saiyan al més pur estil Vegeta...
En Trunks va escoltar-la amb interès, sense endevinar on volia anar a parar en realitat: – El rei del planeta Vegeta... – va resumir el noi – Els testos s'assemblen a les olles, això sí es coneixen és clar... Jo no recordava el meu pare... – va callar amb aire insegur – Suposo que hauria d'estar-ne agraït. No voldria ser com ell...
La Nasu va baixar la veu, amb temor que en Vegeta acabés per aparèixer i notar que la conversa anava sobre ell. 'Una cosa així no li ho perdonaria'. Era massa orgullós.
– Saps? El meu pare era possiblement la persona a la qual més admirava el teu. – va mirar la joia reial que continuava en mans del Trunks – No acceptar l'anell només va ser una manera de menysprear qualsevol tipus de gest que vingués de mi... que el fes mostrar dèbil... obert a parlar de cap tipus de parentiu molest.
– Li has perdonat?
– Que m'abandonés a l'espai? – va fer ella, fingint que no entenia la qüestió – Com no havia de perdonar-li que em deslliurés d'una joventut de servitud a les ordres d'en Freezer?
El noi va assentir. I la Nasu no va esperar a què parlés. 'Necessitava dir-li-ho': – No és tan dolent, saps?
– La mare també ho deia...
– I tenia raó.
– No ho crec pas. Va deixar que el Cèl·lula aconseguís la perfecció només per l'arrogància de lluitar-hi després. I va ser apallissat – va prémer els punys amb incomprensió. – Es pensa que ho pot tot només perquè ostenta el maleït títol principesc d'un planeta que ja no existeix.
En pensar sobre el seu pare, ara no podia evitar sentir ràbia, frustració i més ràbia. 'Tot i que, en el fons, s'entossudia en convèncer-se que el comprenia; que havia aprés que només actuava per orgull'.
– Jo també em vaig passar vint anys llargs de la meva vida, quasi trenta, pensant en què diria i que no el meu pare en cadascun dels passos que donava – va bufar la Nasu – L'herència saiyajin. Es van cometre molts crims en el nom del nostre poble... perquè el nostre poble ho volia... perquè érem així... i n'estàvem orgullosos. Ens sentíem poderosos. Els més poderosos de l'univers.
– Ell encara se'n sent.
– Et penses que jo no? – va cridar-li l'atenció amb un somriure. 'I tot i així va utilitzar un to de veu fins i tot més suau que habitualment': – Jo també ostento un maleït títol principesc d'un planeta que ja no existeix.
– Nasu, jo no volia...
– Tranquil, home – va dir agafant ara l'anell ella i mirant-se'l – Em sento orgullosa del meu poble, de la seva força, és el do que m'ha tocat per herència, però fa temps que ja no m'identifico amb tants i tants crims.
El noi va mirar-la sense saber on volia arribar aleshores.
– En Vegeta ostenta un títol que no li pertoca, sí... – va fer amb naturalitat. Aquesta vegada atraient fins i tot l'atenció d'en Cor Petit que, durant tota aquella estona, havia estat en la seva clàssica posició de meditació. – En realitat, si ara fóssim a Vegetasei, no en seria el príncep.
– Com vols dir? – va qüestionar-la el noi.
– Que, amb la mort del meu pare, ell en seria el rei de ple dret... – va aclarir-li, adonant-se que fins i tot en Ten Shin Han aparentava escoltar-la – Saps quantes vegades ho he pensat? Quan diu allò de "jo sóc el príncep dels saiyajins"... Saps quantes vegades m'he plantejat quant respecte cap al meu pare amaga aquesta frase?
El seu nebot s'havia quedat pensatiu després d'aquella reflexió. 'Ella va tornar a somriure-li': – A la Terra se sol admirar als pares... però a Vegetasei era una altra història. I tot i així hagués fet qualsevol cosa que el rei, el meu pare, m'hagués ordenat.
En Cor Petit va mirar-la novament. No calia que digués gaire res més. 'Estava pràcticament segur del que ella havia volgut que en Trunks entengués'. I estava segur que el noi ho havia entès. 'Per entendre en Vegeta, primer s'havia de conèixer el veritable origen de la raça saiyajin'. El tracte que aquests havien tingut sempre amb progenitors i descendents.
Encara que allò no hagués de fer que ell, en un passat el rei dels Dimonis, sentís cap mena de misericòrdia ni compassió per un tipus de la classe d'en Vegeta, en Cor Petit havia sentit certa empatia estranya cap aquell discurs. 'I sabia perfectament el perquè'.
– Jo també em vaig passar vint anys llargs de la meva vida, quasi trenta, pensant en què diria i que no el meu pare en cadascun dels passos que donava – Havia explicat la Nasu.
Coneixia exactament quin era aquell tipus de sensació a la qual es referia ella. Li ho havia definit, amb altres paraules, una vegada a un petit Son Gohan: – Si penses odiar alguna cosa, detesta el teu propi destí com faig jo.
Ell, en Cor Petit, havia odiat néixer ja predestinat. 'Estar marcat pels desitjos de venjança i ambicions que havia tingut el seu anterior jo, aquell a qui llavors solia anomenar pare'. El Satanàs Cor Petit l'havia fet néixer amb un objectiu predeterminat: enfrontar-se a en Son Goku, vèncer-lo, i estendre el caos a la Terra.
I no obstant la lluita amb el saiyajin, primer, i aquell nen que era en Gohan, després; l'havien canviat per sempre. 'No havia estat un procés fàcil. No havia estat gens senzill deixar de sentir la veu d'en Satanàs pare dins seu, ple d'ànsies de venjança'.
A ell també l'havia marcat l'herència d'un pare decidit a infondre el caos al món. 'D'un pare que s'autoanomenava rei, malgrat ser un guerrer d'una raça alienígena, la namekiana, la seva'. Potser per això creia entendre perquè, després d'aquella conversa, la Nasu s'havia limitat a mirar-se en Trunks un instant, abans d'observar el cel amb serena quietud.
– Té. Queda-te'l, Trunks... – Li havia dit al noi, tot donant-li l'anell, abans de concentrar-se en la visió dels núvols. Tot i ser de dia, des d'aquella alçada, ja podia veure's alguna tímida estrella. – Si el teu pare no el vol, és teu. Lamento no haver-te'l pogut donar al futur que em pertocava...
– M'agradaria conèixer-te... – va acceptar el Trunks, corregint-se a l'instant: – Vull dir, a tu, al futur. Ni la mare ni jo vam saber mai on buscar-te. Quan torni i acabi amb els androides, voldria buscar-te.
– Allà... – va dirigir-s'hi ella sense apartar la vista del cel – Encara no dec saber que en Vegeta i tots són morts, només ho sé d'en Goku... oi?
El noi va assentir.
– Ja sé que probablement no pugui parlar per ella... Però ho lamento, Trunks. – va negar amb el cap, amb els punys tancats de la impotència – No sé en què dimonis devia estar pensant... Si hagués pogut ajudar-vos...
'Sí que ho sabia'. És clar que ho sabia. Aquí i allà estava condemnadament enamorada d'aquell home, d'en Son Goku. Tan enamorada com per no haver pogut superar el seu adéu.
'Quan arribés el moment, havia de dir-li on trobar-la'. Devia ser al planeta d'en Pineau. 'Com lamentava no poder-hi anar ella i bufetejar-se per estúpida'.
.
Una bona estona després, en Vegeta va tornar al palau. En veure'l aparèixer, van saber que, per poc que s'hi fixessin, podrien notar també les energies d'en Son Goku i en Son Gohan fora de la sala. 'El príncep saiyajin n'havia estat pendent'.
– Just a temps, germanet – va fer la Nasu en detectar ella també la sortida dels dos saiyajins. 'Devien estar saludant a en Popo, que havia entrat endins, perquè encara no havien aparegut allà davant de tots'.
– No entenc per què han sortit tan aviat... – va remugar el príncep, pendent de les columnes per on apareixerien en qualsevol moment.
– Ostres? Si hi ha en Vegeta i en Trunks... – Va dir en Son Goku, amb les robes estripades, només sortir a l'exterior de l'edifici. – També noto l'energia d'en Cèl·lula. Això vol dir que és viu. Què deu haver passat...?
Els seus amics, però, estaven massa sorpresos pel canvi que havia patit en Son Gohan. 'Aparentava més gran'. Havia deixat enrere l'aspecte infantil. En Cor Petit no s'ho acabava de creure. En canvi en Vegeta no acabava d'entendre per què en Son Goku i el seu fill havien sortit de la sala convertits en superguerrers, i continuaven en aquell estat, amb la mateixa tranquil·litat que si estiguessin en la seva situació natural.
La Nasu va estar a punt d'evitar-li la mirada, com havia fet en el moment que entraven, però va desdir-se'n en adonar-se que amagar-se d'ell, de la seva mirada, no era afrontar la situació en absolut.
Per ella només havia passat un dia, però en Son Goku portava un any fora. 'Havien passat gairebé 12 mesos'. Un temps llarg en què havia entrenat sense parar, però en què tampoc havia parat de tenir els més estrambòtics malsons. 'Els pitjors amb ella de protagonista i víctima'.
Li constava que aquella sala treia les pitjors pors de les persones. 'En Son Gohan també havia passat nits inquietes i, en una ocasió, en un malson especialment virulent, havia hagut de veure morir la Xixi i en Cor Petit'. Encara recordava la desesperació del noi enfebrat en despertar.
– Com ho veus? – Li havia preguntat el Vegeta amb ànsia – Podràs guanyar en Cèl·lula?
– No ho sé. Encara no l'he vist des de que ha aconseguit la perfecció del cos. Ara l'aniré a veure – va aclarir-li en Goku, fent el canvi de lloc instantani a continuació.
Havia visitat el ring de l'indret desèrtic on en Cèl·lula pretenia realitzar el torneig. 'El joc d'en Cèl·lula', com ja se'l coneixia a tot l'atemorit planeta.
– Si no ho provo, no ho sabré mai – va explicar-los força animat – Però em sembla que ara mateix no el podria guanyar. – va afegir, descol·locant a tothom. 'Per què estava tan content si no podia vèncer-lo?'.
– Podeu tornar a fer servir l'habitació de l'esperit del temps. Tenim prou temps. – va explicar-li en Cor Petit – Decidim l'ordre d'entrada. Ara hi entraré jo... amb la Nasu... i després es veu que hi vol entrar en Vegeta. Després, en Trunks... A continuació, altre cop vosaltres.
– No. En Son Gohan i jo ja hi hem estat prou. Ens entrenarem fora – va dir tan relaxat que aquesta vegada va agafar desprevinguda la Nasu i tot. – Alguna cosa aconseguirem, amb nou dies.
– Què?
– N'estàs segur? – va gosar demanar ella, mirant-lo als ulls. L'home estava estranyament tranquil. 'Què tramava?'. En Son Goku va assentir, posant-li una mà a l'espatlla perquè hi confiés. Tot i així en Cor Petit i els altres tampoc les tenien totes.
– Estar-s'hi és molt dur per al cos, encara que no hi facis res. – va explicar-los d'una forma despreocupada bastant particular – Val més descansar bé.
– Vatua, noi, així fins i tot en Kakarot... s'ha deixat guanyar per la severitat de l'habitació – va fer-ne llenya en Vegeta.
– Potser sí... Però amb més entrenament d'aquest, només aconsegueixes cansar-te. Això no és un entrenament... – va respondre'l. Tenia coses noves a la mirada. 'Sortides que, en un passat, havien estat més aviat poc pròpies del superguerrer que es considerava terrestre'. – Però no us dic que no hi entreu. Es veu que encara us queden coses per practicar.
La Nasu que era a prop d'en Son Goku va arronsar les celles esperant exactament aquella reacció del seu germà. 'Des de quan en Goku el provocava?'.
– Què dius...? No m'ha agradat... Dit així, sembla que insinuïs que ara tens més força que jo...
– Sí. Em sembla que en tinc més.
'La Nasu ni tan sols s'ho creia'. Allò havia estat una actitud xulesca, i extraordinàriament saiyajin, d'en Son Goku?
Va mirar-lo atònita. 'Potser fins i tot amb massa intensitat'. Fos com fos el noi havia respost la seva mirada amb un somrís diferent als que habituava. 'Entre emfàtic i burleta?'. La sala l'havia tornat més saiyajin? O sempre havia tingut aquella part d'ell amagada en un racó del seu ésser?
La noia va quedar-se tan parada que ja no va ser capaç de reaccionar quan després d'acomiadar-se de tots, l'home va picar-los l'ullet: – Que cadascú s'esforci pel seu compte! Ja ens veurem en el torneig d'arts marcials!
– Està bé? – va murmurar per sota el nas. Abans de girar-se amb decisió, apartant qualsevol d'aquells pensaments de la ment. – Anem, dins, Cor Petit? Tenim un any d'entrenament per davant...
Tots es preguntaven per què en Goku estava tranquil. 'Tindria un pla?'. O s'havia resignat a perdre aquell combat?
Aliè als comentaris dels seus amics, en Son Goku – que havia sortit volant d'allà amb la intenció de fer una primera parada a la torre del Follet Karin, per tal de demanar-li més mongetes màgiques – va tenir de sobte un flaix.
Va recordar-la a ella, segons abans, mirant-lo completament astorada, amb la roba dels guerrers de l'espai... i un collar... 'Un collar amb una pedrot d'un color marró vistós'.
Ell havia vist aquell penjoll abans. Per moments, va quedar-se glaçat, allà en ple vol, en relacionar ambdues imatges.
.
– No estic tan tranquil, Goku – va dir-li després el Mixet Murri – No només el món és en pànic per l'amenaça d'en Cèl·lula. L'univers no està gens tranquil aquests dies.
– Què vol dir? – va preguntar-li el superguerrer.
– Alguna cosa hi ronda. Ho he vist a les gerres. Però és difós. No acabo de veure'n la veritable i terrible forma.
.
En Son Goku i els seus amics ho ignoraven, però amb Cèl·lula o sense, el fet era que aquells podien convertir-se en els nou dies més llargs i intensos de les seves vides.
Mentrestant, però, la Nasu entrava a la sala de l'esperit del temps sense mirar enrere.
No hi havia res a reflexionar abans. 'Sabia perfectament que l'estimava. I també que, només oblidant-lo, podria concentrar-se suficientment per superar aquell repte: a la sortida l'amenaça d'en Cèl·lula els esperava'.