Capítol 27. Quelcom nou
La Nasu va entrar-hi primer, sense esperar un sempre reflexiu Cor Petit. Dissimulant els propis nervis i llançant el seu orgull endavant. Era difícil de dir per què... Encara que definitivament no les tenia totes. El namekià ja li havia parlat dels misteris d'aquella sala i, certament, no era por el que sentia. Però... ¿Fins a quin punt era bona idea passar tot un any allà tancada amb aquell home (per dir-ne d'alguna manera) amb el qual ni tan sols se suportaven?
Van entrar a la sala blanca i brillant immersos en els seus propis pensaments, sense intenció de dirigir-se la paraula. Almenys de moment.
En Cor Petit va fer una mirada al seu voltant abans d'avançar endavant sense dir res, i va posar-se en posició meditativa a l'instant.
La Nasu va bufar: – Comencem bé...
I així va disposar-se a iniciar el seu propi entrenament. Serien dotze llargs mesos allà tancada: – No cal que entrenem junts, eh, no cal! – va remarcar amb ironia.
.
La Bulma continuava immersa en l'esforçat arranjament de l'A-16, amb l'ajuda del seu pare, quan un soroll d'aterratge, va fer-ho tremolar tot a Corporació Capsula.
– Qui dimonis deu ser?
– Correu, Bulma... estimat, veniu són extraterrestres! – va entrar esverada la senyora Brief.
– Extraterrestres?
.
– No sé per què he accedit a acompanyar-te – Va fer un noi pèl roig dins d'una nau alienígena que tecnològicament ja tenia força anys de vida.
L'ancià a qui acompanyava va somriure afable. 'Per molt que se sentís molest, el cert era que no li havia costat gaire de convèncer'.
– Us heu criat pràcticament junts, no siguis així...
– No insinuïs que ella és res meu, oncle –.
En Pineau va bufar: – Mira, ja ens esperen.
La Bulma esperava que la porta de l'artefacte s'obrís, maleint el moment en què en Iamxa i en Krilín havien decidit continuar el seu entrenament lluny d'allà, a l'illa del Follet Tortuga. 'Si era algú perillós – amb en Trunks i en Vegeta al palau de Déu – havien begut oli'.
Però la porta va obrir-se amb calma, deixant-hi entreveure molt després els dos homes lleugerament coneguts.
– Ho - hola! – va reaccionar la Bulma en reconèixer-los. 'És clar, ara que ho pensava millor, la nau li era familiar...'
– Salutacions. – va fer en Pineau amb un somriure amable – Perdoneu l'ensurt, la Nasu, el darrer cop que va ser a l'espai, ens va dir que la podríem trobar per aquí... Si ens decidíem a venir a la Terra algun dia... – va justificar-se amb feines, lamentant la cara d'espant que ara mateix feien dues de les tres persones que tenia davant.
La senyora Brief, com era habitual en ella, somreia. 'Pensant, probablement, en què podia ser que aquell vespre tingués més inquilins a taula per sopar. Era fantàstic'. Just allò amb què ella més gaudia.
.
– Així que no és gaire bon moment per aparèixer – va raonar un Pineau preocupat després de la llarga i acurada explicació de la Bulma.
Els pares de la científica eren en silenci al seu costat. 'Escoltant l'explicació de la seva filla, però també pendents de les reaccions dels nouvinguts'.
Va haver-hi un llarg moment de calma, mentre l'ancià tsufur es feia a la idea de tota aquella història. En Pineau entenia ara la complexitat de la situació i, tot i que sabia que no podria ajudar-los, es delia més que abans per retrobar-se amb la Nasu. 'La seva filla. Adoptiva, sí. Però filla al cap i a la fi'. Per molt que ella mateixa es fes l'esquiva a l'hora d'acceptar-ho obertament.
– Ei! – Va arribar volant en Krilín aleshores, acompanyat d'en Iamxa. Ambdós havien detectat l'arribada d'un objecte estrany a la Terra. 'Encara que les energies que hi notaven no eren pas significatives'.
.
– Entrenem? – va desafiar-lo la jove princesa dies després, en veure'l treballar de nou amb la ment. En aquella difícil sala, fins llavors, la Nasu havia entrenat en solitari mentre en Cor Petit feia exactament el mateix: anar a la seva. Encara que el namekià combinava, moltes vegades, l'esforç físic amb el que semblava pura meditació.
– Això ja és un entrenament – Va contestar-li ell de forma seca.
– Em referia més aviat a la manera saiyan d'entrenar, ja ho saps – va rebatre'l ella amb aire cansat.
En Cor Petit va mirar-la i va fer espetegar la llengua com si se n'enfotés: – Tu mateixa. Què proposes?
– Digues-ho tu. – En Cor Petit va moure's lleugerament. 'Havia de tenir sempre la última paraula en tot? Fins i tot a l'hora de cedir-li a ell el seu maleït torn de paraula? Princesa tossuda i saiyajin...'
La Nasu (però) amb prou feines va deixar-lo reaccionar: – Canó Garlic! – va imitar amb agilitat i confiança un dels atacs del seu germà.
– Ara imites als altres? – va burxar-la llavors el seu improvisat rival de batalla, tot esquivant-ne l'energia.
– Calla i ataca! – I van endinsar-se així en un combat en què, malgrat que en Cor Petit tenia totes les de guanyar, ella no va posar-li-ho gens fàcil.
.
– Jo ara, abans de venir cap aquí, sortia en direcció al Mont Paos. Anava a casa d'en Goku – va relatar en Krilín que acabava de vestir-se de carrer. 'Havia pres una motxilla amb vàries mudes de casa d'en Follet Tortuga, ja que abans de notar aquella presència estranya allà, havia fet plans per visitar en Son Goku i quedar-s'hi almenys un dia'. El seu millor amic el tenia summament preocupat... i intrigat – Però puc acompanyar-vos primer al palau d'en Totpoderós. És clar que... Vosaltres teniu la capacitat de... volar?
Els tsufurs van negar-li amb el cap: – Bé... – va continuar en Krilín – Ja trobarem la manera de fer-ho.
– Acompanya'ls tu, reina – van escoltar que deia el pare de la Bulma – Jo m'ocupo de l'A-16 mentre tornes.
– Però...
– El teu pare encara no és completament inútil – va deixar-la sense arguments el Doctor Brief – I la teva mare estarà encantada d'ocupar-se d'en Trunks.
La Bulma va mirar-se'l per assegurar-se que ho deia seriosament. 'La tasca d'arreglar l'androide era prioritària'. Tot i que ella pensava tornar a posar-s'hi de seguida. 'Només havia d'anar al palau celestial, deixar-hi els tsufurs i tornar a Corporació Capsula'.
Podria ser que, així de pas, veiés el seu fill Trunks. El del futur.
– Anem-hi, doncs.
.
Quan eren en marxa, no obstant, en Krilín va tenir una petita inquietud.
– Igualment... Bé, ho sento, eh, però podríem passar abans per Cal Goku? – La Bulma va mirar-lo estranyada. 'Portar aquells homes, quasi familiars de la Nasu, al Mont Paos amb la Xixi, no era la millor idea que se li acudia' – És que em vaig quedar intranquil, se'l veia molt despreocupat, massa, quan va passar per Cal Follet Tortuga a recollir la Xixi. Serà un moment, Bulma. T'ho prometo – va insistir-li-ho.
– D'acord, doncs. Devia estar contenta ella... – va canviar de tema la Bulma, després d'acceptar desviar-se de camí – Si com dieu en Son Gohan ha sortit fet tot un home d'allà dins...
– No ben bé... – va explicar-li en Krilín per sota el nas: – Ella més aviat pensa que amb els cabells rossos és un perdulari.
– Com? – va mirar-lo la Bulma fora de joc, encara que immediatament va recordar que aquella era una de les coses que era ben capaç de dir la Xixi. – En fi...
– La Xixi és la dona d'aquell saiyan, oi? – va preguntar en Mefus de mala gana davant l'actitud reflexiva d'en Pineau.
.
– Estàs bé? – La Nasu s'havia llevat aquell dia, després d'un merescut descans, a la sala de l'esperit del temps i ho havia fet amb la sensació que allà hi passava alguna cosa. 'Quelcom dolent'. – Cor Petit, respon – Havia caminat llavors fora de les quatre parets d'aquell estrany i únic edifici de l'habitació i se l'havia trobat a ell de genolls enmig del buit blanc, esgotat com si acabés de veure el mateix dimoni.
– Son Gohan – va xiuxiuejar el namekià amb dificultat, i va aixecar-se de cop i volta; com si pretengués salvar el noi, que no era allà, d'alguna cosa.
La Nasu, quasi per instint, va agafar-lo del braç preocupada: – Sht. No hi és aquí, no hi és pas en Son Gohan. És fora amb el seu pare. Està bé. Estan perfectament, ho recordes?
En Cor Petit va trigar encara uns segons més a reaccionar. 'Tota la nit anterior, o el que ella havia considerat que era una bona hora per al descans en aquell indret lluminós, la Nasu l'havia vist entrenar amb aquella angoixa a la mirada. Sense parar'.
Almenys mentre ella havia estat desperta.
– Ets aquí, Cor Petit? Em sents? – va demanar-li aleshores, lleugerament preocupada pel seu estat mental. 'Feia massa estona que semblava no ser allà i, malgrat tot, el seu cos sí que hi era'. Ella el tenia subjectat pel braç.
Va ser només un instant, però per moments, en Cor Petit va semblar (en efecte) no reaccionar. I quan va fer-ho, quan va reaccionar, va apartar-se bruscament de la saiyan, com si aquesta cremés. Abans, això sí, la mirada enrabiada que el namekià li havia dirigit sense explicació aparent, podria haver-la partit en dos.
Havia estat fred i sever en mirar-la. Què pretenia demostrar? 'Que seguia sent l'individu fred de temps ençà?'.
Com a resposta, en canvi, la Nasu només va bufar. La princesa no pensava baixar la mirada en absolut. Amb la més pura determinació saiyajin, va tornar-li l'expressió de mortal serietat. 'Ella no li tenia por'. I tampoc li devia cap tipus de vassallatge.
No l'apartaria així com així, menys amb orgull, i sobretot quan evidentment no es trobava prou bé. 'Coneixia prou bé la manera de ser del namekià. Ella era així de tossuda i esquiva quan s'ho proposava'.
– No pretenies espantar-me, oi? – va somriure càlida endevinant què havia pretès en Cor Petit. Era fàcil de saber per la intensitat amb què ell havia clavat la mirada en les seves pupil·les, al principi confoses.
– Estic bé... – va dir esquerp.
– No, només vols fer veure que estàs bé... – va respondre-li ella. – La sala et turmenta amb imatges difoses i terribles d'un fals Son Gohan, oi? –. Va continuar parlant amb decisió, encara que ell llavors aparentava ignorar-la: – L'habitació s'aprofita de les nostres debilitats... De les meves també. Tu coneixes aquest lloc. Has de saber-ho millor que ningú. No val la pena fingir que no hi passa res aquí dins... – va dir finalment, tot baixant la veu a mesura que parlava... La Nasu no tenia cap ganes de confessar que a ella també li passava: en pocs dies, hi havia vist repetidament, i en somnis, la seva mare... i el seu pare. En situacions diverses i desagradables. 'Probablement els havia vist ja més vegades allà dins; de les que, en vida, havia tingut oportunitat'.
I tot entrenant en aquella habitació, també havia viscut un parell d'al·lucinacions amb en Freezer de protagonista.
La sala, el que fos que hi habités, semblava absorbir les pors i temors dels que hi entraven, i si una visió funcionava una vegada... aquesta es repetia fins que l'afectat aconseguia superar aquell horror.
Ell ho sabia perfectament. Tenia part del Déu que més podia saber d'aquell lloc. I, no obstant això, va tornar a mirar-la d'aquella manera. 'Com si en desitgés la mort'. Odiava que ella parlés així: com si el conegués. 'No acabava d'entendre'n el motiu, però en Cor Petit se sentia ara fastiguejat per tanta confiança'. La sala el trasbalsava.
– ... per què tots tenim debilitats... segur que el Totpoderós ja t'ho deu haver dit des d'allà dins teu – va argumentar la Nasu, de nou amb naturalitat – És difícil de saber, perquè dorms amb els ulls oberts... però diria que l'altre dia el mencionaves en somnis.
Just després, sense que el namekià hi parlés, ella va quedar-se enrere, observant com aquest tornava a entrenar determinadament en solitari. 'Hi havia quelcom nou en el Cor Petit, que no havia vist mai abans'. Encara que la sala també aconseguia, pel que ella acabava de veure, treure la part més turmentada d'aquell ésser. Estava segura que aquella havia estat una actitud normal en ell, en aquell passat ja llunyà on encara no s'havia fusionat amb el vell Kamisama... ni amb el jove Nail: – Calles i véns? – va preguntar de sobte el guerrer de Nàmek, girant-se amb renovada normalitat cap a ella.
– Aquí dins... hi deus tenir un bon festival de veus... eh? – La noia va intentar relaxar l'ambient amb una broma que, de seguida, va saber poc encertada. I malgrat tot en Cor Petit no va mirar-la malament aquell cop.
– L'únic que m'importa veritablement en aquesta vida és en Son Gohan – va confessar-li per sorpresa – La maleïda sala se n'aprofita. Hauria d'haver-m'ho esperat... Detesto haver-hi caigut com si fos el sentimental d'en Son Goku.
No, definitivament no era el mateix individu que havia conegut a Nàmek. ¿O sí?. Al cap i a la fi, darrere d'aquella llengua esmolada, llavors ja hi havia el mestre sever, però amable, d'en Son Gohan. 'L'estrateg seré i de tota confiança'. Per què no havia pensat abans en tot allò? La preocupació per en Son Gohan, de part d'en Cor Petit, havia estat sempre sincera i profunda...
Per a la Nasu, en Cor Petit era un paio sec, malgrat tot. Però era maleïdament entretingut barallar-s'hi. Sobretot durant aquell peculiar, i ja habitual, intercanvi de comentaris entre ambdós... No havia perdut mai gaire temps en reflexionar al respecte del namekià; i ara se sorprenia en comprendre que, en el fons, li era simpàtic. 'Hi havia certa empatia en la manera de tractar-lo'.
Si l'hi obligaven – perquè sinó ho feien, li era difícil de confessar – podia ben jurar que hi havia certa amistat en aquell tracte brusc d'ambdós. Fins i tot en cadascun dels comentaris malintencionats que compartien, per enverinats que fossin.
– Ets un sol! – va bromejar amb sorna, tot i dir-ho més seriosament del que ella mateixa estava disposada a reconèixer. I en Cor Petit va tornar-li la mirada amb alguna cosa d'ironia i molta part de burla. 'Va preguntar-se, a ell mateix, per què li era tan absolutament incòmode acceptar ara que ja no li desagradava tant aquell tracte estrany que ambdós tenien'.
Va bufar. Juraria que la Nasu havia somrigut, rient-se'n?, com a resposta a la seva darrera mirada desafiant.
– Ens hi posem ja seriosament, o què? – va preguntar-li desvergonyida la jove saiyan.
– Quan així ho vulgui, condemnada princesa – va fingir una reverència i va atacar-la de manera inesperada – Makankosappo!
– Idiota! – va saltar enrere, esquivant-lo. Havien d'entrenar molt més per estar (o intentar-ho) a l'alçada de les circumstàncies.
.
.
– Mira quins peixos més grossos, en aquest llac! – va comentar en Son Goku distret, mentre el seu fill se'l mirava més preocupat que una altra cosa. 'Realment feien bé de descansar mentre els altres s'entrenaven?'. Els esperava una terrible lluita en menys de nou dies'.
– Pare... Trobes que està bé, que ens estiguem divertint tranquil·lament?
– No et preocupis – va dir-li somrient – Em sembla que ens en sortirem...!
– Em sembla... dius...?
Per a tots l'actitud d'en Son Goku era d'allò més estranya. 'El saiyan va mirar fixament a l'horitzó abans de fixar-se en la Xixi que els preparava un picnic en família a uns quants metres de distància'. Descansarien tres dies, entrenarien uns altres tres, i tornarien a descansar. Volia que mare i fill passessin més temps junts. S'ho mereixien i no estava segur del que podia passar després.
– No. Segur que els guanyarem! – va tranquil·litzar el seu fill – Ara no ens serviria de res entrenar-nos amb presses, hem fet el que hem pogut.
En Son Gohan va desviar la mirada amb evident angoixa. No semblava estar-ne gaire convençut.
– Vinga, Gohan! No hi pensem més i passem-ho bé! – va animar-lo.
– Nois! – va cridar de sobte la Xixi, més animada del que havia estat en anys – El menjar ja està a punt...!
– Oh! Visca! – En Son Goku va mirar llavors com el seu fill s'apropava al menjar que els havia preparat ella. 'Cap dels dos es mereixia que ell se n'allunyés'. No era just.
Va recordar una altra cosa: 'Sí, estava segur d'haver-li vist bé. Aquell penjoll que duia la Nasu, s'assemblava a... però era impossible, perquè fins on recordava, aquell altre collar l'havia confiat a la Bulma'. És clar que se n'havia oblidat prou com perquè s'hagués extraviat o acabat en mans d'algú altre.
I no obstant el simple record semblava en si més important que el valor que havia donat fins llavors a un penjoll del passat del qual sabia ben poc. 'La pedra del seu avi'. D'on havia sortit?
– Uàu – va dissimular de cara a la seva dona i el seu fill – Quina bona cara fa tot...
– Almenys a l'hora de menjar, deixeu de ser superguerrers, no? – va demanar-los-hi la Xixi, tot i que en allò no la podien acontentar. Mantenir-se en aquell estat, era part important de la preparació per al torneig d'en Cèl·lula.
Van menjar amb ganes, i després en Son Goku va proposar pescar alguna cosa al llac. 'Sabia que a en Son Gohan li agradava aquella activitat'.
– Hola! – va interrompre'ls llavors en Krilín, que acabava d'arribar volant. La Bulma, en Pineau i en Mefus l'esperaven en l'aeronau de Corporació Capsula, més enllà. – Com us va, amics?
– Krilín! – va dir amb alegria en Son Goku.
– Jo potser aniré tirant cap a casa. Sort que no hi som gaire lluny – va reflexionar la Xixi, tot plegant els plats que havien utilitzat en el passat àpat – Son Gohan, no triguis, eh, has d'estudiar fort aquest vespre! – La dona intentava estar de bon humor. Al cap i a la fi en Son Goku era per fi a casa i semblava donar importància a altres coses abans d'entrenar.
'Potser recolliria alguns fruits silvestres per fer-los un pastís de camí a casa'.
– Pare, saps què? Estic molt content... – va dir de sobte en Son Gohan.
– Per què? – va preguntar sorprès el propi Son Goku. 'No era habitual que el seu fill el mirés d'aquella manera'.
– Perquè fa molt de temps que em vas prometre que vindries a pescar un dia amb mi – va dir senzillament.
– De debò? No ho recordava...
– Sí – va assegurar el noi – Quan t'anaves a enfrontar amb en Vegeta per primer cop.
– Que no el recordes aquell dia? – va intervenir de cop en Krilín somrient – El recordes sí o no, Goku? – va estendre-li la mà com havia fet aquell dia en senyal de confiança.
En Son Goku va quedar-se'l mirant fins que aquell precís moment va venir-li a la ment. 'Havia estat abans de lluitar contra en Vegeta'. Quan aquest era un perillós enemic. Quan els guerrers de l'espai eren una autèntica amenaça.
– Com que des d'aleshores no has parat ni un moment d'entrenar-te, no hem pogut anar mai a pescar junts – va explicar-li el seu fill.
'I ho va lamentar profundament'. En quin moment havia deixat de ser un bon pare?
– Goku – va continuar parlant en Krilín – Saps? Me'n sento culpable... – No podia parar de pensar en el moment que havia pogut destruir l'A-18, i en canvi havia xafat el comandament que ho hagués fet possible.
– Au va – va picar-lo a l'esquena en Goku, fent-li més mal del que s'havia proposat – Però si estem encantats de tenir un enemic tan terriblement fort...
Era allò el que el Krilín no podia entendre. 'Encantats?'. Com podia dir que estava encantat de tenir aquell enemic?. Era ben bé que, per les seves venes, corria sang saiyajin. 'Però llavors, per què, estava tan tranquil al respecte d'en Cèl·lula i el torneig?'.
– I si no el guanyem? – va gosar preguntar-li.
– Confia amb mi... – va picar-li l'ullet. 'Com no podia confiar en aquell home que els havia salvat tantes i tantes vegades?'. Va somriure.
.
A la casa que compartien, la Xixi per la seva banda, estava farta de recollir parts de coses que el seu home i el seu fill havien trencat sense voler: poms de portes, mobles i plats quedaven fet miques amb el sol toc dels dos saiyajins. 'Sinó aprenien a dominar la seva força, no en quedaria res d'aquella casa'.
Va sospirar. Mentre eren fora de casa, prepararia un bon pastís de gerds i mores. 'Com que en Son Gohan havia estat, el que equivalia a un any, tancat en aquella sala; no li semblava gens mala idea celebrar un improvisat aniversari'. Encara que, basant-se en el calendari normal, no fos ara quan toqués.
Trucaria el seu pare per convidar-lo a sopar. Va entonar una melodia, il·lusionada també per aquella nova actitud d'en Son Goku.
.
– És una manera ben estúpida de perdre – va escopir en Cor Petit mirant-la amb escèptica diversió. – No t'havia passat mai abans?
– No! – va mig cridar ella, indignada no sabia ben bé si amb si mateixa o amb el namekià – Com vols que em passés abans? – va recordar, però, que els soldats de les forces especials d'en Freezer havien utilitzat, precisament, la seva llarga cabellera per estavellar-la contra les pedres. Havia estat en Reecum.
Aquella vegada, d'una sola estrebada, un bon manyoc dels cabells que duia fins a la cintura s'havien quedat en mans de l'adversari, que els havia deixat anar amb fàstic mentre ella s'estavellava un tros enllà.
– D'acord – va acceptar la saiyan – Potser m'havia passat UNA vegada abans. No has jugat net. Au... – va queixar-se subjectant-se el cap amb dolor. 'Li havia fet un mal horrible en agafar-la dels cabells per acabar llançant-la al terra'.
El namekià va deixar escapar una riallada sincera: – De debò només se li havia acudit a un dels teus adversaris?
– No és com si la llista fos gaire llarga... – va remugar ella.
– Ni gaire brillant – va respondre-li a l'instant en Cor Petit. 'I no guanyes res, fent-te una trena o una cua, com pretens ara', va advertir-li-ho en observar com es disposava a allisar-se els cabells rebels i a subjectar-se'ls d'alguna manera.
– Els he dut recollits moltes vegades i mai... – va intentar defensar-se, sabent que tenia les de perdre.
– I mai t'ha passat res... excepte ara? – va qüestionar-la en Cor Petit més divertit del que era normal. 'S'ho estava passant bé a costa seva'. D'acord que, segons el temps que transcorria a la sala, portaven mesos compartint entrenament, però tampoc calia que se n'enfotés; va pensar indignada.
– I què proposes? – va acceptar enfadada – Als saiyajins no ens creix els cabells. Així que has de saber que no penso tallar-me'l.
– Almenys podries no dur-lo tan llarg... – va dir-li ell – És molt fàcil de subjectar – va mirar-se amb un somrís el puny amb què li havia estrebat abans la cabellera.
La Nasu va contemplar aquella possibilitat seriosament: – D'acord. Però ho faré a la meva manera... Amb dos pams menys de cabell, ho haurem solucionat.
– Si tu ho dius...
– És clar que ho dic!
.
– Penses trigar gaire més? – va cridar de sobte la Bulma des de la vora de la carretera més pròxima. 'Havia intentat tenir paciència i quedar-se a l'aeronau. Sobretot perquè anava acompanyada d'en Pineau i en Mefus, i ja havia reflexionat abans sobre la poca conveniència de dur-los al Mont Paos'. Però en Krilín semblava haver-se entusiasmat amb la companyia d'en Son Goku i en Gohan.
– Recordes quan entrenàvem amb en Follet Tortuga? – Li havia dit en Goku un moment abans.
– Au calla. Ja fa massa temps d'allò... – va riure en Krilín.
– Si sembla que fos ahir! – va continuar la broma el seu millor amic, colpejant-lo suaument a l'esquena, fent que en el mateix moment que els cridava la Bulma, aquest caigués a l'aigua amb sorpresa – Ai, perdona!
– M'ofego. Auxili, Goku – va fingir en Krilín perquè en Goku li donés la mà, encara sense adonar-se que la Bulma intentava cridar-los l'atenció. – Ja et tinc!
I va fer-lo caure a l'aigua: – Eh! – va queixar-se el saiyan.
– Tan curt com sempre, tu – va riure sincerament el seu amic – Has caigut a una trampa ben senzilla. Mira que ets... – va bromejar mentre en Son Goku, ja dins l'aigua, l'esquitxava i en Son Gohan reia des de fora.
– Sou dos caps de suro! – va sentir-se ben clara la veu de la Bulma de sobte. Era just al voral del llac, mirant-los indignada – Quina edat se suposa que teniu, vosaltres dos, eh?
– Bulma... – va sorprendre's en Goku – Que hi fas tu aquí?
– Esperar que el teu amic Krilín et saludés i es quedés més tranquil – va rebufar – Però sembla que pensava quedar-s'hi d'acampada aquí! Fes, fes... només t'hi esperàvem tres persones a la nau, allà tancats i amb la calor de finals de maig que fa!
Només llavors, en Son Goku, vestit de carrer i encara dins l'aigua, va veure els dos homes que acompanyaven la científica. 'Va notar com el cor se li accelerava més del compte, tot i adonar-se que la Nasu no era evidentment allà'.
Va assecar-se-li la boca en saludar-lo. Pensar en ella encara li produïa aquell molest desassossec a la boca de l'estómac. Intentava evitar-ho. 'Però aquell home era el més semblant a un pare que tenia la princesa, la dona que estimava'. Sabria tota la història? Només per ser qui era, i per la llarga i dura història que havia viscut al costat d'ella, ja sentia un gran respecte per aquell home.
– Hola, Son Goku – va saludar-lo l'home amb l'aire cordial de sempre – La Bulma m'ha explicat la difícil situació per la que passeu... – va detallar-li.
– Anàvem cap al palau de Déu – va veure's forçada a relatar la científica – Volen saludar la Nasu.
– És clar – En Son Goku va assentir. 'Havia evitat pensar en ella tot aquell temps. I ara aquell tema tornava a assaltar-li els pensaments amb força'.
Ella es mereixia alguna cosa millor que un home lligat a les promeses i compromisos del passat. 'Algú millor que ell'.
Esperava que, de saber-ho, aquell home que tenia davant (quasi un pare per ella), pogués perdonar-li-ho.
– Si no et molesta, Bulma, jo em quedaré aquí un temps més. Ja tornaré volant a casa en Follet Tortuga. – En Krilín tenia veritables ganes de passar aquells moments amb el seu millor amic. 'I havien tingut poques oportunitats per parlar sincerament abans'.
– Podries haver-ho dit abans... – va queixar-se la jove mare – Bé, anem, va.
– És a la sala de l'esperit del temps.
– Com dius, Goku? – va preguntar-li la seva amiga.
– No la hi trobareu encara – va detallar ell pensatiu – Segons els meus càlculs encara és a la sala amb en Cor Petit. Entrenen pel torneig que ens espera d'aquí poc més d'una setmana.
En Pineau va somriure: – Així, continua millorant a consciència... – va concloure – Això l'ha de fer feliç. Sé que interiorment temia perdre aquesta part del ésser saiyajin que al nostre planeta havia estat difícil de potenciar...
En Son Goku va tornar-li el somriure. 'De cop i volta, va sentir-se estranyament orgullós de la determinació d'ella'. Tan orgullós que les preocupacions i les culpes que envoltaven aquella història, s'havien esfumat en un moment.
I només hi quedaven els dubtes.
– Bulma, escolta'm – va preguntar-li ja completament fora de l'aigua de feia estona, assecant-se amb una jaqueta que li havia cedit en Son Gohan – Recordes aquell penjoll que vaig donar-te una vegada?
La noia de cabells blaus, que llavors duia mitja melena, va empassar saliva. Sabent perfectament de què li parlava ell. 'Oh, maleït sia...', va pensar per si mateixa.
– El recordes? – va continuar el saiyan – Una pedra marrona...
– Una pedra marrona? Brillant i pesada? – va interrompre'l en Pineau de sobte, fent que la Bulma pràcticament s'entrebanqués amb els seus propis peus.
– No, és bona idea parlar-ne ara – va mirar en Son Gohan amb determinació – Ja t'ho explicaré, Goku. És una llarga història...
El seu amic va entendre, per la mirada d'ella, que no anava gaire desencaminat, encara que recordés poc les característiques precises d'aquella joia: – Ja no la tens, tu, oi? – va qüestionar-la amb assentiment.
– Son Gohan, rei – va cedir per fi la Bulma. Potser sí que valia la pena aclarir-ho ja. Encara que no estava segura de tenir dret a explicar-li-ho. 'Què caram és com el meu germà petit, va dir-se mentalment, estic de part seva... en això i en tot'. – Son Gohan – va riure falsament – Perquè no vas a avisar la teva mare que ens quedarem tots a sopar... Tots plegats tenim moltes ganes de recordar vells temps – va mentir.
'S'acabava d'autoconvidar a casa de la Xixi per sopar, la dona d'en Son Goku els mataria per haver de cuinar per tants; sobretot perquè, al cap i a la fi, no estava segura que s'hi acabessin quedant de veritat'.
El noi, sense acabar d'entendre per què hi havia coses que no entenia, va emprendre el vol amb un somriure: – És clar, Bulma. Serà fantàstic!
La jove Brief va respirar alleujada: – Saps de qui era aquell penjoll, Goku? – va demanar-li per fi, esperant no haver de començar aquella història de massa enrere.
En Krilín els mirava sense acabar d'entendre res.
– Del meu avi... Per això et vaig demanar que el guardessis... el tenia guardat en un calaix, com la Bola de Drac de quatre estrelles. – va relatar... Preguntant-se a l'instant, si és que era així, per què l'incomodava tant parlar-ne?
– Sembla ser, Goku, que el teu avi guardava aquest penjoll perquè es pensava que et pertanyia – va relatar la Bulma sota l'atenta mirada d'en Pineau i un avorrit Mefus – Però també sembla ser que el teu avi s'equivocava. No era teu. Algú te'l va donar abans de deixar Vegetasei, quan només eres un nadó.
– Els seus pares? – va preguntar en Krilín intentant trobar-hi una explicació lògica. 'Per què parlaven com si allò fos tan important per en Goku?'.
– Això vaig pensar una vegada jo... fins que en Vegeta per poc mata la Nasu en descobrir el penjoll a Corporació Capsula... – Tampoc calia dir-los que ella l'havia estat utilitzant impunement.
En Son Goku, confós, va recordar l'instant en què havia entregat el penjoll a la Bulma. 'Què volia dir tot allò?'.
– Què havies perdut, Goku? – havia preguntat la Bulma al 23è Torneig d'Arts Marcials, encuriosida per la brillantor d'allò que el seu amic subjectava.
– Res una cosa del meu avi... Podries guardar-me'l, Bulma. No vull perdre'l de debò.
– Segueixo dient que això és un penjoll de noia – havia dit llavors en Iamxa.
– Sí, és clar. Tu en saps molt, d'aquestes coses. L'avi d'en Goku segurament el guardava per algun motiu – L'havia mirat atentament – Has pensat que podria ser dels teus pares?
'Però no, no era dels seus pares'.
– Què vols dir? – va interrogar-la en Son Goku.
– Era de la família d'en Vegeta i la Nasu... Bé, pel que vaig entendre, a aquelles alçades ja era d'ella, però en Vegeta va posar-se furibund – va sospirar – És una mena de joia reial.
– No ho entenc... – va negar en Goku amb el cap – Si era seu... no entenc perquè el tenia jo... Ella i jo, no... Era un nadó... –. I va repetir la pregunta per estar-ne segur: – Parla clar, Bulma... Què significa tot això?
'No s'havia fet mai masses preguntes sobre el seu origen'. Però no entenia què hi tenia ella a veure.
.
Va sospirar.
No sabia com, i maleïa profundament el moment, però havia trobat unes tisores en un dels armaris d'aquell lavabo de parets blanques. 'La sala tenia tot el que podien necessitar dues persones per sobreviure-hi un any'. Encara que ella hagués preferit no trobar-se aquell objecte allà: endarrerir així aquella decisió.
Va mirar-se les estisores platejades amb resignació. 'Li tocava tallar-se dos pams del seu llarguíssim cabell, i tenia la seguretat, que ja no li tornaria a créixer'.
– Continuaràs tenint-lo llarg, Nasu – va dir-se a si mateixa – No és la fi del món. I t'anirà millor a l'hora de lluitar.
Va acostar el metall als flocs escabellats i llargs del seu cabell, i va tancar els ulls amb resignació mentre premia els extrems de les estisores: – Tot sigui per la lluita...
.
Va obrir els ulls després de la primera estisorada. El primer ble de cabells ja era a terra i ella havia de continuar tallant-se els flocs fins a la mesura prevista. 'Encara que no pensava sobrepassar aquells maleïts dos pams als quals tot just es començava a fer a la idea'.
Va mirar-se les puntes pensativa. 'Fins i tot en aquell gest, recordava una mica els moments que havien passat junts'. Ell li havia desfet la llarga trena una vegada, amb més angoixa que timidesa; i li havia apartat el cabell de la cara una vegada, en endevinar-li els pensaments convulsos, en dir-li que sabia que ella no destruiria res que no fos seu. '¿Qui ho deia, que ell ja no era una mica seu?', va pensar amb ràbia.
És clar... Ho deien les promeses fetes abans de la seva aparició a la Terra. Els compromisos que ell havia pres amb anterioritat. 'Perquè no us havíeu conegut abans', va pensar ella a contracor. 'Sí que us coneixíeu. Potser si t'hagués recordat...', va dir-li una veu a l'interior.
Va continuar tallant-se aquell petit tros de cabells amb més ràbia que resignació. 'Era això l'amor?' Per allò havia canviat la seva forma de ser? No era millor la neutralitat i la duresa original dels saiyans?
'No era millor la seva vida, no se'n sentia molt més contenta, quan aconseguia apartar tots aquells pensaments de la ment?'.
– L'amor, o com n'hi diguin els humans, és una autèntica estupidesa... – va remugar, tornant-se a mirar al mirall. – I jo sóc una estúpida... – va reconèixer. 'En què m'has convertit, Kakarot? Quan aconsegueixo oblidar-me'n, centrar-me en altres coses, acceptar que mai seràs meu, que tens una altra parella... Arribes tu o el teu record somrient i ho espatlleu tot', va pensar en acabar de tallar-se els cabells... Cedint així a la desolació de la qual semblava alimentar-se la sala. 'Havia d'estar prou sencera per continuar aquell entrenament'.
– Preparada? – va preguntar-li en Cor Petit (que havia estat meditant fins aleshores) en veure-la sortir del bany, amb els cabells lleugerament més curts. Tot i que encara duia cabellera, ara dos pams per sobre de la cintura.
– En dubtes?
.
.
– Què significa tot això? – va insistir en demanar en Son Goku, davant el silenci premeditat de la Bulma. 'Quin sentit tenia que ell tingués una joia que pertanyia a la Nasu, des de molt abans de conèixer-la?'.
– Ella ja era a la teva vida, Goku. – va dubtar en explicar-li la seva amiga. – Només que vas oblidar-la –. El noi va mirar-la, encara sense entendre-ho.
I la Bulma va veure's forçada a continuar amb l'explicació: – Quan vas oblidar que... bé, que havies de convertir la Terra en un paratge erm... o conquerir-la, com fos que n'hi diguessin els saiyajins... – va relatar força matusserament: – ... llavors també vas oblidar que, d'alguna manera, ja us coneixíeu.
– El cop al cap... – Va raonar finalment ell. En Son Goku estava ara perdut en els seus propis pensaments: – Però per què no...
– Per què no t'ho ha dit abans? – Va preguntar la jove comprensiva: – De debò creus que l'orgull saiyajin li permetria? Conec en Vegeta... si sent una mil·lèsima part de l'orgull que el domina a ell... Va contra ella mateixa, contra la seva essència, dir-t'ho. I suposo que no és agradable...
– Per què no hauria de ser agradable? – va qüestionar-la en Krilín, curiós, davant el mutisme del seu amic Goku.
La Bulma no va saber què dir.
'La Nasu havia estat qui l'havia enviat a la Terra en última instància. Encara que el viatge ja estigués previst. Al cap i a la fi, ella només havia polsat un botó'. Però en Goku detestava haver pogut destrossar aquell planeta. I la Nasu n'era prou conscient.
– Vaig ser jo qui va polsar el botó. Et buscava a tu, Vegeta. Necessitava parlar-te de... – Havia callat aquell dia la Nasu, en aquella conversa amb el seu germà, a Corporació Capsula – És igual. Volia parlar amb tu i em vaig topar amb ell. L'anaven a enviar a la Terra. I...
'No li corresponia a la Bulma, explicar-li aquella darrera part de la història'. Ho sabia.
En Son Goku mirava ara l'aigua tranquil·la del llac. Pensatiu.
– Eres només un nadó. Amb cop al cap o sense, ella no devia tenir-les totes al respecte... Sobre si la recordaries, vull dir – va intentar detallar-li la científica – La joia intentava ser una manera de què poguessis buscar-la en acabar la teva missió. Pel que sé, i crec que ella ja ho va dir a Nàmek, coneixia el teu pare i l'admirava.
– Ell va salvar-li la vida... – va raonar en Son Goku, recordant que li havia sentit dir allò a en Freezer, poc després de veure morir en Vegeta.
– No saps quants anys he pensat en aquell guerrer de segona classe... – va riure's d'ella mateixa en aquell escenari terrible de Nàmek, amb el tirà davant – Capaç d'enfrontar-se a tu per intentar salvar el nostre planeta... No saps quants cops m'he adonat que poques vegades havia vist tant valor com aquella vegada.
En Freezer no va recular.
– I creus que ara el seu fill podrà assolir el que no va aconseguir ell?
– Sí, ho crec.
'Ella li devia la vida al seu pare'. Ho sabia des de llavors.
En Pineau va trencar el silenci que havien guardat llargament els amics terrestres d'en Son Goku. 'No semblava que estigués parlant amb ells'.
– La meva pregunta és què hauria fet ella... Com hauria actuat quan en Kakarot, el guerrer de classe baixa que eres, l'hagués anat a buscar a Palau... collar en mà – va interrogar-los sense més: – La pedra t'hagués servit de passaport. Duent-la amb tu, aviat hauries arribat davant del rei. Però el seu pare no li hagués permès mai... ¡Déu meu, aquell home hagués intentat matar-te! Haguessis estat un lladre als seus ulls... o una cosa pitjor... – El vell ancià pensava clarament en veu alta.
– Però és difícil de dir, oi? – va preguntar la Bulma, intentant alleujar la importància transcendent que semblava arrossegar el moment. – Sortosament, no va passar mai. Per sort en Goku no va destruir el planeta i ara som tots aquí!
– És clar... Jo no sóc aquell monstre. Sóc terrestre, m'estimo aquest planeta – Va afirmar el saiyan amb renovada determinació. I segurament també amb l'horror de saber que ho podria haver estat.
'Ell no era en Kakarot'. Se li gelava la sang només pensar que podria haver danyat d'alguna manera aquell planeta.
– Perdona'm, noi – va reaccionar en Pineau de seguida, com si acabés de sortir d'una llarga reflexió interna – Perdona aquest vell estúpid i les seves cavil·lacions...
– Perdoneu-me, vosaltres – va dir gentilment en Son Goku, somrient-li – Des de que aquella vegada aquell... el primer guerrer de l'espai que va venir... en Raditz... em va dir les coses horribles que s'esperaven de mi... – va intentar explicar-se amb senzillesa: – És igual – va riure – Sigui com sigui, em considero simplement terrícola...
Va pensar amb ironia, tot i intentar demostrar humor davant els seus amics, que era gràcies a allò que es podia convertir en superguerrer.
Temps enrere hauria odiat reconèixer-ho...
Ara, però, l'explicació d'en Pineau acabava d'aterrar amb força al seu cap. Al subconscient. 'Ella, l'esperava'. Des de que era una cria. 'Esperava a en Kakarot, almenys'.
Va notar una estranya escalfor a l'estómac.
Era una suposició d'en Pineau. Un simple "I si?" que ja no passaria. I, no obstant això, en Son Goku va sentir com la sang li brollava amb força. Es va sentir viu d'una manera diferent a com se n'havia sentit fins aleshores. 'I va saber que hagués afrontat allò fins el final'.
Hagués lluitat per ella si era necessari... Parlaven, és clar, d'un món paral·lel que, en cert sentit, se li feia mil vegades pitjor. D'haver passat, s'hagués trobat un Vegetasei ple dels de la seva espècie. Un rei implacable. Una jerarquia imposada. I ell (enmig de tot allò) tindria una mil·lèsima part de la força d'ara.
Al cap i a la fi, no s'hagués enfrontat abans a tots aquells enemics que, a la Terra, l'havien obligat a ser més i més fort. Des de la Cinta Vermella fins a l'actual Cèl·lula, passant per en Cor Petit i els propis guerrers de l'espai.
Seria, a més, una mala persona. Un soldat sense escrúpols que hauria acabat amb el planeta blau.
Li semblava pitjor allò, molt pitjor. 'Però en canvi, aquí i ara, no estava lluitant per ella...' No ho feia perquè hi havia la Xixi. 'I aquella promesa que cada vegada li semblava més difosa en el temps', va pensar dolgut amb ell mateix.
'Què estava fent? A què esperava?'. Va sentir un rugit dins seu, com si tingués un lleó tancat a les entranyes. Atrapat entre reixes. Un lleó que maldava per fugir i lluitar. 'Per prendre aquella decisió...'
Si no incomplia les seves promeses. Podria renunciar a aquell sentiment algun dia?
¿I si decidia lluitar per la Nasu? Encara que s'hagués d'esperar a finalitzar aquella batalla amb en Cèl·lula, ¿què passaria?
Va tancar els ulls.
'Podrien acabar, primer, amb l'amenaça que ara els aguaitava; i després trencar amb tot per una sola oportunitat?'
Un mal pressentiment va colpir-lo a l'estómac. ... i si no hi havia un després? No, en Son Gohan venceria el Cèl·lula. 'N'estava segur'.
Què podia sortir malament?
Al seu voltant, però, la conversa encara era una altra.
– Vols dir que...? Ella no hagués renunciat a tot per una criaturada... no fotem... – En Mefus parlava amb escepticisme d'aquella història, que entre la Bulma i en Pineau havien acabat per fer saber a en Son Goku. 'Ella era al seu passat'.
– Fas les preguntes que faria algú que no ha viscut mai amb ella, Mefus... – va dir-li afable en Pineau – De debò em preguntes si la Nasu, la nostra peculiar princesa saiyajin, hagués estat o no capaç d'enfrontar-se a tot si aquest home hagués irromput a palau, buscant-la? – L'ancià va sospirar, assenyalant el saiyan.
Va haver-hi un llarg moment de silenci.
– Estem parlant de la princesa que contradeia ordres expresses del rei per sortir d'aquell palau i observar. Observar en Bardock, el pare d'en Son Goku. Observar el món que el seu progenitor, temorós i amenaçat per la tirania d'en Freezer, es veia obligat a negar-li... – Va callar un instant, va recuperar aire i, abans de reprendre el relat, va agafar en Goku de les dues mans. El mirava als ulls: – ¿... que si pensava complir amb la seva paraula fins al final? De debò creus que hagués donat el penjoll a qualsevol? Son Goku, eres el fill de l'home que ella més admirava llavors. L'esperança del que series va acompanyar-la fins el mateix moment que els vostres camins van tornar-se a creuar. En pots estar segur.
– Jo no sóc ell... – va rebatre en Son Goku, molest per algun motiu que no entenia. 'Molest per la possibilitat de ser considerat en Kakarot, el mercenari que havia arribat a la Terra de petit, que havia mort quan ell s'havia donat un cop al cap; però també pel pes que, en tota aquella història, havia tingut l'home que anomenaven el seu pare'.
Estava gelós. Gelós d'en Bardock.
– Ella ja no el vol a ell... – va sentir la veu d'en Krilín, que acabava d'avançar endavant – És evident, no? – va dir avergonyit en veure que tots el miraven ara a ell.
I llavors la Bulma va saber que havia d'explicar la història fins al final. Recordant aquell instant a Corporació Capsula. 'Fent-hi èmfasi'.
– I volia que ho recordés, d'acord? – va cridar la Nasu a en Vegeta, agafant valor de cop – Volia que recordés que si aconseguia ser un guerrer com el seu pare havia de tornar. Com si fos una mena de...
– Una mena de promesa – va completar la Bulma, encara que l'havien ignorat fins aleshores – Però ell ho va oblidar... com tot el que era...
'Una promesa'.
I hi havia allò altre. La Baba la vident, que d'alguna manera mística, havia vist aquell passat i aquell futur, en la persona d'en Son Goku.
La científica va intentar trobar les paraules per parlar, però ja no va poder fer-ho. En Son Gohan acabava d'aparèixer davant de tots. 'Sortosament, no semblava haver-los escoltat'.
– La mare diu que us espera a casa... ha preparat un pastís i molt sopar. Vol celebrar el meu aniversari... – va dir amb la vergonya de l'edat visible als ulls.
– El teu aniversari? – va preguntar de cop i volta la Bulma, perdent el fil. – Però no és ara, no?
– No, és clar. Però com que he estat a la sala de l'esperit del temps considera que ja he fet els 10 anys – va rascar-se el cap en un gest molt semblant al seu pare.
'Aquella dona es posaria histèrica si ara li deien que no'. I en Son Gohan no s'ho mereixia.
– Doncs, au, no? – va trencar el gel en Krilín – A què esperem? Tots a casa d'en Gohan, que ja és tot un home.
.
– M'esquives? – va cridar la Nasu a ple pulmó, en llançar un potent raig d'energia a en Cor Petit. Havien entrenat sense parar, amb prou feines descansant, durant el que, per ells, havien estat mesos.
– M'esquives, tu? – va respondre-li en Cor Petit en to seriós, apareixent de cop i volta a la seva esquena, i disparant-li una onada d'energia amb els ulls.
'Se n'havia apartat pels pèls'.
– Em rendeixo! – va acceptar ella cansada. – Au, descansa, Cor Petit. No sé distingir quan dorms de quan medites, però em fa l'efecte que fa temps que cap de nosaltres reposa el suficient!
El namekià va aixecar els braços en senyal d'acceptació, tot i que (minuts després) va girar-se sorprès en no veure-la avançar més de pressa que ell cap a l'edifici, per a devorar tot el menjar que hi havia. 'Com era habitual'. Per en Cor Petit era tot un avantatge beure només aigua. Així no perdia el temps en alimentar-se: – No véns?
Va notar una ona d'energia potentíssima, una força que va sorprendre'l en el mateix moment de mirar-la. Ella estava concentrant una gran quantitat d'energia allà parada on era, com si pretengués fer explotar alguna cosa amb la ment.
Una aura de tons freds, que provenia de la seva pròpia força, va envoltar la Nasu en el moment que cridava amb totes les seves forces. 'Estava intentant fer el que semblava a simple vista?'. No, no podia ser.
Va caure desmaiada un moment després. Just quan l'aura del seu voltant aparentava ser a la màxima potència. 'Per un moment...'. No, en Cor Petit va negar amb el cap.
No havien estat rajos daurats el que hi havia vist. 'Tantes hores d'entrenament després, els ulls ja l'enganyaven'. Va agafar-la en braços i va dur-la al llit en què ella solia descansar. 'Ningú podria negar que la princesa havia fet grans esforços per estar a l'alçada'.
Encara que com ell, sabés que ambdós estaven ja molt lluny d'agafar algun dia els superguerrers.
Va passar hores dormides, mentre en Cor Petit meditava. 'L'havia estat observant al principi, ja que ella semblava tenir febre'. Però finalment aparentava trobar-se bé.
.
Va llevar-se suada. Havia passat febre i calor en aquella sala. 'Sobretot mentre havia dormit tapada amb el gruixut edredó blanc'. Encara duia la vestimenta saiyajin, i va tocar-se el cabell, recordant que se l'havia tallat, almenys una mica. 'Tenia gana'. Però abans també tenia la necessitat de treure's aquella roba... i prendre's una bona dutxa.
Odiava que allà, en aquella habitació, l'únic que hi hagués per a dutxar-se fos una vella banyera de ceràmica. 'Preferia la moderna dutxa de Corporació Capsula'. Va observar enfora, on se suposava que entrenava en Cor Petit, però no va veure'l. 'Se'n devia haver allunyat mentre duia a terme els seus diversos (i constants) exercicis'.
Va sospirar.
Se sentia incapaç de donar un pas més, fins que aconseguís almenys treure's de sobre aquella olor a febre, que li havia envaït el propi nas. 'Devia fer un tuf horrible', va pensar molesta mentre preparava el bany. Va omplir la banyera d'aigua i espuma; va llançar a terra, quasi amb fàstic, la roba que duia; i va enfonsar-se en la suavitat d'aquell bany.
La peculiar banyera era en una petita habitació de la sala, pensada per a la higiene i demés. 'Recentment, s'hi havia tallat el cabell'. Cosa que, per cert, encara li pesava: Per molt que la diferència de llargada no pogués apreciar-se massa a simple vista. 'Sempre que t'ho miressis de cara o lleugerament de perfil, és clar'. O almenys això insistia en pensar la Nasu. Va bufar. Havia dormit durant hores, i tot i així se sentia esgotada.
Va tapar-se el nas per a capbussar-se entre l'espuma i va emergir-ne més tranquil·la. 'L'aigua la relaxava'. Es trobava immersa en els propis pensaments, xapotejant suaument l'aigua amb una mà, creant petites onades que anaven a parar a terra, sense donar-hi major importància. Estava, de fet, tan distreta que va sorprendre's en escoltar (de sobte) la veu d'en Cor Petit amb total claredat.
Com si estigués allà mateix.
– L'aigua arriba a fora – va remugar ell, que duia la roba estripada d'entrenar i havia deixat tirada fora la típica capa pesada que quasi sempre l'acompanyava.
Era exactament allà.
– D'on has sortit tu ara? – va preguntar primer, asseguda com estava en ple bany, processant després tota la informació d'aquella situació. 'O gairebé tota'. Va cridar indignada just després: – Eh! Que m'estic dutxant! – va esquitxar-lo a l'instant; buidant la banyera quasi a la meitat per culpa d'un inesperat moviment brusc. I, per tant, enfonsant-se més entre l'aigua i l'espuma en adonar-se que aquestes ja no la cobrien el suficient. 'No havia calculat prou bé la força en fer aquell gest'.
L'aixeta seguia rajant aigua, però ja no n'hi havia suficient per poder-la tapar.
En Cor Petit feia cara de no entendre res: – Podries no inundar-nos la sala, només et demano això – va fer amb escepticisme. 'El per què ella semblava voler-lo matar, continuava sent un misteri pel namekià'. Només havia anat a avisar-la que, si l'aigua continuava arribant a l'habitació contigua i al rebost, difícilment podria menjar res decent en dies. 'Perquè estaria tot mullat'.
Ella va mirar-lo astorada, encara intentant acumular tota l'espuma possible al voltant del pit, per tal de no mostrar-se nua. 'Per què no semblava avergonyit?'.
De bones a primeres, no va entendre-ho: Si alguna cosa no era en Cor Petit, era un pervertit. 'Per què no sortia d'allà esperitat, li demanava perdó, o totes dues coses?'. Va pensar-ho un moment, mirant-lo com si estigués observant un xampinyó gegant o quelcom mai vist abans. I aleshores va esclatar a riure, i la riallada nítida d'ella va ressonar (de cop i volta) a tota sala, davant la mirada cada vegada més escèptica d'ell.
– Que et fa tanta gràcia? – va gosar preguntar, només perquè era habitual que ella rigués de coses absurdes, quan es tractava d'ell, i no estava disposat a deixar-la gaudir del que fos que estigués gaudint a costa seva.
– Que sóc ben burra! – va aixecar-se, de sobte, regalimant aigua i espuma pels quatre costats. Mostrant-se amb naturalitat fins a agafar la tovallola que havia deixat uns passos allunyada de la banyera. – A vegades oblido que ets un namekià... – va dir en tapar-se amb la minúscula tela rugosa. Somrient-li amb confiança.
En Cor Petit, ara sí, semblava lleugerament sorprès. 'Era la primera vegada que veia una dona nua'. No era com si allò l'afectés. Ni li importés en absolut... 'Però era la primera vegada que s'adonava de certs detalls'.
Havia conviscut tres llargs anys amb en Son Goku i en Gohan. Era tota l'experiència que tenia en el tracte diari amb humans i saiyajins. 'Pare i fill (de fet) no solien mostrar cap mena de pudor i, més d'una vegada, els havia vist banyar-se al riu sense manies, completament nuus'. Però no eren exactament com ella.
És clar que, abans de fer-li segons quin comentari, preferia quedar-se mut. 'No era problema seu'. L'anatomia femenina no era cosa seva, al cap i a la fi.
– Eh! Perdona, d'acord? – va continuar parlant la Nasu sense problemes. 'No se sentia observada per un home; per un col·lega sí, però no exactament per un home'. – En certes espècies, una situació com aquesta, pot portar malentesos. En la humana, en la saiyajin... – va picar-li l'ullet, girant-se i agafant la roba bruta amb dos dits: – Buf! Ara no tinc res que posar-me. Hauré de rentar-la primer...
En Cor Petit va remoure's inquiet. Era ridícul fins i tot haver-s'hi fixat:
'Ella tenia una taca petita – més gran del que a ell li semblava habitual en un home, i més fosca que la pròpia pell –, més o menys al centre de cada pit'. Preguntar-se si era un ferida (o no) era tan absurd, com continuar allà, suportant les seves tonteries. 'Maleïda saiyajin'.
Va haver-hi un moment de silenci.
– I en la resta de planetes en què no hi ha aquests problemes... – va dir-li tot recuperant-se de la sorpresa. Amb ironia, però encara lleugerament descol·locat: – Et passejaries completament despullada?
Ella va tornar a riure obertament: – No. És clar que no! – va aguantar-se la tovallola amb feines i va continuar parlant sense aturador, traient-hi importància: – Però hi ha confiança, no? –.
'No havia actuat així amb cap tipus de premeditada intenció'. I ell tampoc. No hi havia res més que innocència en el fet que en Cor Petit entrés al bany sense avisar. S'hi estigués banyant ella o no. 'Havia estat bastant estúpida de posar-ho en dubte al principi'.
Va sortir a la sala principal d'aquell edifici amb tranquil·la parsimònia: – Doncs estic per anar despullada més temps, eh? – va comentar totalment en broma, encara enrotllada en aquella tela de bany – Aquesta roba trigarà dies en ser neta del tot... Mira... Buah, quin fàstic!
El namekià va observar-la amb continguda diversió. 'I ara què s'empatollava?'.
– Quin fàstic! – va llançar la roba bruta prop de la porta. Si en Cor Petit hagués tingut celles, estava segur d'haver-les aixecat en aquell instant. Ella, però, continuava mirant-se la roba bruta amb cara de circumstància: – I ara que coi em poso?
– Això no és problema – va assegurar el namekià, de cop i volta. Mostrava un aire nou, completament sobri. – Treu-te la tovallola...
Ella va arronsar el nas a l'instant i va girar-se per mirar-lo bé: – És una proposició indecent?
– Vols roba nova, o no? – va dir cansat.
– Sorprèn-me! – No va afluixar, encuriosida per l'actitud del namekià. A ell va escapar-se-li un mig somriure abans de veure com la Nasu el desafiava amb la mirada.
– Molt bé! – va deixar anar a la tovallola, aquesta vegada tapant-se amb els braços, amb un lleuger pudor – I ara...? – va dubtar un moment. 'Esperava que allò no fos una burla'. Es preguntava a si mateixa en quin moment li havia agafat tanta confiança, com per actuar així. Havia estat fent el pallasso des del mateix instant en què havia decidit sortir de la banyera, davant dels seus condemnats nassos namekians.
L'home va mirar-la de forma neutra i, un segon després, va notar que ja duia una tela a sobre. 'L'uniforme d'en Cor Petit'. O un de semblant.
Li ho havia vist fer quan en Son Gohan li havia demanat una d'aquelles peces de roba, en sortir de la sala de l'esperit del temps. – Màgia? – va bromejar-hi – No, és clar. El poder del rei dels dimonis. Gràcies! No sé com ho fas, però és genial!
Va donar una volta sobre si mateixa. Era aquell uniforme blau que ell solia dur: – Al cap i a la fi, potser sí, que ets un sol! – va fer-li un copet amable a l'esquena, en apropar-s'hi. – Tornem a les coses serioses? – Encara els faltava molt temps per entrenar.
– No sé per què t'ajudo... – va remugar. I va tenir la sensació que alguna cosa se li revoltava a l'interior. 'No era la primera vegada que s'enfadava amb si mateix per permetre-li totes aquelles bromes i ginys amb què ella sempre semblava riure-se'n'.
I ara ell no només responia amb ganes a les seves provocacions, sinó que entrava directament al joc. S'hi estava acostumant. Com una vegada s'havia acostumat a en Son Gohan.
'O allò era diferent?'. Feia mesos que convivien en aquella difícil sala.
.
Al Mont Paos, en Krilín i la Bulma es miraven de reüll en entrar a celebrar l'aniversari d'en Son Gohan. La Xixi els havia convidat, però en part també hi eren perquè la Bulma havia intentat apartar en Gohan de la conversa amb aquella excusa: el quedar-se a sopar. En Pineau i en Mefus els seguien en silenci. Més per compromís que per ganes.
– Jo no sé si hauríem... – va xiuxiuejar en Mefus, davant la mirada comprensiva d'en Pineau. 'Però que se suposava que havien de dir-li a aquell noi que els somreia i els parlava com si els conegués de tota la vida?'.
– En Son Gohan és un noi encantador – va acordar l'antic esclau de Vegetasei.
– Hola! – va saludar-los, de cop i volta, el pare de la Xixi. Que va tractar-los a partir de llavors com si els conegués de tota la vida. 'Havien parlat bastant en l'època en què esperaven que la colla tornés de Nàmek, a casa d'en Follet Tortuga'.
Seria un sopar en grup d'allò més improvisat. I estrany.
– Feliç aniversari Son Gohan – va exclamar més tard la Xixi, portant-los el pastís a taula – Per molts anys, fill estimat.
– Feliç aniversari! – van cridar gairebé tots, amb excepció d'en Mefus que somreia cordialment, mentre es mirava en Pineau cada vegada més inquiet. 'No havien anat a aquell planeta a perdre el temps'. Tenia unes ganes boges d'acabar ja amb allò d'una vegada, saludar la pesada de la Nasu i tornar a casa.
Sobretot si era veritat que pesava una amenaça tan gran sobre la Terra. 'Ells no eren lluitadors'.
– Moltes gràcies. – En Son Gohan va disposar-se a apagar les espelmes.
– T'he portat un munt de regals, Son Gohan – va avisar-lo el seu avi – Oi, que t'agraden molt?
– Rumia un desig ben maco, eh? – va animar-lo just després en Krilín, que havia decidit prendre's allò amb humor. La Bulma va somriure al fill d'en Goku, també en assentiment.
– Va, doncs – va disposar-se a bufar en Gohan. Va dubtar-ne, però, un moment. Tots van romandre'n a l'espera: – Ah... ai... Perdoneu! – En un parell de segons, el pastís havia acabat escampat per sobre de tots els comensals, tacant-los la roba i esquitxant-los. 'El noi no era capaç de dominar la pròpia força i l'havia fet sortir volant'.
Van guardar un moment de tensa calma. 'La Xixi es posaria feta una fera'.
– És que em sembla que no saps controlar encara gaire bé el teu poder, Son Gohan. – va intentar-ho arreglar el seu pare. 'Suavitzant el moment'.
– Son Gohan – va creuar els braços la Xixi, fent-los patir un instant més: – Bé... – va parlar – No hi pots fer res, no es pot negar que ets fill d'en Goku! – va acceptar finalment amb humor. 'Per sorpresa de tots'.
Fins que no havia somrigut, els presents no havien deixat de patir per ella. Per com es prendria el desafortunat incident, que havia acabat amb el pastís fet miques. 'El pastís de gerds i mores que, amb tanta cura, ella havia preparat'. No en va, portava dies disgustada. No entenia per què pare i fill havien decidit (sense excepció) ser superguerrers les vint-i-quatre hores del dia.
En Son Goku va observar-la llavors amb agraïment. Amb aquell agraïment que li naixia de dins quan ella semblava resignar-se a les seves decisions. 'Però en el fons, en Goku sabia que no era un agraïment sincer: era culpa. Plana i sincera culpa pel fet que, ara més que mai, la Nasu ocupava part dels seus pensaments'.
Se sentia culpable perquè, s'ho mirés com s'ho mirés, la Xixi no es mereixia allò.
En moments així, preferia que la seva muller actués com habituava i li retragués totes aquelles coses que, certament, ell no feia prou bé. Com podria deixar-la tan egoistament? No podria. Per molt que acabés de descobrir que la dona que estimava també era, probablement, la primera que s'havia creuat a la seva vida. 'Que d'alguna manera havia tingut sempre allà totes les respostes: en aquella joia que la petita princesa de Vegetasei li havia entregat un ja oblidat dia, trenta anys enrere'.
Encara li pesava, la promesa contreta amb la Xixi. Ella, la dona que tenia davant, i que semblava pensar que havia de viure consagrada a ell, no podria perdonar-lo mai. 'La Xixi semblava disposada a esperar-lo sempre, passés el que passés'. ¿I ell? Com li ho pagaria? Abandonant-la?
O és que, no fent-ho, estava actuant també egoistament? Renunciava al que més volia, només per mantenir així la consciència tranquil·la? 'Per no adonar-se que, a aquelles alçades de la història, ja s'havia convertit (ell també) en una pitjor persona?'
– Serà millor que us quedeu a dormir aquí... – va dir als seus amics – Demà ja anireu al palau de Déu. Sinó em fallen els càlculs, la Nasu encara hi és tancada, entrenant amb en Cor Petit.
– És clar – va insistir-los en Son Gohan – Mare, deixa'm col·locar per aquí els sacs de dormir que tinc al capdamunt de l'armari de la meva habitació...
Massa contenta per oposar-s'hi, la Xixi va assentir amb un badall. 'Ni tan sols la presència allà d'en Pineau i en Mefus, podia eclipsar la seva alegria'. El seu fill es feia gran i en Goku era amb ella.
– D'acord. I demà al matí no vull que ningú marxi fins que hagi preparat un altre pastís, eh? – va dir alegre – Amb les ganes que hi havia posat, heu de tastar sí o sí, la meva nova recepta.
– Xixi, vols dir? – va intentar frenar-la en Son Goku, sabent que tant els seus amics com el parell d'homes tsufurs, tenien els seus propis plans per a l'endemà – Potser serà millor que...
– No. És el mínim que em deus, Son Goku. – va fer convençuda – Jo he deixat que entrenessis en Son Gohan i ara mira... ni tan sols es pot menjar un pastís – va fingir estar a punt de plorar. – Vull que tots els seus amics el tastin.
– Però sí n'estarem encantats, oi, nois? – va dir amb humor en Krilín, tot i trobar-se immediatament amb les mortals mirades de la Bulma, que prou feina tenia en arreglar l'A-16 a Corporació Capsula; i d'en Mefus, desesperat per marxar d'allà. – Vull dir... en podem menjar un tros abans d'acomiadar-nos... Si en Pineau no hi té inconvenients.
L'home va acceptar. 'En el fons aquella era una oportunitat per conèixer millor en Son Goku'. No pretenia fingir que desconeixia els sentiments de la Nasu. Els havia vist besar-se, una vegada, en aquella visita que ambdós havien fet al planeta on ell vivia. 'Al planeta on la Nasu s'havia criat'.
Havia notat amb quina intensitat es miraven. Va mirar al cel convençut que no s'equivocava: ella l'estimava.
Ara només els quedava dormir. Malgrat tot, aquella seria una nit en què tots intentarien descansar... i oblidar les respectives cavil·lacions.
O gairebé.
En Mefus va observar com un darrere l'altre, i finalment en Pineau, acabaven per quedar-se dormits (allà tirats) sense massa problemes. En sacs de dormir. El seu oncle era l'únic que havia passejat llargament per l'exterior abans de rendir-se al son.
A fora brillava la llum de milers d'estrelles. Mirant-les, era fàcil endevinar que aquella casa es trobava en plena muntanya.
Va estirar-se amb aire de reflexió. Amb el temps ja no era tan inexpert en la conducció d'aeronaus, o almenys això va pensar en mirar el vehicle que havia deixat la Bulma a la porta. 'Per sort no l'havia empetitit amb cap d'aquells invents terrestres'.
No pensava perdre més el temps. 'Demà el matí, a primera hora, ell mateix es presentaria allà amb la Nasu'. Perquè en Pineau pogués saludar-la. Potser així tornarien de seguida al seu planeta.
Odiava els esforços que el seu oncle feia amb l'únic propòsit d'estar pendent de la saiyajin. Fins i tot, viatjant a la Terra. 'I total només per assegurar-se que estava bé'.
Quan més ràpid fos aquell tràmit, millor. 'No és que en sabés grans coses de la vida terrestre de la Nasu, però tampoc estava gaire interessat a esbrinar-ne els detalls'.
I no li agradava en absolut saber que en vuit dies es decidiria el destí d'aquell planeta. 'Era massa perillós quedar-s'hi'.
– Potser sí que sóc un covard... – va remugar inconforme. 'Ell no era un guerrer'. I no ho havia volgut ser mai.
.
A primera hora de la matinada, el tsufur pèl-roig s'estavellava contra el terra davant d'una altíssima torre d'aspecte indi. La nau, que duia pre - gravades les coordenades en què calia buscar la Nasu; perquè la Bulma ho havia programat així abans de deixar l'artefacte preparat per a l'endemà, havia fet una incomprensible tombarella a l'aire abans de caure. 'Li havia donat les ordres correctes, i un parell de cops de volant, però el vehicle no havia respost'.
– No l'has fet tu aquesta nau, oi? – La veu d'un home gros i de cabells llargs, amb aparença de guardabosc salvatge, va espantar-lo. Darrere d'ell hi havia un indi que se'l mirava astorat.
– Sóc en Iajirobai, un home dels boscos – va presentar-se el desconegut, que ja havia parlat en primera instància – Em disposava a pujar a la torre, perquè, has de saber que visc allà dalt... – va complicar l'explicació fins que la mirada de l'indígena indi va fer-lo anar al gra: – Bé, em disposava a pujar a la torre quan l'indi aquest m'ha convençut que t'havíem d'ajudar. No ho saps que ningú que no tingui permís, o que no ho faci pels seus propis mitjans, pot pujar aquí dalt?
– La nau estava programada... – va raonar molest en Mefus – Només anava a buscar algú que ja és allà dalt.
– Ets amic d'en Son Goku? – va preguntar de sobte el més jove, de cabells trenats, i pell fosca – Fa molt temps que no es passa per aquí...
– Vinc de casa d'en Son Goku – va aclarir mirant en el lamentable estat en què havia quedat la nau – Conec una amiga seva... per dir-ne d'alguna manera...
– Sense fums, eh? – va advertir-lo en Iajirobai – Pf. Bé suposo que em toca pujar-t'hi. Espero que en Goku tingui una bona explicació per això. M'ho haurà d'agrair eternament, ja no sóc tan jove com abans... per anar pujant gent a la meva esquena.
En Mefus va mirar-se'l un moment. 'Bromejava?'. I finalment va avançar endavant enfadat. 'Ara encara hauria d'aguantar els riures de la Nasu, per no saber l'estúpid funcionament d'aquell encara més estúpid planeta'.
.
.
La Nasu i en Cor Petit van sortir de la sala de l'esperit del temps amb decisió. 'Havien entrenat llargament'. I com imaginaven, en Vegeta ja feia estona que assegurava que, si gosaven trigar un segon més, els trauria ell mateix d'una arrossegada.
– Desesperat, germanet? – va bromejar ella, ja de nou amb la desgastada roba saiyajin, davant l'evident poca paciència d'en Vegeta.
– No tant com l'imbècil aquest... – va sorprendre-la ell en parlar, indicant algú que es trobava més enrere, just entre en Popo i un nouvingut (i esgotat) Iajirobai.
– Mefus!
– Veig que vas vestida com el que ets... una d'ells... – va dir simplement el tsufur, tot i que la Nasu va ignorar el comentari descaradament. Preguntant-li immediatament per en Pineau.
– No entenc per què no te'n desfàs d'una vegada... – va comentar en Vegeta, en escoltar les dues primeres paraules del tsufur, entrant finalment a la sala de l'esperit del temps. Sol. En Trunks entrenaria a l'exterior i esperaria el seu torn. 'Hi havia dies de sobres'. – Heu entrenat per a res, Nasu... Cor Petit. Jo i només jo venceré en Cèl·lula – va sentenciar el príncep abans de perdre's en la blancor d'aquella habitació.
.
S'estava fent de dia quan la Bulma va despertar-se, moguda per la costum de vigilar el petit Trunks amb assiduïtat. 'Però el seu fillet era a casa amb els avis'.
En aixecar la vista, va adonar-se que en Son Goku era just a fora. 'On se suposava que hauria d'haver-hi hagut la seva nau'. Semblava perdut en els seus pensaments. 'Què podia fer que en Goku no ronqués tota la nit, amb la seva habitual despreocupació?', va sospirar. Prou bé que ho sabia.
– Crec que en Mefus s'ha endut la nau – va dir simplement en veure-la – Deu haver anat a buscar la Nasu...
'Sempre la Nasu'.
– Tenia pressa per marxar – va aclarir-li la Bulma – Vaig adonar-me'n ahir. Va intentar-ho fer saber a en Pineau durant tot el sopar – va somriure.
– Sí, suposo que si hi ha anat, no és per ganes – va bromejar en Goku – No es porten gaire bé, oi?
– Doncs no ho sé... – va fer un gest de desconeixença la Bulma. – La darrera vegada que els vaig veure parlar, recent arribats de Nàmek... bé jo tenia el cap a una altra banda – va confessar.
– No sé què he de fer... – va sincerar-se el seu amic amb la vista de nou posada al cel –Què he de fer, Bulma? – A la científica va fer-li l'efecte que qui li demanava consell era un noi molt jove. Gairebé un nen. 'Però era normal: en Son Goku no s'havia trobat mai en aquella situació'.
– El que et digui el cor... – va posar-li una mà a l'espatlla la seva amiga de la infància – T'entenc més del que et penses, Goku... – va dir pensant en com de difícil havia estat deixar enrere la seva relació amb en Iamxa, per afrontar finalment el que fos que tingués amb en Vegeta.
.
En Mefus li havia relatat per què eren al Mont Paos i com havien acabat sopant a casa de la família Son.
– Així que l'aniversari d'en Son Gohan... – va repetir en veu alta. A banda de la inquietud evident d'haver-s'hi de trobar en Son Goku i la seva dona, també va pensar en una altra cosa: – Sents, Cor Petit? Si ahir van celebrar l'aniversari d'en Son Gohan, potser hi hauries d'anar, no?
El namekià va mirar-la com si no entengués l'idioma amb què parlava.
– A en Son Gohan li farà gràcia que el seu mestre el feliciti.
– Tonteries d'humans... – va remugar ell, apartant-se'n de seguida per començar a entrenar ja a l'exterior del palau.
– Tu mateix! – va cridar-lo amb ànim, per girar-se després cap a en Mefus: – Així em demanes que vingui amb tu, per guanyar temps? Tan poc t'agrada aquest planeta? Si en Pineau i els altres ja deuen estar de camí!
– No sé si a tu et fa cap gràcia que ell es passegi per un planeta amb una amenaça com la que dieu que teniu, però a mi no – va concloure en Mefus amb to de pocs amics.
– D'acord, d'acord – va accedir – Però que consti que fins d'aquí vuit dies no hi ha cap perill, tossut dels daixonses! Ah! I t'hauràs de deixar portar... perquè, fins on jo sé, ni tan sols voles... Au, en marxa!
.
– Tu i jo no havíem signat un pacte de pau? – va preguntar-li més tard la Nasu; tot aguantant-lo en ple vol, en direcció al Mont Paos. El tsufur hi anava callat i visiblement fastiguejat.
– Què t'ho feia pensar? – va qüestionar-la molest. – Només callo perquè en Pineau t'aprecia. I bé perquè hi ha una mínima possibilitat de què siguis lleugerament diferent als altres saiyajins. Però això no vol dir que jo hagi de marxar del meu planeta cada vegada que al meu oncle se li acut saludar-te, perquè tu no et dignes a venir en anys... Hi tinc una vida allà, saps? I és una vida pacífica...
– Estàs desitjant tornar-hi, eh?
.
– Ens has de perdonar, Goku – va començar la Bulma en un discret to de veu, per tal de no despertar ningú. – Érem uns amics terribles.
– No diguis això...
– És que... – va intentar ordenar els pensaments – La Nasu esperava que tu algun dia apareguessis penjoll en mà...
Els ocells i animals d'aquell tros de muntanya començaven a despertar amb l'arribada del dia i omplien, així, els voltants d'alegres sons i piulades.
La Bulma estava veritablement apesarada.
– Però vosaltres no ho podíeu saber – va calmar-la en Son Goku comprensiu – Ni tan sols sabíeu que jo era un alienígena, com saber que a més...
– Ho podríem haver sabut – va confessar derrotada a la fi – La Baba ens ho va advertir, Goku. Que algú t'esperava en un lloc llunyà. Podríem haver suposat que no tenia perquè ser la Xixi... Però vam deixar que et casessis per una estúpida promesa.
El seu amic, el noi quasi analfabet que havia conegut en aquella mateixa muntanya, feia tants i tants anys, va mirar-la un moment.
– Lamento haver incomplert aquella altra promesa, sí... Per què era això el que era, no, al cap i a la fi? – va callar un instant – Una altra promesa... Una que no recordava... Però no és culpa vostra.
– No era una promesa – Una veu ferma i potser massa forta per l'hora del dia que era, va interrompre'ls la xerrada – No podia ser una promesa, Goku. Perquè tan sols eres un nadó. La única que esperava que donar-te la joia servís d'alguna cosa, era jo...
– Nasu... – Va notar ben bé un sobresalt al cor en veure-la aterrar davant seu. 'Tan segura com sempre'. La saiyan havia subjectat en Mefus fins al precís moment de tocar terra.
– Avisa en Pineau – va dir-li ella aleshores – M'alegro de tenir-vos aquí – va aclarir-li encara que en Mefus no fes cara de creure-s'ho.
– Nasu... – va repetir en Goku lleugerament trasbalsat.
– Jo millor entro dins... – va intentar disculpar-se la Bulma, tot i que la princesa saiyan va impedir-li-ho.
– No, si us plau. – va mirar-los amb pesar – A més, veig que ja no hi ha gaire res més a explicar, no, Goku? Que ho sàpigues tampoc canvia res...
L'home, que s'hi havia apropat en un obrir i tancar d'ulls, no va poder evitar subjectar-la pels braços. 'Sí que ho canviava. Ho canviava tot'. Almenys per ell: perquè estava renunciant a complir una promesa per mantenir-ne una altra. Era, si més no, més complicat que al principi.
– Goku...
– Ho sento...
– Sents no haver destruït aquest planeta? – va dir amb duresa – No diguis rucades. Sigues sincer... no ho lamentes en absolut! I jo tampoc.
– Sento no haver recordat... – va intentar explicar-se, encara subjectant-la amb tota la força que podia, amb tota la convicció que sabia. 'Intentant no fer-li mal'.
– No hi havia res a recordar. Eres un nadó. Per Kami, Goku! – va mirar-lo dolguda. 'Per què s'entossudia a torturar-la així, per després deixar-la com sempre?' – Havia idealitzat el teu pare i pretenia que tu fossis com ell... res més.
'Potser l'any viscut a la sala de l'esperit del temps, l'ajudava ara a veure les coses amb una altra perspectiva'. Ni ella mateixa ho sabia.
Ell va deixar-la anar de cop i volta, com si li cremessin aquelles paraules. En Pineau acabava de sortir per la porta: – Nasu, filla...
I algú altre els espiava des d'una de les finestres de la casa. 'La Xixi havia escoltat tota la conversa, i ara ho lamentava profundament'. Hagués preferit no veure tant dolor en la mirada del seu home. 'No adonar-se de l'amor sincer que ambdós continuaven professant-se'.
Va aguantar les llàgrimes, en veure com aquell mur infranquejable dels retrets, estava a punt de superar la turmentada parella.
– Jo no sóc ell – es va defensar en Goku estúpidament. I la Nasu va adonar-se llavors del que realment passava allà. 'No, no volia que ell pensés que hi buscava el Bardock'. L'estimava a ell. Almenys en el present.
Però se sentia igualment dolguda. Esgotada. Buida de tanta incertesa.
– Ja ho sé que no ets ell – va colpejar-lo lleugerament al pit, amb la Bulma i en Pineau davant – El que vull dir és que no era una promesa. Per Kami, Goku! No tenies ni idea del que t'estava dient, eres tan sols un nen; en una circumstància així, no pots parlar d'una promesa... No ho és mai una promesa si l'altre no entén el que promet! Només jo volia que fos una promesa... – va acabar murmurant.
– Jo vaig complir una promesa així... – va dir ell de sobte. La Nasu va quedar-se'l mirant amb pesar. 'Sense saber què dir'. Completament fora de joc.
– No és el mateix... Jo sabia que qui tenia davant era un nadó... No podies saber què significava tot aquell rotllo...
– Doncs no hi veig la diferència amb després – va insistir. – Em vaig casar, perquè creia que... creia que tindria molt menjar. Menjar, m'escoltes? – Se sentia furiós amb ell mateix. Amb el nen que havia estat.
La Nasu va mirar-lo als ulls, mossegant-se els llavis: – Oh! Goku! – S'havia quedat sense paraules.
La Xixi, dins de casa, amb els ulls empantanegats de llàgrimes, només volia morir-se.
I de sobte en Son Gohan va obrir la porta de casa amb pressa, fent que la Nasu es tirés enrere automàticament
El nen va quedar-se mirant els adults amb lleugera sorpresa, com si no els esperés allà, però descalç com anava va mirar més amunt: algú hi arribava volant.
– Cor Petit!
– M'han dit que és el teu aniversari, noi – va explicar-li el namekià breument, despentinant-li els cabells amb una mà. 'No calia dir res més'. No hagués quadrat amb el caràcter d'en Cor Petit, dir res més. Però tots sabien que allò significava que venia a felicitar-lo. 'A celebrar-ho amb ell'.
La Nasu, girant-se lleugerament, va somriure per impuls.
– Així, de tant en tant, m'escoltes... – va remugar apropant-s'hi, allunyant-se de l'angoixa que li provocava estar a tocar del cos d'en Goku, picant-li l'ullet amb simpatia. En Cor Petit només va mirar-la de forma neutre, però ella va prendre-s'ho com un sí. 'Almenys allò van deduir els presents en veure-la somriure'. I en escoltar-la parlar amb sinceritat: – Me n'alegro! – va fer una pausa, intentant refer-se de les emocions passades: – Que m'escoltis és una bona notícia...
En Son Goku va sentir com si li acabessin d'arrencar una part del seu cos de molt endins. 'Per què se sentia així?'.
La Xixi, en canvi, va sospirar alleujada. Refeta del dolor. 'Potser al final no perdria el seu Goku'. El seu cervell anava a tota màquina, buscant algun motiu per a l'esperança, i el seu instint de dona va aferrar-se a aquella imatge: dos companys de batalla que acabaven de passar un any sencer tancats en una sala misteriosa.
– Qui sap, Goku – va dir-se a si mateixa, amb més rancor del que voldria reconèixer – Potser un any de distància és massa fins i tot per una saiyajin – va seguir xiuxiuejant, cada vegada amb més odi cap el que acabava de viure: – Al cap i a la fi potser només jo estic disposada a esperar-te eternament...
A fora en Krilín, l'últim en despertar, s'acabava d'unir a la colla.
– Si em disculpeu... – va somriure la Nasu, després d'abraçar-se a en Pineau – Vaig a parlar amb el capgròs d'en Cor Petit... –. Aprofitaria per fer-ho ara, que el namekià s'havia apartat de la colla; després de tenir una minsa (però intensa) conversa amb en Son Gohan. 'Era evident que home i nen s'apreciaven d'una manera molt especial'.
En Son Goku va quedar-se-la mirant amb diverses preguntes a la ment. Sabent-se culpable del seu dolor. 'Amb una enorme sensació de pèrdua, una terrible emoció que no havia experimentat mai abans'. Perdut en mil i una qüestions sense resposta.
Seria en Cor Petit l'únic que, en aquell moment, resoldria els seus dubtes.
– Per què no vas voler seguir-ho intentant? – va preguntar-li en tenir-la al costat, sabent que la Nasu l'entendria. 'Sabria a què es referia'. En Cor Petit era al costat d'uns arbres, a metres d'on ara parlava la resta del grup – Podries haver-ho aconseguit. N'estic segur.
– Perquè no val la pena, no? – va raonar – Ni tu ni jo serem qui venci en Cèl·lula.
– Però de totes maneres...
– Digues-me romàntica, si vols! – va somriure-li amb alguna cosa de melancolia a la mirada – Després d'anys d'escoltar que aquella era la figura mítica del meu poble... per què espatllar-ho, no? Si igualment, trencar la màgia al respecte, no ha de servir per a res...
– Nasu...
– Amb tres superguerrers n'hi ha de sobres – va observar-lo amb seguretat – Bé, quatre si comptes en Trunks del futur. Són masses i tot...
.