Capítol 28. Era més tard del que crèiem
– Em guardaràs el secret? – La Nasu va mirar-lo amb la complicitat que havien tingut en aquell llarg entrenament de la sala de l'esperit del temps. – Preferiria que en Vegeta seguís sense saber-ho... Ja saps com es posa...
– Vols que calli? – va fer-li la pregunta de forma retòrica – Així que vols amagar que has renunciat a ser... com ells...
– Les llegendes són millor així. A més, ara mateix, ells ja són molt més que això... Han superat el seu propi poder en poc temps... – va aclarir, mossegant-se el llavi amb reflexió – No té cap sentit que una figura mítica es converteixi en una cosa tan habitual... I no sé si ho hauria aconseguit... Ho vaig deixar estar molt abans. – va posar-li una mà al braç en confiança – Tingues també això en compte...
– Això vol dir que no penses tornar a entrar a la sala de l'esperit del temps? – va qüestionar-la – Em pensava que volies tornar allà dins... Aquesta vegada ho podem fer en torns d'un.
– Suposo que sí, que hi vull tornar a entrar – va dir-li-ho amb dubte – Però no busco arribar aquí... no serà el meu objectiu.
– Ja entenc el que vols dir...
Van mirar-se breument. La sala havia fet que es convertissin en veritables companys de lluita. D'una manera que, en aquells instants, probablement només podien entendre ells.
D'haver-hi posat un nom, podien haver-n'hi dit amistat. Companyonia sincera i sense embuts. A en Cor Petit allò li era bastant nou. Fins llavors, de fet, només s'havia sentit lligat així a en Son Gohan. 'I aquell nen era més un fill que un amic'. Un deixeble. El nano per qui, una vegada, havia donat la vida.
¿Però era amistat el que aparentava ser de lluny tota aquella complicitat?
A ells, als protagonistes de l'escena, no se'ls hi acudia que pogués haver-hi res més. Ni tan sols era biològicament probable. No exactament això (però) passava pel cap d'algun dels demés.
– És un namekià – xiuxiuejava en Krilín per sota el nas en aquell mateix instant, davant l'aspecte seriós d'en Son Goku. S'havia quedat callat, envoltat dels seus amics i el seu fill, des de que la noia havia avançat metres enllà per parlar amb en Cor Petit – No sé que estàs pensant, Goku. Però és impossible.
El saiyan de criança terrestre va mirar-lo un moment. 'Sense entendre-ho'.
– És asexual – va dir encara més baix en Krilín – No és com nosaltres...
– Jo no... – va sentir-se enganxat en aquella terrible emoció. 'No, ell no s'havia preocupat mai per res que tingués a veure amb... per res que no fos la lluita en realitat'. I ara se sentia estúpid. Perquè en Krilín es veia obligat a aclarir-li una cosa com aquella.
No volia convertir-se en un desconegut per tots. 'Volia seguir sent en Son Goku de sempre'.
I per res del món volia fer-li mal. La Nasu no es mereixia continuar xocant contra un mur, contra el mur que eren els seus compromisos com a pare i espòs.
Va mirar a en Son Gohan.
El seu fill, l'esperança d'aquell món, era allà davant seu. En Gohan ignorava el que passava pel cap del seu pare; i aquest sabia que no era just que el noi pagués (més d'hora que tard) pels seus errors. Per les ficades de pota dels seus pares, dels adults que havien complicat tota aquella història, sent encara uns nois. 'Amb promeses que mai haurien hagut de pesar tant'.
De res servia aleshores desitjar que ella hagués arribat abans. 'Que hagués irromput amb anys d'anterioritat a la seva vida'.
No ho podia desitjar seriosament: 'Perquè hi havia en Son Gohan'. I ell era una peça important d'aquella seva vida. Probablement no sabia mostrar-li-ho, però estimava el seu fill.
En Gohan era summament important per ell.
.
La Xixi s'eixugava les llàgrimes en aquella recòndita habitació de casa. 'Sense que ningú sabés que els havia vist'. Que els havia escoltat. Es negava a pensar que allò pogués acabar amb en Son Goku lluny d'ella.
'Era el seu home'. Ell li havia promès, i ella (per molt que ho insinuessin aquells vàndals dels seus amics) mai l'havia obligat a casar-s'hi. En Son Goku no estava atrapat en un matrimoni que no entenia. 'No ho havia estat mai'.
Ella l'havia buscat. L'havia trobat en el 23è Torneig d'Arts Marcials, i l'únic que havia fet, havia estat recordar-li la seva promesa. La promesa d'ambdós.
Es negava a pensar el contrari. 'Que en Son Goku hagués confós el matrimoni amb menjar només el convertia en un jove innocent, més tendre que la resta... i tan extraordinàriament fort'. Era així l'home que havia buscat, i era aquell el marit que havia trobat. 'No hi renunciaria ara'.
Si calia lluitaria per ell amb les ungles.
– És el pare del meu fill... – va dir-se convençuda, prement els punys amb ràbia continguda.
.
– Bé... – va acomiadar-se la Nasu. En vista que tot semblava indicar que la Xixi s'havia quedat dormida: la Bulma es disposava a tornar a Corporació Capsula ja mateix. S'havia ofert a dur en Pineau i en Mefus, als quals la Nasu havia demanat que emprenguessin el camí a casa de seguida. 'Amb en Cèl·lula per allà, era perillós quedar-se a la Terra'. – Tingueu bon viatge.
En Pineau va abraçar-la. 'No tenia cap intenció de marxar d'allà'. Però la Nasu tampoc havia de perquè saber-ho. Ara per ara s'havien de concentrar en aquella batalla que els esperava. 'Deixaria que en Mefus marxés, si així ho volia'. Esperava que el Doctor Brief el deixés quedar una temporada. 'Fins que aquell perill es resolgués'.
No podia marxar, sense saber com acabava. 'Sense saber què n'era d'ella'.
– Jo me'n torno al palau de Déu, Gohan – va dir-li adéu en Cor Petit, aparentment aliè als demés. 'Almenys aleshores'. – Em seguiré preparant a fons i quan d'aquí dos dies ja hagin passat per la sala en Vegeta i en Trunks, hi tornaré a entrar.
El noi va somriure-li amb absoluta sinceritat: – Ens veiem al Joc del Cèl·lula, Cor Petit. Cuida't –. Malgrat tot en Son Gohan se sentia culpable per no haver entrenat encara suficient. 'El seu pare, en Goku, insistia en fer aquell llarg descans'.
La Nasu i en Son Goku van mirar-se, en aquell precís instant, un moment més. Cap dels dos podia dir-se res que no hagués estat dit ja. 'S'acostava un nou adéu'.
– Véns? – van sentir que preguntava en Cor Petit a la noia, abans d'enlairar-se. La Nasu va assentir de reüll. 'Egoistament volia mirar un moment més en Son Goku, potser per transmetre-li tota aquella resignació que l'envaïa'. Fos com fos, no podien seguir atrapats en tanta angoixa.
– Adéu – I ho deia a tots, però una vegada més li deia a ell: 'Adéu Son Goku'.
No obstant això, a aquelles alçades de la història, era el guerrer el que no podia deixar-la marxar així com així. 'Havia de dir-li alguna cosa'. I no sabia què.
Va agafar-la del braç, encara sense saber què calia expressar. Un altre adéu? No, portaven tres anys i mig acomiadant-se un de l'altre. 'Allò no els duia enlloc'.
La Nasu, i tots els altres, van mirar-lo a l'expectativa.
– Em tornes el braç? – va preguntar finalment ella. 'Ja era prou sabuda tota aquella història, com per què a sobre, en aquell mateix moment, en Son Gohan els estigués mirant amb totes les preguntes que podia fer-se al respecte un nen de 10 anys'.
En Goku va deixar-la anar sense més. 'També ell havia notat la mirada del seu fill'.
I així havia estat com la Nasu havia marxat de nou. 'Com s'havien acomiadat una enèsima vegada'.
.
Al Mont Paos, hores després, per tastar el pastís que la Xixi s'havia entossudit a fer de totes maneres, amb menys gent a taula de la inicialment prevista; només hi quedaven en Krilín, en Son Goku i el seu fill, i l'avi matern d'en Gohan. A banda, és clar, de la dona (la Xixi mateixa) que s'havia passat part del matí intentant dissimular les seves llàgrimes amb maquillatge.
– Podeu deixar de trencar coses? – va demanar-los amb l'ai al cor, intentant dissimular tot el dolor que sentia. – Aneu, va. Marxeu d'aquí... Aneu a pescar amb en Krilín... O a fer el que us vingui amb gana, va – va pregar-los dolguda, sense que en Son Gohan acabés d'entendre res.
'Havia vist res ella?', va preguntar-se en Son Goku, fent-se igualment el despistat. Preferia fingir que tot seguia igual. 'No sabia actuar d'una altra manera'.
– Au Goku, ves-te'n, fes-ho si us plau... – va repetir la Xixi tan seriosament que fins i tot en Krilín va tenir el dubte de si ho deia només per les copes trencades, o de si l'estava fent fora per sempre.
– On vols que vagi ara? – Encara que en Son Goku sí que ho sabia, el què volia dir ella. 'Sabia que la Xixi es referia a aquell precís moment'. Necessitava estar sola. O almenys tenir-lo lluny d'ella.
Era el mínim que podia fer.
– No vull que em segueixis posant la casa potes enlaire – va dir ella fent-se la forta – Ja he tingut prou desmanec aquests dies amb tota la tropa. Deixa'm almenys un dia de descans, no? –va intentar afluixar el to amb què parlava en adonar-se que en Krilín la mirava completament astorat: – Au, Goku, vés al riu i pesca'm un peix ben preciós.
– Molt bé, tens raó. Me'n vaig a pescar el peix més bo que et puguis imaginar – va acordar el seu marit, acceptant que tant ell com ella sabien el que passava, però que la Xixi, sense paraules, li estava demanant oblidar-ho.
– Jo vinc amb tu – va exclamar en Krilín, preocupat per tota aquella conversa, de la qual suposava que hi havia diàlegs entre línies que no entenia.
– Jo també – va voler afegir-s'hi en Gohan. 'Però en allò la Xixi pensava ser inflexible'.
– No, en Son Gohan ha d'estudiar. Vull que t'hi posis de valent fins a l'hora de berenar. Que no veus que has perdut un any i això no pot ser?
El nen havia intentat fer-la canviar d'opinió.
I llavors havia vist clar que alguna cosa estranya passava pel cap del seu pare: – Son Gohan, la mare té raó – Havia començat a dir, deixant-los a tots ben parats – Queda't a casa i estudia... Ja has perdut prou temps...
En altres circumstàncies la Xixi hagués mirat la febre del seu marit, convençuda que de sobte havia caigut malalt. 'Però, després de tot, aquella reacció només podia ser culpa'.
Intentava compensar-la per tot el que ella no obtindria mai d'ell. 'Per tot el que la Nasu, tot i no estant-hi, sí tenia'. Era la prova més gran del desastre: la que indicava que el seu marit, el que semblava viure sempre en una altra galàxia, havia acabat enamorat d'una altra. 'D'una fulana de la seva raça', va pensar contenint-se les llàgrimes amb grans esforços.
Però en Son Goku, de totes maneres, no només havia demanat a en Son Gohan que estudiés per tot allò que li passava pel cap i el cor.
– Vuit dies més i ens enfrontarem amb en Cèl·lula en el torneig. – Li havia explicat a en Krilín, prop del riu on havien estat pescant, amb total serietat al rostre – S'ha tornat molt poderós. Si t'he de ser franc, no sé pas si el podrem guanyar, Krilín. Per això vull que la Xixi i en Son Gohan passin tantes hores junts com puguin.
'Era el més just per ella'. S'hi havia esforçat, però tot li acabava fent veure que mai podria ser el marit que ella esperava. 'Fins llavors, no ho havia pensat en aquells termes. No, de manera exacta'.
.
.
– Hi ha totes les botigues tancades... – va comentar en Son Goku sorprès aquella mateixa tarda. La Xixi havia insistit, qui sap si només per la necessitat de sortir de casa i esbafar-se, en acompanyar en Krilín a casa d'en Follet Tortuga i comprar algun detall al vell mestre de camí.
Conduïa, perquè en aquells tres anys que havien esperat els androides, després d'un absolut fracàs en companyia d'en Cor Petit, la seva dona havia acabat insistint als examinadors al respecte. 'Qui sap què els hi havia dit perquè finalment l'aprovessin'.
– És clar – va raonar la mateixa Xixi, que no obstant seguia de mal humor com al matí – Tothom pensa que d'aquí a vuit dies morirà. Bé, quasi set dies, ja. No vol treballar ningú.
'Haurien de deixar el regal per un altre dia'.
I de sobte la música tranquil·la de la ràdio havia deixat pas a les notícies. 'L'exèrcit reial es disposava a atacar el monstre'. En Son Goku sabia que hi moriria molta gent: – Ximples! – va cridar, sabent que no l'escoltaven – Que no ho facin! Què es pensen? Que no entenen que els matarà i no servirà de res?
No hi havia res a fer. Van escoltar els trets i després l'absolut silenci a través de l'aparell de ràdio. Evidentment, després d'allò, en Cèl·lula seguia intacte. Però s'havien perdut moltes vides en va.
En Son Goku no podia amagar la ràbia que sentia: – Imbècils... – Fins i tot utilitzava adjectius que no s'hagués imaginat utilitzant en un altre context. – Torneu a casa – va dir de sobte – He de parlar amb en Cor Petit.
'Tard o d'hora haurien de ressuscitar tota la gent que havia mort per culpa d'en Cèl·lula'.
.
La Nasu entrenava amb convenciment a l'exterior del palau, intentant apartar d'altres pensaments d'ella. En Cor Petit, en canvi, s'estava ara de braços creuats. 'Alguna cosa el preocupava'.
– Hola! – van sentir una veu que acabava d'aparèixer allà de sobte. 'No podia ser'. La saiyan va girar-se, gairebé desitjant que no ho fos. 'Què pretenia?'.
– Goku... – va expressar amb sorpresa també en Cor Petit. En Trunks s'ho mirava, assegut en un dels esgraons de palau. 'Descansava i esperava el seu torn'. Dins la sala hi havia en Vegeta.
El saiyan terrestre va observar-los seriosament un instant, abans d'avançar amb el seu posat habitual. 'D'absoluta tranquil·litat': – Veig que us seguiu entrenant – va comentar en el moment que la Nasu va donar un pas endavant per apropar-se als demés – Ja he notat aquest matí que havíeu entrat a la sala de l'esperit del temps. Us heu fet més forts.
En Cor Petit va actuar molest. 'Evidentment no havia anat allà a dir-los una cosa que podia haver-los comentat aquell mateix matí'.
– Podries parlar clar. – va suggerir-li en primer lloc – Digues que ens hem fet més forts però que encara no podrem guanyar en Cèl·lula.
– No, no podreu... – va deixar anar com aquell que no vol la cosa. La Nasu va aguantar-se l'expressió escèptica. Gairebé de resignat assentiment: 'Ell no tenia pèls a la llengua'. Va retenir als llavis, també, el somriure traïdor que delatava comprensió. 'No volia riure-li la gràcia'. No, llavors.
En Cor Petit (en canvi) sí que va somriure, tot i que finalment va fer-ho amb subtil resolució: – Xxxt... noi, això és parlar clar... – va dir-li – Per cert, què has vingut a fer...? De debò, vull dir. Dubto que hagis vingut a dir-nos això...
– Escolta, no et pots separar de Déu, com abans de fusionar-t'hi? – va preguntar en Son Goku de cop i volta.
– Què?
'Necessitaven algú per tornar a la vida tots aquells homes que havia mort en Cèl·lula'. Però en Cor Petit no hi podia fer res: ja no podia separar-se d'en Totpoderós.
– Sinó, no ho hauríem dubtat tant, a l'hora de fer-ho... – va aclarir.
La idea d'anar a Nàmek a la recerca d'un Déu, va ser aleshores del propi Son Goku.
– Vaig a buscar algun nàmek, doncs! – va concloure l'heroi en explicar-los el seu pla més concretament.
– Però, Goku, com ho faràs per dur-lo? – va preguntar-se a l'instant en Cor Petit. – No sabem a quin planeta són. Hauràs de buscar massa temps...
– Però, què dius? – va bromejar en Goku – I la tècnica del canvi de lloc instantani, què?. Si trobo un lloc on hi hagi energies semblants a la teva, Cor Petit, segur que hi ha els nàmeks.
Aquesta vegada la Nasu va dissimular amb menys traça el somriure. 'Ell sempre tenia les paraules justes per sorprendre'ls, per treure importància als problemes i, en qualsevol d'aquells casos, per brindar-los una esperança'.
– Pots detectar energies tan allunyades? – va qüestionar-lo en Cor Petit.
– Potser sí! Em sembla que, si no són exageradament lluny, podré. – va assegurar, posant-se seriós d'immediat – A veure, ho provaré... Calleu una mica...
Tots van mirar-lo a l'expectativa. I de fet van passar-se minuts sencers a l'espera d'una reacció d'en Son Goku. 'Que buscava aquelles energies... amb cara de concentració'.
– Uix. No. No he pogut – va confessar de sobte fent cara d'espantat, gairebé fent-los caure a terra amb la brusca confessió – Què farem, ara?
Completament astorats van veure, però, com aquest continuava parlant: - És clar! Potser allà on viu en Kaito els podré buscar més bé! A veure...
I així... tal com havia arribat, havia desaparegut.
– A veure si l'hi surt bé... – va comentar en Trunks a l'instant, no massa confiat.
– No sé si hem de confiar-hi o no – va respondre en Cor Petit.
La Nasu només va repenjar-se amb resignació a una de les columnes de l'exterior de palau: – Si ho aconsegueix, esperem almenys tenir oportunitat de fer servir les boles de drac – va sospirar – Voldrà dir que en Goku ha vençut en Cèl·lula, no?
– Semblava convençut que no podria... Almenys quan va sortir de la sala... – va respondre-li en Cor Petit.
– I tot i així està tan tranquil... – va mirar al namekià en un gest de comprensió – Suposo que, al cap i a la fi, és allò que diu en Krilín: cal confiar en què tingui un pla.
.
– Bé – va sospirar ella després d'estona d'esperar una reaparició del saiyan – Quines possibilitats té d'haver-se perdut per l'univers? Perquè no sembla que hagi de tornar...
– Qualsevol diria que no el coneixes – va mirar-la de reüll en Cor Petit – Vés en compte que no ens provoqui un atac de cor quan li doni per tornar... Potser aterra sobre un de nosaltres o...
– Au, calla! – va deixar escapar una rialla sincera que va sorprendre d'allò més en Trunks. 'I ara com era que aquells dos compartien... ¿bromes?. Era allò el que feien: bromejar?'. Suposava que sí, però realment ho feien molt a la seva manera. 'Quasi ni somreien la major part del temps, semblaven insultar-se amb la mirada cada vegada que l'altre suggeria res, però en canvi tenien aquell punt de connexió estrany pel qual tot es basava en una poc vista complicitat'.
Ja havia vist que es tractaven diferent des de que havien sortit de la sala de l'esperit del temps, però s'adonava ara que, contra tot pronòstic, s'entenien. 'Amistat'. Amistat entre dos éssers que ni tan sols havien nascut per conèixer el significat d'aquella paraula. Especialment no, en Cor Petit.
En Trunks veia aleshores, en el tracte d'aquells dos, el que la resta de colla que havia estat al Mont Paos, havia vist aquell mateix matí.
Va sentir-se el suficientment cohibit per guardar silenci, mentre el ressò de la rialla de la Nasu encara s'escampava pel palau. Havien passat només segons, quan de cop i volta, amb la clara rialla d'ella encara a l'aire, havia tornat a aparèixer en Son Goku.
– Ja som aquí!
En Son Goku sabia que l'estimava a ella quan veia en la Nasu aquella força tan seva, que ella mateixa empenyia i revoltava. L'energia que la princesa saiyan ja havia demostrat a Nàmek, i que ara utilitzava en una cosa tan extraordinària com aquella rialla. Era una energia que, en aquest cas, res tenia a veure amb el ki.
La vida que aquella rialla contenia no tenia res a veure amb el poder que ella, la princesa saiyajin, tingués a l'hora de vèncer un perillós adversari. 'Era inclòs millor'.
En Son Goku va endevinar, moments després de saludar-los i presentar-los en Dende, que aquella rialla havia estat producte del que fos que hagués fet o dit el Cor Petit instants abans de la seva aparició. I va tornar a sentir-se'n sorprenentment gelós. 'Només recordava haver-se sentit així una vegada, o dues; i havia estat (precisament) en les darreres vint-i-quatre hores'.
No era una sensació gens normal per ell. I se sentia francament incòmode amb aquell pes al pit.
Va intentar calmar-se. Era com si darrerament no parés de veure motius, amb sentit o sense, pels quals la Nasu podia oblidar-se d'ell en qualsevol moment. Brandava per desfer-se d'aquella sensació.
El principal motiu pel qual ella havia d'oblidar-se'n, era que ell mateix hi havia de renunciar. Tant era si ella havia admirat aquell guerrer de l'espai, el seu pare biològic; o si ara reia divertida per un comentari d'en Cor Petit.
Tant era si ell se sentia estrany. O si encara li cremava l'estómac en pensar-ho. Els 10 dies que en Cèl·lula havia establert passarien i totes aquelles minúcies no tindrien sentit en comparació amb el perill que els esperava.
En Son Gohan aconseguiria vèncer en Cèl·lula i després ell compliria amb la seva paraula: buscaria feina i deixaria estudiar el seu fill. 'Farien la Xixi contenta'. I d'alguna manera, que ara desconeixia, tota aquella confusió quedaria enrere.
Va somriure apartant els pensaments grisos del seu cap. En Cor Petit ja feia uns segons que havia expressat la seva sorpresa per l'arribada d'en Dende. 'Que encara era un nen, però que a Nàmek li havien assegurat que estava sobradament preparat'.
Seria el nou Totpoderós de la Terra.
– Espera't un moment. De seguida et portaré en Son Gohan i en Krilín. – Va dir-li el saiyan al petit namekià en l'instant en què tornava a desaparèixer deixant-lo allà.
– Dende... –va saludar-lo llavors la Nasu. – Com va tot?
El noi va somriure-li sincerament, i va mostrar-se especialment content de veure en Cor Petit que, per ell, continuava sent una mica el mateix Nail.
Molt aviat, amb la tornada d'en Son Goku, el temple celestial s'havia omplert dels riures i les expressions d'alegria d'en Son Gohan i en Krilín. 'Amb un sol desig podrien ressuscitar molta gent i, a més, tindrien fins a dos desitjos per realitzar'.
De cop i volta l'optimisme tornava a dominar-los. Fins i tot prou perquè en Trunks acabés atrevint-se a demanar a en Son Goku si ja havia trobat el punt dèbil d'en Cèl·lula. 'Potser per això estava tan tranquil'.
– No... – Havia respost amb sinceritat, veient la cara de complet astorament d'en Trunks – No crec que tingui cap punt dèbil...
Després de les alegries i els retrobaments, en Son Goku es disposava, tot seguit, a marxar en direcció a Corporació Capsula. Demanaria el radar a la Bulma i reuniria les Boles de Drac.
La Nasu que s'ho havia mirat amb la lleugera alegria de tornar a veure una cara coneguda, i el pes d'una falsa indiferència cada vegada que creuava la seva mirada amb la d'en Goku; va observar un moment els núvols que quedaven al seu cap, per tal de pensar amb perspectiva.
– Sort... – va desitjar al saiyan – Els altres ens entrenarem a fons. – va endevinar-li la resposta a la mirada – Sí, Son Goku, encara que no us fem falta.
– Jo no he dit això – La sensació de parlar-se així, com si fossin un dels altres de la colla, era massa reconfortant per renunciar-hi malgrat tot. – Demà tindré totes les boles de drac. Ah! Gohan...
– Sí, pare – va respondre el nen, que duia la vestimenta d'en Cor Petit – Digues...
– No cal que facis els exercicis especials. Queda't amb en Dende fins que comenci el Joc d'en Cèl·lula.
– Què?
A mesura que passava el temps, tots plegats menys entenien l'actitud del saiyan, que just llavors s'acabava d'acomiadar: demanant-li al seu fill que no es preocupés per a res i dient-los adéu amb la mà.
– Goku... – va murmurar la Nasu. 'Estava convençuda que o bé s'havia tornat boig, o bé tenia una idea genial'.
En Son Gohan no sabia dir-los què era el que tramava el seu pare.
– Si ell diu que s'ha d'esperar amb il·lusió... – va raonar en Krilín – Deu calcular que guanyarem.
– Potser ho considera tot perdut... – va contradir-lo en Cor Petit abans d'allunyar-se per iniciar algun d'aquells seus exercicis de meditació.
.
.
– Hauríem de fer alguna cosa, no? – va exclamar en Follet Tortuga a l'Ulong l'endemà, després que s'acabés un d'aquells programes als quals ell era tan aficionat – Vull dir el món podria acabar-se en set dies...
– I què proposa?
– Reunir-nos tots junts i fer-la ben grossa, estimat Ulong – va assegurar – A això em refereixo. És primavera!
El porquet va mirar-lo amb el clar escepticisme de qui no acaba d'entendre de què va tot el que li estan dient.
– I si féssim un picnic? – va completar el Puar que en aquell moment observava com en Iamxa s'entrenava fora – Encara hi deu haver cirerers florits a l'est.
– Exacte – va cridar el Follet Tortuga, aixecant-se entusiasmat – Els cirerers! I hi haurà noies maques bevent sake! Quina gran idea, noi!
– Ara només et falta dir-ho a la resta... – va continuar l'Ulong amb veu pessimista, tot i l'emoció que havia mostrat quan a la mateixa frase s'havien ajuntat els termes noies i sake.
– És veritat – va interrompre'ls en Iamxa que entrava tot suat d'entrenar. – Tots ens preparem al màxim per batre aquell maleït Cèl·lula. Encara que acabi sent cosa d'en Goku – va afegir amb resignació: – Però dubto que cap d'ells tingui ganes d'anar a veure cirerers.
– Doncs jo trobo que no és tan mala idea – va dir-los en Krilín, a qui encara no havien vist, i que acabava d'arribar del palau on ara s'estava en Dende – Ei! No em mireu així! Acabo d'arribar de saludar el nou Totpoderós – va somriure – La Nasu, en Cor Petit i en Vegeta entrenen com bojos a l'exterior de l'edifici, i ara mateix és en Trunks qui és dins de la sala. Però en Gohan estudia i passa estones amb el Dende. El seu pare l'hi ha deixat quedar aquests dies... Com si fessin una mena de vacances.
– Però... – va intentar argumentar en Iamxa.
– En Goku sembla segur de què ja no poden millorar més del que ho han fet. O almenys que no val la pena intentar-ho – va dir-li en Krilín – És a la recerca de les Boles de Drac, però estic segur que el pla del Follet Tortuga, tots junts per una vegada, li semblaria bé. Penseu que el món pot acabar-se molt aviat.
En Iamxa va inspirar aire.
– Vosaltres mateixos – va somriure'ls – De totes maneres jo prefereixo seguir entrenant. I diria que en Ten Shin Han és del meu mateix parer.
.
– Bulma! – Una veu va irrompre al laboratori de Corporació Capsula, gairebé fent que esborrés sense voler els darrers avenços amb l'A-16. La jove científica va girar-se sobresaltada i va estar a punt d'explotar de ràbia pel contratemps, però va aconseguir contenir-se a temps, prement els punys amb desesperació. 'Havia estat a punt d'enviar a orris l'ordinador i tota la informació que aquest contenia'.
– Xixi! Com hi has entrat aquí? – va fer una ullada al seu darrere, on hi havia la seva mare i en Pineau, i ambdós semblaven bastant angoixats. 'Com era lògic no havien pogut frenar-la'.
La Bulma va rebufar.
– On és el meu Son Goku? – va interrogar-la la dona morena – Per què després de resoldre el que fos que tingués que fer allà dalt, i d'endur-s'hi en Son Gohan per postres, no ha tornat?
La Bulma va prendre paciència, ja que la Xixi semblava fins i tot més nerviosa que habitualment: – Fins on sé, busca les Boles de Drac. Va venir a buscar el radar.
La Xixi semblava extremadament molesta.
– Però calma't, dona – va intentar intercedir el pare de la Bulma – Ho fa per poder reviure aquells que ha matat en Cèl·lula.
– Ja – va acceptar no gaire convençuda – De totes maneres espero que torni ja a casa. He estat buscant informació, i el meu pare m'ha acompanyat a una important escola, abans de venir cap aquí. Fan entrevistes als pares que hi vulguin matricular als seus fills. I són demà mateix. És molt selecta!
– Hi ha una escola de sonats on fan entrevistes per inscriure-hi els fills, tot i que és possible que el planeta se'n vagi a fer punyetes en 7 dies? – va preguntar la Bulma amb una vena del front que gairebé li explotava de la incredulitat.
– Ja t'ho he dit que és una escola molt selecta. – La jove Brief va haver de contenir-se.
– Doncs no, no ho sé on és en Goku, Xixi!
– Ei! Però el Follet Tortuga m'ha trucat fa una estona. Proposa fer un picnic amb tots demà – va relatar la mare de la Bulma amb la despreocupació de sempre – Potser en Son Goku hi anirà. Ens hi podríem apuntar tots. Què us sembla? Faré galetes!
– No, no gràcies – va declinar la Xixi – Jo me'n vaig a casa a esperar el perdut d'en Son Goku. Potser apareix i tot.
La Bulma va somriure.
– Jo sí vindre, mare. A l'A-16 pràcticament el tenim enllestit i continuem tenint temps de marge. Ens mereixem un descans, eh pare?
.
Entre cop a l'aire i cop a l'aire, la Nasu va deixar-se caure de genolls a terra per enèsima vegada. N'estava molt farta de pensar en totes aquelles coses que no eren el combat que els esperava. 'I que res hi tenien a veure'.
Ella era la maleïda princesa dels saiyajins, tenia massa orgull per tot allò.
– Tot teu, Xixi – va murmurar, aixecant-se per entrenar – Tot teu.
Va continuar entrenant amb força. No és que s'hagués desenamorat d'en Son Goku, però el seu orgull no li permetia capficar-s'hi més.
Havia assumit que ell ja tenia la seva parella i la seva vida i, tot i que allò no fos sagrat pels saiyajins, sabia també que ho era per la Xixi. Res la faria renunciar al que ja considerava seu de ple dret. No valia la pena pensar en què hagués passat en unes altres circumstàncies, perquè el seu orgull ni tan sols li permetia confessar tot allò que tan tossudament es guardava per ella mateixa. 'Malgrat que hagués estat missió impossible impedir que aquella colla d'humans, que envoltaven en Goku, en tinguessin ja una idea ben aproximada'.
No era com si no estigués bé a la Terra, no era en absolut que volgués començar res lluny d'allí, però els seus propis sentiments pesaven ja massa per mantenir-los amb ella gaire temps més.
– Eh! Vigila! – va cridar en Cor Petit esquivant una bola d'energia que ella havia deixat anar sense avisar – On tens el cap?
Ella va mirar-lo sense respondre, i en Cor Petit simplement va agafar aire abans de callar. La Nasu, però, per surrealista que fos en aquell precís moment, va somriure. I, a més, ho va fer sincerament. 'El namekià era essencialment seré i sever, la seriositat en persona, almenys dins d'aquella colla; i en canvi esdevenia secretament divertit quan una situació l'exasperava prou com per mostrar la seva cara menys freda'. Aquella part d'ell quedava difosa la majoria de vegades: ja que en Cor Petit solia debatre's entre el seny malhumorat i resignat de l'ésser fred que havia estat; i la cara més apassionada (però racional) de l'home que entre tots havien aconseguit treure ja del seu natural hàbitat ordenat.
Era confós de pensar.
Va observar-lo retornar al seu pausat entrenament de nou. I casualitat o no, va trobar-se llavors amb la mirada fixa d'en Popo, que semblava haver-los estat guaitant.
En Cor Petit també s'havia adonat d'aquell detall. En Popo els observava més ara – almenys amb més interès – que temps enrere:
– En l'amor i la mort de res serveix fer-se el fort o el desentès.
– Com dius? – va preguntar-li en Cor Petit, amb un to sorprenentment baix. Tot i així, no era pas una pregunta feta amb treballada discreció.
El senyor Popo, amb el rostre sempre impassible, va aparentar somriure encara més àmpliament amb els llavis corbats. 'Com si no hagués parlat amb anterioritat'.
– Amb un sol dels seus cabells, una dona amb el suficient caràcter, bé pot arrossegar un elefant – va afegir.
L'home se'n va anar amb les mans al darrere, amb el mateix aire misteriós amb què s'havia expressat; mentre només una part, molt profunda en l'ànima d'en Cor Petit, semblava haver trobat sentit a les paraules del vell i fidel ajudant de Totpoderós.
– Encara que convençut de la seva naturalesa, l'elefant ni tan sols contempli la possibilitat de ser arrossegat – va completar en veu prou baixa quan va ser suficientment lluny. Perquè només les orelles d'en Cor Petit l'escoltessin.
El guerrer namekià simplement va ignorar-lo.
.
– Krilín – va cridar en Son Gohan, que al costat d'en Dende havia estat envoltat de llibres fins llavors. El petit namekià havia vist amb curiositat com el seu amic Gohan havia tret tot aquell arsenal d'una càpsula hoi poi, gentilesa de la seva mare.
– Hola! Nois... – va expressar l'una vegada deixeble del mestre Mutenroshi – Porto notícies! El vell Follet Tortuga ens convida demà a un picnic. A tots! Encara hi ha cirerers florits... i bé, la Bulma i els seus pares també hi seran... – va posar-se vermell quan parlava. En Vegeta el mirava com si fos alguna cosa pitjor que un insecte.
En Cor Petit ni tan sols havia donat senyals d'haver-lo escoltat.
L'única que, a banda d'en Gohan, aparentava haver-hi parat atenció allà fora era la Nasu.
– Molt propi de tots vosaltres – va ironitzar – El món està a punt de desaparèixer i munteu l'últim sopar...
– En realitat, quedarem de bon matí. Vindràs? – va preguntar-li esperançat en Krilín. 'Si almenys, d'entre els guerrers, en Gohan i ella s'hi apuntaven, la proposta no seria un veritable desastre'.
– Bé – va aixecar una cella – Si ho voleu fer a l'estil d'en Son Goku...
En Vegeta va escopir llavors directament al terra: – Sou una colla d'idiotes.
– Doncs, jo de tu vindria, germanet – va mirar-lo seriosament tot i estar parlant amb força dosis d'ironia – O el mètode d'en Son Goku no consisteix en això? No ha entrenat ni un sol segon des de que va sortir de la sala. Qui sap si així n'aconsegueixes la fórmula secreta...
– Calla, estúpida – va fer quan ella va aconseguir treure'l de polleguera amb aquella darrera frase – Jo prefereixo prendre-m'ho seriosament. No sóc un guerrer de pacotilla com tots vosaltres, Kakarot inclòs!
– Fes el que vulguis. A en Trunks penso convèncer-lo perquè vingui – va informar-lo – Perdre unes hores en buidar la ment, per recarregar idees... no em sembla mala idea.
.
– Oh! Què faré si no apareix en Son Goku, eh, pare? – va cridar la Xixi desesperada – L'entrevista és demà i no hi puc pas anar sola... O et sembla que hi he d'anar sola, eh? Pobre de mi...
– Filla – va intentar raonar el seu pare – Pensa que ho fa pel bé de tots. Sobretot si està buscant les Boles de Drac, no hauries de retreure-li...
– És clar – va contestar ara ja del tot indignada – I al seu fill que el donin, no?
Va fer petar un got que mantenia subjecte amb les mans. 'No es podia creure que la seva idealitzada vida en família, la que havia construït imaginàriament en aquells primers anys de matrimoni, s'hagués convertit realment en allò'.
De sobte, però, un soroll fora de casa va alertar-la. – És ell!
En Son Goku acabava d'aparèixer a la porta i semblava pensar en alguna cosa. – On se suposa que eres?
– He sortit a buscar les Boles de Drac, Xixi... – va semblar dubtar – Però...
– Però què? – va desafiar-lo ella – Com és que, tot i així, has decidit beneir-nos amb la teva presència, eh?
– Bé... – va tornar a titubejar – He pensat que...
La seva muller llavors el va mirar acusadorament.
– Fa hores que no menges... – va esclatar enfadada – I jo sóc la tonta que et prepara el menjar.
– No, en realitat. Vull dir que podia pescar o caçar alguna cosa, però... – va continuar l'home – He pensat que calia avisar-te que... bé li he dit al Son Gohan que es podia quedar al palau de Déu fins al torneig, amb el Dende.
La seva dona per poc va desmaiar-se. 'Comptava tenir el seu fill per allà tard o d'hora'. En Son Goku va mirar-la amb un braç al cap, entre apesarat i penedit. 'Li havia dit allò a en Son Gohan, perquè realment creia que era una cosa que faria il·lusió al seu fill... Però així havia deixat en res el seu pla inicial de fer que mare i fill passessin més temps junts'.
Se n'havia adonat per casualitat, just en trobar, en un bosc no massa llunyà, la primera de les boles de drac. Havia escollit al radar el senyal de l'esfera més propera a casa.
'Ja feia molts anys, potser masses, que ells dos (en Goku i la Xixi) havien passejat per aquells paratges quasi verges'. La seva muller havia fet que l'hi acompanyés, quan en Son Gohan encara era molt petit. El seu fill era un nen que ja llavors tenia una gran força amagada.
En Goku va intentar parlar de nou, després de reflexionar-hi breument, però la Xixi va prendre aire amb convenciment.
– Demà vindràs a inscriure en Son Gohan a la nova escola – va fer com si no pensés escoltar-lo – Està decidit. T'he comprat un vestit nou i tot, aquesta tarda a la Ciutat de l'Oest.
– Però dona...
– Però, res. Em vas dir que procuraries que, després d'aquest horror, en Son Gohan estudiés – va dir convençuda – No tornarà a tenir una oportunitat així després...
'S'havia proposat acontentar aquella dona que tants esforços feia per ell, que tant l'havia aguantat, però havia de buscar les Boles de Drac. La vida de centenars de persones era en joc. No podia permetre's badar'.
– Xixi...
– És a les 11 i 28 minuts del matí. Un cop resol, podràs buscar les Boles de Drac i perdre el temps tant com puguis els sis dies restants. – va concloure ella – O és que necessites més de vint-i-quatre hores per trobar-les? Tu, el gran Goku!
– Bé, d'acord... – va acceptar a contracor. 'Només perquè encara cremava en ell aquella culpa tan intensa d'estar sent totalment injust amb la dona que havia dut al món el seu fill'. I perquè no volia que ella continués per aquell camí... enfadada... tan enfadada.
– Ah! I tornaràs al teu estat normal. Res d'anar a l'entrevista com un perdulari – va convenir ella, quan el seu pare sortia a l'exterior, per tal de demanar serenitat a la seva filla.
– No.
La Xixi va quedar-se totalment estupefacte. 'En Son Goku acabava de negar-se a la seva petició amb una immensa calma'.
– Com que no? – va esgaripar.
– No puc, Xixi. – va fer aquell gest seriós, tan poc propi d'ell en aquell entorn, però que solia dur amb si mateix en les pitjors batalles – És part de la preparació per al torneig. No puc trencar amb aquest mètode ara. Intento que el meu cos, i el d'en Son Gohan, s'acostumi a l'estat de superguerrer.
La dona va mirar-lo fora de si, però no va ser capaç de vocalitzar res més.
– Has d'entendre-ho, Xixi – va posar pau el seu marit – Jo t'acompanyaré a aquest lloc que dius... i després tornaré a buscar les Boles de Drac. És l'únic que puc fer. Ho sento, de debò.
.
– Així els namekians també teniu llibres? – va preguntar en Krilín tot distret aquell vespre, mentre en Dende i ell observaven estudiar en Son Gohan.
– Uns pocs manuscrits... – va corregir-lo el mateix Dende. – De fet aquests documents són antics. Pertanyen a l'extens clan dels Dracs: jo en formo part, com la majoria de població originària de Nàmek. Ja sabeu que, a Nàmek original, hi havia pocs guerrers. Ens ajuda a preparar-nos per quan creixem.
– Ja – va acceptar en Krilín amb poc convenciment. 'Distret en aquella fulla plena de símbols estranys en namekià, que duia el Dende a les mans'. Per als humans, almenys per en Krilín, era inintel·ligible.
Els tres guerrers que continuaven fent exercicis fora de la sala, – per desesperació d'un Popo que temia que en qualsevol moment destrossessin alguna cosa –, seguien immersos en la seva preparació.
La Nasu va deixar-se caure a terra de genolls un instant per descansar. 'Havia rentat aquella roba quan era dins la sala, però tot i així la tela estava ja en pèssimes condicions'.
– Saps què, Vegeta? – va dir tot i saber que l'altre faria veure que l'ignorava – Una bona idea per demà, per la trobada a la qual hauries de venir si és que t'estimes la teva pròpia salut mental, seria demanar-li a la Bulma nous uniformes per a la batalla contra en Cèl·lula. El meu fa pena, però és que el teu no s'aguanta per enlloc. A saber que has fet allà dins d'aquella sala.
El príncep saiyajin va observar-la, molta estona després que ella raonés allò, i va bufar desesperat. 'Cansat de veure com tots semblaven distreure's allà dalt, en comptes d'apurar el seu estat físic fins el final'.
– No necessito esperar a demà – va remugar, abans és clar d'alçar el vol i desaparèixer entre els núvols que quedaven per sota de la torre.
– On va? – va preguntar en Krilín sorprès.
– A Corporació Capsula – va vaticinar la Nasu amb resignació – A exigir una nova vestimenta... exclusivament per ell, és clar... i després suposo que tornarà a destrossar la nau de la Bulma... o es perdrà per algun dels deserts del planeta. És en Vegeta, al cap i a la fi. I no pot entrar un tercer cop a la sala de l'esperit del temps... – va acabar com si el fet que ell fos ell ja ho expliqués tot.
I el fet era que en Krilín i en Gohan realment havien semblat entendre què volia dir.
.
Des de què es dedicava a arreglar l'androide número 16, la Bulma havia trasbalsat del tot els seus horaris de son. Per això dormia de dia, mentre que de nit avançava molta de la feina que tenia pendent al laboratori. 'El silenci de la nit, l'ajudava a concentrar-se'. Tot i que hi havia l'inconvenient de no comptar amb la valuosa ajuda del seu pare en aquelles ocasions.
De fet, estaven molt a prop d'acabar la seva obra: l'A-16 estaria preparat almenys quatre dies abans del torneig. En un parell de jornades esperava solucionar-ne els darrers inconvenients.
Aquella tarda, doncs, mentre que els senyors Brief havien aprofitat per sortir a comprar, i ja feia hores que no veia en Pineau enlloc, la Bulma es permetia mandrejar sobre el matalàs de la seva habitació. Duia el camisó rosa que havia tingut amb ella des de la seva adolescència. 'Aquella peça de roba li portava molts records de l'època en què havien buscat les boles de drac amb en Son Goku'. Va tancar els ulls un moment, immersa en aquelles imatges d'aventures que li venien al cap.
I va quedar completament dormida.
Fins que un gran terrabastall va avisar-la que alguna cosa no anava bé a casa: – En Trunks! – va espantar-se gairebé frenètica. 'Era la pitjor mare de la galàxia. No, què deia, fins i tot era la pitjor mare del maleït univers'.
Havia deixat el seu fill sol, mentre a casa només hi havia un parell de robots domèstics feinejant. 'I si s'havia fet mal?'. Corria pels passadissos amb totes aquelles funestes idees a la ment, quan ella mateixa va entrebancar-se amb alguna cosa que havien deixat tirada davant la porta de l'habitació del seu petit nen.
Va odiar-se a si mateixa en perdre el temps en aquella dolorosa lamentació. Sí, d'acord, acabava d'esclafar-se el dit gros del peu contra allò, fos el que fos, però dins hi havia el seu fill plorant desconsolat. ¿Plorava desconsolat?
Una idea pitjor va envair-la. No, malgrat el soroll que havia escoltat abans, allà ningú plorava. 'El seu fill no se sentia en absolut'.
¿I si és mort?, va pensar gairebé d'una manera lànguida. Amb el rostre quasi lila per la por. 'He matat el meu fill'.
Va obrir la porta amb les llàgrimes ja els ulls, i el cor a punt de saltar-li pels aires, quan el que va trobar-se dins encara va espantar-la més. 'Sí, fins i tot més que haver negligit contra la salut del seu fill de només un any'.
– Vegeta!
El superguerrer va mirar-la com si menysprees profundament aquella manera exagerada en què ella havia d'actuar sempre. 'Però va continuar callat'.
I el que era pitjor: amb en Trunks agafat d'una cama, de cap per avall. 'L'havia estat observant, mentre el nen es prenia aquell gest del seu pare com una innocent broma'. El petit reia.
– Què penses fer-li? – va preguntar-li amb por. – No, no li facis mal... – va pregar-li en veure com en Vegeta passava olímpicament d'ella i es girava per continuar observant el nadó.
– Nano, inútil... – va dir com si s'hagués cansat d'alguna cosa, deixant-lo sense cap delicadesa sobre el matalàs del bressol infantil.
La Bulma no havia escoltat mai els bàtecs del seu cor amb tanta força. I llavors se'n va adonar: en Trunks no només tampoc plorava ara, sinó que encara reia més fort. 'No s'havia fet mal'.
És clar que no s'havia fet mal, va repetir-se estúpidament, era un nen meitat humà i meitat saiyajin. I el seu pare no l'havia pas llançat daltabaix de cap alçada, només l'havia deixat anar bruscament en el moment en el que ja s'apropava al matalàs.
I aleshores el seu cor va tornar a bategar amb la mateixa força, però per un altre motiu. 'En Vegeta havia estat observant el seu fill'. Detingudament.
Si ho havia fet abans, no havia aconseguit atrapar-lo mai.
– Vegeta... – va repetir astorada. 'Però l'home, que anava només amb la meitat de la roba saiyajin i que havia deixat l'armadura a la porta, amb la qual s'havia entrebancat ella, no va semblar reaccionar com qualsevol dona d'aquell món hauria previst'.
No va haver-hi una romàntica confessió ni una mirada tendre. Però sí passió. Un foc totalment descontrolat que ella, per una vegada, no estava segura de poder apagar.
'Feia molt temps que no la tocava'.
– Vine – va ordenar-li ell, però fins i tot si era això: una ordre, va sonar més com una petició ardent. La científica de cabells blaus, vestida ara amb el pijama de quan tenia 15 anys, no va saber fer res més que (efectivament) anar-hi.
Anar-hi i mirar-lo als ulls, que eren negres com el carbó. Però que cremaven com si fossin d'autèntic roig viu.
– Aquí, no – va aconseguir pronunciar la Bulma, quan ell ja l'havia agafat possessivament per la cintura, gairebé girant-la per ensumar l'aroma del seu coll.
En Vegeta quasi va grunyir, insistint en pujar les seves mans per l'esquena femenina i fer lliscar així el molest i ample camisó fins els peus.
– Hi ha en Trunks – va insistir ella, ja més xiuxiuejant que parlant amb normalitat.
– El mocós dorm – va dir ell com a única resposta. 'I era veritat el nen havia tornat a quedar dormit mentre ells no n'estaven pendents'.
– Vegeta! – va regirar-se la Bulma amb insistència. – Aquí, no! Què vols, deixar-lo traumatitzat de per vida? – El príncep dels saiyajins va aspirar aire llavors, i la Bulma no va arribar a saber si era d'exasperació o si acabava de riure's d'ella.
– Tu g... – No, no acabaria aquella frase. 'No, llavors'. Era incapaç de dir: Tu, guanyes, encara que es tractés de decidir el lloc d'un coit. Era tan evidentment improbable que ho digués, com que la Bulma no hagués entès a la perfecció què volia dir.
No li havia dit res. Però ho havia pensat. 'Així que jo guanyo, eh?', va pensar satisfeta d'ella mateixa.
– Vine – va repetir l'ordre ara ella, tibant-lo això sí d'una mà perquè no s'ho repensés. 'Oh, Déu, com podia estar tan absolutament encantada amb un home així? Un cretí, brut i salvatge que l'havia estat a punt de deixar morir en mans del Doctor Gero'.
En Vegeta va seguir-la en silenci fins a mig camí de la seva habitació. 'No estava disposat a continuar amb aquell joc'.
– Aquí – va dir en l'instant que l'entaforava contra la paret, en plena escala. 'No va molestar-se ni a girar-la de cara a ell'. Estava massa angoixat per fer-ho.
Va aconseguir, ara sí, treure-li el camisó i va passejar les seves mans de guerrer per tots els racons del cos suau i femení. Com d'altres vegades, va col·locar les mans als pits, abans de deixar-la un moment, per treure's ell la roba.
– Ni de conya! – En Vegeta va mirar-la, parat i nuu, quan ella va girar-se amb esperit combatiu. – Ni t'ho pensis, Vegeta – Va dir amb tanta determinació que res podia semblar tan absolutament suggestiu al príncep saiyajin: – No sóc la teva esclava, i penso mirar-te als ulls mentre ho fem. És la meva única oferta.
Ell, llavors sí, no va poder contenir aquella mitja rialla que atrevida pugnava per convertir-se en la mirada més càlida que, probablement, en Vegeta havia donat mai.
La Bulma va sentir-se, en aquell míser segon, no només la digna reina de qualsevol planeta perdut de l'univers, sinó la propietària absoluta de tots els racons del bast espai.
Ell va arrambar-la a la paret, cara a cara, tot seguit; ja sense cap més mirament que l'abraonament necessari per sentir el frec de les seves pells... i el seductor so d'ella en queixar-se repetidament de la seva brusquedat. Va mantenir aquell mig somriure desafiant en tot moment, però sobretot en notar com l'absurda humana s'atrevia a mossegar-lo suaument a l'espatlla, i passava després les mans pels seus cabells.
I, moments després, va tancar els ulls en sentir-se càlidament acollit pel cos contrari.
No acceptaria mai ni tan sols pensar-ho: Però l'ànima d'en Vegeta, més inestable que abans, després de l'estada d'un any (tot sol) a l'habitació de l'esperit del temps; acabava de trobar cònsol en aquell vaivé de cossos i suors que havia de finalitzar amb ells dos esgotats, tirats en aquella escala i, com no, amb els sempre sorollosos crits d'ella de fons en arribar a aquell alliberament que els suposava el final.
'Alliberament i condemna'. Perquè en Vegeta, després d'allò, sempre desitjava esfumar-se sense mirades ni paraules, però sempre acabava fent-ho amb la sensació d'haver pogut allargar aquell instant de no - existència uns minuts més.
Aquella vegada, no obstant, ella no pensava oblidar la seva exigència: – He dit que pensava mirar-te als ulls – va murmurar-li a l'oïda, just en el moment en què en Vegeta més inhibit de plaer es trobava.
– Bruixa – L'odiosa humana acabava d'atrapar-lo indefens davant d'aquella petició. 'Totes les sensacions d'aquella situació, l'aclaparaven fins al punt de no saber negar-s'hi'. Ja no era ell, eren els dos, i era ningú. Eren una massa uniforme de pell i desig que no podia fer res més que blegar-se a les peticions de la seva altra meitat.
I mirar-la als ulls, en aquell confós i brillant moment, era el pitjor que podia haver fet en tota la seva condemnada vida.
'Els ulls blaus i intensos d'aquella bruixa sense escrúpols acabaven de quedar-se gravats a traïció en la seva desprevinguda retina'.
No se n'adonaria del tot ara, però ja mai més podria negar-li el mirar-lo als ulls, en recórrer a ella en el futur. L'expressió recórrer a ella ja ni tan sols seria correcte en tota aquella confosa història.
La seva ment s'havia desconnectat de tal manera del seu cos en aquella llarga estona de dos, que en despertar l'endemà al matí, després d'haver dormit 12 hores seguides, ni tan sols va saber recordar com havien arribat al llit d'ella.
No seria fins un instant després que recordaria haver repetit cada carícia i cada gest a sobre d'aquell matalàs, molt després d'haver-ho fet exactament igual a l'escala.
– Merda – va saltar ella sobre el llit, en el moment que en Vegeta intentava quadrar els seus convulsos pensaments – Merda, merda, merda i mil vegades merda!
El guerrer va observar-la amb prudència un instant.
– I ara què? – va gosar preguntar, forçant-se a fingir aquell menysteniment etern cap a la seva persona. 'Cap a tothom en general'.
– Són les 10 del matí, Vegeta! Fa dues hores que els meus pares deuen haver marxat amb en Trunks! Dues hores!
'En Vegeta va recordar-ho llavors. L'estúpida trobada d'estúpids amics d'en Kakarot'.
– Felicitats.
– No ho entens.
– Què no entenc? – va qüestionar-la, penedint-se'n just un segon després. 'Allò també havia de ser una estratègia per fer-lo fer alguna cosa que evidentment ell no havia volgut fer en cap moment'.
– M'hi has de dur!
– No.
– Sí, Vegeta – va insistir – Tu voles i jo no. I sobretot: tu els pots detectar fàcilment i jo no sé ni on són. No li vaig demanar a la meva mare el lloc exacte on anaven.
– Mala sort.
– Vegeta! – va enrabiar-se ella, aixecant-se nua del llit i donant-li l'esquena – Sinó em portes on sigui que notis l'energia d'en Krilín i d'en Son Gohan, no et faré cap més vestit a mida. I he vist que el teu el tens destrossat. Ah! I tampoc t'arreglaré més la nau. La MEVA nau –. Va saber-se lleugerament guanyadora en l'instant que ell va aixecar-se llançant insults a tort i a dret.
– Pots dur-m'hi i desaparèixer – va dir-li – No t'hi faré pas quedar.
– Tampoc podries – va assegurar-li llavors, encara de més mala gana.
.
.
A molts quilòmetres d'alçada d'allà, en Cor Petit i la Nasu, cadascú pel seu compte, acabaven de passar tota la nit entrenant, fent-ho sense descans.
'En aquella nova jornada d'espera, només la Nasu pretenia prendre's aquell descans. Acompanyaria en Son Gohan i en Krilín quan ambdós es disposessin a passar aquell dia entre amics'. En Cor Petit, en canvi, pensava entrenar al màxim de les seves possibilitats fins al final.
Per en Cor Petit, en aquelles circumstàncies, era impensable fer res més que no fos entrenar. Sobretot davant el particular repte que suposava en Cèl·lula. Talment com si es tractés d'un Vegeta que, això sí, feia ja moltes hores que havia marxat d'allà.
No hi havia tantes diferències entre ambdós. Només una de significativa, al cap i a la fi: la tossuderia per mantenir l'orgull intacte. Era almenys el que pensava la Nasu. Ja que, de fet, els dos guerrers s'havien incorporat a la colla amb un objectiu clar: vèncer en Son Goku tard o d'hora. És clar que en Cor Petit (com d'altres abans que ell) havia deixat allò de banda amb molta més facilitat que el tossut del seu germà.
I ara, com a guerrers que eren, insistien en superar aquell repte amb totes les seves conseqüències: forçant els seus cossos fins el final. 'Castigant les seves ments'. En el fons no podien ignorar-ho: la Nasu estava convençuda que sabien bé que, aquesta vegada, es tractava d'un enemic terrible, que difícilment abastarien ja quant a nivell de poder.
Era més fàcil fer-li reconèixer a en Cor Petit que a en Vegeta. 'Tossut i maleït, príncep dels saiyajins...'
Ella, que n'era germana i que, com a tal, compartia algun dels seus trets, no tenia intenció de quedar-se allà torturant la ment, l'esperit i el físic en un repte que quedava molt lluny del seu abast. 'Almenys necessitava unes hores de repòs, per estar més fresca i preparada pel que l'esperava després: tornar a entrar a la sala de l'esperit del temps'.
Realment, la propera quedada, li havia semblat una molt bona proposta per part d'en Krilín... i d'aquell antic mestre d'arts marcials, el Follet Tortuga.
Qui sap si, encara que ella ho havia dit només per fer enfadar en Vegeta, aquell era el truc súper secret d'en Son Goku. 'Descansar la ment i l'esperit per enfortir el cos'.
No en tenia ni idea.
No obstant això, la Nasu també volia esperar en Trunks, perquè el noi els acompanyés.
El jove sortiria de la sala de l'esperit del temps en les properes hores i no seria pas el seu pare el qui l'animaria a fer res que no fos trencar-se el cap en la preparació per al torneig d'en Cèl·lula.
– Aneu passant, nois! – va dir a en Krilín i a en Son Gohan. Amb la intenció d'anar-hi tots junts, ambdós encara eren allà amb ella, i ja feien tard a la trobada. – Esperaré una estona més a en Trunks, ha de sortir en les properes dues hores, sí o sí. Aneu-hi anant, nosaltres dos ja ens hi afegirem després!
– D'acord, doncs – va acceptar l'amic cap pelat d'en Son Goku – Ens veiem a baix, Nasu! No hi trigueu – va somriure en acomiadar-se.
En Cor Petit es mantenia impassible, més enllà, en ple exercici mental.
– I tu Dende, estàs segur que tampoc véns? – va insistir en Son Gohan que, per petició del seu pare, romania encara convertit en superguerrer. 'Ho era a tothora'.
– N'estic segur – va dir-li a l'instant el petit namekià, amb aire alegre – No puc venir. Ara he de quedar-me aquí al palau i vigilar tot el que passa allí baix. És el que feia l'antic Totpoderós, i en vull aprendre ràpid.
.
.
Després que la Bulma es dutxés i vestís amb presses, es pentinés encara amb més presses, i donés mil voltes per casa, per assegurar-se que estava tot tancat, en Vegeta va sentir-la cridat un cop més.
Ni tan sols va demanar-li què li passava. 'Malauradament ella pensava aclarir-li-ho igualment': – Em vaig deixar els sostens a l'escala... – va murmurar després de l'esverament inicial – No m'estranya que els meus pares no s'hagin dignat a despertar-me i s'hagin endut en Trunks sense dir-m'ho.
– Els teus pares ja van endur-se el mocós a la seva habitació ahir – va deixar anar en Vegeta davant l'estupefacció femenina.
– Vols dir que vas escoltar en Trunks plorar i no vas dir ni fer res? ... – va intentar ordenar pensaments ella. 'És clar, era molt estrany que el nen hagués dormit tantes hores... No els havia interromput ni un sol segon mentre estaven ocupats'.
En Vegeta va remugar alguna cosa per sota el nas. La científica no va sentir-lo fins que ell no va decidir pujar la veu, amb premeditació:
– I va tornar a plorar després... – va jugar la carta de treure-la de polleguera: – Però no anava a ofegar-se en el seu plor, a mitjanit el seu ki ja era a l'habitació dels teus pares.
Ell mateix (de fet) començava a quadrar ara els esdeveniments de la passada nit.
La jove mare va posar cara d'espant: – El meu pobre nen...
Per uns breus i intensos segons... va voler morir. 'Lentament'. Mentre s'agafava a en Vegeta, perquè aquest la dugués on fos que notés l'energia dels seus amics, la Bulma va autoproclamar-se la pitjor mare del món.
'I una amant absolutament genial', va repetir-se amb pedanteria en recuperar-se de l'ensurt. Feia molt temps que no tenia relacions amb en Vegeta, però el que recordava de la nit passada, era completament fora de sèrie.
El guerrer va alçar el vol a través d'una de les finestres de la casa.
– Són dins d'aquest lloc – va explicar-li fastiguejat més tard, després d'haver aterrat a metres de l'indret exacte on es trobaven tots. 'No tenia cap intenció d'oferir-los aquella lamentable escena'. Encara no entenia en quin moment havia accedit a portar-la.
'S'havia sentit massa trasbalsat la passada nit, i li havia permès massa confiança'.
– Au, doncs, entrem – La Bulma va tibar-lo i en Vegeta, com a resposta, va moure el cap amb confusió un moment; tot i que ella no havia aconseguit dur-lo endins ni tan sols dos passos.
Sorprenentment, però, en deixar-se anar d'ella, no va sortir volant com bé havia planejat fer; sinó que va seguir-la com aquella altra vegada en una de les seves arribades de l'espai a Corporació Capsula. 'Quan ella li havia dit que feia pudor a gos mullat'.
Hauria d'haver-la matat en aquell precís instant.
– No facis aquesta cara, noi – va burxar-lo ella ja de lluny – He agafat les càpsules amb uniformes nets... i nous.
.
Cansada d'entrenar tota la nit, tot i que havia pensat (això sí) en esforçar-se una mica més al respecte; la princesa saiyan va acabar cedint a l'esgotament de les seves cames minuts després d'intentar posar-s'hi de nou. Va asseure's finalment amb paciència sobre les rajoles blanques d'aquell entorn.
En Popo corria per allà en tot moment.
– No és bo pensar tant – va interrompre-la amb pulcre educació. 'Portava estona adonant-se'n: ella semblava perduda... absolutament submergida en mil i una cavil·lacions'. Ja li havia vist aquella expressió ansiosa abans. – Pateixes interiorment per massa coses. En aquestes condicions, no pots preparar el teu cos correctament, i menys davant del que us espera.
La noia va tancar els ulls. Havia estat el suficientment convençuda de no estar donant voltes absurdes al mateix altri vegada, ¿per què se sobresaltava ara?.
S'autoenganyava. S'havia dit a ella mateixa que (en realitat) ja no pensava en res concret... però, amb aquelles paraules, el servent de Déu l'havia fet reflexionar. 'Sí, en realitat sí que pensava en coses... en tot i en res a la vegada': – Suposo que tens raó – va reconèixer a mitja veu. – Intento evitar-ho...
– Gaudeix del que et dóna la vida, és més tard del que creus. – va advertir-li-ho ell amb aire misteriós. 'Aparentava quasi preocupat'.
.
.
En Krilín i en Gohan havien arribat minuts abans al lloc on els esperava part de la colla.
Era just en aquell precís instant, el moment en què la resta d'amics començava a gaudir d'un bon dia al parc urbà d'una de les ciutats de l'est. Estava ple a vessar de cirerers en flor.
Sense molts dels tossuts guerrers que havien preferit, això sí, seguir amb els seus exercicis de preparació. 'Esgotant cada segon de cara al torneig que els aguaitava'.
Allà, en aquell parc quasi buit, hi havia, ja de bon matí, molts dels membres d'aquella peculiar tropa: l'Ulong, en Puar, el Follet Tortuga, el Doctor Brief i la seva dona, acompanyats del petit Trunks i en Pineau; i, ja des de feia diversos minuts, la Bulma, en Son Gohan i en Krilín. Estaven gairebé sols en aquell espai públic, ja que la població en general encara temia a en Cèl·lula i els seus possibles atacs.
I sense motiu aparent, sospitosament al mateix temps que la Bulma, havia aparegut al parc, aquell germà al qual la Nasu no esperava haver convençut de ser-hi.
'Algú ho havia fet millor que ella'.
Algú que havia arribat notòriament tard a la trobada. 'Gairebé tan tard com en Son Gohan i en Krilín, en realitat'.
– Bé, doncs – va dir en Krilín animat, després d'haver ingerit un parell de gots del sake que havia dut en Follet Tortuga al parc – Si hi insistiu, m'ofereixo voluntari per provar l'equip de karaoke que ha tingut l'amabilitat de portar el Doctor Brief.
'Beure de bon matí, no podia ser bo de cap manera'. Només al mestre Mutenroshi se li acudia portar-hi alcohol...En Krilín va saber que també havia estat culpa seva. Els altres, de fet, havien rebutjat els gots que el mestre els oferia amb cara de força espant.
Va posar-se davant dels seus amics amb decisió, tot i que va sentir-se lleugerament cohibit en distingir en Vegeta entre els arbres.
'Què hi feia aquell allà i per què se suposava que hauria acceptat ser-hi?'.
Li havia deixat prou clar a la Nasu, i de fet tots ho haguessin esperat així, que aquella trobada no era del seu interès.
Però en Krilín va fixar-se, després d'aquella primera impressió, en la mirada que també dirigia la Bulma al pare del seu fill. 'Havia estat ella'. ¿Ella l'havia arrossegat fins allà?
De moment, era un misteri...
– Quina cançó cantaràs, fill? – va fer en Follet Tortuga en veure'l distret.
– No, no ho sé... – va dubtar el seu deixeble. 'Havia estat una bona idea, ser el primer en trencar el gel?'. Preocupats com estaven tots per en Cèl·lula, només semblaven passar-s'ho realment bé en Follet Tortuga, l'Ulong i els pares de la Bulma. La resta estaven immersos en les seves pròpies ments. Fingint que, en realitat, eren conscients de ser allà, però mentalment molt lluny d'aquell lloc. Intentaven almenys relacionar-se amb els altres, ho feien amb el pesar de saber que era l'última estona que compartirien abans de la batalla. 'Amb el terrible ànim de desconèixer si aquella podria ser, en vida, la seva darrera trobada'.
Bé, excepte en Vegeta, que no s'esforçava en mostrar res més que tedi i repugnància cap a tot el que el rodejava.
.
En Cèl·lula aliè al mètode d'entrenament i també al descans dels seus contrincants es mirava orgullós el terreny de combat que havia construït per al seu proper torneig d'arts marcials.
Va moure's inquiet un instant, alguna cosa passava més enllà del planeta Terra. No sabia com però, d'entre totes les cèl·lules d'amics i enemics d'en Son Goku que havia adoptat com a seves, podia ben notar-ho.
Fos com fos ell era l'ésser perfecte. El monstre que havia aconseguit la perfecció del cos. 'Res del que passés fora dels límits de la Terra era ara un problema per ell, i un cop liquidés tots els terrestres, en tindria prou amb fer nous plans en altres indrets'.
En el fons aquella inquietud amb què, d'alguna manera, semblava llevar-se aquell matí la galàxia, no era cosa seva. En reflexionar-ho, va tornar a la seva posició de neutra espera. Va romandre immòbil i seré al lloc on, en un termini de només sis dies, planejava derrotar tots els seus contrincants.
'El lloc on s'enfrontaria a en Son Goku'.
.
– Recorda – va posar-se la Xixi davant, mentre caminaven ja per la vorera de la ciutat. Ella havia insistit en anar en cotxe a aquella cita i en Goku pràcticament havia abonyegat el vehicle per tots cantons en intentar aparcar en el pitjor lloc de l'illa de cases – Quan t'ho demanin has de dir-los que els teus passatemps preferits són l'esport i la lectura.
En Son Goku només va observar, al reflex d'un aparador, el vestit d'home que finalment havia acabat portant per petició de la seva esposa. 'Encara que ella havia insistit en posar-li un conjunt marró de tall clàssic, finalment el seu sogre l'havia convençuda de deixar-lo vestir amb una cosa més moderna'.
Tot i que en Son Goku, d'aquell vestit que Ox Satan, el vell Gyumao, li havia portat al vespre anterior i que la Xixi li havia fet emprovar, no sabia dir-ne cap tret còmode. I es preguntava què volia dir exactament el terme: més modern.
Era negre, duia cinturó a joc de les incòmodes sabates i pulcra camisa blanca... i, a sota de l'americana, per si no n'hi hagués prou, havia acabat portant una cosa a la qual anomenaven armilla, una peça de color gris.
'L'únic bo era que, amb aquella segona opció, la Xixi havia acabat oblidant l'asfixiant corbata'.
Va mirar-se de nou, al vidre de l'aparador d'un comerç tancat, mentre es dirigien a l'entrevista. 'La Xixi deia que era una selecta escola privada per en Son Gohan'.
– Vols dir que hi haurà algú? Pensa que en sis dies hi ha el torneig i... mira tot està tancat – va intentar explicar-li.
– Precisament perquè, només potser, hi ha menys gent... tindrem més possibilitats – va reiterar ella – Recorda quines són les teves aficions: la lectura i l'esport. I, ai per Déu, espero que no ens descartin per aquest cabell ros de perdulari perdut que portes.
– No, dona... – va intentar calmar-li els ànims – Tranquil·la.
– Això que portes a la butxaca és el radar de les Boles? – va preguntar de sobte la Xixi en adonar-se del petit embalum que (ell) duia en una de les butxaques dels pantalons.
I en Son Goku va saber llavors que ella s'enfadaria terriblement. 'Li havia promès que s'oblidaria del tema almenys fins després de l'entrevista'.
No obstant això, la Xixi aparentava disposada a ser comprensiva. – Bé, suposo que era inevitable – va acceptar.
I quan més comprensiva era ella, menys capaç es veia en Son Goku de reaccionar davant de tot el que semblava sentir a l'estómac en moments així.
La seva dona acabava d'apropar-s'hi per besar-lo als llavis, i ell l'havia apartat com si encara fossin en aquell primer dia de matrimoni: en l'època en què en Goku no podia entendre per què la jove amb què s'havia unit per tota la vida tenia aquella imperiosa necessitat d'aproximar-s'hi.
Ni tan sols arribarien a entrar al recinte del centre en el qual tenien concertada aquella entrevista.
Una cosa terrible els hi ho impediria abans.
.
– M'alegro que vinguis, Trunks – va dir-li volant la Nasu mentre s'aproximaven al lloc on la resta feia un picnic.
– Hi ha la mare – va acordar simplement el noi, que tornava a dur els cabells llargs – M'alegrarà veure-la. Tan jove i plena de vida... – va baixar el cap amb pesar – No com en la meva època... en aquell futur gris que va tocar-li viure.
La Nasu va observar-lo un segon més, sense saber què dir. 'Res podia esborrar tot aquell dolor de la seva vida'. Era normal que si alguna cosa podia arrencar-lo d'unes hores més d'entrenament, fos la possibilitat de gaudir de la imatge de la seva mare, la Bulma, plena de motius per viure...
– I què dimonis és aquesta nau? – va cridar la Nasu, batallant contra el propi soroll de l'artefacte, en el moment que ella i en Trunks arribaven a lloc.
– No ho sé... però mira... hi ha un exèrcit d'homes allà baix... – va dir-li en Trunks – Són alienígenes, oi? – va preguntar confós.
– Vols dir, guerrers?
.
Nota d'autor: Hola! Vet aquí que acabem d'arribar a un moment molt important per al fic i els seus esdeveniments futurs. Només vull aclarir-vos que, tot i que penso que les pel·lícules, OVA's i especials de Bola de Drac, formen part d'universos paral·lels... en la majoria de casos, totalment independents de la línia temporal durant la qual transcorre la història... faré (en el proper capítol) una notable excepció al respecte. Per molts motius, en realitat. Però sobretot perquè, el que passarà (que no és exactament el que sabem que passava) és el cop de puny sobre la taula que fa falta als protagonistes per prendre decisions que ens duran a un gran primer desenllaç.
També perquè Akira Toriyama sí havia previst aquest enemic en qüestió. He canviat tot el que no encaixava amb el present dels nostres personatges. Algun aspecte, inclòs. Advertència d'escenes complicades i tremendament fosques al proper capítol.