Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

30. Capítol 29 L'amenaça sorpresa

Capítol 29. L'amenaça sorpresa

"... records que s'allunyen,
el temps els va enterrant.
Així és com tots nosaltres...

... vam ser com àngels molt abans.
I volàvem repartint des del cel blau
l'amor que vam trobar..."

En Krilín havia estat cantant aquella cançó, molt de moda a ciutat els darrers temps, davant el que semblava només l'entusiasme del Follet Tortuga. Aviat, però, s'havia adonat que alguna cosa no anava bé. Tots els seus amics havien desaparegut del seu davant. 'Què estava passant allà?'.

– Noi, desafines – Li havia dit l'Ulong que era l'únic que no semblava haver-se immutat pel que fos que estigués succeint més enllà. En Krilín va posar-se alerta a l'instant.

.

Encara amb la cançó de fons, de la qual el problema era clarament l'eventual cantaire; els amics d'en Son Goku s'havien girat esparverats en notar com una nau enorme s'aproximava al terra fins a aterrar-hi. 'Carregant-se al seu pas part de la zona arbrada que conformava el parc terrícola'. En Vegeta havia estat queixant-se del to de veu d'en Krilín fins tan sols un moment abans: – Sinó calla, me'l carrego! – Havia remugat tot repenjat en el tronc d'un dels arbres – Em destrossa les orelles...

Hi havia tot un exèrcit d'homes amb armadura emergint de les profunditats de la nau. Un d'humanoide entre ells: – Majestat!

– Es pot saber qui sou? – S'havia aixecat en el moment que havia vist com la nau arribava a aquell tros de terra. Tot i que no hi notava cap energia significativa. 'I ara es preguntava per què aquell home, que aparentava ser un guerrer de l'espai com ell, l'anomenava majestat'. Ni tan sols sabia si allò era possible: El seu planeta havia estat destruït sense gairebé supervivents. Només se n'havien salvat cinc: en Raditz, en Nappa, en Kakarot, la Nasu i ell.

N'havia estat segur durant molt temps.

.

– Xixi... – s'havia queixat en Son Goku un moment abans, mentre la seva dona es dirigia ja cap a la porta d'aquella prestigiosa escola. Hi havia cua per accedir-hi. La gent s'havia tornat tota boja? – No entenc... poden morir en només sis dies...

– Tu no entens res mai, Goku – va respondre-li de mala gana: – L'educació dels fills és sempre el més important. Fins i tot si el món s'enfonsa! – va cridar, fent-lo retrocedir – Sobretot si el món s'enfonsa!

El saiyan va mirar, però, de prendre-s'ho amb filosofia: – D'acord, doncs. – Però per més que ho intentava aquella roba, ajustada i de tela delicada, el molestava tremendament. Havia d'estar pendent de no trencar-la d'un moviment brusc en qualsevol moment: – Xixi... – va repetir apesarat – Em sento malament vestit així...

– Haver-t'ho pensat abans de no accedir a dur el teu cabell normal – va contestar-li ella – No podia deixar que semblessis vés a saber quin delinqüent... I així, amb més motiu havia de fer-hi quelcom... Alguna cosa havíem de canviar del teu aspecte habitual de persona deixada i irresponsable, no?... I dóna gràcies que m'hagi oblidat de la corbata. Au, anem!

No van arribar, però, a situar-se al final de la llarga fila de pares que esperaven ja a la porta de l'edifici. En Son Goku va quedar-se parat amb aire pensatiu un moment abans, com absort en alguna cosa, mentre la Xixi el cridava i li manava coses que ell ni tan sols escoltava.

Va girar-se un pèl espantada. 'No, no estava passant... el seu home no podia esguerrar aquell moment'. – Em sents, Goku? – va exhalar cansada – No et carregaràs el moment més important de la vida acadèmica del teu fill. No ho faràs!

Era massa tard.

– Senyor Kaito? – va preguntar l'home en veu alta, com si parlés amb algú que evidentment la Xixi no veia enlloc – Kaito, quant de temps! – va saludar-lo alegrament. – Ai, no – va corregir-se rient – Però si no fa res que vaig venir aquí, per a detectar l'energia d'en Dende... M'hi vaig deixar alguna cosa?

– El cap, Goku... el cap et deixaràs algun dia – va fer broma el Déu, tot i que de seguida va pensar que no era el moment: – Son Goku, Son Goku... – va dir-li llavors amb to greu aquella deïtat que, una vegada, havia conegut a l'altre món – Em sents? Acaba de passar una cosa terrible... Hauries de venir de seguida.

En Kaito s'hi comunicava telepàticament.

– Però és que... – va intentar raonar en Goku – Li havia dit a la Xixi que l'acompanyaria... anem a una escola on vol apuntar en Gohan i...

– On vol? – va interrompre'l ella quasi plorant – Li acabes de dir a vés a saber quin fantasma, o el que sigui, que JO hi vull apuntar el teu fill... I tu no, Goku? Tu, no? – Va sentir-se com tantes altres vegades: incompresa. Batallant contra una paret que, per més que ho intentés, mai prendria en consideració que hi havia assumptes més importants que els monstres terribles contra els que li agradava esbatussar-se.

Aquest cop en Goku l'havia escoltat, és clar, encara que estava ja massa concentrat en les notícies terribles que li comunicava en Kaito.

– Has de venir, Son Goku – li deia aquest – Algú ja ha arrasat la galàxia del sud i ve cap aquí. – El saiyajin va mirar aleshores el cel amb encara més preocupació a la mirada. 'No semblava el mateix home que havia estat batallant infantilment amb la Xixi, sobre la roba, un moment abans'.

Va observar-la amb precaució un instant. 'No podia fer-hi res més': – Ho sento moltíssim però he de resoldre un assumpte molt important, Xixi.

I en el precís segon en què li deia, en Son Goku es posava els dits al front per desaparèixer. La dona va mirar-lo astorada, enrabiada i profundament avergonyida. 'En aquell moment era el centre d'atenció de totes les persones que s'apropaven, o que ja eren a la cua, de l'escola; i que es preguntaven sorpreses com havia fet allò el seu marit'.

En Son Gohan no entraria mai a un centre escolar decent. Va mirar al seu voltant i va envejar totes aquelles dones que eren allà del bracet del seu avorrit espòs normal.

I la situació va recordar-li inevitablement que no era veritat que aquella situació no fos culpa seva. 'Tu volies l'home més fort de l'univers, Xixi. Tu somiaves amb el carallot d'en Goku des dels 12 anys'.

Va asseure's just a la vorada d'un transitat carrer amb el cor encongit de ràbia. – Vaig creure que podria canviar-lo... Que s'acostumaria a la vida familiar... jo li havia d'ensenyar el que era l'estúpid amor! – va recordar-se, tot rememorant aquella llavors absolutament encantadora pregunta d'ell.

– Què és l'amor? – Havia deixat anar sorprès en plena discussió, en aquell ja llunyà 23è Torneig de les Arts Marcials. 'Quan s'havien casat'.

– L'amor és... –. I no recordava exactament què li havia dit, però sí que l'havia besat a la galta. 'Un moment: en realitat, aleshores, ella només l'havia besat a la galta'. Mai li havia arribat a respondre en condicions aquella pregunta.

– I ara no crec que necessiti que jo li expliqui... – va recordar-se gairebé a punt de plorar.

Va preguntar-se molt seriosament si valia la pena continuar lluitant per ell. 'I si no hi havia batalla que lliurar? I si ella mai havia tingut la possibilitat de guanyar?'. Abans que la Nasu, les batalles ja l'havien arrencat del seu costat. La mort mateixa els havia separat. 'La vegada que ell havia mort, que s'havia sacrificat, per deslliurar al món d'aquell germà seu que (mirant-ho en perspectiva) no semblava pas més terrible que en Vegeta o la pròpia Nasu'.

Sense importar-li si ara, asseguda allà com estava, tothom la mirava: va pensar en la terrible possibilitat d'haver anat a una guerra perduda. I d'haver-hi estat esperant una victòria des dels 12 anys.

– Ingènua... i estúpida Xixi – va retreure's a ella mateixa.

.

– Pineau? – va exclamar la Nasu totalment fora de sí quan va veure en aquell parc l'antic esclau tsufur. – Què hi fas aquí? Per què no has marxat? – va intentar fer-li evident la seva preocupació, però el cert era que, hores d'ara, acabava de centrar tota la seva atenció en una altra cosa.

En Trunks i ella acabaven d'aterrar allà amb la preocupació als rostres i moltes preguntes per fer-se. 'Qui eren aquells homes que envoltaven ara en Vegeta? Soldats? D'on havia sortit aquella nau?'.

'Per què els problemes mai venien sols?... Que no en tenien prou amb l'amenaça d'en Cèl·lula assetjant-los a cada hora que passava... en cada moment que eren més a prop del torneig que havia de decidir el destí del planeta?'.

– L'hem buscat per tot arreu, príncep Vegeta – va avançar l'home de cabells curts i marrons; que duia, així mateix, una vestimenta força rudimentària i desgastada, almenys per tenir tot un exèrcit a les seves espatlles – Majestat... – va repetir amb una solemne reverència davant del mateix Vegeta.

En Vegeta va observar-lo amb aquell aire seu de desinterès, tot i que el mig somriure cruel que va dirigir a l'home, va delatar-lo de seguida a ulls de la Nasu. 'Sí que n'estava interessat'. És clar que n'estava interessat: 'Quanta gent en els darrers anys, s'havia postrat al seus peus, anomenant-lo majestat?'.

– Suposo que sou guerrers – va fer simplement el príncep.

– Em dic Paragus, Majestat. – La Nasu, sense saber encara per què, va sentir l'extraordinària necessitat de posar-se davant d'aquell home, de fer-li saber què ella era allà. No estava disposada a què entabanessin al seu germà amb tanta facilitat.

Perquè els seus sentits l'alertaven d'això: alguna cosa no tenia sentit. 'Algú que buscava en Vegeta? Amb una colla de soldats que ni tan sols eren guerrers de l'espai?'.

Va preguntar-se què hi treia ell de cercar el príncep: 'Si aquest no existia, ell mateix podia dirigir tota aquella tropa'. Un guerrer de l'espai altruista?. Fora de la Terra? Ni en broma..., va dir-se mentalment.

No hi havia espai per a les consideracions entre els saiyajins. Calia estar sempre alerta. 'No fiar-te'n i, aconseguir el suficient respecte, per fer-te obeir', era el principal lema per sobreviure-hi i manar-hi alhora.

I llavors va caure en aquella evidència: 'S'acabava de dir a ella mateixa el motiu pel qual el seu pare, el rei Vegeta, li havia assignat un esclau, un de savi, com a tutor'. Allò ho havia aprés d'en Pineau. Li havia ensenyat ell. Era part del pla del rei Vegeta per convertir-la en consellera reial.

El seu germà havia de ser-ne l'hereu, però hauria necessitat gent a qui s'escoltés al seu voltant. 'I un guerrer de l'espai tampoc s'escoltava mai a ningú'. Excepte, potser, si ella hagués aconseguit, primer, aquell privilegi del seu pare.

Adonar-se abans de tot allò no li hagués servit de gaire res. En un món en què Vegetasei ja no existia, tots aquells coneixements no havien tingut mai cap sentit. 'Fins aquell instant'.

Va deixar que el seu germà continués parlant, tot i que va prendre la confiança d'apropar-s'hi amb seguretat. Seria un error mostrar-s'hi dèbil o amb més dubtes del compte.

– L'hem vingut a buscar, príncep – va continuar parlant el desconegut – Per demanar-li que sigui el rei del nou planeta Vegeta – Allò sí que va agafar-la desprevinguda. 'El nou planeta Vegeta'. El seu germà havia d'estar tan descol·locat com ella mateixa.

I el cert és que, per sobre de tot allò, començava a ser-li coneguda aquella veu i aquella cara. 'Es coneixien?'. On havia vist aquell tal Paragus abans?. El seu subconscient li estava jugant una mala passada amb aquell detall: li sonava, i molt,... El rostre d'aquell home ja l'havia vist abans, però no sabia situar-lo en cap moment concret.

És clar que si l'havia vist a Vegetasei, potser com un dels soldats del seu pare, era normal que no acabés de situar-lo. Havien passat molts anys. Masses.

Estava pensant en una època en què ella tan sols tenia 4 anys, fins i tot menys si havia de retrocedir a molt abans d'aquella explosió. 'El miracle era que els de la seva raça tinguessin aquella capacitat de raciocini des de tan aviat'. O potser només la tenien, perquè les circumstàncies els hi ho exigien.

Per la seva banda, en Vegeta no semblava fer ni més ni menys a la proposta que acabava de rebre. Fingia escepticisme?

– Ja és hora que tot l'univers reconegui la superioritat de la nostra raça – va continuar insistint el tal Paragus – D'aquest gran poble dels guerrers de l'espai. El més poderós que existeix. Muntarem un imperi nou, senyor, el més gran i poderós que l'univers hagi vist mai.

'Massa bonic per ser veritat'.

– Ja... – va girar-se d'esquena en Vegeta, encara rumiant quin sentit tenia dirigir tota una colla de soldats de força ridícula que ni tan sols eren guerrers de l'espai. 'L'únic que n'era un, de saiyajin, era aquell home que l'ensabonava'.

Però llavors la perspectiva de tot, va canviar.

– L'hem vingut a trobar perquè només vostè pot vèncer aquell guerrer, només vostè pot guanyar el guerrer llegendari de l'espai.

Va ser en aquell instant quan en Vegeta va girar-se, i la mateixa Nasu va obrir els ulls amb sorpresa.

– Guerrer llegendari de l'espai, has dit? – va mostrar ara sí veritable interès en Vegeta.

– Què t'empatolles? – No va callar-se la Nasu, fent que l'home es girés per reconèixer-la finalment. 'Encara que hagués jurat que ja l'havia mirat abans de reüll'.

– Princesa Nasu – va aixecar-se per dedicar-li ara a ella una estudiada reverència – M'alegra veure-la bé.

– Doncs jo no n'estic segura de si m'alegra la vostra presència – va disparar en bala la pregunta – Qui sou i què voleu?

– Oh! Ja li he dit abans al vostre germà – va modular la veu també en senyal de respecte – Em dic Paragus. Vaig sobreviure, com vostès, al final del nostre estimat planeta... i tot aquest temps he intentat trobar-los. Convidar-los al nou planeta Vegeta, i donar el tron al príncep.

Ella no pensava afluixar:

– Quan dius tot aquest temps, Paragus – va somriure de forma exageradament fingida – Vols dir des de què el teu covard cul va assabentar-se de la mort d'en Freezer?

L'home va prémer els punys dissimuladament, intentant contenir la ràbia, davant la insolència de la princesa; però va decidir que era millor mantenir-se en calma. 'Al cap i a la fi ella no podia ni tan sols imaginar-se com n'era de perillós, desafiar-lo d'aquella forma'.

Ni tan sols tenia raó: ell no tenia cap motiu per tenir por a en Freezer. 'Tenia una arma molt pitjor entre mans'.

En Vegeta, no obstant, semblava únicament interessat en aquella història del guerrer llegendari.

– No t'entretinguis a explicar batalletes a la meva germana, i parla – va exigir-li – Què has volgut dir amb això del guerrer llegendari?

– Ha atacat la galàxia del sud amb una força extraordinària i ha arrasat tot el que hi havia allà on ha passat. L'hem d'eliminar perquè és l'única manera de conservar intacte el nou planeta, el món que amb tant esforç hem construït – va explicar amb aire catastròfic – És un dels nostres, però es nega a obeir, príncep. Pot ser un problema en un futur molt pròxim. Fins i tot per vostè, pot amenaçar el seu tron. Quan vostè sigui el monarca del nou Vegetasei, vull dir.

– Ningú és un problema per mi – va assegurar altiu. 'De cop i volta se li havia esborrat del cap el maleït Cèl·lula; i el que fos que havia planejat fer, per preparar els dies que quedaven pel fins llavors transcendental torneig'. La Terra sencera ja podia explotar si ell tornava a tenir un regne i l'imperi saiyajin s'imposava a l'univers.

Quan fos el moment ja s'enfrontaria a en Son Goku, que era l'únic que continuava pesant-li al seu orgull de guerrer. 'I a en Cèl·lula, si és que aquest era prou fort per guanyar els terrícoles; i intentar oposar-se després, en qualsevol galàxia, a la seva sobirania'.

La Nasu va mirar-se'l convençuda que acabaven de vendre-li la moto de la millor manera possible. 'Ara qualsevol intentava raonar amb en Vegeta i el seu orgull'.

Va mossegar-se un tros de llavi, quasi per dins la boca, amb desesperació.

– Pare, no te'l creguis... és mentida – Havia irromput de sobte en Trunks, que pel que podia veure, devia estar pensant el mateix que ella. – Pare, si us plau.

En Paragus, no obstant, va ser força ràpid en torejar el temporal: - Tu també hi ets benvinguts, príncep Trunks. Perquè sabem que ets el descendent del nostre futur rei.

– Sabeu massa coses, Paragus – va interposar-se la Nasu, quan en Trunks anava a agafar de la solapa a l'impostor – No ho creus?

– Oh – va retrocedir l'home – No s'ho prengui així, princesa. Portem molt temps esperant el seu germà.

– Doncs no acabes de parlar de vostè a en Trunks, Paragus. Et recomano que ho facis. – va somriure de nou d'aquella manera tan falsa – És el descent del nou rei, l'hereu... Recordes?

L'home va tornar-li la mateixa classe de somriure: – És clar, és clar, princesa.

'Li era terriblement conegut, però no podia dir per què'.

– Estic apunt – va dir sense més en Vegeta – Ja ens en podem anar.

– Pare... – va cridar-lo sense possibilitats en Trunks. Visiblement desesperat.

– Bé, el rei ha parlat – va fer la Nasu, posant-se la seva millor màscara d'amabilitat fingida i monàrquica – A què esperes, Paragus? Anem...

L'home va aparentar aleshores ser bastant a prop de posar en dubte que ella pogués viatjar amb ells. 'Però una idea millor va venir-li a la ment'. – Com vostè digui, princesa – va dir-li – Així no hauré de venir a buscar-la després a la Terra – I, sorprenentment, alguna cosa va dir-li a ella que aquell home realment havia pensat fer-ho així. Però, per què?

Va avançar endavant. I va semblar que, realment, en Paragus tenia la necessitat d'aclarir-li aquell punt. Tot i que llavors va estar segura que, en aquella darrera explicació, mentia clarament: – Pensàvem instal·lar primer al planeta al seu germà... i després venir-la a buscar. Però no té importància. Pot afegir-se a nosaltres ara.

– És clar – va acceptar falsament.

Van dirigir-se cap a la nau.

– Jo també vull venir amb vosaltres – va fer en Follet Tortuga que, a aquelles alçades de la conversa, i mentre escoltava parlar els guerrers, ja s'havia acabat tota l'ampolla de sake que havia encetat en arribar en aquell parc a primera hora. 'Anava del tot begut'. – Eh? Teniu una nau fantàstica, espereu-me. Hi ha noies maques, aquí dins?.

La Nasu va aprofitar la convenient distracció per tirar un pèl enrere, on en Gohan i ara ja en Krilín seguien el Follet Tortuga. L'improvisat cantant havia acabat per adonar-se de la situació que vivien.

– Espereu – va dir quan en Vegeta, sense mirar enrere, ja era dins la nau; i en Paragus l'esperava a ella a la porta després que també hi entressin tots els altres soldats – A diferència del meu germà, tinc certes amistats a la Terra. Voldria acomiadar-me'n.

– Com desitgi.

Va prendre aire amb assentiment i va girar-se per tal que en Paragus no veiés el seu rostre de clara preocupació. 'Li interessava, però, que algú altre sí el veiés'.

En Gohan.

Va apropar-se amb suavitat al noi i va allunyar-lo del Follet Tortuga, acostant-se al fill d'en Son Goku com si volgués acomiadar-se'n cara a cara. 'Ajupint-se perquè el nen, ja amb aspecte d'home i de superguerrer la sentís'.

No va ser fins llavors que en Paragus no va veure que, aquell jove, no era un terrestre. 'Sinó que era, en realitat, un superguerrer'.

I un que ben mirat el feia sentir bastant impressionat. 'I això que aparentment el seu dispositiu, el que li havia d'indicar el ki, no en deia res d'extraordinari'.

– Busca a en Cor Petit, Gohan. I al teu pare – va somriure per continuar amb la farsa – Els necessitarem. No m'agrada gens aquesta història – va xiuxiuejar-li tot allò abans de tornar-se a dirigir a la nau. 'Ara sí, per pujar-hi definitivament'.

Aprofitant la confusió general, i el fet que la força (consistent) d'en Son Gohan ja no el subjectava, el Follet Tortuga però va aconseguir despistar a en Krilín i pujar a la nau just darrere de la Nasu, quan aquell home estrany ja en tancava la porta.

Preocupat per ell, en Krilín va llançar-se darrere del vell mestre d'arts marcials, per tal d'aturar-lo. 'Però era massa tard'. Acabaven d'entrar a la nau. Va girar-se sobresaltat, en notar una altra presència al seu darrere.

– Pineau! – va exclamar. 'Gairebé s'havien oblidat de la presència del tsufur allà'.

– No puc deixar-la sola – va dir solament – A mi tampoc m'agrada gens aquest tal Paragus... – I va pensar que en realitat en desconfiava perquè era un guerrer de l'espai. 'Mai l'havia vista així a ella i, per tant, en arribar a la Terra per primera vegada, havia deixat de veure així els que l'envoltaven: als guerrers de l'espai com en Vegeta o en Son Goku'.

Algú més acabava d'entrar per la darrera escletxa de porta que quedava oberta, abans és clar de tancar-se del tot.

– Li han dit que serà el rei del nou planeta – va murmurar la Bulma amb la preocupació a la mirada i en Trunks petit entre els braços. 'Se n'havia anat moltes vegades, i cap d'elles l'havia avisat; però ella tampoc s'havia sentit mai tan malament amb si mateixa'. Tan angoixada.

Era absurd que ell acabés de trencar-li el cor en aquell precís instant, i no ho hagués fet en els milers de cops que ho havia intentat abans.

'L'havia sentit tan seu la nit passada'. I ara ell marxava... sense ni tan sols mirar enrere.

– Mare – va sentir que deia el noi del futur llavors – No et preocupis. Me'n vaig amb ells!

D'alguna manera allò la consolava.

– Trunks, rei – va cridar-lo quan ja era lluny – Té els nous uniformes. Els teniu tots destrossats – va afegir fent-se la forta, en llançar a l'aire una simple càpsula hoi poi. 'La roba i les armadures eren dins'.

En Gohan era més enllà: no havia perseguit en Follet Tortuga en rebre la petició de la Nasu. El fill d'en Son Goku, doncs, va mirar-se també amb preocupació com la nau desapareixia cel amunt. 'Cap a l'espai'.

Va adonar-se amb paor d'un detall. 'Com sabrien on trobar-los?'.

.

Mentrestant, en tota aquella llarga estona, en Kaito havia intentat explicar a en Son Goku quin era el veritable estat de tot plegat: – La situació és alarmant, fins i tot m'atreviria a dir que molt greu.

El superguerrer, a qui tothom feia buscant les Boles de Drac, se l'escoltava reflexiu: – I diu que un superguerrer de força increïble ha atacat la galàxia del sud... I com l'he de trobar?

Els dos homes parlaven al voltant d'una taula: El Déu del Nord, el mestre Kaito, havia convidat a menjar alguna cosa al saiyan. I d'allò feia ben pocs minuts. 'Ja sabia que convidar-lo a res, volia dir quedar-se amb la nevera buida i sense provisions en segons'.

– Com vols que t'ho digui? – va respondre'l molest en pensar-ho durant un moment – Ets tu qui sap fer servir el canvi de lloc instantani! Comença per la galàxia del sud. Ha de ser una energia tan impressionant que has de notar-la a la força...

Va assentir, tot intentant concentrar-se. S'havia aixecat ja, llançant la cadira enrere, per marxar a la recerca d'aquell guerrer. 'Deu tenir un poder excepcional, en Kaito ha dit que em supera a mi i tot', va pensar amb la ja habitual barreja de sensacions que aquelles situacions acabaven per provocar en ell. Se sentia emocionat per haver de lluitar contra algú poderós, però també preocupat pel mal que aquesta força pogués causar.

I en aquella ocasió, perquè era la primera vegada que una cosa terrible arribava enmig d'una altra d'igualment terrible. Bé, si és que no hi comptava tot l'embolic dels androides. 'No sabia si seria menys o més fort que el ja de per si terrorífic Cèl·lula, de fet ara queia en què ni tan sols li havia preguntat sobre allò a en Kaito, però fos com fos esperava que l'aparició d'un nou enemic no compliqués (encara més) la supervivència de la Terra'.

Només esperava poder aturar-lo abans que canviés una galàxia per l'altra. Dos enemics tan poderosos al mateix temps... 'No, no podia permetre-ho'. Va intentar centrar-se en buscar aquella energia.

Almenys confiava cegament en el poder d'en Gohan. 'Com a mínim, el dia del torneig tenia aquell as amagat a la màniga'.

Però què passaria amb això altre?

Mentrestant en Cor Petit era dins de la sala de l'esperit del temps, aliè al desafortunat contratemps. 'Aprofitava les darreres 24 hores en què podia ser-hi, per tal d'intentar millorar'. Desconeixedor que ja no només en Cèl·lula era un problema.

.

.

Després d'estona de navegar per l'univers, la Nasu va mirar-se en Paragus amb cansament. L'home no parava d'inflar l'ego d'en Vegeta, mentre el seu germà fingia també sentir-se fastiguejat al respecte: llàstima que ella sabés que no n'estava tant com aparentava.

– El que més he desitjat, ha estat instal·lar-nos a un planeta nou, després que en Freezer destruís el nostre planeta anterior ara fa 30 anys – va relatar quan ja arribaven a un lloc que aparentava arbrat i muntanyós. Un palau presidia la vista general d'aquell paisatge des de l'aire – Volia perpetuar el regne del rei Vegeta, a qui tant respectava, i que va ser assassinat d'una manera tan terrible com humiliant...

La Nasu va fixar-se llavors millor en l'home que els guiava. En aquella sala de comandament en Paragus acompanyava gentilment al príncep Vegeta, però també a la Nasu i a en Trunks. En Krilín, en Pineau i en Follet Tortuga s'havien quedat discretament en un altre dels compartiments de la nau, o almenys així ho havien intentat els dos primers.

– Fa mala pinta aquesta cicatriu que duus a l'ull – va deixar anar sense cap més intenció que incomodar-lo, quan els motors de l'aparell ja s'apagaven. 'Eren a terra'.

– Un accident – va dir senzillament l'home, per continuar embafant d'elogis a en Vegeta un moment després: – Veu, príncep. Ara ho sé. Sé que el meu gran somni s'ha convertit ja en realitat.

Van baixar de la nau amb l'expectativa de ser atacats en qualsevol moment, però realment la Nasu va sorprendre's en adonar-se que l'únic que hi havia allà era un munt de soldats cantant visques al seu germà. 'El rei Vegeta', li deien.

– Com veu he reclutat inútils de tots els racons de la galàxia – I en efecte en Vegeta va fer cara de reconèixer-los com a tals. 'Com una colla d'inútils'. De fet, la Nasu no detectava en cap d'ells ni una sola energia que fos mínimament notable.

Va divisar metres enllà, això sí, en Krilín i els dos ancians que anaven amb ell. Va observar llavors amb preocupació a en Pineau. 'No li feia gens de gràcia que hagués emprès aquell viatge'. Ja li havia resultat molest el trobar-se'l al parc terrícola. 'Li havia demanat si us plau que se'n tornés a casa amb en Mefus'. I l'home havia fet el que a ell li havia semblat. – Perfecte, Nasu... – va queixar-se en veu baixa, intranquil·la per aquella situació.

.

Per la seva banda, en Son Goku havia visitat ja un parell de planetes sense èxit. Li havia semblat notar una viva presència espiritual. 'Tot i que aviat s'havia adonat, que qui fos ja havia marxat dels dos llocs: deixant-ho tot destrossat al seu pas'.

En el mateix moment que el seu pare lamentava la impossibilitat de trobar aquell guerrer del qual parlava en Kaito, en Son Gohan arribava al Mont Paos en plena corredissa.

– Mare! Mare! – va cridar un parell de cops, encara que ningú va tornar-li contesta – Has vist el pare? – va preguntar finalment quan el seu avi va sortir de casa.

– No, rei. Han anat a inscriure't a una escola a ciutat... – va començar a dir, encara que no va poder acabar la frase, perquè en Son Gohan va tornar a marxar volant en entendre que no els trobaria allà – Però estaran a punt de tornar, Gohan! Son Gohan, espera! – Havia demanat en va.

.

En Vegeta havia observat en total silenci la gran rebuda que havien tingut en aquell planeta que pretenia ser, ara, el nou món per als pocs saiyajins que quedaven. 'O la base d'operacions d'aquell exèrcit de pacotilla que havia muntat en Paragus'.

– És el meu fill, príncep – va fer-los una reverència en Paragus, en presentar-los un home morè i de cara pàl·lida, que no semblava fer ni més ni menys a la seva presència. De fet no semblava immutar-se per a res que no fos estar allà palplantat. 'Massa pacífic per ser un guerrer', va valorar la Nasu per si mateixa; mentre en Trunks s'ho mirava tot amb preocupació – Es diu Broly.

– Encantada, Broly – va dirigir-s'hi la Nasu amb desconfiança. El seu jove nebot del futur, en canvi, va girar cua cap a en Krilín i els homes que anaven amb ell.

– M'acaben d'avisar que han vist un superguerrer en una estrella – va dir de sobte en Paragus.

– No hi penses anar, no? – va saltar llavors sí en Trunks des de la llunyania – Has de tenir més informació per enfrontar-t'hi.

Evidentment no va escoltar-lo: – Si ets massa covard per venir, ja hi aniré amb en Broly – va explicar senzillament el príncep, abans de tornar a pujar a la nau amb el fill d'en Paragus.

Davant la sobtada marxa d'en Vegeta, i el fet que en Trunks – dolgut amb el seu pare – hagués fet camí bosc enllà amb els dos homes que ara buscaven el Follet Tortuga; la Nasu va entrar al palau seguint en Paragus. Abans, però, va fer espetegar la llengua amb resignació; aquella gent no canviaria mai: el mestre Mutenroshi s'havia ficat a la zona boscosa, del tot endut per l'alegria que encara li provocava el sake que havia begut aquell matí, no feia pas tantes hores. 'O és que en duia encara a la nau?'.

No entenia com la borratxera li podia durar tant.

– Bé, princesa – va dir-li en Paragus d'una manera que definitivament a ella ja no va agradar gens – Si m'acompanya li mostraré les seves noves estàncies.

– Si no queda més remei – va admetre entre la broma i la desconfiança.

Havia de reconèixer, no obstant, que aquell tipus havia fet construir un palau força semblant al que havia estat del seu pare a Vegetasei. 'Però estranyament al que hagués estat normal, no s'hi sentia gens còmode'.

.

Van caminar durant hores en adonar-se que aquell planeta no era exactament com el pintaven. 'No hi havia vegetació ni vida més enllà de les zones boscoses que envoltaven el palau'. A l'altra banda dels boscos, els amics d'en Son Goku, només hi van trobar terra enfangada, sorra i mines. Instal·lacions artificials amb esclaus treballant-hi. Van veure-hi també, amb certes dosis d'espant i incredulitat, centenars d'éssers petits d'aspecte simpàtic, que hi eren maltractats i forçats a fer costoses feines d'extracció. 'Tenien la pell de colors verds i blaus, i molts semblaven ser molt joves: pràcticament nens'.

– Treuen l'energia de la terra – va raonar en Krilín – Per generar electricitat i bombar aigua, per això hi ha tota aquella vegetació al voltant del palau.

– És tot de mentida – va concloure en Trunks, adonant-se'n que ell havia tingut raó des del principi – És un decorat per enganyar el pare.

En Pineau va mirar-s'ho un instant amb temor. 'No haurien d'haver deixat la Nasu sola a palau, portava pensant-ho des del mateix moment en què havia vist com en Trunks s'afegia a la recerca d'un Follet Tortuga; que, després de molt caminar, semblava ja recuperat del seu petit incident amb la beguda'. Però quan en Pineau havia reparat en la presència d'en Trunks, ella feia estona que era a l'interior d'aquell edifici. 'Era una guerrer de l'espai, i segons deien els terrícoles, amb molta més força que aquell tal Paragus... sempre s'havia espavilat bé'. I odiaria sentir que, a aquelles alçades, ell li seguia els passos. 'Mai s'havia deixat protegir'. I tot i així el vell tsufur tenia el pitjor dels pressentiments.

– No, no us preocupeu – Havia avançat en Krilín cap a dos d'aquells petits éssers que ara se n'escapaven atemorits – No som soldats nosaltres. No us farem res.

.

– Aquest és el seu dormitori, princesa – va informar-la en Paragus en entrar en una gran estància de pesades cortines vermelles. Hi havia un gran llit amb dosser a la part central de l'habitació – Pot instal·lar-s'hi. Després faré venir a un dels meus empleats, per tal que l'avisin quan arribi el príncep Vegeta.

– Gràcies – va arrufar el nas contrariada. Tot i els grans inconvenients que ella li havia posat en tot moment, i l'enorme desconfiança que ja no es molestava a amagar; aquell home no semblava defallir al respecte. 'Podia estar-ne equivocada?'. No, és clar que no, va repetir-se amb insistència. A ella també començava a afectar-li el fet que, de cop i volta, trenta anys després tothom tornés a tractar-la com el que havia nascut per ser: la princesa de Vegetasei, la filla menor del rei. 'La germana de l'hereu'.

Havia de mantenir-se alerta.

Va mirar de reüll un camisó de seda verda que li havien deixat sobre una de les cadires de l'habitació. No pensava posar-se allò ni en un milió d'anys. 'Ni que l'hereva al tron fos ella'.

Li semblava d'horrible gust.

– Abans dormo despullada – va remugar, observant per la finestra com el sol deixava pas a la negra nit en aquell planeta on es trobaven. – Demà ja només faltaran cinc dies pel torneig contra en Cèl·lula i nosaltres aquí tirats... Vegeta del dimoni... – va rebufar.

.

– Go - Goku! – van exclamar els seus amics, que s'acabaven d'enfrontar a una colla de soldats que tiranitzaven esclaus. 'Acabava d'aparèixer-los davant per sorpresa'.

Havia estat fent servir el canvi de lloc instantani a la recerca d'aquella gran energia espiritual que se li escapava. – Crec que m'he equivocat... – va raonar. – Però un moment, vosaltres què hi feu aquí?

– Intentar que el meu pare, en Vegeta, no faci una tonteria – va explicar-li en Trunks, tot i que en Son Goku va mal interpretar a l'instant les seves paraules. – No és en aquest planeta ara. Ha sortit cap a d'altres móns. Hi busca el superguerrer llegendari.

– A en Vegeta també l'ha avisat en Kaito? – va preguntar per instint. 'Els seus amics van mirar-lo amb incredulitat'. Era evident que no.

– No ben bé... – va refutar en Krilín. – Però el que importa és que ara ets aquí, Goku. En Trunks i la Nasu no se'n fien gaire d'aquesta gent.

– La Nasu? – va qüestionar llavors en no veure-la per allà – La Nasu és per aquí? Està bé?

Ja no van poder respondre'l.

– Ets el fill d'en Bardock? – Va preguntar una veu dalt d'una de les muntanyes de terra que s'acumulaven per tot arreu. – En Kakarot?

– Sóc en Son Goku. – No va dubtar en respondre. Duia ja la roba terrícola amb què havia aprés a lluitar. 'Havia deixat tota aquella vestimenta de la Xixi al planeta d'en Kaito'. Ja havia decidit temps enrere, que malgrat que els uniformes que preparava la Bulma fossin d'òptima qualitat, també duria aquella roba taronja en el combat contra en Cèl·lula. Seguia convertit en superguerrer.

– Bé, doncs. Benvingut – va dir-los l'home que els parlava. No era en Paragus, tot i tenir també un evident aspecte humanoide – Em dic Mòrac. Sóc la seva mà dreta en aquest planeta. Li dec moltes coses a en governador Paragus.

– Governador? – va fer després d'allò en Krilín amb escepticisme – Que no era només algú que volia que en Vegeta fos rei?

– És una llarga història – va reconèixer l'home que, a diferència, d'en Paragus i el seu fill no era un saiyajin; i no duia, per tant, la cua embolicada a la cintura, com sí que ho feia el primer dels dos guerrers de l'espai.

Per la resta de detalls, però, tant de roba com d'aspecte, s'assemblava bastant a ells. 'O més aviat era com si intentés imitar-los amb força traça'.

– Els hi dec moltes coses al governador i ... – va corregir-se: – A en Paragus i al seu fill. Em van perdonar... em van salvar quan el supersaiyajin llegendari va atacar el meu planeta... Des de llavors que els serveixo.

– En Paragus i el seu fill eren allà, quan el superguerrer llegendari va destruir el teu planeta? – Va preguntar en Trunks. Immediatament en Goku va adonar-se que alguna cosa no hi quadrava.

– Crec que, de moment, he parlat prou – va dir-los l'home, mentre els conduïa amb un artefacte volador de tornada a palau. – Ja aclarireu els vostres dubtes amb el senyor Paragus aquest vespre. Espereu-vos a les columnes de l'entrada – va afegir – En Paragus mateix vindrà a buscar-vos quan el sopar estigui a punt.

Així van fer-ho.

En Vegeta i en Broly arribarien poc després d'una infructífera recerca per la galàxia sud.

– Tu per aquí, Kakarot – va saludar-lo amb insolència en Vegeta només veure'l.

– Caram, Vegeta. Has trobat res? – Per l'aspecte que feia i la roba més o menys impol·luta, sabia perfectament que no.

– No és de la teva incumbència – va desafiar-lo el príncep – Aquí i ara ets només un guerrer de classe baixa. No l'heroi del planeta... – va dir-li-ho amb fàstic, abans de desaparèixer escales amunt en direcció on fos que li haguessin assignat alguna estància.

En Paragus els anava al darrere: – Sa Majestat deu estar esgotat, Kakarot – va somriure-li – Hauràs de perdonar-lo. La princesa Nasu, però, us espera a tots al menjador –. A diferència del seu pare, en Broly no havia passat per allà. Pel que semblava encara era a la nau en què havia arribat amb en Vegeta.

I efectivament la Nasu els esperava en aquell menjador ple de comoditats que en Paragus li havia indicat. Mirava el cel a través d'una de les parets, que en realitat estava tota feta de cristall. 'Superava amb escreix les boniques sales del que havia estat el palau de Vegetasei'. Almenys del que ella recordava.

Tot estava fet amb l'ànim d'atrapar-los entre aquelles parets. 'O potser en el planeta en si'. Era massa impressionant per ser de veritat.

'En Vegeta, rei del nou Vegetasei?'. I on quedava la Terra en tot allò? La Terra que havien jurat, per un motiu o per altre, protegir d'en Cèl·lula.

– Nasu – va girar-se quan va reconèixer la veu d'en Son Goku darrere. 'Li havia notat l'energia feia estona'. Havia estat a punt de sortir a la recerca dels seus amics, abans que en Paragus li advertís, amb fins i tot massa amabilitat, que un dels seus homes ja els portava de camí.

– La princesa estava preocupada per tots vosaltres – va confirmar-los en Paragus – Insistia en sortir-vos a buscar. Em sorprèn que hagi fet tan bones migues entre terrícoles.

– Algun problema? – Eren aquelles sortides les que no agradaven gens a la Nasu.

– En absolut – va mentir en Paragus – Però miri, avui soparà envoltada de terrestres. Qui li hagués dit, eh, abans de veure desaparèixer el seu planeta?

– No tots són terrícoles – I tot i que en Paragus mateix va esperar que mencionés en Trunks i en Kakarot, ella va somriure a una altra persona – Tens darrere un tsufur. Això encara t'ho esperaves menys, eh?

En Paragus va girar-se amb el dubte a la mirada, somrient quasi amb ironia: – El vell esclau del rei.

– El senyor Pineau, per tu. – va aclarir-li la Nasu fent sobresaltar el mateix tsufur, que en aquelles circumstàncies recordava massa bé aquell passat fosc; les humiliacions rebudes abans de ser posat a les ordres de la criatura que en trenta anys tant havia crescut i canviat – Bé, i pels altres.

– Com... com vostè vulgui, princesa – va acordar el guerrer. – Us deixo menjar a tots amb tranquil·litat. Jo vull parlar amb el meu fill – va observar-la ja des de la porta amb un aire que tampoc va agradar gens a en Son Goku. – Ah! El príncep Vegeta m'ha deixat dit què preferia no baixar a la sala aquest vespre.

– Quina novetat... – La Nasu va esbufegar de nou, per fixar-se llavors en l'home que tenia davant: en Goku. La mirava amb un aire diferent. 'Fins i tot diferent a com l'havia mirat aquella darrera vegada que havia dut en Dende a la torre d'en Totpoderós'. Volia dir-li alguna cosa, però s'ho callava.

– Què? – va deixar-li anar ella, més nerviosa del que en veritat trobava normal.

– Ha estat molt bé... – va mirar-la amb una emoció nova als ulls – El que has dit d'en Pineau. El que acabes de dir-li, vaja. – 'S'havia sentit orgullós d'ella, amb anterioritat, per la seva determinació a l'hora de millorar les seves aptituds de combat; però allò era diferent: ella havia actuat com una millor persona'. Com l'algú que ell havia donat per descomptat que era. 'Només que potser mai ho havia exterioritzat tan obertament'.

La Nasu va observar-lo fent-se la forta... amb aire indiferent: – Ho sé. Era el que aquest home havia d'escoltar... – Van guardar un instant de silenci. Dies enrere, en Goku ja havia intentat... què havia intentat exactament?. No, no sabia què havia volgut dir-li aquell matí, no feia gaire, davant de la llar que compartia amb la Xixi, però no estava segura de poder afrontar-ho igualment – Mengem?

– Mengem!

– Mengem! – va afegir-s'hi en Krilín que, amb els altres, havia presenciat la conversa entre el silenci i la culpabilitat. 'Era tan endimoniadament evident que aquells dos podien ser una gran parella...'. Encara lamentava no haver actuat com una persona responsable en aquell 23è Torneig de les Arts Marcials... 'Podrien haver canviat les coses'.

– I sense en Son Gohan, seríem tots morts – va aclarir-li, aquesta vegada del tot seré i en veu baixíssima, en Follet Tortuga que li havia endevinat el pensament – Pensa que va ser clau tant en la lluita contra en Raditz com contra en Vegeta i en Nappa.

Va ser a la sortida de la sala, després d'haver menjat moltíssim, quan alguna cosa ja no va anar bé. En Paragus i en Broly sortien d'una de les sales contigües, on probablement havien estat reunits, quan el darrer va quedar-se parat a mig passadís. 'No esperaven trobar-se en Son Goku a aquelles hores allà'. I en Paragus tampoc havia previst que trobar-se'l suposés cap problema.

De fet el pare d'en Broly no va entendre res fins més tard. El seu fill havia començat a deixar anar una preocupant aura blavosa que ell sabia que formava part d'aquella gran energia que amagava. 'L'energia que ell aconseguia controlar a través dels metalls pesats d'orfebreria manipulada que havia encarregat, feia tants i tants anys, a un brillant i savi científic'. Durant un breu moment, comandament de control en mà, en Paragus va tenir por de no poder-lo aturar. De veure'l descontrolar-se per sempre.

Els amics més joves d'en Son Goku havien marxat feia un moment, només un instant abans que l'energia d'en Broly fos massa notòria. 'En Krilín i en Trunks pretenien secretament portar aliments a aquells pobres esclaus que havien conegut a la tarda'. Havien vist en Broly però, apressats, no havien reparat en què ambdós guerrers eren, encara minuts després, palplantats – un davant de l'altre – en aquell passadís.

Havien detectat, això sí, una breu energia creixent quan s'allunyaven volant de palau. Què hi hauria passat?

La Nasu era l'única que ho havia presenciat amb preocupació, demanant si us plau a en Follet Tortuga (distret en no volia saber què) i a en Pineau que esperessin en Goku a l'habitació. Fos el que fos aquella sobtada rauxa de poder, valia més no posar en perill a més gent del que era estrictament necessari. 'En Paragus esperava que allò no llancés els seus plans enlaire'.

'És clar, en Kakarot havia nascut el mateix dia que en Broly', va rumiar nerviós. Ja de nens, quan havien tingut les incubadores de costat, recordava haver notat que el fill d'en Bardock, de molt poques unitats però gran valor, desconcentrava el seu amb constants plors.

– Broly, amaga la força espiritual – Li havia pregat, entre murmuris, el seu pare quan ambdós homes ja es miraven cara a cara en aquell passadís. 'El guerrer misteriós de la diadema al cap l'havia mirat amb ràbia i en Son Goku s'havia posat en guàrdia, fins que tot semblava haver passat amb la mateixa facilitat amb què havia vingut'.

En Paragus havia aconseguit parar la imponent ràbia del seu fill a partir del control remot amb el qual ja feia molts anys que aconseguia parar-li els cops de ràbia.

'En Broly era incontrolable des de petit, la seva força era molt superior a la del seu pare i, en plena adolescència, abans d'aconseguir controlar-lo de veritat; o quan s'enfadava molt, havia arribat a arrasar desenes de planetes que havia trobat al seu pas'. Davant d'aquesta delicada situació, en Paragus havia sol·licitat ja feia molt temps, a un eminent savi, el disseny d'una diadema que bloquegés la part del cervell que activava en el seu fill la força de combat. Podia controlar-lo, des de llavors, a través d'un comandament a distància semblant a un braçalet. L'artilugi li havia donat excel·lents resultats i havia aconseguit ocultar durant molts anys la seva existència i la del seu fill.

Davant l'escena, la Nasu va estar a punt de recordar alguna cosa que voltava feia ja hores pel seu cap, però no va ser-ne capaç.

– Senyor – Havia dit en Mòrac, aparegut de vés a saber on – Ja sóc aquí!

– Perfecte – Havia aprofitat en Paragus per aturar les sospites dels dos joves saiyajin. 'La cosa es posava més i més interessant a mesura que s'adonava com interactuaven entre ells en aquella colla'. No només en Vegeta semblava passar olímpicament del seu fill, mentre que despertava una gran preocupació en ell; sinó que feia tan sols un segon, el fill d'en Bardock s'havia posat just davant de la princesa per plantar cara a en Broly. 'Amb aquell gest, l'havia protegida indirectament; fins que la força espiritual del seu particular hereu havia passat'. Tot i que ella, és clar, no aparentava pas ser-ne completament conscient.

'Ara mateix sabia exactament com tocar-los la fibra'. I no havia hagut de fer res extraordinari per esbrinar-ho.

Tanmateix el millor de tot era que part del pla que acabava d'enllestir mentalment ara, l'havia conformat sense ni tan sols saber que certes coses eren tan i tan convenients.

'Per exemple, tot i que havia aconseguit que antics soldats de l'exèrcit d'en Freezer li relatessin a trossos la història de Nàmek, ara s'adonava que no mentien: aquell devia ser el guerrer misteriós de qui ja corrien llegendes a l'espai. Encara que ningú en pogués saber realment la veritat'. I ell, sense haver-ho previst així, havia aconseguit reunir-lo aquí amb els altres. 'Els destruiria a tots d'una volada'.

Només pocs dels seus amics havien vist el que havia passat just abans d'enfrontar-se a en Freezer, però quan es matava un dels magnats que durant anys més fructificament havia terroritzat l'univers, era inevitable que la gent inventés històries o es deixés portar pel que explicaven uns i altres. 'Més d'un d'aquells relats havia arribat a orelles d'en Paragus, és clar'.

I ara els tenia tots a les seves mans.

.

– Així no el va atacar en Paragus el vostre planeta? – investigava en Trunks davant els esclaus als quals ajudaven. – Tenint en compte la força de combat no pot ser en Broly, no sé si el superguerrer és aquí o és que en Paragus ens ho vol fer creure.

– Ni idea – va dir en Krilín – Però quan érem fora del palau, tu també has notat que algú augmentava la seva energia inesperadament, oi? Quan tornem, haurem de dir-li a en Goku que ens ho expliqui.

– No ho sé, Krilín. – va continuar el fill de la Bulma i en Vegeta – Fos qui fos ha deixat d'emetre aquella energia de seguida. Pot haver estat qualsevol cosa... – Va pensar-ho fugaçment sí, tot i que ell mateix no s'acabava de creure del tot les seves pròpies paraules. 'Intentava tranquil·litzar-se a si mateix... i tranquil·litzar a en Krilín. Només els faltava un nou enemic poderós a tants pocs dies de jugar-se el destí de la Terra'.

.

– Què ha passat aquí? – van observar-se un moment. En Son Goku havia fet aquella pregunta tot i que juraria que era aquella la força espiritual que l'havia dut fins allà. 'En Broly tenia res a veure amb aquella història del superguerrer llegendari?'.

– No ho sé – va dubtar ella davant la mirada del guerrer – Però no m'ha agradat gens. Tu també ho has notat, oi? – En Son Goku va voler dir-li que sí, però va pensar després que no hi guanyaven res fent conjetures a aquelles hores, i va saltar amb agilitat al marc d'una de les finestres del passadís. S'hi va asseure amb les cames endins, fregant la roca de l'edifici, i el rostre enfora.

– No cal que ens en preocupem ara, Nasu. – va dirigir-li el somriure – Demà al matí ja ens n'ocuparem... sigui el que sigui...

Ella va negar amb el cap, quasi com si es culpés d'alguna cosa: – No recordo mai que ets l'inefable Son Goku... Per tu mai res és un problema... – va mossegar-se el llavi inconscient – Si ni tan sols et preocupa la llagosta aquella que ens espera a la Terra.

'Era el moment per sincerar-se?'. En Son Goku no ho sabia, però allò va sortir-li de molt endins, quasi de l'ànima:

– Sí me'n preocupo. Però ara mateix em consola saber que qui és la nostra esperança en aquell assumpte és a la Terra.

– Vols dir què? – va qüestionar-lo encara que no va gosar mencionar en Gohan directament. 'De totes maneres era evident que no es referia a ningú més'.

El guerrer va riure, traient ferro a l'assumpte, i posant-li una mà a l'espatlla com altres vegades abans: – Ara això també és igual... – va badallar.

Ella només va entretancar els ulls entre la diversió i la desesperació: – Ets insuperable... – va intentar riure-se'n – I no ho dic en el bon sentit!

De cop i volta, malgrat tot, havia començat a córrer l'aire fresc entre les diverses finestres obertes d'aquell passadís i el clima entre ells, en creuar ambdues mirades preocupades, s'havia tornat inevitablement seriós. 'El cabell llarg d'ella anava i venia per la seva esquena com si es tractés d'una inquieta cortina atzabeja'.

En Son Goku no va poder contenir-se de fer allò. 'Encara que el mateix Cèl·lula hagués estat sota la finestra, llançant-los el que fos que els volgués llançar; no creia que ningú hagués pogut aturar-lo en la consecució d'aquell gest'.

– M'ha agradat la teva decisió allà dins – va agafar-li la barbeta. – Exercies de princesa – va bromejar. Ella va esquivar-lo en notar el frec dels seus dits contra el rostre. 'No podia tornar-hi a caure'.

– Goku no suportaria tornar-me a acomiadar de tu – va ser-li directa després d'empassar saliva durant incomptables minuts – No m'obliguis a caure-hi... a donar-me cops contra la mateixa paret... una altra vegada...

Ell va assentir, ella tenia raó, ella tenia molta raó... però en aquell passadís a mitja llum encara era més extraordinàriament difícil deixar-la marxar. Quasi va pregar-li aquell instant: – Només... només un moment, d'acord? – I va besar-la als llavis breument, només gaudint d'aquell tacte càlid d'ella, abans de deixar-la marxar (ara sí) amb mirada conforme.

A mig passadís, en direcció a la seva estància, la Nasu va girar-se per veure'l encara al lloc on l'havia deixat. 'Encara l'observava'. I no hi havia ni rastre de broma al seu, per moments, turmentat gest facial.

– Té! – va llançar-li, de sobte, la part de dalt del seu vestit de lluita taronja. Ella no va entendre-ho – Li has dit a en Pineau, tot sopant, que la roba de dormir que t'han deixat a l'habitació, no era còmode. No te la posis...

I no volia que se la posés pel comentari que havia fet ella a en Pineau, en un moment del llarg sopar que havien compartit; però també perquè no se'n fiava gens d'en Paragus i el seu fill. 'Definitivament l'endemà seria el moment de confrontar aquella situació'.

– Intenta dormir – va desitjar-li davant el silenci sorprès d'ella. 'Sabia que a la saiyan tampoc li feien cap gràcia aquells dos homes'. Tot i que devia ser difícil per ella no cedir a la realitat paral·lela que era aquell planeta: un món probablement fals on ells (en Vegeta i ella) eren més que mai de veritat. 'Més el que havien nascut per ser: fills d'un rei'.

La Nasu ja no va mirar enrere en pujar les escales cap a la seva habitació. Es preguntava què deuria estar pensant en Vegeta en aquell moment. 'De debò creia que podria quedar-se allà?'.

Hores després d'estar-se a l'estança, del tot intranquil·la; finalment (però) amb la roba que en Son Goku li havia cedit de pijama, va sentir que algú colpejava la porta. Què hi estaria passant allà fora?.

Va caminar cap a la porta sabent-se particularment còmode amb aquella peça de roba, per molt que pesés, com corresponia a la roba d'un guerrer com en Goku. 'No deixava d'entrenar ni a l'hora de vestir-se'. Tot allò l'havia ajudat a millorar des de molt el principi, quasi des de què era un nen.

– Qui és? – va preguntar amb cansament. 'Al cap i a la fi potser sí que hagués pogut dormir d'una tirada, si ara mateix no acabessin de molestar-la'.

– En Mòrac, princesa. – van dir-li des de fora – Obri, de pressa. El seu germà està greument ferit. – 'Ni tan sols va pensar-ho'. Vestida com anava: amb només una samarreta d'home i uns pantalons curts negres que eren habitualment la seva roba interior. Descalça. Així va ser com va trobar-se-la en Mòrac en obrir la porta.

'En algun moment de feia molts anys havia deixat tots els modals de princesa, encara que fos guerrera, de banda'.

– No porta el camisó que li ha deixat en Paragus? – va ser, per estranya que semblés, la primera pregunta que va fer-li l'home; encara que aquelles alçades ja estava massa nerviosa per notar què hi havia de particular en allò.

– On és en Vegeta?

– Hi ha hagut un accident, princesa – va fer-li una enèsima reverència – El superguerrer llegendari és al planeta i ha ferit de mort el seu germà. – 'Espantada la Nasu va intentar notar alguna cosa; encara que percebia una energia inquieta, no se'n sortia a l'hora de detectar res que indiqués que en Vegeta lluitava'. Però això no tenia perquè ser una bona senyal. Podia estar greument ferit de debò...

Va posar-se les mans al cap sense saber molt bé com avisar als altres.

– Espera fora – va intentar tancar la porta – Em vesteixo i...

– No – va cridar l'home encara que després va fingir comprensió – Entenc la seva incomoditat, però ha de venir ara mateix. La situació és greu de debò.

Va assentir finalment, deixant-se endur per la urgència del moment.

– On són? – va llançar la pregunta quan feia estona que seguia en Mòrac pels passadissos de palau.

– Aquí dins – La noia va entrar ja sense esperar-lo. Era una autèntica sala principal, una mena d'habitació del tron, que estava espantosament fosca. 'No hi havia ningú'.

Va sentir la porta tancant-se darrere seu, i va girar-se sobresaltada, però només va veure-hi en Mòrac. – Què significa això?

– Benvinguda, princesa Nasu – va sobresaltar-la una altra veu al capdamunt d'unes escales de pedra. En Paragus era repenjat al vidre d'una vella finestra. 'Sí era un saló del tron, però feia anys que ningú hi transitava'. No semblava preparat per acollir cap nou rei, ni molt menys aparentava haver estat l'escenari d'una cruenta batalla.

– On és en Vegeta?

– Dorm, suposo – va desvelar-li en Paragus, saltant des de les alçades i posant-se-li davant. – Subjecta-la, Broly – va cridar de sobte en to imperatiu, agafant-la per sorpresa: – Fes-li aquest favor al pare que tant t'estima.

'Ni tan sols havia vist el guerrer més jove, quiet en la penombra'.

La noia (doncs) va trobar-se de cop i volta subjecta per un tipus que, fins llavors, tampoc havia semblat tenir aquella força. 'Estava encara enrabiat per alguna cosa, com ja ho havia estat al passadís davant d'en Son Goku; però ara en Paragus estava satisfet per allò'. Abans estava segura que no ho havia estat gens.

– No el facis enfadar, maca – El pare de l'home que l'agafava va deixar enrere el tracte monàrquic i la falsedat. La Nasu batallava amb totes les seves forces però no aconseguia deslliurar-se de les mans d'en Broly, que la mantenia agafada dels canells – Podria ser pitjor... – va burlar-se'n en Paragus finalment: – Està molt enfadat perquè, bé, perquè el meu fill no ha suportat mai en Kakarot. Clar que només van conèixer-se de molt petits.

– De molt petits? – va fer ella, intentant lligar caps – A Vegetasei... – De cop, una idea terrible va venir-li a la ment. 'No recordava haver vist més nens a les incubadores, almenys no acabats de néixer, quan s'hi havia trobat en Goku'.

No sabia de ningú que hagués nascut llavors... No era una bona època... en Freezer cada vegada els exigia més; i acabava de passar el moment de la lluna plena a Vegetasei, succeïen coses terribles a les mares que donaven a llum els nens en plena influència lunar. 'Les llegendes eren tantes i tant desmotivadores, que molt poques fèmines s'atrevien a quedar-se embarassades i donar a llum per aquelles dates'.

Havia sentit, fins i tot, a dir que moltes preferien perdre el fill en batalla abans d'enfrontar-se a un part així.

Potser només eren contes, potser és que no era gaire esperançador haver de dur un fill al món en el moment en què la teva raça té la facultat de convertir-te en un goril·la gegant. Fos com fos, només un altre nen li venia a la ment en pensar en naixements d'aquells dies. 'I no entenia ara com podia haver-ho oblidat'.

A Vegetasei la lluna només brillava plena cada 8 anys. I no havia vist mai abans, ni després, el seu pare ordenant una cosa tan cruel com aquella.

Va observar amb terror a en Paragus.

– Veig que comences a recordar – va apropar-se massa l'home, que començava a fer que ella temés de debò per la seva integritat. 'La fingida amabilitat havia deixat pas a una mena de bogeria gens sana'. L'odiava. Els odiava. A ella i a en Vegeta. I sabia per què. La Nasu sempre havia sabut per què.

– Sou morts – va dir-li amb ràbia – Ets... jo vaig veure com el meu pare et desterrava per sempre. Van clavar un ganivet a l'estómac del teu fill... davant meu. – La imatge que se li formava al cap, en aquells instants, era terrible i sí: 'Havia estat pocs dies abans que tot es precipités, abans que ella decidís presentar-se davant en Bardock i buscar en Vegeta per tota aquella història de la seva mare'. Havia estat al voltant de l'època de lluna plena, just quan devia haver nascut en Son Goku... 'En Kakarot, va corregir-se mentalment... i és clar, també hi havia nascut aquell altre nen'.

– Ara sí, eh? – va fer en Paragus agafant-la de la barbeta, mentre ella batallava per deixar-se anar de la subjecció d'en Broly. La Nasu va escopir-lo. 'No podia suportar la idea que la subjectés així... com havia fet en Son Goku no feia tanta estona... igual però tant diferent'.

– No em toquis! – va cridar. Però el guerrer de l'espai que tenia davant només va riure insanament.

– Quant odi, princesa – va tornar per allò al tracte principesc – Serà pitjor per tu si m'odies tant... No vols saber primer què passarà amb els teus amics? No, ja... suposo que primer vols que et confirmi qui sóc... – va apartar-se quan ella tirava cosses endavant amb l'esperança que així aquest no la tornés a tocar. 'Tenia les mans completament immobilitzades'.

La força d'en Broly era enorme i ella ja no sentia els canells. 'Aquell subjecte començava a fer-li mal de debò. Gairebé sentia com els ossos dels braços li espetegaven'. I s'adonava per què: cada vegada prenia una aura blava més intensa, fins que el blau ja s'havia tornat verd, que no daurat. Els cabells del mateix Broly començaven ara a agafar aquella tonalitat. 'O era tot part d'una al·lucinació?'.

No, és clar. Va parlar amb ella mateixa entenent-ho. Ell era el guerrer llegendari, o almenys així era com en Paragus havia fet que l'acabessin anomenant.

'Per ella, aferrada a aquell mite de l'aparició d'un superguerrer cada mil anys, la llegenda era l'estat en si... Tot i que podia ser que, en aquell cas, estigués davant d'un enemic aclaparadorament fort'. Més que els quatre superguerrers que ja coneixia.

¿Molt més?

En Paragus li havia començat a relatar la història que ella ja sabia i part de la que intuïa.

Per alguna estranya raó, els plors del petit Kakarot havien provocat, ja des de la incubadora, una sèrie de trastorns a en Broly; una criatura súper poderosa que, en canvi, aparentava molestar-se tremendament amb els plors d'un bebè de només 2 unitats. Aquesta ràbia involuntària augmentava el seu nivell de poder, aconseguint que els demés soldats hi arribessin a detectar 10.000 unitats. 'I tot just acabava de néixer'.

– 10.000 unitats en tan sols un nadó – va repetir en Paragus, per fer èmfasi en la xifra. – Per això, el rei Vegeta, tement que la seva força creixés encara més en fer-se gran i, tard o d'hora, es rebel·lés, va manar-lo executar – va relatar amb els ulls embogits per l'odi. 'Eren els mateixos ulls que ella havia vist sent només una nena'.

El seu pare no deixava que sortís de palau per por a què topés o cridés l'atenció a en Freezer o a un dels seus sequaços, però sí li permetia romandre'n a l'interior, d'una manera més o menys lliure. 'En aquella ocasió el rei, el seu pare, havia accedit a què ella presenciés (des de primera fila) els assumptes d'aquell matí'.

La Nasu no s'havia imaginat fins ser-hi que, probablement, la intenció del rei havia estat alliçonar-la d'alguna manera. 'Un monarca havia de prendre les decisions que havia de prendre... pel bé del seu poble'.

– Aquesta criatura serà un perill per a tots quan creixi – recordava haver-lo sentit dir abans de manar que li portessin un punyal per travessar-lo ell mateix, davant d'un desesperat i jove Paragus, el progenitor d'en Broly.

I aquella darrera part de la història ella sí la coneixia. Davant la rebel·lia d'en Paragus, el seu pare, el rei Vegeta, havia acabat executant-lo d'una fogonada a ell també. Després que aquest hagués vist com executaven el seu fill. 'Cruelment'.

– Creient-nos morts, ens van abandonar, llançant els nostres cossos en un abocador del planeta Vegeta. – va riure en Paragus del present – Però, mira tu per on, l'atac d'en Freezer ens va salvar. L'energia d'en Broly era ja llavors tan poderosa que va protegir-nos de la bola de foc en què va convertir-se tot i ens va aconseguir portar a un planeta segur.

La Nasu avesada a idealitzar el seu pare, per molt que sabés que havien estat un poble amb molts crims a l'esquena, va tancar els ulls amb dolor. 'El seu pare no pretenia protegir el poble, com li havia dit, amb allò; només intentava assegurar-se que no perillés la pujada al tron d'en Vegeta... quan arribés l'hora'.

El seu pare havia deixat que la seva mare se suïcidés en dur al ventre un fill que, en néixer, no havia tingut prou potencial, i en canvi havia manat matar el fill d'un altre, per què la seva força l'espantava.

Era exactament el que havia fet en Freezer: Acabar amb ells perquè la força dels guerrers i la llegenda del superguerrer l'espantaven i amenaçaven el seu llarg govern.

Va deixar de lluitar contra la força que en Broly exercia contra els seus braços. Ni tan sols tenia força per continuar llançant cosses a tort i a dret amb la vana esperança de deslliurar-se'n. 'En Paragus no podia provocar en ella ni tan sols pessigolles, però el seu maleït fill... contra en Broly ella no hi podia fer res'.

– Però bé... – va afegir fredament en Paragus, ara des de la distància – El meu pla està sortint exactament com havia previst. La venjança serà freda i deliciosa – va llepar-se els llavis d'una manera que va acabar provocant basques a la Nasu, que el mirava a contracor. Ell va continuar, però, relatant el seu pla amb la mateixa freda tranquil·litat: – Al llarg de la tarda - vespre de demà, una potent estrella s'estavellarà contra aquest planeta... acabant amb tots els que encara hi siguin. I aquesta llista evidentment inclou en Vegeta i el guerrer de classe baixa que et mira com... com si vós fóssiu seva, princesa. – va permetre's bromejar en veure la Nasu tan horroritzada i tan rendida ara a la crueltat d'aquella història: – És una pena que el rei Vegeta, morís. Hagués pagat perquè sabés qui es tira la seva filla... – va posar veu de burla – Ni més ni menys que el fill d'en Bardock, Nasu. Com ha pogut la filla del nostre rei caure tan baix?

– Calla! – va rebel·lar-se una vegada més, intentant reflotar el seu orgull. 'No era el moment per sentir-se culpable de res'. Ella no havia matat a ningú. 'Ella no tenia la culpa dels crims i errors del seu pare'.

– Però que més dóna – va continuar en Paragus, ignorant-la – Aviat tu sí que ocuparàs un lloc al nou imperi – va confondre-la dient-li això ara. 'No se suposava que els anava a fer explotar tots amb la imminència d'una estrella?'. – He escollit aquest planeta perquè fa dècades que els més savis de la galàxia pronostiquen que el dia de demà, una estrella hi esclatarà sobre... el més probable és que es creï un enorme forat negre. Així que suposant que algun de vosaltres tingués una força prou sorprenent com per sobreviure a l'explosió, moriria ofegat a l'espai o bé en ser assumit com a part del res del nou forat espaial. No em diguis que no t'emociona, princesa?

– Ells no cauran a la teva trampa – va afirmar-se en les seves creences a la fi – Són en Son Goku i en Vegeta. No els coneixes, no en tens ni idea del que són capaços! I no només per força bruta – va tibar un dels braços endavant fent que la ràbia d'en Broly finalment li trenqués un ós. Va cridar de dolor amb tota la força dels seus pulmons, caient de genolls a terra, i encara subjecta a aquell monstre, que tot i així era evident que seguia a les ordres d'en Paragus i que, per tant, encara no devia estar ni a la meitat del seu potencial. 'Hores d'ara no estava del tot descontrolat, ni tan sols en el seu pitjor atac de ràbia, només se sentia rabiós per la proximitat d'en Son Goku'. Però no encara prou enrabiat. La tiara del cap continuava fent-li arribar les ordres que, des del comandament, en Paragus li enviava al cervell. 'Amb cada vegada més dificultats, això sí'.

– Porta–la fins a la paret – va ordenar sorprenentment llavors en Paragus – Encara no li he explicat quins plans tinc per ella... – va afegir amb una veu que aleshores sí va posar-li tots els cabells de punta.

Cap dels seus crits van sentir-se fora d'aquelles quatre parets. En Son Goku i els demés dormien en una habitació plena de matalassos a la planta baixa, prop d'on s'estaven els soldats rasos, i l'habitació d'en Vegeta donava just en sentit contrari, en una altra ala de l'edifici, i en un dels pisos superiors. La gruixuda pedra amb què havia estat construït impedia alertar-los a crits. 'Almenys amb la veu era impossible que la sentissin'.

Potser amb l'energia...

Però no podien sentir l'energia que deixava anar ella... Va torturar-se mentalment en pensar-ho: Devien estar immersos en ple son. 'Després de tant sopar, cap d'ells devia estar pendent d'aquelles senyals... Estava segura que, en una altra ocasió, podien haver-la detectat sense problemes. I malgrat tot no notava ningú que s'hi acostés'. O almenys això va concloure amb desànim l'encara jove princesa.

¿És que no vindria ningú?

.

En Broly la mantenia subjecta contra aquella paret. Per molt que ella fes o digués no podia impedir que li fessin mal els canells en intentar apartar-lo del seu cos.

En el moment en què havia vist el seu pare rebutjar aquell nadó, condemnar-lo a una mort segura, no havia pogut imaginar que aquella història l'afectaria d'una manera tan directa. 'I menys tants i tants anys després'.

En Paragus, en pare d'en Broly era just davant d'ells, observant l'escena amb una barreja de satisfacció i obsessiva necessitat de venjança. No va voler-lo mirar amb deteniment, però la jove saiyan va saber que aquest actuava empès pels ànims de revenja contra el rei per qui se sentia traït. 'No era el dolor d'ella allò que més el motivava'. Ella només era l'arma amb la qual faria pagar a un rei mort per tots els seus errors.

– Destrossa-la – va manar en Paragus just en el moment que ella creia desmaiar-se del dolor que continuava fent-li el braç trencat. En l'estona que l'havien tingut apressada contra la paret, el guerrer de l'espai més veterà no havia fet res més que observar com es cargolava de mal. 'Només havia gaudit del mal que ella sentia, tan físicament com psíquicament'. Ni ell ni en Broly li havien tocat res més que els braços, i tot i així sentia mal fins en l'últim dels seus músculs. 'La tensió i el dolor del braç començaven a passar-li factura'. Qui sap si per això sabia que, sortosament, no aguantaria gaire més en plena consciència.

I allò la consolava. Si perdia els sentits, podien pegar-la tant com volguessin, fins i tot matar-la. 'Ella almenys no sentiria res'. Estava gairebé convençuda d'aquella idea, quan després que en Broly la tirés a terra i li dirigís el segon cop de puny al rostre, trencant-li aquesta vegada també els ossos del nas, va aconseguir escoltar el que en Paragus li deia de genolls a terra, prou a prop perquè ella no se'n perdés res.

– No moriràs, princesa – va dir-li com qui explica un conte a una nena petita – Per més dolor que sentís ara, no pots morir. Ets part del meu pla... Ho ets des de què vas mirar, amb aquells ulls de nena que intenta dissimular l'horror, com apunyalaven el meu fill.

– No, deixa'm – va pregar després que en Broly la subjectés ara del coll i tornés a estampar-la contra la paret – Mateu-me ja, si us plau.

En Paragus va riure. – Matar-te? – va continuar parlant i aquesta vegada la Nasu va notar que era ell qui la subjectava d'un braç, quasi clavant-li les ungles – La força amb la què va néixer en Broly va matar la primera de les parelles que vaig tenir a Vegetasei, petita. I ara em proposo regnar a l'univers. Ningú podrà aturar-me amb algú com en Broly al costat, defensant el meu honor i sent principal insígnia del meu abast poder. Tinc millors plans per tu.

'Plans? Quins plans?'. Va horroritzar-se en pensar que només duia la samarreta d'en Son Goku a sobre. I llavors va recordar el camisó... aquell que no s'havia posat: – No ... no podeu... – Es negava a pensar que allò acabés sent res més que una brutal pallissa. 'Que era l'únic que havia contemplat rebre fins aleshores'.

– Ja has endevinat, què faré amb tu princesa? – va preguntar en Paragus que ara se sentia més i més superior, perquè el seu fill l'havia atonyinat de tal manera que ella no podia defensar-se. – Patia, saps? Com bé sabràs, sense que el meu fill et fes això abans, tu no em deixaries ni tan sols acostar-me. És una pega que siguis tan poderosa – va passar-li la mà per la galta – Perquè ets poderosa, princesa. Llàstima que, és clar, el príncep i l'estúpid d'en Kakarot ho són força més que tu. Al Vegetasei que jo coneixia, sense energies tan extraordinàries, tu haguessis estat indubtablement forta.

Ella va mirar-lo astorada, amb dolor a tot arreu. 'Què dimonis s'empatollava?'

Va tancar els ulls. 'Havia d'aconseguir rebel·lar-se a aquell horror, havia de traure forces perdudes d'on fos; va maleir el moment en què havia decidit no seguir intentant convertir-se en superguerrer a la sala de l'esperit del temps'. Continuaria en clar desavantatge davant d'en Broly, però potser podria fer-hi alguna cosa més. Va ser en Paragus qui va colpejar-la ara a l'estómac i ella, tement-se el pitjor, va esforçar-se a oblidar el lloc on era i què hi passava. Va concentrar-se en els records que ara li passaven pel cap, com si el seu cervell intentés compensar-la i li donés armes amb les quals no perdre la poca esperança que tenia. 'En Son Goku'. Ell vindria. 'Vindria'. Va esforçar-se en recordar-lo i es va trobar somiejant, enmig del dolor, amb ell i les dues vegades que hi havia fet l'amor. Les carícies delicades amb les què ell l'havia tocat no tenien res a veure amb la brutalitat absurda d'aquells cops, i això que encara no havien fet amb ella, el que clarament amenaçaven de fer a continuació. 'Amenaçava', va corregir-se.

En Broly només semblava perdut en la seva pròpia ràbia. Obeint ordres d'un home que ara acabava, a través d'un comandament, de manar-li que s'apartés. Seria realment conscient de ser allà? O estava sent un simple titella? 'La força vital del guerrer havia descendit clarament'. Ara sí que ja no la detectarien.

Va sentir-se perduda i l'home, el pare d'en Broly, va aparentar llegir els seus pensaments a l'instant. O potser només interpretava la mirada dolguda però serena d'ella. 'No ploraria. No els donaria aquella satisfacció'.

– No et sentis especial princesa. El teu pare va fer això a moltes altres abans que jo ni tan sols imaginés fer-t'ho a tu.

Allò, bé ho sabia la Nasu en aquell moment, només podia tenir dos finals, i un d'ells faria que ella es fes fàstic la resta de la seva vida. 'Era massa l'orgull amb què havia crescut, com per poder assumir que qualsevol (per poderós que fos o per armes que tingués) pogués doblegar-la així a la seva voluntat'.

Va ser llavors quan va adonar-se que un altre home era a la sala. Hi havia en Mòrac. Continuava allà.

– Si tu tens la meva descendència, la gent em respectarà. Després de la mort d'en Vegeta, ningú a l'univers s'atrevirà a contradir el nou rei dels guerrers. – Li parlava en Paragus – En realitat, t'he de dir que sí que hi haurà un nou planeta, m'instal·laré a la Terra, i des d'allà governaré l'univers sencer amb l'ajuda de la força inigualable d'en Broly.

Va consolar-se amb aquella afirmació: 'No, mai de la vida conqueriria la Terra. Fins i tot si tots defallien, en Cèl·lula seguia volent causar el caos al planeta'. I ara mateix no podria jurar que en Broly ho tingués tan fàcil contra aquella llagosta fastigosa.

A la Terra hi eren també en Son Gohan i en Cor Petit.

– Què en faig, senyor? – La Nasu va tancar els ulls amb ràbia en sentir la veu d'en Mòrac. I això era tot. 'Es rendiria així com així?'.

Li augmentava l'inconformisme en l'esperit, però el seu cos (amb desesperació) ja no hi podia fer res més.

En Paragus va endevinar-li la impotència en la mirada: – Pobre, princesa estúpida – va riure-se'n.

– Què en faig? – va repetir en Mòrac, davant l'anticipació amb què en Paragus se l'havia quedat mirant. El pare d'en Broly va girar-se aleshores amb la mirada perillosa d'aquell que té clar el dolor que causarà.

– Portar-la on... – va començar a dir.

De moment, no obstant, res seria com havia planejat.

En Paragus va escoltar (per sorpresa) un feble espetec; i va girar-se en direcció a la porta, sobresaltat. 'Ningú havia obert aquell tros de fusta, ni havia corregut pels passadissos però, en canvi, algú més acabava d'aparèixer en aquella sala'.

– Deixa-la – va dir la veu del guerrer nouvingut, que es mantenia en la penombra, amb els ulls brillants de la ràbia, i una coneguda aura daurada envoltant-lo. – No la toquis – va afegir amb la lentitud més amenaçant que en Paragus havia escoltat mai.

– Porta-la on hem dit, Mòrac! – va manar a crits l'home: 'El tipus al qual ella ara temia per por a què acabés amb l'únic que havia conservat sempre: el seu orgull'. La Nasu va desesperar-se, al cap i a la fi atribuïa a un somni la presència sobtada (a la sala) d'aquella veu tan coneguda. 'Només delirava': – M'ocuparé d'ella de seguida – va assegurar el guerrer de l'espai de més edat. I el darrer que va sentir ella, va ser un cop de puny del mateix Paragus a la boca de l'estómac. 'Tot i la poca força del guerrer, havia estat suficient, en l'estat en què estava, per perdre definitivament la consciència'.

– No t'ocuparàs de ningú – va amenaçar-lo el guerrer d'aura daurada, en Son Goku que sentia la sang bullir de ràbia al seu interior. Va avançar endavant, ni tan sols amb la intenció d'enfrontar-s'hi: més aviat amb el propòsit d'agafar-la en braços com a primera de les coses que havia de fer en aquella sala.

Però just en el moment en què era davant d'en Mòrac, i en què el servent d'en Paragus tremolava per la impressionant presència del superguerrer, algú més va creuar-se al seu camí.

La Nasu, aparentment inconscient, però encara presa al què passava en aquella sala per un dèbil fil de sensacions va agrair estar-se submergint al món dels somnis. 'Continuava creient que la presència d'en Son Goku allà era un miratge i se sentia afortunada de caure en aquell estat llavors'. Preferia no saber què farien amb ella.

Va somriure interiorment amb recança. Havia estat el seu subconscient qui li havia fet aquell favor; al cap i a la fi, hagués jurat abans d'allò que, en altres circumstàncies, podia batallar amb un braç trencat. 'O almenys intentar-ho'. No havia conegut mai ningú que, en només trencar-li un os, pogués causar tan mal a totes les parts del cos. 'Clar que allò havia estat el principi, després havien vingut els cops al nas i a l'estómac'. El dolor amb majúscules a tot arreu. No s'havia pogut sobreposar a la pallissa d'en Broly; no amb tanta força subjectant-la, no quan cada cop d'aquell guerrer estrany tenia el poder d'escampar-se repartint turment a totes les fibres del seu cos.

Ja inconscient va perdre del tot el sentit d'on era i què havia passat. No havia volgut imaginar com seria en Broly quan es descontrolés.

Havien estat només 5 minuts, però probablement els més humiliants en la vida de la Nasu.

Ambdós homes, en Son Goku i en Broly eren ara cara a cara.

.

En Goku havia dormit profundament aquella nit, quan un mal pressentiment i les energies de la Nasu i d'aquell monstre s'havien creuat al seu cap amb força. Fins a l'instant en què havia aconseguit desxifrar què passava, s'havia mogut inquiet al matalàs una vegada i una altra. 'L'havia tornat a somiar com l'havia vist a la sala de l'esperit del temps: morta, tan blanca i amb els llavis tan gèlids'.

S'havia despertat, de fet, ple de suor, convençut que havia notat com la seva energia desapareixia, però durant els següents minuts (en realitat) no havia estat capaç de distingir la realitat del malson.

S'havia concentrat en el seu ki, allà en aquella habitació on els altres encara dormien; però abans de detectar-la, una altra energia espiritual havia aparegut amb intensitat als seus sentits. 'Era en Broly'. Era en Broly i desprenia la mateixa energia amb què s'havia topat aquell capvespre al passadís. Havia sortit de l'habitació sense dir res, sense la part de dalt de la samarreta que li havia cedit a ella, i s'havia concentrat un instant amb la intenció d'aparèixer allà on en Broly desprenia aquella energia tan brutal.

Però una vegada més, havia notat més l'energia d'ella que la del monstre, i no precisament perquè una fos més poderosa que l'altra; sinó perquè el ki de la Nasu s'apagava ara a passos forçats.

– Broly... – Tornava a despendre tota aquella ràbia pels seus porus. Aquella vegada, però, ja no estava a les ordres d'en Paragus. Almenys temporalment.

Els dos homes continuaven un davant de l'altre.

En Mòrac encara sostenia la Nasu davant la fúria latent d'un Son Goku que ara sabia que, abans de recuperar-la, hauria d'enfrontar-se al guerrer de potència desconeguda.

Conscient d'allò, doncs, el guerrer de criança terrestre va mirar-lo cara a cara de nou amb total serietat. En Broly vestia encara aquelles estranyes joies amb les què l'havien conegut, i els pantalons amples i vermells. Els seus cabells, rebels i negres, però, començaven a tenir un aspecte lleugerament diferent al què havien tingut en inici.

.

– Maleït sia – En Paragus va tancar els punys amb evident preocupació quan va veure com el seu fill emetia aquella energia tan potent que s'allunyava tant del límit en què encara podia manejar-lo a través del comandament. Acte seguit en Broly empenyia en Son Goku fora del palau, creant un gran forat a la paret de l'edifici.

El superguerrer no s'havia encara posat a lluitar amb totes les seves forces, sinó que més aviat havia intentat evitar que la còlera incontrolada d'en Broly l'allunyés en excés d'aquella sala. En Paragus va saber el perquè quasi a l'instant: 'Patia per la princeseta'.

I tanmateix, en aquell instant, no podia fer res més que esquivar i sortejar els cops d'en Broly; mentre aquest s'enrabiava més i més. En Paragus va prémer amb els dits el braçalet que, en realitat, era l'únic que evitava que en Broly no ho destrossés tot. 'No es podia permetre perdre'n el domini'.

– Corre, tros de quòniam! – va esperonar en Paragus a en Mòrac – Endu-te-la d'aquí ja, ximple –. I tot i que el seu home de confiança s'havia quedat un moment parat, havia acabat sortint per la porta amb el cos inconscient de la Nasu; aprofitant els cops que ara en Son Goku es veia forçat a esquivar i la poca atenció que podia parar, per tant, al què passava en aquella sala del dimoni.

En Paragus, no obstant, va esperar-se un moment més, abans de decidir si marxava darrere d'en Mòrac o es quedava. 'Havia forçat massa a en Broly, havia deixat que tragués massa d'aquella ràbia dormida, i ara no obeïa les ordres que el seu comandament li enviava tan desesperadament'.

Horroritzat, en veure com en Broly s'enduia a cops el seu contrincant, que (per moments) sí es defensava amb totes les seves forces, en Paragus va decidir perseguir-los. 'Havia d'evitar que tot se li anés de les mans'.

En Goku estava, hores d'ara, força descol·locat pel potencial del que, de totes totes, sí havia de ser el guerrer llegendari. Havia aconseguit llançar-li un kamekameha i, durant un llarg instant, l'havia atacat amb totes les forces de les que havia estat capaç, però ja de bones a primeres en Broly l'havia estat a punt de deixar fora de joc amb un potent cop de puny.

I això que aquell superguerrer era diferent al que en Son Goku havia vist fins aleshores. L'energia que desprenia era immensa, però el seu cabell era ara d'un color verd molt diferent al daurat habitual. La tiara que rodejava el seu cap, no obstant, es mantenia encara a lloc.

Va concentrar-se per tal d'intentar desfer-se'n. 'Havia de tornar enrere i recuperar la Nasu'. No podia deixar-la en mans d'aquells dos tipus.

– No guanyaràs – va amenaçar amb determinació al seu contrincant. Trobaria la manera de vèncer-lo. 'Per molt que, de moment, fos ja imparable'. I el pitjor és que en Goku intuïa que no estava lluitant al límit de les seves possibilitats. 'Ell tampoc ho podia continuar fent ara; necessitava parar-se i pensar en una manera d'esquivar-lo primer'. Havia de treure-la d'allà.

.

.

A la sala de l'esperit del temps, en Cor Petit no havia parat de preparar-se pel gran torneig que en pocs dies els enfrontaria al terrible Cèl·lula. L'una vegada reencarnació del mal ignorava que, en aquell moment, successos espantosos passaven a aquells que suposava entrenant, pensant o preparant-se per la cita amb l'androide.

D'aquesta manera en les seves darreres hores d'estança a la sala, aspirava i expirava l'aire amb l'objectiu de concentrar-se i fer-se més i més fort en l'aspecte mental i, per tant, també a l'hora de batre físicament a l'adversari. 'Perquè la ment era el primer obstacle que un bon guerrer havia de superar; a l'hora de lluitar en plenes facultats contra aquell que, fins llavors, el namekià considerava el pitjor dels enemics que la Terra havia tingut mai'.

En aquella posició estàtica, aguantant el seu cos a l'aire com si, en algun moment, hagués quedat en suspensió; en Cor Petit normalment no pensava en absolutament res. Habitualment ni tan sols era conscient de ser ell, almenys quan intentava deixar la ment en blanc, per després convertir-la en un veritable camp de batalla on es veia a ell lluitant i superant mil i un obstacles. 'De fet, en aquelles ocasions, acabava fent un esforç atroç, gairebé tan real com si tot aquell terror que se li apareixia al cap, existís de debò'.

Amb constància havia aconseguit dominar aquell tipus d'entrenament. Per això, no entenia què li passava aquest cop. 'No podia deixar la ment en blanc, ni lluitar contra si mateix dins la ment; ni imaginar obstacles que pogués vèncer després'. El seu cap era com un batibull de preguntes sense resposta que ara més que mai no podia quadrar.

Ell era un namekià, algú que s'havia caracteritzat per la fredor i l'astúcia, pel caràcter seré i tranquil. Un ésser que, després de la fusió amb Totpoderós, havia avançat també cap a nous camps inimaginables abans en el terreny de la força mental i el poder psíquic. Era el namekià perfecte i, de cop i volta, el seu cap s'havia omplert de temors que mai li havien estat propis. 'Havia entès la força del lligam amb en Son Gohan per l'època en què la seva convivència havia succeït, quan ell encara s'odiava; quan detestava pensar que en Son Goku li havia perdonat la vida'. El turment que havia arrossegat des del mateix instant en què havia estat conscient del seu destí, del llegat del seu pare; havia fet que alliberés tota aquella capacitat per ensenyar alguna cosa als altres, per estimar, amb el mocós al qual havia hagut d'entrenar i protegir. Amb el temps ho havia acceptat com a normal, com a part d'aquell procés que havia passat fins a sentir-se una mica part d'aquell planeta Terra que ja no volia destruir.

El que no li cabia al cap, ni a ell ni a bona part dels seus altres jo, els pensaments dels quals encara es removien al seu interior; era allò tan nou que l'aclaparava. Només la veu d'en Totpoderós semblava estar callada allà dins seu, mentre que una altra veu, que ni tan sols coneixia l'empenyia cap al que probablement seria el pitjor dels seus errors. Després d'una reencarnació i dues fusions, s'estava tornant boig?

¿Un namekià podia perdre la raó, com si es tractés d'un simple terrícola?

Hauria jurat que no, fins que la senzilla capacitat de meditar amb ell mateix s'havia convertit en una missió no només impossible, sinó que també perillosa. 'Perillosa perquè detestava escoltar aquella rialla al seu interior'. Com si fos res seu.

'Com si el que pogués passar-li, hagués de preocupar-lo'.

Va riure amb crueltat cap a ell mateix: ella era perfectament capaç de cuidar-se sense la seva ajuda. Per la qual cosa, deduïa, tots aquells malsons amb què aquella vegada l'havia rebut la sala, no eren més que part de l'embruix d'aquell lloc. 'Era el que havia dit ella, s'aprofitava dels punts dèbils d'ell, per aconseguir torturar-lo i vèncer-lo així en tots els sentits'.

Ho tenia clar. La part d'ell que era en Totpoderós sí aixecava la veu per dir-li allò.

Malgrat que hi havia un concepte, en aquell més que obvi paradigma, que es negava a acceptar.

Sí ella era una debilitat, també ho eren en Dende, en Son Goku i, fins i tot, en Krilín. Insistia en pensar. 'Només que la sala no li oferia malsons amb aquells altres éssers, que l'hi importaven tant o tant poc com l'omnipresent saiyajin'. No era, és clar, dels que es dediqués a perdre el temps en esbrinar gaire res més del que sentia o deixava de sentir per la resta d'aquella impresentable colla d'humanoides.

El que fos que hi hagués de més en tota aquella convulsió que li oferia la sala, ni tan sols volia saber-ho. Frissava per entrenar en pau les darreres hores que li mancaven per esgotar la seva estada allà dins.

Encara que, per fer-ho, tibés del pitjor dels seus jo. 'Del sempre inalterable Satanàs Cor Petit'. Com aquella vegada.

– Ets un idiota – va recordar que ella li havia dit quan ambdós havien estat en aquella mateixa habitació misteriosa, en una de les moltes vegades que havien entrenat junts. – Podries haver-me matat, ho saps, oi?

– No em freno quan vaig seriosament – Li havia respost amb la simplicitat d'una veritat senzilla.

– Jo tampoc – havia reconegut ella – Però no pensava intentar matar-te.

'I aquell "ho sento" que en Nail o en Totpoderós haguessin acceptat dir o almenys pensar, s'havia convertit en el "pitjor per tu" que hauria d'haver apartat a qualsevol altre del seu davant. En el seu cas, a qualsevol altre menys a en Son Gohan, en Son Goku... i ella'.

Les tres persones que probablement més l'havien marcat a la vida. 'Amb la diferència que ella a sobre el desafiava i sabia ser el doble de desagradable d'ell'. Era com una còpia estudiada de les seves pitjors sortides, només que de rialla cristallina.

Va sortir de la sala convençut que fora de l'habitació la seva ment s'aclariria amb la mateixa immediatesa que la seva retina s'acostumaria al paisatge menys blanc de l'exterior.

'Es consolava en reconèixer que els pitjors malsons havien arribat després; en els primers vuit mesos d'estada a l'interior de l'habitació, almenys havia pogut millorar a consciència'.

A fora continuaria entrenant amb tranquil·litat i ho faria ja sense els molestos inputs de la sala. Ho va pensar i va veure com quasi es feia realitat.

Fins que un Son Gohan desesperat va aparèixer davant seu, minuts després de sortir-ne:

– No trobo el pare, però la Nasu em va demanar que us avisés als dos – va començar a relatar davant la sorpresa del namekià: – Se n'han anat a un planeta on se suposa que en Vegeta s'ha d'enfrontar al superguerrer llegendari... – va dir en Son Gohan gairebé sense respirar, per afegir després el què suposava que havia passat amb en Goku: – No noto la seva energia a la Terra, Cor Petit. I no és a casa. Vols dir que ja hi deu ser?

El seu mentor va assentir. 'Com maleïa ara no haver sortit abans d'allà dins'. I la veu del Totpoderós va venir-li aleshores amb més força a la ment: 'I si tots aquells malsons, la inconveniència de trobar-se-la als miratges de la sala una i altra vegada, era simplement el reflex d'un terrible pressentiment?'.

– Diuen que qui sigui, el superguerrer, ha arrasat amb gran part de la galàxia del sud – va aclarir-li en Son Gohan per terror seu. 'La cosa fins i tot era més seriosa del què aparentava ser en principi'.

– Hem de trobar la manera d'arribar-hi – va subjectar el noi per l'espatlla. 'Passés el que passés, no pensava quedar-se allà de braços plegats'.

.

.

– Si et penses que impressiones, t'equivoques – va desafiar-lo en Son Goku, conscient de la força dels cops que el seu contrincant li enviava un i altre cop – Ets ben ridícul.

En realitat ara n'estava completament segur: aquella era la força espiritual a partir de la qual havia arribat a aquell planeta. 'Era la força espiritual del superguerrer llegendari'.

– Prou et dic que prou – va cridar llavors de sobte en Paragus. En Son Goku gairebé va sobresaltar-se en haver de reconèixer que, entre cops i onades d'energia, s'havien allunyat molt de palau i que a aquell guerrer de l'espai no el seguia ja en Mòrac, i per tant tampoc hi havia enlloc el cos inconscient de la Nasu.

En aquell instant, no obstant, tot va anar molt de pressa. En Broly va llançar-li una bola d'energia molt potent i en Son Goku no va poder fer res més que apartar-se i girar-se amb alerta en notar les energies d'en Trunks i en Krilín al seu darrere.

– Goku, què ha passat? – va preguntar en Trunks just en el moment que en Paragus aprofitava la confusió de l'atac per desaparèixer amb el seu fill. 'Per sort havia aconseguit que el comandament tornés a funcionar i el seu fill l'obeís, almenys de moment'.

– On és la Nasu? – van arribar corrents en Pineau i en Follet Tortuga. L'antic esclau tsufur havia corregut a buscar-la en la què se suposava era la seva habitació; quan els nois s'havien despertat sobresaltats, un cop en Son Goku ja havia desaparegut de la cambra. 'Tant el jove Trunks com el millor amic d'en Son Goku s'havien llevat segons després que el propi Son Goku notés l'energia creixent d'en Broly'. En Pineau va mostrar-se preocupat davant el silenci d'un Goku angoixat que intentava ara localitzar l'energia del seu contrincant. I la d'ella.

El saiyan terrestre va voler respondre'ls, tranquil·litzar-los o almenys relatar-los part del què havia passat, però no va saber per on començar.

El record del què havia vist just en aparèixer en aquella sala continuava turmentant-lo.

– Què en faig, senyor? – La Nasu va tancar els ulls amb ràbia en sentir la veu d'en Mòrac. Ella estava plena de ferides i sang, potser més del què la mateixa Nasu en podia ser conscient.

Preferia ignorar què havien planejat fer amb ella. 'Però ara havia de treure-la d'allà de seguida'.

Sense dir res, va posar-se els dits al front preparant per desaparèixer.

I llavors el soroll d'una nau aterrant va fer-los trontollar allà on eren.

– El pare... – va murmurar en Trunks amb preocupació.

– Creieu que havia sortit ell sol a la recerca del superguerrer llegendari? – va preguntar en Follet Tortuga, aquesta vegada amb aire seriós.

– No ho dubti, mestre – va aclarir en Krilín moments després. – Per això és l'únic que no s'ha adonat de l'energia que creixia imparable dins de palau... – va callar un moment – ... ni de com es fonia en la nit el ki de la Nasu. No és perquè estigués en una habitació aïllat.

En Goku va veure'l sortir de la nau i mirar-los, tot i que va avançar en direcció al castell sense dir-los res.

– On vas? – va aparèixer-se davant seu.

– No és el teu problema, Kakarot – va seguir molest per alguna cosa, probablement per no haver aterrat exactament davant del castell. 'O per no haver resol amb èxit la seva cerca'.

– La Nasu és en perill, Vegeta – va dir senzillament el fill del Bardock fent que, per una vegada, en Vegeta hi prestés atenció. El príncep no va demanar res, però va quedar-se'l mirant amb freda alerta.

– No val la pena que tornis a sortir a la recerca del superguerrer – Li havia dit a l'instant, parlant-li de bell nou: – No val la pena, perquè és en Broly.

En Vegeta va posar cara d'escepticisme: – En Broly? – va riure amb superioritat – Aquell patata?

– Només ho fa veure que no té la suficient energia, pare – va cridar-li en Trunks que venia al darrere – Ha estat tot una mentida per atrapar-nos aquí.

I just en la mil·lèsima de segon en què en Vegeta va pensar breument en allò, tots van notar amb claredat l'energia d'en Broly a la llunyania.

En Son Goku ja no s'ho va pensar més. Va posar-se ara sí els dits al front i va desaparèixer sense més.

– Nasu...

.

La galàxia del sud no era la d'en Mefus ni tampoc la d'en Tarble. Almenys li quedava aquell consol. I també el fet que la Terra estigués en ple sentit contrari, al nord, i que per molt que fos un objectiu d'aquells guerrers, aquests no poguessin apoderar-se'n sense suar tinta. 'Encara que fos a costa de desitjar que si el planeta acabava desapareixent, fos a mans de l'horrible llagosta que l'amenaçava'.

Va adonar-se que havia recuperat, mica en mica, la consciència quan aquells pensaments desordenats van anar-se-li colant a la ment. Va sentir llavors un gran mal al cap, el front li palpitava amb força com si qualsevol petit soroll pogués perforar definitivament el seu cervell.

Va intentar recordar per què era allà, en el que semblava l'interior condicionat d'una pobre cova, o com era que en la sala contigua algú semblava injectar-se l'energia aliena d'en Broly; o almenys allò acabava de sentir de part d'un d'aquells petits esclaus que poblaven secretament el planeta.

– No es preocupi, el comandament funciona perfectament – va sentir l'eco d'una veueta espantada que parlava amb algú – I vostè acaba d'assumir la suficient energia per ser capaç de dominar el control davant de qualsevol inconvenient.

– N'estàs segur, cuc? – El cervell de la Nasu va activar-se en reconèixer la veu d'en Paragus, alçant-se de cop i volta d'aquell vell matalàs, en recordar un per un tots els cops que havia rebut i com era que havia acabat perdent el sentit de si mateixa. – He de marxar d'aquest planeta abans que la cosa empitjori: en les properes hores tot això passarà a ser pols estel·lar. En Vegeta s'ha endut la meva nau sense avisar, i tot perquè el vaig animar a buscar el superguerrer llegendari, maleïda siga la mare que em va fondre...

La veu d'un tercer individu, just en la sala on ella encara intentava reaccionar, va alertar-la del tot. 'Se sentia encara massa dèbil per aixecar-se, i li feien mal tots els ossos i músculs del cos'. El tacte d'una mà, massa a prop de la seva cuixa, va fer-la saltar enrere abans de sentir com es marejava: no tenia força per més.

– Així que tu també ets una d'ells, eh? – va preguntar l'home que per fi va reconèixer com el maleït Mòrac – Sento molt agraïment cap els de la vostra espècie.

Malgrat el dolor, la Nasu va mirar-lo amb prou escepticisme. 'Ningú sentia agraïment cap als guerrers de l'espai'. Però l'home va continuar parlant:

– En Paragus em va salvar la vida i em va permetre servir-lo, quan el superguerrer llegendari va destruir el meu món.

Si no hagués estat tan malferida, probablement, hagués rigut amb ganes.

– El seu fill... en Broly és el superguerrer, idiota.

No obstant això, l'home ja semblava saber-ho de feia temps i no li importava en absolut: – I? – va dir – Jo hi visc bé aquí. El meu planeta tampoc valia tant la pena... El governava un dictador. Jo n'era esclau...

– I ara... ara no n'ets d'esclau? – va atrevir-se a demanar, tot i que fins i tot els braços li fallaven a l'hora de resguardar-se davant de qui fos que volgués agredir-la.

– No més del que ho seràs tu, reina. – va pronunciar amb evident diversió un burlesc Paragus, que no havia vist aparèixer-se abans. 'El dolor del cap li impedia concentrar-se massa en els esdeveniments que l'envoltaven'. – I tu imbècil, no toquis la meva dona.

'La meva dona', tres paraules dites a l'atzar van ser suficients per envair de terror el cor i el pensament de la Nasu.

– Jo no sóc teva – va intentar aixecar-se per apartar-se'n, però va caure inexorablement del llit en apropar-se a la vora del matalàs. La confusió va envair-la. 'Ningú l'havia vingut a socórrer'. En Goku... ell... ell era una visió que havia tingut abans de desmaiar-se. I... en realitat no estava segura de què hauria passat després.

Al cap i a la fi només duia a sobre la samarreta del saiyan. El cap va donar-li més i més voltes, i ja no va ser capaç de discernir res que no fos el terror absolut.

– Què m'has fet? – va aconseguir cridar davant la mirada enganyosament satisfeta d'en Paragus. 'El cert era que aquest no va tenir l'oportunitat d'afegir-hi res més'.

En Broly acabava d'entrar també a l'habitació i ho feia com si realment fos un mort vivent, sense elecció ni coneixement. – Potser ara serà el torn d'ell – va aventurar en Mòrac, sabent que amb el comentari es guanyaria el reconeixement del seu amo.

La Nasu, malferida, va fer un pas enrere espantada... però en Mòrac, ràpid de reflexos, va tibar-la de males maneres a l'instant, empenyent-la cap a pare i fill. Buscant també amb allò l'aprovació d'en Paragus.

Ella va imaginar-se el pitjor.

Abans que en Broly pogués ni tan sols tornar-la a colpejar, però, algú havia aconseguit subjectar-la entre els seus braços, apartant el guerrer de mirada embogida d'ella.

Tot havia anat més ràpid del què fins i tot era imaginable per un saiyan corrent.

– Kakarot... – Va pronunciar amb ira moderada en Paragus. En Goku, protector, va subjectar-la fins i tot amb més força de la que ella s'hauria imaginat. 'Només pensar que aquell saiyajin podia haver-la tocat més enllà del que era just en una batalla, en Son Goku va sentir com li bullia la sang'.

– Estàs bé? – La mirada d'ella va ensorrar-lo.

.

– Això ho pagareu... – va deixar anar encara amb ella en braços. 'Intuïa quina havia estat la intenció d'en Paragus; malgrat que no podien haver tingut temps de...', no podia ni tan sols considerar-ho. Fos com fos, ho pagarien car. Va donar un pas endavant fent retrocedir a en Paragus, i a en Mòrac, que ara era resguardat just al darrere d'aquest. 'Hi havia anat a parar amb sobtada rapidesa'. Temorós del poder que desprenia en Goku.

– Covard... – va escopir el pare d'en Broly al seu subordinat, agafant-lo de les espatlles, i posant-lo just al seu davant. Però ja era massa tard. Al seu voltant, en aquella cova, tot tremolava com en el pitjor dels terratrèmols. L'energia d'en Broly creixia i creixia i aparentava haver deixat de tenir aturador de manera definitiva.

L'ésser a qui en Paragus anomenava el superguerrer llegendari va llançar-se sobre d'en Son Goku amb tal empenta que l'heroi de la Terra només va poder girar-se d'esquena per protegir del tot a la Nasu, i rebre de ple els cops. 'Fins que sortissin a l'exterior i pogués deixar-la en lloc segur'. La jove resguardada en els braços del guerrer va tancar els ulls intentant ordenar els sentits, buscant la manera de reconfortar-se en aquella abraçada. 'En Paragus li havia insinuat que...'. Però no, no podia ser, no se sentia com si res d'allò hagués passat. Ho sabria.

– Ho sabria... – va xiuxiuejar amb tanta convicció que en Son Goku que, pràcticament, ja havia aconseguit arribar a l'exterior d'aquella mena de forats de mina on s'havia refugiat en Paragus, va subjectar-la encara amb més força. No havia esperat, malgrat tot, que la reacció de la Nasu fos exactament aquella.

S'havia posat a plorar, sincera i descontroladament. Humiliada i tocada en l'únic a què sempre podia recórrer un fill del veritable rei dels saiyajins: en l'orgull. Era un registre tan diferent al que habituava ella, tan absolutament desolador, que en Son Goku senzillament no va poder fer res més que tancar més els braços al seu voltant. 'Sense entendre exactament què era el que passava pel seu cap'. Mai l'havia vist plorar i menys així; no podia recordar, i menys enmig dels cops d'en Broly, cap altre moment en què el seu ànim hagués flaquejat d'una forma tan brutalment desesperançadora.

Estava segur d'haver arribat a temps els dos cops. 'I ella no estava així només per una pallissa'. Creia realment que...? Què creia ella del que havia passat allà? O era ell el que estava equivocat, respecte als esdeveniments? ¿I si...? Confós com estava i semi nua com anava ella, va sospitar el pitjor.

Eren ja fora quan en Son Goku embogit de confusió només va poder deixar-la en mans d'en Trunks, que acabava d'arribar acompanyat d'en Krilín i els demés; i saltar definitivament, i amb embranzida, damunt d'en Broly. L'embat seria ferotge.

En Vegeta s'havia quedat enrere, horroritzat per la realitat: Era aquell el superguerrer llegendari de debò? Havia escoltat milers de llegendes sobre aquella figura quan només era un mocós.

– Al meu fill no podreu guanyar-lo mai! – va sentir que cridava en Paragus més enllà. 'I si tenia raó? I si era invencible?'.

En Broly ja no duia la tiara amb la qual en Paragus l'havia controlat fins aleshores.

.

– Confio en tu, Krilín – En Trunks havia deixat finalment la Nasu en mans de l'amic d'en Goku, davant la mirada preocupada d'en Pineau, el qual se'n mantenia prudentment allunyat gràcies a la pacient intervenció del mestre Follet Tortuga. 'Era perillós pel tsufur ficar-se enmig d'aquella batalla'. El noi de cabells liles volia combatre, convençut de poder ajudar en Son Goku; que perdia terreny i esbufegava a mesura que en Broly l'envestia més i més amb tota la força dels seus músculs.

– He de reconèixer que ets més fort del que m'esperava – En Goku va apartar-se la suor del front, no sense pensar en què tard o d'hora hauria de passar comptes amb l'impulsor de tot allò, en Paragus que aleshores no aconseguia detectar enlloc.

– Tinc prou poder per poder eliminar aquest planeta en un obrir i tancar d'ulls – va riure en Broly – O contraataqueu o el converteixo en pols.

Allò va recordar a en Son Goku que primer calia centrar-se en aquell guerrer de força descomunal. 'Era l'única manera de fer-ho'.

En Trunks l'ajudava des del seu costat dret.

– Ja era hora. Per fi us heu decidit a passar seriosament a l'acció – va tornar a desafiar-los en Broly – Heu de saber que no sou prou forts per guanyar-me.

Les ensorrades mines, on havia començat el combat, cada vegada eren més lluny del zenit de la batalla, per la força amb què els embats d'uns i altres, els arrossegaven planeta enllà: en ciutats que havien estat ja prèviament destruïdes i abandonades.

– Això ho dius tu – va posar-s'hi davant en Goku – Tot i que sí que m'has sorprès, no et feia tan fort, no. Però vinga, acosta't superguerrer.

Podria jurar ja que havien donat més d'una volta al planeta.

Des del cel, en Broly va posar llavors tota la seva atenció en els dos ancians que eren aleshores dalt d'un turó alt i boterut d'entre els edificis. A darrere d'ells es refugiava tota aquella colla de petits esclaus que, en Paragus i el seu patètic exèrcit, havien tingut empresonats durant anys en aquell planeta ple de mines i llocs de treball. Va dirigir-s'hi directament:

– Sou esclaus, us han fet venir d'un altre planeta, oi? – Els minúsculs éssers verds, en alguns casos de cabell lila, front prominent, i ulls grossos, van acumular-se en cercle, tremolant de por. Era la primera vegada que aquell home de presència espectacularment musculosa i (ara) ulls en blanc els parlava: – Sempre miràveu les estrelles, amb l'esperança que algun dia tornaríeu al vostre planeta – va endevinar amb cruel diversió – Doncs mira per on, sí que hi tornareu al vostre planeta.

Amb rapidesa no va permetre que en Son Goku i en Trunks reaccionessin. Va llançar endavant una gran bola d'energia que, tot i que primerament, figurava anar en direcció als pobres esclaus, va acabar esclatant al cel, contra una de les petites estrelles que hi brillava: el món d'on tots ells havien vingut.

La Nasu repenjada a en Krilín va tornar llavors a obrir els ulls amb dificultats. 'Sabia vagament on es trobava, però el cos i el pensament li feien massa mal per poder-se'n adonar del tot'.

Va intentar centrar-se de nou. 'Havia estat en aquella sala, l'havien colpejat i s'havia despertat després en el llit d'una mena de zulo humit i fosc, on... on no sabia en realitat què havia passat'. Va recordar les paraules d'en Paragus... la seva dona... 'No, seva no'. No es deixaria vèncer pel que fos que hagués succeït entre aquelles quatre parets.

'Fos el que fos'.

Va apartar-se d'en Krilín davant la preocupació del noi. – Nasu.

– Els he d'ajudar – va tambalejar-se en donar dos passos. Més enfortida pel valor de no saber-se del tot vençuda, que per la capacitat que ara mateix tingués en cada os i múscul del seu cos. – Ningú no juga amb els fills del rei Vegeta, Krilín. Ningú.

– Però... – va deixar-la apartar un parell de centímetres, tot i que va mantenir-s'hi a prop, a punt per subjectar-la.

La veu d'en Son Goku, no obstant, va fer-la aturar en sec. Parlava alt i clar amb en Broly.

El cabell de l'anomenat superguerrer llegendari continuava sent més verd que daurat.

– Aquest cop estem decidits a fer-te desaparèixer – va assegurar-li al costat d'en Trunks – És monstruós això que has fet –. 'Acabava de destruir un planeta sencer amb la força de la seva energia, i des de centenars de quilòmetres de distància'.

– Son Goku, Trunks... – va començar en Krilín sostenint dèbilment la princesa del braç – Nasu, em sembla que val més que fugim.

En Follet Tortuga ja agafava també del braç a en Pineau empenyent-lo enrere: – Hauríem de sortir d'aquest planeta ara mateix – En Pineau va seguir-lo enmig de les roques fins que va adonar-se que la Nasu no els seguia. En Krilín també s'havia quedat enrere, pendent d'ella.

– Si us plau, Nasu – va pregar-li – No estàs en condicions.

Ella va mirar-lo desesperada i ferida. 'Li brillaven els ulls d'haver plorat feia ja força estona en braços d'en Goku'.

– Vés-te'n! – va sentir la veu poderosa d'en Son Goku, fent malauradament que en Broly també s'hi acabés fixant.

– Així que ella t'importa molt, eh? – va llançar-los a l'instant, i sense treva, una escomesa imparable d'energia que va acabar fent-ho saltar tot pels aires.

Un llarg silenci va empeltar-los a tots de desesperança. En Son Goku va aixecar-se (just després) estossegant entre la pols, intentant-hi veure a través del caos.

Alguna cosa més acabava d'explotar al seu voltant.

– Nasu! – va sentir cridar en Krilín també entre estossecs. La noia era a terra tirada, de nou inconscient. I en Broly volava damunt dels seus caps, disposat a llançar-los un nou atac feroç. 'Si la tornava a tocar, la mataria'.

Va impulsar-se cap a ella amb totes les seves forces, però abans que hi arribés, algú altre s'havia creuat entre el cos de la Nasu i en Broly amenaçador. Un embat del monstre, que aparentava haver canviat d'opinió, va llançar-lo a terra aleshores; i ja des de les runes va ser quan en Son Goku va poder discernir qui era qui s'interposava entre la princesa i una mort segura.

– No en seràs el seu salvador. Aquest cop, no – va burlar-se en Broly d'en Goku; en veure'l caure, per enèsima vegada, víctima del propi impuls amb el qual l'havia pegat: – Abans hauries de superar-me en força, Kakarot.

'En Broly estava absolutament convençut que ella era el major punt dèbil del seu rival, i pensava atacar-lo de ple'. Sense interrupcions.

Va llançar una bomba d'energia amb tot el poder del seu ki abans d'adonar-se, com havia fet en Goku anteriorment, que efectivament hi havia algú entre la Nasu i ell. 'Havia estat massa distret evitant, temporalment, que el fill d'en Bardock es creués als seus plans'.

La Nasu va recuperar la consciència parcialment, el suficient per reconèixer també la figura de qui aparentava haver-li salvat la vida. 'Tot i així el vigor de l'atac, havia afectat a la malferida saiyan en un braç'. Ja no podia aixecar-se. – Pineau...

El cos de l'ancià era a terra. 'Agonitzant'. Per algun motiu l'energia d'en Broly no l'havia matat del tot. Des del terra, va veure l'ombra de les dues darreres persones que, aquestes sí, havien intervingut en últim moment per salvar-los.

– Li donarem una mongeta màgica i es posarà bé – va subjectar-la un dels dos nouvinguts, ajudant-la a alçar el cap i, per tant, també a menjar allò que tenia el poder per posar-la totalment bé.

Va sentir que una electricitat intensa la recorria de cos sencer, fins a sentir-se recuperada. A l'instant va veure que el mateix passava amb un Pineau que, no obstant, havia quedat inconscient. – No t'espantis, el seu organisme ha rebut un cop molt fort – La veu d'un dels seus salvadors va parlar-li donant-li alè – Lamento no haver pogut fer res més que desviar la força de l'atac en el darrer moment. Sort d'en Son Gohan. Sol no hagués pogut fer-hi res.

Se'l veia esgotat i realment tocat. De l'esforç ell també havia quedat en pèssimes condicions.

– Cor Petit... – va murmurar quasi incrèdula. Va alçar la vista just per veure com en Son Gohan socorria el seu pare, que no perdia el temps en tornar a atacar amb coratge en Broly.

En Goku va mirar, això sí, un enèsim moment enrere per assegurar-se que, com ell, a ella i a en Pineau també li haguessin donat les corresponents mongetes màgiques. 'Estaven bé'.

– Endu-te-la d'aquí, Cor Petit! – va cridar en Son Goku ja en ple atac contra en Broly. En Son Gohan i en Trunks l'ajudaven a duo aleshores.

– Com heu vingut? – va preguntar la princesa en un primer moment de confusió. Primer en Son Goku, després en Pineau... els crits d'en Krilín, li era difícil reconèixer en quin moment havien aparegut en Son Gohan i en Cor Petit amb el suficient coratge per protegir-los. 'L'únic que havien pogut fer en realitat era desviar l'atac d'en Broly amb dues escomeses intenses el màxim de potents possibles'.

– En Son Gohan va tenir la idea de demanar-li la nau a la Bulma. – va respondre – Hauràs d'agrair-li això també, perquè jo sol no hagués estat capaç de desviar l'atac d'aquest boig – va reconèixer. – Ha estat francament impressionant la manera com ha reaccionat. Es nota que és un superguerrer com el seu pare.

L'ona expansiva, de l'atac desviat, havia estat (això sí) demolidora.

Ella va somriure dèbilment: – Però...

– Per sort en Dende havia escoltat la conversa entre en Kaito i en Son Goku, i ens va poder guiar amb més o menys encert. Només hem hagut de donar una ridícula quantitat de voltes en va... – va agafar en Pineau en braços – Fins que vam notar clarament l'energia d'aquest monstre. Podria haver estat molt pitjor.

La lluita sense treva entre els tres superguerrers i en Broly continuava metres enllà.

Davant d'una massa confosa Nasu, en Cor Petit buscava ara algun tipus d'explicació respecte l'estrany estat d'en Pineau. 'No era normal que unes mongetes màgiques no el despertessin després d'un atac així'. En Cor Petit ho sabia, però, intentava buscar-hi una raó.

No obstant això, la jove s'havia quedat parada amb cara d'horror. La seva ment era a una altra banda.

– Què?

S'estava fent clarament de dia, almenys en aquella banda de l'univers.

– No... no sé què va passar amb mi quan... – va tancar els punys amb ràbia. I llavors va detectar clarament el ki d'en Paragus, molt a prop d'on parava el d'en Vegeta – El mataré! – va sortir volant sense més.

.

---

Nota de l'autor [Editada el 17/07/2014]: Caram, deveu pensar que no feia mai notes a peu de capítol, i ara no paro, eh? :). No ho agafaré de costum, però és inevitable fer-ho en aquest capítol. Inicialment en les notes del capítol 29 feia referència a un rumor vers la saga Broly que va prendre molta rellevància i que després va resultar fals. Era una idea que havia pres pes a través de les xarxes socials. De totes maneres, ningú pot negar que Broly és aquell dolent de les pel·lícules que fins i tot els menys aficionats a la sèrie coneixen bé. I intentar explotar-ne les possibilitats, era una temptació massa gran per a mi. Així que forma part de la línia temporal d'aquest fic.

La resta ja sabeu és fruit de llargues nits d'estiu enganxada a Bola de Drac amb la Nasu, la meva petita contribució, al cap i al cor. Ens veiem als comentaris ;)