Capítol 30. Quan la mort ens trenca
A cinc dies pel torneig contra en Cèl·lula, una energia terrible i llegendària amenaçava l'univers tal i com l'havien conegut fins llavors en Son Goku i els seus amics. 'Ella estava bé'. Havia d'estar-ho, perquè l'havia deixada en mans d'en Cor Petit.
Hi havia estimació allà. I allò que tan males sensacions havia donat a en Son Goku a la Terra, li donava aleshores la tranquil·litat per lluitar amb totes les seves forces. Només li calia preocupar-se d'en Son Gohan, que s'havia afegit ja al combat en què també intentava posar el seu esforçat gra de sorra en Trunks.
En Vegeta, mentrestant, havia avançat endavant disposat a ser ell, el príncep, l'únic que pogués vèncer el superguerrer llegendari. Una cossa a l'alçada del coll, mentre en Son Goku agafava aire per contraatacar va ser suficient, però, per veure-ho: l'energia d'aquell home era tan intensa i de proporcions tan descomunals que estaven tots perduts. 'N'havia escoltat massa coses a Vegetasei, sobre la llegenda i qui en fos l'elegit; tantes que, hores d'ara, es trobava torbat per aquella realitat'.
Durant un llarg instant va dubtar seriosament sobre si (de veritat) allò era la fi de tot.
En Paragus que almenys havia estat gaudint d'aquella petita victòria; la de sobrepassar tots els límits de la por del príncep Vegeta, va apartar-se'n... corrent cap a palau de cop i volta. 'Acabava de reconèixer el ki que s'apropava a ells'. I miraculosament ella aparentava recuperada de cada cop i cada mentida.
'Si encara creia que n'havia abusat, el seu final podia ser terrible'. Va córrer palau enllà a la recerca, almenys, d'alguna de les naus individuals que solien utilitzar els seus homes. La seva, la que havia utilitzat en Vegeta, havia quedat en ple camp de batalla fins que les darreres explosions d'en Broly l'havien fet pols.
Només una altra nau de grans dimensions era encara sobre la superfície d'aquell món. Ell ho ignorava; però qui sí en coneixia el lloc d'aterratge era el propi Cor Petit. El namekià va demanar, en qüestió de segons, a en Krilín que s'endugués el cos d'en Pineau i l'encara en perfecte estat mestre Mutenroshi. 'Allà només s'interposaven al poder límit que guerrers, com en Son Goku, intentarien desenvolupar (en ple combat) a partir de llavors'. A l'hora d'enfrontar-se a en Broly, era millor que en Goku i els altres ho poguessin fer sense la por constant a danyar algú del seu voltant.
Només va perdre de vista la Nasu, en el moment en què donava instruccions al terrícola; després va aconseguir atrapar-la sense problemes. 'Ella havia alçat el vol abans, a la recerca punyent del pare d'en Broly'.
La jove era ara, en efecte, molt a prop d'on podrien trobar finalment en Paragus... i el seu sempre fidel Mòrac.
– Un consell d'amic... – Avançava en Broly a en Son Goku en aquell moment, mentre aquest s'hi enfrontava ja només pendent de vèncer-lo: –... que es protegeixi el teu fill... –. En Son Gohan seguia de ben a prop el seu pare en l'intent de continuar-lo ajudant.
'Havia estat, de fet, ell (el petit Gohan) qui havia aconseguit desviar amb més perícia l'atac que podria haver matat a en Pineau i la Nasu'. Però en Goku no podia permetre's el luxe de veure'l arriscar-se més. Perquè era el seu fill, però sobretot perquè aquell no era el destí d'en Gohan.
Quan tot s'acabés, hi havia una altra missió que complir a la Terra. Endut pel frenesí de la batalla no podia respondre ara (amb total exactitud) el dubte de qui aconseguiria la victòria final; en un imaginari duel entre en Cèl·lula i en Broly. Però sí tenia un convenciment: 'Per molt que el superguerrer llegendari els estigués mostrant un poder immens, quasi inigualable, la diferència que podia decantar la balança en aquell cas tenia més a veure amb altres dots; els quals aparentaven mancar en l'adversari actual'. En Broly podia tenir una grandiosa força física, una energia de llegenda; però en Cèl·lula era condemnadament més astut i intel·ligent, i gaudia de totes i cadascunes de les seves tècniques i de les dels seus amics i enemics.
Passés el que passés allà, la Terra necessitava en Son Gohan.
– Fuig d'aquí – va pregar-li amb la mateixa veu forta i imperiosa amb què molt abans havia demanat a la Nasu que marxés – Au fuig
– Et vull ajudar pare – Havia insistit, com imaginava, el seu fill. Però no podien permetre-s'ho.
En Broly no va deixar-los reaccionar, tot i que sí que va anar a per en Goku en primera instància. El va agafar, de fet, fent-lo voltar a l'aire i el va tirar contra les roques, provocant que, el saiyan que una vegada havia vençut en Freezer, quedés amb els sentits confosos per moments. Va ser aquell instant el que va aprofitar en Broly per perseguir sense treva a en Son Gohan; per anar-li al darrere fins a estampar-lo contra la paret d'un dels edificis abandonats. 'Com quan hi havia hagut la Nasu per mig, en Broly només buscava debilitar al seu enemic a partir d'allò què més importava a aquest'.
En Son Goku va maleir el moment en què, – en donar-li la mongeta màgica que havia dut a l'arribada –, en Gohan l'havia anomenat pare. 'Potser fins i tot en Broly era més llest del que aparentava'.
D'un cop d'espatlla, el supersaiyajin llegendari feia ara el mateix amb en Trunks: deixar-lo inconscient contra una paret. El fill de la Bulma, el del futur, els havia anat a ajudar però ja estava molt cansat de les anteriors envestides en combat. Amb decisió, en Goku va aconseguir deslliurar-se'n el suficient per tenir temps d'aixecar-se i rebre (així) un nou atac de l'energia fatídica d'aquell monstre, que es mostrava incansable una vegada i una altra, fent que el fill d'en Bardock es veiés obligat a esquivar-lo fins a l'esgotament absolut.
– I ara el cop final – va dir en Broly quan, per moments, va saber-se victoriós.
– Què vols que et digui – va intentar bromejar en Goku, veient-se perdut del tot – Et trobo molt sorollós...
La força espiritual d'en Broly no parava d'augmentar conforme passava l'estona, però ara ja ni tan sols tenia rival, havia deixat totalment KO els tres superguerrers que s'hi havien enfrontat.
La Nasu va mirar enrere només un moment en notar tota aquella energia que creixia. Continuava decidida a passar comptes amb en Paragus.
– Vés a per en Son Gohan, Cor Petit – va demanar-li. – Et necessitarà més que jo ara.
El namekià, que no coneixia en absolut els detalls del què havia passat abans, va dubtar fins a confiar en el criteri d'ella.
– D'acord.
No s'imaginava com en podia estar d'equivocat.
Va aconseguir intercedir, això sí, quan en Broly pretenia executar d'una vegada i per totes en Son Gohan. Encara que fos com a distracció, amb més focs artificials que res més, mentre el nano es refeia per si sol.
'El nen els havia demostrat sobradament que tenia una força extraordinària'.
A continuació va poder parlar amb en Son Goku, per primera vegada en aquell planeta.
– Encara tens més mongetes màgiques? – va preguntar el saiyan quasi sortint de la inconsciència. Demanant-li després que en donés també a en Son Gohan i a en Trunks. Li devia (a més) un sincer agraïment: – Em trobo més bé... I saps? Estic content de veure't, Cor Petit. Si no haguéssiu vingut amb en Son Gohan, hores d'ara potser tots seríem morts –. Va tancar els punys amb ràbia: – Jo no hagués arribat a temps i en Pineau i... – va dubtar dolorosament en dir el nom d'ella - ... i la Nasu també ho serien, de morts. No saps com te'n dono les gràcies.
– No cal que ho facis – I potser mai li havia dit res de manera tan concisa i amb tanta seguretat.
No va caldre gaire més perquè en Son Goku l'entengués.
Va somriure amb comprensió: – No seria especial sinó s'hagués guanyat el teu respecte i estima. – Els dos guerrers van observar-se un moment amb transcendència.
'Respecte i estima', sí sens dubte podia ser que fos allò. ¿Eren aquells dos mots els noms exactes del què ella podia inspirar a un ésser com ell? Hi havia pensat, però, fins llavors, no havia sabut donar-hi un nom. L'havia encertat de ple aquesta vegada en Son Goku? Què volia dir exactament respecte i estima?.
Va decidir deixar escapar allò, encara que fos per assegurar-se que en aquell planeta no havia passat res més terrible del què ja aparentava ser tota aquella destrossa: – He estat tenint pressentiments terribles sobre ella...
En Goku, aquesta vegada, va dirigir la mirada al cel amb ràbia continguda: – El pare d'aquest monstre no és un guerrer... ni tan sols mereix dir-s'ho, Cor Petit. És un brivall.
– Ella l'ha anat a buscar – Pel to que havia posat el saiyan, el namekià entenia aleshores que aquella informació era important.
El gest al rostre d'en Goku no va presagiar res de bo.
– Mantingues en Son Gohan lluny de tot això – va demanar-li com a últim favor abans d'alçar el vol, aquesta vegada ignorant aquell instant en què en Broly era al cel acumulant més i més energia. Ja començava a fer-se visible entre les estrelles, un gran astre que cada vegada estava més a prop d'ells i que, tard o d'hora, explotaria contra el planeta on eren.
.
– Aviat serà aquí – Pronosticava en Paragus mentre programava la petita nau personal per fugir – La fi d'aquest planeta hauria de tenir lloc d'aquí a una hora.
.
Més enllà en Vegeta continuava sense reaccionar.
– Què hi fas aquí? – va provocar-lo en Cor Petit, que apartava (llavors) en Gohan del mig, expectant per la gran acumulació d'energia que estava assolint en Broly; i que s'acabava de topar amb ell. El príncep estava palplantat allà, enmig de no ben bé res, com si hagués avançat metres al cel però no hagués acabat d'arribar on anava. – Fins i tot la teva germana hi està deixant la pell.
– No podeu guanyar – va repetir aleshores, amb més confusió que convenciment, el pare d'en Trunks – És el llegendari guerrer de l'espai.
– I tu abans deies ser el príncep dels guerrers... – Van creuar ambdues mirades amb desgrat. 'No, no deixaria que en Cor Petit li afectés l'orgull'. – Penses quedar-t'ho mirant?
– Calla! – va reaccionar després d'un moment de silenci – Sóc jo l'únic que l'ha de vèncer. Aquell ximple d'en Son Goku... – va reiterar com per costum. 'No obstant, ell que n'era el príncep, el príncep dels guerrers, estava segur de no poder-ho fer'. Les explosions d'energia havien estat impressionants fins llavors. No diria, és clar, que no se'n veia capaç. 'Anava contra la seva mateixa essència': – No és problema teu com ho faci. Segueix fent de mainadera d'en Son Goku. Encara no he dit la última paraula – va donar-li l'esquena. Estranyament, aquelles paraules li havien donat força. L'orgull tibava d'ell de nou.
En Cor Petit va veure'l apropar-se (just després) al lloc on romania parat en Broly i va mirar-se'l almenys amb la determinació d'haver provocar alguna reacció al príncep dels guerrers. 'No era normal veure'l d'aquella manera'. Aquell comportament només podia ser producte d'històries escoltades en el passat, del gran respecte que, des de sempre, havia despertat en l'hereu al tron saiyajin aquella llegenda que presumptament es feia ara realitat.
En Vegeta va disposar-se a atacar en Broly. Per molt que hi deixés la pell, no hi deixaria la dignitat. Però aquest va passar olímpicament d'ell i d'en Trunks que també havia intentat aturar-lo. 'A diferència del seu pare, només li interessava una cosa: fer miques en Kakarot'.
El superguerrer d'enormes proporcions s'havia limitat a deixar-los enrere amb un cop de força. 'Tenia un altre objectiu abans d'eliminar-los a tots'.
.
.
– Senyor – va pregar en Mòrac a un Paragus disposat a marxar sí o sí d'allà – No em deixi aquí, senyor.
– Pobre desgraciat... – va murmurar l'altre, convençut que els botons que estava tocant ara el durien inevitablement a l'èxit. A un futur sense aquells molestos guerrers: 'Sense el príncep Vegeta i, ara que estava descontrolat, també sense el seu fill' – Aquesta estrella d'aquí unes hores només serà un mal record. Ara que t'has pogut desfer del meu control, Broly, no m'interesses i a més a més ets un obstacle – parlava ell sol mentre continuava prement tecles del comandament de la nau.
– No tan de pressa... – va treure'l la Nasu de la nau, trencant el vidre de l'artefacte d'un sol cop, i per tant impossibilitant que aquest arribés a fugir-ne – Et mataré... – va xiuxiuejar-li de manera amenaçadora, i convencent-se'n per moments.
Havia aparegut de sobte. 'Hi havia arribat volant, encegada (cada vegada més) pel caos ple de fúria atroç que eren ara els seus sentiments'. La Nasu havia acumulat tot aquell coratge de camí allà. 'Ningú se'n reia d'ella'. Ningú la menystenia d'aquella forma. Se sentia bruta i enfadada. Confosa i enrabiada. Completament envaïda pel seu esperit més saiyajin. 'Menys racional que quan havia donat a entendre, a en Cor Petit, que no se n'havia de preocupar'. Més aquella nena que havia marxat d'un Vegetasei a punt d'explotar.
Plena d'un coratge que l'havia envaït en molt poques ocasions.
– Si tu tens la meva descendència, la gent em respectarà. Després de la mort d'en Vegeta, ningú a l'univers s'atrevirà a contradir el nou rei dels guerrers. – L'havia amenaçat en Paragus la nit anterior. – No et sentis especial princesa. El teu pare va fer això a moltes altres abans que jo ni tan sols imaginés fer-t'ho a tu.
Les paraules de l'home li venien a la ment desordenades, però amb la claredat d'haver-ho viscut només unes hores abans.
– Què en faig, senyor? – Havia preguntat en Mòrac llavors. 'I ella no era un objecte! D'ella no podien fer-ne el que volguessin'.
Havia plorat. 'Maleït sigui, havia plorat com mai en braços d'en Son Goku i n'havia tingut molts motius abans: no serien aquell parell de deixalles humanoides els que acabessin amb la seva dignitat'.
– Princesa... jo... escolta... – Tartamudejava en Paragus en aquell instant, sense saber què era capaç de fer ella sinó li confessava la veritat. 'Aconseguir tocar-la, endur-se-la sota la seva voluntat, només hagués estat un adorn que hagués fet brillar més el seu triomf; però sense la força i superioritat del seu fill, ella podia esclafar-lo amb la mateixa facilitat que si fos menys que un mosquit molest'.
Els records de la pallissa, les amenaces i humiliacions, la confusió d'encara no saber fins on havia arribat aquell home; mai s'havia sentit tan furiosa i descontrolada com llavors. Veure-li la cara i sentir-li la veu, aquella veu que s'havia atrevit a suposar-la seva, només ho havia empitjorat.
– No has d'embrutar-te les mans amb escòria – va escoltar en Son Goku darrere, amb aquell parlar segur, aproximant-se-li per l'esquena fins a agafar-la quasi amb delicadesa per la cintura i apartar-la. – Deixa'l. Jo me n'encarrego.
La Nasu va dubtar, encara se sentia furiosa i plena d'inseguretats, però les paraules d'ell l'havien fet reaccionar.
'Si el fill d'en Bardock no l'hagués parat llavors...', no volia ni pensar-ho.
Ella havia tingut (ja) la mà completament oberta sobre el pit d'aquell desgraciat i, sense la intervenció d'en Goku, no s'hagués pas contingut de cap de les maneres: havia estat disposada a matar-lo. 'I era menys fort que ella, no necessitava eliminar en Paragus, perquè (ara mateix) no els suposava cap perill'.
Lluny de Vegeta, ella no havia crescut per ser una assassina. 'No quan estava (sobradament) per sobre de les possibilitats del seu contrincant'.
– Jo no sóc com tu, Goku – va insistir encara un moment més, però ja sense convenciment – No em vaig donar un cop al cap jo. Puc matar-lo perfectament. No ho lamentaria gens...
En Son Goku va somriure-li de costat: – Això deixa-m'ho a mi – va agafar llavors, el guerrer que encara pretenia fugir, de la solapa – Perquè si és veritat que l'has tocat jo...
– Si us plau – va tirar-se a terra l'home en sentir-se lleugerament desagafat de la força d'en Goku – Us ho juro... us ho juro... No l'he tocada!
– Com puc saber-ho? – va repreguntar-li amb duresa el saiyan.
– Te'n dono la meva paraula. Jo... jo... però no vaig... – Intentava parlar però del terror no se'n sortia.
– Tu vas voler-ho, és clar – va deixar-lo anar definitivament amb fàstic – Però no vas tenir temps... Ets menyspreable...
La Nasu va escoltar-s'ho parada un moment. 'Així no hi havia res de cert en tot allò?'. Va abraçar-se a si mateixa amb agraïment.
– Jura-m'ho – va repetir en Son Goku amenaçador – Jura-ho.
– És veritat – va intervenir llavors en Mòrac tot i haver estat traït, amb la clara intenció de salvar la vida a l'home que havia estat servint i admirant – No va tocar-la. Ningú ho va fer. No així...
Es mantenia, tot i així, refugiat entre runes. 'Temorós'. Ell mateix se sabia (ara) víctima d'una greu síndrome d'Estocolm. 'Què havia fet per ell en Paragus per arriscar la vida tan ximplement?'
En Goku va apartar-se llavors d'en Paragus, sabent a la Nasu deslliurada de tot aquell pes que havia arrossegat en les últimes hores a les seves espatlles. Sentint-se ell també amb menys pes a l'estómac.
Va girar-se lleugerament per assegurar-se que ella estava bé. I els seus ulls es van creuar irremeiablement.
– Oh, Goku –. Va tornar a flaquejar d'ànim aleshores, però per un motiu ben diferent a quan havia estat plorant: la pallissa i les hores d'humiliació (i preguntes) havien estat terribles però se sentia consolada per fi: – Goku...
En aquella ocasió no va plorar, però sí va deixar abraçar-se pel guerrer. 'En Son Goku també havia tingut la necessitat d'apropar-la al seu tors, i deixar que ella hi descansés el temps que fes falta'. Havia estat horrible pensar en com podia sentir-se ella; en què ell podia haver arribat massa tard per impedir aquelles, les seves, llàgrimes.
Aprofitant-ne el moment, en Paragus va engegar a córrer més enllà. Encara esperançat. 'Hi havia d'haver una nau amb la què ell pogués marxar d'un planeta condemnat com aquell'.
L'estrella s'aproximava més i més al lloc en l'univers que ocupava aquell món on eren. 'Només calia mirar al cel per saber-ho'. La temperatura de tot allò també havia pujat ja diversos graus.
No s'imaginaven que el següent que passaria, seria l'arribada d'en Broly atacant-los per darrere amb còlera.
– On vas pare? – va preguntar el supersaiyajin d'ulls embogits, agafant en Paragus pel coll; després d'haver llançat una bola d'energia que en Son Goku havia aconseguit esquivar pels pèls, guiant la Nasu fins metres enllà.
– Jo em preparava per sortir amb tu, a buscar refugi on fos... – va intentar excusar-se al seu fill, un Paragus clarament aterrit – Sí... això...
– Amb una càpsula individual? – va repreguntar, mirant-se la nau que la Nasu havia deixat inservible ja a una bona distància d'ells. Va prémer el coll del seu pare amb lenta agonia.
En Paragus va saber-se, un moment abans de perdre la vida, definitivament perdut.
– Morir a les mans del propi fill es terrible – va lamentar-se davant l'inclement somriure del seu fill – Per què s'aferrissa contra mi el destí?! – va deixar anar ja quan amb prou feines tenia oxigen per respirar. 'No havia aconseguit res del què pretenia, res del què havia estat dècades planejant'. No seria l'amo de l'univers ni destruiria els fills del rei Vegeta. I a sobre seria la força del propi fill el que acabés amb la seva vida.
En Broly no sentia cap mena de compassió per ningú. Va prémer-lo més del coll, fins a llançar-lo, conjuntament amb una gran bola d'energia, contra en Mòrac. Ambdós van explotar un segon després. Convertint-se en cendres en menys del que semblava possible.
– Com ha pogut ser tan ximple de pensar-se que jo desapareixeria amb l'estrella? – va ironitzar en Broly just després. Va adonar-se aleshores que en Son Goku, amb la Nasu entre els braços, s'ho mirava encara des de la distància: – Una altra vegada aquest – va queixar-se no massa molest – Em pensava que me n'hauria desfet definitivament amb el darrer atac, però no em fa res demostrar-li el meu poder una vegada més.
– Aparta't. – Va reaccionar de seguida el saiyajin que havia crescut a la Terra. – Deixa'm sol, Nasu.
Els altres s'havien aproximat, en estats més o menys pèssims, al lloc on ara se succeïa la batalla. Els que pitjor estaven eren en Trunks i en Vegeta.
En Cor Petit va agafar del braç a en Son Gohan perquè no es precipités. Ambdós es mantenien aparentment bé.
Ja feia estona que en Krilín havia aconseguit emprendre el vol amb la nau de Corporació Capsula. Li ho havia indicat en Cor Petit quan l'havia deixat a càrrec del cos inconscient d'en Pineau. Anava amb ells en Follet Tortuga.
– Nasu... –va insistir en Son Goku en deixar-la anar – Vés amb ells. Allà estaràs bé. Necessito guanyar aquest monstre – va mirar al cel on l'estrella s'aproximava – Això s'acaba.
La princesa va somriure un instant. 'No era moment per fer res més que allò'. – Té... – Va posar-li la mà al pit amb seguretat.
En Son Goku va mirar-la estranyat tan sols l'instant en què va trigar a entendre-ho. I ella va girar-se dèbilment cap als altres, per indicar-los allò amb més claredat: – Doneu-li tots la força perquè pugui liquidar aquest monstre. – Va llegir el seu nom en les pupil·les sorpreses del guerrer – Son Gohan, Trunks, Vegeta, Cor Petit... Si el voleu ajudar, transmeteu el vostre poder a en Son Goku.
Era exactament el que ella havia fet abans d'apartar-se'n. 'Una energia blavosa havia ballat de fet en el límit d'ambdós cossos, des de la palma de la mà d'ella fins a introduir-se al cos d'ell després'. S'havia sentit tremendament cansada en acabar de realitzar aquell gest.
– Son Gohan – va insistir en Cor Petit que acabava d'entendre la idea de la Nasu: – Si vols ajudar el teu pare, fes-ho. Transmet-li el teu poder –. Just abans, el noi havia avançat uns metres endavant, disposat també a atacar en Broly. 'Encara que fos només per ajudar el seu progenitor'. – M'ha demanat que n'estiguessis al marge, però així pots ajudar-lo, corre Son Gohan. Fes-ho.
En Son Goku va notar com l'energia, primer de la Nasu, i després del seu fill i d'en Cor Petit arribaven a ell, a través de l'ara pesat aire d'aquell món, donant-li més i més poder. 'Ajudant-lo en aquella recta final del que seria un combat quasi impossible'.
La Nasu tenia raó. Però en Broly ja no estava disposat a esperar. Va atacar-lo sense rajos d'energia, ni tècniques summament complicades. 'Amb un sol dels seus cops de puny, li feia el suficient mal per estampar-lo una vegada i una altra contra les roques'.
– Doneu-me tots la força perquè pugui liquidar aquest monstre, va! – Va demanar finalment en Goku. En Trunks, que estava força malferit, va ser el següent en fer-ho.
Només li mancava una mica més de força per poder-li plantar cara. I tot i així en Vegeta continuava dubtant-ne.
– Això sí que no – Va negar-s'hi davant la petició que acabava de fer sa germana. – Sóc jo el que hauria de... – La realitat es revoltava contra ell mateix. En aquell moment en Broly saltava una vegada i una altra sobre el cos d'en Son Goku.
En Cor Petit, en Gohan, la Nasu, i en Trunks intentaven encara transmetre-li més del poder que podien exprimir-se d'ells mateixos, per tal d'ajudar-lo. 'Quasi desesperadament'.
En Goku s'havia aixecat una vegada més, disposat a no rendir-se. Agraït a l'esforç de tots plegats. 'Aferrat a la imatge d'ella'.
– No pot ser que perdi aquest combat – va insistir-se mentalment – Si us plau, doneu-me tots la força.
En Broly l'esperava al cel sense ni una sola rascada. '¿S'hauria equivocat en deixar a en Son Gohan al marge, en intentar que el noi reservés tota aquella força que estava segur que tenia amagada, per salvar la humanitat d'en Cèl·lula?'
No havia volgut arriscar el seu fill en aquella batalla; no, havent-n'hi una altra de tan perillosa com aquella en només cinc dies de diferència. Però, i si tot s'acabava allà, abans i tot d'aquell torneig mortal? ¿Havia menystingut el poder d'en Broly?
– Aquest combat cada cop és més interessant – se'n reia en Broly. No pensava donar temps a què en Son Goku contraataqués. 'Si és que, a aquelles alçades, se'n veia capaç...'
En Vegeta encara dubtava. '¿Donaria energia al seu màxim rival? ¿A en Kakarot?'.
– I ara a veure si acabem ja – va anticipar-se en Broly, abans que en Goku pogués fer-hi res. No en deixaria ni les engrunes del seu tossut rival.
– No! – va cridar la Nasu en veure'l rebre un cop i un altre del monstruós saiyajin – Vegeta, si us plau – va pregar-li.
– Pare... – va insistir en Trunks.
– He de lluitar amb el dimoni, vinga les forces... les forces – demanava a crits ara en Son Goku. Quasi al límit de tot el que podia donar en un combat.
L'estrella que ho destruiria tot s'apropava més i més.
– No – va replicar – Sóc jo el príncep del poble dels guerrers de l'espai. Sóc jo l'únic que és el príncep. Per què et vols comparar amb mi, desgraciat, per què ho vols fer?
La Nasu va observar l'agonia del seu germà amb desesperació. 'Matarien en Goku'. I amb ell s'hauria acabat tot. L'estrella s'aproximava més i més, i havien d'arraconar-se com podien entre les roques.
– El príncep dels guerrers sóc jo, sóc jo, ho sents? – va cridar-li en Vegeta un últim cop; abans de cedir i alçar un dels braços a l'aire com la resta – Com t'hi has atrevit? Ets un guerrer traïdor – va desafiar-lo, abans de deixar-se caure al terra ja sense energia.
– No podràs guanyar-me mai amb la força d'aquests cucs de terra – va assegurar, no obstant, en Broly. N'estava convençut.
– Et veig molt segur a tu – va poder dir llavors en Goku, cada vegada més enfortit per l'energia de tots, molts dels quals com en Cor Petit i la Nasu estaven a punt de perdre-hi ja la consciència. 'Li havien donat fins a l'última gota de la seva energia'. – Ara veurem si no et liquido del tot.
L'explosió era a punt de fer-se realitat.
– Ets un monstre – va colpejar-lo en Son Goku finalment amb totes les seves forces. – Monstre fastigós... A la porra – va ser capaç de llançar-lo enlaire, prop d'on s'acostava l'estrella, amb l'energia de tots. Va veure de seguida que allò s'acabava. L'estrella ja ho cobria tot: – Hem guanyat, hem guanyat el monstre! – va exclamar segur.
Acabava de veure el cos d'aquest endinsant-se dins de la potent energia de l'estrella. La calor pràcticament l'abrasava a ell.
Si en aquell moment, l'astre hagués estat un centímetre més a prop, els hagués asfixiat irremeiablement de calor a tots.
El següent que va notar la Nasu va ser una mà subjectant-la i un espetec d'energia. Algú els havia teletransportat. 'Havia estat la mateixa sensació que les vegades que ell havia fet servir aquella tècnica amb ella al costat'. Aquella primera vegada per visitar en Pineau; i després què ella salvés la vida d'en Cor Petit... i en Goku intervingués per salvar la d'en Ten Shin Han davant d'en Cèl·lula.
¿Què havia passat?
.
Eren a la nau en què en Krilín i en Follet Tortuga havien emprés la tornada a casa. I hi eren tots. Van sentir, tot i ser a milers de quilòmetres de distància, l'explosió del planeta en què acabaven d'estar. Aquell món i en Broly eren ara pols espacial.
– Us ha anat d'un pèl – va exclamar en Krilín que feia les primeres cures a en Trunks, mentre que havia repartit una de les darreres mongetes màgiques, que duia en Cor Petit, entre en Goku i en Vegeta. – No tenim més mongetes, sort que vosaltres dos i la Nasu esteu bé, Gohan.
El fill d'en Son Goku va assentir, mentre observava el seu progenitor recuperar-se. 'Havia tingut temps d'agafar-los a tots per teletransportar-se'. – Estàs bé, pare?
– Perfectament – va riure de la manera satisfeta en què ho acostumava a fer quan havia superat un enemic. Fent-li amb ganes el símbol de la victòria.
En Son Goku, però, va girar-se immediatament cap al seu darrere. La Nasu que havia estat quasi inconscient durant molta estona, era ara de genolls al costat de la flassada en què mantenien estirat en Pineau.
– No reacciona – va murmurar agafada a una de les seves mans. La pell del tsufur havia baixat de temperatura diversos graus i ho havia fet, a més, en poca estona.
– És estrany – va comentar en Cor Petit que havia pensat llargament sobre aquell assumpte – Sinó és que...
– Què? – va preguntar ella amb angoixa. 'Al planeta, quan l'havia vist quedar-se inconscient després de menjar la mongeta màgica; realment havia pensat que estava bé, que es recuperaria'. Ara, no obstant, en tenia molts dubtes.
– Les mongetes màgiques curen a l'instant... excepte si es tracta d'una malaltia.
– Però ha estat l'energia vital d'aquell monstre, l'ona expansiva del seu atac el que l'ha deixat així – va insistir ella encara agafada a la mà de l'home que li havia fet de pare.
En Vegeta es mirava la preocupació de la seva germana amb escepticisme; mentre que els demés sí es feien a la idea del què significava, per a la Nasu, que aquell home no despertés. 'Per en Vegeta, en canvi, era només un tsufur'. S'ho havia dit massa vegades com per no creure-s'ho ara.
La Nasu, callada, va limitar-se a continuar agafant-li la mà, decidida a fer-ho fins el moment en què la nau toqués per fi terra. Els altres, sobretot en Son Goku, van mirar-se preocupats la determinació d'ella. 'Havia passat per massa coses per continuar fent-se la forta en aquell moment'. En Goku era qui n'era més conscient, ja que en aquell horror que deixaven enrere, fins i tot l'havia vist plorar amb vergonya i desesperació. Ell l'havia abraçat quan això passava.
Tot i que en Cor Petit no era gaire lluny d'on la princesa saiyajin vetllava el tsufur, en Goku va decidir avançar endavant i ocupar (ell) aquell lloc al seu costat. El namekià només va mirar-lo un instant abans d'assentir amb el cap.
'Ella necessitava estar bé, per sobreposar-se a les darreres hores; de les quals en Cor Petit encara en desconeixia molts detalls'. Creia saber, però, que en Son Goku era de les poques persones que podien proporcionar prou serenitat a la noia.
Va apropar-se a en Son Gohan, mentre que en Goku posava una mà a l'espatlla de la Nasu. Ella va tancar els ulls, amb dolor contingut, abans de tornar-li el gest, prement la mà amb què ara ell l'agafava suaument per la clavícula. En Son Goku es mantenia dret, mentre que ella cada vegada estava més i més corbada en direcció el cos de l'home inconscient. No va ser fins aquell instant que ella va atrevir-se a pronunciar aquell nou temor amb paraules: – I si es mor?
– Nasu, no hi pensis ara – Només escoltar la resposta de l'home, ella va saber que aquella era una possibilitat que aleshores passava pel cap de tots i cadascun dels presents.
– Serà culpa meva si es mor – va insistir ella, tot i que a diferència del què havia fet feia no tantes hores, en un moment de màxima tensió i de profund ressentiment; llavors no era capaç de plorar. 'Va, fins i tot, voler-ho'. S'hagués sentit millor amb ella mateixa si hagués aconseguit plorar. O és que només n'era capaç quan la seva maleïda dignitat estava en joc?
Per què no podia plorar pels altres?, va odiar-se per allò.
– No serà culpa teva – Ho havia començat a dir el saiyan que era al seu costat, però ho deia també (de sobte) el propi Pineau.
– Pineau...
– Preciosa... princesa... – va intentar respondre ell, subjectant-li amb calor paternal un dels blens de cabell que li tapaven el rostre convuls – Jo ja ho sabia que em passaria això...
Ella va callar amb l'atenció posada exclusivament en el què volia dir-li l'home. 'Completament angoixada i sense paraules per expressar la recança que sentia. Com es detestava a si mateixa en aquell instant'.
– Estic malalt. Per això... – En Pineau va empassar saliva amb dificultat, davant l'expectació de tots – ... per això vaig insistir a en Mefus que em conduís a la Terra. Volia veure't abans d'acomiadar-me de tot. – Ella estava tan en xoc que ni tan sols notava ja com la mà d'en Goku li subjectava l'espatlla cada vegada amb més fermesa.
– No és veritat... No ho és... – va aconseguir dir amb la veu entretallada. Entre la conversa d'ambdós ja només hi havia silenci. 'La resta d'amics que eren amb ells, a la nau, es limitaven a escoltar-los amb profund respecte'. En Vegeta mirava el vast univers, per una de les finestres rodones de l'artefacte, sense expressar cap mena d'emoció. 'Els drames lacrimògens no anaven amb ell; tot i que en alguna part molt profunda de si mateix, lamentava que l'ànim de la seva germana s'estigués esfondrant d'aquella manera i, no només, perquè no fos propi d'un saiyajin comportar-se així'.
El tsufur va observar-la un llarg minut, quedant-se amb la seva mirada negra i decidida gravada al fons de l'ànima. 'Era la mirada amb la què ella havia marxat de Vegetasei tants anys abans'.
– Sí ho és. És cert... – va semblar dubtar – He estat molt feble els darrers anys – va estossegar en un intent d'aixecar-se de mig cos, per parlar millor. En Son Goku va ajudar-lo a asseure's amb l'esquena repenjada al coixí que, en Krilín i en Follet Tortuga, li havien disposat feia ja estona. L'home va continuar parlant amb dificultat: – Fingia davant d'en Mefus. I és veritat que vaig venir perquè estava preocupat per tu i que... que em vaig quedar perquè no podia marxar sense saber què n'era de la meva filla. Hagués odiat morir sense assegurar-me que te n'havies sortit. – va plorar, ell sí amb sentiment i obertament – El destí no em deixarà saber-ho igualment... però – va alçar la vista endavant, no només fins a en Son Goku sinó que també va mirar en Cor Petit que es mantenia en segon pla – Però tens qui sabrà protegir-te millor que jo.
– No diguis això... Buscaré en Mefus, ha de tenir cura això que tens – va continuar agafant-lo de la mà, aquesta vegada entrellaçant-hi els dits; encara sense plorar, però sí que amb totes les emocions gravades a la pupil·la – Sí és una patologia tsufur... potser ell...
– El desgast de l'edat és universal, petita – va assegurar, acariciant-li ara la galta amb tendresa – L'atac d'aquell bèstia només ha accelerat el procés. Fa anys que els ronyons no em van a l'hora i que els pulmons em fallen – va marejar-se, tancant els ulls un instant – Era inevitable... M'he sentit millor amb aquest invent vostre, les mongetes, però ha estat només un moment... Després... – va fer el gest d'ofegar-se, fent que ella se li abalancés al damunt, però que fos treta d'allà davant a l'instant; per un Trunks pendent i preocupat. En Goku s'havia quedat exactament on era, observant amb solemnitat i un immens respecte com s'apagava (gradualment) la llum a les pupil·les de l'home que tant l'havia canviat a ella.
En Pineau va aconseguir recuperar-se lleugerament d'aquell ensurt, només per demanar que la deixessin apropar a ell: – No tingueu por – va intentar bromejar. Se'l veia molt cansat. A ella, durant un llarg moment, la situació del tsufur va recordar-li la del vell ancià de Nàmek; que havien visitat al planeta d'en Dende i en Nail, que havia mort amb en Freezer amenaçant el seu món... i que havia ressuscitat a la Terra.
– Amb les Boles de Drac, jo... – va intentar dir.
– No, Nasu – va contradir-la en Cor Petit, que pel cerimoniós to de veu estava tan impressionat com la resta – Les boles no poden ressuscitar a aquells que hagin mort de malaltia.
– El gran cap de Nàmek... – Ell va entendre-la quasi abans que pronunciés aquelles poques paraules. 'Que intentés fer aquell raonament'.
– Amb el què vam fer llavors només aconseguiries allargar-li el patiment. Viuria unes setmanes més, potser uns mesos... però en les condicions que la seva malaltia li permetés. – La Nasu va girar-se un moment per creuar la mirada amb la del namekià. 'No s'ho volia creure'.
– Escolta'l, estimada – va murmurar en Pineau amb el pesar de sentir que ella no estava preparada per allò. 'No després de l'horror que havia viscut al darrer planeta on havien estat'. – Vaig deixar-li una carta a en Mefus, perquè la llegís quan ja fos a casa. Ell ja ha de saber què em passa. En qualsevol moment tornarà... – va intentar explicar-li – Li has de dir que us estimava als dos igual, Nasu. Fes-li entendre que només he callat per no preocupar-lo – va intentar riure però una vegada més va notar que s'ofegava – Sortia de nit a fora perquè no notés que ja no dormia com abans, els problemes de respiració m'ho impedien. Menjava a deshores perquè no se n'adonés de l'absurda dieta que havia de portar per no morir-me abans... I aquest dolor al pit, Nasu. Sempre aquest dolor al pit. No em retinguis, bonica... Fins i tot el Doctor Brief se'n va adonar i darrerament m'estava tractant amb medicina terrestre... Però és l'hora...
– No – va negar amb el cap infantilment i va tancar els llavis amb força fent que, en el procés, se'n mossegués una petita part i el gust a sang li envaís la boca. 'Allò quasi va retornar-la a l'horror de la nit passada'. A l'horror d'haver patit tant per ella mateixa, i no haver-se preocupat pel què podia estar passant als altres. Pel què passava a en Pineau.
L'horror de no saber plorar ara (de fet) la trasbalsava.
– Ningú hi pot fer res, filla – va dir-li ja en l'últim esforç, deixant-se arrossegar una altra vegada per la inconsciència – Quan és l'hora, no queda altre remei que acceptar-ho. A la cultura tsufur això és sagrat. En Mefus ho entendrà. Entendrà que no m'allarguis tontament la vida.
I només llavors, una primera llàgrima va rodolar pel rostre de la Nasu fins a aterrar en una de les mans d'en Pineau. Discretament, la noia va enfonsar el cap on l'home tenia el coll, per tal de tapar el seu ja plor silenciós. I llavors sí... Llavors va notar la fermesa de la mà d'en Son Goku pressionant-li amb suavitat el clatell, amb els dits entre els cabells desordenats; transmetent-li la força i el coratge necessaris per acceptar la situació.
– Hem arribat – va escoltar dir a en Krilín, en el moment que notava com l'energia vital d'en Pineau marxava per sempre del seu cos.
Tots van baixar de la nau en silenci, fins i tot un Cor Petit que s'havia endut amb ell un afectat Son Gohan. 'El noi era sensible a aquesta mena de coses'. No era en absolut com els saiyajins. 'No era com en Vegeta, que no havia sabut fer res més que ni mirar-s'ho'. I ni tan sols era com en Goku, que s'estava callat darrere d'ella; i que aparentava esperar que cap d'ells hi fos per donar un millor consol a la Nasu. Una Nasu a qui, per altra banda, havia costat molt expressar tot aquell sentiment que l'aclaparava.
– L'ona expansiva li ha estat mortal... – va murmurar ella encara sense creure-s'ho – Estava malalt, però allò l'ha matat. Tota aquella energia explotant prop del seu dèbil i envellit cos, li ha provocat la mort. El col·lapse dels òrgans que ja li fallaven. S'hi ha posat per mi. Intentava salvar-me la vida...
– No hi donis més voltes – va girar-la en Son Goku que, a diferència d'ella, sí s'havia adonat que eren els únics que quedaven (aleshores) a la nau. En Krilín havia tingut el detall d'aterrar força lluny de Corporació Capsula, per tal d'evitar encara més expectació davant del terrible moment – En Pineau estava orgullós de tu.
Ella va mirar-lo agraïda, amb les llàgrimes mig eixutes i la ment encara confosa, i en Son Goku llavors només va saber abraçar-la amb totes les seves forces. 'Contenint-se només en la proporció en què sabia que podia fer-li mal'.
La Nasu va deixar-se gronxar entre aquells braços, fins que una funesta idea va tornar-li a la ment, enfonsant-la encara més, fent més real l'instant que acabava de viure.
– L'hauré d'enterrar i es mereixia molt més que morir tan lluny d'en Mefus, ell és el seu únic familiar viu. L'he de buscar i potser després... – El seu cap bullia en plans que només la feien sentir més i més malament.
En Goku va somriure lleugerament en un intent de calmar-la: – Li he dit a en Kaito que parlés amb en Mefus. Que el tranquil·litzés... Es mereix saber que en Pineau no ha patit abans de morir – va passar una de les seves mans per la cabellera femenina amb tacte.
– M'odiarà. He de ser jo qui... – va quedar-se en blanc un segon, per després continuar: – No puc enterrar-lo sense que en Mefus sigui aquí.
– En Kaito... – va intentar continuar explicant ell. Però llavors la Nasu va adonar-se (per fi) del què en Goku havia dit abans.
– Dius que has parlat amb en Kaito? Quan? Per què? – va clavar-li les pupil·les negres gairebé a l'ànima – Per què li hauria d'interessar en Pineau a un Déu? Hauria de ser jo qui li digués a en Mefus i assumís així tot l'odi que em dedicarà... que ja em deu dedicar a aquestes alçades, si ha llegit la carta... Potser és en camí i...
– No – va continuar passant la mà de manera tranquil·la pels seus cabells negres i rebels – En Kaito li demanarà que s'esperi. Demà al matí faltaran només quatre dies pel torneig d'en Cèl·lula. Pel que pugui passar, és millor que no vingui. Estic segur que ho entendrà.
Ella va enfonsar definitivament el seu cap en el tors masculí, que estava nuu, perquè en efecte ella duia la seva única samarreta: – M'odiarà, m'odiarà molt... i amb raó.
– En Kaito també li dirà que no pateixi per en Pineau – Ella va prestar-li llavors una lleugera i estranyada atenció – Mira... – va girar-la amb delicadesa cap al cos inert de l'home – Veus?
En un moment el cos havia desaparegut d'entre la blanca flassada.
– Pineau – va llançar-se ella endavant sense entendre res.
– En Kaito està tan agraït amb mi per haver-li tret en Broly de sobre... i haver salvat així la galàxia del nord... – va subjectar-la de nou, encara amb les mans entre els blens atzabeja – ...que està disposat a fer-me aquest darrer favor.
Ella no va poder parlar. 'Estava massa aclaparada per tot'.
– Només alguns lluitadors, els que són extraordinaris, poden conservar el cos.
– Però ell era un gran savi del seu poble, no un guerrer – va queixar-se la Nasu, encara sense entendre res.
– Ho sé. I en Kaito també ho sap – va deixar-li anar els cabells per agafar-la amb seguretat dels braços i dedicar-li aquell somrís d'astúcia que tan poques vegades mostrava als altres: – Però en Kaito diu que ... bé que en Pineau va sobreviure al genocidi de pràcticament tota la seva raça. Tècnicament això el converteix en un supervivent nat. Amb cos o sense, li faran un bon tracte allà dalt.
Va mirar-lo amb dubte: – Amb cos o sense – va raonar ella – Però s'acaba d'endur el cos.
– Això també li he demanat jo, Nasu – van observar-se – Si el jutge Emma no li permet conservar el cos, perquè no s'empassa el nostre petit truc, en Kaito s'ocuparà que aquest descansi en un bon lloc. En certa manera la seva ha estat la vida d'un heroi.
Ella va pensar un breu moment en totes les humiliacions que segurament havia sofert en Pineau fins a passar a ser alguna cosa així com el seu tutor. 'En com havia viscut ell l'esclavatge a què havia estat sotmès a Vegetasei'. En com deuria haver fet mans i mànigues per sobreviure i lluitar contra la força que els aniquilava quan els saiyajins s'havien fet nombrosos... i havien mostrat tot el seu poder.
Aquella guerra, i el seu esfereïdor balanç, era també part dels crims que la seva raça havia estat purgant durant anys.
– Però... – va intentar encara rebel·lar-se contra els esdeveniments. La Nasu devia els darrers 30 anys de la seva vida a aquell home tsufur que tant devien haver maltractat els seus. – M'hauria d'haver dit que estava malalt – va acceptar a contracor.
– Vinga, va – va abraçar-la aquesta vegada amb total convicció. – Ell no voldria que estiguessis així...
Llavors ella va adonar-se d'un detall:
– Com hi has parlat amb en Kaito? – va preguntar dèbilment.
– Quan s'ha comunicat amb mi per donar-me les gràcies pel que hem fet – va respondre amb un deix de comprensió cap a l'estat de la Nasu, parlant de passada en plural. 'Havia passat tantes emocions en tan pocs temps'. – Hi he parlat... mentalment... – va aclarir davant la seva confusió inicial.
La noia només va apartar-se'n un moment per acariciar la flassada on, fins feia res, hi havia hagut el cos d'en Pineau. – No és just.
I ell va subjectar-la pels braços des de darrere: – Mira tenim la sort que aquí ja s'ha fet negra nit. Ens queden quatre dies pel gran torneig. Has de descansar.
– I com vols que ho faci? Que descansi després de... – va trontollar l'ànim d'ella encara recordant els darrers segons en vida d'en Pineau.
– Vine – va cedir-li la mà. Sabia que necessitaven deixar la nau espacial enrere, perquè ella pogués pensar amb claredat. 'Cap dels seus amics era ja fora, quan en Goku havia aconseguit convèncer-la de sortir'. Havien marxat d'allà poc després de deixar-lo a ell consolant-la. 'Convençuts que després de tot, el que més necessitava ella era la proximitat d'en Son Goku'.
Convençuts que, després de tot, en Goku també necessitava assegurar-se que ella estava bé.
En Cor Petit havia escoltat d'en Trunks i en Krilín part de la humiliació que ella havia viscut en mans del pare d'en Broly. 'Part de l'engany'. O almenys el que noi de cabells liles havia pogut deduir fins llavors. I el namekià havia tingut (de seguida) esfereïdorament clar que ella era extraordinàriament forta però també algú que es podia acabar trencant, sobretot si passava a culpar-se de la mort d'en Pineau amb la mateixa determinació amb què ho vivia sempre tot.
No coneixia a ningú més adequat que en Son Goku per convertir una situació dolorosa en un motiu d'esperança. 'I era precisament en Goku a qui, en general, ella tenia més vegades al cap'. Un cop la coneixies, aquell detall era senzill d'endevinar.
Sobretot si t'habituaves a observar-la com havia fet en Cor Petit els darrers temps.
Era una mica la mateixa situació que havia viscut en Son Gohan de petit. Ella i en Gohan, de fet, eren dues persones que necessitaven en Goku de maneres diferents; però que no havien pogut tenir-lo tant com es mereixien.
Una altra sensació, més molesta, va amenaçar de venir-li a la ment; però va saber retenir l'important de tot allò: 'En Goku era potser l'única persona que podia tornar-li la calma, i apartar així els remordiments de la tossuda Nasu'.
– Anem, Son Gohan – Havia sabut dir abans que marxessin d'allà. En Krilín ja havia deixat clar que esperaria a dir-li a la Bulma que passés a recollir la nau. 'La Nasu necessitaria una estona per acceptar la sobtada realitat'. Per decidir què fer-ne del cos. I en Son Goku seria una bona espatlla sobre la què plorar. Sabent-ho igual de bé, el namekià també havia dit allò últim al nano mig saiyan: – En Dende ens deu esperar, vine. – Havia empès en Son Gohan suaument fins que aquest havia alçat el vol amb ells.
.
La Nasu va quedar-se callada amb la mirada fixa en el reflex del llac a mitja nit. Eren prop d'on havia quedat el vehicle espacial de Corporació Capsula.
– Per sort no fa fred – va dir senzillament en Son Goku que havia insistit en treure-la d'aquella nau que li portava records; i deixar així que ella descansés de tensions durant almenys aquella matinada – Vine.
Va abraçar-la, deixant que ella s'estirés en aquella herba seca del costat de la riba. – Pots plorar tant com vulguis, ningú et jutjarà – va dir abans d'estrènyer-la contra ell, subjectant-la per darrere amb totes les seves forces.
– A tu tampoc t'he vist plorar mai – va queixar-se la princesa saiyajin. En Son Goku va enfonsar el cap entre els cabells d'ella, i només llavors la Nasu va deixar-se endur per l'escalfor del moment i va començar a adormir-se amb seguretat. – Gràcies – va sincerar-se la noia abans de tancar els ulls.
En Goku va deixar-la anar (un llarg segon) quan va notar el ritme suau de la seva respiració. Va aixecar-se lleugerament, mirant-la dormir arraulida contra ella mateixa.
Veure-la tan malferida i ensangonada, tan dèbil, quan ella era en canvi tan absolutament forta i determinada, l'havia tocat en una part molt profunda d'aquell sentiment que l'unia a ella.
No volia ni recordar com s'havia sentit en pensar que aquell guerrer pervers l'havia pogut tocar més enllà del que era just en una batalla. Sentia també com si aquella por hagués canviat inevitablement moltes coses entre ells.
– Deixa-la! Ves-te'n! –. Cadascuna de les ordres que havia dedicat en Goku a protegir-la, cadascuna de les vegades que l'havia sostingut en braços o s'havia girat per assegurar-se que estava bé al costat d'altres, el saiyan s'havia aferrat més i més a la vana i simple idea d'ella. I ara ella dormia allà, sostinguda entre els seus braços; després del que probablement havia estat un dels pitjors dies de la seva existència adulta. 'Amb aquell penjoll al coll'.
No s'hi havia fixat fins llavors. 'La princesa saiyajin encara duia el seu penjoll, bé el d'ella... de fet'. La pedra marrona que, en certa manera, havia estat un pont silenciós entre les seves tan diferents vides durant tants i tants anys.
No havia volgut mai ser en Kakarot però, ara mateix, de tenir una sola oportunitat per formular un desig egoista al drac, seria aquell: recordar l'instant en què aquella nena s'havia creuat amb ell. 'Veient-la dormir ara, tan aliena a totes les desgràcies que colpien aquell món i que, com la mort d'en Pineau, acabaven afectant-los; no va ser-li difícil imaginar que (de petita) ella seria exactament tan decidida i tossuda, i tindria la mateixa cabellera llarguíssima i el desafiament constant a la mirada'.
Mai havia estat un home que s'aferrés als records, i sobretot mai havia estat un home que s'aferrés als records tristos; però la princesa havia arribat a travessar capa per capa totes les seves pells de noi per sempre i d'heroi alegre. 'Havia fet trontollar en Goku, de dalt a baix, tal i com tots el coneixien'. ¿El seu cor continuaria sent pur com de petit? ¿Es podia estimar d'aquella manera sent en Son Goku que havia estat sempre?
Al llarg de la seva vida, havia estat moltes vegades en situacions crítiques; i sempre havia acabat per complir totes i cadascuna de les esperances dipositades en ell. Però allò era diferent.
No era una batalla. 'Era la vida'. Allò pel què lluitava quan ho feia, o almenys pel què havia lluitat de petit: l'estima al món, als seus amics, a la vida en general. ¿Estava disposat a combatre també en aquell sentit?
Va observar-la un cop més, remoure's en somnis sobre la gespa natural (i seca) d'aquell indret en què, en aquella dura jornada, havia acabat intentant consolar-la.
– Sóc en Goku i he crescut aquí – Li havia dit una vegada amb seguretat a aquell home, en Raditz... el que mai havia vist com un germà – O sigui que ves-te'n.
I ara no volia que ella marxés. 'Al contrari'. Veure-la dormir entre els seus braços era de les coses més meravelloses que s'imaginava fent en els moments en què la pau li permetés no lluitar, en els instants (potser sí, pocs) en què no hagués d'entrenar.
I era precisament perquè la Nasu era una saiyajin, perquè duia aquella sang corrent-li per les venes, que estava segur que hagués estat una enorme companya. 'Sinó s'hagués compromès abans amb la Xixi'.
'Com podia haver dubtat alguna vegada del què era una noia?'. Va somriure per si mateix en recordar que la Bulma solia anomenar-lo pagesot ignorant.
Sí, ell era un terrícola, és clar. Però ella també era d'allà ara: d'aquella Terra que els havia vist estimar-se. Era curiós com ja no se sentia en un carreró sense sortida; sí hi havia la Xixi, però realment podia permetre's mantenir-se allunyat de la dona que estimava? De la tossuda saiyan que, en aquell instant, es movia en somnis?
Va mirar les estrelles: 'Recuperat com estava de la darrera batalla, no tenia son; i pel que pogués passar després, tampoc sentia cap ganes de perdre's aquelles hores en què li era permès observar cadascun dels detalls del rostre de la persona que tan prohibida li era'.
– T'estimo, Nasu. – va dir fluixet només per a escoltar com sonava allò en el silenci d'aquella tranquil·la nit – T'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo.
Li ho havia dit ja una vegada. Però després del que havien viscut, de témer perdre-la en el moment en què el feble cos d'en Pineau era l'únic que s'interposava entre ella i el desquiciat d'en Broly, tenia més significat que mai. 'Sonava més bé que mai'.
De fet, li ho havia dit amb molt poca traça aquella vegada. Va sentir-se malament en pensar-ho: – T'estimo, m'han dit que és així com s'anomena això que sento. I n'estic convençut, Nasu –. Havia estat capaç de dir-li així, feia ja massa temps: en la sorra de l'illa del Follet Tortuga, tot contemplant el mar.
Recordava haver pogut distingir una solitària i esquiva llàgrima al seu pòmul després d'aquell enèsim comiat, però no era en absolut un plor. 'No era en absolut el que li havia vist fer quan creia que en Paragus n'havia abusat'. Quan se sentia humiliada en haver rebut aquella pallisa de la què ni tan sols li havien donat l'oportunitat de defensar-se. 'Ella era una guerrera, una saiyajin dura i convençuda de les seves pròpies possibilitats, per poc que s'assemblés a en Vegeta devia haver-se odiat (i haver odiat a aquells tipus) fins a extrems inimaginables'.
Immers en tots aquells grisos pensaments, amb l'única brillantor de tenir-la a ella tan a prop, va deixar-se endur (mica en mica) per l'aleteig lleuger de la son traïdora. 'Hagués preferit observar-la fins als primers rajos de sol del nou dia'.
Perquè l'endemà començaria, de nou, una altra cursa contrarellotge per salvar el món. Havia de buscar les Boles de Drac abans que s'acostés més el moment de lluitar contra en Cèl·lula.
.
De bon matí, el primer que va notar en Son Goku en començar a despertar van ser fines gotes de pluja que començaven a caure insistentment sobre el seu rostre. Va aixecar-se de cop i volta, molest per la fredor de l'aigua de primavera, i va veure-la a ella asseguda, agafada a les seves pròpies cames, i amb la mirada posada al cel.
'Pensava en el Pineau'. I tanmateix estava plovent ja a bots i barrals.
Va posar-li una mà sobre l'espatlla. Tenien la roba xopa, i ara que hi queia només en tenien una de roba. – Nasu – va intentar fer-la reaccionar, tot i que la saiyan encara va trigar uns segons en girar-se cap a ell.
La pluja impedia saber si havia plorat.
Duia els cabells molls i despentinats, plens de fulles del lloc on havien quedat dormits.
Va mirar-lo sense massa entusiasme, com si realment estigués massa apesarada per estar enlloc en aquell moment, però en Goku sabia exactament què calia fer. 'Era en aquell instant quan havia de ser més que mai l'home que tots coneixien'.
– Vine – va tibar-la de la mà, quasi sense demanar-li permís; portant-la amb ell fins a vorejar el llac i, tot seguit, resguardant-la de l'aiguat sota un frondós i vell roure.
Ella va observar-lo als ulls un moment, confosa pel moviment brusc i gairebé volàtil que havien fet. – Goku... què fas? – va preguntar entre molesta i astorada en notar com la fusta de l'arbre ancià permetia que s'hi repengés amb sorpresa.
– Podem agafar un constipat sota la pluja – va somriure-li tontament.
'No parlava de debò'. Era impossible que ho fes. En Goku va treure's l'aigua acumulada als seus cabells en punxa abans de tornar-la a observar. Es reia d'ella... clarament.
– Mai... ni en els teus somnis et constiparies... ens constiparíem – va riure acompanyant-lo en aquell gest brillant que ell aconseguia fer en corbar alegrament els llavis – Ni tan sols se sabia què era un constipat a Vegetasei.
En Goku va baixar el cap un instant, encara rient per sota el nas. 'Sabent-se vencedor d'aquella petita batalla amb la melancolia de la princesa'.
Va haver-hi un instant de silenci, en el què la Nasu va deixar-se caure amb ímpetu; asseient-se en el petit bot que feien les arrels en sobresortir lleugerament de terra. Ell va posar-se a la gatzoneta per impuls, creuant-hi la mirada, i després observant el cel gris, que semblava no voler deixar d'oferir-los aquell temps plujós.
Va aixecar-se llavors, sense que ella sabés on anava.
– Què fas? – No va poder resistir-se a demanar la Nasu amb més curiositat que desconfiança.
– Mira – va dir senzillament en donar un cop de puny a l'arbre. Abans va fer un gest estrany, que ella no va acabar d'entendre. I a l'instant van caure un munt de glans.
– Goku... – va preguntar amb dubte, sense ni tan sols adonar-se que la situació començava a divertir-la – Acabes de demanar permís a l'arbre per colpejar-lo?
Realment li semblava que, abans del cop de puny, el gest que ell havia fet era el més semblant a una salutació, però no n'estava segura.
– És clar! – va exclamar com si fos exactament el més normal del món. 'No aparentava bromejar llavors'.
'No estava prenent-li el pèl'.
– Aquest... aquest procediment – va intentar preguntar de la manera menys esquerpa possible – No és massa normal entre els humans, oi? – No va poder evitar el somriure que la traïa cada vegada que el mirava. 'Era com aire fresc'. Exactament això era ell en aquell instant. I era un miracle que ho fos, ja que ell també era una de les seves menys confessables preocupacions.
– El meu avi me'l va ensenyar – no va poder evitar indicar-li el collar que ella duia – El mateix que va guardar aquesta joia. Vivíem a la muntanya.
Ella va aixecar-se entre la seriositat i la diversió.
– I te'ls menges? – va demanar finalment, intentant evitar l'atracció que sentia ara cap a ell, que duia els pantalons completament xops i els cabells mullats, i que per deixar-l'hi a ella la part de dalt de la vestimenta, anava amb el tors nu.
– És exactament el que m'hagués preguntat la Bulma – va riure, picant-li l'ullet en senyal de broma – Has viscut massa temps a Corporació Capsula, probablement.
Intentaven treure importància a aquell instant, però poc podien fer per evitar l'atracció que, de manera natural, hi havia instal·lada entre ells. 'La pluja fora de les zones arbrades, semblava afluixar per moments'.
– Me n'hauria de tornar a la torre de Déu – va trencar el silenci ella – Hagi passat el que hagi passat, no queda tant pel torneig d'en Cèl·lula i... ara puc entrar a la sala de l'esperit del temps, em toca a mi.
– Nasu...
– I deixar que algú, alguna vegada, quan sigui, torni a intentar...? – va negar amb el cap amb força – No, Son Goku. Tinc tècniques pendents de millorar i objectius a complir allà dins. No sóc de les que espera a què d'altres la salvin.
Ell va somriure aquell cop, però, amb desconeguda picardia: – Ets forta. No ho he dubtat mai, Nasu – va gosar fer-ne lleugera broma en veure-la més tranquil·la. No era dels que sabés donar moltes voltes a fets passats, i sabia que ella tampoc. 'Encara que allò a vegades anés en contra d'ells mateixos'. Dels seus sentiments: – Qualsevol s'atreviria a dubtar-ho – va subjectar-la del canell amb suavitat durant un sol moment. – Només et demano una mica de calma. Ja ho vaig dir una vegada, ho recordes?, el desgast que es pateix en aquella sala, no és un veritable entrenament.
– I què proposes? – va cedir per inèrcia. 'Encara que una veu conscient al cap li deia que necessitava entrenar, que allò no duia enlloc'. De totes maneres li costava allunyar-se'n, ara que ell li havia ofert els seus braços com a ferri consol. 'Potser no havia sabut, fins llavors, com l'arribava a fer més forta la seva sola presència'.
Va endur-se un ble dels seus propis cabells entre els dits. Els duia humits, però podia jurar que encara conservaven una mica del seu aroma, del què podria haver-la embafat aquella nit en què (ell) s'havia limitat a abraçar-la. Sinó fos per la pluja podria haver-se quedat sempre així: 'Estirada en aquell punt perdut de la Terra amb la respiració d'en Goku a la nuca'.
Amb aquell simple gest, el fill d'en Bardock va notar també aleshores un canvi en ella: La Nasu s'havia tallat lleugerament els cabells. 'Eren aquella mena de detalls els què sempre solien passar-li desapercebuts'. Estava quasi segur que ja els duia així les darreres vegades que s'havien vist.
– Que què proposo? – va alçar-li la barbeta en Son Goku, amb cura però també amb decisió. Reprenent la pregunta d'ella, després d'un segon de silenci i de mirades compartides: – Que necessito algú que m'acompanyi a buscar les Boles de Drac – va mirar-la totalment parat un segon; just en dir allò, s'havia adonat d'un petit detall. – Només que m'hauràs d'esperar un instant, m'he deixat el radar al planeta d'en Kaito – va posar-se les mans al cap de manera despistada però també divertida: – No em matis. Ara torno!
– Goku! – va queixar-se la Nasu; conscient, però, que per molt que protestés, no anaven enlloc sense l'invent de la Bulma.
Va llançar-se al terra, creuant els braços, i asseient-se sota la ja molt tímida pluja. – Ets increïble, Son Goku! Em sents? – va cridar a l'aire sabent, perfectament, que ell no l'escoltaria fins a què es dignés a reaparèixer – Increïble!
.
– Que sí, Krilín! – va exclamar la Bulma per telèfon – Que ja he recollit la nau i no hi havia el cos d'aquell pobre home... – va relaxar la veu pensant en com podia haver-se mort un home que fins feia res voltava per casa seva – Ai, pobre...
Va haver-hi un moment tens d'espera en què l'amic d'en Son Goku semblava no entendre res.
– Ells? – va repreguntar la Bulma, recuperant el to normal; però mostrant-se'n quasi satisfeta: – Ells dormien, Krilín. Abraçats enmig d'un feix d'herba. Ja me n'he adonat, sí. Espero que ho vegin, que els hi he deixat una caixa petita i blanca amb un parell de càpsules hoi poi, allà on hi havia la meva nau. Hi he deixat un parell de mudes per la Nasu, suposo que en Goku, com sempre, preferirà espavilar-se – va sospirar davant el que aparentava ser la preocupació d'en Krilín – Doncs no ho sé, però sigui com sigui, sí l'hi he deixat la roba és precisament perquè no tinguin pressa per tornar... No ve d'un dia... al cap i a la fi en falten quatre pel torneig...
'Va penjar amb la sensació que, és clar, li sabia greu per la Xixi; però en Son Goku era el seu amic de la infància. Realment esperava veure'l realitzat en aquell aspecte'.
Almenys ella, la Bulma, es negava a continuar pensant que a en Goku estimar o no, tant li era.
.