Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

32. Capítol 31 Viatge a l'Oest

Capítol 31. Viatge a l'Oest

– Fantàstic! – va remugar la Nasu un moment després de mirar al seu voltant. Va donar una volta de reconeixement a aquella zona boscosa del costat de l'extens llac i va mirar-se a ella mateixa, que encara anava vestida amb la roba d'en Son Goku. 'Acostumant-s'hi, tampoc pesava tant'. De fet no podia pesar per algú com ella, habituada primer a la gravetat major de Vegetasei i, ja des de llavors, obsessionada en preservar els seus gens saiyajins i el gust per la lluita en tota circumstància.

S'havia equivocat en no forçar els límits del tot dins la sala de l'esperit del temps. A en Cèl·lula el venceria un altre, però ella no podia permetre's ser cap damisel·la en perill. 'No pretenia ser-ho mai més'.

Va llançar-se a l'aigua amb aquell convenciment. Nedar li aniria bé per trencar amb pensaments absurds.

.

– Cor Petit – va preguntar en Son Gohan mentre eren en aquell exterior blanc a l'entorn del palau terrestre de Déu – Creus que el pare té algun pla per vèncer en Cèl·lula?

El namekià va quedar-se'l mirant un moment amb rostre enigmàtic abans de somriure-li i treure, per tant, importància a aquella qüestió que, en efecte, es feien tots i cadascun dels guerrers que pensaven assistir al torneig al costat d'en Son Goku.

– Ni idea. De fet, quan vau sortir de la sala, pensàvem que tu en sabries alguna cosa – Va observar a en Gohan amb rastres d'un altre sentiment que ni el noi ni en Dende, ni tan sols en Trunks que era per allà, van saber identificar. En Cor Petit, però, ara tenia un lleuger temor voltant-li pel cap: 'Era només precaució paterna la reacció que havia tingut en Goku en demanar-li que no deixés intervenir en Son Gohan durant aquell conflicte amb en Broly?'.

El noi s'havia fet més fort, és clar, però no prou fort per confiar-hi el destí del planeta Terra. Va negar amb el cap suaument, traient-se aquella idea del cap.

– Trunks, com heu quedat amb en Krilín, pel dia del torneig? – va preguntar llavors a l'atzar. 'No era allò exactament el què volia saber'.

– Vindrà cap aquí. El que és un misteri és el què farà el meu pare i bé... – va pensar un instant en allò – La Nasu... Saps si voldrà tornar a entrar a la sala de l'esperit del temps?

Aquell era el quid de la qüestió: 'La Nasu que, l'últim que en sabien era que, s'havia quedat amb en Goku després del cop d'haver vist com moria en Pineau...'.

Havia estat tot un cop per ella, la mort d'aquell home; l'esclau, que havia estat el més semblant a una figura paterna durant molts dels seus 30 i escaig anys. El namekià va romandre reflexiu un instant més.

– Si en Krilín en té la oportunitat li dirà a en Son Goku que també vingui cap aquí per sortir tots junts cap al torneig – va afegir en Trunks que havia captat una part dels matisos més amagats d'aquella conversa amb en Cor Petit. – Però si estem parlant de la germana del meu pare, Cor Petit, no renunciarà a entrar a la sala. Ella segur que apareix abans.

Va assentir. 'Sí, estava segur que seria així'. Continuava sense entendre perquè s'entossudia en preocupar-se per ella.

La Nasu era el suficientment orgullosa i espavilada per deixar enrere l'angoixa d'aquella mort i continuar amb l'entrenament. 'Tiraria endavant malgrat tot'.

.

Va aparèixer-se radar en mà. Havia esperat trobar-la allà on l'havia deixat, possiblement creuada de braços i enfadada, o remugant mig resignada contra el seu mal cap. 'Realment no havia pensat abans en el radar'.

Malgrat tot, però, l'únic que va trobar-se en aquell tros de terra encara humida va ser la mateixa herba seca, però ara molla, que havia deixat en marxar.

I ella? Va quedar-se mirant el llac amb lleugera preocupació. 'Potser hauria d'haver-li dit més que "un ho sento, ara torno", quan havia hagut de fer servir el canvi de lloc instantani per tal de recuperar el radar al planeta d'en Kaito.

Va deixar la vista fixa en les petites onades que ara es veien sorgir des del fons de l'aigua. 'Sí que hi havia peixos grossos en aquell indret, no?', va preguntar-se distretament a si mateix, quan de sobte va somriure. 'No era un peix'.

La Nasu va emergir de dins l'aigua amb ímpetu i amb la seva pesada samarreta taronja. – Per fi!

– En Kaito ha aprofitat per esbroncar-me! – va dir senzillament, quasi com si no s'hagués imaginat què el Déu pogués dir-li res per aparèixer-se-li de cop – Es veu que no em puc anar apareixent a l'altre món si estic viu. Ni deixant-m'hi coses!

Ella va negar amb el cap entre la resignació i la incredulitat. 'Aquell era en Son Goku despistat i desastre del qual sempre parlaven els seus amics, el que no sortia quasi mai en ple combat'. El que substituïa en moments de pau el guerrer decidit i coratjós, que havia salvat ja la Terra i l'univers en reiterades ocasions. Però llavors una idea menys divertida, i bastant més difícil d'assumir, va venir-li a la ment: – L'has vist?

En Goku, d'haver continuat en aquell registre, podria haver-li preguntat perfectament a qui es referia exactament amb l'ús d'aquell pronom personal; però la mirada seriosa d'ella va revelar-li immediatament la resposta i va fer-lo (també) canviar d'actitud. Observant-li el dolor callat que li sorgia de l'ànima, en Son Goku ja no va tenir esma de fingir no saber què volia dir. Només calia contemplar les pupil·les intenses de la princesa, per descartar a l'instant qualsevol intent de treure ferro a l'assumpte. Almenys en la resposta a aquella pregunta. 'La Nasu es referia, és clar, a en Pineau'.

– En Kaito també opina que no hauria d'involucrar-me en assumptes de l'altre món – va deixar caure les espatlles en un gest resignació – Només m'ha assegurat que està bé.

– És clar – va acordar ella amb els ulls brillants.

I en Goku va saber que era llavors quan els calia canviar de tema, per evitar que la Nasu es fes mala sang i es torturés més, amb aquella inesperada pèrdua. Recuperant el fil de la situació inicial, va mirar-la (a més) amb certes dosis de reprimida sorpresa; la veritat és que no havia esperat trobar-la ficada al llac.

– Estàs pescant?

– Pescant? – va qüestionar-lo, ara sí, amb marcada diversió – No. Només nedava.

– Et feia... – No sabia exactament com dir allò – Per aquí... enfadada per la manera com he marxat... bé... – va posar-se una mà darrere la nuca, acompanyant-la d'una rialla espontània. No sabia què calia dir a continuació.

– No és la manera més normal del món, no – va riure la Nasu en contrapartida – Però no sóc de les que sap esperar. Almenys no, asseguda i sense fer res.

De sobte alguna cosa en l'aire va aconseguir mantenir-los allà on eren, mirant-se als ulls; ella dins l'aigua i ell fora, amb aspecte d'estar decidint alguna cosa que no esperaven haver de decidir llavors.

La Nasu va saber que havia d'aclarir, d'alguna manera, aquell últim punt: – Vull dir que... – va dubtar davant l'ara mirada profunda i intensa d'en Son Goku – ... que tot i no haver estat educada per quedar-me quieta i resignada... ni aquí ni enlloc; em vaig passar més de vint anys a l'espera d'una revenja que no sabia quan arribaria, ni si ho faria. He deixat de tenir la suficient paciència – va dubtar en les seves paraules gairebé amb rubor: – Deixa-ho córrer. No em sé explicar... crec.

En Goku va riure de nou per impuls, reconeixent el penediment dubtós de la jove saiyan en cadascun dels gestos amb què acompanyava les seves paraules. 'Ella havia intentat treure la primera de les (seves) afirmacions del context que envoltava aquella, la seva, història'. Però no se n'havia sortit gaire bé.

La noia va enfonsar-se a l'aigua, lleugerament enfadada amb ella mateixa, deixant escapar un crit en submergir-se; conscient de què per més que intentés parlar llavors de la vida en general, de les seves aptituds vers 'el tenir paciència' en particular; tot allò sonava massa a tenir una actitud determinada davant el sentiment que els cremava.

Va tornar-ne a emergir amb resignació. En realitat, potser sí, que també estava parlant de la seva relació. – És que des de petita que no em van ensenyar a esperar – va mirar-lo amb intensitat – Suposo que t'ho pots imaginar, si la filla d'un rei no té el que vol en un lapse de temps d'un minuts, no l'ensenyen a esperar aquella cosa gaire més. No me n'ensenyaven a Vegetasei almenys.

La mirada d'ambdós va continuar creuant-se amb intensitat. Ja no plovia, però el temps encara era fresc.

A en Goku l'estómac va roncar-li just després. I el somriure d'ella va precedir un espontani gest de negació amb el cap.

– Potser sí que hauràs de plantejar-te pescar alguna cosa – va deixar escapar una rialla de la manera més desimbolta possible. 'Començava a agradar-li aquell altre Goku'.

El saiyajin criat a la Terra va tornar-li el somriure, de mig costat (això sí) com si en tramés alguna. Va mirar-la i sense dir res va tirar-se a l'aigua. Vestit i tot.

La Nasu va retrocedir. Un cop dins, en Son Goku va fer una tombarella estranya, quasi infantil, que va esquitxar-ho tot; traient-se els pantalons i llançant-los fora, prop del tros de terra xopa on havia aparegut abans. Sota hi duia la roba interior. Calçotets grans, blancs i amples. Dels que solia comprar-li la Xixi.

Ella no va poder evitar la broma.

– I un cop hi ets posat, quin peix pretens pescar?

Van tornar a mirar-se als ulls. Ell els duia verds, com els superguerrers, i la profunditat dels negres d'ella pràcticament el molestava.

Mai s'havia fixat en tots aquells matisos de la seva mirada.

'Tenia els ulls foscos d'una manera que costava molt distingir, en el seu esguard opac, res més que no fos l'habitual determinació que li donaven ja de per si els trets més saiyajins del seu rostre'.

No volia pensar-ho ara, però sí que s'assemblava d'alguna manera al seu germà. Fins i tot a la manera de mirar les coses d'en Trunks. I tot i així, a en Goku, la Nasu li resultava única i inquietant. En aquell moment, el silenci entre ells deia moltes coses; més de les què ambdós podrien haver pronunciat (de veritat) amb els llavis.

Ella va enfonsar-se per nedar i ell inesperadament, i per impuls, va oblidar la gana i el propòsit de pescar.

Va seguir-la. Pescant-la a ella en pocs minuts. Somreia obertament com en un joc, com si de cop i volta fossin dues criatures jugant a l'aigua. 'En quin moment la transcendent fulgor de les seves mirades hi havia donat pas?'. La Nasu va pensar que probablement era aquell tracte espontani entre els dos el que més podia fer-los cometre una bestiesa.

Novament.

– Goku...

Ell va abraçar-la, conscient de tots els inconvenients de fer-ho més enllà de la broma inicial. Amb les seves mans grans i fortes de guerrer imparable la subjectava ara de la cintura; la Nasu podia notar els músculs esculpits de l'home a tocar d'ella.

– Sé que no és el moment.

– No, no l'és – va negar tot i no apartar-se'n ni un sol centímetre, tot i continuar cremant-lo amb la mirada; deixant finalment que ell la besés al coll, primer suaument i després amb desesperació. 'En Goku fins llavors no havia raonat res que no fos aquell sentiment tan primari de possessió que sentia a l'apropar-se a ella en moments així'.

'Tan a prop del seu aroma, fresc i natural; dels seus cabells llargs (tot i que ja no tant),...' La situació li feia venir al cap cadascuna de les carícies amb què ja havien compartit cossos en el passat. 'Perquè ell i ella havien fet l'amor dues vegades abans'.

No podien oblidar-ho i menys ara.

Encara que en fes anys sencers. 'Massa temps per un sentiment així'.

– No és el moment – va repetir ell en guiar-li els braços cap amunt, per sobre del seu cap, traient-li la samarreta i llançant aquella seva peça de roba també a terra ferma, amb els seus pantalons.

Treure-li la roba era d'una sensualitat absoluta per en Son Goku. 'Que n'era de bonica ella...'

– No l'és en absolut, el moment – va acceptar la Nasu, deixant-se acariciar (per ell) la seva sina dreta, que el fred mantenia alerta, sota l'aigua cristallina del llac. Tenia els pits de pell de gallina i no sabia si era per la fredor del temps, per les baixes temperatures de l'aigua, o si realment el seu cos podia continuar reaccionant, malgrat tot, d'una manera tan òbvia al contacte amb ell. 'En Son Goku subjectava aquella part d'ella amb suma suavitat, quasi sospesant-la'.

Convençuda que no, que no era aquell l'instant correcte; la Nasu va besar-lo als llavis de la manera més lenta que recordava saber. Com si se n'acomiadés: – No hauríem de tornar a fer això – va reiterar quan, malgrat tot, també li acaronava els músculs del tors.

– És un error – va empènyer-la ell, besant-la dins l'aigua.

La Nasu va deixar-se endur per la suavitat de l'aigua i del petó ansiós d'ell. Sentia els seus llavis sobre d'ella i ni tan sols podia dir en quin moment, ni qui d'ells, havia començat aquella lluita ansiosa de petons i cossos. Aquesta vegada van ser ambdós els que van emergir de l'aigua, agafats un al cos de l'altre, i encara amb l'espina a la ment de com d'inconvenient era caure-hi una vegada més.

– Hem de parar – va besar-lo una vegada més, agafada als seus ara rossos cabells de punxa, però no va aconseguir que el cos obeís el que la raó li deia. – No vull que facis això si després...

Ella tenia ara el seu cos semi - nu enganxat al de l'home i no podia evitar dedicar-se amb fulgor a aquell ball de carícies que ambdós havien començat de bell nou dins del llac. 'Però si el després havia de ser un adéu, es negava a voler-ho, no volia reviure els mateixos comiats i excuses callades de sempre'.

– Només un moment més... – va demanar-li en Goku en abraçar-la contra si, per sortir (més tard) els dos de l'aigua d'un vol apressat, i repenjar el cos d'ella, sota el seu, prop d'on havia llançat la roba abans. – Només un moment...

– És clar, però després pararem – va acceptar la Nasu, notant vagament com el seu cos sortia de l'aigua per l'impuls del vol d'en Goku. No va arribar a distingir el contrast intens de temperatura. 'De seguida tocaven terra i ell la cobria amb el seu físic increïble de guerrer'.

– Pararem – va estar-ne disposat ell, que no obstant, un moment després de dir-ho, començava a notar com la roba interior dels dos els molestava més que ajudar-los. Va besar-li l'estómac i després les cames (amb adoració) prop del límit entre la cuixa i els carregosos i curts pantalons negres que eren l'únic que, ara mateix, la cobria. Ella va tibar dels seus calçotets avall, entre confosa i decidida, amb l'esperança vana de saber-se frenar després de les primeres carícies i frecs.

– Només és un moment, és clar – va murmurar ella amb dificultat mentre en Son Goku tornava a acariciar cada part dels seus pits, de pell ferma i suggerent... i, a l'instant, descansava el seu cap en l'estómac femení, mentre li feia suggestives carícies més avall.

Va apropar-se més tard als seus llavis, amb el seu cos cobrint-la novament, xiuxiuejant-li el desig a l'orella.

– Un instant – va exhalar aire com si n'hi faltés – Un instant dins teu.

– Ets un maleït... – Ella gairebé ja no responia ni a les raons sensates que li arribaven al cervell per parar allò – I després què? – va aconseguir dir.

Ell va posar els colzes al terra per tal de mantenir-se alçat a uns centímetres del seu cap, cos contra cos.

– Després serà massa tard – va resseguir la carn dels seus llavis, ara més vermells que mai, amb un dels dits de la seva mà esquerra – Però ja ho era abans.

– Un instant.

– Només un.

El cert és que per més que intentessin que aquell contacte durés un sol i míser instant, per més que els següents petons també fossin fets amb la intenció de parar en aquell moment; va ser massa tard per ambdós quan en Goku va poder subjectar-li les cuixes amb instint de propietat, i va notar-se massa còmode, massa en èxtasi dins d'ella.

Ni ella sabia en quin moment s'havia quedat sense roba interior.

Després d'un primer vaivé, va venir-ne un i un altre. Tots i cadascun amb el mot parar al cap. Cap va ser l'últim. 'No hi va haver últim, almenys no abans que ambdós se subjectessin les mans per sobre del cap, amb els dits entrellaçats, i notessin com l'altre contrapart s'entregava més i més en cada gota de suor'.

I fins i tot si en l'últim alè s'havien ja entregat del tot, en Son Goku va tenir l'aparentment tonta necessitat d'abraçar-la contra si mateix i notar amb ell tota aquella pell suau del maleïdament irresistible cos aliè.

– Estàs cansat? – va preguntar llavors ella contra tot pronòstic.

En Goku només va somriure-li amb evident negació en la mirada. Potser mai havia estat tan sincer amb ella: – Sí. Estic cansat de perdre en aquesta batalla teva. – 'I la Nasu no sabia si ho deia per la inapropiada trobada que acabaven de tenir; pel costum d'ella de només deixar-se portar a mitges en les relacions sexuals; o si realment aquella frase era més aviat una veritable declaració d'intencions'.

Fos com fos, i per la por d'haver-hi de renunciar després, ella sí que tenia clar el que volia, en aquell moment, una vegada i una altra.

Va saltar-li sobre, fent-lo quedar sota del seu cos, femení i nuu, un llarg moment. – M'estàs demanant la revenja?

Ell va subjectar-li els cabells, sostenint-li una mena de cua sobre el cap amb l'aguantar de la seva mà, i després deixant que els blens caiguessin d'un a un sobre la seva espatlla.

– No tinc gens de pressa en guanyar-te – va assegurar-li amb la veu quasi ronca, atrapant-li la pell d'un pit amb la boca, només amb la suavitat dels llavis.

– Goku! – va protestar enriolada en notar les pessigolles que aquell gest li provocava.

– Nasu...

Van girar com en una roda, fins a quedar molt a prop de l'aigua. Rient. Ella que mai havia tingut l'oportunitat de ser una nena, ara se'n sentia. 'Havien passat del consol a la pau d'estar junts, de l'acostumar-se al fer d'ell a la mirada compartida i el desig, i d'aquella passió que els empenyia, malgrat la raó, al jugar de dues criatures'.

Ella encara no ho sabia, però no s'havien acostat mai tant al ser una parella com llavors.

En Son Goku va girar el cap en direcció a la roba que havia quedat per allà tirada. Hi havia el radar de les Boles de Drac. 'Tenia l'obligació de buscar-les, i només els quedaven quatre dies abans que tot es decidís'.

Ella, que no sabia llegir el pensament ni ho intentava, va saber a l'instant què el preocupava. – Hauries de posar-t'hi aviat.

– M'hi acompanyaràs. – No era, en absolut, una pregunta.

Van observar-se un moment més. El que havien viscut el dia anterior els havia canviat per sempre la percepció del nosaltres que fins aleshores s'havien negat a conjugar.

Ella se sentia més forta al seu costat, ell malgrat li dolgués trencar qualsevol promesa que hagués fet a la Xixi, que tant l'havia esperat; no s'imaginava enlloc més que allà. No després d'haver-li fet costat en el que, sens dubte, havia estat un terrible tràngol al qual ella encara hi donava voltes, més de les convenients i aconsellables.

Ho sabia per la manera com havia mirat al cel de nou, un moment abans. 'Per com ella mateixa s'havia acariciat la cuixa de manera volàtil en saber-se nua i entregada a ell'. Amb aquella ja oblidada por al cos d'haver viscut un infern i haver-lo oblidat.

Res d'allò havia passat.

Tot podia haver estat diferent, això sí. 'Molt millor o molt pitjor'. Fos com fos ara el mirava als ulls, seriosos i opacs, i estava segura per fi de voler emprendre aquella lluita. Per ell. Pels dos.

Era exactament el guerrer que ella havia esperat que fos abans fins i tot de trobar-se'l a la Terra. Sinó fos, és clar, pel fet que era immensament més fort del què mai ningú s'hagués pogut imaginar. 'Però també era sorprenentment extraordinari en els demés aspectes'. Al cap i a la fi, per aquell motiu, ella no n'estava pas d'enamorada d'en Kakarot; de fet era Goku com aleshores ja l'anomenava. I, per tant, era en Son Goku qui s'havia colat en cada fibra del seu ésser, i qui aconseguia destarotar-la cada vegada que la mirava o li parlava d'aquella forma tan aparentment oberta, tan lliure de complexes i, a la vegada, tan única. 'Perquè era sincer, però no completament transparent'. En Son Goku, potser sí empès per l'efecte dels seus gens més saiyajins, callava moltes més coses de les que (a vegades) deia als seus amics; i ella el sabia llegir molt millor en mirar-lo els ulls que en qualsevol altre dels seus gestos. Perquè notava plena sinceritat en aquella mirada d'ell: sense turments amagats ni matisos, sense promeses que els atabalessin... ni la manifesta incapacitat de pensar en l'endemà.

– Goku... – va anomenar-lo ella, pujada sobre la seva panxa, i lleugerament recolzada cap a ell, com si anessin vestits i ella fos tan sols una nena que jugava a apujar-se-li a sobre.

– Sí? – va preguntar ell entre aquell aire infantil i el desig de feia una estona. – Si he de venir, a buscar les Boles de Drac – va aclarir – Serà millor que fem un pensament aviat.

Ell va somriure, passant-li una mà pel rostre fins arribar al coll.

– La roba s'assecarà... sembla que comença a sortir el sol – Ella va fer llavors cara d'estar-li amagant alguna cosa – Què?

– I qui et diu que no tenim... tinc una altra roba? – Ell va estrènyer la mirada com preguntant-li què s'empatollava – La Bulma és increïble. No sé com s'ho va fer per venir i que no ens despertéssim, però no només se'n va endur la nau: ens va deixar un parell de càpsules hoi poi... amb roba! – va posar-li les mans al cabell amb un bri de diversió – Tot i que crec que pensa que tu ja t'espavilaràs.

Una nova mirada còmplice va precedir un d'aquells petons llargs i intensos que acabaven amb ells dos entregats a on fos que el moment els portés.

Agafats en l'abraçada més antiga del món, amb ell dins d'ella, i ella disposada a deixar-se endur més que mai per tots i cadascun dels seus impulsos, l'únic que la Nasu va poder lligar al seu cap va ser que ell estava tornant a adorar-la, aquesta vegada més lenta i fogosament que el darrer cop, i que ella no pensava deixar de besar-lo fins que buidés tot aquell desig del tot. 'Si és que era raonablement possible arribar a aquell extrem'. Va fruir del llarg contacte fins que en sentir-lo tremolar en ple clímax va deixar-se endur també ella per l'excitació que els aclaparava.

– Vull que siguis part de cada moment... – va murmurar ell en acariciar-li els cabells i batallar contra el son tranquil que, de cop i volta, ara l'embargava – ... d'aquí fins el final.

Va voler-li preguntar quin era el final, però la mateixa frase era tan etèria i plena d'una emoció tan continguda, que no va voler espatllar-ho. Va abraçar-se al seu tors, deixant-se caure sobre la gespa, i enduent-se ella mateixa per aquella son que li permetia ara adormir-se als seus braços.

En Goku va mirar-la només un moment, repassant amb la ment tots i cadascun dels instants que acabaven de passar junts. Ella, però, no estava encara dormida del tot. Entre somnis va venir-li aquella vana idea del cap:

– Però tu de debò m'imagines buscant les Boles de Drac?

Va subjectar-la contra si amb una mà acaronant-li el rostre.

– Jo t'imagino de totes les formes que es pot imaginar si s'imagina. – Ella només va somriure quedant-se, ara sí, adormida contra el seu pit. 'Tan debò ell no canviés mai'.

.

Va despertar-se completament quan el sol, ara brillant, va arribar al seu zenit en ple cel. Encara sentia els pensaments convulsos per la manera com s'havia hagut d'acomiadar d'en Pineau, però en canvi la pau la sobrepassava en adonar-se de qui era el culpable que ella estigués, en aquell moment del migdia, completament desperta i desconcertada: en Son Goku roncava al seu costat. 'En Son Goku'. Cadascun dels moments del matí van venir-li a la ment.

Havia perdut el compte dels cops que s'havien despertat, aquell matí grisós de després de la pluja, i havien tornat a ser un de l'altre... amb la mateixa fruïció i dedicació a la pell aliena que la primera vegada.

Va aixecar-se i va caminar, nua, uns passos endavant... cap al llac d'aigües cristallines.

.

– Dende – va exclamar en Krilín que havia decidit passar, els darrers dies abans del combat contra en Cèl·lula, al palau de Déu amb el petit namekià i en Son Gohan – Així que amb les noves Boles de Drac podrem demanar dos desitjos?

'Tot i que havia valorat la possibilitat de buscar en Goku primer, per quedar-hi entesos de cara al torneig, l'amic de l'heroi havia endevinat aviat que, el què més necessitaven aquells dos llavors, era temps... i espai'.

– Sí – va afirmar el nou Déu, distret en els papers que omplia, llapis en mà, en Gohan en plena concentració pels estudis. – I el drac Shenron podrà ressuscitar amb un sol desig moltes persones a la vegada.

– Perfecte! – va dir amb joia l'amic cap pelat d'en Goku – Així doncs serà com a Nàmek, no? Podrem ressuscitar encara que ja haguem mort més d'una vegada?

El petit ésser del planeta Nàmek va aixecar el cap amb sorpresa, i un pèl d'astorament.

– Oh – va expressar de seguida com a única resposta.

– Què? – va aixecar fins i tot el cap en Gohan en notar la tensió que, de cop i volta, s'havia format a l'ambient.

– No m'ho havíeu dit abans... – va murmurar apurat el petit Déu. – Us hagués dit que...

En Cor Petit va mirar-se'l sabent exactament què devia voler dir. 'Al cap i a la fi (doncs) no tenien motius per estar gaire tranquils; per molt que tinguessin les Boles de Drac, si havien mort una vegada, com havia passat ja a la majoria dels guerrers del grup; no podrien tornar a la vida si morien ara'.

.

En Goku va despertar-se amb més tranquil·litat que abans després d'aquella sobtada dormida del matí, després d'haver-li fet l'amor de totes les maneres que recordava saber. Ella tornava a ser a l'aigua: Aquesta vegada, però, nedava de manera tranquil·la entre les bardisses de més enllà. 'Volia recordar-la sempre així. Així i com l'havia tingut en braços les hores anteriors; entregada, seva, apassionada'. Guerrera.

Volia estar amb ella: ara, després i més tard. Sempre. 'En Gohan era un nen fantàstic, havia de ser prou madur per entendre-ho'. Hagués fet el què fos per canviar-ho, però el cert era que sentia que es traïa a ell mateix si aquesta vegada tornava a renunciar a ella. No havia entès mai gaire res sobre aquelles coses, però sí entenia el que sentia cap a la Nasu ara mateix. L'egoisme, o era només necessitat, de voler-la seva, abans i després d'una lluita, en acabar cada entrenament. 'No havia experimentat mai una cosa com aquella'.

Va agafar el radar del terra: de moment era l'hora de marxar.

Ella va esquitxar-lo lleugerament en broma abans de sortir de l'aigua i agafar la petita capsa que els havia deixat la Bulma.

– Anem-hi doncs! – Ell va somriure quasi lamentant que la Nasu s'hagués de vestir per deixar aquell lloc enrere.

La Nasu va mirar-se la roba que li havia deixat la Bulma amb gest inconforme. – Vaig dir que era fantàstica, oi? – va picar-li l'ullet al saiyajin – Doncs no n'estic segura. Vols dir que és gaire normal anar vestida així?

Va donar una volta sobre ella mateixa, un cop amb la roba posada, i sense gens de convenciment. En Son Goku va somriure còmplice.

– És bastant el seu estil, sí – va acordar. Si bé els pantalons eren bastant normals, de color marró clar amb una franja blava i prima al costat; la samarreta vermella amb acabats lleugerament morats, de màniga tres quarts i escot sense espatlles, no cobria més enllà del melic de la noia. – Bé, no passaràs calor.

– Mataré a la Bulma – va queixar-se – El vestit que m'ha deixat a l'altra càpsula no és pas millor. De fet segur que no me'l poso. S'ha trastocat aquesta dona!

Van riure a la vegada, mentre es miraven. Ell va encendre el radar amb determinació. 'Com vols que ho fem?'.

– Volant, no? – va alçar el vol ella, mentre ell es tornava a posar la seva típica vestimenta de lluita – No veig quina altra opció tenim.

– És clar – va acordar – Potser sí que no és gaire pràctic fer servir el canvi de lloc instantani si hem de seguir el senyal del radar. Ara que també hi ha el núvol Kinton...

Ella sabia que en Goku ho deia més per nostàlgia que perquè realment s'ho plantegés com una opció. 'No obstant això va seguir-li la veta en broma'.

N'havia sentit a parlar a en Gohan, feia tant i tant temps, de camí a Nàmek.

– De debò creus que sóc de les que aquell núvol aguantaria? – va somriure apropant-s'hi, amb la broma marcada als ulls – La filla del rei Vegeta...

– Probablement no... – va acabar acceptant en Goku que, no obstant, se sentia ara lleugerament culpable per dins. 'Ell tampoc era el mateix nen innocent que havia estat en el passat. On quedava en tot allò l'infantil promesa a la Xixi?'. La Nasu va endevinar-li la pensada de seguida.

Va apartar-se'n una mica, aleshores torbada pel què hi havia endevinat. – Sento no ser suficientment pura –. Havia utilitzat més ironia de la què realment havia volgut fer servir.

Va notar com en Son Goku la tibava cap a ell en agafar-la d'una mà. – Shtt – va besar-la als llavis – Ets perfecta. I bona persona... Només pensava en què en Krilín i la Bulma, per exemple, no hi podien pujar. I m'adono ara que... – no sabia ben bé com dir-ho – ... tinc bastant clar el que és una noia ara mateix – va somriure contra els seus llavis.

Ella va repenjar-hi el front. 'Satisfeta d'aquella proximitat, sentint-se per fi al seu costat del tot'. – Crida el núvol... – Ell va mirar-la amb el dubte a l'expressió del rostre – No sé si m'interessa que tinguis tan clar el que és una noia... així en general – va fer broma. – Podries acostumar-t'hi...

Van besar-se un instant abans que en Goku cridés el núvol Kinton. – Mira'l – va observar-la somrient, va deixar de ser supersaiyajin només per un moment, i va fer un salt per pujar-s'hi – Quant de temps, núvol Kinton.

Com la Nasu havia esperat, el nimbus groc continuava aguantant perfectament el saiyan de vestimenta ataronjada. 'Això sí, en el seu estat normal'.

Com passava en realitzar la Bola Genki, en Son Goku havia suposat que no hi podria pujar en un estat en què no tenia la suficient puresa de cor. 'Al cap i a la fi, la ira era un dels elements més recurrents a l'hora de convertir-se en supersaiyajin'.

– Al final no et faig tan mala persona, eh? – va bromejar tot i que en Son Goku no va saber si ella realment havia temut que ell se sentís així. 'De fet en Goku, més enllà dels remordiments que encara tenia per la Xixi, se sentia exactament al contrari del què la Nasu havia temut: l'amor que sentia per la saiyajin no tenia res d'impur; era sincer i turmentat, potser sí, però al cap i a la fi era de les millors coses que havia sentit mai dins seu'.

Va tornar-se a abocar enfora del núvol per subjectar-la a ella. – No pujaràs al núvol, però ets fantàstica...

– Hauríem de començar a tirar... – va insistir la Nasu quan va adonar-se que els petons d'ell començaven a fer que vacil·lés en la seva determinació d'afanyar-se a buscar les Boles de Drac... Les esferes màgiques que, si finalment abatien en Cèl·lula, tantes vides podien salvar.

Va mirar el núvol amb aquella petita melancolia de quan era petit: – Serà més ràpid que hi anem volant, però –. Va tornar a adoptar aquell estat latent de superguerrer, que ell mateix havia decidit conservar com a part de la seva preparació per al combat contra en Cèl·lula.

– Som-hi!

.

.

La Bulma, mentrestant, mirava distreta els núvols a través d'una finestra. Feia exactament unes hores que havia enllestit l'A-16. El seu pare hi feia els darrers retocs.

– Filla, vols dir que no hauríem de posar-li la marca de Corporació Capsula, en comptes de la cinta que encara porta d'aquell infern d'exèrcit? – va preguntar-li el seu progenitor, entretingut en els darrers moments de reparació de l'androide, amb l'A-16 encara estirat en la mateixa llitera on havien realitzat tot el procés.

– Ai, pare – va queixar-se la científica, somiejant amb la vista posada al cel. – Posa-hi una etiqueta a sobre, d'aquelles que vam manar fer per casos d'emergència. Ja hi hem perdut prou temps... no?

– Com vulguis... – va acordar el Doctor Brief, sabent exactament què pensava la seva filla. S'havia quedat tocada quan el sempre independent Vegeta havia marxat del planeta amb aquells altres guerrers, i era veritat que l'havia consolat que tornés, en ben acabat l'aventura que els seus amics havien viscut a l'espai; però la Bulma es preguntava aleshores si realment podia comptar amb què en Vegeta es quedés allà després d'en Cèl·lula. 'Si és que hi havia després'.

.

– Dius que és per aquí? – El va seguir volant, entretant en Son Goku remenava el radar amb devoció. Eren en una mena de desert ple de runes i sorra – Vols dir sota la sorra? – va aterrar al seu costat mentre es miraven amb sorpresa: – No ho dius seriosament, oi?

En Goku es va estirar al terra de seguida, reflexiu, mirant-se-la amb aire d'estar pensant la millor solució per trobar la bola en aquell immens lloc desèrtic. – El radar em diu el punt exacte... – va subjectar-la un instant de la cintura, en veure com ella també s'asseia prop de la duna on ell aparentava descansar amb pausa – ... caldrà treure la bola d'aquí sota...

– M'ho deixes fer a mi? – va somriure la Nasu entre el joc i la seriositat.

– No és qüestió de deixar aquest territori sense desert... podria ser què hi visqués gent...

– Gent, aquí? – va qüestionar-lo estranyada. 'Els humans eren més estranys i tossuts del què es pensava si en veritat n'hi havia algun vivint a prop d'allà'.

La seva pregunta, però, va tenir ràpida resposta en forma de cotxe quatre per quatre travessant les dunes a tota velocitat.

– Vosaltres, parella. Més val que aneu a fer manetes a una altra banda! – va cridar un home. La Nasu primer va riure-se'n; pel to estava gairebé segura que, aquell humà, els havia pres per dos enamorats d'allò més obcecats un en l'altre. – Vigileu, home! Que s'acosta una tempesta de sorra molt potent!

Va adonar-se llavors que ho eren. 'Sí que hi buscaven una de les boles allà, però era evident que perdien més temps del necessari en frecs casuals i mirades que no s'havien pogut dedicar abans'.

Van mirar-se amb un somriure. 'La bola de drac devia haver quedat colgada per culpa de la tempesta de sorra'.

– Com t'he dit, ho faig jo! – va alçar-se ella, acumulant energia per a fer volar encara amb més força la sorra del seu voltant.

'Havien trobat la primera de les Boles de Drac'. La segona si comptaven la què en Son Goku ja havia deixat a casa, abans d'aquella tarda en què la Xixi havia volgut que es quedés i l'acompanyés (l'endemà) a una escola per en Son Gohan.

– Ets una mica bèstia, eh? – va comentar ell quan la Nasu va aterrar a terra, després d'haver empitjorat ella mateixa l'aire que movia la sorra a tota velocitat. – Aquell pobre home ha sortit volant amb el cotxe... Sort que se n'ha pogut sortir.

– Com si no haguessis pensat en salvar-lo tu, sinó – va fer-li un petó a la galta amb diversió, mentre tornaven a emprendre el vol. En Goku ja feia estona que havia caçat la bola de drac que ella havia desterrat amb l'energia desplegada.

– La propera bola de drac és a 2.000 quilòmetres d'aquí – va engegar a córrer en el cel el mateix Son Goku.

– Espera'm, doncs! – Li havia anat la Nasu al darrere.

.

Hores després en Son Goku encara la mirava amb la mateixa sorpresa admirada d'aquell matí, quan havien compartit més que amor en aquell lloc boscós i perdut del planeta.

La noia va observar-lo recollir la segona de les boles de drac del dia de sota la grapa d'un animal terrestre gegant. 'Com si allò suposés cap problema per ell'. – Què m'ha xafat! – va protestar en Goku davant la poca preocupació d'una Nasu que no perdia cap minut per mirar-lo amb real adoració. 'Encara que enmig de la pau que els envoltava, ell resultés bastant més despistat i oblidadís que en batalla, continuava sent el guerrer brillant que desprenia seguretat pels quatre costats'. O qui sap si ella havia deixat de valorar-lo, definitivament, amb real objectivitat.

– La tercera bola és... – va començar a dir radar en mà mentre, aquest cop sí, la Nasu només n'observava cadascun dels trets i gests.

– T'estimo – va murmurar com si només comentés el temps. El noi va aixecar la vista amb dubte, no estava segur d'haver-la escoltat en absolut.

– Sí? Deies alguna cosa?

Ella va imitar-li el somriure brillant: – No recordo cap saiyajin que ho hagi dit abans... O no que jo sàpiga... – va començar a donar voltes a aquella paraula que tant havia ignorat durant anys. Ell li havia dit ja, és clar... 'Li havia dit que l'estimava'. Tot i que tècnicament, en aquell moment i almenys al seu cap, en Son Goku no era del tot un saiyajin. 'No un de corrent'. A ella, potser perquè sí es considerava una saiyan habitual, li costava més expressar aquell tipus de sentiments... per forts que aquests fossin – T'estimo, Son Goku – va baixar el cap un instant.

En realitat, la forma en què ella recordava que ell li ho havia dit no era gaire millor: –T'estimo, m'han dit que és així com s'anomena això que sento. – Havia assegurat aquella vegada a l'illa del Follet Tortuga.

¿Estaven condemnats a no poder expressar millor els seus sentiments? ¿Era part de la relació entre dos saiyajins, aquella complexitat en totes i cadascuna de les paraules que es dirigien amb l'altre despert?

Ell va pujar-li la barbeta amb suavitat. 'Ara sí, l'havia escoltat perfectament'. I la Nasu, per fi, va pensar que tindria l'esma necessari per repetir aquella petició; la què li havia formulat una vegada, quan ell dormia tan profundament que ella (tan sols) ho havia pronunciat en veu alta per a sentir-se millor amb si mateixa. 'Sabia que continuava sent injust demanar-li-ho... malgrat tot'.

"No em deixis, Son Goku", va pensar de nou. Però l'orgull no li permetia pregar-li-ho. El "t'estimo" que li havia dedicat era tot el que aconseguia pronunciar en aquell moment. Els seus sentiments eren, això sí, molt més profunds del què podia arribar a exterioritzar. 'Del què fins i tot havia pogut pensar abans'.

Atabalada i amb l'ànima remoguda per culpa d'aquell amor que tan estrany li era encara sentir, va recordar una altra cosa que havia dit ja; tot i que ell tampoc l'havia pogut escoltar en aquell llavors:

– Tens el meu cor... pots trencar-me'l quan vulguis, Kakarot. Qui ho diria – Havia utilitzat, en aquella ocasió del passat, tota la malsana ironia que havia pogut. Ell havia estat dormint tota aquella estona en què ella havia expressat tot el que sentia en veu alta: – ... un guerrer de classe baixa fent sentir tan poqueta cosa a tota una princesa de Vegetasei –. I era exactament com se sentia llavors. 'Què feia ella oferint-li en safata de plata els seus sentiments, tot el que sentia? Què feia ella deixant de ser qui era per un sol home?

En Goku la mirava ara més preocupat que abans. 'Observant-la enfonsada en mil cavil·lacions que sols tenien una resposta: sincerar-se'.

– No me'n vull anar enlloc – va assegurar de sobte, tan de cop i volta que ella va alçar la mirada amb dubte: 'Havia parlat en veu alta sense voler?'. Estava segura que no. Ell va acaronar-li una mà, prement-li amb seguretat, davant el seu desconcert: – No sé què et volta pel cap, Nasu. Jo... – va mirar-la de dalt a baix un parell de vegades –... jo també t'estimo. D'una manera diferent a com havia estimat a tothom fins ara. No saps com arribo a estimar en Gohan, t'ho asseguro. I sento molt afecte per... – va tenir por d'espatllar-ho tot amb allò: – ... per la Xixi. És una dona segura que confia en mi. De no haver-te conegut, jo probablement hagués pensat tota la vida que l'amor del qual tots s'entossudien a parlar era tornar a casa, trobar algú que t'hi esperés, menjar, dormir, entrenar, i tornar a marxar...

– Doncs, en efecte, sona bastant semblant al què, en general, la gent opina d'aquest sentiment, Goku – va separar-se'n uns centímetres la Nasu. Se sentia ofuscada aleshores per la seva sinceritat. 'Era allò l'amor? Esperar retrobar-te amb algú?'. Fins i tot els saiyajins devien formar parelles amb aquell propòsit, sobretot els saiyajins... Ells que sortien a combatre mesos sencers... que, quan Vegetasei existia, mai sabien si tornarien a casa algun dia...

En Goku, però, va tornar-la a apropar amb cura: – Sí, que n'és d'amor, Nasu – va dir en el moment que ella se sentia incòmodament absurda per haver arribat a aquella situació – Però és el mateix que he sentit tota la meva vida per en Krilín, beneït amic meu... per la Bulma, que em va dur a descobrir món; per en Iamxa i en Follet Tortuga... – va fer un gest d'abarcar-ho tot amb els braços – Per tots i cadascun dels demés... Només que també sento un profund respecte per la Xixi com a mare...

Ara sí, tornava a estar tan seriós com en qualsevol moment d'una crucial batalla.

– I llavors? – va esperar una resposta ella.

– I llavors vas arribar tu – va murmurar-li apropant-se-li a cau d'orella – Vas baixar d'aquella nau enmig del caos que havia suposat la visita d'en Vegeta i aquell company seu, en Nappa, i vas mirar-me. I em va semblar que d'alguna manera ja et coneixia, tot i que semblava clarament impossible que fos així – va riure allibera't en mirar-la als ulls – I va arribar Nàmek... i en aquell viatge vaig pensar que tot podia acabar-se... però me n'hagués anat amb el record d'una dona tossuda, determinada a defensar la memòria del seu poble, menys freda del què s'escarrassava a aparentar... Silenciosament destrossada per la mort del seu germà... – va agafar-la, aquest cop dels braços, amb seguretat: – I no esperava que aquesta doneta en particular, tossuda i malcarada, em donés menjar o estigués allà, només esperava que continués sent ella fins al final. Que em premiés, d'alguna manera, amb la seva mirada enverinada i amb el poder de l'emoció que tot ella aconseguia despertar en mi – va burlar-se lleugerament d'ell mateix – Ja veus, ni tan sols sé explicar-ho. Però aquesta Nasu, eres tu. Segueixes sent-ho.

Va quedar-se sense paraules. Astorada per tal exercici de sinceritat. Podria haver-li fet l'amor mil vegades més, i mai hagués aconseguit arribar-li tan al fons com en aquell precís instant de solemne veritat.

Se sentia completament aclaparada per les paraules vehements d'un home que la gran majoria del temps aconseguia, davant de tots, treure importància a les situacions més inversemblants: – No sé què dir – va confessar-s'hi – És... més del que... més del que... Per totes les coses sagrades d'aquest univers, Son Goku, no em deixis! No ho facis mai... – va besar-lo acaloradament fent que fins i tot les boles de drac, que ell duia en una part de la seva vestimenta, caiguessin i rodolessin per la pedra escarpada del lloc.

'S'haurien d'entretenir a recollir-les quan aconseguissin recuperar les formes'. – T'estimo, m'escoltes?! M'escolteu? – va cridar enmig d'un paisatge en què només hi havia animals salvatges i algun que altre enorme dinosaure – Estimo aquest home! – va mirar-lo als ulls – No saps com agraeixo als Déus, haver-te conegut aquell dia... –.

Va besar-lo de nou.

– Ja ens coneixíem, només que jo no ho recordo – va acordar adorant-la amb la mirada en veure-la riure en aquella fantàstica expressió de felicitat – Princesa... – va bromejar.

– No – va negar de sobte ella, posant-li un dit sobre els llavis perquè l'escoltés: – Jo vaig demanar a en Kakarot que tornés, que fos com el seu pare i tornés per demostrar-ho a tothom... al meu planeta i als seus prejudicis sobre les classes... a mi – va fregar-li els llavis amb delicada atenció – Però aquí ja no hi havia en Kakarot... T'entossudies en ser un terrícola i jo pensava que t'enganyaves... creia saber segur que t'enganyaves perquè eres un saiyajin... ho eres quan lluitaves a Nàmek amb totes les teves forces. Però ho feies per motius nous, motius que jo només havia conegut d'en Pineau i en Mefus. Ho feies per la teva gent, pels que estimaves. No només per una absurda revenja que, malgrat la meva tossuderia, tu no tenies perquè emprendre. – Va posar-li el cap al pit com si, amb aquell gest, intentés sentir els batecs del seu cor també a través de la roba que duia posada: – No sé en quin moment em vaig desenamorar d'en Kakarot. I recordo haver pensat que, en certa manera, ho eres... ho havies de ser... la primera vegada que em vas fer l'amor... – va prendre's un moment de calma per dir allò tal i com realment sentia que havia estat – Probablement no sabré mai en quin moment vaig deixar de veure't com a tal. Però sí sé que va ser en l'instant en què vaig començar a estimar només a en Son Goku. A tu. Només a tu. Fins i tot quan et continuava anomenant Kakarot per la força del costum... del que portava tota la vida pensant...

'No havia pensat mai en allò d'aquella manera; no, verbalitzant-ho tan clarament i va adonar-se llavors que, sí era veritat, i ho era,... en algun moment de tota aquella història, en Bardock havia passat a ser tot just un record. Un bon record d'infantesa'.

Quedava res per dir-li? Estava, aleshores, completament segura que no.

Ell va escoltar-la atentament, acaronant-li la palma de la mà amb atenció.

Va agafar-la en braços, una vegada recollides del agrest terra les esferes del drac: – Ei, a banda de la què hi he vist abans, el radar indica que n'hi ha dues juntes en algun lloc de l'oest! Endavant!

Va somriure abraçant-s'hi, en ple vol. Acabava d'assassinar el seu orgull i n'estava completament feliç.

.

– Els saludem senyors televidents, l'exhibició d'en Satan, el campió mundial d'arts marcials està a punt de començar –. S'escoltava a la tele d'en Follet Tortuga mentre en Puar i en Iamxa es miraven l'aparell. Era una d'aquelles estones mortes en què aquest últim decidia deixar (almenys per una estona) l'entrenament de banda. Finalment havia acceptat que era una bogeria competir en aquell endimoniat torneig.

Si – en hores perdudes – continuava entrenant, era només per costum.

En Krilín se n'havia acomiadat hores abans, disposat a acabar de passar aquells dies amb en Gohan i en Dende. 'Disposat a esperar, el moment del combat pel destí del planeta, a la torre de Déu'.

En Follet Tortuga prenia un te i fullejava una de les seves revistes mentre observava també el lamentable espectacle que retransmetien a televisió. De cop i volta, però, un fort cop d'algú que acabava d'obrir precipitadament la porta va fer-ho tremolar tot. I, per tant, també el sofà on era l'antic mestre marcial. Va tirar-se el te per sobre.

– Ahhh – va cridar desesperat en cremar-se. No podia entendre què havia passat. Va aixecar el cap en amunt només per distingir una silueta femenina davant seu.

– Ni se li acudeixi tocar-me – va exclamar ella abans que el mestre Mutenroshi acabés de moure la palma de la mà que, per impuls, ja tenia al genoll cobert d'aquella tela; agradable al tacte i d'aire oriental.

– Xixi! – va reconèixer-la aleshores. – Què fas aquí?

Fins i tot en Iamxa i en Puar s'havien girat espantats pel rebombori que ella havia causat en entrar.

– On és en Son Goku?

– Dona... – Va quedar-se parat un moment en Follet Tortuga. 'Ell havia presenciat la mort d'en Pineau i la decisió de després: la de deixar aquell parell sols'. I ara, què li deia?

.

.

– Aquesta ha estat fàcil – va dir en Son Goku en sobrevolar un bosc. Havien trobat una bola a la copa d'un dels arbres de la zona – Amb la què vaig trobar el primer dia, ja en tenim quatre.

– Bé – va fer ella – Doncs ara a buscar aquestes dues boles que dius que surten juntes al radar!

.

– Què mestre? Suposo que em deus portar el què em vas prometre...– va preguntar aquell home desconegut, baixet i grassó, de puro en boca i aire de gàngster. L'assassí que havia contractat, perquè estigués al seu servei, li acabava de dur dues d'aquelles esferes: – Perfecte. Aquestes són les famoses boles de drac que fan realitat els desitjos que se'ls demanen, eh?

'Encara que en Cèl·lula destruís el planeta, ell podria fer-se l'amo absolut de la Terra amb l'ajuda d'aquelles esferes màgiques'. O això es creia. Ingènuament.

No era més que un empresari vingut a més que confiava en la fama del seu nou sequaç, aquell home a qui anomenaven Tao Pai Pai.

No sabien el què els esperava.

Van mirar la gran pantalla en què es reflectien les imatges de les càmeres de seguretat, i ho van fer (precisament) en l'instant en què una parella aterrava davant del fortificat edifici on es trobaven.

– Els farem fora de seguida – van pensar. 'En Goku encara duia una de les boles a la mà'. Brillava per la proximitat amb la resta.

– Endavant... Suposo que hi deu haver algú – la Nasu va mirar-lo amb una certa dosi d'escepticisme. Sobretot quan ell va parar-se, un moment, davant la porta que s'acabava d'obrir sola i va demanar (de veritat) si hi havia algú.

– Vols dir que calen tants miraments?

Ell va somriure-li: – Ja que hi som, fem-ho bé, no?

– Et segueixo – va acceptar.

A dins, algú semblava prendre'ls per humans normals. Unes fletxes, centenars d'elles, van creuar-se molestament al seu camí: – Oh! L'he trencada... Ostres quin greu em sap – va subjectar-ne una en Goku entre l'astorament i el veritable lament.

– Au va... – va dir-li la saiyajin que havia quedat més enrere i que també n'acabava de fer rebotar una contra el terra amb la mà – Acabem amb això...

– Paciència, dona – va subjectar-la d'un braç per fer-la tirar endavant – Aviat les tindrem totes i podrem dur-les a en Dende perquè les guardi fins que arribi el moment.

Van somriure's per enèsima vegada. – Ets com un nen a estones, eh?

– Mira aquí hi ha una porta oberta – van entrar-hi amb curiositat.

– Benvinguts – va dir l'home anònim com si els estigués fent un favor. Tenia les dues boles de drac sobre la taula.

– Deixeu ara mateix totes les boles de drac que teniu, i foteu el camp de seguida... sinó en voleu sortir malparats... – va creuar-se'ls llavors un home amb rostre mig robòtic i vestimenta rosa. Era moré i duia una llarga trena.

En Son Goku va aparentar alegrar-se'n. 'La Nasu no va entendre res'. Mira què n'arribaven a ser de pesats aquells humans.

– Que ets en Tao Pai Pai, tu? No saps qui sóc? Sóc en Son Goku – va presentar-se – Coi eres malvat però m'alegro de tornar-te a veure! – va dir fent que l'home semblés del tot sorprès. 'Quasi penedit de la situació en la què tot sols s'havien ficat'.

– Doneu-nos les boles de drac, vinga – va llançar-se'ls a sobre un dels guardaespatlles de l'home baixet del puro.

No va arribar-la a tocar.

– Què carai fas? Idiota! – va llançar-lo ella amb un sol cop contra una paret.

– Ostres, no calia que utilitzessis tanta força! – va dir en Goku que, un moment després, parava una bala amb la simplicitat d'una mà.

Aquella colla d'humans eren uns tanoques i els estaven fent perdre el temps.

– Deixa'm a mi – va picar-li l'ullet (malgrat tot) en Son Goku, que va fins i tot trencar la càpsula de vidre blindat en la què, després d'adonar-se del poder immens del seus visitants, els altres s'havien refugiat. Va mirar-los seriosament. 'Per sobre de tot sempre havia estat un home noble'. – Què faig, ara? Necessitem aquestes boles de drac amb urgència, però són vostres... i jo no us les puc canviar per res que us interessi. Haig de trobar la manera d'aconseguir-les totes.

– Què me'n dius d'això Goku? Potser la solució és aquesta... – En Tao Pai Pai va deixar unes peces estranyes, que la Nasu no va reconèixer, sobre la taula. 'No n'havia vist mai enlloc d'aquells trastos'. – Si demà a primera hora del matí has aconseguit desmuntar aquests tres jocs et donarem les boles de drac que et falten. Però si no te'n surts ens quedarem totes les boles de drac que tens.

La princesa saiyajin no s'ho creia. 'Era la situació més superficialment surrealista que havia viscut fins llavors'.

– No penses fer-ho, oi? – va preguntar-li-ho (amb dubte) al guerrer, esperant què allò fos una broma. – De debò penses fer-ho, Goku?

'El noi acabava d'entregar la resta de boles, les que duia a sobre, a l'home – el tal Tao Pai Pai – que li havia proposat aquella bestiesa'. Ella no s'ho creia.

– És la única manera. No seria just prendre'ls les boles perquè sí, no?

Va posar-se les mans al cap. Un instant després, no obstant, va mirar-se'l amb resignació. 'Ell era així'.

Era en Goku que, fins llavors, no havia tingut oportunitat de conèixer.

El guerrer, això sí, va mirar-la seriosament un moment. Aquells paios ja havien sortit per la porta. La Nasu simplement va assentir, posant-li les mans a l'espatlla mentre ell s'escarrassava a desmuntar aquells trencaclosques: – Suposo que saps que pensen fugir, oi?

Va agafar-la del braç amb comprensió abans d'empènyer-la cap a ell, fent-la seure a la seva falda amb irònica desimboltura infantil: – Au, vinga. Ajuda'm a resoldre això... Quan acabem, ja els trobarem – Ella va dubtar un instant – No oblidis el canvi de lloc instantani... – va tornar-li a picar l'ullet, fent que ella sentís el seu alè al coll mentre (ell) s'esforçava a desmuntar les petites peces dels jocs.

– Hauríem d'estar-nos entrenant... en comptes de perdent el temps – va queixar-se la Nasu quan ell va exclamar amb alegria que havia resol, de seguida, el primer dels jocs – Goku! – va protestar.

Va posar-la de cara a ell un moment, amb els fronts enganxats i una mà als cabells llargs de la noia: – No sé què passarà amb en Cèl·lula, Nasu – va murmurar – Tinc el convenciment que podem vèncer-lo, però també que ja no podem fer-hi res més del què hi hem fet als entrenaments. Vull que en Son Gohan passi sense preocupacions aquests dies – va mirar-la als ulls – I és una sort tenir-te aquí. Passar junts tot aquest temps, per fi... – Ella va fer un gest de quasi emoció. 'No podia evitar-ho quan ell li parlava d'aquella forma'. Quan ell era tan ell: – Au vinga, somriu, només són tres peces desmuntables... dues ja... Ho resolem i llestos.

Portaven ja hores en aquella taula, asseguts en una sola cadira. La Nasu continuava aposentada a la falda d'ell... amb l'alè masculí i tebi acaronant-li la nuca, rebotant-li al coll en forma de respiració compassada; ell (en canvi) la subjectava amb suavitat, sentint-ne la vibrant escalfor corporal. 'Es trobaven immersos en el simple contacte de l'altre, en l'instant de silenci que els acompanyava, però també en els renecs suaus d'en Son Goku quan veia que resoldre aquella mena de puzles de metall era, de fet, més difícil del què havia cregut en un primer moment'.

Sinó fos perquè, estar allà amb ell, en aquella calma, era absolutament addictiu; la Nasu hagués perdut la paciència molta estona abans.

– Has de moure aquesta peça que... – va intentar ja al final quan en Goku estava totalment concentrat.

– No vull que em diguis res ara – va protestar, això sí subjectant-la més fort contra si – L'últim el vull fer tot sol.

'Homes'.

– Ja està – va exclamar de sobte – Visca! – Va besar-la de pur entusiasme, aixecant-se a l'instant de la cadira, i llançant el moble a terra de l'impuls. – Anem-los a buscar, va!

– Ja era hora – va exhalar aire amb continguda resignació. 'En realitat hagués allargat aquell moment tant com hagués fet falta'. Encara sentia l'escalfor de la seva mà a la cintura, i això que feia minuts que l'havia deixat anar.

Va subjectar-la per aparèixer-se planeta enllà, a centenars de quilòmetres de distància, que era tot el que havien aconseguit allunyar-se aquell parell, amb cotxe, durant la nit.

Evidentment no havien esperat que els trobessin. I menys quan amb prou feines s'estava fent llavors de dia.

– Son, Son Goku... – En Tao Pai Pai va tirar enrere amb astorament: una vegada havia estat un perillós assassí. L'empresari, atabalat, només s'ho mirava com si no pogués ser.

Els seus guardaespatlles no van atrevir-se a moure un sol múscul. Un d'ells n'havia tingut ben bé prou amb el cop amb què la Nasu l'havia estampat a la paret el dia anterior.

– Mira ja ho he fet! Me'n duré les boles de drac, me les he guanyades – Els altres amb prou feines balbucejaven – Moltes gràcies – va dir-los – Vinga, Nasu – va agafar-la d'un braç amb cavallerositat per emprendre finalment el vol.

.

Per agafar la darrera de les boles que els faltaven, només haurien de capbussar-se al mar.

– Ja està... Ja les hem trobat totes set! – va sortir ell de l'aigua, mentre la Nasu s'ho mirava al cel – Només falta reunir-les amb la què guardo a casa.

'A casa'. Això volia dir exactament el què la Nasu havia temut tot aquell llarg dia en què havien estat completament junts: que tard o d'hora ell hauria d'enfrontar-se a la Xixi, trobar-se-la, mirar-la als ulls i decidir si realment estava disposat a prendre aquell camí, el de trencar una promesa aferrada al temps per la força del què una vegada havia estat la seva ingenuïtat.

El seu sol tacte era suficient per convèncer-la que, en efecte, en Goku podia... podia fer allò. 'Compliria amb el què li havia dit a ella aquell dia':

– No me'n vull anar enlloc –. Li havia dit hores enrere. I havia estat completament sincer.

Va somriure-li pensativa. – Goku...

– Sí...?! – va tornar-la a agafar de la cintura amb la comprensió a la mirada.

– Mentre reuneixes les set boles... abans de dur-les a en Dende... – va començar a explicar-se – Vull entrar a la sala de l'esperit del temps, Goku. Ja sé què en penses... – va subjectar-lo d'una mà amb solemnitat – Però és la única manera al món que se m'acut de poder millorar i vull fer-ho... – va estar a punt de dir-li-ho però al final no va acabar de fer-ho: 'Havia d'intentar fer el què la primera vegada havia rebutjat aconseguir'.

Podia convertir-se en un superguerrer? Va sentir-se ridícula. Els quatre que ho eren havien viscut situacions, o entrenaments en el cas d'en Gohan, veritablement extraordinaris, i a més anaven ja de camí a nous nivells d'energia que (fins llavors) ni tan sols s'havien plantejat que poguessin existir.

Sense arribar a un clar segon nivell dels superguerrers, tots ells superaven ja de tros la forma bàsica d'aquella transformació. Jugaven en una divisió evidentment superior i havien pujat a graons mai pensats fins aleshores.

'Tard o d'hora un d'ells superaria la barrera d'aquell següent nivell, al cap i a la fi en Trunks, en Vegeta, en Goku i, creia, en Gohan ja havien traspassat força fronteres al respecte'.

¿On anava ella ara amb aquella idea al cap?

Se sentia tan ridícula que no va revelar-li el motiu de la seva tossuderia, de la insistència per entrar a la sala.

– L'únic que puc dir-te – va mig confessar-se – És que odiaria haver de ser salvada per ningú de nou, en qualsevol circumstància que es donés; sobretot si és perquè no he entrenat ni un sol instant en aquests tres dies que queden.

No sabia si s'havia explicat bé. Però ara en Son Goku era davant d'ella, observant-la amb seriositat, reconeixent-li la determinació en la mirada i el gest.

– No m'esperava menys de tu, Nasu – va dir de cop i volta – Només que em preguntava quan trigaries en insistir-hi... i te n'hi aniries...

Se'n sentia orgullós.

Va acostar el rostre per besar-la, abans de deixar que ella es dirigís a la torre de Déu. – Quan tingui les 7 boles, vindré a deixar-les... i a buscar-te... – va assegurar-li amb aire de promesa.

Ella va riure suaument, resignada a estar-hi allunyada per més de l'any que es disposava a passar a dins d'aquella sala... de nou. 'Per ell només passarien vint-i-quatre hores'. Va aturar-lo quan ja havia posat els llavis sobre els seus.

– No – va acariciar-li la boca amb la mà – Quan surti de la sala, juro que et besaré fins a deixar-te sense oxigen – va bromejar entre murmuris suggerents. 'Volia que ell pensés en ella cada segon que ella no hi fos, i no se li acudia res millor'.

Va notar en les pupil·les d'en Goku que, realment, tenia tantes ganes com ella de besar-la d'aquella manera que acabava d'anticipar-li amb contingut delit.

Van mirar-se als ulls abans de separar-se, perquè era la millor manera que tenien aleshores de recordar-se, amb determinada seguretat, aquell "t'estimo" que ambdós ja s'havien més que confessat.

.

En Follet Tortuga es mirava aquell matí la Xixi, que traginava amunt i avall tot nerviosa. Li havien dit que en Son Goku, després d'haver salvat l'univers de nou, tornava ara a buscar les Boles de Drac. Tot i que la dona no semblava haver-se quedat tranquil·la del tot.

En aquell moment preparava el te del matí, mentre remugava en veu baixa. Hi havia una preocupació que se la menjava per dins: 'Per què s'havien mostrat tots tan nerviosos; en dir-li que en Goku tornava a voltar pel món sol, a la recerca de les ditxoses esferes?'

Va intentar tranquil·litzar-se. Li ho havia dit el seu pare: 'Necessitaven la màgia de les boles, per ressuscitar tota la gent que en Cèl·lula pogués arribar a matar fins al moment que fos vençut'. No podien no buscar-les.

– I per què no hi has anat tu a buscar les Boles de Drac, eh, Iamxa? – va qüestionar acusadorament l'antic bandit, que acabava de llançar-se amb esgotament a sobre d'una cadira. Semblava haver baixat els braços pel que feia el dur entrenament que, al principi, s'havia proposat. – No veig pas que et preparis per lluitar contra aquell monstre.

– No hi podria fer res igualment – va protestar l'humà – No sóc extraterrestre jo – va finalitzar amb recança. 'Què més li agradaria que ser útil i fer-hi alguna cosa'. Tornar a aquells temps en què, davant d'una amenaça, encara podia pretendre ajudar en quelcom.

– No discutiu, home – va intentar tranquil·litzar-los en Follet Tortuga – Al cap i a la fi aquell parell no poden estar més d'un dia per trobar les 7 boles.

Havia patinat. Del tot.

– Aquell parell? – va preguntar la muller d'en Goku amb lleugera sospita, mentre la frase anava i venia al seu cap. – Qui són aquell parell? Amb qui ha anat a buscar les Boles de Drac el MEU Goku? – va intentar esbrinar amb aire acusador.

– Bé, Xixi – va dubtar llavors el mestre Mutenroshi – En Krilín... ja saps que són amics des de sempre i és clar... nosaltres...

– No m'ho crec – va creuar-se de braços ella en mirar la reacció d'espant que també havien tingut en Iamxa i en Puar. Fins i tot l'Ulong, que havia estat tota aquella estona mandrejant al pis de dalt, havia baixat les escales amb aquella cara. 'Feien cara d'estar-ne amagant alguna'. Cara de culpa. De remordiment. – És aquella desvergonyida, oi, la què acompanyava el meu marit?! – va cridar a només un sol centímetre d'un ara titubejant Follet Tortuga – Què pretén, eh, prendre-me'l?! No li ho permetré! M'escolteu?! – va posar-se tan furiosa que, fins i tot, va brillar en ella aquella tèbia energia que havia tingut de jove.

Se sentia fora dels seus cabals. 'No permetria que en Goku l'enganyés'. Ella que ho havia donat tot per ell. 'Ella no es quedaria sola'. No seria una dona abandonada.

Petés el que petés.

– Només intenta pujar-li la moral, Xixi, escolta... – va intentar raonar en va l'antic mestre d'arts marcials. Probablement era aquella la única situació en la què no se li acudiria intentar tocar una dona – En Pineau, segur que el recordes, va morir... va ser un cop terrible per la pobre noia... i ella... ells... – 'Per kami: s'estava ficant en terreny pantanós, molt pantanós'. – ... s'aprecien... com amics, això s'aprecien com amics – va intentar suavitzar la situació – És normal que en Goku vulgui fer-li costat.

'Fer-li costat'.

Va trontollar com si s'anés a desmaiar del disgust i després va posar-se a plorar. De ràbia. Primer histèricament, més tard amb ganes de fer volar pels aires tota aquella casa. 'Però clar, ella no podia... perquè ella era només una humana... no com la maleïda fulana saiyajin'. – És una fresca! – va exclamar donant un cop de porta en sortir de la petita casa on es trobaven – Una fresca que no s'endurà el meu marit enlloc! No se'l quedarà!

En Iamxa va sortir al darrera, intentant aturar-la. 'Igualment, sense un radar ni la capacitat de notar-los el ki, no podria trobar-los: – Xixi, on vas? Queda't! – va demanar-li des de la porta, tot i que va témer posar-se-li davant per si acabava rebent. 'Ell que no en tenia cap culpa'. Encara que sí l'entenia una mica: A ell també l'havien deixat pel condemnat príncep dels saiyajins. – No els trobaràs ara.

– No els vull trobar! – va girar-se enrabiada – Acabo de caure en què l'idiota d'en Goku es va deixar una de les boles, la primera que va trobar, a casa... Tard o d'hora hauran de venir... els dos... o ell sol... tant m'és. Aquesta vegada en Son Goku m'haurà d'escoltar... – va continuar pujant cada vegada més la veu – Haurà d'escoltar a la seva esposa, d'una vegada i per totes!

Van deixar-la marxar, amb la mateixa aeronau amb què havia arribat el dia abans.

– Per què no has fet res per aturar-la? – va preguntar-li en Puar preocupat.

– Què hi podia fer? – va baixar els braços en Iamxa – Aquestes coses poden no ser culpa de ningú però fan mal, Puar – va explicar, tot i que ell sí continuava creient que havia trencat amb la Bulma per culpa d'un psicòpata que ni tan sols havia estimat mai la seva ex-xicota. Almenys era així tal i com ho veia des del moment en què havia sabut que la científica estava embarassada d'un altre – Pobre Xixi...

– En Krilín creu que es podria haver evitat – va parlar aleshores seriós en Follet Tortuga – Crec que ell i la Bulma pensen que no hauríem d'haver deixat que l'ingenu d'en Goku es casés... no en aquell llavors. No sense saber què havia promès.

En Iamxa va exhalar aire. – I com podíem saber nosaltres que això passaria? – 'Ell no pensava exactament com els seus amics'. – La Xixi era una noia ben maca de joveneta... I en Goku... Bé, suposo que fins i tot la Bulma se n'hi hagués anat en aquell torneig – va reconèixer amb recança – Però tots vam coincidir en què, per ser ell, despistat, ingenu,... El recordeu, oi? Tots vam pensar que tenia molta sort. La veritat no vull ni saber perquè aleshores la única que mig s'hi oposava era la Bulma – va bufar – Prefereixo viure amb el dubte, nois.

En Puar va posar-li una de les manetes sobre l'espatlla. 'No ho deia mai a ningú, no obertament, però en Iamxa encara estava molt dolgut per com havia acabat la seva història amb la filla de Corporació Capsula'.

En Follet Tortuga va guardar silenci. 'L'únic que s'havia repetit sobre l'assumpte, al llarg de tot aquell temps, era que un matrimoni era un matrimoni; i que gràcies a en Gohan la Terra seguia sencera'. Eren motius més que suficients per pensar que el casament d'en Son Goku i la Xixi havia estat, en certa manera, crucial.

Després de la mort d'en Pineau, no obstant, s'havia adonat amb total claredat de tota aquella culpa que guardava dins seu en Krilín. 'El penediment que la Bulma compartia'. Tot allò era perquè, en veritat, en Goku sí mirava aquella jove saiyajin com si fos una part important del què ell era ara.

En Iamxa va comprendre aquell instant de reflexió: – No us penseu que odio la Nasu, eh?. Potser sí l'idiota d'en Vegeta... però encara que em rebenti la manera de ser d'ella, comprenc perquè en Goku s'hi ha pogut fixar...

'Només que em resisteixo a pensar que és per una cosa semblant que vaig perdre la Bulma', va acabar la frase amb el pensament... negant-se a dir-la en veu alta de forma tan desacomplexada. Ell ja tenia altres xicotes, havia tingut molt èxit amb les dones des de què era a ciutat. 'No necessitava res més'.

Encara que, a vegades, no li feia res pensar en com seria tot... com succeirien les coses si els dos germans no haguessin mai aterrat a la Terra...

Va saber que era una tonteria fins i tot imaginar-s'ho. Des del moment en què havien conegut a en Son Goku, la futura arribada dels guerrers de l'espai a aquell planeta, havia quedat marcada a foc... predestinada en algun instant incert del que, aleshores, tot just era l'avenir de l'època que vivien. 'Només havia estat qüestió de temps'.

'No s'imaginava com algú tan noble, tan absolutament bona persona com en Son Goku, aconseguiria – en aquell cas – trencar amb la seva pròpia paraula'.

¿Estava condemnat aquell que sempre se'n sortia en tots i cadascun dels reptes que afrontava, a fracassar en una cosa tan mundana com l'amor?

Va girar la cara a en Puar, que el mirava encuriosit ara. 'Bon un era ell per parlar de fracassos i amor'. Encara que tingués alguna novieta a ciutat, mai res havia tornat a ser igual des de què en Vegeta havia entrat a aquella casa... i s'hi havia quedat.

.

Va volar en direcció al palau de Kamisama amb la idea d'entrar immediatament a la sala de l'esperit del temps. Tots ho havien fet ja dues vegades, excepte en Goku i el seu fill que n'havien rebutjat la possibilitat.

Només quedava ella.

Gairebé se sentia estranya en haver-se separat d'en Son Goku. Encara que fos per entrenar, per fer allò que més motivava a un guerrer de l'espai. 'A ella també la movia aquella passió interna per la lluita, és clar'. Només que havia estat com una estranya pausa en la seva vida el poder abraçar-lo sense més. 'Sense haver-se'n d'acomiadar després'. Perquè el que s'havien dit no era, aquest cop, un adéu. Era un fins aviat.

Ell seria allà fora quan ella en sortís.

– Nasu! – va exclamar en Krilín quan va veure-la, va mirar al seu voltant de seguida i va adonar-se que en Trunks i en Son Gohan també eren allà. Hi havia en Cor Petit, creuat de braços en aquell moment, observant el què fos que hagués estat dient en Dende fins aleshores.

– Tot bé? – va preguntar sentint-se, de cop i volta, estranya davant de tots i cadascun dels amics d'ell. 'Davant del fill d'en Goku'.

– En Dende diu que no podrem ressuscitar... hi hem donat moltes voltes però no n'hi ha més – va ser en Krilín el primer en parlar – Només en Gohan, en Trunks i tu podríeu tornar del més enllà si en Cèl·lula us matés, els que ja hem mort, hauríem de quedar-nos-hi –. 'Se'l veia trist'. Desmotivat.

Va pensar en allò que deia sempre ell: 'No volia morir sense haver format una família i haver tingut fills'. Sense haver trobat un amor.

– Oh – va ser però l'únic que va poder exterioritzar. 'Va pensar immediatament que aquella norma incloïa a en Son Goku i... sí també a aquell namekià que s'havia apropat ara sense l'aparent intenció de pronunciar-se al respecte d'aquella notícia'. – Vaja...

– Véns per entrar a la sala, oi? – va preguntar-li tan sols en Cor Petit, que era allà davant, tot dret i que l'observava amb aquell rastre d'amistat que es tenien. 'La posava ara nerviosa que realment ell pogués endevinar més del que ella deia'. ¿Per què li molestava que en Cor Petit sabés que havia passat les darreres hores d'aquell llarg dia amb en Son Goku, enganxada al seu alè i compartint-hi aquella intimitat?

Probablement perquè l'incomodava que algú pogués saber que ella, la princesa dels saiyajins, la tossuda germana d'en Vegeta, era capaç de fer l'amor d'aquella manera, d'estimar sense tabús. D'estar tan enamorada d'un sol home.

El nivell de confiança que havien adquirit amb en Cor Petit s'havia tornat, en aquell moment, lleugerament incòmode. 'No per res, és clar: però – a la sala de l'esperit del temps – la Nasu havia tingut la sensació que el namekià tenia la capacitat extraordinària de conèixer-la... d'endevinar-li del tot les inquietuds... i conèixer-la ara mateix volia dir endevinar-li totes i cadascuna d'aquelles debilitats inconfessables'.

Va sentir-se força estúpida. Ell no li llegiria el pensament. I li queia bé.

Era tan semblant a ella, que també era el membre d'aquella colla amb qui més podia sentir-se identificada. 'L'amor a en Son Goku era una emoció diferent'.

Finalment va assentir: – Sí, vinc a acabar l'entrenament que vaig deixar a mitges a la sala.

'En Cor Petit era l'únic que sabia que allò volia dir que ho intentaria: intentaria assolir el límit... comprovar si ella també podia ser un superguerrer'. Tenia l'energia i la força necessària per fer-ho, n'estava segur. 'Encara que, en principi, assolís – per començar – un nivell de base'.

Havia millorat moltíssim en tot aquell temps. Enrere havien quedat els anys sense entrenar al planeta d'en Pineau. 'Va sentir una punxada al pit en pensar-hi, en Son Goku, que la feia sentir forta i capaç de tot, havia aplacat aquell dolor que encara duia amortit al pit'.

En Cor Petit que, encara que no li llegís el pensament, no deixava de saber en què havia consistit aquella escapada amb en Son Goku; va observar-la dirigir-se a la sala amb un gest de comprensió. 'Aquella tossuda saiyajin ho aconseguiria'.

¿Què podia impedir-ho?

– Sort! – va murmurar prou fluix perquè passés desapercebut fins i tot per l'oïda saiyan d'ella.

La Nasu no l'havia escoltat però sí sabia què havia de dir-li. 'Hagués resultat fins i tot estrany que no ho fes': – Quan surti t'hauré superat, ja veuràs – Era només una declaració d'intencions. Però en Cor Petit també sabia que era el motiu pel qual en Son Goku n'estava tant d'ella...

Quan ella ja era dins, el to pausat d'en Popo va cridar-li l'atenció: – És determinada.

En Cor Petit es preguntava ara per què el sempre lleial servent insistia en aquella qüestió.

– Ho sé – va dir secament

Els altres ja havien tornat als respectius estudis i entrenaments. Tothom estava distret.

– Ara entenc perquè en Totpoderós temia que aquella part del seu ser t'afectés a tu més que a ell mateix...

No tenia ni idea del què li parlava. No en tenia ni idea perquè s'havia escarrassat a no escoltar-se la veu d'en Totpoderós quan, des del seu interior, havia intentat que comencés a fer-se'n a la idea. 'Li havia enviat prou senyals perquè algú tan intel·ligent com en Cor Petit, hores d'ara ja ho sabés'.

– L'ull de l'home savi es cega quan el seu destí truca a la porta – va dir per primera vegada aquella frase que, malauradament, hauria de repetir vàries vegades abans que fos escoltada com s'esperava. En Totpoderós dins del cos i l'ànima d'en Cor Petit va somriure en escoltar-la. 'Havia intentat fer-li veure feia ja temps'.

Els records d'en Kamisama en aquella muntanya, observant aquell humà d'aparent feblesa i de sorprenent màgia, van rebotar-li amb claredat a la ment. 'Va quasi molestar-se en haver de reconèixer que ho havia sabut des de què s'hi havia fusionat: Els records de l'antic Déu de la Terra ja havien dut implícits aquella altra absurda unió'.

Sí que, potser, era per això que a en Totpoderós sempre li havia estat fàcil comprendre els sentiments humans. 'Qui sap si havia estat decisiu perquè després l'acceptessin com a tal. Tot havia passat, al cap i a la fi, en aquell passat llunyà que a en Cor Petit li resultava tan estrany'. Era un temps que, a hores d'ara, no sentia ni remotament seu.

No veia, però, perquè allò l'havia de preocupar de cap altra manera.

– Au va... – va respondre inconforme el que una vegada s'havia considerat fill de Satanàs – Calla, Popo. Calleu els dos –. Va remugar sabent que el seu interior es mostrava en rebel·lia amb ell mateix.

Ho repetiria tantes vegades com fes falta.

.

Va entrar a casa amb la immediatesa del seu canvi de lloc instantani. 'Havia deixat la bola de drac sobre la taula de la cuina'. I tot i així per més que remenés calaixos i fes anar amunt i avall cortines i portes, no trobava l'esfera.

On seria la Xixi? La casa estava totalment en calma. Com si fes dies que no hi visqués ningú.

Va exasperar-se un instant, abans de recordar que duia el radar a la mà. 'Només havia d'activar-lo per saber on parava la Bola de Drac'.

– No pot ser... – va murmurar després de comprovar-ho un parell de cops. 'La bola màgica no era a casa. El senyal de l'esfera era bosc enllà, prop d'on ell havia tingut el costum de pescar, feia ja força temps'. Va quedar-se un moment parat.

– Xixi... – 'Què hi feia ella allà? Si no podia volar i aquella zona estava plena de precipicis i camins que envoltaven l'agrest riu...'.

Va posar-se els dos dits al front, per notar-ne el ki i treure-la d'allà.

.

.

La Nasu va passar els primers dies a la sala, el que només eren minuts a l'exterior, entrenant amb ímpetu. Era el primer que havia fet només entrar-hi, encara que la roba que li havia deixat la Bulma no fos pas la més adequada per aquella esforçada preparació.

Pensava sovint en el Son Goku, en el seu tacte, el seu somriure i aquelles paraules que tant l'havien colpit. 'Oh, Déu, adorava aquell home i la seva sinceritat'.

– I llavors vas arribar tu – li havia xiuxiuejat a cau d'orella – ... I va arribar Nàmek... i en aquell viatge vaig pensar que tot podia acabar-se... però me n'hagués anat amb el record d'una dona tossuda, determinada a defensar la memòria del seu poble, menys freda del què s'escarrassava a aparentar... –. El poder d'aquelles paraules, del sentiment que ell li havia confessat tenir dins, li donava encara més forces per entrenar. 'Per millorar'. Per no ser mai més una damisel·la indefensa.

– Goku... – va murmurar llançant-se un atac a si mateixa per tal d'esquivar-lo i aconseguir millorar en agilitat i rapidesa. 'Havia també d'aplicar-se, d'una vegada per totes, amb les tècniques'. Fins llavors l'únic que havia fet en batalla era deixar anar cops d'energia, rajos desesperats, més o menys premeditats, a l'adversari.

Havia de practicar el domini complet de tot aquell poder; el do que la seva raça li havia donat pel sol fet de pertànyer-hi.

– Llamp destructor! – va cridar amb totes les seves forces aquell mateix capvespre. Encara que l'atac no va acabar de sortir-li com ella s'havia proposat. 'Hauria de practicar molt més allò', va pensar. Havia estat cavil·lant maneres de fer-se seves algunes tècniques, però també havia intentat encunyar-ne de noves. O almenys noves formes de fer el mateix mal que, d'altres com el seu germà i en Goku, aconseguien només en moure el canell o adjuntar les mans. 'Necessitava dominar també cadascun dels gestos que feien falta per colpejar a un adversari amb mortal contundència. Només així podria abastar l'objectiu següent: el seu propi límit'.

Va passar-se així setmanes senceres allà dins. I pensava, és clar, estar-s'hi tot l'any.

Se sentia tan en forma que no veia res que pogués impedir-li-ho.

.

.

– Xixi...

– No t'acostis, Son Goku – va advertir-li-ho ella que havia quedat atrapada entre un precipici i el rugit amenaçador d'un pterosaure, un gens simpàtic dinosaure volador.

Va observar-la fer, tot espantada i indignada, amb la bola de drac a les mans. 'Què li havia passat pel cap per acostar-se a aquella zona?'. Ella mateixa deia sempre que no era gens segura. ¡Per Kami, si era ella la que sempre li deia que no havia d'apropar-hi en Gohan, en l'època en què aquest tan sols havia estat un marrec de pocs anys!'.

– Què pretenies? – va preguntar una vegada que havia aconseguit espantar l'animal d'una contundent demostració d'energia. Ella va defugir-ne el tacte i va girar-li l'esquena amb digna frustració.

– Ves-te'n.

– Xixi... – 'Ella ja ho sabia?'. Havia cregut que podria esperar a parlar-ne després de la decisiva lluita contra en Cèl·lula.

– I a tu que més et dóna, eh? – va cridar, amb llàgrimes als ulls. 'Se sentia veritablement destrossada'. Encara que no pretenia només mostrar-li els seus sentiments, sinó que perseguia també que ell es quedés. Que no se n'anés enlloc. No, sense ella – Si aquest monstre se m'hagués cruspit... o millor si m'hagués tirat precipici avall... a tu només t'hagués importat la condemnada bola que m'hagués endut amb mi.

En Goku va observar-la amb absoluta culpabilitat. 'De fet només havia anat allà perquè ella duia l'esfera'. I era exactament el que la Xixi havia sabut: ell aniria a buscar-la si se'n duia la bola amb ella. Era l'única manera de cridar la seva maleïda atenció.

– Si penses abandonar-me, ja ho pots ben dir ara, Son Goku – va fer-se la forta.

.

.

Per què la gravetat d'aquella sala semblava haver augmentat els darrers dies? Per què hi feia més calor de dia i més fred de nit?

La Nasu va repenjar-se a una de les columnes de l'edifici solitari d'aquella misteriosa habitació. Hi portava ja gairebé un mes i mig. I fins llavors no l'havien molestat tant les condicions difícils de la sala.

Va sospirar. 'Era normal... portava sis setmanes entrenant sense descans... només havia parat per menjar i dormir en periòdiques ocasions... i no havia respectat un horari concret'. Probablement hauria de començar a pensar en la seva salut. 'Si no es trobava bé, tampoc aconseguiria assolir l'estat que els homes supervivents de la seva raça ja havien superat feia temps'.

Ella, per ser una noia, no en seria menys. Tenia ja 33 anys i no pensava ser cap mena de dona indefensa. 'Per molt que a la Terra s'estilés'. L'incident amb en Broly i el detestable Paragus li havia fet veure que no podia renunciar a arribar a cap límit, i menys per respecte a una llegenda que ara mateix tenia la mateixa transcendència que la blancor d'aquella sala.

– Una mica de descans... – va demanar-se a ella mateixa. 'L'endemà, o al cap d'unes hores, com ho volgués dir, ja veuria les coses d'una altra manera'.

Va estirar-se al llit amb la sensació que dormiria durant moltes i moltes hores. I no obstant no en feia ni tres que descansava quan va aixecar-se amb l'estómac regirat.

Havia menjat arròs i pollastre les darreres dues setmanes. Al principi ho havia alternat amb els fideus i la vedella, però per algun motiu, havia decidit que la convencia més aquell altre menú: – No m'estranya que comencis a odiar el menjar d'aquí dins – va murmurar amb la mà al pit. – Merda!

Va aixecar-se amb feines. – Merda, merda, merda! – Acabava de treure-ho tot... fins a la darrera farineta, va pensar... – Quina merda de menjar! I quina merda de cuinera – Es va queixar amb retret a si mateixa. 'L'altra vegada ja havia cremat més d'una cosa, però fins llavors encara no s'havia intoxicat'.

.

---

N/A: Res, aquesta vegada, no és una gran explicació ;). Només que arriba l'agost i, amb ell, les vacances. Seré uns dies fora de casa sense Internet i, per això, després del capítol 32 puc trigar en actualitzar una mica més del compte.

Però tranquils, perquè el 32, serà un capítol enorme! I, a més, tornaré en 15 dies ;) Mentrestant, la pausa m'ajudarà a afrontar un gran final de saga Cèl·lula i ordenar idees per a la següent etapa de la història. Ja frisso! M'encantaria saber, a més, què en penseu de tot això que tramo. Us espero als reviews!