Capítol 32. Demà pot ser per sempre

Continuaven en aquell lloc recòndit de la muntanya Paos, vora d'un precipici i amb l'aigua del riu, constant i rebel, repicant amb insistència a les seves orelles. No massa lluny d'allà hi havia un salt d'aigua, un salt pel qual en Son Goku s'havia llançat moltes vegades amb el silvestre objectiu de portar un peix a taula.

Aquella havia estat la seva major contribució a la llar en temps de pau. La Xixi, és clar, sempre havia insistit en què havia de buscar un lloc de treball, un de formal, i portar diners a casa. Hi havia insistit tant que havia acabat prometent-li que ho faria, i que deixaria estudiar en Gohan, després del combat contra en Cèl·lula.

Però ja no podia mantenir aquella promesa. Ni aquella ni cap de les anteriors... encara que només n'hi hagués una abans que es pogués considerar exactament com a tal.

Va esperar que ella, la Xixi, continués retraient-li el seu mal cap, la manera en com s'havia comportat sempre, a crits. Malgrat tot la Xixi, la nena que l'havia persuadit per tal de casar-s'hi, només li havia fet ara aquella condemnada pregunta.

I no cridava. 'No amb l'èmfasi de sempre'.

No podia fer res més, doncs, que sincerar-s'hi... respondre-li amb la veritat. 'Ja de res servia la vana excusa d'esperar a després del Joc d'en Cèl·lula per afrontar (així) la fi del seu matrimoni'. Quaranta - vuit hores havien estat suficients per adonar-se que no podia continuar negant-se l'amor incondicional que sentia des de feia anys.

'L'enamorament absolut amb què esperava compartir més que una vida en braços de la Nasu, la princesa saiyajin'. Aquella fèmina que representava tot el que ell mai havia volgut ser, que era una saiyan per sobre de tot, però que assegurava paradoxalment haver-se enamorat del seu jo més terrícola, d'en Son Goku que havia deixat en Kakarot enrere després d'un fort cop de cap en la infància.

– Si penses abandonar-me, ja ho pots ben dir ara, Son Goku – s'havia fet la forta en desafiar-lo. I ell havia estat tan ingenu de pensar, encara que fos per uns pocs segons d'esperança, que (ella) li estava donant l'oportunitat de ser un home lliure. 'No seria, és clar, exactament així'.

Ell va mirar-la amb aquella resposta que tan mal podia fer-li a la mirada i la Xixi va adonar-se llavors que res seria igual si permetia que en Son Goku respongués aleshores amb la més pura de les sinceritats. Va deixar de mostrar-s'hi desafiant, de reptar-lo amb la mirada i d'alçar la veu quan s'hi dirigia. Va deixar fins i tot de plorar.

Davant seu només va quedar una Xixi de veu apagada i mirada morta. 'Una Xixi que en Son Goku no havia vist mai'.

Va notar un nus a la gola en intentar parlar de nou. Per la seva banda en Son Goku encara s'enfrontava a si mateix per explicar-li, de la millor manera possible, aquell sentiment que tant l'havia turmentat fins feia tan sols unes hores: 'la Nasu havia tornat a estar ara als seus braços i, per més que s'hagués compromès (fins i tot amb ell mateix) a ser un bon marit després del combat contra en Cèl·lula, en Goku no tenia esma per complir cap més promesa'. Ho havia intentat.

'Per Kami, que ho havia intentat'. Però a cada pas de resignació que intentava donar en el seu matrimoni, apareixia un record, una imatge fugaç o una rialla clavada en la més fonda part del seu cervell d'home. I com a home estimava fins a la bogeria, sense maldats ni falsedats de cap tipus, la saiyan de cabell llarg i mirada intensa.

– Ho sento, Xixi... – va començar a parlar abans que ella tingués una noció clara del què havia d'expressar per retenir-lo al seu costat – Jo...

– Tu mai vas voler fer-me mal... – va acabar la frase ella amb un punt d'ironia desangelada que el desconcertava. 'No l'havia vist mai així'. – El bo i el sant d'en Goku – va quasi riure amb una mena de to que va fins i tot espantar-lo – Com podria voler fer mal a ningú, l'heroi de la Terra?!

– Xixi... – Va posar-se completament seriós. La veia absolutament destrossada i amb un punt d'acceptació dolguda que no sabia on els podia arribar a dur. La seva esposa, la mare del seu fill, tenia la mirada posada ara més enllà de l'horitzó, no ben bé enlloc. – Escolta'm, si us plau – 'Ell, a qui tant li havia costat entendre certes coses, com podia (ell mateix) afrontar una cosa així?'. Va maleir-se els ossos per la incapacitat manifesta de resoldre-ho tot sense danyar més aquella dona. 'Sempre seria la mare del seu fill gran, d'en Son Gohan'. Ningú li trauria el respecte que sentia cap a ella per això.

La Xixi, incomprensiblement, va donar dos passos cap al barranc proper. 'Espantant-lo encara més'. Podia volar i agafar-la d'una revolada. Però intentava no empitjorar la tensa situació en què es trobaven. 'No volia que ella l'odiés, No volia que ningú l'odiés, maleït sia', va pensar amb recança cap a si mateix.

'Havia cregut que, pel simple fet d'estimar la Nasu de forma sincera i meravellosament compartida, ja res podia impedir que aquest amor es realitzés'.

Fins i tot havia imaginat, tontament, que la Xixi (és clar) l'escridassaria, el faria fora de casa, i li tiraria tot el que trobés pel cap... però que amb el temps ho entendria.

Segurament s'havia equivocat. No semblava aleshores que ella l'hagués de perdonar. La tenia davant i no aparentava pas estar en condicions de comprendre'n els sentiments. La Xixi no ho entendria, ni llavors ni probablement mai.

Va veure rancor a les seves pupil·les i va reflexionar amb pesar que mai l'havia mirat amb atenció, no ho havia fet amb prou cura... com sí havia contemplat la Nasu en hores ja passades. 'Era la primera vegada que s'adonava que la Xixi també tenia els ulls fosquíssims... tan foscos que, només de ben a prop, podies distingir-hi el to marró'.

Havia estat un terrible marit. Era això l'amor. Ara ho sabia. Estar-ne enamorat hagués estat observar tots i cadascun d'aquells detalls superflus i sense importància que de la Nasu se sabia de memòria. Hi portava 10 anys casat, i tot just s'adonava d'allò llavors... dels tocs marrons als ulls de la Xixi; i tot perquè el seu odi (el d'ella) l'obligava ara a mirar-la amb atenció, amb el lleuger temor de veure-la cometre una bestiesa.

Només la mirava atentament ara perquè era la mare d'en Son Gohan. 'La dona davant de la qual intentava trencar la seva primera promesa'. ¿Com havien pogut arribar fins aquell extrem?

Hauria d'haver-hi posat fi molt abans. 'D'haver-ne parlat feia anys'.

– Què faries si em tirés? – va amenaçar-lo sense embuts al final d'un llarg silenci. – Si fossis vidu ja no hauries de renunciar a ella.

– No... no hi... – va haver-se de dir mentalment que no era el moment per dir-li així que no hi pensava... no podia ni volia renunciar-hi. La Xixi, però, era intel·ligent i estava ofuscada.

– No n'estaria tan segur... – La dona va deixar, ara sí, escapar unes llàgrimes d'impotència. – Només em fa por no matar-me en caure daltabaix... maleïts entrenaments d'arts marcials... condemnades hores perdudes en fer-me més i més forta per desafiar-te a tu. – Va mirar cap al fons del riu que corria sota dels precipicis: – Suposo que cauria a l'aigua... viva... i que tu em recolliries... – va acceptar – Hauré d'esperar que aparegui un d'aquells monstres que et persegueix, no? – La Xixi pensava, així, amb els androides dels quals l'havien estat amagant a ell quan estava malalt. – Qualsevol dels monstres que t'odia estaria encantat de fer-ho, sense saber que en realitat et fa un favor.

– No diguis tonteries! – En Goku no havia cridat mai a la Xixi. No s'hi havia dirigit mai d'aquella manera. 'Però no pensava continuar escoltant totes aquelles bestieses de boca de la mare d'en Son Gohan'. Ella no era així!. La dona que coneixia no volia allò que deia. Va controlar-se el to per continuar-li parlant, per intentar de nou mantenir la calma de la situació: – No Xixi, ho sé, et conec... no ho vols fer... – va reiterar amb severitat en la veu, però en un nou to suau. D'una manera que tampoc li havia parlat mai. 'N'estava segur, ella no volia pas fer res del què deia, només se sentia acorralada, sense sortida, només es negava a renunciar-hi: i en Son Goku sí per algun motiu sabia que, una dona lluitadora com ella, no es tiraria perquè sí de cap barranc, era per allò que (amb matrimoni o sense) encara els unia: en Son Gohan'.

Estava, a més, segur que no ho faria perquè era una dona obstinada. 'Per això l'havia respectat sempre'. No era en absolut algú que necessités saltar d'enlloc per resoldre res. Aquella dona adorava el seu fill. I havia tirat endavant sempre malgrat tot.

I aquell malgrat tot incloïa especialment totes les vegades que ell no havia estat allà.

Va donar un pas més cap al precipici. I ell va reafirmar-se en la seva convicció: – No, Xixi... no ho vols fer – va assegurar-li de nou.

– I què faré sense tu, eh? – va desafiar-lo amb els ulls entelats – Què faré?

Va adonar-se de les esgarrapades que ella duia al braç. 'Se les havia fet en anar fins allà'. ¿En què havia estat pensant ella per fer-se mal en pujar aquelles muntanyes? Sabia que era perfectament capaç de pujar-hi sense cap tipus de rascada.

– Xixi... – va pensar en raonar-hi. Encara que alguna cosa l'aturava ara.

Se sentia completament horroritzat. Espantat d'ell mateix. '¿En què s'havia convertit? ¿Seria tan egoista de destrossar aquella dona... d'acabar fent mal a en Son Gohan?'.

Va somriure amb irònic sentiment de culpa. 'Havia estat tan estúpid de pensar que només per l'estupidesa de pujar al núvol Kinton, aquell amor no tenia res de malvat'. S'havia cregut que el que donaria a la Xixi no seria, en efecte, una notícia terrible enverinada d'egoisme.

De no haver pogut salvar el món en algun moment, probablement s'hagués odiat menys, que llavors.

La visceral resposta de la Xixi a les seves (vanes) esperances, l'havia destrossat.

– És culpa meva – va provar de dir la Xixi en el moment en què va adonar-se que havia aconseguit que el penediment fos present a la mirada d'en Goku. – No sóc prou bona...

Ella va restar a l'expectativa d'una reacció positiva del seu marit, ell va sentir-se tocat de nou... i, aquesta vegada, enfonsat.

– Ho sento – va ser l'únic que en Goku va poder dir, encara amb els moments compartits amb la Nasu a la ment. 'Aquest cop, però, les imatges d'ambdues pells, dels seus instants junts, el feien cremar per dins... amb un intens sentiment de culpa'. Ell no volia fer mal a ningú. 'No a la Xixi, que ara estava en un estat en què ell no l'havia vist mai'. – Mai vaig voler fer-te mal – va reiterar.

Va apropar-s'hi, intentant consolar-la. 'Fer-la reaccionar d'alguna manera'.

I, malgrat tot, la desolació de la Xixi; el control pensat, però amb vacil·lacions de la seva consternació, va donar pas a l'ira de sentir-se burlada.

No només l'enganyava sinó que la convertia en una estúpida nina de fira.

– Ja... mai m'has volgut fer mal, oi? – va insistir amb rancor – Però mai t'has preocupat tampoc el més mínim per mi... per la teva família, Son Goku! T'has passat la vida salvant el món, salvant els teus amics, vas arribar a morir, i vas tornar i vas lluitar... i et vas passar tot un condemnat any entrenant vés a saber en quin infecte planeta... i ara em surts amb què mai m'has volgut fer mal? – va posar-se a riure descontroladament. De manera que va acabar barrejant aquella dolorosa rialla amb els plors que ja no podia evitar - I jo, Goku? Quan pensaves dir-me que ja no et feia falta que m'esperés com una absurda a casa, eh? Quan pensaves dir-me que prescindies dels meus serveis com a cuinera i criada ocasional?

Ell es mantenia callat sense saber què dir. 'Havia pensat alguna vegada que la Xixi, de voler, tenia tot el dret de retreure-li tot allò algun dia'. Però es negava a creure's que estigués passant en aquell moment... i per l'amor d'una altra dona.

No era el que el món esperava d'en Son Goku. 'No era el que la Xixi hagués esperat mai de l'ingenu noi amb el què s'havia casat'.

I tampoc estava ja en les seves mans vèncer en Cèl·lula. Potser, de fet, estava a punt de desenganyar-los a tots.

Potser no era la solució a tot... potser bàsicament n'era el problema.

– I ara em deixes – va continuar sense fre ja la Xixi – Per una meuca del teu planeta saiyajin dels dallonses!

– No li diguis meuca... si us plau, Xixi – va pregar-li apesarat. 'La Nasu no en tenia la culpa'. La Nasu era decidida i fascinant. I ell era l'únic culpable d'estar-ne enganxat fins al punt de plantejar-se trencar amb la seva promesa de matrimoni. De totes maneres només calia veure'ls ara, on els conduïen aquells retrets?.

– No... no diré meuca a aquesta fulana, Goku. Però no ha estat ella qui t'ha esperat sempre... en cada batalla, la vegada que vas morir, la que no vas tornar... els tres anys que hi eres només per menjar i dormir perquè te'ls passaves entrenant amb el nostre fill i ... ¡Oh Goku! Fins i tot entrenar amb en Cor Petit t'omple més que estar amb mi... Però si t'hi has passat els últims anys entrenant sense parar! I quan ens vam casar, et volia matar! És que no sents rancor per ningú, tu? – va retraure-li, això sí, ja recuperant la força de sempre. Amb un to de veu sense contemplacions: – Només em guardes rancor a mi, oi?! És clar sóc la bruixa que va fer-te casar sense voler-ho... – va continuar pujant de volum les seves reclamacions.

– Xixi...

– No ho callis més, Goku. És això el que et diuen els delinqüents dels teus amics, eh? – va acusar-lo – Que és culpa meva perquè tu no sabies què era el matrimoni! És clar... desvergonyits... que sabran ells del què és casar-se... colla de perduts!

Va baixar el cap. 'Havia estat a punt de tornar a defensar la Nasu i els seus amics, però aviat havia comprès que la Xixi només es desfogava de tota la impotència que sentia'.

– Jo... – va intentar arreglar-li l'ànim en Goku. 'Però no era bo en situacions tan personals com aquelles... i no sabia què dir que no fos la veritat'. No servia per ensucrar la realitat. No havia mentit mai.

La mare d'en Son Gohan, per la seva banda, va observar-lo vacil·lar un instant. 'En realitat l'havia deixat tirada tantes vegades que no canviaria res si ell se n'anava'. Podia dir-li allò mateix i girar cua cap a casa. I malgrat tot no estava disposada a rendir-se. Havia dedicat massa hores d'insomni, massa anys de la seva vida a aquell home, com per donar-li via lliure en aquell moment.

– He sacrificat els millors anys de la meva vida per tu, Son Goku – va tornar a modular la veu, com si per fi intentés mantenir una conversa en to de pau – I et vas casar amb mi, recordes? Fins que la mort ens separi... No pots arribar ara tu i trencar amb una institució tan sagrada com la del matrimoni perquè sí.

'I el pitjor és que realment ho creia'. Havia estat educada amb aquella idea, instigada pels contes que la seva difunta mare li explicava de petita, i era incapaç de ser flexible al respecte.

El matrimoni, ho volgués ell o no, era per tota la vida. Sobretot un matrimoni com el seu, ell tenia la obligació moral de retornar-li tots aquells anys malgastats en esperar-lo, en preparar-li el dinar i confiar així en veure'l feliç.

En Goku va dubtar. 'Sí, en Krilín li havia dit exactament allò el dia del torneig en què s'havia compromès: que era per tota la vida'. Però la vida podia ser tan estranya...

– Estimo la Nasu – va decidir confessar. 'Havia de fer-li entendre què no volia enganyar-la més'. Que estava disposat a anar-se'n amb ella, amb la princesa saiyan... la dona que estimava.

– Ah sí? – va posar-se a la defensiva la Xixi, ja no donava més passos cap als precipicis perquè no havia tingut intenció de tirar-se en cap moment. Mai tindria valor per tirar-s'hi, ni per deixar-se morir. Mai mentre tingués el seu fill, el més sagrat de tot, al seu costat – I què li diràs a en Son Gohan?

Ara contenia les llàgrimes amb ràbia. En Goku no deia res, però la seva muller estava diposada a continuar parlant: – Tan poc t'importa?

– M'importa molt.

– I ho entendrà? Té només 9... – va corregir-se pensant en l'estúpida sala d'entrenament –... 10 anys. Tu et penses que és un home perquè entrena com tu, perquè pobret meu el portes amunt i avall amb aquella colla de delinqüents, però segueix sent un nen que necessita veure els seus pares junts!

L'amor propi de la Xixi, la seva determinació, no li permetria renunciar al seu marit així com així. 'Ella sí que lluitaria, a la fi, per una cosa important: pel seu lligam matrimonial'.

Va sentir-se alleujada en notar que en Son Goku, amb la vista perduda i el capcot, trigava massa a respondre. 'Estava sortosament perdut en vés a saber quins pensaments confusos'. Per sort, l'home amb què s'havia casat, tenia encara molts dubtes d'aquells; dels que havia semblat tenir quan s'havien unit en matrimoni.

Al cap i a la fi, què era el matrimoni per ell? L'únic del que estava segura era que recordava perfectament que, fos el que fos, era per tota la vida.

És clar que el que sí era per sempre era un fill. 'En Gohan l'unia a ell'. Lamentava en el fons mencionar el seu fill en aquella discussió però, ara per ara, era la seva millor arma.

'Si hi havia fills, el lligam era definitiu'. N'estava fortament convençuda.

.

.

Alguna cosa no anava bé. Ja no aconseguia entrenar en condicions. Un mes i mig després de la primera vegada que el menjar li havia regirat l'estómac, la Nasu estava convençuda que, per més que s'esforcés en continuar els seus exercicis, en comptes de millorar, empitjorava... a passos forçats. Sortia a entrenar cada dia amb el mateix ímpetu i ganes, descansava poc i menjava menys, però no havia tornat a estar a prop de convertir-se en superguerrer. Al contrari, estava segura d'haver caigut presa de la tensió de la sala. 'Ara mateix no li provocava malsons, però sí una gran sensació d'haver perdut la salut i el sentit comú... s'estava obsessionant amb aquell entrenament i no se'n sortia'.

Se sentia inútil. No se li acudia com podia escapar d'aquella sensació tan ferragosa que se li formava al pit, cada vegada que fracassava en la intenció de ser millor i les forces li fallaven.

Aquells tres mesos allà dins, el que equivalia només a hores fora, havien estat molt pitjors que tot l'any que s'hi havia passat entrenant amb en Cor Petit. Tenia la convicció que possiblement fos perquè estava sola. 'Era més dur'. Ara que... des de quan necessitava ella a algú? No entenia com podia sentir-se tan atabalada i falta de forces si no havia fet res d'extraordinari. 'No menjar quasi res i descansar poc entrava dins les coses que un saiyajin podia fer quan es concentrava en l'entrenament'.

Estava segura que en Vegeta o en Trunks haurien fet el mateix, i que cap d'ells hauria flaquejat d'aquella manera. 'Al cap i a la fi potser mai podria comparar-s'hi... ni que fos mínimament'.

¿Es rendiria?

Darrerament, a més, no parava de pensar en el Pineau. Encara que estava segura que la constant pluja de records que l'angoixava no era ara producte de la sala. 'Feia massa poc que l'havia perdut, que havia perdut el seu segon pare'.

Va saltar a l'aire per tal de volar i llançar una gran bola de foc contra el terra. Esperava que, com d'altres vegades, aquesta hi rebotés i pogués esquivar-la amb agilitat.

Però no va anar així: va llançar la bola, adonant-se que l'esforç la cansava molt més i en el moment d'esquivar-la va perdre del tot el sentit del què succeïa a la sala. Va sentir que perdia velocitat i altura, i quan va voler reaccionar, el cap va ballar-li.

L'últim que va sentir, abans de desmaiar-se, va ser una gran explosió.

.

.

– I bé...?! – va instigar la Xixi davant el silenci del seu marit – Què li diràs a en Son Gohan? – Sabia que encara que aconseguís retenir-lo, no canviaria en absolut aquella situació que sempre els havia acabat envoltant: ell continuaria capficat en perseguir monstres, i entrenar per fer-se més i més fort; i a aquelles alçades era ingenu pensar que pogués enamorar-se d'ella algun dia.

Una veu va alertar-la que era un error. 'Els dos serien infeliços així'. Però no estava disposada a enfonsar-se sola... no, en aquell fang en què s'havia convertit el seu matrimoni. 'Ell marxaria i tornaria, probablement en incomptables ocasions, com ho havia fet fins aleshores; però ella tindria la seguretat que, tard o d'hora, aquella continuaria sent casa seva... que continuaria acudint a ella quan necessités menjar o roba'. Se sentia més que satisfeta amb aquell tracte.

O només s'enganyava? Estava sacrificant-se de nou, però aquesta vegada per condemnar-lo a ell?

– Què en dius, Son Goku? Ens abandonaràs?

L'home va rendir-se. Desolat. 'No podia fer allò al seu fill'. La Xixi sabia que era massa noble per deixar-los... sobretot ara que ella li havia fet veure que si l'abandonava a ella, si prescindia d'ella a la seva vida, també estava apartant-ne el Son Gohan.

'Si ho feia, si els abandonava per seguir els seus instints, no seria més que un monstre egoista', va retreure's ell amb pesar.

– Xixi... – ¿Era correcte donar més voltes a allò?. La tristesa va envair-lo. I no recordava haver-se sentit trist abans, no d'aquella manera. En Son Goku va sentir-se, aleshores, immediatament furiós amb ell mateix. ¿En què s'havia convertit? ¿Per què continuava buscant excuses per sortir-se amb la seva en una situació així?. Tot el que ara havia de lamentar era que el destí del planeta continuava en joc. '¿Quin dret tenia ell a compadir-se per res més?'.

.

– Estàs bé, Cor Petit? – va demanar-li en Krilín que encara corria per allà quan el namekià, de cop i volta, va deixar els seus exercicis de meditació.

L'una vegada Totpoderós, no obstant, només va mirar cel enllà, més enllà d'aquella torre. No acabava d'entendre ben bé què li havia passat pel cap.

Però havia estat una sensació desagradable. 'Com un llampec que li havia esclatat al cap escampant males sensacions pel seu ésser'.

Esperava que no tingués res a veure amb el destí que correria el planeta en mans d'en Cèl·lula. Suposava que en Son Goku tenia un bon pla.

A en Totpoderós, que era dins seu, el preocupava veritablement el destí del planeta.

Faltaven encara tres dies pel combat i, malgrat tot, cada vegada la pressió era major. 'Ara sabien que si algun d'ells moria, no podria ressuscitar'.

No la majoria, almenys.

.

Va observar-se en aquell mirall, davant del qual s'havia tallat els cabells una vegada. Es notava lleugerament canviada.

– Com pot ser possible que m'hagi engreixat? – va tocar-se els malucs amb alguna cosa més que sorpresa. 'A sobre de no estar millorant gens, havia deixat que el menjar l'engreixés'. No era res de l'altre món. Només un parell de quilograms, potser. Però no ho entenia. 'Si pràcticament no menjava del fàstic que li feia el que hi havia allà dins, com podia estar posant-se així?'. Fins i tot es notava els pits inflats.

– Aviat seré una saiyajin vella i inservible – va remugar per ella en veu alta, sabent perfectament que allà dins no podia escoltar-la ningú – Se suposa que el nostre cos aguanta més... per combatre més anys... com me'l puc haver destrossat tant en tan poc temps? Podria menjar sense parar durant setmanes i no engreixar-me... i mira... ¡Condemnada sala!

Va marejar-se lleugerament en girar-se. Posant-se la mà al cap amb desesperació.

– Per Kami, què em passa?

Va sentir-se emmalaltir per moments. 'Descansaria un moment, s'estiraria al llit, i després es trobaria millor'.

I de sobte estava nua en aquell lloc tan proper a l'aigua. D'esquena. Ell la besava a la clavícula i la sostenia amb delicada calma de la cintura. L'havia girat quasi com si algun d'ells pogués trencar-se d'un moviment brusc. Res més lluny de la realitat. S'havien mirat als ulls i somrigut amb anticipació.

Era una de les vegades en què, aquell matí, s'havien llevat amb el foc de l'altre al cos. Veia, quasi sentia, com l'altre besava un dels seus braços amb devoció, centímetre a centímetre. 'Podia haver-la fet saltar d'excitació només amb aquell gest'.

La brisa els acaronava mentre ella s'adonava, entre murmuris inconnexos i desitjos encara per complir, que fins i tot l'a vegades ingenuïtat mundana d'en Goku li resultava malaltissament suggerent.

– Ets bonica – Li havia dit. 'Bonica'. Era una paraula quasi ridícula als seus llavis. Massa suau, massa carregada de calma per un home que podia desprendre tota aquella energia amb una sola mirada. – He dit alguna cosa malament? – Havia preguntat ell davant l'ara somriure d'ella.

– En absolut. – Cadascun dels seus músculs, cada mil·límetre de la seva pell a ella li suggeria una ràfega inacabable d'emocions. – Només és que sóc feliç – Li havia confessat sense més.

I semblava que aquella afirmació havia fet que ell perdés, en alguna banda de la seva consciència, el control pausat dels esdeveniments. L'havia subjectat en braços, per després tombar-la al terra... amb les cuixes encara subjectes al seu tors.

I s'havia acostat a ella de nou... d'aquella manera que ella no es cansaria de recordar. Pràcticament l'havia acariciat abans de deixar que el notés entrar del tot. Abans de sentir-lo dins seu amb tanta absoluta pulcritud que s'havia hagut de contenir per tal de seguir-lo ara al ritme lent en què ell es movia.

Recordava haver-lo vist tan perdut com ella, o fins i tot més, la primera vegada que ho havien fet. És clar que en feia quasi quatre anys d'allò i havien estat (aleshores) plens de remordiments.

Però, en aquell precís instant, en Son Goku no aparentava pas estar perdut en absolut. Al contrari... Era condemnadament suggestiu en cadascun dels seus passos, en seguir-se movent d'aquella maleïda manera, i en esmerar-se en ella. En cada racó conegut del seu cos.

Va llevar-se entre suors. 'Havia fet l'amor amb en Son Goku, havia fet l'amor amb en Son Goku...' Sí, és clar, quina novetat... i més d'una vegada. Què l'angoixava tant d'aquell somni?

Era un record agradable.

En el somni l'havia tornat a notar amb claredat, el moment en què ell havia... – Oh Déu! No, no, no, no, no! – va aixecar-se d'una revolada del llit, un altre cop amb la ment dins la sala en què pretenia entrenar.

Va quasi entrebancar-se, malalta com se sentia, quan va tornar a entrar al bany on l'altra vegada havia deixat aquelles petites peces de roba que, fins llavors, havia estat embrutant un cop al mes. 'Des de què era a la Terra, la Bulma li havia ensenyat mètodes més còmodes de no tacar res... mentre tenia la menstruació'. Però el cert era que havia estat utilitzant aquelles velles tovalloletes allà dins: l'altra vegada, és clar.

'A l'estil saiyajin'. Tot ho havia fet a l'estil saiyan, va maleir-se els ossos. 'Fins i tot el quedar-se embarassada'.

No havia tingut la regla en tres mesos. No, mentre havia estat en aquella sala.

Va retrocedir i va tornar a deixar-se caure de nou al matalàs. Amb les mans al rostre.

– Em vull morir... – va repetir com per convèncer-se – Em vull morir, em vull morir, em vull morir...

Recordava exactament el moment en què la Bulma i ella havien parlat d'aquell assumpte, just després del naixement d'en Trunks.

– Què prens? – Havia arrugat la Nasu el front en veure-la empassar-se una pastilla petita, en tenia un munt més de colors en una mena de recipient plastificat ple de capsuletes buides... allà on hi havien hagut les altres pastilles que, pel que semblava, ja s'havia pres – A vegades no entenc com els humans no us enverineu, menjant plàstics...

La Bulma va riure lleugerament. 'Era veritat que ella no era una gran cuinera i que la Nasu podia haver arribat a pensar que, a vegades, alguna de les carns que (només en casos excepcionals) cuinava, s'assemblaven força a un plàstic recremat'. Però la pastilla no era ben bé un aliment.

– No dona – li havia negat amb comprensió – Són pastilles anticonceptives. És per si les mosques... – La veritat era que llavors ella no comptava pas en tornar a tenir relacions amb en Vegeta. Però, per si de cas, no volia prendre riscos de nou. – Ja saps... vull dir que no voldria donar-li un germà a en Trunks... Ja vaig despistar-me prou l'altra vegada.

– Vols dir que això pot fer que no et quedis embarassada, encara que tu i ell...? – va instigar la Nasu; no gaire convençuda d'on les duia aquella xerrada sense pretensions a la què, almenys ella, no estava gens acostumada.

La Bulma va assentir. I llavors va observar la Nasu amb curiositat: – No teníeu mètodes anticonceptius al planeta Vegeta?

Mai s'havia fet aquella pregunta. 'Era tan nena quan tot havia explotat pels aires'. Suposava que... 'No, no s'imaginava a les dones de la seva raça prenent pastilles diàriament, i molt menys fent que els homes es posessin...'. Va recordar que havia vist 'aquell plàstic' al bany de la dona que ara li parlava. En aquell cas, no obstant, havia estat fàcil d'endevinar perquè servia.

I també era fàcil d'endevinar perquè la Bulma feia anys que els tenia allà tirats. En aquell instant del passat, la Nasu havia rigut en imaginar la cara del seu germà en proposar-li... posar-se allò.

Aquell invent era un cant al fracàs amb en Vegeta. – Suposo que entenc perquè et prens pastilles – va acceptar sense més.

La Bulma li havia posat una mà a l'espatlla. I li havia somrigut còmplice. – Ja saps, si mai ho necessites... M'imagino el mètode saiyajin i jo de tu no el consideraria segur. Demanar a un bèstia d'aquells que es controli en ple... – va deixar escapar una riallada – Si amb els humans és pràcticament un suïcidi, no em vull imaginar amb un saiyan, ple de músculs i res al cap...

I ella no li havia pas demanat res a... – Oh, Nasu... ets idiota!

Va voler ofegar-se amb el coixí. Què en diria ell? Com li ho diria?

Sí que era veritat que es trobarien en sortir de la sala. Tècnicament el seu embaràs no canviava res, perquè ell li havia dit ja que pretenia estar amb ella. 'Estarien junts'. Tècnicament? 'Oh, Nasu, idiota, idiota, idiota... I si decideix no dir-li-ho a la Xixi?'.

Va prémer el coixí contra el seu rostre amb més desesperació que convenciment. 'Passés el que passés amb ells, era massa aviat'.

Hi havia l'amenaça d'en Cèl·lula. El destí del planeta estava en joc... podria ella fer-se a una banda i esperar que els altres anessin a trobar-se amb la mort?.

L'embaràs la convertia en una nosa. I potencialment l'allunyava del què amb tanta insistència s'havia proposat: arribar al límit de la seva força.

Va mirar al sostre incomptables minuts amb la ment en blanc.

– No! – va cridar de sobte quan una part d'ella semblava ja haver-se rendit – Això no està passant – va repetir-se mentalment – Jo he de continuar amb l'entrenament. És l'únic que importa... He de continuar...

Va aixecar-se amb forces renovades. Probablement només producte del seu sobtat convenciment. Entrenaria, no renunciaria a allò. No podia renunciar-hi.

No es convertiria en un moble que poguessin deixar tirat en qualsevol lloc, mentre ells s'enfrontaven a en Cèl·lula.

– Pots estar malalta... pot ser conseqüència de l'esforç, Nasu – va negar-se les seves pròpies suposicions, la gestació inesperada que havia donat per segura fins llavors: – No ha de perquè ser un embaràs. Només estàs estressada. I probablement t'has engreixat perquè... ja no tens 20 anys, Nasu. És clar que el cos et canvia!

Va lligar-se el cabell en una cua de costat i va tornar allà fora. 'Hi deixaria la pell si feia falta'.

.

– Tu eres al casament dels meus pares, Krilín? – va demanar de cop i volta en Gohan, que havia estat donant voltes a allò. Va veure com ara l'amic del seu pare assentia pensatiu. Seriós. Massa seriós per estar davant d'una pregunta tan trivial. – Com va ser?

– Bé – va gosar respondre en Krilín, tot i no estar gaire segur d'estar fent bé – Un casament normal suposo. En realitat van fer-ho molt més formal després, quan ja no hi érem. A casa del teu avi... Tot i que no és gaire habitual comprometre's en un torneig d'arts marcials... però... – No sabia ben bé què dir.

– La mare diu que es coneixien de petits. – Ningú podia negar que fos veritat. Tot i que en Krilín s'adonava que la Xixi havia edulcorat la realitat; una realitat que potser als seus ulls, ja que era la història que l'unia al seu marit, sí que era, fins i tot, romàntica: – En devien estar molt, no? L'un de l'altre, vull dir. La mare també diu que eren molt joves quan van casar-se.

– En realitat – va vacil·lar l'amic d'en Goku – Sí que n'eren de joves... – va acceptar.

En Son Gohan va somriure satisfet.

– Saps? Quan el pare no va tornar després de Nàmek... crec que hi estava enfadat... almenys una mica... – parlava amb aire sincer però innocent – Pensava que havia d'estar-ne molt poc de la mare per escollir estar tant temps fora de casa. La mama patia molt... Suposo que era un nen estúpid... – I tot i que aparentava ser la reflexió d'un nen que idealitza la història dels seus pares, la següent afirmació va desconcertar a en Krilín: – És clar que n'està. Al cap i a la fi, el pare estima a tothom...

¿Que no estaven parlant de la Xixi? No era ben bé allà on semblava que anava la conversa, sobretot quan en Gohan havia recordat el patir de la seva mare.

– És clar – Només va encertar a acordar. – El teu pare té un cor molt gran.

'L'antic company d'en Goku, aquell amb qui l'heroi havia entrenat de petit, només esperava que aquell cor no s'acabés trencant'.

Era, potser en tot el planeta, qui menys s'ho mereixia.

En Gohan va mirar-se'l aleshores com si comprengués més coses de les que deia: – Krilín – va interrompre-li els pensaments – A Nàmek... la Nasu... va prometre-li que s'encarregaria de mi, oi?

'Era una resposta que en Krilín coneixia però no s'atrevia a explicar, no a en Son Gohan'. Les converses que havia tingut amb ella a Nàmek, li venien (ara) a la ment. 'Havia estat molt decidida a protegir aquell nen... per en Goku, és clar'.

En Gohan, però, va acabar de parlar amb confiança: – Ella l'estima. Ho vaig veure quan va intentar salvar-lo de l'A-19. Quan estava tenint l'atac de cor... Sí, ella n'està molt pendent del meu pare. Tu també t'hi has fixat, oi?

– Gohan...

.

– Què en dius? – va creuar-se de braços ella – Abandonaràs el teu fill per aquella donota? – La mirada d'en Son Goku reflectia la decisió que ell acabava de prendre. 'Se sentia destrossat'. Desolat.

'Havia cregut que podria fer-ho'.

– Si ho fessis no series prou conscient del mal que fas al teu fill... a mi... una mare sola i abandonada – va tornar a sanglotar – Tothom diria: Mira, pobre Xixi... El seu home l'ha deixat per una altra... Saps el mal que faria això a en Son Gohan? Al seu futur com a home de bé? ¡Ni t'ho imagines, Son Goku!

– No hi insisteixis... – va murmurar mentre ella estava cada vegada més decidida a argumentar el que fes falta amb la condició de conservar el seu matrimoni.

Va quedar-se blanca per moments. – Que no hi insisteixi? – Per un moment tots els anys que havia estat casada amb ell, cada disgust i decepció, cada intent esperançat de ser una bona esposa, van passar-li com una pel·lícula per la ment. – No ens ho pots fer... M'ho vas prometre! Fins que la mort ens separi, Goku! Això és per sempre!

L'home havia deixat de mostrar cap tipus de sentiment al rostre. 'Ella no l'havia entès'. Podia aprofitar-se de la situació, aprofitar que la Xixi l'havia malentès per acabar amb aquell matrimoni... per seguir el què el cor li dictava en aquell moment: 'Marxar d'allà, disculpar-se amb la Xixi, demanar-li perdó de totes les maneres que fossin humanament possibles, i volar... volar fins arribar al palau de Déu, treure-la de l'habitació de l'esperit del temps si era necessari, i abraçar-la. Abraçar-la fins el dia en què s'acabés el món'. Encara que allò passés només 72 hores després.

– Em quedaré... – va acceptar. – Ho faré per en Gohan i per tu. No has de patir.

– De debò? – Semblava ara il·lusionada, amb les mans en forma de prec i el cos cap endavant, tot i que en Son Goku continuava sense mostrar cap emoció. – No l'escolliràs a ella en comptes de nosaltres? No t'ho repensaràs?

– T'ho he dit abans – va esquivar-li la mirada, ressentit amb si mateix. Enrabiat amb el Goku de 12 i 19 anys, inconforme amb la situació, però conscient que havia estat ingenu en pensar que hi havia una altra sortida. Havia tornat a pecar d'innocent: – T'ho vaig dir quan em vaig casar amb tu, Xixi. El meu avi em deia que un home sempre compleix amb les seves responsabilitats... – va sentir-se entre enfadat i impotent per haver-ho oblidat en algun moment. 'Encara recordava el vell Gohan amb estima'. Ell mateix havia estat el monstre que l'havia matat, el mico gegant que sortia en les nits de lluna plena. Ho havia descobert després, quan havia lluitat contra en Vegeta. 'Quan li havia estat revelada la seva veritable naturalesa'. En quina mena d'home s'estava convertint ara? Va armar-se de força mental per pronunciar aquelles darreres paraules: – Jo sempre compleixo amb la meva paraula –. Eren paraules sense sentiment.

La veu va ressonar allà on eren, entre els precipicis i la vall que acollia el riu rebel que travessava la muntanya; i a les orelles d'en Goku, les seves pròpies paraules van sonar a sentència. 'Si després de tot no podia trencar amb la Xixi ara, no ho podria fer mai'.

'Estava condemnant, enverinant, aquell sentiment extraordinari que (per unes hores) l'havia fet sentir encara més poderós i viu del que ja de per si era'.

Estava actuant amb la responsabilitat que el seu avi li havia demanat que tingués una vegada. 'Encara que, per fer-ho, acabés d'arrancar-se el cor'. Recordava exactament el moment en què havia sentenciat tota possibilitat d'estar amb una Nasu que, llavors, ni tan sols coneixia. No, que recordés.

– Doncs així no compliràs la promesa...

– La compliré, jo sempre assumeixo les responsabilitats – En Goku li havia dit a la Xixi, en aquell 23è Torneig d'Arts Marcials, que es casaria amb ella. Ho havia fet sense acabar d'adonar-se ben bé què era tot allò del matrimoni. 'Encara que havia sabut de seguida, perquè els seus amics li ho havien dit, que hauria de viure amb ella i que hi tindria fills'. I ara no era exactament la promesa dels 12 ni el matrimoni dels 19 el que feia que no pogués desdir-se'n. 'Eren les responsabilitats que, donant aquell pas, havia assumit'.

Tenia un fill. Ni la Xixi ni en Gohan es mereixien patir per ell.

'Un home havia d'assumir les seves responsabilitats'. I després de trobar-se la Xixi en aquell estat, de recordar les paraules del seu difunt avi, de pensar en el seu fill Son Gohan, veia clar (recordava dolorosament, de fet) que ambdós, mare i fill, eren la seva responsabilitat.

No volia ni tenia dret a fer-los mal.

Havia estat egoista. 'Egoista per creure que podia quedar-se al costat de la Nasu; que podia estar-s'hi, només perquè així s'assegurava que res més podia tornar a danyar-la, que passés el que passés la tindria al costat'.

– Perdona'm, Xixi.

– Oh Goku – va enganxar-se del seu braç en comprendre que ell no aniria enlloc – Sabia que entraries en raó – La Xixi va tibar-lo cap al bosc, amb la idea de fer veure que res de tot allò havia passat mai. 'Si ell li havia donat la seva paraula, a ella li constava que seria incapaç de tornar a intentar trencar-la'.

– Me n'he d'anar... – la resposta del seu marit però la va colpir del tot. De cop i volta.

– Què dius? – va preguntar-se alarmada, no entenia a què venia allò ara. 'Acabava de dir-li que es quedaria'.

– No us deixaré, Xixi – va assegurar-li. 'No ho faria'. Tornaria allà després de cada lluita, de cada entrenament... Si és que era el que la Xixi li demanava, el que la seva pròpia consciència noble li marcava: no els abandonaria. Però en tenia d'altres de responsabilitats en aquell moment, el món penjava d'un fil. – He de tornar el radar de les boles a la Bulma i portar les 7 esferes a en Dende...

La Xixi va adonar-se llavors que res canviaria. 'Ell no li havia promès passar a ser el marit casolà i perfecte que mai havia sabut ser'. Ell només li acabava de donar la seva paraula que, tard o d'hora, quan les seves grans responsabilitats amb la resta del món, li ho permetessin; aquell seria el lloc on tornaria.

Va tornar a tenir ganes de plorar, però el seu propi ego va impedir-li-ho. 'En Son Goku ja no l'estimaria mai, no de la manera que ella ho feia'. En Goku només li permetia continuar esperant-lo... Continuar lligada a aquella casa per ell i per en Son Gohan.

¿Que potser no hagués estat millor, deixar-lo volar? ¿Deslligar-se'n i intentar també ella començar una nova vida al costat del seu fill?

Estava en les seves mans canviar-ho, però el seu sentit orgull de dona li impedia fer-ho. 'Ella estava condemnada per aquella promesa que s'havia entossudit a fer complir'. Però ell també ho estaria.

.

.

S'obcecava a aixecar-se després de cada caiguda, de cada cop d'energia llançat amb massa potència que, sense que pogués esquivar-lo, acabava explotant en contra d'un cos que ja de per si l'adoloria. L'estat de negació absoluta en què es trobava, estava acabant amb la poca salut amb què aleshores comptava.

Va caure a terra per enèsima vegada abans que una veu li digués cruament al cap, que estava matant el seu fill. 'Aquell entrenament els mataria inevitablement als dos'.

Va quedar-se estirada a terra, sense forces per a res. 'Pràcticament inconscient; el darrer cop d'energia, l'havia deixat fora de combat, i el pitjor és que era ella la què entossudia a atacar-se, a crear maneres de forçar-se fins al límit, a entrenar'.

Una punxada horrible a l'estómac va fer-la recargolar enmig de tot aquell dolor i va ser llavors, amb aquella roba que li havia cedit la Bulma, quan va tocar-se la panxa... per primera vegada des de què havia temut estar embarassada. 'Ja era innegable'.

La part de dalt de la vestimenta, que la Bulma li havia deixat en aquella càpsula hoi poi, deixava de melic en avall sense cobrir... I en aquell moment, per tant, ja era pràcticament visible el seu estat. 'Estava embarassada i feia panxa'.

I potser ni tan sols arribaria a ser mare perquè, hores d'ara, podria haver matat ja el seu fill. 'El fill d'en Son Goku'.

Com li ho explicaria? Com li diria no només que s'havia quedat embarassada, sinó que (a més) havia negligit conscientment contra aquella criatura? 'Que espantada per una realitat per la qual no havia estat preparada, s'havia negat la veritat a ella mateixa. Havia ignorat conscientment que duia el nadó dels dos al ventre'.

Era massa tard: – Ho sento, petit. – va quasi balbucejar quan tot el pes del què passava va caure sobre les seves espatlles amb tota la força del món. 'Plorava ara desconsoladament pel seu mal cap, pel seu orgull i per la situació en què sola s'havia ficat'. No tenia forces ni tan sols per ficar-se sota de la flassada d'un dels dos llits de la sala. Estava allà tirada i no podia ni moure's.

Cada vegada feia més i més fred. 'La sala començava a jugar amb ella'. I en el seu estat, la mataria abans que trobés la forma de reaccionar. Mai podria sortir ja d'allà dins.

En Son Goku mai sabria que durant unes hores havia estat pare d'un nen dels dos. 'Unes hores al món exterior, però ja tres mesos i mig dins de la sala'. La seva panxa, el seu metabolisme, l'embaràs avançava al ritme d'aquella habitació.

Havia de sortir d'allà si volia salvar el nen. 'No tenia cap sentit quedar-s'hi ara que s'adonava de la realitat'. Encara que pogués entrenar-s'hi, que no podia, era estúpid passar més temps dins d'un lloc on abans que haguessin passat 24 hores fora, ella hauria tingut un fill. Sola.

– Moriries abans – va dir-se amb tota la raó del món. 'La sala no estava preparada per una situació així'. Les extremes dificultats de la sala no permetrien que aquell nadó nasqués en condicions. L'únic motiu d'esperança per la Nasu era, en aquell moment, que el seu fill o filla seria un saiyajin de cap a peus.

'No sabia com eren els embarassos al seu planeta, en tenia només la vaga referència de la seva mare, de quan havia tingut en Tarble...'. Però només esperava que els bebès de pocs mesos de gestació ja fossin el suficientment forts per sobreviure a mares negligents i estúpides. Va arrossegar-se, sense aconseguir aixecar cap múscul del seu cos, fins a les escales que donaven pas a l'edifici on volia intentar resguardar-se.

Almenys allà dins no hi feia ni tant fred ni tanta calor. Havia d'intentar arribar-hi si volia assegurar-se no morir en l'intent. 'Dormiria unes hores i sortiria de la sala'.

S'enfrontaria al món real: – Aviat serem amb el pare – va tenir temps de dir a la seva encara poc voluminosa panxa abans de caure desmaiada just en l'entrada d'aquell edifici. No havia arribat al matalàs, però almenys notava llavors que una millor temperatura la gronxava en la inconsciència.

Ara mateix la febre impedia que reaccionés.

.

– No estic tranquil, Dende – va acabar confessant en Cor Petit quan, a fora de la sala, havien passat ja algunes hores des de què la Nasu hi havia entrat.

El petit Déu va mirar-se'l amb comprensió, se'l veia inquiet i preocupat.

– Pensava que creies que se'n sortiria.

– I ho crec – va aclarir donant una ullada a la porta d'aquella habitació misteriosa – Només que és una tossuda saiyajin. Podria esforçar-se massa per aconseguir l'objectiu de convertir-se en superguerrer. Podria matar-se allà dins. La Sala de l'Esperit del Temps és un lloc on no hi ha res, la gravetat està augmentada unes deu vegades més que a la Terra, es respira amb dificultat i hi ha canvis molt bruscos de temperatura. Ho vam aconseguir l'altra vegada, sí. Però a més hi ha l'inquietant situació en què et fa estar la sala... Hi he estat dues vegades... i la sala podria fer que la seva obsessió per millorar la traís.

En Dende que no hi havia estat mai, dins, però que n'havia de conèixer el funcionament perquè era el nou Déu, va escoltar-lo amb atenció. Li havien explicat que, de petit, en Son Goku només hi havia aguantat un mes. 'Es feia perfectament a la idea del què aleshores volia dir-li en Cor Petit'.

Havies de ser extraordinari per subsistir-hi, però qualsevol error... qualsevol motiu pel qual titubegessis, podia ser mortal.

.

.

– Noi! – va exclamar el Doctor Brief en veure'l al jardí. Feia l'aspecte d'haver estat allà una bona estona, observava amb els braços creuats i repenjat a un arbre com dos dels seus gossos lladraven i es barallaven com cadells. 'Aquella casa estava plena d'animals'. – Ja ho sap la Bulma que ets aquí?

Va posar-li bona cara encara que el científic va notar que aquell no era exactament el somriure que solia lluir el millor amic de la seva filla. Era una expressió desangelada. 'No semblava tan content com solia estar-ho, ell que era de caràcter despreocupat i un bonàs'. – Va tot bé?

Veure'l preocupat era sinònim de preocupar-se immediatament pel destí del planeta. Així era en Son Goku, aquell noi que la Bulma havia conegut quan voltava el món a la recerca de les Boles de Drac.

Aquesta vegada, però, aquell no aparentava ser el problema del jove saiyajin. 'Se'l veia apagat, preocupat, d'una manera diferent a quan enfrontava una gran amenaça'.

– No es preocupi, Doctor Brief. – va assentir – Només venia a portar-li el radar a la Bulma. Creu que li podrà donar?

– Perquè no entres i li dónes tu? – va posar-li una mà a l'esquena perquè tirés endins. S'acabava d'adonar d'on havia vist aquella expressió abans. 'Era la mateixa amb què la Bulma es passejava per tota la casa, des de què en Vegeta no semblava tenir intenció d'aparèixer-se allà abans del torneig'. – Potser us va bé trobar-vos i tot. Fa molt temps que no us veig més de cinc minuts en la mateixa habitació... –. En Goku va deixar-se portar sense més, encara massa capficat en què, per mantenir la seva paraula amb la Xixi, trencaria amb la què li havia donat a la dona que estimava. Però en Gohan, la devoció pel seu fill pesava massa. No es podia desentendre del mal que, després de la conversa amb la filla de Gyumao, entenia que podia fer.

Van entrar a la gran casa on la mare de la Bulma estava programant un parell de robots abans d'asseure's al sofà i jugar una tranquil·la partida d'escacs amb el seu marit; tal i com havien quedat entesos ambdós, abans de l'aparició de l'atractiu Son Goku, com ella l'anomenava sempre que el veia: – Oh! Quina alegria – va córrer a fer-lo asseure al sofà – Darrerament no vénen per aquí gaires dels atractius i ben plantats amics de la meva filla. I en Vegeta no para mai quiet! És un avorriment tanta tranquil·litat...

En Goku no va poder evitar dirigir-li un somriure de cortesia, tot i que era més que evident pels pares de la Bulma que les coses no anaven com sempre.

– Goku! – va cridar de sobte la jove amiga del saiyajin, que en aquell moment acabava de posar a dormir el Trunks petit a la seva habitació – Ja tens les 7 boles de drac? I la Nasu, no ve amb tu? – va estranyar-se mirant al seu volant.

No sabien com però, de sobte, els senyors Briefs havien desaparegut del menjador. 'Sabien exactament quan calia fondre's', va pensar la Bulma una mica molesta per la manera que els seus pares tenien de gestionar la seva preocupació vers en Vegeta.

Ara que, a en Goku, tampoc se'l veia massa animat. – No ve amb tu? – El saiyan sabia perfectament que es referia a ella.

Va negar amb el cap. – Vinc de casa, Bulma – va acceptar – Em faltava una bola de drac que havia deixat al Mont Paos.

Per la cara, per la mirada baixa i el to desconegut, la Bulma va saber que les coses no anaven tan bé, com ella sola s'havia imaginat quan havia vist la parella de saiyajins al bosc.

– Hi renunciaràs? – va preguntar-li entre la sorpresa i la indignació – No hi pots renunciar, Goku. Sou un per l'altre – va insistir en reconèixer la resposta en la mirada del seu amic – La Xixi no et pot fer pagar eternament per aquell error! Per Déu, Goku, reacciona!

– Hi ha en Son Gohan... – va dir resumidament llavors en Goku; el guerrer no volia ni sabia donar voltes en veu alta a aquell tema. 'Mai havia necessitat ni volgut parlar d'una cosa així als seus amics'. I ara la sola possibilitat d'expressar-ho amb paraules, davant la Bulma, li era estranya i francament incòmode. – Ell i la Xixi són responsabilitat meva.

– La teva felicitat, ho és, cap de trons! – va cridar-lo exaltada. 'Estava farta de veure com en Vegeta feia el que li donava la santíssima gana. Farta d'adonar-se que les coses anirien millor entre ells si el saiyan de la punyeta no s'obsessionés amb el seu orgull i els seus principis'. ¿I ara deixaria que el seu amic de la infància cometés els mateixos errors? Iguals, però tan diferents... En Vegeta prepotent i orgullós, en Son Goku ingenu i noble. I ambdós aferrats fins al final als seus absurds ideals, per més que aquests divergissin entre sí: – La felicitat de la Nasu és també responsabilitat teva, imbècil!

En Goku va aixecar la vista, acostumat als crits de la Bulma, però sorprès que realment ella l'estigués renyant per aquell assumpte: – Bulma... jo... – va intentar explicar-se. 'Defensar la Xixi. La decisió que creia haver pres'.

– Què et pensaves, eh? Que podies enamorar-la i després deixar-la tirada pels teus absurds principis? – La Bulma estava aixecada, amb els braços en gerra i el cos inclinat cap a un Son Goku que no es creia el que estava escoltant de la seva fidel amiga. Va suposar, en principi, que aquella vehemència i preocupació per l'assumpte, era perquè la Nasu no deixava de ser la germana d'en Vegeta, la tieta d'en Trunks. Però després va comprendre que la seva amiga parlava també per ella mateixa – Em costa de creure que a ella no li hagis fet cap promesa, Goku. I no t'estic parlant de fa 30 anys, o 29... que són els que tens, per cert. T'estic parlant del què li hagis pogut dir darrerament. No li has fet cap promesa a ella?

'Sí, no així, però li havia dit que no se'n volia separar'. Que no aniria enlloc.

La Bulma va saber-se lleugerament guanyadora després de la primera expressió del seu amic. Però va rendir-se llavors, sabedora que no el faria canviar d'opinió, era l'absurdament noble Son Goku.

– Podràs estar cent anys més casat amb la Xixi, si hi insisteixes. Però ni la faràs ni et faràs feliç – va asseure's al seu costat oferint-li ara un got d'aigua que en Goku no va poder ni agafar, perquè amb prou feines assimilava les paraules directes de la científica – T'equivoques, Goku. No saps com...

– Venia a tornar-te el radar – va intentar evitar de nou la conversa, amb mirada agraïda. 'La Bulma era així d'explosiva, des de petit que ho sabia'. Ara (a més) semblava entossudida en fer-li de germana gran – Tens alguna cosa per menjar? No he tingut esma d'empassar-me res al Mont Paos...

La filla del Doctor Brief va assentir. 'Entenia que li fes mal parlar-ne'. No era agradable tampoc per ella conversar amb ningú sobre com patia per en Vegeta.

Sobre com d'estúpida era en esperar que aquest s'humanitzés... algun dia.

– Espero que la Nasu et rebenti el nas... o alguna part del teu cos – va mig bromejar, mig parlar seriosament quan li portava el menjar a la sala d'estar – Suposo que és poc probable que ni ella pugui... Però si la deixes, t'ho mereixes, Goku.

– L'estimo...

La Bulma va girar-se encara dubtant de si realment havia escoltat bé aquella confessió.

– És la cosa més meravellosa que has dit des de què et conec, burro! – va colpejar-li fort l'espatlla, encara que ell no hagués de notar-ho – Que la Xixi no ho entengui, no vol dir que no pugui entendre-ho en Son Gohan. – va assenyalar-lo amb un dit – Tens un fill més intel·ligent i espavilat del què et penses!

Va haver-hi un moment de silenci, en què en Goku va valorar la possibilitat de no menjar, tot i que probablement era la primera vegada en la seva vida que rebutjava fer un mos després d'haver-lo demanat. 'Podia perjurar que, ara mateix, no tenia ànims per a res'. – Pensa-hi, d'acord? – va deixar escapar un sospir de resignació la seva amiga – I menja! Que encara has de salvar el món una última vegada!

Va fer-li cas, tot i que no va aconseguir endrapar d'aquella manera despreocupada que era habitual en ell.

– Ho has pensat alguna vegada, Goku? – va comentar ella al cap d'una estona d'observar-lo empassar aliments amb menys entusiasme que l'habitual – Hauries de ser una mica més egoista... Has salvat el món molts cops... – va posar-li una mà al braç de forma amistosa i va aixecar-se. 'Allò que anava a dir era d'aquelles coses que sabia que no havia de deixar anar i que, en canvi, acabava per llançar en bala'. Era tan sols una broma: – Ara que... ben mirat sou el parell de culpables de tot el que passa en aquest planeta...

En Goku no va entendre d'entrada on volia arribar: – Com vols dir?

– Bé – va pensar-s'ho un moment més. 'Només era un comentari que pretenia relaxar l'ambient, fer gràcia; la Bulma no s'imaginava que el seu amic s'ho prendria després tan seriosament'. D'haver-ho sospitat, mai li hauria repetit: – Ja t'ho havia dit una vegada, recordes?, tu sempre has tingut l'estrany do d'atraure tota aquesta mala gent... i ets aquí per ella.

'Per ella?'. La frase de la Bulma va fer-lo pensar un instant; sí potser sí que ell atreia tota aquella colla de monstres... en Raditz i els guerrers de l'espai havien arribat a la Terra buscant-lo, a en Freezer s'hi havia enfrontat a Nàmek, però també havia acabat xafant el planeta blau amb ànims de venjança; i el Doctor Gero havia creat tota aquella sèrie d'androides per eliminar-lo... perquè ell havia destruït els plans de l'Exèrcit de la Cinta Vermella en el passat. Però, ella? ¿Què hi tenia a veure la Nasu, a banda de ser una saiyajin com en Vegeta i en Raditz? ¿A banda d'haver-la conegut en un moment de la seva vida que ni tan sols podia recordar, sent tan sols un bebè?

– No ho heu parlat? – va qüestionar-lo la Bulma, amb l'aleshores temor d'estar a punt de ficar la pota: – Vaig escoltar com li deia a en Vegeta que va ser la darrera en veure't, abans que la teva nau vingués a la Terra. Bé, això més o menys, ja ho sabies, és clar. – Va dubtar, la Bulma, amb una mitja rialla. 'Intentant arribar a l'explicació que pretenia'. – Que ja us coneixíeu, t'ho vaig dir jo – va forçar el riure davant la cara de no entendre res d'en Son Goku. 'Aquella història ja li havien explicat... que la Nasu li havia donat el penjoll i havia esperat que tornés... era una realitat que ja coneixia de sobres'. – El que vull dir, però, és que la nau ja estava programada i tot... – va continuar la Bulma: – Ella... la teva princesa saiyajin va polsar el botó...

En Son Goku havia deixat totalment de menjar i, en aquell moment, assimilava la història en silenci. Reflexionant-hi. 'Intentant esbrinar on volia arribar la Bulma'.

'Ella l'havia enviat a la Terra... D'alguna manera, i en última instància, havia estat ella', va repetir-s'ho per si mateix, sense saber encara què pensar-ne. Estava segur, però que la Bulma no li ho deia només perquè ho sabés. Hi buscava una moralina.

Per la seva banda, la científica s'afanyava (amb pressa) a aclarir-li el què ella creia que havia de saber. 'El que volia que tingués clar': – No sé, en realitat, quant abans. Deixem-ho en què va avançar-los la feina. Probablement només va anticipar... posem-hi uns minuts... el moment en què tu havies d'arribar aquí – En Goku continuava llavors pensatiu. – És estrany, oi? De pensar, vull dir. Fins i tot en això, ella hi va tenir un paper clau. És com si tu i ella, en veritat, estiguéssiu predestinats – va sospirar – Qui ho anava a dir que algú com tu, tindria res romàntic per explicar als néts...

'No havia encertat gaire el comentari'. – Bulma... – Ja havia sabut (no feia pas gaire) que ella, la Nasu, l'havia conegut sent un nadó; poc abans del seu enviament a la Terra... i que li havia donat el penjoll perquè tornés i demostrés estar al nivell del seu pare. 'Ara, a més, s'assabentava que ella havia estat protagonista accidental del seu viatge a la Terra, del viatge cap a tot el que ell era ara'. Eren un munt de casualitats compartides, abans i tot de ser prou grans per enfrontar-se al món.

En l'època en què en Raditz li havia explicat la veritat, hagués odiat saber-ho. 'Perquè, en certa manera, enviar-lo a ell a la Terra, era condemnar el planeta'. Però havien passat massa anys i massa coses, des del moment en què el seu germà havia aterrat al seu món i li havia intentat posar tot de potes enlaire. 'Ell (de fet) ja havia estat destinat a aquell planeta abans que la Nasu es creués amb la seva nau i el seu jo recent nascut'.

L'únic que havia fet ella havia estat ser allà... amb ell... i polsar un botó per pura i estranya serendípia.

Casualitats de la vida, no recordava gens aquell episodi dels seus primers temps de vida, però sí podia tancar als ulls i veure-la a ella... repassar cada petó i cada carícia. D'haver pogut acabar junts, aquella hagués estat (efectivament) una bona història per explicar als néts... Llàstima que ara no hi hauria un bon final per relatar.

– Mira Goku, no t'ho vaig dir abans perquè... – va callar un moment – ... pensava que era més dolent que bo. Vull dir que no em corresponia a mi dir-t'ho, per si t'ho prenies malament amb ella – va somriure en adonar-se que estava parlant amb en Son Goku. 'Ell no es prenia malament aquell tipus de coses'. Ni tan sols tenia en compte a en Cor Petit i a en Vegeta que l'haguessin intentat matar en el passat – Sona estúpid... i ho és, valga'm Déu, si ho és! Ara, de fet, ho veig com una cosa positiva... és la prova, Son Goku... la prova que heu estat lligats sempre. Una prova més, de fet, com ho és el collar que duu ara ella o el fet que la Baba la veiés, fa anys, en les seves prediccions sobre tu. Busca-la, si us plau. No et facis aquest mal!

– Ho sento, Bulma. No puc... – va deixar un dels plats sobre la taula, amb més força de la què havia previst. Esquerdant-lo, abans d'aixecar-se per anar-se'n. 'Li solia passar molt sovint allò de trencar coses a casa'. Va mirar-s'ho com si tingués algun significat: la Xixi que li aguantava totes aquelles coses, no tenia perquè patir més per ell. – N'estic enamorat, no saps el què donaria per no fer-li això a la Nasu... però no puc ser tan egoista...

Per més vehemència que hi posés la Bulma, no podia... no podia fer-ho.

.

.

Portava dues setmanes sense poder moure's. 'Dues setmanes tirada en aquell matalàs, sense tenir la suficient capacitat per a sortir de la sala'. El cos li feia mal i no s'atrevia a fer res més que plegar-se contra ella mateixa i suportar el dolor. Havia arribat al llit pràcticament gatejant-hi, i s'havia deixat endur primer per la son, i després per la febre i la malaltissa sensació d'haver de guardar forces per continuar respirant... Només havia begut aigua i menjat algunes de les coses que dies enrere havia deixat a la nevera, les estones en què havia aconseguit reunir les suficients forces per arribar-hi.

S'havia proposat (repetidament) arribar a la porta i sortir de l'estranya habitació, però el dolor era sempre més fort que ella. 'Només se li acudia arribar-hi per terra, i les vegades que s'ho proposava, el somieig del llit l'acabava traint'. La sala feia que sempre esperés una mica més... a trobar-se una mica millor... contra el seu propi sentit comú.

Havia deixat de distingir bé el pas del temps i ja no respirava bé amb el poc oxigen de l'habitació. Gairebé s'havia rendit.

Fins que va notar-lo. Va notar el nen. 'Era només una lleugera sensació de bombolleig, quasi de gasos, encara que (n'estava segura) allò no tenia res a veure amb cap disfunció del sistema digestiu. Una petita vida se li movia a l'estómac i li recordava, aquest cop sí, que havia de sobreviure... Havia de sortir de l'habitació... i havia de fer-ho per aquella criatureta que duia dins'.

I per ell.

La imatge d'en Son Goku va venir-li a la ment, somrient, abraçant-la, fent-li broma, subjectant-la amb totes les seves forces. Aquell home havia estat orgullós d'ella... i ella s'havia deixat vèncer per la sala. 'No, no podia pas rendir-se'.

Va aconseguir posar-se mig dreta al llit, adonant-se que hi havia sang al matalàs: no sabia d'on havia sagnat ni com, però creia recordar que havia estat molt malferida en el moment en què havia arribat a aquell llit. I després s'havia deixat portar pel dolor físic de la situació. Va fer el cor fort.

I va caminar enfora. 'Titubejant, vacil·lant en els passos, i en el ritme més lent i anguniós que havia dut mai'.

Va estar a punt de caure abans d'arribar a la porta, però finalment va poder-s'hi atansar... i obrir-la.

Fora no va haver de cridar l'atenció de ningú. Per algun estrany motiu en Cor Petit meditava just davant d'aquella porta.

Va obrir els ulls en notar la seva energia, el seu ki tocat i feble.

– Nasu...

– No, no avisis a ningú – va ser l'únic que va poder dir ella abans de perdre del tot la consciència. 'Se la veia realment feta pols'. Què s'havia fet? Per què?

.

Havien passat només un parell d'hores quan en Cor Petit va deixar escapar un esbufec per tranquil·litzar-se. Per prendre paciència i no matar el Dende en l'intent.

'Havia complert amb la seva petició i només havia deixat que en Dende i en Popo la veiessin'. Era estirada en una àmplia habitació del temple.

Als demès els hi havia dit que havia sortit malferida i que era millor deixar-la en pau uns dies. El Dende la curaria i ella tindria l'orgull ferit.

Feia estona que el petit Déu apropava les seves mans per curar-la, però ho feia amb petits cops de poder, pas a pas. No havia volgut precipitar-se.

– És diferent d'un ferit en combat, Cor Petit – Li havia dit la primera vegada que el namekià s'havia estranyat, pel dubtós mètode que el seu paisà utilitzava. Habitualment amb posar les mans sobre el ferit, en Dende en tenia prou. – No puc arriscar-me a fer-li mal.

– Tens poders curatius, Dende – Havia insistit per tercera vegada consecutiva, encara sense fer-se a la idea del què passava de debò – Com vols fer-li mal si l'estàs curant?

– No vull fer mal a la criatureta. Popo, porta aigua i draps, encara té febre.

– Ja l'has escoltat, Popo. Aigua i... – va parar-se en aquella petició en adonar-se exactament del què acabava de dir el petit Totpoderós – Dende, què vols dir ben bé amb això de la criatura?

Feia cara d'estar veritablement confós.

– En són dos. Ella i el seu fill. Li he notat de seguida, en posar-li les mans a l'estómac per curar-la – va explicar pausadament el nen – Per això he preferit fer-ho per parts... No havia curat mai algú que... Ja m'entens... No sé com podria afectar a una criatura que encara no està formada... pensa que el què faig és també donar-li energia i podria ser contraproduent si... – En Dende s'havia engegat a raonar una resposta de la qual en Cor Petit encara no havia entès la primera frase.

– En són dos? – va mirar-lo com fent-se a la idea del què estaven parlant. – Vols dir que té un nen a la panxa?

– Sí.

Va posar-se una mà al cap. – Ostres, Goku...

– S'ha entossudit en millorar dins de la sala... i s'hi ha fet molt mal – va interrompre'ls el Popo, posant-li ara les gases fredes i molles d'aigua al cap – Ha estat molt perillós el que ha fet. Aquesta criatura ha crescut en unes hores, mesos sencers dins, el què encara no havia de créixer... Té sort que, com ella, el petit tampoc és humà...

La frase hagués sonat veritablement malament sinó fos perquè, aquesta part del raonament, l'entenien tots tres: 'La criatura que duia ella al ventre no era humana... simplement perquè era de raça saiyajin'. I ho era del tot. Com els seus dos pares, aquell petit projecte de vida duia només sang de guerrer a les venes.

– Però el temps passa raonablement bé dins... – va intentar trobar una explicació en Cor Petit – Vull dir que, realment, hi vius un any en aquella habitació...

– Sí, i ella realment hi ha viscut quatre mesos... amb menys oxigen, temperatures inhumanes, una criatura dins la panxa i em jugaria el que fos que hi ha entrenat cada dia fins que el cos li ha dit prou – va enumerar en Popo amb rostre impàvid. – Ha pecat d'inconscient... La sala està pensada per ser un examen veritablement difícil per a un guerrer adult, una autèntica prova de foc. En quines condicions es pensava que hi podria sobreviure un fetus? Ha estat un miracle que, tenint en compte que la sala és una trampa en si mateixa, aquesta noia embarassada hagi aconseguit reunir les suficients forces per sortir-ne...

El to de veu d'en Popo indicava als namekians que no exagerava en absolut.

Al contrari de la lentitud amb què havia parlat en Popo, les següents hores havien passat ben de pressa al temple de Déu. En Krilín havia intentat entrar a l'habitació un cop, preocupat per com estigués ella, però en Cor Petit havia preferit no explicar-li la veritat. 'La versió que sostenia als demés era que, després del fracàs, la princesa saiyajin estava de molt mala lluna... i no volia veure a ningú'.

Si algú ho havia de saber (de fet) abans que els altres, aquest era en Son Goku.

No sabia per què s'incomodava en pensar en aquella realitat. Potser perquè estava preocupat. Les cures que havia rebut d'en Dende no semblaven haver-la fet reaccionar, encara que el petit namekià assegurés que ara mateix ella dormia. En Popo els havia aconsellat deixar-la simplement descansar... no recórrer en aquell cas a les mongetes màgiques del Follet Karin. 'Ni en el cas d'en Dende, ni en el cas dels fesols, tenien cap mena de coneixement sobre el seu ús i els seus efectes amb un fetus de per mig'. Suposaven que no podien ser perjudicials, encara que preferien esperar.

Ara mateix en Dende assegurava que li havia curat les ferides i que només necessitava repòs. 'L'últim que havia fet abans de tapar-la amb els llençols, havia estat passar-li amb precaució les seves petites mans pel ventre, intentant que l'energia curativa d'aquestes fos cauta en aquell moment'.

Ara que ja en feia hores, no obstant, el cert és que la Nasu semblava haver recuperat lleugerament el color càlid de la seva pell. En Cor Petit feia estona que no meditava... i no s'havia mogut de l'habitació des de què ella hi era: s'estava allà palplantat i dret; perquè realment, en aquelles circumstàncies, no hi havia res que el motivés a tornar a l'exterior del temple.

'Sinó fos perquè (ell) dormia amb els ulls oberts, podria haver jurat que havia estat a punt de tancar-los de pur esgotament, quan un lleuger cruixit del moble l'havia fet sobresaltar'. Del tot.

La Nasu acabava de moure la mà, posant-la ben bé de costat. Era la primera vegada que es movia d'ençà que havia caigut rodona en sortir de la sala de l'esperit del temps. Inconscientment, en Cor Petit va avançar endavant fins a tocar del llit, pendent de si realment ella estava a punt de despertar-se.

Era innegable que ara mateix qui havia estat el fill del primer Satanàs Cor Petit estava veritablement preocupat.

Va tenir la temptació de posar-li una de les mans al rostre: 'Fins feia un parell d'hores, en plena febrada, s'havia mantingut acalorada i immòbil'. De manera quasi inquietant.

Havia estat una estona eterna.

En Cor Petit va tornar (però) el gest penedit enrere quan la Nasu va moure's en somnis. Per fi, malgrat tot, aparentava dormir sense febre. Va sospirar d'esma i no es va sentir alleujat fins al cap de pocs minuts; la Nasu (de cop i volta) somreia tot dormint. 'Els malsons també semblaven haver-se'n anat'.

En què devia somiar?. Estava bastant segur de tenir-ne la resposta. 'I encara que no se sentia còmode al respecte, en Cor Petit va imitar-li el somriure per impuls... de forma inconscient'.

Abans de poder tornar a modular el seu rostre neutre i seriós, va veure llavors com ella l'atrapava en ple indici d'alegria.

– M'alegra veure't, Cor Petit – va pronunciar dèbilment, mirant-lo als ulls amb curiositat. Va obrir la boca, de fet, per dir alguna cosa més, però aquesta vegada sí; el dit índex del namekià va posar-se-li al llavi, impedint-li parlar, aturant-la en aquell sobreesforç innecessari.

– Nasu... – va apartar-se'n una mica en adonar-se del gest involuntari que havia fet per callar-la – Shht. Necessites descansar, dormir. Després tot serà millor, ja veuràs – Ell va tornar a somriure-li, però aquesta vegada conscientment. 'Amb la confiança de pregar-li que no s'esforcés en va'.

La princesa va assentir amb el cap i es va moure una mica, el just per posar una de les seves mans sobre el ventre. – És...? – va intentar preguntar sense sort. Encara se sentia dèbil i cansada.

– Sí – va veure's forçat a afirmar ell – Diu en Dende que el teu fill és viu i que, com tu, es posarà bé – va preferir no ser massa dur, tot i que no va poder contenir el comentari. Se sentia dolgut, ara que la veia bé, en pensar per tot el que havia passat... pel seu mal cap. – Està bé però el que has fet ha estat una tonteria, Nasu. Podríeu haver mort els dos.

– Ho... sento – va afirmar ella. I en Cor Petit va estar a punt de dir-li que no era amb ell amb qui s'havia de disculpar, però va canviar d'opinió immediatament, assentint per impuls. 'Sí se sentia mereixedor d'una disculpa'. No recordava haver patit tant durant dues hores seguides des d'almenys l'infern de Nàmek.

Va sospirar en veure-la rendir-se contra el coixí, cansada i encara lleugerament malalta, però millor. Tota la frustració, que havia sentit en veure-la inconscient i en mal estat, s'acabava d'esfumar. Va permetre's asseure's sobre el matalàs quan ella va subjectar-lo del braç, guiant-lo, perquè ho fes.

– Gràcies – va dir la Nasu breument, intentant tornar-se a adormir i descansar de nou. En Cor Petit, incòmode per un gest al què no estava acostumat, pràcticament no va moure's, estant-se estàtic en aquella posició. Finalment, però, va aconseguir relaxar-se; quan la Nasu angoixada encara pel seu fill va embolicar-li la mà esquerra al voltant del braç, adormint-se pràcticament amb el cap sobre els seus dits allargats i verds.

Va observar-la. 'Amb aquella vestimenta i, fins i tot, si tenia els llençols per sobre, li notava perfectament el cos canviat per l'embaràs'. Continuava convençut de no entendre de segons què, i menys de relacions interpersonals, però no va poder aturar el pensament quan aquest va travessar-li la ment. 'Tan ràpid com va venir, va marxar'.

En Son Goku era un home afortunat. 'Esperava que en fos conscient'.

Ella, però, descansaria encara un grapat d'hores més, arraulida al seu costat. 'La serenitat del namekià, malgrat l'absència de l'home amb qui ara esperava estar, li donava prou tranquil·litat per descansar'.

Si en Cor Petit i en Dende li asseguraven que tot anava bé, era perquè ho anava. 'No l'enganyarien mai en una cosa així'.

– Ho sento, petit – va tornar a murmurar a la criatureta que duia amb ella abans de quedar-se definitivament adormida de nou. 'Havia estat estúpida d'arribar a aquella situació, només perquè l'orgull saiyajin l'havia cegat prou com per no deixar-la reaccionar a temps'.

.

La Xixi va moure's inquieta per casa aquella tarda, mentre llançava improperis contra el desvergonyit del seu marit. Sí, li havia assegurat que ja no aniria enlloc; però es veu que allò no incloïa passar més temps a casa, dedicar-se més a ella.

'Ella que tan dedicada hi estava'.

A casa seva no tenien televisió i els veïns vivien a quilòmetres de distància. Per això quan es proposava relacionar-se amb altra gent, feia molts anys que només li quedava recórrer al seu pare. O als amics del seu espòs, als quals ara mateix no tenia cap ganes de veure. 'Colla de desagraïts, que ara devien estar tots de l'altra banda'.

De part de la princesa assassina i assalta llars. 'Lladre de marits'.

– Fresca – va murmurar per si mateixa, entretant que es decidia a sortir a fora i esperar l'arribada del seu progenitor.

Una visita inesperada va trastocar-la aleshores.

– Què hi fas tu aquí, eh? – va preguntar a la defensiva, quasi tornant-se a tancar a casa de cop i volta.

– Espera, dona – va intentar fer-la entrar amb raó l'home que acabava d'aterrar una aeronau esportiva davant la casa que era seva i del seu marit Son Goku. – Que només volia saber com estaves. De la manera que vas marxar l'altre dia, vas deixar al Follet Tortuga preocupat. I a en Puar i a mi també.

Havien parlat força en l'època en què en Iamxa l'havia ajudat a velar pel cos malalt del seu marit. 'Aquells dies on havia temut que en Son Goku es morís de debò'.

– Estic bé – va ser tan desagradable com va poder. – No necessito la compassió de ningú i menys la vostra. I perquè ho sàpigues, en Goku ha decidit quedar-se amb mi... amb la seva família... com ha de ser.

L'amic d'en Son Goku va quedar-se lleugerament sorprès un moment. 'No semblava que fos allò el que en Krilín i la Bulma deien que en Goku desitjava'.

– De debò? – va dubtar-ho un instant – Vaja, Xixi. Me n'alegro – va acabar assegurant-li molt sincerament. 'Potser, l'atracció d'en Goku per la Nasu, només havia estat passatgera... una qüestió d'instints'.

– Parles com si en dubtessis. – va amenaçar-lo amb la mirada, observant amb esguard assassí a en Puar que no s'havia mogut del cotxe aeri.

– No, és clar que no en dubto – va esforçar-se a sonar simpàtic en Iamxa. No per res, però valia més no fer enfadar aquella dona. Tots els amics d'en Goku li tenien respecte i, en certa manera, temor. 'Encara que no fos extremadament forta, sí que tenia molt caràcter'. – En Goku fa bé, Xixi.

– Parla el playboy – va acabar escopint enfadada. 'No volia la compassió de cap d'aquells fenòmens que s'ajuntaven amb en Goku'.

– No, dona, tranquil·la – va fer posant-se una mà a la pròpia nuca, rient de manera forçada – Però sí... Aquestes coses passen. Ja ho veuràs... El que has de fer és fer bé les paus quan ell arribi a casa. Les dones rai que en sabeu d'aquestes coses... una mica de llit i pim pam – va assegurar despreocupadament.

– Una mica de llit – va cridar de cop i volta. I en Iamxa ni tan sols va saber d'on havia tret ella la paella amb la què ara estava amenaçant de colpejar-lo – Per quina mena de dona em prens?

– No, no volia dir... Xixi, si us plau – va apartar-se'n amb precaució – Sou joves, els dos encara esteu de bon veure, aquestes coses se solucionen al llit, tu fes-me cas... Cap home rebutja... Xixi, tu ja m'entens! – va amagar-se finalment darrere del seu propi cotxe, resant realment perquè la dona del seu amic no li destrossés la carrosseria d'un mal cop.

– Fora! – va cridar-lo fent-lo marxar a la fi – Colla de pervertits! Venir a casa meva per dir-me que em fiqui al llit amb el meu marit! Però que t'has pensat, eh? Que no puc?! Que no sóc capaç de pensar-ho per mi sola, que ens cal fer les paus com Déu mana? Te'n burles?

Després de molt cridar i amb l'aeronau d'en Iamxa ja perduda en l'horitzó, va repenjar-se a la paret de casa més enfadada que abans, però amb una idea ficada al cap.

'Era veritat... feia molt que en Goku i ella no... Si el seu marit no demostrava que era capaç de mantenir una vida plenament matrimonial amb ella... llavors sí que ho hauria perdut tot'.

Va dirigir-se a dins amb determinació. 'Li demanaria al seu pare que no aparegués fins el dia del torneig, en el moment en què en Goku tornés a casa d'allà on fos que hagués anat, d'aquell assumpte de les boles de drac, posaria fil a l'agulla i es demostraria a ella mateixa que encara tenia marit'.

Si ell no accedia, aleshores hauria perdut. Feia massa temps, anys, que entre ells no passava res.

S'havien convertit en dos coneguts. El seu marit l'havia canviat, mica en mica, per una bona batalla o un bon entrenament... i finalment per una maleïda fresca saiyajin. 'Hi havia de posar solució'. Així pensava almenys la Xixi.

.

– Et trobes bé, Nasu? – va demanar-li en Dende aquell matí. Faltaven només dos dies per la lluita contra en Cèl·lula i ella havia dormit de seguit tota aquella nit. 'En Cor Petit l'havia vetllat fins que amb l'arribada del nou dia, havia decidit que era l'hora de tornar al món de la meditació i l'entrenament'.

La veritat és que, gràcies a les cures pausades d'en Dende, havia recuperat part de la seva apagada vitalitat. 'Però d'alguna manera encara se sentia dèbil'. Li ho va voler dir, però en Dende va aparentar comprendre-la quan no va trobar les paraules per dirigir-s'hi: – En realitat, jo...

– És normal que estiguis més dèbil, encara has de recuperar moltes de les forces perdudes i... no m'estranyaria que la criatura estigués inquieta i et fes la punyeta. Encara té la mida d'un cigró, però segur que no serà precisament pacífic.

El nou Déu de la Terra va mostrar-s'hi còmplice. 'Tots sabien, per poc que entenguessin de reproducció humana i saiyajin que de pare d'aquella criatura només n'hi podia haver un'. Era fàcil d'endevinar, va raonar la Nasu que va tornar-se a posar la palma de la mà dreta a l'incipient panxa.

Aquesta vegada va haver-se d'amagar entre els llençols quan en Krilín va entrar sense avisar. – Ens tenies preocupats! – va exclamar, per començar a demanar-li tot just després si es trobava bé i com era que les coses s'havien complicat a l'habitació de l'esperit del temps. La Nasu, seguint l'excusa que els hi havia posat en Cor Petit, va fingir adoptar una actitud orgullosa i freda en sentir a parlar del tema. 'Fingint que fos el que fos, l'humiliava prou per no voler-ne parlar'. Va sentir-se imitant en Vegeta per moments, però va haver de canviar d'actitud quan en Krilín, comprensiu, va continuar parlant com si res: – En Son Gohan també volia venir, però és a fora, acaba d'arribar el seu pare i s'estan saludant. Li ha donat a en Popo les boles de drac que vau trobar.

'Hi havia en Son Goku'. Tota ella es va tensar.

– Per què no li dius que passi... – va pregar amb una barreja d'emocions que l'aclaparava per moments. Havia de ser un instant feliç, perquè se suposava que ambdós aconseguirien per fi estar junts. 'Era el seu tracte'. D'acord que potser no havien estat aquestes ben bé les paraules d'ell, però havia quedat implícit al seu comiat. 'Si tot anava bé'. I estar embarassada era una bona notícia, tot i que a deshora, per què se sentia, doncs, tan nerviosa i angoixada? – Voldria parlar-hi a soles.

– Ara li ho dic – En Krilín va aparentar entendre-la de seguida. 'Suposava que havien estat junts en la recerca de les Boles de Drac, per tant fos del que fos, del què haguessin de parlar, no seria adequat fer-ho (ara per ara) davant d'en Son Gohan'.

– Dende – va dirigir-se al Déu quan l'altre noi ja havia abandonat l'estança, deixant caure a terra l'embolcall de llençols amb què havia amagat d'improvís el seu estat – Tens res que se t'acudeixi que em pugui posar? Millor que el primer que vegi no sigui el ventre... Per ell, per tots vosaltres vaja, no fa ni vint-i-quatre hores que no en feia gens de panxa de prenyada.

El petit namekià va baixar el cap vergonyós i va somriure-li amb comprensió: – Jo no tinc res. Però tu sí... Vam pensar en això amb en Cor Petit i resulta que duies amb tu una altra càpsula hoi poi amb un vestit. Li he demanat a en Popo que l'adapti, perquè t'hi sentis còmode –. Havien convertit el vestit taronja amb detalls marrons de la Bulma en una brusa ample de tires, llarga fins els malucs; i hi havien afegit unes malles a joc.

No se li notava en absolut la panxa amb aquella vestimenta.

Tot just va tenir temps de mirar-se (un sol cop) al mirall de l'àmplia cambra, abans de notar que algú entrava per la porta.

En Goku havia vagat sense massa rumb pel món, almenys en les darreres vint-i-quatre hores. I especialment des de què havia decidit espantar fantasmes i intentar treure's del cap l'esforçada i benintencionada conversa amb la Bulma a Corporació Capsula.

El convenciment d'oblidar-la, però, se li havia desmuntat del tot després que el subconscient el traís: 'Havia acabat passant la nit precisament a la vora del llac on més vegades havia fet seva la dona que ara tenia davant, d'esquena. La dona a qui estava a punt de fallar'.

En girar-se, encara amb el rostre força demacrat i el nerviosisme a les venes, la Nasu va intentar somriure amb sinceritat. 'La mirada d'en Son Goku, però, va caure-li com una galleda d'aigua freda a sobre'. Hi havia penediment i una muda però desesperada petició de perdó.

'S'havien estat enganyant'. El vel seré però trist que cobria ara la mirada d'en Goku feia que la Nasu veiés perfectament com de lluny tornava a estar d'ella.

– Per què? – va gosar preguntar directament. L'home que li havia fet l'amor i que havia assegurat després que es quedaria amb ella, només resultava transparent davant dels altres si eres capaç de mirar-lo als ulls i desxifrar-ne els sentiments. 'La Nasu li estava preguntant ara el per què d'aquell somni d'amor enterrat prematurament'.

Havia assassinat el seu propi orgull. Ja no li quedava res amb el què poder-se cobrir davant d'una situació així. 'En certa manera era un moment humiliant i ple de mots muts que aparentaven no poder-se dir (ja) mai més'.

En Goku, que no havia tingut valor d'imaginar-se el moment en què la miraria als ulls i li diria allò, va simplement observar-la de dalt a baix amb penediment i pesar.

– La Xixi i en Son Gohan són responsabilitat meva – va aclarir-li – Perdona'm... jo... – Tenia la necessitat de recordar-li-ho, encara que potser ella ja no el cregués, encara que la reacció pogués ser pitjor. La Nasu però no aparentava tenir la força suficient, l'empenta habitual, per lluitar per aquella seva relació novament frustrada – Sempre t'estimaré. Però ara no puc fallar al meu fill...

– És un adéu, doncs? – Els nervis van fer que deixés escapar una rialla molt poc sincera. 'S'odiava a si mateixa per estúpida'.

Va posar-se la mà al ventre per donar-se força, encara que de sobte havia oblidat el com podria dir-li aquella notícia. 'Potser el millor que podia fer era callar'.

En Goku continuava observant-la com si volgués gravar-se'n cada detall a la ment. Després de marxar de casa la Bulma, havia volat durant hores. Podia haver fet servir el canvi de lloc instantani, però havia preferit escampar tota aquella angoixa a l'aire; ho havia fet sense rumb fins que s'havia adonat a quin lloc havia anat a parar.

El racó del món on més l'havia estimada.

Va asseure's ell tot sol a la vora del llac, aquella vegada sobre pedres que en sobresortien a la riba, i va estar-hi incomptable estona amb la ment plena de sentiments. 'No hauria sabut dir quantes hores s'hi havia passat, ni si havia arribat a cap mena de tracte amb ell mateix'. Només que havia pensat molt amb cadascun dels detalls que l'havien unit amb la Nasu el dia anterior... i que s'havia fet mala sang... donant voltes a les seves pròpies responsabilitats.

La Bulma, abans de marxar, l'havia acusat de no tenir prou caràcter, de no saber enfrontar-se a la Xixi... de no adonar-se que renunciar a ser feliç per una estúpida promesa, era més que fer el ridícul. Però en Goku era massa noble per trencar amb tot, ara que havia vist el mal que podia fer. La Bulma ho sabia i havia acabat desitjant sort al seu amic en marxar, sort perquè en només tres dies – ara dos – s'enfrontaria a una nova amenaça per salvar el món i ho faria, és clar, per més que estigués lligat de peus i mans en la seva curta i confosa vida sentimental.

Seria capaç de deixar-ho tot a banda. Com sempre. Com el magnífic guerrer que era. 'L'heroi amb què tots confiaven'.

En Son Goku havia parlat (de fet) el suficient amb ell mateix per estar almenys segur de dues coses: Un home havia de fer el que havia de fer... i no hi havia manera al món de deixar-la d'estimar, no podia oblidar la Nasu.

Tan aclaparat estava per aquella sensació que no només li venien al cap les parts de la conversa amb la Bulma que tenien a veure amb la princesa saiyajin.

"– Ja t'ho havia dit una vegada, recordes?, tu sempre has tingut l'estrany do d'atraure tota aquesta mala gent...". Era exactament allò el que també li havia dit la Bulma durant la seva llarga conversa.

I tenia tota la raó del món. Ell havia salvat el món moltes vegades, sí... però també havia estat, d'alguna manera, la seva responsabilitat. I allò va recordar-li una altra màxima que ja s'havia repetit una vegada: 'Qui sap si ell no era la solució, només el problema...'.

En tots els sentits.

"– Podràs estar cent anys més casat amb la Xixi, si hi insisteixes. Però ni la faràs ni et faràs feliç –". Li havia dit també la Bulma en aquell llavors.

– És un adéu, doncs? – Li havia demanat la Nasu abans d'aquell llarg silenci que els mantenia ara suspesos, un davant de l'altre, amagant amb desesperació els batecs desesperats del cor.

En Son Goku va fer dos passos endavant, però ella va caminar incòmode cap a un costat. No tenia forces per a aguantar-li més aquella mirada, que tantes coses li deia.

– He vingut a portar les Boles de Drac a en Dende... i a assegurar-me que t'havia anat bé dins la sala – va clavar-li els ulls amb força, amb la passió que sentia per ella recorrent cada banda del seu cos, però la Nasu era incapaç ara de tornar-s'hi a sincerar. 'Sentia amb ella la pressió del què llegia als ulls d'en Goku'. De les esperances que ja no serien mai veritat.

– Ha estat un llarg any – va mentir amb els punys tancats sobre els extrems del vestit que en Dende i en Cor Petit havien convertit en brusa per ella – Encara em sento cansada.

En Son Goku va assentir, torbat per la serenitat d'ella, per com de fàcil havia estat que ella comprengués el veritable motiu d'aquella trobada. 'Hagués preferit que fes com la Bulma, que el cridés i l'insultés'. L'hagués consolat que es mostrés desencantada o que intentés fer-lo canviar d'opinió. Evidentment sabia que aquell no era un comportament que la Nasu pogués tindre... En comptes d'això, es mostrava serena i majestuosa davant seu.

– Et deu haver demanat que t'allunyis de mi... que m'enviïs lluny de la Terra, si pot ser– va aixecar el cap, contenint el dolor de dir allò, tancat els punys encara amb més força – ... la Xixi, vull dir.

Va mantenir-se allà, amb els cabells desfets i rebels, a banda i banda del seu cap... de la barbeta alçada i la mirada falsament assossegada.

– Només m'ha demanat que pensi en el Son Gohan – va mostrar-se ell menys tranquil del què ella aparentava estar – La Xixi sap tan bé com jo que aquest planeta i aquesta colla són ara casa teva. No m'ho demanaria això...

La confessió va fer-la dubtar en la seva intenció de mantenir-se impertèrrita davant seu. 'I per més inri tornava a notar aquell bombolleig familiar a l'estómac'.

Va haver-se de subjectar el ventre per no acabar-se enfonsant davant seu.

– Jo... ens continuarem veient Nasu, però he de renunciar a tu... – va baixar el cap atabalat i amb la veu inconforme de la Bulma ressonant-li als timpans –... més enllà de tenir-te com a fantàstica companya de batalla.

– Ho entenc – va tancar els ulls perdent cada vegada més la serenitat a l'esguard, va esquivar-ne la mirada quan va notar que la veu d'en Goku s'havia apagat, i sonava més ronca del normal, per algun motiu. Si el veia dubtar, no podria evitar pregar-li que no ho fes... que no la deixés... que no els deixés.

– Sabia que ho entendries – va aconseguir pronunciar ell amb feines, mirant-la i preguntant-se per què no l'abraçava i la besava, si era l'únic que volia fer en aquell moment. 'Responent-se que no tenia dret a fer-ho'. I menys a mostrar-se titubejant llavors.

Va agafar forces per no retreure-li aquella actitud. 'No volia semblar afectada, però el cert és que, hores d'ara, l'ànim de la Nasu ja trontollava'. El maleït embaràs feia que no es pogués contenir les emocions. 'Emocions dures, però que hauria sabut frenar en el passat'.

– I què se suposa que m'he de dir a mi mateixa? Que ho faig també, que em mantinc allunyada de tu, pel bé de la teva dona i el teu fill?

El silenci els aclaparava. Es van mirar sabent-se atrapats en aquell instant. En Goku va deixar escapar l'aire, amagant l'angoixa: – Que hi ha un home que t'estima massa per complir amb la seva paraula, si és que no l'ajudes a fer-ho. A mantenir-se lluny d'aquest sentiment, no de tu Nasu... no de tu.

Va posar-se un moment la mà la boca per no esclatar a plorar. 'I va adonar-se que no ho faria, no ploraria, perquè els saiyajins, les saiyajins no ploraven'. I ella ho havia fet ja massa en els darrers temps... No es podia permetre trair les seves pròpies conviccions... no, per un home.

– No ho oblidaré... No t'ho posaré difícil, tranquil – va acceptar girant-se-li d'esquena un instant, abans de tornar-lo a observar disposada a acabar amb aquell moment. A acomiadar-se'n d'una vegada: – Ens veiem al torneig, Son Goku. Espero que vencis aquell monstre i la teva dona i el teu fill tinguin el pare i l'home que segur que es mereixen.

Va mirar-la agraït. Ella va continuar parlant:

– T'estimaria molt poc si deixés que canviessis per mi. M'estimaria molt poc a mi mateixa... És aquest, en Goku noble i aferrat als principis, del que jo estic absurdament enamorada. L'altre es deia Kakarot... i no és l'home amb qui, l'últim cop, jo vaig fer l'amor.

El guerrer va assentir lleugerament, amb la sensació d'haver de sortir d'allà a tota pressa si volia fer-ho bé. Contenir-se.

La Nasu, però, estava massa afectada per l'embaràs... per tot plegat... com per renunciar-hi sense demanar-li una cosa més. Una sola cosa.

– Fins aviat, Nasu – va girar-se ell en direcció a la porta, com si realment en fugís.

Va aturar-lo contra tot el que li deia el poc raciocini que aconseguia conservar. Era difícil no fer una bogeria amb les hormones i l'embaràs tibant desesperadament d'ella.

– Ho compliré. Em mantindré allunyada de tu – va parlar fent-lo retrocedir – Son Goku... – va parar-se en la seva explicació, quan va veure que ell la mirava de la mateixa manera resignada i desesperada que ella.

– Nasu...

– Ho compliré, després de què hagis abandonat aquesta habitació... però abans... – va empassar saliva. Recordava exactament com s'havien acomiadat, abans que ella accedís a la sala de l'esperit del temps, i la possibilitat d'haver deixat allò pendent la cremava ara – Et dec un petó. L'últim.

En Son Goku va quedar-se parat sense saber què dir. Recordava aquell instant. A ell també el cremava ara per dins.

Havia acostat el rostre per besar-la, abans de deixar que ella es dirigís a la torre de Déu. – Quan tingui les 7 boles, vindré a deixar-les... i a buscar-te... – Li havia assegurat aleshores amb aire de promesa.

Ella havia rigut suaument, resignada a estar-hi allunyada per més de l'any que es disposava a passar a dins d'aquella sala... de nou. 'Per ell només passarien vint-i-quatre hores'. Va aturar-lo quan ja havia posat els llavis sobre els seus.

– No – Li havia acariciat la boca amb la mà – Quan surti de la sala, juro que et besaré fins a deixar-te sense oxigen – Havia bromejat, després, entre murmuris suggerents. 'Volia que ell pensés en ella cada segon que ella no hi fos, i no se li acudia res millor'.

Van compartir llavors, en el present, un llarg moment de silenci.

Ella va baixar el cap, quasi avergonyida, pel que anava a fer a continuació. 'Pel que anava a dir'. Va mirar-lo aleshores amb prec als ulls: – Te l'estic demanant... el petó...

Va avançar dos passos i ell, desesperat i assedegat d'aquest sentiment, va fer el mateix; van mirar-se als ulls abans d'enganxar-se un a l'altre amb crua desesperació. Ella va agafar-lo per les espatlles i en Son Goku no va poder fer res més que arrossegar-la cap a ell de la cintura. 'Se sentia tan angoixat al respecte, que no va tenir temps de notar cap mena de canvi en aquella part del seu cos'.

Per moments la Nasu va sentir-se quasi enfebrada amb aquella nova sensació. En Goku tenia les seves mans a prop del ventre on creixia el fill dels dos i ni tan sols n'era conscient. Les seves boques no havien trigat ni tan sols un sol segon, en compartir la muda desesperació d'aquell petó, una altra vegada prohibit. Però aquesta vegada la Nasu tenia el convenciment que quan se'n separés res podria tornar-los a fer estar junts.

Perquè lluitaria contra ella mateixa si era necessari. 'No hi cauria mai més i tenia les de guanyar, si com sabia, s'ho repetia amb la determinació més pura de totes: la saiyajin'.

El petó ansiós i desesperat, tenia part d'aquella energia tan saiyan dels dos. D'una manera tan apressada que ni tan sols podrien dir si havien notat els llavis de l'altre en col·lidir. Només eren dues boques ansioses i terriblement afamades, buscant una mica de consol sense solució.

Va posar-li les mans al cap, intentant apropar-lo més a ella encara que, allà drets i besant-se, ja no era físicament possible. Ell va alçar-la contra si amb el mateix convenciment.

Va quasi queixar-se del brusc moviment en veure's alçada i contra ell, llavis contra llavis, però no va voler separar-se'n. 'No patia pel seu fill perquè en Goku, tot i no saber-ne res, no li faria mal aleshores; només la premia contra si amb la força justa...'

En Son Goku, de fet, volia transmetre-li el seu pesar. Fer-li entendre com de malament se sentia per la decisió que, sense remei, ja havia pres. Ella no volia anar enlloc llavors, ni demanar-li (tampoc) un moment de calma; perquè sabia que no hi hauria un després, i perquè estava disposada a complir amb la seva paraula: 'No pararia pas fins que ambdós es quedessin sense oxigen'. No pararia fins que ja ni tan sols tinguessin esma per mantenir les seves boques enganxades i aquella passió latent.

Malgrat tot va ser la porta obrint-se el que va fer separar-los finalment.

Ella encara tenia les mans als seus cabells i en Goku la subjectava per la cintura, completament aliè, per moments, a cap raonament; quan a l'entrada van distingir en Krilín. Apesarat.

– Ei... – va riure nerviós – Ho... ho sento. És que en Son Gohan... ha insistit i... bé, l'acompanyava perquè volia parlar amb tu, Goku – Evidentment mentia. L'únic motiu pel qual havia anat allà amb el seu fill, i s'havia avançat a obrir a la porta, era perquè s'havia temut exactament el què hi havia vist després.

Després d'aquella frase, doncs, quan amb prou feines s'havien pogut separar, mirant-se un moment als ulls abans; va entrar en Son Gohan que havia anat tota l'estona darrere d'en Krilín.

Va actuar de manera natural. 'Sortosament no aparentava haver vist res'.

– Pare – va semblar dubtar en dir allò – He pensat en anar cap a casa per recollir un parell de coses, ja he acabat els quaderns que havia portat fins aquí. Creus que la mare s'ho prendrà malament si vaig i vinc?

– No – va respondre-li encara confós, embriagat de l'aroma i del petó desesperat de la dona que estimava – Ja... ja t'hi acompanyo jo, fill.

La Nasu va baixar el cap, sense mirar-lo apropar-se al seu fill gran. 'Al cap i a la fi en Son Goku tenia raó, aquell nen encara el necessitava'.

Abans de sortir per la porta, no obstant, en Goku va aconseguir pronunciar una darrera frase de comiat: – Ens veiem al Joc d'en Cèl·lula, Nasu – va callar un instant – Gràcies per tot.

Era la seva manera de dissimular davant d'en Gohan?, va qüestionar-se ella de cop sorpresa, de nou amb els punys tancats a prop del ventre.

– La Bulma ja m'ha explicat que, per casualitat, vas prémer el botó de la nau que em va dur a la Terra... encara que ja estigués programada... No saps com m'alegra que ho fessis. –

Li agradava que ho hagués fet, perquè (al cap i a la fi) ara era un terrícola, no el guerrer malvat i sense escrúpols que havia nascut per ser; però també n'estava satisfet, pel simple fet de ser-ne ella l'artífex. 'Així, en certa manera, podia pensar que, més enllà de les responsabilitats que havia d'assumir i de les paraules que calia complir, sempre hi estaria lligat d'alguna manera'. Encara que fos en la distància del temps.

'Ja no seria només el seu sentiment culpable el que podria unir-la a ell, per anys que passessin, en algun racó recòndit del seu cap'.

Com a resposta ella només va aferrar-se ara a la pedra que duia al coll. Prement-la contra si. 'En última instància només els quedaria allò què hauria pogut ser'.

Almenys que en Goku sabés.

En realitat, en aquella història truncada, hi havia llavors un altre 'per sempre'. Un de ben tangible i viu. La criatura que la Nasu duia a la panxa era més que un record d'aquell amor. 'Un cant sord a un demà que ja no semblava voler arribar'.

Si el planeta sobrevivia a en Cèl·lula i aquella criatureta naixia, la relació que l'havia unit a aquell home, estaria d'alguna manera sempre amb ella.

No va moure's en veure'l desaparèixer amb el seu fill Gohan al costat. 'Aquell canvi de lloc instantani el duia aleshores al costat d'aquella dona... La Xixi que l'esperava en una casa que, agradés o no a la Nasu, era la llar d'en Son Goku... ho havia estat per molts anys'.

.

.

Havien passat dos dies amb la rapidesa impertinent d'una cursa contrarellotge. 'Una cursa contrarellotge que els abocava indefectiblement a aquell combat contra en Cèl·lula'.

Moltes coses havien passat pel cap d'en Son Goku en 48 hores. 'També en les seves determinacions de vida'.

En Gohan havia tornat, al cap d'hores, al palau de Déu on havia acabat de passar aquell temps amb el Dende.

I ara esperaven tots el moment determinat per enfrontar el destí del planeta. 'Ja de res servia donar voltes a altres situacions supèrflues', es repetia la Nasu que aleshores s'escoltava en Cor Petit.

– Suposo que t'ho has repensat...

– No, no m'ho he repensat, Cor Petit – va aspirar aire - No lluitaré pas. Només hi vull ser. Si hi ha perill, me n'aniré. T'ho prometo.

.