Capítol 33. La lluita pel destí del món
La seva vida havia canviat. Tècnicament no havien passat ni 72 hores des de què havia entrat a la sala de l'esperit del temps, però la seva vida ja no seria mai més la mateixa.
No ho seria perquè ell, fidel als seus principis, als terrícoles, no estaria allà com li havia dit. Però sobretot, la seva vida ja no seria la mateixa, perquè una nova vida creixia al seu interior: una vida que duia amb ella i que, per tant, l'obligava a prendre decisions que mai abans hagués ni tan sols valorat. Aniria al combat contra en Cèl·lula, perquè sí, perquè si aquell planeta acabava sucumbint al poder maligne d'aquell monstre, ni ella ni cap dels seus actuals habitants estarien salvats en cap racó de la seva extensa superfície. Però ja no podia plantejar-se lluitar-hi o ni tan sols defensar-s'hi. 'Li havia dit a en Cor Petit, de fet, que si la cosa es complicava ella marxaria'. ¿Podria? Sabia que no li quedava més remei. Al cap i a la fi havia negligit suficient contra aquella criatura a la sala de l'esperit del temps. I, de fet, hores d'ara el bebè que duia dins era (ja) més que una suposició que es negués amb força a si mateixa. S'havia convertit en una completa realitat que, a la seva manera, ja es feia notar al seu estómac. 'Eren simples sensacions, abstractes i que moltes vegades només venien a ella quan mantenia el seu cos en completa calma, però era clar que existia. Hi havia un fetus dins seu, i era producte d'aquell estrany sentiment que, probablement, dos saiyajins no haurien d'haver sentit mai entre si. No, amb aquella força'. I menys ells dos en particular: la germana de l'hereu i el guerrer de classe baixa criat a la Terra.
El seu amor no hagués estat possible abans, en cap de les hipotètiques circumstàncies que li passaven (ara) per la ment, com si fossin una mala pel·lícula. Però tampoc ho era ara.
No hauria estat possible, és clar, al desaparegut planeta Vegeta, on ells dos podrien haver-se trobat si aquella hagués estat una història completament diferent. 'La Nasu pensava llavors, en efecte, en un temps remot, impossible ja de complir-se, que s'havia evaporat feia 29 anys amb l'atac d'en Freezer al seu món'. Però de fet, tampoc era possible (aleshores) lluny de les convencions del seu planeta, allà a la Terra, on una dona tibava fortament d'en Goku a través d'un tan simple com poderós compromís: el matrimoni.
La Nasu no podia (ni volia) lluitar-hi. Perquè aquell guerrer, precisament aquell, de tots els que podien existir a l'univers també resultava estar aferrat a la seva adopció terrestre i a tots els principis que aquesta havia comportat des del principi.
– Estàs bé? – va distreure-la en Trunks, el seu nebot vingut del futur, en veure-la en aquell racó de la plataforma celeste, perduda en mil pensaments. 'La Nasu havia estat quasi absent els darrers dies al palau de Déu, en estat de mutisme absolut. Tanmateix la jove saiyajin no estava gaire preocupada al respecte de ser descoberta, de moment... No, davant la llavors minsa possibilitat que fos precisament el noi qui n'endevinés l'embaràs'. El cert era que el nano, criat sense pare a un món devastat, ja prous problemes tenia en si com per acabar fixant-se en els dels altres.
En Trunks del futur no havia tingut una vida fàcil. I no obstant sí sentia, aleshores, una lleugera preocupació per la mudesa d'aquella dona que li era prou present ara.
Ella va somriure.
– Sí, Trunks... Només són maldecaps estúpids – va dissimular el gest en adonar-se que es fregava el ventre més del que ho hauria de fer sinó volia confessar-se abans d'hora. – L'important és, de fet, véncer en Cèl·lula. Si aquella llagosta fastigosa ens venç, tant serà el que ens passi a tots pel cap... no hi haurà futur per a ningú aquí –. 'Ni hi hauria més aquell embaràs: la criatureta que ara sentia amb ella, no naixeria, si en Cèl·lula se'n sortia'. Per això, malgrat tot, aniria al combat, perquè si perdien, tant era on fossin...
En Krilín l'observava també amb la lleugera preocupació d'aquell canvi d'actitud en ella, més tranquil·la i meditativa, menys oberta a parlar amb ells o a fer comentaris sobre la situació.
No és que ella hagués estat sempre molt xerradora, però ara era just el contrari del què esperava part de l'extravertida colla... i ho era en extrem. En Krilín suposava, de fet, que hi havia tingut alguna cosa a veure aquella enèsima trobada amb en Goku que, pel poc que havia vist, havia estat un comiat. I lamentava (ningú sabia com) no haver-los sabut ajudar millor.
En aquell moment, només en Cor Petit, en Dende i en Popo coneixien l'embaràs de la Nasu, i no és com si volguessin escampar-ne res; encara que ella, per anys que passessin, tampoc els ho hagués pogut demanar. 'L'orgull li impedia parlar-ne'.
Havia estat en Cor Petit, sobretot en el cas d'en Dende, que era qui més relació tenia amb en Gohan i en Krilín; el qui havia reiterat al petit Déu que, en aquell cas, dir-ho o no era (només) voluntat de la mateixa Nasu.
La veritat era, doncs, que la princesa saiyajin mai podria agrair prou l'interès i el suport callat que havia rebut d'ell, un ésser que se suposava que amb prou feines entenia de relacions interpersonals.
I menys si aquestes resultaven ser de caire romàntic.
– Trunks? – va demanar la Nasu intentant canviar de tema a la seva ment. – Creus que ens en sortirem?
Aquell era el veritable enigma. El guerrer de cabell lila va posar cara de no tenir-ne ni idea en absolut. Tot i que, finalment, va somriure-li confiat. 'Amb en Goku allà tot havia d'anar bé'. Era el que no s'havia cansat mai de repetir la Bulma del futur, l'eterna amiga que havia perdut massa coses en aquella època nefasta de la qual provenia el noi, el jove que una vegada havia estat un misteri per quasi tots.
El moment de la veritat, però, pràcticament també havia arribat a l'època actual.
Estaven esperant ja, en aquell instant, que fos (per fi) l'hora de reunir-se amb tots els guerrers que els acompanyarien al combat. 'Amb tots els que anirien al torneig contra en Cèl·lula, encara que només uns pocs poguessin fer veritablement alguna cosa'.
.
En Son Goku, per la seva banda, estava a punt d'aparèixer-se en aquell indret amb la (compartida) determinació d'enfrontar-se primer que res a en Cèl·lula.
Més tard tocaria emprendre altres lluites. O potser rendir-s'hi incondicionalment. Com, d'entrada, ja havia fet l'última vegada que havia estat en aquell palau.
Després de la seva marxa al Mont Paos, aquells no havien sigut dies fàcils per a ningú.
– Mare! – S'havia apartat d'ell en Son Gohan, dos dies enrere, només arribar a casa. Alguna cosa no anava bé quan, en canvi, en Goku havia preferit llavors no avançar endavant. Va quedar-se a l'entrada contemplant com fill i mare s'abraçaven. Però el nen no se'n va adonar.
– Gohan, fill – Va sentir encara des de la llunyania. – Sí, entra noi, entra. És clar que a la mare no li fa res que te'n tornis amb els teus amics. Te'n dono tot el permís del món, rei meu.
'Què li passava a la Xixi?'.
En Goku no va entendre, en un primer moment, tanta comprensió. No, cap al desig d'estar-se amb en Dende i en Krilín que expressava ara mateix el seu fill. No era exactament aquell comportament el què normalment tothom esperava de la seva dona.
'O potser era que ella els havia acostumat ja a una altra cosa'. Sempre preocupada pels estudis. 'Pel futur'. Va pensar sense adonar-se que ho feia amb recança.
– No, home, Son Gohan, no te'n duguis els deures.
– Però, mare! – va estranyar-se'n llavors, fins i tot, en Son Gohan – Vols dir, que...?
– Si, au, vés fill. Aprofita tot el temps que puguis amb els teus amics.
– Però Xixi – Ho trobava particularment impossible en Son Goku, encara que començava a entendre, o almenys a pensar que entenia, el perquè d'aquella actitud – No fa falta que en Gohan torni al palau de Déu, si vols pot... – va començar a raonar, apropant-s'hi.
– No, he dit. No cal... – va col·locar-se seriosa el davantal – A més, Gohan, aquest vespre, la mare ha preparat un sopar expressament pel teu pare – va picar-li l'ullet – Els pares volen passar una estona sols.
'Els pares volen passar una estona sols...', va repetir-se en Goku com si realment no entengués l'actual actitud de la seva dona. Havia pensat que ho feia només per acontentar en Gohan ara que s'apropava aquella amenaçava tan terrible.
– Xixi... – La seva muller se li havia agafat del braç, gairebé amb força, després de pràcticament fer fora en Gohan de casa; no sense haver-li donat (això sí) un parell de petons i haver-li dit que deixés la lluita pels grans. 'Un desig que en Goku sabia que no podria complir'.
En Gohan havia de lluitar. Era la seva màxima esperança.
En Son Goku va sentir-se terriblement en deute amb ella, amb la mare del nano, en pensar-ho.
– Mare... – va acabar cedint en Gohan per la seva banda, emprenent després el vol no del tot segur. Marxava d'allà a petició de la pròpia Xixi. 'I no entenia per què no acabava de creure que deixar-los sols fos una bona idea'. Va somriure, però. Suposava que com tots els pares del món, els seus també voldrien estar sols. O això havia escoltat un dia a en Krilín, quan entre la diversió i l'estranyesa s'havia posat a analitzar què podia unir a dos éssers tan particularment obcecats com la Bulma i en Vegeta.
– No vull que el meu fill lluiti i s'hi jugui la vida... Per una vegada aquest combat que us espera no pot ser només cosa dels adults? – va preguntar la dona, pensativa, sense massa sort. Ja que, a diferència d'abans, en Goku semblava no haver-la escoltat ara.
La Xixi observava com en Gohan s'allunyava cel enllà, quasi lamentant que per primera vegada en molt temps, la seva determinació com a esposa, s'hagués contraposat a la de mare. 'L'havia de deixar marxar amb aquella gent, si és que volia intentar recuperar el seu matrimoni'. No tenien gaire temps.
– Bé, Goku – va repenjar-s'hi ella recuperant de nou la decisió – Em deus una nit per a mi sola i ja fa molt temps que m'espero, amor. – 'No semblava enfadada, al contrari, però en Goku va mirar-la com si no s'ho cregués. Què volia dir ella?'. La carícia que va fer-li per sota el gi taronja li ho va deixar clar segons més tard. 'Però no podia'.
Va apartar-se'n només lleugerament i ella ho va notar: – Saps, quants anys fa que no et comportes com el meu home? – Ell no va dir res. La més crua realitat era que ni tan sols recordava amb claredat l'últim cop. Havia estat feia tant de temps... No era com si, en aquells temps de l'inici del seu matrimoni, quan la Xixi pràcticament l'havia hagut de guiar, no hagués trobat el sexe una forma agradable d'estar; però tenia ara massa present tota aquella atracció irrenunciable que despertava en ell la Nasu.
Les sensacions bones d'aquelles primeres experiències es contraposaven al seu cap amb quasi una tempesta d'emocions, un torrent incontrolable que no feia tant que havia viscut en pròpia carn. 'Podria treure's mai del cap, la pell de la Nasu?'.
– Xixi... jo... – va intentar excusar-se en Son Goku en adonar-se de les intencions de la dona, un cop l'energia d'en Son Gohan ja era (en efecte) ben lluny de casa – No crec que...
– No creus que què? – va posar-se ella a la defensiva a l'instant – No creus que puguis complir com a marit? El gran Goku no pot jaure al llit amb la seva dona? És un esforç tan enorme tocar-me, Goku?
L'home va mirar-la fixament. Era veritat que feia molt temps que no es trobaven d'aquella manera, que ara ella li demanava, al llit matrimonial... Però si abans ho havia entès com una part (agradable) del què suposava que era el matrimoni, ara aquell sexe conjugal li havia quedat esborrat a la ment entre somriures, nervis a flor de pell i pells desitjant tocar-se a cada instant... Mai res li havia semblat tan absolutament suggerent com fer l'amor amb una Nasu nua i entregada... despullar-la ell mateix i recorre'n cada racó.
'Però sí assumia que la Xixi i en Gohan eren responsabilitat seva, renunciava també a aquell contacte tan íntim entre ambdós'. I per tant entenia que la Xixi era la seva esposa... i que tenia dret a demanar-li-ho. A sentir-se completa com la seva esposa. 'No se li havia ocorregut que, tants anys després, ella tornés a exigir-li aquell contacte'.
Que ella esperés que, entre ells, tot fos com abans.
La Xixi ja plorava quan ell va tornar en si.
– Entenc que ella sigui més espectacular, Son Goku – va dir-li des d'una de les cadires de la cuina on havia acabat asseient-se mentre es lamentava, just després d'entrar a casa – Però si no pots actuar com un veritable espòs... amb mi... Potser haurem de començar a assumir que el nostre matrimoni, que la nostra família està trencada. – va desviar-li la mirada sabent-se culpable de portar fins el límit els sentiments nobles del seu espòs. 'Tement que ell decidís anar-se'n llavors'.
– Jo... – En Goku va observar-la un instant sense saber què dir. Com consolar-la.
'Havia donat la seva paraula, i ho havia fet no feia gaire, que: aquella dona – i amb ella el seu fill – continuarien sent la llar on ell tornés després de cada batalla'.
S'hi havia compromès. I aquella part del matrimoni, del qual ella parlava aleshores; era, després de tot, la que més estranyesa i curiositat havia despertat en el Son Goku un cop, recent casat, n'havia descobert els detalls. 'Però mai l'havia vist nua i sempre havia estat més un tràmit en el què la pròpia Xixi era esquiva i es mostrava incòmoda'. Ella havia estat qui l'havia guiat, però sempre havia esperat que ell prengués el control de cada moviment, de cada rampell.
Ell no havia anat gaire més enllà.
Aquelles primeres experiències, aquells records, estaven ja molt lluny d'igualar-se al seu passat més recent... a cadascuna de les (no obstant) poques vegades que havia fet l'amor amb la Nasu.
I ell se sentia ara molt lluny del noi ingenu capaç d'obrar només per innat impuls.
Era com si de cop i volta necessités aquell sentiment, fort i apassionat, l'angoixa de poder perdre-la, per actuar amb aquella intimitat.
La Xixi, però, havia vist més que el dubte en la seva mirada. Havia detectat la vacil·lació d'ell, entre els sentiments més profunds i la pregunta de fins on arribava la seva paraula, i no pensava deixar escapar aquella ocasió.
Li demostraria que ella era tan dona com qualsevol, més i tot que aquella fresca amb cos d'esportista barata. 'D'extraterrestre roba - marits'.
– En dos dies t'enfrontaràs a aquell monstre i després ja vas dir que tornaries aquí i seríem una família – va raonar la Xixi, de cop i volta amable, agafant-lo per la mà: – No veig per què no em pots demostrar que ets capaç de complir-ho ara –. En Goku encara no havia reaccionat quan ella ja s'havia descordat els botons de dalt del vestit. 'No l'havia vist fer mai allò abans'.
Va mirar-se-la com si tingués davant una desconeguda. 'Per algun motiu va tenir una sensació semblant a la què havia tingut ja una vegada... I sabia perfectament quan i com havia estat aquell instant aleshores ja remot: el moment en què havia hagut de fugir, cames ajudeu-me, del suggerent palau d'aquella fèmina estranya de l'Altre món'.
No, no podia ser.
La Xixi l'estava pressionant perquè es quedés amb ella, perquè se n'hi anés al llit com el seu marit que era, i ell la comparava amb aquella desconeguda del camí de la serp. Va sentir-se pitjor que malament.
'No era just'. Les circumstàncies no el feien ser just amb la mare d'en Son Gohan. Convençut que, cada vegada, s'estava apropant més a ser un egoista que ja només actuava per instints; convençut que, en rebutjar-la, la feria sense compassió i que només li estava fent mal per egoisme, perquè com a home (malgrat les promeses i la paraula donada) encara desitjava la Nasu, en Son Goku va deixar-se endur de la mà a l'habitació que solia ser compartida, al llit de matrimoni en què la Xixi havia esperat, des del principi, que ell fos el marit perfecte.
La ràbia que sentia la Xixi, per haver d'actuar d'aquella manera, per estar obligada a entabanar el seu propi espòs, era tan intensa que, fins i tot, ella va dubtar d'estar fent el més correcte. Mentre li donava la mà, i de camí a l'habitació, havia deixat caure ja el seu més que típic vestit oriental lila, i ara es girava cap a ell, pràcticament aguantant les llàgrimes d'orgull, en ser ella mateixa qui s'acabés quedant nua davant del seu marit. 'Mentre en Goku només semblava mirar-se-la amb reflexió'.
– Faràs que també et despulli a tu? O te n'aniràs? – va qüestionar-lo finalment, gairebé amb la veu trencada de la desesperació. 'Quasi quan ja temia que el seu marit no donés mai aquell pas'.
– És el que vols de debò, Xixi? – va preguntar-li ell molt suaument, com posant-ho en dubte – Seré un bon marit, per a tu, si segueixo amb això?
'Amb això'. La manera delicada però les paraules inconscientment rudes d'ell en mencionar-ho, pràcticament l'haurien fet tirar enrere; sinó era, és clar, que hagués estat un dur cop pel seu orgull tornar-se a vestir en el (per ella) ja impensable supòsit que ell marxés d'aquella habitació sense tocar-la.
– T'ho prego, Goku – va fer el cor fort – Recorda'm que encara sóc la teva dona.
'Alguna cosa en la frase va incomodar-lo prou com per no sentir-se'n capaç, prou com per dubtar d'on trauria el desig per fer-ho'. Va esforçar-se en pensar, i realment ho creia, que la Xixi era una dona jove i decidida, una terrícola bonica, sobretot quan no s'entossudia en dur aquell horrible monyo al cap, i va tancar els ulls per buscar a l'interior de la seva ment, el record d'aquella pell suau de sota el camisó rosa de tela amable.
Ho va aconseguir. I va suposar que l'havia mirat realment com si ho acabés de fer, com si acabés de desitjar-la, perquè la Xixi ja no va esperar més, ja no va témer més per la seva dignitat en apropar-se a ell i treure-li el gi taronja que ell sempre duia a les pitjors lluites.
Era el gi que la Nasu també havia dut, almenys la part de dalt.
I sí, durant llargs segons, en Son Goku havia pensat en aquella pell suau de la mare d'en Son Gohan, en el camisó d'ella, de la Xixi, en les llums tancades d'altres vegades, i en l'emoció agradable d'una cosa que, fins després de casat, ni tan sols havia cregut possible... el sexe. Però llavors les mans de la Xixi van acariciar-li el tors i van aferrar-se més enllà de la seva pelvis, amb la desesperació de despertar-li més i més el desig, i va ser quan va adonar-se que alguna cosa no anava bé: pràcticament ja no responia d'ell mateix, però en canvi no eren ara aquells records del principi, els que l'empenyien a seguir endavant per tal d'alleujar aquell tipus d'emoció. 'La Xixi havia passat a ser un cos inconcret davant seu'. Pell i mans, acariciant-lo. I el seu cervell s'havia desconnectat prou llavors per trair-lo i fer-lo sentir (després) fins i tot repugnant.
Les mans agradables de la Xixi... i la seva pell coneguda... havien perdut, en pocs minuts, el pes que haurien d'haver tingut fins al final en tot allò. 'Els hi havia guanyat la partida la fantasia, el desig ocult, les mil i una sensacions que acabaven (llavors) de despertar en un Son Goku que inconscientment buscava ja aleshores un altre cos amb ell'. I sabent el què començava a passar-li, el guerrer desesperat va intentar no pensar més. Simplement, va deixar-se endur per les sensacions físiques de tot allò.
'Només pensa en el moment, Goku. En la carícia que ella... en la sensació d'estar...', va repetir-se sense acabar les frases, entretalladament un parell de cops, abans de notar com la Xixi el duia al llit i deixava que es posés sobre d'ella. Com li subjectava la pelvis amb les cames per tal d'incitar-lo cada vegada més a donar aquell pas.
I en Goku va entrar i va sortir. I ho va fer desenes de cops, fins que va adonar-se que no n'era capaç. Va mirar en sota i va trobar-se de seguida la mirada trencada de la Xixi, plorosa, qüestionant-lo en silenci... preguntant-li què més necessitava per desitjar-la.
Només se li acudia una sortida. I li resultava pràcticament abominable de complir. 'Sinó fos, és clar, perquè deixar allò allà, tal i com estava ara, inconclús, encara era més cruel per la pobre Xixi'.
En Son Goku va saber (de fet) que, en aquell instant, cometria el primer engany de tota una vida. Va tancar els ulls i va deixar de nou que ella l'acariciés.
Però aquesta vegada ella ja no va ser ella, i ell només va ser presoner dels seus desitjos.
L'empenta que va agafar, ple de desig aquell cop, va provocar que aviat tot acabés amb un vaivé. Un vaivé que, aquesta vegada sí, va fer que ella, la Xixi, es deixés per fi endur per les emocions; convençuda que, aquell cop, el seu marit havia estat espectacularment esplèndid en fer-li l'amor... i que ho havia fet pensant només en ella... en el benestar del seu matrimoni.
'Estava entestada en ser ella l'única protagonista de l'impuls que (clarament) havia dut en Son Goku a fer-la seva d'aquella manera tan brutal en un darrer quart d'hora per emmarcar'.
Per aquest motiu, treia importància als detalls.
Es negava el fet que, aquesta vegada, estava bastant més masegada que en l'època en què en Goku i ella ho havien fet per primer cop. 'No volia ni pensar en quin era el motiu pel qual, el seu invencible espòs, controlava menys ara la força (encara que fos només en una petita part) en tenir-hi relacions'.
Li hagués fet massa mal pensar que la seva rival, l'altra dona que ell havia tingut entre braços, tenia un cos bastant menys delicat que el seu. 'Si més no en quant a resistència física es referia'. En Goku duia gravat molt endins quina era la força física que podia fer servir amb la Nasu en tenir el seu cos entre mans.
En Son Goku, ple de culpa, només va agrair (però) no haver cridat el nom d'ella, de l'altra, en acabar. No haver actuat com el nàufrag que era sense poder aferrar-se al cos i a la pell anhelada.
Sabia que l'havia enganyat i, com a tal, simplement va deixar que el cos de la seva esposa descansés sobre el seu, fins que la Xixi va acabar apartant-se'n, necessitada d'una dutxa per la calor de maig i la barreja de suors.
Va mirar al sostre fixament buscant-hi respostes i, en comptes, d'això, l'únic que va trobar va ser la veu de la Bulma, acusadora i protectora, pregant-li que s'ocupés de la seva pròpia felicitat, i el darrer petó ansiós d'una Nasu que, no sabia ben bé perquè, ara creia haver trobat diferent que sempre.
La Bulma li havia assegurat que mai, per anys que passessin, aconseguiria fer feliç la Xixi en aquell matrimoni. Perquè ella sempre esperaria més.
Més d'un home que, com ell, es passava la vida enfrontant-se a monstres que havien acabat amenaçant la Terra per la seva pròpia causa. 'Això també li ho havia raonat la científica'. I ja era la segona vegada que li ho deia.
Va decidir (enmig de moltes emocions) quedar-se en aquella casa, encara que fos pescant-li els peixos que ella sempre agraïa que pesqués. S'estaria allà. Almenys les 48 hores abans del torneig contra en Cèl·lula.
La Xixi es mereixia que deixés de ser egoista per una vegada. 'Sobretot amb aquella incertesa planant sobre la Terra'.
Tot i que, en aquell combat pel destí del món, en Son Goku estava cada vegada més convençut de poder sortir-se'n. 'Bé, ell no... seria el seu fill qui posés fi a l'amenaça'. Ho creia fermament.
En Son Gohan tenia el suficient poder.
I en Goku compliria la seva paraula fins llavors. Fins que en Son Gohan deslliurés al mon d'en Cèl·lula. 'Després buscaria la manera de no danyar la Xixi, i s'allunyaria d'ambdues'. No podia estar amb la Nasu sense destrossar la terrícola, però no podia tornar a mentir a la mare del seu fins llavors únic fill... 'No podia convertir la vida de la Xixi en una mentida, perquè algun dia ell mencionaria el nom de la Nasu després d'una carícia o enmig d'un lament camuflat de gemec, i llavors la destrossaria'.
No seria just per ella ni per en Son Gohan. El seu fill, a qui també havia deixat de banda en força ocasions per lluitar, entrenar, o fins i tot en estar mort, no tenia perquè veure la seva mare destrossada. Sabia o imaginava, a més, que no podria perdonar-lo aquesta vegada si és que una sola llàgrima de la Xixi acabava sent (de nou) per culpa seva.
Lluny de les dues es dedicaria a la lluita, a entrenar com un boig, i podria endur-s'hi en Son Gohan sempre que la Xixi li ho permetés, almenys quan no hi hagués escola. 'Així també compliria amb allò de deixar-lo ser el científic que ell (al cap i a la fi) desitjava ser'.
Definitivament aquella era la millor opció. Ara ho veia. No trobava cap motiu pel qual, més enllà de la passió que el continuava unint amb una Nasu que estimava, cap d'elles el necessités. Eren dues dones fortes.
La Xixi tiraria endavant, sobretot si li feia entendre que marxava a entrenar, a lluitar, a dedicar-se i concentrar-se en allò que ell més apreciava a la vida: la recerca de ser cada vegada més fort, de superar-se. 'Sempre l'havia entès en aquell aspecte, per molt que ara per ara protestés'.
I la Nasu... la dona que estimava era massa orgullosa per perdonar-li l'enèsima vegada que s'havia desdit d'aquella eterna veritat: 'Continuava pensant que no volia allunyar-se'n... però ara sabia que no hi havia una altra sortida'. Havia vist en la mirada de la Nasu la determinació de mantenir-se'n a distància.
I ell ja no podia fer res més que voler-ho.
Fer una altra cosa seria actuar amb egoisme. Danyar-les més a ambdues, d'una manera o altra.
Havia comprovat per ell mateix, i així també ho pensava aleshores, que de res li valia tampoc mantenir la inseguretat o la submissió: no, a una paraula donada en el moment equivocat. Si, com la Xixi assegurava: com a dona, necessitava (realment) un marit al seu costat; en Goku sabia llavors que no havia estat mai preparat per ser-ho.
La Nasu era una altra història, és clar. Una que no podria tenir el final volgut. No, sense danyar a qui, en absolut, s'ho mereixia.
Per això seria millor per a les dues, que ell se n'allunyés. 'Que es concentrés en la lluita, en millorar més i més, si és que tots sortien vius d'aquell endimoniat torneig'.
.
I així havia arribat, per fi, el dia esperat. El dia en què havia d'assegurar un futur per aquell món. El 26 de maig d'aquell 767 a la Terra seria la jornada en què se'n decidiria el destí...
S'havia mantingut molt pensatiu les darreres hores, i gairebé havia agraït que en Gyumao acabés arribant aquell matí per acompanyar la Xixi durant el torneig. 'No havia estat sent just amb ella'. I tot i que la Xixi s'havia entossudit en fer com si res, i que ell havia anat a pescar o caçar abans de cada àpat per fer-la contenta, sabia que no era allò el que ella volia'. Tampoc el que ell trobava just donar-li.
Va posar-se la roba per a la lluita, que tindria lloc en unes hores, amb la màxima concentració possible.
– Molt bé – va aixecar-se davant d'una Xixi que se'l mirava preocupada. En silenci. 'Res havia anat com ella imaginava, i tot i la satisfacció de sentir-se seva una vegada, ja massa hores enrere, aviat havia vist que la feble distància que els mantenia allunyats era més pesada i freda del què el seu marit procurava mostrar-li'. – Doncs, me n'hi vaig – va sentenciar ell, malgrat tot amb una seguretat aclaparadora. 'Semblava convençut d'anar a enfrontar-se a una victòria segura'. ¿O aquell somriure només era un indici més de la sempre constant passió per la lluita, de la convicció guerrera, d'en Son Goku?
No va dir res més en sortir, però la Xixi va seguir-lo igualment fins a l'exterior.
– No vull que moris, Goku – va fer preocupada – Vigila, eh?
Era la mateixa dona preocupada que havia estat sempre, i en Son Goku sabia que, malgrat tot el que ella podia retreure-li, ho feia amb la més sincera de les intencions.
Va girar-se amb un somrís amable. 'Com d'injust podia arribar a ser amb ella?'.
– No pateixis, Xixi. Vigilaré! – Va observar-la un instant més del necessari. 'Quan tot acabés, ell procuraria allunyar-se'n, deixar de danyar-la, d'enganyar-la'. Ni tan sols podia recordar l'episodi de feia dos dies, el moment en què havia cedit davant d'ella, sense sentir-se menyspreable. Les emocions d'aquell moment havien fet que prengués aquella determinació: que sabés que mantenir-se allà del tot només podia acabar allargant el dolor d'aquella dona. 'Que pretengués no caure més en la traïció de mirar-la i pensar en una altra'. Renunciant, això sí, a ser un home lliure. Es dedicaria tan sols a la lluita, l'única passió amb què ara mateix podia sentir la sang corrent-li per les venes de manera legítima.
Alguna cosa va fer que la Xixi sentís que havia de dir-li allò. 'Encara que confiava en la paraula de l'home amb què s'havia casat'. No el perdria. 'No per ella'.
– Has de tornar, Goku – va insistir – Ja saps que, passi el que passi, aquí sempre seràs l'home de casa i jo t'esperaré.
'Sí, ho sabia, era conscient que, per més que entrenés anys i anys, ella sempre l'esperaria'. Però havia de dir-li que no ho fes; quan arribés el moment, ella havia d'entendre que, sí continuaria sent el seu marit, d'alguna manera almenys, però no l'enganyaria més. En cap de les versions en què ho havia fet fins aleshores.
Davant la determinació de la mare d'en Son Gohan, no obstant, en Son Goku va preferir callar de moment. 'Aquell no era el moment de tenir aquella conversa'.
– Aconseguiré que t'enamoris de mi... – va deixar anar la filla de Gyumao de sobte. El superguerrer no havia esperat una cosa com aquella, malgrat tot. Va continuar callat i ella va interpretar el seu silenci com una oportunitat.
– Me n'he d'anar – va intentar somriure incòmode. 'Sabia que la Xixi havia malinterpretat aquell silenci, però no podia dir-li ara que no, que no creia poder-se sentir així, ni tan sols en el futur'. El destí del món era en joc, no podia resoldre res més en aquell moment.
La Xixi finalment va assentir. Estava determinada a aconseguir-ho: trobaria l'oportunitat per recuperar (per fi) el seu marit.
S'adonava, però, que ara mateix havia d'estar preocupada per un assumpte més urgent... més important. – En Son Gohan no lluitarà, oi?
– Què? – En Son Goku va girar-se aquesta vegada amb el pes d'aquella pregunta a l'estómac. 'No, tampoc podia respondre-li sincerament aquella qüestió'. – Dona... Mira... – va intentar buscar les paraules justes.
– Promet-m'ho! – va insistir ella encara més preocupada que al principi – Promet-me que no lluitarà!
'No li quedava més remei que fer-se l'orni i fugir d'allà'. De res valia enganyar-la. – Bé doncs... – va començar titubejant – Adéu, Xixi... Faré tard!
– Ei! – va insistir la dona, encara que el seu pare, en Gyumao, va sortir de seguida a l'exterior de la casa per tranquil·litzar-la. 'S'havia mantingut en segon pla fins llavors'.
– En Goku sap el que es fa, filla.
– Però... Potser també lluitarà... – va acabar reconeixent espantada – Son Gohan...
.
S'havia deixat els cabells deslligats i duia aquell vestit, reconvertit en brusa ample, fet per dues capes de tela voluminosa; amb els costats marrons, caient per la seva silueta com dos trossos folgats de roba independent, i el centre més ajustat al cos i de color ataronjat. 'L'efecte que aconseguia aquella roba era justament el desitjat: només qui coneixia l'embaràs, podia arribar a distingir l'encara incipient panxa que, des de què havia sortit de la sala, semblava arrodonir-se cada dia una mica més'.
O potser només era que ella s'havia acostumat ja a la sensació que li produïa pesar una mica més i notar-se la pell tibada del ventre.
En Cor Petit, just en aquell instant, tornava a observar-la d'aquella manera que aconseguia descentrar-la. Perquè sabia què li estava preguntant amb la mirada: '¿Com se li acudia presentar-se a aquell torneig?', li deia.
¿Com podia ser tan tossuda i estar tan boja per no veure'n el perill?
Però no lluitaria, ja li ho havia dit: ¿què calia fer perquè deixés d'estar preocupat d'una vegada?.
Del guerrer namekià només agraïa que, a diferència de la seva consciencia, ni tan sols l'havia qüestionat al respecte de revelar o no el seu estat; no li havia preguntat per què no semblava voler dir res del seu embaràs a la resta.
En Cor Petit assumia que aquell no era el seu problema, i ella estava convençuda que la seva consciència no tenia raó. 'Després d'en Cèl·lula, si sobrevivien, ja tindria temps de dir-ho... o, de fet, ja li ho notarien'. I sabia que tard o d'hora el seu estat no passaria desapercebut per ningú... potser era allò el que més l'espantava: que no podria mantenir-ho en secret eternament.
'¿Què diria en Son Goku quan sabés que seria pare de nou?'. Pare d'un fill d'ella.
– Estàs entossudida a venir? – va preguntar-li en Cor Petit per enèsima vegada, mirant-la de dalt a baix, probablement analitzant amb detall com de feble la mantenia el seu estat. Aparentava, de fet, ser la mateixa princesa guerrera plena d'energia i convenciment que havia estat fins i tot a Nàmek. 'Però era clar que poc podria fer davant d'aquell monstre'.
– Com tots vosaltres – va respondre segura del què passava pel cap del namekià – Cap dels que vindrà al ditxós torneig, a excepció d'en Son Goku i qui sap si en Vegeta, en Gohan i en Trunks, pot fer res per vèncer en Cèl·lula si la cosa es complica. No veig per què hauria de quedar-me aquí... esperant a morir amb tota la humanitat... si tot surt malament.
– Saiyajins... – va remugar en Cor Petit, mirant-la allunyar-se plataforma enllà. Va veure-la, però, parar-se de cop i volta. 'Algú acabava d'aparèixer a pocs metres d'ells'.
Amb l'inconfusible canvi de lloc instantani.
Ella encara havia afegit una cosa abans de reconèixer-ne l'energia: – De fet, no estic malalta, Cor Petit. Puc fer més coses de les què fins i tot et sembla... – '... en el meu estat'. Havia pensat, sense acabar-ho de pronunciar, quan havia notat el petit soroll que li indicava que algú acabava d'aparèixer-se davant d'ells.
– Passa alguna cosa? – No va poder evitar demanar en Son Goku en veure el rastre de seriositat al rostre d'ambdós. 'No havia pogut escoltar res d'aquella conversa, però tant en Cor Petit com la Nasu semblaven haver estat enxampats enmig d'un tema incòmode'. Ella va fins i tot desviar-li la mirada en un mal intent de dissimular el què fos que la incomodava en aquell moment.
Ja havia vist temps abans la complicitat entre ella i en Cor Petit, i s'havia sentit fins i tot malament al respecte, però no era aquella la sensació que tenia ara. 'Gairebé agraïa que ella tingués el suport i l'amistat de tota aquella gent, i comprenia aleshores com de semblants podien arribar a ser ells dos en particular'. Aparença seriosa, reflexiva i coratge per davant de tot. 'En Cor Petit i la Nasu formaven un duo peculiar amb més coses en comú de les què saltaven a la llum a primera vista'. Va somriure resignat.
No era aquell el millor instant per analitzar els seus propis sentiments. Ni per saber si és que havia perdut tot el dret a estar gelós d'aquella camaraderia evident. 'S'alegrava d'aquella mena de complicitat, sobretot quan era evident que, per molt que la continués veient allà, entre tots els seus amics, res seria igual entre ambdós: no, ara que havia renunciat als seus propis instints. A les seves emocions'.
Ella tenia tot el dret d'envoltar-se de gent que l'apreciés. L'havia tingut sempre. Només que ara ell hauria de desterrar del seu estómac, a més, aquella petita incomoditat egoista de veure-la tan propera a algú altre.
Era un estúpid.
Encara que ni la Nasu ni en Cor Petit havien respost la seva pregunta, aparentaven estar (això sí) veritablement preocupats. Va qüestionar-se lleugerament que, en realitat, podia estar passant alguna cosa que ell no coneixia. Així que va titubejar només un moment abans de tornar-los a expressar-los els seus dubtes:
– Esteu bé? No feu bona cara...
La Nasu va observar-lo un instant, dubtant què dir; quan sortosament la resta, que eren a l'altra banda de la plataforma, havien notat ja l'energia d'en Goku i s'apropaven a ells amb expressions de benvinguda i nerviosisme. 'Aquell torneig era el màxim desafiament a què s'havien enfrontat mai'.
La veritat era que, malgrat que la discussió d'en Cor Petit i la Nasu fos una altra, l'humor general no era pas millor.
Allò va dispersar definitivament els pensaments d'en Son Goku. 'S'apropava l'hora de la veritat i la totalitat dels seus amics semblaven ser ara més pessimistes que dies enrere'.
La Nasu va decidir sortir al pas amb una veritat a mitges. 'En realitat era exactament aquella premissa la què els havia de preocupar a tots de veritat'. Desconeixia si, l'última vegada que havia estat allà, li haurien dit res al respecte a en Son Goku.
Aviat havia pogut comprovar (però) que, efectivament, no havia estat així. En Goku encara no sabia res d'allò altre. 'De l'únic que era preocupant de debò'.
Va avançar endavant amb la determinada decisió de no angoixar-lo ni angoixar-se per res més.
– Estan així de deprimits i neguitosos perquè hi ha hagut un imprevist en el tema de les boles de drac – va començar a parlar. En Krilín que, pràcticament, s'havia estat menjant la pell dels dits de les mans, pres dels nervis en donar voltes a aquell assumpte, va continuar (llavors) per ella.
'Tot era un desastre'. Hi havien donat moltes voltes, però no hi havia cap solució possible al respecte. S'havien quedat sense alternatives.
– Go... Goku... Ha passat una cosa greu... – va començar a relatar el seu amic de la infància: – Recordes que vam demanar que, amb un sol desig, les boles de drac fessin ressuscitar molta gent? – En Krilín va mirar al seu voltant on en Son Gohan i en Trunks també baixaven el cap davant l'explicació – Doncs resulta que així, els que han ressuscitat un cop no recuperaran la vida...
– Quin greu... – Es va lamentar en Dende – Si m'ho haguéssiu dit abans...
En Son Goku va somriure obertament en comprendre que tan sols era allò el que preocupava tant a tothom. 'S'havia sentit realment preocupat quan, només aparèixer, havia notat una notable inquietud en l'ànim de la Nasu i en Cor Petit'.
Va alçar els braços amb aire tranquil·litzador. – Vinga nois... No t'amoïnis pas, Dende – va assegurar-los a tots, dirigint-se en especial al petit Déu, amb un ànim alegre quasi pertorbador – Procurarem no morir i ja està!
En Krilín no se l'acabava de creure.
– Dius... que procurarem no morir... – va replicar-lo – L'adversari és en Cèl·lula, eh? – va raonar tot i que en Goku no aparentava fer-li cas.
'Estava molt segur d'alguna cosa però encara no sabien quina'.
Tot seguit, en Son Goku va girar-se disposat a animar-los a marxar, però primer va observar totes i cadascuna de les persones que eren al temple en aquell moment.
Va pensar en com d'estrany era que la Nasu, a diferència d'ell i en Son Gohan, que preferien la roba a la què més acostumats estaven; no hagués escollit el vestit i l'armadura saiyajin per tal d'anar al torneig. En Trunks sí la duia, i estava segur que en Vegeta també encara que no el veia per enlloc.
La princesa, en canvi, només en conservava les botes.
Va notar que se li feia un món dirigir-s'hi, però entenia que era l'única manera de demostrar-li, de demostrar-se a si mateix, que ell sempre estaria allà, que sempre els quedaria el consol d'una amistat, encara que no fos com ambdós haurien volgut.
Recordava encara massa bé l'instant del seu últim petó en aquell temple, la manera en què ella l'havia subjectat dels cabells, el tacte de poder agafar-la contra si.
I no volia ni tan sols pensar en com havia estat tenir-la en braços abans. Va negar lleugerament amb el cap per espolsar-se definitivament aquella angoixa amagada entre capes de despreocupació i seguretat.
No era aquell el lloc adequat, ni l'instant, per a pensar en res més que no fos el torneig que els esperava aquell matí. 'No ho seria, de fet, mai més'.
Havia pres ja una decisió.
I la mantindria. Per molt que li costés aferrar-s'hi amb ella davant. 'Amb la seva veu serena responent cada pregunta absurda'.
Demanar on era en Vegeta ho era força d'absurd. 'Era evident que no tenia prou paciència per anar-los a trobar a tots allà dalt... i menys per esperar-s'hi'.
– Ja deu ser al lloc del torneig... – va contestar-lo ella – Ja el coneixes.
'És clar que el coneixia'. Va somriure de costat, abans de dir allò últim: – Segur que ara és molt fort.
– Segur... – I en l'afirmació distreta d'ella, en Goku quasi va notar el to molest de la saiyajin. 'Entenia que estigués enfadada amb ell'. Però no era exactament ràbia el que ella aparentava sentir. 'No comprenia què havia canviat en ella, però quan més la mirava, més diferent la trobava'.
– No has demanat a la Bulma que et preparés una armadura com la dels saiyajins i l'exèrcit d'en Freezer? – En la pregunta li havia donat la resposta. 'Podia mentir, mentir i dir-li que sí era la d'en Freezer no era la seva... però no seria cert, perquè al cap i a la fi havia crescut relacionant aquelles robes amb els uniformes de combat i conquesta de la seva raça'.
Va callar un instant.
Inevitablement les seves mirades s'havien creuat en l'aire mentre la resta alçava el vol en direcció al torneig. 'La simple gravetat semblava voler-los apropar, encara que ambdós estiguessin convençuts de mantenir-se en aquella prudent i incòmoda distància'.
Els dos s'havien donat paraula de fer-ho.
Mentre que en Son Goku podia centrar-se aleshores en la imminència d'una lluita esperada, ella simplement intentava treure's del cap el desig de tirar qualsevol planejada precaució per la borda. 'Es limitava a atribuir la dificultat de mantenir la sang freda a les inestables hormones de l'embaràs'. Culpar d'aquell sentiment al seu estat era més fàcil que pensar que estava així perquè, per molt que s'hi resistís, les seves emocions no diferien de les humanes en aquell aspecte.
Una saiyajin estaria pensant només en aquell combat que se'ls albirava a l'horitzó. Va sentir-se dèbilment marejada un moment abans de seguir endavant. 'Era exactament allò l'únic que pensava fer a partir d'ara: centrar-se en la lluita que els esperava'.
I llegia en la mirada d'en Son Goku que aquella també era, és clar, la seva única intenció.
Va somriure irònicament en pensar, per un moment, en com de paradoxal era que aquell home conservés en el fons tanta essència saiyajin.
– Au va anem – va tirar endavant el pare d'en Son Gohan, a qui aleshores ja esperava el seu fill, així com en Trunks i en Krilín – Se'ns faran les dotze!
– N'estàs segura? – va escoltar ella que li demanava de nou en Cor Petit, en passar pel seu costat. Va mirar-lo desafiant, quasi fastiguejada.
– No siguis pesat... vols? – I van seguir a la resta cel endavant.
.
S'havien trobat en Iamxa i en Ten Shin Han de camí al torneig.
– Vindrem amb vosaltres – va parlar en Ten Shin – Però no participarem al torneig. Ho hem decidit.
– Molt bé – va assentir en Son Goku – Som-hi, doncs.
I el cert era que la Nasu va sentir el pes de la mirada d'en Cor Petit després d'aquella declaració d'intencions dels humans. 'Ja li havia dit que ella també s'hi mantindria al marge, però potser perquè coneixia els defectes saiyajins, no en semblava encara del tot convençut'.
– Igualment sembla que molt pocs podran plantar-li cara – va deixar anar fingint casualitat, per intentar que el namekià cessés en aquella mal dissimulada preocupació seva. Va notar just llavors com en Goku la mirava de reüll sense acabar d'entendre res.
.
.
– Ni les restes en deixarà – va murmurar en Follet Tortuga a casa seva quan a la televisió ja havia començat la retransmissió d'aquell transcendental torneig. 'Parlaven tota l'estona del tal Satan i aquest ja havia començat a sortir davant la càmera en actitud desafiant, tot i que en Cèl·lula palplantat al seu particular ring encara no s'havia mogut'. Aquell humà acabaria sent víctima de la seva pròpia fatxenderia si continuava per aquell camí, va lamentar l'antic mestre d'arts marcials; mentre per fi veia aparèixer a través de la televisió en Vegeta... i minuts més tard la resta de guerrers que hi arribaven volant.
L'A-16 també havia arribat feia uns instants al camp de batalla.
Des de la televisió en Follet Tortuga no ho havia pogut apreciar, però el cert era que en Vegeta havia estat segur, immediatament després de veure'l, que només podien haver-lo reparat la Bulma i el seu pare. 'Només ells podien haver arreglat un robot tan sofisticat i tan sols els hauria servit per perdre el temps'.
Era clar com l'aigua que no seria l'androide qui fos decisiu al torneig. O això pensava amb certa superioritat el príncep.
.
L'androide pèl-roig, de fet, havia estat el primer en acostar-se al grup de guerrers que acabaven d'aterrar, a banda és clar d'aquell reporter insistent que aparentava no creure's que es poguessin voler enfrontar a en Cèl·lula.
Deixant els companys un pas per darrere, en Goku va aproximar-se a l'A-16 per estrènyer-li la mà. 'Aquest se'ls hi havia dirigit per tal de donar les gràcies a en Krilín: l'havien reparat perquè ell l'havia decidit ajudar en el moment en què podia haver-lo deixat mig destrossat, fruit del combat previ contra en Cèl·lula..., la lluita després de la qual aquell monstre havia aconseguit feia ja dies la seva forma completa... en absorbir l'A-17 primer i l'A-18 després'.
L'A-16, malgrat que aleshores lluitaria al mateix bàndol que el superguerrer, no va estendre la mà a en Goku: – A mi em van construir per matar-te – va dir senzillament – Recorda-ho Son Goku.
La Nasu, no gaire lluny d'on també hi havia en Cor Petit i en Trunks, va mirar-se el panorama amb detallada observació. 'L'home, que acabava de rebre aquella resposta de l'androide, seguia sent ingenu en algunes de les seves reaccions fora d'un combat'.
Sabia que era un bon pare, que es preocupava per en Son Gohan d'una manera que ella, potser sí, reconeixia molt saiyajin en alguns aspectes... i molt humana en d'altres. I no obstant veia ara com inconscientment acabava analitzant cadascuna de les seves reaccions. Com si necessités preguntar-se ja des d'ara com reaccionaria ell quan sabés que tornaria a tenir un fill.
Era un autèntic despropòsit. Ni tan sols es preocupaven gaire d'aquelles coses els saiyans. 'Havia escollit mal moment per començar a veure com li afloraven sense avisar tots aquells dubtes que creia purament tsufurs o humans; i que no s'imaginava propis d'algú altre que, a diferència d'ella, s'hagués criat sempre sota els designis de la seva raça'.
Era ridícul. Estava sent absurda i ho sabia. Va intentar mantenir les formes mentre se sentia observada, encara que fos a estones, per un reflexiu Cor Petit.
– Bé – va parlar aleshores en Son Goku prenent-los per sorpresa a tots – Deixeu-me lluitar primer a mi – es va prémer les mans en forma de dèbil escalfament. – Ho trobes bé, Vegeta?
La resta no s'ho podia creure. 'Però semblava ser una actitud normal en algú tan apassionat com ell per un bon combat'.
– Fes el que et doni la gana – va rebatir-lo sobrat el príncep – De totes maneres, guanyaré el combat decisiu...
La Nasu va mirar en Son Goku avançar aleshores un pèl endavant fins que l'humà estrafolari i els reporters van creuar-se al seu camí.
'Haurien d'esperar primer a què aquell estúpid d'en Satan fes el ridícul'.
– Goku, si es posa tonto que lluiti ell primer – va raonar en Krilín – És igual, deixa-li fer el que vulgui – va insistir davant del seu amic que estava ara preocupat per la integritat de l'estrany home – Si el liquida, el podrem fer ressuscitar amb les boles de drac.
La Nasu va mirar, per la seva banda, resignada al seu voltant. I no va poder evitar un somriure còmplice en veure la cara d'espant i incomprensió d'en Cor Petit. 'El namekià, com ella mateixa, no acabaria mai d'entendre exactament en què pensaven a vegades aquells terrícoles'.
.
.
El torneig seria retransmès per una televisió a milions de persones en tot el món. I una de les què amb més preocupació rebia el senyal de tele a casa era, precisament, una Xixi que no es podia creure que el seu fillet estigués allà a peu de ring.
'Corrent aquell perill'.
– Suposo que en Goku no el deixarà lluitar... – va repetir-se més per convèncer-se a ella mateixa que perquè s'ho pogués creure. 'En aquelles coses en Son Goku no era dels que es frenés només perquè el seu fillet encara tenia l'edat d'un nen'.
Estava inquietament segura que pel seu home, en Son Gohan era tan vàlid com qualsevol altre per a la lluita. 'Encara que ni tan sols podia imaginar que, per en Son Goku, el seu fill aleshores era molt més que un altre guerrer'.
Per més minuts de despropòsits que passessin, amb en Satan i els seus deixebles sent el centre d'atenció d'aquella patètica retransmissió, la Xixi no podia deixar de pensar en què podia passar amb el seu fill si la cosa es complicava.
– El meu fillet, no – va reiterar davant la presència callada del seu pare: – No pot deixar-lo córrer aquest perill en Goku. Li hauria de dir que marxés ara mateix a casa... – va dir amb poc convenciment. 'Amb lògica o no, patia pel seu nen'.
Les regles del torneig eren tan fàcils com esgarrifoses, dels que s'enfrontessin a en Cèl·lula, perdria tot aquell que sortís del ring, es rendís o directament acabés mort.
.
– Vinga que comenci el torneig com Déu mana – va fer l'androide perfecte sense immutar-se després d'haver llançat en Satan contra una paret. 'Era tan insignificant que ni tan sols s'havia molestat a matar-lo'. – Qui serà el primer contrincant? Seràs tu, Goku? M'agradaria molt.
– Sí, seré jo. – Va posar un peu al ring, avançant endavant i deixant tots els seus amics darrere. 'Aquell era l'instant en què començaria el veritable Joc d'en Cèl·lula'.
Potser ara comprovarien per què en Goku havia estat tan tranquil al respecte del torneig durant tot aquell temps. ¿Tenia les claus per guanyar-lo?
Era només qüestió de minuts saber-ho.
La Nasu va posar tota la seva atenció en aquell combat que començava llavors i que tenia en Son Goku com a gran protagonista. 'Se n'havia de sortir'. L'únic que no acabava d'entendre era per què començava ell; 'si li havia semblat molt segur que en Gohan podia tenir-hi possibilitats'. ¿S'havia imaginat que en Goku pretenia fer lluitar al seu fill?.
Havia imaginat, no sabia ben bé per què, que les coses anirien just al revés. Donaria aquella oportunitat al noi i si no se'n sortia prou bé o acabava corrent perill, el substituiria i seria ell qui s'enfrontaria al monstre.
Va recordar, no sense agror, el moment en què havia tingut aquella impressió. 'Moltes coses havien passat des de llavors'. Entre elles l'episodi punyent d'en Broly i la mort d'en Pineau.
– Em consola saber que qui és la nostra esperança en aquell assumpte és a la Terra – Havia dit en Son Goku en el passadís d'un castell llunyà en un planeta remot, just al corredor d'un palau alienígena que acabaria convertint-se en un infern per a la Nasu.
Havia estat després de creuar-se amb en Paragus i el seu fill.
– Vols dir què? – va qüestionar-lo en aquell llavors, encara que no va gosar mencionar en Gohan directament. 'De totes maneres era evident que no es referia a ningú més'.
El guerrer va riure aleshores, traient ferro a l'assumpte, i posant-li una mà a l'espatlla com altres vegades abans: – Ara això també és igual... – va badallar.
Aclaparada per la seva sinceritat, ella va entretancar els ulls, mirant-lo, en aquell instant, entre la diversió i la desesperació: – Ets insuperable... – va intentar riure-se'n – I no ho dic en el bon sentit!
De cop i volta, malgrat tot, havia començat a córrer l'aire fresc entre les diverses finestres obertes d'aquell passadís i el clima entre ells, en creuar ambdues mirades preocupades, s'havia tornat inevitablement seriós. 'El cabell llarg d'ella anava i venia per la seva esquena com si es tractés d'una inquieta cortina atzabeja'.
I una vegada més s'havien mirat d'aquella manera que els feia sentir en sintonia i que, amb la mateixa facilitat, els produïa l'angoixa de no poder fer res més que allò: mirar-se.
Havia estat feia pocs dies i, en canvi, semblava haver passat ara tot un món. Potser perquè en aquell període havien tingut temps d'estimar-se i separar-se de nou, o simplement perquè la sala de l'esperit del temps havia fet que ella visqués uns quants mesos de més entre la sorpresa i la desesperació.
Va recordar-se a si mateixa que, tot i que tècnicament només havien passat uns dies des d'aquella trobada, ella feia l'equivalent a quatre mesos que duia una nova vida a la panxa. El pensament va fer-la enretirar lleugerament, posant-se temporalment dos passos per darrere dels altres. 'I si en Cor Petit tenia raó i havia estat una bogeria anar fins allà?'. Va empassar saliva i va treure's la idea del cap.
Era allà on havia d'estar. Era una saiyajin. 'No havia pas sentit dir que al seu planeta les futures mares fessin un descans etern de nou mesos'. I encara que fos així, se li feia impossible esperar la sentència d'aquell planeta a qualsevol altre lloc. Imaginar-se amagada, protegida d'aquell terrible perill, li produïa una horrible sensació de ràbia. 'No estava feta per una cosa així'.
Va alçar la barbeta, esbandint tots aquells pensaments del seu cap, en el moment en què els cops entre en Son Goku i en Cèl·lula començaven a ser una espectacular realitat.
Havien intercanviat cops i anat d'una banda i altra del ring amb l'ímpetu d'empènyer el seu adversari. Havien forcejat i intercanviat cops d'energia, però pràcticament encara no havien començat.
– Deixem córrer els exercicis d'escalfament... – va assegurar el monstre davant la sorpresa de gairebé tothom. 'En Son Gohan ja s'havia preguntat en veu alta minuts abans per què el seu pare no lluitava al màxim, i el mateix aparentava creure en Vegeta que observava la batalla en silenci'.
La Nasu estava segura que el seu germà pensava no només en el moment de vèncer en Cèl·lula, sinó que avaluava quin era el poder del seu rival saiyajin. 'Encara esperava superar-lo després de tot'.
Va fixar-se aleshores amb la lluita que tenia lloc davant seu. En Goku, convertit en superguerrer, semblava concentrat i decidit. Ambdós contrincants aparentaven estar fent exactament allò que els feia gaudir: una lluita en condicions.
– A partir d'ara t'aniré demostrant a poc a poc on arriba la meva força descomunal – L'havia amenaçat en Cèl·lula.
– Doncs comença – No havia titubejat el saiyan.
– Ara ho passes molt bé, Goku. No m'estranya – Havia deduït quasi amb un somriure aquell monstre que amenaçava la humanitat – Ets un guerrer, un fanàtic de la lluita.
– Sóc un fanàtic de la lluita com tu – L'havia rebatut el Son Goku que tant poques vegades els seus amics podien veure en temps de pau, el segur de les seves forces, el guerrer de mirada desafiant que hi havia ara sobre el ring.
– Això depèn del contrincant – Havia fet en Cèl·lula posant-se en posició d'atac.
– T'ho passaràs bé... – Li havia assegurat el saiyan llavors, abans de llançar-se a una lluita ràpida impossible i sense treva.
La Nasu no creia que ningú que fos humà, excepte els guerrers més preparats com en Krilín, en Iamxa o en Ten Shin, pogués seguir la rapidesa d'aquell combat. 'Fins i tot a ella li costava seguir cadascun dels moviments si no es concentrava el suficient'.
– Li ha canviat la mirada a en Goku – va comentar en Trunks mentre els miraven lluitar. 'Llavors sí, la cosa començava a anar seriosament'.
La mirada d'en Son Goku ara era, en efecte, més punyent, més carregada de ferocitat. Estava preparat per atacar amb tota la força. L'aura daurada de superguerrer li va brillar (aleshores) amb més força.
Estava desencadenant tota la seva energia. Fins i tot en Vegeta semblava sorprès.
– És fantàstic... en Goku és extraordinari de debò... – va exclamar de nou en Trunks, mentre la resta s'ho mirava quasi intentant contenir l'aire empolsinat que la pròpia força del guerrer feia rebotar contra ells.
– Quina energia que té! – va coincidir en dir en Krilín – Ens ha superat a tots.
Només en Son Gohan es mantenia encara reflexiu.
– No pot ser... – Havia murmurat, novament, en Vegeta pres de la sorpresa.
Però la força que acabava de demostrar en Cèl·lula aleshores no es quedava gens enrere. La Nasu va haver de subjectar-se l'estómac en notar com l'aire la tirava enrere. Va trobar-se la mà d'en Cor Petit a l'espatlla just en el moment que la ventada la guanyava. De la força que desprenien, fins i tot el terra es movia.
– Estàs bé?
– Perfectament – No va poder evitar ser seca en la resposta, encara que ara mateix se sentia marejada i fins i tot podia notar certa exaltació en la criatura que tenia a l'estómac. 'Tot i que aquesta continués sent un suau bombolleig inquiet'.
Després d'un moment de tensa pausa, el combat, davant seu, havia augmentat en intensitat.
– Molt bé, Son Goku – va dir en Cèl·lula passant-se el puny per la ferida (visible) d'un cop que acabava de rebre a la cara – Així! La lluita només val la pena quan els dos adversaris tenen el mateix nivell de força...
– Sí – va acceptar el guerrer, satisfet d'aquell combat. 'Estava gaudint de debò aquella lluita, encara que en el fons fos conscient de la trascendentalitat del torneig contra la creació del Doctor Gero': – Jo penso el mateix.
Els cops de força i les explosions eren cada cop més habituals.
El riure burlesc de l'androide va agafar-los desprevinguts de sobte. La maleïda llagosta utilitzava una vegada i una altra les millors tècniques de tots ells, i en Son Goku, que semblava estar al seu mateix nivell, s'esforçava a esquivar-lo i contraatacar sense descans.
– Mireu – va valorar de cop en Vegeta – Intenteu percebre la força latent d'en Cèl·lula. La seva energia no ha disminuït gens ni mica.
– No pot ser – van mirar-lo els altres, conscients del que volia dir. 'Guanyar-lo seria fins i tot més difícil del què havia semblat fins aleshores'.
.
– No em derrotaràs mai amb les tècniques que has copiat dels altres – Assegurava mentrestant en Son Goku al terrible Cèl·lula, el guerrer acabava d'esquivar una còpia quasi millorada del disc destructor d'en Freezer – No són les teves tècniques.
– Tens raó. Acabem-ho d'una vegada, doncs – va desafiar-lo el seu adversari, concentrant tota l'energia possible.
En Son Goku va mirar-lo sorprès. '¿Què pretenia?'.
– Ka - me... – va començar a pronunciar en Cèl·lula en ajuntar els braços i augmentar ell també l'energia que el rodejava. – Ka - me...
Aquell nou moviment va espantar-los de debò.
– Atura't, no pots llançar un kamehameha amb una energia tan concentrada. Podria... – va intentar fer-lo raonar en Son Goku. 'Podia ser la fi de tot si el monstre continuava amb aquell propòsit'. – No ho facis!
No va haver-hi manera.
– Sóc aquí, Cèl·lula. – va cridar el guerrer en l'últim instant.
El monstre va acabar llançant el cop d'energia contra en Son Goku que, just llavors, s'havia alçat a l'aire per evitar que aquest destrossés el planeta. 'D'altra manera, sinó, el kamehameha d'en Cèl·lula hagués anat a parar just a sobre dels seus amics i en xocar contra el terra hagués destruït tot el planeta'.
Va deixar que la força d'aquella tècnica s'hi acostés a l'aire, fins que va aconseguir desviar-se de la trajectòria de tota l'energia amb un canvi de lloc instantani.
El seu temible enemic no acabava d'entendre com l'havia pogut esquivar.
– Ja ho entenc – va fer quan en Goku va explicar-li quina era aquella tècnica – És fantàstic... ! – va reconèixer.
– Jo també et vull preguntar una cosa... – va expressar el guerrer just en el moment que veia com els seus amics, fora del ring, s'aixecaven amb feines després d'haver caigut empesos per l'ona expansiva de l'atac d'en Cèl·lula. – Si no hagués volat, i l'energia no hagués sortit de l'atmosfera terrestre, hauries destruït la Terra amb aquell kamehameha...?
– No ho sé – va assegurar sense complexes i amb un somriure sense empatia – Però sabia que no tenies cap més alternativa... Estava segur que t'enlairaries.
– Entesos... – va fer en Son Goku – Veig que, a més, ets espavilat.
– Ara, t'he de dir una cosa – va advertir-lo el seu adversari – A mi no em fa absolutament res que es destrueixi la Terra, però no em podria divertir tant...
El nou atac va agafar en Son Goku fora de joc.
– Jo també puc agafar molta velocitat. Encara que no faci el canvi de lloc instantani... – va dir-li mentre el colpejava amb ímpetu, aprofitant que en Son Goku s'havia alçat a l'aire per esquivar-lo, per després fer-lo caure al terra.
.
– Goku! – va murmurar la Nasu que feia estona que era quieta just en el lloc on s'havia aconseguit alçar després de caure amb els altres. S'havia colpejat l'estómac en caure i ara se'l subjectava amb una mà, intentant contenir l'equilibri i el dolor.
Havia estat només un cop i ella era una saiyajin. Però podia jurar que havia sentit un dolor intens abans d'aconseguir posar-se dempeus.
En Cor Petit no se'n separava per a res, encara que ara mateix només l'observés en un mut silenci.
– Ho fas molt bé, eh? No sabia que em podria divertir tant – va assegurar el monstre, en la distància, quan va veure en Goku alçar-se del respectiu cop i contraatacar. Ambdós tornaven a estar a l'aire. – Seria una llàstima que aquest combat acabés amb una sortida del ring...
– Què?
L'únic que va escoltar la Nasu després d'observar-los parlar al cel, sense saber què podien estar dient, va ser el crit foragitat d'en Son Goku i la força d'una gran bola d'energia precipitant-se contra el Terra. 'En Cèl·lula havia decidit eliminar el ring que ells envoltaven, per tal de lluitar amb més llibertat'.
– Tots... – Havia cridat en Goku amb totes les seves forces: – ... fora del ring...!
Algú va subjectar-la de la cintura, tirant-la cap enrere. L'ona d'energia d'aquell atac havia estat, de cop i volta, brutal.
– Sí que ha estat perillós...! – va sentir dir a en Krilín, mentre observava com l'A-16, en la llunyania, havia aconseguit socórrer els humans estrafolaris que acompanyaven aquell tal Satan i els periodistes.
Ella, que encara sentia un lleuger dolor de la vegada que havien caigut, no va gosar moure's d'on era. En Cor Petit se n'havia apartat lleugerament, després de deixar-la a terra, però encara era al seu costat.
Va agafar-lo d'un braç en senyal d'agraïment, i amb la intenció de subjectar-s'hi.
El namekià només va assentir abans de tornar a prestar atenció al combat. 'No creia que un sol cop, no almenys un cop com aquell, pogués danyar de cap manera a un fetus d'aquella raça, però no estava tranquil al respecte d'ella allà'.
Hores d'ara en Trunks s'havia adonat que alguna cosa passava a la germana del seu pare. No era normal que aquells cops d'aire i les ones expansives d'energia que, fins llavors, havien rebut en pròpia carn, l'afectessin tant. 'Aparentava una mica més apagada que normalment... i amb aire d'estar esgotada'.
Ni la calor del clima ni la força que havien hagut de fer per esquivar aquell darrer atac d'en Cèl·lula sobre en ring, justificaven que la suor li baixés pel front d'aquella manera.
Realment ella intentava convèncer-se que es trobava bé. 'Només estava una mica marejada, li passaria de seguida'.
I el cert és que, ara mateix, un cop amb els peus de nou a terra, començava a sentir-se millor. Esperava que, a mesura que avancessin els minuts, es trobés més i més en condicions. 'Sabia que tot aquell malestar era producte d'una cosa tan simple com un mal cop, però també sabia que no havia estat res'. Només havia d'anar en compte perquè no tornés a passar: per lleu que fos allò, no podia ser gens bo pel fetus que es repetís.
Sense ring, la lluita que protagonitzaven aleshores en Cèl·lula i en Son Goku era completament a mort. Només perdria aquell que morís o es rendís.
– Vols lluitar a fons, eh? – Havia acceptat el repte del seu adversari en Son Goku – Entesos.
La decisió en la mirada del superguerrer, només una mica masegat de la cara, posava els pèls de punta.
Les pedres, la pols i el fum sortien i acabaven arreu. Era una lluita veritablement corprenedora. I a la vegada aparentava ser tot un motiu de gaudi pels seus dos participants.
– Sembla mentida la velocitat que tenen. No s'havia vist mai – va acabar reconeixent un sorprès Krilín – Algú m'ho pot explicar?
– Déu ni do, com et mous, nano – li deia en aquell mateix instant en Cèl·lula a en Son Goku, encara que la resta no ho pogués escoltar – T'ho dic de debò. No m'ho pensava que em podia arribar a divertir tant.
– Jo tampoc – va confessar un Goku colpejat amb veu ronca.
.
I de sobte el superguerrer s'havia enlairat del tot.
– Què deu voler fer ara? – va escoltar la Nasu que comentaven en Iamxa i en Ten Shin Han al seu darrere. En Krilín tampoc s'ho explicava.
– Un kamehameha, vol llançar un kamehameha amb tota la seva energia – va advertir-los en Cor Petit.
– Què dius? Com vols que ho faci? En Goku vol salvar la Terra i no destruir-la – va assegurar en Krilín convençut – Hem de confiar-hi.
Però els fets s'entossudien a portar-li la contrària.
Un kamehameha era exactament el que semblava estar preparant en Son Goku des de l'aire.
En Cèl·lula se'n reia, com en Krilín completament incrèdul: – En aquesta posició no pots fer el kamehameha – Semblava estar-ne segur: – Si ho fas, serà desastrós per a la Terra!
Res els feia pensar que en Goku anés a repensar-se aquella decisió.
– Ho pensa fer! – va cridar de sobte en Vegeta.
Entre la pols i el fum havien acabat resguardats dalt d'un grup de roques altes, que tot i així podien perillar com tota la Terra, si en Goku llançava aquell atac amb tota la seva energia.
– No... no en serà capaç... – va ser l'únic que va encertar a dir la Nasu, intentant endevinar-li l'intenció a la mirada. 'Des de la llunyania i tot, desprenia una força extraordinària'.
Segons després un simple canvi de lloc instantani l'havia situat davant per davant d'aquell monstre d'en Cèl·lula. Estava disposat a destruir-lo. O a intentar-ho.
– Kame - kame – Havia pronunciat amb tota la seva ràbia abans de llançar l'atac: – Ha!
Un moment de tensa blancor nuclear més tard, als peus d'en Son Goku hi havia el cos mutilat d'aquell monstre. I no obstant res aparentava anar bé.
Tot i estar destrossat, l'androide continuava desprenent una gran energia.
– Vigila, Goku. En Cèl·lula encara es pot autoregenerar! – Els havia alertat a tots en Krilín per sorpresa.
.
I el fet és que ho havia aconseguit sense problemes.
Aquell enemic, amb cel·lules de tots ells, o almenys de la majoria, es podia regenerar com en Cor Petit.
.
A través de la televisió no només la Xixi seguia la lluita amb angoixa. En Follet Tortuga, immensament preocupat, acabava de rebre a casa la visita de la Bulma i el petit Trunks.
– Bon dia. He vingut cap aquí, perquè he pensat que més val que estigui amb un expert en arts marcials, que em vagi explicant com va el torneig – va assegurar-li la científica abans d'instal·lar-se a la Kame House. 'El to de broma d'ella amagava preocupació pels seus amics'.
I també per en Vegeta i en Trunks del futur.
.
– Xxxt. Ja trobava que t'havia guanyat molt fàcilment – va exclamar un Goku totalment esgotat – ... però em sembla que has fet servir molta energia.
– I tu també. – Havia observat bé el seu adversari – No pots respirar.
El fet era que l'esforç d'en Son Goku no havia passat desapercebut, encara que fos via televisió, a algú com el mestre Mutenroshi... que l'havia vist lluitar tantes vegades. 'El més que centenari lluitador tenia el pressentiment que el seu antic deixeble no podria pas guanyar el seu rival, l'única pregunta que es feia era per què ho intentava llavors'.
'Què era el que tramava en Goku?'.
– T'aviso que una tècnica només em fa efecte un cop – continuava buscant-li les pessigolles en Cèl·lula – No malgastis l'energia del cos en atacs inútils. Després no podràs lluitar bé.
Era potser aquella una reflexió ben real del monstre. 'Al cap i a la fi s'ho passava prou bé amb la lluita com per no voler que acabés abans d'hora'.
Els cops continuaven sent sorprenents i eixordadors.
– Val més que et mengis una mongeta d'aquelles, Son Goku... – va arribar a aconsellar-lo – Així el combat podrà ser excel·lent.
– En Cèl·lula té raó! – va obrir-se-li una esperança a en Trunks de sobte – Si donem una mongeta màgica a en Goku i nosaltres també lluitem amb ell, tal com està ara el mateix Cèl·lula, el podrem guanyar!
– No, no voldrà – va vaticinar la Nasu que fins llavors s'havia mantingut en silenci, concentrada en la lluita i, a estones, en el que passava al seu propi cos.
– Com?
– Tu no tens l'orgull dels superguerrers, Trunks – va parlar aleshores en Vegeta amb ràbia continguda – Segurament que per guanyar així en Cèl·lula s'estimaria més morir... Ara no lluita per defensar la Terra. Recorda-ho bé.
I per més que aquella afirmació els sobtés, en Vegeta tenia raó. 'Era en la lluita quan més present estava en el Son Goku aquella part seva més saiyan'.
Era en la lluita, que l'apassionava, quan estava disposat a combatre fins el final.
El propi pensament va fer-la sentir prou incòmode per no continuar amb aquella reflexió. 'Hi havia batalles en què preferia seguir lligat als seus compromisos terrícoles'.
Va prémer els punys dèbilment sense que els altres ho veiessin. 'Ara l'únic que, de fet, importava era evitar que aquell monstre causés el caos a la Terra'. ¿Tenien dret ells a continuar apel·lant a l'orgull saiyan per no prendre mesures realment extraordinàries al respecte?
– Així perdrà... – va afegir la noia sense dirigir-se a ningú en concret.
– Et penses que no ho sap? – va rebatre-la el seu germà amb la mirada fixa al cel – Em fa ràbia, però he de reconèixer que té més força que jo... Em vaig entrenar moltíssim, però no vaig poder superar en Kakarot... és... és un geni.
I allà estava en Vegeta, l'orgullós príncep, explicant allò en veu alta. Dirigint-se a ella amb sinceritat potser per primera vegada a la vida.
¿Tant l'afectava haver quedat eclipsat una vegada més per en Son Goku? ¿O és que en el fons ja no era el Vegeta amb qui ella s'havia retrobat a Nàmek?.
Va observar-lo bé, intentant mostrar assentiment, amagant l'astorament que aquella explicació li produïa. 'No perquè no hagués de ser certa... però sí perquè no semblava possible que en Vegeta l'expressés així'.
– I de totes maneres en Cèl·lula encara és superior – va afegir en Vegeta.
– Doncs així, què fem...?! – Es mostrava inconforme en Trunks – Vols que els contemplem plegats de braços?
– Tu mateix ho deies. En Kakarot ha de tenir algun pla – va contestar-li el seu pare – Esperem que així sigui...
Res de l'extraordinària lluita que havien viscut fins llavors els feia pensar el què passaria a continuació. En Cèl·lula es mirava el seu adversari amb diversió, esperant que aquest es decidís a escoltar el seu interessat consell: a ingerir una mongeta màgica per continuar amb aquell combat.
– Em rendeixo – va deixar-los a tots glaçats de sobte – He entès molt bé la força que tens! Ja no lluitaré més.
.
– Què?
– Es rendeix?!
– Goku... – va pronunciar ella amb dificultat en intentar assimilar aquelles paraules. Com podia rendir-se? Què estava passant?
'Què els havia estat amagant?'. Perquè, com bé havia dit en Trunks en més d'una ocasió, en Son Goku semblava massa segur com per no tenir un pla... no podia rendir-se ara.
'No, amb el destí de la Terra en joc'.
En Cor Petit era l'únic que havia expressat en veu alta el pensament de tots, la qüestió general que ara els envoltava: 'Què tramava en Goku?', s'havia preguntat.
El que van presenciar després va ser la conversa més surrealista que haurien esperat escoltar entre en Son Goku i en Cèl·lula.
– Si no hi ha ningú més que vulgui participar en el Joc d'en Cèl·lula... – va avançar-se aquest – Tothom morirà... No quedarà ningú viu!
– No t'equivoquis – va corregir-lo un encara molt segur Son Goku – No és veritat que ningú més vulgui lluitar amb tu.
'Però l'androide estava segur que, per més forts que s'haguessin fet, en Vegeta o en Trunks encara no ho eren prou per vèncer-lo'.
– Puc designar el següent lluitador? – va preguntar simplement en Goku, ignorant la sorpresa d'en Cèl·lula i la preocupació creixent dels seus amics – Conec un guerrer que et pot guanyar. Podria ser que aquest combat fos el final del Joc d'en Cèl·lula – va afegir – Perquè si ell perd, no quedarà ningú que et pugui guanyar... – va acabar assegurant, augmentant amb tot allò l'angoixa amb què la resta contemplava l'escena.
.
– Està fent broma... no pot dir-ho seriosament.
– Nasu – va qüestionar-la en Cor Petit amb la mirada, en veure com ella obria els ulls en comprensió... i horror – Tu... tu saps qui vol dir...
Ella va alçar la vista només per confirmar al namekià el seu pitjor temor.
– No...
– Un moment – va interrompre'ls en Iamxa que no acabava d'entendre-ho – Voleu dir que vosaltres dos sabeu a qui es refereix en Goku?
– És veritat? – va interrogar-los en Trunks.
– Parleu – va insistir en Krilín. La Nasu podia notar la mirada fixa d'en Vegeta en ells dos, encara que sabia que no caldria parlar.
En Son Goku estava a punt d'anunciar-ho ell mateix.
– Ha d'haver-se tornat boig – va ser l'únic que ella va poder dir abans de semblar el suficientment afectada perquè la resta es preocupés de debò.
'Ni ella mateixa entenia per què saber el que anava a dir a continuació en Son Goku, l'afectava tant'. Però era com si l'empenyés al suïcidi... faria que el matessin. I allò, per algun motiu, i d'alguna manera estranya fins llavors, l'afectava. 'Més del que ella mateixa podia concebre'.
No va comprendre el per què fins un instant després.
– Ara et toca a tu... – va girar-se en Goku cap a tots ells amb els punys tancats i l'ímpetu present en les pupil·les de superguerrer: –... Son Gohan!
En Cor Petit, tot i haver-s'ho temut, des del mateix moment que la Nasu havia aparentat estar tan sorpresa i espantada, i potser fins i tot abans, no va poder evitar sentir-se escandalitzat.
'En Son Goku faria matar en Son Gohan'. I era el seu pare. Com de boig podia estar per fer allò?
Potser hagués hagut d'imaginar-s'ho quan havia vist com el saiyan procurava deixar en Son Gohan al marge de la lluita contra en Broly, com si una altra missió l'esperés, però el cert és que el namekià ara no podia reaccionar de cap altra manera. Adorava aquell nano: – Que ets boig o què...? – va cridar – Que vols matar el teu fill...?!
I va ser en aquell precís moment quan la Nasu va poder comprendre's a ella mateixa. 'Ella també se sentia aleshores com en Cor Petit'. I sabia que era perquè (ara) tenia un instint que mai a la vida havia tingut abans: el de mare.
Encara que en Gohan no ho fos de fill seu. 'Encara que ella mateixa fos tan estúpida com per estar arriscant el seu propi fill en contemplar aquella lluita sense quartell'.
Va sentir-se pitjor que malament en raonar-ho. ¿Aquell nou sentiment podia derrocar una cosa tan sagrada com l'orgull saiyajin?.
D'haver pogut hagués marxat en aquell mateix instant d'aquella primera línia de foc. 'Però què els explicaria?'.
No era el millor moment per haver de donar una notícia així.
Va quedar-se impertèrrita, observant la sorpresa i la por dels demés. Tots patien per en Son Gohan.
En Goku va acostar-se-li sense fer cas a les exclamacions dels seus amics i a la pròpia sorpresa del monstruós rival. – Ho podràs fer, oi, Son Gohan?
– Jo? – va preguntar-se el nen, que havia estat molt callat tota l'estona – Jo he de guanyar en Cèl·lula...?
– No diguis bestieses, Goku! – va interrompre'ls en Cor Petit, encara preocupat i incrèdul – No el podrà guanyar! Sí que ha millorat molt, però recorda que l'adversari és en Cèl·lula i que tu mateix hi has perdut!
La Nasu estava segura que, de poder, en Cor Petit enviaria en aquell mateix instant tots els saiyajins a dida.
Encara estaven tots situats en aquelles roques altes on havien anat a parar després d'evitar una de les ones expansives del combat entre en Goku i el perillós androide.
– Cor Petit, ell té una força increïble, molta més que no ens pensem! – va assegurar en Son Goku – Recordes? Des de que era molt petitó sempre lluitava amb nosaltres... Quan jo era petit, no era tan fort.
– Però... però... per molt que s'hagi convertit en superguerrer – va intervenir llavors en Krilín – Així de cop...
Res faria canviar el convenciment d'en Son Goku. – Què me'n dius, Son Gohan? Quan lluitàvem en Cèl·lula i jo, pensaves que tu no podries fer el mateix?
– No... no ho he pensat... – va reconèixer el nen – perquè vosaltres no lluitàveu a fons, oi?
– En Cèl·lula no ho sé – va posar-li una mà a l'espatlla en Goku – Però jo sí que lluitava a fons – va somriure satisfet: – O sigui que t'ha fet la impressió que jo no lluitava amb totes les forces, eh?
Tècnicament els acabava de demostrar que el seu fill no només podia lluitar, sinó que era l'únic que podria vèncer el monstre que amenaçava la pau al planeta.
Malgrat tot, la major part dels seus amics encara estaven sorpresos... i desconcertats.
– Fes-ho, Son Gohan! – va animar-lo més en Goku – Has de tornar la pau al món. Vols ser científic, oi que sí?
– Entesos – Havia acceptat – Ho intentaré.
I tot i així aquella no seria la única cosa amb què en Goku posaria els pèls de punta a tots els presents en aquells instants.
– Krilín, tens mongetes màgiques? – havia demanat, fent-los pensar que en volia una per ell – Dóna-me'n una.
I acte seguit l'havia llançat amb tota la tranquil·litat del món... a en Cèl·lula.
– Ell també ha gastat molta energia – Els hi havia dit com a única explicació – Una lluita així no seria justa.
I encara que en Son Goku fos així i ja les solgués fer aquelles coses, un pressentiment terrible va apoderar-se en aquell mateix instant de l'ànim de la Nasu.
'No, no ho hauria d'haver fet...'.
– Goku... – va protestar també en Cor Petit, però ell ho va fer en veu alta – Mira-t'ho com vulguis, però acabes de fer una imprudència. – 'Encara se'l veia preocupat i enrabiat pel fet que en Son Goku semblés entossudit a arriscar el seu fill per guanyar aquella batalla'.
Però en Goku no aparentava ser conscient d'estar a punt d'arriscar res. 'Més aviat era com si confiés cegament en aquell nano'.
¿Podia equivocar-se?