Capítol 34. Les coses que tenim en comú... malgrat tot
L'energia d'en Son Gohan era increïble. Tant que ni el mateix Vegeta cabia en si de sorpresa i absoluta incredulitat.
Acabava de mostrar-los un gran desplegament de potència. Havia estat just després de posar-se davant d'en Cèl·lula i materialitzar aquell desafiament, el que havia estat esperant en Son Goku des del principi.
– D'on... d'on ha tret aquesta força tan immensa, aquest nano...? No... no pot ser...! – Raonava el príncep dels guerrers per si mateix, mentre en Son Goku es mirava el seu fill ple d'orgull i confiança.
En Cor Petit, malgrat tot, encara no se'n podia fer a la idea.
– Després de tot, tens sort. Moriràs immediatament després de conèixer l'autèntic terror – Li havia assegurat en Cèl·lula. 'Li resultava curiós i força repel·lent que aquell nano el desafiés absurdament'. I agraïa burlescament el gest d'en Son Goku: Havia recuperat les forces gràcies a la mongeta màgica que aquest li havia cedit.
Entenia que potser en Son Goku no es feia el fanfarró amb el poder del seu fill, però trobava una exageració que aquell nen pogués guanyar-lo.
La lluita havia començat tremendament igualada, i plena d'una velocitat increïble. 'Una rapidesa que obligava a en Cèl·lula a concentrar-se més del que inicialment havia pogut preveure'.
Però aviat el monstre havia aconseguit colpejar el noi amb ganes. D'un encertat cop al cap, que li havia permès llançar-lo després contra unes roques i saber-se'n superior.
La preocupació, entre els amics d'en Goku, creixia en la mateixa mesura que en Son Gohan perdia terreny en aquell combat furiós que havia mantingut fins aleshores amb en Cèl·lula.
– Son Gohan...
– Ostres!
Tant en Trunks del futur, amb els cabells llargs que havia mantingut des de què havia sortit per segona vegada de la sala de l'esperit del temps, com en Krilín, no podien deixar d'expressar-se entre el temor i la sorpresa.
La Nasu s'ho mirava horroritzada, dedicant llambregades de comprensió a en Cor Petit... que tenia els punys completament tancats i tota la tensió del món reflectida al rostre.
I de totes maneres en Son Gohan havia demostrat, fins i tot quan perdia terreny, un gran nivell. Gairebé havien pensat que en Son Goku podia tenir part de raó.
Però, a continuació, tot va semblar massa terrible i confús.
– Son Gohan – Havia assegurat en Cèl·lula abans d'atacar amb totes les seves forces – El teu pare és el responsable d'haver-te arrossegat al combat que et durà a la mort.
El cop d'energia que li havia llançat a continuació havia deixat en Gohan colgat entre les pedres d'una de les muntanyes d'aquell paisatge rocós.
Després d'allò, el dolor d'en Cor Petit no atenia a consideracions. La Nasu va retrocedir un pas abans d'atrevir-se a observar-lo.
'Si en Son Gohan era mort de debò...'. Va subjectar-se el ventre amb força.
Volia pensar que en Goku havia tingut un bon pla des del principi, però els pensaments la traïen. '¿Oh, Goku, per què ho has fet? ¿De què ha servit sacrificar el teu fill?'.
I ell continuava amb aquella calma, allà palplantat davant de tots, amb aquella seguretat que (ara) gairebé li feia ràbia. Si ell mateix els havia convençut a tots que no seria mai un saiyajin, no del tot almenys, ¿per què s'entossudia ara a comportar-se com un?
¿Què li passava pel cap?
– ... Goku... la culpa és teva... – L'havia acusat llavors en Cor Petit encara quiet allà on era, tocat pel fet que en Gohan, després d'aquell cop, no aparegués per enlloc – Has estat massa optimista... I això que t'hem avisat tots...
La Nasu va girar-se cap al namekià amb la sensació que aquell patiment contingut li encongia el cor.
I ell, en Cor Petit, va descarregar tota aquella ràbia damunt d'en Son Goku. Amb un sol crit: – Tu has mort en Son Gohan!
Qualsevol malestar que hagués pogut tenir, s'havia esfumat ja feia estona, davant la preocupació que compartia ara pel destí d'en Son Gohan. Va intentar trobar respostes en la mirada d'en Son Goku, però només hi va veure serenitat.
– No et posis nerviós, Cor Petit – Havia dit sense treure els ulls de l'indret en què el seu fill havia lluitat – No veus que l'energia d'en Son Gohan no ha disminuït gens?
Era veritat. Absolutament.
– Bé! Son Goku! – En Cèl·lula encara no s'havia adonat del què passava i es dirigia ara al guerrer – Ja s'han acabat les animalades. Menja't la mongeta i lluitem, vinga!
– Ximple! Gira't endarrere!
En Gohan era allà. Davant l'estupefacció general amb prou feines s'havia fet un parell de rascades i ferides lleus.
– Deixem-ho córrer – va demanar, però – Aquesta lluita no té cap sentit...
'Aquell era en Son Gohan de sempre, el nen dòcil, que els acabava de demostrar tenir un poder extraordinari'.
Un poder que, en el fons, preferia no utilitzar.
– I tant que té sentit – va provocar-lo en Cèl·lula – A mi em diverteix, i a vosaltres us serveix per salvar tots els homes de la Terra...
– Jo... jo, de fet, no vull lluitar... – va assegurar-li el nen amb els punys tancats i la mirada decidida – No vull matar... ni a un paio tan dolent com tu...
Des d'allà on eren, en Gohan parlava tan fluix que no el podien sentir.
– Jo no sóc com el pare – continuava explicant-se – No m'agrada lluitar!
L'androide del Doctor Gero tan sols se'n reia.
– Entenc que no t'agradi lluitar... – va dir – ... però no entenc per què no em vols matar. – va somriure encara més cruament – Ni d'aquí a cent anys, ho podries aconseguir... No em creus? No dic la veritat?
I va ser aleshores quan el fill d'en Son Goku va entendre (per fi) perquè, malgrat el que deia el seu pare, continuava havent-hi massa diferència entre ell i aquell monstre.
– ... Ja fa molt de temps que, quan m'enfado de debò, no em puc controlar – va confessar – i lluito amb totes les forces. Potser per això, el pare, que ho sap...
I amb la facilitat d'una confessió gairebé infantil en Cèl·lula va saber què havia de fer. Què havia de fer si, és clar, s'ho volia passar bé. 'Si volia poder lluitar contra un Son Gohan que s'hi enfrontés a fons'.
Amb cèl·lules dels propis saiyajins, el monstre se sentia encantat amb la idea.
Li havien agafat unes ganes irresistibles de fer-lo enfadar. 'I així li va dir abans de colpejar-lo amb totes les seves forces'.
– Que potser pensaves que m'espantaria? – va burlar-se'n. – Si ets un nen i prou... Va, enfada't! – va colpejar-lo mentre en Gohan no feia res per defensar-se – Enfada't i demostra'm la força que tens!
Per a parar l'atac del monstre, finalment en Son Gohan va haver de tornar-s'hi, però malgrat la petita ferida que havia aconseguit fer-li, en Cèl·lula ho sabia: 'No era suficient, encara no estava enfadat'.
– No pararé fins que et faci enfadar! – Va amenaçar-lo abans de llançar-li un raig d'energia, apuntant-lo amb un sol índex, esperant exactament allò que en Gohan estava a punt de fer: esquivar-lo... i que es despistés prou després per poder-lo agafar.
Per esprémer-lo en una abraçada mortal.
– És la tècnica d'en Freezer – Havia reconegut el tipus d'atac en Krilín moments abans, mentre en Gohan encara esquivava els rajos.
Després havien vist com en Cèl·lula el mantenia agafat: prement-li el tors, fent-li espetegar les costelles fins a un límit d'insuportable dolor. Amb els braços a banda i banda del cos, i les mans del monstre subjectant-lo fins a envoltar-lo completament amb ràbia, el fill d'en Son Goku, que no s'ho havia esperat, no podia fer res més que cridar. De mal i impotència.
– Què et passa? Que et faig mal? – Li havia preguntat victoriós l'androide – Enfada't! No t'agradaria, oi, morir així? Vinga! Què esperes? Et trencaré tots els ossos, eh?! – va provocar-lo, prement encara una mica més – Vols lluitar o passar-ho així de malament?
Era terrible. I descoratjador.
La Nasu, espantada, va haver d'apartar la vista un moment, encara que li arribaven perfectament els crits d'en Son Gohan.
'Sí, potser sí. Havia vist coses en pitjors en batalla. Però era només un nen. I...'
Els saiyajins mai havien tingut infància i, no obstant això, ara aquell dolor la colpia de manera latent. 'Havia cuidat d'en Gohan a Nàmek, l'havia vist créixer al costat del seu pare, també en les absències d'aquest, i era a través d'en Cor Petit que l'havia aprés a mirar d'una manera nova'. Potser perquè, ho digués o no, el namekià estimava aquell nen com si fos el seu propi pare. I la Nasu entenia com d'extraordinari havia arribat a ser, una vegada, aquell sentiment en un ésser com ell.
Va escoltar-lo parlar, dirigir-se a en Son Goku, i va sentir que hi compartia cada paraula.
Cada retret.
– Ja no puc aguantar més! – va cridar el namekià avançant endavant – Goku! Diguis el que diguis, vaig a ajudar en Son Gohan!
– Espera, Cor Petit! – va gairebé manar-li en Goku – Ja saps que és un enemic a qui no pots guanyar – Però, malgrat tot, el namekià semblava decidit a actuar: – Una mica més! Espera una mica més! – va pregar-li aleshores.
Els records traïdors van fer que, davant de tanta desesperació, la Nasu pensés en aquell instant. 'El moment en què, feia ja anys, li havia promès que protegiria en Gohan a Nàmek'.
Alguna cosa al seu interior va rebel·lar-se en el mateix instant que va comprendre com de petit era llavors aquell nen. 'Com de petit seria el seu algun dia'.
Havia estat un dia estrany al capdamunt d'un hospital terrícola; amb el que llavors, per sobre de tot, era el fill de l'home que de petita tant l'havia marcat: En Bardock.
– Kakarot... – L'havia anomenat així. I en Son Goku no havia tingut temps, llavors, d'entendre per què ella l'anomenava d'aquella manera. 'No va poder-ho pensar gaire, de fet; perquè que ella s'hi acostés un parell de passos més, i li passés la mà pel cabell, va desconcertar-lo del tot'.
Des de què s'havien conegut, aquell potser havia estat l'instant, en què més propers havien estat. 'L'instant en què les seves mirades més havien col·lidit'.
La Nasu va parlar-li prop de l'oïda. 'Tan a la vora que podria haver fregat els llavis en el lòbul de la seva orella esquerra'.
– En Son Gohan estarà bé... – Va dir-li. Però no va fer res per tocar-lo de cap manera. La Nasu va guardar silenci en l'instant en què en Goku la subjectava del braç per guardar el propi equilibri. Abduïts per l'estrany moment, cap dels dos va moure's ni un sol centímetre més. – T'ho prometo.
I ho havia intentat complir. Encara que, en més d'un moment, en aquell infern de Nàmek, havia estat més que sobrepassada pels seus propis objectius, per les mentides i els retrobaments.
Saiyajin o no, continuava sent només un nen. Com ho havia estat llavors.
– El matarà... – va murmurar entre els dos homes. Estava situada a l'esquerra d'en Cor Petit, pocs passos per darrere d'en Son Goku. – Que no ho veus?
En Son Goku va girar-se, en aquell moment, com si no hagués esperat que ella hi intervingués. 'Com si hagués esperat que ho entengués: Ell ja li havia insinuat que en Gohan podia tenir el poder per enfrontar-se a en Cèl·lula'.
I aquell to suau i angoixat, ni tan sols era propi d'ella.
Va observar-la un moment, i va tornar-la a mirar als ulls, d'una manera que no feia des de què havien arribat a aquell torneig, des de què havia volgut saber què la preocupava tant abans de sortir del palau de Déu.
Va adonar-se, sense saber com, que era veritat: hi havia alguna cosa diferent en ella.
'Però no sabia què'.
En Cor Petit continuava sense entendre aquella maleïda tranquil·litat d'en Son Goku. '¿Per què volia que esperés?'. Estava sent absurd...
– Que m'esperi...?! – va reaccionar després d'un moment de silenci – Què vols dir...?! Vols que m'esperi fins que sigui mort?!
La impotència del namekià era immensa. I en Son Goku ho sabia.
– Espera que en Son Gohan s'enfadi! – va intentar explicar-se finalment – ... Quan ho faci, potser traurà tot el poder i ens mostrarà la força terrible que té.
– Què?
– ... per vèncer en Cèl·lula... – va continuar parlant en Son Goku – ... només hi ha un sistema... només podem confiar en... la força d'en Son Gohan!... – Per primera vegada, per primer cop en tota aquella estona, la Nasu veia angoixa i preocupació al rostre d'en Goku.
'Ell estava convençut que l'única manera de vèncer el monstre era aquella... i esperava que en Son Gohan s'enfadés per fer-ho'.
Però en Gohan... en Gohan no s'enfadaria, no com ell pretenia, no només perquè el terrible androide estigués fent-li un mal terrible. 'No era així com havia funcionat les altres vegades'.
'No era així com era aquell nen'.
Va girar els ulls, novament fixant-se en aquella lluita que hi tenia lloc. Allà baix, al terreny del combat, en Cèl·lula seguia prement els ossos d'en Son Gohan. 'Gaudint de la situació'. I en Gohan no reaccionava.
Ni reaccionaria. No ho faria. 'No, així'.
– Goku... T'equivoques... En Gohan no és com tu! No li agrada lluitar...! – va exclamar de cop i volta en Cor Petit. – Ell sap els teus plans...? Has parlat amb ell?!
La situació era prou terrible com perquè els demés assistissin muts a aquella discussió. Només la Nasu estava disposada a intervenir-hi.
Però no calia fer-ho. No en el moment que en Goku s'havia girat cap al namekià amb tots els dubtes marcats al rostre, amb la mirada pensativa i una terrible idea colant-se al seu interior.
– ... saps què pensa, ara, ell?! – va insistir en Cor Petit – No pensa que s'ha d'enfadar! Pensa "per què no m'ajuda, el pare, si gairebé estic a punt de morir...?"
Els crits del nen continuaven acompanyant-los de fons.
– Goku – va saltar ella de sobte sense ni tan sols haver-ho previst. 'Els crits del nen gairebé aconseguien regirar-li les entranyes'. – Ell faria qualsevol cosa que tu li diguessis... qualsevol cosa... per això hi ha accedit... per això ha entrenat amb totes les seves forces... per aquest motiu, encara que preferiria no lluitar, és ara davant d'en Cèl·lula... Kakarot!
¿Quan temps feia que ella no l'anomenava així?. No ho havia fet expressament, però de seguida va notar com la mirada d'en Goku s'enduria de nou, d'una manera diferent.
Estava completament en fora de joc... 'Se sentia horroritzat... d'ell mateix'.
– Deu pensar que dónes més importància a una lluita justa i dura que a la seva vida... – va afegir-hi en Cor Petit, ja sense preocupar-se de si en Son Goku ho entenia o no – Recorda-ho! Potser sí que s'ha tornat molt poderós, però encara és un nen!
Res semblava poder aturar en Cor Petit.
– M'és igual que em mati. Hi aniré.
I el següent que va veure la Nasu va ser la capa d'en Cor Petit precipitant-se prop dels seus peus. L'havia tirat disposat a lluitar en va... a enfrontar-se a la mort per aquell nano.
I ella feia estona que actuava només per impuls.
– Cor Petit! – va cridar, barrant-li el pas durant un llarg segon – No pots anar-hi sol!
'La Nasu sabia que ella ni tan sols podia moure's d'allà, però pretenia fer entendre al namekià que no era només ell el que havia d'apartar en Son Gohan de les grapes d'en Cèl·lula'.
– No en tindrà ni per començar... – va dir-li cruament, esperant que algun dels altres reaccionés. 'El namekià, però, va mirar-la amb determinació i amb un mig somriure que, malgrat no dir res, ho deia tot'.
'¿I tu m'ho dius? Hi aniré igualment i ho saps', podia entendre perfectament ella en aquell gest.
I sabia que l'únic que podia fer era apartar-se.
– Krilín! Dóna'm una mongeta màgica! – va cridar de sobte en Son Goku. Havia estat convençut d'actuar des del mateix moment que en Cor Petit li havia dit que, en realitat, en Son Gohan no s'enfadaria. No ho faria si pensava que ni allò feia intervenir al seu pare... que ni veure'l morir podia fer-li interrompre el que ell creia una lluita justa. 'Un combat pel destí del món'.
Però havia trigat un segon més a reaccionar, l'instant en què la reacció de la Nasu s'havia clavat amb força al seu subconscient, el moment en què ella s'havia llançat endavant, com un resort, amb l'angoixa de veure morir el namekià al rostre i als gestos; amb la determinació d'aturar-lo.
Havia estat tan sols una mil·lèsima part d'un fugaç moment, però aquella determinació li havia impactat en algun lloc del cervell.
La reacció d'ella, de fet, no havia passat desapercebuda per cap dels presents. Fins i tot en Vegeta s'ho mirava estranyat. 'Per molt estúpida que fos, aquelles reaccions tan absolutament obertes continuaven sense ser pròpies d'ella'.
Alguna cosa, a més, va fer que mirés de dalt a baix la seva germana... ¿Encara que fos lleugerament... s'havia engreixat?
No, el metabolisme dels saiyajins feia molt difícil que cap d'ells guanyés un sol quilogram de més... sobretot quan sabia que ella havia estat a la sala de l'esperit del temps... entrenant-se.
'Però no aparentava haver millorat'. No, des de l'última vegada que l'havia vist. ¿O sí? Notava en ella alguna cosa diferent. 'També en la determinació que desprenia'.
No sabria dir-ho. No amb exactitud.
Fos com fos, ella s'havia apartat del camí d'en Cor Petit en el mateix moment que havia intercanviat aquella mirada amb el namekià; i tot i que aquest s'havia disposat a avançar a la lluita, ja sense capa ni utensilis pesats, era en Son Goku qui ara esperava la mongeta màgica, que en Krilín es rebuscava entre les robes, per anar-hi.
'Estava massa esgotat, desgastat, de la lluita anterior com per actuar sense fer-ho. Sense empassar-se la mongeta màgica'.
Un crit, però, va estremir-los de nou.
En Cèl·lula acabava de deixar anar en Son Gohan i li premia ara el cap amb un peu.
– Que ets tossut... – va riure – No sé per què, però es veu que el mal físic sol no li provoca la ràbia... – va deixar-lo estar convençut d'encertar amb allò... per fi – Doncs ho consultaré amb els teus amics...
– No... No ho facis! – van sentir cridar clarament a en Son Gohan. I a l'instant la Nasu va notar com d'estar just al costat d'en Cor Petit, aquest l'acabava de col·locar al seu darrere.
Com ella, en Son Goku, que encara esperava la mongeta màgica d'en Krilín; ni tan sols havia pogut reaccionar. 'En Cèl·lula es dirigia a ells... a tota velocitat'.
.
.
– El meu fill! – va cridar la Xixi des de casa, aferrada a la televisió com si en allò li anés la vida i sota la mirada preocupada del seu pare. – El matarà! Aquest monstre matarà el meu nen...
– Xixi, reina. – va intentar calmar-la el seu pare. Però aquesta només va mirar-lo amb els ulls plorosos mentre intentava mantenir-se dreta. 'Ja havia perdut la consciència en el moment en què, minuts abans, havia cregut que el seu fill, que havia estat llançat contra les roques sense cap mirament, era mort'.
Tan afectada estava que ja ni tan sols podia preocupar-se, ni enfadar-se, pel fet que aquella dona estigués allà, entre el Cor Petit i el Son Goku.
Formant part d'un moment, d'un cru instant, que ella tan sols podia veure (aleshores) per televisió. 'El seu fill era allà, jugant-s'hi la vida per culpa d'en Son Goku, i aquella dona ho podia contemplar en directe... mentre que ella s'havia de conformar a plorar-lo en la distància, aferrada a un estúpid televisor... a una simple i inerta pantalla plena de colors i interferències'.
Se sentia dolguda. I impotent.
.
– No – va cridar en Son Gohan – No ho facis!
– Aquí hi ha les mongetes màgiques, oi? – va prendre-li les mongetes, en Cèl·lula a en Krilín, d'una inesperada i imprevisible revolada – Me les quedo, així no sereu tan pesats.
Tots tenien clar que, a continuació, la monstruosa creació del Doctor Gero en faria alguna. De grossa.
La Nasu, pràcticament, no s'havia mogut de darrere en Cor Petit, sorpresa per la velocitat amb què aquest l'havia situat allà. 'Astorada per la rapidesa amb què en Cèl·lula els havia pres les mongetes i ara tornava a ser davant d'en Son Gohan'.
Tots semblaven tan parats com ella.
– Si t'aguantes la ràbia, els teus amics patiran molt – va avisar en Cèl·lula al seu rival – Faré mal als teus amics i així la ràbia et sortirà de dins... i lluitaràs a fons!
En Cor Petit ni tan sols va mirar-la. Els dos sabien que ella havia estat exageradament advertida que ser allà era una mala idea. 'De què serviria ara insistir-hi?'.
– No et moguis, d'acord? – va murmurar ell, de manera que fins i tot en Son Goku va adonar-se que no era normal. 'L'assentiment d'ella, lluny de qualsevol tipus de brusquedat o orgull, no era habitual'. – Potser només és una amenaça...
'Tots sabien que en Cèl·lula no estava parlant per parlar'. Però, de moment, no havia tornat a fer cap gest que els indiqués quin seria el proper pas.
Si alguna cosa els quedava, era la capacitat de mantenir la calma. 'Actuar tan fredament com fos possible'. Arribats a aquell moment, era tan estúpid quedar-se com intentar marxar.
En Cor Petit no s'havia sentit còmode lidiant amb la tossuderia de la Nasu, ni tampoc exercint de consciència molesta per la princesa, però el temps havia fet que la confiança li permetés actuar així. I el temps també feia que (ara) sabés que, malgrat el mateix temor que ella tenia, la germana d'en Vegeta no era exactament una joveneta indefensa. Ni una inconscient sense recursos. 'Bé, podia ser una inconscient... sí... però encara era una saiyajin'. El poder no li havia disminuït, malgrat aparentés exteriorment debilitada. ¿Fins a quin punt resistiria un atac en condicions?.
Si ho feien bé, fos el que fos el que tramés en Cèl·lula, no havien de perquè rendir-se fins al final... 'No almenys abans de presentar batalla'. Si aquell androide fastigós actuava, podien ser homes morts sí, però no abaixarien el cap mentre els feia tot el què ell volgués.
Hores d'ara la resta de companys també eren en posició d'autodefensa, esperant que aquell monstre dictés alguna mena de sentència contra ells.
'Només es preguntava fins a quin punt ella podia lluitar, fins a quin punt estava disposada a arriscar-hi la criatura'.
– Alerta! – el namekià va mirar en Cèl·lula, un darrer cop abans de girar-se cap als seus companys – En farà alguna! – va advertir llavors en general. 'Era millor que es mantinguessin en guàrdia'.
'¿Què podia estar tramant aquella mala bèstia?'. Es negava a pensar que estiguessin perduts.
– Merda! – va protestar contra si mateix en Goku, aliè als pensaments del namekià, amb el puny tancat – M'hauria d'haver menjat la mongeta abans!
Sabien que havien d'estar alerta malgrat la calma tensa d'aquell breu instant.
No s'esperaven, en absolut, aquella interrupció.
– Si t'has d'enfadar, fes-ho de debò! – va insistir en Cèl·lula que havia clavat una cossa a un Son Gohan encara estès a terra, i que ara s'havia girat de nou cap a ells.
I llavors algú va interposar-se als plans de l'insecte humanoide.
– L'A-16 vol liquidar en Cèl·lula!
– No podrà de cap manera!
La Nasu va sentir les exclamacions d'en Trunks i en Krilín més enllà, mentre no es perdia detall del què realment estava succeint allà baix.
– Perdoneu-me per convertir-vos, també, en víctimes d'això – va exclamar el robot pèl-roig que aleshores se subjectava a en Cèl·lula amb totes les seves forces. L'havia agafat totalment desprevingut – Però jo esclataré amb en Cèl·lula.
– Però d'on surt, ara?! – va preguntar-se en Son Goku totalment fora de joc.
– És un robot i no n'hem detectat la presència! – va respondre-li en Cor Petit que estava tan sorprès com ell.
El món se salvaria, però ells moririen en aquella explosió. La Nasu va veure de reüll com en Iamxa i en Ten Shin Han, i fins i tot en Trunks, retrocedien lleugerament, mantenint la posició d'atac amb probablement la minsa esperança de no fer-s'hi gaire mal.
Sabia que tant era el què fessin. 'Allò els superava'. Estaven massa a prop d'aquella explosió. Tots ells ho sabien també.
El gest d'autoprotecció, fet a corre-cuita i amb certa resignació, n'era només un senyal: la prova de la clara consciència que tenien al respecte, tot semblava acabar-se allà.
– Son Goku... – va cridar-lo per impuls, el saiyan va girar-se però el cert és que ella no tenia res a dir-li aleshores: si morien a continuació, no hi havia res més que ell hagués de saber. Van observar-se un llarg instant sense més paraules que el fet de saber-se prop d'una explosió incerta.
Ella va pensar en dir-li de totes maneres. 'Tot i saber que passés el que passés, si algú tenia probabilitats de perdre la vida en tot allò, era la criatura que duia al ventre'.
Va obrir la boca i va tancar-la sense que li sortissin les paraules.
La veu d'en Krilín va interrompre-la finalment llavors: – A-16... Ja no et pots fer esclatar...! – va cridar – Quan et van reparar a la Corporació Capsula, el professor va descobrir que t'havien posat una bomba molt potent al cos... i va dir que l'havia tret perquè ho trobava molt perillós...
Després només van escoltar el riure cruament divertit d'en Cèl·lula i l'esclat del què havia estat, fins aleshores, el cos de l'androide número 16. El seu cap, sol, va rebotar metres enllà.
S'havia acabat tot, o ho semblava, pel robot que havia estat disposat a salvar aquell món.
Ara els tocava irremeiablement a ells.
– Sou vuit, eh? – va escoltar en Gohan que expressava el terrible androide amb satisfacció. El fill d'en Son Goku era encara a terra, mal ferit i intentant desplegar una ràbia que aparentava negar-se a venir a ell. – Molt bé!
Quan van poder reaccionar, ja ho tenien a sobre. Enrere havien quedat paraules a l'aire i preocupacions que ara es resumien en absolutament només una: 'vuit monstres petits, d'una energia immensa, i molt semblants al seu creador, a en Cèl·lula, se'ls tirarien al damunt en qüestió de segons'.
– Vinga, ataqueu, Cel·luletes! Els vostres adversaris són els vuit guerrers que hi ha en aquella roca. – A en Cèl·lula tant li era què fer, compta'l aconseguís despertar (a continuació) aquella ràbia amagada d'en Son Gohan. Això sí, no seria ell qui perdés el temps en desfer-se d'aquells nyicris... amb les seves petites creacions n'hi hauria suficient: – Feu-los mal, és igual que els mateu.
– Alerta! – va cridar en Son Goku – Són petits però tenen una força immensa!
Aquesta vegada sí, no s'equivocaven en témer el perill que corrien. 'Eren els fills d'en Cèl·lula, no podrien guanyar-los'.
I menys si no tenien la força dels superguerrers.
– Merda! – va escoltar cridar a en Krilín. La Nasu continuava uns passos per darrere d'en Cor Petit, encara que ara sabia que es tractava de lluitar o morir.
Va subjectar-se l'estómac un instant, posant-se en guàrdia amb una sola mà. 'Només li passava pel cap una sola cosa: la peguessin on la peguessin, no ho farien a la panxa'. Almenys mentre pogués evitar-ho.
Va agrair als Déus, o potser només al seu petit, que tot aquell mareig de les estones prèvies, s'hagués esfumat ara del seu ser. 'Almenys podria actuar sense el terra donant-li voltes'. De moment.
L'energia brutal d'aquells monstres baixets i amenaçadors s'havia plantat davant d'ells amb una rapidesa esbromadora. I inquietant.
En el mateix moment que va notar una presència davant, va intentar enlairar-se per guanyar temps. La maleïda bestiola, però, semblava més ràpida que ella i gairebé va veure com es precipitava a sobre seu a l'instant. Va tancar els ulls per aguantar el cop, concentrada, això sí, en protegir-se l'estómac amb una mà, quan sense temps ja a mirar més al seu voltant, va notar com en Cor Petit intentava batallar de cop i volta amb dos d'aquells éssers a la vegada.
Cadascun dels altres sis terribles éssers ja havia atacat a un dels seus companys, i era clar que en Cel·luleta que s'havia disposat a atacar-la a ella, havia rebut amb sorpresa que fos el namekià qui se li tirés a sobre de cop i volta. L'altre fill d'en Cèl·lula el colpejava ara per l'esquena, mentre aquest primer havia aconseguit tombar-lo de genolls a terra en un sol i tens moment.
Ni de conya es quedaria quieta mentre en Cor Petit era apallissat. 'Ni de broma se'n mantindria al marge mentre, des d'allà on era, ja podia escoltar els crits dels seus companys humans'. En Krilín, en Iamxa i en Ten Shin Han aguantaven les envestides d'aquells petits monstres tant com podien, però cada vegada cedien més i més a aquella força sense sentit.
Només en Vegeta i en Trunks podien lluitar-hi de tu a tu. En Son Goku estava massa esgotat per fer-ho, i aviat cediria també a l'espectacular energia d'aquells éssers, creats de sobte i que havien estat expulsats del cos d'en Cèl·lula de forma sorprenent.
– Ho sento – va xiuxiuejar-se quasi a si mateixa, acaronant-se però el ventre amb la intenció d'arriscar-ho tot. 'No es perdonaria a si mateixa que el seu fill morís, però tampoc que en Cor Petit es sacrifiqués per ells'. Confiava en sortir-se'n. O almenys en guanyar temps.
Va llançar una gran ona d'energia contra els dos éssers que atacaven aleshores en Cor Petit. Gastant amb allò una important quantitat de la seva energia. Va vacil·lar en notar-se dèbil després de fer-ho, però va esforçar-se a mantenir-se dempeus en adonar-se que ara aquells dos monstres, indemnes, es dirigien a ella. 'La colpejarien sense compassió'.
– Trunks, ajuda-la! – va escoltar la veu d'en Cor Petit des de la llunyania. – No deixis que la colpegin a l'estómac!
Va quasi tensar-se en escoltar la petició del namekià, i de seguida va notar que el mateix Cor Petit s'havia aconseguit alçar ara i l'havia atrapat d'un braç, a tota velocitat; mentre en Trunks llançava el seu petit i monstruós adversari contra els dos Cel·luletes que s'havien apropat per atacar-la.
Ni tan sols havia vist aproximar-se al namekià, quan aquest ja l'havia fet retrocedir diversos metres.
Al seu voltant, el panorama era desolador.
Per més que els estabornissin, o ho intentessin, aquells éssers aparentaven recuperar la consciència una vegada i una altra. Va exhalar aire, conscient que la intervenció d'en Trunks acabava de salvar-li la vida, o almenys la del seu fill, mentre s'atrevia per fi a mirar al seu voltant.
Només el seu nebot l'observava (ara) amb sorpresa, tot i que estava encara pendent de la imminent reaparició d'aquelles tres temibles criatures. En Cor Petit es trobava, com el noi, davant d'ella i en posició d'atac. Però aleshores deixava anar una petició encara més sorprenent:
– Ten Shin, Iamxa, en Goku està esgotat a causa del combat contra en Cèl·lula, protegiu-lo! – va cridar l'una vegada també Totpoderós – Protegiu en Goku!
Allò va fer-la girar cap al saiyajin. Que aleshores era a Terra i escopia sang.
– Perdoneu-me tots...! – Lamentava amb impotència, tot estossegant... amb veu ronca i dolguda – No... no em pensava que passaria això... no m'ho pensava jo que això acabaria així...
A l'instant va adonar-se on havia estat ell tota aquella estona, i de per què tant era el que hagués dit en Cor Petit... el pare del seu fill no estava en condicions d'haver escoltat ni entès res. 'Si continuaven així, el matarien'.
– Goku... – va empassar aire en adonar-se de l'estat de l'home que estimava, mentre era conscient que no tenia temps de fer res més que girar-se per continuar defensant-se dels atacs d'aquells monstres. Les tres còpies en miniatura d'en Cèl·lula que en Trunks havia deixat en fora de joc només durant un breu minut, lluitaven ara amb totes les seves forces contra aquest i en Cor Petit. I buscaven la manera d'atacar-la a ella també.
Minuts després de contemplar com en Krilín ja jeia a terra al límit de les seves forces, una d'aquelles rèpliques endimoniades va atacar-la fent que es posés en guàrdia i retrocedís diversos metres abans de veure desesperada com no podia esquivar-lo eternament.
Tampoc servia de res deixar-se colpejar més a la cara, ja que el Cel·luleta semblava decidit a fer-ho allà on l'hi plagués.
'Per més resistència que hi intentés posar ella'. Per més que s'esforcés en apartar el seu tronc de la pluja de cops que, fins llavors, havia aconseguit rebre només a les espatlles i al cap.
Amb una mà sobre la panxa, perdent fins i tot terreny per conservar-la-hi a tota costa, havia intentat dirigir tota aquella batussa lluny d'aquell aleshores punt dèbil pel qual tant temia.
Va rebre un parell de cops més al rostre abans de ser empesa contra unes roques, sense arribar a tocar-les. Una sola ullada al seu voltant era suficient per contemplar com aquelles bestioles trobaven especialment entretingut deixar fora de combat als seus adversaris a cops de puny i a cosses. No feia tant havia vist com en Goku, encara convertit en superguerrer, era a terra rebent un cop darrere l'altre d'aquell monstre a la boca de l'estómac.
A en Iamxa ja li havien trencat un braç, i en Vegeta i en Trunks començaven a esgotar les seves forces.
Estava perduda. 'Havia de defensar-se'.
Va esquivar (novament) el primer cop i va parar el segon, però va adonar-se que no podria fer res contra el tercer. La ràbia de saber-se desesperada i perduda. 'Culpable única del que passés a aquella criatura, va pujar-li per la boca de l'estómac, gairebé humitejant-li els ulls'. Però en comptes de plorar o rendir-se, va cridar.
– No podràs, criatura fastigosa. No ens faràs mal! – I entre la confusió del moment i el plural de la seva frase, va notar com (durant un segon) deixava de ser una mica ella, per actuar amb un pesat núvol que aparentava de sobte oprimir-li el cap.
Havia sentit ira. I ràbia. I un increïble instint de protecció per aquell ésser que creixia a les seves entranyes. Però ara el món al seu voltant es tornava confús i fosc.
El següent que va notar va ser en Trunks subjectant-la per l'esquena, i la sensació de no haver acabat de perdre la consciència... malgrat que no acabava de recordar que havia estat d'ella un instant abans.
– M'escoltes? Nasu... em sents? – va sentir dir al seu nebot del futur, mentre podia distingir a en Cor Petit davant seu, mirant-la d'una manera estranya; amb en Krilín, que intentava recuperar-se, al costat.
– Què ha passat? – va intentar demanar, encara que tot just llavors va encertar a palpar-se l'estómac buscant-se els signes d'una brutal pallissa o algun mal indici que donés per perdut el seu nadó. 'No només semblava no haver rebut cap cop; sinó que (a més) va poder notar un sotrac a l'estómac, abans d'adonar-se que aquella sensació tan sols era producte d'un sobtat mareig... Tot anava bé'.
Però no sabia què havia passat.
Va veure en Trunks deixar-la sobre una roca, mentre seguia a en Cor Petit i a en Krilín que es precipitaven ara a l'ajuda d'un Son Goku molt mal ferit. El saiyajin no havia parat de rebre cops des del moment en què un dels Cel·luletes l'havia agafat per banda ja a l'inici dels desesperançadors vuit combats: la lluita contra en Cèl·lula gran l'havia deixat sense energia i el desgast feia que perdés terreny davant aquell endimoniat monstre d'aspecte menor.
– Vinga, Cel·luletes! – Els esperonava l'androide terrible des de molt a prop d'on en Son Gohan ho contemplava tot amb impotència – S'ha acabat el joc! Teniu llibertat per liquidar-los, si voleu!
Tots van esperar-se, llavors sí, el pitjor.
– Aparta't – va escoltar cridar a en Cor Petit, que havia tornat a aproximar-se a ella a l'instant, després de l'avís amenaçador d'en Cèl·lula. 'Va ajudar-la, mentre s'enlairaven (ara) prou amunt per despistar, almenys un grapat de segons, el parell d'éssers que continuaven volent eliminar-los'.
– Què ha passat? – va gosar demanar amb les mans a la panxa, sense acabar d'unir les peces d'aquell puzzle mental que no aconseguia recomposar ara: – Per què no m'ha destrossat aquell monstre quan em tenia contra la paret?
El namekià va mirar-la, com si examinés si ella li ho deia de veritat: – No ho recordes, de debò?
Va negar amb el cap.
I ell va somriure amb clara satisfacció.
– Em preguntava quan trigaries en poder transformar-te en... en superguerrer... – Ella va mirar-lo confosa, mentre el namekià encara somreia de costat – És normal que no hagis pogut mantenir l'estat gaire temps... i tampoc tenies tanta energia com per fer res més que prendre per sorpresa un d'aquells monstres, però tot i així podríem dir que has brillat amb llum pròpia –. Era aquell to de broma amb què ambdós es parlaven normalment. 'Almenys era el to amb què s'havien parlat durant aquell llarg any, a la sala de l'esperit del temps'.
Va intentar raonar l'explicació d'ell. 'No podia ser veritat'.
Va quedar-se sense paraules en entendre-ho. 'Sens dubte no estava a l'alçada de la resta de saiyajins; però tant ella com en Cor Petit sabien que era per allà, – amb aquell pas–, per on ella havia volgut començar des del principi... Havia volgut convertir-se en superguerrer des de què havia estat a la sala de l'esperit del temps...', va exhalar aire.
Semblava, doncs, que l'únic que impedia que dominés aquell primer estadi del supersaiyajin era l'embaràs.
Si se'n sortien podia aconseguir-ho del tot... en un futur pròxim.
– No ha estat res... – va intentar mantenir la calma; en qualsevol moment aquells éssers tornarien a atacar-los: – Aquella bestiola segueix dempeus.
– Ha estat suficient. Estava clar que en tenies el nivell. Ho sabia. Vaig entrenar amb tu, recordes? – va rebatre-la ell encara satisfet. 'Com si se n'alegrés per ella'. O potser era perquè allò l'havia salvat – Ara deixa-nos-ho a nosaltres. Trunks! – va tornar a cridar perquè el noi li donés un cop de mà.
En Vegeta acabava de llançar el seu tossut Cel·luleta contra el terra amb un potent atac d'energia. 'Si més no trigaria estona a recuperar-se'n, aquell odiós ésser'.
La princesa saiyajin va preguntar-se qui, a més d'en Trunks, hauria escoltat la primera de les peticions de socors d'en Cor Petit. I si algú més hauria arribat ja a la conclusió encertada del què volia dir amb allò: qui sabia aleshores que estava embarassada?
Tenia el convenciment, per la manera com l'havia ullada en Trunks, en diverses ocasions després d'allò, que aquest n'era força conscient. Així mateix, podia ser que ho hagués escoltat algun dels humans, que hi havien estat a prop en aquell instant.
Dubtava que en Vegeta hagués prestat atenció a res més que no fos la lluita i l'aspecte d'en Goku deixava prou clar que tota aquella estona havia estat batallant clarament per la seva supervivència.
'Com tots, de fet'. Era una estupidesa pensar que algú podria haver pensat res al respecte de les paraules sense importància d'en Cor Petit.
I no tenia sentit trencar-s'hi el cap. 'No semblava pas que haguessin de sobreviure a tot allò'.
La remor d'una conversa prop d'on hi havia en Son Gohan va atreure'ls l'atenció llavors. Alguna cosa estava a punt de canviar.
– Fes-ho per la naturalesa i els animals – El cap de l'A-16, que no sabien com havia arribat fins allà, demanava a en Gohan que reaccionés – Que tant m'agraden a mi...
I li ho pregava per tot allò que ell tant admirava d'aquell planeta. Per la fauna, i la flora. Per les plantes i els animals. Pels mamífers... els arbres... i, entre moltes d'altres espècies i éssers, pels ocells que tant el fascinaven.
En Cèl·lula va deixar que parlés un instant, abans de xafar-li el cap i destruir-lo del tot. 'Per sempre'.
Tots van girar-se alertats per l'energia que ara sorgia del noi. En Gohan desprenia de cop i volta una força incomparable.
La Nasu va mirar-lo sorpresa, fins i tot els Cel·luletes havien deixat de lluitar absolutament astorats per aquella potència immensa de lluita.
– Son Gohan... – va escoltar que deia en Cor Petit per sota seu, abans que aquella criatura reaccionés i tornés a colpejar-lo.
En Vegeta era ara també víctima d'un d'aquells éssers.
– Prou! – va cridar en Gohan – He dit que prou Cèl·lula! – Semblava que finalment s'havia enrabiat tal i com l'androide desitjava.
L'energia del nen era totalment corprenedora. Petits rajos de color blau interferien aquella aura daurada que tant li brillava ara, i alguna cosa aparentava haver canviat definitivament a la seva mirada.
Havia arribat al segon nivell de força dels superguerrers. I havia estat el primer en aconseguir-ho.
Va prendre-li, a en Cèl·lula, la bossa de les mongetes d'una revolada. I va liquidar el primer dels vuit petits monstres.
– Nosaltres les hem passat magres lluitant contra aquests monstres. I en Son Gohan l'ha liquidat amb un cop de puny – no va poder evitar exclamar en Vegeta sorprès.
En Gohan va aproximar-se llavors a un gairebé inconscient Krilín. Molts pocs d'ells, dels seus companys, continuaven dempeus. Res semblava poder aturar ja al fill d'en Goku.
La Nasu sorpresa... i sentint, ara en fred, el dolor dels cops que havia rebut al rostre i a la clavícula, va descendir fins a posar els peus a terra. Damunt d'una de les roques on havien estat abans.
En Son Gohan eliminava un per un tots aquells minúsculs monstres que tan terror els havien causat.
– Goku! – va reaccionar llavors la Nasu en notar l'home, més enllà; intentant aixecar-se amb la lleu satisfacció marcada al rostre.
– M'ho... m'ho pensava... – va reiterar el guerrer, forçant un somriure, en veure-la aparèixer-se davant seu; amb el gest contret per tota aquella angoixa que havien passat. – Ja us ho deia jo...
Els altres havien quedat dispersats per tot aquell terreny rocós, els superguerrers i en Cor Petit encara dempeus, a metres enllà d'on aleshores ella s'havia afanyat a preocupar-se per en Goku. 'Havia reaccionat per impuls, ni tan sols havia estat conscient d'estar-s'hi apropant, abans de ser-hi davant'.
L'angoixa per ella mateixa, pel nen que duia dins, havia fet que durant la batalla no pogués fer res més que estar pendent d'una sola realitat. Ara s'adonava (però) que se sentia també angoixada per ell, pel mal aspecte que oferia algú tan aparentment invencible com en Son Goku. 'En Goku, que fins llavors havia estat l'home més fort de la galàxia, havia estat suficientment esgotat de la lluita contra en Cèl·lula, per cedir als cops i atacs d'aquelles petites creacions'.
Tan enfadada com s'havia sentit en veure'l arriscar en Gohan, ara només podia preocupar-se'n.
– Son Goku... – va agenollar-se per assegurar-se que estava bé. 'No es veia capaç de fer gaires més esforços, així que va descartar mentalment, i de seguida, la possibilitat d'ajudar-lo a aixecar-se'. – Estàs bé? – va preguntar dèbilment en veure'l somriure (ara) d'aquella forma tan seva, tan natural. 'Alliberat de la culpa d'haver-los ficat en aquell combat de fi incerta, i content per veure que realment hi havia aquell poder amagat en el Son Gohan'. N'havia estat segur.
Ell va mirar-la, per respondre-li que es trobava bé, i certes imatges de la lluita que tots havien viscut moments abans, van venir-li amb sorpresa a la ment.
– Has estat fantàstica... – La Nasu no va entendre'l de seguida – No sabia que et podies convertir en superguerrer – va aclarir de forma alegre, d'una manera tan pròpia d'en Goku que a ella, a la Nasu, fins i tot va doldre-li. 'Hi havia tantes coses que ell no sabia encara'.
– Jo tampoc... – va confessar fins i tot més enigmàtica del que podia haver-se proposat. A l'instant va notar com ell li subjectava la mà amb força, fins i tot amb més força de la que era prudent utilitzar si no volia fer-li mal. 'Era l'única manera que els quedava d'aferrar-se un a l'altre'.
Només eren companys de lluita. 'L'instant va recordar-li de sobte quina era la distància que inevitablement hi havia instal·lada entre els dos'.
Ell va deixar-la anar de seguida, conscient del mateix, però amb la seguretat d'haver-li transmès totes aquelles emocions a ella. 'Aquelles emocions que ja no podien compartir'.
S'havia proposat, després de la terrible experiència d'en Broly, no deixar que ella tornés a sortir malparada en una situació així, i en aquella ocasió havia hagut de ser ella sola qui es defensés.
Ella i aquell home, en Cor petit, que s'apropava aleshores a ells, també amb preocupació cap al saiyan. Amb prou feines, en Goku havia pogut adonar-se de la també intervenció d'en Trunks en tota aquella desesperada batalla que ella havia lliurat per defensar-se.
'Per defensar un petit ésser del què en Son Goku ni tan sols podia imaginar-ne l'existència', va pensar dolguda la Nasu d'altra banda. Sense ni tan sols endevinar que ambdós tenien un pensament semblant aleshores: l'agraïment a en Cor Petit.
'Havia estat fantàstica de totes maneres', va sentir-se'n orgullós en Goku sense conèixer tot l'abast de l'esforç que ella, autosuficient i obstinada per naturalesa, havia fet.
La princesa saiyajin encara notava l'escalfor de la seva mà, quan va apartar-se'n definitivament per deixar que el namekià l'ajudés per fi a alçar-se. – Què t'ha semblat en Son Gohan, Cor Petit? – va tornar a somriure el guerrer – Ja t'ho deia jo...
En Gohan lliurava llavors una batalla que els petits Cel·luletes supervivents tenien totalment perduda.
– Ja us he dit ben clarament que us en penediríeu – va colpejar un darrere l'altre en Son Gohan als petits fills de l'androide.
– No hi ha res que l'aturi. La ràbia que l'empeny, l'ha convertit en el superguerrer més fort del món – va reflexionar el namekià que subjectava en Goku encara astorat per la força del que un dia havia estat el seu únic deixeble. 'Per la força del nen que estimava com si del seu fill es tractés'.
– Reparteix-les – En Gohan va llançar de sobte la bossa de les mongetes màgiques a en Trunks. 'Li havia pres a en Cèl·lula abans'. – Dóna'n una a cadascun.
El fill d'en Vegeta, al costat del seu pare, amb prou feines s'ho creia. El mateix príncep estava completament espantat... la força que desprenia el fill del seu etern rival, era absoluta. 'Indiscutible i més poderosa que qualsevol altra abans'.
En Trunks va córrer a auxiliar, primer de tot, els tres humans que eren inconscients. Després, es dirigiria allà on eren la Nasu, en Cor Petit i en Goku. 'Amb la clara intenció de donar-n'hi una a ella'.
No podia perdre-hi temps.
– Sortiu d'aquí – va demanar-los en Trunks; davant l'astorament de tots ells que, recuperats de cop i volta per la màgia de les mongetes, no entenien què havia passat fins llavors. – He d'anar a donar-n'hi una a la Nasu. I a en Cor Petit i a en Goku. No us quedeu aquí, el combat entre en Gohan i en Cèl·lula està a punt de començar i aquesta vegada és perillós de debò acostar-s'hi!
A en Krilín no va passar-li desapercebut el fet que ell havia mencionat la germana d'en Vegeta a banda. – Ei, la Nasu està bé? – va preguntar, recordant ara que havia vist el Cor Petit molt preocupat al respecte. 'Si la memòria no li fallava... havia demanat que evitessin... que no deixessin que rebés cops a l'estómac'. No acabava d'entendre per què.
En Trunks no va respondre-li.
Segons després ja era davant d'ells tres: – Creus que és segur prendre-te-la? – va qüestionar-la, fent que per un moment en Son Goku deixés de prestar atenció al combat a mort que ara s'iniciava davant de tots.
– No ho sabem – va raonar immediatament després en Cor Petit – Però te l'has de prendre... – Ella va intentar rebatre-li que estava bé, que tampoc sentia tan dolor... però va adonar-se de seguida què volia dir en Cor Petit.
Era un risc prendre qualsevol de les dues decisions. 'Si no sabien fins a quin punt les mongetes màgiques no eren naturals per un organisme en procés de formació, tampoc coneixien fins a quin punt el seu esgotament, el dolor d'algunes parts del seu cos, podia afectar-li l'estat negativament'.
La jove mare va assentir, notant la mirada fixa d'en Son Goku en ella.
'Definitivament hi havia alguna cosa que ell no sabia'. – Estàs bé?
– És clar – va afanyar-se a respondre la pregunta. 'No era moment per explicacions'. – Tu també hauries de prendre't la mongeta ja, Son Goku – va fer empassant-se-la, amb les dues mans a l'estómac per notar qualsevol canvi que allò pogués produir-li.
A banda de trobar-se més bé, no hi notava canvis.
Per sort en Son Goku no en tenia ni idea d'aquelles coses. 'No podia arribar a aquella sola conclusió només veient-la tocar-se l'estómac'.
Sabia, però, que només la lluita a mort que havia començat al seu davant, impedia que els dubtes comencessin a acumular-se al seu cap.
Els cops a l'aire entre en Gohan i en Cèl·lula prenien ara l'atenció de tots, fins i tot d'una Nasu que esperava que el nen acabés aviat amb aquell monstre.
'Després seria el moment de les notícies i les explicacions'.
No pensava deixar, de totes maneres, que en Goku prengués una decisió que no havia pres abans, sense aquella realitat. 'Ella i el seu fill no necessitaven a ningú'. I menys en contra del seu propi raciocini.
– Ara ho entenc tot, Son Goku – va reconèixer el Cor Petit – No em cabia el cap per què volies lluitar tu primer contra aquest monstre. Volies que en Son Gohan veiés com lluita en Cèl·lula, eh, oi que sí?
Tots miraven els dos contrincants lluitar (aleshores) al cel com felins enfurismats. L'energia d'en Cèl·lula també augmentava a mesura que en Gohan guanyava i guanyava terreny.
– Finalment, en Cèl·lula demostrarà com pot arribar a ser de fort – va sentenciar aleshores en Goku, que havia somrigut com assentiment a la frase d'en Cor Petit. Mantenia la vista clavada ja a l'espectacular combat.
– Té... té una energia tan potent que fa tremolar la Terra... – va reconèixer en Krilín, que s'acabava d'apropar llavors a tots ells.
– Molt bé, Son Gohan – va insistir per si mateix aquell que ara era un pare orgullós, i que s'havia adonat molt temps enrere, a la sala de l'esperit del temps, de la fenomenal capacitat combativa del seu fill.
– Gràcies a tu, ha aprés a la perfecció tots els moviments d'en Cèl·lula – va dir en Cor Petit davant l'evident satisfacció paterna.
– No ha estat gràcies a mi... En Son Gohan és molt més bon guerrer que en Cèl·lula ja.
Tots estaven impressionats: – Em pensava que el pallasso d'en Goku era l'únic que podia lluitar al meu nivell, no permetré que m'humiliï ningú més... – Fins i tot n'estava en Vegeta, que s'empassava la seva mongeta màgica més enllà, amb tota la ràbia del món: – Cada cop que me'n menjo una també m'he d'empassar l'orgull – va protestar tot agafant-la: – Merda!
.
.
A la resta del món feia ja estona que no podien veure res del què hi passava. La Bulma, a casa d'en Follet Tortuga i amb el seu fill en braços, havia vist preocupada com aquell monstre destruïa l'androide que tant esforçadament havien arreglat.
La Xixi, en canvi, al Mont Paos, estava completament desesperada pel destí del seu fill.
– Què, què ha passat pare? – va preguntar fora de si en no poder sintonitzar cap canal de televisió: – Com pot ser que deixin lluitar així a una pobre criatura?! Què vol dir això que dius, pare, que està lluitant com un lleó? No hi ha dret... quan vingui en Goku em sentirà... – va queixar-se de pura angoixa.
El seu pare habitualment no hi intervenia. En aquell instant, però, tenia la necessitat de fer recapacitar la seva filla en allò. – Calla, Xixi! En Son Gohan no és un nen. Ha superat en Goku i s'ha convertit en un superguerrer excel·lent que pot ajudar la humanitat. El teu marit i el teu fill lluiten perquè la pau torni a regnar un altre cop al nostre planeta – va emocionar-se a mesura que parlava i parlava. La Xixi no aparentava reaccionar. – No sé si ets incapaç d'entendre-ho o què. Tan de bo jo fos més jove per lluitar amb ells. Que no ho veus que el meu nét és l'únic que pot batre en Cèl·lula?
Ella va aixecar-se, llavors, amb mirada amenaçadora: – Ets tu el que no entens res – va prémer els punys amb ràbia. – És el meu fill... I tu dius que s'ha convertit en un superguerrer... I de què li servirà això si mor? I si no es converteix mai en l'home de bé, en l'home normal i savi, que tant m'he esforçat que fos?
Sabia, interiorment, que estava exagerant la ràbia cap al comentari del seu pare. Però no podia concebre com en Goku podia arriscar el seu petit fill en allò. 'Tant li era la Terra sencera, si en Gohan... si fins i tot en Son Goku... prenien mal en l'intent de salvar-la'.
El seu progenitor bé que ho sabia. 'Com hagués agraït en moments així tenir la seva mare, que havia perdut de ben petita, al seu costat'.
'Només una mare podia entendre aquell sentiment que l'aclaparava', va dir-se enrabiada.
.
.
– Si... només que l'hi pogués clavar un cop de puny dels meus – va prémer les dents en Cèl·lula, colpejant una vegada i una altra el nen que se'n sortia, de tots els seus atacs, amb desesperant facilitat – Ja n'estic fart!
Estava disposat a acabar amb tot allò tan aviat com fos possible.
En Gohan no semblava en absolut un infant, ni de nou ni de deu anys, i l'androide del Doctor Gero no estava disposat a deixar-se apallissar.
– Sé que et puc derrotar – va exclamar amb serena calma el nano, tot i que en Cèl·lula va rebatre-li immediatament que allò no era problema: podia fer-se augmentar el poder molt més.
– Quines penques – va amenaçar-lo el monstre – Si n'estàs tan segur, doncs: el que faré serà oferir-te una demostració del meu poder real.
– No pot ser... – van murmurar des d'allà on eren, de manera que novament només en Son Goku no semblava sorprendre's dels esdeveniments.
L'aura brutal que va deixar anar el monstre a continuació va fer volar de nou pedres i pols per tot arreu.
– Son Gohan... – va expressar en Cor Petit preocupat a l'instant que van haver de reconèixer que el poder d'aquell abominable androide aparentava ser infinit.
La Terra tremolava i de debò semblava que haguessin de quedar sense planeta en qualsevol moment.
La Nasu aquesta vegada va notar la subjecció d'en Trunks, tot i que se sentia molt millor que abans, i estava gairebé segura d'haver pogut resistir l'embranzida d'aquella força bestial, però de moment inofensiva.
'Era en realitat en Cèl·lula, davant d'en Son Gohan, qui els mostrava una energia poderosa, i encara continguda, que els apagava les esperances per moments'.
– Quina velocitat... – va expressar el seu nebot en veure com aquella llagosta pegava en Gohan, encara que aquest semblava poder-se defensar sense problemes.
Un cop de puny a l'estómac, sec i sense ornaments, va ser suficient perquè el fill d'en Goku fes recargolar de dolor l'androide.
La Nasu, com els altres, va veure-ho des del temor i la sorpresa.
En deixar que la lleugera energia del seu vol, la fes tornar a terra, on en Trunks ja havia aterrat, la princesa va notar que de l'astorament ella mateixa vacil·lava. Aquesta vegada van ser les mans d'en Goku, les qui casualment van anar a parar al seu ventre en l'intent que ella no perdés l'equilibri.
Malgrat tot el que passava al seu voltant, el supersaiyajin se sentia preocupat, per com d'estranya semblava ser la situació d'ella.
Després d'haver pogut convertir-se en superguerrer, hauria estat normal que la seva força vacil·lés, o que inclús no pogués mantenir l'estat més enllà del primer cop de ràbia... però ara, després d'haver-se empassat una mongeta màgica, no era gens alleujador que li fallés l'equilibri a l'aire d'aquella manera.
– Estàs bé? – va repetir la pregunta sense apartar, això sí, la vista de la lluita que mantenien en Gohan i en Cèl·lula davant d'ells.
La Nasu va vacil·lar encara més en notar-li el tacte càlid prop de l'estómac. Va mirar-lo als ulls amb rigorosa seriositat. I sense dir res va permetre's pensar en tot el que era l'home que estimava.
'En tot el que aparentava ser'. I en com era, de fet, molt més.
'Com quan havia decidit, sense parlar-ho abans amb ningú, que seria en Gohan qui podia desfer-se d'aquell monstre...', va dir-se a si mateixa.
En Son Goku, l'home que ara la subjectava, era aparentment el què mostrava: el noi transparent i espontani que tots admiraven, l'únic capaç de donar segones oportunitats a éssers tan aparentment cruels com en Freezer... com fins i tot ho havia estat en Vegeta en arribar a la Terra. 'Però en Goku, a banda, també era el guerrer ple de força que ara tenia davant, l'home que aleshores esperava que el seu fill vencés aquell monstre'. El guerrer capaç de prendre decisions sense explicar-les abans, amb la determinació de tenir raó... d'estar segur del pròxim pas.
L'amant sorprenent, fins i tot rude en alguns escassos instants, que podia esdevenir de sobte el noi dolç amb què no feia pas tants dies havia buscat les Boles de Drac. 'Fins i tot en allò, ell no era completament com semblava de bones a primeres. L'amor determinat a tot i tothom i el bon cor eren simple i decididament el motor del seu ser i, en canvi, per alguna raó... per motius que probablement tenien a veure amb la seva essència més saiyajin, ell no era exactament una persona oberta en les situacions més crues, en les més lacrimògenes: era, de fet, com si (a vegades) preferís inundar-los del seu optimisme, abans que preocupar-los amb les seves pròpies cavil·lacions.
'Cavil·lacions que si, en algun moment, abans de Nàmek, els seus amics li havien assegurat que no tenia; ella sabia, aleshores i des de ja feia temps, que es limitava a callar'. ¿Passarien més coses pel cap d'aquell home de les què ja havien descobert fins llavors? ¿O l'as a la màniga de deixar lluitar en Son Gohan al final, era tot el que realment no els havia dit?
Havia passat només mig minut i la Nasu sabia perfectament que havia de recuperar-se per allunyar-se'n. L'escalfor còmode de la seva subjecció l'atrapava càlidament, i donades les circumstàncies, només acabaria per ferir-la després.
Quan més aviat acceptés quines eren les condicions en què el marit de la Xixi i ella continuarien compartint perills i planeta, més aviat tiraria endavant. 'Fins i tot si havia de tirar endavant amb criatura inclosa'.
Va apartar-se'n després de trencar amb aquella mirada que tant els unia, però que tant inconvenient era.
'Alguna cosa havia canviat en ella fins i tot físicament'.
En Goku va saber-ho en el mateix que va poder processar on havia mantingut, durant segons, les mans aferrades amb preocupació.
S'havia engreixat? Estava ferida, i era la reacció del seu cos a una ferida o un cop, el que havia notat entre les seves robes? Havia estat un instant tan fugaç que, d'haver tingut valor, fins i tot l'hauria tornat a subjectar per comprovar-ho.
'Tenia res a veure allò amb què ella pogués estar d'alguna manera malalta?', com havia pensat en veure-la titubejar a l'aire. No, era absurd, perquè els acabava de demostrar la major prova de poder feia tan sols uns minuts: s'havia convertit, encara que fos per breus instants, en una supersaiyajin. 'Mai abans ell hauria associat aquella imatge de poder amb la de bellesa'. No, abans de veure-la brillar a ella durant aquell parell d'instants.
La Nasu no sabia aleshores que, malgrat la maduresa obtinguda a còpia d'anys i emocions, malgrat tot el saber que ell guardava al respecte de la lluita i, gràcies a ella, també del què sentia el seu propi cos a l'estimar... malgrat tot allò, a en Goku continuava quedant-li lluny l'únic moment de la seva vida en què havia vist una dona embarassada d'aprop. 'Nou anys, els que tenia en Son Gohan, eren masses... sobretot quan no comptava en absolut amb una cosa com aquella'.
Sobretot quan, la primera vegada que havia estat pare, prou s'havia sorprès (ja) del què la vida podia deparar-los a partir de llavors... com bé li ho havia assegurat aleshores una Xixi pletòrica.
I, de fet, en aquell instant ni tan sols va tenir temps de raonar per què, de cop i volta, els canvis físics de la Nasu el preocupaven més del compte.
Tants pensaments havien passat pel seu cap, en un tan curt període de temps, que (amb sorpresa) havia vist com tot continuava igual; en centrar-se de nou, i fent un considerable esforç, al seu voltant.
La princesa saiyajin, que se n'havia apartat mig segon abans, tenia ja la vista posada en aquell, per moments, preocupant combat. Els cops de puny havien fet recargolar en Cèl·lula de dolor, però no estava disposat a posar-los-hi fàcil de cap de les maneres.
Ho podia aconseguir, en Son Gohan el podia derrotar. Era el què havien pensat tots en aquell llarg instant, en el moment de pausa en què havien vist veritablement apurat en Cèl·lula fins que l'androide havia reaccionat com si es tractés, de fet, d'un animal engarjolat. I no en seria l'única vegada.
– Com has pogut? – Cridava el monstre enrabiat – Com t'hi has atrevit? No t'ho pensis pas que podràs amb mi, sóc jo l'ésser perfecte i complet, et destruiré!
I tot i així una cossa d'en Son Gohan l'havia tornat a deixar clavat a terra. La força que pensava desprendre a continuació, no seria cap broma. 'De cap de les maneres'.
– Sóc la perfecció – va reiterar – M'hauries d'haver valorat més. Sóc el complet! Això de fins ara no té res a veure amb la victòria final... – va cridar a l'hora que s'enlairava per fer un darrer kamehameha. 'Finalment duia un darrer somrís de victòria amb ell': - Si te n'escapes, la Terra volarà pels aires...! Concentraré tota la meva energia en una kamehame que pot destruir tot el planeta. Més val que rebis el cop, nano...! – va amenaçar-lo.
Fins i tot en Son Goku aparentava estar alerta ara. – Desgraciat! – van sentir-lo cridar, abans d'haver-se de protegir d'una altra onada de força brutal.
– Aquell mocós pocavergonya ha llançat un kamehame, més potent que el d'en Cèl·lula! – va murmurar en Vegeta just després del xoc de poders, tot sortint de la sorra on alguns d'ells havien quedat enterrats.
I tot i així, enmig del fum que s'havia generat, continuaven notant l'energia d'aquell monstre. Encara no havia mort...
– Ets tossuda, eh? – va escoltar en Trunks darrere seu. A l'instant que l'ajudava a posar-se dreta. 'Ambdós s'havien refugiat prop d'una de les roques que encara resistien la polsegada a la zona'. – Estaries millor si et traguéssim d'aquí. – va murmurar-li, sense que els altres (a la llunyania) poguessin escoltar-lo.
– Arribats a aquest moment, tant és morir aquí o a 2.000 quilòmetres de distància, no?
– Potser sí – va assentir el seu nebot amb un mig somriure. 'Com lamentava no haver-la conegut a la seva època'. Com lamentava que ella hagués marxat de la Terra quan ell era tan sols un nen.
Des de llavors, les circumstàncies havien canviat molt en les dues èpoques. 'El seu món i aquell tenien ja ben poques coses en comú'.
Esperava (doncs) que, ambdós temps, no compartissin tampoc ara la desesperança d'un mal futur. La seva presència, però potser i sobretot la d'en Cèl·lula, ho havien regirat tot.
Allà d'on venia, en Goku havia mort abans, i en Vegeta i els altres ho havien fet després en mans de l'A-17 i l'A-18. Allà on havia nascut, en Paragus mai havia anat a la recerca del seu pare. 'Potser perquè, en realitat, el seu pare ja havia mort abans'. I la Nasu no s'havia pogut quedar embarassada. En Trunks es preguntava què pensaria la seva pobre mare si ell mai aconseguiria tornar-hi. '¿Què passaria si, ni en aquesta, ni en aquella època, aconseguien fugir de l'horror que aleshores semblava campar lliure en un i altre temps?'.
Seria la fi de tot? Semblava clar que sí.
I per evitar-ho tot depenia aleshores d'una única esperança: d'en Son Gohan.
– Ell o ella no hi eren al meu futur – va xiuxiuejar de nou amb un dèbil somriure, dirigint-se clarament al seu estómac – Confiem en què hi hagi un futur que viure aquí. – va ajudar-la a volar uns metres endavant, per apropar-se amb rapidesa als demés.
Tots estaven pendents de la imminent reaparició d'un Cèl·lula del qual encara en notaven l'energia.
Una sola mirada, però, va fer que en Trunks cessés en la seva subjecció. 'Podia sola, és clar'.
El fum i la pols de cel enllà començava a aclarir-se i s'hi distingia (ja) part del què havien temut fins llavors. En Cèl·lula, l'androide temible, estava viu... encara que totalment mutilat.
– Es pot regenerar! – va exclamar en Cor Petit enmig d'un ambient que, en general, es movia entre l'expectació i la lleugera esperança – Son Gohan, aquest monstre té cèl·lules meves al cos. Pot regenerar els membres tocats en un tres i no res!
– Son Gohan... Son Gohan, li has d'etzibar el cop de puny definitiu, de seguida. – va advertir-li-ho el seu pare immediatament. 'En Goku no entenia per què el seu fill no ho havia fet ja'.
– El cop de gràcia, tan aviat? – va preguntar-li el nen segur de si mateix, amb aire de guerrer poderós i decidit – Pare, vols dir que no em fas córrer massa? Trobo que es mereix una mort lenta i dolorosa...
L'orgull, la sang saiyajin que corria per les venes del noi, li guanyava la partida per primera vegada a la vida.
– Son Gohan, ets l'única persona del planeta que pot destruir en Cèl·lula – va tancar els punys en Goku amb desesperació – Ara ja el tens a les mans, fes-ho d'una vegada! – va pregar-li-ho des de la distància.
S'enfrontava ara, un cop regenerat, a una bèstia completament acorralada. Però el noi no semblava ser-ne prou conscient.
– Merda! – va posar-se les mans al cap la Nasu – Merda, Cor Petit – va descarregar la ràbia cap a qui més a prop tenia en aquell moment. També hi havia en Trunks; però era el namekià qui no aparentava reconèixer el nen, el seu deixeble, en aquell guerrer d'orgull insuportable que es negava (llavors) a liquidar el seu adversari d'un sol cop. – Ha de posar-hi ja punt i final...
– ... però... què és boig? – va preguntar a l'aire l'una vegada autoproclamat rei dels dimonis, afirmant d'un gest facial, i amb astorament, l'afirmació d'ella.
Sense acabar d'entendre res.
Ella sí ho entenia.
– Tan de bo fos boig – va rebatre'l. La germana d'en Vegeta va jugar amb una pedra que havia acabat subjectant, una estona enrere, mentre es refugiava de l'últim gran atac. Va llançar-la finalment amb malicia contra el terra: – A vegades penso que no feia falta un Freezer per exterminar-nos... – va murmurar fent que fins i tot en Goku, que era pendent del seu fill, la mirés un instant – Nosaltres mateixos érem ben capaços d'autoexterminar-nos en un atac d'obstinació... – va posar-se les mans al clatell amb exasperada resignació. 'Reconeixent en el petit mestís tots els defectes de la seva raça'. Tots els defectes que ella encara arrossegava.
Només que ella no tenia el poder suficient per a posar en perill tota la humanitat. 'És clar, tu només poses en perill el que més t'hauria d'importar', va retraure's conscient que tots ells sempre acabaven topant amb la mateixa pedra: les pròpies característiques psicològiques, i pel que es veia genètiques, d'una raça guerrera.
Ni en Son Goku se n'escapava. Tot i que ara contemplava amb desesperació l'error del seu fill. L'havia observat (a ella) un moment amb preocupat i mut assentiment, sense fer cap gest que delatés que realment li donava la raó, i s'havia girat a l'instant, amb renovat impuls, cap a un Gohan que no aparentava voler acabar amb allò d'una vegada.
'Qui els ho hauria dit que el petit i tranquil Gohan també tindria aquell tipus de sentiment tan endins?'. L'estat, el segon nivell del superguerrer, en el qual es trobava, despertava aquella part fosca del ser del seu fill. Va insistir-hi malgrat tot: – Son Gohan! Només el pots rematar tu, espavila't! – I va demanar-li-ho fins i tot amb exasperació en veure que aquell monstre semblava haver perdut definitivament el nord – No l'acorralis més! No se sap de què és capaç!
I el fet era que, un segon després, en Cèl·lula havia començat a lluitar de manera destralera i sense cap tipus d'encertat raonament.
– S'ha transformat per tenir més força, però a canvi ha perdut velocitat – va reflexionar en Trunks – Ha caigut en l'error que em va corregir a mi... Em sembla que es torna boig... deu haver perdut l'autodomini... – I les seves paraules acabarien fins i tot sent més encertades del què aparentaven.
Ja res del què feia en Cèl·lula tenia sentit. 'Almenys no un de racional'.
Tres cops i algun esforç després, vomitava l'A-18 davant l'estupefacció de tothom. 'La seva energia havia disminuït'.
– Quin fàstic! – va girar el cap la Nasu incapaç de contemplar-ho, mentre a en Cèl·lula se li regiraven les entranyes. La pobre androide, inconscient, apareixeria davant d'ells moments després.
– És com abans... ja no és el complet –.
Van adonar-se'n de seguida. I de totes maneres en Son Goku encara aparentava estar força preocupat.
En Gohan es mantenia palplantat davant seu, tan sorprès com la resta.
– A-18!
– Espera! – va aturar en Cor Petit a l'últim instant a un Krilín que havia estat disposat a anar-la a buscar. 'Tot just començava el procés de regressió d'aquell desesperat monstre'.
I els tocaria ara viure'n el pitjor.
Encara que semblés que realment en Gohan havia guanyat.
– Estàs acabat – va avançar-li el nano. Però en Cèl·lula, llavors, ja tenia els seus propis plans. – M'avorreixes, ja estàs llest Cèl·lula! – va insistir en Son Gohan.
– Son Gohan, no et torbis més! – va pregar-li de nou el seu pare – Elimina'l d'una vegada.
Però ja no hi havia res a fer: – Me les pagaràs, te'n recordaràs d'això – va cridar de cop i volta la maligna creació del Doctor Gero abans de començar-se a inflar de manera amenaçant. 'Ningú s'havia esperat allò'.
– Això no... – va expressar amb espant en Goku sense que la resta sabés què estava passant. – Vigila!
– D'aquí a no res tots morireu amb mi, esclataré i no en quedarà ni rastre de vosaltres. El vostre planeta desapareixerà del mapa.
Aquell cop, com acabava d'advertir-los en Cor Petit, el seu enemic no fanfarronejava. 'Era prou poderós per destruir tot el món'.
I només que en Gohan li donés un copet de no res podia fer-lo esclatar.
– Què fem? – va preguntar en Ten Shin – Hem de fer-hi alguna cosa – van intentar rumiar quelcom.
– No... ja està... – va sentenciar en Cor Petit – Ja no podem fer-hi res. S'ha acabat... tot s'ha acabat.
La Nasu va alçar la vista endavant, segura que ja no hi havia remei. 'El namekià no exageraria una cosa així'. Va abraçar-se a si mateixa encara que allò no li servís més que per trobar consol.
I, abans de tancar els ulls, va trobar-se inexplicablement amb la mirada, de cop càlida, d'en Son Goku.
– Perdona'm.
La veu va arribar-li tan difosa, entre les exclamacions de temor dels altres, i l'aire que aquell monstre aixecava al seu voltant, que va haver de concentrar-se per comprendre que havia estat veritat. 'En Goku acaba de demanar-li perdó. En veu alta i davant de tots'.
– No he sabut estar a l'alçada... – va dir com a tota explicació a la mirada plena de dubtes i necessitada de respostes d'ella.
La Nasu va quedar-se parada... i va preguntar-se tot seguit per què els records l'aclaparaven de sobte.
– T'estimo – Havia murmurat ella una vegada com si només comentés el temps.
– No me'n vull anar enlloc – Li havia respost ell en entendre en la seva mirada el què ella volia. 'En reconèixer-se a si mateix, després de tant patir per ella, el què ell desitjava'.
Ell també l'estimava. Però havia estat massa noble per continuar-ho demostrant al món.
¿On quedava el seu amor enmig d'aquella desesperació que aparentava ser el final del planeta?. La Nasu va empassar saliva per mantenir la mirada fixa en l'home que ara també l'observava.
– Goku...