Capítol 35. La fi del Joc d'en Cèl·lula
La mirada entre ambdós no va allargar-se més d'un parell etern de pesats segons, però va ser suficient perquè la Nasu sentís una afilada daga imaginaria al fons del pit. '¿Per què aquell no semblava exactament el comiat en el què tots moririen després?'. No va entendre-ho. No de seguida. ¿Si era la Terra sencera la què estava a punt de desaparèixer, per què només semblava acomiadar-se'n en Son Goku?
Els ulls d'ell van passejar-se, després, pels rostres sorpresos i espantats dels seus amics. Van aturar-se un instant en el Cor Petit. I encara expectant, la Nasu va veure ja llavors, i enmig de tanta espera, que aquella no era una simple ullada.
No, una de normal.
– Tingue'n cura –. La petició callada va rebotar al cervell d'en Cor Petit com si es tractés d'una veritable explosió de veritat. '¿Què pretenia en Goku?'. – M'ho promets?
El namekià va mirar-se'l als ulls clars de superguerrer amb preguntes que, ara endevinava, no serien mai respostes.
'¿Per què sentia que no era només d'en Gohan de qui li demanava que tingués cura?'
¿Per què entenia que li estava demanant que es mantingués a prop d'aquella dona tossuda i forta?'. El superguerrer va fer (immediatament) un gest d'assentiment, com si ja sabés d'abans que ho faria malgrat tot, i el namekià va ser incapaç de reaccionar.
Als ulls d'en Goku hi havia cert grau de resignada satisfacció. 'I una fugaç sensació de pau'.
'Ni tan sols tenia sentit que li ho preguntés: podia, a més, tenir-ne cura ell mateix'.
'Havia de tenir-ne cura ell mateix!', va reaccionar en segons la ment del namekià. 'En Son Goku no sabia tota la veritat'.
És clar que ell, en Cor Petit, tampoc tindria ja temps de reaccionar. No almenys en aquell sentit.
De fet, va pensar, allò ni tan sols era cosa seva. 'Que estrany que era aquell moment'.
– Què et passa Goku...? – va ser l'únic que va pronunciar amb sorpresa quan va tornar a veure que l'home, l'amic, el guerrer, els somreia... de nou... i que, aquest cop, ho feia a tots a la vegada.
– Goku en què penses ara? – va escoltar que es qüestionava en Krilín quasi al mateix temps.
La Nasu aparentava ja incapaç de tornar en si. 'Massa perduda en algun pensament volàtil i... asfixiant'.
– Hi he donat moltes voltes i no se m'acut cap altra solució per salvar el nostre planeta – va confessar-los l'home a la fi.
– Què?!
Se'l veia cansat, però decidit. I no aparentava estar disposat a escoltar cap de les sorpreses exclamacions i queixes dels seus amics. – Adéu - siau a tots – va acomiadar-se'n alçant la mà esquerra.
– Go... Goku... – Amb prou feines va saltar endavant en Krilín – No... no em diguis que penses...
– Goku... – va semblar-li, a en Cor Petit, sentir al seu costat: era la Nasu i continuava amb la vista fixa al rostre d'en Son Goku. Completament parada. '¿Havia comprés ella, abans que els altres, les intencions de l'home?'
– Falten quatre segons – va alertar-los en Cèl·lula, amb en Gohan rendit davant seu. 'El nen s'havia adonat de fins a quin punt havia estat un error no escoltar el seu pare: de com podia haver salvat el planeta sinó s'hagués deixat endur pel moment'. Era de genolls a terra amb els punys tancats: – En aquest combat no hi haurà guanyadors... però estic satisfet perquè us veig a la cara com patiu... – va riure el monstre.
– Goku! – va cridar desesperat en Krilín, enmig de tots els seus amics, en veure'l desaparèixer-se... i aparèixer (després) davant el monstre del Doctor Gero.
Allò no aniria com un embogit Cèl·lula pensava... 'Però tampoc seria el final desitjat per tots els altres'.
– Pare... – va reconèixer-lo en Gohan en alçar el cap. Astorat.
– Gohan... has lluitat molt bé... – va somriure-li en Goku, amb dos dits al front i una mà a punt de tocar el ja voluminós i terrible tronc de l'androide victoriós – Has estat molt valent!
El nen, desesperat, no comprenia aquell gest. No almenys llavors: – Pare... – va pregar sense saber (exactament) què era el que li estava demanant.
– Digues a la teva estimada mare que em perdoni, sempre he estat molt egoista amb ella. – va confessar-se finalment el fill d'en Bardock. I ja no va tenir temps de mirar enlloc ni de fer res més... Va desaparèixer. Enduent-se en Cèl·lula... amb ell.
Una pesada llosa acabava de caure damunt de tots els seus amics. D'en Son Gohan. D'una Nasu que era incapaç de moure's, que ni tan sols sabia exactament com es feia allò de respirar enmig de tot aquell mut i paralitzant dolor. I d'un Krilín que, amb els punys tancats, encara cridava el nom del seu millor amic.
Fins i tot en Vegeta estava estupefacte.
Alguna cosa pitjor que el silenci va envair-los a la fi.
– Nasu... – La princesa va escoltar a en Trunks darrere seu; i va notar que en Cor Petit la subjectava... a l'instant que se'n recordava de tornar a respirar.
– Esteu bé? – va preguntar, finalment, el seu nebot en plural. – Nasu, respon si us plau –. Enmig de la desolació de tothom, les mirades s'havien posat en ella amb sorpresa.
'¿Esteu?'. A tots els va venir de nou aquell plural...
Va intentar balbucejar alguna cosa amb cap i peus, però ja no sentia l'energia d'en Son Goku enlloc, i va trobar-se, de cop, tan perduda que va encongir-se sobre ella mateixa intentant trobar un sentit a tot. No havia perdut la consciència en cap moment, però era com si, per instants, l'ànima li hagués marxat del cos. S'havia sentit totalment desconnectada del moment.
Va agafar aire intentant recuperar-se. 'Entendre alguna cosa'.
'Aviat va recordar que no era ella qui tenia dret a enfonsar-se, sinó el nano que cridava el seu pare més enllà: l'homenet que havia posat en Cèl·lula contra les cordes i que havia col·laborat a salvar el món'.
– No hi és – va confirmar-los absurdament, ja que tots podien notar com la força espiritual d'en Son Goku havia, hores d'ara, desaparegut – Ja no li noto la força.
– No – va confirmar en Cor Petit en el mateix moment que ella podia notar com la subjectava del braç. Com ell, tots els altres mantenien el cap cot – L'energia d'en Goku... s'ha esfumat.
No va poder evitar observar el nàmek, mentre la mirada d'en Son Goku li venia al cap amb força. 'Feia tan sols uns segons, s'havien mirat'. Havia estat allà davant i s'havia disculpat. ¿Per què? ¿Per què li havia hagut de demanar perdó?
– No he sabut estar a l'alçada... – Havia afegit ell com a tota explicació, com a única resposta a la mirada plena de dubtes d'ella.
Però ella tampoc hi havia estat, cap dels dos havia estat a l'alçada de tant amor.
Va posar-se les mans a la boca, per no cridar. I mica en mica va fer-se a la idea que ell se n'havia anat. 'Que ja no hi era i que ella ni tan sols havia estat capaç de dir-li que esperaven un fill'.
Un nen. O una nena. Una criatura dels dos. – Oh Goku, perdona'm... – va murmurar encara dempeus. En qualsevol moment el món començaria a donar-li voltes i sabia que, aquell malestar, ja no seria (de cap manera) producte de l'embaràs. 'No podia respirar'. Ni tan sols creia recordar com ho feia abans, per omplir d'aire els pulmons. Va mirar al namekià, que la subjectava i l'observava, per tal de trobar-hi una explicació: – Les Boles de Drac... Creus que podrem?
En Cor Petit va negar lleugerament amb el cap: – Ell ja havia tornat una vegada...
I llavors va adonar-se que era allà, repenjada a ell, al namekià, i que feia molta estona que havia renunciat a mantenir l'equilibri. 'Havia d'actuar com allò que era'.
¿Què estava fent?. Va sospirar.
¿Però com podia ella asserenar-se si el mateix Vegeta aparentava estar perdut en mil pensaments? 'El seu germà acabava de veure morir el seu etern rival'. I d'entendre què era el que havia canviat en la noia.
Fins i tot podia recordar (ara) amb claredat que ella havia estat, per moments, convertida en superguerrer. I ho trobava tot, de cop i volta, bastant irònic i d'una estupidesa flagrant. '¿No era tan difícil aconseguir-ho? ¿Què dimonis feia la Nasu convertint-s'hi?'.
Se li feia difícil pensar que pogués haver entrenat, en efecte, tant. És clar que encara podia concebre menys una cosa com aquella: Després de tot naixeria un saiyajin que no seria mig humà... amb sang reial... amb sang reial i d'aquell desgraciat de tercera, l'energia del qual semblava haver desaparegut.
No podia haver mort. 'Encara s'havia d'afrontar a ell'. Encara l'havia de guanyar.
'S'hi jugava la dignitat... l'esperit de príncep guerrer'.
– Nasu... – va reaccionar en Krilín, també desolat, que observava la manera com la saiyan encara s'acaronava inconscientment la panxa, a través de la roba, i la cura amb què en Cor Petit i en Trunks l'observaven. 'Començava a pensar que aquell plural podia tenir un sentit'. La resta callava entre el dolor per la pèrdua i la confusió pel que, en efecte, semblava ara una notícia evident. – Estàs embarassada?
El millor amic d'en Son Goku no n'havia sabut mai de ser discret, ni molt menys de callar-se notícies tan sorprenents.
El so gutural d'en Vegeta, quasi càustic, va ser l'únic que va escoltar-se, abans que la seva germana s'alcés de sobte com un resort. 'No era important'.
Ella i el seu fill no eren el què importava. No llavors.
En Iamxa i en Ten Shin Han només se'ls miraven. Mig desolats per en Goku i mig sorpresos per aquella situació inesperada. Entre el silenci i l'astorament.
Va avançar dos passos, intentant refer-se. 'Mossegant-se el llavi i mirant endavant': – Cor Petit, estem bé, jo i..., però... és en Gohan qui et necessita ara. No perdeu el temps i... aneu-hi, va.
– Nasu... – En Trunks va intentar pregar-li que els hi ho deixés a ells, admirat de tanta serenitat. 'Apesarat però conscient que la dona tenia raó'. Havien de pensar en el Gohan.
En Cor Petit (però) només premia els punys, sense entendre exactament què era el que més feixuc se li feia: si la mort d'un home que l'havia canviat tant com en Goku, les llàgrimes d'en Son Gohan o el pesar d'ella. 'Què havien de dir-li, de totes maneres, al pobre noi?'.
– Per Kami... – va revoltar-se la Nasu aleshores, contra aquell perdut silenci de tots. No podien continuar lamentant-se mentre, des d'allà on eren, encara podien sentir els plors sords d'en Gohan. – Aquell nen us necessita, és que no penseu anar-hi?!
– Nasu... – va escoltar i ni tan sols va ser capaç ja de dir qui l'havia cridat.
– Molt bé, doncs ja hi vaig jo... – va notar la mà del namekià, intentant aturar-la entre el silenci dels altres, però va decidir que no es pararia allà: – Coi, Cor Petit – va queixar-se en deixar-se anar – Encara puc caminar...
'Estava embarassada, no malalta'.
Havia decidit que si no n'eren capaços, ja ho faria ella. I ho faria bé.
Darrere seu va saber que hi anava en Krilín, tan convençut com ella que en Gohan els necessitava ara. 'Tan confós com els demés respecte el què realment en Trunks i en Cor Petit sabien'.
El "pare" que havia cridat minuts abans en Gohan se li havia clavat al pit i poc podia fer per oblidar-se'n. Va ajupir-se per ajudar-lo a aixecar-se, i de seguida va notar la veu tranquil·la d'en Krilín amb ells.
– Ja ha passat tot, Gohan – va dir-li al nen – Gràcies a en Goku i a tu... Ja ha acabat tot...
Va mirar-la; ambdós sabien que hi havia una pregunta que ella encara no havia respost. Però ara ja no faria falta que ho fes. L'amic cap pelat d'en Goku acabava de veure, tan bé com ho havien observat els altres des de lluny, que ella no tenia cap intenció de separar la mà dreta del seu estómac.
– Estem bé, de debò... – va afirmar-li. 'Asserenant-lo i, a la vegada, responent-li perfectament aquella qüestió que, durant minuts, havia quedat orfe aire enllà'.
Es preguntava què devia passar (aleshores) per la ment d'en Vegeta. 'Però no estava segura de, realment, voler saber-ho'.
Hauria jurat que la mort d'en Goku l'havia sorprès i confós tant com a tots. 'Però desconeixia què en pensaria del que a Vegetasei hauria estat, de fet, més que una traïció...'.
No podria saber-ho. No, encara. I tampoc importava ara: va subjectar en Gohan per les espatlles convençuda que estava destrossat.
Plorava.
Ella no ho feia, però se sentia pitjor que malalta.
– Quan el pare m'ho ha dit... l'havia de rematar... la culpa és meva – repetia el noi – M'he deixat arrossegar pel sentiment del moment...
Per sort en Krilín estava allà per calmar-lo. 'La Nasu amb prou feines hauria pogut parlar': – Però si no hagués estat per la teva força, la Terra no s'hauria salvat... – va ajudar-lo a posar-se del tot dempeus – Vinga aixeca't. Anem.
– Pots? – va qüestionar-la de sobte en Krilín, sense que la saiyajin s'ho esperés. 'Li estava demanant que no deixés de subjectar les espatlles d'en Gohan, ja dret, mentre ell sostenia el cos inconscient de l'A-18': – No vull deixar-la aquí al mig... – va fer com a única explicació.
– És clar... – va sufocar la seva pròpia desesperació amb un gest fugaç a la mirada. 'En Cor Petit continuava allà on ella els havia deixat, però se la mirava amb determinat orgull... i assentiment'. Observava també amb preocupació el seu ja no tan petit deixeble.
No havia sabut mai lidiar amb una situació d'aquell tipus. I tot i així hauria volgut dir alguna cosa que els consolés. 'Que acabés amb el sentiment de culpa del nano, però també amb el dolor de la Nasu'.
– En Goku ha mort amb cara de satisfacció – va afegir en Krilín, intentant resoldre el capteniment del noi – Estava orgullós de tu...
– Ni ho dubtis, Gohan – va afegir ella, prement-li les espatlles encara amb més força. Va ser aquell l'únic instant en què va notar (a traïció) la humitat d'una llàgrima pugnar per sortir. 'Però no ploraria davant de tots'.
I potser tampoc després. 'Perquè aquesta vegada sabia que si ho feia, li costaria molt parar... i no estava disposada a permetre-s'ho'.
Ella no era així. '¿Oi?', va autoconvèncer-se'n.
– Què penses fer amb aquesta androide?! – va preguntar de sobte en Vegeta a l'humà – I si encara fos viva? Liquida-la!
– És... és que no és gaire dolenta... – va excusar-se en Krilín atabalat.
¿Que no era evident per què el noi se'n preocupava? '¿O aleshores només era capaç de veure-ho la princesa saiyan?'
¿Es fixava més ara en aquell tipus de coses... o era el dolor d'un voler perdut que li obria llavors els ulls?
Tot i així, no pensava intervenir-hi. Amb prou feines, de fet, continuava recordant-se de respirar.
.
– Noi...
En Kaito, encara enfadat per aquella mala jugada, va mirar-se l'home que una vegada havia entrenat. 'Sí... li havia fet broma... i s'havia carregat tot d'una el seu planeta... les seves mascotes... i a ell mateix... ¿però era prou conscient que, aquesta vegada, morir volia dir exactament el què sempre hauria hagut de significar morir?'.
Va observar-lo seriós un moment. 'No podia estar tan tranquil, no així... havia de fer-s'ho a la força'. – Digui...
– Així que, n'estàs segur, no hi havia cap més manera de solucionar-ho? – Intentava preguntar-li-ho seriosament... 'Al cap i a la fi, l'havia matat'. Allò era el què més l'enfadava de tot, que l'havia mort per protegir un insignificant i petit planeta... A ell... Al Déu de la Galàxia Nord...
– No se m'ha acudit res més, de fet. – va respondre-li novament – Ja li ho he dit... Era només un moment, faltaven pocs segons perquè aquell monstre explotés... Per això no paro de demanar-li perdó, sap? No sigui tan pesat, senyor Kaito! – va atrevir-se a bromejar de nou.
– Que jo sóc pesat?! – va indignar-se només el parell d'instants que va trigar en tornar a processar tota aquella desgràcia de nou. – Aquesta vegada les Boles de Drac de la Terra no podran pas fer-hi res... Ho saps, oi? – De sobte, tenia al cap una altra possibilitat. 'Però havia de comprovar una cosa abans'.
Era impossible que ell no hi pensés.
El Déu va mirar-se'l un darrer cop. El cert era que en Son Goku s'havia posat, de cop i volta, força reflexiu.
– No es preocupi – va etzibar-li després d'una petita i muda pausa – És millor així...
– Què dius?! – va exaltar-se.
'Ho és perquè, al cap i a la fi, la Bulma tenia raó', va pensar fugaçment l'heroi. Tot i que sabia que era difícil d'explicar. La científica li havia dit, i el darrer cop no havia estat feia gaire, que ell atreia tota aquella mala gent... els guerrers de l'espai, en Freezer, el Doctor Gero i els seus androides amb en Cèl·lula al capdavant... tot era en part culpa seva... La Bulma ben mirat tenia raó.
També l'havia tingut en dir-li que, probablement, el seu matrimoni amb la Xixi no faria mai feliç a la filla de Gyumao. 'Però no era aquella la seva principal motivació en voler quedar-se com estava'. De totes maneres, abans de tot allò, ja havia decidit que es faria, més d'hora que tard, a un discret costat.
¿I ella?. No, no volia pensar ara en ella. No podia fer-ho sense dubtar. 'Com tampoc podia pensar en el seu fill sense lamentar aquell pas'.
No només perquè no els pogués veure tot sovint, cosa que de fet sabia que, en entrenar com volia, tampoc hauria acabat fent. Però sí perquè la mort significava no veure'ls mai més. 'No fins que ells morissin'. I esperava que, per allò, encara faltés força... més d'una vida...
No valia la pena capficar-s'hi. 'Era el millor'. Fins i tot per ells.
Sense la seva presència, la Terra estaria en pau. I si mai hi havia un problema... en Gohan ja l'havia superat... i podria posar-hi solució.
Viurien bé sense ell. 'Més del que ells mateixos podien imaginar-se ara', va pensar. Tot i així no volia tocar encara aquell tema amb en Kaito: – L'ànima d'en Cèl·lula no és per aquí... – va dir després de segons de volar en silenci – Ha anat directament a l'infern?
L'astorament d'en Kaito va espantar-lo. 'Allò sí que era seriós'. I terrible.
– No hi és! No es veu per enlloc... – va exclamar el Déu – No pot ser! Les ànimes de tots els qui moren passen pel despatx del gran jutge...
– I què vol dir això? – Va preguntar encara aferrat a la idea que en Kaito deuria voler dir alguna altra cosa. 'No podia ser'.
– Doncs... que en Cèl·lula encara no és mort...
'Havia salvat la Terra'. Però podia ser que només ho hagués aconseguit momentàniament.
El món va caure-li a sobre. 'I la preocupació pels seus va apoderar-se'n immediatament'. Ja no hi havia lloc per les cares gracioses, ni per les bromes banals.
Tampoc per pensar com seria el món sense que ell atragués nous monstres. 'Perquè potser no hi hauria més món'.
.
.
Un vent estrany i angoixant els havia pres per sorpresa mentre en Krilín i en Vegeta divergien sobre el què calia fer amb la número 18. 'El príncep no oblidaria tan fàcilment que aquella dona, si és que es podia anomenar així, l'havia humiliat una vegada'. Encara que tampoc els hi ho diria clarament.
Havia proposat destruir-la de totes maneres. 'I ho hagués fet ell amb força satisfacció... de no haver-se hagut de sorprendre després pel vent que de cop i volta els feia trontollar'.
– ... Aquesta energia, la conec... – va deixar anar sorprès, quan els altres intentaven entendre encara en quina mena de malson tornaven a estar immersos.
– No pot ser... – va rebatre'l en Cor Petit més per ell mateix que perquè, en realitat, en pogués convèncer la resta. De fet la monstruosa força que els envoltava la coneixien tots perfectament. Negar-ho era només producte de la pròpia por.
Com els altres, entre la pols, la Nasu ni tan sols va moure's aquesta vegada. Fins que la resplendor d'un raig va gelar-li la sang. I va fer-la retrocedir.
Prop d'ella, una energia s'apagava per moments. I una veu ja odiosament coneguda, els hi ho removia tot; de dalt a baix, i fins a les entranyes. Ni tan sols va poder negar amb el cap, però va voler fondre's en reconèixer, entre la pols i el terra, aquell monstre que s'havia endut en Goku.
No va ser fins a un moment després, que va raonar una altra terrible veritat: algú s'estava morint ara.
I era en Trunks.
Hauria pogut ser, de fet, qualsevol d'ells. 'Perquè el monstre havia tirat a matar sense ni tan sols preocupar-se de qui en fos la víctima'. Ara, a més, se'n reia: era la segona vegada que matava a la mateixa persona, ja que havia eliminat el seu nebot en aquell futur terrible del què venia... en una tercera línia temporal que no era ni la present ni la ja prou horrible època en què havia nascut el noi que acabava de morir.
¿O no era mort?. Un darrer estossec, ple de sang, va indicar-los que, en efecte, el molt jove Trunks acabava de deixar-los. Va córrer a buscar-lo, ara que per fi veia amb nitidesa al seu voltant, i va agenollar-s'hi... al mateix moment que també s'hi apropaven en Iamxa i en Ten Shin Han.
Mentrestant la veu d'en Cèl·lula, que per horrible que semblés desprenia més energia que mai, relatava amb tot luxe de detalls per què era viu. No va necessitar mirar-se'l, per saber que no només havia recuperat la seva forma al complet, sinó que aleshores els seria encara més difícil de vèncer.
Les cèl·lules de saiyajin que duia li donaven aquella capacitat... 'Guanyava energia a l'haver estat a les portes de la mort i, a sobre, ja de per si acabava d'aprendre la més desconcertant de les tècniques d'en Son Goku: el canvi de lloc instantani'.
Ni tan sols s'ho havia pensat que podria ressuscitar. Però mentre no acabessin amb un petit òrgan que tenia al cap, semblava ser que el seu cos tenia la constant capacitat d'autoregenerar-se.
– De què rius? – va preguntar amb ràbia aquell monstre a un Son Gohan que, fins llavors, havia estat tan parat com tots – Que t'has tornat boig?
– Ric perquè estic content de poder venjar el pare, que és mort per culpa del meu orgull – va fer-la fins i tot girar l'expressió del nen – Tota l'estona desitjava liquidar-te amb les meves mans...
La Nasu, de genolls al costat d'en Trunks, i sorpresa aleshores per la seguretat i el valor d'en Gohan, va fixar-se en un darrer detall.
– Vegeta... – No va poder evitar observar-lo amb cert esglai. 'No l'havia vist mai així'. Ni tan sols quan, amb només cinc anys, tot el seu planeta havia saltat pels aires.
Pràcticament no en reconeixia la característica fredor. 'Era tot foc'. I ràbia.
A en Vegeta, d'un cop de realitat, se li havia oblidat de sobte qualsevol frustració que pogués tenir respecte a en Goku. 'O almenys la què tenia directament a veure amb la seva recent desaparició'.
En Trunks... el seu fill... era mort.
La Nasu i els dos humans, de fet, sense voler eren ara en un bassal de la seva sang.
Va observar el noi del futur un instant indeterminat, abans d'actuar. 'Això no pot ser... no puc tolerar que uns guerrers de patacada com el pallasso d'en Son Goku i el seu fillet es carreguin en Cèl·lula... és feina meva', va cridar foll de fúria.
Convertint-se a l'instant en superguerrer. I atacant a en Cèl·lula sense treva.
Amb cops d'energia cada vegada més forts... i constants.
– Cèl·lula, jo en Vegeta, el príncep del planeta dels guerrers... m'encarregaré de tu – va arribar a dir-li abans del darrer esforçat atac.
Durant aquell breu segon, de fet, l'androide no va semblar moure's. Però llavors va aparèixer des de la pròpia bromera polsosa d'aquells atacs, completament il·lès.
Llançant-lo al terra amb un sol cop. Gairebé partint-li el tronc... i part de la musculatura d'un braç.
Anava a acabar amb ell. 'Amb un sol i enèsim atac, que ningú aparentava poder impedir'. – Desapareix, Vegeta – va cridar, gelant-los encara més l'ànima. I fent que, per un moment, la Nasu s'adonés de quantes coses havia deixat de dir... no només a en Son Goku... 'Amb el seu germà, no havien tingut mai una relació normal'. No, des de que en Vegeta l'havia deixat tirada univers enllà. I el cert era que, a aquestes alçades, i des de ja feia temps, el comprenia més que l'acusava.
Li agraïa.
– Gohan! – El crit d'en Cor Petit va alertar-la, no obstant, que si tot allò ja semblava terrible de per si: 'Podia ser-ho encara més'.
El nano acabava de salvar-li la vida a en Vegeta... interposant-se entre el terrible raig d'energia d'en Cèl·lula i el príncep, però a canvi s'havia destrossat el braç.
Potser sí que acabarien podent parlar de qualsevol cosa... a l'altre món.
Va deixar escapar l'aire. Tant dolor ja només li produïa forçada resignació.
– Que és ximple en Vegeta! – va lamentar també en Krilín – En Trunks podia ressuscitar amb les Boles de Drac...!
El braç d'en Son Gohan havia quedat realment malferit. 'No podia defensar-se així'. Ni salvar-los.
No els quedaven mongetes i, a sobre, en Cèl·lula es disposava, d'una vegada per totes, a acabar amb tot. – Desapareixereu – va sentenciar – Amb la Terra i tot!
La princesa va aixecar-se i va avançar fins on hi havia en Cor Petit. 'Si havien de morir, ho farien dempeus'.
– Per què ha passat això...? – va escoltar com en Vegeta es preguntava dèbilment – Ara et seré una càrrega... Em sap greu, Gohan... – 'Veure'l deixar de banda l'orgull era possiblement el més corprenedor de la situació'. Volia dir que ell també ho veia: s'havia acabat tot.
– Merda – va protestar, conscient d'allò, en Cor Petit al seu costat – Qui... quina ràbia no tenir prou força! – Era la impotència de l'últim moment.
La fúria de l'adéu.
L'energia d'en Cèl·lula ja aparentava sobrepassar en molt fins i tot un Gohan ferit i amb una mà a l'extremitat que ni tan sols podia fer servir. 'Salvar en Vegeta li havia costat, precisament llavors, tota mobilitat al braç esquerre'.
– Què us sembla, eh? – va continuar-ho celebrant l'androide – Tinc prou força per fer volar la Terra i tot el sistema solar! – El monstre desprenia fins i tot calor i el planeta tornava a tremolar intensament. – Què et passa, Son Gohan? – va demanar – Vinga! Vull veure com et subleves per últim cop.
– Fes-ho... – va acceptar, però el nano – Sé que sublevar-me contra tu seria inútil... qui... quina llàstima...! Et podia destrossar... i no et vaig rematar...
Esperaven el kamehameha que els condemnaria a tots. I no van entendre, perquè just abans, en Son Gohan semblava parlar sol.
El fill d'en Goku, rendit, va escoltar una veu de cop i volta: – Però què t'empatolles, Son Gohan? – va sentir el seu pare de sobte, sense que en Son Goku pogués ser de cap manera allà – Que llences la tovallola? No fa per un guerrer això, Son Gohan!
– Pare! On ets? – va qüestionar-se sorprès. I confós.
La resposta era senzilla:
– A l'Altre Món. Gràcies al Déu Kaito em puc comunicar amb tu. – va dir-li en Goku, intentant tornar l'esperit de lluita al seu fill: – Per les teves venes corre sang de guerrers atrevits. Anima't i contraataca amb un bon Kamehameha. Pots guanyar com si res, de debò!
– Però tinc un braç inutilitzat, i a més, l'energia m'ha quedat reduïda a la meitat, pare. – El cert era que en Gohan no havia desitjat res més que matar aquell monstre, després de l'adéu del seu progenitor, però no creia poder fer-ho ara.
– Confia en mi, pots guanyar! – va insistir no obstant el superguerrer adult – Tingues confiança en tu mateix. Ets el guerrer més poderós de l'univers, recorda-ho.
Al seu voltant, els altres, sense poder saber que en realitat l'amic que admiraven s'estava comunicant amb el seu fill, començaven a rebel·lar-se respecte aquell final que els tocava viure.
Sobretot des de què, per fi, semblava que en Son Gohan contraatacaria. 'El seu poder, el del nen, ni s'acostava al d'en Cèl·lula, però alguna cosa havien de fer'.
Qui més clar ho tenia era en Cor Petit.
– Molt bé, pare – va acceptar finalment en Son Gohan, aliè als demés – Tens molta raó, molta. Faré el que podré, no pateixis.
Per aconseguir que el seu fill estigués de debò preparat per lluitar, havia també de despreocupar-lo: – A l'Altre Món m'ho passo molt bé amb el Déu Kaito, o sigui que no pateixis per mi i procura passar-t'ho bé tu també.
A aquelles alçades el nen no feia res més que pensar en com de culpable havia estat de la mort de son pare. 'Esperava que pogués perdonar-lo algun dia'. I li havia també de fer saber:
– Perdona'm, pare, si no m'haguessin pujat tant els fums... Ara no series mort...
– He! Oblida't d'això, no estiguis trist, Son Gohan. – va tirar de bon humor en Son Goku, quan més i més desolat veia al seu fill. 'No hi havia res a perdonar': – Encara que sigui mort, cada cop que pensis en mi estaré al teu costat, no ho oblidis mai.
– Sí, però...
– Si estàs trist per què no venges la meva mort? – va reiterar – Torna-li la pilota...
– Sí, pare.
En aquell moment sí, estava preparat per lluitar. Per intentar, almenys, contrarestar l'atac d'en Cèl·lula:
– Kaaaaaaaaaaameeeeeeeeeeehaaa aaaaaaaaameeeeeeeeeeeehaaaaa aaaaa!
Els demés es disposaven a apartar-se, com a mínim, de la primera línia de foc. L'ona expansiva d'aquell xoc de potents energies era massa forta per poder-la suportar. 'Potser era perquè tot aparentava acabar-se, o perquè tanta desesperació havia d'acabar sortint d'ella d'alguna manera, però el cert va ser que, just llavors, la Nasu s'havia sentit capaç de volar quilòmetres sense problemes... sense ni recordar els símptomes que tant l'havien hipotecat fins aleshores'.
No faria gran cosa, però almenys no necessitaria ajuda abans de morir.
Sense que ho sabessin, però, en Son Gohan sentia ja la presència constant del seu pare amb ell. En Goku hi seria fins al final, passés el que passés.
El nen sabia que si no matava en Cèl·lula, la mort del seu pare no hauria servit de res. 'Ell mateix li ho havia dit', en el darrer intent d'infondre-li ànims i llevar-li aquella tristesa amb què, en primer lloc, s'havia rendit davant de l'androide reaparegut.
Era aleshores, en plena lluita de poders, quan en Cor Petit prenia la seva decisió. 'No estaria sol'. Però no estava disposat a arrossegar-la a ella.
– Et quedaràs aquí? – va escoltar que el namekià li preguntava amb un somriure irònic. – Encara que pensis que ja tant és... i que probablement tinguis raó... Preferiria saber que no t'empenyo a cometre la darrera bogeria.
– Cor Petit... – va queixar-se dèbilment ella, entenent en mirar-lo el què pretenia fer.
– Ho faràs?
Ella només va poder assentir. 'Després de tot... i d'alguna manera... li devia'.
– Que mori de braços plegats? És això el que vols? – va somriure – És clar. No voldria que deixessis de salvar el món per la meva tossuderia – va bromejar. 'Ambdós sabien que la conclusió d'allò no dependria de l'atac que pogués o no llançar el namekià'. – Però hauràs de disparar fort, noi – va concloure – L'avi d'aquest nano em va salvar la vida. I el seu pare... bé... Vull que li fotis canya de part meva també.
– Entesos.
Fins i tot en aquella conversa trivial, plena d'aquella ironia que tan sovint havien compartit, tot sonava a comiat. '¿Quedava esperança a la Terra?'.
– Cor Petit... – va cridar en Krilín en veure'l enlairar-se just després. 'Acabava de sortir a ajudar el nen'. – Quina imprudència aquest Cor Petit... –. Va queixar-se davant la mirada segura de la Nasu: – Mira que pensar que podria salvar en Son Gohan.
La germana d'en Vegeta ho tenia tan clar com en Ten Shin Han: – Si no ho ha pensat que podria... – Havia corregit l'humà de tres ulls a en Krilín, just en l'instant que en Iamxa també ho comprenia.
Cap d'ells era dels que esperava la mort de braços creuats. I només els quedava seguir el namekià. 'A tots menys a la Nasu, que havia donat la seva paraula, i que a més, per primera vegada a la seva vida, se sentia amb l'obligació d'esperar: mentre hi hagués esperança, no podia renunciar al seu fill'.
No es perdonaria perdre'l i haver de seguir vivint. 'Si sobrevivien, era l'únic que, al cap i a la fi, conservaria d'en Son Goku'.
Des de la llunyania d'una d'aquelles roques, va veure'ls atacar i atacar sense que en Cèl·lula notés les més mínimes pessigolles. I finalment també va veure-hi encaminar-se al seu germà, que havia tret forces de les profunditats del seu ser, per no ser completament inútil en aquell moment.
Potser era una tonteria, però veure en Vegeta anant-hi, va fer-la sentir com quan tan sols era una criatura. La germana petita amb fe absoluta en l'hereu. 'Una nena que a la Terra amb prou feines hauria sabut comptar, i que en canvi a Vegetasei ja tantes responsabilitats arrossegava'. Mirant-ho en perspectiva, era increïble el raciocini que podien tenir nens de tan curta edat en una raça guerrera com la seva.
El dolor que li havia vist en morir en Trunks, l'havia reconciliat definitivament amb la figura del seu germà. 'Tot i que ell encara no ho sabés'.
Va ser irònic, per tant, que aquell atac d'en Vegeta acabés per ajudar en Son Gohan. 'Sabia que abans d'anar-hi, el príncep s'hauria estat rebolcant en els seus propis principis, i els hi hauria dit de tot als inconscients que s'havien encaminat a atacar cegament un monstre contra el qual no podien fer-hi res'.
En Son Gohan havia rebut també un darrer impuls del seu pare abans d'acabar amb tot: – No tinguis por, al teu subconscient et volta la idea que pots causar estralls a la Terra, oi? – Li havia demanat ja feia estona – No t'amoïnis, les Boles de Drac arreglaran tot el que hagi quedat fet malbé.
Fos com fos havia estat aquell atac d'energia d'en Vegeta el que, quasi sense fer-li cap esgarrinxada, havia distret el suficient al monstre com perquè perdés l'atenció en allò primordial: mantenir el xoc de forces contra en Son Gohan.
Amb una brillantor extraordinària com a punt culminant de tot, tots plegats van veure desintegrar-se a en Cèl·lula sota la força aclaparadora del fill d'en Son Goku, una criatura mig terrícola i mig saiyajin de només nou anys d'edat, deu comptant-hi la sala de l'esperit del temps. 'Un nen que havia estat quasi un adult massa aviat'.
Que ja abans havia vist massa coses i estat en múltiples camps de batalla. 'Com els nens saiyajins que no feia pas tants segons havia recordat la Nasu'.
Tots plegats podien, almenys confiar, en un futur diferent.
Van veure desplomar-se en Son Gohan a l'aire tot just acabar. I al cel, on havien acabat tots, van adonar-se, un per un, que l'energia d'en Cèl·lula (efectivament) havia desaparegut del tot.
– Així que t'hi has pogut resistir? – va preguntar-li en Cor Petit quan va veure-la aparèixer-se al costat de tots, vinguda de més enllà – Sincerament... ho dubtava.
Tots plegats miraven somriure d'alleujament en Son Gohan, el gran protagonista que havia vençut a en Cèl·lula i al qual ja havien començat a felicitar; però aleshores també centraven la seva atenció en ells.
– I feies bé. Sóc una inconscient – va reconèixer – Jo m'hi hagués llançat de cap...
– Ja – Li era inevitable somriure.
– Algun dia li diré que t'ho deu a tu. – va mirar-lo de sobte, despertant l'interès de tothom – Ja saps a qui... – Va picar-li l'ullet amb l'agredolça sensació de ser, en part, feliç.
'Per fi, des de què aquell malson havia començat, se sentia contenta per alguna cosa: I era per la menys esperada'. De cop i volta allò de ser mare prenia un aire nou.
Aire de futur... 'Se'n sortiria, sense en Goku i tot: sabia que podia'. Ho havia sabut sempre. I, a més, una idea començava llavors a colar-se al seu cap... i al seu cor: El nen que esperava seria un saiyajin... 'Ningú hauria endevinat mai que hi hauria tota una generació de guerrers de l'espai, la majoria mestissos, després de l'explosió del seu planeta... I encara menys que una d'aquelles criatures només duria sang de guerrers'.
– No et pensis que me n'oblidaré, Cor Petit. – va bromejar de nou, mentre el Iamxa s'apropava ja a en Gohan per agafar-lo en braços – Li ho diré.
El namekià va assentir llavors, com a resposta; amb la complexa emoció de saber-se satisfet per l'assoliment d'en Son Gohan, però també per la felicitat de la Nasu. 'Era conscient, a més, que ella li estava parlant (ja) del nen que encara no havia nascut...'. Tots ho sabien ara. Tots els que se sentien aleshores (gairebé) perduts en veure tanta seriositat en la conversa d'un i l'altre. 'Durant molt temps, ells, la Nasu i en Cor Petit, havien estat aquells companys que ja des de Nàmek, mai s'havien suportat'. Com canviaven les coses en aquella seva tropa...
De fet, només ignorava de què anava tot allò de l'embaràs, el nen que somreia dèbilment al terra, satisfet amb ell mateix... content d'haver-los, per fi, pogut salvar... I d'haver-los tornat així, almenys en una batalla, tot el que de petit ja havia rebut d'ells. 'Protecció i amistat'.
A en Gohan, els sentits amb prou feines li responien i no podia parar tampoc de pensar amb el seu pare. 'Sempre havia tingut una mica aquella sensació de voler que el seu progenitor i en Cor Petit n'estiguessin orgullosos, encara que – per ell – la lluita només havia estat un mitjà... no la finalitat en si mateixa'.
Tanmateix ho havia aconseguit: havia salvat la Terra, entre moltes altres coses. Encara que el preu havia estat massa alt.
Van envoltar el noi decidits a portar-lo a en Dende perquè el curés.
– Son Gohan... – va espantar-se en Krilín en veure'l desmaiar-se.
– No t'esveris ha perdut el coneixement només... – va tranquil·litzar-lo en Iamxa, que acabava d'agafar-lo en braços. En Ten Shin Han es disposava a dur amb ell també el cos d'en Trunks.
– Doncs... – va envermellir en Krilín deixant-los sense paraules – Jo ja porto l'A-18. Au va – va intentar calmar-los – No sé de què us estranya, l'A-18 també és una pobre víctima d'en Cèl·lula, no?
Sense mongetes màgiques trobarien la cura a les seves ferides en les mans del petit Déu... i podrien fer servir les Boles de Drac. Havien d'arribar abans, però, a l'atalaia celeste on ja els era normal d'anar.
Cap d'ells va fer res més que enlairar-se, mentre la Nasu i en Cor Petit continuaven a terra ferma. Observant en Vegeta.
La mirada de la princesa, de fet, va creuar-se només un instant amb la del seu germà.
Era orgullós i estava ferit en l'amor propi. '¿Què devia pensar d'ella?'.
– Anem? – va convidar a enlairar-se a en Cor Petit.
– Espera. Aneu passant, nois! – va dir el namekià als altres, ara us atrapem.
– Et dirà que no... – va xiuxiuejar-li ella, abans que el Cor Petit parlés en veu alta, perquè en Vegeta el sentís més enllà.
– Vols que et doni un cop de mà, Vegeta?
– Deixa'm tranquil – va respondre molest, eixugant-se encara la sang de les ferides del rostre – Us en podeu anar quan vulgueu... els dos... No us necessito per a res...
– T'ho he dit... – va burxar-lo ella, enlairant-se lleugerament. – Ara sí... anem, va...
L'una vegada reencarnació del mal va dedicar-li un somriure mordaç. 'Els dos germans eren igual d'obcecats'.
Ja ni se li passava pel cap preguntar si és que, per arribar al palau de Déu, necessitava la seva ajuda. 'Només esperava no haver-la de recollir pel camí'. L'energia que havien gastat tots plegats feia que volar fos aleshores un esforç extra.
'Encara que sorprenentment la Nasu havia cedit i s'havia mantingut al marge d'aquell darrer perill'.
– Li costarà d'empassar tot això... – va fer ella, però, referint-se a en Vegeta. 'No tenia ganes de parlar dels seus propis problemes'. – He perdut el compte del temps que porta dient que vencerà en Kakarot... Em pregunto com tirarà endavant ara... – va reflexionar amagant-hi la ironia. 'Ella entenia que, a en Vegeta, li acabava de marxar de les mans aleshores l'objectiu de tota una època de la seva vida... però era estrany parlar d'en Son Goku com si fos una altra persona... algú aliè al seu propi dolor'.
¿I ella tiraria endavant?. Potser perquè ho necessitava o perquè realment ho sentia aleshores així, la Nasu va forçar-se a somriure de nou. Sorprenent en Cor Petit. En el fons, malgrat tot, ja feia estona que ho veia: una petita espurna d'esperança naixia al seu cor. 'Un fill'. Duria al món un o una saiyajin... ¿Qui els hi hauria dit feia tan sols uns anys?.
Mentre ells es dirigien al palau de Déu, un humà se'n duia (això sí) la glòria d'haver vençut en Cèl·lula. 'Passarien encara anys abans de tornar a coincidir amb aquell estrafolari Satan'.
.
.
– En Son Goku i en Son Gohan... m'han derrotat completament... – Un Vegeta amb els punys tancats i el gest enfadat, s'adonava tot just llavors del què significava aquell final d'etapa. 'El maleït Kakarot no li havia donat l'oportunitat de venjar-se'n'.
I havia mort com un heroi.
– Jo... ja no vull lluitar... – va protestar mentre s'allunyava cel enllà. Tots aquells anys no havia pas entrenat per salvar el món o eliminar-ne els dolents... volia vèncer l'estúpid d'en Kakarot... i ara aquest s'havia sacrificat per salvar-los a tots.
No pensava perdonar-li-ho. 'Com mai li havia perdonat que, en un gest d'estúpida misericòrdia, decidís una vegada deixar-lo amb vida'.
Va tornar a sentir la ràbia d'aquell suposat odi recorrent-li el cos.
Ni tan sols va pensar que, en realitat, ell llavors tenia un lloc on anar... havia acabat tenint una llar... o quelcom que podia ser-ho... 'En aquell planeta absurd en què, feia tant temps ja, en Son Goku l'havia derrotat'.
No hagués estat propi d'un saiyajin pensar-hi aleshores, no almenys propi d'ell. 'Però sabia que, volgués ara o no, – tard o d'hora – la inèrcia d'aquella ràbia l'acabaria duent a Corporació Capsula... novament'.
Va pensar breument en la seva germana.
'Per molt que s'esforcés en negar-s'ho a si mateixa, sempre seria massa tova, massa reflexiva i sentimental, per esdevenir la dona esquiva que una vegada havia pretès ser'. Almenys des del seu fred punt de vista.
És clar que, donades les circumstàncies, que hi hagués un saiyajin en camí era més aviat el contrari de la fi del món. 'Sinó fos que era fill d'en Kakarot'.
Fins i tot en allò, el molt estúpid, acabaria passant-li la mà per la cara. 'Aquell bebè no seria un mestís'. I en Gohan s'havia alçat, davant de tots, com el més poderós de l'univers.
– Fantàstic... – va murmurar.
La imatge del seu fill, en Trunks, caient mort... va apartar aquell darrer pensament del seu cap un instant. 'El seu fill també podia ser molt poderós'. En Nappa mateix li ho havia dit una vegada: 'Per alguna estranya coincidència genètica, els nens amb sang mig saiyajin i mig humana aparentaven tenir un major potencial'.
Va fer espetegar la llengua contra les dents. 'I a ell, per què havia d'importar-li tot allò'. Havia fracassat... i aquell pallasso havia gosat morir, als seus propis nassos, sense tan sols enfrontar-s'hi abans... tenint, per més inri, un poder molt superior al seu...
– Maleït Kakarot...
.
– És més urgent que fem ressuscitar en Trunks i els altres amb les Boles de Drac...
– Oita'l, Dende! Ja rondina! – va fer sortint des de dins de Palau, on en Cor Petit l'havia instat a descansar en veure-la-hi entrar. 'En realitat ella hi havia fet cap, en arribar a l'atalaia celestial i sense donar explicacions, amb un altre incòmode objectiu'. Si hi havia una modèstia veritablement incòmode del seu estat, era aquella: La sensació d'haver d'anar al lavabo contínuament... a orinar. – Tot bé? – Va preguntar en veure que l'A-18 ja no era enlloc.
Suposava que l'haurien curada i que, per tant, hauria marxat. Però en Krilín aparentava estar atribolat per alguna cosa.
– Faries bé en no fer més esforços... – va escoltar en Dende, preocupat, al seu costat.
– És clar... – va assentir – Ja us he dit que ho faré. Però és el meu nebot. Vull ser-hi quan desperti...
En Cor Petit havia agraït, per una vegada, no ser ell qui li ho repetís.
I aleshores en Son Gohan va mirar-s'ho amb lleugera curiositat. En Dende també l'havia curat ja a ell, i des de llavors que els havia pogut veure a tots molt inquiets per l'estat de la Nasu. Li ho havia semblat al principi, quan només l'havia vist entrar al palau de resquitllada, però ho veia amb més claredat llavors: 'No estava ferida. ¿Per què se'n preocupaven tant?'.
¿Era per què la mort del seu pare, d'en Goku, l'afectava?. Sabia que ella sentia una gran estima pel seu progenitor, que hi havia una mena de connexió. Allò va tornar-lo a posar trist. 'Havia estat culpa seva, la mort del seu pare havia estat culpa seva, i no sabia com li ho podria dir a la seva mare, a la Xixi'. Coneixent-la, s'enfonsaria.
No volia per res del món tornar a veure plorar la dona que l'havia dut al món. No s'ho mereixia. De fet, veia perfectament com tots els amics d'en Son Goku contenien encara la tristor que els provocava la seva mort. 'Sort que, almenys, l'anècdota de l'A-18... i d'en Krilín que se n'havia enamorat amb les corresponents carabasses... els havia distret una mica'.
– Mira que dir-li homenet... – va escoltar en Gohan que, en Iamxa, encara allargava una mica la broma – Amb tot el que ell ha fet per dur-la fins aquí sencera... i va i ni li ho agraeix.
– Calla d'una vegada! – va demanar en Krilín llavors.
La Nasu s'ho mirava tot des d'una de les columnes del palau. Repenjada al seu marbre, la princesa admirava tota aquella positivitat que desprenien. 'Tot i que ella mateixa no havia volgut enfonsar-se, i s'havia aferrat com un clau roent a la possibilitat que aquella criatura li donava de mirar endavant, encara havia d'amagar certa recança al fons de l'estómac en pensar en l'home que, cap d'ells, tornaria a veure'.
– I si hi hagués alguna possibilitat?
– Què? – va avançar en escoltar que en Cor Petit li parlava.
– Vull dir que jo almenys no ho donaria encara tot per perdut... Fa estona que ho penso – va raonar – Podria haver-hi alguna possibilitat...
No va saber exactament com se sentia en escoltar-lo dir allò, però sí va observar-lo amb sorpresa. ¿Podia ser? Per algun motiu no l'animava pensar-ho. '¿Si en Cor Petit ho deia, per què no podia ella mantenir alguna esperança?'.
'Perquè no volia fer-se més mal. I perquè no se sentia com si, a continuació, hagués de tenir-lo davant...', va respondre's. Potser només era que tot aquell dolor, l'havia deixat ja, sense més forces que les de pensar en el seu nadó...
Qui sap si, tard o d'hora, el món acabaria caient-li a sobre... Ara, de moment, preferia alçar el cap i, notòriament alleujada, donar la benvinguda al seu nebot. 'El noi del futur que fins a l'aparició del drac havia estat mort, com tots els altres als quals aquell monstre havia atacat'. Havien demanat a en Shenron que ressuscités tothom a qui l'androide hagués assassinat. Però hi havia normes. I l'energia d'en Goku, com d'altra banda esperaven, no havia pogut tornar.
–... No noto l'energia d'en Goku – va reconèixer en Cor Petit – Potser sí que no podrà ser...
– Us puc concedir un altre desig... – va dir-los el majestuós drac que havia enfosquit la Terra – Demaneu un segon desig.
La Nasu va ullar el drac màgic amb reflexió. Recordava aquella vegada: Quan havia tingut el drac de Nàmek davant. Havia estat precisament a la Terra, molt abans de l'adéu dels namekians. 'Li venia al cap com d'estúpida s'havia sentit quan en Son Goku no s'havia dignat a aparèixer'.
Que irònica que era la vida.
Aquella vegada, quatre anys enrere, s'havien preguntat per què no tornava si era viu: – Potser se li ha espatllat la nau – va aventurar en Gohan, que tampoc ho entenia.
– No ho vol – Va explicar el drac quan va arribar el moment de demanar-li ara sí que retornés en Goku, de cos sencer, a la Terra – Diu que d'aquí un temps ja tornarà.
L'estupefacció s'havia apoderat de tots. La Xixi havia descarregat la ràbia del moment sobre en Follet Tortuga que, amb forces reticències, havia intentat fer broma respecte la por que aquest pogués tenir al caràcter de la seva dona. 'Però eren rucades'. No era cert que fos per ella.
S'estava entrenant. La Nasu ho va saber en el moment que va parlar el drac.
– Tornarà, Son Gohan. En pots estar segur – Va dir-li en Cor Petit amb un to paternal que no va escapar-se-li a la noia saiyajin.
Va decidir llavors que ella no l'esperaria. 'Aquell nen i la dona terrícola eren els que l'esperarien per anys que passessin'. Ella havia de resoldre encara un assumpte a l'univers, i no podia quedar-se en aquell planeta en què no la lligava res. 'Se sentia decebuda?' Era per això que actuava d'aquella manera, en l'instant en què comprenia que l'esperit saiyajin d'aquell a qui tots anomenaven Son Goku es mantenia intacte en alguna part de la seva ànima? 'El jove guerrer es quedava a entrenar a l'univers, per millorar. Per superar-se a si mateix'.
Va esbandir aquells records de la seva ment, conscient que havia estat després d'allò que havien estat un de l'altre. Que malgrat la callada decepció de llavors, ella l'havia trobat a l'univers, sense proposar-s'ho. I s'hi havia entregat.
Evitava pensar en cadascuna de les carícies que, des de llavors, havien estat dels dos. 'Se sentia com aquella vegada'. Només que ara no confiava en la seva aparició. Ni que fos per intuïció...
Tot i així... els seus amics, els d'ell, estaven convençuts que trobarien la manera d'arreglar-ho... Que aconseguirien reviure'l.
– No pots fer ressuscitar en Son Goku? – va atrevir-se finalment a demanar en Iamxa – El que més desitgem és que el ressuscitis...
No podria ser.
– En Son Goku ja va ressuscitar en el passat. No pot ser – va assegurar el drac màgic – Demaneu un altre desig.
Però s'hi resistien: I si poguessin demanar-ho al drac del planeta Nàmek?! 'Només havien de desitjar anar-hi'.
La Nasu va mirar-se'ls, de sobte. ¿Podria ser? ¿Tornaria?. Era massa aviat perquè el nen o nena tirés cosses, però tot i així va semblar-li notar un moviment brusc al seu ventre. 'El seu fill estava fins i tot més alterat que ella'.
No obstant, no ho havia tingut gens clar en cap moment. 'Era com si, des del principi, hagués temut aquell cop'.
.
'Li ho havia dit a en Kaito'. I aquest no n'aparentava estar pas gaire convençut, però cada vegada que ho pensava, més a favor n'estava ell.
Ho feia pel bé de tots. 'La Terra estaria més tranquil·la així'. I de totes maneres no es desviava del seu objectiu inicial: el d'entrenar sense parar després del Joc d'en Cèl·lula.
– Te n'adones que renuncies a veure'ls en vida per anys que passin? – va insistir el Déu de la gal·làxia del Nord, encara alterat per la recent desaparició del seu estimat planeta – No podràs tornar a tenir cap mena de contacte amb el teu fill... ni amb la teva dona... ni tan sols amb cap dels teus amics.
– És clar. Ja ho sé. – Havia acceptat ell amb massa facilitat. 'En realitat en Kaito continuava convençut que podia no fer-se'n a la idea, del què estava dient'.
– Ni tan sols si mai et necessiten... – va prémer els ulls per observar-lo de manera analítica – Encara que hi vulguis anar després, no podràs...
– Si mai hi ha un perill en Gohan els protegirà – va fer segur – Per què et fa tanta por que després me'n desdigui? – va preguntar, en la què podria ser la qüestió més seriosa que mai havia fet a aquell Déu.
– Jo puc fer això que em sol·licites ara... pots parlar-hi un últim cop... però em faries trencar amb no sé quantes normes si m'ho demanessis després – va sospirar, repenjant-se al camí de la serp, després d'haver volat durant estona. La seva fidel mascota, en Bubbles, i el Gregory... el seguien – No m'has parlat encara d'ella.
Va deixar anar, finalment, sense complexos.
– Com? – va apartar-se'n en Son Goku estranyat – Què en saps d'ella? – No estava encara convençut que realment allò no fos un malentès. 'Li estava preguntant de veritat per la Nasu?'. – No ho entenc...
El Déu Kaito va somriure. – Ho puc saber tot si vull... – va fer-se l'interessant, tot i que va acabar cedint – No et diré que no m'hagi preocupat saber com entrenàveu per allà baix, amb l'objectiu de vèncer aquest monstre... Us vaig veure al Palau de Déu... Només un moment – va excusar-se no sense vergonya – Pensava que hauries canviat i tot... Se't veia... diferent – va limitar-se a concloure.
En Goku, però, va riure quasi resignat. – No hauria d'espiar els altres, vostè. En fi... – va mirar-se'l de dalt a baix – Respecte a... ella. Jo ja havia pres una decisió abans...
– Si hi insisteixes...
– Hi insisteixo...
– Posa la mà a la meva espatlla, doncs – va exhalar aire el Déu – I pensa que una vegada els diguis que no et tornin a la vida... hauràs d'acomiadar-te'n.
Només li quedava assentir. 'Assentir i esperar comunicar-s'hi just després, amb tots a la vegada'. Havia de ser d'una manera ràpida... despreocupada... no en sabia de cap més manera... i ells no havien de pensar que era un màrtir... o que se sacrificava... Tan sols s'havien de fer a la idea que aquella era la millor idea. 'Que la vida continuava'.
Va tancar els ulls un instant, encara que no fos ell, sinó en Kaito, qui s'havia de concentrar per establir-hi connexió. 'Duia amb ell, cada instant, cada moment'. Des del segon en què havia aparegut davant seu, després de la batalla amb en Vegeta; fins a l'últim cop que havien fet l'amor. 'Passant per la determinació que ella havia mostrat a Nàmek, i la primera vegada que l'havia tingut en braços'.
– Els has portat fins aquí enganyats. Pràcticament indefensos. Només per a fer què jo us seguís. – la veu era seriosa i l'intercanvi de mirades que va tenir lloc just després, en aquell paratge blau i verd, va commoure'ls als dos. En Son Goku recordava aleshores el moment en què havien parlat cara a cara a Nàmek. 'Sabent ja qui era i què es proposava'.
La noia d'aspecte adult i cabells llargs i despentinats, havia parlat en el mateix to que ell. No hi havia temps per més explicacions. 'Ni tan sols per preguntar-se a ella mateixa què era el que sentia quan ell la mirava així'.
– Era l'única manera de fer-te venir. No ho lamento gens, Kakarot –.
En Goku del present, el que s'estava mort al costat d'en Kaito va somriure per dins. 'Arrogant i impertinent'. ¿Estava ja llavors enamorat d'ella?
O potser havia estat després... veure-la plantar cara a en Freezer l'havia d'haver afectat, d'alguna manera almenys.
La imatge de la noia, a Nàmek, havia estat molt present en el seu subconscient, en el moment que ambdós havien fet després l'amor... com a mínim el primer cop.
– Nasu... – Ell no només no s'havia sentit mai d'aquella manera, sinó que ni tan sols s'havia imaginat que fos possible que un llamp electritzant d'aquella magnitud travessés la seva espina dorsal. Gairebé sentia eriçar-se una part d'ell que ja no tenia: la cua saiyajin.
Amb ella era tot tan absolutament natural que ni tan sols necessitava raonar el per què dels seus moviments. No va saber com, no en aquell llavors, però després: 'Ella era damunt seu; i ell, entre els cabells llargs d'ella, amb la trena ja gairebé desfeta, i la suor dels seus cossos, havia deixat de pensar amb claredat'.
No entenia per què lamentava ara no tornar a tocar-la, si aquella era una decisió que havia pres molt abans. Mort o viu, la seva era una història impossible. Havia estat tard des del moment que ell s'havia casat... en aquell 23è Torneig d'Arts Marcials. 'Que lluny quedava tot allò ja...'.
– Ens hi posem? – va reiterar a en Kaito que havia parat en l'intent de connectar-lo a la Terra, conscient del miler de sensacions que el pertorbaven.
– Si n'estàs segur...
La mirada ho deia tot. 'No hi havia volta enrere'. Haurien d'haver canviat molt les coses a la Terra, des de que ell se n'havia anat feia encara no una hora, perquè, de debò, se'n desdigués.
– Escolteu-me tots, sóc en Son Goku – va començar a parlar, sabent que encara era a temps d'evitar que fessin un viatge en va – Us parlo des de l'altre món. Escolteu-me, bé.
Sabia que hauria atret, amb aquella crida, tota la seva atenció. Inclosa la d'ella.
Era una llàstima que només hi pogués parlar a través d'en Kaito. 'Hauria donat el que fos per veure'ls un darrer cop'.
– Goku... – va murmurar en Krilín.
– És el pare! – va girar-se en Gohan, buscant-lo al cel, sense trobar-hi res més que la veu.
– La Bulma ja m'ho va dir... – va començar a parlar mentre la resta només l'escoltava. La Nasu va haver d'agafar aire per aguantar el tipus. S'havia conformat, o almenys ho havia acceptat amb serenitat. Però escoltar-li-ho decidir, com qui podia escollir un joc de mitjons, va colpir-la... en un lloc profund del cor. – Que si cada dos per tres apareixien personatges diabòlics, era per culpa meva. Penso que la Bulma té molta raó, no trobeu? – va demanar.
La Nasu podria haver notat, en aquell instant, la disconformitat dels amics d'en Goku, o fins i tot el lleuger assentiment d'en Ten Shin Han. Podria haver-se fixat, a més, en com en Iamxa protestava i els deia que la científica ja s'ho podia haver callat. Però el cert era que l'ànim de la princesa dels saiyajins, que havia mantingut l'assossec després de què en Gohan acabés amb en Cèl·lula, vacil·lava en recordar hores d'ara l'adéu que ambdós havien tingut. L'última vegada que s'havien mirat als ulls i aquell 'perdona'm' que li rebotava al cap. I interiorment, tot i que aferrada a la felicitat d'un fill, protestava: 'Es queixava d'aquella decisió, no per ella ni perquè cregués no poder viure en un món sense ell, però sí per en Son Gohan... i fins i tot perquè, tan sols feia dos dies, s'havia cregut que aquell home actuava pensant en el bé d'una família, per molt prematur que hagués estat el seu matrimoni...'. ¿S'adonava del mal que faria a en Gohan?
No, és clar.
– És per això que crec que la Terra estarà més tranquil·la si jo no hi sóc. El Déu Kaito està d'acord amb mi – va mig mentir en Goku en continuar parlant. 'Mentre els hi ho explicava, ell mateix podia escoltar ben bé la dèbil protesta de la deïtat que li prestava l'espatlla per comunicar-se amb els seus amics'. En Kaito no estava exactament d'acord amb ell. Però en Son Goku ja havia pres la seva decisió: – I és per això que us ben prometo que no em farà res estar-me aquí. De debò. – va insistir quan en Krilín i en Son Gohan aparentaven també voler protestar, ho havia notat per l'estupefacció amb què continuaven mencionant-lo. 'Si una cosa tenia clara en Son Goku era que havia de fugir de qualsevol conat de patetisme que pogués tenir aquell comiat'. Els seus amics i el seu fill es mereixen estar tranquils, i de no ser així, ell tampoc sabria com conduir-ho amb calma: – No ho dic per fer-me el màrtir – va aclarir – Com que he salvat la Terra, tindré un tracte especial. La gent normal, quan mor, només s'enduu l'ànima... Però a mi em deixaran endur el cos! I ser mort també té avantatges... no em faré vell!
'Ell ho tenia clar'. Gairebé tant com ella havia estat segura de poder tirar endavant. Abans que se'ls plantés allà, almenys amb la veu, i els digués que no només estaria mort a partir d'ara... sinó que, a més, seria la seva decisió.
Agraïa haver pensat que, d'una manera o altra, ell no tornaria. 'Perquè si bé, la vegada que s'havia quedat a l'espai, no havia sabut com reaccionar... ara mateix hauria pogut voler-se morir... ella també'. Ja sabia que igualment no estarien junts. Fins i tot s'entossudia en recordar-se que tant li era, i que ella mateixa ho preferia així.
Però no estava sent just amb els seus amics... amb aquells que l'estimaven... ni tan sols amb la Bulma que es culparia d'haver-li dit allò... i menys amb la dona per la qual se suposava que havia renunciat a ella... ni amb el fill que ara mirava al cel trist i estupefacte. 'Dissimularia l'impacte d'aquell moment, però d'alguna manera l'absència del seu progenitor, acabaria afectant-lo'.
En Gohan era un nen encantador... i sempre havia necessitat de l'admiració paterna. Ella més que ningú hi entenia de pares absents i la necessitat d'acontentar-los.
Va tancar els ulls un instant. En Son Goku continuava parlant, però ella sabia llavors perquè la seva determinació, per fi, trontollava. 'No era just pel seu nen'.
S'estava comportant exactament com s'esperava d'un saiyajin. Ella n'era una. I no obstant alguna cosa fallava. 'En Son Goku sempre s'havia enorgullit de ser terrícola... com de paradoxal era que no veiés el que estava fent llavors'.
És clar que... si ho sabés...
– A l'Altre Món hi ha molts homes que han mort lluitant. M'ho passo molt bé. – va continuar parlant el guerrer – El senyor Kaito hauria pogut ressuscitar ara, gràcies al drac Shenron. Però diu que es quedarà amb mi.
'Estava reaccionant com si fos estúpida', va haver-se de repetir la Nasu en notar que l'angoixa li pujava pel coll i que no estava tan lluny del plor. 'Potser era l'escoltar la seva veu, el saber que s'equivocava, l'embaràs, els anys viscuts com a una no - saiyajin, o tot a l'hora, però d'haver pogut hagués cridat per demanar-li que callés'.
'Havia estat relativament bé fins llavors'. Havia sabut contenir els sentiments i el dolor, i intentar mirar només endavant. 'Que parés ja de recrear-se en aquell adéu...'.
Sabia perfectament que no estava sent racional.
Fins i tot va tenir por que en Son Goku hagués pogut escoltar, ara que es comunicava amb ells quasi telepàticament, algun dels seus pensaments... 'Aviat però va adonar-se que estava sent paranoica. Ell parlava per tots, allò no anava així... no almenys aquella vegada'.
Recordava que, en d'altres ocasions, gràcies a en Kaito, els difunt de la colla sí s'havien dirigit expressament a una ment determinada. 'Ara en Goku, però, s'hi havia posat en contacte amb veu alta... i clara. Tots podien sentir-lo'.
No sabria mai que esperava un fill.
– Em sap greu separar-me físicament de tu, Gohan. – va dir a la fi – Però des d'aquí vetllaré per tots vosaltres... Ja veieu que més val així... Us deixo en bones mans... En Son Gohan encara és més responsable que jo! – van imaginar que en dir allò últim devia somriure.
– No és veritat pare... – va alçar llavors la veu el seu fill. 'Encara perdut pel que era més que un comiat'.
No els pensava donar l'oportunitat de demanar-li que tornés: – Ets fantàstic fill – va dirigir-s'hi, ja buscant-hi el comiat definitiu. Només llavors algú va moure's darrere en Gohan, reaccionant.
– Però, Goku... No pots fer-ho... – va protestar en Krilín – A més has de saber que... – Es va embalar fins que un segon després la mà que la Nasu va posar-li a l'espatlla i un simple i discret gest de negació, el va fer dubtar. 'Li estava demanant que callés'.
Tots els altres ho van veure. Fins i tot en Gohan va saber aleshores que no ho coneixia tot... no d'aquella relació d'ambdós... 'Sempre havia tingut consciència que hi havia una connexió...'. Malgrat tot, fins llavors no s'havia imaginat, fins on arribava.
Fos el que fos, els amics del seu pare, la miraven a ella, com si esperessin que li impedís quedar-se a l'altre món. Ho sabia ara. Era allò. Era exactament el què en Krilín havia intentat. ¿Tanta estima hi havia?
– Bé, ja està – va concloure el seu progenitor aliè a l'inquiet creuament de mirades que es produïa a la Terra – Ara... adéu! Ja ens veurem quan us arribi l'hora de deixar la vida... Us encarrego que l'aprofiteu força i que en defenseu les coses bones...!
– Go... ku... – va encara tenir esma per dir en Krilín. 'El seu amic estava mort i, tanmateix, els acabava de brindar un alegre exercici d'optimisme'.
Un optimisme que no hauria d'haver-li infós a ell en absolut. '¿Que estava boig? ¿Oh, per Kami, què acabava de fer?'. Va posar-se les mans al cap en comprendre que no havia estat prou ràpid en decidir-se: la fidelitat a un amic de tota la vida o la moral que li impedia dir res que la Nasu no volgués que fos dit.
Per més que, potser, hagués volgut dir-ho. Les circumstàncies tampoc li havien donat el temps necessari. I no era l'únic que sabent-ho, havia tingut el mateix dubte.
En Ten Shin Han no, perquè sempre havia estat el més reservat de tots. 'Fins i tot, i en perspectiva més que en Cor Petit, però en Iamxa s'ho havia pensat... i el namekià només havia callat, ho veia força clar, pel mateix motiu pel qual no faria res que ella no volgués'. Precisament per això, ara que en treia els comptes, en Krilín ho veia: Ell podia... havia d'haver-ho dit. 'Sí probablement la Nasu hagués volgut matar-lo després... però és que mai podria comportar-se com un amic normal?'.
Va recordar-se a si mateix, per enèsima vegada els últims anys, que tampoc estarien així si algun d'ells hagués reaccionat amb més d'una exclamació a la bogeria d'aquell casament inesperat amb la Xixi.
Finalment, va acotar el cap rendit. 'Intentant quedar-se amb les coses bones del discurs d'en Son Goku'. Ja no podia fer res per tornar enrere...
.
– No els has notat inquiets? – va gosar preguntar en Kaito quan van ja haver trencat la comunicació – No he pogut estar-ne pendent, perquè no paraves de parlar, però no et fa la sensació que volien dir-te alguna altra cosa?
– Vol dir? – va preguntar distret. 'Havia esperat que ella pronunciés el seu nom... escoltar-la o almenys poder fer més que sentir la seva energia, però la Nasu s'havia mantingut callada i en un molt evident segon pla'. – No ho crec!
L'enyoraria. Ja l'enyorava ara, de fet.
.
– Mort i tot... ens ha inundat la seva alegria, no trobeu? – va intentar recuperar-se del comiat en Krilín. En Iamxa i en Ten Shin no només li donaven la raó, sinó que recordaven anècdotes viscudes i somreien.
'En Son Gohan també ho intentava'. – N'estava molt de mi, el pobre pare... – va dir perdut en algun record de Nàmek. I va sonar tan aclaparadorament sincer que la Nasu realment va pensar que potser havia exagerat. 'Qui sap si en Gohan seria, al cap i a la fi, com el seu propi pare... i es recuperaria aviat d'aquell cop'.
Els tocava demanar un segon desig.
Però la Nasu ja no tenia esma de seguir-los la conversa. Va allunyar-se'n lleugerament, cap a les escales de palau, i va asseure-s'hi per fi. 'Amb la sensació que estava molt cansada i que el seu ventre pesava més que mai'.
En poc temps havia passat de dir-li adéu a intentar ser optimista, i d'allò a la més franca impotència. 'No hagués estat just fer que ell s'ho repensés; no només perquè esperés un fill'. No per ells.
Ja sabia que tenia dona... i fill, encara que no fossin precisament ells; i tot i així res l'havia aturat. 'Odiaria pensar, la resta de la seva vida, que en Goku només accedia a tornar per alguna mena d'obligació moral terrestre amb ella'.
Eren saiyajins. Les coses no funcionaven així entre ells. I no començarien a fer-ho en aquell moment.
Encara que si, després de tot, tenia un propòsit a la vida era deixar de banda d'una vegada tota aquella obligació racial que ja no la duia enlloc. 'No els havien dut enlloc els gens orgullosos que en Gohan tenia intrínsecament dins'. Ni tampoc la reacció d'en Vegeta després de tant guardar-se els seus propis sentiments cap al seu fill... fins i tot, n'estava prou segura, no tenia cap sentit la decisió d'en Son Goku.
Els seus companys de raça no ho sabia, però ella deixaria de cometre tots aquells errors en el mateix moment que tingués el seu nen davant. 'Si havia d'actuar amb el cor, ho faria des de ja'.
Encara que el cor, en efecte, en aquella qüestió li deia que l'havia encertat: Obligar-lo a tornar no seria el principi de res... No de res que ella volgués conservar.
Ho lamentava. Tant com estimava aquell home.
Repenjada a una de les columnes, va deixar-se dur per aquelles reflexions i pel cansament... i va quedar-se dormida sense ni tan sols donar-se'n compte.
Davant seu una nova discussió entre en Krilín, que havia demanat que desactivessin l'explosiu de dins els androides 17 i 18, i aquesta darrera, reapareguda de cop i volta, acabava de començar.
– Però, escolta Krilín – Li havia demanat, un segon enrere, en Ten Shin sense acabar d'entendre-ho – Per què li has fet treure la bomba de l'A-17, també?
–... Bé, és que he pensat que feien més bona parella – va riure el noi avergonyit, després de donar-hi un parell de voltes – No ho trobeu?
Seria així com descobririen que aquells dos eren germans bessons. 'Perquè ella mateixa, apareguda sense avisar, els hi ho cridaria abans de tornar a marxar'.
– Ei, reacciona – va burxar-lo en Iamxa – Ha dit 'a reveure', això vol dir que hi tens possibilitats... – va intentar animar-lo entre la broma i la complicitat. – Però no et facis massa il·lusions amb aquesta noia... Encara que sigui un monstre, és massa maca per tu... – bromejava directament aleshores.
En Cor Petit, que era al mig, ni tan sols aparentava entendre què redimonis s'empatollaven. 'Semblaven criatures esverades'.
– No et preocupis, Cor Petit, no podràs entendre-ho mai tu... Ets un nàmek... – va saltar en Iamxa que ja feia molta estona que assegurava que, almenys, en temes de cor ell n'era l'únic expert. – Cor Petit?
– On és? – va preguntar en Son Gohan, que fins llavors, i com els demés, l'havia fet allà darrere de tots.
Van girar-se en adonar-se del què feia.
– Porta-la dins, Popo – Havia manat a l'home, tot observant-la – Està suficientment esgotada com per poder descansar dies sencers si vol...
– Mireu-la – va parlar l'antic bandit – Podria passar per inofensiva ara – va fer riure als demés. Sense advertir-los-hi que anava a ficar la pota fins al fons: – Amb prou feines se li nota la panxa, eh?
– Iamxa! – va protestar en Krilín aïradament. – Calla!
– Per... per ... què? – va intentar defensar-se, només adonant-se després de dir-ho, que tenia en Son Gohan davant totalment estupefacte.
'Per sort era massa petit per treure'n conjectures', va pensar.
– La panxa?
No podien no dir-li, de totes maneres. No almenys la part fàcil.
– Està embarassada – Els va treure de l'embrollat en Cor Petit, que havia supervisat com en Popo entrava la noia dins de palau – Per sort, no s'hi ha fet gaire mal al torneig... contra aquelles bestioles... Només que, ja ho veus, ha batallat ja massa contra ella mateixa. Necessita dormir. El seu propi cos s'ha rendit a l'evidència...
Havia arribat l'hora dels adéus. 'Almenys fins l'endemà'.
– Si vols puc dur-la a Corporació Capsula, Cor Petit – va oferir-se en Trunks preocupat. El namekià només va somriure-li.
– No fa falta. Jo m'encarregaré que vingui demà a acomiadar-se... abans que marxis... – va veure que en Gohan els escoltava atent i, per tant, no va voler... ni poder... ser més explícit: – Ja ha tingut prou emocions per avui.
– Cor Petit – va qüestionar-lo en Son Gohan ja gairebé al final. 'Quan tots s'encaminaven al límit de l'indret, disposats a emprendre el vol': – Et puc venir a visitar, de tant en tant?
– És clar que sí – Res, o gairebé, podia fer-lo més content.
A en Gohan, encara entristit per la mort del seu pare, però animat llavors per la companyia de tots i cadascun dels seus amics, només li preocupava una cosa, més enllà del moment en què, tard o d'hora, l'enyoraria. 'Hauria de dir-li-ho a la Xixi, a la seva mare, i no s'imaginava com podria prendre-s'ho'.
Potser per això tampoc es feia preguntes al respecte de coses secundaries que no acabava d'entendre. ¿La Nasu tenia parella?
I si no la tenia... com era que, de cop i volta, seria mare?
.
.
– Mira ja hi són tots – va dir l'endemà, quan ja s'apropava tot volant a Corporació Capsula amb en Cor Petit al seu darrere – Tenia por de fer-hi tard.
– En Trunks t'hagués esperat, amb això hi podies comptar.
– És clar.
Ella havia estat callada i pensativa des de què s'havia llevat aquell matí. Tanmateix en Cor Petit tampoc li havia buscat trobar conversa fins ara. 'Entenia que hagués de pensar, com ell mateix feia sovint...'.
Després de tres anys entrenant constantment, per una amenaça que havia acabat sent més terrible que l'esperada, es feia estrany pensar que al futur només s'hi albirava l'absoluta pau.
– No, no hi són tots – va corregir-se la Nasu, en un murmuri, en donar-se compte del seu error inicial – No la hi veig a ella.
El namekià sabia que es referia a la Xixi.
– Com s'ho haurà pres? – va preguntar-se en veu alta la saiyajin, mentre que en Cor Petit l'observava segur d'una sola cosa: no hi havia res més que sincera preocupació per la dona en aquella pregunta. Potser també per en Son Gohan.
'No hauria estat gens fàcil dir-li'. Menys consolar-la.
.