Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

37. Cap36 Estàvem obligats a mirar l'endemà

Capítol 36. On estàvem obligats a mirar l'endemà

Havien seguit part del final del combat gràcies a la bola de la Baba l'endevina, que se'ls havia aparegut a casa per tal que la Xixi pogués veure lluitar el seu fill. Però s'havien perdut moltes de les parts d'aquella batalla sense treva, que havia estat el combat contra el Cèl·lula.

Per això va córrer a abraçar en Gohan quan va veure'l arribar amb les robes destrossades a casa. 'Era el seu fillet i podia haver pres mal'. Poc s'imaginava la notícia que el seu fill anava a donar-li. Va ser després quan va adonar-se que ell no era enlloc.

I tot i que no podria reconèixer-ho fins temps més tard, el primer que va pensar no va ser que fos mort. 'Sinó que l'havia perdut d'una altra manera, que se n'havia anat amb aquella dona'. O que en el millor dels casos encara era amb els seus amics.

Potser, per aquest motiu, va sentir-se encara pitjor després. 'No podria anar enlloc a reclamar-li que tornés, perquè ningú podia fer-ho'.

Tots plegats l'havien perdut per sempre. I sempre era molt de temps.

– No pot ser – va enfonsar-se en el mateix moment que el seu fill li ho intentava explicar – Mort... en Goku... no pot ser...

– Xixi... – va intentar consolar-la el seu pare, que no va poder evitar que la dona caigués de genolls a terra i esclatés en plors. – Reina... Xixi... no ploris...

– Mare...

Per tots seria difícil aquell tornar a començar sense en Son Goku, però la Xixi amb prou feines s'ho volia creure. 'Sobretot quan va escoltar que en Son Gohan hi afegia aquella informació de més, allò que ella hagués preferit no saber'.

Però s'ho havia ben buscat. Havia estat per culpa seva que en Gohan li ho havia acabat explicant, al cap i a la fi havia estat ella i només ella qui havia insistit amb el tema de les Boles de Drac. 'Buscava, és clar, una manera de ressuscitar-lo... de recuperar-lo... encara que fos a la desesperada'.

I el seu nen s'havia vist obligat a dir-li que no hi havia res a fer, ell mateix havia estat qui s'havia negat a tornar. En moments així hagués pogut odiar-lo; sinó era, és clar, perquè n'estava massa enamorada... i determinada a perdonar-li-ho tot... De petita, la mare que s'havia mort massa jove com per aconsellar-la a l'adolescència, li havia explicat milers d'històries en què els protagonistes acabaven junts i enamorats... i ella s'havia proposat ser una bona esposa, de les que ho eren per sempre... ¿Com es podia haver imaginat que en Goku, d'una manera o altra, la deixaria sent encara tan joves?

¿Com hauria pogut saber ella que es quedaria vídua amb només 29 anys?.

– I què en serà de nosaltres, Gohan? – va aconseguir dir després d'una bona estona de tenir pensaments convulsos al respecte de l'adéu del seu marit. 'L'esperaria', va dir-se dolguda. Encara que hagués d'esperar que, d'aquí molts anys, li arribés l'hora a ella... llavors podria buscar-lo a l'altre món... 'Per molt que ella no mantingués el cos i en Goku sí'. Havia d'haver-hi alguna manera de tornar a veure'l algun dia...

Evidentment el dolor feia ara que s'aferrés a qualsevol clau roent per tal de conservar l'esperança de retrobar-lo amb el temps... del contrari no sabia pas què faria. 'No era aquell el futur que ell li havia promès...', s'entossudia en repetir-se entre llàgrimes; eixugant-se els pòmuls, de genolls al terra de fusta de la casa que havia estat dels dos.

'Estava enganyant-se... ell mai li havia promès res que no fos viure amb ella i tenir-hi fills... en vida...'. Ni tan sols s'hi havia compromès per res més que no fos la seva pròpia determinació. 'Deixa ja d'insistir-hi, Xixi, se n'ha anat, us ha deixat...', va dir-li una veueta al seu interior, la mateixa que a vegades insistia en calmar-la quan, ho sabia, es desesperava per coses trivials.

Però com feia sempre, que aquella veu intentava tranquil·litzar-la, la Xixi ni tan sols va voler escoltar aquella part sensata del seu dolor.

– Oh, Goku... – va aixecar el cap encara amb els ulls plorosos; si estava a punt d'intentar asserenar-se no era pas perquè cregués que en Goku i el seu matrimoni no meresquessin les seves llàgrimes..., però sí que ho faria, es tranquil·litzaria, o ho intentaria, perquè en Gohan era davant seu... i no havia de veure-la plorar d'aquella manera.

– No ploris mare... – va intentar repetir en Gohan quan va veure-la una mica més assossegada. – Si us plau...

El pare d'ella no podia deixar de pensar en tota la tristesa que la seva filla portava ja de per si a les espatlles. 'Moltes vegades, calladament, en Gyumao desitjava que la noia no s'hagués entossudit a buscar-lo...'. Potser hauria d'haver-la aturat amb ganes. Al cap i a la fi quan havia començat a parlar de presentar-se en un torneig d'arts marcials per desafiar-lo, per recordar-li la seva paraula, ella encara era una joveneta de 18 anys... 'Podria haver-s'hi interposat'. ¿Quant patiment hagués estalviat a sa filla?

Va recordar-se que tenia un nét fantàstic i que només per allò ja hi havia moltes coses que valien la pena. Però com a pare no podia parar de repetir-se que aquell matrimoni ja feia molt que no havia estat el què realment esperava la seva filla.

– O sigui que en Goku és mort de debò, aquest cop no ha volgut ressuscitar – va murmurar per si mateix, encara sense saber exactament amb qui estar dolgut – En Goku és així. – va girar el rostre per observar la bruixa Baba que era en un dels racons d'aquell menjador de casa, mirant-se'l amb cara seriosa... i reflexiva.

'Ella també coneixia en Son Goku'. I totes les llàgrimes que en 10 anys de matrimoni ja havia vessat la seva pobre Xixi. Però de totes maneres en Gyumao va notar llavors que l'endevina aparentava pensar en més coses. ¿Li havia semblat, o la dona havia observat de reüll la bola feia un instant?

– No ploris, mare. – Continuava exercint d'home de la casa el petit Son Gohan. Només tenia 9 anys i ja havia de fer aquell paper...

En Gyumao va pensar que tampoc era gens just per ell. I de sobte va saber amb qui havia d'estar si més no una mica enfadat. 'No podia ser que la seva filla plorés per un home que, per molta bona fe que tingués, havia acabat danyant-la ja de massa maneres'.

– En Son Gohan té raó, Xixi. – va dir de sobte com un resort – No ploris, dona. No l'ha obligat ningú a quedar-s'hi, doncs que visqui com vulgui.

Va alegrar-se al veure que aquella petita reflexió feia que la Xixi s'aixequés un moment de la seva posició al terra, encara amb llàgrimes als ulls.

Però va espantar-lo que la Baba aprofités, a continuació, per acomiadar-se de tots amb aquelles paraules. 'Venint d'una endevina com ella, no podien ser casuals'.

– Tingues calma, dona – va començar l'anciana amb un gest de comprensió, ja sobre la seva bola màgica – I pren molta paciència. Et tocarà ser valenta.

¿Valenta?. Encara que la Xixi i el mateix Gohan entenguessin aquella frase com un condol qualsevol, en Gyumao sabia perfectament que la seva única filla ho havia estat sempre de valenta quan es tractava de superar les constants absències del seu marit.

No podia només referir-se al fet que en Goku ja no hi fos. 'Esperava que el seu nét estigués bé'. ¿Què devia voler dir?

Per la bruixa que, curiosament, un dia havia predit una de les coses que més mal havien fet, en els darrers temps, a l'idealitzat matrimoni que havia esperat sempre la Xixi... era estrany sentir aleshores aquell sentiment de comprensió cap a la dona. 'La vegada que els hi havia dit que algú esperava en Son Goku, realment havia pensat que aquella seria una bona cosa pel noi... mai s'havia imaginat ni havia predit llavors que tot seria tan i tan complicat'.

– Vindràs demà, mare? – va gosar preguntar en Gohan quan la Xixi aparentava haver recuperat la calma i almenys era ara asseguda a un sofà, tot i que encara amb els ulls humits. – Segurament la Bulma i companyia voldran fer un petit homenatge al pare... ja que s'hi ha endut el cos a l'altre món... almenys algun gest per recordar-lo. Ha estat idea d'en Krilín.

– Jo? – va qüestionar-lo recaient en el plor – No podria... No vull que em vegin com estic... plorant i feta pols – va mig mentir. 'Si bé era veritat que no li feia cap gràcia presentar-se als amics del seu marit en aquell estat, tampoc tenia ganes d'haver de veure-la a ella'. I estava segura que aquella saiyajin hi ben seria... Al cap i a la fi Corporació Capsula havia estat el més semblant a una casa que aquella dona havia tingut a la Terra. O això tenia entès. – Però digues-los que jo també trobaré molt a faltar el teu pare...

– Ja ho saben, mare – va posar-li una mà a l'espatlla per evitar que tornés a plorar, però el gest va aparentar fer l'efecte contrari. 'Li tocaria ser fort per no fer-la patir més... La veritat era que en Gohan, ara mateix, també tenia unes ganes boges de plorar per com trobaria a faltar el seu pare... i no es treia del cap que d'haver actuat diferent... aquest no seria mort'.

Va exhalar aire per contenir aquell sentiment. No volia veure-la plorar així.

.

La Bulma va col·locar una imatge d'en Son Goku prop de l'altar familiar en forma de Butsudan, casa de Buda, en què hi havia a més diversos objectes, com flors i menjar, que habitualment se solien oferir als difunts. 'No era com si en Goku no els hagués parlat el dia anterior, almenys a la majoria; i sabien que a l'altre món conservaria el cos i no es faria vell... a més de poder entrenar, però la científica, d'acord amb en Krilín que havia tingut la primera de les idees al respecte, estava convençuda que allò els deixaria a tots una mica més tranquils'.

D'alguna manera estarien tots junts en dir-li adéu, i després d'acomiadar-se d'en Trunks, podrien mirar endavant d'una manera nova. Va sospirar.

Havia hagut de doblar, per a fer sobresortir, el perfil d'en Son Goku d'una fotografia en què originàriament també hi eren ella i en Krilín; i de fet aquella imatge, ara emmarcada de manera que només es veiés en Goku, tenia tants anys que hores d'ara tampoc és que poguessin recordar el seu amic exactament així. 'Com es notava, comparant-lo amb el que havia estat en Goku de 29 anys, que el seu company d'aventures havia augmentat de poder d'allò més des d'aquell ja llunyà 23è Torneig d'Arts Marcials'. Ara era un home molt més musculat i amb les faccions molt més adultes, que les d'aquell jovenet intrèpid amb qui s'havien retrobat llavors a l'illa de la Papaia.

Amb una tela negra lligada a l'avantbraç esquerre, tots van fer un sentit minut de silenci abans que la Bulma encengués l'encens que havia col·locat d'origen a l'altar.

– El trobarem a faltar... – va empassar saliva encara enfadada amb si mateixa. 'En Iamxa li havia explicat els motius pels quals en Goku no volia tornar, i no podia evitar sentir-se'n culpable'. Ella no havia estat gens comprensiva amb ell, quan aquest havia estat a Corporació Capsula per última vegada. 'Li havia retret la seva tossuderia en complir promeses ja sense sentit, i en sacrificar pel camí la seva pròpia felicitat...'. Però no s'imaginava que ell, sempre tan despistat i aparentment transparent, podia realment reflexionar al respecte d'aquelles simples paraules. 'Sí, tots aquells monstres, podien ser més o menys per la seva causa, però també havia estat ell qui els havia salvat en innumerables vegades'. I de totes maneres no havia estat allò el que la Bulma intentava dir-li.

'Coi, Goku, jo només volia que miressis per tu... i per ella', va protestar mentalment, sabent que en realitat ho havia fet perquè, com en Krilín, sempre havia dut a sobre el pes d'aquell casament que li havien deixat cometre sense sentit. I perquè estava farta de donar-se cops contra la paret per culpa d'un saiyajin tossut, que en aquest cas però era en Vegeta. 'Hauria d'haver callat, en Iamxa té raó', va retreure's amb la vista posada en aquell improvisat altar funerari.

– Hauria d'anar tirant – va trencar el pesat silenci en Trunks, envoltat dels amics de la seva mare i en una comitiva en què, dels companys d'infància d'en Son Goku, només hi faltaven en Ten Shin Han i en Xaos. 'El dia anterior el guerrer humà ja els hi havia dit que es dedicaria, a partir d'ara, a entrenar... potser no el tornarien a veure més'. Bé, en Trunks estava bastant segur que ell almenys no ho faria. 'Quan acabés amb els androides del seu món tornaria a dir-los-hi, però era poc probable que es trobessin llavors'.

Hi havia quatre notables absències més. 'Encara que una l'havien resolt fàcilment en sortir a l'exterior de l'edifici'. En Vegeta era allà, vestit de terrícola, i repenjat al tronc d'un arbre en silenci. Després d'un dia de voltar sense rumb i ple de ràbia muda, havia tornat en silenci a Corporació Capsula. ¿Per acomiadar-se'n? En Trunks sabia que no els hi ho diria mai.

Tampoc hi havia la Xixi, tot i que en Son Gohan ja l'havia disculpat. Admirava com de seré es veia el noi malgrat tot. 'Per les mirades ràpides que el nen havia rebut d'en Krilín, i fins i tot d'en Follet Tortuga o el pare de la Bulma; en Trunks sabia que, en el fons, tots esperaven que tard o d'hora fes visible aquell pesar'.

– El pare estarà amb mi encara que no el vegi... – va sobtar-lo en sentir-li-ho dir a en Iamxa tot sortint de casa – Em va parlar durant el combat... va ser gràcies a la seva guia espiritual que vaig guanyar. – 'Ja li havia dit una cosa així a en Cor Petit el dia anterior, just abans de marxar del Palau de Déu'.

– Sigui com sigui, qualsevol cosa que necessiteu, ja ho sabeu, eh, Gohan? – va oferir-se l'antic bandit tan preocupat com els altres, amb en Puar a la seva espatlla.

En Trunks va observar en Son Gohan una vegada més, era diferent de l'home que havia estat el seu mestre en el futur i, al mateix temps, no ho era. Aquell Gohan s'havia vist obligat a ser un guerrer solitari, seriós i decidit; el nen del present però encara tenia molts dels trets de la criatura amable i dòcil, però amb la força física d'un altre món, que la seva mare (la del seu temps) sempre recordava quan parlava del passat.

Va pensar llavors en aquella dona forta que l'havia dut al món en una altra època. 'Ara que era prou poderós per plantar cara als androides del futur, i que havia conegut el seu pare, estava desitjós de tornar al seu costat i explicar-li tot el que havia viscut allà'.

Havia estat, de fet, precisament en Iamxa qui li havia explicat, el dia anterior, el gest del seu pare. 'Així que ell s'havia enfurismat quan l'havien mort... i havia atacat en Cèl·lula sense pensar-s'ho dos cops'. Va recordar encara amb prou calidesa al cor com la seva mare li ho havia dit una vegada: Hi havia més del que semblava en aquell home.

El noi de cabells liles, a qui per cert la Bulma del present li havia tallat la cabellera feia una estona, va trobar-se remenant un anell que duia a la butxaca.

– L'anell del meu pare... el rei Vegeta... – S'havia mostrat subtilment pensativa la Nasu la vegada que li havia donat aquella joia familiar.

En Trunks l'havia escoltat aleshores amb interès, sense endevinar on volia anar a parar ella en realitat: – El rei del planeta Vegeta... – va decidir parlar el noi – Els testos s'assemblen a les olles, això sí es coneixen és clar... Jo no recordava el meu pare... – va callar amb aire insegur – Suposo que hauria d'estar-ne agraït. No voldria ser com ell...

'Li quedaven moltes coses per descobrir d'en Vegeta llavors'.

La Nasu havia baixat la veu just després, amb temor que el seu germà acabés per aparèixer i notar que la conversa anava sobre ell. 'Una cosa així no li ho perdonaria'. Era massa orgullós. De totes maneres, havia estat determinada a continuar amb aquella conversa. 'Ho feia per ell, pel seu nebot'.

– Saps? El meu pare era possiblement la persona a la qual més admirava el teu. – va mirar la joia reial que continuava en mans del Trunks – No acceptar l'anell només va ser una manera de menysprear qualsevol tipus de gest que vingués de mi... que el fes mostrar dèbil... obert a parlar de cap tipus de parentiu molest.

En Trunks estava ara completament segur que res del què ella li havia dit en aquella conversa, havia estat casual. 'Ho havia fet per acostar-lo al seu progenitor... per fer-li veure que per conèixer a en Vegeta no n'hi havia prou amb quedar-se amb els gestos i les expressions en veu alta'.

– En Vegeta ostenta un títol que no li pertoca, sí... – havia dit ella amb naturalitat. Aquesta vegada atraient fins i tot l'atenció d'en Cor Petit que, durant tota aquella estona, havia estat en la seva clàssica posició de meditació. – En realitat, si ara fóssim a Vegetasei, no en seria el príncep.

– Com vols dir? – va qüestionar-la el noi en aquell instant del passat.

– Que, amb la mort del meu pare, ell en seria el rei de ple dret... – va aclarir-li, adonant-se que fins i tot en Ten Shin Han aparentava escoltar-la – Saps quantes vegades ho he pensat? Quan diu allò de "jo sóc el príncep dels saiyajins"... Saps quantes vegades m'he plantejat quant respecte cap al meu pare amaga aquesta frase?

El noi va somriure, prement l'anell contra si. 'Havia estat una bona lliçó'. I la possibilitat de conèixer el seu pare a l'avançada. 'Abans i tot de compartir aquell any a la sala de l'esperit del temps, que sabia que d'alguna manera els havia apropat; o fins i tot abans de conèixer la per molts inesperada reacció d'en Vegeta després que en Cèl·lula el matés'.

Va mirar al cel un instant; de les quatre absències inicials, n'hi havia una que, al contrari d'en Vegeta, sí havia esperat des del principi que s'hi presentés... tard o d'hora. 'Encara que, ja ara, podia assegurar que hi aniria acompanyada'. Per tant, potser al final, en aquella trobada, tampoc faltarien tants dels amics d'en Son Goku: La Nasu i en Cor Petit arribarien d'un moment a l'altre.

Hi confiava.

– Vigila, eh? – va col·locar-li bé la jaqueta la seva mare del present, mentre els seus avis i la resta de colla l'envoltaven. Només en Vegeta continuava repenjat en aquell arbre del jardí.

– És clar – va assegurar-li – Adéu a tots i moltes gràcies! – va posar una mà a l'espatlla d'en Son Gohan – Quan acabi amb els androides, us prometo que tornaré a donar-vos bones notícies. Compteu-hi!

– Sí! – va exclamar en Krilín una mica més animat que fins llavors – T'estarem esperant, eh? No ens fessis patir tu ara...

– Haha, no – va riure. – Ja ho veureu.

Va creuar, quasi pel pes de la inèrcia, la seva mirada amb la d'en Vegeta. El seu pare no va dir res però va dedicar-li una breu salutació... alçant dos dits d'una mà com a símbol de comiat. 'Era molt més del què hauria imaginat quan havia arribat a aquell món', va pensar amb un somriure interior.

Potser fins i tot més del que la seva mare del futur, i qui sap si la d'aquella època, s'hagués esperat mai.

Només li quedava ja dir adéu a una persona... o a dues.

– Pensava que la Nasu vindria... – va reflexionar, pensant en si emprendre ja el seu viatge de tornada o esperar-se.

– Sí... jo també – va sentir que acordava amb ell en Krilín amb veu pensativa.

– Oh! – va interrompre'ls inesperadament la seva àvia – Però que no noteu les energies vosaltres? És el que sempre diu la Bulma... – va riure com si alguna cosa li fes especial gràcia – No els acabeu de veure aterrant sobre la teulada?

– De veure? A qui? – va girar-se la Bulma sorpresa – Per Kami... o bé... per Dende... – va fer broma animada pel descobriment – Nasu! Cor Petit... Quanta estona porteu aquí?!

Els dos nouvinguts només van mirar-se entre ells abans que fos tan sols la Nasu qui descendís fins al jardí amb un suau vol.

Havien creuat una mirada d'enteniment abans, que probablement hores d'ara entenien tots els que els havien vist interactuar en batalla. 'Era un: "En compte!" del namekià que la Nasu responia fent sola l'esforç, però agraint-li calladament la preocupació'.

– Mare, com és que sempre ho veus tot? – va exclamar sorpresa la científica en donar la benvinguda a la germana del Vegeta – Sempre tan distreta... i estàs en tot!

Va tornar-se a girar cap a la noia, reconeixent els seus pantalons marrons, els que li havia deixat una vegada en una càpsula... però adonant-se que aquella brusa blava que la Nasu portava a sobre... era, en realitat, una versió reduïda de l'uniforme del Cor Petit. 'El teixit no li anava tan ample com el vestit que havien pogut condicionar per la batalla... i la Nasu sabia que el seu incipient ventre ja no era un secret per ningú'. El cinturó vermell de roba, a l'estil del namekià, que s'havia deixat mig lligat a la cintura només feia que evidenciar-ne les formes...

– Nasu... – va quedar-se estupefacte la científica... adonant-se, ara sí, que hi havia una cosa que sorprenentment els seus amics encara no li havien dit. – Estàs... estàs prenyada!

.

'Dir-li, confessar a en Son Goku que estava embarassada, hagués estat com pregar-li que es quedés'. No era propi d'ella. Amb orgull saiyajin o sense, no ho seria mai.

Havia pensat en allò des de que, aquell matí, s'havia llevat en un llit que començava a reconèixer com a familiar... al Palau de Déu. 'Estava preparada per enfrontar-se al soroll mundà d'aquell planeta, a la tristesa dels amics d'en Son Goku i a la mirada d'en Gohan... però no ho estava per reconèixer que, pell endins, l'enyoraria sempre'. L'havia tingut a la ment des de l'instant en què havia recordat el dia anterior... i fins que, amb poques paraules, havia emprès el vol a Corporació Capsula amb en Cor Petit al costat.

Llavors havia intentat pensar en el futur... en el comiat d'en Trunks... i en què volar no era tan extremadament fàcil ara que, al seu cos, eren literalment dos. 'Suposava que era qüestió d'acostumar-s'hi...'. De conèixer el seu nou cos i les seves limitacions.

– Com a en Son Gohan... a mi també em deixaràs venir-te a veure al Palau de Déu? – va preguntar just en el moment en què ja eren a la teulada d'aquell arrodonit edifici, tot i que no s'haguessin encara deixat veure. – De moment no... però d'aquí uns mesos... hauré de tornar a entrenar... no vull rovellar-me.

– Rovellar-te? – va quasi riure-se'n mordaç – Quan ell o ella neixi... no et serà difícil posar-te al dia, ara ets una supersaiyajin també.

– Una de bastant bàsica...

– Tenint en compte que us pensàveu que aquesta era una figura mil·lenària... i llegendària... trobes que és poc?

'L'havia deixat sense arguments'. – D'acord, tens tota la raó... No he de córrer... – va acceptar, somrient a contracor.

– Et quedaràs aquí? – va qüestionar-la ell, però, tot just després; en un maldestre intent de deixar de banda l'ironia de manera definitiva. 'Volia parlar-hi, per fi, amb seriositat'.

Donades les circumstàncies, no podia ser que només sabessin combinar el silenci amb aquell to càustic a què tant s'havien acostumat. Van mirar-se en silenci... un instant.

– Potser sí... – va respondre la Nasu vagament, amb el dubte encara latent a la veu. Si en una cosa estava d'acord amb ell, en aquell llavors, era que necessitava parlar-hi seriosament... Portava ja estona pensant-ho: – Per cert... tinc una proposta... T'ho volia dir després, però...

– Sí? Digues... De què es tracta?

La Nasu, malgrat que ho volia, no va respondre encara. No només perquè llavors mateix la mare de la Bulma acabés de descobrir-los; sinó també perquè encara no n'havia madurat la resposta. 'No era el moment, per molt que hi estigués decidida'.

De fet, ni tan sols tenia clar sí realment es quedaria a viure allà. No tenia sentit, demanar-li-ho en aquell instant. 'No abans d'acomiadar-se d'en Trunks'.

Va observar endavant, el grup que envoltava el seu nebot.

Intuïa que el seu germà només era allà baix momentàniament... en una manera amable, dins del seu estil, de dir adéu a en Trunks. 'Però sabia que, per molt que fes veure que feia la seva i anés vés a saber on després, no trigaria en cedir i tornar'. Era un dels motius pels quals no sabia si es quedaria. 'No volia ser una molèstia'. No quan semblava que les coses entre ell i la científica podien agafar un rumb mai abans imaginat...

– Te n'anaves sense acomiadar-te de la teva tieta? – va fer a en Trunks, una vegada ja havia aterrat al jardí, sense saber com respondre a l'afirmació directa i sense embuts de la Bulma. Va somriure en veure l'expressió d'en Trunks, en el fons continuava sent aquell noi tímid i discret del principi. 'Almenys ara que aquell món era en pau; sabia que tornaria a ser el guerrer convençut en el mateix instant que fes cap a la seva època'.

– Oh, bé... és que no sabia... – va riure en adonar-se de l'expressió divertida d'ella – Ja els hi he dit que tornaré... a dur-vos bones notícies!

– Ja hi comptava... – va mirar-lo amb determinació, tot i que en Trunks, com la resta, no podia evitar fixar-se també amb l'incipient embaràs. Es feia molt més evident amb aquella roba que amb la què expressament havia dut al combat.

– Espero veure't molt més grossa quan torni.

– Home, gràcies! – va posar-li una mà al braç amb tota la perspicàcia del món – No ho diguis a gaires dones al teu futur això – va fer-li broma.

– Perdó, perdó... jo volia dir que... – En aquell moment fins i tot en Krilín i en Gohan reien darrere seu. La Nasu no havia de mirar en Vegeta per saber que se la mirava amb l'expressió inalterable i el pensament fastiguejat.

De totes maneres ara només tocava acomiadar aquell increïble noi.

Va abraçar-lo davant la sorpresa dels presents. 'Era el seu nebot, i ella ja s'havia proposat feia hores que el caràcter no continuaria impedint-li procedir sincerament'.

– Busca'm – va murmurar-li a l'orella quan finalment el noi va respondre-li a l'abraçada, encara astorat – A la teva època... sé que sóc una mica tossuda... però estic convençuda que voldria saber que n'ha estat de tu... i de la Bulma. – El noi va assentir comprensiu i va notar que ella li acabava de deixar un tros de paper a la butxaca de la jaqueta – Són les coordenades que utilitzava en Pineau per arribar al planeta des d'aquí. Espero que siguin força exactes... – va allunyar-se'n per aleshores sí, parlar amb veu totalment alta, de cara als demés: – No sé si m'ho has d'explicar tot o no... però estic segura que m'agradarà tornar amb tu a la Terra. Hauria d'haver canviat molt per no estar encantada d'ajudar-vos a reconstruir el planeta... com homenatge a tots els que hi van morir lluitant.

– Ho faré!

– Només espero que a la teva època, segueixi en Pineau amb vida... o no, em trobis al planeta on em vaig criar – va sospirar – Dubto haver anat a una altra banda...

'No va dir res més però, com en Trunks, va pensar en què era trist que, en aquell temps, no li hagués quedat ni el consol d'aquells comptats moments amb en Son Goku... ¿Quantes vegades haurien estat junts allà?'. Probablement només una vegada... difícilment dues... Si és que les coses, entre les dues línies temporals, no havien canviat ja molt abans de l'arribada d'en Trunks... Va exhalar aire.

'Era un motiu més per mirar a l'endemà... Tenia l'oportunitat de fer les coses realment bé amb el seu germà... i d'agrair el suport d'en Cor Petit'. De gaudir d'una petita part d'en Son Goku. No pensava desaprofitar-ho.

– Guardaré bé el teu anell – va concloure el noi, abans de girar-se per, mà alçada i somriure en boca, dir-los de nou adéu a tots.

En Trunks havia hagut de viure un futur molt difícil, però, finalment, a la Bulma i a tots els que havien sobreviscut a aquella època, els arribaria l'autèntica pau... que el noi defensaria aferrissadament mentre visqués. 'A partir d'ara, a més, ell i la seva mare tampoc estarien tan sols'.

I la Bulma descobriria, no sense sorpresa, que al cap i a la fi l'home amb què havia tingut un fill... també tenia una part bona. 'Li ho havia dit una vegada a en Trunks sí, però havia pensat (ja llavors) que ho feia més per acontentar el seu fill, que perquè n'hagués estat mai prou segura'.

– Arreveure! – va cridar en Krilín, a la vegada que els demés. Just després de veure desaparèixer al cel la màquina del temps d'en Trunks, va fixar-se (però) en un Son Gohan que mirava cap a una altra banda reflexiu.

– Estàs bé, Gohan?

El nen va reaccionar de seguida.

– Sí, només pensava en el pare... – va somriure afable – És com si el notés tota l'estona amb mi...

La Nasu va escoltar-lo en silenci. – Segur que ho està, Gohan...

El nen va assentir, tot i que continuava sent-li estrany pensar que estava embarassada. 'Era quasi rar que, en aquella colla, no li estiguessin fent broma ja sobre qui podia ser el pare d'aquell nen'. ¿O és que tothom ho sabia i a ell li havia passat desapercebuda alguna cosa al respecte?

Va fixar-se en el Cor Petit, observant-los en la llunyania de la teulada... si no fos biològicament impossible, i en Gohan no sabés que els namekians no tenien sexe, gairebé hagués pensat que era seu.

'Que burro que ets, Gohan!', va dir-se a si mateix, amb un somrís culpable i la imatge surrealista d'un nadó verd al cap, mentre tornava a enyorar el seu pare. Era trist pensar que no el tornarien a veure mentre visquessin...

.

.

– Ja veuràs, Nasu. Tinc un munt de roba pre - mama que et pot servir! – va tibar-la la Bulma endins de casa després de la sorpresa inicial. 'Com la saiyajin mateix s'havia imaginat, el seu germà havia desaparegut, sense dir-los res, en el mateix moment que ho havia fet la nau d'en Trunks... necessitaria encara una mica més de temps per acceptar que aquella era aleshores casa seva'.

– No fa falta... tampoc sé que faré a partir d'ara...

– No estaràs insinuant que no et quedes a viure aquí, no? – va respondre-li ràpidament la Bulma ja remenant entre els calaixos de la seva habitació – Seré tieta! Bé, tècnicament no... però podríem dir-ho així... – va continuar parlant sola. – I necessites roba igualment... o penses anar vestida així? Com en Cor Petit?

– Doncs... – va intentar dir-li – La veritat és que m'hi sento força còmode, eh?

– Au va... – va sospirar en mirar-la un instant – Els saiyajins sou tots iguals... tots iguals... Mira i aquí tinc robeta de bebè... a en Trunks ja fa mesos que li ha quedat petita...

– Bulma... – va posar-se seriosa de sobte, fent que la científica es girés i la mirés de dalt a baix. – No necessites compensar-m'ho... No és culpa teva...

La dona de cabells blaus, que casualitats de la vida tenia la mateixa edat que la princesa, va baixar els braços rendida. 'La veritat era que sí... s'havia sentit força culpable del fet que aquell nen... i en Gohan... fossin ara orfes de pare'.

– Jo li vaig dir que ell atreia tots aquells monstres... – va confessar – Encara no sé per què no vaig poder callar...

Va observar la mare del seu nebot amb un somriure resignat. 'No valia la pena, fer-s'hi mala sang'.

– Ja el coneixes... No és dels que demana permís per prendre una decisió... – va reflexionar, havent de reconèixer-se que se li feia un nus a l'estómac en dir-ho: – Mai no ho va dir a ningú que estigués preocupat perquè atreia els dolents... Al final ha resultat que era més important allò que pensava que allò que deia...

– En Goku... – va sospirar la Bulma. – No sap el que es perd... – I va mirar al ventre de la saiyajin amb recança. 'Que injust i egoista era que aquell nen nasqués sense pare...'. Que injust que era que en Gohan creixés sense una figura paterna sòlida... – Sempre a la seva... – va protestar, plegant alguna de la roba que havia tret dels calaixos fins llavors. – En Son Goku sempre ha anat a la seva...

Encara tenia molt present l'última conversa que havia mantingut amb el seu amic. 'A aquelles alçades, gairebé un germà petit...'.

– Espero que la Nasu et rebenti el nas... o alguna part del teu cos – havia mig bromejat, mig parlat seriosament, tot portant-li el menjar a la sala d'estar – Suposo que és poc probable que ni ella pugui... Però si la deixes, t'ho mereixes, Goku.

– L'estimo...

La Bulma recordava aleshores haver-se girat cap al noi, encara dubtant de si realment havia escoltat bé aquella confessió.

– És la cosa més meravellosa que has dit des de què et conec, burro! – va colpejar-li fort l'espatlla, encara que ell no hagués de notar-ho – Que la Xixi no ho entengui, no vol dir que no pugui entendre-ho en Son Gohan. – va assenyalar-lo amb un dit – Tens un fill més intel·ligent i espavilat del què et penses!

'Un fill que acabaria creixent sense pare'. ¿Es podia actuar pitjor o estar més equivocat?. Va lamentar no estar ni tan sols segura, però, que aquell fos del tot un error... 'Vas ser tu qui li va dir que tots aquests monstres apareixien per ell, d'una manera o una altra', va repetir-se abans de veure com la Nasu senzillament donava un gir sobre si mateixa per sortir al balcó i repenjar-se a la barana.

No sabia què hi estava observant. Fins que va adonar-se que en Cor Petit era ara a la part frontal de jardí, amb en Son Gohan i en Krilín.

– Aprofita-ho...

– Com? – va preguntar-li sense saber què volia dir.

– T'aprecia. No és que no l'hagi vist sempre com... bé... tan seriós i distant fa el seu respecte... i el seu pare, o el que fos, era pitjor que un dimoni... – va intentar explicar-se la científica – Però mira en Vegeta, què he de dir jo...

Va negar amb el cap, quasi estranyada del què entenia que volia dir la Bulma. – És un bon tipus. Res més...

– Ja... De totes maneres, vés amb ells va... jo et preparo la que sempre ha estat la teva habitació en aquesta casa – va acordar l'hereva dels Briefs, veient-la literalment 'sortir volant pel balcó' d'aquella cambra.

La filla dels Brief va quedar-s'ho pensant només un moment. 'Qui sap, aquell bon tipus, podia ser l'home imaginari sense testosterona amb què, sense pensar-ho, la científica havia bromejat una vegada...'

– L'home perfecte, de fet, no hauria de tenir testosterona... Potser així ens tractarien per fi com una igual... I no actuarien com si fossin estúpids... – Havia fet broma la Bulma una vegada just després del naixement d'en Trunks, encara a l'habitació de l'hospital – Tu encara... que pots donar-los un parell de cops ben donats.

'Però si no tingués testosterona no seria un home...', li havia respost en aquella època la Nasu. '¿I què?', es preguntava ara la mare del petit Trunks... Potser fins i tot així hi sortien guanyant... 'Almenys si és que havies de triar entre això i un saiyan... En Vegeta mateix ja havia marxat vés a saber on aquell matí; després d'arribar i observar a continuació com marxava en Trunks. Per variar, la presència del príncep en aquella casa havia estat qüestió d'instants...'.

Donaria qualsevol cosa per entendre'l.

.

– Encara aquí? – va preguntar la Nasu en veure'l mirar endavant, un cop que ja s'havia acomiadat d'en Gohan i que aquest havia marxat en direcció al Mont Paos.

En Cor Petit, al costat d'en Krilín, no va mirar-la, no expressament, però immediatament va tornar-li el somrís irònic: – És un gran nano.

– Ho sé.

Estaven tots tres plantats allà al jardí, malgrat que la resta feia estona que havia tornat a casa; i no obstant en Krilín, com de fet havia notat ja a la batalla, no se sentia del tot còmode entre ambdós. 'Era com si aquells dos s'entenguessin sense ja ni tan sols necessitat de mirar-se'. Era estrany, però la complicitat de la saiyajin amb el namekià era una realitat plàstica, que gairebé podia tocar-se amb els dits en moments així. 'I ara que ell li havia guardat durant hores el seu major secret, el millor amic d'en Son Goku suposava que aquell companyerisme havia fins i tot guanyat en raó de ser'.

De totes maneres a la Nasu d'aleshores no li feia res que en Krilín sentís el que havia de dir. 'No era cap secret'.

– Espero que no deixis d'estar en forma, Cor Petit... – va afegir com si res. 'Reprenent una conversa que, amb el guerrer de Nàmek, ja havien tingut (en realitat) molt abans': – Quan arribi el moment, hem d'entrenar força.

Va abaixar el cap pensativa.

I ells van observar-la caminar endavant, i posar-se de perfil. 'Era d'aquella manera com més visible es feia el seu estat'. Aquesta vegada ni aquest ni en Krilín havien entès, però, ben bé què volia dir. 'No del tot'.

– Et vaig dir que li diria... – va fer un gest emmurriat amb el llavi, a continuació – ...que la seva mare estúpida i imprudent s'ho hagués jugat tot sinó fos per tu... .– La Nasu va canviar, tanmateix, el to divertit per un de seriós just després; volia que en Cor Petit sabés que li ho demanava de debò. Va guardar, això sí, un moment de silenci abans de continuar parlant. 'Ella sempre havia hagut d'entrenar sola, sortint-se'n amb feines, almenys mentre havia estat amb en Pineau i en Mefus, després de l'explosió de Vegetasei i fins que s'havia instal·lat definitivament a la Terra'. Per aquest motiu, ho tenia clar, tot i que feia tan sols unes hores que hi reflexionava. Volia que el seu fill pogués progressar bé amb l'exemple d'algú... des del principi: – El cas és que... ara veient-te parlar amb en Gohan... bé, potser, ja ho tenia al cap abans... – va admetre, deixant lliscar el seu propi dit índex amb suavitat materna per sobre les robes que li cobrien la panxa – ...he pensat que, a banda de dir-li-ho i agrair-t'ho, m'agradaria que m'ajudessis a entrenar-lo... quan sigui el moment...

'Suposava que aquella idea s'havia creuat a la seva ment; perquè veia amb claredat, després d'hores d'incertesa i dolor, que el seu... seria com en Trunks del futur... un nen que creixeria sense la imatge del seu pare'. Malgrat tot, però, va saber que l'havia deixat fora de joc quan l'únic que va escoltar va ser en Krilín entrar a la conversa:

– Ei, però no creus que és massa aviat per... vull dir... falten mesos perquè neixi!

Allò gairebé li havia fet recuperar el somrís.

– Estem parlant d'un saiyajin, Krilín... No vull que sigui una màquina de combatre, però sí que estigui més preparat que la seva mare... – va deixar escapar l'aire, adonant-se que ara sí, en Cor Petit la mirava com si l'entengués, encara lleugerament sobtat per la proposta: – De petita, després dels primers anys a Vegetasei, estava plena de ganes d'entrenar... de millorar... però no tenia ningú que me'n continués ensenyant... i no n'hi havia prou amb donar cops a les roques, et ben juro que no... Després, de més gran, vaig prendre la determinació d'espavilar-me... perquè jo mateixa veia que s'apropava el moment de trobar-me amb el Vegeta... Però em continuava faltant tècnica... Sé que, fins i tot ara, tinc un llarg camí per fer...

Va deixar que el namekià la mirés un moment més de forma pensativa.

'S'equivocava si creia que ell tenia alguna cosa a veure amb aquell magnífic potencial d'en Gohan... aquella força sempre havia estat dins el noi... només que tot just l'havia tret en moments de ràbia puntuals', va concloure per si mateix, en Cor Petit en observar-la. Sense saber que ella els sorprendria una vegada més.

O potser, sí, tement-s'ho. Al cap i a la fi ja la coneixia prou bé.

– No sóc en Vegeta – va deixar-los anar amb la tranquil·litat d'aquell que diu una evidència – No busco que el meu fill superi ningú... Només que pugui conèixer les seves possibilitats. Que algú amb més tècnica que jo, li ho ensenyi...

'No era estúpida i coneixia aquella teoria que havien formulat una vegada en Nappa i en Vegeta, encara que fos perquè es feia evident; sobretot quan veies créixer en Gohan primer... i després apareixia en Trunks'. Els fills de saiyans que tenien sang humana també gaudien d'un major potencial. Tot seria una mica més difícil pel seu fill, com ho havia estat per ella... o fins i tot com ho havia estat, en comparació amb en Gohan, per en Son Goku i en Vegeta.

– Si no les té... aquestes qualitats, vull dir... – va finalitzar – Si no té gens de potencial... No faré res més que continuar estimant-lo, tranquils. De totes maneres, serà el meu fill... – va aclarir sense que fes falta.

'Pels dos allò era una evidència, i no obstant per ella, que tant havia corregut a parlar d'un possible mestre pel seu fill no - nascut, era una cosa que necessitava dir en veu alta'. Ella no era l'home que havia rebutjat en Tarble. 'Ella no era el seu pare'. Per molt que pensés ja en l'entrenament del seu fill.

– Com vols que no les tingui... – va precipitar-se a parlar en Krilín – És fill d'en Goku!

– El meu germà petit no les tenia... – va deixar anar, penedint-se'n un moment després; estava segura que fins llavors (i menys de banda del príncep) cap d'ells havia sentit a parlar tan clarament de l'existència d'un germà petit. No d'aquella forma i sense embuts: – I us agrairia que no ho mencionéssiu davant d'en Vegeta – va apartar-se'n, decidida a entrar a casa després de rebre l'assentiment d'en Cor Petit. 'Assentiment que encara esperava'.

Recordava, de fet, que en Freezer havia mencionat en Tarble a Nàmek... quan buscava humiliar-los... a ella i a en Vegeta... Quan buscava atacar la memòria de la seva mare, la reina...

– Au va, petita princesa – Havia fet el maleït tirà amb to empallegós – El tarat aquell... l'inútil que va donar a llum, era una completa vergonya pel rei de Vegeta. Ella ho sabia i va actuar en conseqüència... S'hagués convertit en la riota de palau. Pobre reina dels guerrers...

Fins i tot en aquell instant, havia estat en Cor Petit qui l'havia subjectat del braç... intentant evitar que cometés una autèntica absurditat.

Aquell record li era, a aquelles alçades, absolutament llunyà. 'Però l'ajudava a pensar en com havien canviat tots... en com havia canviat ella mateixa. Mai l'havia horroritzat tant pensar en el destí de la seva mare... ni en com el seu pare havia desterrat en Tarble, aleshores només un nadó sense força de combat'.

– No pateixis – va dir de sobte en Cor Petit, sabent que en aquell instant sobraven les preguntes i interrogacions – En farem un guerrer dels bons...

Les gràcies van ballar als seus llavis, però finalment va comprendre que tampoc feien falta. 'S'havien entès perfectament'.

I no era la primera vegada. Gairebé agraïa l'amistat discreta... i assenyada... d'en Cor Petit. 'Tot i que en moments de tristesa, tan bé anés la desinhibició constant de molts dels altres membres d'aquella colla; especialment en casos que, hores d'ara, tan propers li eren, com la Bulma o en Krilín'.

La Nasu, potser sí, havia sentit que la mort d'en Goku la partia inevitablement en dos. Però no estava disposada a renunciar a aquella part que sabia que el seu nen duria dins: 'No deixaria que el no entrenar correctament, pogués frustrar-lo'. Intentant, a la vegada, que la seva pròpia naturalesa saiyajin no l'encegués mai.

'Encara quedaven molts mesos, però en aquell instant, almenys se sentia consolada en pensar en els detalls d'aquell futur que s'albirava...'. ¿Seria una bona mare?

.

.

– Cor Petit! – va rebre'l en Dende quan, aquell mateix migdia, va arribar de nou al Palau de Déu. 'Se'l veia pensatiu... però estava disposat a recuperar un ritme constant d'entrenament, quan més aviat possible'.

I no només perquè ella li ho hagués demanat així. Ja havia pensat que ho faria abans. Ell era un guerrer i descuidar els entrenaments era una cosa que no havia volgut fer, ni en temps de pau. 'El cert era, però, que se li feia estrany imaginar-se sent el mestre d'un altre fill d'en Son Goku'.

Allò li feia recordar l'any que havia tutoritzat en Son Gohan. 'El que llavors era un nen ploraner que havia hagut de deixar que s'espavilés al desert'.

Els sentiments de protecció cap al nen havien aparegut més tard. 'O això ho havia pensat sempre'. És clar que, de fet, l'havia ajudat una mica més del compte... fins i tot al principi.

– Ei, oi que tu havies lluitat amb el meu pare? – Li havia preguntat aquell Gohan menut que durant mig any s'havia espavilat sol... o gairebé.

– I hi continuaré lluitant... – N'estava convençut – Quan hagi guanyat els guerrers de l'espai, em dedicaré al teu pare...

– Però el pare em va dir... – va continuar, malgrat tot, parlant el nano; estava tot malferit dels darrers entrenaments, però aparentava tenir-hi confiança. 'El namekià no s'explicava com'. – Es veu que en Cor Petit Junior no és tan dolent com en Cor Petit... – va citar textualment les paraules del seu progenitor. – I jo també ho penso... – va afegir – Encara que la mare i l'avi et tenien por...

Havia estat per coses com aquelles que s'havia sacrificat per ell en el combat contra els guerrers de l'espai. 'Per coses així ell havia canviat tant'.

Eren les mateixes coses que l'havien fet apreciar la Nasu anys després. 'Només que s'hi havia barrejat el maleït caràcter d'ella i aquelles veus que es revoltaven a dins seu'. La tossuda princesa saiyajin no passava desapercebuda per cap dels seus jo interiors.

¿Qui ho anava dir que el destí d'ell, de la reencarnació del mal, a qui havien demanat que vencés en Son Goku i causés el terror a la Terra, seria el d'ensenyar tot el que sabia als fills de l'heroi que una vegada l'havia vençut? Primer a en Gohan... i ara... 'Encara podia desdir-se'n'. Ni tan sols sabia perquè havia corregut a dir-li que sí. Al cap i a la fi, no era problema seu. I no li agradaven els nens.

Va notar, llavors, en Popo al seu costat. El mirava i somreia. Sabia que estava a punt de repetir una cosa com aquella. 'L'home savi es cega quan el seu destí truca a la porta', li havia dit un parell de cops, quan més atabalat havia estat per les decisions arrauxades de la Nasu. 'I la seva condemnada tossuderia...'.

– Estic convençut que saps què has de fer, Cor Petit – va dir finalment, fent que el namekià adult bufés. El vell servent de palau sabia que Kamisama ho hauria volgut... que ajudés al guerrer a treure'n l'entrellat. 'A en Cor Petit, no obstant, només semblava molestar-lo'. Hauria d'estar ja acostumat a aquelles emocions humanes, però una part molt petita d'ell encara es resistia a acceptar-les.

– I què he de fer? De mainadera a en Son Goku? – va argüir amb tot el verí que va poder recuperar del seu jo anterior.

– No – va assegurar-li en Popo – Només actuar de cor.

– L'aprecio, però això no m'obliga a res – va pensar molest, disposat a allunyar-se'n per dedicar-se de nou a entrenar. Observant com, per fi, l'ajudant de Déu se n'apartava.

– L'aprecies i és suficient. ¿Qui ho hauria dit que aquell nano i algú com ella aconseguirien que reconeguessis una cosa així? – va sentir que li responia ja no en Popo, sinó una veu pròpia dins del seu cap. 'I s'assemblava massa al to de veu envellit de l'antic Totpoderós'.

De totes maneres, i encara que la Nasu ho desconegués, hi havia també una altra petició per complir: 'En Son Goku li havia pregat que en tingués cura, d'ella i en Son Gohan... I ho havia fet quan ni tan sols sabia que tindria un altre fill...'.

Va sospirar resignat. Per molt que (interiorment) protestés ara, s'hi havia sentit ja aleshores compromès.

.

– A partir d'ara m'entrenaré de valent! – va exclamar davant la mirada del Déu Kaito, que gairebé va somriure amb ironia.

– No és el que has fet sempre?

– Sí. Però sense mi a la Terra ja no tindran de què preocupar-se. No hi haurà cap monstre que vagi allà a buscar-me.

– Ets un paio ben especial, noi – va sospirar – Ben especial...

L'heroi no va rebatre'l.

'Sí, entrenar era el que sempre havia fet. Però ho faria ara a l'altre món, lluny d'aquella Terra on tants monstres havia atret'. Dubtava que pogués oblidar-la, i sabia que no podia no pensar-hi: els seus ulls, la seva veu... La primera vegada que l'havia vist... a la Terra. Tot li venia aleshores amb força al cap, i no obstant s'obstinava en pensar que tot anava bé. 'Els seus amics, a partir d'ara, viurien en pau; en Gohan tindria cura de la Xixi... i en Cor Petit compliria amb aquella seva darrera petició...'. Els havia deixat en bones mans.

– Au, va. Afanyem-nos – va insistir quan va veure que en Kaito no caminava – Tinc moltes ganes de trobar-me el mestre de l'Altre Món, tinc moltes ganes de desafiar-lo a un combat. Deu ser un paio molt fort!

– No li diguis mai més paio – va regirar-se sobre si en Kaito – Li has de tenir respecte, ell està per sobre de nosaltres; els quatre kaiohs a qui se'ns va atorgar el do de vigilar els quatre punts cardinals de l'univers. És el mestre Dai Kaioh Sama, no un simple paio, gamarús!

– Bé, doncs – va acceptar una mica espantat del rigor amb què es prenia tot allò en Kaito – Anem-hi!

En Kaito, abans de prendre aquell camí, però, havia de tornar-li a preguntar. 'Encara que es fes pesat'.

– Saps... – va acceptar – Ets un home extraordinari, Son Goku. Però no estàs sent just amb tu mateix... – va alçar la veu abans que el guerrer li portés la contrària, amb cara d'estar content: – Sí, sí... Aquí t'entrenaràs... de valent... i conservaràs el cos i tot això... Però a mi no em prenguis el pèl, vols? No estàs tranquil...

L'heroi va girar-se per observar-lo. 'No, potser, excepte els cops que s'havia esforçat en fer broma i l'emoció que posava davant dels nous reptes que s'hi trobaria, havia estat una mica massa pensatiu...'. Però, ¿què havia de dir-li?. ¿Que havia pres aquella decisió sabent que hi havia una part d'ell que allà mai més recuperaria? Era pel bé del món. I de totes maneres en aquell lloc, que n'hi deien l'Altre Món, sí podria conservar una de les seves més innates passions, la lluita.

Quedar-s'hi, fins i tot era egoista de part seva.

Entrenaria per arribar, una vegada i altra, als seus límits. I amb el temps tot el demés acabaria diluït pel pas dels anys... evaporat en records. 'O almenys hi confiava'.

– No es tracta del que jo vulgui – va dir, de cop i volta, tan seriós que va sorprendre al mateix Kaito – Ja no em necessiten...

.

.

Havia passat un mes.

Un mes de pau i avorrida tranquil·litat.

– La mare n'està encantada – va fer la Bulma al jardí de casa seva, donant la maneta al petit Trunks amb l'esperança que tard o d'hora caminés – És com tenir un d'aquells homes a casa... a l'hora de preparar tones de menjar... i a més pot comprar-li revistes de nadons i parlar-li d'absurdes robetes minúscules...

– Bulma, dona. No exageris... – va retreure-li el seu pare, però immediatament va veure el gest d'evidència de la seva filla. 'Bé, probablement no exagerava'. – Potser sí que la teva mare l'atabala una mica... Però creus que n'hi ha per tant? Hauria de dir-li que parés?

– Doncs... tenint en compte que falten encara quatre mesos ben bons perquè neixi aquest nen... sí! Si us plau! – va exclamar sense matisos – Fins i tot a mi em desespera, la Nasu ja no sap com posar-s'hi... – va parar-s'ho, això sí, a pensar un instant – No hi ajuda gens que s'estigui aquí tancada, és clar... He d'insistir perquè m'acompanyi a comprar coses per en Trunks un dia d'aquests... Ja li ho he dit, però... Suposo que seria més fàcil amb un dels nois... És una saiyajin! No li interessa gens passejar, prendre el sol o comprar. L'altre dia vaig atrapar-la intentant entrenar-se al jardí! I no és la primera vegada que la hi veig... No sembla que faci gran cosa, però jo ni tan sols sé si és perillós o no... per mi qualsevol tipus d'exercici, als cinc mesos d'embaràs, era tot un món...

– O sigui que el que vols dir és que tanta pau acabarà matant-la, o fent que matí a la teva mare... Per sort ni en Vegeta ni ella són així ja... no arribaria a aquests extrems, pobre noia... – va fer un incís el Doctor Brief, mentre observava el seu nét caure de genolls a la gespa – Però Bulma, ajuda'l! No pots deixar-lo anar així!

– Ell també és mig saiyajin, pare! Ho he de fer així... segur...

– Li faràs fer mal... criatura... – va compadir-se del bebè agafant-li ara ell les manetes. – Ja caminarà, tampoc hi ha pressa... I potser sí que se la veu massa callada a aquella noia, la germana d'en Vegeta... Creus que està trista?

– No ho crec... – va respondre aquesta vegada segura – Ho sé. Però no és per això que t'ho deia. Ella no està així perquè estigui trista, és de les que dissimula i s'autoenganya constantment, com el seu germà... – va afegir canviant d'exemple a l'instant, no volia ni pensar-hi en aquell saiyajin, portava un mes sense passar per allà i preferia no donar massa voltes a sobre si encara seguia al planeta –... però la falta d'activitat fa que no tingui amb què enganyar-se.

– On és ara? – va preguntar el Doctor Brief, observant com la seva dona sortia a l'exterior de casa amb una de les safates de pastissos – Què n'has fet de la Nasu, dona?

– Ah, és encantadora, la germana de l'atractiu Vegeta... Encantadora! – va dir la seva mare, com sempre aparentant viure en un món completament paral·lel, però a punt de sorprendre'ls amb la seva perspicàcia. – L'he deixat dins, tenia molt interès en la fotografia d'en Goku que hi ha a l'altar que vas fer aquell dia... quan vàreu fer-li aquell petit homenatge... És una pena que els altres nois no hagin vingut més...

– Oh – va acceptar la Bulma resignada. 'Només humanitzant-se en moments així, podria passar pàgina algun dia', creia la científica. Era una noia forta només que, ara ho veien, no havia estat bona idea que s'estigués allà... sense fer que de, tant en tant, hi aparegués també en Krilín... o el mateix Cor Petit. 'Ella l'apreciava i se'n preocupava, però estava molt lluny de poder aportar-li aquell plus d'activitat que ells sabrien donar-li'.

Al cap i a la fi eren guerrers com ella. 'Es preguntava si hagués estat d'ajuda o no, que en Vegeta es dignés a aparèixer'. Ella, la Bulma, tampoc estava de bon humor... però havia après ràpid a fer el mateix que el saiyajin... Si es repetia que no passava res, no passava res... o no ho semblava...

.

'No tenia els músculs tan marcats i la seva mirada era molt més innocent'. Aquella fotografia era de l'època en què els guerrers de l'espai i la veritat amb majúscules encara no havia arribat a la vida d'en Son Goku. La Nasu, que havia acabat cedint a la insistència de la Bulma, i s'havia posat un dels seus vestits estiuencs – blanc amb fines ratlles negres– , de quan la científica estava embarassada; va tornar la fotografia a lloc, dins d'aquella mena d'altar, amb què – per tradició – els seus amics l'havien volgut recordar. En tot aquell temps no havia plorat, tot i que l'avorriment de no saber què fer havia acabat per convertir el record en un llast força més pesat.

Estava embarassada de cinc mesos i el seu ventre ja era ben visible als demés, però (malgrat tot) encara se sentia amb força per a realitzar algun que altre exercici matinal al jardí.

'Sabia que la Bulma se n'espantava... però allò no tenia res a veure amb les bogeries insensates que sí havia comès al respecte en el seu passat més recent'. Era només qüestió de subsistència... no sabia viure de braços plegats... i el màxim que podia fer allà era donar voltes a l'edifici o perdre's entre la vegetació que, en un pati anterior, amagava tot tipus d'animals. 'Estava esperant... esperant un fill... i ja no veia el moment de tenir-lo en braços...'.

No podia continuar sentint-se pesada i inútil.

Havia pensat, diversos cops també, en el Cor Petit... i que deuria entrenar sense descans al Palau de Déu... però sabia que, ara per ara, la seva presència en aquell indret només serviria per distreure'l i fer-li perdre el temps.

Va acaronar-se el ventre, ja certament destacable, convençuda que no tot era tan terrible... Darrerament havia començat a parlar sovint al seu nen... o nena. 'Li deia que tot aniria bé, que vivien en pau, i que ell o ella trobaria el seu lloc en aquell planeta que aleshores era el seu'.

No se n'havia adonat fins llavors...

Era, per aquell motiu, que malgrat la duresa amb què havia actuat al principi, les darreres setmanes el record d'en Son Goku era més viu i més pesat que abans...

'No era només perquè, passat el temps, la seva absència... era més real per a tots... i els records més nítids... més selectes: ara ja no li venien al cap tot de fragments del terrible combat contra en Cèl·lula... ara se li repetien els trossos en què havien intercanviat mirades o opinions... el moment que ell l'havia agafat, sense saber que subjectava el seu ventre prenyat, o l'instant en què se n'havia acomiadat... demanant-li perdó'.

Era també... perquè quan més li parlava al nen del seu pare, més lligada s'hi sentia ella... i més incòmodament humana s'imaginava.

I va ser llavors, davant d'aquell petit altar, amb la fotografia d'en Goku que semblava mirar-la rialler i despreocupat, que va prendre una decisió.

– Sé que t'agradaria petit... – va tornar-se a tocar la panxa – Segur que me n'he deixat coses... T'he explicat que és un heroi, un guerrer, l'home que va venjar tot el seu poble... que va donar un sentit al gest que havia fet el seu pare tants anys abans... I també t'he dit que aquí tothom se l'estima... Fins i tot l'oncle, que tan enfrontat hi està, sembla tocat per la seva mort... – va callar un segon – L'oncle... ¿Quina cara ens hi posarà, eh? No li tinguis en compte... i sobretot no t'hi assemblis gaire – va relatar tota sola, ara sí a punt del plor; malgrat l'intent de relativitzar-ho, a base de fer broma amb allò últim. 'Les seves hormones esvalotades i sensibles, per fi, aparentaven guanyar-li la partida'. Però no era cert... només les hi ho deixaria fer... abans de tancar d'un mal cop, o intentar-ho, aquell episodi de la seva vida.

– Te n'he dit moltes coses... tot i que m'he parat poc en els detalls...– va continuar parlant en veu alta – ... del teu pare... I m'hauràs de perdonar, petit... perquè no puc fer-ho més. Ell no és només el teu pare, saps?. I en aquest planeta hi ha normes... absurdes potser sí... – va somriure en notar clarament que el seu fill es movia – Però són normes que ell respectava. I no puc ni vull canviar-ho... Ens en sortirem sols, eh? Ja veuràs com t'agradarà el teu mestre... és un namekià rondinaire... No deixarem que el record del pare ens impedeixi mirar endavant... – va concloure convençuda.

'Per mal que li fes aleshores, era el millor'. Mentre continués pensant en el Son Goku com el pare del seu fill, no podria avançar i mirar a l'endemà.

A partir de llavors el seu fill tindria un pare i una mare, ella. 'Podia imaginar que al seu planeta, on tot sovint s'arriscaven a morir en batalla, una cosa així havia de ser fins i tot habitual'.

– Ens en sortirem sense el seu record.

Va haver-se aleshores de posar una mà a la panxa amb un pèl de sobresalt. – Com ho aguantava la Bulma això? – va imaginar-se que en una humana aquella petita cossa havia fins i tot de fer mal – Pegues fort, eh?!

I va deixar escapar amb allò el primer somrís nítid de feia setmanes... – Així que a partir d'ara penses fer-te notar, oi? – va dir-li distretament – Molt bé... fes-ho... fes-ho fort, petit.

Potser no era només la mort d'en Son Goku, l'únic que se li feia difícil d'assumir. Havia d'habituar-se com fos a aquella nova vida... 'Al cap i a la fi, fins llavors, sempre que havia estat a la Terra havia sigut entrenant... d'una manera o altra... esperant primer el moment d'embarcar-se en un viatge a l'univers... o fent temps perquè, després, arribessin els androides i el perill que aquests comportaven...'. Era la primera vegada que s'adonava que, inevitablement, es passaria els propers mesos fent estricta vida de terrícola...

No li quedava més remei.

.

– Ja camina, en Trunks ja camina! – Havia cridat, per la seva banda, la Bulma en aquell moment al jardí. El nen havia fet uns passos agafat a les seves mans, fins que en deixar-lo anar no només havia trigat uns segons en caure, sinó que s'havia aixecat tot sol. La científica continuava convençuda, malgrat les queixes dels seus progenitors, que no es podia fer gaire mal. 'Es faria fort com el seu pare... i com aquell altre seu jo del futur'.

Tan sols esperava que en Vegeta tornés algun dia per veure-ho.

.

.

Lluny de l'empresa del Doctor Brief, la Xixi s'acostumava a l'absència d'en Son Goku de l'única manera que sabia: dedicant-se a tenir cura d'aquella casa i del seu fill.

Com havia fet tots aquells anys...

El seu pare s'havia quedat els darrers dies amb ells, per tal d'acompanyar-la en el dol, després d'un mes difícil de plors d'amagat al dormitori; i ella havia insistit ja a en Gohan que tornés a estudiar. 'De dia, exceptuant com de trista se sentia, res semblava de fet haver canviat'. I, moltes vegades, gairebé podia imaginar que el seu obtús marit estava entrenant en algun lloc... i que tornaria... tard o d'hora...

De nit, en canvi, li era més fàcil deixar de fingir... I, un cop que en Son Gohan semblava dormir, se solia torturar ella mateixa: amb els records d'aquella última vegada junts... i amb la idea que, després d'en Cèl·lula, ella podria haver-lo enamorat... a la fi.

Li havia assegurat que ho aconseguiria.

Feia 30 nits exactes que plorava per ell, i començava a pensar que aviat se li esgotarien les llàgrimes. Potser per això, les darreres setmanes, havia acabat per construir-se aquella cuirassa falsa de normalitat que aconseguia fer-li creure que ell tornaria... algun dia...

Sabia que no era així, malgrat tot. Però ho havia estat tantes vegades que gairebé costava d'imaginar que allò no hagués de passar. '¿Quants cops en Goku havia marxat per entrenar o lluitar i havia tornat al cap de setmanes?'. De fet l'última vegada que havia mort, quan s'havia enfrontat a en Raditz, havia estat fora un any... i ni tan sols havia xafat aquella llar, abans d'emprendre el viatge a Nàmek i quedar-se un any més a l'espai... Li costaria fer-se a la idea de la seva absència perquè la seva relació s'havia basat bàsicament en això: en esperar-lo una vegada darrera l'altra.

– On s'ha ficat? – va queixar-se, aquell cop, en veure que en Gohan no era a la seva habitació – Deu haver sortit a passejar amb l'avi – va suposar finalment resignada. 'El nano només pensava en jugar i sortir a fer tombs amb en Gyumao i no estava prou pels estudis... encara que tampoc podia jutjar-lo massa per allò... feia tan sols un mes que havia perdut el pare i encara insistia a portar l'avi a tots els racons que, de ben petit, havien estat llocs compartits amb en Son Goku... sobretot quan es tractava d'anar a pescar...'. Però el futur del seu fill era important... i els seus estudis havien hagut de ser sempre una prioritat. 'No podia continuar perdent cursos sense sentit...'.

Cansada com estava de trastejar per casa, va asseure's sobre el llit d'en Gohan i va arribar a creure que tornaria a posar-se a plorar. No obstant això, va menjar-se el tros de pastís que havia preparat pel seu fill amb una gana que no solia ser normal en ella.

– Hauràs de fer-ne més sovint... – va dir-se a si mateixa, distreta en menjar-se la darrera maduixa del plat. 'No era per manca de modèstia, i no solia pensar-ho perquè insistia en ser una mestressa de casa exigent, però li havia quedat boníssim'.

Llàstima que en Son Goku no estigués allà per provar més els seus plats... s'havia quedat vídua massa jove, però no tenia intenció de sortir d'aquella a casa a la recerca de res que no fos una bona escola pel seu fill.

– A diferència de tu... – va fer mirant per la finestra oberta de l'habitació – Jo sempre et seré fidel, Goku.

.

– Si sospires una sola vegada més, et tiro al mar, Krilín! – va cridar l'Ulong enfadat mentre intentava mirar la tele en aquella illa de bojos que era la del Follet Tortuga. – Es pot saber en què penses?

– En res, en res – va posar-se vermell de sobte, sabent-se'n descobert – Només recordava...

– Una noia? – va interrompre'l l'ancià que acabava de deixar la sorra de la platja per asseure's a mirar un d'aquells programes que tan entretinguts trobava.

– Calla, Follet Tortuga! És una llarga història... – va acceptar, agraint que a en Iamxa, que havia passat ja un parell de cops per allà el darrer mes, no se li hagués escapat aquell petit detall... Només li faltava que aquells dos es riguessin d'ell per haver-se enamorat de l'A-18.

– I no és aquella noia tan bufona, la Maron? – va fer amb interès el seu mestre.

– No! Allò està molt més que oblidat... I l'únic que tenia de bo aquella pesada era el nom... Sempre m'ha semblat un bon nom per una noia bonica... Maron... Ella era una aprofitada i una immadura... – va rebufar molest – A més – va acceptar després – Només estic mig inquiet per aquest assumpte... Això de la mort d'en Goku... – va començar sense saber ben bé com dir-ho – ... No em faig a la idea que aquesta vegada no el veurem mai més... No, estant vius. – Sabia que tots els que l'havien conegut se sentien ara igual, i començava a pensar en què hauria d'haver visitat ja en Son Gohan... o la Nasu... un després de l'altre, millor. 'El panorama que havia deixat a la Terra, l'heroi que tantes vegades havia salvat el planeta, no era gens tranquil·litzador'. Encara no sabia com s'ho faria per dissimular si en Gohan feia preguntes... o com miraria la Nasu o el seu fill, quan nasqués... i afrontaria la culpabilitat de saber que no havia estat prou ràpid a dir-ho a en Son Goku... ell tenia dret a escollir, tornar o no, sabent tota la veritat...

L'orgull d'ella no hauria d'haver-li impedit, dir-li-ho. 'Ell era el seu amic'. Un mal amic...

En Krilín havia de reconèixer que el sentiment de culpa tenia bastant a veure amb el fet que, a aquelles alçades, encara no hagués fet cap d'aquelles dues visites pendents.

.

.

Aliè a com, els seus éssers estimats, afrontaven sense ell els nous temps de pau; en Son Goku havia aconseguit conèixer aquell Déu de rang superior a en Kaito, i participava aleshores en un espectacular Torneig d'Arts Marcials, que se celebrava a l'Altre Món. Allà havia combatut, de fet, ja contra guerrers que portaven segles entrenant amb un dels quatre kaiohs i que, és clar, també conservaven el cos.

En l'últim dels combats, havia de vèncer un tipus anomenat Paikuhan, el millor dels lluitadors de la galàxia de l'Oest.

El repte dels combats, la força que havia hagut d'utilitzar per concentrar-se en aquell en particular, i la determinació d'aconseguir com a premi una classe del Gran Mestre el feien sentir viu, malgrat saber que era mort; i havien aconseguit (finalment) que se s'asserenés del tot... i aconseguís treure's del cap, ni que fos un temps, tot allò a què havia renunciat en no tornar a la Terra.

Fins i tot si, com al final havia passat; malgrat vèncer a en Paikuhan en l'últim moment, els dos havien quedat desqualificats per tocar el sostre de l'estadi amb els peus sense voler... en Son Goku reconeixia que aquell havia estat un bon inici a l'Altre Món. Un grandiós principi.

L'heroi estava convençut que, amb el temps, redescobriria en la mort nous límits com a guerrer... Encara que no acabés rebent aquella classe; que d'altra banda el mateix Déu havia vist que seria inútil... donat que, després d'anys desentrenat, no sabria pas què ensenyar a un guerrer jove i preparat com ell. 'Immensament poderós d'entrada'.

Al costat d'en Kaito, tal i com havia anat tot, li quedava per viure tota una eternitat... i en Son Goku es resistia encara a pensar que a la Terra, sense ell, alguna cosa pogués acabar anant malament.

.

¿Quin repte li quedava a la vida sinó era el d'esclafar el pallasso d'en Kakarot?, va pensar en Vegeta deixant aquella roca en què havia passat les darreres hores.

Després d'haver acabat anant a acomiadar en Trunks, encara es resistia a confessar per què; en Vegeta havia decidit allunyar-se de tot per entrenar... per fer alguna cosa de profit i... per arrencar-se de l'ànima aquella idea inicial, humiliat com estava, de no lluitar mai més... 'El cert era, però, que ni tan sols li havia passat pel cap marxar d'aquell planeta'. I ara veia que tampoc en treia res de quedar-s'hi... 'Si s'entrenava milloraria, però per què?'.

Potser valia més rendir-se a l'evidència. I tornar a Corporació Capsula, esperant que aquella dona absurda el deixés descansar en pau... O no. Ni tan sols sabia si realment pretenia que la Bulma l'ignorés. 'Encara recordava com l'havia aconseguit dur per on havia volgut, l'última vegada que havia estat amb ella, dies abans del Joc d'en Cèl·lula... i no podia dir que, la sensació d'estar exposat a les seves ordres i estúpides qüestions, li agradés en absolut'. Però tampoc que odiés gaudir d'aquell foc en què solia convertir-se ella...

Estava disposat a córrer el risc de caure-hi... de nou.

La Bulma, per la seva banda, feia dies que esperava que arribés. 'Tot i ni tan sols saber si ho faria'. Coneixent-lo, la dona havia arribat a pensar que podia ser fora del planeta en qualsevol moment... tornar-se a convertir, ara que en Goku no hi era, en aquell assassí que solia arrasar planetes i que un dia havia dit voler conquerir l'univers.

És clar que les converses amb la Nasu li havien servit per conèixer un detall que mai s'hauria imaginat d'ell. 'Va arriscar la pròpia vida... va enfrontar-se a en Cèl·lula per en Trunks', es repetia amb una mica d'esperança, mentre tornava a incorporar-se a la rutina de l'empresa del seu pare. No era just que, per una cosa o altra, deixés tantes vegades tota aquella responsabilitat al seu progenitor.

Precisament agafava la bossa de mà d'un dels calaixos del rebedor i es posava les sabates de taló alt, per rebre uns proveïdors que arribarien en poca estona, quan va escoltar que algú parlava a la sala d'estar de la planta baixa.

– Penses mirar-me gaire estona més com si fos un cuc? – S'havia desesperat la Nasu quan, per sorpresa, s'havia aixecat de la taula on esmorzava amb evident gana, i se l'havia trobat repenjat a la finestra... per la banda de fora i amb cara de fàstic.

– No m'atreviria a dir què hi portes a dins...

– No ho diguis...

– I per què vas vestida com ella? – va preguntar, entrant ja a dins, sense mostrar gaire més interès del què havia semblat tenir fins llavors – Pensava que series amb el namekià... i no aquí... jugant als terrícoles... – Era un curiós terme, venint d'ell, que hi era tot sovint, va pensar la Nasu.

– Amb en Cor Petit? – va tornar-li la pregunta, de totes maneres – Com pots veure, no estic en condicions d'entrenar... què dimonis volies que hi fes al Palau de Déu?

– Tu sabràs – va dedicar-li un fals so gutural a banda de respondre-li amb ironia – El feia sota les teves faldilles...

– Ets un... – va encarar-s'hi, tot i que els darrers dies el ventre ja li pesava més i començava a costar-li fer moviments tan sobtats, per poc bruscos que fossin. – Au... – va tocar-se de seguida el baix ventre amb una queixa callada – Idiota!

– Ja ho has pensat què en faràs quan aquest nen surti tarat? – va donar-li l'esquena, abans que ella protestés, disposat a sortir per la porta cap al rebedor. 'Per fluix que fos, hi havia notat perfectament el ki de la Bulma... escoltant-los d'amagat'. – Sent fill d'en Kakarot jo no n'esperaria gaire més...

– No ho dius seriosament – va deixar-li anar, fent un petit esforç per asseure's. No entenia per què el seu germà no se'n reia d'ella per aquella debilitat. 'Se suposava que una saiyajin hauria de poder... utilitzar la seva força per... per fer alguna cosa més que lamentar la punxada que acabava de rebre al ventre'. Al cap i a la fi havia demostrat que podia convertir-se en superguerrer... era absurd que una criatura que, hores d'ara, media i pesava tan poc... la fes claudicar en una simple discussió verbal davant d'en Vegeta – És un saiyajin, Vegeta. Com tu i com jo... Almenys n'hi haurà... una generació més...

El guerrer, per sorpresa fins i tot seva, va assentir fent espetegar la llengua en un gest molest. – Serà difícil fer-li entendre que els marrecs li passen la mà per la cara...

'Sabia que estava parlant d'en Son Gohan i en Trunks'. I, per estrany, que fos, no era una manera de fer-la sentir malament. – Ho tindrà tan fàcil o tan difícil com el seu pare... – va concedir-se mencionar-lo una vegada més – ... o el seu oncle... no em sembla un mal negoci...

El seu germà va mantenir-se, aquesta vegada, disposat a sortir d'aquella habitació. De totes maneres li hauria de dir tard o d'hora, aquella idea se li havia colat al cap ja feia unes hores: – No recordes cap part a Vegetasei, oi?

– No... No exactament.

– M'ho imaginava... no hauries estat tan imprudent de deixar-te prenyar...

Va marxar deixant-la amb la paraula a la boca. I amb una preocupació de més. '¿Què podia passar-li a ella, que no hagués passat a dues humanes com la Xixi o la Bulma?'. Elles eren dèbils, en aquell sentit... ¿Per què intentava espantar-la?

'La teva mare va tenir tres criatures, burro', va voler-lo escridassar quan el pensament li va venir al cap. 'Eren una raça que es reproduïa amb normalitat... sinó no haguessin necessitat en Freezer per ser exterminats... Què coi deia!'.

.

– Per què l'espantes d'aquesta manera, idiota? – va escridassar-lo, ella sí, la Bulma quan va veure'l sortir de la sala. – No saps com de difícil és dur un fill al món... hauries d'entrar... i dir-li ara mateix que l'únic que passarà... serà que naixerà un nen maco... i fort! – va callar a temps de no vessar-la. Sens dubte no seria un bon començament dir que aquella criatura seria tan forta com el seu pare, no davant del príncep impertinent.

L'home va mirar-la amb els ulls negres, encara sense mostrar cap sentiment: – No en saps res tu del meu planeta... La taxa de supervivència en el part, no era precisament alta... És només una inconscient.

La Bulma va endevinar-li, però, el maldestre pensament només escoltar-lo: – Vegeta, que fóssiu una colla de salvatges... i no tinguéssiu bons metges... no vol dir que...

– Metges? Per les prenyades? Et penses que no eren capaces de parir elles soles? O amb ajuda d'altres fèmines?

– Veus?! – va cridar entre victoriosa i farta. 'Acabava d'arribar i ja estaven discutint estúpidament' – Com vols que no en morissin, si només us preocupava envair planetes? Per què ho sàpigues a la Terra estem molt més avançats en aquest aspecte... no deixarem que pareixi tota sola... ni sense supervisió mèdica!

– I ja li ho has dit a ella això?

'No. No li havia dit'. I tampoc li havia proposat anar a cap metge abans... 'El que, donat que els saiyajins eren resistents, no li preocupava tant.. de moment... com...'. – Oh, Vegeta. No sabem si és nen o nena! Com no se m'havia acudit fins ara! – va cridar com si acabés de descobrir un pou de petroli.

– Psst – va protestar el guerrer decidint que era el moment de tancar-se en alguna habitació a dormir durant hores – Tu i les teves tonteries, dona.

'Ja acabarien la discussió en un altre instant'.

– I ni te l'escoltis, Nasu – va afegir la Bulma, tot i que el què desitjava era matar-lo a crits a ell; quan va veure que aleshores era la saiyan qui els observava des de la porta de la saleta. Amb un gest de preocupació al rostre... i la mà al ventre. – Si he pogut jo, serà bufar i fer ampolles tenir aquest nen, ja ho veuràs...

– De debò creus que, això que ha dit de la mortalitat, és només perquè no teníem els mitjans adequats? – Va intentar mantenir el tipus en fer-li la pregunta, però no va poder amagar-ne el to sincer... i lleugerament espantat. En realitat, no havia estat tan espantada des de què havia temut que un Cel·luleta pogués fer-li perdre la criatura, en plena batalla.

– Sí... Tot i que crec que només ho ha dit perquè, en el fons, se'n preocupa... el molt carallot – va posar-li una mà a l'espatlla per donar-li confiança – Per sort en Trunks va néixer amb cua... al meu metge ja no li vindrà de nou...Demanarem hora demà mateix – va somriure-li confident. – I sabrem si en Vegeta podrà continuar descarregant el seu odi amb un Goku petit... o s'haurà de rendir als encants d'una nebodeta. – va fer broma.

Era la primera vegada que la Nasu tenia tants temors al cap, relacionats amb el moment del part, però també acabava de néixer en ella la curiositat de saber què era el petit ... o la petita, que duia dins.

.

.

Sabia que hi havia llegendes sobre les mares que al seu planeta donaven a llum durant el pleniluni i que, malgrat que això només passava cada vuit anys, s'era molt estricte amb aquell tema. 'Existien molts tabús al respecte'.

Però ella no havia tingut cua des de petita, i per tant no podia convertir-se en mico, ni tan sols si hi hagués hagut lluna a la Terra. 'No havia d'estar espantada, i menys per un comentari verinós del Vegeta', va repetir-se al cap d'uns dies de donar-hi voltes.

Potser només per aquella lleugera preocupació va deixar que la Bulma l'arrossegués a un metge aquell matí.

– Estiri's, senyora... – va intentar l'home que ella li donés un cognom, però la Nasu només va mirar la Bulma sense sentir-se gens còmode en aquella situació.

– Brief, és parenta meva. – va arreglar la científica, tot somrient-li. 'Sabia que havia estat difícil per la Nasu acceptar acompanyar-la a aquella consulta... sobretot perquè no recordava haver anat al metge abans... ni haver-ho necessitat... Era tan saiyajin en allò com el seu germà'. De fet, per l'únic que a Vegetasei tenien cura del cos i sanadors... era, precisament, per sortir-se'n després de les batalles més cruentes.

– Em dic Nasu. – va fer no gaire confiada la dona en notar com una infermera l'agafava del braç, sense èxit, perquè s'estirés on havia dit l'home.

– Bé, Nasu... Mirarem que tot hi vagi bé per aquí – va fer-se l'amable el doctor, mentre li pujava la brusa i li tirava un líquid fred a la panxa. 'Ella va entretancar els ulls amb incomoditat'. Malgrat tot l'home va fer com si res, i va començar a passejar una mena d'aparell per sobre del líquid enganxós i, per tant, per sobre també del seu ventre – Estigues tranquil·la. La filla del Doctor Brief ja m'ha dit que ets d'una zona remota... i que és la primera vegada que... Oh Déu!

– Què passa, doctor? – va precipitar-se a preguntar la Bulma davant la cara de l'home.

– És com... – va sospirar. Havia sentit molts rumors sobre la mena d'home amb què estava la filla de Corporació Capsula, i havia vist l'estranya malformació d'en Trunks, però allò era massa – És exactament com el seu petit, Bulma.

– Té cua – va resoldre la científica, davant una Nasu que es mantenia en silenci, pensant cada vegada més que allò havia estat una pèrdua de temps.

– Sí, ja però... a més? – va gosar qüestionar la saiyan.

– Oh – va riure el metge – Ja, ja. El cas és que amb aquesta cua entortolligada a les cames, no acabo de veure si pot ser un homenet o no... Però miri, miri. – va deixar que la Nasu donés un cop d'ull al monitor. – I escolti.

Se sentia un batec. El batec del cor del seu fill. Va somriure per impuls a la Bulma que se la mirava amb els ulls vidriosos. 'El fill d'en Goku tenia un batec fort i unes manetes precioses', segons acabava de valorar el metge al seu costat.

– El cor li va una mica més ràpid del normal, però bé... – va sospirar resignat per totes les coses estranyes que comportava visitar una parenta dels Brief – ... ja vam establir, quan va néixer en Trunks, que per alguna classe d'estranyesa genètica... és normal.

– Així els veu bé, doctor? A la mare i al fill? – va preguntar la Bulma.

– Perfectament – va convidar-la a netejar-se aquell líquid i baixar-se la brusa – Dins dels paràmetres que, en aquest cas, hem establert com a normals... clar... – va intentar explicar-se – Però no veig res que no sigui un bebè saludable i una mare totalment sana. Hem de fer unes anàlisis, per complementar-ho... però és qüestió de rutina.

– Doctor – va interrompre'l la Nasu – No crec que aquestes anàlisis sortissin en paràmetres que vostè pogués entendre, en realitat – va afegir amb no massa suavitat – Vull dir... No només el meu nen és com en Trunks... jo...

– Ja – va riure – Ja me'n faig a la idea. Mirarem només que cap virus ens pugui fer la punyeta...

– Això és perfecte – va somriure la Bulma – Perquè no hi ha cap virus que pugui amb el metabolisme dels... – va corregir-se per no parlar de més – d'ella!

.

– Què passa?! – va queixar-se el Doctor Brief, que aquell mateix matí treballava amb concentració al laboratori. – Aquest soroll és el de... – 'El terra s'havia mogut lleugerament i, a aquelles alçades, creia poder reconèixer aquell so: era una nau!'.

I no podia ser en Vegeta, perquè feia dies que no el veia entrenar ni córrer pel jardí. 'No havia tocat el que considerava la seva nau, no des de que havia arribat l'últim cop'.

Va mirar per la finestra de la planta baixa amb preocupació: – Caram, sí és aquell noi...

– Mefus! – va exclamar la Nasu que, en el moment, que veien aterrar la nau espacial, acabava d'arribar a casa acompanyada de la Bulma.

– No pensaves donar mai més la cara? – va qüestionar-la visiblement molest – Tan aviat te n'has oblidat d'en Pineau?

– No diguis això... – va protestar ella en assimilar què estava passant allà – Però sabia que en Kaito s'hauria posat en contacte amb tu... per explicar-te tot el que... – va recordar que en Goku li ho havia assegurat així. – Hi havia a més la carta que en Pineau mateix va dir que t'havia deixat... i jo no... han passat moltes coses l'últim mes... masses.

– Ja ho veig... – va remugar el pèl-roig observant-la de dalt a baix.

– Ella no estava en condicions de venir a donar-te cap explicació – van escoltar una veu a l'aire – Pots aclarir el que vulguis ara.

Coneixia aquella veu... però no havia esperat que aparegués. I menys llavors.

– Cor Petit!

Va somriure-li en deixar la teulada, on era abans, i posar-se al seu darrere. – El teu fill ja té ki... – va aclarir breument. – I sentia curiositat per saber qui més hi havia...

.

– Mare! Llenço també això? – va preguntar en Son Gohan que, en aquell moment, ajudava a la seva mare a netejar la casa. – Ja he posat els llibres i les revistes velles en capses... fora...

– Deixa'm veure – La Xixi anava vestida amb una bata i s'havia lligat amb més força encara aquell monyo que solia dur al cabell. Darrerament se sentia inquieta i, per tranquil·litzar-se, no podia parar de fer dissabte i cuinar. Va quedar-se un moment parada quan va veure a què es referia el seu fill. – És la medicina que va salvar el teu pare... – va fer pensativa en subjectar-la. – Pràcticament vam haver de fer-la servir tota... Mira, en queda només el que va sobrar quan en Goku es va curar... – Gairebé va voler plorar en caure-hi: – Jo que pensava que la visita d'aquell noi li havia salvat la vida...

– Ho va fer, mare – va posar-li una mà a l'espatlla en Gohan – En Trunks va salvar-nos a tots. Saps? – va somriure – Tinc unes ganes boges que vingui a dir-nos que ja ha vençut els androides al seu món. És un gran noi!

.

---

Nota d'autor: Viurà tan tranquil com s'espera en Goku a l'Altre Món?! Hem tingut un moment de calma, però no tot serà senzill a partir d'ara! Només volia fer un petit apunt, perquè aquest capítol ens remet directament al pròleg. Us en recordeu?! Doncs bé, si fins ara sabíem que certes coses passarien... podem tenir sorpreses d'ara en endavant!