Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

38. Capítol 37 El silenci del Déu Kaito

Dedicatòria: Aprofito que fa ja quatre mesos que vaig començar a penjar aquesta fic, per donar-vos les gràcies, per llegir-me; i per recordar també el meu etern agraïment: a Akira Toriyama per haver creat el món de Bola de Drac i un magnífic manga... i a la Toei per haver dut l'anime per tot el món. A ells pertany el fabulós univers pel qual navego en aquesta història. I la veritat és que m'ho estic passant molt bé!

Com just abans d'en Cèl·lula, aquí torno a fer una excepció, i us presento situacions que vam viure, tot i que hi veureu força canvis, en una de les pel·lícules: 'Els guerrers de les galàxies'. Per mi és una de les millors i, com en Broly, encaixa i és necessària en un moment vital de la Nasu en què, ja ho heu vist, no ho té gens fàcil. Per cert, és un capítol dels llargs... però necessitava què hi passés de cop tot el què hi passa, per tot el que ens espera després.

---

.

Capítol 37. El silenci del Déu Kaito

– Si us plau, permeti'm, que li faci una pregunta, senyor Pela-llarga... – va preguntar un dels periodistes d'aquella multitudinària roda de premsa – ...podria dir-me com serà aquest campionat d'Arts Marcials?

– La veritat és que m'hi ha enredat el nostre nano, en Dòlar.

– És un regal d'aniversari... – va afegir la dona que era al costat del nen i d'aquell humà que aixecava tanta expectació – Fa 10 anys... Eh, fillet?

'Una mica més d'un mes després del Joc d'en Cèl·lula, allà hi havia un dels homes més adinerats del planeta, anunciant als mitjans la seva propera iniciativa'. Crearia un torneig d'arts marcials, en honor al seu fill, l'ubicaria en un dels parcs d'atraccions més espectaculars del planeta, i hi faria participar homes disfressats d'extraterrestres com a crida per a les famílies amb canalla. 'Només li faltava convèncer el senyor Satan, l'últim dels regals que volia fer al seu fill era que aquest, convidat per l'organització de l'acte, s'enfrontés al guanyador del certamen de lluita'.

'Sóc un geni', va pensar satisfet mentre somreia a les fotografies que l'hi feien, a ell i a la seva família, aquells homes i dones vinguts dels mitjans més importants de la zona.

– Productor, ens en pot fer cinc cèntims? – van insistir els periodistes a una tercera persona.

– L'home més ric del món... el famós senyor Pela-llarga patrocina el torneig d'arts marcials més original de la història. Els premis pel guanyador seran cent milions de zenis i una estada a tots els balnearis del món per tota la família. I és clar els seus convidats especials, els homes de les galàxies, seran l'últim entrebanc que hauran de superar els participants per sortir-ne victoriosos. – Evidentment es referia a lluitadors humans disfressats, que ell mateix s'encarregaria d'escollir d'entre els deixebles dels millors gimnasos de la ciutat.

– Un detall – va afegir l'adult multimilionari, al costat també del seu fill – Recorden el gran heroi que va salvar la humanitat del monstre Cèl·lula? Doncs gràcies a la meva immensa fortuna, des d'aquí estic en condicions de llançar-li aquest repte: el vull convèncer perquè participi en el torneig... tot just d'aquí tres setmanes... sí, si vostè accepta... – va fer dirigint-se a la càmera – ... Senyor Satan! El guanyador podrà enfrontar-se, a més, amb l'home més fort del món!

.

– I ara... – va avançar en Cor Petit, posant-se al costat de la Nasu; i interferint així en aquell moment de tensió que s'havia creat amb l'arribada d'en Mefus – La Nasu estic segur que t'aclarirà el que vulguis.

El to pausat i seré del namekià va gairebé treure de polleguera al tsufur, que havia arribat a la Terra encara dolgut; pel fet que el seu oncle hagués mort d'aquella manera... lluny del seu planeta i sense que ell, que es considerava el seu únic familiar viu, se n'assabentés de res abans. – Caram – va somriure entre dolgut i enfadat – Ara tens guardaespatlles? No em pensava que un simple tsufur com jo, pogués alterar-te tant...

La Nasu, encara sorpresa per la presència d'ambdós allà, i de cop conscient que les circumstàncies l'havien fet deixar aquella visita necessària per més endavant; només va observar-lo un instant i va agrair la intervenció d'en Cor Petit amb un suau toc al braç, abans de parlar.

'Sabia que hauria estat tot un cop per en Mefus'. I que potser no havia estat la millor idea del món deixar que en Kaito l'informés de tot. 'Però s'apropava la lluita contra el Cèl·lula... no podien deixar que ell viatgés a la Terra llavors, espantat per la missiva en la qual el difunt li deia que li quedava poc de vida, ni tampoc podia sortir (ella) del planeta sense mirar enrere... sabent tot el que s'hi jugaven'.

I menys ho havia pogut fer després de quedar-se embarassada, l'experiència a la sala de l'esperit del temps i ja, al final, la mort d'en Son Goku.

– Espera un moment, abans de... abans de treure'n conclusions precipitades... – va intentar raonar – Si us plau, escolta'm. Sé que no està bé que fos en Kaito qui t'ho digués però...

– En Kaito? A una miserable veu, n'hi dius en Kaito? – va mirar-la directament als ulls – Jo creia que... No feia gaire que havia trobat la carta i... vaig pensar que estava boig... – va riure cínicament – T'ho devies passar bé, eh, imaginant-ho?

– M'has d'escoltar... Pensava parlar amb tu després... Quan pogués venir a trobar-te... – va sincerar-se. Li sabia greu de debò el dolor que en Mefus escenificava als ulls.

– Jo no tinc res a dir-te – va girar-se de cara a la nau que l'havia portat a la Terra – Ni et vull escoltar... Només he vingut a transmetre't tot el meu menyspreu...

Intentava no deixar-se anar. 'No volia encegar-se ara amb l'orgull'. Havia decidit que no valia la pena mantenir-lo, no fins a l'extrem, però se li feia difícil no reaccionar malament. 'Si almenys l'escoltés'.

– No podia venir... – va insistir amb fermesa – Podries almenys escoltar-me ja que has vingut fins aquí... Quan va passar, jo...

– Què? No pots ni dir-ho... – va desafiar-la. En Mefus estava completament a la defensiva. 'Havia estat un cop saber d'aquella manera que en Pineau era mort'. La mort d'aquell home que pràcticament li havia fet de pare, era (de fet) un cop en si.

– Ha passat més d'un mes... Sabia que estaries enfadat... però Mefus... hem d'arreglar les coses... ja m'imagino que... sé que t'ho estàs passant molt malament. – No havia estat mai massa bona per sincerar-se i menys amb algú que, des del principi, li havia posat les coses difícils. 'Des de que havia sabut que era una saiyajin, almenys'.

– Tu no en tens ni punyetera idea del que estic passant... – va quasi escopir – Ni del que ha passat la gent que se l'estimava... com els hi he hagut d'explicar que...

– Potser tens raó – va deixar-li anar, avançant endavant, davant la mirada atenta d'en Cor Petit i la Bulma – No sabia ni com venir... potser per això m'he muntat jo sola la idea que no podia... No m'hagués passat res per agafar una nau i presentar-me davant teu.

El noi tsufur va fer un gest d'evidència, mentre que en canvi, en Cor Petit no semblava estar-hi gens d'acord.

– No siguis injusta amb tu mateixa, Nasu – va acabar intercedint, ella sí, la Bulma amb decisió – Mira, noi... Mefus... Res ha estat fàcil per ningú aquí... Tots vam sentir molt la mort del teu oncle... No pots jutjar-la així. Ella també s'ho ha estat passant molt malament, sabies?

– Ja ho veig – va utilitzar la ironia; no l'observava, ni a ella ni al seu estat, amb gens d'empatia – Se la veu molt deprimida...

– Tu no saps que... – va reiterar la científica.

– Què? Què n'has de dir, Nasu? – va atrevir-se a mirar-la més directament en Mefus, fixant-se només en la saiyajin; i ignorant completament les dues persones que l'envoltaven, fins i tot la Bulma que havia parlat. El Doctor Brief s'ho mirava preocupat des d'una finestra.

'No tenia cap intenció d'acceptar aquell paper víctima a on li semblava, ara, que la Bulma la situava'.

– El que vol dir és que... – va parlar fredament, encara que odiés haver-ho de dir – En... L'home que... – va inhalar aire, buscant la manera de no fer-se l'afectada. 'Com si no anés ben bé amb ella mateixa, aquell fet': – El meu fill no tindrà pare. – va acabar resumint breument. – Ell també és mort.

Ni tan sols d'aquesta manera, en Mefus estava disposat a cedir. Dins la ràbia que sentia, a més, trobava una nova manera d'atacar-la. 'Havia cultivat aquell rancor des de que havia decidit fer aquell viatge'.

– No perdona, no sé que ha passat, però no és el mateix – va resumir – En Pineau es va morir per culpa teva...

'Qui li anava a dir que, amb allò, podia realment fer-la sentir malament'. Havia lamentat profundament la mort d'aquell home... i ara tornava a tenir tot aquell sentiment de pèrdua amb ella...

Ni tan sols va pensar que en Mefus no era un lluitador, quan va reaccionar endavant, exclamant la seva frustració fins i tot de massa a prop.

– No és veritat... ell ja estava malalt... – va dir, negant-se a acceptar aquella acusació. 'Ella també ho havia sentit així... abans que en Goku insistís en dir-li que no, que no havia de pensar-hi en aquells termes'. Abans que la seva flama s'acabés, en Pineau mateix li havia pregat que no es culpés. – No pots dir això.

El tsufur havia reculat amb por que ella anés més enllà de les simples paraules. Però el cert era que la Nasu ni tan sols havia pensat en fer res més que defensar-se, que dir-li que no. 'Dir-li que no era culpa seva, precisament perquè se'n sentia... i molt... de culpable...'.

– Ja... – va fer veure, però, que no vacil·lava.

– Entenc que et sentis així i que em culpis, però les coses es van complicar... – va retrocedir ella, adonant-se de l'error d'haver parlat massa impulsivament. 'Havia de fer-li-ho veure amb més tacte': – Jo no sabia què passaria. Ell em va dir que no s'hi podia fer res. Estava condemnat quan va arribar a la Terra.

– Quan penso que porteu fills al món... – va sortir per petaneres, tot mirant-la, buscant alguna manera d'expressar tot l'odi que se li acumulava: – Li explicaràs qui eren els de la teva raça? Que destrossàveu planetes sencers? Que matàveu sense miraments... criatures, pares i mares? Oi que no?

'No tenia cap sentit que li ho retragués llavors, però sabia que sempre l'havia menystingut precisament per allò'. Mai, des de que ho sabia, havia entès per què en Pineau la protegia. 'Síndrome d'Estocolm', era l'única explicació que hi donava.

– Tu no, és clar. – No va afluixar gens el noi: – Tu aniràs de princesa modèlica, quan en realitat sou la púrria...

– Mefus...

En Cor Petit començava també a perdre la paciència, sobretot després de notar la dissimulada convulsió que ara ella amagava. 'Sí, havien estat tot això... com ell havia estat el mal mateix, però res d'allò era ara la veritat'. I la Nasu tampoc podia fer res per canviar-ho ja.

– Primer li vas destrossar la vida a en Pineau, sempre al teu darrere... l'esclau del teu pare era. – va continuar sense aturar-se el tsufur, cada vegada més vermell de l'exaltació. Havia arribat un moment on ell mateix aparentava estar a punt de plorar – I després has acabat destrossant-me-la a mi.

– Prou – va ser finalment inflexible en Cor Petit. – No té ni cap ni peus tot això. Nasu... – va afegir en observar la mirada de la Nasu, intentant que ella li prestés atenció.

Estava callada i quieta. I sabia que els seus ja havien pagat part dels seus pecats amb la destrucció del seu planeta... i amb Nàmek... i que ja no quedava ningú més per pagar totes aquelles atrocitats... 'Però tot i així sentia de debò no haver estat capaç, almenys, de tancar aquell tema amb en Mefus abans'.

Pensava realment que allò havia quedat en l'espiral de temps que havia passat entre que havien arribat a la Terra i que ella havia deixat Nàmek enrere. Però en Mefus, que en veritat, només buscava la manera de mostrar tota la seva frustració, havia tirat pel que llavors li era més fàcil d'expressar.

– Em pensava que havies enterrat aquest rancor... – va parlar amb to conclusiu. – No és que fóssim especialment amables un amb l'altre. Però tots aquests retrets estaven superats... Recordes?!

– Mira jo només espero que siguis conscient que la mort d'en Pineau és culpa teva. Si penses netejar-te la consciència no comptis amb mi. – va fer una ullada a en Cor Petit que aparentava estar perdent els nervis al costat de la dona – Només he fet aquest viatge perquè no puguis eixugar el teu sentit de la culpa. En Pineau, malalt i tot, no havia de perquè ficar-se en més problemes per tu... i no estava tornant precisament d'un berenar a la font quan va morir... – va acusar-la – Mira... em va bé que esperis un fill... Quan el miris... recorda el mal que la gent com vosaltres ha causat a l'univers.

– Ja vam pagar...

– Sí... però això no tornarà les vides perdudes. Ni els anys llançats en tenir cura de tu que va malgastar en Pineau... – 'Ara sí estava disposat a marxar en pau'. – No tinc res més a fer aquí. Només t'ho volia deixar clar...

– Idiota – va murmurar el namekià, davant la sorpresa de la Bulma. 'No es podia creure que, en realitat, ell es prengués tan seriosament una discussió com aquella... encara que afectés tan directament la Nasu'.

El tsufur va deixar escapar un somrís d'acceptació. 'Sí, s'estava comportant com un idiota, però sense l'home que li havia fet de pare, poca cosa li quedava ja'. D'alguna manera havia d'exterioritzar la frustració per no haver-hi sigut. Ell li hagués dit que no hi anés... que no es fiqués en cap més problema... i més, si com sabia ara per en Kaito, ja que (ell mateix) havia insistit en saber-ne les circumstàncies; la defunció d'en Pineau havia succeït després d'una d'aquelles batalles que, se suposaven, eren pel bé de l'univers... entre saiyajins, per més inri.

– Ho sento... – va acceptar la Nasu que, per algun motiu, no se sentia tan forta com havia suposat. 'Ella no era així'. Les defenses amb què mantenia la serenor no podien claudicar d'aquesta manera. – Et serveix que t'ho digui?! Perquè jo també l'estimava a en Pineau... no saps com m'ha fet falta tot aquest mes...

'Per en Mefus ni tan sols tenia sentit aquella frase ja que, de fet, ara que ho pensava trobava summament estrany que ella ja fes aquella panxa, si quan l'havia vist, un mes i poc enrere, no era en absolut aquell el seu aspecte'. Dubtava que fos producte de la fisiologia saiyajin... però tampoc li importava gaire...

– És possible que no hagués hagut de venir... – va acceptar el pèl-roig – Però em resistia a no deixar-te clar el que penso. – No havia fet aquell viatge en va. Sabia que acabaria descarregant tot allò contra ella quan la veiés, i la idea i la ràbia s'havien fet més i més grans durant el temps que havia trigat en decidir-ho i arribar a la Terra. Evidentment en Kaito li havia demanat que no viatgés de seguida... quan li havia comunicat la mort d'en Pineau... Colèric, no havia tingut més remei que fer-li cas; ja que sabia que consideraven aquell tal Cèl·lula un perill molt real. 'Però havia arribat un dia, una matinada després de nits sense dormir, en què no s'havia pogut contenir més'.

Si calia faria ara tombs per l'espai, sense rumb, abans de tornar a casa. 'Ni que fos per evitar la difícil sensació de sentir-se absurd en tornar tan poc temps després d'haver marxat'. Com si hi hagués anat només a descarregar tota la tempesta que arrossegava la seva ànima des de que havia sabut la pèrdua del seu oncle.

La Bulma va mirar-se'l pujar de nou a la nau especial, per on havia vingut, sense saber del cert si hauria de convidar-lo a passar, per intentar alleujar les tensions, o era millor per la Nasu que, en efecte, tornés per on havia vingut.

– Au... – va sentir-la queixar-se secament d'una més que probable cossa del petit. 'Aquella criatura aparentava ser més moguda que en Trunks'. No volia ni pensar què hagués fet ella si hagués hagut de sofrir-la. 'La Nasu almenys no sentia dolor'. Estava feta de la mateixa pasta extraterrestre, ella...

– Hauries d'haver-lo fet fora abans – va remugar en Cor Petit, observant-la amb el que la científica sabia que era innegable preocupació.

No obstant això, per sorpresa de tots, el somriure de la Nasu va ser sincer. – Necessitava desfogar-se... Sobreviuré a unes quantes veritats...

– No va ser culpa teva – va atrevir-se a dir llavors la dona de cabells blaus – Ja estava malalt. Només que us ho amagava... El pobre home volia veure't, ja que comprenia que potser no viuria molt de temps. I va anar a aquell planeta, on hi havia aquell boig que anomeneu Broly, sense dir-vos-ho tot... Què hi podies fer?

La seguretat d'aquelles paraules va recordar-li en Son Goku. – No patiu – va dir simplement la saiyan embarassada – De totes maneres jo ja m'havia dit tot el que m'ha dit ell...

'No els hi ho deia tot'. Realment hagués preferit que en Mefus, que enmig de l'impuls havia engegat la nau espacial de tornada a casa, l'escoltés.

.

A l'Altre Món, encara ignorant tantes i tantes coses, en Son Goku havia començat ja a entrenar-se. Ho feia sota la mirada atenta d'en Kaito, i també del kaioh de l'Oest, que no desaprofitava l'ocasió per riure's del seu col·lega diví. 'Als tres kaiohs restants els hi havia resultat graciós això que ara un d'ells, estigués mort'. Encara que seguís inalterablement allà.

– No perds el temps, nano – va animar-lo el Déu de la galàxia nord, ignorant tota referència a la seva condició que venia de l'home del seu costat – Ànims, Goku!

El saiyan va continuar provant amb diferents peses impossibles de concebre al món dels vius, i va acabar per llançar una onada d'energia contra una roca... on va acabar perdent-se tot aquell material d'exercitació.

– Bua – va bufar un dels guerrers extraterrestres i morts que s'ho havia mirat, fins llavors, des d'una altra banda – Ara entenc perquè diuen que va guanyar en Paikuhan. És brutal!

– I el que encara no has vist – va riure en Kaito satisfet del que tots prenien encara per un dels seus deixables, tot i que feia temps que li havia ensenyat tot el que sabia. – Però per començar a aclimatar-se... està bé, eh?

Els havia deixat a tots sense paraules. Però l'únic que importava a en Son Goku era continuar esforçant-se. 'Feia dies que havia desterrat altres pensaments del seu cap'. La idea que tots tenien algú allà baix era de les que més havia arrelat a la seva ment en l'últim mes. 'I a més estan protegits', va repetir-se.

Va pensar en els morts de tots els temps que, a diferència d'ell, no conservaven el cos. 'I en els que sí'.

– Bufa, aquests guerrers amb què vaig competir al torneig, alguns almenys, porten milers d'anys aquí... Em pregunto com deu ser per les ànimes... les que van al paradís. – 'No va afegir-ho clarament'. Però allò de passar-se la vida sent com un nuvolet blanc amb voluntat havia de ser realment soporífer.

– Viuen més bé del que et penses, noi. – va assegurar-li en Kaito – Al final si no és per entrenar... per amor a la lluita..., en un món en què no tens la necessitat de menjar ni de res terrenal, tampoc necessites cos.

El guerrer va assentir. 'Ara mateix li venia almenys una d'aquelles ànimes al cap'. – Així va deixar aquell tsufur... en Pineau... en bones mans.

– És clar – va assentir, quasi molest que aquell tema, que d'altra banda, ja havien tocat per sobre un parell de cops més, pogués posar-se en dubte – No et negaré que vaig intentar embolicar al Jutge Emma... amb la nostra petita trampa piadosa... i era real que aquell home havia estat un supervivent nat... Llàstima que no em fes cas, no vaig poder-lo convèncer. Ja saps com és... Li agrada sentir que pren les decisions ell, almenys les d'aquest tipus, que són les que fa mil·lennis que el mantenen ocupat... – va bufar – Però no et queixaràs! Va tenir tractament d'heroi... i només perquè era amic teu... – va mirar-lo acusadament llavors. 'Entenia en aquell llavors més coses que quan havia cedit a la petició d'en Son Goku'. Comprenia millor per què se n'havia preocupat tant el guerrer. – Tindrà una eternitat que ja voldries tu, que pel que em temo no penses parar de fer-te mal bé el cos.

– Oi tant! – va afirmar – Però ho faig amb gust! Per cert... – va dubtar – Vostès es canvien de roba en aquest món... vull dir... no creu que la meva fa una mica de...

– ... tuf... – va acabar la frase en Kaito amb cara de desconfiança – Tranquil, a la nostra petita ubicació celestial t'he preparat un parell de mudes... igual que les que portes... sense el meu símbol – va afegir a mode més de broma que de retret – Ja sé que ara t'agrada més així...

– Fantàstic!

I tal i com li havia dit, va córrer a aquell lloc on en Kaito havia situat temporalment la seva residència, ara de simple fusta, entre els núvols grocs. 'Estava encantat de canviar de roba'. Encara que sinó havia de menjar per necessitat, tot i que li encantava fer-ho, tampoc hauria hagut de suar... va pensar.

L'alegrava saber que en Pineau tindria una altra vida plàcida. – Tan de bo poguessis saber-ho – va escapar-se-li el comentari en veu alta, mentre es treia la part de dalt del gi taronja. No s'havia permès pensar-hi, pràcticament, des de que havia arribat a aquell món. Ara ell ja no pertanyia a la Terra, tant era que pogués pensar en ella, el seu fill o els seus amics. 'Us tornaré a veure, espero que d'aquí molt temps', va convèncer-se'n. Almenys sabia que els lluitadors, com ho eren en efecte la majoria d'ells, potser podrien conservar el cos quan traspassessin.

Però sortosament quedava tota una vida per allò. 'I no podria dir-li'. Ni tornar-la a tenir davant, viva. 'Una vegada que havia deixat escapar els seus pensaments cap aquell sentit, se li escapaven de les mans les emocions que havia pogut acorralar al fons del seu cap, amb tot aquell objectiu de la lluita i l'entrenament; i no tenia gens de ganes d'aturar-les tan de pressa'. No aquell cop.

La recordava; però mort, suposava que continuaria estimant-la d'una altra forma, més a la manera que havia apreciat sempre els seus amics. S'equivocava. Va mirar-se el borrissol del braç fins i tot amb sorpresa, podia notar la pell de gallina, en pensar en ella. 'Si l'Altre Món li permetia menjar per plaer, semblava que també podia conservar-li aquell tipus d'emocions cap a la dona que havia estimat ja en vida'. Suposava que no era gens adequat recordar aleshores, en aquell lloc, el moment en què als seus braços s'havia sentit invencible, però d'una manera ben diferent a com podia sentir-se'n durant una aferrissada batalla.

– Nasu...

Morena com ell, amb els cabells llargs, tot i que se'ls havia tallat una mica després, i aquell tipus de mirada que aconseguia atrapar-lo... Només se li acudia una millor manera que passar-se la vida o la mort entrenant, i era en aquella forma d'estimar-se que havien tingut poques vegades per demostrar.

Malgrat les dificultats que havia tingut de petit per comprendre certes coses, havia acabat estant afortunat. Tenia tots aquells records d'ella, que eren pocs però prenien significats nous cada vegada, per rememorar durant les desenes d'anys que trigués a retrobar-s'hi. 'Li era igual si envellia o l'oblidava... algun dia, qui sap com, tornaria a tenir-la davant'.

– Prou, prou! – L'havia besat ella, agafant-lo dels cabells, quan ambdós havien estat nuus en aquell racó del planeta Terra – Hem de parar una mica –. Havia fet broma, passant el perfil del nas pels seus llavis amb el mig somriure que li anunciava nous instants, un contra l'altre.

– Ja pararem... – li havia assegurat ell, i poques vegades s'havia sentit així... absolutament feliç però amb la sensació d'estar vivint un moment de transcendent importància – ... després.

No servia de res recordar-ho llavors. Però no ho oblidaria.

Va deixar la vista perduda en l'horitzó d'aquell lloc ple de núvols grocs. – He de parar de pensar-hi... després.

.

.

Enmig d'un bosc frondós del planeta Terra, una figura es movia lleugera entre les bardisses.

– Es pot saber què fas?

– Merda! – va queixar-se l'home de mitja cabellera negra, deixant anar un tret d'escopeta endavant. – Has fet que la presa s'escapés...

– I què vols que faci? – va deixar-se caure des de la branca d'un arbre, la dona rossa que l'havia estat observant – No vivíem així des de... bé, ni tan sols ho tinc molt clar... Abans d'aquell maniàtic, de totes maneres –. No era del tot fàcil per l'A-18 pensar en el què els havia fet el Doctor Gero. Fos com fos el què més tenia present l'A-18 (ara) era que, per fi, eren lliures del tot; ja ni tan sols amb un objectiu clar... com quan havien volgut matar en Son Goku per diversió i s'havien passejat amb impunitat pel món.

– Fes el que vulguis, germaneta – va tornar a protestar l'androide número 17 – Però a mi m'agrada aquesta vida... caçant... al bosc... Podem arreglar la cabana de la vall, no serà gens difícil.

– M'hi podriré jo aquí...

– I on penses anar? – va demanar-li aquesta vegada encuriosit, androides o no havien estat sempre junts. I no aparentava que aquella vida que portaven ara fos gaire diferent de la que havien portat una vegada... abans de ser carn de laboratori. Ells eren androides, no eren humans ja... però tampoc robots.

Encara que no recordessin res més que allò que podia dir-los l'instint. El Doctor Gero havia manipulat els seus cossos, quan encara eren humans, per convertir-los en els androides fortíssims que eren. 'Havien tingut noms i una vida', però s'havia evaporat juntament amb la seva humanitat.

Ella detestava pensar-ho.

– Doncs – va pensar-se la proposta ella – Primer de tot, necessito roba... i després... després ja se m'acudirà alguna cosa. – va somriure-li abans de tornar-se a enlairar cel enllà, entre els arbres – Ja et deixo caçar tranquil, no pateixis.

– Tornaràs? – Se li va passar pel cap, per la cara que feia, que aquella era una probabilitat (la de no tornar) que havia de tenir en compte. La seva germana bessona havia estat molt estranya des de què s'havien retrobat setmanes després de la mort d'en Cèl·lula. Ell havia ressuscitat, amb la resta de víctimes d'aquell insecte, però com que cap dels dos desprenia energia... havia estat difícil trobar-se.

Era l'A-18 qui havia aparegut prop d'allà un dia, i l'A-17 l'havia trobat, després de preguntar-se repetidament si és que, a diferència d'ell, la seva germana no havia tornat a la vida, amb posterioritat a ser absorbida per en Cèl·lula. 'Havia endevinat on trobar-lo per la seva predilecció per la caça... per algun comentari casual d'ell quan havien estat rondant l'exterior, ja sense el Doctor Gero controlant-los, i perquè – en alguna mena de subconscient – en una vida humana... ells ja havien estat en aquell paratge'.

– No ho sé. Potser sí – va somriure – Potser no... Qui sap si tornaré... – va ser sincera ella – Per si de cas, fes la teva A-17... no m'esperis!

Sabien que una altra vegada, quan volguessin trobar-se, sense poder detectar una energia vital que no tenien, podien no tenir tanta sort. 'Encara que, de moment, ell comptava quedar-se en aquelles muntanyes'.

.

– No saps com m'alegra veure't, Cor Petit – va somriure quan la Bulma els va deixar sols al pati interior de l'edifici... allà on els Brief tenien acollits tota mena d'animals... molts domèstics i d'altres bastant més salvatges. Semblava que aquell lloc agradava al namekià, potser perquè s'hi havia estat quan els habitants del seu planeta originari havien hagut de viure una temporada a la Terra – Així dius que el meu nen té ki? – va somriure – Jo sola no m'ho noto... Suposo que m'hi he d'acostumar.

– Nasu... – Encara la sorprenia veure-la tan canviada, i aleshores tan tranquil·la, com si res hagués passat i en Mefus no hagués aparegut mai.

– No em miris així – va agafar-li la mà un parell de segons, en un gest inconscient. Va prémer-li com si ho hagués fet tota la vida, encara que no era propi d'ella – No n'hi ha per tant... – va treure-hi importància – Està enfadat i ha decidit venir, cridar i marxar. No n'hi ha per tant... – I la segona vegada que li ho va repetir, en Cor Petit va veure clarament que també ho feia per convèncer-se a ella mateixa. 'Havia après a conèixer-la en gestos i sortides així'. Ara mateix era un llibre obert per ell.

Va bufar endevinant-li les creixents intencions.

– Suposo que no penses anar-li al darrere? – va dir-li serenament però amb aquell punt de sospita que feia que ella sabés que estava entre l'espasa i la paret – Em pensava que no faries més bestieses...

– No vull fer bestieses... – va asserenar-se encara més ella, asseient-se en un dels bancs que hi havia entre les plantes i els petits salts d'aigua d'aquell lloc – Però ja has vist com està... no sé fins a quin punt és bona idea esperar tant temps...

– Tant temps... – va murmurar ell com si es preguntés alguna cosa que no acabés de voler dir-li – Una cria saiyajin... – va continuar observant amb desconfiança la panxa que ja sobresortia d'ella – Quant falta?

– Per què neixi? – va gairebé oblidar-se de tots els problemes la Nasu, quan va adonar-se que en Cor Petit podia no tenir-ne ni idea. 'Al cap i a la fi era un namekià que no havia estat mai interessat en res que no fos la lluita'. I no es posaria ara a debatre-ho amb el seu interior.

Va fer un gest amb el rostre que ella sabia que estava molt a prop de ser escèptic. 'Potser sí que, per ell, no era del tot evident'.

– Quatre mesos... – va cedir – Estic de cinc mesos de gestació. Així que ja et pots imaginar que em queda poc menys de mig embaràs... i estic suficientment desesperada per plantejar-me fer aquest viatge... No puc deixar en Mefus... incubant aquesta ràbia quatre mesos... i no és perillós... ni ell ni el planeta. Podria haver-hi alguna manera... Podria dir-li a... – va callar; havia pensat amb la Bulma però ella tenia un fill i obligacions. 'I no era bona idea demanar-li-ho a ell', per algun motiu sabia que si anava acompanyada de més guerrers, en Mefus no baixaria del burro. No havia de sentir que hi anava a aconseguir la raó... només a assolir la treva definitiva. – El vaig veure créixer... i no... no li feia gens de cas, Cor Petit. Però no té cap sentit que ara ho deixi així... No és el que voldria en Pineau.

– En Pineau no sabia que estaries embarassada – va escoltar la veu de la Bulma de fons – Aquesta vegada estic amb en Cor Petit, noia. Sí que et podria proporcionar la nau més sofisticada que se m'acudís i ben còmoda i ràpida... però continuaria no estant tranquil·la en veure't marxar.

– Seria perillós? – va agafar-les desprevingudes el namekià en parlar. 'No era com si la Nasu, l'hagués vist mai dirigint-se directament a la Bulma'. O no davant seu i que ara mateix recordés. No es tenien aquella mena de confiança... – Podries fer que fos segur, per la cria, viatjar a aquella distància?

Era una opinió professional. I la Bulma sempre es prenia seriosament les preguntes de feina. Bé, i també les que l'hi feien els seus amics... però en Cor Petit no ocupava exactament aquell lloc. 'De fet, com que s'hi relacionava a través dels nois, mai havia acabat d'ubicar-lo en aquell sentit'. Ni ho havia necessitat.

– Per la cria, vols dir pel nadó? – va parlar tan ràpid que no va deixar temps a rèplica – Pensem-ne els inconvenients. Si fossis humana no t'ho recomanaria gens, Nasu... La sortida de l'atmosfera sempre és delicada... i sol ser brusca... però el meu pare podria buscar el sistema que no es notés tant... Amb una nau ultratecnològica... – va riure i va picar-li l'ullet – És clar que estem parlant d'una saiyan, tampoc caldria passar-nos. Sí hauríem de condicionar l'espai a les teves necessitats, i hauries de moderar la velocitat. Jo diria que seria més segur no sobrepassar segons quins límits, encara que a cabina no haurien de per què notar-se.

– Així es podria fer? – va interrompre-la la Nasu, que no podia creure que en Cor Petit l'estigués animant en això.

– Suposo que no penses deixar-la viatjar sola? – va posar-se les mans a la cintura la filla dels Brief, interrogant el namekià tot i que aquest no va immutar-se.

– No – va dir finalment de manera breu.

– Cor Petit... – va intentar intervenir-hi la saiyajin, encara capficada amb la idea que amb una presència tan imponent com la d'un dels guerrers, en Mefus no l'escoltaria... ni s'adonaria mai que volia enterrar el rancor de debò.

– Ho sé – va fer simplement, fent-li veure que pensava el mateix que ella – Aquest no és el problema.

– Penses deixar que viatgi sola? – va gairebé esverar-se la científica – No, així no compteu amb mi... Li vaig dir al carallot del teu germà que no et deixaríem parir sola ni vés a saber on... i ho penso complir.

– Tornaria abans – va acaronar-se llavors l'estómac de nou la germana d'en Vegeta – No tinc cap intenció d'arriscar el meu fill... Puc anar-hi i tornar en dies... en setmanes; si vols, podria fer-ho en molt menys a les velocitats que ja permeten les vostres màquines. 'Inevitablement va pensar en com de ràpid en Goku havia arribat a Nàmek, ella no trigaria ni la meitat fins i tot reduint la velocitat... per tant encara que necessités més d'una jornada per aclarir les coses... tornaria abans que el seu estat fos avançat'. – I objectivament una ona d'energia... o mitja dotzena... encara podria llançar-les... Ara mateix no se m'acut cap manera de què fos de veritat perillós.

– No viatjaria sola. – va fer en Cor Petit com si no l'hagués escoltat en absolut.

– I si no hi penses anar tu... a qui penses enviar-hi? – va repreguntar la dona de cabells blaus.

La Nasu va voler dir aleshores que ella no necessitava ningú que pogués protegir-la perquè descartant al namekià i en Vegeta, a qui tampoc hagués estat raonable demanar-li-ho, qualsevol altre opció significava que ella fos qui acabés protegint algú.

A banda, és clar, que no en trauria res d'anar així a fer raonar en Mefus.

– Tinc la persona adequada.

– Per a què jo em distregui fent-li de mainadera? – va atrevir-se a demanar animada, en el fons agraïda d'aquell suport, però considerant que pujar a una nau, viatjar unes hores o uns dies, baixar i parlar amb en Mefus, no era objectivament cap conducta de risc. 'Ni tan sols conduint a l'espai'. Potser per una humana, sí. Ella venia d'un planeta amb una gravetat superior a aquella... i podia sobreviure en condicions molt pitjors. 'Sí, ara estava en cinta... però és que ja s'imaginava que la Bulma miraria fins l'últim detall d'aquella nau', li veia a la mirada entre dubtosa i pensativa d'ara.

Va adonar-se estranyada que, encara que hagués estat el més normal, marxar a passar aquells mesos al planeta on s'havia criat... no havia estat mai una opció per ella. Fins i tot ara sabia que hi anava pel tsufur... per la memòria d'en Pineau.

I quan més ho pensava... més se'n convencia. També perquè, de cop i volta, es trobava amb una opció vàlida per apartar-se de tota rutina tediosa i asfixiant... en aquella vida terrícola que duia. 'Va observar en Cor Petit i, tot i que ell no va dir res, va poder-ho endevinar'. Aquella era una de les intencions del namekià... A banda de deixar que es tragués la preocupació amagada per en Mefus... l'estava ajudant a recuperar una mica la dona que era. 'L'antic fals dimoni esperava no haver-se'n de penedir'.

¿Com li havia endevinat aquell sentiment... el de reclusió... si ni tan sols s'havien vist en aquell mes?

– Estàs segura que no hi ha perills, Bulma?

– Tecnològicament, cap. I fent-ho bé, n'eliminem molts dels altres... Un 90% diria jo... perquè és poc probable, fins i tot si parlem de probabilística real, que pul·luli un altre Freezer o un Cèl·lula per l'univers, no? – va intentar fer broma – Tanmateix, la nau podria ser millor que la que ha acabat fent servir en Vegeta per entrenar... podria tenir miralls... per passar més desapercebuda... com aquells nanos que... – va començar a fer treballar la ment a tota màquina mentre, no obstant això, ja tant era. El guerrer de Nàmek tenia el seu propi pla al respecte de l'acompanyant proposat. 'No havia de protegir-la amb força, perquè d'això (en els casos que ara entraven dins els paràmetres normals i esperables) ja en sabia ella... i a més no pararia enlloc més que al seu planeta de destí'. Però, aquella persona que tenia pensada, sí havia d'arrossegar-la fins la Terra o avisar-lo a ell si res es complicava.

I necessitava un ésser prou prudent – covard n'hi diria la Nasu segurament – per què al més mínim indici de perill o de risc per la salut, l'obligués a retrocedir.

Va lamentar no haver destruït una part de la nau d'en Mefus, així l'haurien tingut allà i no hauria marxat enlloc en una reacció que, al seu parer, era totalment infantil. De totes maneres, coneixent-la, i havent-la observat sense que ella ho sabés... era fàcil comprendre-la. 'Tenir l'antic Kamisama a l'interior, li permetia veure certes coses des d'aquell palau que era de Déu'.

– Quan trigaràs a tenir la nau, Bulma? – va preguntar la Nasu encara pensant en com redimonis ell la coneixia tan bé.

– Unes dues setmanes i mitja. – va dir. – Pensa que hem d'eliminar qualsevol cosa que pugui repercutir en la salut del fetus, fer-ho de materials menys agressius, un parell de proves respecte a la velocitat... No podem anar més ràpid en aquest cas. Voldria fer canvis en l'exterior també. No serà com les que he anat fent per aquell home... – va referir-se a en Vegeta. – Ets una dona embarassada i, ho vulguis o no, més o menys delicada... almenys per qui duus amb tu aquí dins... així que no penso deixar de fer res que no fes amb una embarassada humana.

– Bulma... – va queixar-se. Distreta però, en veure que el namekià havia desaparegut.

– Qui deu voler fer que t'acompanyi? – va qüestionar-se la mare d'en Trunks amb el dubte prou destacable a la veu – En Popo? No, perquè no deu poder desenganxar-se d'en Dende i el mateix per Déu i el Palau... En Krilín? Aquell desagraït ni tan sols ha vingut les darreres setmanes... ja podria haver-se interessat per nosaltres en tants dies... – va queixar-se la Bulma – No se m'acut ningú.

'L'homenet més fort del món, en Gohan, per raons més que evidents era totalment descartable'.

– Ni idea, Bulma, ni idea.

.

– Que sí, Follet Tortuga, d'acord! – va sortir en Krilín cridant de casa en el mateix moment que les marees de la tarda començaven a fer pujar les onades, traient-los un bon tros de sorra de la petita platja que envoltava la llar on vivien – Compraré tot el que ha dit... – va retrocedir – Encara que vol dir que necessita uns pantis? Per què vol vostè roba d'aquest tipus? – va fer veu de preveure-li les intencions. 'Sense cap noia a la vista, ni tan sols la Lanx, allò era només una manera del mestre de ridiculitzar-lo a la botiga'. Als seus vells temps, en Mutenroshi hagués dut clarament de cap, fer-los-hi posar a algú. – Me'n vaig bussejant, eh? Ja tornaré amb una de les càpsules que duc a la butxaca... – va acabar dient disposat a entrenar així una mica.

Va mirar, per fi, endavant; saltant fins a la sorra de la platja i després disposat a tirar-se al mar per nadar. Fins que va notar, i no precisament perquè desprengués ki, una presència al seu darrere.

Va girar-se, primer que tot, espantat de debò. 'Aquella sensació no era massa normal'.

– A-18! – va cridar en caure de cul a terra, mullant-se totalment la part de darrere del banyador en reconèixer-la. – Què... què... – Ni tan sols podia parlar. 'Perfecte, ara balbuceges Krilín', va lamentar.

– No vull robar – va dir sense explicació ella, mirant-lo directament – No em ve gens de gust...

– Com?

– Pensava anar a ciutat i comprar-me roba, però no em ve gens de gust robar. És molest. – Va resumir. Es va sentir ridícula parlant amb aquell 'homenet'; que havia ridiculitzat després que, inexplicablement, aquest demanés que la bomba que ella duia al cos desaparegués. Havia estat força desconcertant de part seva. – És molest haver d'aixecar tanta pols, amenaçar el botiguer... i fugir de la policia inoperant... – va afegir. – No en tinc ganes.

– Vols dir que... – va intentar ser prudent el millor amic d'en Goku – Jo... jo anava a ciutat ara mateix... a un poble dels de la costa, almenys. – va aclarir – Et ve de gust que t'acompanyi a comprar-te res?

– No vull regals... de cap tipus – va dir segura, posant-se del tot dreta amb èmfasi en la partícula negativa de la frase. – Però tampoc et donaré res a canvi... No sóc estúpida, noi. Podria matar-te encara –. Era més que evident el que semblava que ella li deia que no podia demanar.

'En Krilín no havia pensat fer-ho, ni intentar-ho, de cap de les maneres'. No només per la seva integritat física.

El guerrer humà, més aviat, se sentia afortunat i nerviós... per no saber com reaccionar davant d'una oportunitat. 'Per què, en el fons, havia de ser una oportunitat, no?'. D'actuar amb bones intencions, clar. Es repetia.

– Serà un préstec – va acordar finalment, aixecant-se i recuperant una mica de sentit comú. – Quan puguis... ja m'ho tornaràs...

L'A-18 va mirar-lo somriure, amb les galtes i el front vermell. 'Era un tipus ben peculiar'. Ja li havia sobtat la manera com els hi havia preguntat – la primera vegada que se l'havia creuat – si és que no podien deixar de perseguir en Goku, si els ho demanava?!

Del petó a la galta d'aquell llavors, en Krilín acabava de passar a la incredulitat del present. 'Només necessitava diners i roba, l'A-18?'.

.

.

– Deixa'm, deixa'm, deixa'm – va cridar el Iajirobai a qui en aquell moment subjectaven com si fos un paquet – M'és igual, m'escoltes?! M'és igual que en Follet Karin pensi que és bona idea... A mi no m'hi fiquis... –. Tenia la pell lila de l'ensurt que li havia suposat que aquell namekià el subjectés de la samarreta.

– Només seran uns dies... – va raonar amb un somriure el Mixet Murri des de darrera dels dos homes – Quan fa dues setmanes, m'ho va dir. Ja li vaig dir a en Cor Petit que era una gran idea. Et passes tota la vida aquí, noi. Podria ser una bona manera de tenir una experiència interessant.

– No m'agraden els extraterrestres... – va tornar a queixar-se – Ni l'espai... ni jugar-me la vida!

– L'objectiu és precisament que no te la juguis la vida – va afirmar en un fil de veu seré el namekià – No vull que pareu enlloc... excepte allà on aneu. I qualsevol cosa, el que espero que facis és girar cua. D'acord?! – va deixar-lo anar a terra un instant.

– Ja veuràs com no és tan terrible... – va refilar el Follet Karin, tot pentinant-se amb una mà el bigoti de gat.

– I què passarà quan tingui gana? Jo sempre tinc gana! – va intentar revocar en Iajirobai sense èxit. A l'instant, de fet, en Cor Petit el tornava a agafar sense donar-li temps a res més. – Mixet, me la pagaràs aquesta... – va protestar quan veia clarament que l'enlairaven, al cel i cap a Corporació Capsula, sense donar-li temps a escollir.

.

– I si peta?! – va mirar-se'l tot sent ara arrossegat pel jardí de Corporació Capsula com si fos només un sac. En Cor Petit no aparentava expressar cap tipus d'intenció de respondre'l.

– El què ha de petar? – va preguntar la Bulma que s'havia passat els darrers dies, al costat del seu pare, preparant aquella nau de tècnica sofisticada i extrema comoditat a l'interior. – Què hi fas tu aquí? – va estranyar-se'n tot i que la sorpresa no va impedir que continués parlant – Mira, pare. He fet que a dins hi hagi molta més suavitat en els materials dels seients, que per res del món s'hi pugui pujar la gravetat i a l'habitació s'hi podria viure perfectament. És com una casa! Només he d'acabar de retocar el material de protocol en cas despressurització a la cabina.

La Nasu, que era a la seva habitació estirada, va moure's inquieta. Estava embarassada de cinc mesos i mig, i no hi havia dia en què el seu nadó no es mogués. 'A la nit, quan intentava dormir, no hi havia manera de conciliar el son perquè el petit no parava; i el mateix passava quan decidia estirar-se al sofà o asseure's una estona'. Semblava que la inactivitat el disgustava, però la saiyajin se sentia contenta en notar-lo. 'L'humor avorrit amb què vivia en aquelles quatre parets, li millorava substancialment quan el nen o nena es feia notar'. La Bulma li havia dit que era millor que evités els dolços i a ella mateixa li havia disgustat sempre allò que la senyora Brief anomenava cafè; però de totes maneres, per molt que eliminés certs aliments dels seus àpats, més per convenciment de les dones Brief que per gust, no semblava que el bebè anés a ser un nen especialment assossegat.

Va tornar a notar el nadó moure's d'una banda a l'altra, fent-li petits cops al ventre amb insistència. I ella va somriure inconscientment encara amb una mà sobre la pell de l'estómac. 'No s'acostumaria mai a aquella emoció meravellosa: Era el seu fill i creixia dins seu'. Res més podia tenir importància davant d'allò.

– Així que aquesta és la manera que tens a la mare de dir-li que es desperti, eh? – va permetre's riure sola – Vinga, aixeca't, mama, que tinc gana! I l'esmorzar de la senyora Brief ja deu estar a punt... Seràs un golafre... i arruïnarem a aquesta família a aquest pas... els saiyajins ja tenim prou gana de per si!

Va notar llavors i de seguida el ki d'en Cor Petit. Feia dues setmanes i escaig que havia desaparegut d'allà sense massa explicacions... i encara es preguntava què devia tramar al respecte del seu ja imminent viatge.

– Anem, petit, anem... Que sembla que, per fi, podrem fer aquesta nostra excursió! – va mirar-se un instant el volum del seu ventre i va avançar, de seguida, en fora.

'Segons els càlculs de la Bulma, feia ja un parell d'hores que l'aparell espacial s'hauria d'haver pogut enlairar'. Per què la pèl-blava no l'havia avisat abans?. 'Encara hi devia estar treballant', va pensar aleshores amb certa impaciència.

El disgust del principi per les robes estiuenques de la científica, principalment vestits de cotó, havia acabat per girar-se-li en contra: ara mateix preferia dur-los, sens dubte. 'Per la facilitat a l'hora de posar-se'ls, i la poca aparatositat d'haver-los de portar tot el dia a sobre'. No volia mal acostumar-s'hi, però tenia la sensació que la cura que hi posaven els Brief, feia que tingués – en general – més mandra del compte. Es cansava abans d'absolutament tot, incloent-hi l'estar estirada o asseguda. A ella, com a saiyan, sempre li havia agradat sentir-se activa, i ara entre tots podien acabar fent-la dubtar d'esforços que en el fons sabia que era perfectament capaç de fer.

Per aquell motiu, trobava que aquell viatge era la millor idea. 'No tenia res a veure amb la bestiesa de la sala de l'esperit del temps o un combat a mort contra en Cèl·lula, l'espai era un terreny que coneixia'.

– Ja està? Ja ens en podem anar? – va preguntar somrient, mentre saludava en Cor Petit amb una petita gesticulació del llavi. Preparada la nau o no, tenir el namekià allà era una bona notícia. 'S'alegrava de tornar-lo a veure'. – No saps les ganes que en tenim, sobretot el petit. Tanta tranquil·litat el desespera més que a mi... – va fer en broma.

En Cor Petit que, des de que havia arribat, era de braços creuats al jardí, ignorant les protestes d'en Iajirobai; l'havia notat venir perfectament feia ja uns minuts, i l'observava (ara) un moment abans d'assentir. 'Se la notava canviada, però forta'.

Va tornar-li el gest de salutació tan seriós com sempre, tot i que amb un bri de complicitat. 'Amb aquell somrís discret que la Nasu tan entenia'. Va ser llavors quan la Bulma va sortir, per fi, de la nau amb la gran notícia: 'Ho tenia enllestit'.

Només hi havia una cosa que la Nasu no comprenia: què hi feia allà en Iajirobai.

– El meu pare t'hi ha pogut posar un sistema d'estèreo integrat que en Son Goku no va deixar que l'hi instal·lés amb les presses d'arribar a Nàmek a salvar-nos... no saps com n'està de content!

– Sí, Nasu, moltes gràcies per no desesperar-te massa... – va afegir l'home abandonant el treball darrere de la seva filla – No saps com s'agraeix gent amb calma, que et deixa treballar!

– Ja m'ha costat prou, ja... Però podia esperar – va acordar la Nasu, que havia hagut de batallar amb la seva pròpia paciència per deixar-li-ho fer. 'Finalment l'havia deixat acabar perquè, potser sí, si al final hi anava sola, s'hi avorriria'. Tant o més que allà. No comptava amb què en Cor Petit tingués ningú al cap ja... donat que havia trigat tant en tornar... I en efecte, veia ara improbable que el namekià tingués una proposta al respecte: ja que havia vingut sol... possiblement, a comprovar que fos l'hora.

'Ho creia fermament, de fet... que hi acabaria anant sola. Almenys fins que un gest de la Bulma va acabar per alertar-la'. Per què es mirava en Iajirobai com si esperés que digués res? Les paraules de l'home dels boscos van treure-la finalment de dubtes: – Ja que hi hem d'anar, sortim quan més aviat puguem... Ja hauríem d'haver tornat – va parlar amb certa molèstia continguda, sense cap comentari previ que en suavitzés l'impacte.

– Amb ell? – no va dubtar la Nasu en girar-se cap a en Cor Petit – Que vingui ell us deixarà més tranquils?! És broma, oi? – va esperar una resposta que no aparentava arribar – Sí! – va dir-se a si mateixa de manera estupefacte – És clar que és broma...

– No, és broma. Tanmateix, ell només t'acompanyarà... – va dir breument el namekià. – Si hi ha res, girareu cua.

'Havia d'estar de conya, no s'ho podia creure', va observar-lo sense paraules.

.

'No havia marxat amb les millors sensacions'. Però al cap i a la fi la Nasu l'únic que volia era anar-hi, així que havia cedit amb només un parell de mirades de desacord, prous per expressar a en Cor Petit com d'estúpida li semblava aquella opció.

– Senyoreta Bulma – va avisar-la (de sobte) la secretària que feia tasques pel seu pare, a casa, almenys dos cops a la setmana. Era una dona grassa i mudada, que ordenava papers i solia agafar el telèfon de l'empresa a les oficines que tenien a ciutat. 'La gran major part del temps, al laboratori de la seva enorme llar, el Doctor Brief, s'espavilava sol; però la hi feia anar quan tenia més feina administrativa que tècnica'.– Demanen per una tal Nasu Brief, senyoreta.

– Nasu... – va estranyar-se. 'Qui pot trucar-la? I precisament ara...', va reflexionar sorpresa. 'Potser era en Krilín, l'hauria d'escoltar... Portava molt més d'un mes sense dignar-se a aparèixer'.

– És una trucada del ginecòleg que va dur el seu embaràs, senyoreta Brief – va aclarir la dona, recordant-li a la Bulma que, a banda, d'una professional eficient... era també bastant xafardera. La científica va dubtar un instant.

– Passa'm la trucada... a la cuina.

.

– No, no hi és. Ha sortit de viatge – va aclarir la Bulma davant la insistència del ginecòleg. 'S'havia sorprès en notar que, en veritat, li parlava ell... i no un dels seus ajudants'. – Passa alguna cosa, doctor?

– No li ho puc dir, exactament. Però necessitaríem que vingués. – va intentar explicar l'home – Probablement sigui per les seves característiques... especials... però voldríem revisar almenys un dels paràmetres de les anàlisis.

– D'acord, no pateixi. Li ho diré... – va penjar el telèfon lleugerament preocupada. 'Podria avisar-la pel telecomunicador que havia situat a la nau, però potser seria preocupar-la en va...'. Fins que arribés no hi podia anar a l'hospital. 'O podria fer-la tornar; encara que sabent que era una saiyajin, devia ser només alguna cosa que no encaixava al metabolisme humà, però que devia ser perfectament normal en la seva raça'. Va sospirar.

'Què era millor?'.

– Vegeta! – va veure'l sortir de la cuina. Feia tants dies que anava de la cuina a l'habitació, i d'aquesta a vés a saber on de la teulada, que la Bulma creia que ja ni tan sols el reconeixeria. 'No havien parlat en setmanes'.

I ell tampoc ho havia fet amb la seva germana.

– Home, beneïts siguin els ulls que et poden veure... per fi – va dir irònica en comprovar que l'ignorava.

– Deixa'm estar – va esquivar-la, amb la intenció de pujar després les escales. La Bulma, però, va allargar el braç endavant, fins a posar-li la mà al pit per aturar-lo.

– No penses entrenar més?

– No.

– No ho pots fer això – va dir-li amb total seguretat a la mirada. 'Una seguretat que pràcticament l'esbromava'.

– Per què, no? – va deixar-li anar malgrat tot. 'Era només una humana...!'

Ella no en dubtava, sabia per què, encara que no trobava les paraules exactes per expressar-li-ho. 'Deixar-li anar tot un discurs sobre ell com a guerrer, no li semblava el més adequat'. Dir-li que aquell no era el príncep dels saiyajins del qual ella s'havia enamorat, tampoc era bona idea. 'Ells no parlaven mai tan clar'. I menys d'estimar...

No era el tipus de relació que tenien, i molt menys el tipus de relació que semblava voler en Vegeta.

– Perquè, sí – va contestar ella senzillament. En Vegeta, però, no volia continuar amb aquella conversa i només se li acudia llavors una manera d'evitar-la. 'Ella ho estava demanant a crits'.

Va estampar la seva boca contra la de la dona; i va empresonar el cos d'aquesta entre les seves dues mans, que l'agafaven a l'alçada dels colzes un moment després.

– Calla, dona – va dir quan ella, tot i així, intentava continuar parlant.

– No siguis bèstia... – va protestar un instant, abans d'observar-lo bé als ulls, foscos i plens d'alguna cosa que l'atreia. – Tros d'animal...

La Bulma, encara intercanviant-hi la mirada, es va rendir en comprendre-ho. 'L'estava buscant'. Estava segura que, d'alguna manera, havia esperat discutir-hi tant com ella... per acabar així. 'Encara que ni ell mateix s'ho reconegués'. Finalment, doncs, va deixar que les seves boques xoquessin ja sense contemplacions.

Els músculs del guerrer, la força amb què sabia agafar-la malgrat no fer-li mal, i el foc... aquell maleït o beneït foc en què sempre acabaven trobant-se, eren per la científica quasi addictius.

– Vine – va convidar-lo a seguir-la quan els sons, d'una casa en plena activitat matinal, van fer-la adonar que continuar allà amb allò no era una bona idea. – Anem a la meva habitació.

– No... – va subjectar-la del canell quan es girava. 'La deixaria així ara?' – Anem a la càpsula, a la nau d'entrenament...

Enmig de tota aquella desgana per la lluita, que li provocava la falta ja d'un objectiu nítid, en Vegeta tenia clara una sola cosa: 'No la deixaria anar en hores, si és que així aplacava, encara que fos per moments, aquell desassossec que feia ja setmanes que el dominava'. ¿Era aquella la última de les seves excuses per gaudir d'aquell instant sense remordiments saiyajins?

La dona, que potser en una altra opció s'hagués volgut imposar... 'Quina mena de comoditat pensava que tindrien allà dins?'... va mirar-lo un instant abans de somriure.

– Et poses en mode príncep capritxós? – va jugar amb la veu, sabent que així, només potser, li ho podria retreure sense fer que s'ho repensés. – Bé, doncs, tu guanyes: L'humana hi anirà i farà el que el príncep saiyajin digui.

En Vegeta mai hauria dit que una frase com aquella podia excitar-lo tant.

– No cal que obeeixis, si no vols, ja sé fer-t'ho fer jo – va parlar-li d'aquella forma que ella sabia que era tot el què podia fer algú com ell per mostrar-se mínimament divertit.

I la Bulma va mirar-lo desafiant fins que va ser el mateix príncep qui va decidir que ja n'hi havia suficient. Va fer espetegar la llengua amb suficiència i va agafar-la ell, sense avisar-la abans, posant-se-la a l'espatlla, carregant-la com un sac, i ignorant cadascuna de les cosses que ella deixava anar a l'aire.

– Vegeta!

– Ja n'aprendràs, ja, humana – va dir irònic. Feia molt temps que, de totes maneres, l'anomenava Bulma.

Ho semblés o no aquell era el seu joc.

Després d'aquell moment ambdós sabien que acabarien entortolligats pell contra pell, amb les boques confoses, i les carícies fetes un. 'Trigarien hores en sortir d'aquella nau, i la Bulma estava disposada a aprofitar aquella ocasió, per gaudir de l'home, mig salvatge i mig capritxós, que en el fons tant enyorava'. Potser no que, al final, no intercanviarien tampoc aquell cop paraules dolces o confessions apassionades... però no hi havia res que la fes sentir tan absolutament dona com els braços d'en Vegeta.

.

– Encara no entenc perquè en Cor Petit ha pensat que em series d'ajuda – va protestar la Nasu ja a l'espai. 'L'home s'havia estat queixant al respecte del poc menjar que hi havia en aquella nau, si és que tenien en compte que ella sola ja menjava per cinquanta'. – El meu nen no ha nascut i, probablement, se'n sortiria millor si passés res.

– Ei, perdona, eh? – va llançar-se contra un dels seients esgotat de no sabia ben bé què. 'No li agradava viatjar per l'espai'. – Que aquí la mainadera sóc jo...

– Tu? – va riure – Au va... dorm una estona, noi.

El comentari va fer que, finalment l'home dels boscos entretanqués els ulls, i es decidís a deixar-li clar que la situació li desagradava tant com a ella. 'Però si no obeïa el Mixet Murri de tant en tant, no podria seguir vivint de gorres a la seva torre'.

– Precisament si en Cor Petit confia amb mi – va aixecar-se fent-se el mil homes – És perquè ensumo el perill... i en fujo sense dubtar-ho. No he tingut mai ànima de màrtir. Si la cosa es posa difícil, tornarem a la Terra ipso facto. No m'ho pensaré dos cops...

– Fantàstic – va bufar.

– Veus, els saiyajins sou tots uns arrauxats – va continuar amb el to que havia utilitzat abans – Sort que en Iaji té prou seny, eh? Al final sempre he estat la vostra salvació, sempre. Si en Goku fos aquí t'ho diria...

'De no ser per aquell darrer comentari, a la Nasu li hagués fins i tot fet gràcia, la manera de parlar de l'home grassonet; que, segons sabia, sí que havia lluitat alguna vegada'.

– Si no dorms tu, ja me'n vaig a fer-ho jo... – va acabar amb la conversa.

– I ara a aquesta què li passa? – va queixar-se l'home sense entendre res.

.

.

Estava tan contenta amb el seu fill. Havia estudiat de valent aquelles darreres setmanes i estava segura que hauria recuperat molta de la matèria que feia mesos que hauria hagut de tocar.

'Les coses anaven millor quan el seu nen no tenia contacte amb cap d'aquells guerrers'. Sense en Goku era difícil per tots, però almenys el seu nen aparentava aplicar-se. I estava segura que no era només per fer-la contenta, en realitat el seu fill gaudia dels estudis. 'Almenys ella ho havia fet bé com a mare'.

Va quedar-se pensativa un segon. 'Goku', l'enyorava i ni tan sols sabia en quin instant havia passat de la negació, de pensar que ell entraria per la porta en qualsevol moment, de fingir ser forta pel seu fill i enfonsar-se després en la soledat de la seva habitació, a aquell estat en què ja no plorava, però tampoc deixava de trobar-lo a faltar. De fet l'enyorava molt més aleshores, quan estava clar que havia assimilat, almenys una mica, aquella seva absència.

El so de la televisió va distreure-la completament. 'Estaven parlant d'un improvisat torneig d'arts marcials'. Encara que semblava ser més una promoció d'un parc temàtic que un veritable certamen de lluita.

Els premis pel guanyador eren cent milions de zenis i una estada a tots els balnearis del món per tota la família. A canvi només haurien de guanyar un torneig en què, a la ronda final, l'organització els reptava a lluitar amb els seus propis guerrers, deixebles dels millors gimnasos de les ciutats de la zona, disfressats – per donar-hi emoció – de veritables homes de les galàxies. El termini per poder-s'hi inscriure s'acabava en poques hores.

Va girar el rostre i va adonar-se que el seu fill havia esquivat amb la mirada el què ullava a la televisió, de seguida que s'havia adonat que ella l'observava.

– Què hi vols participar?

– No, mare. No pateixis – va abaixar el cap seriós – Ja sé que ara el més important és estudiar.

– Podries fer-ho – va deixar-li anar, sorprenent-lo. Fins i tot el seu pare, en Gyumao, que havia estat distret a la taula de la cuina, darrere d'ells, va quedar-se'ls mirant.

– Xixi...

– Ens seria de gran ajuda el premi, Son Gohan. No podem sempre demanar diners a l'avi – va raonar – I jo mai he fet un viatge com aquest –. La veritat era que, per molt que s'hagués fixat en l'anunci televisiu, ell tampoc n'acabava de tenir ganes, però des de la mort del seu pare, que no veia a la seva mare tan animada.

– Sortir d'aquestes quatre parets ens aniria bé...

'Ho havia de fer per ella'. I podia trucar a en Krilín i convèncer a en Cor Petit perquè també hi participessin.

– Fet, doncs! Me'n vaig a avisar en Cor Petit – 'La veritat era que, si encara no l'havia visitat, era perquè no s'havia atrevit a disgustar la seva mare després de tot el què havia passat'. – I després faré una visita a en Krilín.

El telèfon però va sonar abans. 'El millor amic del seu pare havia vist el mateix anunci que ell a la televisió, i tot i que el sentit comú li deia que no ho fes, perquè perdria, havia acabat per trucar el nano'. La Xixi el devia tenir estudiant feia setmanes, s'imaginava en Krilín.

I enmig d'un Torneig d'Arts Marcials no seria tan fàcil acabar ficant la pota.

Encara que no s'hauria imaginat que seria tan i tan senzill convèncer la Xixi perquè l'hi deixés participar. 'Potser sí que hauries d'haver callat', va retraure's una vegada que havia penjat el telèfon. 'No és com si ara mateix necessitis gaires diners, però el premi seria un bon regal. Au calla, Krilín, com si ella anés a acceptar un regal així...', va dir-se a si mateix, batallant amb aquella consciència que ja li havia dit des del principi que si convidava a en Son Gohan a participar-hi, automàticament ell no guanyaria mai els premis que hi anunciaven.

– En fi, accepta que ets massa bona persona – va murmurar tot mirant per la finestra. 'De feia un temps ençà no es podia creure la sort que tenia, potser al final passava alguna cosa... i també guanyava quelcom al torneig'.

– El què ets, és ruc, noi – va riure-se'n l'Ulong en veure'l amb aquella cara d'estar perdut de nou a vés a saber on. – Em sembla que ens has de començar a explicar moltes coses... No estàs molt distret i molt content últimament? Per haver acabat de sacrificar l'única oportunitat que tindràs a la vida de guanyar tants zenis junts, dic.

Sabia que, com les desenes de vegades que li havien demanat què tenia, no en trauria l'aigua clara tampoc en aquella ocasió.

A casa de la família Son, en Son Gohan sortia, per fi, volant cap al Palau de Déu. Només li faltava avisar a en Cor Petit.

.

Recordava que l'havia observat detingudament en cadascun dels gestos que en Vegeta havia fet; en aquella nau, on feia uns dies havien arribat a estar un bon grapat d'hores tancats. Cada carícia, cada gemec, cada manera d'agafar-la per fer-se-la seva amb aquella insuportable superba que ell desprenia i que, en canvi, aconseguia enganxar-la encara més. 'De fet encara tenia un parell de blaus a les cuixes, i podia jurar que el mal que ara li feia l'esquena tampoc era casual'. – Ets un animal, Vegeta – va murmurar resignada, però en el fons encara pendent de cada record, abans de decidir que era un bon moment de donar-se una bona dutxa freda. 'Això o entrar a l'habitació on s'havia tornat a tancar, després de marxar sense donar-li cap més explicació, i temptar-lo'.

'Ja vindrà ell, si vol', va pensar però, en un moment en què va poder més el seu ego, que el desig que ara mateix sentia. 'Es tornaria boja si ell continuava sent tan rematadament bo al llit'. Sobretot si després no podia repetir tot allò cada nit fins a l'extenuació.

Va sospirar. La seva mare, que era amb ella a la cuina, ja feia estona que la mirava; i pel somriure es podia imaginar que ja li havia endevinat qui protagonitzava els seus pensaments.

– Molesto? – La veu suau, amable i masculina va rebotar contra el seu subconscient com un resort, com sortit d'alguna mena de somni. 'Però era una veu que tenia ben present'. I no feia pas tant que l'havia escoltat per última vegada.

– Trunks! Fill! – va alçar-se donant-li la benvinguda amb entusiasme – Oh no, t'has tornat a deixar créixer els cabells! I has crescut! Com has crescut tant? Si ja havies canviat suficient en aquella sala del Palau de Déu!

– Bé – va posar-se una mà a la nuca amb vergonya – És que he intentat tornar molt a prop de l'època en què aquí me'n vaig anar... però... al meu temps ja han passat tres anys, mare. Eren els que necessitava per carregar la nau i tornar.

La científica va observar-lo un moment. – Oh! Així... Oh Trunks, tres anys... I ha anat tot bé?! – va córrer a demanar en entendre que pel nano havia passat infinitament més temps que per ells – I els androides i en Cèl·lula?

– Tots morts – va somriure-li. – Quan vaig arribar a la meva època, fa tres anys en aquella línia del temps, vaig poder guanyar-los. Va ser tan fàcil... gairebé feia ràbia pensar que d'haver tingut tota aquella força abans... – va tancar els punys amb impotència, però va decidir apartar aquells pensaments de seguida – I en Cèl·lula, tal i com havia fet el monstre que va arribar aquí, va intentar atacar-me quan marxava a avisar-vos; però jo ja l'esperava.

– No saps com me n'alegro... – va abraçar-lo, una mica més tova del compte. Al cap i a la fi aquell noi havia estat molt valent i era el seu fill... o qui seria el seu fill quan fos gran – ... que, per fi, també hagueu trobat la pau en aquell temps.

– Sí – va somriure-li. Va ser llavors quan van adonar-se que la mare de la Bulma els havia estat mirant tota l'estona amb una rialla a la boca i una safata de pastissos preparada.

– En voleu?

– No, després, gràcies. De debò, àvia – va dir el guerrer abans de tornar a observar com de jove era la seva mare en aquella època. 'Després d'estar acostumat a veure-la en el seu temps, se li feia encara més estrany'. Havia estat tres anys sencers al futur abans de poder-se plantejar tornar. 'No havia sabut en quin moment exacte aniria a parar, però sí que havia d'intentar que no fos gaire temps després de la mort d'en Cèl·lula d'aquell temps'. No volia interferir en aquella línia temporal gaire més enllà de l'època en què la seva presència ja havia tingut prou incidència.

– Han passat dos mesos ja? – va intentar confirmar.

– Un mes i quasi tres setmanes – va fer la Bulma, pensant en com podria tallar-li el cabell. 'No li feia gaire bon efecte un noi tan guapo amb els cabells llargs'.

– I la Nasu?

– No hi és. – va sorprendre'l – És amb en Iajirobai, a l'espai. Hi va haver una discussió amb en Mefus... i bé, ja t'ho pots imaginar... la mort d'en Pineau l'ha trasbalsat molt a aquell noi. La Nasu no volia deixar més temps sense arreglar-ho. – va intentar, però, que no se'n preocupés. 'Estava convençuda que estaria perfectament'. – Però està perfectament. Embarassadíssima i guapíssima. I aquí tancada s'hagués tornat boja gaire temps més...

– Ja... – va comprendre – Saps? És una pena, mare. Perquè l'he conegut... al meu futur vull dir. Ara s'està una temporada amb mi i la mare a la Terra. Vaig fer una mica de volta, però al final vaig trobar-la allà on...

– Trunks!

– Krilín!

– Home, mira, si al final es digna a aparèixer!

– No t'ho prenguis així, Bulma – va intentar defensar-se de seguida l'humà – Vinc a veure la Nasu.

– Doncs fas tard.

'Li hauria d'explicar a en Krilín tota la història, i el seu amic hauria d'acabar explicant a en Trunks que hi havia un torneig'. – Menys possibilitats – va remugar. 'Havia pensat que no passaria res en dir-li-ho a la Nasu, donat que ella sí que no hi podia participar. I ja se les empescaria per demanar-li que no ho digués a en Vegeta. Ara, però, tot el pla quedava en paper mullat'.

'Almenys quan més serem, més riurem', va conformar-se. 'Estava clar que en Trunks acabaria per dir-li-ho a en Vegeta'.

.

El cap de setmana del torneig havia acabat arribant amb més rapidesa del què realment havien pensat'. Al final els serviria per tornar-se a trobar de nou.

'Bé, excepte a en Ten Shin Han que ja havia expressat la seva voluntat d'estar un temps desconnectat del món, només entrenant, i millorant cada dia'.

Si fins i tot els hi havia dit que potser no els tornaria a veure...

– Qui si que hi participa és en Iamxa... – va comentar en Follet Tortuga tot fixant-se amb unes noies joves, que eren a la taula de darrere de la cafeteria on s'havien trobat. – Hauria de participar-hi jo també – va autoconvèncer-se en va – I portar una noia d'aquestes a fer el viatge per tots els balnearis del món.

– Oh! Per favor, mestre – va sentir-se avergonyida la Bulma amb el petit Trunks en braços – No digui tonteries.

– Sóc un home molt atractiu jo encara – va defensar-se – Encara que les dones com vosaltres, no sàpiguen apreciar-ho – va callar, a més, un instant. Pensatiu, i amb una intenció totalment franca però, va donar ara una ullada a la Xixi; que acabava d'arribar amb en Son Gohan i el seu pare... Tot just acabaven de creuar la porta, però la dona aparentava ja estar completament absent.

'La mort d'en Goku la devia haver afectat més del què, fins i tot, s'havien imaginat'.

– Per què no vas a fer-li companyia una estona, Bulma? – va posar-se seriós – Entre dones us entendreu millor. Jo me'n duré el seu pare a donar un volt per aquí, ja saps... hi ha noies per tots cantons.

'Amagava la preocupació dins la broma'. I la Bulma no sabia què dir. Li sabia molt greu tot el que hauria passat la mare d'en Son Gohan, ¿però, fins a quin punt podien parlar sense que la Nasu i el seu embaràs no acabessin sortint d'alguna manera a la conversa?.

– I si encara no ho sap? – va preguntar espantada.

– Com vols dir? – va dir l'Ulong que es fixava exactament en el mateix que el Mestre Mutenroshi i que, per tant, no hi estava atent.

– No, que no ho deu saber. O potser en Son Gohan li ha comentat... perquè en Son Gohan tampoc sap que... – va fer-se quasi un embarbussament, parlant sola – És molt difícil... No vull ser jo qui li digui... La pobre Xixi, es mor.

'El cas és que encara que la Nasu fos una dona fantàstica i la Bulma s'hi sentís molt còmode, no deixava de sentir certa pena per la Xixi'. Sí que havia estat ella qui havia insistit en casar-se... i que tot havia estat un embolic molt gran i confús pel seu amic...

Però cada vegada, potser perquè ara era mare, tenia més clar que tampoc era just el què s'havia passat la vida fent en Goku. 'Sempre absent, entrenant... i finalment mort'.

– Si estiguessis aquí – va rondinar, tot apartant-se de la colla per proposar-li a la Xixi que busquessin un lloc entre el públic – Si estiguessis aquí, Goku, m'agradaria veure't valent, a veure com te'n sortiries d'aquesta... – Després del primer indici d'estar enfadada però, se li havia passat de sobte l'instint de reprimenda: – Tan de bo fossis aquí... com se't troba a faltar... ¿Em faries cas aquest cop? ¿Per què m'havies de fer cas en aquella tonteria dels monstres, i no quan vaig dir-te que miressis per la teva pròpia felicitat? Mira que ets ruc...

Va pensar també que un altre que era un autèntic tossut era en Vegeta. 'No l'havia ni tan sols escoltada quan li havia deixat caure que en Trunks participaria a un torneig'.

I tot i que hi havia hagut un parell de mirades entre pare i fill, tampoc havia fet ni més ni menys quan el jove li havia preguntat si s'hi inscriuria.

– Tornejos d'humans poca-soltes – Li havia sentit dir en algun moment – Jo no necessito perdre el temps... – Havia rematat, passant olímpicament d'ells.

Tampoc havien tornat a topar de la manera en què ells solien topar des de l'última vegada. 'És clar que allò havia estat només uns dies enrere'. Havia passat tant temps sense aquell home, o esperant a què baixés del burro que, abans de tornar a intentar-ho per aquell camí; primer tindria prou paciència per cercar, d'ara en endavant, una manera de fer-lo reaccionar en allò que era vital per ell: la lluita.

¿O no li caldria?.

'Com s'ho faria per fer que tornés a recuperar les ganes d'entrenar?'. En Vegeta pràcticament ho necessitava com l'oxigen que respirava, i la Bulma, que l'havia aprés a conèixer amb tots els seus fums de príncep, ho sabia.

.

– Què deu passar?

– Com diu, mestre Kaito? – va preguntar en Son Goku en adonar-se que el kaioh del nord tenia tota la seva atenció en alguna cosa que devia passar a quilòmetres de distància de l'altre món. 'Tot i ser mort, encara era l'encarregat de la galàxia nord, i estava obligat a vigilar de tant en tant el què hi passava'.

Sobretot quan s'hi detectaven energies més fortes del normal.

– Res – va treure-hi importància – Saps? – va canviar de tema – A la Terra hi fan un Torneig d'Arts Marcials i el teu fill i els teus amics hi participen. – va picar-li l'ullet – Encara que no t'ho hauria de dir, però perquè no et queixis que no et mantinc informat... No t'hi acostumis...

'Encara pensava en el què podia ser correcte i el què no del fet que una persona que era morta, a través d'ell, pogués saber certes coses del seu món'. Per això fins aquell moment ni tan sols s'havia distret en mirar la Terra; quan menys coses sabés ell... menys coses hauria de decidir si era correcte dir-li o no.

El notar aquelles energies tan fortes, però, l'havia trasbalsat de debò. I no es tractava d'en Gohan ni de cap altre ésser amb sang saiyajin.

.

Els focs artificials havien reproduït la cara d'en Satan, mentre la gent començava a ocupar el seu lloc a les grades d'aquell torneig que havia aconseguit aplegar fins a 200 participants, i del qual ja havien començat les eliminatòries. Tots lluitaven en una mena de plataformes, entre la vegetació i les roques, així com entre els alts edificis, del que normalment era un magnífic parc d'atraccions. Quedaven desqualificats tots aquells que caiguessin a l'aigua que ho rodejava tot. 'Finalment només quedarien quatre finalistes que haurien de disputar la final'.

I, després, el guanyador s'hauria d'enfrontar a en Satan, el qual no s'havia deixat veure encara de cap de les maneres. 'Si apareixien aquells guerrers als quals havia usurpat el mèrit d'haver eliminat en Cèl·lula, hauria d'inventar-se alguna cosa per marxar i no topar-se amb cap d'ells'. No creia que això passés, però de totes maneres estava disposat a resoldre el problema sortint per qualsevol porta d'emergència d'aquell recinte.

– Va, Krilín, que així et classificaràs per la final – va animar-se ell mateix tot tirant un grapat de contrincants a l'aigua – A qui hi duràs de viatge? – va permetre's somiar un instant, obviant el fet que els seus companys també competien en altres grups i plataformes per classificar-se. 'Aquella trobada amb l'A-18 havia estat absolutament estranya, havien volat un darrere l'altre, un tros en silenci, en direcció a la ciutat, un cop que s'havia compromès a prestar-li diners per roba'. Ella havia estat seca, i amb prou feines li havia tornat les insistents mirades que ell li havia dirigit mentre la veia entrar al centre comercial, però sabia que el fet en si era un motiu per a l'esperança.

L'A-18 i ell havien acordat aquella mena de préstec, que la veritat ara mateix poc li importava. 'S'havien vist, i l'havia pogut ajudar en alguna cosa', allò era realment important. S'alegrava de què ella hagués preferit demanar-li-ho a atracar algun pobre botiguer.

El cert era que l'androide estava tan absolutament desconcertada amb en Krilín, com ell ho estava amb la situació que s'havia creat arran de la seva sobtada reaparició.

Uns crits, que provenien del públic, van distreure'l definitivament; i en Krilín que (llavors) havia estat a punt de caure a l'aigua, de la distracció, va veure ben bé com la Xixi animava el seu fill enfilada sobre una de les cadires de la grada. Comptant que, una mica més enllà, en Trunks també apallissava els seus oponents i que en Cor Petit, tot i que no l'havia vist, era possible que hi fos, només li quedava esperar un cop de sort. 'Si li tocava lluitar contra en Iamxa encara se'n sortiria'.

Com era normal en aquell tipus de campionats estava totalment prohibit matar el contrari i utilitzar armes.

Per la seva banda, enmig de tot el xivarri del públic, la Bulma intentava establir una conversa amistosa amb la vídua d'en Goku. Ambdues havien aconseguit un lloc a la grada, i la científica subjectava el seu Trunks, el petit, mentre intentava entendre què havia fet que la Xixi deixés participar a en Son Gohan en allò. 'No havia estat mai gaire entusiasmada amb què el seu fill fos un lluitador'.

Per tal d'homenatjar en Satan, al torneig, hi havia acabat anant gent dels quatre punts cardinals del planeta. 'Tot i que, qui tots prenien per un heroi, no s'havia deixat veure ni un sol moment'. El soroll de l'ambient era, de fet, tan impressionant que la Bulma va haver d'alçar la veu per fer aquella pregunta:

– Pensava que no li deixaries participar... – va intentar ser amable amb ella – Deu estar content, oi?

La dona va pensar-s'ho un moment. 'No li venia gens de gust parlar de penúries econòmiques amb l'hereva dels Brief'. Ella que tants diners tenia...

– Aquest cop he fet una excepció, últimament no para d'estudiar... s'hi ha posat molt seriosament... – va dir contenta, sense faltar en cap moment a la veritat, mentre en Trunks petit es fixava en els detalls orientals del seu vestit rosa d'estrena, i li intentava tocar amb les manetes. 'Per algun motiu, aquell gest va posar-la de bon humor i li va agafar la maneta amb un somriure, que de tan clar va sorprendre a la Bulma i tot'. – Només espero que el meu fill no es destrossi la salut tan jove... Val més que no s'hi acostumi.

– Ja... – va tornar-li el gest alegre la Bulma, de cop i volta oblidant tots els seus prejudicis. 'Per l'amor de Kami, noia, s'ha quedat vídua i és molt jove... no podeu prejutjar-la per preocupar-se per en Gohan', va pensar somrient: – Així que ho has fet per amor de mare, oi?! Ja t'entenc... – va observar el seu propi fill.

Al cap i a la fi la Xixi era tan víctima de la situació com la Nasu i en Son Goku. 'Ella, enamorada com estava d'un home com en Vegeta, sabia millor que ningú que costava molt manar en els sentiments'. I esborrar-los, així de sobte, encara més.

– Sí... – va continuar parlant la Bulma animada per aquella conclusió – Doncs a mi m'ha fet gràcia el premi de visitar tots els balnearis del món amb la família. I a més en Trunks m'ha dit que ha pogut derrotar l'A-18 i l'A-17 al seu futur. Està en molt bona forma, saps?

A la Xixi li havia saltat un dubte en mig del pensament. 'No havia vist aquell superguerrer per enlloc'.

– I no li has dit a en Vegeta que hi participi?

– No – va girar-se cap endavant mig enfadada i preocupada – No, directament. Ni se m'ha acudit. És com si hagués perdut l'esperit combatiu... les ganes de lluitar... – va sentir que la ràbia de no poder fer res per canviar-ho li pujava pel coll. 'En aquelles ocasions se'n sortia millor enfadant-s'hi, que preocupant-se'n' – No sé pas que deu tenir... – va finalitzar amb ganes de canviar de tema. 'En realitat en tenia una idea bastant aproximada del què barrinava aquell home'.

La Xixi va aparentar pensar-s'ho un instant. – Em fa l'efecte que deu trobar a faltar en Goku... – va deixar anar, com si fos el més normal del món, i aleshores la Bulma va veure que qui s'havia quedat pensativa era la seva companya de seient. 'Suposava que ella sí que trobava a faltar amb bogeria en Goku, però qui sap si no anava tan desencaminada... en Vegeta s'havia entossudit tant en prendre's com una revenja personal una ja impossible lluita contra en Son Goku... que ara no sabia què havia de fer'.

Només agraïa que no hagués marxat del planeta. 'I es retreia a ella mateixa haver pensat, en la seva absència, que ell ja podia ser fora de l'atmosfera; quan estava clar que si marxava, seria la primera en saber-ho... necessitaria la seva tecnologia per fer-ho'.

Però tampoc era com si realment es pogués negar a arreglar-li una nau, si mai li ho demanava. 'Saiyajins...', va murmurar dolguda. 'Envejava la Nasu que almenys estava lluny d'allà, a punt segur d'arreglar els seus problemes amb en Mefus – o d'intentar-ho –'. Com a mínim, podria intentar desconnectar. Ho intentaria? Donaria el que fos per saber com li anava.

– Merda! – Li va venir un pensament fugaç a la ment amb la rapidesa que recordava una cosa que havia oblidat del tot. – Hauria d'haver-la avisat... Deu ser una tonteria... del seu metabolisme... però mai està de més ser prudent.

– Com dius?

– No – va dubtar sobre si és que havia dit res en veu alta – Coses de l'empresa... És que tenim molta feina últimament...

– T'envejo, noia. Jo no podria pas fer-me càrrec d'un nen i treballar fora de casa a la vegada – Tot i el bon ambient que havia aconseguit crear, la científica no va saber ben bé com prendre's aquell darrer comentari, coneixent la Xixi devia pensar que no feia ben fet. 'Eren com el dia i la nit en aquell aspecte'.

.

– Oh no! – va expressar en Iamxa en adonar-se que, de passar l'eliminatòria, acabaria emparellat amb en Trunks de bones a primeres – Si ho arribo a saber no demano diners per venir fins aquí... Ho tinc malparat per guanyar el premi.

– Mira – S'hi va fixar la Xixi que acabava de veure la seva imatge despreocupada per una de les pantalles – Em sembla que en Iamxa ja s'ha rendit.

– Sí – va notar distreta la Bulma – És que no hi té res a fer contra en Trunks...

– Ni contra en Son Gohan! – va aixecar-se com un resort la Xixi, per algun motiu, disposada a tornar a animar a crits al seu fill. 'Caram tenia l'humor més voluble que fins i tot en d'altres ocasions'.

– Va, fillet meu, va.

– Trunks! – va decidir animar ella també al seu fill del futur, guanyant-se que la Xixi, aquesta vegada, s'ho prengués com un repte – Ànims, Trunks! Ets el millor!

Aleshores cadascú encara lluitava pel seu compte en les eliminatòries. 'Més enllà, ara sí, en Iamxa acabava de caure a l'aigua per accident'.

– Els campionats d'arts marcials van ajudar moltíssim el pare a millorar la tècnica – va animar-se el Gohan en superar del tot l'eliminatòria: – Ara em toca a mi! –. Encara que, en un primer moment, havia dubtat; una cosa així el feia sentir més a prop que mai de l'esperit del seu pare. 'Havia de guanyar, i ho havia de fer pel seu record'.

En Trunks, en Cor Petit, i en Krilín, entre un grapat més de guerrers humans, havien superat també les seves eliminatòries i ja es disposaven a encarar la següent fase. 'En total quedaven vuit guerrers, quatre dels quals arribarien a la gran final'.

– Què fàcil que ho tindran, els nostres amics! – va saltar l'Ulong des d'una de les terrasses del parc d'atraccions, on en Follet Tortuga encara buscava noies maques per convidar a un got.

Hores d'ara en Satan ja havia arribat a la conclusió que, com a home savi que es considerava, més valia tocar el dos d'allà sense creuar-se'ls. 'Només havia de trobar la manera de fer-ho sense aixecar expectació'. No es podia moure per cap d'aquelles instal·lacions sense que algú el reconegués. La fama també tenia desavantatges.

– Endavant, Cor Petit, molta sort! – va animar en Son Gohan des de la grada quan va ser l'hora que en Krilín i en Cor Petit lluitessin en una de les semifinals.

– Em pensava que m'hauria d'enfrontar amb rivals perillosos, però no – va exclamar tot impedint que, del mateix impuls amb el qual l'havia atacat, en Krilín acabés caient a l'aigua – N'estic tip de perdre el temps.

I de la manera que ho havia dit, a en Krilín gairebé li havia recordat a en Cor Petit de les primeres vegades, del principi. 'Quan encara no era un dels seus amics'. Què li picava?. L'únic que, per ara, sabien era que acabava d'abandonar el torneig – tot sortint volant del terreny de combat – sense més explicacions...

Quatre lluitadors s'enfrontarien finalment a la prova final per sortir-ne victoriosos. Haurien de combatre, en un circuït especialment dissenyat per l'ocasió, ple de decorats ambientats en d'altres móns imaginaris, contra els lluitadors contractats per l'organització. 'Havien estat disfressats prèviament de guerrers de les galàxies, però eren ben humans'. Al cap i a la fi, exceptuant la seva colla, poca gent comptava amb què hi hagués vida extraterrestre de debò fora de la Terra.

Qui sortís abans del circuït, havent guanyat els convidats de l'organització, seria el guanyador. Tot s'havia fet amb aquell aire infantil i de videojoc perquè no deixava de ser el regal d'aniversari del fill del senyor Pela-llarga.

El públic ho veuria des de les pantalles gegants situades per tot el parc. I també vora de les grades on havien pogut gaudir de les eliminatòries i les quatre semifinals.

.

– Ets una dona? – va fer un pas enrere en Krilín, entre el fum del decorat del lloc on li havia tocat lluitar, quan un cop dins del circuït, s'havia topat amb un dels que eren, suposadament, guerrers convidats per l'organització. – No et pensis que em deixaré guanyar, eh? – va intentar dir-li pensant que, en realitat, encara que fos molt maca; podria vèncer-la sense problemes.

De seguida va veure que s'equivocava. Eren de veritat humans?.

La noia amb la pell d'un verd blavós i llarga cabellera pèl-roja va alçar-se a l'aire, demostrant-li que sabia volar, per propinar-li sense més explicacions un cop realment fort al pit.

La disfressa estrafolària, de pantalons bombats i túnica vermella fins als genolls, semblava menys irreal quan t'adonaves que qui fos no podia ser humana. De cap de les maneres.

Què estava passant?, va encertar a demanar en Krilín abans de perdre la consciència.

No era normal.

I el pitjor estava encara per arribar.

Molt a prop d'allà i davant les càmeres, un dels altres convidats, asfixiava el quart finalista, un lluitador de sumo que havia arribat, com els tres amics d'en Son Goku, a la final. – No ho són! – va cridar de sobte el productor de l'espectacle espantat – Al final no vam trobar gent prou forta als gimnasos i, tot i que ja ho havíem anunciat, vam contractar uns deixebles del senyor Satan... Però no són aquests! Com s'ho han fet per substituir-los? No sé qui són jo aquests, li ho juro senyor Pela-llarga.

El terror havia arribat al públic.

I a l'Altre Món.

– No pot ser – va exclamar en Kaito fent que en Son Goku, que havia estat entrenant fins llavors, prop d'allà, li tornés a prestar atenció. 'Alguna cosa no anava bé'. I havia de ser precisament al lloc on el Déu havia tingut l'atenció posada fins feia un moment... a la Terra.

– En Gohan... en Gohan i els altres estan bé? – va preguntar a l'instant, quedant-se quiet, i observant en Kaito amb transcendència. 'No li agradava gens el terror que llegia al rostre de l'home'. – Què passa? Contesti!

.

Un moment abans de sentir aquelles energies tan fortes i desconegudes, en Cor Petit havia estat segur d'haver fet una tonteria en participar al torneig d'arts marcials, per més que l'havia animat el fet que en Gohan es decidís, després de quasi dos mesos, a visitar-lo i intentar convèncer-lo perquè hi participés.

De totes maneres, no es podia treure del cap el fet que la Nasu estigués univers enllà. 'Més li valia a en Mefus, escoltar-la; per algun motiu, s'havia llevat aquell dia amb autèntic mal cos... i temia que fos com els demés cops... que realment les coses no li estiguessin anant bé'. Com a antic Kamisama tenia un sisè sentit en general, però l'inquietava pensar que, aquesta vegada, li ho havia deixat fer ell.

Què era el que no anava bé? I si no era exactament res que hi tingués a veure?

Pitjor d'humor l'havia posat llavors veure com en Krilín, després d'anys de conèixer-lo, ni tan sols sabia com començar a atacar-lo.

'Ell no havia de per què perdre el temps en aquella competició per humans'.

¿I si era per humans, què hi passava ara? Alguna cosa no hi anava gens bé i podia detectar-ho, fins i tot en la distància.

.

Els finalistes que quedaven dempeus en els seus respectius combats finals, en Gohan i en Trunks, es començaven a preguntar aleshores què passava realment amb tota aquella posada en escena... i amb aquells oponents tan poc humans.

– Escolta'm. De què vas? Que no veus que és un joc? Un simple joc de lluita – Havia demanat en Trunks, aliè al demés, quan s'havia enfrontat amb el seu contrincant. – Qui ets? Tu no ets humà...

Tots ells, els lluitadors desconeguts, aparentaven ser guerrers extraterrestres amb poders sobrenaturals i d'estètica similar. I no els ho pensaven posar fàcil, encara que cap, els hi havia dit encara que buscava.

– Prou, això és un torneig d'arts marcials! – Havia insistit també en Gohan.

– Vols dir que només és un joc? – Se n'havia rigut l'oponent. Com fos, de moment no havia hagut de convertir-se en superguerrer per enfrontar-s'hi, però notava un poder extraordinari que en sobresortia.

En Trunks havia aconseguit vèncer el seu rival, convertint-se en superguerrer, però semblava que encara hi havia algú més poderós que els quatre guerrers que s'havien enfrontat a cadascun d'ells d'inici. I acabava de colpejar-lo.

.

– La Terra està en perill – Havia acceptat explicar finalment en Kaito davant la preocupació que mostrava en Son Goku, palplantat davant seu – Podria ser en Bojack. És un ésser malèfic, dominat per les forces del mal, que ja fa molt de temps que va voler destruir les galàxies dels quatre punts cardinals... és un esperit del mal... els quatre kaiohs ens vam reunir i el vam desterrar en un planeta... al punt més remot de la galàxia... però per desgràcia, no estava tan lluny del meu, aquell planeta on el teníem tancat... – va pensar que encara que no li ho digués llavors, acabaria per saber-ho: – És culpa teva, Son Goku! Quan vas portar en Cèl·lula fins al meu planeta, l'explosió devia destruir també una part del lloc o el segell que hi havíem col·locat... D'alguna manera van poder trencar amb aquell confinament.

– Què? – va intentar entendre en Son Goku encara en xoc.

– Vés a saber el mal que pot arribar a fer a la Terra ara aquest monstre – va mig desesperar-se en Kaito.

– Però... – va espantar-se en comprendre l'abast del què escoltava. La Terra tornava a estar en perill. 'I ell, mort, ja no podia fer res per ajudar-los'. – Tranquil Kaito, pensa que hi ha en Son Gohan. – va tranquil·litzar-se ell mateix en dir allò. Ell, en Goku, era el guerrer que s'havia sacrificat per salvar la Terra en aquella lluita de no feia encara dos mesos... i que havia confiat que deixava el planeta en bones mans. Res havia canviat. 'Si el seu fill havia pogut vèncer en Cèl·lula, no li hauria de ser difícil de superar aquell entrebanc'. No podia preocupar-se ara, si precisament l'havia deixat a càrrec de tot perquè hi confiava.

– Esperem-ho – va acceptar el Déu.

– Em deixa... Puc posar-li una mà a l'espatlla per saber què passa?

'En aquelles circumstàncies no li ho podia pas negar'.

– Enrabia't, Son Gohan – va desitjar – Mostra'ls tot el poder que tens.

El nano, un cop en Bojack havia fet acte d'aparició envoltat dels tres membres del seu grup que encara eren dempeus, començava a enfrontar-s'hi.

.

– No us deixaré que us quedeu amb la Terra! – va cridar.

– Per què, no? – va desafiar-lo la Zangya que era la fèmina del grup – La Galàxia del Nord és la més interessant de totes... i el planeta Terra el millor... el que té més tipus diferents de vida... és un bon lloc perquè el nostre senyor Bojack comenci a governar l'univers –. Els esbirros d'en Bojack que l'escoltaven, en Bido i en Bujin, van aplaudir-li el comentari. Ambdós eren força semblants entre si quant a nivell de poder i color de pell, tot i que de diferents alçades.

En Bojack, en canvi, que tot just havia aparegut per deixar inconscient en Trunks quan aquest havia aconseguit deixar fora de combat en Kogu, el quart dels seus homes; s'ho mirava amb aire de desinterès. 'Feia molt de temps, centenars d'anys (de fet), ja havia liderat aquell grup, amb qui havien gaudit d'un autèntic frenesí destructiu pels quatre costats de l'univers; fins que els quatre kaiohs havien topat amb la màgia necessària per desterrar-los a un planeta immund i segellar-ne l'accés, per tal de deixar-los tancats allà dins de per vida'. Per això era ara lliure, i havia reprès la seva particular cursa cap a la dominació intergalàctica. 'Perquè una explosió molt forta, prop d'on els havien tancat, feia relativament poc que havia trencat el segell amb què hi havien quedat apressats'.

Com els altres, i amb indumentàries semblants a les d'un pirata de l'espai, la seva pell d'un verd blau-marinat i el cabell taronja, feien que en Bojack no semblés en absolut un humà. 'Malgrat que, com els namekians, les seves formes eren humanoides'. Duia un mocador gris lligat al cap i el mateix estil de roba del qual ja s'havien sorprès en veure els seus esbirros.

Mai haurien pensat que se'ls presentaria un repte d'aquelles característiques... tan aviat.

I menys que, amb els companys inconscients, en Gohan hauria de començar per enfrontar-s'hi sol. Potser els ajudants d'en Bojack no tenien més força que un d'aquells Cel·luletes amb què s'havia enfrontat al torneig que tant recordava, però a en Son Gohan encara li faltava enrabiar-se per donar-los-hi la lliçó definitiva.

.

El planeta era tal i com recordava. Aparentava viure-hi la mateixa poca quantitat de gent i, això sí, semblava que hi havien treballat força per intentar cultivar alguns fruits a les afores de la zona tradicionalment poblada.

– Això és el lloc on anàvem? – va preguntar en Iajirobai encara des de la nau, amb un pèl de desconfiança. – I s'hi pot respirar aquí fora?

– És clar que s'hi pot respirar – S'havia afanyat ella en sortir en fora sense problemes, alçant el vol un moment, sense parar-s'ho a pensar gaire. 'Tenia la sensació que no estava pas lluny el dia en què el seu embaràs li impediria moure's així'. – Véns o et quedes? He de buscar en Mefus...

– Si no vinc i et passa res, en Cor Petit m'ho farà pagar... – va fer cara d'espantat, després de mostrar-se gens conforme amb el cel verdós d'aquell planeta.

– Aquí ja no em pot passar res, hi he viscut mitja vida. – va avançar endavant sense esperar-lo.

– Però no volis! Que jo no sé volar! – va cridar – A més com pots volar amb aquesta panxota? No sou normals... Els saiyajins sou tots monstres extraterrestres! No m'estranya...

– Calla i segueix-me, va – va cedir a anar-hi caminant. 'Al cap i a la fi, l'esforç de volar, era en si força important'.

.

– Què deu passar? – va rondinar en Vegeta a la Terra, en adonar-se que no només les energies més conegudes s'havien alterat, sinó que hi havia un poder molt gran que acabava de fer acte de presència al planeta no feia gaire. Va donar una ullada al seu voltant, a Corporació Capsula, fastiguejat; i va veure que en Trunks havia deixat tirada en aquella saleta d'estar la seva característica espasa.

'No era com si la necessités'.

Però potser sí que necessitarien ajuda d'un altre tipus. 'De fet, ara mateix, no notava l'energia del seu fill i d'en Gohan tan fortes com feia només un moment'.

– Merda...

.

Van entrar caminant a la ciutat, en què uns pocs tsufurs els miraven estranyats des del principi. 'Havia passat tant temps, que no coneixia tothom amb qui es creuava, ni tan sols de vista'. Tot i que no era com si li hagués interessat fer vida social quan hi vivia.

– La saiyajin... – va sentir una veu al seu darrere, i va reconèixer aquest cop sí, un dels homes que més relació havien tingut amb en Pineau després que tothom li girés d'esquena per culpa seva: no havien entès que l'acollís, quan s'havia descobert qui era ella. Sobretot per la terrible visita que havien rebut d'uns pocs subordinats d'en Freezer, incitada per un Raditz que havia volgut espantar-la, i que havia causat tantes baixes a la població.

Va preguntar-se quant temps feia d'allò, i va adonar-se que havien passat triennis sencers.

'Van aparèixer sobtadament una tarda fa poques setmanes... Deien que et buscaven... Que un tal Raditz que s'havien trobat a un planeta a pocs mesos de distància del nostre, els havia informat que t'hi trobarien'. Va recordar les paraules d'en Pineau aquella vegada, quan ella havia arribat al planeta i s'ho havia trobat tot regirat. Per la mirada que van intercanviar, sabia ara que l'home també se'n recordava, encara que ambdós van mantenir un respectuós silenci.

– Busco en Mefus... – va pronunciar només, davant l'expectació que davant de tant silenci també hi posava en Iajirobai.

– No m'hauries de buscar... – va escoltar la veu del noi, ja home, sortint d'alguna banda d'aquell carrer. – M'han dit que us han vist aterrar...

Ell no feia pas gaires dies que hi havia arribat després de donar voltes sense rumb per l'univers. Molt enfadat va mirar-la, disposat a tornar-li a repetir com de culpable la trobava de la mort d'en Pineau, però alguna cosa en el seu aspecte va fer-lo dubtar.

'Estava embarassadíssima'. – Que ets boja? – va preguntar de sobte – De quant estàs?

– Aviat, sis mesos...

– I sí, és boja... – va murmurar en Iajirobai al seu darrere, enduent-se una mala mirada de la germana d'en Vegeta. 'Després de l'experiència de viatjar-hi, ja no li feia tanta por com al principi... no aparentava que ella hagués de fer mal a ningú'. No a algú que li resultés inofensiu almenys.

– Per què has vingut? – va mantenir-se en Mefus en les seves pròpies conviccions, tot i que aquella aparició l'havia sobtat de debò. 'Què hi feia la princesa dels saiyajins, recorrent les galàxies, per plantar-se davant seu?'.

– Vull que sàpigues que ho sento – va dir clarament – Estimava en Pineau, Mefus. Sempre el recordaré... i la seva mort em va saber greu de debò. Sé que de no haver-me intentat defensar en va... davant de l'animal d'en Broly, l'enemic a qui ens vam enfrontar llavors... ell potser hagués pogut viure unes setmanes més...

– Ho sents? Tu demanant perdó, per segona vegada, i a més, després de venir expressament? – va qüestionar-la en Mefus estupefacte.

– No sé repetir-t'ho en cap més idioma, però no vull que guardis tot aquest rancor dins, digues, digues-me tot el que creguis que t'ha de fer sentir millor, va...

La veritat és que havia estat a punt de dir-li animalades de l'alçada d'un campanar, i de suggerir-li que se'n tornés per on havia vingut. Però ara mateix no tenia prou esma per fer-ho. Ella realment tenia ja un ventre considerable, i havia fet aquell viatge per disculpar-se. ¿Llavors era completament sincera, quan deia que ho sentia?

Veure-la tan embarassada i palplantada davant seu, després d'aquell viatge, l'havia deixat realment fora de joc. I a més no anava acompanyada d'un dels seus amics guerrers a mode de guardaespatlles... No feia l'efecte que l'home que anava amb ella fos res més que un humà.

– En Pineau t'apreciava... – va reconèixer, sabent que molta de la ràbia que havia sentit era també la gelosia de saber que al seu tiet mai li havia importat si aquella noia era d'una raça d'assassins o no. 'Havia estat una filla per ell'. – És una pena que no conegui el teu fill...

El comentari va fer somriure la Nasu, per primera vegada des de què havia arribat al planeta. – Així, finalment, podem enterrar la nostra particular destral de guerra?

– Sóc un imbècil, Nasu... perdona'm tu també – Potser havia arribat el moment d'actuar ell també com l'home adult que era, i reconèixer que no hauria d'haver anat a la Terra només a esbafar-se, per tornar-se'n després sense mirar enrere.

Va sentir que l'ànim se li enfonsava en comprendre que tota aquella ràbia amb què havia refugiat el dolor de perdre en Pineau, era només un escut, que no havia tingut cap mena de sentit.

.

.

– Oh – va trontollar en Son Gohan abans que la bola d'energia d'una tercera persona es creués entre ell i, ara ja sí, en Bojack. Era en Cor Petit.

'En no començar lluitant al màxim de les seves possibilitats, havia estat realment a punt de rebre un cop d'energia fatal d'aquell pirata espacial que fins llavors desconeixien'. Havia d'aconseguir enrabiar-se, com quan havia vençut en Cèl·lula.

– Cor Petit...

– Per fi m'ha arribat l'hora d'una lluita interessant. Deixa-m'ho fer. – Havia assegurat el namekià, aleshores... per acabar interposant-se entre en Gohan i en Bojack després.

El namekià havia colpejat amb totes les forces a aquell malvat pèl-roig, però el cert era que encara que l'havia aconseguit colpejar ben bé, cosa que no hagués pogut fer mai de la vida amb en Cèl·lula, aquest continuava sent més fort que ell.

– Pagareu tot el mal que heu fet, i el pagareu car – va afegir-se un Trunks recuperat a la batussa. Per més que el noi del futur acabés de recuperar la consciència, i pogués ajudar en Cor Petit en allò: Ni ell ni el namekià semblava que se n'acabarien de sortir. 'A banda de la força, tenien cops amagats com el de paralitzar-los en ple vol'. I ho feien a traïció.

Quan en Trunks havia pogut reunir la força suficient per llançar cops d'energia contra en Bojack, havia estat un dels seus sequaços, en Bujin, qui havia mostrat aquell tipus de força sobrenatural. 'Era el més petit i inquietant, i com en Bido, més alt i ben plantat, tenia la capacitat de llançar uns estranys fils d'energia que podien aturar l'activitat del rival'. Durant un llarg moment, el noi pèl-lila ni tan sols s'havia pogut moure. En Bujin que, a més, duia un estrany turbant morat al cap, el tenia totalment controlat.

I en Bojack podia eliminar-lo així en qualsevol moment. Ni tan sols havia pogut mantenir el seu estat de superguerrer. – Us el deixo a vosaltres – va riure en Bojack confiat veient la desesperació del noi. – Bido, acaba ja amb això.

– Sí, senyor – va assentir el sequaç barbut – Amb la meva arma n'hi haurà prou.

Anava a travessar-lo amb la llança que, ja des del principi, duia amb ell. 'No és que la seva força la fes necessària, però a en Bido li agradava l'estètica d'una bona batalla'.

– En compte, que et farà mal, noiet – va riure-se'n, com si es tractés de convertir el pobre noi en una broqueta. – On dieu que el travessarà? Espero que en algun òrgan vital... – va comentar sense més als seus companys, com si realment estigués parlant del clima.

Però alguna cosa estava a punt de no sortir-li bé: - Qui dimonis acaba d'espatllar-me el moment? – va cridar a l'aire després d'observar, amb en Trunks encara estupefacte, com una espasa acabava de caure del cel, creuant-se en el seu atac i acabant a les mans del noi amb força traça. 'Podia tornar-se a moure'.

– Pare...

– Deixa'm fer a mi – va sortir d'entre la pols dels diferents combats, convertit ja en superguerrer. En Vegeta havia vist de reüll com en Gohan intentava reanimar en Cor Petit que no feia gaire que havia caigut a terra.

– Ah sí? I qui ets tu? Te'n penses sortir de debò? – va fer broma en Bojack posant-se en posició d'atac. 'Els terrícoles, o almenys aquells guerrers que habitaven el planeta, eren més molestos del què s'havia pensat inicialment, en decidir començar per allà'. – Hauré de començar a prendre-m'ho seriosament – va assegurar, endinsant-se en aquell bestial intercanvi d'energia. 'Arribaria un moment en què pensava desfer-se'n amb tota la facilitat del món'. Primer havia volgut comprovar, però, fins on arribava la força del seu rival.

En Trunks encara no acabava de creure-s'ho.

– El meu pare des què en Goku és mort, ha perdut tot l'esperit de lluita. – va murmurar per si mateix, col·locant-se l'espasa a l'esquena amb sorpresa – Però tot i així, i molt al seu pesar, ha vingut a col·laborar amb mi i en Son Gohan... l'he d'ajudar...

– No tan de pressa – va aturar-lo la Zangya – Primer jugarem una mica...

Aquella condemnada lluitadora era tan bonica com cruel. 'I pensava demostrar-li-ho sense manies al noi humà'. Va lluitar amb ella amb dificultat, fins que va decidir apurar fins al límit les seves forces com a superguerrer. 'Havia de vèncer-la'.

– Trunks, no t'hi fiquis – va cridar a més el seu pare des del terra. – T'he dit que me n'ocupo jo! – Si la situació no hagués estat tan summament delicada, el noi del futur fins i tot s'hagués alegrat de veure aquella reacció en el seu pare. 'Volia dir que, en el fons, no podia renunciar a la seva naturalesa de guerrer'.

.

– Cor Petit! – Intentava assegurar-se que estigués bé en Son Gohan, des d'un lloc entre les runes del què inicialment només havien pretès ser escenaris d'un parc d'atraccions.

– Estic bé... sobreviuré – va intentar parlar, contenint amb una mà la sang morada que li sortia d'una de les ferides del tors – Lluita, Son Gohan. Derrota'ls. Fes-ho per mi...

– Sí... – va alçar-se decidit. Des de què havia aconseguit vèncer en Cèl·lula en estat de supersaiyajin de segon nivell, i tot i que havia entrenat en algun moment d'oci, no s'havia parat a intentar dominar aquell estat superior de superguerrer... i ara es trobava que havia d'intentar recordar com s'havia sentit llavors... per poder-s'hi enfrontar. – Vegeta! – va cridar finalment anant-hi, tot i que aviat va notar que els esbirros d'aquell monstre intentaven paralitzar-lo.

Mès enllà, en Bojack havia viscut una transformació estranya, a partir de la qual semblava haver-se cansat ja de batallar contra en Vegeta i haver assumit el cent per cent del seu poder. La seva pell s'havia tornat més verda i el seu cabell més vermell. 'Anava a acabar les coses d'una vegada'.

– Fixa't bé, noi... – va sentir en Gohan, que de cop i volta no podia notar la mobilitat en cap dels seus músculs. Li parlava en Bujin. – Amb el nostre poder sobrenatural, hem creat una barrera per bloquejar la vostra energia... Quan més força utilitzis, menys efecte ens farà.

– Molt bé, nano. Força bé, et felicito – S'havia sentit guanyador en Bojack en veure que havien aconseguit que perdés fins i tot la seva condició de superguerrer – Ara veuràs...

Pensava colpejar-lo, lligat de peus i mans com estava, fins matar-lo. I probablement ho hagués fet si, acte seguit, alguna cosa no hagués explotat sobre els seus peus i hagués fet distreure els inútils dels seus esbirros – Què feu? – va queixar-se en Bojack, encara sense entendre què havia passat.

Algú s'acabava de carregar, en xocar contra elles sense voler, totes les càmeres de televisió que hi havia a la zona.

Els organitzadors de la prova havien quasi obligat a en Satan a pujar a aquell vehicle, anar recinte enllà, i intentar salvar de nou el món, encara que ell no havia tingut cap més intenció que amagar-se. 'I pensava continuar fent-ho, amb el terror que sentia pel que fos que pogués estar passant per sobre del seu cap'.

En Son Gohan, de fet, no va arribar ni a veure'l, però de seguida va adonar-se que, per fi, es podia moure.

– Em sembla que se t'ha allargat una mica l'expectativa de vida – va plantar-li de seguida cara en Bojack, mentre el noi intentava concentrar tota la seva força per arribar a aquell nivell de saiyajin amb què sabia li seria bastant més senzill derrotar-lo. 'Ara lamentava no haver fet cas al seu pare des del principi, i haver-se posat a entrenar ja, per tenir més control d'aquell estat, el dia després de vèncer en Cèl·lula'.

No pensava deixar de presentar batalla, de totes maneres.

.

En Kaito va mirar en Son Goku molt seriosament, conscient de què tota aquella estona en silenci havia estat pendent, a través de la seva esquena, de tot el què passava a la Terra. El saiyajin estava aterrat i espantat. Potser per això, el guerrer difunt va deixar-se caure de cop i volta sobre una roca, amb les mans al rostre i el cap cot de la desesperació. 'Estava mort... com ell havia volgut... com havia pensat que era el millor... i els seus amics corrien perill... el planeta corria perill... i en Bojack havia començat ja a contraatacar en Gohan d'una manera que, de seguir així, acabaria amb la seva vida'.

Tot s'havia convertit, d'un moment a l'altre, en un autèntic desastre.

– Kaito, no podem fer res per evitar aquest desastre? – Havia preguntat desesperat, sabent perfectament la resposta. 'El món dels vius ja no era el seu, ell havia deixat pas a en Gohan com a responsable de tenir-ne cura i ara l'únic que podia fer era esperar a saber què passava a través d'en Kaito'.

I tot i així, en fer-ho, en estar-hi connectat d'aquesta manera, ja no s'hi estava conformant suficient: Hauria de viure una eternitat sense ells, i seria impossible estar-ne sempre pendent. 'Havia d'aprendre a deixar que les coses passessin perquè sí, perquè era el curs d'un món al qual ja no pertanyia'.

'Però no podia; si en Gohan no reaccionava, ell no podia asseure's a esperar'.

– Kaito... – Havia renunciat, almenys per un moment més, a tocar-li l'esquena al kaioh del nord; a captar amb el cor, i a través de les energies espirituals del seu fill i dels seus amics, què hi passava allà baix – Hem de fer-hi alguna cosa... el matarà! – va cridar finalment amb tota l'ànima. 'Què irònica que era la vida, ell que havia renunciat a ser-hi perquè atreia els dolents; es trobava que, precisament, un malvat que havia sorgit directament per culpa seva (perquè havia dut l'últim enemic precisament a explotar allà), estava a punt d'acabar amb el seu fill'. I això que, com a molt, devia tenir una mica més de força que en Cèl·lula perfecte, però contingut, que havia lluitat amb ell... Què li passava a en Son Gohan? El seu anterior rival, i més després de no morir en l'explosió, havia estat clarament superior a aquest; en Bojack a més es valia dels seus esbirros per debilitar els contrincants – Reacciona, fill, si us plau!

En Kaito va observar en silenci com, desesperat i inquiet, en Son Goku tornava a situar-se a la seva esquena, disposat a continuar escoltant la batalla inesperada que el seu fill perdia. En Bojack havia agafat en Son Gohan i el mantenia apressonat entre els seus músculs. 'Recordava una escena així, i en aquella ocasió, per disgust d'en Cor Petit i... de la Nasu, en Goku havia trigat molt a reaccionar'.

– No notes que l'Altre Món cada cop és més a prop teu? – va desafiar en Bojack a en Son Gohan mentre pretenia deixar-lo totalment desfet – Aviat podràs observar el bany de sang que hi haurà a la Terra des d'allà... –. En Goku havia escoltat cada paraula com si es tractés de l'agror d'un purgant i s'adonava ara, amb horror, que mai s'havia sentit tan inútil com en aquell moment... 'Allò era estar mort'. La impossibilitat d'estar amb els seus en moments així. I a sobre, haver-los de deixar morir davant d'un monstre que, aquest cop potser més que els altres, havia sorgit d'una decisió seva...

'Encara que aquella decisió hagués estat fruit de la necessitat que (ell) havia tingut, llavors, de salvar la Terra i apartar del planeta a un Cèl·lula a punt d'explotar'.

– Kaito! – va fer en Goku desesperat, agafant el Déu per les espatlles i fent-lo girar perquè l'hagués de mirar als ulls. 'El terror d'en Goku estava marcat als seus músculs facials, i als seus punys tancats amb ràbia, però el Déu del Nord només es podia limitar a fer-li un gest de negació amb el cap. No hi havia pas res que ells poguessin fer'.

Els esbirros d'en Bojack i ell mateix havien deixat inconscients els tres companys que havien estat intentant actuar des de molt al principi, i ja ni en Vegeta, ni en Trunks ni en Cor Petit, podien acudir a ajudar-lo davant dels crits de dolor que ara mateix deixava anar. Era d'aquelles vegades que semblava tot perdut, malgrat que en Gohan intentava enrabiar-se amb totes les seves forces.

– Pare... – va murmurar més per la costum, i perquè veia que potser acabaria morint com ell, que no pas perquè sabés que en Goku estava, a l'Altre Món, i en aquell mateix moment, molt pendent d'ell.

– Ja no puc més, Kaito! – va protestar en aquell instant un Son Goku enrabiat com poques vegades ho havia estat abans. 'No era amb en Bojack, o potser sí, però era més que res amb les seves pròpies decisions... i amb la impotència que sentia per tot plegat'. Va ser només un instant, i ni tan sols va arribar a ser conscient que ho feia de veritat.

Va escoltar la veu d'en Kaito dient alguna cosa al seu darrere, com si intentés recordar-li que ell en realitat estava mort. 'No tenia el dret d'actuar al món dels vius'. I va ser conscient de cridar aquella frase sense saber molt bé si, al contrari del què semblava, no s'ho deia a ell mateix: – No t'ho perdonaré mai...

Un moment després va obrir als ulls i tornava a ser al costat d'en Kaito però alguna cosa havia canviat, i començava a ser-ne conscient. 'Era veritat? ¿Havia fet de veritat el canvi de lloc instantani i havia colpejat l'home que estava a punt de matar el seu fill?'.

Va mirar-se les mans, al seu volant i l'aureola, seguia estant mort i allà on havia estat un segon enrere. Però era conscient d'haver donat aquell cop de debò.

'En Kaito li prendria el dret d'utilitzar el cos i més d'una ràbia divina cauria sobre ell', va pensar com un resort. Malgrat que continuava recordant aquell moment com si hagués estat més un somni que una realitat.

– No abaixis la guàrdia, fill. Has de protegir la Terra... – Era la veu del seu pare. En Gohan va alçar-se sense comprendre què havia passat, però conscient que en Bojack ja no el subjectava i que estava en les seves mans lluitar pel planeta, com ho havia estat l'última vegada. Podia ser que el seu pare li hagués salvat la vida?

Va brillar en aixecar-se i en Bojack no va comprendre què passava fins que va adonar-se del gran poder que ara desprenia aquell nano. – El meu pare m'ha dit que no us tingui cap compassió, que he de protegir la Terra! – va fer saltar molta part del decorat enlaire amb la pròpia explosió d'aquell nou estat. I a partir de llavors ja tant li va ser que algun dels sequaços del Bojack li enviés aquells rajos malèfics que intentaven parar-lo, o que s'hi enfrontessin directament amb cops.

D'un sol cop va poder amb en Bujin i el Bido, i va ser el mateix Bojack qui va apartar del mig la Zangya quan en Gohan s'acostava a atacar-la. L'últim que va veure el fill d'en Goku va ser que el propi Bojack la colpejava i l'enviava cel enllà amb una onada d'energia llançada just a l'estómac. 'L'havia tret del mig, eliminat-la ell mateix, perquè ja no la trobava necessària'. Ara mateix la força dels seus esbirros no podia fer res contra en Gohan. Era l'hora que ell s'hi imposés.

En aquell estat, un cop de puny, malgrat els intents d'atacar-lo abans d'en Bojack; havia estat suficient per debilitar-ho i, amenaces del malvat incloses, treure-se'l del mig d'una vegada amb un gran kamehameha. – El pare no voldria que abaixés mai la guàrdia! – Havia estat l'últim que li havia dit abans de veure, com tot i fer-se el valent, en Bojack acabava sucumbint al seu atac.

El malson havia estat curt, però realment intens.

– Ets un inconscient i un eixelebrat, Goku, vés que et dic... – Havia començat a parlar en Kaito, fent que en Son Goku assumís que hauria de carregar amb les conseqüències d'aquell confós impuls.

– Què he fet, Kaito? – va preguntar sabent perfectament a què es referia aquell mestre que una vegada havia tingut a l'Altre Món. El seu to de veu era totalment imposat i difícilment podia dir que no sabés, ara que ja havia passat, què era exactament el que havia fet. No obstant això, va guardar silenci, esperant la reacció de l'altre.

– Doncs no t'ho sabria dir – va decidir ignorar-ho, sabent però que a partir d'ara hauria d'anar molt més en compte a l'hora de mantenir informat a en Goku del què passava a la Terra. 'D'haver-ho notat algú més, haurien tingut un problema molt greu'. – He fet l'orni... – va confessar amb les mans a l'esquena.

I en Son Goku no va poder evitar somriure de costat, abans de llançar-se a riure sense més preocupacions. 'No podria agrair-li mai prou aquell gest'.

Havia arribat el moment de passar pàgina definitivament... 'En Son Gohan havia d'haver aprés, a la fi, que el món només comptava amb ell ara'.

Una vegada amb el perill ja passat, va caure en un detall. 'Què estrany era que la Nasu no hagués participat en aquell torneig, ni hagués aparegut a la lluita com sí que havia notat que ho feien les energies d'en Cor Petit, en Trunks i en Vegeta'.

Devia ser encara a la Terra? És clar que sí, va pensar per si mateix. En Goku li ho havia demanat una vegada: que no se n'anés, només perquè ell no hi fos. 'Quan en Trunks li havia explicat que a la seva època havia mort d'un virus que li havia causat una malaltia al cor, i que la Nasu havia marxat del planeta després, afectada per la seva defunció'.

Sabia que era impossible que la seva marxa es repetís en aquell temps. 'A alguna banda devia parar'. El què passés al món dels vius ja no podia ser de la seva preocupada incumbència.

.

– Estàs bé? – va escoltar una veu que li ho preguntava de fons, mentre tots tres donaven la volta per les rodalies d'aquella zona habitada.

– Sí – va assentir la Nasu, observant un moment més a en Mefus. 'Al final havien aconseguit comprendre's i tot... encara que entenia que el jove tsufur sempre tindria aquell rancor evident per la seva raça, malgrat no el tingués per ella'. Després de tot, no podia demanar-li més: – Estic bé. Només és que... – va callar un moment. Havia sentit una mena de sensació estranya al pit; com petites espurnes que no cremaven, però que li havien fet sentir un lleuger malestar passatger.

No semblava res.

Malgrat tot, doncs, va mirar l'horitzó, paisatge rocós i muntanyes enllà: allà havia estat on havien fet l'amor per primera vegada.

– Tan de bo ho veiessis, petit... – va xiuxiuejar al seu fill, aprofitant que en Iajirobai estava distret de nou. Li semblava curiós que, al final, en Mefus fins i tot hagués acabat establint conversa amb ell – Algun dia tornarem... Aquest planeta t'agradarà... Qui havia de dir, que jo ho diria algun dia... – va continuar confessant al nadó.

– Tens previst marxar aviat? – va preguntar, però, l'humà de cop i volta.

– Quan vulguis, noi – va reaccionar ella, despertant de sobte de tots aquells pensaments: – Aquí ja hem fet el que havíem de fer... – va dirigir això sí una mirada de complicitat a en Mefus abans d'avançar-los camí enllà.

'Sí, petit, sí, abans de tot, menjarem alguna cosa', va dir-li al seu fill, aquesta vegada en silenci, quan va notar l'inesperat, però típic, moviment del nadó.

Encara li quedaven tres mesos ben bons abans d'agafar-lo en braços.

.

.

– Per cert amb l'impresentable d'en Satan no hi hem ni coincidit, no? – va fer en broma en Krilín, mentre llegia el diari de dos dies després en un llit d'hospital. – Mireu què hi posa, que va salvar el món una altra vegada... si l'hagués vist, ja l'hagués espavilat ja...

– En Satan? – va preguntar l'Ulong que, juntament amb en Follet Tortuga, ja feia dos dies que els visitava a l'hospital. 'Era un problema que, en aquella ocasió, no haguessin tingut a punt encara les sempre útils mongetes màgiques'. – Aquell devia estar amagat tota l'estona sota algun roc.

– Millor – va sospirar la Bulma, que realment havia patit molt per en Trunks, quan des de la grada d'aquell maleït torneig, no havien acabat d'entendre què passava. En aquella habitació, havien pogut convèncer els metges perquè hi situessin els tres guerrers, en Gohan, en Trunks i en Krilín. 'Ni en Cor Petit ni en Vegeta havien volgut saber res d'hospitals, i els havien assegurat que ells mateixos es posarien bé'.

– Jo el que no entenc és com poden pensar que ha estat en Satan – va murmurar la Xixi que no s'havia mogut en cap moment del costat del seu fill.

– Deixeu-lo estar... – va somriure el nen, que malgrat les ferides havia estat de molt bon humor des de què l'havien recollit inconscient del terreny de combat.

– Oh – va protestar l'Ulong – Però si ens haguéssim de refiar d'aquest campió, ben arreglats que estaríem. - Tots van posar-se a riure a l'instant, amb en Gohan malferit que encara se'ls mirava divertit. De totes maneres, tenia encara alguna pregunta que no havia resolt durant la lluita: ¿Qui devia ser la persona que havia distret aquella colla, fent explotar càmeres per tot arreu, quan a ell el tenien lligat de peus i mans?

L'únic que sabia era que, després, en un altre moment de la batalla algú altre també l'havia salvat. 'El seu pare'. Ja fos en esperit o de cos present.

– Ets massa Son Gohan, els guerrers que has eliminat eren molt forts. – va insistir aleshores el porquet, davant el somriure d'en Follet Tortuga.

– No, no ho he fet tot sol – va intentar explicar-se el nen, però – El pare m'ha...

– Com? – va qüestionar-lo en Krilín – El teu pare?

– Res, no em facis cas... – Havia preferit callar. De totes maneres tot havia estat molt confús. 'Possiblement un somni'.

.

– Tot per fi, torna a la calma – va sospirar en Kaito mentre en Goku tornava (ara) a entrenar sense descans. 'Possiblement per no parar-se a pensar gaire en el què realment havia passat feia tan sols 48 hores'. – En fi... – va bufar cansat, havia pensat molt en el seu petit accident, malgrat li havia dit a en Son Goku que havia decidit fer-se'n l'orni.

Potser, per aquest motiu, tot i que la veritat era que solia no parar-se a mirar els planetes on no hi havia problemes latents; aquella tarda tenia tota l'atenció posada en la Terra... i concretament en els amics d'en Son Goku.

En aquell moment, en Cor Petit acabava d'entrar a l'habitació dels nois i en Krilín, i saludava el seu petit deixeble amb complicitat. La Xixi, que no havia comprès mai massa l'adoració del seu fill per aquell home, s'ho mirava una mica apartada.

La Bulma, en Follet Tortuga, l'Ulong i el seu pare no s'havien mogut d'allà més que per descansar, encara que les infermeres ja els havien expressat més d'una vegada la seva inquietud pel fet que tanta gent s'acumulés en una sola habitació. 'Per sort, però, el fet que els guerrers aparentessin recuperar-se tan ràpid de les seves ferides, feia que fossin bastant flexibles amb ells'.

– Vaig a buscar-te alguna cosa per beure, rei – va dir comprensiva en veure que el seu fill es queixava a en Cor Petit d'estar-se recuperant ràpidament, però de tenir la boca seca la majoria de vegades.

– D'acord, mare! Gràcies – va expressar en Son Gohan amb to dolç, mentre s'assegurava, en aquell instant, que en Cor Petit estigués bé del tot. – No has volgut que et miressin... i se't veu cansat...

– Hauríem d'haver demanat a en Dende que ens curés a tots... – va assentir el namekià – Però la veritat és que jo tampoc hi he anat. – 'S'havia quedat, de fet, a la teulada de l'edifici; pendent de l'evolució del què era com un fill per ell'. – Si hagués estat conscient quan us van recollir, ho hagués proposat, i no hagués fet falta venir aquí... però en Dende no es pot moure del Palau... i em sembla que a la teva mare no li faria ara ni punyetera gràcia que et moguéssim...

– No passa res, Cor Petit. Ens han tractat molt bé aquí! I en un parell de dies més estarem perfectament – va expressar el nen, tot i que en Krilín que havia estat dormint fins aleshores, sí semblava més que disposat a deixar-se portar fins a en Dende. 'Malgrat tot, va dubtar un moment: no volia ser més rondinaire ell, que un nen de 9 anys'.

– No se us pot deixar sols, eh? – La veu ronca i jocosa d'en Iajirobai va tallar en sec aquella conversa en l'instant que el namekià, per una banda, i en Krilín, per l'altra, anaven a dir-hi la seva. – Me'n vaig del planeta, i gairebé us el destrueixen als nassos!

– Iaji! – va cridar en Krilín entre la sorpresa i l'estranyesa – Que tens mongetes màgiques?

– Com vols que tingui mongetes, si vinc de l'espai exterior? – 'Gairebé tots sabien per la Bulma a què es referia'. Però si ell era allà... on parava la Nasu?.

– Així que ja us heu carregat un altre dolent sense mi? – va travessar la porta darrere l'home dels boscos amb un somriure i el cabell tan rebel com sempre. Duia les mans a la cintura i un d'aquells vestits de la Bulma, que en ser curts i quedar lleugerament bombats de la part de baix, encara destacaven més el seu estat.

– Nasu – va ser en Cor Petit el primer en reaccionar, adonant-se a més que una tercera persona acabava d'entrar al seu costat.

– Mefus, noi! – va exclamar aleshores en Follet Tortuga – Quina sorpresa!

– Ha insistit en acompanyar-me – va relatar la noia, dirigint-se expressament a en Cor Petit – Ja veus que et fan cas... i em cuiden.

El namekià va negar aleshores lleugerament amb el cap, sense amagar-ne la sorpresa satisfacció. La saiyajin no va poder evitar que, acte seguit, l'embargués la seriositat. – Esteu bé, de debò?

– És clar, som durs de pelar – va atrevir-se a afegir en Krilín, entre sorprès i estupefacte del molt que podia créixer una panxa d'embarassada des dels quatre als gairebé sis mesos. – Estàs enorme!

– Home, gràcies! – El comentari d'en Krilín, i la resposta espontània d'ella, havia acabat per fer riure a tots els presents. O gairebé.

En Gyumao, al costat d'en Follet Tortuga, havia quedat totalment callat... i pensatiu. 'Si aquella noia estava embarassada... Podia ser que?... No volia ni pensar què en diria la Xixi...'. Pobre filla seva.

I sabia que no trigaria en veure-ho, al cap i a la fi en qualsevol moment entraria per la porta amb la beguda pel seu fill.

No obstant això, la Nasu, que s'havia preocupat de seguida que el pare de la Bulma els hi havia explicat tot el què sabia, només queia ara a confirmar que tots estiguessin perfectament bé.

Va alçar la vista per mirar en Cor Petit als ulls, un cop aquest va haver-se apartat d'en Son Gohan, que saludava animat en Iaji. 'El namekià era ara en un racó de la cambra'.

– Esteu tots bé, de debò? – va voler repreguntar. – Pf. Quan el Doctor Brief ens ho ha explicat... Quina merda, no haver-hi estat...

– Tampoc haguessis pogut fer res... i ho saps.

– Ja...

Ell va observar en Mefus de reüll: – Així que heu fet les paus? I s'ha preocupat per acompanyar-te...

– Crec que el volum del meu ventre va impressionar-lo bastant... – va acceptar entre la seriositat i la resignació – Però l'important és que ha entès que ambdós ens estimàvem en Pineau per igual... Tot i així... – va intrigar-lo amb un moment de silenci – Segueixo dient que és una pena no haver-hi estat... – va fer broma.

– No tens remei...

– Au, calla... – va agafar-lo del braç amb confiança. 'Just en aquell moment, però, la porta de l'habitació va obrir-se un cop més'. – I comença a passar cap al Palau de Déu... que en Dende et faci una ullada...

'Dubtes que em pugui cuidar sol?', va ser la pregunta que el namekià va deixar a l'aire. Algú els mirava totalment fora de si, des de la porta de l'habitació. D'altres com la Bulma o el Follet Tortuga l'havien vist entrar un moment abans.

Què hi feia ella agafada així d'en Cor Petit... i embarassada?. Era evident que aquell fill no podia ser del namekià... Si no tenien dones, li ho havia dit el seu fill una vegada.

Va quedar-se totalment glaçada en notar el pes d'aquella visió sobre seu. 'Estava embarassada'. L'amant del seu Goku estava prenyada... prenyadíssima. ¿Tants mesos feia que se n'havia estat anant al llit amb ella? ¿Tenia realment importància?

Va sentir que es desmaiava. Però la visió del seu fill, content i aliè a aquella terrible veritat, va fer que se sobreposés a aquell moment amb molta dificultat.

La Nasu s'havia apartat un instant d'en Cor Petit en notar com el pare de la Xixi mencionava la seva filla amb preocupació: – Et... et portava un vas d'aigua, rei. – va dir al seu fill, sense poder apartar la vista de la panxa de la saiyajin.

El seu interior cridava en desacord i ràbia. 'Havia d'humiliar-la... de mostrar-li el seu profund menyspreu... En Goku era, per sobre de tot, un home casat. Com havia pogut ella, seduir-lo sense escrúpols, d'aquella manera? I què pretenia ara? Seduir també en Cor Petit?' Era una fresca i no es mereixia dur un fill del seu Goku al ventre.

Va respirar amb dificultat i va notar que, davant de tots, els ulls se li omplien de llàgrimes, però va mantenir-se en silenci un moment més.

– Mare... – En Gohan va notar, a la fi, que alguna cosa no anava bé – Què et passa? – va acabar preguntant quasi amb por, si la seva mare tenia suficient caràcter de normal, darrerament encara estava més alterada que abans... suposava que per la mort del seu pare.

– A mi res, fill – va passar-se una mà per la cara, intentant impedir que aquelles llàgrimes acabessin baixant. 'No li donaria aquesta satisfacció'.

La Nasu sabia que aquell era potser el pitjor moment de la vida d'aquella dona... i no podia evitar sentir-se'n immensament culpable. Encara que una veu al seu interior, li deia que no en tenia cap culpa. 'Ell t'estimava, Nasu. Ell deia que t'estimava a tu', va repetir-se sense mostrar cap sentiment; molt més seriosa que quan havia compartit aquell moment de complicitat amb el namekià. Tot era fàcil amb ell.

I tan difícil quan es tractava d'aquell sentiment tempestuós que encara sentia per en Son Goku.

No sabia ni per què se li acudia pensar una cosa així en aquell moment. 'Marxa', li va dir el subconscient. I pensava fer-ho de seguida... no tenia sentit allargar aquell instant.

En Cor Petit, conscient també del moment de tensió en què vivien immersos tots, va reaccionar però abans que la pròpia Nasu: – Tens raó. Hauria d'anar passant cap al Palau de Déu... En Dende m'hi deu esperar... – va dir com si la cosa no anés amb ningú més que la Nasu, totalment seriós. Tan immers en allò altre que, d'altres com en Krilín, dubtaven i tot que s'hagués adonat del què de veritat passava. 'Res més lluny de la realitat'. – Véns? S'alegrarà de saludar-te...

– Si m'ajudes a volar fins allà dalt, m'agradaria molt veure el petit Dende de nou, sí – va empassar saliva per actuar de la manera que hagués actuat si allò no estigués passant. – Mefus...

– No, no et preocupis... – va negar el tsufur – Jo pensava descansar i entornar-me'n. Si no molesto, i t'és igual, t'esperaré a Corporació Capsula... Puc ocupar la teva habitació... – La Nasu va assentir, però de seguida va notar que algú més anava a parlar.

– Seràs pare, Cor Petit? Suposo que us he de felicitar... – 'No podia estar passant', va contenir-se la Nasu sense mirar-la. Ella sabia perfectament que les coses no eren així. ¿Què pretenia?

– Xixi... – va intentar aturar-la el seu pare, cada vegada més angoixat. Però encegada com estava per la traïció d'en Son Goku, que ara a més es materialitzaria en una criatura, ella no va ser capaç de parar. 'Sabia que el millor era deixar-los marxar'. No fer-se més mal a si mateixa. I no obstant això, no va rendir-se.

– Ai, perdona, Nasu... – va entonar amb un to que a en Gohan no li semblava gens normal. 'Entre contingut i enverinat'. No havia vist mai la seva mare així. Premia a més la tela del seu vestit amb ràbia: – No me'n recordava que véns d'un planeta on aquestes coses no deuen tenir importància... Vull dir que tant és qui t'hagi inseminat... donat que us aparelleu només per instint. Potser només buscaves tenir un fill... ja se sap, en Cor Petit és un guerrer fort... – No s'estava referint en absolut al namekià. Sabia perfectament el què hi havia.

– Mare... – No entenia res el nen. I menys davant del què ara aparentava ser el temor de fins i tot en Trunks. La seva mare no s'estava portant bé amb la Nasu, però de veritat la saiyajin podia...? – Mare, prou, si us plau! – va demanar amb un fil de veu, adonant-se què era el que mirava el noi del futur. La Nasu observava la Xixi, aleshores, amb els punys tancats i una vena prou delatadora al coll. 'S'estava contenint'.

Se sentia veritablement ofesa. 'Encara que, malgrat la por de tots, no li havia passat gens pel cap colpejar la Xixi'. Només estava molt enfadada... amb ella mateixa ... per ofendre's amb absurditats humanes, va dir-se. I va adonar-se a l'instant que estava deixant que l'orgull la tornés a cegar.

– Xixi – va intentar calmar els ànims en Krilín. 'Si la Nasu perdia els estreps, haurien de recollir la mare d'en Gohan en trossets... i no era el què cap d'ells volia'. Ni tan sols la princesa saiyajin ho volia, però en Krilín, que ho sabia, sabia també que les paraules enverinades de la dona no tenien intenció d'acabar allà. I l'orgull de gent com la Nasu i en Vegeta tenia un límit al qual era bastant fàcil d'arribar per aquell camí.

– No som animals... M'atreviria a dir que t'han parlat poc de la meva raça, per ser la dona d'un saiyan, clar – va parlar tot serrant les dents, i encara clavant-se les ungles a la palma dels punys, per tal d'entendre que la Xixi només necessitava desfogar-se. 'Era només una víctima', va intentar pensar. Tot i que no va acabar de convèncer-se'n. En Goku havia estat disposat a renunciar a tot per mantenir aquella paraula, malgrat que ara per ara les coses eren diferents. 'Ni tan sols era just que en Son Goku estigués casat amb ella'. Va renyar-se interiorment per pensar així. No era problema seu. No a aquelles alçades. – De totes maneres, en Cor Petit serà un gran mestre pel meu fill... En una cosa tens raó... – va somriure falsament tan àmpliament com va poder: – No és una mala notícia esperar un nen que té els gens de l'home que va venjar tota la nostra raça... la meva i la del petit... – va sentir-se com vint quilos menys pesada, en dir allò, davant de tots. Sabia que malgrat ho sabés, sentir-ho de la seva boca era el doble de punyent per la humana. 'Encara que a l'acte va recordar en Gohan... No havia pensat en el Gohan'. Va intentar però que el penediment no se li notés a la mirada. – Bé, això, és clar... amb el permís d'en Trunks... que va rematar aquell tirà, en realitat.

– Nasu...

– Anem, Cor Petit... Val més que ens n'anem d'aquí... – va girar-se del tot un cop més cap a la Xixi, de totes maneres – I no et preocupis, no m'ho sentiràs a dir més... –va mossegar-se el llavi, entenent que per no actuar impulsivament, havia acabat per confondre el més innocent de tots els presents. 'Merda, Nasu, podries haver-te mort abans de parlar', va lamentar – Et prego que em perdonis, Gohan. – va murmurar quasi per si mateixa. I sense cap més explicació, va deixar que en Cor Petit li supervisés el vol, finestra enllà.

– Ella el té a ell... – va esclatar per fi de ràbia la Xixi – I en Son Goku ho sabia, és clar! En canvi, a l'estúpida de la Xixi, sempre l'ha deixat sola... Total... Que s'espavili...– va marxar de l'habitació amb un cop de porta.

'No podia haver entès bé tot allò, devia haver-hi algun error', va pensar en Gohan sense acabar de reaccionar. 'Si el seu pare estava casat amb la seva mare, no podia tenir un fill amb ningú més. Era d'una lògica absoluta'.

– Crec que no... – va somriure traient-s'ho del cap – La mare té molt mal caràcter... – va dir excusant-la, tot i que aquesta vegada sabia que hi havia alguna cosa més. 'El seu pare estava enamorat de la Nasu?'. De sobte diverses imatges venien a ell amb força. I no podia dir que no li resultés de cop evident.

La manera com l'havia mirat aquella vegada, abans del torneig d'en Cèl·lula, quan ella havia estat inconscient. Ell... el seu pare l'havia estat a punt de besar?!

I a Nàmek... les mirades, la confiança, la complicitat amagada en gestos i maneres de mirar l'altre... 'Havia estat sempre allà, només que ell, que era un nen, havia pensat que s'apreciaven que, potser sí, a la Nasu li agradava una mica el seu pare...'.

Mai allò. 'Pobre mare', va comprendre de cop. Com a fill, tenia l'obligació de fer-li costat. ¿Com d'injust era que el seu pare no hagués volgut tornar?, en el fons ho havia pensat sí. Però ell havia estat pendent de tot. 'Sinó no l'hagués pogut salvar d'en Bojack... no l'hagués sentit amb ell', encara que fos en esperit.

– Pare... – va xiuxiuejar quan els demés encara es miraven entre si impressionats per la discussió que acabaven de viure.

– La Nasu no hauria de... – va raonar la Bulma amb prudència. 'Ella que coneixia en Vegeta millor que ningú, també creia comprendre la seva germana'. – Però els saiyajins, almenys en Vegeta i ella,... Per Kami, són com lleons ferits quan els ataques... Ho porten a la sang...

.

– No has escoltat res, per tots els Déus de tots els móns... d'aquí i d'allà... No pots haver-ho escoltat – va asseure's en Kaito passant-se una mà nerviosa per les seves característiques antenes i eixugant-se la suor del front amb un mocador blanc que acabava de treure d'algun lloc de la taula que tenia davant. 'Ni tan sols sabia ben bé com havia arribat fins allà... Havia estat massa impressionat com per reaccionar'. Va mossegar-se una ungla abans d'intentar asserenar-se: – Fillet de Déu... Son Goku... Com pots haver...? No, millor no vull ni imaginar-m'ho com...

'Li ho havia de dir?'. Igualment no podia fer res per elles... ni pels seus fills... 'Però i si canviava d'opinió... I si encara estava temps de demanar que el ressuscitessin?'.

– Fantàstic... ell ho embolica tot. I jo he de preocupar-me dels seus problemes personals – va queixar-se inquiet. I encara indecís.

Després del què havia passat, d'haver hagut d'intervenir per salvar en Gohan... no estava segur de què faria en Goku si ho sabés...

.

– No ploris, Xixi – va dir-se ja en la solitud d'un dels lavabos de l'hospital – No ploris – va mirar-se al mirall per assegurar-se que no ho feia, que no plorava patèticament. Però, encara que ho va intentar, no va poder evitar esclatar en plors... sonors i afectats, amb les mans a la pica i un dolorós sentiment dins. – T'odio, Goku! T'odio! Com has pogut, eh? Què li diré ara als teus fills?!

– Els seus fills? – va escoltar la veu del seu pare al darrere. L'havia seguit pel passadís i, encara que havia dubtat en veure-la entrar als serveis femenins, finalment s'havia decidit a obrir la porta i buscar-la. 'Li era igual si el treien d'allà a cosses'.

Estava clar que la Xixi no pensava pas en el fill de la Nasu a l'hora de parlar en plural. Una mala sensació va travessar en Gyumao, tan enorme com arribava a ser.

– Estic embarassada, pare – va afirmar entre sanglots – Tenia un retard de fa setmanes... i... no volia creure-m'ho. Pensava que ignorant-ho, passaria... però m'he fet la prova aquest matí. Estic embarassada... Hauré de pujar dos fills... sola...

.