Promeses que mai vam voler complir

by LilaNox

– Recordeu – Va saltar l'Ulong. – La Baba ens va dir que algú l'esperava en un lloc llunyà!–. La història de tres ànimes valentes que van lluitar per salvar el món. "Pots enamorar-te de dos homes tan diferents?" OC

39. Capítol 38 La vida passa

Capítol 38. La vida passa... i nosaltres anem a contracorrent

Va enlairar-se encara amb el mal sabor de boca d'aquella discussió.

'¿Com podia haver estat tan estúpida de llançar aquella bomba davant d'en Gohan?'. Aquell nen era un sol, a banda d'haver-los salvat a tots dos cops, i no es mereixia dubtar ara de l'amor del seu pare. Menys quan en Son Goku ja ni tan sols podia defensar-se.

Va quedar parada de cop i volta a l'aire.

– Nasu...

Va baixar el cap un instant, apesarada, pel pes de tot el què havia dit sense proposar-s'ho: – No t'hi hauria d'haver ficat a tu tampoc...

– No m'hi has ficat – Es mantenia dret a l'aire en Cor Petit amb la seva clàssica capa blanca voleiant i el cap tapat pel seu típic turbant. 'Mirat així, el guerrer impressionava el suficient per no poder imaginar-se'l en una conversa d'aquell tipus'.

Conscient d'allò, la saiyajin va girar-se amb un mig somriure de comprensió i agraïment: – No, Cor Petit – va fer una pausa abans de continuar – Sí que t'hi he ficat. Hauria d'haver deixat que et quedessis... Potser en Son Gohan et...

– I com haguessis volat sense ajuda?

– Com?

– Nasu – va mirar-lo seriós – Has trontollat mitja dotzena de vegades fins que hem arribat aquí... i ens falta guanyar alçada ara, no podies volar sense ajuda ja.

– Bé, potser és que... – no sabia com reconèixer-s'ho, sense semblar estúpida – ... d'acord, no sé... Puc fer-ho però tinc tantes sensacions diferents quan sóc a l'aire ara, que a vegades crec que m'ho faig més difícil i tot... No sé si m'explico...

– No – va deixar escapar un somriure divertit. I tot i així la Nasu no es treia del cap el fet que la Xixi l'havia tractat com si d'un animal de munta es tractés. 'Inseminar', ¿qui en tot l'univers utilitzava inseminar quan es tractava de dos éssers perfectament conscients del què feien?. 'Estàs exagerant i més nerviosa del compte', va repetir-se, sense aconseguir que aquella ràbia li marxés del tot.

'Sort que tenia en Cor Petit'. – Això ha estat bé...

– El què?

– S'ha mogut... Li he notat el ki... és suau, però li canvia lleugerament quan es mou, crec – Es referia al fetus i ella ni tan sols podia donar-ne crèdit.

– Espero que sigui perquè li agradin les altures... – va fer broma, notant una petita cossa en aquell moment – Aux! –. Va perdre uns centímetres d'alçada que, no obstant, va recuperar a l'instant.

En Cor Petit, però, va moure's també per ajudar-la a mantenir l'equilibri. – Està nerviós... perquè tu ho estàs...

– Ara entens de nens que encara no han nascut? – va riure un moment, davant el gest desconcertat d'ell. – No em facis cas... No sé que hagués fet si no hagués tingut algú per sortir d'allà volant... Oh! Quina ràbia... Sé que no en té la culpa... que potser és meva, la culpa... però quina ràbia, Cor Petit...

El namekià no entenia d'històries amoroses ni d'embolics d'aquell tipus, però sí entenia com se sentia la Nasu, perquè li percebia la inquietud, tant com probablement ho feia el nadó. 'No era bo per cap dels dos sentir tota aquella angoixa en aquell moment'.

– No te'n facis mala sang – va intentar posar-hi calma, mentre ella el mirava ara un instant, sense dir res. Va sospirar un moment.

– Gràcies. – La saiyajin va donar, aleshores, la mà amb fermesa a en Cor Petit; observant-lo encara amb agraïment. Els dos van intercanviar aquella ullada. 'La Nasu no entenia exactament què li havia passat pel cap en aquell instant, però el cert era que ja no s'imaginava què en seria de la seva vida i de la del petit que venia sense el suport del namekià'. Va somriure-li, encara enrabiada amb la seva pròpia reacció i amb en Son Goku per no ser-hi... perquè indirectament tot allò també era culpa seva. Tanmateix, va repetir-se, ella no hauria hagut mai de reaccionar així a l'hospital.

En Cor Petit no sabia dir per què, no almenys llavors, però l'admirava... Era valenta, fins i tot en reconèixer els errors.

I ell se sentia aleshores orgullós – tot i que no ho hagués demostrat encara – de ser el futur mestre d'aquell nen que venia.

'Estava segur que seria tan tossut com ella'. Amb el pas dels dies, reconeixia determinació en la manera com la Nasu havia enfrontat el Joc d'en Cèl·lula, malgrat tot. I li semblava totalment memorable l'haver emprés aquell darrer viatge només per enterrar rancors amb en Mefus.

El nen que estava en camí, havia de ser una criatura extraordinària.

En algun moment hauria de dir-li que, probablement, el seu fill no necessités un mestre més enllà dels primers anys de vida. De moment, però, va assentir còmplice. Continuarien volant fins al Palau d'en Dende.

Va mirar-la, això sí, trontollar un parell de vegades més, mentre agafaven alçada.

'Quan havia passat?'. ¿Quan s'havien tornat amics i còmplices?. En Cor Petit no podria respondre, probablement mai, aquella pregunta. Era un guerrer solitari, que ni tan sols sentia cap mena d'atracció per un gènere, el femení, que no coneixia ni necessitava.

La Nasu, no obstant, era el més semblant a un còmplice que havia tingut mai. 'Sí, hi havia en Gohan, però a ell el protegia com el mestre que n'era'. I la relació amb en Son Goku era sobretot de perplexitat i admiració.

Amb ella s'hi entenia sense més. Com si compartissin patró o s'assemblessin en alguna cosa.

Ara que ho entenia, però, no sabia com definir-ho... i, cada vegada, pugnava més (amb si mateix i el seu divers interior) per posar-hi un nom. Primer no havia estat res que no li passés ja abans amb en Son Gohan: 'No només havia après a aguantar-la, sinó que també l'havia començat a apreciar com una amiga, algú molt semblant a ell i amb inimaginables coses en comú'. Però després, havien aparegut totes aquelles sensacions confuses, la sala de l'esperit del temps, i la persistència en fer-li-ho veure d'en Popo.

Potser, de fet, ja ho havia pensat massa vegades i tot. 'Sentia aquella confiança que es tenien com si, del cert, fos una emoció ben natural... per què hi donava tantes voltes?'.

'Amb els mesos, havia descobert que hi havia dues persones per qui estaria disposat a donar la vida: el noi i la princesa saiyan'. I aleshores també sabia, allò mateix, d'aquell nadó inquiet que creixia al seu ventre.

El cert era que la Nasu s'havia colat entre els maldecaps del guerrer namekià amb massa facilitat i ara ni ell era capaç de renunciar, almenys no per massa temps, a aquella companyia desllenguada i molesta, que sempre sabia fer-lo enfadar... però que en canvi era capaç de fer-se perdonar amb un somriure irreverent i molta cara. 'Què n'esperava la Nasu d'un namekià com ell?'. Havia estat un amic callat, sense proposar-s'ho per tots els companys d'aventures d'en Son Goku, però amb ella ja no sentia la necessitat de ser una presència seriosa i muda en un costat. Tampoc, és clar, de protegir-la i aconsellar-la com si d'un deixeble a mode de Gohan es tractés.

– Passa alguna cosa? – va parar-se ella en notar que ell la seguia des de massa enrere.

– Ja que he d'entrenar aquest nen... per què no el duus a palau quan neixi? Si m'he de fer càrrec del seu creixement com a guerrer, hauríeu de quedar-vos-hi una temporada – va dir de cop i volta, després de reflexionar-ho un instant. 'Li ho havia de demanar a en Dende, i saber si en Popo (que en el fons en tenia cura) ho acceptaria. Hi havia normes estrictes al respecte: al cap i a la fi, era la casa de Déu. Però si aquella estada era temporal, només mentre el nen creixia sota la seva protecció, no creia que fos mala idea'.

Era per entrenar el nen com, d'altra banda, s'hi havia compromès. 'Estava segur que amb uns gens tan especials, podria ensenyar-li grans coses'.

Seria, fins i tot, divertit. I una bona motivació en temps de pau. Tractant-se d'ella, però, ni se li acudia proposar-li que se separés del seu fill mentre això passava. 'Podia ser que els saiyans es neguessin a acceptar debilitats, però només calia veure com ella s'aferrava al ventre, per saber que o bé eren tot mentides, o bé ella feia molt temps que no era del tot una saiyan'.

És clar que, el repte continu de suportar-la, i viure en desafiament constant, sobretot verbal, tampoc li desagradava.

.

– Tu! – Tornava a ser a la platja d'aquella casa d'en Follet Tortuga, distret i ja recuperat, quan va escoltar que algú el cridava d'aquella forma seca i directa. 'Coneixia aquella veu'.

– A-18... – va dubtar. 'En realitat, tot i que s'havien vist quan ell li havia cedit aquells diners, no esperava retrobar-la tan aviat'. Ni tan sols havia pensat en què ambdós havien parlat d'un préstec... dels de veritat.

En Krilín havia donat per perduda aquella petita suma, invertida en roba per a l'androide. 'Uns diners que ni remotament havia esperat recuperar'.

Almenys fins llavors.

– Té – va deixar-se caure ella des de la petita teulada del porxo de l'entrada – Els teus diners.

– Com has...? – va qüestionar-la incrèdul i desconfiat. 'Tot i assegurar-li, aquella vegada, que furtar la roba li causava molèstia i mandra, no se li acudia ara com podia haver aconseguit ella els diners sinó'.

– Els vols o no? – va preguntar llavors l'androide esquiva. – Si no els vols, no cal parlar-ne més.

– No, és clar, és clar... Espera! – va pregar-li en Krilín encara força fora de joc – Només era curiositat – va murmurar vermell de la vergonya i mirant-la només de reüll, com si ella hagués de marxar en qualsevol moment si s'atrevia a fer-ho directament.

Va haver-hi un silenci estrany després.

– Caram... acaba de passar tota una tropa d'àngels...

– Què? – va posar cara d'escepticisme ella.

– Res, res, dona – va alçar les mans intentant no tornar a ficar la pota – És només una manera de parlar... vols alguna cosa per beure, menjar...? En Follet Tortuga és fora aquest matí... pots entrar sense problemes... – va aguantar, empassant saliva, la mirada desconfiada d'ella – És que... és que és l'hora de dinar... ja et preparo alguna cosa... – va entrar ell corrents a la cuina sense deixar-la reaccionar, de sobte va preguntar-se què menjaven els androides però donat que ella no s'havia queixat, va suposar que no devia ser gaire diferent al què podia menjar ell. – On vius ara? – va demanar de sobte.

– T'importa?

– No, no és clar. És clar... També t'ho demanava per curiositat.

– Ets molest.

– Ho sento – va rebre apesarat l'afirmació d'ella. 'No volia ser molest, i menys amb ella'. – Només se m'acudia, que si necessites un lloc per viure... podries quedar-te aquí una temporada... mentre t'ho penses.

– Ni de conya – va assegurar, tot i entrar a la casa darrera seu, encuriosida per saber què pensava preparar de menjar aquell homenet.

– No et cobraríem lloguer – va intentar fer broma en Krilín, però de seguida va adonar-se que no era gens bona idea – D'acord, ja callo... però ho dic seriosament... – va tornar a posar-se vermell immediatament. Se sentia avergonyit i incapaç d'encetar una conversa amb sentit. 'Tot i que no estava bromejant: li oferia de debò quedar-se allà'.

.

Per en Kaito, estar mort o viu, era indiferent. Sobretot perquè havia de continuar tenint cura de tota la galàxia que li pertocava, i perquè seguia preocupant-se per veure entrenar aquells guerrers difunts que hi pertanyien i que ara eren a l'Altre Món amb ell. 'Encara que quan era al seu planeta, només els feia una visita de tant en tant'. I ara, en canvi, li demanaven consell tot sovint. Sobretot perquè el veien acompanyar en Son Goku en els entrenaments, encara que només fos com a mut espectador.

'Aquell nano era imparable'. Extraordinari.

I alguna estona hi hauria de parlar. 'Com li dic jo ara que aquella noia espera un fill seu?'. – Si ni tan sols em correspondria a mi... Se suposa que ha escollit quedar-se, el què passi al seu món, ja no li incumbeix – va dir-se a si mateix per recordar que, de fet, aquella situació podia canviar – Però i si encara pogués demanar que les boles de Nàmek el ressuscitessin? No puc no dir-li-ho.

'L'havia vist tan segur en la seva decisió, la de quedar-se a l'Altre Món, que li costava creure que una cosa així el fes canviar d'opinió'. No a algú com en Goku. 'Estava molt segur que en Gohan era el futur del planeta i que tots els seus amics, ja tenien una vida muntada sense ell'.

'Fins i tot aquella saiyajin que en Kaito no coneixia personalment'.

Però de totes maneres, en Kaito no tenia esma per continuar callat. Si ho sabia, bé que li ho hauria de dir.

.

– Com dius? – va obrir els ulls del tot en Follet Tortuga sense acabar d'entendre-ho – Que es queda... que ella... – va observar-la de dalt a baix des de l'entrada, donat que ella era al fons de la sala d'esquena, semblava distreta això sí en mirar el mar per la finestra – ... es queda amb nosaltres? – va semblar alegrar-se'n de cop.

– Ni s'ho pensi, Follet Tortuga. Pensi que és l'A-18... el matarà si intenta tocar-la... – va posar d'excusa; sentint-se feliç en no haver d'enfadar-s'hi, ja que sabia ben bé que ella podia defensar sola en allò – Només s'estarà amb nosaltres unes setmanes, mentre pensem on pot viure. És reservada... però pel què he entès, odia viure a la muntanya amb l'A-17... i bé jo... – va sentir-se avergonyit en adonar-se que havia mentit – Jo li he dit que nosaltres anàvem tot sovint a ciutat... No em miri així! – va aturar ara la mirada desconfiada del seu mestre – Ja hi aniré jo tot sovint si fa falta! Només és mentre no troba una altra cosa...

– Si tu ho dius... – va pensar en Follet Tortuga que tota aquella història era estranya. En Krilín, fins ara, ni tan sols li havia explicat què havia passat després de la mort d'en Cèl·lula: 'I ara li deia de cop i volta que un dels desitjos, del qual no li havia parlat abans, havia estat fer desaparèixer la bomba que ella i l'A-17 duien al cos'. I li explicava, a més, que era idea seva. De fet, el mestre Mutenroshi s'assabentava ara també que en Krilín, no feia pas tants dies, ja havia prestat diners per roba a l'androide. ¿Per què s'ho havia callat? – Vols dir que no n'estàs enamorat d'aquest androide? – va qüestionar-se de cop i volta, veient emblanquir en Krilín de sobte.

¿Tant es notava? El rostre del noi, en poques hores, havia passat ja per tots els colors possibles.

– Calli! Que el sentirà... – va demanar-li. – Vaig a ensenyar-li la seva habitació, a dalt. Faci el favor de dir-li a l'Ulong, quan el vegi, que ella té poca paciència amb segons quines sortides. O vol que pensi que som uns maleducats en aquesta casa?

¿Maleducats ells? Però si estaven parlant d'una androide que fins no feia gaires mesos havia volgut matar en Son Goku!. En Follet Tortuga finalment va respirar convençut, malgrat tot. 'Ja veurien com aniria allò'. De moment, és clar, havia de somriure llaminer. 'Tornaven a tenir una noia maca, androide o no, en aquella casa'.

.

Havia estat una recuperació ràpida per a tots, però sobretot per un Son Gohan que tenia al seu cos la meitat justa de gens saiyajins i un poder enorme. A diferència de l'altra vegada que havia estat a l'hospital, quan era més petit i acabaven de deixar fugir en Vegeta, la Xixi aquesta vegada no havia insistit, però, en què es quedés més dies en observació al centre mèdic.

Suposava que, després del què havia passat, la seva mare era la primera en voler tornar a casa. 'La veia patir i no sabia què havia de dir-li'.

Encara no entenia del tot què havia passat en aquella habitació d'hospital, però tenia clar que era aquell quelcom (fos el què fos) que havia unit al seu pare amb la Nasu, el què tant dolia a la Xixi. ¿Llavors volia dir que la criatura que esperava la Nasu era del seu pare?

Va sospirar. Li agradaria poder tenir-lo davant i demanar-li-ho. 'El seu pare els estimava... ara bé havia estimat també a la Nasu així? ¿Era això el què passava?'.

Va observar la seva mare, que era prop d'ell, però amb la vista perduda en algun lloc de la cuina. Havia començat a cuinar, però no semblava voler seguir fent-ho en aquell instant.

– Avui soparem més tard, rei – va dir-li simplement, mentre es treia el davantal i sortia a fora a respirar aire pur. 'Ella podria haver-se equivocat en algun moment, però havia estat sempre una persona bona i justa, que s'havia passat els anys esperant a en Goku sense rebre res a canvi'. Només tenia ara la solitud i els records. Era una ximple!. 'I encara es penedia d'haver parlat així al centre hospitalari?'. Hauria d'haver-se convertit en una harpia quan encara estava a temps d'evitar aquella catàstrofe.

Era el seu marit, el seu matrimoni. Ningú tenia dret a usurpar-li aquell dret.

– Potser no tinc importància per tu, Goku – va sospirar aguantant-se les llàgrimes – Però jo t'estimo... i criaré dos fills teus el millor que pugui – va prometre a l'aire. – Potser ja és prou càstig que no puguis veure'ls créixer... ni conèixer els dos petits... el meu, la teva esposa legítima, i el d'aquella... – va callar-se el comentari en plena suposició – Només voldria saber si haguessis tingut valor de deixar-me... T'ho hagués deixat fer el teu honor? Què haguessis fet amb ella i aquella criatura que no naixerà dins d'un matrimoni, eh?! – va riure en adonar-se de les seves paraules – Saps? Crec que a ella ni tan sols l'importa això... Però no tinc tan clar que no estigués disposada a apartar-te del meu costat... per satisfer les seves baixes passions, clar.

– Mare, entres? – va escoltar una veu al seu darrere – Comença a fer-se fosc.

– És clar, maco.

En Gohan va observar-la un instant més sense dir res. 'Potser si ell no hagués obligat al seu pare a prendre aquella decisió, si no hagués deixat que en Cèl·lula se sentís acorralat... amb en Son Goku viu potser les coses haguessin anat diferent'. Almenys estaria allà i podria aclarir les coses.

O suavitzar la tristesa de la seva mare.

.

– Estàs fantàstica – va somriure la Bulma, girant-la a la cadira d'escriptori i fent-la mirar-se al mirall. Li havia posat un mocador vermell en forma de turbant al cabell. Era una tela llarga que baixava després per l'esquena i que acabava difuminada pels fils vermells que expressament hi sobresortien. – No t'agrada?

– Sí, sí... és clar – va assentir la Nasu encara una mica confosa. Li agradava com li quedava el què acabava de fer-li la Bulma al cabell però pensava encara en el Mefus que els darrers dies havia decidit tornar cap a casa. 'Havia estat una bona notícia poder enterrar-hi la destral de guerra'.

– Hauries de deixar que et fes un parell de fotos – va fer broma animada la jove Brief – Perquè el teu nen vegi com de guapa estava la seva mare embarassada.

La veritat és que se sentia bé a Corporació Capsula, sobretot des de què havia arribat d'aquell darrer viatge. 'Suposava que el major volum del seu ventre i també el bon humor i les perspectives d'un pla de futur a curt termini, feien que la rutina de viure-hi ja no pesés tant com al principi'.

– Per cert... – va aprofitar per dir-li, ja que aquells dies la científica havia estat molt ocupada en tasques de l'empresa, que amb tant d'imprevist duia ja amb força retard: – Molts records d'en Dende a tu també. Ja li vaig dir a en Trunks, que em va donar records per tots.

El fill del futur del seu germà i la Bulma continuava passant uns dies amb ells en aquella època.

– Va anar bé, eh, aquella visita? – va preguntar animada la científica – Vas tornar amb millor humor... – No volia referir-se expressament ni a la discussió amb la Xixi ni a la clara manca d'activitat que havia sofert clarament (ella) abans del viatge a l'espai.

La Nasu va deixar que se li escapés un lleuger somriure abans d'explicar-n'hi els motius. 'Coneixent-la bé com ara, s'imaginava exactament quina seria la reacció de la Bulma davant aquella notícia'. – Després del part – va començar explicant-se – Me n'hi aniré a viure... En Cor Petit té raó, si ha d'entrenar el nen, quan aquest sigui prou gran, serà millor que hi passem una temporada.

– Allà dalt? – va dir esverada la dona de cabells blaus – N'estàs segura? És necessari?

– Serà bo pel nen... Bé... – va corregir-se – No serà necessari que hi siguem ben bé de seguida... però en un any o dos, sí voldria instal·lar-m'hi del tot. Una temporada... En Dende hi ha donat el seu vist-i-plau, donat que ens dóna les gràcies a tots per haver col·laborat en l'eliminació d'en Cèl·lula, o haver-ho intentat, vaja. El mèrit és tot d'en Son Gohan i de... – va quedar-se pensativa un moment. – No té importància. Hi estaré bé, no pateixis, Bulma.

– En fi... – va mossegar-se el llavi la jove mare d'en Trunks – Però llavors no et pots negar al què et proposaré.

La Nasu que no sabia de què anava la proposta que estava a punt de rebre, va dubtar amb la mirada. ¿Què tramava ara?

– He organitzat una festa per acomiadar de nou en Trunks, el del futur. Aquesta vegada tal i com es mereix. Vull que sigui fantàstica... En Krilín ha insistit, però, en què fem la trobada a casa el Follet Tortuga.

– Però... – 'Tenia els seus dubtes sobre la conveniència d'assistir a aquella festa, donat que també hi hauria en Son Gohan... Després de tot ¿què havia de dir-li?'. D'altra banda, però, va pensar que potser havia de ser així. Tard o d'hora volia tornar-s'hi a disculpar en condicions. Recordar-li que, tot el que discutissin ella i la seva mare, era igual: en Son Goku havia promès amb honor estar al costat de la seva família... i s'havia aferrat a la seva paraula per tal de complir-ho.

A més a més, en Son Goku n'estava molt d'ell, del seu fill Gohan; com el noi bé havia reconegut una vegada. 'Tant era que ella dugués un nen al ventre... fins i tot a Vegetasei, en condicions així, no n'hagués estat pas un fill legítim'.

– Digues que sí. – va insistir la Bulma, traient-la dels seus propis pensaments – Vine a la meva festa!

– D'acord – va assentir finalment amb la idea que aquella disculpa hauria d'arribar en algun moment... i era millor abans que tard.

– Bé, així jo mateixa avisaré en Cor Petit i tot – va avançar-se la Bulma, picant-li l'ullet i deixant-la totalment fora de joc – M'ha de jurar que tindrà cura de tu i del nen, si vol que et deixi marxar allà dalt – va riure, això sí, sabent perfectament que la Nasu no havia pas de demanar-li permís.

La saiyajin, tot i la confosa sorpresa, va tornar-li el gest i va somriure-li. Coneixia quina era la manera de funcionar de la Bulma i li agraïa la confiança. 'Al cap i a la fi potser sí que, quan en marxés, trobaria a faltar una mica Corporació Capsula i tot'.

– Ai, Bulma – va exhalar aire, mirant-la riure.

– Ja veuràs, serà una festa de les què fan època! Segur que a Vegetasei no en fèieu de tan sonades!

'Tenint en compte que es passaven la vida lluitant i conquerint planetes, l'humana no podia pas estar-ne d'equivocada'.

– Ah! Nasu... – va voler afegir després – Tens el ginecòleg inquiet per aquelles anàlisis que et vas fer. Diu que hi hauries d'anar. – va adonar-se que havia deixat passar ja molts dies sense dir-li. 'No podia ser que fes ja més d'una setmana...'. Quin cap!

La saiyajin, no obstant, no va parar-hi gens d'atenció. – Oh! No pateixis, Bulma. Em trobo millor que mai –. I era la veritat: totes les molèsties que li havia suposat l'embaràs fins llavors, començaven a desaparèixer ja en aquell període més avançat.

Havia arribat exactament als sis mesos de gestació. ¿Per què hauria de preocupar-se'n?

.

.

– Aquí teniu cervesa, allà sake i la taronjada és a la nevera – va donar-los la benvinguda en Krilín quan la Bulma, en Trunks i ella van arribar-hi amb una de les naus de Corporació Capsula. La científica havia decidit deixar el seu fill petit amb els avis – Està tot tal i com em va demanar la Bulma; he comprat tot el que ella em va dir – va afegir, tement en el fons que la dona acabés per trobar alguna cosa malament. 'L'havia trucat en repetides ocasions, els darrers dies, per assegurar-se que ho entenia tot'.

– Aviam – va obrir-se pas la Bulma, amb aquell aire que agafava quan es disposava a tenir-ho tot sota control. 'Ni tan sols li havien dit res al Vegeta, però el cert era que aquest ja començava a entrenar amb normalitat al què anomenava la seva nau'. Alguna cosa havia canviat en ell des de què havia participat en el combat contra en Bojack – Ara comprovarem que m'escoltes... Ui... Ho - hola – va titubejar però en obrir la porta i, de sobte, trobar-s'hi no només en Follet Tortuga.

La dona rossa que se la mirava des de dos passos per darrere del marc d'aquella porta va fer-la retrocedir uns passos. 'No l'havia vist mai encara, però tenia un nosequè que l'havia destarotat'. La Nasu i en Trunks van avançar endavant en veure-ho.

– No pot ser – va posar-se en posició de defensa en Trunks estupefacte. 'Sí, havia escoltat d'en Krilín que ella no era pas tan dolenta com al seu passat, però veure-la ara després de tant de temps... i allà entre els seus amics...'.

Era estrany i difícil d'imaginar... sobretot després d'haver eliminat ja l'A-18 de la seva època.

– Tranquils, nois, tranquils – va posar calma en Krilín passant pel costat de tots – Està vivint aquí... almenys de moment...

– Vivint? Això sí que és una sorpresa... – va assegurar llavors una veu per darrere la Nasu. 'En Cor Petit acabava d'arribar. La princesa saiyajin gairebé va estranyar-se en comprovar que hi havia anat, però no va exterioritzar-ho perquè veure l'A-18 en aquella illa ja era el suficientment sorprenent'.

– Dels que he pogut localitzar, l'únic que no vindrà serà en Son Gohan... – va continuar explicant el millor amic d'en Son Goku, després de saludar amb un assentiment al namekià; com si tots no estiguessin (de veritat) alterats per la presència de l'androide allà – S'ha disculpat... i m'ha dit que la Xixi no es troba gaire bé últimament. Però m'ha demanat, Trunks, que et digui que si us plau passis per casa seva abans d'anar-te'n. Que té moltes ganes de veure't. D'en Iamxa no en sé res... – va intentar, amb l'últim comentari, treure importància al tema d'en Gohan, en veure el gest incòmode i inconscient de la Nasu. S'havia mossegat lleugerament el llavi, abans de quedar-se pensativa i aparentment absent.

'La Nasu sabia que possiblement era tot per la seva causa'. Així que, malgrat la creixent estupefacció de tots per l'A-18, no podia evitar sentir-se malament.

– Ho sento, nois – va dir de cop. Des de què havien arribat, tots havien estat pendents de l'A-18, però ara ja no podia ignorar més que, l'última vegada que s'havien vist, havia estat ella qui havia ficat la pota. – És culpa meva... – va girar-se cap al mar, amb la vista posada a l'aigua, observant un instant en Cor Petit, amb evident pesar, en passar-li pel costat. 'Ho sentia de debò'. Ja li ho havia dit a ell.

– No ho diguis això – va insistir el propi Krilín aleshores – És un nen i tot això ha de ser estrany... però també és molt madur... ho entendrà. Al cap i a la fi en Goku i tu us estimàveu, no? – va dir finalment, fent que a continuació l'ambient es tornés silenciós i reflexiu.

'¿Quina importància tenia ja allò?'.

– Així que ara vius aquí? – va alçar la vista sent la primera en dirigir-se directament a l'androide, intentant canviar de tema a la desesperada. La ciborg, pel motiu que fos, acabava d'avançar també en fora i la Nasu no es va tallar: – Tenies aquest home molt preocupat – va senyalar indirectament en Krilín, davant el silenci d'ella – Me n'alegro.

L'A-18, no obstant, l'únic que va fer va ser assentir, observant amb desconfiança en Follet Tortuga que al seu costat, i encara més a prop de dins que de fora a casa, feia cara d'estar-ne tramant alguna.

– Ja li he dit què passarà si em toca – va murmurar justament perquè la sentís, abans de retirar-se, volant i sense més, al pis de dalt. 'Si havia sortit d'entre les quatre parets d'aquella casa era, precisament, perquè li era molt més fàcil accedir a la seva habitació per l'exterior'.

– Disculpeu-la. Encara no fa gaire vida social... però intentem que se senti còmode. No sé si ho aconseguirem algun dia – va fer força desmotivat el noi.

– I aquí teniu els entrepans – va fer l'Ulong que acabava d'aparèixer, des de dins de la casa i amb el menjar que havia preparat el mateix Krilín durant el dia – Ja veig que heu conegut la nostra nova companya de casa? – va preguntar llavors entre la ironia i el to sarcàstic. En Krilín sabia que un cop descartada la possibilitat de gaudir, ni que fos indirectament, dels seus encants femenins, al porquet no li feia gens de gràcia pensar que vivia amb algú que havia volgut matar-los a tots... bé, o almenys a en Son Goku, si ho reflexionava sense exagerar.

– Fantàstic – va intentar acabar amb l'aire confós que es respirava la Bulma – Fantàstic! Agafeu-ne tots! Jo mentre em posaré el biquini, tinc moltes ganes de fer una cabussada a l'aigua i gaudir, per fi, d'aquest estiu! – va girar-se un moment després de travessar la porta de nou – I que a ningú se li acudeixi intentar res amb mi tampoc – va somriure lleugerament amb pinta de poder-los assassinar si ho feien: – Recordeu que visc amb en Vegeta... – va afegir.

– Voleu dir que és gelós? – va gosar preguntar l'Ulong quan la Bulma ja era canviant-se del tot dins.

– Jo de tu no... auuu – La broma acabava de tornar-se-li en contra. ¿Per què de cop i volta notava aquell dolor prop de les costelles i una gran falta d'oxígen? – Cor Pe... – No va poder acabar de cridar-lo.

– Nasu – van avançar aquest i en Krilín endavant, però l'únic a què el namekià va arribar a temps va ser a agafar-la de la cintura quan ja perdia l'equilibri. – Estàs bé? – va escoltar la veu dels demés de fons, però el cert és que tornava a sentir aquelles pessigolles que havia notat dies enrere a prop de la banda esquerra del pit, i com a resposta, a més, el fetus semblava colpejar-li suaument el ventre amb inquietud.

Va notar, de seguida, que en Cor Petit i, darrere d'ell en Krilín, l'ajudaven a seure a la sorra amb dificultat. Va agrair, en aquell moment, dur els texans perquè la sorra, colant-se-li entre la part inferior vestit, no l'angoixés encara més del què ja ho estava i, acte seguit, encara amb el mateix dolor i la mateixa sensació d'haver perdut la capacitat de calmar-se i raonar tot el què passava al seu voltant, va veure-ho tot fosc.

S'havia desmaiat.

La mà no li havia arribat a temps al pit, allà on pretenia tocar-se el punt que havia començat a fer-li mal.

– Nasu – va intentar reanimar-la en Krilín amb suaus copets a la galta – Reacciona, Nasu...

En aquell instant la Bulma, que s'havia tornat a vestir a corre-cuita ja havia notat que alguna cosa no anava bé... i era amb ells. En Trunks, en canvi, estava palplantat com si no s'acabés de creure que algú tan fort com ella pogués ser ara a terra inconscient... i sense cap motiu aparent.

En Cor Petit que havia acabat de genolls, amb un braç encara a la seva esquena, va quedar-se glaçat un moment. 'El seu cervell pugnava per avisar-lo d'alguna cosa'. Però encara no podia endevinar què. Tots els demés estaven igual d'espantats.

Només l'A-18, que era en canvi, mirant-s'ho a través del vidre de la seva habitació en la part superior de la casa, aparentava aliena a la por del seu voltant.

– Però... no pot ser, no? És una saiyajin... Ha d'haver-li baixat la tensió o...

Tant a en Trunks com al Follet Tortuga els semblava haver sentit aquella frase ja alguna vegada abans.

– No! – va alçar-se en Cor Petit de seguida com si acabés d'endevinar què li passava – Hem de dur-la de seguida a algun lloc... potser sí... a un hospital... – va pensar en l'embaràs – Aquesta vegada només hi ha una cosa que ens pot ajudar... i no són ni en Dende ni les mongetes màgiques – va dir entre si.

– I què és? – va preguntar la Bulma encara estupefacte i incrèdula. Però la seva pròpia ment va mig donar-li la resposta llavors. – Oh! El ginecòleg... Ell... Oh, jo hauria d'haver insistit perquè hi anés... Ell va trucar a casa... algun paràmetre a les seves anàlisis havien sortit malament.

– Una alteració del metabolisme? – va qüestionar en Krilín sense acabar de creure-s'ho: – Però sí són forts com roures, no pot estar malalta.

– Sí pot – va contestar-lo ja en Cor Petit, agafant-la completament inconscient i emprenent un lleuger vol. 'Amb més cura del què hagués tingut, si (en canvi) no hi hagués el nen': – De fet ho està... està malalta.

En Trunks ja no podia negar més aquella realitat. 'L'advertència que pugnava per sortir-li del més profund del seu raonament'.

– Voleu dir...Però... – 'Com podia estar malalta la Nasu d'aquella època, si la del seu temps no ho havia estat mai?', va plantejar-se sobtadament – Jo només vaig dur medicina per en...

Alertat, en Krilín no va ni deixar-lo acabar la frase. No, en entendre'ls.

– Esteu dient que té el virus d'en Son Goku? – va obrir els ulls com plats davant l'estupefacció.

– Em temo que sí – va assentir en Trunks davant del temor de tots.

– Però hem de curar-la – va afegir de seguida en Cor Petit, sense deixar-los donar ja més voltes al tema; tot i inconscient, la notava suada i inquieta, i podia percebre el ki també debilitat de la criatura, qui sap si només per empatia amb la mare o perquè realment estava arribant-li menys sang i, per tant, també menys oxigen a la placenta – Bulma – va ordenar ja sense més – La deixaré a la teva nau, porta-la immediatament a un d'aquests edificis on curen malalts... que almenys intentin fer alguna cosa pel nen... a ella només la pot curar una cosa.

– Aniràs a... – Intentava encara raonar en Krilín. – I no pot ser que no en quedi? En Goku en va fer servir vàries dosis i en Iamxa i la Xixi, així com en Gohan, també s'ho van prendre per precaució.

– Ho sé – va quasi grunyir el namekià mentre després de deixar-la dins l'aparell, veia com la Bulma, visiblement espantada, s'enlairava amb presses. – Jo mateix li ho vaig aconsellar a en Gohan... Recordes?! Però a ella no... – va prémer els punys – A ella no li vaig dir res.

– No pot ser... fa massa temps... – Encara intentava quadrar les dates d'infecció en Trunks – No és possible.

– Sí ho és. Per tu han passat tres anys, però per nosaltres només dos mesos de la destrucció d'en Cèl·lula, ni tan sols tres des de la primera aparició dels androides... – va raonar-li – Per la malaltia és com si no hagués existit la sala de l'esperit del temps. No entenc per què...

– No, no és com si no hagués existit – va alçar-se en Krilín, al vol, disposat a anar-se'n amb en Cor Petit que ja s'enlairava de nou, tots sabien cap a on – Simplement és que es mantenia latent al seu organisme... i alguna cosa l'ha fet explotar ara.

– L'embaràs... – va dir en Trunks com si intentés entendre per què, en canvi, a la Nasu de la seva època una cosa així mai l'havia afectat – Un virus així pot estar latent en el cos durant molt de temps, poden passar anys o tota una vida sense que es manifesti, però una baixada de defenses... La mare sempre va creure que en Goku havia desenvolupat la malaltia perquè el seu estat de supersaiyajin li havia accelerat el procés... L'esforç que li calia per transformar-se no l'havia ajudat gens a vèncer el virus dins l'organisme... Podria ser que l'embaràs...

El noi també estava disposat a seguir-los.

– Li hagués baixat les defenses a ella... – va prémer ara els punys, en Cor Petit, amb una sola direcció al seu cap. 'Encara que quedés només una gota d'aquella medicina, la Xixi li hauria de donar...'.

– Perquè... si anessis al teu temps... no podries dur més medicina...? – va proposar preocupat en Krilín, observant el rostre angoixat del pèl-lila.

– Trigaria anys... la màquina del temps, com tots els cops que he vingut, s'ha hagut de carregar durant molt temps.

– Ja... – va baixar el cap concentrant-se només en volar, i notant la ràbia que creixia dins el cos d'en Cor Petit encara que romangués en solemne silenci. – Tranquil, Cor Petit – va dir-li; tot i saber que el què menys desitjava el namekià, ara, era que un d'ells descobrís en veu alta la terrible preocupació que sentia – Ha de quedar alguna dosi d'aquesta medicina... hem de poder-la curar.

.

– Si us plau, Nasu – va dir la Bulma en veu alta tot conduint la seva nau a tota velocitat cap a ciutat – Resisteix... resistiu els dos... Aviat en Cor Petit tindrà la cura... Mira, l'hospital, ja hem arribat... Ara sigueu forts, d'acord? – va parlar tota l'estona en veu alta, malgrat ser conscient que possiblement ningú l'escoltava.

L'únic que va poder fer després, va ser veure com se l'enduien en llitera, sabent perfectament quina seria la resposta que li donarien en qüestió de minuts. 'No coneixien el virus que l'afectava, i per tant, no podien fer res més que intentar realitzar-li més proves i anàlisis'.

– No, escolti'm – va agafar aire quan el ginecòleg que ja l'havia trucat una vegada, intentava raonar sobre la possibilitat d'intentar esbrinar amb més proves què tenia – Li asseguro que sabem què té... Només m'ha de donar temps, d'acord? Els meus amics portaran la cura... De mentre, si us plau – va pregar amb l'aire més sincer i angoixat que possiblement havia tingut en parlar amb tercers durant temps – Només monitoritzin la criatura, d'acord? Li prometo, doctor, que sé que té. Faci-ho pel respecte mutu que sé que comparteixen amb el meu pare...

– Disculpi però vostès són científics... de l'àmbit tecnològic. Està parlant d'una urgència mèdica, senyoreta Brief.

– D'una urgència mèdica en una raça... – va dir amb la boca petita per tal que el metge no es fixés gaire en aquell matís – ...que conec millor que a mi mateixa. Sabem què té. No ho hauria sabut en altres circumstàncies – va pensar en el Goku que havia mort en aquell futur que allà no havia succeït – Però ara ho sé. Només procuri que la criatura se'n surti mentre nosaltres ens encarreguem de la seva mare.

– Com vulgui – va rendir-se el metge. – De moment, l'únic que li puc dir és que aquesta noia ha tingut molta sort. Desconeixem el virus, però les símptomes són semblants a una malaltia cardíaca... – La Bulma va tancar els ulls, reconeixent-se a si mateixa que aquella era exactament la mateixa patologia que havia viscut en Son Goku també en aquella època – ... pel poc que sabem, és possible que el fetus li estigui donant temps a ella... i a vostè si realment diu que li pot proporcionar una cura.

– Com? – va voler-se aferrar a alguna cosa.

– Si l'organisme decideix utilitzar tots els seus recursos, com a mètode de supervivència... fins i tot part de l'esforç que ara dedicava a la placenta... – va parlar llavors el doctor – ...podem guanyar temps, perquè surti endavant en cas d'una complicació cardíaca... almenys en les primeres hores de diagnòstic. Tot indica que l'organisme d'aquesta noia treballa precisament així. Està establint prioritats... – va intentar ordenar les idees per relatar-li les conclusions que n'havia tret: – Si estiguéssim parlant d'un atac al cor, però, les coses serien força diferents... i molt més greus. Ni tan sols sabem si aquest podria ser el següent pas... Si arribem a aquest extrem, no li asseguro res.

– Però... i la criatura? – va atrevir-se a qüestionar la Bulma, tot i que després va pensar que potser valia més no saber-ho. 'S'havien de salvar els dos'. – Ho han comprovat realment? – va prémer-se una mà amb l'altra, angoixada, i va parlar finalment a mitja veu.

– No – va lamentar el doctor – Desconeixem completament com funciona el seu metabolisme, a banda d'en els aspectes en què aparenta ser més humana. Fins ara la seva gestació era completament igual a la de qualsevol dona que jo hagi tractat abans – va callar, això sí, un moment per eixugar-se la suor del front amb un mocador – Tanmateix, amb la malaltia, ens ha semblat que aquest era el comportament que estava tenint el seu cos, com bé li comento. Hi tenim confiança, senyoreta Brief. És l'únic que li puc dir... Sigui com sigui, si de veritat en coneixen la cura, afanyi's a donar-la-hi. Esperem salvar-los als dos així.

La Bulma només va assentir finalment, amb el cor encongit i el cap posat en el què estarien fent en aquell moment en Cor Petit i els demés. 'Durant l'embaràs el sistema immunitari de qualsevol dona disminuïa la seva activitat, precisament perquè l'embrió també tenia la meitat de cèl·lules del pare, i el cos es preparava per protegir-lo', això ho posaven tots els llibres de biologia que s'apreciessin. ¿Però com anaven a saber ells que la Nasu estava ja contagiada d'aquell virus?. ¿Com podrien haver-se imaginat el perill que corria?.

¿Com podien imaginar que, a més, el metabolisme saiyajin estava programat per escollir la mare enlloc del nadó a l'hora de sobreviure?. 'No semblava pas que fos allò el què li havia dit en Vegeta una vegada'. Però què havia de saber en Vegeta...

En condicions normals, ni tan sols es posaven malalts ells. Potser només era qüestió de la supervivència del més fort... al cap i a la fi era una raça guerrera.

– Son Goku... – va posar-se les mans al cap amb pesar – Si ets al cel... o on paris... no deixis que els passi res dolent... Digues-los-hi – va continuar sabent que, malgrat que el seu amic fos a l'Altre Món, no tenia pas la propietat d'intervenir-hi: – Digues-los-hi que no se n'enduguin a cap dels dos... hòstia! – va maleir aquella sala blanca d'hospital a continuació.

¿Per què els altres trigaven tant?

Almenys la Nasu no havia tingut cap atac al cor... encara. 'Els quedava l'esperança d'intuir que el virus aparentava haver anat molt més per feina quan s'havia apoderat del metabolisme d'en Son Goku'.

Cada cos era un món i, com havia dit el metge, la Nasu estava tenint sort. 'Havien de procurar que la cosa seguís així'. Esperava que no a costa del seu fill.

.

"I'm not the type to get my heart broken,

I'm not the type to get upsed and cry..."

La Xixi cantava aleshores aquella cançó que, dies enrere, havia escoltat sonar una vegada i una altra a través de la ràdio de ciutat. Mentrestant, és clar, intentava feinejar; apartant de la seva ment com seria de difícil la seva vida a partir de llavors. La lletra que taralejava era en un idioma que, amb prou feines, s'utilitzava en llocs remots d'aquell món de llenguatge uniformat... i pertanyia a una cantant (rica, famosa i addicta als tatuatges) de la qual no aconseguia recordar ara el nom. 'No li havia interessat mai el món musical, ni res que no fos la seva tranquil·la casa al Mont Paos, el seu marit i el seu fill'.

Bé, una vegada, li havien interessat les arts marcials. 'Però feia ja massa temps'.

Estava tan distreta, resseguint amb la veu aquella melodia enganxosa, que va trigar estona en escoltar els sons que venien de l'exterior. De cop i volta, però, va sentir com algú tocava clarament la porta de casa.

I semblava que tenia pressa perquè l'obrís.

– Vosaltres... – va quedar-se parada en identificar-los als tres – Heu de saber que si hi ha un perill.. el meu Gohan és a la seva habitació estudiant... i ara mateix no... ¿Que no podeu salvar el món sense ell per una vegada?

– No és el món el que necessitem salvar – va avançar endavant en Cor Petit, capa inclosa, quasi fent-la retrocedir.

– Eh! Això és casa meva... On us penseu que aneu?

– Digues – No va donar-li oportunitat de parlar ell, davant del silenci entre respectuós i preocupat dels altres dos – On hi ha la medicina que va salvar en Son Goku... En queda?

– Jo... – va dubtar. 'No entenia per què a aquelles alçades aquella medicina podia ser tan important'.

– N'ha de quedar, Xixi – Es va precipitar en Krilín endavant – En Follet Tortuga diu que juraria que hi va veure encara líquid quan en Son Goku ja era dempeus.

– I per què el voleu? – No es va deixar atemorir ella, mirant-los sense retrocedir ni un pas – En Goku no va morir pas de l'atac... No entenc a que ve ara això... Ha de ser una excusa vostra per fer sortir en Gohan de casa i embolicar-lo en a saber quina història...

– Xixi, escolta – va parlar aleshores en Trunks amb l'exquisida senzillesa i educació que el caracteritzaven, sobretot quan no havia d'exercir de guerrer – La meva tieta està malalta... necessitem aquell pot... Pot ser que sigui la única forma de salvar-los, a ella i al nen que espera.

'Tan cru sonava en dir-ho, que fins i tot en Cor Petit, va guardar un instant de silenci abans d'insistir'. S'havia de salvar.

– On és la medicina?

La Xixi s'havia quedat parada. Ni tan sols sabia què dir o com pensar en què li estaven parlant d'una veritable urgència.

– És... és per ella? – va preguntar de sobte com si alguna cosa la cremés d'allò que li acabaven d'explicar. – Ell li va encomanar la malaltia... – va gairebé riure amb descortesia. 'És que al final aquella situació l'embogiria?'.

No se li acudien gaires maneres com el seu marit podia haver-li encomanat el virus... però totes suposaven una infidelitat... i la suposaven molt abans fins i tot de l'arribada dels androides... Tots havien coincidit en dir que ell havia agafat aquell virus a Yadrat.

– Xixi... – va intentar fer-la reaccionar en Krilín amb dissimulat temor. – Estàs bé? Tens la medicina, oi?

– No. – va ser fins i tot massa sarcàstica – No la tinc.

– Xixi... – va intentar tornar a intercedir en Trunks.

'La Nasu no li havia fet res a l'hospital, però en Cor Petit no creia tenir hores d'ara aquell mateix autocontrol... almenys no com per contenir-se per més temps'.

– Es morirà... – va murmurar primer, per pujar la veu després, davant la dona que encara estava massa tocada com per acabar de reaccionar. 'Ni tan sols era ben bé conscient del què volien dir aquelles dues paraules'. – Es moriran! – va pujar la veu el namekià al final sense poder-ho evitar.

– Jo... – va intentar reaccionar la Xixi, encara sense sortir-se'n massa bé – No podeu venir aquí i exigir-me res – va recuperar el caràcter per un minut – Ni tan sols us hauria d'haver obert... sou una colla de...

– Mare! – En Son Gohan al seu darrere va quasi fer-la reaccionar. Havia utilitzat una veu massa alta com per no ser una advertència. 'Ja li havia alçat la veu una vegada, quan ella intentava impedir-li que anés a Nàmek'. No consentiria que, per culpa d'aquella gent, el seu fill tornés a parlar-li així mai més.

En Son Gohan, no obstant, no tenia intenció d'afluixar. 'Havia escoltat una part de la conversa, a través dels crits, des de la seva habitació'.

– No vam llançar el pot recorda... en quedava molt poc... però n'hi havia... – El nen va mirar als ulls preocupats d'en Cor Petit – Què en vas fer? Intenta recordar-ho, si us plau, mama.

– Tu també vols salvar-la?

– Tu, no? Deixaràs que mori amb el meu germà? – va dir de sobte, deixant colpit a tothom. 'Havia pensat suficient amb el tema com per comprendre ja que aquell nen que esperava la Nasu, era un fill del seu pare... una mena de germanastre'. No és com si mentalment l'hagués anomenat abans així... però era l'única manera de fer-la reaccionar de seguida. Ho intuïa. – Aquest nen també té els gens del pare... L'estimes al pare... Ho sé. Sempre li has perdonat tot...

– Però això, jo no... – va intentar encara defensar-se, aquesta vegada sabent-se totalment vençuda. 'Per l'evidència i perquè ella no era mala persona: no volia que ningú morís... Només havia volgut expressar-los com arribava a detestar-la. Se n'havia anat al llit amb un home casat'. I aquelles coses eren sagrades per la Xixi. Almenys en el món que mentalment havia construït fins aleshores.

– Si us plau – va tornar a insistir en Son Gohan, i aquesta vegada la Xixi va caminar com perduda fins un dels armaris de la cuina.

– Aquí ho teniu – va dir, sense mirar-los ja. Amb els ulls plorosos en comprendre què havia estat a punt de desitjar. – En queda només el poc que en va sobrar quan vam curar en Goku.

– Gràcies – va sentir un cop d'aire que, sens dubte, era en Cor Petit passant pel seu costat i va notar-los sortir per la porta un segon després. A corre-cuita.

– Mare...

– Vés-hi, Son Gohan... – va dir-li de sobte al seu fill i per sorpresa – Sé que hi vols anar... Estaré bé. T'ho prometo.

.

No havia pogut no anar-hi. 'No entenia els motius del seu pare'. Però sempre l'havia admirat i respectat i, sens dubte, la Nasu havia de ser important... d'altra manera no hagués enganyat mai la seva mare.

Havia escoltat, en forma edulcorada, massa vegades ja aquella història del torneig d'arts marcials on s'havien promès definitivament els seus pares. 'Masses com per no saber que en Goku era per sobre de tot un home de paraula'. La Xixi mateix solia explicar-ho com si es tractés, de veritat, d'una història romàntica.

Potser, al cap i a la fi, no ho era tant... Va pensar dolgut per haver idealitzat aquell relat ell també al llarg dels anys. Cap dels nois que tenia davant, ni tan sols en Cor Petit, va dir res, però sí que va rebre un parell de mirades d'assentiment.

– El parell de dosis que queden haurien de ser suficients – va avançar el Trunks, just abans d'aterrar davant d'aquell edifici uniforme que era, com el que els havia acollit no feia gaire a ells, un hospital. 'Encara que més aviat tenia l'aspecte d'una clínica privada'.

– On van? –. En Cor Petit ni tan sols va escoltar-se la infermera que intentava barrar-los el pas, en Krilín i en Trunks en canvi van intentar excusar-se. En pocs minuts eren, de fet, davant d'una Bulma que feia més ulleres del compte i que els havia esperat tota una eternitat.

– Em pensava que ja no vindríeu mai més! – va quasi escridassar-los. I no va fer falta que li demanessin com estava – Els metges diuen que, en qualsevol moment, pot començar-hi a haver patiment fetal de veritat... si el cos i el cor no tenen prou oxigen i rec sanguini per mare i fill... optaran espontàniament per deixar-ne de subministrar prou a la placenta...

– Aparta't – va ser l'únic que va sentir dir a en Cor Petit, abans que l'avancés i entrés en aquella altra sala on la Nasu, que ja no duia ni el vistós turbant vermell ni res més que no fos una depriment bata blanca d'hospital, estava enganxada a mil i un tubs, alguns dels quals els havien col·locat de manera que un dels dos batecs que s'escoltaven a l'habitació eren els naturalment apressats del seu bebè.

El namekià va observar-la un instant, més pàl·lida i amb la suor baixant-li pel front, i va sentir de seguida que havia comès molts errors, però que aquest era el pitjor. 'Hauria d'haver-li dit com d'important era – per ell – que estigués sempre bé... ja quan l'havia vist en una situació semblant, però molt menys greu, en la seva última sortida de la sala de l'esperit del temps'.

Havien de fer que begués aquell líquid, que era l'única esperança que tenien (llavors) perquè es curés.

En Krilín i la Bulma s'ho miraven ja uns passos per darrere. Ambdós havien entrat segons després, darrere el namekià. Mentre que en Trunks i en Gohan s'esperaven fora.

.

A continuació, tot donant-li la medicina, amb una de les seves mans a la nuca de la saiyajin, i encara amb la tensió d'haver pensat que ella els podia deixar, en Cor Petit va fer-se moltes preguntes. Però una d'elles va ser de veritat corprenedora. ¿S'havia acostumat a ella més del compte?.

Veient-la ara tan dèbil, encara empassant la primera dosis del líquid, només va poder sentir una emoció. I era estranya, perquè no havia cregut saber-ne el significat abans. 'Estava ja tan involucrada a la seva vida, que l'estimava'.

¿En qualitat de què? Ni tan sols importava...

El què ell realment gaudia de la Nasu era aquella confiança que li tenia, malgrat els inicis convulsos de la seva relació amistosa. La manera en com podia entrenar-hi, esbatussar-se i després rebre una de les seves sortides verbals, entre l'amistat i el desafiament més pur.

Potser fins i tot valorava més allò que la motivació que sentia aleshores per entrenar una criatura que, sens dubte, seria forta. 'I per complir el desig d'en Goku'.

Havien d'estar bé.

– Au... Posa't bona, Nasu... – va dir-li just en el moment en què l'entrada del metge i d'un parell d'infermeres a la sala, i el rebombori causat pel fet que ell li estigués donant un líquid desconegut, havien aixecat prou xivarri a l'habitació – Seria cruel... haver-nos de desacostumar a tu – va confessar amb un nus al coll.

Potser, sí que era veritat. Probablement li era igual el què li hagués demanat o no en Son Goku. 'Potser d'alguna manera, a la seva manera, ell també l'estimava'.

Va notar que ella es calmava després d'empassar-se la medicina, però va saber que tot i així haurien de confiar molt fortament en dues coses diferents: en què després de la segona i darrera dosis no en necessités més i en què allò no danyés el nen... no més del què podia danyar-lo, la pròpia malaltia.

– Espera, Cor Petit – va acostar-se-li aleshores la Bulma, fins i tot més del què ja ho estava – Doctor, creu que amb aquestes mostres, podria mirar si fa noves dosis d'aquest medicament...?! Encara que amb ella siguin suficients les dues dosis... No sabem si ho necessitarem en el futur.

– Puc provar-ho.

En Cor Petit, però, era contrari a permetre-li-ho. 'Aquella segona dosis la necessitarien sí o sí. I si la feia malbé?'.

– Prometo cuidar-vos la mostra. Sé com d'important és.

El cor dels dos, mare i fill, continuava escoltant-se rebotar contra les parets d'aquella sala, ara fins i tot amb més calma que abans. 'En Gohan que s'havia mantingut a fora, confós i espantat per la situació i l'angoixa que veia reflectida en tots els seus amics, va decidir-se per fi a entrar llavors'.

– Està molt pàl·lida – va valorar encara des de l'entrada de l'habitació – Però així estirada la panxa encara se li veu més... Es curaran, oi? – En Trunks, que acabava d'entrar amb ell perquè havia entès (ja abans) que, confós com estava, a un nen, no podien deixar-lo tan sol; posava llavors una mà a l'espatlla d'en Gohan. I ho feia amb nítida comprensió.

'El noi del futur, tanmateix, es mirava amb calcada preocupació la seva tieta del present'.

– Es posaran bé... – va repetir en Gohan inquiet en veu baixa.

A tots els admirava el fet que en Son Gohan no només ho semblava, estava veritablement colpit per la situació de la jove. 'Sense aparentar cap ni un rancor per res que hagués passat abans'.

– Això esperem – va ser prudent en Cor Petit, encara amb el temor a l'estómac.

– És clar – va resultar molt més optimista en Krilín, també mirant-se-la amb detall – Ambdós, mare i nen, són fets amb una pasta molt dura. La dels superguerrers. – Tot i que als altres els pogués semblar més o menys correcte recordar llavors allò, en Krilín ara semblava segur del què deia i feia. 'Si en Gohan era allà, és que havia assumit més madurament del què pensaven, quins eren els sentiments del seu pare'.

– Es posarà bé – va afirmar el propi Gohan en escoltar l'amic del seu pare – S'ha de posar bé. Ara lluita per dos...

'Tots sabien que la Nasu no era, precisament, de les què perdien cap batalla'.

.

En Cor Petit va passar-se les següents hores immers en una mena de déjà vu. 'Ja havia estat preocupat per ella en una sala blanca, però en aquell cas molt més còmode per ell, com era una de les estàncies del palau celestial'. Podia jurar que ja havia deixat llavors escapar més d'un sospir entre els llavis tensos, mentre observava la figura d'ella jaient inconscient sobre un llit. En aquesta ocasió, no obstant, va apropar-se a una de les finestres per tal de buscar alguna cosa que l'asserenés. 'En aquell moment, tots els que continuaven pendents d'ella, els amics que l'havien envoltat des del primer moment que (ell) havia aconseguit donar-li la primera dosis de medicina, eren a fora; prenent alguna cosa'. Però ell no necessitava menjar.

I per tant tampoc li era necessari separar-se'n per massa temps. En Cor Petit, de fet, estava (una altra vegada) realment preocupat. La medicina, que els era l'única esperança, li havia normalitzat la respiració i la pal·lidesa de l'aspecte, però no havia fet que recuperés cap tipus de consciència. No hi havien altres signes de millora.

Els metges que l'havien tractat, ara a més d'aquell que la Bulma anomenava ginecòleg, també altres especialistes dedicats a aspectes més concrets del cor; no havien sabut en cap moment de quina malaltia es tractava. Només que, probablement sí: allò que li havien donat els faria obtindre bons resultats al cap dels dies.

El fetus continuava monitoritzat, però no havien viscut, des de llavors, cap més amenaça de patiment fetal que pogués fer-li perillar la vida; i només esperaven ara que ella es despertés. 'Si no ho feia, haurien de donar la segona dosis de medicina en breu'.

No hi havia cap científic ni doctor, en aquella època; exceptuant la Bulma – que majoritàriament desconeixia el tema sanitari – i excloent-los a ells, que havien rebut la visita d'en Trunks del futur ja anys enrere; que estigués prou familiaritzat amb la malaltia que ja havia patit en Goku. 'El fet d'haver-lo d'amagar, els havia impossibilitat dur-lo a un centre mèdic i, per tant, tampoc no hi havia cap expert que n'hagués conegut un cas semblant abans'.

Durant gairebé una setmana en Cor Petit va estar, de fet, pendent d'ella, sempre prop d'aquella habitació, tot i abandonar la sala en moments de més afluència, per tal d'assegurar-se que estava realment bé. En el fons, ho suposava, tenia por que si se n'oblidava un moment, que si marxava d'allà, podia passar encara qualsevol cosa... I mai es podria perdonar no haver-hi estat fins que ella obrís els ulls.

Hi havia massa coses que encara no s'havien dit, i ella tenia tota una vida per davant... i una criatura que depenia d'ella per néixer. Eren massa coses per no veure's prou atabalat per les emocions. Va observar-la, no obstant, un instant, posant els seus ulls sobre la seva pell blanca... intentant quedar-se amb els detalls.

En el fons sentia ràbia en pensar que havia estat molt a prop de no tornar-la a veure més. Ni desperta ni dormida.

Es posaria bé. S'estava posant bé ja. 'I el ki del nen, tot i que dèbil, encara podia notar-se amb prou claredat'.

– Cor Petit... – va escoltar darrere seu la veu d'en Son Gohan – Com està?

El namekià no va saber què respondre. 'Estava bé, millor, ho esperava almenys'. En comptes de respondre-li, però, va somriure-li lleugerament... posant-li una mà al cap de forma fraternal.

– Gràcies per ser-hi, Son Gohan – va dir-li, encara amb la vista posada en ella – A ella li agradaria saber-ho... No saps com... N'estava molt penedida del què va passar l'altre dia.

– Encara no... – va dubtar – ... no ho acabo d'entendre – va confessar titubejant – Però ella va tenir cura de mi a Nàmek... i crec que, en el fons, ja ho sabia que l'estimava...

'El que mai havia pogut concebre fins llavors era que en Goku l'hagués, de fet, correspost'. Ni tan sols sabia imaginar el seu pare en una actitud així.

No semblava propi d'ell.

– Saps? – va continuar parlant, encara que en Cor Petit ja no deia res. 'No havia estat mai una persona de gaires paraules', i en Gohan no esperava res més que esbafar-se: – Penso que el pare no deia tot el què pensava. Ni sobre ella, ni en general. No ho va dir pas mai que li preocupés el per què apareixien persones dolentes... –.

En el fons ara que ho reflexionava el seu pare li resultava bastant desconegut.

¿Havia entès, de petit, per què es quedava entrenant lluny de casa un any, quan no havia tornat de Nàmek? ¿Entendria, algun dia, què li passava pel cap a l'hora de no voler ressuscitar, per protegir-los? Potser sí, però després de cadascuna d'aquelles dues decisions, a en Son Gohan l'havia pres el suficientment per sorpresa com per trobar-s'hi perdut en principi. 'Només el temps l'ajudava a acceptar-ho, a intentar comprendre-ho'.

I ara, a sobre, hi havia allò altre.

– El teu pare t'estimava – va ser l'únic que va poder argumentar en Cor Petit, conscient dels pensaments convulsos de l'encara infant.

– Ho sé – va somriure – No et preocupis, Cor Petit. Sempre ho he sabut... – I no obstant el to que utilitzava no era el d'una persona que n'estigués realment convençuda. '¿Quanta incertesa passava pel cap d'en Gohan?'.

Sense que s'ho esperessin va ser, en aquell moment, quan ella va moure's lleugerament. 'No estava tornant en si, però sí que havia recuperat el ritme respiratori normal'.

– Potser seria suficient si li donéssim ja la segona dosis – va aventurar en Cor Petit, esperant que la medicina impedís que la criatura se n'infectés... i que, per sobre de tot, no li fos perjudicial.

– Senyors – va demanar permís per passar amb un gest de cortesia una de les infermeres que solia córrer per aquella planta d'hospital – El doctor Belis em demana que m'endugui la seva amiga un moment... vol acabar de fer-li unes proves... I sí... – va somriure temorosa al rostre verd d'en Cor Petit – ...hem pensat que hauríem de donar-li ja la segona dosi d'aquell estrany medicament. N'ha fet diversos estudis, de totes maneres, per intentar fer-ne més dosis. Tots vostès l'haurien de prendre quan fos possible...

– No es preocupi per nosaltres. Alguns ja l'havien pres abans – va dir referint-se a la família d'en Son Goku i a en Iamxa, i recordant allò que havia dit una vegada en Trunks. Aquell virus afectava, per algun motiu, amb molta més agressivitat als saiyajins. – Millor asseguri's que el nen estigui bé.

.

– Ai, nena, tanca la finestra que ens constiparem – va escoltar que una de les infermeres més veteranes, de cabells grisos, l'avisava; mentre s'encarregava ella mateixa de tancar aquella petita porta a l'exterior – El doctor vol tornar a realitzar-li unes quantes anàlisis, i una punxada amniòtica per comprovar que aquest virus tan estrany no ha arribat al nadó.

– Però no deia que, fes el què fes, els paràmetres dels resultats sempre sortien fora de lloc? – va demanar la jove infermera de cabells rojos i pell blanca, tot observant els papers que tenia sobre la taula – És estrany, oi?

– Ai, no ho sé – va esquivar-la la dona més gran – El doctor Belis ens ha demanat la màxima prudència. És molt amic dels Brief, els coneixes, no? El propietari de Corporació Capsula i la seva filla Bulma.

– Els Brief? – va preguntar la jove infermera un instant – Em sonen...

– És clar que et sonen són una de les famílies més riques de la Terra!

Però no era per això. 'A la jove Suno, aquell cognom – o potser era el nom en concret de la dona?–, li era familiar per un altre motiu'. Encara que no sabia exactament quin.

– Vaig a avançar feina – Li va dir la professional més veterana – I no deixis la finestra oberta. No entendré mai com, aquesta gent del nord, no teniu mai fred!

'Era impossible que la Suno, que havia estudiat infermeria els darrers anys de la seva vida, sentís fred en aquella confortable clínica amb climatització'. Acostumada com estava a les inclemències del seu petit poble del nord. 'Tot i portar treballant, de pràctiques en aquell indret, els darrers mesos; encara trobava a faltar els seus'.

I l'A-8.

– No sé per què no em vaig quedar al poble – va murmurar amb una tassa de té calent entre les mans, pensant en tota la feina que tindria aquell dia. 'En el fons sí que ho sabia, per què: la seva mare li havia insistit des de molt petita que, algú tan altruista com ella, havia d'acabar dedicant-se a ajudar la gent d'alguna manera'.

Va entrar al cap d'una estona a l'habitació de la pacient, que es trobava pràcticament buida en aquell moment, ja que tot just acabaven de tornar-la en llitera, després de realitzar-li vàries proves.

El doctor havia dit que es podia despertar en qualsevol moment. I les seves companyes l'havien advertit que un home estrany, de pell verda, el mateix que solia acompanyar-la, havia estat les darreres hores en algun lloc de la teulada. 'No trigaria en aparèixer'.

La veritat era que la Suno, que al llarg de la seva vida sí havia vist algunes coses fantàstiques, sentia curiositat per aquell home al qual moltes de les seves companyes, fins i tot algun del personal del cos mèdic, asseguraven tenir por.

'D'on hauria sortit tota aquella gent estranya que envoltava la peculiar pacient?'. Ara que ho pensava... tots plegats li recordaven la colla que havia lluitat contra en Cèl·lula. El món els havia vist per televisió, malgrat en Satan s'hagués proclamat (finalment) vencedor. I si (un dells) no hagués estat ros... la Suno hauria fins i tot jurat que en ben coneixia almenys un. Ho tenia encara molt present.

Amb aquell pensament al cap, girada cap a les flors que hi havia prop de la finestra, va sentir un sobresalt a l'estómac quan un cruixit va advertir-la que hi havia hagut moviment a la sala. ¿Ja havia arribat l'home rar?. Va observar la porta d'entrada, adonant-se que encara estava perfectament tancada. Llavors només se li acudia que podia ser una persona. Va fixar-se en l'embarassada que descansava al llit; sí era cert que aquell so havia provingut d'un seu moviment, aquella era la primera vegada que s'havia mogut en hores, i més davant el personal mèdic.

La Suno va traslladar-se a si mateixa més a prop del llit per observar si per fi despertava. 'Tenia ordres d'avisar als doctors, només si això acabava realment passant'.

Amb cura, la noia va moure la seva mà, apartant el cabell suat del front. Va notar de seguida que el gest l'agitava, però tot i així no va veure-la obrir els ulls. Va col·locar-li una mà prop del coll, intentant-li buscar les pulsacions, estava clar que semblava despertar-se.

De mica en mica la pacient estranya començava a agitar-se i ja obria els ulls.

– Cor Petit... – va xiuxiuejar entre ombres, encara sense força per acabar de fixar la vista.

– No – va corregir-la la infermera. 'No podria oblidar aquell nom mai a la vida: ¿Així que per això era tan estrany aquell paio?'. Es tractava d'alguna manera del monstre que els havia aterrat a tots una vegada. Va parlar-li amb calma, malgrat tot: – Però tranquil·la... Encara necessites descansar, dorm –. Tot i la sorpresa, no pensava pas deixar de banda el to dolç, ni el somriure amb el qual sempre havia tractat a tothom.

Havia estat així des de petita. 'A tothora disposada a ajudar'.

La saiyajin, encara sense entendre per què, se sentia dèbil; i no entenia com havia acabat en aquell llit. Va quedar-se, doncs, arraulida un moment; passant la mà esquerra al voltant del seu estómac: – I el ... el meu fill? – va aconseguir reunir valor per preguntar. 'Estava completament confosa'.

– Els metges diuen que esteu fets d'una pasta especial – va tranquil·litzar-la la Suno, observant com la pacient respirava fons. 'Abans, fins i tot, que la Nasu (amb angoixa) col·loqués l'altra mà sobre el seu ventre'. – Et posaràs bé... i aquest nen naixerà fort.

Va afegir allò últim adés de sortir a la recerca dels metges, amb el lleuger consol de saber que la pacient, com bé havien previst els doctors, ja havia tornat en si.

.

La llum del sol va agafar força, brillant entre la sorra i el mar que envoltava aquella petita illa d'en Follet Tortuga. La Nasu va fer llavors un pas endavant, per reafirmar allò què estava dient i que ara ni tan sols recordava...

Però llavors el món va donar diverses voltes, i la princesa saiyajin es va sentir marejada, i malalta... abans de veure com tot es tornava fosc.

'No recordava res més'.

– Nasu ... eh ... Nasu ... Estàs bé? – La mirada negra de la Nasu es va trobar amb la cara preocupada d'en Cor Petit i amb els rostres angoixats de la Bulma i en Krilín, recordava vagament ara haver parlat amb algú abans... amb alguna mena de sanadora de cabells ataronjats. Per un moment es va sentir confosa, però llavors va recordar la quedada a l'illa, la Bulma entrant en aquella casa, ella mateixa seguint-la i després reflexionant sobre en Gohan i el per què no havia vingut aleshores allà, i aquella sensació de fred que l'havia envaït del tot. 'Havia sentit un insistent malestar a prop del pit esquerre, i mal a les costelles'. Els crits lleugers d'en Cor Petit intentant reanimar-la i la veu de...'. No, la veu d'en Son Gohan l'havia escoltada després. No havia estat en el moment de perdre la consciència... ¿Se li barrejaven ara els records?. – Nasu ... – va repetir en Cor Petit subjectant-la finalment per les espatlles, intentat que reaccionés – Nasu, mira'ns... Et trobes bé?

– ¿I el meu fill? ¿Tot va bé ...? – En preguntar-ho, la Nasu els va mirar preocupada, però no va obtenir resposta en un primer moment. Tant en Cor Petit com els altres dos amics d'en Goku només van observar-la amb el rostre preocupat.

– Tu estàs bé? Ara és això el que importa, Nasu. Que et recuperis. – Va repetir en Krilín, i li ho va tornar a dir en Cor Petit... gairebé com un mantra. 'Com una cosa que s'havien repetit moltes vegades en les últimes hores'.

Ella, però, ni tan sols els escoltava llavors. Va mirar al seu voltant, encara intentant situar-se, passant la vista per l'habitació; reconeixent les parets blanques d'una d'aquelles clíniques humanes. 'Si ella era allà, si en veritat estava malalta, què era el que havia tingut?'. Una veu que no coneixia i la de la Bulma van colar-se al seu cap en aquell instant, com en una mena de record fugaç, la mateixa mena de record que li havia vingut al cap en el cas d'en Gohan.

Havia tingut el virus que només en Goku li podia haver encomanat una vegada.

'¿Què ha passat?', va preguntar-se mentalment... mentre el cap li tornava una resposta en forma de flaix nítid, de tros de vida amagat entre la seva memòria.

Tenia ben present el moment, feia molt temps ja, en què n'havia parlat amb ell.

Des de llavors, ni tan sols ho havia rumiat com una possibilitat real.

En Goku li havia xiuxiuejat allò últim a l'oïda feia ja bastant més de dos anys: – El noi del futur em va explicar que vas marxar en... després que jo morís per aquella absurda malaltia. Ell creu que hores d'ara, en aquella època, ets al planeta on vas criar-te... però jo... hi he pensat tant... no em perdonaria haver-te transmès el virus que se suposa que m'hauria de matar d'aquí a un any. Promet-me que passi el que passi, sobreviuràs...

Se'l veia realment afectat. 'Fregant encara els seus llavis amb el propi alè'.

– Ja em vas demanar que em quedés aquí... a la Terra... que no marxés sense un motiu prou important – va argumentar ella aleshores, aliena al què passaria al cap de tant de temps – Com puc prometre't ara una cosa que no està a les meves mans?

Ell va besar-la llavors per darrer cop abans de desaparèixer. Fent-li gairebé mal als llavis en prémer-se contra la boca femenina. La Nasu va correspondre-li. Tan famolenca d'ell, com ell ho estava d'ella. 'Els quedaven encara dos anys de dur entrenament'. Els androides no havien arribat fins al cap d'aquells anys... Mai haurien pogut imaginar que el terrible enemic que acabaria amb en Goku seria un altre. En Cèl·lula.

.

– Li he de dir a en Gohan que ja pot estar tranquil... Que aquí tot va bé ... – La mirada insistent d'en Cor Petit va fer callar de sobte a en Krilín, que es disposava a sortir de l'habitació per avisar-lo.

Tot i així ja era massa tard.

La Nasu, dins la seva confusió, havia entès que, en efecte, el fill d'en Goku era allà. 'El namekià hauria preferit no treure el tema llavors, perquè ella insistiria en veure'l, i qui sap, si a la seva manera, disculpar-s'hi... o intentar donar-li una explicació'. I potser en Gohan també ho voldria.

Però aquell no era el millor moment perquè ella s'esforcés, ni física ni psíquicament en fer més gestos pels altres. 'Havia d'estar bé'. Mirar per ella i el seu fill.

En Gohan, en el fons, en tot aquell assumpte només podria haver trobat consol si hagués tingut la possibilitat de parlar-ne amb el seu pare.

– Llavors és aquí. Diria que en recordo la veu... – El cabell negre de la Nasu estava despentinat i part de la màniga de la bata de l'hospital relliscava per la seva espatlla, deixant-li la pell de la clavícula a l'aire.

– Nasu – va aconsellar-li la Bulma prenent la paraula als dos guerrers – No pensis en res més que recuperar-te ara, si us plau. Tu i el nen esteu bé... Però us heu de posar encara millor – va fer-li un gest de confiança.

– Crec que... – va intentar fer un esforç per parlar – ... sobreviuré –.

– És clar – va respondre de forma massa precipitada en Cor Petit, fent-la adonar que havia estat una mala idea voler fer-ne broma. 'Estaven realment angoixats per ella'.

I ella ho estava pel seu nen.

– No posis aquesta cara – va intentar animar-la en Krilín – En Gohan estarà encantat de parlar amb tu quan et trobis una mica més bé. Ara dorm, va. Et deixem descansar una estona.

'Entre tots semblaven haver-la convençut'. Hi havia temes que podia deixar per més endavant. Sobretot si res tenien a veure amb la seva salut i la del nen que esperava.

Per més que fos una saiyajin, el virus feia que encara tingués les defenses força baixes. I el risc veritable d'afectació fetal no feia tant que havia estat alt.

¿Què es podia esperar d'una malaltia que fins i tot havia estat a punt d'endur-se en Goku?

.

– Hi ha victòries que ningú recorda, i derrotes que dignifiquen. – va intentar dir en Gyumao perquè la seva filla recuperés la calma, després d'escoltar-la lamentar-se pel fet que en Gohan portés ja dies fora de casa. 'Ell era amb els amics del seu marit, i sí probablement tots estiguessin preocupats per aquella malaltia... però la Xixi se sentia gelosa'. És clar que si no li deia que ella també esperava un nen, com podia saber-ho en Son Gohan?

– Hi ha victòries que ningú recorda, i derrotes que dignifiquen... – va intentar repetir – Què coi dius de derrotes que què? – va rebel·lar-se, de cop, inquieta – M'estàs dient que hauria d'estar contenta d'haver estat enganyada per en Goku?

– No, només et dic – va repetir-li amb paciència – Que cal saber acceptar les coses tal i com vénen Xixi. I acceptar les derrotes és important per créixer.

– Per créixer? – va alçar-se ella amb caràcter – I digues després d'haver-li criat jo sola dos dels seus fills, no hauré crescut prou? No és just, pare! Jo mateixa li vaig dir a en Son Gohan que hi anés... però... – va prémer els punys – No puc evitar pensar que hauria d'estar aquí... amb la seva marona...

– Va, Xixi. Somriu, àngel. Seràs mare – va intentar donar la volta a la situació en Gyumao, buscant que ella es mirés la part positiva de la situació. Va estar a punt de recolzar-se a la taula de la cuina, però va pensar de seguida que podia trencar-la amb el pes.

– Espero que no m'estiguis intentant convèncer que aquesta situació és bona, pare! – va enfadar-s'hi aixecant-se del sofà on era – Ho he fet tot al revés, pare. És que no te n'adones? És mort i no m'ha estimat mai! No el tornaré a veure més... i aquest nen no només no coneixerà el seu pare... sinó que algun dia li hauré de dir que té un germà de la mateixa edat... que ELL va engendrar amb una altra. Amb una altra, pare! Obre els ulls! – La Xixi amb el seu habitual vestir oriental, i amb llàgrimes als ulls, va intentar explicar així la situació al seu progenitor; que malgrat li donava suport, no aparentava comprendre, per què encara que volia aquest nen, estava tan espantada en pensar que tindria un fill en aquell precís moment.

Era evident que en Gyumao entenia les seves pors i els seus motius. 'Però la seva filla sempre havia estat una dona forta'. Tenia el convenciment que també ho seria ara.

– Oh va, Xixi. Ets una gran mare i ens tindràs a en Son Gohan i a mi al costat. Tot anirà bé. Aquest bebè que esperes creixerà gran i fort, i jo t'ajudaré a donar-li la notícia a en Gohan... estant de dos mesos, encara no se't nota... però és qüestió de temps que ell mateix ho vegi –. S'havia enamorat d'en Son Goku pel seu maleït optimisme, i ara no podia ni tan sols escoltar el seu pare, demanant-li una mica d'aquella alegria. 'No recordava l'última vegada que havia sentit il·lusió genuïna per a res'. A banda, és clar, de quan es preparava per anar a buscar en Goku al 23è Torneig d'Arts Marcials o de quan esperava en Gohan... Aquell nen podia ser una ventada d'aire fresc... Una nova esperança a la seva vida...

'Tan de bo servís de res parlar en veu alta i dirigir-se a en Son Goku, cridar-li que aquell nen l'havien engendrat junts... i que ara mai tindria pare'. Ella havia somiat durant anys el tenir els fills d'en Goku... i ara que tindrien el segon dels seus nens... en Son Goku no seria... com de costum, de fet... enlloc.

La Xixi creia saber que aquella marxa era definitiva. Ni ella ni els seus fills, ni tan sols la seva amant, tornarien a veure el saiyan en vida. 'Perquè ell ho havia triat'.

Com havia dit una vegada el seu pare: 'Era la vida que havia escollit viure'. Fins i tot si s'estimava aquella dona, havia preferit no estar tampoc amb ella. Però ni tan sols això podia ja consolar-la.

– Aquesta por que tens, filla, és irracional - Va sostenir el seu pare, apropant-se-li, i acariciant-li la galta de manera paternal – Sempre te n'has sortit sola. ¿Per què ara hauria de ser diferent? – Va sospirar en veure la cara d'inconformisme d'ella – I serà un fill d'en Son Goku... tindràs un nen fort, ni tan sols hauràs de patir per si mai li passa res.

– Ah, no? I si mor en batalla com el seu pare? Si decideix abandonar-me? – va reptar-lo amb la mirada; dolguda amb el seu marit, però només podent-ho pagar amb el seu pare – No tinc tres anys, papa. Deixa de parlar-me com si fos ximple! - Va sospirar. Deixant, però, que ell l'abracés amb suavitat.

– Tot anirà bé, filla. Ja ho veuràs. Estic amb tu en això. – va recordar quan l'havia deixat anar a la recerca d'un Goku quasi adolescent. 'Potser un dels seus pitjors errors'. – Com sempre...

.

.

La Nasu va sentir com la seva sang es glaçava, en el mateix instant que tornava a recapacitar sobre el què havia passat, encara al llit i amb camisa de dormir. Ella només recordava haver estat en aquella festa de comiat, però ni tan sols es feia a la idea de com s'havia arribat a trobat tan i tan malament. 'Havia perdut la consciència de cop i volta'.

– Estaves completament desmaiada quan et vam portar – Va seguir parlant en Cor Petit davant dels altres – De seguida, i gràcies a l'ajuda d'en Trunks, vam comprendre què et passava. I com podia ser...

La Nasu va voler demanar-los on parava ara el noi dels cabells liles, o si és que estava amb en Gohan en aquell moment, ... però va callar en veure entrar a un sanador.

Un doctor, com l'anomenaria la Bulma. 'El ginecòleg amb què recordava haver-se visitat una vegada'.

'Era possible que recordés haver escoltat la veu d'en Gohan estant inconscient, però que en canvi la seva ment n'ometés el dolor que havia hagut de sentir tot aquell temps?'.

– Nasu... – Va murmurar en Cor Petit de nou, per treure-la dels seus pensaments. El sanador, adult i amb trets de persona entrada en anys, només va somriure.

– Senyora Brief – Va fer un gest amb el cap abans de continuar, dirigint-se en realitat a la Nasu – Ara que ja es troba millor, m'agradaria parlar amb vostè i amb el seu marit – L'home va dirigir una mirada de reüll a en Cor Petit, però abans que pogués parlar, en Krilín va interrompre.

– Pot parlar davant de tots, doctor. Tots estem amb ella – va observar com el namekià romania quiet encara sense adonar-se'n: 'Tothom aparentava pensar que ell semblava el pare de la criatura'. I la veritat era que la preocupació que havia mostrat aquells dies, encara que fos des de la seva mudesa i discreció habituals, era ben pròpia d'algú a qui la saiyajin, sens dubte, li importava... i molt.

– Com vulguin – va acceptar finalment el doctor, fent-se a la idea que aquella pacient no només era peculiar per les seves característiques cel·lulars i d'organisme. 'Sinó també pel grup que l'envoltava'. La Bulma, que sens dubte era conscient de com de rar semblava allò, va tornar-li el somriure... I va dirigir de seguida una mirada d'entesa a la Nasu, que no obstant, la va mirar (en el seu cas) amb exasperació.

Estava nerviosa pel què fos que tot allò volgués dir.

I no tenia l'humor, en absolut, per poder esperar un sol instant que el sanador, o com n'hi diguessin en aquell planeta, l'informés del pas següent.

– Està bé? – va preguntar directament tornant-se a dirigir al seu fill – És l'únic que m'importa...

– Nasu ... Escolta'l... Una mica de paciència... – Va insistir la Bulma, en veure que la germana d'en Vegeta continuava preocupada i perduda en les mateixes pors de feia un instant. 'De res servia que ells l'haguessin intentat tranquil·litzar'. De totes maneres, la Nasu aleshores només va assentir mirant cap al doctor Belis, perquè aquest pogués continuar.

– Bé. M'imaginava que estaria preocupada... no obstant, dins dels paràmetres que vam establir i d'altres que ens són desconeguts, però que en aquest cas no semblen gaire diferents dels que presentava el petit Trunks, tot va com ha d'anar. Les meves felicitacions, perquè té una criatura molt forta – va parlar el doctor amb un somriure, i aire amable i satisfet – Serà mare d'un autèntic prodigi de la naturalesa, tot i que crec que vostè mateixa ho és ... El seu embaràs segueix el curs normal, malgrat l'ensurt de la malaltia... I tot i que... des d'ara mateix li he de receptar molt de repòs.

Tant en Krilín com la Bulma, i en Cor Petit també en un segon pla, van quedar un moment quiets; abans de tornar a mirar pletòrics a la jove mare i deixar escapar, tot seguit, un somriure amb evident alegria.

– Tindré gairebé un nebot a qui malcriar... I sense cap més problema... Escoltes, Nasu? – va celebrar-ho la Bulma posant-li amb simpatia una mà al braç.

– Segur ...? – Va començar a preguntar la Nasu, oblidant ja tots els seus pensaments anteriors, i observant amb claredat el gest d'assentiment del sanador. 'Abans fins i tot de somriure, la Nasu ja tenia una mà al ventre'. Havien superat la malaltia amb èxit, havia sobreviscut com una vegada, desconeixedor que realment l'afectaria, li havia demanat en Goku. Va pensar en ell esborrant aquell fugaç somrís dels seus llavis, amb un lleuger sentiment d'ansietat al pit. A més acabava de recordar ara que el metge li havia parlat també de repòs. – Què significa que em recepta molt repòs? – va instigar.

– Que li aconsello que es quedi ingressada fins el moment de tenir la criatura, senyora Brief. No és el procediment habitual... però després d'una malaltia tan estranya i sense saber si vostè n'està refeta del tot... és l'únic que puc fer per assegurar-me que els dos continuïn bé.

– Jo... – va dir-ho gairebé segura, perquè com a guerrera sabia quan el seu cos estava més o menys fort – Estic curada. Bastant curada...

– Encara et deus sentir dèbil, Nasu – va reiterar la Bulma, mentre una de les infermeres, la de cabell ataronjat, la Suno, entrava a l'habitació amb un parell de carpetes a la mà, disposada a demanar-li si podien portar-li ja un primer àpat – No ens podem arriscar a què tinguis el nen en qualsevol lloc...

– És cert – va donar-li la raó el metge – Li dono la meva paraula que el seu fill surt a les proves i a les ecografies totalment sa, però després de tot el què ha passat... seria molt fàcil que qualsevol contratemps, fes avançar el part. No ara, però sí dintre d'un mes o dos.

– Sincerament – va parlar decidida, intentant posar-se bé asseguda sobre el llit i repenjada al coixí de la seva esquena – Creu que corro un perill real si allà on sóc, prometo fer llit la major part del temps?

El metge va somriure: – No. Està vostè en condicions de passar aquests mesos on més còmode se senti, Nasu – va parlar – Però la Bulma ja m'ha advertit la seva predisposició a la hiperactivitat. No ens podem arriscar.

– Li juro que ni em mouré.

– Però... – va protestar la Bulma, que ja havia parlat amb el ginecòleg abans, d'una cosa així.

– En Dende se n'assegurarà... – La declaració d'intencions va agafar-los d'imprevist a tots. – Si us plau, Cor Petit... – va mirar-lo, sabent que ara ell, com els altres, tenia tota la seva atenció posada en ella. – ... faré bondat. I tu pots notar el ki del meu nen, qualsevol variació serà fàcil que la detectis. Me'n fio fins i tot més que d'aquestes màquines.

– Però... – va encara intentar aturar-la la Bulma – Almenys espera uns dies... Encara esteu dèbils.

– Em sento bé, Bulma – va tornar-se a acariciar el ventre, buscant el remor del nen de qui sentia el moviment; després d'estona de preguntar-se si era bo que estigués tan quiet. Va intentar evitar aquella idea, però va veure que probablement només podria deixar-los tranquils recordant-los aquell últim punt: – És el fill d'en Son Goku, els dos ens tornarem bojos si hem de fer llit entre aquestes quatre parets.

Un terrabastall l'havia distret abans d'acabar tota la frase. La infermera pèl-roja d'ulls castanys acabava de deixar caure les carpetes a terra amb sorpresa. 'El fill d'en Son Goku'. No podia estar-se referint a cap més Son Goku.

De petita la Suno havia sigut una nena de pèl taronja que, amb gran bondat de cor, vivia al costat de la seva família en un poble del nord... un indret sotmès a la tirania de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. La jove Suno, per tant, no oblidaria mai l'instant en què s'havia trobat el nen que els deslliuraria d'aquell horror: 'Havia estat en ple paisatge nevat, quan l'havia localitzat gairebé congelat... pel fred i el gel'. Ella, que sempre havia estat igual de preocupada pels demés, l'havia dut a casa immediatament, on li havien donat roba d'abric i menjar.

Així havien conegut l'extraordinari Son Goku. ¿Que n'hauria estat després de tant temps?

'Aquell nano havia pujat a la Torre, on llavors aquell comando de l'exèrcit exercia el seu poder sobre la zona, i n'havia rescatat l'alcalde del seu petit llogaret'. Des d'aquell moment, al poble, amb ells, hi vivia també en Hatchan, el que una vegada havia estat l'androide número 8 d'aquell terrible exèrcit.

Aleshores no havia conegut la Bulma ni els amics d'en Goku, que en aquell llavors anava sol a la recerca de les Boles de Drac; però sí que havia sentit a parlar d'aquella jove que, segons el nen estrany, era l'única que podia arreglar el seu radar. 'Amb aquella idea (ell) se n'havia anat del seu poble, després de salvar-los... A buscar-la'.

No n'havia mencionat mai el cognom, potser perquè llavors ni tan sols el sabia, però sí el nom: Bulma. 'En parlava molt de la Bulma en aquella època'. Era, pel que la Suno sabia, la persona que primer li havia mostrat el món... potser una mena de germana gran.

Tot i que la noia de cabells ataronjats n'havia estat una mica gelosa, si havia de ser ara sincera amb si mateixa. 'De petit, aquell nano de cabells estrafolaris que havia arribat, els havia salvat i havia marxat, havia estat el més semblant que havia tingut a un amor platònic'.

– Jo podria... – va interrompre'ls amb la veu dolça que encara la caracteritzava – Jo podria acompanyar-la-hi, doctor. Podria assegurar-me que tot va bé; fer-li el control diari que passaria aquí de la mà d'una de nosaltres, però en un lloc on ella estigués més còmode... I si tingués qualsevol dubte, podria posar-me en contacte amb vostè.

– És una gran idea! – va entusiasmar-se la Bulma – Pagaré a la clínica el què faci falta... em sembla fenomenal... Una gran idea, sí senyor!

– No pot ser... – va dir seriosament en Cor Petit – Allà on anem no s'hi pot passejar tothom com si fos qualsevol lloc.

– No faré preguntes – va córrer a aclarir la Suno – Ni tan sols m'han de dir on em porten... Tancaré els ulls en anar-hi o el què faci falta... – va observar la pacient que encara era al llit, però que certament es veia molt més sana que hores enrere: – Només vull... Seria una experiència per a mi, ara que començo – va mentir – Pensi doctor que sempre m'ha interessat el camp neonatal. Serà una vivència impagable.

El namekià que (de fet) havia entès que potser era l'única opció que tenien per què la Nasu se sentís còmode, – estant realment vigilada també per mètodes terrestres –; va fer un gest que ningú va entendre amb el cap. Estava esperant saber què en pensava la pròpia afectada. 'No necessitava una mainadera', seria probablement el què en diria al principi.

La coneixia massa bé.

– Has estat molt dèbil, Nasu – va temptar-la la Bulma – Pensa que així tots estaríem més tranquils – va imposar-se així a la mirada d'en Krilín, que semblava dir-li que l'única que podia estar més tranquil·la amb la medicina tradicional adés que amb en Dende era ella. El cap pelat va saber, de seguida, que estava sent ignorat: – Tu també estaràs més tranquil·la. Pensa que la malaltia, que acabes de passar, ningú més que la medicina d'en Trunks podia aturar-la. No era precisament una broma... – va insistir la Bulma.

– Bé – va acceptar la Nasu, una mica molesta per la manera directa de parlar-li – Doncs d'acord... Esperem que en Popo no posi el crit al cel quan l'informem. Li ha de donar permís per accedir-hi, si és que no voleu fer-la enfilar-s'hi.

'Un cop decidit aquell punt, la Nasu sabia que ja podia deixar enrere l'aire carregat d'aquella habitació'. Bé, no abans de poder parlar amb en Gohan. ¿Què havia de dir-li, de fet?.

– Per cert – va interrompre-la el doctor amb un aire totalment diferent – No vol saber si és nen o nena?

La Nasu s'ho va pensar, però, durant un instant.

– No – va acaronar-se el ventre – Crec que prefereixo descobrir-ho quan neixi.

.

– Estàs bé, Gohan? – va atrevir-se a preguntar en Trunks en aquella sala d'espera, veient com en Son Gohan es mantenia assegut sobre una cadira amb cara pensativa.

– Sí – va aconseguir somriure lleugerament just després – Estic molt content de debò. De què aquest malson s'hagi acabat... He d'anar pensant en tornar a casa...

– Sí – va posar-li una mà a l'espatlla – Jo també. Us vaig venir a dir que havia vençut en Cèl·lula i els androides, però entre tota aquella història d'en Bojack i això... porto ja massa dies per aquí. No hauria d'interferir més en aquesta línia temporal...

– Et trobarem a faltar.

– Jo a vosaltres també, però m'he d'afanyar a tornar. I recomanar-li a la Nasu d'aquella època que es prengui la medicina com a antídot – va raonar – Hi ha virus que poden estar en repòs a l'organisme fins a 20 anys, així que seria bo que descartéssim un ensurt. En realitat no sé fins a quin punt... – va callar, de sobte, en raonar que era en Gohan qui tenia davant.

– Vols dir que no saps quina era la relació del meu pare amb ella, a la teva època, no? – va assegurar senzillament, veient a l'instant les marques de culpabilitat al rostre del noi del futur – Tranquil, suposo que me n'acabaré fent a... – Una inquietud però va ser més forta que la determinació de què algun dia ja no se li faria tan estrany saber-ho: – Creus que s'estimaven?

– Gohan...

– Respon...

En Krilín, malgrat tot, va interrompre'ls, amb mirada comprensiva donat que havia escoltat part del què havien dit fins llavors. Havia sortit a buscar-los minuts abans. – Ja té l'alta... en Cor Petit i la Bulma la traslladaran aquest matí.

'Era estrany pensar en la combinació del namekià i la científica que, sinó fos per causa de la Nasu, ni tan sols haurien intercanviat més d'una conversa en tot aquell temps que duien a la mateixa colla'.

– Puc entrar? – va qüestionar-lo en Gohan aleshores.

– Doncs... sí. Tot i que en Cor Petit continua convençut que és millor que ella descansi i no tingui gaires sobresalts. Sigues comprensiu, Son Gohan.

– No pateixis – va posar la mà al braç d'en Krilín mentre s'aixecava – Només vull saludar-la.

– És clar – van dirigir-se (llavors) els tres endins.

.

.

– Com està?

– Com ho saps?

La Bulma, que acabava d'arribar a casa després de dies pendent de l'hospitalització de la Nasu, havia travessat el corredor que la duia a la seva habitació, disposada a descansar-hi i fer-hi una migdiada. El so de la porta d'una de les cambres obrint-se, però, va alertar-la que possiblement era en Vegeta qui l'observava.

– El seu ki... – va ser l'única explicació que semblava disposat a donar ell.

La Bulma, llavors, no va poder evitar girar-se entre la indignació i l'estupefacta realitat. – ¿Sabies que la teva germana estava malalta, i no has vingut cap dia a veure-la? O a demanar-me per ella? O a fer el què maleïdament se suposa que hauria de fer un germà?

– No m'era necessari venir per saber si vivia o no.

– Ah, això ho explica tot – va posar-se les dues mans en forma de gerra a l'alçada de la cintura – Si s'hagués mort ja haguessis vingut, no?

– És una saiyajin d'elit... no és tan fàcil acabar amb ella.

– Està embarassada i tenia un virus que ni el mateix Goku va poder superar... no, en el futur d'en Trunks. Recordes?

– En fi... – va girar-se disposat a tornar a entrar a l'habitació.

– Espera – va agafar-lo dels bíceps del braç ella. – Espera, Vegeta. No volia ser tan dura... Ja sé que t'importa.

– No m'importa.

– El que tu diguis – va acceptar acostant-se més a ell i besant-lo d'imprevist a la galta – Ara estic molt cansada, però quan surtis de la cambra gravitatòria aquest vespre... podem... – va fer que el seu dit en resseguís els llavis, sense que ell ni tan sols s'immutés – Podem deixar de banda tanta tensió, no? Demà serà un dia dur... en Trunks se'n torna al seu temps i, aquesta vegada, per sempre.

– I? No és això el què havia de fer tard o d'hora?

– No em toquis el que no sona, i dedica'm unes hores aquest vespre, vols?... – Ell va mirar-la escèptic. 'Que n'era de pesada'.

– Com vulguis, dona – va girar-se, tancant la porta de l'habitació d'on havia sortit i fent-ho d'un cop. 'Tot i que cada vegada allò que tenien s'assemblava més a una relació, la Bulma encara no estava segura que tot allò fos realment per sempre'. ¿Se'n cansaria algun dia, en Vegeta?

'Maleït saiyan'. La Bulma va ofegar un crit de queixa en adonar-se que havia estat a punt d'alçar la veu. 'No havia de per què desesperar-se: allò era un sí'. De fet era el més semblant a un sí que havia aconseguit mai d'ell. 'Bé, exceptuant-ne les vegades que passaven als fets, prescindint de les paraules'.

Va sospirar alleujada, tocant-se els cabells que duia a mitja alçada, i mirant-se com d'arrugada tenia la roba amb què havia fet guàrdia a l'hospital. 'Encara quedaven uns mesos pel naixement del nen de la Nasu, si ella no s'entossudia en saltar-se el repòs, no havien de per què patir'. No almenys per ella i la criatura.

.

– Kaito! – va cridar en Son Goku en veure'l observant-lo, mentre feia els seus cada vegada més esforçats exercicis. – Estàs molt pensatiu últimament, eh?! – va fer-li broma, abans de tornar a girar-se disposat a enfrontar-se a un parell de guerrers de l'Altre Món que també entrenaven prop d'allà. 'Podia lluitar-hi perfectament en el seu estat base, però ho estava gaudint força'.

Havia de començar a treballar per superar els seus propis límits ben aviat.

– Goku – va mirar-lo de sobte el Déu, més seriós del què li havia semblat un moment abans. 'Tot i que s'havia proposat no estar pendent de la Terra, donat que ara era un planeta en pau i no necessitaven que ell hi tingués els sentits posats, no havia pogut evitar donar-hi més d'una ullada en els darrers dies'. – Hauríem de parlar...

– Ja té el menjar preparat? – va riure ell – Em moro de gana!

– No, Goku... És sobre...

– Disculpi, Kaito. És que ara mateix estic lluitant amb aquests dos companys, després parlem! – va fer-li un gest alegre amb la mà, mentre se n'allunyava – I no pateixi! He d'entrenar-me el suficient perquè el Gran Mestre de l'Altre Món m'accepti com a alumne algun dia!

'Si sabés que, en realitat, aquell Déu que estava per sobre d'ell mateix, i dels seus homòlegs a les tres galàxies restants, ja havia expressat que ben poques coses podia ensenyar-li...'.

No, pas a algú tan fort com ell.

– Goku! – va queixar-se sense que el noi l'escoltés. 'Havia de trobar el moment per dir-li-ho'. ¿O és que encara no n'estava prou segur, d'haver d'explicar-li, i per això no li cridava ja allà mateix?

¿Què en trauria, preocupant-lo així?. – Has de dir-li –va murmurar-se a si mateix – Té dret a saber-ho...

.

– D'aquí tres hores, en Trunks se'n torna al seu món – va dir estirada al llit, fumant un cigarret i amb la mà sota el seu cap. – No el tornarem a veure... Creus que estarà bé?

No obstant, la persona a qui li demanava, un Vegeta nuu, que l'observava fastiguejat, ni tan sols va fer res més que deixar escapar un grunyit.

– Calla.

– Fa un moment no em demanaves pas que callés – va dir-li descarada i insinuant-se-li posant-se de costat i resseguint el pit masculí amb un dit. – Bé que t'agrada sentir-me, segons com.

– Ets ben vulgar...

– I el que t'agrada – va riure fent veure que ignorava el gest malhumorat d'ell. – En vols?

Va allargar-li el cigarret amb un somriure.

– No.

– Va bé per relaxar-se – va situar-se sensual sobre el cos masculí, apropant-li la cigarreta als llavis. – I a tu et convé molt... pel que veig.

El darrer comentari, fet amb molèstia en veure que ell no responia a la seva provocació, va fer que en Vegeta s'aixequés com un resort i la fes caure enrere.

– Au! – Li havia pres el farcell de fulles de tabac i nicotina d'una revolada. La Bulma va somriure en veure que el Vegeta realment l'examinava com si s'estigués pensant el que ella li havia dit.

Però no se n'imaginava exactament aquella reacció.

Va estossegar un parell de cops amb cara de fàstic abans de mirar-la entre la ràbia i l'absolut horror: – Però es pot saber quina mena de porqueria és aquesta?

– Tabac, Vegeta. – No va poder contenir el riure en adonar-se que el pare del seu fill encara ara intentava recuperar-se de l'estranya sensació d'empassar-se aquell fum. 'Tot un saiyajin, vençut per una cigarreta'.

– No riguis!

– D'acord – va tapar-se la boca amb la mà, tot i no podent evitar deixar escapar una darrera rialleta – D'acord...

– Bulma, Vegeta! – van sentir que cridava la mare d'ella al passadís aleshores – En Trunks és a baix esmorzant! Us hi espera per acomiadar-se. En Krilín ja ha arribat també!

– Coi, pensava que marxaria més tard – va moure's la Bulma de terra de seguida, disposada a vestir-se, posant-se la roba interior amb presses i anant ja per agafar els primers pantalons que trobés tirats per allà.

– No tan de pressa.

– Vegeta! – Sense poder reaccionar, d'un gest ell l'havia tornat a deixar sobre el llit, posant-s'hi sobre amb un somriure maliciós.

– Jo encara no he acabat...

– Però...

– Pot esperar-se... – va empresonar-la sota el seu cos amb la intenció de repetir cadascun dels moviments de la nit anterior.

– Bàrbar... – va tenir ja només temps de xiuxiuejar ella en notar com feia bocins la poca roba que havia aconseguit posar-se al damunt. Va haver de callar llavors, en observar-li els ulls foscos amb què tenia ara la vista perduda, mentre deixava vagar les mans pel seu cos.

'Com havia de renunciar-hi, si donaria el que fos perquè sempre estiguessin així'. – Ara, dona. Ara és quan et vull sentir...

– Ah...

.

– Així que ja te'n vas? – va donar-li una abraçada en Krilín, mentre el veia revisar la seva màquina del temps. – Ja t'has acomiadat de tothom?

– Sí – va somriure en Trunks a qui la Bulma li havia tornat a tallar el cabell hores enrere – De la Nasu i en Cor Petit ho vaig fer abans que la traslladessin al Palau de Déu... És millor que no es mogui d'allà fins a l'hora del part ara. I a en Gohan també li vaig dir adéu... estava molt preocupat per haver deixat tants dies la Xixi sola.

– Pobre Gohan...

– Eiii – va aparèixer en aquell instant, després d'estona d'esperar-la, una Bulma un pèl descabellada i vestida amb el primer conjunt de brusa i pantalons que havia aconseguit treure de l'habitació. Feia això sí cara d'absoluta felicitat.

'En Krilín no volia saber per què'. Com tampoc havia volgut fixar-se clarament en els ki's alterats de la científica i el saiyajin que fins feia un moment provenien d'una de les plantes de dalt. En Trunks del futur havia somrigut, amb evident vergonya, en notar-ho.

En un parell de minuts, van veure també en Vegeta mirar-se el comiat des de l'entrada de Corporació Capsula; just davant d'on en Trunks havia situat ara la seva màquina del temps.

– Adéu, fill – va abraçar-lo la Bulma per enèsima vegada.

– Adéu, adéu a tots! – va tornar a compartir una mirada d'assentiment amb el seu pare.

Se n'anava amb la seguretat que en Vegeta es quedaria. 'Confiant que tot sortís bé al part de la Nasu'. I sabent del cert que trobaria a faltar tots aquells guerrers que, al seu temps, no havia ni tan sols tingut l'oportunitat de conèixer.

.

.

Havia vist en Gohan entrar a la seva habitació en el moment que amb un simple dels vestits que ja li havia prestat la Bulma, i una trena, estava sent ajudada per la científica i en Cor Petit a aixecar-se del llit. Feia ja dies.

Se sentia amb forces, però tenia por de què tota aquella debilitat, ja hagués afectat el nen d'alguna manera. 'Encara que tothom estigués convençut que no'.

En Cor Petit li assegurava sovint que en tornava a notar el ki hiperactiu. 'De totes maneres, la malaltia que semblava ja haver superat i el fet que no sabien com aquella medicina podia afectar al nadó, feien recomanable que no fes bestieses'.

'Ja n'havia fet prous, de fet'. Així que, per què no, estava disposada a obeir tot el què els hi digués aquella infermera callada, que finalment s'havia ofert a acompanyar-los.

La Suno era amable i atenta, però la princesa Nasu tenia la sensació que hi havia alguna cosa que continuaven sense saber d'ella.

– Per què et vas oferir a venir? – va preguntar sense manies finalment, després de molt pensar-ho, quan va notar que la Bulma i el namekià s'apropaven a en Gohan; que acabava de passar la porta. 'Sabia que creien que no era el millor moment per afrontar segons què'.

– No serà gratis... La seva amiga em pagarà bé... – va excusar-se la infermera pèl-roja amb un somriure – No se'n preocupi de totes maneres. M'asseguraré que vostè i la criatura estiguin bé i quan s'acosti el moment tornarem aquí. És el tracte que ha fet amb el doctor.

– No et crec... i parla'm de tu, si us plau, Suno – va somriure-li també de tornada – Em fa l'efecte que no ho fas només pels diners.

'Havia de dir-li alguna cosa, però sabia que s'estranyarien molt si de sobte els explicava que ella, com tots els seus veïns, devien moltes coses a en Son Goku'.

Tampoc volia que pensés que ho feia només per instigar què n'havia estat del seu amic o per fer-li un favor. Era una mica tot, però sobretot preocupació: 'Si era el fill d'en Goku, també tenia ganes d'ajudar a què tot sortís bé'.

Va escollir, però, la sortida més fàcil. Per donar-l'hi una explicació de moment: – Veurà, jo... no em demani com... però sé que no va ser en Satan qui va vèncer en Cèl·lula.

– Com?

La Suno va assentir, intentant canviar de tema: – Però no té importància, si em vaig fer infermera va ser per ajudar la gent i els nens m'encanten. Només t'ajudaré... Aquests mesos, més o menys quieta, no seran fàcils.

'No hi havia res que la saiyajin sabés millor que allò'. Va fixar-se aleshores en què en Gohan, que havia aconseguit passar entre la Bulma i el namekià, deixant-los un pèl inquiets amb la insistència d'avançar cap a ella, era ja davant seu.

Van intercanviar una mirada. 'Per a res del món, enfrontada'.

En Son Gohan va ser el primer en trencar el gel: – Ja en parlarem més endavant – va fer-li un gest de comprensió.

– És clar.

Havien passat ja dies des d'aquell moment, i tot i que se sentia lleugerament inquieta pel què pogués passar pel cap del pobre Gohan; sí la confortava saber que era prou madur per parlar-ne més endavant.

'Era un nen magnífic'. Tan de bo no arribés a pensar res incert del seu pare. Sabia que sempre havia necessitat el caliu patern... i que, entre tots, l'havien abocat no precisament a una infància fàcil.

El temps aparentava passar de pressa en aquell palau de Déu amb la companyia pausada d'un Dende que, com havia fet en l'època d'en Cèl·lula, encara semblava intentar aprendre més i més a partir dels antics documents namekians que de tant en tant repassava.

– Se't veu concentrat – va comentar, agraint-li amb la mirada que anés precisament a aquella habitació a repassar els papers i a passar, així, estones amb ella.

– No tant com en Cor Petit que ha tornat a entrenar dia i nit – va fer broma. 'Sí, la veritat era que tot i que l'havia sentit molt més proper que mai, mentre havia estat a l'hospital, el namekià aparentava haver-se tancat més en si mateix en arribar allà'.

¿Què deuria passar-li pel cap?

– Aquí tens... una mica d'aigua... – va entrar la Suno a l'habitació. La jove havia estat observant amb estranyesa aquell lloc on l'havien portat, ja que ni tan sols havien sabut dir-li ben bé què significava tanta opulència, ni el tracte exquisit amb què aquell servent i ajudant tractava el seu 'senyor'.

En Dende, a qui en Popo dispensava tanta dedicació, era només un nen... i semblava de la mateixa raça que en Satanàs Cor Petit. Tot era confús.

Havia sabut, a més, feia uns dies el per què, malgrat ser aquell un fill d'en Son Goku, aquest no havia estat enlloc en cap moment.

– És mort – Li havia dit secament en Cor Petit quan ella havia demanat discretament pel pare de la criatura. – La Nasu no en vol parlar... – L'havia advertit també.

Li dolia a l'ànima saber que en Son Goku els havia deixat. 'Era mort de veritat'.

Potser per això, resolt el misteri, encara estava fins i tot més disposada a posar tots els seus sentits en donar un cop de mà, encara que fos de moment, a aquella dona i el seu fill. 'Havia de trobar el moment per explicar-li que ella el coneixia'. Però, donat el que li havia dit en Cor Petit, no sabia si era gaire bona idea.

.

– Curiós joc la vida, t'arriben les cartes que t'arriben i has de saber què fer amb elles. – Va escoltar en Cor Petit que li deia aquella veu tan coneguda, darrere seu.

– Què fas dreta? – va preocupar-se'n de seguida. Anava amb aquella camisa de dormir blanca, i amb la trena llarga que li lliscava per un costat del rostre. 'Entre els sis i els set mesos de gestació, feia ja llavors un considerable ventre'. Potser per això s'havia de posar una de les mans a l'alçada dels ronyons, en avançar cap a ell.

– Tranquil, he demanat permís – va dir en lleugera broma. 'Tot i que no deixava de ser cert. Ho havia consultat amb la Suno abans, decidida a saber què passava pel cap d'un Cor Petit més callat que mai'. I més distant. – Estàs molt estrany – va aclarir-li.

Ell només va mirar-se-la un instant abans de reaccionar.

– Perdona... – va fer sense que la Nasu n'entengués el motiu – Saps? Em feia molta por que... – va intentar sincerar-se. La saiyajin va entendre'l de seguida.

– Que em morís...

– Queda't – va clavar la seva mirada en la fosca d'ella – Fins i tot quan la criatura ja no necessiti més consells. Quedeu-vos a viure aquí.

– I en Dende? – va preguntar ella – Entenc que hagi accedit a que vingués, donades les circumstàncies. Fins i tot heu deixat pujar-hi aquesta noia; que heu insistit a portar amb mi, tot i que en Popo em podria haver donat igualment un cop de mà... – va raonar – Però no és precisament un hotel això.

– En Popo ja té prou feina tenint cura del palau... i d'en Dende – va acceptar finalment el namekià; deixant la distància meditativa amb la què se la mirava, i apropant-se-li. – Però després serà diferent, no necessitaràs ningú i... em faràs content si et quedes. Quedeu-vos.

Gairebé l'emocionava tanta sinceritat, o potser era perquè tot plegat havia acabat per debilitar-li l'ànim. 'Tenia les hormones i els sentits completament desmarxats'.

– Sé que no t'ho hauria de demanar – va dir de sobte el namekià, i la Nasu va comprendre que era en part per allò, per la raó per qual es disculpava, pel que en Cor Petit portava dies absent: – Deus voler fer la teva... tindràs altres inquietuds que passar-te la vida amb un parell de namekians...

¿Inquietuds?. Primerament no va saber ni tan sols què volia dir, però de seguida hi va caure. 'No podia ser que ell estigués preocupat per...'.

– No ets tan diferent dels humans... i hi ha necessitats humanes que els namekians no podem pas entendre.

'No podia ser que s'estigués referint a...', va reaccionar pensant ella.

Va mirar-la als ulls i la Nasu va tenir la sensació que li feia la mateixa reflexió a través del pensament. 'Com amb en Son Gohan, amb ella també practicava aquell do tan nàmek: la capacitat de comunicar-s'hi mentalment'. Però, en aquella ocasió, no aparentava voler que n'endevinés el sentit complet.

Ella va somriure, malgrat tot, d'una manera nova. 'Volgués ell o no, l'acabava d'entendre'. Millor del què s'hauria imaginat mai.

'No, ell no era en Goku... però...', no l'havia necessitat mai tant.

– No espero que em despullis i ho fem aquí ara mateix, Cor Petit – D'improvís, la noia va acariciar-li la galta entre un joc desconegut, que en el fons l'espantava bastant, i la tendresa agraïda per aquella confiança que es tenien – Sé que això no seria possible i ho accepto. No ha estat mai la meva intenció.

– Nasu…

Ella va callar. Allò que anava a dir, no ho havia dit abans a ningú:

– La Reiya i jo et volem aquí... amb nosaltres, Cor Petit – va somriure alliberada – I tant m'és que no torni a tenir una relació… – va callar incòmode, però va continuar amb la valentia que l'hi donava la capacitat per a mai no rendir-se – ... humana. Em fa molta més falta això. Sigui el que sigui...

– Jo no… – Ella va riure ara gairebé burleta, davant la insistència d'ell en tancar-se en banda: Ni tan sols l'havia escoltat. 'No obstant, a ell, una idea li va saltar al cap de sobte: ¿L'havia anomenat Reiya?'. En Cor Petit va canviar de registre per mirar-la de nou amb sorpresa.

– Nasu... – va dir-li aquest cop sí mentalment.

– És un pressentiment – va aclarir-li-ho – En calma a les nits, m'he dedicat a intentar percebre-li el ki i estic gairebé segura que és el d'una nena – va somriure-li obertament després: – Reiya, era el nom de la meva mare... la reina del planeta Vegeta.

'Una nena'. Aquella idea era, de fet, nova pel namekià. Va intentar, però, centrar-se en tot allò que li havia volgut dir abans: – Nasu, no crec que estiguis feta per viure entre tanta solemnitat... jo no sóc...– va intercalar les pauses amb gests pensatius: – Ha estat un error demanar que et quedessis – va excusar-se a la fi amb la mateixa calma que sempre. 'Aparentava impassible, i seré malgrat tot'.

– No diguis burrades – va decidir llançar-se per fi a aquella estranya i metafòrica piscina que se li presentava ara davant. 'Sabia que ell havia estat pendent d'ella en tot moment... mentre havia estat malalta... però ja abans també'. I tenia unes ganes enormes de quedar-se allà, amb ell... i amb en Dende: – Sí, ja ho sé, Cor Petit. Crec que ja sé per on vas... – va observar-lo un instant més, decidida a utilitzar aquell to desafiant, només per fer-lo reaccionar: – Ets un ésser solitari i reflexiu. I asexual. Tots els nàmeks ho sou. Ho he sabut sempre – va sospirar amb un somrís, que no aclaria si feia broma o parlava seriosament.

I va disposar-se a continuar parlant (això sí) sense deixar-lo raonar més en va. 'Per xocant que fos el què ella mateixa estava dient, no hi havia res que tingués llavors tan clar: Volia quedar-se, ser mare i estar sola no seria fàcil, i el necessitaria al costat'.

El volia al costat.

Va suavitzar el to només al final, per acabar de dir-li-ho, aquesta vegada amb un rictus intangiblement seriós: – No t'he demanat res que no poguessis fer. Ni ho he pensat... M'és igual si no és cap estúpid instint reproductiu el que ens manté units. Saps? – va confessar-se així amb valentia. '¿Com podien haver defugit aquella conversa durant tant temps?'. – Hi ha mil maneres d'encertar i mil maneres d'equivocar-se. Ajuda'm a no fer-ho gaire malament... Sigues part de la nostra vida.

'Si s'entenien d'aquella manera, per què no podien parlar-se també així?'.

La Nasu va tancar els punys just llavors amb el nerviosisme de no saber cap a on anaven. El guerrer no semblava preparat per respondre-li. Des d'algun moment inconcret del seu discurs, en Cor Petit no havia deixat de subjectar-li la mà, i ara ambdós eren cara a cara amb els dits entrellaçats però massa preguntes a la ment. '¿Què els estava passant?'.

– Cor Petit, mira'm. T'ho dic de debò... – va fer el cor fort – Deixa'm quedar-me. No et demano que canviïs: Jo tampoc seré més simpàtica ni tindré un caràcter gaire millor. Només vull que entenguis que no sé què som... ni per què et dic això de cop i volta... però vull estar aquí. No espero res de tu que no siguis capaç de donar-me. I no vull res més que això.

Va sentir que es treia un pes de sobre en dir-ho.

Minuts després, la jove va rendir-se alleujada; quan alguna cosa, als ulls del namekià, va fer-li veure que ell se sentia perdut. 'Tan perdut aleshores, com ella ho havia estat des d'un instant abans'.

– Abraça'm... – va fer ella, però, el primer pas per fer-ho: – Abraça'm, Cor Petit. Sé que els nàmeks podeu abraçar. Quan em vegis sola o ferida, només abraça'm. Fes-me saber que ets aquí. No necessito res més. – va riure nerviosament – Vaig créixer pensant-me que els saiyans tampoc en sabíem d'abraçar. Que no ho necessitàvem…

Van observar-se, encara amb el dubte latent, més d'un breu segon.

I el guerrer namekià va fer-ho – va abraçar-la – amb més força de la que ella s'hagués imaginat mai, tenint però cura de no fer-li mal al ventre. Va subjectar-la pels colzes i després va entrellaçar-hi els braços a l'esquena. Va posar la seva barbeta sobre el cap femení, mentre ella acaronava – gairebé no fent-ho – el coll de l'home amb els llavis.

Una sensació de pau, d'estar allà on havia d'estar, va envair en Cor Petit, que de sobte va comprendre que podia passar-se l'eternitat atrapat en aquell moment.

'Va intentar recordar si mai ningú l'havia abraçat, i si allò devia ser o no normal entre els nàmeks'. Faria el què fos perquè ella es quedés amb ell. 'Ara ho sabia'.

Trobaria la manera de què tot aquell trencaclosques estrany encaixés a les seves dues vides.

La Suno, entre les columnes de palau, havia intentat sortir a l'exterior preocupada perquè l'inquieta embarassada trigava massa a tornar a l'habitació on solia descansar; però, abans d'advertir-li-ho, va quedar-se un moment més oculta a l'edifici. 'Així que era allò. Tota aquella preocupació de l'home estrany per la seva pacient, era aquella mena de relació inclassificable que tenia davant'.

Va somriure.

Allà on fos, si en Goku ho sabés, no podria fer res més que estar-hi d'acord. La pèl-roja tenia el pressentiment que estava veient formar-se el què ben podia ser una peculiar família.

.

.

– Mare – va cridar-la en Son Gohan, després d'haver sortit a entrenar durant un instant aquella tarda. 'En realitat no ho havia fet pas gaire aquells mesos, i l'aparició d'en Bojack ja li havia demostrat que hauria d'estar preparat pel què fos que passés en el futur'. De totes maneres, ell mateix, cada vegada, pensava més en els estudis... i menys en aquella responsabilitat que, fos com fos, havia comprés ja perfectament.

El seu avi, en Gyumao, creia que ho feia per acontentar a sa mare, però el cert era que se sentia còmode entre llibres, en pau. Va somriure quan aquesta va aparèixer-se-li davant, amb aquell incipient ventre que la delatava com una dona de llavors poc més de quatre mesos d'embaràs. 'Quan la Xixi li ho havia confessat, en Gohan havia trigat en reaccionar'. L'havia abraçat i se n'havia sentit content, però havia temut que la seva mare definitivament s'enfonsés. 'Li ho havia retret mentalment al seu pare, i s'ho havia retret a ell mateix, per culpa de qui encara creia que el seu progenitor havia hagut de morir'. Després, però, s'havia recordat que la Xixi era una dona forta.

I que ell havia d'estar completament al seu costat. 'Potser per això, encara que no culpava la Nasu de res, no havia tingut esma per xafar el Palau de Déu en cap moment d'aquells quasi tres mesos'.

El fill de la Nasu no trigaria en néixer. 'Esperava, això sí, que estiguessin bé'.

– Ni me n'adonaré i... hauré fet els cinc mesos d'embaràs – va escoltar que la Xixi, després de saludar-lo i posar-li el plat a taula, parlava amb el seu pare per telèfon – Ja ho sé pare.

Tot i que la dona dissimulava, en Gohan sabia perfectament què deuria dir-li el seu avi. 'Li deia que no valia la pena plorar o capficar-s'hi, que el millor que podia fer era veure amb il·lusió tot el què en Goku havia deixat: els dos fills que havia de considerar el seu millor regal'. Li ho havia sentit dir ja una vegada que ambdós, des del menjador, creien que ell dormia.

– Has de fer el què ell voldria, Xixi. Sé que no l'hi tens rancor...– Li havia dit llavors el seu avi a la seva mare – Somriure, obrir els ulls, estimar i seguir.

El seu avi ho sabia, sí. Que en el fons la Xixi s'havia autoconvençut que ella continuava sent la única dona que havia tingut en Goku: 'Que aquella altra no era més que una aventura, una crida de la seva essència saiyajin, i que els fills legítims d'en Goku eren els seus'.

La Xixi havia continuat portant la casa i tenint cura d'en Gohan i del seu embaràs, com si mai s'hagués creuat amb la Nasu. Com si la discussió que ambdues havien protagonitzat, mai hagués existit.

.

– Home, quant de temps – va rebre'l en Kaito quan va veure'l per fi entrar en aquelles quatre parets on s'havien instal·lat. Portava mesos sencers entrenant, descansant on fos, sense ni tan sols passar per allà.

'Era molt propi d'en Goku, oblidar-se de tot i tothom, quan estava concentrat en millorar ell mateix'.

– No fa tant, no? – va riure amb les mans a la nuca – Ens vam veure fa pocs dies, Kaito...

– Pocs dies? – va preguntar-li el Déu amb el dubte de si de veritat ho pensava així – Fa tres mesos que no et deixes veure el pèl... més que per observar-te donar cops a l'aire sense parar... Començava a pensar que t'hi quedaries eternament... i això que entrenaves sol... Si arribes a estar amb un d'aquells ganàpies que també conserven el cos... – va fer broma – Ara que no en veig cap a la teva alçada, Son Goku. Cap.

– No digui això, senyor Kaito – va tornar al tracte respectuós d'un bon principi – Hi ha grans guerrers aquí. Per cert què em volia dir, l'últim cop?

En Kaito va observar-lo sabent que ja no podia trigar més en explicar-li. Va bufar, però, coneixedor de què la situació s'havia complicat lleugerament; sobretot des de què ell n'havia tingut les primeres notícies... 'En mal moment se li havia acudit intentar saber (també) què feia el fill d'aquell desastre que tenia davant, ficant els nassos en aquella tranquil·la casa de muntanya'.

Aquella era d'aquelles coses que o deia de cop, o mai sabria com dir-li.

– Seràs pare, Goku – va llançar-se a dir-li finalment, sense embuts, com si es tractés d'una minúcia – Felicitats!

– La Xixi... – va intentar pensar en com, i aviat va recordar que, de fet, era possible: – Ho diu seriosament? – va dir un pèl sorprès.

– Ai, Goku... si fos només la Xixi... A tu no t'han dit mai que cal prendre precaucions per evitar aquestes coses, eh? – va burxar-lo instigador.

– Com vol dir? – va fer aquesta vegada confós. 'No era com si hagués donat mai gaires voltes a com havia anat la primera vegada que la Xixi s'havia quedat embarassada'. Sabia com es feien els nens, és clar. Però no hi havia pensat mai detingudament.

– Vull dir que... – va prendre paciència en Kaito – No només has deixat embarassada a la teva dona, carallot! Què et pensaves que podia passar si tenies relacions amb aquella noia... la Nasu?

El rostre d'en Goku va explicitar clarament la seva estupefacció. – Ella també... està...

– Embarassada, Goku... embarassada. De fet no falta pas gaire perquè doni a llum...

'No semblava que anés a reaccionar a l'instant'. – Goku, Goku... – va intentar fer-lo tornar a la realitat en Kaito – No posis aquesta cara...

– Jo... ella... elles... – va intentar aclarir les seves paraules – La Nasu tindrà un fill meu...

– I la Xixi, noi. No t'oblidis de la Xixi.

.